Sepulcres a Tavertet IV

Nova publicació d'aquest preciós poble i entorn: la quarta a Tavertet. Tot i els múltiples sepulcres que ja hem visitat, sabem que n'hi ha més que han estat estudiats i tornats a sepultar, i creiem que encara n'hi deu haver d'inèdits. Bon exemple d'aquesta afirmació són els que veiem avui, que es troben a un lloc de pas i han passat desapercebuts fins fa ben poc.

Començarem la caminada on ja l'hem començat diverses vegades, el Mas de Rajols, on deixem el cotxe a la zona d'estacionament. Emprenem la pista que puja al coll de Rajols i, un cop al cim del coll, tenim diversos camins. El de la dreta ens porta al túmul que conté els dòlmens d'El Padró. Al davant, ens queda una plana on, pel que hem pogut saber, hi ha una tomba que fou estudiada i tornada a tapar, la de Collet de Rajols o Rajols II; i uns 150 metres més endavant, es trobava la de Rajols, desapareguda a dia d'avui. I nosaltres seguim rectes pel camí que davalla, direcció el Torrent de l'Abeurador.

Creuem l'esmentat torrent, que a aquesta alçada no acostuma a dur molta aigua, i seguim el camí recte fins el sepultat dolmen de La Rambla. A aquesta alçada, ens enfilem a la part dreta del camí, tot seguint el filat que hi ha als metres i el seguim en la mateixa direcció que portàvem fins a trobar-nos un nou tancament per al bestiar, aquest amb més cara i ulls, i el creuarem per un pas d'aquells estrets que fan ziga-zaga. Seguirem rectes, però mantenint-nos a la dreta del camp, trobant un bonic camí enllosat, a trossos, per la roca mare. Al poc, sortim en un nou camp per al bestiar i poc després el camí gira vers la nostra esquerra, emprenent direcció el Mas Monteis. Doncs bé, com a uns 100 metres de fer el gir, on els arbres s'aproximen més al camí, és on començarem a veure obres tumulars.

La primera que vam veure, l'hem trobat documentada com a Túmul 11 del Pla de la Soca Negra. Realment, les restes són més que evidents per a documentar-la com a sepulcre i, de fet, inclús podem dir de quines tipologies podria ser, i, en conseqüència, li podem atorgar unes dates constructives. Per a la confirmació, però, caldria que s'efectués una excavació.

La trobarem a la vora esquerra del camí que discorre entre els prats i que duu a Monteis. Si ens hi fixem, es dibuixa una petita obra tumular amb un parell d'arbres al seu cim. Pujant el petit desnivell i al centre de l'obra, veurem les lloses que resten d'una clara cista.

Nosaltres creiem que, per la zona on es troba i el que podem veure, podria ser una cista neolítica amb túmul, bastida entre el 4500 i el 3900 a.n.e. o bé una cista megalítica bastida vers el Calcolític-Edat del Bronze antic, vers el 2200-1800 a.n.e.

Ara retrocedim uns 15 metres i també a la vora esquerra del camí, trobem l'anomenat com a Túmul 12 del Pla de la Soca Negra, sense lloses visibles, però que el geòleg i la historiadora de l'art que van trobar aquests jaciments van determinar com a "no natural".

Continuem el camí que duu al mas passant de nou pel Túmul 11 i, a uns 250 metres d'ell, aquest cop a la dreta del camí, veurem un imponent monticle. Pugem a ell i, quan som a la part superior, comencem a veure lloses estintolades arreu i clares evidències tumulars. Ens trobem al cim del Túmul 13 del Pla de la Soca Negra.

Per nosaltres, es tracta d'una clara obra tumular erigida al cim d'un turó.

Baixem del turonet i continuem pel camí uns 370 metres més, fins a trobar-nos una zona rocosa prou planera a la dreta del camí. Dalt d'aquesta plana natural i al seu centre, trobarem el documentat com a Túmul 14 del Pla de la Soca Negra, aquest amb un forat a l'interior, que possiblement sigui o hagi estat el cau d'un guilla.

Ara, a casa mirant-nos la foto, veiem que hi ha un parell de rocs sobresurten de la part més alta del túmul.

La primera informació sobre aquests possibles túmuls fou donada als agents rurals de la zona pel geòleg i la historiadora de l'art abans esmentats (dels quals desconeixem els noms). Els van indicar que aquelles obres no podien haver estat creades naturalment. El febrer de 2024, els agents rurals van visitar la zona i van inventariar un mínim de 4 túmuls prehistòrics de possible datació neolítica. 

Tornem al camí i el seguim tot rectes direcció Monteis. A mig camí, passem per una balma realment espectacular, anomenada Balma Grossa de Monteis, que fa una pinta boníssima de jaciment Neolític, però de la que no hem trobat cap menció prehistòrica, només com a antic tancat per a bestiar.

Seguim el camí, encara amb la balma al cap i, quan ja veiem de lluny el mas, ens trobem a la dreta del camí un altre que surt d'ell vers la seva dreta. Just a la convergència dels dos, veiem un gran amuntegament de rocs amb una espècie de negatiu central i diverses lloses estintolades de mitjanes dimensions.

No n'estem segurs, però es podria tractar d'un sepulcre de grans dimensions, més modern que les cistes neolítiques típiques d'aquesta zona.

L'hem trobat esmentat a un article antic de l'Albert Fàbrega i el Josep Agustí, però en Josep Tarrús i l'Enric Carreras el desestimen com a tomba al seu compendi megalític de Catalunya. Nosaltres el deixem com a possible perquè sí podria ser que fossin pedres acumulades extretes dels camps adjacents per a poder-los conrear, però el negatiu no ens encaixa del tot amb aquesta teoria. A més, hem trobat referències de l'indret com una necròpolis anomenada Taules de Monteis, on s'identificaven lloses clavades verticalment. A l'article de Fàbrega i Agustí, aquest últim recorda haver vist alguna llosa allà, però que ja no van localitzar a la visita conjunta, donant la necròpoli com a desapareguda. Nosaltres, amb les seves coordenades en mà, tampoc vam trobar rastre.

I sent allà, passejant pels bonics prats, ens va cridar l'atenció un gran roc horitzontal, amb dos rocs més petits a sobre, un d'ells quasi a la seva fi, tipus roca en equilibri. Amb les rutes que hem fet i el pas dels anys, sabem que aquestes solien ser utilitzades per a insculpir gravats, sobretot d'estil pedra de sacrificis, així que ens vam apropar i al pujar vam trobar això.

No sabem si és natural o ha rebut treball humà, però aquí deixem l'evidència.

Comencem la tornada gaudint de la tranquil·litat de l'entorn i, uns 150 metres després del túmul 14, veiem a la dreta uns arbres que s'aixequen sobre un petit monticle que bé podria ser un altre túmul. L'hem anomenat possible Túmul 15 del Pla de la Soca Negra. 

