Dolmen al Jaizkibel (Euskadi)

Una semaneta de vacances a Euskal Herria, val a dir que ens agrada molt tota la geografia euskaldun  i l'estil de vida de la zona.

Un dia vam fer una visita a Pasaia (sobretot, és bastant interessant la seva indústria marítima), des d'on surt la carretera (Jaizkibel errepidea) que mena a Hondarribia, passant per la muntanya del Jaizkibel. Quan ja vas de baixada, passat el quilòmetre 10, veurem a la dreta una entrada asfaltada amb zona d'aparcament. Es reconeix l'entrada fàcilment, ja que hi ha les runes de la torre carlista de vigilància de Santa Bàrbara i de l'antic parador de turisme. Ens endinsem a peu pels prats de gespa, després de fer un cop d'ull a la torre del segle XVIII i al mirador amb les runes del parador que funcionava fins el 1999. El dolmen el localitzarem tot caminant pels prats direcció sud-oest, com si volguéssim arribar al cim del Jaizkibel. Es troba a uns 350-400 metres.

Del dolmen d'Iskulin, només queda el forat que resta en desaparèixer les seves lloses, tot i que alguna encara és al seu interior. El túmul fa 9 metres de diàmetre per 1 d'alçada. El forat produït en l'extracció del dolmen fa 3 metres de diàmetre i gairebé 1 de fondària, encara que a la foto no ho sembli.

Va ser descobert l'any 1935 i, segons el descobridor, el túmul feia 16 metres de diàmetre i quedaven tres lloses del megàlit.

Avui en dia el seu estat és molt precari, accentuat en els últims anys, ja que els caçadors el fan servir d'amagatall per a la seva afició. De fet, sobre l'any 1955 el grup ARANZADI (la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País) ja havia denunciat el seu deteriorament.

El sepulcre no ha estat excavat mai, el que fa encara més difícil datar-lo (per la seva morfologia, impossible).

Continuem baixant fins arribar a Hondarribia, final del nostre trajecte. Dir que el Jaizkibel conté més dòlmens, menhirs i cròmlecs que esperem poder visitar en una altra ocasió.

Coordenades UTM(ETRS89):

Iskulin: 30T 593575 4800363

Cova a Sant Llorenç Savall (Cova Simanya)

Aquest cop, acompanyats d'uns amics, el Jona i la Mire, farem cultura prehistòrica anant a les coves Simanya.

Ens dirigim a Terrassa, i allà prenem la carretera BV-1221, que seguirem travessant Matadepera, tot anat de pujada i, quan ja gairebé estiguem al cim del coll, veurem una zona d'aparcament molt gran a la nostra esquerra, allà deixem el cotxe, si podem, ja que s'omple d'urbanites i famílies senceres amb nens i avis. A peu, emprenem la carretera buscant la seva part més alta, i, al centenar de metres més o menys, veurem a la dreta de la BV-1221, una edificació moderna anomenada "Caseta dels Peons", on s'ubica l'oficina d'informació del parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Davant d'ella, surt un camí (GR-5), molt i molt còmode, que ens durà a Sant Llorenç Savall. Nosaltres no hi arribarem. Quan siguem al coll d'Eres, agafarem una sendera a l'esquerra, que porta a la cova Simanya (la gran, la petita i el Triangle). El camí es troba senyalitzat, no té pèrdua.

Pel camí disposem d'unes grans vistes, tot i l'escassa vegetació.

Al final, arribem a la cova Simanya. Nosaltres només vam visitar la gran. Grimpem pel pendent molt pronunciat de l'entrada i ens endinsem a la cova.

La foto de l'esquerra és de la pujada d'accés, i la de la dreta és ja des de dins, on si us hi fixeu es veuen dues coves més a la part dreta de l'entrada tal i com la mirem. Segons hem pogut esbrinar, les galeries que hi ha tot entrant per aquí són grandioses i de fàcil caminar en els seus primers 100 metres.

Un cop dins, vaig intentar fer una fotografia de la gran cova, però això de les càmeres compactes, no és que tinguin una qualitat extrema i per la falta de llum, no em quedava gens bé. Però la Mire és una crack amb això de les fotos, òbviament té una càmera d'aquestes "pata negra". Li he agafat una foto cap dins la cova des de l'entrada... espectacular! És immensa.

La cova té un total de 372 metres visitables... amb frontal (indispensable) i escarpins (molt recomanable). Tot i que la part que dóna més a l'entrada ja és força impressionant. Al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, hi ha unes 300 cavitats, sent la cova Simanya una de les més grans i profundes, de fet la Simanya Gran, la Simanya Petita i la cova del Triangle connectaven per dins, tot i que avui en dia només connecten la Simanya Gran i el Triangle (només per a espeleòlegs), però crec que s'estava pensat tornar a obrir el pas a la Simanya Petita, tancada per la sedimentació del temps.

Imatge extreta de: http://www.geocaching.com/geocache/GC3YTH6_coves-simanya-simanya-caves-sant-llorenc-savall?guid=913ce201-9e28-48e3-9b2d-dd1e82c0f225

Si t'ho pares a pensar, és bastant lògic que aquestes coves fossin habitades a la prehistòria, tenien aigua a l'abast de la mà, es protegien del fred, en aquelles èpoques molt més dur que ara, i al mateix temps es protegien de possibles atacs animals o humans. Però això, a la cova Simanya s'hi han trobat restes del Paleolític, Neolític antic, Neolític final, Calcolític, Edat del Bronze, periode Iber i l'Edat Mitjana, s'ha de considerar com a cova d'habitat, tot i que no es descarta un possible us funerari, ja s'hi han trobat restes òssies humanes.

Un cop ens vam endinsar el màxim que vam poder (no portàvem calçat adequat per passar per l'aigua), tornem enrere fins al coll d'Eres, i seguim el camí direcció Sant Llorenç. Al poc de caminar, veurem un corriol a mà esquerra que en no gaires metres acaba en un pla, sense vegetació. Just allà, al bosquet de la dreta, cercarem la necròpolis visigoda del Coll d'Eres (d'entre els segles III i IV).

