Dòlmens al districte de Millau I

Com teníem uns dies de festa durant les vacances de Nadal i ens falta ben poc per anar, com diem, a nosaltres fer el pingu, vam decidir anar a la zona de Quercy, per visitar els megàlits d'allà. És la zona on hi ha la més gran concentració d'Europa, uns 1000 dòlmens i que, estranyament, no consta de gaires menhirs, només uns 80. A més, curiosament, totes aquestes tombes, són bàsicament de la mateixa estructura i morfologia. Com acabem de dir, tots els dòlmens són pràcticament idéntics... cambra simple de tota la vida, alguns amb petites variants, com podria ser una subcambra al mateix túmul. Això sí, més petita, encara que del mateix estil arquitectònic.

De camí a Quercy, ens aturem al departament d'Aveyron, però a la seva part sud-est, dins la zona del Parc naturel régional des Grands Causses. Concretament, caminarem pels voltants del poble de Millau, on a banda dels dòlmens, veurem el fantàstic pont atirantat d'aquesta població; ens quedarem impressionats per la seva amplada, llargada i alçada.

El primer que fem és provar de visitar la necròpoli de Saint Martin du Larzac... que ja dic, que no vam veure tots els sepulcres que anàvem amb intenció de veure... encara no tinc el peu com per tirar coets i no em venia gaire de gust quedar-me enganxat amb els tancats que hi ha per tot arreu.

Bé, al tema... vam parar a fer un mos a La Cavalerie i després d'omplir l'estómac, prenem de nou el cotxe per prendre la carretera principal del poble com si vulguéssim tornar a l'A75, però a la rotonda que hi ha just abans de l'autopista, sortim per la sortida d'abans, prenent la D809. Seguirem aquesta fins a trobar un desviament a la dreta amb un rètol que indica St. Martin du Larzac, Pierrefiche. Anem tot rectes per ella passant un encreuament amb un cartell d'una cabra, i a sota un altre indicant La Blaquière, seguint igual que fins ara pel camí deixarem un desviament a l'esquerra, aparcant el cotxe a un espai habilitat a l'esquerra de la carretera al quilòmetre d'aquest últim punt.

Tot caminant seguim un tros de carretera i arribem a una creu de terme on s'indica Saint Martin de Larzac i dolmen. Girant a l'esquerra a aquest punt per un camí sorrenc, ens endinsem al bell mig de les dues o tres cases que hi ha al que sembla un antic mas. Anant pel camí definit, passarem les cases i ens endinsarem al bosc típic d'aquesta zona, sense gaires arbres i bastant rocós, però això sí amb un tel de gespa per tot arreu. En uns 560 metres caminant pel camí i havent deixat un altre a la nostra dreta, arribarem a una petita zona boscosa... per dir-ho d'alguna manera. A l'esquerra del camí, allà trobarem el dolmen de Saint Martin du Larzac B.

Ho sento, però dels dolmens d'aquesta zona és complicat trobar informació, i després de molt cercar, no hem trobat res. L'únic que hem pogut trobar és que daten de l'Edat del Bronze.

El donem per visitat i seguim pel caminoi uns 30 metres, trobant un tancat a la dreta, aquí està el dolmen de Saint Martin du Larzac C, que realment està millor del que sembla a la foto, de fet és l'únic que té llosa de coberta del conjunt, el que passa és que hi ha tota una necròpoli de tombes tipus cofre, datada a l'era medieval, tant dins del tancat com fora. Això crea aquesta visió un xic caòtica.

Per aquesta raó, aquest sepulcre és molt i molt interesant, ja que també es documenta enganxat a ell un cairn de l'edat del Ferro, que fa uns 11 metres de costat, essent aquest quadrat. En aquesta època també, es reutilitza l'antic megàlit per enterrar-hi dos cossos, tancant la cambra del megàlit amb un mur de pedra en sec encara visible.

Després de visitar l'interessant conjunt de tombes de Saint Martin du Larzac D, seguim endavant, ara pel camí molt més desdibuixat, tot girant uns pocs graus a l'esquerra, i en uns 100 metres, a una aglomeració boscosa com les d'abans trobarem el dolmen de Saint Martin du Larzac D.

D'aquest megàlit només queda el forat, la llosa de la nostra dreta, i un xic de llosa de l'esquerra, bastant deteriorada... sí, està fet pols, però bé, n'he vist d'aquí, Catalunya, molt més fets "caldo", com a mínim això sembla un antic sepulcre, del qual, com era d'esperar no he trobat res d'informació.

Hi ha més dòlmens de Saint Martin du Larzac, i de fet són a prop del cotxe, però ja us he dit que vam passar de saltar el punxegut tancat.

Un cop visitada una part de la necròpoli, tornem de nou prop de l'autopista A75, més que res perquè l'hem de seguir per arribar a l'allotjament que tenim contractat, però com encara ens dóna temps a visitar alguna cosa, posem rumb al dolmen de Soulobres.

Per arribar, tornarem enrere fins la D809, a la que girarem a la nostra dreta, i en uns 5 quilòmetres arribarem a Martiel. A aquesta alçada passarem tot rectes una rotonda amb un McDonald's al seu costat esquerre. Uns metres més tard, en trobarem una altra a la que girarem a la dreta, prenent la primera sortida, tot anant per la D41, la que seguirem uns 14 quilòmetres, tot passant per sota l'autopista. Just passar per sota, deixarem un camí que va cap a la dreta seguint tot rectes fins al següent camí que trobem a la nostra dreta. On surt aquesta pista, hi ha dos esplanades on la gent aparca els cotxes, nosaltres també ho fem i ens posem a caminar per la pista atrotinada. Tot caminant per ella uns 450 metres, toparem amb un accés als boscos i camps llaurats de la dreta, ens hi endinsem i camp a través cerquem i trobem el dolmen de Soulobres a uns 300 metres de la pista.

