Dolmen i menhir a Barcelona

Una nit d'estiu, baixant de sopar d'un restaurant situat a Montjuïc (la fotografia és d'un altre dia), vam passar pel Museu d'Arqueologia de Catalunya, situat al Passeig de Santa Madrona. Quina sorpresa la nostra en veure, dins la tanca del recinte, un dolmen i un menhir. Vam tenir el dubte de si eren reals o no, ja que Catalunya està plena de dòlmens de pega!! potser fem una entrada dels que hem anat trobant.

Bé, tornant al tema, una vegada a casa, vam buscar informació i vam confirmar que són reals. Són el dolmen i el menhir de Vinya Monera, originals de Capmany, a l'Alt Empordà. Van ser traslladats a Barcelona a principis del segle XX i, a hores d'ara, s'estan fent accions per a retornar-los a la seva ubicació original.

El sepulcre fou descobert per Joan Papell i Llenas l'any 1891. D'ell, no es documenta cap obra tumular ni en resta cap resta d'una possible al seu lloc original. De fet, no es té clar de quin tipus de sepulcre es tracta, podria ser un dolmen simple o també una galeria catalana. El que sí que sembla clara és la seva datació per les restes (10 fragments de ceràmica a mà) trobades per membres del GESEART, el dia 31 de desembre de l'any 1986 al seu lloc original. Per això, el col·loquen vers finals del IV, inicis del III mil·lenni a.n.e.

Ara tal i com resta muntat al MAC, consta d'unes mides internes de 2 metres de longitud, per 1.40 d'amplada i 1.20 metres d'alçada.

A 15/08/2022, i segons la informació que aporten Tarrús i Carreras al seu nou llibre sobre el megalitisme a Catalunya, el megàlit va ser bastit entre el Neolític final i el Calcolític recent, vers el 3000 i el 2700 a.n.e.

Inserim la planimetria del megàlit que es dibuixa a la tesi doctoral de Josep Tarrús i Galter.

El seu germà, en versió monolítica, fou descobert l'any 1894 per Lluís Maria Vidal. L'estel·liforme menhir té unes dimensions de 1.40 metres d'alçada per 0.57 d'amplada per un gruix de 0.25 metres.

Com a la majoria dels menhirs, no s'hi documenta cap resta arqueològica associada, però Tarrús i Carreras afinen la seva datació en consonància amb el sepulcre al que li faria de senyalitzador, vers el 3000-2700 a.n.e., a finals del Neolític - inicis del Calcolític.

Inserim la planimetria que es dibuixa a la tesi doctoral de Josep Tarrús.

Localització:

Dolmen i menhir de Vinya Monera: Pg. Santa Madrona, 39-41. Montjuïc, Barcelona

Dòlmens i menhirs a Roses I

Aquesta va ser la primera escapada per anar a visitar dòlmens. I on millor que a l'Alt Empordà, on s'hi poden trobar més de 100 monuments megalítics!

Comencem la ruta pel Cap de l'Home o Turó de l'Home. Està situat al poble de Roses, a la part alta d'on acaba la urbanització Els Grecs, de fet, just on acaba seguint el carrer Pitàgores.

Aquest sepulcre de corredor data aproximadament del 3500 - 3000 a.n.e. Es troba en bon estat de conservació, ja que va ser restaurat l'any 1983. Les mides interiors del sepulcre són 1.80 metres de longitud per 1.40 metres d'amplada per 1.57 metres d'alçada, i consta d'un túmul no gaire visible de 7-8 metres de diàmetre.

Inserim la planimetria publicada per Josep Tarrús a la seva tesi doctoral.

