Dolmen, menhir i inscultures a Rabós I

Després d'un munt de dies sense sortides megalítiques, ens decidim a fer una de les excursions pendents per l'Alt Empordà, la dels dòlmens de Llançà.

Ens llevem d'hora i ens plantem a Vilamaniscle, on aparquem el cotxe a la seva part més alta, passat el castell. Ja a peu, ens dirigim cap el Puig del Roure, on agafem la pista de l'esquerra. Només començar la pista, comencem a veure caçadors... hi ha batuda de senglars! Sense deixar la pista, arribem al punt on hem de prendre el corriol que porta als dòlmens del Puig Esquers, però un dels caçadors ens indica que és millor no anar-hi, ja que aniríem a parar de ple a la zona minada de caçadors. Plànol en mà, decidim canviar de ruta i pugem fins el Coll de Dofines per un pendent molt i molt pronunciat, però sense el risc de que ens disparin, per a trobar el dolmen del mateix nom.

No és dels dòlmens més espectaculars de la zona, però les vistes ben valen una visita! Pel que fa al megàlit, està mig caigut, així que és difícil determinar-ne la seva tipologia. Per l'entorn on es troba, podem extrapolar que es tracta d'un sepulcre de corredor amb passadís estret. La seva cambra mesura 2.00 metres de llarg, per 1.20 d'amplada i 1.00 metres d'alçada conservada.

El seu descobriment va ser fruit d'una llarga investigació, car que apareix esmentat des de l'any 935 com a territori del proper monestir de Sant Quirze de Colera. L'Enric Carreras i el Miquel Dídac Piñeiro, membres del GESEART, van trobar-lo a la fi el maig de 1982. No podem comentar les seves troballes arqueològiques, ja que no s'ha excavat mai.

Seguim endavant per un corriol que va a parar a un altre corriol encara més estret a la falda de la muntanya... coses d'haver d'improvisar la ruta. Després d'un considerable esforç, arribem a un camí que s'eixampla i ens duu a les inscultures  del Mas Mallol. El camí està senyalitzat amb marques grogues i fites, que ens indiquen que ens hem de desviar a la dreta i una mica més endavant a l'esquerra per a veure els gravats.

Van ser descobertes pel GESEART el 9 de maig del 1982. En conjunt, hi ha unes 70 pedres de pissarra amb gravats, sobretot creus i cassoletes, la més gran arriba a travessar la pedra on es troba, com si fos un embut per a líquids. Les inscultures de la roca 1, la primera que va ser descoberta, ocupen uns espai de 1,60 metres de longitud per 1,35, i conté 30 cassoletes simples, 2 cassoletes unides per un regueró (el que es diu halteriforme) i d'altres unides en forma de xarxa i de línia).

Pel que fa a la roca 2,  els gravats ocupen una superfície de 65 per 95 centímetres. Hi ha 10 cassoletes simples, 4 cassoletes unides per un regueró formant una línia i 3 creus unides formades per la unió de 4 cassoletes mitjançant reguerons, donant lloc a uns gravats antropomorfs. 

Addicionalment, pels voltants podem trobar gran quantitat de gravats, majoritàriament cassoletes aïllades o bé amb reguerons. Segons Tarrús, fins al monestir de Sant Quirze de Colera hi ha un total de 70 rocs gravats.

Per la seva morfologia, es pot considerar que són coetànies a altres inscultures que hi ha a menhirs i dòlmens de la zona. Per tant, podem datar-les vers el Neolític Mitjà - Calcolític.

Inserim un calc dels dos rocs fet pel GESEART.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús

Continuant la baixada cap a Rabós, passem pel mas Mallol i ens dirigim al Mas Roqué, on trobem el menhir del mateix nom.

Aquest roc de pissarra mesura visiblement 2,50 metres, tot i que la seva longitud total és de 3,60 metres. La seva amplada és de 0,76 metres i el seu gruix oscil·la entre 0,35 i 0,55 metres. Segons GESEART, aquest menhir ja s'esmenta com a menhir i fita al segle XVII, però, tot i això, no ha estat mai excavat. Per l'entorn on es troba, no és fàcil acotar l'època cronològica a la que pertany, però el podem col·locar entre el IV i el III mil·leni a.C.

Un cop visitat el menhir, continuem cap a Vilamaniscle i baixem, a fer l'avituallament de final de ruta, a Garriguella, que bé ens l'hem guanyat!

Coordenades UTM(ETRS89):

Coll de Dofines: 31T 504638 4693154

Inscultures Mas Mallol I: 31T 505175 4695323

Inscultures Mas Mallol II: 31T 504968 4695071

Menhir del Mas Roqué: 31T 504638 4693154

Menhir a Santa Pau

Avui, ens disposem a visitar el poblat Neolític de la Draga, així que ens llevem ben d'hora i posem rumb a Banyoles. Hauríeu d'haver vist la cara que se'ns va quedar en arribar i adonar-nos-en que havíem de reservar amb anterioritat per poder visitar-lo... És que no es pot improvisar del tot amb això dels jaciments! Bé, ja hi tornarem amb la reserva feta.

Ja que hi érem, després d'estar una bona estona passejant pel magnífic llac de la població, vam aprofitar per a veure alguna cosa d'allà; a prop, hi ha diversos dòlmens que ja hem vist, i la intenció d'avui no era fer una llarga ruta de muntanya, més aviat tot el contrari. Vam decidir anar a cercar el menhir de la Pedra del Diable, al més o menys proper terme de Santa Pau, ja a la Garrotxa.