Com no era d'estranyar no podem dir res del megàlit, l'únic que recomanem cercar-lo amb el GPS, es troba força amagat.

Després d'aquest, anem fent via cap a la necròpoli de Brocuejouls, aturant el cotxe a mig camí per admirar l'impressionant viaducte de Millau.

Tot i que és una obra moderna, val la pena fer-li una ullada des del camí pel que anem. Aquest impressionant pont fou inaugurat per Jacques Chirac el 14 de desembre del 2004, batent diversos rècords dimensionals, però el més destacable, és el de viaducte més alt del món, ja que es troba a 321 metres d'alçada del terra de la vall que crea el pas del riu Tarn.

Per arribar-hi, prenem el cotxe tot seguint el camí sorrenc que portàvem abans d'aparcar, en la mateixa direcció uns 2.30 quilòmetres, deixant darrere el mas de Soulobres a la dreta i un pas per sota l'A75 a l'esquerra i  tot anant paral·lels a l'autopista. Aturarem el cotxe a la banda dreta del camí quan comencem a tenir una visió com la de la fotografia del viaducte. Per trobar la necròpoli, a peu, seguim pel camí que ara va entre dos camps de conreu, estil al de la fotografia anterior... entrarem per la part de sota del camp conreat de la nostra dreta, on hi ha un accés que es veu des del mateix camí. En aquest camp trobarem al bell mig el malmès sepulcre de Brocuejouls B.

La veritat és que el dolmen està bastant fet pols, de fet nosaltres ens el vam haver de mirar amb paciència una bona estona per aconseguir construir mentalment un dolmen amb l'amuntegament de lloses que hi ha. Si ho penses, és una llàstima que no s'hagi respectat al llarg del temps... és una tomba!

Com és ja típic, d'aquest no hi ha res d'informació, no com el proper company, el de Brocuejouls A, que el trobarem a uns 200 metres seguint pel camí, a mà dreta... es veu. Han construït murs de pedra en sec cap al costat i al davant, aprofitant el dolmen com a graner de dues habitacions i porxo!!

Potser el més espectacular de la tomba de Brocuejouls A és la gran llosa de coberta, que amida 4.30 metres de llarg per 4.00 metres d'ample i té un gruix de 60 centímetres. D'altra banda, la cambra amida 2.07 metres de llargada per una alçada conservada de 1.60 metres; l'amplada, la desconeixem, però ben bé farà 1.50 - 1.80  metres.

Del sepulcre cal destacar dos grans rocs, la coberta, que com ja hem dit abans, és molt gran, de fet cobreix també, l'habitació del costat del megàlit, i la llosa del costat esquerre del dolmen, que amida 3.30 metres de llarg, essent així molt més llarga que la seva companya del davant, amb la que juntament amb la llosa de coberta, formen la cambra sepulcral.

Ara visitarem l'últim monument del dia, que hem d'anar tirant cap a Lot. Desfem part del camí que hem fet passant per sota l'autopista pel pas que hi ha abans del mas de Soulobres, i en creuar-la girem a l'esquerra. Al poc, trobarem un camí sorrenc a la dreta, que seguirem i, en ben poc de fer-lo, toparem amb una zona d'aparcament també a la dreta, allà aturem el cotxe. A peu, seguim un camí atrotinat que surt d'ella, paral·lel a l'autopista, amb sentit com tornant a Brocuejouls. A uns 600 metres del camí sorrenc trobarem a mà dreta les restes del sepulcre de Cadénède. No és fàcil de veure, encara que es trobi just al costat del camí... es veu un xic més l'amuntegament de pedres del túmul que el mateix dolmen.

Com el seu company Brocuejouls B, el que en queda no és gaire, tot i que bastant més que l'altre... com a mínim es veu una llosa lateral i jo diria que part de la de capçalera, amagada entre els arbres, i el túmul de pedres, sobretot per la banda esquerra del megàlit, tal i com el veiem.

D'aquest sepulcre, no hi ha gaire a documentar, però el que hi ha es documenta. Parlem clar de la llosa que es veu... que segons estudis del megàlit fa 2.00 metres de llargada per 0.90 d'amplada i un gruix de 30 centímetres. No es documenta res de la llosa de capçalera que deia jo, pel que no crec que ho sigui... jo realment només m'hi vaig fixar veient la fotografia.

Ara sí que sí, posem rumb a Combarel, on teníem l'allotjament a una caseta rural (just davant d'un preciós prat, des d'on es veien unes sortides de sol brutals), que ja ansiem una dutxa, un bon i merescut sopar, i una estoneta aplatanats al sofà... tot i que no gaire que hem de preparar la ruta de demà. Però sobretot, el que tinc ganes d'enganxar, com a mínim jo, és el llit.

Coordenades:

Saint Martin du Larzac B: UTM(ETRS89): 31T, 513494, 4880390

Saint Martin du Larzac C: UTM(ETRS89): 31T, 513466, 4880414

Saint Martin du Larzac D: UTM(ETRS89): 31T, 513366, 4880385

Soulobres A: UTM(ETRS89): 31T, 501310, 4884673

Brocuejouls B: UTM(ETRS89): 31T, 501058, 4882399

Brocuejouls A: UTM(ETRS89): 31T, 500994, 4882203

Cadénède: UTM(ETRS89): 31T, 502433, 4883160

Megàlits i inscultures a Sant Climent Sescebes III i Espolla V

Nova recerca megalítica per l'Alt Empordà, on, acompanyats per en Manolo i la Fina, ens disposem a veure diversos megàlits, alguns ja visitats i altres que no. Esperem que el meu malmès peu esquerre em permeti fer la ruta mitjanament bé.