Publicat per primer cop per Bosch-Gimpera el 1919, que abans d'aquesta publicació ja l'havia excavat, en companyia del seu descobridor, Francesc Sabater, i un tal Emili Gandia. Hi trobaren un fragment de ceràmica a mà i fragments d'ossos. D'altra banda, es documenten fins a tres intervencions més, però, pel que sabem, no van aportar gaire material; de fet, en una d'elles, no va sorgir res de res. Però, l'any 1946, Pere de Palol, i Miquel Oliva el 1948, van extreure una làmina de sílex de 33 centímetres, un raspador del mateix material de 40 centímetres, una peça de collaret d'esteatita, una dena de cal·laïta i un petit fragment de ceràmica a mà. Aquest material es troba dipositat al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.

Des del Cap de l'Home, surt un caminet per on s'arriba, en menys de 5 minuts, al dolmen del Llit de la Generala.

Aquest és un sepulcre de corredor datat del Neolític mig - recent (3500 - 3200 a.n.e.). Igual que el seu company de bosc, l'estat de "conservació" és molt bo, ja que va ser intensament restaurat l'any 2001. Personalment, prefereixo veure els sepulcres abans de les restauracions, però segons he pogut llegir, en aquest cas li ha estat profitós, ja que abans d'ella, la seva interpretació era prou dificultosa. 

Fou publicat per primer cop per Manuel Cazurro el 1912, tot i que amb un altre nom i ni tant sols el va arribar a veure.

Aquest sepulcre amida 4.50 metres de longitud, 1.40 metre d'amplada i 1.80 metres d'alçada, i consta d'un túmul de tendència circular de 7-8 metres de diàmetre, amb clares restes d'un mur de contenció fet amb pedra seca.

La cambra fou excavada l'any 1925 per Pere Bosch-Gimpera i Lluís Pericot. D'aquesta excavació, es documenten diversos fragments de ceràmica grollera.

Tarrús, Carreras, Àngels Custoja i Paula Santamaria l'excavaren novament l'any 2001 i en recuperaren 1 fragment de làmina de sílex, 3 bols, 1 escudella ceràmica i diversos fragments ceràmics a mà al túmul. Tot dipositat al Museu d'Arqueologia, a la seu de Girona. A la memòria d'excavació i restauració, hem trobat representada una planimetria del megàlit.

Per a veure l'últim dels dòlmens tot i que es pot fer a peu, tornem al cotxe i anem fins la carretera de Montjoi perquè se'ns tira la nit a sobre. Allà, més o menys a un quilòmetre de Roses, a mà esquerra, hi ha un cartell anunciant el dolmen i un petit espai on aparcar el cotxe. Seguint el camí que puja el turonet, s'arriba al dolmen després d'uns 250 metres. No cal buscar-lo gaire, ja que les seves dimensions fan que no se't pugui passar de llarg.

El sepulcre de corredor de la Creu d'en Cobertella fou publicat per primer cop per Manuel Cazurro l'any 1912. Datat del Neolític mig, sobre el 3400-3200 a.n.e., i amb unes dimensions internes de la cambra de 3.80 metres de longitud, 3.20 metres d'amplada i 2.47 metres d'alçada, és el més gran de Catalunya d'aquesta tipologia. Val a dir que s'ha pogut mesurar el corredor, pels negatius existents de les seves lloses, i feia 6 metres de llarg per 2 d'ample a l'entrada de la cambra i 1 metre a l'inici del corredor, i 1.60 d'alçada màxima.

Inclús, en Tarrús presenta una planimetria on es veuen aquests negatius, pel que podem saber com era en el seu estat original.

Va ser restaurat l'any 1958, per Francesc Riuró. El material arqueològic trobat va ser molt dispers en la història, només trobant d'era neolítica dues peces ceràmiques i restes òssies molt fragmentades, que impedeixen la seva datació. En certa mesura, és normal, ja que el megàlit ha estat utilitzat en diverses èpoques històriques. La datació que li hem donat abans és deguda a l'estil constructiu.

Continuem pel mateix camí seguint el mur que delimita aquest dolmen uns metres fins a trobar el menhir de la Casa Cremada II.

Aquest tros de roc amida 2.35 metres d'alçada per 0.75 metres d'amplada i té un gruix de 0.33 metres. Està datat al Neolític, inicis del Calcolític vers el 3400 - 2700 a.n.e.