I amb això, ara sí que donem la recerca per acabada i retornem al cotxe. Si teniu ganes de més, us podeu acostar molt fàcilment als esmentats dòlmens del Padró i la Rambla, així com a la Font de la Vena i Can Tafura seguint els enllaços referenciats més amunt.

Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul 11 del Pla de la Soca Negra: 31T 452898 4650771

Túmul 12 del Pla de la Soca Negra: 31T 452897 4650790

Túmul 13 del Pla de la Soca Negra: 31T 452890 4650519

Túmul 14 del Pla de la Soca Negra: 31T 452924 4650150

Possible dolmen de Monteis: 31T 452588 4649809

Possibles inscultures de Monteis: 31T 452690 4649876

Possible Túmul 15 del Pla de  la Soca Negra: 31T 452919 4650301

Dolmen a Llançà III

Avui, ens dirigim al Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera a visitar l'últim dolmen que ens falta del terme municipal de Llançà. Hi anem, però, des del poble veí de Vilamaniscle, travessant la població tot seguint les indicacions cap al paratge de l'Albera. A l'alçada de la casa de colònies Tramuntana, el camí asfaltat es converteix en àmplia pista de sorra i podem seguir amb el cotxe fins la cruïlla de camins del Coll de la Serra.

Ja a peu, emprenem la pista que va en direcció nord cap al Puig d'Esquers, que té diferents dreceres que podem agafar per a escurçar el camí i fer via pel bosc, però no podem dir que t'estalviïs gaire distància. Així que nosaltres seguim per la pista principal, baixant fins la riera de Valleta i tornant a pujar. 800 metres després de la riera, trobem una bifurcació i seguim per la pista de l'esquerra. Uns 550 metres després, trobem una nova bifurcació, on agafem de nou a l'esquerra i pugem uns 300 metres. Aquí, la pista mor a una altra pista ampla i prenem, una vegada més, a l'esquerra. Caminant prop d'un quilòmetre, arribem a la cel·la de Sant Martí de Vallmala (no vam fer fotos sense els nens, però per internet en podeu trobar moltes).

Fundada com a cel·la monàstica el 854 sota el domini de Banyoles, va albergar una comunitat de monjos (esmentada el 1019). Posteriorment, només s'esmenta com parròquia i es documenta que estava en ruïnes ja al 1432. Actualment, es poden visitar unes restes restaurades que conserven elements arquitectònics preromànics.

Deixem la cel·la enrere després de mantenir una breu conversa amb una parella que anava cap el puig i davallem cap al córrec del coll de Sant Miquel. Ho farem seguint l'únic camí que hi ha, ample inicialment i força estret i seguint una cornisa més endavant. Passant el córrec, caminarem uns metres més per l'estret camí i ja veurem la indicació a la dreta per a enfilar-nos cap al megàlit, que es troba en una zona de fort pendent. Per sort, només farem uns 60 metres per a trobar el dolmen del Passatge o Tomba de l'Abat. Des de la cel·la, haurem recorregut uns 600 metres.

Descobert per Manuel Cazurro el 1912, va ser excavat, sense resultats, el 1923 per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot.

Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal, segons Carreras i Tarrús, amb unes mides internes de la cambra de 1.60 metres de llarg, per 1.20 metres d'ample i 0.94 metres d'alt. El túmul, de tendència circular i sense restes visibles de l’anell de contenció exterior, mesura uns 7-8 metres de diàmetre.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús

Pel seu estil de construcció i les referències dels megàlits propers d'aquest estil, podem datar-lo dins del Neolític final o Calcolític antic de la zona, vers el 3400-3200 a.n.e.

Visitat el dolmen, desfem el camí fins el cotxe xino-xano, aturant-nos a observar, des de la calma de la cel·la de Sant Martí, com es veu el megàlit just davant seu, a l'altra banda de la vall, amb el cartell indicatiu identificant-lo.

Com hem dit, nosaltres vam tornar al cotxe perquè només ens mancava aquest dolmen de la zona. Podeu, però, ampliar la visita cap a la zona del Puig Esquers, on es conserva un dolmen, i visitar-ne un parell més de propers. Només cal seguir endavant un cop a la pista que puja cap el Puig d'Esquers. Teniu més informació a Dòlmens a Colera I i Llançà I.

Coordenades UTM(ETRS89):

Passatge o Tomba de l'Abat: 31T 507229 4693283

Sepulcres, coves, inscultures i poblat a Santa Cristina d'Aro i Cassà de la Selva

Nova ruta, quasi tota a peu, als termes de Cassà de la Selva i Santa Cristina d'Aro. Seguirem parcialment el 17è itinerari megalític a les Gavarres i l'Ardenya, que, com cada any, ens passa el company (Remi) Remigi Serra, del Club Alpí de Palamós. Fins ara, no hem pogut anar mai a cap caminada megalítica, però sí les tenim molt i molt presents quan podem fer alguna escapada.

El primer que veurem és un més que probable paradolmen, el de Ses Falgueres. Per arribar-hi, col·loquem com a punt d'inici el poble de Cassà de la Selva, on seguint la C-250a direcció Llagostera i sortint del poble just passar el veïnat de la Verneda, ens trobem amb una illeta trencada d'aquestes que manté el carril central, en la que sortim per l'última escapatòria a l'esquerra, vorejant l'esmentat barri, i girem a la dreta pel primer carrer, a uns 90 metres de la illeta, anomenat Ronda de la Sardana. Per arribar del tot, és bàsicament seguir aquesta pista fins que es torni sorrenca (ja haurem fet uns 2/3 del camí). Realment, no hi ha cap indicació on surt el caminoi que nosaltres vam prendre, per això posem les coordenades geogràfiques del lloc 41.887302796789136, 2.953329522377757. Deixem el cotxe a l'àmplia pista i ens posem a caminar, seguint el caminoi creuant el bosc uns 500 metres, fins a sortir a un altre camí (en realitat, és el mateix que dona la volta pel cim). Girem a l'esquerra i, en uns 40 metres, trobem un caminoi ben marcat a la nostra dreta, que ens durà, en uns 30 metres més, a la plana on es troba el paradolmen de Ses Falgueres, que quedarà a la nostra dreta.

Segons en Xavier Niell i Ciurana, al fons de la cavitat natural que formen aquests dos grans blocs, hi ha un mur de pedra en sec per tapar l'escletxa que deixa l'apilonament dels rocs, mentre que a banda i banda de l'entrada s'observen restes de dos murs, també de pedra seca, que en el seu dia haurien format un corredor d'accés a la cavitat. També fa esment d'un altre mur, aquest prou potent, que faria de tancament davant del més que probable paradolmen.

L'espai funerari és de 2.60 metres de llargada, 2.05 d'amplada i una alçada de 0.75 metres en el seu punt més elevat del sòl. L'entrada del probable sepulcre amida 0.90 metres d'alçada per una amplada d'1.10 metres.