Bé, doncs des d'Espolla, el primer que farem serà visitar el paradolmen de la Vinya, que no el coneixíem tot i haver estat infinitat de vegades per aquests camins, el què fa la falta d'informació! Per arribar-hi, entrarem a Espolla pel carrer Puig del Mas i girarem per la primera que trobem a l'esquerra. Després d'uns 900 metres, girarem a la dreta i de nou a l'esquerra després de 100 metres. Seguirem aquesta pista uns 470 metres i aparcarem. Allà trobarem un camí a la nostra esquerra no transitable per a vehicles que ens durà al paradolmen en poc més de 150 metres.

Fins ara, no hem trobat informació de cap tipus, tot i que consta definit com a paradolmen per diversos entesos. No ens hi vam poder apropar, és una propietat privada, delimitada per un tanca.

D'aquí, ens vam dirigir a visitar diversos abrics sepulcrals. De camí, fent una pèl de volta, parem a veure els ja visitats amb anterioritat dòlmens de Puig de Pal, Tires Llargues i La Gutina, que vam visitar a l'entrada Dòlmens a Espolla II i Sant Climent Sescebes I.

Des del dolmen de la Gutina, continuem fins arribar al camí principal, on girarem a l'esquerra. En uns 40 metres, veurem a la dreta un caminoi que duu al primer abric que veiem, el de la Gutina I.

L'abric sepulcral de la Gutina I consta d'una cambra amb unes dimensions de 3.70 metres de fondària, una amplada de 0.80 metres i una alçada màxima de 0.81 metres. Aquest sepulcre és datat del Calcolític d'entre el 2700 i el 2200 a.n.e. i fou descobert pel GESEART l'any 1986.

Tornem al camí principal i el seguim uns 150 metres; un altre cop a la dreta, visitem el seu veí, l'abric sepulcral de la Gutina II.

El sepulcre de la Gutina II és una autèntica acumulació de pedres que formen una cambra que va ser aprofitada a la prehistòria vers el Calcolític, com el veí I, però cal dir que s'hi van trobar diversos fragments ceràmics corresponents a l'edat del Bronze. Fou descobert pel GESEART el mateix any que el company. Com hem dit, tot i les restes ceràmiques, els arqueòlegs el daten com l'altre, a l'era calcolítica, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

De nou al camí i seguint com veníem uns 400 metres, de nou girem vers la nostra dreta, tot visitant el que per a mi va ser el més impressionant de tot el dia, l'abric sepulcral de la Murtra.

No sé què en penseu, però a mi no em sembla pas natural això, i al costat veiem una altra gran cassoleta, que tampoc té una aparença de creació natural tot i que no creiem que siguin prehistòriques.

Tot buscant un lloc ideal per a fer la foto ens vam trobar amb això.

Un tros informe de ceràmica que realment no estàvem segurs de la seva edat i que vam tornar a deixar on el vam trobar, a plena superfície de l'abric. Mentre l'observàvem, ens vam fixar en una altra depressió a les roques, que, al nostre parer, és poc natural.

I ara ja, a la fi, veiem l'abric sepulcral de la Murta. Em sembla recordar que l'última depressió era a la gran roca que fa de coberta de la cavitat, mentre que les altres dues són al costat de la seva entrada, a la dreta tal i com veiem la fotografia inferior.

Per si teníem dubtes del seu ús a era prehistòrica, tot seguint endavant, vorejant l'antic sepulcre, el veiem des de l'altre costat, on les restes d'un mur de pedra en sec ens fan assegurar amb més probabilitat el seu ús com a sepulcre.

La cambra del sepulcre consta d'unes dimensions, segons Josep Tarrús, de 2.80 metres de llarg per una amplada de 2.50 metres i una alçada màxima de 0.90 metres. D'altra banda, a la part anterior, té un túmul d'un diàmetre aproximat de 1.70 metres i una alçada de 1.20 metres. Esmentar també que l'abric fou descobert pel senyor Joan Carles Torres l'any 1987, després d'un "impacte militar". Aquest sepulcre és un xic més antic que els altres dos que hem vist avui, del 3000 al 2500 a.n.e., pel que seria del Neolític final - Calcolític inicial.

D'aquest sí hem pogut trobar l'informe d'excavació, on s'esmenten dos fragments de vasos d'estil Campaniforme, d'altres fragments ceràmics i una dena discoidal d'os.

Val a dir que la informació que podem trobar d'aquest sepulcre diu que és posterior, ja que tota ella és anterior a la recol·locació de les eres que va fer en Tarrús l'any 2022. Nosaltres el que hem fet ha estat endarrerir 500 anys la cronologia dels jaciments, com ell diu.

Fem els pocs metres que ens separen del camí principal i passem pel davant dels menhirs de la Murtra, que tenen el seu espai al blog a l'entrada de Dòlmens a Espolla II i Sant Climent Sescebes I, i tanquem la ruta per avui. Volíem seguir visitant altres sepulcres que encara no hem vist a la zona i que estan amenaçats de ser tancats dins la zona militar, però ens hem quedat sense temps, així que, ja els veurem en una altra ocasió.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible paradolmen de la Vinya:  31T 498891 4693804

Abric sepulcral de la Gutina I: 31T 498464 4693834

Abric sepulcral de la Gutina II: 31T 498338 4693905

Abric sepulcral de la Murtra: 31T 498230 4694226

Megàlits, inscultures i alineament, a Forallac IV, Palamós II i voltants

Diumenge al matí, i com diria en Pep Guardiola, ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, ens disposem a anar cap al Baix Empordà, amb en Manolo, la Fina i en Joan. Allà hem quedat amb en Remi i en Pere per anar a fer una ruta a les ordres d'en Remi, que al ser del Club Alpí de Palamós, les Gavarres se les coneix com jo el meu menjador. En Pere al final no va venir, tenia una festa familiar o quelcom així, però bé, no crec que es veiéssim quelcom que ell no hagués vist abans, només es va perdre la caminada.