Aquesta és la planimetria que dibuixen Josep Tarrús, Enric Carreras i Pere Gay a la memòria de restauració del monòlit.

Mai s'ha excavat científicament ni s'ha trobat cap resta en superfície. La datació aproximada és rebuda per l'entorn on se situa, envoltat de megàlits, on les restes obtingudes i l'estil arquitectònic d'ells el col·loquen cronològicament a aquesta era.

Coordenades UTM(ETRS89):

 Cap de l'Home: 31T 515644 4679179

Llit de la Generala: 31T 515714 4679142

Creu d'en Cobertella: 31T 516260 4678332

Menhir de Casa Cremada II: 31T 516118 4678860

Dolmen a Vallgorguina

Aquest és el dolmen pel qual vam començar l'afició de recerca dolmènica com diem nosaltres. Se'l coneix com la Pedra Gentil, encara que antigament se'l coneixia com a Pedra Gelada. Situat pujant des del terme municipal de Vallgorguina per la pista que dóna accés al corredor de Llinars, a un quilòmetre de la C-61 (pujant a mà esquerra). Es troba indicat amb un cartell de la Diputació de Barcelona. Allà cal deixar el cotxe i pujar el turonet caminant.

També s'hi pot anar a peu des del poble i és el que vam fer el dia 20/08/2022. Tornem a visitar el dolmen amb els nens, i aquest cop fem la ruta des del poble de Vallgorguina, tot creuant la riera per un pont des del carrer Montseny i que dona accés al GR-92 i el SL-C 71 tot girant a la dreta en acabar el petit pont. Seguint aquest últim, anirem a petar al dolmen de la Pedra Gentil en poc més de 2 quilòmetres i mig.

Segons l'arqueòleg Josep Tarrús i Galter, es tractaria possiblement d'una galeria catalana, que va ser mal restaurada l'any 1855, quan el propietari de les terres, Josep Pradell, el va consolidar com una taula druïdica (era l'estil aprovat de l'època), al caure la coberta i trencar-se per la meitat. L'arqueòleg s'aventura a datar-lo entre el 3000 i el 2700 a.n.e., a finals del Neolític - inicis del Calcolític.

El llibre Monografies 13 del SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques) de la Universitat de Barcelona, que fa ressò dels megàlits del Maresme i el Baix Vallès, no li atorga datació alguna deguda a la seva mala restauració, però creu que ha de ser de sobre el III mil·lenni.

Actualment, la "cambra" del megàlit té unes dimensions de 1.90 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.10 metres d'alçada. Tampoc no se sap ben bé si és al seu lloc original, tot i que no té mala pinta, ja que el terreny on es troba actualment ha estat aplanat artificialment.

Òbviament, no s'ha trobat cap resta tumular, ni cap resta arqueològica.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedra Gentil: 31T 457272 4611252 

Inscultures a Finnmark (Noruega)

Vacances del 2011, havíem estalviat per anar al Japó, que és el viatge somiat per la Cris, però va haver-hi el tsunami i el vam desestimar. Com ens vam quedar amb les ganes de gran viatge i teníem els diners, ens en vam anar a Noruega.

Com és un país molt allargat, vam decidir fer un viatge tancat, que ens portessin als llocs més macos i típics; platges de sorra blanca amb la gespa a un metre de l'aigua i amb les muntanyes nevades just a la nostra esquena, i que per cert l'aigua era calenta (corrent del golf de Mèxic), fiords impressionants, glacials increïbles, poblets típics, etc. L'únic que ens va faltar va ser el Preikestolen.

I com tot gran viatge, s'ha de veure una mica de prehistòria...