El seu interior va ser buidat i la cavitat reutilitzada d'antic com a lloc de refugi i aixopluc per bosquetans i carboners, fet que faria prou inútil una excavació, que, per cert, encara no s'ha produït. Tot i això, ni en Xevi ni nosaltres dubtem de la seva autenticitat com a paradolmen, amb aquests murs i aquestes dues grans cassoletes a l'exterior, vistes a d'altres paradòlmens a la zona. De fet, ell el col·loca vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, entre el 2700-1200 a.n.e.

Tornem al camí i girem a la dreta, pugem uns 40-50 metres pel camí i ens tornem a ficar al bosc del que acabem de sortir, per un corriol desdibuixat. A uns 20 metres del camí, trobarem el paradolmen de la Cova Toixonera I.

Jaciment descobert per en Jaume Abel Planagumà vers el 1970, es tracta d'un més que possible paradolmen segons les dades que aporta en Xavier Niell i Ciurana (Xevi) al seu llibre sobre Monuments Megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva.

Segons ell, la cavitat natural queda tancada a la part davantera per un llosa en posició vertical i una altra més petita, que resta a dia d'avui girada vers l'interior de la cambra sepulcral. Tal i com està feta la fotografia, es veu una llosa clavada a primer terme que serien restes d'un petit corredor de 50 centímetres d'alt i uns 60 d'amplada. A la mateixa alçada a la banda esquerra de la fotografia, hi ha pedres d'un túmul que, de ben segur, en el seu dia deuria cobrir el  jaciment. La cavitat sepulcral, on per cert, hi ha clares evidències d'una antiga excavació furtiva, amida 3.20 metres de llarg 1.90 metres d'amplada i 0.50 d'alçada màxima.

No ha estat mai excavada oficialment, però per la seva fisonomia deuria haver estat utilitzat com a sepulcre ver el 2700-1200 a.n.e. entre el Calcolític i l'Edat del Bronze.

Pocs metres endavant, trobem la cova Toixonera IV, trobada per en Remigi (Remi) Serra i la seva dona, Mari Luz Bao, l'any 2010. 

Segons en Xevi, aquesta cavitat natural té, a la banda est, un seguit de petites pedres sembla que col·locades a cosa feta per delimitar l'espai interior.  Aquest fa 2 metres de llargada, per 0.75 metres d'amplada i 0.40 metres d'alçada màxima. I pel que fa a l'entrada, fa 0.30 metres d'alçada i 0.90 d'amplada.

Com no ha estat mai excavada ni es documenta cap resta associada, en Xevi diu que no se li pot donar cap cronologia ni cap funcionalitat. Suposem que deu tenir dubtes pel que fa al mur de tancament est, perquè per a nosaltres és amb total seguretat un altre paradolmen. Però bé, ell en sap molt més que nosaltres.

Cal dir que aquest jaciment es va veure parcialment afectat per una pista que es va crear vers l'any 1980, per a l'extracció il·legal de blocs de granit. 

Seguim endavant i, al bosc de l'esquerra, veurem unes coves a tocar, les coves Toixoneres II i III, que no han estat excavades, però tenen molta pinta de paradolmèniques.

Comencem per la cova Toixonera II, que es troba a 20 metres del paradolmen Toixonera I, en  direcció sud. En Xevi, igual que amb la cavitat IV, no té clara la seva funcionalitat (en aquest cas, nosaltres tampoc) i datació, però veient la gran quantitat de paradolmens que hi ha a aquesta muntanya, ben bé ho podria ser.

També fou descoberta per en Jaume Abel i Planagumà, i es tracta d'una cavitat natural formada per diversos blocs de granit, que origina una cavitat interior de 2.50 metres de llargada, entre 0.60 i 0.70 metres d'amplada, i una alçada màxima d'1.25 metres.

Aquest possible jaciment fou excavat per diversos afeccionats de Cassà poc després de la seva descoberta, excavació finalitzada amb resultats negatius.

Ara anem a la cova III de Toixonera, que per nosaltres fa més pinta de que fos utilitzada com a cova sepulcral. És fàcil de trobar, ja que es troba davant de la Toixonera II.

La cavitat va ser descoberta per Jaume Abel i Planagumà a finals dels anys 70, i aquesta sí que de lluny ens fa pinta de paradolmen. Realment, no sé perquè ens fa aquesta sensació, potser els anys que ja portem veient sepulcres d'aquest tipus. Realment, la sensació és encara més gran quan t'hi apropes i veus el mur de pedra en sec que hi ha empetitint l'entrada, que queda amb unes dimensions de 0.90 metres d'amplada per 0.80 metres d'alçada.

Pel que fa a la cambra utilitzada com a sepulcre, amida 3.80 metres de llargada per 0.80 metres d'amplada, per 1 metre d'alçada màxima. Tot i les creences de que és un paradolmen, no ha estat mai excavat, i és per això que en Xavier Niell Ciurana el col·loca, pel seu estil arquitectònic, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, entre el 2700 i el 1200, si tenim en compte l'última revisió temporal d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras.

També segons en Xevi i el Pau Roig al seu llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", hi ha una cassoleta a la seva base que nosaltres no vam veure. Val a dir que tampoc no vam buscar gaire, perquè ell insereix una fotografia al seu llibre i és bastant clara, es troba per on pujaries a sobre de la tomba. Aquesta fa 10 centímetres de diàmetre i 2 de fondària, i va ser localitzada per ell mateix l'any 2004. Pel que fa a la seva datació, ens inclinem a datar-la com el sepulcre, vers el Calcolític/Edat del Bronze. 

Tornem al camí principal i girem a la dreta tot fent pujada. Al poc, arribem al cim i el camí gira vers la nostra esquerra planejant pel cim de la muntanya. Als metres d'anar per aquesta plana, veiem un clar corriol en baixada a la nostra esquerra, que és preciós, molt verd i amb un munt de grans blocs decorant-lo. Després d'un abrupte pendent, veiem, a la nostra esquerra i a mitja baixada, un amuntegament de blocs. Entre aquests blocs, formen una escletxa que en el seu dia va ser utilitzada com a cavitat sepulcral. Ho podem assegurar ja que, a l'entrada d'aquesta cavitat, en Xavier Niell documenta un mur de pedra en sec que feia de tancament d'una cavitat sepulcral, un nou paradolmen anomenat L'Esquerda.

El jaciment fou descobert per en Xavier Niell Ciurana vers l'any 2008 i es tracta d'una cavitat natural creada per l'apilonament de gran blocs de granit amb les restes d'un mur de pedra en sec a l'entrada que ja hem esmentat abans.

La cavitat resultant de l'amuntegament fa uns 3 metres de llargada per 1 metre d'amplada i 0.50 metres d'alçada màxima, mentre que l'entrada fa 0.80 metres màxim tant de per un costat com per l'altre.

Tot i que oficialment no s'ha excavat en cap ocasió, com hem dit abans, el mur de pedra en sec tancant la cavitat no deixa gaires dubtes, i en Xevi la col·loca temporalment vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, vers el 2700-1200 a.n.e.