Comencem visitant la Cista de l'Abel o de Puig d'Arques, al terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Anant per la GI-664 i passat aquest últim nucli, prenem una pista de sorra a la dreta poc abans d'arribar al quilòmetre 16. Passat el mas de L'Ermità, agafem una altra pista a l'esquerra i de nou a l'esquerra a una segona bifurcació. Aparquem als peus del Puig d'Arques i pugem a peu fins la cista. Realment està bastant malmesa; la fotografia, no saps d'on fer-la per a que es vegi un mínim de l'espai interior de la tomba; a més, teníem el sol de cara i encara dificultava més el poder fer una foto decent.

Aquesta cista neolítica va ser descoberta l'any 1957 per Joan Botey i Serra i Mateu Martínez Guarro, i, segons Enric Carreras i Josep Tarrús, fou erigida vers el 3400-3000 a.n.e. Té una cambra rectangular que amida 1.90 metres de llargada, per 0.75 metres d'ample i 0.65 metres d'alçada màxima. Tot i el seu estat, conserva 4 lloses de la cambra i altres fragments de llosa que podrien ser trossos de la coberta.

El túmul artificial és circular de 8/9 metres de diàmetre i es conserva en bon estat, amb senyals de cròmlec peristàltic.

Durant les feines per a la seva adequació, es va trobar un fragment de ceràmica a mà en superfície. Tot i això, el sepulcre no s'ha excavat mai.

Baixem el turó, tornant al cotxe caminant amb una certa precaució, ja que estava ple de caçadors. Un cop al cotxe, ens dirigim pel laberint de camins de les Gavarres al menhir de la Pedra Dreta de Sant Sadurní, situada, com el seu nom indica, al mateix terme municipal. Per arribar-hi no us puc dir gaire perquè no em conec els camins com en Remi, però us puc dir que desfem el camí cap a Sant Sadurní i abans del quilòmetre 17 agafem un camí ben a prop del mas de Can Mateu de la Creu. Després recordo que vam agafar un altre camí que voreja el mas, endinsant-se al bosc. Quan portem com un mig quilòmetre per ell, el camí arriba a un pla amb una torre elèctrica. Allà aturem el cotxe, baixem d'ell i veiem a pocs metres de la torre, a l'esquerra del camí, el menhir, de forma curiosa i color blanquinós.

Aquest menhir fal·liforme és conegut d'antic, sent la primera menció, segons es documenta, per en Josep Pella i Fornals l'any 1877. Ha estat mencionat infinitat de vegades des del 1883. Aquest monòlit va ser reaixecat i reubicat durant els anys 90, ja que se sap que anteriorment es trobava dins d'un bosc de pins. Esmentar que el blanquinós roc amida prop de 1.75 metres, té una amplada de 0.85 i un gruix de 0.75 metres, i que el podem col·locar a la prehistòria vers l'era neolítica entre el 3400-2700 a.n.e.

Un cop fetes les fotos, fem els escassos deu metres al cotxe i canviant de terme municipal, tot entrant al nucli de Fitor, a Forallac, anem a cercar un dels dòlmens més peculiars que hem vist mai, el de la Carena Jonquet Vidal, perquè, de fet, no és un dolmen, en són dos!

Van ser descoberts l'any 1957 per Joan Botey i Serra i Mateu Martínez Guarro, i, realment, no hi ha cap fotografia que faci justícia al bonic sepulcre.

A la imatge anterior es veu el que seria l'accés a la cambra del sepulcre, que resta tancada per una llosa que es va col·locar en construir-hi una cista amb posterioritat.

Intentarem explicar el que nosaltres pensem a la fotografia anterior i, després inserir un croquis del sepulcre per acabar d'entendre la complexa morfologia del reaprofitat enterrament neolític, ja que, a banda de les dues tombes, el sepulcre era suportat per un túmul amb lloses radials, formant rengleres de diversos metres, pel que encara fa més dificultosa d'entendre la seva estructura.

Insereixo el croquis, extret d'una memòria de prospecció de diversos sepulcres megalítics de Josep Oriol Font Cot, que recomano cercar-la per internet i mirar-s'ho amb deteniment, és molt interessant.

Podem distingir, just al davant de la cambra principal del dolmen, la petita cista construïda a posteriori. Aquest complex dolmen té una llargada total de 4.80 metres, i a la seva cambra principal se li donen unes mides internes de 2.50 metres de llarg, 1.10 metres d'ample, amb una alçada conservada de 0.90 metres. D'altra banda, el corredor tindria una llargada de 2.30 metres, una amplada de 0.70 metres i una alçada màxima de 0.60 metres, segons l'estat actual del megàlit. Pel que fa a la cista, tindria una alçada que no superaria els 0.50 metres, una longitud de també 0.50 metres i una amplada màxima d'uns 55 centímetres. D'altra banda, es poden distingir al croquis diverses lloses tumulars radials respecte el sepulcre, inclús es veuen lloses clavades del seu cròmlec, que fa 7/8 metres de diàmetre, que Enric Carreras i Josep Tarrús documenten en el seu llibre compendi del megalitisme català.

A l'excavació de Lluís Esteva de 1965, es va trobar una ascla de sílex i un fragment de pissarra amb forma trapezoidal allisada pels costats. Aquestes troballes resten dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

D'aquí, anem a fer una visita ràpida al dolmen de la Taula dels Tres Pagesos, que ja l'han acabat de restaurar. El resultat de les obres ens sembla prou bo, ara que podien haver tret els sacs. Per veure l'estat anterior, més informació i història del megàlit, feu clic al següent enllaç Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Fitor III.