Així doncs, un dia ens llevem d'hora i fem ruta pel Cap Nord. Per a finalitzar la jornada, ens porten prop de la ciutat d'Áltá, a la regió de Finnmark. Concretament a... aviam si ho sé escriure... Jiepmaluokta... buffff... Aquí hi ha més de 3000 gravats, dels més de 5000 que té la regió. A més, els veus de conya, perquè han "pintat" els gravats amb... ara no recordo el nom que em van dir... però bé, no malmet el gravat, més aviat al contrari. És impressionant la quantitat de gravats que es poden veure amb una passejada.

Anàvem comentant la jugada amb cada conjunt de gravats, que n'hi ha de molts tipus, la majoria però són d'animals i caceres. L'animal més representat és el ren, però aquest gravat l'he volgut inserir ja que és la representació d'una zebra, una cosa bastant anecdòtica per aquestes contrades (diria jo).

Aquí insereixo una fotografia de rens, que si us hi fixeu hi ha un parell, a la part central, que puc assegurar que són femelles i estan embarassades. Curiosa forma de representar gràficament un embaràs.

A part dels rens també vam veure altres animals, com óssos, peixos, ocells, així com reproduccions d'ants (animal juntament amb el ren típic de Noruega). També vam veure escenografies de caça, humanoides amb arcs i fletxes, amb un aparell semblant a una falç, escenes quotidianes, etc...

En alguns moments, tanta representació es torna un xic caòtica!!!

Per últim, insereixo aquesta fotografia que a mi em va fer molta gràcia, n'hi ha més d'aquest tipus. Dóna a entendre que ja navegaven en aquestes èpoques. Buscant informació a internet, he vist que a Tanum (Suècia) hi ha uns gravats de mariners molt similars a aquests... curiós!

La cronologia d'aquests gravats se situa des de l'època del Neolític antic (del neolític català) fins a la protohistòria catalana (època Ibera)... des del 4200 al 500 a. C.

Feta la volta, vàrem anar al Museu, però no ens el vam poder mirar tranquil·lament... és el que tenen els viatges organitzats aquests!!

Cal dir que lògicament les inscultures d'Áltá són, des de 1985, Patrimoni de la Humanitat.

Tornem a l'autocar i cap a l'hotel, que no era espectacular que diguem, però era més còmode que els barracons on ens vam allotjar al Cap Nord, on el paisatge, la solitud, la tranquil·litat i calma, l'aire pur, i els rens per les muntanyes feien que fos, aquest sí, del tot espectacular.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures d'Áltá: 34W 583707 7761458

Coves a Zugarramurdi i Urdazubi

Com a regal de noces quan aquest parell del blog es van casar, teníem uns dies d'allotjament a Nafarroa, i, la veritat, ens va agradar molt. Molta natura i pobles en els que sembla que el temps s'hagi aturat, on la gent viu i deixa viure.

Quan érem allí, encara no ens havia agafat la falera prehistòrica que tenim ara, però havíem sentit a parlar molt bé de les Coves de les Bruixes (Sorginen Leizea en euskera) a Zugarramurdi (que per cert es vocalitza "Ssugarramurdi", com la z catalana), sobretot pel tema de les bruixes i els aquelarres. Així doncs, sense pensar-nos-ho gaire i ja que érem no gaire lluny, amb previ pagament de 4 euros, visitem les coves.

El dia que vam fer la visita plovia una mica... bastant, així que les fotos no són tan espectaculars com podrien ser. Aquesta fotografia és de dins de la cova, que, com es pot veure, té un riu al marge, per tant, els habitants no s'havien de desplaçar per a buscar aigua, en tenien allà mateix.

Aquesta només és l'entrada, diguéssim, de la cova gran, encara que no és ben bé una cova, és un immens passadís que travessa la muntanya. Té una longitud de 120 metres per una alçada mitjana de 10 - 12 metres i una distància de 22 - 26 metres d'amplada a la seva entrada, essent 15 metres a la sortida. Aquest gran passadís és produït per l'erosió de l'aigua de l'ara petit riu, que tot i ser bastant estret, té un cabal bastant "contundent", conegut com la Regata de l'Infern (Infernuko Erreka en euskera).