Un cop visitada i fotografiada l'Esquerda, seguim la nostra ruta megalítica i prehistòrica tot apropant-nos a les cavitats de Serra Llarga I i II, que no es troben gaire lluny, de la zona de les Toixoneres, només hi ha 450 metres en línia recta.

Per arribar-hi, tornem al camí i el seguim tot fent baixada uns 550 metres des del corriol de les Toixoneres. En aquest punt, a l'inici d'una corba a la dreta, veurem una entrada com si antigament el camí anés recte en lloc de girar. Per allà entrem i busquem un corriol que ens porti direcció sud-est just en entrar; de fet, al principi vas quasi paral·lel a la pista. A uns 55-60 metres en línia recta de per on hem entrat, trobarem la cova.

Aquí tenim la cova de Serra Llarga I, descoberta per Ramon Niell Camprubí l'any 2009. Personalment, aquesta cova no l'acabàvem de veure amb una finalitat sepulcral, potser per trobar-se en alçada, però llegint a en Xevi ja ho dubtem més, ja que menciona que a una de les escletxes que hi ha a l'interior de la cavitat, que fa 2.50 per 1.40 metres, i una alçada màxima de 0.70 metres, resta taponada per diversos petits rocs que formen un petit mur de pedra en sec.

Tot i això diu que no te clara la seva funcionalitat, i que com la gran majoria del jaciments d'aquí, no ha estat excavat, no se li pot donar una cronologia.

Un cop trobada la I, anem a per la II, tot i que potser ja l'heu vista abans, ja que també es troba molt propera a Serra Llarga I.

Aquí teniu la cova de Serra Llarga II, que per nosaltres, i vist al lloc, té més possibilitats que la I en haver estat utilitzada com a paradolmen.

També va ser descoberta per en Ramon Niell Camprubí l'any 2009, sent una cavitat natural que sembla modificada per a una utilització funerària, més que res perquè al fons del que seria la cambra sepulcral hi ha una llosa clavada a terra en posició vertical, amb una aglomeració de rocs darrera seu, formant un petit túmul.

L'interior d'aquest més que probable sepulcre mesura 2.30 metres de llargada, entre 0.50 i 1.70 metres d'amplada, segons el lloc i 0.50 metres d'alçada màxima. Pel que fa a l'entrada a la cambra, fa 0.98 metres d'alçada per 0.40 metres d'amplada.

Com a tots els altres que veiem una probable utilització prehistòrica, el col·locarem a la línia temporal vers el 2700-1200 a.n.e. 

Ara tornem a entrar al terme de Cassà de la Selva, on visitarem les inscultures del Puig de les Puces, que les trobarem tot tornant al camí i fent ara 180 metres de pujada, com si volguéssim tornar a les Toixoneres. A aquesta distància, virarem a l'esquerra per un ampli camí pel que seguirem rectes 650 metres, i llavors emprenem un altre que surt a la nostra esquerra i que és el que més ens apropa als gravats, ja que a uns 250 metres de fer aquest nou camí, surt un corriol a mà dreta que ens portarà directament a les inscultures del Puig de les Puces.

Descobertes per en Xevi l'any 2006, i, com es pot veure a la imatge inferior, es tracta de 13 cassoletes rituals insculpides en un aflorament de granit, les dimensions de les quals oscil·len entre els 5 i els 10 centímetres de diàmetre, per 0.5/2 centímetres de profunditat. Recomanem mirar la fitxa del blog, però bé, es troben molt desgastades.

A la part superior del bloc del costat, hi ha una cassoleta de 10 centímetres de diàmetre, per 3.5 de profunditat, que en Xevi classifica com a dubtosa. Ara, no dubta en posicionar les altres vers el 2700-2200 a.n.e., a l'era calcolítica.

Inserim un calc-dibuix del Club Alpí de Palamós.

Extret del 17 Itinerari megalític a les Gavarres i l'Ardenya

Seguim la ruta i avancem pel caminoi uns 300 metres, punt on surt un camí a la nostra dreta, que caminarem durant 700 metres. Recorreguda aquesta distància, agafarem un nou camí a l'esquerra i avançarem uns 500 metres més fins trobar, a mà dreta, un corriol marcat amb amuntegaments de pedres. Entrant per ell, ens trobarem, en pocs metres, amb el què hem trobat com a Paradolmen de la Boca a algunes rutes de Wikiloc.

No hem trobat cap referència arqueològica d'ell, de fet només l'hem trobar referenciat pel company Montagut, de Wikiloc, però les dues lloses de la nostra dreta, i les pedres que hi ha a l'interior fan pinta d'haver estat col·locades intencionadament. Però la veritat, ens estranya que es trobi tant accessible i cap arqueòleg hagi dit res.

Prop d'aquí, es troba el Paradolmen o Cova de Pedres Grosses, però és impossible arribar des d'on som per la vegetació, així que tornem al camí per anar a per un altre. Avançant uns 50 metres, tornem a agafar un corriol desdibuixat, aquest cop a l'esquerra, poc abans de trobar-nos un arbre caigut barrant el pas. Endintsant-nos per ell, trobarem el Paradolmen d'en Jaume Abel.

Descobert per en Xavier Niell i Ciurana l'any 2006, ell ja el denomina paradolmen, sobretot veient la cambra funerària natural que queda sota del roc que li fa com de balma, que amida 3 metres de llargada per 1.5 metres d'amplada, i 0.40 metres d'alçada màxima.

El petit corredor d'accés era format per una llosa clavada, que encara resta en aquesta posició, i una altra que està estintolada a terra. Aquest faria originalment una alçada de 0.40 metres i una amplada de 0.86 metres. També a la part superior de la pedra més grossa, hi ha dos grans cassoletes, com les de la cova de Ses Falgueres i als volts de les Toixoneres.

Per acabar amb el jaciment, com a molts dels vistos avui, no ha estat excavat oficialment, però en Xevi el col·loca temporalment, per la seva arquitectura, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, entre el 2700 i el 1200 a.n.e.

Arribem al cotxe i emprenem direcció al nucli de Cassà per on hem vingut, i a 700 metres aturem al cotxe deixant-lo en algun racó. A aquesta distància, surt un camí a l'esquerra que emprendrem a peu durant 700 metres més fins a arribar a una bifurcació, on seguirem tot rectes deixant enrere un nou trencall a l'esquerra. Seguim rectes acabant-se el camp de conreu i començant zona de bosc, on ara emprendrem pel primer camí a l'esquerra, que és totalment reconeixible, ja que té uns pals o rocs (ara no recordem) impedint el pas, a banda de que es troba per sobre del nivell del camí per on hem vingut. Al poc, tornem a sortir al camp de conreu que hem vorejat fa poc, i ho tornem a fer, ara vers la nostra dreta. A uns 200 metres d'anar amb el camp a la nostra esquerra, el deixem seguint pel camí amb un xic de pendent i entrant de nou a zona boscosa. Al poc, hem de decidir si esquerra o dreta, doncs bé, a l'esquerra, i ara el seguim rectes fins que es creua amb un altre camí, en el que girarem a la dreta. Als 70 metres, emprenem ara vers la nostra esquerra per un altre caminoi que ens durà al poblat de Puig del Castell en uns metres més.