Aquesta necròpolis consta de 4 sepultures, dues de les quals han estat documentades, sent la primera una sepultura d'inhumació infantil, que demostrava un clar espoli. Només foren trobats diversos ossos. La segona corresponia a un home adult, del que es conserva gran part de l'esquelet, juntament amb l'aixovar funerari i una sivella de bronze decorada amb una representació del que sembla ser el Cavall d'Odin i dues serps amb caps d'ocell envoltant-lo. Les dimensions d'aquesta sepultura són de 2.15 metres de llarg per 0.56 d'ample al cap i 0.47 als peus, la profunditat és de 0.30 a 0.45 metres.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova Simanya: 31T 417561 4614046

Necròpoli de Coll d'Eres: 31T 417500 4613680

Dolmen a Taradell

Aquest cop anem cap a Osona, concretament a Taradell, on seguirem el PR C-42, que fa uns 15 quilòmetres.

Anem amb el cotxe per la carretera de Balenyà, tot creuant el poble, aquesta passarà a dir-se Passeig de Domènech Sert, i, seguint rectes, al poc tornarà a canviar de nom, per dir-se carrer de la Font. En aquest carrer abans d'arribar a una rotonda sortint del poble, veurem a l'esquerra del carrer una zona d'aparcament de sorra. Allà deixem el cotxe.

Ens posem a caminar tot baixant al preciós parc, al que s'accedeix des del mateix aparcament, seguint les marques del PR C-42. Un cop ja dins el parc, creuarem per sota el pont sobre la riera de Mansa, que just fa un moment l'hem creuat per dalt amb el cotxe. Creuant el parc pel seu camí general, anirem a petar al carrer de Vic, l'agafarem fins al primer carrer a la nostra esquerra (carrer de la Vilanova), el seguirem fixant-nos que aquest també canvia de nom als pocs metres, seguirem caminant i girarem pel primer carrer de la nostra dreta (carrer del Vapor). Aquest el seguirem fins la primera intersecció, a la que girarem a l'esquerra, i caminant uns metres sortirem a la carretera de Viladrau, la que seguirem a la dreta sortint del poble. Just sortir del nucli, ens enfilarem per la muntanya de la nostra esquerra, tot seguint un petit corriol.

Seguirem el corriol fins a petar a un camí al que girarem a l'esquerra, i als pocs metres a l'esquerra del camí veurem la creu dels Miquelets.

Continuem pel camí uns metres més agafant una bifurcació a la dreta, que ens durà en breus instants a l'alzina del Pujol de Taradell, declarada com a arbre monumental.

Tornem al camí i el seguim en la mateixa direcció que veníem, deixant una gran bassa a la nostra dreta. Continuem pel camí tot seguint les marques, fins que el camí es transforma en dos, on agafarem el de la dreta i als pocs metres surt en un altre que també agafarem cap a la nostra dreta, endinsant-nos en un bosc.

Ara anirem amb cura, ja que hem d'agafar un corriol que surt a l'esquerra als pocs metres d'entrar al bosc. Aquest corriol és envoltat per exuberant vegetació, i seguint-lo sortirem a una mena de parc, creuant el Torrent de Santa Eugènia per un pontet. En arribar al parc, virarem cap a l'esquerra fins la Font del Drac.

Després de la font, seguirem caminant en la mateixa direcció resseguint el primer carrer asfaltat (carrer Tagamanent) fins que a l'extrem del parc trobarem l'ermita de Sant Quirze de Subiradells, ja documentada l'any 989, refeta poc després i restaurada als anys 60.

Visitada l'ermita, que per cert a mi em sembla maca, tornem a fer camí.

Prenem el carrer de Tagamanent i el seguim fins trobar un corriol a la dreta que s'endinsa al parc tot vorejant unes "cases xules". Seguim pel corriol, deixant un camí a l'esquerra fins a trobar una altra "casa xula", la que vorejarem sortint de nou a l'asfaltat on veurem una rotonda d'aquelles que no serveixen per a res.

Just davant de la rotonda, seguirem les marques en un terra de roca mare, fins a sortir a un camí que seguirem cap a la dreta i el seguirem fins a trobar una intersecció amb un altre camí. A aquesta intersecció, prendrem un corriol que surt en la mateixa direcció que portàvem.

Al cap d'una estona, quan de cop i volta, la vegetació es torna més exuberant en forma de bosquet, prenem un corriol més o menys ample cap a la dreta, que ens portarà creuant un camí, a les Cuines d'en Rocaguinarda.

Ara, hi ha un punt on has de baixar per la cinglera per accedir a les coves del bandoler Rocaguinarda.

Aquesta és la cuina d'en Rocaguinarda.

Per ser una cuina, té bones vistes, no creieu??

Tornem al bosc per on ens hem desviat, per a tornar a reprendre el camí d'abans i el seguirem fins que aquest surti a un més ample, que agafarem. Aquest es va tornant un corriol i al final acabes baixant una cinglera i resseguint-la amb la seva paret a la nostra dreta, amb bosc tancat a l'esquerra.

Al poc de passar la senyera de l'Enclusa, tornarem a sortir al camí i el seguirem fins a topar amb l'asfalt de la B-520 que travessa la ruta. La creuem i prenem el camí de la dreta, en el que agafarem la primera bifurcació en forma de camí, que surt a l'esquerra. El seguirem sense prendre cap bifurcació fins a arribar a una zona plena de grans rocs, on hi ha unes vistes espectaculars del castell de Can Boix o castell de Taradell.

Baixem del turó pel camí que en uns metres s'ajunta amb un altre, i, deixant una bifurcació a l'esquerra, seguim recte per ell fins a trobar un altre camí. Llavors girem a la dreta.

Per aquest camí que es va desdibuixant a trossos, anem caminant tot recte i en una estona arribem a l'únic dolmen de la ruta.

El dolmen de Sequers de Gasala fou descobert per Ramón Vall, veí de Taradell, el 17 de gener de l'any 1965, i tot seguit fou excavat pel centre excursionista de Vic. Que va extreure gran quantitat de fragments ceràmics, un esquelet humà sencer i diverses restes òssies més d'altres inhumats. El sepulcre va caure en l'oblit i va ser abandonat i banalitzat, fins que el centre excursionista de Taradell el va restaurar l'any 1981.

Es tracta d'un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, i la cambra mesura interiorment 1.25 metres de llargada, 0.85 metres d'ample i una alçada conservada de 0.53 metres, conserva una obra tumular de tendència circular sense restes d'anell de contenció de 11/12 metres de diàmetre.

Per la tipologia podem datar aquest megàlit vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el  1800 a.n.e.