Dins el gran passadís a la banda dreta de la Regata de l'Infern, veurem diversos passadissos als que s'hi cap dempeus a terra i una gran cova.

A l'altra banda del torrent, hi ha l'altra cova, que surt uns metres per sobre de la Regata. S'hi accedeix tot creuant el riu per un petit pontet i seguint un camí que va per la part del darrere. L'entrada a la cova la veurem, em sembla recordar que, a la dreta del camí a tocar d'aquest (no té pèrdua, a més se sent el soroll de l'aigua).

Les Coves de les Bruixes de Zugarramurdi fan un total de 400 metres i s'ha de dir que, tot i que van ser habitades al Paleolític, com és d'esperar, no es conserva cap tipus de pintura, ni té cap gravat. Però sí que s'hi han trobat restes òssies, ceràmiques, corones dentals i elements de sílex. Aquestes troballes daten des del Paleolític fins a època romana, demostrant una utilització continuada en el curs de la prehistòria i la història.

Després, al segle XVII, fou l'escenari d'aquelarres, orgies i ritus de bruixeria, d'aquí ve el nom.

Última fotografia de les Coves de les Bruixes i ens dirigim a Urdax, on vam dinar i després vam anar a visitar les altres coves prehistòriques, les Coves d'Ikaburu a Urdazubi, Urdax en euskera. Aquestes coves també són conegudes com a Urdaxeko Lezeak, que en català vol dir coves d'Urdax, a les que no vam poder fer cap foto, està prohibit. I en realitat quan les veus ho entens... Estalactites, estalagmites, diverses i variades construccions rocoses, que s'han anat formant i deformant amb el pas del temps i l'aigua.

Com no es poden fer fotos, insereixo la postal que vam comprar, però recomano que si aneu per allà, la visiteu, els 5 euros de l'entrada queden ben amortitzats, val molt la pena.

Aquestes coves, com les de Zugarramurdi, també foren habitades des d'època paleolítica. La cova en si fou creada per l'erosió del riu Utxuma, que passa per dins. Mireu si passa que nosaltres hi vam anar al matí, just abans de dinar i ens van dir que tornéssim a la tarda, que, amb les pluges que havien caigut, el riu anava molt crescut i no es podia caminar per la cova.

Les Coves d'Ikaburu són considerades com el jaciment del Paleolític superior més important de Navarra. La gran quantitat d'excavacions que s'hi han fet ha produït un número de troballes important, amb restes de menjar i un cos humà entre elles, que daten l'habitabilitat d'aquestes coves al Paleolític, de fa possiblement més de 30000 anys.

A part, hi ha un conjunt de coves connectades espeleològicament parlant, i que formen part del mateix conjunt càrstic, com ara la cova d'Alkerdi, on s'hi han trobat gravats datats al Magdaleniense inicial, ara fa uns 13000 anys (aquests gravats no es poden visitar, per raons òbvies de conservació, i consten d'un bisó, un cavall i un cérvol). I a la cova de Berroberria, s'han trobat restes d'ocupació prehistòrica, d'època Magdaleniense final.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Coves de Zugarramurdi: 30T 617909 4791713

Coves d'Ikaburu o d'Urdax: 30T 620704 4792635

Naveta des Tudons

Quan el 6 i el 8 de desembre cauen entre setmana, és gairebé impossible resistir-se a la temptació de fer alguna escapada. Així que fem la bossa i marxem a Menorca! evidentment, no anem a prendre el sol ni banyar-nos, però sí a gaudir de les vistes de les seves platges i els seus monuments prehistòrics. Menorca és un autèntic museu a l'aire lliure!!

Tot i veure alguna que altra taula i algun poblat, volem dedicar una entrada en exclusiva a la Naveta des Tudons, el monument prehistòric per excel·lència de Menorca. Una naveta és un sepulcre típic d'aquesta illa pertanyent a l'època del Bronze mig - final (1400 - 1000 a.n.e.).