A la fotografia extreta del Google Maps, el nom del poblat no és erroni, es pot dir de les dues maneres.

Es tracta d'un poblat de mitjanes dimensions que va ser descobert l'any 1964 per Lluís Esteva i Cruañas. Les primeres campanyes d'excavació foren dutes a terme sota la direcció de Miquel Oliva i Prat, els anys 1966, 1968 i 1969. A partir d'aquí, va haver una dècada, la dels 70, de molt descontrol del jaciment i fou excavat extraoficialment en incomptables ocasions. Tot i això, s'han pogut recuperar diverses peces, com ara monedes, fíbules, arracades, anells, etc., que resten dipositades al Museu Arqueològic de Llagostera.

Inserim una planimetria del poblat de l'any 2021, que és la més actualitzada que hem trobat, a l'estudi publicat el 2023, de: INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL POBLAT IBÈRIC DEL PUIG DEL CASTELL (Cassà de la Selva, Gironès). Autor: JORDI MERINO I SERRA. Juliol 2023.

Entrem al poblat travessant un tram que en el seu dia va ser muralla, trobant-nos amb un bosc prou net a l'inici que es va embrutant de sotabosc a mida que vas caminant cap els laterals. Si vas cap a l'esquerra, t'apropes a l'anomenat sector Llevant i cap a la dreta al sector Ponent, que és on es van focalitzar les excavacions des del 2001 al 2009, a càrrec de l'ajuntament de Cassà de la Selva.

Durant aquestes excavacions va sorgir el mur, que ens permet dir que aquest poblat fa uns 15000 m². Inserim una fotografia de l'imponent mur, que feia al seu dia entre 1.6 i 2 metres de gruix.

Òbviament, van sorgir restes de cases que eren adossades a aquest, fet típic en un poblat iber, i diversos contraforts.

També en el sector Llevant, que és l'excavat el 2001 a càrrec de l'empresa Janus i dirigits pels arqueòlegs Maribel Fuertes i Jordi Merino, a l'interior d'una de les cases es van inspeccionar un parell de sitges excavades al subsòl, que van donar a llum gran quantitat de restes arqueològiques (diferents estils de ceràmiques iberes, tègules romanes, fusaioles, monedes, imbrex, dòliums, pondus, etc.). Amb aquest material, es pot documentar que, com a poc, aquest sector del poblat fou utilitzat vers els segles IV-I a.n.e., tot i que també van sorgir algunes restes ceràmiques de Terra Sigillata Sudgàl·lica, que són corresponents al segle I de la nostra era, corresponents molt possiblement a una vil·la romana que es deuria construir aprofitant els fonaments ibers de l'antic poblat.

Les fotografies que vam poder fer no són gaire espectaculars que diguem, ja que aquest sector es troba bastit en terreny molt planer, i la natura ho oculta fàcilment, igual que en el sector de Ponent, d'on vam fer aquesta fotografia on s'observen dos murs amb poca potència en posició secant entre ells.

Però no acaba aquí, ja que també vam anar al vessant sud del turó, on es troba, com és d'imaginar, el sector sud, que és l'excavat a la dècada dels 60, i que l'ajuntament de Cassà ha anat mantenint net aquests anys. Per arribar-hi, tornem fins on hem entrat al poblat i, al poc de creuar l'accés, potser una mica cap al sud, trobem un corriol que al poc camí ens adonem que aquesta zona pot ser molt rica arqueològicament parlant.

I realment, tot i que el bosc ha anat guanyant terreny, hi ha zones on les restes són prou visibles, ja que per encabir i fer planeres les cases al desnivell del puig, les restes dels fonaments de pedra que es poden veure són prou grans.

Allà es va trobar quantitat de restes ceràmiques i diversos claus de ferro i bronze. Amb les restes recuperades en aquell sector, els arqueòlegs adverteixen que aquesta zona del poblat fou utilitzada fins al segle II a.n.e.

L'any 2023, es va tornar a estudiar, quan més que res volien definir totalment el perímetre del poblat, i després de la desbrossada feta per membres de la fundació Drissa, a l'excavació van sorgir uns 40 metres de muralla i tres cases, que utilitzaven aquesta com a paret de fons, fet típic als poblats ibers. També va sorgir un imponent contrafort a la part exterior de la muralla, que reforçava l'estructura a una zona de fort pendent i que és molt destacable per les seves dimensions, ja que fa uns 10 metres de llarg per uns 6 metres de desnivell.

Per acabar amb l'informe d'aquesta excavació, en detallen la gran visibilitat que hi ha des d'aquest puig, deixant palesa l'elecció d'aquest enclavament per a bastir el poblat.

I per si no en teníem prou, el setembre del 2025 estava preparada una xerrada informativa d'una nova adequació i prospecció del jaciment, prospecció de la que no en tindrem resultats fins ves a saber quan, però potser ens hi apropem per a veure net el jaciment.

Ara ja anem a visitar l'últim jaciment del dia, que es troba tot tornant del poblat al cotxe, les inscultures del Puig de l'Esquella.

Per arribar-hi, emprenem per on hem vingut i, a uns 40 metres d'acabar de vorejar el camp de conreu i arribar al camí aquell amb accés bloquejat per pals o rocs que no recordàvem, agafem un corriol que surt a la nostra esquerra, que et duu directe a les inscultures en uns 180 metres.

Aquests gravats prehistòrics foren descoberts per en Xevi l'any 2006, i es tracten de dues cassoletes insculpides a dins d'un aflorament granític. La primera, la més petita, fa 7 centímetres de diàmetre per una fondària de 1.5 centímetres; la segona és molt més gran, amida 12 centímetres de diàmetre i arriba als 6 centímetres de profunditat.

Segons en Xevi, aquestes foren creades molt possiblement vers el Neolític i el Calcolític, vers el 4000 i el 2500 a.n.e., tot i que també podrien haver estat incises durant el Calcolític final i el Bronze antic, vers el 2200-1800 a.n.e.

Per acabar, cal dir que, com a mínim, ens deixem dos jaciments que teníem controlats, però el camí desapareixia quan faltava ben poc per arribar a un d'ells, i no portàvem eines com per a obrir-nos pas entre la exuberant vegetació. A la tercera esgarrinxada de les profundes, deixem la recerca amb el pensament de que ja vindrem en una altra època de l'any i més ben equipats. L'altre, tot i que vam passar ben a prop, se'ns estava fent fosc i vam decidir deixar-lo per a la següent visita també.

