Forn iber, poblat i possible menhir a Sant Esteve de Palautordera

Pot semblar que només ens dedicarem a visitar forns ibers a partir d'ara... res més lluny de la realitat, el què passa és que és un nou tipus de jaciment prehistòric que ens ha agradat visitar, i, amb tot això dels confinaments perimetrals per la Covid-19, n'hem trobat alguns prop de casa.

Avui, ens dirigim al terme municipal de Sant Esteve de Palautordera. Però, per arribar al jaciment, farem la volta, ja que pots anar creuant Santa Maria de Palautordera, després Sant Esteve, i tot seguit virant a la dreta, però nosaltres no seguirem aquest itinerari, ja que s'ha de creuar la Tordera, i una companya de la Cris ja ens va advertir que no era el millor per als nens, que el seu va acabar xop. Per això, seguirem tot rectes per la C-251 fins a Sant Celoni. El creuarem, sortint del nucli per la BV-5114, i seguirem aquesta carretera fins a trobar una rotonda on sortirem per la tercera escapatòria tot anant direcció cap a l'ajuntament de Fogars de Montclús per la BV-5119. Al poc de passar el nucli de Mosqueroles, virarem a l'esquerra tot seguint el cartell indicador a l'ermita de Santa Magdalena. Després girem un altre cop, ara vers la dreta tot seguint els cartells cap a l'ermita, lloc on deixarem el cotxe.

A peu, continuem pel camí sorrenc pel que veníem uns 350 metres, trobant a aquesta distància un camí que surt a mà dreta amb trams de fort desnivell de baixada. A 600 metres, després d'una corba prou tancada a l'esquerra, ens enfilem, grimpant per l'abrupta paret que ens queda a la dreta, i ja som a prop del forn iber de Montclús. Val a dir que encara que el forn es veu des de lluny, és útil anar amb coordenades i un GPS, ja que no vam veure cap corriol a seguir quan hi ets a prop i s'ha de cercar entre l'intens sotabosc.

La Cris, que va ser la que va pujar, va arribar pel lateral del jaciment, veient la graella de fumeroles d'aquest forn iber.

L'any 1974, sota la direcció de Luis Monreal y Tejada, gran historiador d'art espanyol, fincat a Barcelona, un grup d'aficionats va extreure les terres que el cobrien, deixant a la vista les 26 fumeroles que es documenten que té, aquestes de 20 centímetres de llargada per 12 d'amplada,  i la cambra de combustió dividida pel típic pilar dels forns ceràmics d'aquesta era. La cúpula on es coïen les ceràmiques, com a tots els forns ibers que hem vist fins ara, ja era destruïda, tot i que es pot intuir un tros de les parets d'aquesta.

El forn iber de Montclús mesura uns 2.0 per 2.5 metres i té una alçada d'1.5 metres, dels que 40 centímetres són de la graella de fumeroles. La seva construcció, segons el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, fou entre el 650 i el 50 a.n.e. Amb aquesta datació, podria ser inclús romà, però, pel que vam veure, ho vam descartar ràpidament (després comentem el perquè).

Inserim una fotografia de la vista davantera del forn... la foto està bastant cremada, sobretot per la banda dreta, el sol li picava de ple, però es pot veure prou bé la part interior.

En primer pla, veiem l'accés per on s'inserien les matèries a la cambra de combustió d'aquest forn, que té una amplada màxima de 112 centímetres.

Ja dins de la cambra, es veu el mur, que divideix l'espai de combustió en dues zones d'aproximadament 1 metre d'ample i uns 80 centímetres d'alçada conservada.

Al voltant del forn, podem veure gran quantitat de ceràmiques que al nostre parer són de tipus ceràmica ibera grollera, que ens encaixaria amb el què diu el departament de cultura de la Generalitat sobre un poblat iber als fonaments del castell medieval de Montclús (segle XI).

Aquest castell és declarat BCIN i suposo que per això no s'ha excavat fins les capes prehistòriques/protohistòriques, però sí que es documenta una sortida d'aigües de construcció ibera, pel que presumiblement aquí hi havia el poblat que faria ús del forn.

La fotografia la vam prendre quan érem baixant al forn, al poc de començar l'abrupte camí, en una corba a l'esquerra on hi ha un petit replà. Les restes no són de l'era de les que nosaltres solem visitar, però cercant per internet aviam si trobàvem una fotografia del desaiguat (que no hem trobat), ens ha semblat força bonic i amb alguna curiositat; pot ser que algun dia ens hi perdem.

I a any 2023, ens hi hem perdut unes quantes vegades, tenim un amic que jugava amb els col·legues per aquets murs, i ens hi va portar per primer cop, i una veïneta que estudia ben a prop i hi vam repetir. Ara, ja podem certificar que és força bonic i interessant. El més curiós de tot és una sortida del sòl de dins el castell que et portava seguint un túnel a la falda de la muntanya, una escapatòria secreta en cas d'assetjament, avui en dia col·lapsada, no sabem si a cosa feta per part de les institucions degut al risc d'ensorrament i la protecció dels visitants, o bé que s'ha ensorrat ella sola. Tot i això, resten tant el forat d'accés de dins el castell com la sortida porticada del bosc.

Per últim, d'aquest tranquil poble en direm que hi ha textos d'antics arqueòlegs on s'esmenta un menhir entre els dos Palautordera, Sant Esteve i Santa Maria. Pel que en sabem, es trobava just on avui en dia hi ha l'illa d'accés al poble de Sant Esteve tot venint de Santa Maria. Doncs bé, al parc del costat, trobem aquest bloc inserit al mur de tancament del recinte.

