Camp de sitges a La Torre de Claramunt

De nou per l'Anoia, al terme municipal de La Torre de Claramunt, on aquest cop visitarem un jaciment poc comú al que s'hi arriba en cotxe; de fet, la carretera el divideix en dos. Parlem del camp de Sitges del Pla del Camaró.

Per arribar-hi, hem d'acostar-nos fins a La Pobla de Claramunt i anar direcció La Torre de Claramunt per la C-244 uns 2.5 quilòmetres, fins que arribem a una illeta en la que et pots desviar cap a la Torre de Claramunt, Capellades i La Torre Baixa per la tercera escapatòria. Nosaltres sortim per la primera seguint la BV-2133 i, a uns 600 metres a mà esquerra, surt un camí que duu a una edificació moderna, diria que és una centraleta elèctrica o del gasoducte, on deixem el cotxe. A peu, seguim rectes i, a uns 60 metres de l'asfalt, trobem a mà dreta un corriol que ens apropa a la primera part del jaciment.

El jaciment del Pla del Camaró és conegut d'antic. La primera menció arqueològica és d'Amador Romaní que documenta 2 fons de cabana i 15 sitges, i esmenta que, vers el 1906, es va destruir una sepultura excavada al travertí i coberta de llosesque coincideix amb el forat d'una dels dos fons de cabana. Segons ell, algunes de les sitges es van destruir anys mes tard, però en va excavar una de les que encara restaven intactes, trobant al seu interior la tapa d'aquesta, feta a torn, i les restes òssies d'un individu.

També Romaní parla de diversos grups de sitges immediats a aquest lloc anant direcció la illeta que hem fet amb el cotxe, però també cap a l'altre sentit als dos cantons de la carretera. Amb el recompte que hem fet a través de diversos estudis, ens en surten, mínim, una cinquantena d'elles.

El primer que veurem d'aquest tram és el que han documentat com a fons de cabana, segons Cat patrimoni, i que ja deia Amador Romaní.

I les primeres 2 sitges, que es troben poc a sobre d'aquest, entre ell i la carretera.

Seguint en la mateixa direcció, ens trobem un antic camí de carro medieval utilitzat fins al segle XX i, a tocar d'aquest per l'altra banda, podrem veure un segon pla de cabana.

Seguint el camí, creuem la BV-2133 i comencem a veure sitges dins el bosc, en total en aquest espai en veurem un total de 6 sitges més.

De les que una, personalment, ens va resultar molt maca, dues sitges bessones comunicades per un conducte intern.

 I un petit dipòsit de 0,80 metres de fondària.

Val a dir que, segons la informació que hem pogut trobar, aquest camp de sitges en tenia moltes més que a dia d'avui. No cal ser un gran investigador per a saber que, en fer la carretera, en van destruir més d'una, i als camps conreats del costat del bosc també.

Segons les troballes d'Amador Romaní, que resten dipositades al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest jaciment es deuria erigir vers el segle IV a.n.e. i va ser utilitzat fins a l'era medieval, al segle X.

Ja que som aquí, molt recomanable anar a visitar l'Abric Romaní i el menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera.

Coordenades UTM(ETRS89):

Camp de sitges del Pla del Camaró: 31T 389261 4599370

Dolmen a Navès IV i Pinell de Solsonès IV, i poblats a Olius III

Nova publicació del Solsonès, Lleida, en concret començarem pel terme municipal de Navès i després pel proper terme d'Olius. Són dies diferents (de fet, anys), però teníem uns poblats que encara no havíem publicat i li van de conya, per proximitat, al rar dolmen d'Aubareda, que vam visitar el mateix dia que les cistes de Cal Tururut.