Coordenades UTM(ETRS89):

Paradolmen de Ses Falgueres: 31T 496228 4636731

Paradolmen de Cova Toixonera I: 31T 496279 4636764

Cova Toixonera IV: 31T 496277 4636763

Cova Toixonera II: 31T 496285 4636744

Paradolmen de Cova Toixonera III: 31T 496281 4636743

Paradolmen de L'Esquerda: 31T 496281 4636835

Cova de la Serra Llarga I: 31T 496061 4636372

Paradolmen de Cova de la Serra Llarga II: 31T 496045 4636362

Inscultures del Puig de les Puces: 31T 495473 4636144

Possible paradolmen de Boca: 31T 495990 4636911 

Paradolmen d'en Jaume Abel: 31T 496012 4636971

Poblat del Puig del Castell: 31T 494726 4636198

Inscultures del Puig de l'Esquella: 31T 494595 4636485

Necròpolis, poblats i pintures a Caspe i Alcañiz II

Comencem la ruta d'avui anant a visitar una necròpoli ibera, la de la Loma de los Brunos, situada al terme municipal de Caspe, a la comarca del Bajo Aragón-Caspe, a Zaragoza.

Des de Fabara, Favara de Matarranya en català, on érem allotjats, emprenem per l'A-2411 travessant el riu Matarranya i seguint la carretera 1.6 quilòmetres, fins a arribar a una illa en la què girarem a l'esquerra per l'A-1411. Seguint-la 7.2 quilòmetres, arribem a una altra illa en la què sortim per la primera escapatòria, anant ara per l'A-221, continuant per ella 16.3 quilòmetres. En aquest, punt veurem un desviament a l'esquerra cap a Miraflores i Zaragoceta, pel que seguim 11 quilòmetres més, fins al final de la carretera, lloc on has de decidir si dreta o esquerra, nosaltres girem a la dreta per la CHE-0901, seguint els senyals indicatius cap a La Loma de los Brunos, El Cascarujo i Alcañiz. Seguim aquesta nova carretera 3.5 quilòmetres i emprenem a continuació per un ampli camí sorrenc que surt a mà esquerra. 600 metres més tard, girem a la dreta per una altra pista, per la que avancem tot rectes 2.3 quilòmetres fins trobar un desviament a l'esquerra, punt on deixem el cotxe.

Ens posem a caminar per aquest desviament uns 170 metres més per a arribar a la base de la Loma de los Brunos, un petit tossal d'uns 375 metres on hi trobarem el poblat i la necròpoli que reben el topònim de la localització com a nom.

Pujant al cim del petit turó, trobem la bonica i restaurada necròpoli que consta de 18 túmuls documentats. També hi ha informació d'un parell més, a uns 150 metres al sud del poblat, que han estat destruïts, i de tres més a l'est del poblat, un dels quals queda sovint inundat per l'embassament i també un altre als peus del poblat que també queda remullat cada poc.

Tant la necròpoli com el poblat associat van ser descoberts per Manuel Pellicer, arqueòleg de Caspe, el 29 de desembre de l'any 1958, amb la companyia de Marceliano Pérez, J. Manuel Navarro i Jesús Jiménez.  Anys més tard, el 1980-1982, el professor Jorge Eiroa va dur a terme diverses campanyes d'excavació, tant al poblat com a la necròpoli.

La necròpoli es troba tota senyalitzada i seguint pel cim del puig vas veient les tombes, que resten datades, segons "Iberos en Aragón", entre els segles VII i VI a.n.e., al que denominen com a Ferro final - Iber antic. A l'excavació i posterior restauració, van sorgir les urnes o vasos que contenien les restes incinerades dels inhumats i els aixovars corresponents.

.

Aquests túmuls amb cista mesuren entre 3 i 4 metres de diàmetre sent circulars, tots menys un que és de planta quadrangular.

Cal fer especial menció del número 10, que es troba en posició dominant, essent de grans dimensions, i construït a raó de rocs treballats creant cercles concèntrics esglaonats amb la cista a l'interior, aquesta amb unes lloses prou imponents comparant-les amb la resta.

Ara inserim una imatge extreta del web de "Cultura de Aragón", amb la planimetria del jaciment.

Extret del web de Cultura de Aragón

A aquesta alçada de la necròpoli, baixem uns metres del cim, on veiem un altre túmul, i seguint un desdibuixat corriol arribem al què pensem que són les minses restes del poblat de la Loma de los Brunos. Aquest poblat, com ja hem dit, fou descobert per Manuel Pellicer l'any 1958, i, seguint el seu estudi, es tracta d'un poblat bastit al Bronze final - Ferro inicial, segons ell de cap el 1500 a.n.e., i que va perdurar fins al 500 a.n.e.

A casa, però, hem vist que vam errar en l'orientació segons el que hem vist a l'estudi de Pellicer, perquè és al turó de just l'altre costat de la necròpoli, el que ve després del túmul I i II, a l'est de la necròpoli. Quan tornem per la zona, ja ens hi acostarem.

Tornem al cotxe i ens dirigim a visitar les pintures del Plano del Pulido, que les trobarem tornant enrere pel mateix camí per on hem vingut uns 850 metres. A aquest punt, veiem a la nostra dreta una caseta i de darrere d'ella surt un caminoi que s'enfila pel turó i que al poc té unes escales metàl·liques que duen a les pintures, que resten "protegides" i engabiades.

El millor de tot és que, a més, la tanca està tancada amb clau (quin sentit tindria la tanca si no ho estigués?) i les pintures són a la banda oposada a l'escala, pel que no és possible veure-les des de la porta. Hem de dir que vam contactar amb l'oficina de turisme de Caspe abans d'anar a veure-les i ens van dir que, actualment, no disposen d'horaris de visites per a aquestes pintures perquè l'oficina de turisme es troba a 20 quilòmetres de les pintures i no disposen de cotxe per a que algú vagi a obrir i tancar. Sincerament, sent el segle XXI on les tecnologies ens han envaït, trobem completament incoherent que es publicitin les pintures com a atractiu de la zona, amb el seu fulletó i tot, però no sigui possible veure-les després de fer la quilometrada per a visitar la resta de jaciments. Sabem d'altres llocs que pots aconseguir la clau d'accés d'alguna altra manera... però bé, no serem nosaltres qui els donem la solució. Evidentment, la possibilitat de saltar la porta es podria plantejar, però no és fàcil fer-ho (per això s'ha col·locat) i no és gens segur, així que ens quedem amb aquesta frustració.

Per sort, el nostre amic Manolo (Manuel Lara) va tenir més sort a la seva visita i ens ha enviat unes fotografies del jaciment on podrem admirar aquestes pintures d'estil art rupestre llevantí, que, segons el plafó són amb total seguretat anteriors al 5000 a.n.e.

Foto de Manuel Lara

Aquest jaciment, descobert l'any 1983 per un veí de Caspe, està inclòs com a patrimoni mundial de l'art llevantí i consta d'un cérvol com a dibuix principal, que és el que està més ben conservat, i sota d'ell s'observen restes de fins a 4 cèrvids més.