Es clarament una fita termenal, es veu clarament la S i la E, les inicials de Sant Esteve, i un gravat superior que creiem que és religiós, com el dels llindars de les masies quan aquestes eren beneïdes. Ara, no sabem si el monòlit utilitzat ja estava treballat al moment de donar-li ús com a fita o no.

Preguntarem a l'ajuntament del nucli per si en saben quelcom de la seva procedència.

Amb això, donem per tancada la ruta d'avui. Si en voleu més, hem de pujar Montseny amunt a visitar el dolmen de Puig d'Arques de La Costa del Montseny o bé l'estela del Pla de la Calma, o tornar cap a Vilalba Sasserra a visitar el dolmen de Pedra Arca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn iber de Montclús: 31T 452732 4618790

Forns ibers a Cànoves i Samalús

Amb tot això de la COVID 19, no podem fer gaires coses, però actualment el confinament és comarcal i aprofitem per anar a veure coses prop de casa. Avui cauran dos forns ibers, que al nostre parer, van molt relacionats amb la ciutat perduda de Lauro, sobretot un d'ells, que es troba a la falda del mateix turó, a la seva part baixa.

Des de Cardedeu, agafem el cotxe i sortim direcció nord per la Bv-5108, fins a topar amb una rotonda on emprenem direcció Cànoves i Samalús per la Bv-5107, i, pocs metres després del cartell de fi de Cànoves Residencial, enfilem amb el cotxe per una pista sorrenca que surt a mà dreta. Aquesta no és que es trobi en un estat boníssim, però bé, tan sols fem uns 20 metres perquè llavors passa a ser particular i deixem el cotxe a la dreta de la pista, a una corba a l'esquerra, aprofitant el camp de conreu que hi ha.

A peu, seguim pel camí i, a pocs metres, n'agafem un de nou que surt a la dreta amb un fort pendent. Seguirem aquest una cinquantena de metres veient a un nivell superior a l'esquerra el Forn de la Servera, o mal anomenat Forn de Pega.

Es tracta d'un forn ceràmic idèntic als de Rubí i Sant Cugat, i, igual que per ells, hi ha una gran varietat d'opinions en la seva datació. Nosaltres creiem que deu ser del començament de l'època ibera, segle VI a.n.e. Com a mínim, les restes que vam veure escampades al seu voltant ens podrien enclavar en aquest punt temporal. Parlem de ceràmica grisa de la costa catalana.

Aquestes obertures donen accés a la cambra de combustió que, en aquest cas, és rectangular, de 2.40 metres de llargada per 1.95 metres d'amplada. Al bell mig, disposa d'un pilar de forma circular amb un diàmetre d'uns 50 centímetres que suporta el foradat sostre, que realment és el que fa que aquests forns siguin espectaculars a simple vista.

Es conserven gran part de la graella i de la cambra de combustió, mancant de l'antic forn el corredor d'accés a la cambra, així com la volta superior, que tancaria la zona de cocció del material ceràmic.

La graella que podem veure té forma rectangular, de 2.07 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i un gruix de 62 centímetres. En aquest espai, s'hi encabeixen 14 fumeroles (2 d'elles trencades), que no mantenen una igualtat dimensional ni de fisonomia.

El departament de cultura de la Generalitat li atorga una cronologia des del 650 al 50 a.n.e.

Vist el primer forn de la ruta (que ja dic que no vam caminar gens), tornem al cotxe, i seguim per la Bv-5107, i la seguim en la mateixa direcció dos quilòmetres (apropant-nos a la zona de Lauro), lloc on deixem el cotxe a una zona habilitada per encabir contenidors, just després de la Casa Pericas. A peu, desfem un xic de camí tot anant pel voral de la carretera, entre aquesta i la casa. Als metres de deixar l'habitatge a l'esquena, agafem un corriol que surt a la nostra dreta i que, al ben poc, ens dona accés a un altre que va paral·lel a la carretera, però a un nivell inferior, i ens apropa a la casa. El seguim, però no arribarem a la casa, ja que, quan som a uns metres d'ella, podem veure a l'esquerra i amagat per la vegetació el forn iber de Can Pericas.

La primera referència que hem trobat d'ell és la d'Antoni Gallardo, esmentant que el seu fill el va trobar vers l'any 1938.

És tracta d'un forn iber de petites dimensions, que singularment no disposa de columna central (possiblement degut a les seves dimensions) com la del proper forn, acabat de visitar. És gairebé quadrat, fent 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada.

També, com el seu proper germà, i fet prou típic als forns d'aquesta era, li manquen el corredor d'accés, si és que en va tenir, i la coberta de l'enreixat... o sigui de la cambra de cocció ceràmica.

De la graella superior, en podem dir que consta de 34 fumeroles rectangulars, faltant-ne tant sols 1 del que deuria ser el seu estat original. Aquestes es troben posicionades formant una quadrícula de 5 fileres on cada una d'elles consta de 7 fumeroles.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, és datable, igual que el seu proper germà, vers el 650 fins al 50 a.n.e.

Aquests jaciments tenen la particularitat de ser molt propers a torrents, necessaris per a les tasques de ceramista. Però aquest en qüestió, a banda, consta d'una diferència que ens pot ajudar a la seva datació, la proximitat a la Ciutat ibera de Lauro. Aquesta es troba a només uns 500 metres en línia recta, pel que la ciutat va estretament relacionada amb el forn, sota el nostre parer; és més, pensem que el Forn de la Servera també hi està relacionat.