Sortim de Banyoles, tot prenent la GI-524 fins al quilòmetre 11, on just al costat d'un desviament a un càmping que surt a mà dreta, deixem el cotxe. Prenem un camí sorrenc paral·lel a la carretera, que en pocs minuts ens porta a la propietat privada de Can Formiga. El menhir es troba al bell mig d'un prat d'aquesta propietat, que deu estar conreat quan és l'època.

Teníem ganes de veure'l, ja que és el megàlit de Catalunya del que es té constància més antiga, juntament amb el dolmen de la Casa Encantada, tots dos es documenten l'any 1872. En el cas d'aquest gran roc, fou descrit pel reconegut pintor Joaquim Vayreda i Vila.

Aquest menhir antropomorf, com hem dit abans, fou descobert l'any 1872 per Joaquim Vayreda acompanyat per en Josep Saderra. Fa 2.80 metres d'alçada, 80 centímetres d'amplada màxima i té un gruix d'entre 20 i 30 centímetres. Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, es tracta d'un monòlit aixecat vers el Neolític final i els inicis del Calcolític, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.

No es documenta cap excavació, però sí que va ser reaixecat per l'Associació Històrico Artística d'Olot. Tot i no haver-hi documentada cap excavació ni cap resta al lloc, sí que s'ha trobat gran quantitat d'ascles de sílex a les proximitats, que confirma l'habitabilitat de la zona a la prehistòria.

Com és típic a Catalunya, el roc està lligat a una llegenda relacionada amb la construcció dels ponts del diable. La llegenda diu que el diable construïa ponts amb pedres que portava volant a canvi de l'ànima del protagonista. En aquest cas concret, una noia es casava amb un noi que l'esperava a l'altre costat del Ter, però no podia travessar el riu per trobar-se amb ell, així que va prometre la seva ànima al diable si abans de les dotze de la nit la portava a l'altra banda. Aquest va començar a construir un pont portant les pedres des dels Pirineus, però va arribar la mitjanit i el diable va deixar caure l'última pedra, donant lloc al menhir.

Un cop visitat el megàlit, tornem al camí i continuem amb la mateixa direcció que abans, fins trobar un corriol atrotinat, que surt del camí a una corba a l'esquerra. Seguirem el corriol fins al final, a trossos amb un inclinat pendent, fins a trobar el típic raconet oblidat de la mà humana, el gorg de Can Batlle. 

No ens hi vam banyar, però d'altres sí que van tenir aquesta sort! El lloc és espectacular. 

Després d'estar una bona estona admirant el magnífic gorg i els petits salts d'aigua, desfem el camí tornant al cotxe i anem tirant cap a casa, que encara ens queda un bon tros de camí.

 

Coordenades UTM(ETRS89):

 

Menhir de la Pedra del Diable: 31T 466767 4666744

Dòlmens als districtes de Prades IV i Perpignan I

Segon dia de la ruta de l'amic Manolo pel Rosselló, que ja sabem que són rutes intenses. Avui, visitarem 7 megàlits de diversos pobles. El primer, la comuna de Tarerach, on visitarem dos sepulcres: els dos germans de Lieussanes o Mas Llusanes, també coneguts com a dòlmens de Tarerach o Llossannes. A més de tots aquests, el primer dels germans també és anomenat com La Barraca, pel que l'altre també es pot trobar com La Barraca II.

Prenem el cotxe i busquem la carretera D35C, tot anant des de Trévillach a Arboussols/Marcevol, aturant-nos just després d'una casa d'allotjament rural enganxada a l'esquerra de la carretera en una corba a la dreta en el sentit de la marxa. A peu, seguirem per la carretera, fins a trobar un camí sorrenc que puja vers la muntanya, tota conreada amb vinyes. Al primer replà, penso que era, girarem a la dreta tot vorejant el camp llaurat. En pocs metres, veurem un camí atrotinat que surt a la nostra dreta, vers la vall; el seguim i, a poca distància, localitzem, just a la nostra esquerra, el dolmen de Mas Llussanes I o La Barraca.

A 580 metres sobre el nivell del mar i amb unes dimensions de 3.30 metres de llargada màxima, 2.35 metres d'amplada i un alçada conservada de vora 1.00 metre, és un dels sepulcres més importants i més visitats de la contrada.

Aquest sepulcre fou esmentat per primer cop per Pierre Vidal l'any 1921 i publicat en un recull dolmènic per Pierre Ponsich l'any 1950, però no fou excavat fins el 1987 per Jean Abélanet. A l'interior, aparegueren restes de vestigis de diverses èpoques: Trossos de vidre i de ferro dels segles XVII al XIX, pel que sembla que es va utilitzar com a abocador, fet prou típic a la nostra era, però també, s'hi van trobar restes d'urnes funeràries del Bronze final - principis de l'edat del Ferro, i fragments ceràmics amb ornamentació de cordó de l'edat del Bronze. Augmentant l'antiguitat de les troballes, passem a les del Neolític, com ceràmica perforada, diversos trossos de sílex i de quars, diversos percussors d'aquest últim material, una gran petxina de càrdium i 1 fragment d'anell discoidal de roca verda.