També l'enllaç anterior serveix per ampliar la ruta amb dos jaciments més, però nosaltres avui seguim la ruta que ens havia preparat en Remi, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al municipi de Vall-Llobrega, a cercar el dolmen de Montagut. Situat a la part alta del cim, a 269 metres d'altitud, el Remi ens hi va portar per la zona més costeruda, tot entrant al recinte de Santa Maria de Bell-lloc, que conté l'ermita i una espècie de parc, creuant un rierol i pujant entre arbres cremats.

Les restes d'un antic dolmen són evidents, i van ser descobertes per Lluís Barceló i Bou l'any 1920. Segons la informació que hem pogut localitzar, l'any 1923, Maties Pallarés l'excavà i el publicà, i des de llavors han passat quantitat d'arqueòlegs per aquestes lloses, de les que destaquem la de capçalera, on es veu perfectament el gravat d'una creu, just a sobre d'una "B" molt més moderna.

També a una de les lloses caigudes, hi ha una cassoleta aïllada, em penso que és a aquest roc caigut que hi ha la dreta del que seria el corredor.

La tomba en sí es tracta d'un sepulcre de corredor, molt possiblement una galeria catalana, que consta d'una cambra de 0.50 metres de llarg, 1.25 metres d'ample i 1.30 d'alçada, que es troba dins d'una obra tumular de tendència circular sense restes de cròmlec peristàltic de 8/9 metres de diàmetre.

L'excavació de Pallarés va donar a llum diverses troballes que foren dipositades a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya, de les que es documenten: sis fragments de ceràmica llisa a mà i una ascla de sílex fosc.

Segons en Carreras i en Tarrús, aquest sepulcre seria datat vers finals del Neolític, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguint a en Remi, comencem la baixada del Montagut, per l'altra carena, però quan encara érem a la plana de dalt del cim, ens va portar a veure una cosa ben curiosa per ser allà dalt de la muntanya.

 

Sembla una sitja medieval. Es troba al bosc de l'esquerra del corriol que creua el Montagut, amb la direcció que portàvem nosaltres, és clar.

Tornem al corriol i comencem la baixada del cim, que déu n'hi do com baixa també! Seguim el corriol, que, per cert, van obrir en Pere i en Remi per una de les caminades del Club Alpí de Palamós, creuant els boscos fins que aquest acaba en un camí més ample. Seguirem aquest camí cap a l'esquerra i, en no gaire, a una corba, trobarem un senderó a l'esquerra que voreja el Montagut i un camí ample a la dreta. Seguim pel camí ample fins que veiem un corriol a la dreta, no gaire definit, que ens durà a les inscultures de Montagut Petit. Ens sembla recordar que el corriol no estava senyalitzat, però, si t'hi fixes, es veu el cartell col·locat als mateixos rocs gravats.

Quines inscultures! Em penso que és un dels conjunts de cassoletes i reguerons més bonics que hem vist.

A observar la profunditat de les cassoletes del primer roc.

I a la foto següent dels rocs II i III, on el que crida més l'atenció és el gran nombre d'inscultures, tot i que n'hi ha alguna que certament també es prou profunda.

Aquest magnífic conjunt, com posa al cartell, és datat al Calcolític vers el 2200-1800 a.n.e., datació que s'ha fet per mitjà de comparatives a megàlits de la zona, amb la mateixa tipologia de gravats. Per tant, com nosaltres també som de la creença, com molts arqueòlegs, d'endarrerir uns 500 anys les eres a Catalunya, sobretot fent comparativa amb França sud i el nord-est d'Aragó, Nafarroa i Euskadi, aquests gravats serien Calcolítics, però del 2700 al 2200 a.n.e.

Allà mateix vam devorar els entrepans i vam començar la tornada. No vam tornar a pujar el Montagut, però vam anar desfent el camí, tot agafant el senderó, que havíem vist abans.

Seguint el corriol, tot saltant arbres caiguts que ens barraven el pas, arribem gairebé a la plana de baix, que hem dit que era tipus parc, i aquí és on fem la nostra última visita del dia. Per tornar al cotxe, quan petem al camí principal, hauríem d'anar cap a la dreta, però, anem uns metres cap a l'esquerra per visitar les ruïnes del Castell de Vila-romà.

Aquest castell era una fortalesa documentada l'any 1276, tot i que diversos autors es "barallen" per la data aproximada de la seva construcció... per tant, el millor i més segur és datar-lo amb la seva publicació i documentació. El que també se sap segur és que ha tingut diversos amos, tots ells il·lustres de la història catalana o catalano-aragonesa. El final d'utilització d'aquesta magnífica fortalesa fou vers l'any 1812, quan, en plena ocupació francesa, la fortalesa va ser dinamitada; des de llavors, els murs continuen aguantant la força de la Tramuntana.

Ara sí, tornem a l'ample camí principal i anem cap al cotxe, ens acomiadem d'en Remi, que es queda a Palamós, i tirem cap a casa.

Però un parell d'anys després, exactament el dia 13 de gener del 2018, tornem a la zona per intentar veure l'únic alineament documentat a Catalunya, que amb l'incendi del 14 de març del 2014, es va retrobar. I sí que el vam localitzar, encara que només fos un tros, ara ja amb el sotabosc prou crescut, però el vam identificar ràpidament.