La reconstrucció rebuda l'any 1981 per part del Centre Excursionista de Taradell no va ser gaire forta, només l'hi van col·locar la coberta sobre. D'altra banda, a l'excavació per part del Museu Episcopal de Vic, s'hi van trobar restes ceràmiques, diversos ossos sencers completant un esquelet i molts de fragmentats, fent impossible saber quants cossos contenia la cambra. Totes les restes descansen al Museu Episcopal de Vic.

Continuem pel camí, passant per davant de ca La Gasala, seguint per ell fins a topar amb la carretera de Balenyà, a la que girarem a la nostra dreta fins entrar de nou al poble de Taradell.

Seguim per la carretera dins el poble, i ens desviem tot seguint les marques del PR, que ens portaran a l'ermita de Santa Llúcia, construïda del 1547 al 1561.

Continuem caminant tot seguint el PR i en poc arribem a la Torre de Don Carles, també coneguda com la Torre de la presó. 

Fou construïda entre el 1545 i el 1550, per ordre de Don Carles de Cruïlles i Vilademany, senyor de Taradell, per començar la fortificació del poble, la que no es va fer mai, degut a la seva mort.

La torre fa 15 metres d'alçada, amb una base quadrangular de 4.5 metres i va ser restaurada a l'any 2000.

Per avui, ja n'hi ha prou, quina excursió més maca i interessant que hem fet. A més no és gaire llarga, ni gaire dura, està molt ben senyalitzada i vas veient coses diferents a cada moment. En el tros més llarg sense veure gaires coses, em vaig fer un fart de menjar cireretes d'arboç. Boníssimes!

Recomano a tothom que feu aquesta petita ruta, realment és molt maca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Sequers de Gasala: 31T 441456 4634016

Dòlmens a Castellterçol II

Ens llevem d'hora per a acostar-nos a Castellterçol a visitar una parella de dòlmens, els dòlmens del Criac. Del primer portem força informació, però del segon no n'hem trobat gaire... ens costarà localitzar-lo!?

A Castellterçol, agafem la carretera que va cap a Granera i aparquem el cotxe cap el quilòmetre 3.6, a una esplanada a la dreta de la carretera. Prenem el camí que surt d'allà i, en poc més de mig quilòmetre, trobarem una corba força tancada a la dreta. El dolmen del Criac es troba a la part del bosquet que queda a la dreta, a la zona de corba. Si ens hi fixem, el veurem des del camí, ja que és a molt poca distància d'ell.

El sepulcre va ser descobert i excavat l'any 1935 per un veí de Castellterçol (Sr. Solé), que hi va trobar diverses restes òssies, de nou, fou excavat el 1938 per un grup d'aficionats de Castellterçol, trobant noves restes òssies, que igual que les anteriors resten desaparegudes i trencant en dos la coberta durant aquests treballs. A partir d'aquí, tenim la constància de com a mínim dues excavacions més, però no se'n coneixien els resultats fins l'any 1947, on Joan Maluquer de Motes en publica 9 individus entre nens i adults.

Segons la informació més actualitzada que disposem, que és la de Tarrús i Carreras, es tracta d'un dolmen simple amb l'accés típic per llosa rebaixada, amb una cambra sepulcral que consta d'unes dimensions internes de 2 metres de llarg, 1.35 metres d'amplada i 1.10 metres d'alçada. Aquesta es troba dins d'una obra tumular d'entre 8/9 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. Per la tipologia de sepulcre el podem posicionar a la línia temporal vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Com dèiem a l'inici, també havíem trobat que al mateix bosquet, uns 20 metres més al nord, hauríem de trobar el dolmen del Criac II, pel que comencem a la cerca, però no hi va haver manera, de fet hi ha arqueòlegs que diuen que l'han buscat i no l'han trobat. Potser el sotabosc ja s'ha menjat aquest dolmen. És una pena, pel que tornem a casa amb un regust un pèl amarg. Això sí, tornarem per la zona, ja que tenim nova informació que hem de comprovar.

Coodenades UTM(ETRS89):

Criac I: 31T 424639 4622094

Dòlmens a Querol i Bonany

Avui, com a cosa especial anem cap Tarragona, a visitar dos dels pocs dòlmens existents a la província que hem trobat.

Per a localitzar el primer, és ben fàcil, anem fins el municipi de Valldossera (Querol) a la comarca de l'Alt Camp a Tarragona per la TV-2441, fins a la urbanització dels Ranxos de Bonany. En quan passem la carretera que mena cap a sant Jaume dels Domenys (T-244), que es creua en el nostre camí, és la segona entrada a mà esquerra (carrer Muntanya).

És la primera casa de la dreta del carrer (parcel·la 12). Es troba abandonada, així que si voleu visitar el sepulcre, que val molt la pena, haureu de saltar cap dins de la propietat.

La galeria catalana de Mas Pla de Valldossera va ser documentada per primer cop per en Pau Rovira de Bonany, al gener de 1963. I cal dir que el dolmen, tot i que resta abandonat totalment, conserva perfectament la seva estructura, guarda la porta d'accés a la cambra, que per cert, es documenta que el terra d'aquesta i del corredor són enllosats.

El megàlit en si té un llargada total d'uns 7.60 metres de llarg per una amplada propera als 1.50 metres. Cal dir que interiorment la cambra funerària amida 4 metres de llargada per 1.40 metres d'amplada i 1 metre d'alçada, d'altra banda el corredor d'accés amida 3.50 metres de llarg per també 1.40 metres d'ample i també 1 metre d'alçada. La veritat amb les mides que acabem de donar, jo diria, com hem va semblar al lloc, que és una galeria coberta, i no pas una galeria catalana, però bé si així ho dictamina en Josep Tarrús, per quelcom serà.

El túmul és certament peculiar, sent de tendència circular amida entre 13 i 15 metres de diàmetre, reforçada amb lloses radials clavades i amb un cròmlec bastit a raó d'un mur de pedra en sec. Però no acaba aquí, ja que consta de una plataforma reforçant l'estructura de la cambra de 6.8 metres de diàmetre, també acabada amb un anell de contenció idèntic al més exterior amb una nova plataforma d'uns 4 metres que és la que incorpora les radials fins a acabar amb el cròmlec exterior. O sigui, resumin, té doble cròmlec amb lloses radials clavades entre ells.

Extret de: "El sepulcre megalític de mas pla" de Josep Mestres

SA la seva excavació l'any 1963 a mans de Joan Maluquer, Pere Giró i Josep M. Masachs, on es van centrar a la cambra funerària i el seu corredor d'accés, van trobar diverses restes òssies d'uns 20 individus, així com trossos de ceràmica corresponents a vasos d'era neolítica, calcolítica i del Bronze antic, anells de bronze, ascles i un perforador de sílex i 105 denes.