Per a arribar-hi és ben fàcil ja que es troba molt a la vora de la carretera que travessa l'illa de punta a punta i uneix Maó amb Ciutadella. Prenent la carretera Me-1 des d'alguna de les dues ciutats, anem fins el quilòmetre 40, on veiem la senyalització de la naveta i un gran aparcament (queda a la dreta venint de Ciutadella) on podem deixar el cotxe. En anar-hi al desembre, l'accés era lliure i gratuït i no hi havia massa cotxes, però suposo que deu ser ben diferent en temporada alta. Des de l'aparcament, hem de caminar 400 metres, però no té pèrdua!! s'ha de travessar un prat i no perdem en cap moment de vista el monument, amagat tímidament entre alguns matolls.

Una vegada davant de la naveta, ens trobem amb un imponent edifici en forma de barca invertida, d'aquí el seu nom, d'uns 4,50 metres d'alçada, per 13,60 de longitud i 6,40 d'amplada màxima.

No es pot visitar el seu interior, però des de la reixa metàl·lica que fa de porta es pot intuir la disposició en dos nivells de la cambra on es col·locaven els cossos dels difunts amb el seu aixovar. És construïda vers el 1000 a.n.e., a finals del període prototalaiòtic, principis del talaiòtic, tot i que hi ha autors que la posicionen vers el 1200 a.n.e.

De la seva excavació en podem dir, que van aparèixer més d'un centenar d'esquelets humans, acompanyats del corresponent aixovar.

Des de la naveta, a la llunyania, es veu una reixa tapant l'accés a una gruta. Com no hi ha cova que al Marc se li escapi, ens hi acostem pel mig del prat. 

I mirant cap el seu interior, observem que no té gaire pinta de ser una cavitat totalment natural. De fet a dia 22/08/2222, tot revisant l'entrada per a fer les fitxes intentem cercar un xic més, i trobem que aquesta cova es troba dins el conjunt d'hipogeus de Pinar Des Tudons. Que segons hem pogut llegir són d'era postalaiòtica, vers el 550-123 a.n.e.

Hem buscat més informació per internet, però només hem trobat unes poques fotos i un plànol en el què s'indica que és un hipogeu, i que rep el nom d'hipogeu des Tudons. Tornem cap al cotxe, que comença a fer-se fosc i refresca!

 Coordenades UTM(ESTR89):

Naveta des Tudons: 31T 576110 4428477
Hipogeu des Tudons: 31T 576403 4428769

Menorca talaiòtica I

Arribem a mig matí a l'aeroport de Maó i comencem la nostra estada visitant un poblat després d'haver-nos instal·lat i dinar. Hem d'anar ràpid, que s'han d'aprofitar les hores de llum... no tots els dies ets a Menorca, a més la vam ben clavar, ja que estàvem allotjats en un complex turístic de casetes, amb la seva piscina i tot, just davant del mar. I, és clar, a aquesta època de l'any no hi havia ningú... s'estava d'un tranquil (a més, tiradíssim de preu, perquè és temporada baixa). La veritat és que no s'estila gaire anar a Ses Illes a l'hivern, però jo repetiré, si puc. A més, ens va fer molt bon temps... tots els dies sol espatarrant.

Ja instal·lats, ens dirigim al municipi d'Alaior, més concretament visitarem el poblat talaiòtic de la Torre d'en Galmés o Gaumés. Per arribar-hi, sortim d'Alaior per la carretera anomenada Camí de sa Torre d'en Gaumés. En arribar, veiem que és un tros de poblat, i buscant informació hem trobat que és del més gran de Ses Illes, amb una extensió de 66.240 metres quadrats. Molts entesos, als quals jo m'hi afegeixo, diuen que devia ser temps ençà, el nucli més important de Menorca, no només per la seva gran extensió, també cal tenir en compte la seva situació geogràfica, ja que es troba en un turó de prop d'uns 100 metres d'alt, que domina la gran plana de l'illa.