Ja per últim, esmentar que a la prospecció que es va fer al jaciment durant el 2010 i el 2011, van sorgir fragments ceràmics corresponents a l'època ibera de la zona.

Amb aquesta visita, ja tornem a casa, esperant que mantinguessin el confinament comarcal i almenys poder visitar restes iberes o cercar de més antigues... no va ser així.  

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de la Servera: 31T 445497 4616360

Forn Iber de Can Pericas: 31T 444134 4615768

Forns ibers i estela a Sant Cugat i Rubí

Avui, dia fàcil, tot i que de molt recorregut amb cotxe, ja que vam visitar un altre jaciment a la província de Tarragona. Però hem fet entrades separades per la distància en la seva localització i, ja posats, afegirem un altre jaciment "idèntics" que hi ha a la contrada i que vam visitar dies més tard.

Així doncs, comencem la visita al Forn iber que hi ha a Sant Cugat del Vallès. Trobem el prehistòric forn tot anant per la BV-1415 de Cerdanyola del Vallès al barri d'Horta de la ciutat de Barcelona. Just al punt quilomètric 3, ens desviem per un camí sorrenc, però en molt bon estat, cap a la masia restaurant Can Borrell. Al restaurant, hi arribem tot deixant el cotxe als grans aparcaments que hi ha. Ja a peu, pugem una forta rampa asfaltada que hi ha davant del restaurant, virem a l'esquerra i, als pocs metres, tornem a baixar vorejant la terrassa del massificat, aquell dia, establiment, seguint l'ample camí de Can Jané, ara ja donant-li l'esquena a la masia. Per ell, seguim fins que veiem un corriol, clarament molt caminat, que creua la riera de Sant Medir i ens apropa, en direcció contrària a la que hem portat i en pocs metres, a l'ermita de Sant Adjutori, tot sigui dit, no gaire maca per nosaltres. Seguint el corriol uns 70 metres més, arribem al bonic forn iber, que rep diversos noms... Forn iber de Sant Adjutori, Forn iber de Sant Cugat, Forn iber de Collserola, etc...

Aquest jaciment, que segons la meva opinió va abastir dues civilitzacions, la ibera i la romana, fou descobert vers l'any 1962, i va ser completament reformat l'any 2003. La cavitat on es produïa la combustió és de forma rectangular amb un pilar al bell mig, i, segons el que hem entès sobre el seu funcionament, les peces es coïen a la part superior, al voltant de les fumeroles.

Sembla que, en aquests tipus de forns, hi havia una espècie de creus de ceràmica a l'interior de les fumeroles que quadriculaven el forat per on sortia l'escalfor.

A la pedra cobertora de la cavitat on es feia la combustió, just davant de la llosa amb les fumeroles, es veu, segons el meu criteri, un clar acanalat per a la recollida de suposat material de rebuig de la cocció.

Aquest acabava sortint del forn pels laterals de la porta d'introducció de llenya, com podem veure a la primera imatge de la publicació, a la esquerra del forn, o sigui a la nostra dreta.

Amb aquest tipus de jaciments, hi ha una gran controvèrsia amb la seva datació, ja que hi ha qui en diu que són ibers, n'hi ha que diu que són romans, ibero-romans, alt-medievals, baix-medievals i, fins i tot, algun que diu que són moderns.

Nosaltres amb aquest forn en qüestió i cercant informació, creiem que es tracta d'un forn iber reutilitzat a l'era romana, però "amb molts dubtes". Ens basem en restes trobades a les seves rodalies pertanyents a les dues èpoques.

També, l'Albert Fàbrega, reconegut professor de matemàtiques i gran arqueòleg d'època antiga, tot dient que és complicat de datar aquest tipus de jaciments, assegura, com nosaltres, que seria datable temporalment a l'era ibero-romana pels materials recuperats al seu voltant.

Dies més tard, en concret el dia 8 de desembre del 2020, anem a Rubí, que queda just a l'altra banda de la plana, on a dia d'avui es troben Sant Cugat, Valldoreix i Rubí, limitat lateralment per Cerdanyola del Vallès i Castellbisbal. Anem a visitar el forn iber de Rubí o del poblat de Can Fatjó. Per a arribar-hi, hem de dirigir-nos a la Plaça de la Font de la Via, ubicada poc després del Castell de Rubí, on també s'hi van trobar vestigis ibers. L'esmentada plaça es troba a tocar de la via del tren al carrer de la Font de la Via. El forn es troba a una caseta protectora més tancada que la de Sant Cugat, així que inserim una foto extreta d'internet perquè, amb el tancat, no es veu gaire bé (que diria que també està feta amb el tancat), però bé.

Fotografia extreta del web de l'Ajuntament de Rubí

Just al turó de davant del forn és on es trobava el poblat de Can Fatjó, que, segons la fitxa produïda per la secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, és datable des del 450 a.n.e., i el Roger Riera Vargas, al seu estudi "Estelas ibéricas con lanzas y tropas auxiliares en el nordeste peninsular", ubica el poblat a l'edat ibera plena. A banda, a la zona també s'hi han recuperat unes sitges utilitzades vers el segle III a.n.e.

Amb tot això, podríem datar el forn a l'era ibera per la seva proximitat als jaciments. Però segons l'Ajuntament de Rubí, les restes de terrissa recuperades al forn quan es va localitzar vers l'any 1925 eren de mitjans del segle II a.n.e. - inicis del I a.n.e.