Al 1979 es torna a excavar, ara l'obra tumular, i també es va consolidar el monument, a mans de Josep Mestres Mercadé. Aquest va recuperar diversos fragments ceràmics a mà al túmul i algunes denes de collaret sota l'enllosat de la cambra.

Extret de: "El sepulcre megalític de mas pla" de Josep Mestres

Per les troballes obtingudes i la seva morfologia, podem dir que la tomba fou erigida vers el Neolític final entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Saltem de nou al carrer i amb el cotxe ens dirigim a la carretera que acabem de passar, cap a Sant Jaume dels Domenys (T-244), l'enfilem cap la dreta tal i com venim. Seguirem la T-244 fins que trobem un camí de terra que s'endinsa al bosc, a la banda esquerra de la carretera, just després de passar una casa, també a l'esquerra. Allà deixem el cotxe.

Ens posem a caminar pel camí, fins la segona bifurcació a l'esquerra, aneu amb compte no us despisteu, perquè sovint fan tasques de desbrossament al bosc i els camins es difuminen. Agafem la segona bifurcació i 30-50 metres abans d'arribar a un revolt bastant pronunciat a la dreta, ens endinsem pel bosc que queda també a la nostra dreta. Molt oportú anar amb GPS. L'únic que us podem dir és que no es troba gaire lluny del camí bifurcat del general que hem agafat, en un petit turó, creat amb les restes del túmul.

Megàlit documentat per primer cop igual que el dolmen acabat de visitar, per Pau Rovira de Bonany al gener de l'any 1963. Es tracta d'una caixa megalítica tancada, bastida en roca calcària.

Amida 1.50 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i consta d'una alçada de 0.65 metres, que es troba dins una obra tumular de tendència circular de 11/12 metres de diàmetre, segons hem pogut llegir, al moment de la seva excavació, encarta es conservaven 4 grans blocs a la vessant sud que formarien part del anell de contenció.

Fou excavat per Maluquer, Giró i Masachs, també l'any 1963, trobant fragments de ceràmica a mà llisa, que permeten dir, juntament amb la seva morfologia que aquest sepulcre fou bastit vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Pla de Valldossera: 31T 370936 4583847

Cabanyota: 31T 372402 4583490

Dòlmens a Roses III, Vilajuïga II i Pau II

Dilluns del cap de setmana en el què vam fer la ruta de Dòlmens i estela-menhir a Roses II. De seguida que vam marxar de la cova-dolmen del rec de la Quarantena II i ja ens disposàvem a encetar unes "birretes", es va a posar a ploure, però ploure, ploure!!... però, el dilluns es va aixecar totalment diferent, feia molta calor!!

Vam decidir aprofitar la bonança per a fer algunes visites teòricament fàcils, que després una no ho va ser gaire, però bé, és el que té això del megalitisme.

Des de Roses, ens dirigim per la GI-614 direcció Figueres fins a trobar a mà dreta el rètol indicatiu de la urbanització de Mas Fumats. La creuarem tirant cap al nord-est fins trobar el carrer Catalunya, i seguint-lo toparem amb el carrer Menorca. En ell, al poc d'entrar pel carrer, veurem un tros de casa a mà esquerra. Allà aparquem el cotxe i ens posem a caminar seguint el carrer en la direcció que portàvem. Quan s'acaba aquesta casa, trobem un corriol que la ressegueix donant-li la volta per darrere fins a dirigir-se definitivament cap al Puig Sequera. Seguim el corriol i, a uns 150 metres de fer el cim, trobarem en un pla a mà dreta el que queda del dolmen de Puig Sequera (Aquest és el que no va resultar tan fàcil com ens pensàvem, no per l'esforç... per l'estat del corriol i el desnivell).

Aquest megàlit neolític, de tipus incert, tot i que en Tarrús diu que possiblement seria un sepulcre de corredor, té unes dimensions de 1.30 metres de llargada, per 0.90 d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i es troba dins d'un túmul de 6-7 metres de diàmetre del que no en queda cap tipus de resta del sistema de contenció extern.

Inserim la idealització del monument que Josep Tarrús i Galter presenta a la seva tesi doctoral: "Poblats, dòlmens i menhirs".

Imatge extreta de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

El sepulcre no ha estat mai excavat i, tot i que queda ben poc del dolmen, Josep Tarrús el situa cronològicament entre el 3400 - 3000 a.n.e.

Tornem al cotxe i agafem la GI-614 com si volguéssim anar a Empuriabrava, fins que trobem a una rotonda el desviament cap a Vilajuïga (GI-610). Arribarem a una rotonda que, prenent la primera sortida, ens endinsa al poble de Vilajuïga travessant-lo per la mateixa carretera fins a trobar la GI-6041, que agafarem cap a la nostra dreta. Continuarem fins que arribem a la zona on vam aparcar en fer la ruta de Dòlmens a Vilajuïga I, a la dreta de la carretera.

Deixem el cotxe i ens posem a caminar pel camí que surt d'allà mateix i el seguim tot recte, passant la bifurcació amb la senyalització dels altres dòlmens que ja hem vist, en la ruta de Vilajuïga I. Seguim pel camí fins que faci una corba pronunciada a la dreta, on veurem un sender que creua el barranc-riera de la Coma de l'Infern i, ens pocs metres, et porta al dolmen de la Vinya del Rei.

Aquest megàlit de tipus sepulcre de corredor és datat al Neolític i mesura internament 3.60 metres de llargada, per 2 d'amplada, per 1.60 metres d'alçada. No queden gaires restes de l'obra tumular, però es pot estimar que feia uns 9-10 metres de diàmetre.

Imatge extreta de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

En les diverses excavacions que se li han fet, s'ha extret diversitat d'ossos humans, una punta de sageta de sílex amb peduncle, dues plaquetes d'esquist i fragments ceràmics de diferents vasos campaniformes pirinencs. Tot resta al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona. A banda, i segons Joan Alsina, mestre de Vilajuïga, un  alumne seu va trobar una destral de pedra polida a una paret de vinya propera al sepulcre. Per l'estil arquitectònic i les restes recuperades, Josep Tarrús el data entre el 3400 - 3200 a.n.e.