A la següent imatge, podem veure una cérvola, de la que es veu prou bé el contorn, i darrere seu es veuen unes cames més petites que, segons els estudis, són pertanyents a un altre cèrvid, aquest petit. I a la cantonada superior esquerra, es veu una corona d'un altre mascle adult.

Foto de Manuel Lara

Darrere, hi ha una figura antropomorfa que podria ser un arquer segons hem  llegit.

D'aquí, anem a veure els jaciments d'El Cascarujo, de nou conjunt de necròpoli i poblat. La necròpoli ens va semblar totalment impressionant, de l'estil a la Loma de los Brunos però amb més túmuls, més junts i bastits sobre dues terrasses d'un mateix tossal, en una ubicació espectacular.

Arribarem als jaciments tot anant per la pista tot rectes uns 2 quilòmetres, fins a topar amb la CHE-0901, a la que girem a l'esquerra i la seguim tot rectes 5.4 quilòmetres. En aquest punt, surt un camí vers la nostra dreta que agafarem continuant uns 200 metres, on, de nou, trobarem un camí a la nostra dreta, lloc on deixem el cotxe. A peu, seguim el camí uns 200 metres més, punt on aquest s'enfila al tossal per unes escales que ens deixen a la part alta, amb una de les terrasses a mà dreta i una altra a mà esquerra.

La primera publicació del jaciment complet es remunta al 1920, quan Vicente Bordavíu va excavar part del poblat i les necròpolis. Posteriorment, el 1931, ho feu el francès Adrian Bruhl. Ells documenten 47 túmuls, la majoria de cista excèntrica i circulars, d'entre 4 i 6 metres de diàmetre, tot i que, avui en dia, n'hi ha molts més de documentats. Dir que segons el web del catálogo cultural del Bajo Aragón, tant el poblat com la necròpoli són pertanyents al Ferro-Iber, vers els segles VII-V a.n.e. 

Com podem veure a la imatge de sota, l'any 2011, s'havien descobert 5 zones de necròpolis d'El Cascarujo, amb quasi un centenar d'enterraments documentats, però són bastant més complicades d'accedir i no estan restaurades. Quan tornem a la zona, ja les intentarem anar a visitar. Als estudis als que hem pogut accedir, fan molta comparativa amb el jaciment del Coll del Moro a Gandesa, més que res per la quantitat de necròpolis associades al poblat.

La següent imatge és extreta de la acta del II congrés internacional d'Ibers del Ebre. Editada per la Universitat Rovira i Virgili, l'ICREA/ICAC, el Consorció Patrimonio Ibérico de Aragón, el Gobierno de Aragón, la Universitat de Toulouse-CNRS i la Universitat de Barcelona.

Extret de Iberos del Ebro 

Bé, com dèiem, en arribar a la part alta del tossal, girem a la nostra esquerra i tot seguit trobem el sector IIA de la necròpoli d'El Cascarujo, que és realment impressionant, ja que consta de 25 obres tumulars, totes localitzades a la plana, de la que no queda gaire espai sense utilitzar.

La majoria d'aquestes obres tumulars són de cista excèntrica, tot i que també hi ha alguns "loculi" i cista perifèrica, com la de la fotografia anterior.

D'altra banda, quan es va excavar, es van trobar la sorpresa que, tot i que eren espoliades d'antic, en diverses de les obres, s'hi havien deixat la meitat de les restes o encara restaven intactes, fet que va ajudar al seu estudi. Cal dir que va sorgir gran quantitat de restes ceràmiques al voltant de certs túmuls, així com al túmul 18, que aparegueren fragments ceràmics sota el sòl de la cista.

També en aquesta excavació, es va veure que, a certs túmuls, se'ls havia fet un treball d'adequació del sòl abans de fer l'obra. També es van observar diverses taques negres de cendra, i un túmul, el número 7, en el que es va descobrir la superposició de fins a 5 obres tumulars.

Agafem com si tornéssim al camí per on hem arribat, però no l'agafem i seguim rectes pel cim del tossal. Aquest camí gira cap a la nostra dreta i, de cara, ens trobem amb dos túmuls la mar de bonics.

Un d'ells de planta quadrangular, que, personalment, ens va semblar preciós.

Aquests dos queden just a sota del poblat i, de fet, arribem a les restes d'aquest seguint un corriol que s'enfila pel fort pendent del turó.

Aquí inserim una imatge de la necròpoli des del poblat.

Comencem la visita al poblat, que no ha estat rehabilitat, però que es troba en un estat acceptable, tenint present els anys que té, ja que, com la necròpoli, és datat vers el Ferro final - Iber antic, entre els segles VII i V a.n.e., i, segons la Universitat Rovira i Virgili, amida 1290 m² entre les dues plataformes on es troba bastit.

Presentem la planimetria que descriu la mateixa Universitat.

Extret de Universitat Rovira i Virgili

Nosaltres vam visitar el sector 5, que és el de l'agrupació d'hàbitats, però el poblat és molt més interessant, sobretot defensivament parlant. Explicarem el poblat tot seguint els sectors que hi ha diferenciats segons la Universitat.

El sector 1 podria haver estat un punt de control del poblat, de fet, és el que es creu tot i que, degut a la forta erosió que ha patit, no en resta cap estructura documentada i només s'hi ha trobat gran quantitat de restes ceràmiques. Si ho pensem, tal i com diuen els de la Universitat Rovira i Virgili, aquest lloc controlava l'únic punt d'accés pla fins al sector 5, un estret passadís natural al nord del sector 3, que connectava els sectors 2 i 5.

En el 2, no saben exactament què hi havia degut a la gran erosió que ha patit, però amb la quantitat de pedres que hi ha, els de la Universitat Rovira i Virgili no descarten que hi hagués algun tipus d'estructura defensiva i un possible fossar avui en dia colgat.

Al ja anomenat sector 3, s'hi han trobat diverses cassoletes, tot i que, de nou, la forta erosió patida tampoc no ha deixat cap resta de sistema defensiu. Per experiència, diríem que segur que hi havia quelcom defensiu de control del passadís natural, igual que al sector 2.

Passem ara al sector 4, que és molt possiblement el lloc on es va crear el poblat inicialment, segons Bruhl, cap al Bronze final - Ferro inicial. Hi ha, com podem veure a la planimetria de dalt, tres estances que ocupen un espai de 15 metres de llarg per 4 d'amplada conjuntament, gairebé ocupant tota l'amplada del puig. Ens trobem davant del lloc més fàcilment defensable del tossal i amb més control visual. A més, la construcció de les estances no és casual, ja que la paret feia de mur defensiu i la seva llargada deixava un pas molt estret des de la plataforma.

El sector 5 és el lloc més fàcilment admirable, ja que és l'espai que ocupava el poblat, degut al creixement que va patir. Realment, no sabem exactament que és tot el que veiem, però òbviament aquesta estructura circular no és una construcció natural.