Realment és impressionant, visita obligada a Menorca. Al poblat és molt visible la cultura Talaiòtica i aquesta és això que dèiem... impressionant!! I amb la grandària del poblat reps sorpresa darrere sorpresa.

Aquest poblat, tornem a dir el més gran de Ses Illes, consta d'un munt d'estructures de construcció ben conservades i excavacions a la roca; tres talaiots (1000 - 700 a.n.e.), un sistema de recollida d'aigües pluvials, un recinte de taula (650 - 123 a.n.e..), tres sales hipòstiles, vint-i-set habitatges i quatre hipogeus. El sistema de recollida d'aigua val la pena mirar-se'l amb cura ja que té diversos canals, amb depressions fetes per a que l'aigua sedimentés la brutícia que portava en elles i les típiques cisternes excavades a la roca, ja amb l'aigua més neta.

Tot i que visiblement és un poblat talaiòtic, s'han trobat diverses restes ceràmiques d'època pretalaiòtica (hi ha dos nivells de pretalaiòtic; el primer és des del 2500 a.n.e. al 1700 a.n.e. i el segon del 1700 a.n.e. al 1200 a.n.e.). El poblat fou ocupat vers el 1600 a.n.e. i s'estengué la seva ocupació en el temps fins l'època medieval, essent ocupat en els quatre períodes talaiòtics. Es creu que el moment on el poblat va ser més important fou vers el 1300 a.n.e., i l'època romana, on s'estima que hi vivien unes 900 persones. Cap al segle III a.n.e., el poblat es va anar abandonant progressivament.

El recompte de troballes és prou extens. Destacar una figura de bronze del déu egipci Imhotep, que es trobà a les excavacions del 1974, ja que és l'única representació egípcia que s'ha trobat en prospeccions fora del país de les piràmides.

Seguim dins el recinte del poblat, però no ens podrem quedar gaire, perquè el sol ja està molt baix. Ens dirigim a la cova de l'Oli, que jo no sé si és que la Cris ja sabia on era, em va semblar que hi anava directa.

Aquesta cova, segons els estudis fets, era utilitzada com a tafona per la producció d'oli. A ella s'hi varen trobar tres pedres de molí, i té tres cavitats esculpides a terra per a crear la decantació d'impureses de l'oli. Jo no m'hi vaig fixar, i això que ho posa al rètol informatiu... eren uns altres temps... ara m'hi tiraria hores buscant i remenant.

Tot el recinte del poblat estava emmurallat, amb les cases enganxades a la paret defensiva, que no segueix un rumb fix, simplement abraçava totes les cases.

Ara sí, tornem al complex turístic que es fa fosc.

Vam estar quatre dies voltant pels raconets de l'illa, i un dia vam anar a petar a Sant Lluís. Ja que hi érem, ens vam desplaçar uns deu quilòmetres per la PMV-7022, arribant-nos al poblat de Binissafullet o Binissafúller.

El poblat, com tots els poblats talaiòtics, consta d'un talaiot, de planta rodona i situat al bell mig del poblat, una sala hipòstila i un recinte de taula, al que se li va fer una prospecció i posterior rehabilitació l'any 1992; es creu que seria el lloc destinat al culte per la gent del poblat, segons evidències. Utilitzat entre els segles IV i III a.n.e., s'hi han trobat restes de grans tiberis i àmfores per al vi.

Del tema de la utilitat que se'ls donava al talaiots, no us puc dir res. Els de Mallorca tenen unes estances molt més grans i es creu que s'utilitzaven per a repartir el menjar a la comunitat. Però els de Menorca són molt més estrets i reduïts, per la qual cosa no es manté la idea. Es creu que en el cas menorquí podrien esdevenir una espècie de sistema defensiu, ja que pel sistema constructiu sembla que li donin prioritat al pis superior, no sé.

De poblats i altres restes prehistòriques, Menorca n'està ple. En el seu dia, vam fer aquest petit tastet (amb la Naveta dels Tudons, és clar!!), però hi tornarem.