Refem el camí i prenem el cotxe, tornant a Vilajuïga i agafant de nou la GI-610 fins a Pau. Ens endinsem al poble, buscant la urbanització d'Els Olivars. Un cop allà, cercarem i prendrem el carrer Llevant, que acaba en el carrer Nord. Al marge esquerre d'aquest últim carrer, veurem, com en un altar, el dolmen de la Barraca d'en Rabert.

D'aquest sepulcre, podem dir que fou bastit al Neolític. Segons la seva morfologia, es tracta d'un sepulcre de corredor, i té unes dimensions internes de 2.70 metres de llargada, per 2.20 d'amplada i 2.10 metres d'alçada. A dia d'avui, no en resta cap mostra visible del seu túmul, tot i que es documenta que era d'uns 9-10 metres de diàmetre.

Va ser restaurat l'any 1983 pel Centre d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona i poc temps després va quedar enclavat dins el petit espai on es troba actualment, degut al creixement urbanístic.

Imatge extreta de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Per la seva morfologia, com hem dit abans, fou bastit al Neolític, entre el 3500 - 3200 a.n.e., tot i que les excavacions efectuades van donar llum a materials (vas campaniforme pirinenc i internacional) d'era neolítica final i calcolítica, el que és degut a  reutilitzacions de la tomba. A banda d'aquestes ceràmiques avui en dia desaparegudes, també sorgí ceràmica a mà llisa. Isidre Macau va trobar una destral de corniana a les immediacions; el 1970, Miquel Cura i Anna Ferran publiquen dues destrals més del mateix material, i, el 1985, Joan Alsina, veí de Vilajuïga, documenta una nova destral, aquesta d'esquist. Anys abans, Miquel Cura i Roser Vilardell recuperaren del megàlit diversos fragments de ceràmica campaniforme, que també resten desapareguts.

Amb aquest últim sepulcre, donem per acabada la ruta d'avui.

Coordenades UTM(ETRS89):

Puig Saquera: 31T 514869 4682867

Vinya del Rei: 31T 510200 4686382

Barraca d'en Rabert: 31T 510773 4685010

Dòlmens, Cova-dòlmens i estela-menhir a Roses II

Tornem a Roses a passar el cap de setmana, per veure uns sepulcres que teníem controlats... més o menys!!  Comencem la ruta on hi ha el camí que accedeix al megàlit de la Creu d'en Cobertella (Dòlmens i menhirs de Roses I).

Pugem pel camí, que més tard es torna en un corriol bastant desdibuixat a estones, passem el fabulós dolmen de la Creu d'en Cobertella i el menhir de la Casa Cremada II i seguim el corriol, direcció nord-est, a uns 150 metres del menhir, trobarem el dolmen a mà dreta del corriol amagat per la vegetació.

Aquest dolmen de nom Casa Cremada és datat vora 3400 - 3000 a.n.e. Mai ha estat excavat, i juntament amb el mal estat en el que es troba, fa que no es pugui assegurar la tipologia... de fet en Tarrús i en Carreras l'etiqueten de dubtós. Nosaltres si que veiem una prehistòrica tomba, a la que només li queden dues lloses dem peus, poder són un pel fines, però el paral·lelisme entre elles és evident. La datació ve atorgada pel veïnat que té.

Segons els citats autors consta d'un túmul de 5-6 metres de diàmetre, sense restes d'anell de contenció. També ells en el últim llibre publicat, presenten la planimetria del dubtós sepulcre.

Seguim pel corriol que ens portarà en  uns 5 minuts a una carretera de terra que va vorejant els turonets des del Golf de Roses fins al Cap de Creus. Seguirem cap al nord en aquesta pista, que gairebé no hi passen cotxes. La cista de la Tomba del General o del Coll de Fitor, és a un corba àmplia cap a l'esquerra, just al marge dret del camí.

D'aquest si que en sabem l'estil dolmènic, es tracta d'una cista neolítica amb túmul datada vers el 3400-3000 a.n.e. i consta d' unes mides internes de 1.95 metres de llarg, per 0.62 d’ample, per 0.80 metres d'alçada màxima. Consta d'un túmul de 6-7 metres de diàmetre amb restes d'anell peristàltic erigit a base de mur de pedra en sec.

Planimetria de Josep Tarrús i Enric Carreras

Fou excavat per primer cop vers l'any 1946 per Miquel Oliva i Pere Palol, que en dibuixen un disc de pissarra al sud de la cambra funerària, i al 1986-1987 per Sara Aliaga, Àngel Bosch, Oriol Mercadal i Josep Tarrús, que en documenten un fragment de vora de bol de ceràmica a mà i una ascla de quars blanc.

Seguim pel camí en direcció Cap de Creus, fins que ens trobem un altre cop a una corba molt oberta a l'esquerra, un camí que surt al bell mig d'aquesta. Ens endinsem pel camí, i la cista la trobarem a mà dreta. Mireu ben mirat ja que la cista es troba molt deteriorada. Com a pista, prop d'ella hi ha un cartell, així que si veieu un pal i un cartell enmig del no res, allà es troba la cista.

La cista neolítica amb túmul, de Puig Alt consta d'unes dimensions internes de 2 metres de longitud, 0.5  d'amplada i 50 centímetres d'alçada, que no ho semblen ja que està mig colgat. Es tracta d'un sepulcre bastit sobre el 3600-3200 a.n.e., i es troba al mig d'un túmul circular de 7-8 metres de diàmetre, sense restes d'anell de contenció.

Planimetria de Josep Tarrús i Enric Carreras

Al 1988, va ser excavat per Sara Aliaga, excavació que es va tancar sense cap resta a documentar.

Fem mitja volta per a tornar per on veníem, però no prenem el camí, sinó que anem pel corriol que ressegueix la carena. Seguim endavant pel camí fins al Puig Rodó, on intentem trobar, sense èxit, la cista del mateix nom. Des de la carena, baixem per una tartera que ens durà al Pla de les Gates, aquí just hauríem de trobar la cista del Pla de les Gates, però noi... no la vam trobar pas. Totes dues cistes es troben en greu perill de desaparició, ja que, per les fotos que hem vist, només s'intueixen.

Resignats, encara que no és el primer ni l'últim dolmen que no trobem, tornem al corriol que mena a la carretera de terra des del dolmen de la Casa Cremada.  Ens hi endinsem i als pocs metres surt un corriol senyalitzat a l'esquerra que ens portarà sense deixar-lo a la cova-dolmen del Rec de la Quarantena I o de la Riera Quarantena I.