Tornem al que dèiem abans: iber, ibero-romà o romà? Aquest últim distintiu, el de romà, pot ser pels pèls, tenint en compte que l'era de romanització a Catalunya acaba vers el 50 a.n.e. Ens tornem a quedar amb el període ibero-romà, nosaltres, per a la utilització sense acabar de datar la seva construcció.

A banda, segons els estudis, l'any 1968, s'hi van trobar diversos murs, material ceràmic i una peça especial de la què parlarem en breu. El 1969, es va localitzar una torre circular propera a unes muralles i un conjunt de dòlies (atuells de ceràmica de la Roma antiga).

La peça especial que dèiem abans, la vam veure, per segon cop, fa un dies al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona, a l'exposició "Art Primer". Es tracta de l'estela de Can Fatjó.

Aquest treballat roc va ser recuperat, com hem dit, l'any 1968, a una prospecció del terreny per a una posterior urbanització. Va ser l'arqueòleg Francesc Margenat qui va trobar la coneguda Estela Ibera de Can Fatjó.

Es tracta d'un monòlit de pedra sorrenca d'1.5 metres d'alçada, amb un total de 18 gravats, la major part d'ells en forma de llança, amb punta amb forma de fulla de llorer, distribuïdes per tota la llargada del megàlit.

Extret de l'estudi de Roger Riera Vargas

El mateix Museu d'Arqueologia de Catalunya, la cataloga com a ibera, sobretot per la similitud amb altres 30 exemplars, la majoria amb els mateixos gravats, trobats a l'Aragó i que són datats vers el segle II a.n.e. Pel que hem trobat, però, l'Aragó ja era romanitzat a aquesta era. Pel que fa a Catalunya, també s'han trobat altres esteles d'aquest tipus, però moltes menys.

Ho deixem per ara, però seguirem fent visites a nous forns de datació incerta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber de Sant Cugat o de Sant Adjutori: 31T 426041 4589789

Forn Iber de Can Fatjó o de Rubí: 31T 418799 4593521

Estela Ibera de Can Fatjó o de Rubí: Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de BCN

Poblat lacustre de La Draga, Banyoles

A la fi, visitem el poblat neolític de La Draga, un dels nostres primers objectius, que per una raó o una altra hem hagut d'anar posposant durant anys. Anem a la capital del Pla de l'Estany, Banyoles, i tocant el preciós estany, el més gran de Catalunya, trobem la museïtzació d'aquest antiquíssim poblat, amb reconstruccions de com devien de ser les cabanes dels antics pobladors de la zona.

L'entrada al parc Neolític de La Draga no és lliure, i s'ha de dir que la llista d'espera no és pas curta. S'ha de fer a través d'e-mail a l'agenda d'activitats del Museu de Banyoles.

Per contextualitzar-nos al jaciment, direm que es tracta de l'únic poblat neolític lacustre de la península Ibèrica. Segons ens van comentar a la visita, el llim que conté el llac és el que ha fet que es conservés gran varietat d'estris de diferents materials, llavors, arcs, fletxes... i les estructures de les cases i magatzems d'aquest poblat, datat vers els finals del VI mil·lenni a.n.e. Però potser, el que és més impressionant, és la recuperació, en perfecte estat, de restes de menjar, pel que podem saber la dieta d'aquests habitants prehistòrics del poblat.

La reconstrucció hipotètica que s'ha fet de l'antic poblat és produïda a raó de les troballes obtingudes, que degut al seu perfecte estat, permeten reproduir l'aparença real, o quasi bé real, del poblat, entre magatzems i habitatges.

Reconstrucció hipotètica del poblat

A banda d'això, a la visita també mostren estris quotidians de la vida neolítica al poblat lacustre. Òbviament no són els originals, que són conservats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, però, com amb les estructures, s'han pogut reproduir amb total perfecció, aquests estris, entre ells hi ha culleres, remenadors, bols, molins, etc.

Si féssim una publicació amb tot tipus de detalls sobre el poblat, ens allargaríem molt, ja que els estudis que hi ha d'ell són extremadament grans i realitzats per gran quantitat d'arqueòlegs de renom a Catalunya, pel que intentarem anar un pèl al gra.

L'impressionant i únic jaciment de La Draga fou descobert l'any 1990 a raó d'uns moviments de terra per a preparar la zona com a subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Poc s'imaginaven els descobridors que es trobaven davant del primer poblat lacustre prehistòric de tota la península. Cal dir que, a dia d'avui, és catalogat com el primer poblat neolític antic litoral, de cultura cardial, de tota l'Europa occidental.

Els primers treballs de camp es van produir el mateix 1990, sota comandament de Júlia Chinchilla amb la col·laboració de Josep Tarrús. Van descobrir gran quantitat d'estructures, que a més es trobaven en perfectíssim estat. 

Però no és el mateix excavar i documentar arqueològicament parlant, a terra ferma, que a sota l'aigua, pel que van demanar ajut al laboratori de dendrocronologia de Laténium del Musée et Parc Archéologique de Neuchâtel (Suïssa), grans experts en aquests tipus de poblats.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Del 1991 al 2005, les excavacions foren a càrrec del MACB, dirigides per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Àngel Bosch. I del 2008 al 2013, van ser dirigides pels tres arqueòlegs anteriors, més Ramon Buxó, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña i Xavier Terradas, quan es va aconseguir una nova injecció de diners de les administracions per a continuar amb l'estudi del jaciment.