Per arribar-hi, el més fàcil si vens del sud, com és el nostre cas, és, passat Cardona per la C-55, desviar-se a la dreta direcció Navès. Seguim aquesta carretera secundària fins a la seva fi (7 quilòmetres) i en aquest punt girem a l'esquerra, tot seguint una nova carretera asfaltada (C-26) per pocs metres. En 500 metres, emprenem una pista a mà esquerra, que seguirem recte sobre 1 quilòmetre, arribant a unes naus, punt on fem un gir de quasi 360 graus, continuant per la pista sorrenca uns 700 metres més arribant a les edificacions, que em sembla recordar que eren agrícoles, amb alguna casa (la masia d'Albareda). Doncs bé, l'estrany sepulcre d'Aubareda es troba a la part alta del turó de l'esquerra que hi ha just acabar les modernes edificacions.

Com sempre, tercer arbre a la dreta o sigui que millor anar per coordenades, l'únic que puc dir és que nosaltres vam pujar al principi del bosc (quasi a 4 grapes), per una abrupta pujada que hi ha al costat de les dues últimes edificacions i, un cop al bosc, és cap amunt i a l'esquerra, com a uns 80 metres d'aquesta rampa d'accés.

I aquí el teniu:

Vist així, sembla una simple cista, la veritat és que et quedes un pèl sobtat quan penses en l'exhuberant obra tumular que acabes de pujar, llavors penses que podria se una cista neolítica amb túmul, prou separada de la zona habitual d'aquest tipus de sepulcre a Catalunya, i molt ben conservada.

I després, et fixes que disposa d'un cròmlec més que contundent, i també prou ben conservat. En definitiva, acabes boig pensant quin tipus de sepulcre és.

Sort que tenim informació de l'excavació de la tomba i també d'en Carreras i en Tarrús. Segons ells, és una "petita caixa megalítica tancada", una cista, que fou descoberta per Serra Vilaró del 1915 al 1920, i que va ser excavada per Miquel Cura del 4 al 16 de juliol de l'any 1988. Mesura interiorment 60 centímetres de llarg, per 50 d'ample i fa 55 centímetres d'alçada conservada. També esmenten el clar túmul d'uns 9/10 metres de diàmetre i el cròmlec de blocs en una perfecta disposició.

I ara ve l'interessant, ja que, segons ells, es tracta d'una tomba de la primera Edat del Ferro. És una mica estranya (per la fisonomia i per la localització), però, òbviament, les reduïdes dimensions de la cista no són pas per encabir-hi un cos humà, però sí que hi cap una urna d'incineració. I per donar-los encara més la raó als bons d'en Carreras i en Tarrús, Miquel Cura no troba cap resta a l'excavació, ni al sepulcre, ni al túmul, però sí que s'hi han trobat restes d'un possible hàbitat als volts de mas pertanyent a l'Edat del Bronze final - Edat del Ferro inicial. Tots aquests materials resten dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Segons els citats autors, la datació atorgada a aquesta peculiar tomba seria de vers el 1200-700 a.n.e.

Ara anirem al poblat iber d'Anseresa. Ho farem tornant a la C-26 i seguint-la vers l'oest, ja sigui desfent el camí fet, o seguint el camí tal i com hem arribat, que també comunica amb la C-26 però un pèl més endavant. De fet, això també serveix per a arribar al mateix sepulcre d'Aubareda, per si veieu que el camí està malament per una banda, sempre podeu donar la volta i provar per l'altre.

Si refem el camí, hem de fer 2.8 quilòmetres per la C-26, fins a trobar el desviament a la dreta cap a Villaró Nou, i si triem per seguir la pista en el mateix sentit en el què hem arribat al sepulcre, només seguirem per la C-26, 1.6 quilòmetres per a trobar el desviament, endinsant-nos per ell. Nosaltres deixem el cotxe a uns 250 metres de fer camí i, a peu, intentem anar cap al nord-oest, seguint corriols. De cop i volta, ens trobarem tot de camps de conreu i al mig d'ells un turó que que és supervivent d'aquesta acció humana. Allà, a la part alta, es troba el poblat de la tribu dels lacetans d'Anseresa.