No és el típic alineament bretó, però bé, alineament és. Es troba a la muntanya del davant del dolmen de Montagut. Per apropar-nos a l'alineament, és ben fàcil, es troba al costat d'una pista que es pot fer amb cotxe. De fet, s'esmenta que, molt possiblement, la creació d'aquesta pista va destrossar part del monument. Anem com si tornéssim a visitar el dolmen de Montagut, i allà on vam deixar el cotxe fa dos anys, just passar el santuari, virem a l'esquerra i seguim la pista. Als 260 metres, on la pista es bifurca, nosaltres seguirem per la nostra dreta i continuarem per aquí fins a desembocar a una altra pista en la que haurem de decidir si esquerra o dreta. Virarem a la dreta i, uns 350 metres després, girarem de nou, aquest cop a l'esquerra. Seguirem tot rectes per ella uns 500 metres, on deixarem el cotxe estacionat al voral de la pista i, a peu, ens endinsarem pel bosc de la nostra dreta, on, amb calma i tranquil·litat, cercarem i trobarem l'alineament de Can Baraca.

Fou esmentat per primer cop per Pere Caner, un historiador de Calonge, l'any 1957. Segons la publicació, el descobriment fou fortuït a mans de dos llenyataires.

L'alineament consta de quatre fileres, amb rocs d'entre 0.80 i 1.30 metres d'alçada. Aquests no han rebut cap treball humà, només han estat plantats a terra, excepte en un parell, que es nota un cert poliment.

La manca de troballes arqueològiques no permet una datació exacta, tot i que no cal ser gaire entès en el tema per afirmar rotundament que és prehistòric.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de l'Abel o Puig d'Arques: 31T 496747 4645163

Menhir de Pedra Dreta de Sant Sadurní: 31T 498442 4644432

Carena Jonquet Vidal: 31T 507560 4641394

Montagut: 31T 509069 4637117

Sitja medieval: 31T 508925 4637296

Inscultures de Montagut Petit: 31T 508745 4637498

Ruïnes del Castell de Vila-romà: 31T 508921 4636726

Alineament de Can Baraca: 31T 508305 4636236

Megàlits i poblats a Calonge II, Castell-Platja d'Aro I i Palamós I

Nou dia de ruta megalítica, tot i que, aquest cop, de caminar, no gaire. Comencem anant cap a Palamós, més concretament a una de les platges més maques que conec, la Cala Castell. De fet, ja havíem intentat arribar a l'estiu, però ens vam trobar amb el camí tallat per una caseta, on et cobraven per accedir a la platja. Aquesta caseta, la treuen quan ja no és temporada, per tant vam pensar en tornar quan no haguéssim de pagar per arribar a la meravellosa cala.

Bé, al tema, entrem a la cala tot prenent un corriol que ens porta a la punta de terra de l'esquerra, coneguda com l'Agulla de Castell, allà ens trobarem les restes d'un antic poblat iber, que rep el nom de Castell.

El poblat és molt més gran del què vam poder visitar, però el 2015 era parcialment tancat per precaució. Hem llegit que es va tornar a obrir aquesta al públic l'any 2024, un cop eliminats els riscos. Haurem de tornar, creiem que encara manquen algunes zones per excavar, ja ho afirmarem quan hi puguem tornar. Aquell dia, vam veure el que vam poder sense saltar cap tancat, que és bàsicament la zona 1 del poblat, i, des d'allà, el murs adossats al turó d'inicis de la zona 9.

Ara, amb la planimetria extreta de l'estudi del MAC - seu d'Empúries, a càrrec de Paula Santamaria Pirri i Elisa Hernández Pastor, puc dir que el que tenim més ganes de visitar és la zona 3, on hem vist fotografies d'una espectacular cisterna, la 6 i la 2 també deuen ser força interessants, mentre les zones 4 i 5 tenen un evident potencial.

Extret de la Memòria de la intervenció arqueològica  del 2009 i 2010

Podem situar la construcció i ocupació del poblat de Castell vers el segle VI a.n.e. fins al I de la era actual. Aquest està situat a una immillorable posició defensiva ja que tenien el mar per darrere i els laterals de la petita península on es troba, i només hi ha un estret accés al que seria el nucli urbà des de terra ferma. Es nota el perquè de l'elecció del lloc pels Indiketes o Indigets, que era la tribu ibera que poblava aquesta zona.

Fou descobert l'any 1935 per Lluís Barceló, el que en Lluís no sabia és que la seva troballa seria tan estudiada i excavada; de fet, ara, tants anys després, se segueix excavant. A aquestes excavacions, s'hi han trobat diverses sitges, molts fragments ceràmics, tant d'època ibera com romana, corresponents a infinitat de vasos, i una cisterna, segons hem llegit, complementada per una estranya edificació. També hem trobat que, a l'excavació dels anys 40, aparegué un refugi excavat a la roca, es creu que de la Guerra Civil.

D'allà estant, vam fer unes fotografies, que encara que no tenen res de megalític, crec que, com a mínim, he de posar-ne una a aquesta publicació. La foto és espectacular, tot i que amb la compacta es fa el que es pot.

És la vista que tenien els habitants del poblat, es tracta de la platja de sa Foradada, una caleta interna que hi ha a l'altre costat del poblat. Tot i que no hi havia sorra seca quan hi vam anar, normalment té espai per estirar-se a contemplar el paisatge, encara que només siguin 20 per 2 metres com a molt.

Tot seguit, anem cap a Calonge, a visitar el menhir de la creu de Castellar, un bonic monòlit col·locat en un lloc prou idíl·lic, almenys per a mi.

Un cop a Calonge cercarem el carrer Pla de l'Estany, que és l'últim carrer urbanitzat; allà deixarem el cotxe, i, a peu, seguirem l'ample i definit, tot i que atrotinat, camí que puja vers la muntanya. En no gaire i ja en terreny planer, veurem un corriol a l'esquerra del nostre camí que s'enfila vers la muntanya del costat, senyalitzant al seu inici el mirador del mateix nom. El seguirem i en pocs metres arribarem al menhir de La Creu de Castellar.