Durant aquests anys, s'han excavat 4 sectors, 3 d'ells a “terra ferma” i un de subaquàtic, aquest a càrrec del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, secció del Museu d'Arqueologia de Catalunya. A la fi, ha estat estudiat prop d'un 10% del que creuen que atansaria el poblat.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Amb això, s'han descobert dos nivells del Neolític cardial, que segons el C-14 serien entre el 5250 i el 5150 a.n.e., un estat d'abandó del poblat de 50 anys, i un altre d'entre el 5100 i el 4900 a.n.e.

D'altra banda, es van fer altres sondejos subaquàtics que han confirmat altres poblaments a les vores de l'estany, datats vers el Neolític mitjà, a finals de l'edat del Bronze i a l'època romano-republicana.

Com hem dit abans, no entrarem en detalls d'excavació, perquè l'entrada es faria eterna. Cal dir que l'estudi en que ens hem basat és del 2011, on s'havien excavat 818 metres², dels quals 310 metres² són subaquàtics, i creiem que n'hi ha prou per a fer-nos una idea de la importància del jaciment.

Tot i que nosaltres ens quedem aquí, s'ha seguit estudiant el terreny. S'ha de dir, que es calcula una superfície total d'uns 8000 metres².

Les restes recuperades són quantioses i en perfecte estat. N'hi ha tant de fauna domèstica i salvatge, com de cereals, fruits, objectes d'os i banya, ceràmica, sílex, roques polides i elements de mòlta dels jaciments cardials del Mediterrani occidental.

Extret del web de la UAB, excavacions del 2013-2014 del sector A

A banda de fogars, negatius de pal, enllosats, estructures, fustes, fustes cremades, etc.

Inserim una imatge en planta de l'excavació de la zona A, on es veuen fogars de la fase recent, enllosats, i negatius de pal de la fase més antiga.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Però val a dir que el que més admiració crea, sobretot entre arqueòlegs, són els estris de fusta o fibres vegetals que s'hi han recuperat, entre ells bols, espàtules, remenadors, cullerots, pintes, fusos, pales, aixes, tascons, ganxos, pals cavadors, falç, llances, arcs, fletxes, cistells i cordes.

Extret del web del Museu de Banyoles

Amb això, acabem l'entrada, tot i que, com hem dit, hi ha tanta informació i tantes restes documentades que és impossible encabir tota la documentació amb una simple publicació de blog. D'altra banda, no podem deixar de recomanar la visita a aquest conjunt lacustre.

*Bibliografia: El jaciment Neolític lacustre de la Draga; per Àngel Bosch, Ramon Buxó, Júlia Chinchilla, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña, Josep Tarrús i Xavier Terradas.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat lacustre de La Draga: 31T 480079 4663884

Poblat, possible cista i possible jaciment a Folgueroles II

Com ja s'acosta la castanyada, ens decidim a fer una excursioneta al bosc a collir-ne unes quantes. Ens dirigim als boscos de Les Guilleries i, quan ja tenim el cistell ple, decidim fer una visita cultural a la fortificació ibera del Casol de Puigcastellet.

Així doncs, prenem l'Eix i anem cap a Folgueroles, per a començar la ruta des de la Font Trobada, que es troba tot creuant Folgueroles i emprenent la N-141d direcció embassament de Sau. Just abans d'arribar al quilòmetre 6, veiem una pista sorrenca que ens duu en pocs metres a la zona habilitada com a aparcament que hi ha a la font.

Ens posem a caminar seguint la mateixa pista i girem a l'esquerra per la primera pista que trobem a pocs metres de l'aparcament. Per ella, seguim tot rectes creuant camps conreats de blat de moro, fins que arribem a mig veure una casa, en aquest punt entrem en un petit bosquet i al poc surt a una ampla pista, transitable en cotxe, per la que girem a la dreta. Uns 100 metres més tard, girem a l'esquerra per un costerut camí, just al costat d'una nova casa. Al fer el costerut tram, sortim a una nova pista en la que girem de nou a la dreta, i la seguim rectes, fins trobar una bifurcació a la que seguim per la nostra esquerra. Poc després, veiem una zona més ampla del mateix camí, que es deu utilitzar com a aparcament. A aquest espai, veiem un corriol que s'enfila a la nostra esquerra tot endinsant-se al bosc. Seguint aquest, anirem directes a la fortificació.

Això és el que veus quan arribes a la fortificació. D'entrada, no sembla gaire interessant, però comences a investigar i déu n'hi do. La conclusió al final de la jornada és al contrari del pensat en aquesta primera fotografia.

Ens trobem davant del poblat del Casol de Puigcastellet, habitat entre l'últim terç del segle III fins a inicis del segle II a.n.e. (uns 40-60 anys, segons les restes recuperades). Consta d'una curiosa fisonomia, la de fortificació en barrera, que hem vist poques vegades, de fet, només en recordo tres, la Fortificació ibera del Turó de Montgròs, la del Poblat d'Olèrdola, i, a mi, em recorda un xic al Poblat de Bolvir de Cerdanya, tot i que a aquest últim poblat, com ja diem a la seva pertinent entrada, el mur davanter, no era construït com a sistema defensiu, era per demostrar visualment el seu gran poder. Els altres dos jaciments sí que els veig clarament amb la mateixa estructura, aprofitant la seva geolocalització, al costat de cingleres abruptes... òbviament, els altres dos amb molts més habitants.