Acabem amb el sepulcre inserint la planimetria que presenta Jean Abélanet al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques", un recull d'itineraris pel Rosselló i el nord dels Pirineus catalans.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Proper a ell, es va descobrir tot un hàbitat del Neolític, vers el 3500-2500 a.n.e, on molt possiblement vivien els ocupants del sepulcre. Esmentar també que, als camps de vinyes que voregen el sepulcre, han aparegut diverses troballes d'aquesta edat: es documenten quatre percussors de quars, diversos anells discoidals i una làmina de sílex. Sembla ser que entre les restes ceràmiques, n'hi hauria moltes pertanyents a urnes funeràries.

Un cop visitat i més que fotografiat el sepulcre, tornem a la carretera, però no prenem el cotxe, a peu la fem a l'inrevés de com hem vingut, tot passant una casa a l'esquerra i la casa rural, ara a la nostra dreta. Després de la corba on es troba la casa, seguim uns pocs metres tot buscant un accés practicable per pujar als conreus, novament de vinyes, que hi ha a la nostra esquerra. Quan aconseguim accedir al camp llaurat, el seguirem vorejant al costat de la carretera fins que aquest comença allunyar-se d'ella. A aquest punt, saltem el filat del conreu, si és que anem per dins, i ens endinsem a un petit bosquet (petit, petit, 4 arbres i matolls), tot seguint un corriol molt desdibuixat i malmès. Aquest creua el dolmen de Llussanes II, també anomenat La Barraca II per la proximitat vers la tomba anterior.

Aquest mal conservat megàlit amida uns 1.50 metres de llargada per 1.40 d'amplada, consta d'un túmul circular no gaire visible i fou descobert l'any 1972. I per la descripció que en Jean Abélanet fa d'ell, sembla com l'anterior, d'estil dolmen simple, però he de dir que a mi em va cridar l'atenció el gruix d'algunes lloses (sobretot la que es veu a primer pla), que amiden 10 centímetres. Inserim la planimetria del suposat dolmen simple, de nou cortesia de Jean Abélanet.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Va ser excavat vers el 1973 per Henry i Monique Baills, que van publicar els resultats a la revista Massana, on es documenten diversos i variats fragments ceràmics del Bronze final, dos percussors de quars i una plaqueta d'esquist del Calcolític - Bronze antic. Les restes trobades a superfície deuen pertànyer, per proximitat, al mateix hàbitat que dèiem que es troba proper a La Barraca.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

En Abélanet diu que, segons les restes recuperades, aquest megàlit deuria haver-se construït vers el 2200-2000 a.n.e., a cavall entre el Calcolític i el Bronze antic. Així que el meu comentari de les lloses queda més o menys aclarit, podria ser una evolució dels típics dòlmens simples del Neolític, que a aquesta zona acaba al 2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i anem direcció nord, vers la comuna de Trillà, on també veurem dos dòlmens; el primer, el de Taupels, també conegut com a Colombinos.

Ubicat al nord-est del poble, en un bonic paratge, aprofitant una certa elevació del terreny s'hi va construir aquest sepulcre. Actualment, està molt restaurat, diríem, el que sabem segur és que s'han fet obres d'adequació, ja que a les fotos antigues de les que disposem, s'hi veu clarament tot de rocam de l'antic túmul.

El que queda de la coberta és una gran llosa amb unes dimensions de 1.77 metres de llarg i 1.40 metres d'ample que cobreix parcialment aquest dolmen simple d'una llargada de 2.20 - 2.30 metres, creant una alçada que oscil·la entre 1.00 i 1.10 metres.

Pel que fa a l'obra tumular, com hem dit abans, és natural en gran part, aprofitant el turó, però queden minses restes de rocam artificial, darrere d'on aniria la desapareguda capçalera del megàlit. Així ho dibuixa Abélanet al seu llibre.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

El bonic sepulcre fou excavat furtivament per un agricultor de la zona. Pel que se sap, van sorgir diverses ceràmiques, però no hi ha res d'informació sobre elles, per tant la seva data de creació és d'una gran incertesa, tot i que el podem col·locar al Neolític pel seu estil arquitectònic, com el seu igual Mas Llusanes I, entre el 3500 i el 2500 a.n.e.

En marxa de nou, ens dirigim a visitar el megàlit d'Apostados, conegut en menys mesura com a Camp del Prat o bé Triacayres, que es troba a uns 500 metres del cementiri de Trilla.

Davant d'aquest curiós dolmen simple, el primer en què et fixes és que no té el que podríem denominar la morfologia "normal" d'un dolmen, és més ample que llarg. La cambra sepulcral amida 1.00 metre de llarg, per un ample de 1.70 metres. Aquesta cambra és coberta per una gran llosa de 2.45 metres de llarg i una amplada que ronda els 1.50 metres.

La capçalera trencada es va completar amb un mur de pedra en sec, pel que es creu que a posteriori es podria haver utilitzat com a abric.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Oficialment, no s'ha excavat mai, ni s'ha trobat cap resta a superfície. El fet de que l'espai hagi estat reutilitzat no dona gaires esperances a trobar cap resta en superfície. Potser si s'excavés, ens donaria pistes sobre la seva possible datació. A falta d'això, podríem col·locar-lo, pel seu estil arquitectònic, vers el Neolític cap el 3500-2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim a Ansignan, on, tot endinsant-nos pels camins que porten a Felluns, trobarem el dolmen de Rouyre. Realment, és complicat explicar quin caminoi seguir, recomano cercar-lo per les coordenades.

Com a aficionat al tema, crec que s'han passat amb la restauració. Ara, hauríeu de veure com estava per les fotografies antigues que hem vist, bastant maltractat a causa de continuades violacions de l'antiga tomba.