Aquest menhir fou reaixecat el 20 i 21 de setembre del 2014 pel Centre d'Estudis Calongins amb la col·laboració del Club Alpí de Palamós. Podíem haver-li demanat informació a en Remi (el diumenge següent vam estar amb ell i altres personalitats com nosaltres, tocats per les pedres, fent un volt megalític per les Gavarres), però no hi vam pensar, m'agradaria saber el lloc on el van trobar originalment.

A falta d'en Remi, en Pere o en Xevi, que eren a l'aixecament, el vam mesurar donant-nos una longitud visible de 1.60 metres d'alçada, 0.78 d'amplada i 0.30 metres de gruix, que, de fet, és el què es publica a l'estudi que hem trobat d'ell. Segons aquest estudi, la llargada total del monòlit és de 2 metres, que és el que van mesurar quan el van localitzar estintolat a terra, a uns deu metres del cim del puig on es troba actualment. Aquest cim, molt probablement seria l'emplaçament original on fou erigit l'estel·liforme menhir.

No es va incloure al llibre d'en Xevi perquè no s'acabava d'estar segur de la seva autenticitat, però, un cop reaixecat, l'arqueòleg no en té dubtes, és un monòlit prehistòric, pertanyent a l'etapa neolítica o calcolítica, d'entre el 4000 i el 2000 a.n.e.

Tornem a l'ample camí, i el seguim amunt. Seguirem tot rectes pel camí fins topar-nos amb el pas barrat pel mas de Can Mont. Un xic abans d'arribar a la porta del mas, agafarem un corriol que surt a la dreta del camí, que va vorejant la muntanya, el seguirem, veient que aquest es va fent més ample fins a trobar un desbrossat per un filat elèctric, en el que girarem a l'esquerra, tot fent pendent de pujada, anirem tot rectes per ell fins a trobar un corriol a l'esquerra, senyalitzat amb una fita de pedres. Caminant per aquest corriol, en una cinquantena de metres com a molt, trobarem l'immens menhir trencat i caigut de Can Mont.

El treballat monòlit fal·liforme de Can Mont o Mas Mont fou afirmat com a menhir per Lluís Esteva i Cruañas l'any 1991, després de que els seus descobridors, Lluís Pallí i Carles Roquer, li demanessin opinió. Té unes dimensions de 2.30 metres de llargada, 0.83 metres d'amplada i un gruix de 0.65 metres. A la seva cara visible... no li vam dona la volta, es compten una cinquantena de cassoletes, tot i que hi ha unes 10 més de dubtoses. Tot i això, el GESEART va fer una revisió del jaciment l'any 1995 i documenta 75 cassoletes visibles, més dos a la base del menhir, que diuen que van ser insculpides quan aquest ja era trencat i estintolat a terra.

Pel que fa al seu aixecament, en Niell diu que fou del 4000 al 2500 a.n.e., mentre que en Carreras i en Tarrús el col·loquen entre el 3400 i el 2700 a.n.e. Per tant, tots creuen que és del Neolític, com a molt, inicis del Calcolític

De nou al cotxe, ens dirigim a Castell - Platja Platja d'Aro, a la urbanització Treumal de Dalt amb la intenció de trobar el menhir del Terme de Belliu. Lamentablement, es troba dins d'una propietat privada i actualment no és visible des del carrer.

Continuem carrer amunt fins a la urbanització Mas Ros, a la banda de muntanya. Ens aturem al carrer Palmeres, que és l'últim de l'aglomerat de cases, cantonada amb l'avinguda Mas Ros, on veurem un parc envoltat per eucaliptus. Just davant del parc, surt un camí sorrenc, que prendrem tot portant-nos a la part de darrere de les cases, i, ens pocs metres, ens endinsarem al bosc de l'esquerra del caminoi. En uns 10 -15 metres, trobarem el menhir de Mas Ros.

La documentació que hi ha del megàlit diu que podria ser la part superior d'un menhir fal·liforme. Aquest tros era a uns 100 metres al sud, i es va traslladar sota les ordre de Lluís Esteva i Cruañas, que el va publicar l'any 1967.

A dia d'avui, la part visible del megàlit amida 1.01 metre de llargada, per 0.70 d'amplada i un gruix de 0.40 metres, i té, com es pot veure, una creu ben visible i cinc cassoletes rituals d'entre 5-7 centímetres de diàmetre i 1-2 centímetres de profunditat.

No s'hi han trobat restes associades, però en Xevi estima que aquest treballat roc és del Neolític o el Calcolític inicial, entre el 4000 i el 2500 a.n.e. En Carreras i en Tarrús també el posicionen vers el Neolític i el Calcolític inicial, aquests entre el 3400-2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i seguim pel carrer Palmeres direcció nord i ens aturem quan trobem una entrada d'una casa. Aturem el cotxe, però seguim a peu pel camí, ja sorrenc; quan som gairebé a la casa, prenem un camí que surt a la nostra esquerra. Aquest camí voreja la casa per sobre, millor no ficar-se dins d'una propietat. Bé, tot seguint aquest camí, arribem al paradolmen de la Cova de les Perdius o Cova dels Moros, que queda a l'esquerra del camí, poc després de passar un gran roc a la dreta, que, per cert, té tot de formes estranyes que després observarem.

 

Del paradolmen, esmentar que el donà a conèixer Lluís Esteva l'any 1964, quan l'esmentà al tercer volum del corpus de sepulcres megalítics catalans. Segons es documenta, s'hi han trobat diverses restes ceràmiques, que, per la tipologia, ens indiquen una utilització vers el Calcolític, cap al III mil·lenni a.n.e.