Aquest jaciment fou descobert a la dècada dels 60 per un grup d'arqueòlegs aficionats, com nosaltres, relacionats amb el Museu Episcopal de Vic, sota la direcció del Dr, Eduard Junyent i Martí Castany, van excavar les estances 5, 6, 7 i 8, i van treure tota la sorra de davant del mur amb maquinària pesada, cosa que ha impedit un posterior estudi. D'aquestes excavacions, es conserven dos cranis, dels quals no en sabem la datació temporal.

Extret del web de la ruta dels Ibers: www.rutadelsibers.cat

Segons la Ruta dels Ibers, a banda i banda del mur visible a dia d'avui, hi deuria d'haver dos braços de pedra que arribarien fins a la cinglera. En aquests braços, hi hauria les portes d'accés a la fortificació, protegides pel cos de guàrdia.

Partint d'aquesta base, el mur faria uns 64.9 metres de llargada per 2.5 metres d'amplada, i conserva una alçada de 1.82 metres (es creu que devia de ser molt més alt). És construït totalment en sec i amb les lloses visibles treballades, no sent així les de l'interior del gruixut mur.

Sí, la foto no és gaire bona, l'hem editat, perquè aquell dia feia tant de sol que algunes fotos han quedat bastant malament.

D'altra banda, defensivament parlant, no ens podem oblidar de la torre, completament massissa, i de 12.2 metres de llarg per 6.3 d'ample. Al ser completament massissa, es creu que devien d'utilitzar unes escales mòbils o quelcom així, per pujar-hi.

A l'altre costat de l'edificació, ens trobem amb deu estances tot aprofitant els contraforts del mur, totes elles enganxades a aquest. Tenen entre 4.5 i 6.0 metres d'amplada, i entre 3.0 i 4.5 metres de llargada.

Planimetria general de la fortalesa del Casol de Puigcastellet. (Dibuix Elisabet Huntingford)

Davant de les estances 1, 2 i 3, s'hi documenta un patí descobert i empedrat, delimitat perimetralment per tres petits murs, que ara no es veuen. El sòl d'aquest pati està construït a base de pedres allisades i terra compactada, fins arribar davant de la estança número tres, on apareix la mateixa roca mare, que també formava part del patí.

Tot i això, els murs de les estances són visiblement més prims que la muralla i estan col·locats en una posició que no encaixa amb el gruixut mur, pel que els arqueòlegs opinen que molt possiblement es construïren amb posterioritat. De fet, les estructures de les estances 2, 5, 7, 8 i 9, es troben sobre l'estrat III, que és el més antic, i contemporani a l'edificació de la gran muralla, mentre que l'1, el 3, el 4 i el 10 s'assenten a l'estrat I, que és l'última fase d'ocupació de la fortificació. A banda d'aquest tema, no s'ha trobat cap negatiu de pal per a la subjecció del sostre, pel que es creu que aquest era recolzat directament sobre la muralla.

Estança I

Segons sembla, les estances 1, 2 i 3 serien més dedicades a habitatges, tot i que de la 3 no es té del tot clar. Sobre les altres estances, tampoc no queda clara la seva funcionalitat, però podrien ser, magatzems o establies, degut a la important quantitat de restes òssies animals trobades al jaciment, pertanyents a 17 vaques, 16 porcs, 13 ovelles, 6 cavalls, 5 cabres i 5 galls, que són animals que podrien romandre amb estables. A banda, també s'hi han trobat restes de 5 cérvols, 2 conills de camp, 2 gossos domèstics, 2 guineus i 1 ase. L'escassa presència de restes d'animals marins indica el seu aïllament del món iber degut a la seva localització.

Possibles estances de ús de magatzem o estable

Com ja hem dit, a les excavacions fetes al jaciment, va aparèixer molta resta faunística... doncs només era el 9% de les troballes recuperades, pel que imagineu la quantitat de restes ceràmiques, lítiques, etc. que hi devia d'haver. Els arqueòlegs en destaquen sobretot la ceràmica.

Aquesta, segons Mònica Gallach i Ot Ordeig que foren els arqueòlegs que en un re-estudi del jaciment a l'any 2015 documenten que, de les restes trobades al jaciment, un 90% són ceràmiques, d'elles, un 75% informes. La predominant és la modelada a torn comuna ibera en un 60 % del total, i a torn de vernís negre amb un 2% del total, aquestes considerades articles de luxe, algunes d'elles provinents de Roses. També va sorgir divers material d'ús domèstic amb ceràmica reduïda a mà.

La imatge inserida ha estat extreta de l'estudi que va rebre el Casol de Puigcastellet l'any 1988 per part del Patronat d'Estudis Ausonencs, en un estudi anomenat la Fortalesa Ibèrica del Casol de Puigcastellet, a càrrec de Maria Dolors Molas i Font, Montserrat de Rocafiguera i Espona i Imma Mestres i Santacreu.

Llegint aquest estudi, ens crida l'atenció la manca, a diferència d'altres enclavaments ibers, de ceràmica d'importació d'altres cultures... una nova mostra del seu aïllament.

Donem per visitat el poblat i, just darrere seu, tot seguint el camí, a la nostra dreta i amagat pel bosc, trobem una claríssima pedrera que no sabíem que existia.

Aquesta va ser explotada durant el segle XVII, però no hem trobat res d'informació sobre aquesta acció... si va ser una re-explotació, o si el sòl estava intacte, que és el més probable. Ara, penso jo, quin tros d'esplanada de pedra que tenien davant la fortificació, millor visibilitat impossible, sense arbres, ni matolls, ni res, només pedra.