La cambra del dolmen simple té unes dimensions de 1.75 metres de llarg, per 80 centímetres d'ample, i és bastit en gneis local. Al seu interior, s'hi va trobar, tot i les violacions que se li suposa, restes d'era Calcolítica - edat del Bronze. Cal destacar la gran quantitat de ceràmica campaniforme, un petit tros de quars i una punta de ferro. El megàlit fou restaurat i documentat l'any 1988. 

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Però això no és tot, ja que al seu malmès túmul també va sorgir divers i variat material ceràmic. Sobta que no es trobés res de material lític a l'excavació (bé, de fet, no sobta, degut a les violacions patides), encara que als voltants s'han trobat destrals de pedra polida i esclats de sílex. El túmul és de forma ovalada d'uns 10 metres de diàmetre i amb un doble cròmlec peristàltic, marcant dos nivells estructurals, segons Abélanet, molt visible a la part est.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Tot estant al dolmen, en Pere va decidir fer un volt pel lloc. Al poc, ja ens cridava, ja que havia trobat un roc amb diverses cassoletes. Aquest roc es troba a pocs metres del sepulcre, a la part de darrere.

Tornem al cotxe i anem al poble de Felluns, on seguint camins que van en direcció Ansignan transitables per qualsevol tipus de cotxe, arribarem al dolmen de la Cauna del Moro.

El restaurat i protegit a dia d'avui megàlit es troba just a la línia divisòria entre Felluns i Ansignan, a una antiga parcel·la de conreu, ara envaïda per la vegetació. Fou descobert per Lucien Piéchon, professor i alcalde de Sournia. Però fou Pierre Ponsich qui el documentà per primer cop. Temps més tard, l'any 1950, és en Lluís Pericot qui el menciona en el recull Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica.

La gran tomba, construïda amb granit local, té unes dimensions de 2.50 metres de llarg i una amplada de 1.40 metres; pel que fa a l'alçada conservada, no l'hem trobada per enlloc, però bé, jo faig 1.75. Però el que sí hem trobat ha estat la seva planimetria de nou de Jean Abélanet al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques".

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

És datat del Neolític, tot i que no ens consta cap troballa al jaciment, així que suposem que el daten al Neolític, per la morfologia. Aquesta datació és recolzada per un proper cròmlec documentat i avui en dia desaparegut, també per uns rocs amb alineaments de cassoletes a una cinquantena de metres, i, el més significatiu, les restes trobades a uns 250 metres, on a una de les parcel·les, s'hi va trobar divers fragments ceràmics d'estil Vérazien, estil datat del Neolític final, una preciosa punta de fletxa amb alerons i peduncle, un percussor de quars, diversos esclats d'aquest material i nombroses pedres tallades.

Ara sí, fem un mos, que ens l'hem ben guanyat, i anem a Bélesta a visitar el Museu de la Prehistòria del poble, que es troba dins el castell de la població, i on hi ha una sepultura col·lectiva d'edat prehistòrica.

L'any 1983, es va descobrir aquesta gruta sota el castell, on es van trobar els esquelets de 32 persones amb el seu aixovar, en gran mesura intacta, sota vuit metres de sediments. Esmentar també que s'hi van trobar una falç de sílex, moles de granit, punxons i restes d'antics fogars. L'excavació va confirmar l'ús d'aquesta cavitat en diferents edats. La part que es veu a la fotografia es va datar per mitjà de C14 amb una antiguitat de 6500 anys, per tant d'era Neolítica. Però no s'acaba aquí l'esplendorós d'aquesta cova. Al sondeig realitzat, varen sorgir diferents materials d'altres èpoques, així com plaquetes d'esquist, dents perforades i ossos polits, però també petxines i fins i tot una perla d'ambre, procedent del mar Bàltic, fet que fa suposar una estructura comercial prou organitzada vers el 1500 a.n.e., a plena edat del Bronze.

Sortint del museu, amb un parell de llibres més per a la biblioteca megalítica de casa, visitarem el dolmen del Molí del Vent, situat al nord de Bélesta. El localitzarem prenent una carretera asfaltada que surt a la dreta de carretera D21, paral·lela a la D17, un xic abans d'aquesta i que en 750 metres ens porta a un camí sorrenc que acaba, després de 140 metres, al reconstruït dolmen. 

D'aquest bonic dolmen de corredor sabem que fou descobert per un professor anomenat François Roig l'any 1963, i fou visitat arqueològicament parlant, el 1964 pel mateix François Roig amb companyia de l'arqueòleg Georges Claustres.

El dolmen estava realment deteriorat quan fou trobat, sobretot per l'ús com a pedrera que es va fer del seu túmul ja a època històrica. Tot i això, s'ha reconstruït conservant les dimensions que es té indicis que tenia, 9 metres de diàmetre. El sepulcre en sí consta de dues petites sales, ja que té una avantcambra, en part construïda amb murs de pedra en sec, en part per lloses. No disposem de dimensions reals ni de la cambra ni de la seva avantcambra.

Només hem pogut trobar pel que fa a la seva morfologia, segons Abélanet, que és la típica galeria coberta catalana, posant en dubte l'avantcambra, i dimensionant el túmul de 9 metres de diàmetre, per 50 centímetres d'alçada màxima.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Hem trobat diversos informes d'excavació, on Georges Claustres assegura repetides violacions, sobretot a l'era romana, època de la que s'han trobat petits trossos ceràmics, però també se n'ha extret d'era neolítica del seu interior, així com també una punta de fletxa de sílex, idèntica a les sorgides als ossaris calcolítics trobats a Corbières. Les restes del túmul també es van excavar, trobant en ell diverses ceràmiques del Calcolític i l'edat del Bronze, juntament amb un ganivet de sílex d'era no especificada.