Tot i això, no consta cap inhumació a les seves excavacions, fet que dóna llum al dubte que argumentava Lluís Esteva de si era dolmen o no. A dia d'avui, no hi ha dubte que és un sepulcre alternatiu, les ceràmiques existents, les parets de pedra seca al nord i a l'oest, i una llosa col·locada antròpicament a la part est no donen lloc a dubte. La cambra sepulcral mesura interiorment 1.70 metres de llargada, per 1.40 metres d'amplada i 1.05 metres d'alçada.

En Xevi, que és l'expert de la zona, col·loca temporalment la utilització d'aquesta cavitat, com hem dit abans amb l'ajut d'aquests fragments ceràmics, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el  2700-1800 a.n.e.

A continuació, ens vam anar a mirar les curioses roques que hi ha a la zona, davant del sepulcre i als seus voltants, on a algunes d'elles ens va semblar veure diverses cassoletes i treballs a la roca.

Hi ha diversos rocs, com a poc peculiars, molts més dels que hem penjat. Creiem que potser alguns ho són per la tipologia de pedra, però estem segur que alguns són intencionats.

Aquest últim, per exemple, és ben estrany com a poc, no? És el gran roc que ens trobem poc abans del paradolmen conegut com la Cova de les Perdius o dels Moros.

Vam estar una bona estona mirant-nos els rocs, n'està ple... al final ho vam deixar per a cercar la coneguda com a Cova Alfa, de la que inserim aquesta foto, que encara que estigui un pèl cremada, es veu perfectament el gran roc que hi ha col·locat intencionadament a sobre, i el mur fet de lloses per fer una petita cova d'aquesta balma natural.

Aquesta cova fou descoberta i excavada pels membres del Museu de Sant Feliu de Guíxols cap el 1970 i clarament va ser utilitzada en algun moment de la prehistòria. Òbviament, la paret de pedra en sec a la part davantera de la balma natural denota un aprofitament humà de l'espai. Amb aquest mur artificial creat, resta un espai interior de 3.50 metres de llargada, per una amplada de 1.90 i una alçada de 1.15 metres a la part de centre; l'entrada és de més petites dimensions, 0.60 metres d'ample i 1.05 metres d'alçada.

No hem pogut accedir a l'informe d'excavació oficial, però, segons en Xevi, no es va trobar res de res. Tot i això i tenint present les imponents dimensions i el gran roc que hi ha just a sobre, a mode de senyalitzador, sembla o bé un hàbitat en cova o un paradolmen, inclús potser les dues coses. De fet, en Xevi diu que no es pot descartar que sigui un sepulcre col·lectiu durant la prehistòria recent. O sigui, a grans trets, entre el Neolític i el Bronze antic, vers el 3500-1800 a.n.e.

Sortim del bosc, i prenem el camí, tot tornant cap el cotxe, veient de pas diversos rocs com a poc peculiars just al costat del camí.

En arribar al cotxe, ens dirigim a cercar el menhir de la Cala Pedrosa, tot travessant Platja d'Aro, però, tot just sortir de la urbanització al costat de la C-253, topem amb això.

Una maca, encara que molt restaurada, vil·la romana, coneguda com la vil·la romana de Pla de Palol o de Platja Artigues. Aquesta fou construïda vers el segle I a.n.e., i habitada fins al segle VII. Segons es documenta, es tractaria d'una de les vil·les més luxoses de l'imperi romà. Amb uns 10000 metres quadrats, es conserven part d'unes termes, que no vam visitar per desconeixença i donat que no està indicat al plànol informatiu. Segons hem pogut saber, són just a sota un gran edifici de color groc, que penso que és el que es veu fàcilment d'allà estant, just creuant la carretera... em vaig fixar en l'edifici perquè hi havia una mare alterada al balcó, cridant el seu nano, que era al carrer, uns metres darrere una pilota. Segons hem pogut saber, quan es van trobar les restes, es van poder modificar els plànols constructius de l'edifici, ideant un aixecament del terra, per deixar intactes les restes de les termes. Una altra vegada serà!

Un cop feta la parada per visitar la vil·la, seguim la ruta marcada, tot anant cap a S'Agaró. Un cop allà, prenem el camí de ronda, que va vorejant la costa pels pobles de l'Empordà. Al poc de caminar per aquest preciós camí, ample com una carretera, tot anant per ell, veurem unes escales, que duen a la cala Pedrosa. El menhir és allà. De fet, nosaltres vam anar pel mig dels carrers (ja hem fet el Camí de Ronda sencer), però val la pena fer-lo.

Monòlit conegut com a menhir de Cala Pedrosa, que, segons informa el geòleg Lluís Pallí, originalment restava tombat al cim del turó on es troba l'església de Nostra Senyora de l'Esperança a S'Agaró, just al costat esquerre de les escales de la religiosa edificació. Entre 1940 i 1950 va ser traslladat al lloc actual, per un contractista d'obres que el va perforar de dalt a baix per passar-hi un filat elèctric, i el va deixar tal i com es troba ara.

Aquest menhir fa 3.20 metres d'alçada visiblement i, segons hem pogut saber, la seva base té un perímetre de 2.50 metres. I segons en Xevi, podria tractar-se d'un altre menhir del Neolític al Calcolític, com els altres de la contrada, d'entre el 4000-2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i cap a casa, que sort que vam acabar d'hora, perquè, mare meva, quina caravana que hi havia!

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Castell: 31T 513136 4634353

Menhir de la Creu de Castellar: 31T 505203 4634756

Menhir de Can Mont:  31T 504088 4634695
Menhir de Mas Ros: 31T 505159 4632019

Paradolmen de la Cova de les Perdius o dels Moros: 31T 504682 4632555
 Paradolmen de la Cova Alfa: 31T 504648 4632526

Vil·la romana de Pla de Palol o Platja Artigues: 31T 506090 4630164

Menhir de Cala Pedrosa: 31T 504772 4626603