Un cop vista la maca i curiosa pedrera, ens dirigim a visitar una possible cista, tot seguint el camí que surt a l'esquerra després del poblat, just davant de la pedrera. En acabar el primer tram de baixada, veiem que el camí més definit vira cap a la nostra esquerra, tot seguint la baixada; nosaltres, però, seguim rectes, veient com comença a atrotinar-se la pista amb força pendent a trams. 

A mig camí de la cista, vam veure quelcom estrany... al nostre parer, no és res prehistòric, però potser sí medieval o amb reaprofitament en aquesta era (no ho sabem tu!!), una excavació ens trauria els dubtes.

Potser no és cap de les dues coses, però el fet que des de la pista fins al punt exacte del possible jaciment estigui clarament desbrossat i veiéssim el clar amuntegament de petits rocs a l'inici del caminoi, col·locats per l'home modern, ens fa pensar en diverses possibilitats.

Investigant l'hem trobat referenciat com a dolmen del Camell, per aficionats a la muntanya... ja dic, no estaria de més una excavació.

Tornem al camí i seguim tot rectes pel pendent. En pocs metres, arribem a una corba a la dreta i, després d'un tros planer, ja que crec que som a la part alta del turó, fem una corba a l'esquerra. Als pocs metres, veiem ,també a l'esquerra del camí, la possible cista. D'aquesta, no teníem informació, però la vam veure publicada al blog dels companys Balenyà, en Manel i la Pilar, que ja l'havien visitat el 24 de juny del 2016, és la possible cista del Pla del Bronze.

Aquí la teniu, val a dir que algú li ha estintolat a sobre aquesta gran llosa blanquinosa, així que millor que inserim una imatge feta pels Balenyà el 2016, que es veu el "possible" del nom que li hem donat, tant en Manel i la Pilar, com nosaltres.

Imatge extreta de Dòlmens i menhirs Pilar

Fixant-me en la fotografia del companys Balenyà, sembla que aquesta llosa blanca és la que es mig veu al costat d'una de les lloses clavades a terra. No ho sabem tu!! Però, per poder, podria ser, fa la mateixa pinta que moltes que sí que han estat excavades i confirmades. La seva localització és bona i, encara que no sigui quelcom definitiu, la seva orientació també ho és.

Ara sí que ja donem la visita per acabada i baixem per l'altra banda del turó, que els nens n'hi s'han queixat encara, però cal recordar que hem accedit a la fortificació per un corriol habilitat, al bell mig d'una cinglera, que no era difícil, però sí que puja, i que a més ja portaven quilòmetres a les cames. PD: Vam arribar justets justets!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Fortificació del Casol de Puigcastellet: 31T, 445332, 4642666

Construcció megalítica del Pla del Bronze: 31T, 445717, 4642675

Possible cista del Pla del Bronze: 31T, 445742, 4642561

Poblat a Pontós

Grata sorpresa la d'avui. Ens dirigíem a l'alberg de la Generalitat que hi ha a Llançà amb la idea de passar un cap de setmana gaudint dels nens, la natura i veure dòlmens, que, per aquella zona, encara ens en falten uns quants, i, tot cercant per Internet, trobem la recent excavació del poblat de Mas Castellar, a Pontós. Com ens anava de pas, fem una aturada. A mode personal, vaig gaudir moltíssim de la visita, i crec que no vaig ser l'únic... tant la Cris, com l'Ànnia i l'Arnau s'ho van passar genial.

Per arribar a l'hàbitat iber, cal prendre l'AP-7 direcció Empordà, i sortir a la sortida de Vilademuls, La Jonquera, França, paguem el peatge dels... i prenem l'A-2, que, sense deixar-la, es torna en la N-II que creua Bàscara. Seguim per ella fins a trobar el desviament a Pontós a mà esquerra per la GIP-5126. Per aquesta carretera seguirem 2.3 quilòmetres, lloc on ens desviarem vers la nostra dreta, per un camí sorrenc (al vèrtex d'aquest amb la GIP-5126 veurem una petita moderna edificació amb el text Mas Castellar). Als 500 metres, passarem un mas, el Mas Castellar, i aturarem el cotxe just després. A peu, i tot seguint el camí, ja veurem clars testimonis d'excavació arqueològica vers la nostra dreta.

Segons el departament de Cultura de la Generalitat, l'última excavació és del 2020 -2021.

Ens trobem davant d'un poblat iber fortificat, tot i que els seus inicis són de l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e., que perdurà en el temps transformant el seu urbanisme en estil grec, segons la Generalitat, molt probablement per la proximitat a Emporion, “Empúries”, i Rhode, “Ciutadella de Roses”, poblats clarament hel·lenitzats per les colònies gregues.

Òbviament, els descobridors del jaciment foren els habitants del mas, la família Llavanera, que informaren al que avui en dia és el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona, que el va excavar entre el 1975 i el 1978. Aquestes excavacions es reiniciaren el 1989 i s'han mantingut fins com a mínim, fins al 2016, però ja dic que de 2016 ni de broma.

Amb aquestes excavacions, es descobriren, parlant a l'engròs, un poblat fortificat iber, dels segles V al IV a.n.e., un camp de sitges amb clares reutilitzacions, des del segle VII al II a.n.e., i una zona agrària d'entre els anys 225 al 175 a.n.e.