Per tant, com a poc, podem assegurar l'ús del sepulcre a diverses èpoques humanes, a ordenar: Neolític, Calcolític, Edat del Ferro i era romana.

Esmentar que totes les restes obtingudes a la seva excavació són dipositades al museu-castell de Bélesta.

Amb aquest megàlit, donem per acabada l'estada a França i tornem cap a Catalunya.

Coordenades  UTM(ETRS89):

La Barraca o Mas Llusanes I: 31T 459918 4724625

Lieusanes o Mas Llusanes II: 31T 460068 4724584

Taupels o Colombinos: 31T 461641 4733022

Apostados: 31T 460750 4733035

Rouyre: 31T 459681 4734489

Inscultures de Rouyre: 31T 459701 4734505

Cauna del Moro: 31T 458827 4734576

Gruta del castell de Bélesta: 31T 467786 4729533

Molí del Vent: 31T 467732 4730525

Dolmen, menhir, hàbitat i Inscultures al districte de Prades III

Per començar a explicar la ruta d'aquest dia, ens hem de posar en situació...

Dia següent de la ruta dels dòlmens d'Orèn, el mas rural on érem començava els esmorzars bastant tard i a més teníem les cames que ens feien mig figa per la pujadeta a la collada d'Orèn, tot just acabar el relax de les vacances, on s'ha de dir que a Bretagne, hem vist molts monuments prehistòrics, però de caminar ben poc, i la setmaneta a L'Estartit va ser de relax total. Amb aquestes perspectives, vam decidir anar a un lloc assequible i a ser possible més planer.

Així ho vam fer, posant rumb a Eyne, Alta Cerdanya, on s'hi troben diverses coses, caminant ben poc i les pujades no tenen una gran inclinació.

Però de camí, tot anant per la N-260, ens desviem per la GIV-4032, direcció Olopte. Als pocs metres d'agafar la GIV-4032, aturem el cotxe, al voral esquerre de la carretera. Ens posem a caminar, tot pujant un petit turó, que queda al vèrtex de la nacional i la carretera d'Olopte. Allà trobarem el menhir d'Isòvol.

Per la part del darrere, té un cimentat amb un tub, que suposem fa un temps aguantava el pal de la bandera, que ara es troba uns metres a la dreta darrere meu.

El roc es troba a una alçada de 1080 metres i sembla que estés presidint quelcom, ja que segons A. Mañé, Ll. Vidal i C. Vila hi ha restes de quatre túmuls, que jo no vaig trobar... ja sé perquè, són una vintena de metres cap l'Oest.

Bé, al tema. El menhir fa 1.10 metres d'alçada, per 0.60 metres d'amplada i 0.30 metres de gruix. Com tots els menhirs, és difícil de datar, com no sigui que l'excavin i trobin quelcom, és ben bé impossible. Només sabem que és prehistòric, del Neolític o del Calcolític.

Tornem al cotxe i continuem el nostre camí cap a Eyne, amb un suposat menhir ja visitat.

Arribem a la carretera d'Eyne, on farem un tros d'una ruta que vam fer fa temps, aquella del dolmen de Pasquerets: Menhir a Llívia, i dolmen i menhir a Eyne / Eina , és la mateixa ruta, però ara començarem per baix, tot anant per la D29, agafarem a peu un corriol indicant el menhir a l'esquerra, fins a una desviació que indica el menhir a pocs metres i, si seguim rectes, a les inscultures del Pla del Bac.

Aquest és el menhir de Moulin de Eyne, realment és antropomorf, però les arestes tenen pinta que arriben a tallar! Es troba a 1560 metres del nivell del mar i en la seva excavació i reaixecament, per part del GRAHC, es van localitzar restes ceràmiques d'època prehistòrica. Té una alçada de 2.45 metres, una amplada de 0.90 metres i un gruix de 0.55 metres.

Tornem al caminoi i girem a l'esquerra disposats a veure les inscultures. Caminarem uns 800 metres, fins a trobar a l'esquerra del camí, prou ben senyalitzat el roc amb els gravats del Pla del Bac. També s'hi senyalitza un hàbitat.

He posat aquesta foto perquè així no hi ha problemes d'on són... sóc mirant la gran quantitat de cassoletes existents. Jo no les vaig comptar, però Mañé, Vidal i Vila, en compten 43 i 2 reguerons. Pel tipus d'inscultures, podem datar els gravats al Neolític mig, vora el 3500 - 3000 a.C.

Un cop vist l'interessant roc, agafem el camí engespat del costat i ens arribem, en pocs minuts, a l'hàbitat del Pla del Bac.

Sabem que aquest espai fou utilitzat des del Neolític fins a l'edat del Bronze, segons les restes trobades a la seva excavació, on per cert també es va trobar una gran foguera.

Ressaltem la petita cova que hi ha en la zona habitada, de la que no es creu que fos l'aixopluc de la tribu, aquesta funció la faria una balma que hi ha uns 120 metres al Nord-Est. Nosaltres però no la vam visitar.

D'aquí, tornem enrere fins la D29, agafem el cotxe i tirem avall per on hem arribat abans. Avancem... no gaire, potser no vam fer ni un quilòmetre, fins a trobar un camí que surt a la dreta en fort pendent, amb un cartell ben gran. Nosaltres vam ficar el cotxe aquí, però millor no fer-ho, a no ser que portis un 4x4, o un cotxe alt i potent.