L'urbanisme d'aquest poblat sembla que sigui a raó de 4 unitats de cases a diferents alçades i dos carrers centrals, però Bruhl només el va delimitar, no va excavar les cases per a obtenir una cronologia exacta, i s'han trobat diversos murs inconnexes al conjunt de cases A i C, que, molt possiblement, pertanyen a diverses actualitzacions del poblat.

L'estudi al què hem pogut accedir descriu ràpidament aquest conjunt residencial dient:

• Conjunt D: 6 estances en 300 m².
• Conjunt A: 10 estances en 225 m².
• Conjunt C: 6 estances en 400 m².
• Conjunt B: 4 estances en 250 m².

El sector 6 és el que es troba més a l'extrem del tossal, on s'han trobat dues plataformes, també a diferent nivell, on és factible la seva utilització; de fet, a una d'elles, la inferior, Bruhl, va localitzar una casa i hi ha diverses restes més i quantiosos fragments ceràmics. L'altra, la que es troba un xic més elevada, és una part planera que va vorejant el sector 4.

I ja per acabar, tenim el sector 7, del que no hi ha una clara evidència de que s'hagués utilitzat, tot i que geològicament és possible. Això sí, l'espai útil enganxat al cordó muntanyós dels cims dels turons és molt petit, sobretot si el comparem amb el sector 5 annex.

Per acabar amb el poblat, podem dir que, segons la Rovira i Virgili, la ceràmica recuperada permet assegurar que aquest poblat fou utilitzat vers l'Edat de Bronze final (vers el segle VII a.n.e.). Aquí se'ns han creuat el cables, segle VII Bronze final? Suposem que és sense l'adequació cronològica proposada per Josep Tarrús i Enric Carreras vers els estils ceràmics i de més a Catalunya. Utilitzant-lo, tiraríem uns 500 anys enrere, que ja concorda amb el què, a dia d'avui, contemplem com a Bronze final, el 1200 a.n.e.

També dir que es documenta la muralla del poblat.

Baixem del poblat per on havíem vingut, tornem al cotxe i anem a dinar al poble de Caspe. Després de dinar, emprenem de nou el cotxe amb la intenció de visitar un altre poblat, el de Rocatallada o La  Tallada, al que arribarem tot sortint del poble per la N-211 direcció Alcañiz i, a uns 650 metres, veurem un desviament a la dreta on està indicat La Tallada. Seguint per aquesta ampla pista, arribarem a l'antic poblat en uns 12 quilòmetres. No està gaire ben senyalitzat, així que aneu mirant el GPS.

Es tracta d'un preciós poblat iber que fou descobert per Santiago Vidiella, i que va ser construït, com la gran majoria de poblats prehistòrics i protohistòrics, aprofitant un espai natural que aportava gran visibilitat, defensa tàctica, proximitat a l'aigua, etc. Però en aquest, el de proximitat a l'aigua és, com a poc, curiós, ja que no hem trobat l'evidència de cap riu al lloc. Sí que hi ha un corriol d'aigua a més d'un quilòmetre a l'est, però dubtem que construïssin més d'un quilòmetre de canalització per tenir un accés directe d'aigua. També podria ser que, en aquell moment, hi hagués un altre riu o rec més a prop. La veritat, no ho sabem.

Imatge creada a partir de Google Maps

Però bé, tot i que per aquesta gent 1 quilòmetre era com per a nosaltres anar a llençar les escombraries, el que sí que sembla més evident és que, per a l'aigua de consum quotidià, es deuria utilitzar l'existent a una probable bassa aprofitant la mateixa depressió natural que hi ha dins el poblat.

Extret de Iberos en Aragón

Com podem veure a la fotografia de dalt, com a bon poblat iber es troba al cim d'un turó, amb la depressió que comentàvem a la part central. Si ens fixem a la part sud, encara a la part alta del turó, es veuen dos apilaments rocosos que eren dos murs exteriors i després venia un fossar i la muralla final, mentre que, a la banda més al nord, hi havia una imponent torre defensiva rectangular més un altre fossar també excavat a la roca.

Creiem que a l'oest era defensa natural amb el mur on es repenjaven les cases del poblat i a l'est no ho tenim clar del tot. Hem trobat una maqueta a un blog que tampoc és que ens tregui de molts dubtes, però bé.... L'autor del blog diu que l'ha extret d'un lloc web que es diu maketek, però no l'hem aconseguit trobar.

Extret d'arqueolugares.blogspot.com

Creiem que deuria d'haver-hi alguna torre defensiva per flanquejar l'accés final a les estances del poblat, igual que al vessant més sud del jaciment, i alguna zona més, però no hem trobat cap informació d'això, és més que res, el que creiem per l'experiència en poblats ibers fortificats.

Un cop explicat el complex jaciment, dir que nosaltres vam entrar per la part d'estances que es troben més a l'oest, aquí veiem la part est i la depressió central a la seva esquerra.

Mirant cap al nord des d'on som, veiem el conjunt d'estances de la part superior i al final les restes de la torre amb el fossar nord del jaciment.

Seguim caminant direcció la torre del poblat i, al poc, ens trobem el que ens va semblar un sistema de desaiguat, que creiem devia acabar a la bassa d'aigua, que es trobaria a la part central del poble, a la depressió que hem vist abans.

Continuem avançant fins a trobar-nos amb aquestes restes que dèiem de la imponent torre, que és de dimensions prou grans.

Per no parlar del seu gruix.

Seguim el camí, ara dirigint-nos a la part inferior del poblat i, en aquest moment, ens trobem amb una gran imatge de la depressió central. 

Al web de Patrimonio Cultural de Aragón, es dibuixa una planimetria del poblat on apareixen diversos murs, un d'ells a tocar d'aquesta.

Extret del web de Patrimonio Cultural de Aragón

Avancem vers la part baixa del poblat, que realment és espectacular, on s'observa que el sòl rocós resta desgastat pel pas de gran quantitat de carros.

Acabem amb la visita del jaciment i també de la ruta d'avui amb la història documentada arqueològicament parlant que hi ha d'ell. Fou excavat parcialment entre el 1927 i el 1931 per Pérez Temprado, i Bosch i Gimpera, que excavaren la part superior i part del seu sistema defensiu. Sense dubte, ha estat excavat en més ocasions, però no sabem qui ho ha fet. Això sí, per les restes ceràmiques recuperades, podem assegurar que aquest poblat fou retallat a la roca i bastit vers el IV a.n.e. i utilitzat fins al segle I a.n.e., ja que també ha aparegut una moneda romana. En aquest moment, el poblat fou destruït i abandonat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Ferro-Iber de La Loma de los Brunos: 30T 749694 4558317

Pintures del Plano del Pulido: 30T 749265 4558540

Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIA: 30T 746606 4554768

Necròpoli del Ferro-Iber del Cascarujo sector IIB: 30T 746543 4554747

Poblat del Bronze del Cascarujo o el Cabezo del Cascarujo: 30 T 746491 4554693

Poblat Iber de Rocatallada o  La Tallada: 30T 735442 4566992