Només entrar al jaciment, ens trobem amb el gruix del poblat iber amb la seva muralla defensiva, i una zona on hi ha una casa més noble, on, segons l'Enriqueta Pons, hi ha un nivell d'excavació més antic que la pròpia casa, pel que hem trobat documentat, sembla ser de l'iber antic.

Segons l'Enriqueta Pons i el seu equip d'arqueòlegs, aquest poblat ocupa la part meridional i central del camp de dalt del jaciment, i li atorguen un inici d'establiment vers l'edat del Bronze final i principis de l'edat del Ferro, amb una clara especialització en tasques agrícoles i ramaderes.

És una fortificació qualificada com a poblat en barrera, amb cases adossades intramurs i extramurs, i amb dues entrades al nucli, l'última descoberta aquest últim any al vessant oest de la plana. Pel que hem trobat documentat, el poblat fou abandonat pels seus habitants originaris vers el 400 a.n.e. pacíficament, degut a un canvi sòcio-cultural. Va deixar de ser un poblat de famílies dedicades a la producció agrària i ramadera per esdevenir un poblament residencial, de famílies més elitistes dins el món iber de la zona.

Es pot veure gran quantitat de sitges dins mateix de cada estança, la qual cosa defineix, encara més, el caràcter agrícola-productor de la societat fundadora d'aquest poblat.

L'estança del costat...

Tot veient sitges i estances, acabem trepitjant l'àmbit ramader del jaciment, com hem dit abans, de datació posterior al poblat. Aquest es troba a l'est de la plana de dalt del jaciment, i, urbanísticament parlant, és bastit des d'un carrer central, amb estances a un costat i l'altre; s'ha de dir que les de la banda de la dreta, es troben prou més excavades i rehabilitades, però, tant a l'esquerra com abans de l'inici d'aquest carrer central, es poden veure murs d'aquest hàbitat ramader. Del que hi ha excavat, es veuen diverses cases amb vàries estances i patis. Cal destacar-ne una que amida uns 350 metres².

I una altra estança que ocupa tota l'amplada del poblament, segons els arqueòlegs dedicada a sacrificis de cans pel culte a Demèter, lloc de reunió i diverses tasques domèstiques.

Aquest tros del jaciment consta de dues fases d'ocupació d'entre els segles III i II a.n.e., datades segons les troballes de ceràmica de vernís negre del taller de Roses i ceràmica campaniana A respectivament.

També es documenta una estructura urbanística a nivell inferior de l'ocupació del tros de jaciment, però no hem trobat res de res sobre ella. Pel nivell d'excavació, ha de ser anterior, sí o sí, i així ho determina Enriqueta Pons al seu estudi.

Tot el camp de dalt del jaciment es va abandonar a principis del segle II a.n.e., igual que les sitges, que van quedar en desús, substituint aquest estil d'emmagatzematge iber pel del doli romà. Tot i això, hem trobat documentat l'ús puntual d'una de les més grans cases entre el 185 i el 175 a.n.e.

Pel que fa a les sitges, que es poden veure unes quantes a l'extrem del jaciment rural, vers el camp, i al mateix camp de conreu, es tracten d'una petita mostra d'un camp que amida unes 2.5 hectàrees, dividides entre els camps de dalt i el de baix... ens va semblar veure una al camp de baix a tocar de la bassa que tenen. Aquesta gran extensió de sitges per a l'emmagatzematge del cereal va tenir el temps de plenitud vers finals del segle V a.n.e. i tot el IV a.n.e. Tot i això es documenten reutilitzacions d'aquestes fins a principis del segle II a.n.e.

Hem editat la fotografia, ja que la natura cobria la majoria d'elles. De fet, la Cris ho pot afirmar, ja que va caure dins d'una fent la fotografia... per sort es troben plenes de sorra. Com hem dit, aquestes són les que hi ha immediatament després de l'edificació, però també n'hi ha de rehabilitades si ens endinsem pel camp de conreu (es poden veure a la fotografia aèria) i, com també hem dit abans, al camp de baix.

Pel que sabem amb l'abandonament del poblat i el seu ús esporàdic, aquesta terra quedà deshabitada fins a la construcció del mas, del que no hi ha data de construcció. Els arqueòlegs diuen que es podria relacionar amb un forn que es va trobar a uns 40 metres de la moderna edificació. Segons ells, el forn és modern, tot i que per la descripció que donen podria ser un forn iber. En tot cas, no el vam veure ja que va ser sepultat pel risc que hi havia en excavar-lo degut al mal estat en el què es trobava.

Es documenta que el forn va ser descobert per Narcís de Llavanera, i que resta un tros del sostre de la cambra de combustió, que presenta 23 fumeroles, amb unes dimensions, pel que fa a la cambra de combustió, d'1 metre d'amplada i 1.2 metres de fondària, encaixat al mateix marge natural del sòl.

Recordem que aquests estils de forns, els col·loquem "nosaltres" a l'era ibera per les restes ceràmiques que hem trobat, però hi ha gent que els col·loca al món romà. Pensem que, òbviament, també es reutilitzaren a aquesta era, però el fet de trobar ceràmica grisa de la costa catalana en diversos d'aquests jaciments, ens fa creure que, quan van arribar els romans, aquests forns ja existien i només els van reutilitzar.

Com a última dada, dir que el jaciment fou declarat BCIN el 22 de març del 2016.

Amb això, tornem al cotxe i seguim cap a Llançà.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Mas Castellar: 31T 491877 4672085