Deixant el cotxe en el replà que hi ha tot just acabar la baixada, ens posem a caminar pel maco, però enfangat a trossos, camí, travessant el riu d'Eina. En aquest trajecte seguirem parts del que era una antiga calçada romana i travessarem un parell de ponts amb vestigis romans. De fet, el primer dels ponts que trobem està marcat com a pont megalític, però sembla ser que és del tot romà, ja que és dins del traçat de la via romana.

Al poc de sortir de la protecció dels arbres, el camí fa una corba d'uns 90º a la dreta, i en el seu vèrtex surt un altre caminoi, molt menys trepitjat i amb una creu groga. En aquesta posició, al bosc que et queda a l'espatlla esquerra, hi ha un megàlit... la Cista de la Roca Flàvia. Però nosaltres, després d'un parell d'enrampades amb els fils elèctrics, el deixem estar.

Tornem a la corba amb el camí al vèrtex i seguim pujant pel camí trepitjat (aquest és el que porta al dolmen de Pasquerets). Al poc de pujar, veurem un petit bosc.

He posat la foto aquesta per aclarir com trobar la petita cista de Moulin de Eyne.

Quan veiem els dos pals a les vores del camí (el de l'esquerra, marca per un costat, ruta per bici, i per l'altre camí de "Santiago"), mirem endavant, i al costat del primer arbre de la dreta, trobarem, passant un filat sense corrent ni punxes, un accés amb fort pendent al camp de la dreta. Un cop allà, veurem un turonet vers el sud-oest, on tornarem a creuar un filat del mateix estil. La cista de Moulin de Eyne es troba al vessant Sud d'aquest petit turó.

La petita cista megalítica es troba inclinada cap al seu costat esquerre fruit del pendent que hi ha vers el riu d'Eina.

El túmul és prou visible, d'uns 8 metres, en el que asseguren restes de cromlech. Pel que fa al sepulcre pròpiament dit, té una llargada de 1 metre una amplada de 0.75 metres i una alçada conservada de 0.80 (a mi no em va semblar tant alt). Mañé i companyia el daten al Calcolític, entre el 2000 i el 1800 a.C.

De materials arqueològics recuperats, destaquen: Diverses restes ceràmiques i una dena de collaret de pedra.

Coordenades:

Menhir d'Isòvol: UTM(ETRS89): 31T, 403433, 4693219

Menhir de Moulin de Eyne: UTM(ETRS89): 31T, 423631, 4703189

Cassoletes del Pla del Bac: UTM(ETRS89): 31T, 423748, 4702687

Hàbitat del Pla del Bac: UTM(ETRS89): 31T, 423857, 4702727

Moulin de Eyne: UTM(ETRS89): 31T, 423579, 4703888

Dòlmens i cova a Prullans

Primera excursió decent que fem per la terra després de vacances. Aquest cop, ens anem cap a la Cerdanya, al municipi de Prullans. Maco i tranquil poble, amb una cosa que crida molt l'atenció, com a poc a mi... la quantitat d'aigua que hi ha. Tot són rierols i fonts, i d'aquelles que sempre ragen, no de les de polsador. Per cert, cada una que tastes et sembla que és més bona... i més després de fer 15.2 quilòmetres.

Sortim de Prullans del costat del local social, on veurem indicadors cap a la cova d'Anes. Pugem per un estret corriol, esquivant esbarzers i ortigues i amb un considerable pendent, que va vorejant unes cases xules (com gairebé totes les de Prullans). Aquest senderó és també una riera, sovint seca, però us podeu trobar amb un xic d'aigua. Petarem a un altre corriol, un xic més ample però molt més planer, en aquest girarem a la dreta i seguirem tot rectes fins a trobar un camí molt més gran, en el que seguirem en el mateix sentit que veníem, fent una petita pujada. El seguirem fins a trobar-nos amb un camí que creua, aquí podeu escollir, tot anant per les dues direccions acabes a la cova d'Anes. Jo recomano seguir tot recte, l'altre fa baixada, i per experiència si ja ets a dalt, millor que segueixis a dalt. Seguirem fins una cruïlla; si anem rectes, arribarem a la casa d'Anes, i si girem a la dreta, seguint les indicacions que hi ha, anirem a la Cova d'Anes. A aquest camí, a la primera corba a l'esquera, surt un maco sender de gespa, que seguirem tot tirant sempre cap a l'oest, baixant uns cent metres, fins que ens trobem sobre d'una gran llosa... aquesta llosa és la coberta de l'entrada a la cova. Voregem per la dreta per un senderó que hi ha i baixem un xic tornant cap a l'esquerra. Allà, entre arbres, i a 1285 metres d'altitud, surt el corriol que duu a la cova en escassos metres.

Aishhh!!! No vam fer cap foto de l'entrada!! Totes són de dins de la immensa cavitat.

La qualitat d'imatge de les fotografies no és que diguem brutal, però tenint en compte que és una compacta, la Cris va fer molt bona feina (el meu pols és patètic). La primera foto és de la sala que hi ha just entrar, només era l'entrada a la cova i a mi ja em semblava prou espectacular. Fa uns 20 metres de llarg per uns 8 d'amplada i una alçada màxima de 5 metres. Al seu sostre, hi ha un forat que surt a l'exterior, que antigament deuria de ser la sortida de fums de la foguera.