Coordenades UTM(ETRS89):

Torre d'en Gaumés: 31S 595372 4417599
Binissafúller: 31S 605647 4411371

Dolmen al comtat d'Inverness-shire I

Estiu de 2008; tot i que sempre he trobat les restes prehistòriques molt interessants, el Marc no està gaire entusiasmat amb aquestes coses. Anem de vacances a Escòcia sense llogar cap cotxe (això de conduir per l'altra banda no ens inspira gaire confiança...); per tant, si volem anar a un dels grans reclams turístics d'Escòcia com és el Llac Ness, ens hem de buscar la vida. A Inverness, zona on es troba el llac, vam estar allotjats a un Bed & Breakfast en el qual la propietària ens va recomanar una excursió turística per a visitar el llac Ness i el castell d'Urquhart, a la riba del llac Ness. Molt obedients nosaltres i sense gaires coneixements de la zona, accedim a fer l'excursió, ja que t'apropa al llac en bus, es visita el castell i després tornes a Inverness en vaixell seguin el canal de Caledònia. El que no sabíem és que visitaríem el que es pot considerar el nostre dolmen número zero...

El dia pactat, força gris per cert, anem cap a l'estació d'autobusos d'Inverness. Agafem un bus ple de turistes de la zona i fem una primera aturada al Centre d'Interpretació del Llac Ness a Drumnadrochit. Després de l'audiovisual explicant els orígens del monstre i la visita de rigor a la botiga per a comprar souvenirs del Nessy, tornem a l'autocar. Ens porten a un lloc anomenat "Corrimony chambered cairn", que com llavors no disposàvem d'internet al mòbil, no teníem la menor idea de què era. En arribar, un cartell ens informa de que arribem a un jaciment prehistòric, probablement de l'edat del Bronze.

Ara que tenim experiència, ràpidament l'identificaríem com una tomba prehistòrica, però llavors només el vam veure com una curiositat. La cambra ha perdut el sostre i el passadís d'entrada és d'1 metre d'alçada, però és clarament un enterrament prehistòric (no megalític, que els rocs només són grans al corredor per on surt el Marc). El túmul es conserva molt bé, el que fa que el sepulcre no tingui l'aparença normal dels dòlmens catalans. Tot i que el corredor és molt baix, la gent s'ho passa bé accedint al recinte central a través d'ell.

Encara que el túmul fa uns 18 metres de diàmetre i la cambra és prou gran, sembla que només contenia les restes d'una dona.

Sobre el túmul, hi ha una llosa plena de reguerons que podria ser la de la coberta (a la foto, extreta de la pàgina Undiscovered Scotland, es pot veure a la part posterior de l'orifici central).

El monument està envoltat d'un cròmlec al que li queden 11 pedres dretes de les 12 que en devia tenir.

Respecte a l'època de construcció, el cartell informatiu diu que pot ser de l'Edat de Bronze local, vers el 2000 a.n.e. Com a curiositat, s'ha de dir que no arreu coincideixen en el temps les diferents etapes prehistòriques, ja que l'evolució a cada zona varia i, per tant, també la definició dels períodes de temps que comprèn cada etapa.

Un cop visitat Corrimony, tornem a l'autocar i anem cap a Urquhart Castle, a la riba del llac Ness.

Actualment, es troba en runes, però devia ser força imponent. Es tenen referències del castell des del segle V, però la part que es conserva millor és d'època medieval. Després de múltiples conquestes i reconquestes per part d'anglesos i escocesos, l'any 1692 va ser parcialment destruït pels anglesos per a evitar que fos conquerit pels jacobites (l'oposició política anglesa d'aquella època). Mai va tornar a ser restaurat, així que encara podríem dir que ha arribat prou bé als nostres dies...

Finalitzada la visita, ara agafem un vaixell que ens durà de tornada a Inverness pel Canal de Caledònia i ens permetrà veure una altra vista d'Urquhart.

Coordenades UTM(ESTR89):

Corrimony chambered cairn: 30V 398400 6355890