Fou descoberta pel geòleg Carles Roqué vers el 2 de gener de 1998, vint dies més tard tornava  a la cova acompanyat de membres del GESEART. La cambra construïda aprofitant la cova és de 1.8 metres de longitud, 2.9 d'amplada i 1.2 metres d'alçada i fou utilitzada sobre el 2500- 2000 a.n.e. És difícil fer fotos, però es poden veure les lloses aixecades per a fer de corredor. Com es veu a la imatge següent, el sepulcre consta d'un túmul frontal amb anell de contenció, que conserva una alçada màxima de 40 centímetres.

Planimetria de Josep Tarrús

Va ser excavada l'any 1998 per Àngels Custoja, Paula Santamaria, Enric Carreras, Pere Gay i Josep Tarrús, i es varen recuperar cinc fragments de ceràmica a mà.

Seguirem el corriol i en poca distància trobarem una nova tomba, la del Rec de la Quarantena II o Riera de la Quarantena II, que per cert, a la fotografia es veu en primer pla una estela-menhir que amida 1.53 metres per 0.45 d'amplada i 15 centímetres de gruix.

Va ser readreçada l'any 2000 i la podem col·locar temporalment com la cova-dolmen, ja que clarament aquest va ser erigit com a funció senyalitzadora de la tomba. 

Passem a dedicar-nos a la tomba, es tracta d'una nova cova dolmen amb unes dimensions internes de 3 metres de longitud, 3.60 metres d'ample i 1.80 d'alçada.

D'altre banda el corredor d'accés a la cambra sepulcral fa 1.80 metres de longitud per 0.90-0.70 d'amplada, amb una alçada màxima de 1.37 metres. L'habitacle interior fa 3 metres de longitud per 3.60 metres d'amplada, amb una alçada de 1.80 metres. I va ser construït, mitjançant un túmul frontal, del que es conserven uns 30 centímetres al lateral esquerra, tot i que no queda cap resta del anell de contenció extern

De la seva excavació varen sorgir pocs materials, es documenten 3 fragments de ceràmica a mà llisa, pertanyents al Calcolític, vers el 2500-2000 a.n.e., i 3 fragments ceràmics més que evidencien utilitzacions fins a l'Edat del Ferro, vers el 900-600 a.n.e.

Ara sí, tornem al cotxe acabant de fer el caminet que seguim i anem a fer una cervesa que ens l'hem ben guanyat!!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Casa Cremada: 31T 516222 4678875

Cista de la Tomba del General: 31T 518523 4679951

Cista de Puig Alt: 31T 518523 4679951

Cova-dolmen del Rec de la Quarantena I: 31T 516770 4678768

Cova-dolmen del Rec de la Quarantena II: 31T 516770 4678716

Estela-menhir del Rec de la Quarantena: 31T 516770 4678716

Dòlmens a Aguilar de Segarra, Navàs, Sant Mateu de Bages II i Balsareny

Primer dissabte al matí després de les vacances d'estiu, necessitem veure dòlmens per a pair-ho! jeje.

Qualsevol excusa és bona per a fer una ruta prehistòrica i avui marxem cap el Bages, concretament, comencem per Aguilar de Segarra, on arribem a través de l'Eix Transversal. Sortim de l'eix a la sortida 114 i, per la carretera N-141b anem direcció Sant Pere Sallavinera passant per sota de l'eix. Cap al quilòmetre 24.6, tornem a passar per sota de l'eix i, just després, agafem el trencall de la dreta. Passat el pont sobre la via del tren, prenem la primera bifurcació a la dreta, en forma de pista forestal i indicant la masia de Serragallarda. La pista està en bon estat, però nosaltres vam aparcar el cotxe just al seu començament, al costat del contenidor. Abans d'arribar a la casa, a una corba, seguim la pista de la dreta que davalla fins una esplanada "abocador" i continuem uns 40 metres més fins a arribar a un trencall al costat d'una roca, on seguim cap a la dreta. Una vegada al cim del turonet, caminem cap el sud uns 50 metres més fins arribar a la cinglera. Allà a la dreta, a uns 10 metres, veiem el dolmen de Serragallarda.

El megàlit fou descobert per Miquel Estruch, abans del 2000, i segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, membres del GESEART, arqueòlegs i grans experts del món prehistòric de Catalunya (sobretot de l'Empordà i la Catalunya Nord, a l'actual França), es tracta d'un dolmen simple amb unes dimensions de 2 metres de llarg, 1.40 metres d'amplada, 75 centímetres d'alçada, i consta d'un túmul sense restes de cròmlec de contenció de 10/11 metres.

No es documenta cap excavació, ni s'hi ha trobat res en superfície, però, pel seu estil arquitectònic, ells el daten al Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e. 

Desfem el camí fins a la masia de Can Serragallarda i ara la passem de llarg, trobant una nova companya de ruta, una maca gosseta pastor alemany del mas que s'anima a venir amb nosaltres. Després de 450 metres, trobem una cruïlla, a la que seguim recte uns 150 metres més. Una vegada la pista comença a pujar, recorrem poc més de 500 metres fins a arribar a un prat. Aquí, ens dirigim cap a l'est pel mig del prat uns 300 metres, on trobem una altra pista que baixa i una carena. Pugem a la carena i avancem pel seu caire uns 200 metres. Una vegada dalt del turó, baixem en direcció sud vorejant un mur de pedra seca de separació de finques. Poc abans d'iniciar la pujada al següent pic, trobem la cista de Cal Biel integrada al mur divisori. Sincerament, la gossa ens va ajudar a trobar-la, ja que no és del tot senzill arribar-hi donat que no hi ha cap corriol definit i les lloses conserven tan poca alçada que queden mimetitzades entre la vegetació.

La tomba fou descoberta l'any 2002, per Miquel Estruch, i la veritat és que no hi va haver gaire quòrum de sobre quin estil de dolmen es tractava, nosaltres, de fet, vam pensar que podria ser una cista. Però ara en Carreras i en Tarrús l'inclouen a l'últim compendi de megàlits a Catalunya (amb una fotografia que evidencia l'estil), llibre on les cistes neolítiques queden excloses, perquè, tal com deia Tarrús, per algun lloc has de tallar. Ells la consideren un dolmen simple de 1.60 metres de llargada 1 metre d'amplada 60 centímetres d'amplada, amb un túmul de tendència circular al que li queda algun tros de mur de contenció, i que amida entre 7/8 metres de diàmetre.