Seguim per l'ample corredor, vers l'interior de la cova, veient formidables formacions rocoses creades amb el pas del temps.

Tot i això, cal esmentar la denúncia de diverses associacions, ajuntaments, etc. sobre el maltractament que ha rebut en els últims anys (aquestes coses no les entendré mai, què hi guanyes pintant, guixant i trencant la cova?).

La cavitat fa 335 metres de llargada, tot i que em sembla recordar que al plafó d'allà posa 310. I és apta per a tots els públics, mentre portis frontal o llanterna.

Pel que fa a la Prehistòria, la cova fou ocupada vers el Neolític, el Bronze antic i el Bronze mitjà. Això ho sabem per les restes trobades en la seva excavació, tals com: una sitja plena de cereal, una fulla de sílex, una destral de pedra polida, dues volanderes d'un molí manual, percutors i peces ceràmiques de diverses formes.

També se li suposa un cert àmbit funerari, ja que entre diverses restes de diferents animals, com la hiena, el porc senglar o el cérvol, es va localitzar un crani humà d'una dona, cosa que ens fa assegurar el seu ús com a sepultura. Posteriorment, en època medieval, es torna a reutilitzar, aquest cop com a hàbitat, també segons indiquen les restes trobades.

Suposem que aquesta zona va ser habitada quasi constantment en el pas del temps, ja que a més de les evidències que s'han trobat a la cova i el fet que hi hagi dos dòlmens bastant a prop, cal sumar una altra cova a la mateixa muntanya. A l'anomenada cova de la Mariana, ubicada a 1260 metres d'altitud, s'hi va trobar de nou diferent material prehistòric més modern, però no s'ha pogut datar amb exactitud la seva utilitat. No cal que la busqueu, l'entrada a la cova és tancada per quantitat de matolls.

La donem per visitada i tornem al camí d'abans, que agafem cap a l'esquerra fins la cruïlla, on girem a la dreta direcció la casa d'Anes. El seguim tot recte, deixant a un centenar de metres a la dreta, l'antiga ermita romànica de Sant Mamet (la foto és de tornada).

Travessem la casa tot seguint rectes pel camí, que no deixarem fins al final, on toparem amb la tanca del mas de ca n'Orèn. Curiosament, vam parlar amb l'amo i ens va dir que el segon sepulcre no el trobaríem... no sabia amb qui parlava aquest!! Aquí, agafem un ample corriol que surt al costat dret de la tanca tal i com arribem, passant entre mig de les vaques que pasturen, i el seguim, deixant a la dreta una petita bassa. Al poc, veurem un sender senyalitzat a la nostra esquerra que dóna accés a la part alta de la muntanya amb una llarga i pronunciada, a trossos, pujada (hi ha dues basses, el corriol es troba entre la més gran i la petita).

Anem fent camí, travessant una tanca de filferro, i, al poc, ens endinsem en un bosc de pins. Al poc de caminar-hi, per fi a l'ombra, trobem una fita de pedres amb un caminoi que surt a la dreta, en direcció nord. L'agafem fins a trobar, de nou, el filat, que travessem i, a no gaires metres d'aquest, trobem el dolmen de Ca n'Orèn I o La Roca Cobertorrassa.

El megàlit fou descobert per Josep de Calassanç Serra i Ràfols, vers el 1915.

El túmul del megàlit és molt visible i fa uns 10 metres de diàmetre. Pel que fa al dolmen en si, es tracta d'una cambra pirinenca amb una longitud de 1.85 metres, 1.50 i 1.75 metres d'amplada a l'entrada i a la capçalera, respectivament, donant-li una forma trapezoidal, i una alçada de 1.25 metres.

El material arqueològic que s'hi va trobar és ampli i molt interessant (avui en dia es troba al Museu Arqueològic de Catalunya a Barcelona), tot i ser saquejat, també el 1915 pel Centre Excursionista de Catalunya poc abans del que hagués estat la seva primera excavació oficial.

Posteriorment, l'any 1920, Josep Colominas va garbellar les terres extretes del sepulcre anys abans. Sumant les dues actuacions, es documenten les següents troballes: Restes ceràmiques diverses, 1 punta de sageta de sílex, diverses denes de collaret, 2 botons d'os, 2 destrals de pedra polida i les restes d'entre 6 i 9 cossos, 2 d'ells adolescents i un altre amb trepanació cranial, que segons els experts es produí després de la mort de l'individu. En posteriors excavacions, es documenten 54 dents, un fragment de crani i una mandíbula humanes, 2 denes de collaret, 2 falanges humanes (1 d'adult i 1 d'infant), 2 denes de pissarra i 2 botons prismàtics en os; i, prop del megàlit, es van localitzar un parell de destrals més.

Segons Carreras i Tarrús, aquest sepulcre fou erigit vers el Calcolític - Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e. 

Continuem la ruta tornant al camí principal, i seguim l'ascens uns 350 metres més, on veurem a la dreta un corriolet entre dos pins, on nosaltres vam posar una fita de pedres. Ara ve el complicat, no hi ha un camí definit per arribar al sepulcre. Anem caminant vers el nord-oest fins a trobar, de nou, el filat. La cista de Ca n'Orèn II o Sepulcre de la Collada d'Orèn es troba a dos metres a la dreta del filat i a 390 metres del megàlit de Ca n'Orèn I. Aquesta última dada és molt factible si vas amb GPS i no tens les coordenades. I, si no, és qüestió d'anar provant, mentre puges la muntanya seguint el filat.

El sepulcre de la Collada d'Orèn o Ca n'Orèn II fou esmentat per primer cop per Serra i Ràfols el 1915, tot i que no el va veure. Dir que és d'estil diferent al company I, ja que aquest cop es tracta d'una cista megalítica, de la que només en resten, molt clarament, la paret est i, força feta pols, la paret oest, bastant vençuda per la força de la gravetat i la terra, juntament amb els arbres i plantes. El bon pagès del mas de Ca n'Orèn ens va comentar que fa no gaire temps es va fer una expedició amb l'objectiu de netejar-lo de plantes, que ja el cobrien, i habilitar un caminoi... de camí no en queda res, però l'entorn immediat sí que està prou net.

Té unes dimensions de 2.10 metres de llarg, que, per a ser una cista, déu n'hi do, una amplada màxima conservada de 1.20 metres i una alçada d'1 metre. Nosaltres, la veritat, és que no ens hi vam fixar gaire, però en Mañé assegura un túmul circular de 8 metres de diàmetre de pedruscall, 6-7 segons Carreras i Tarrús.

El tema de l'excavació arqueològica és més aviat frustrant, ja que ni quan el va excavar Josep Colominas, ni cap de les que s'han fet a posteriori han aportat resta alguna. Per últim, dir que, pel tipus constructiu, el podem col·locar a la línia temporal vers el Calcolític inicial - edat del Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Ara sí que ja tornem a Prullans, desfent el camí que hem seguit amb anterioritat, excepte en el tros final, on no baixem pel corriol costerut del principi de la ruta i seguim rectes, fent la volta a la part superior del poble. Quan el corriol es transforma en un carrer amb les típiques cases xules a banda i banda, trobarem una font a mà dreta, d'estil diguem-ne "cutre", però l'aigua és boníssima. I si seguim baixant, arribarem a tocar de la font Fresca, on recomano, com a poc tastar-la... és fresca de veritat. Sabem de l'existència d'una altra font, que pel que ens han dit és espectacular, que es troba a cinc minuts per la zona de la primera font (no recordem el nom exacte, però ens sembla que és la font Subirana). No hi vam anar, que ja estàvem cansats, però si a algú li queden forces, el convidem a anar-hi.

Prenem una cervesa, de mig litre, al local social i anem a l'allotjament que havíem reservat, amb l'última caixa regal que ens quedava de les que ens havien regalat.

Si teniu ganes de més, s'hi ha d'anar amb cotxe perquè el més proper que nosaltres hem visitat són el menhir d'Isòvol i, tot seguit, el poblat del Castellot a Bolvir, que és realment bonic i interessant.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova d'Anes: 31T 397871 4692851

Ca n'Orèn I o La Roca Cobertorrassa: 31T 396089 4694642
Ca n'Orèn II o Sepulcre de la Collada d'Orèn: 31T 395832 4694935

Dolmen a Sant Climent de Peralta

Per acabar les vacances, passem uns dies a L'Estartit. Com el temps no acaba d'acompanyar per anar a la platja, ens dediquem a fer turisme pels macos pobles de la zona, com Palau-Sator, Peratallada, Pals, etc. Prop d'ells, hi ha un dolmen força destrossat pel que hem passat diverses vegades i no ens hem decidit mai a visitar... potser pel seu estat ruinós?

Per arribar-hi, és millor fer-ho des de La Bisbal d'Empordà, on hem de prendre la C-66 cap a Palafrugell. Un cop passat el trencall cap a Sant Climent de Peralta, agafem la segona pista a la dreta, que s'enfila cap a Les Gavarres, última pista abans d'un club. Pugem pel camí fins trobar un eixamplament a ambdues bandes, poc abans de que una línia elèctrica el travessi per sobre. Aparquem aquí i desfem un tros del camí, uns 100 metres, buscant un corriol desdibuixat a la nostra esquerra. Sincerament, ens pot semblar que qualsevol és un corriol, així que hem d'estar atents per agafar-ne el correcte o us deixareu la pell de les cames entre les bardisses i arbusts! Una vegada trobat el corriol, el seguim uns 30-50 metres fins passar una fita de pedres que marca el sepulcre dels Revolts de Torrent.

Segons Josep Tarrús i els posteriors estudiosos del sepulcre, es tracta d'una possible galeria catalana en V, possible ja que és difícil determinar amb exactitud la seva topologia donades les poques restes que se'n conserven. Només queden tres lloses en peu, dues de la cambra a la seva posició original (la llosa de capçalera i una lateral) a més d'una altra del corredor. aquests ortostrats determinen unes dimensions aproximades de 3,70 metres de longitud, per 1, 50 d'amplada i tan sols 0,40 d'alçada. Igual que al veí dolmen del Cementiri dels Moros de Torrent, sembla existir una disposició de lloses radials al voltant de la galeria, 13 segons Tarrús (1990) i una més segons la memòria de prospecció de Josep Oriol Font i Cot (2004).

Com es pot veure a la foto, s'ha conservat mitjanament la part esquerra del sepulcre, mentre que queden restes disperses i minses de la part dreta. Addicionalment, s'observa un parell de lloses més grans prop de la cambra, presumiblement pertanyents a la tomba.

Va ser descobert el 1985 i, pel tipus constructiu, pot datar-se dins del Neolític final 2700 - 2200 a.C. No ha estat mai objecte d'excavació, pel que no es disposa de troballes del megàlit.

Coordenades:

Revolts de Torrent: UTM (ETRS89): 31T, 508984, 4643867