Encara no s'ha excavat, ni s'hi ha trobat cap material associat en superfície, però, pel seu estil arquitectònic, el podem datar entre el Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Desfem el camí i tornem al cotxe. Prenem de nou la pista asfaltada, anant cap a la dreta. La seguim uns 3100 metres, passant pel Molí de Boixadors, i deixem el cotxe, ja que hem d'agafar la pista que surt a l'esquerra i no és apta per al nostre cotxe. Avancem per aquesta pista passant per les runes de Can Fontanet i, després d'uns 1100 metres, a l'inici d'una corba, a uns 15 metres a la dreta del camí, trobem el sepulcre de la Tomba del General Carlista o dolmen de Boixadors.

El sepulcre fou descobert per Josep Costa l'any 1922, i el vam trobar documentat com una cista megalítica, datada cap el Calcolític - Edat del Bronze antic, vers el 2200-1500 a.n.e. Té unes dimensions internes de 1.90 metres de llarg per 90 centímetres d'amplada i 75 centímetres d'alçada.

Avui dia, podem dir que realment es tracta d'un dolmen simple d' 1.50 metres de llarg 1 metre d'amplada i 1 metre d'alçada conservada, que no té restes de sistema de contenció, però consta d'un túmul circular de 8/9 metres de diàmetre. I que fou erigit durant el Calcolític-Bronze antic, ver el 2700-1800 a.n.e. Tot i això, no ha estat mai excavat ni s'ha trobat res en superfície.

Tornem al cotxe i anem a menjar-nos l'entrepà a Rajadell mentre pensem cap on anar a la tarda, ja que encara els dies són llargs i tenim per davant moltes hores de llum. Mirant la bibliografia que portem, decidim anar a fer una ruta per la vall del Cardener, així que ens dirigim a Balsareny. Allà, agafem la carretera que porta a Súria, BP-4313, i aparquem a l'alçada de la residència canina "Els Tres Pins" situada a la dreta poc abans del quilòmetre 45. Des d'allà, continuem caminant una miqueta més fins que veiem, a la banda esquerra, una lona blava. Travessem la carretera i, sota la lona, trobem la cista del Pla del Coll en procés de restauració. Fem una foto com podem i diem de tornar a veure-la finalitzada.

I aquest estiu passat, ja ho estava, així que vam repetir la visita. La cista es troba just al talús de la carretera (podríem dir que és un miracle que encara existeixi, tenint en ment el destí d'altres sepultures en aquestes situacions), i ha estat condicionada i apuntalada per a mantenir la forma de cambra rectangular.

Fou descoberta quan es va fer l'ampliació de la carretera i buidada pels mateixos obrers que la van trobar, tot i que hem llegit que no hi havia cap tipus de parament funerari, només hi havia quantitat de restes antropològiques (ens sembla estrany).

Anys més tard, el 1977, fou investigada per Miquel Cura, que va assegurar que es tractava d'una cista sense cap tipus d'obra tumular, era simplement excavada a terra. També ens presenta un dibuix de les seves seccions que nosaltres hem extret de l'estudi "Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany.

Seccions de Miquel Cura

També segons Castany, aquesta tomba faria 2 metres de llarg, 1.50 metres d'amplada i 90 centímetres de fondària conservada. Ell no es mulla amb una datació exacta, tot i que està inclosa a un llibre de tombes neolítiques, no determina els anys.

Però en el seu dia vam trobar una informació que deia que les seves dimensions eren de 1.75 metres de llarg, 1.30 metres d'ample i 90 centímetres d'alçada, i que pertanyia molt possiblement al Neolític final, entre el 2500 i el 2200 a.n.e., que avui en dia, amb el endarreriment cronològic que hi ha hagut, seria més o menys del 3200-2700 a.n.e.

De nou al cotxe, continuem cap a Súria fins al quilòmetre 53.7. Just abans de passar pel pont dels Barquets, agafem la pista de terra de la dreta i deixem el cotxe just al principi, ja que no és apta per a vehicle convencional. Quan la pista es bifurca, agafem la branca de la dreta fins que a la nostra dreta comença una altra pista (haurem fet uns 200 metres). Just a aquell punt, ens dirigirem cap a la nostra esquerra, endinsant-nos a la pineda, on trobem, a uns 10 metres de la pista, el sepulcre dels Barquets.

Ens trobem davant d'una cista solsoniana descoberta als volts del 2000, que amida internament 1.07 metres de llarg, 75 centímetres d'ample i 50 centímetres d'alçada, encara que Albert Fàbregas dimensiona les lloses una a una, i les laterals són bastant més grans, però clar no són encaixades al seu extrem final. Ell en presenta aquesta planimetria.

Planimetria de Jordi Guàrdia

Tot i que no ha estat excavada, per la seva morfologia podem datar-la, segons en Carreras i en Tarrús, al Neolític mitjà-final, vers el 3900-3400 a.n.e.

De tornada al cotxe, arribem a Súria i ens dirigim ara cap al nucli de Valls de Torroella o Colònia Valls, dins del terme municipal de Sant Mateu de Bages, per la carretera C-55 que duu a Cardona. Segons les indicacions que tenim, hem de prendre la pista forestal que porta a la granja Jorba, però després d'anar amunt i avall per Valls, no som capaços de trobar-la. Com que fa calor i no hi ha ningú al carrer a qui preguntar, ens dirigim al casino del poble a demanar ajut. Preguntem a la barra si algú ens pot indicar com arribar a la granja Jorba, però ningú no en sap res... aish, anem malament! Canviem la pregunta i els diem que estem cercant una sèrie de dòlmens prop del poble i ara la cosa canvia. El número de persones al nostre voltant augmenta i ens pregunten quins exactament i si tenim més informació. Traiem la nostra guia (llibre dels itineraris dolmènics per la Catalunya Central d'en Mañé), que passa de mà en mà... Després d'una estona, un bon home ens indica que ell en coneix un parell de l'altre costat de la carretera i ens indica com travessar-la i alguns detalls per a arribar als diferents sepulcres.

Acabat el nucli de Valls de Torroella, a mà dreta trobem una ampla pista forestal que poc després fa una corba pronunciada a la dreta tornant cap a Valls. Després de passar un mas, travessem per sobre la carretera C-55 per un pont de color groc i seguim aquesta pista sense agafar cap trencall. Quan ja portem uns 3,7 quilòmetres, veiem un mur de contenció de formigó a l'esquerra de la pista. Al revolt següent cap a l'esquerra, veiem a mà dreta tres pedres formant una "L", és el sepulcre megalític del Cap de la Carena del Pla del Llop o de les Comes de Torroella, per la masia que hi ha un pèl més amunt. Val a dir que vam trobar el megàlit fàcilment per la indicació del mur de formigó que ens van donar al casino.

Segons hem trobat documentat, els descobridors d'aquesta antiga tomba varen ser dos mossens (descobridors segur que no, però van ser els primers en fer ressò, com passa amb molts altres jaciments a Catalunya); aquests dos eren en Ramon Canal i en Joan Serra i Vilaró.

Segons es documenta, es tracta d'un dolmen simple bastit en gres, i les dimensions que se li han pogut estimar interpretant un dibuix d'en Serra i Vilaró del 1927 són de 1.80 metres de llarg, 1 metre d'amplada (aproximadament), i 69 centímetres d'alçada. Ell el va excavar entre  l'any 1915 i el 1920, i es documenten diverses ceràmiques típiques del Bronze final i fragments molt trossejats d'ossos humans. Aquestes restes van quedar dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. 

En Carreras i en Tarrús daten aquesta tomba vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Fem mitja volta i tornem a baixar cap a Valls per la mateixa pista. Després d'uns 2,8 quilòmetres, on veiem una línia elèctrica, deixem el cotxe al costat de la fita de la Diputació de Barcelona, situada a l'esquerra del camí, i ens endinsem al "bosc" seguint la línia elèctrica. Passats uns 200 metres, arribem al "dolmen" i al "menhir" de Vinya Sala, separats un metre escàs.

De camí, però, vam trobar aquest roc, que es veu clarament treballat, no ens sembla pas un menhir, però veient el de Vinya Sala... no sé, nosaltres el vam fotografiar i marcar. Poder va ser en el seu dia una fita o quelcom de l'estil.

Aquest menhir estela, té una alçada teòrica de 1.20 metres. El Marc no és un hobbit (fa aproximadament 1.75 metres), així que 1.20 ens sembla poc, creiem que l'alçada visible és propera a 1.60 metres. L'amplada i el gruix màxim són 0.45 i 0.17 metres respectivament. Igualment per a nosaltres no és res prehistòric, però bé, el deixarem com a possible.

Pel que fa al "dolmen", hem trobat documentat que és una possible cista neolítica construïda cap el 2000 a.n.e. (datació no Neolítica) a la qual només li resta una llosa en peu i una altra de caiguda. Tenint en compte aquestes lloses, es determinen unes dimensions de cambra de 2.20 metres de llarg, 48 centímetres d'ample i 65 centímetres d'alt. Nosaltres no vam trobar res de res on devia ser. I pel que fa al menhir, el veiem estrany, per nosaltres tampoc ho és, ni per a en Carreras i en Tarrús. Però els hi farem fitxa i els inserim al blog com a possibles, perquè la Generalitat el documenta com a estela.

Tornant cap a Valls, com encara hi ha llum, decidim anar fins a l'últim dolmen de la ruta. Un cop travessat el pont groc sobre la C-55, anem cap a la dreta, en direcció Palà de Torroella i Sant Salvador de Torroella. En entrar al nucli de Palà, la carretera es bifurca i l'abandonem, prenent la via de l'esquerra. Després de poc més de 100 metres, agafem el carrer que surt a l'esquerra (carrer del Molí) fins que trobem un pont a mà esquerra. Travessat aquest pont sobre el Cardener, girem a la dreta i seguim per la pista asfaltada. Deixem el primer trencall i, en arribar al segon, agafem la branca de l'esquerra (direcció Els Elements), que seguim durant uns 2,1 quilòmetres. Prenem llavors una pista que surt a la dreta i que, en 400 metres, porta a la pagesia de Vallbona. Allà hi podem deixar el cotxe; bé, nosaltres vam coincidir amb la mestressa i ens va dir que el podíem deixar allà, però que no ens entretinguéssim o se'ns faria fosc per tornar. Després de jugar una mica amb un gatet de la casa, ens dirigim cap el nord-oest tot pujant un turó força costerut durant uns 10 minuts, fins que trobem una pista a l'esquerra. L'agafem, però, al poc, veiem una altra a la dreta que hem de seguir fins a arribar a una esplanada on hi ha una torre d'alta tensió. Seguint en la mateixa direcció uns 10 minuts més veiem un túmul entre els arbres a la dreta del camí (si continuéssim 50 metres més, arribaríem a una segona torre elèctrica). Dic veiem un túmul perquè, tot i que el dolmen és gran, no es veu gaire des del camí.

Aquest megàlit, la Tomba del Moro del Serrat de les Moles, fou descobert el 1920 per Joan Tristany, i podria tractar-se d'una arca amb vestíbul pou o bé un sepulcre de corredor de passadís curt.

Les dimensions internes de la cambra són de 1.20 metres de llarg per 1.60 metres d'ample, i 1.75 metres d'alçada, i, pel fa al corredor o vestíbul pou, es documenten unes mides de 80 centímetres de llargada, 1.20 metres d'amplada màxima, i una alçada de també 80 centímetres. També consta d'una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb restes evidents del mur de contenció extern.

La seva excavació, per part d'en Serra i Vilaró i en Tristany, va ser prou fructuosa, tot i que no es van recuperar restes humanes, però sí 2 fragments de ceràmica a mà, 1 fulla sense retocs i 1 fragment triangular de sílex, 8 dentàliums, 2 denes de petxina i 1 de pedra. Tot fou dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Segons es documenta, aquest jaciment fou bastit entre el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, tal i com demostren les troballes arqueològiques obtingudes, com el seu estil arquitectònic, seria d'entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Una vegada visitat el megàlit, tornem ràpidament cap a la masia, no fos cas que se'ns fes fosc com deia la mestressa, i cap a casa, que avui sí marxem amb els deures ben fets.

Coordenades UTM(ETRS89):

Serragallarda: 31T 83092 4622360

Cista de Cal Biel: 31T 383702 4622776

Tomba del General Carlista: 31T 383057 4625141

Pla del Coll: 31T 405404 4636332

Els Barquets: 31T398935 4634597

De les Comes: 31T 395440 4635905

Possible menhir de Vinya Sala II: 31T 394734 4633730

Possible dolmen i menhir de Vinya Sala: 31T 394685 4633743

Tomba del Moro del Serrat de les Moles: 31T 391124 4635879