Aquest petit poblat ja fou excavat per Serra i Vilaró a principis del segle XX, però va quedar a "l'oblit", és a dir, sense tornar a intervenir-hi ni netejar-lo. El 2018, però, va tornar a ser re-excavat pel Centre d'Estudi Lacetans. Segons ells, és el típic poblat iber d'erola (dalt de la muntanya), que ocupava la part alta i planera d'aquest turó, i amb una muralla que l'envoltava totalment.

Les estances adossades a aquest mur eren, com sempre, molt simples, menys una que molt possiblement seria la del cap, que era més gran. A la zona central del poblat, no hi ha cap estructura, pel que els arqueòlegs creuen que és on romandria el bestiar.

Cal dir que, segons les restes recuperades, els arqueòlegs del Centre d'Estudis Lacetans opinen que l'ocupació del poblat va ser molt curta, començant al segle V a.n.e. i abandonant l'espai vers el primer terç del segle IV a.n.e., i ho poden afirmar segons les restes recuperades, que resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. De fet, del seu web inserim un dels vasos recuperats i rehabilitats.

Extret de museusolsona.cat

Hem trobat un sketchfab del poblat, per si us voleu fer un idea més real amb les 3 dimensions.

Ara retornem a la C-26 i seguim en la mateixa direcció 3.5 quilòmetres, on girem a la dreta cap a Sant Esteve d'Olius i el Cementiri Modernista. Anant fins aquí, veurem les restes de l'antic poblat, al camp del costat de l'Església de Sant Esteve d'Olius (amb la seva famosa cripta), just a sobre de l'aparcament on deixem al cotxe, i des d'on es veu el mur, del que part és de l'iber inicial.

Sabem d'aquest jaciment, que fou retrobat l'any 1998, amb motiu de l'ampliació de la zona d'aparcament, dic retrobat perquè l'incansable Serra i Vilaró ja documentava en aquest lloc la troballa de restes ceràmiques pintades d'època ibera. La posterior prospecció a càrrec del Centre d'Estudis Lacetans (C.E.L.) va donar a llum quantitat d'estructures iberes, medievals i modernes.

Segons l'estudi, aquest jaciment presenta una ocupació d'uns 7000 metres² entre el riu Cardener i la riera de Sant Joan, essent un 20% d'aquest espai destinat a edificacions d'era medieval i moderna. La resta són el petit poblat iber i gran quantitat de sitges iberes i medievals.

Extret de l'estudi del C.E.L.

Com podem veure, les zones 2 i 3 són les que concentren el gruix de cistes, 32 cistes iberes a la zona 2 i 54 a la 3, quelcom totalment desproporcionat per a l'humil hàbitat de Sant Esteve d'Olius... així com 2 més la petita zona 6, més 2 de la 7, que, curiosament, una d'elles estava plena de llavors cremades, carbons i ceràmica ibera. A nosaltres, sumant-li aquesta última dada de que es localitzen extramurs, ens fa pensar en un abocador, però podria ser que el jaciment iber s'estengués ocupant tota la plana, ja que aquí bàsicament les restes que s'hi han trobat són d'estructures medievals.

Cal dir que les zones 5 i 4 resten sense excavar (igual que un tros de la 2 i la 3), creiem que perquè són privades, a banda de tot el sòl que ocupen l'edifici religiós i les antigues escoles d'Olius. Però bé, segons els estudis fets, mantenint la densitat de jaciments tipus sitja de la plana, a temps ibers hi devia haver unes 300, utilitzades vers el 250 - 175 a.n.e. i que, segons es documenta, s'utilitzarien unes 100 coetàniament, el que ens donaria una capacitat aproximada de 340.000 litres de cereal emmagatzemat. Tenint en compte que a l'hàbitat hi viurien, com a molt, unes 50 persones i el consum anual de cada una d'elles, ens quedaria un excedent d'un 90%. Aquesta quantitat de cereal sobrant fa pensar que el poblat de Sant Esteve d'Olius era un espai sòcio-econòmic de la contrada, i, de fet, resta definit com a nucli d’activitats econòmiques especialitzades.

La zona 1 és a la que es poden veure les estructures d'hàbitat iber, i part de la muralla que els protegia, que va davallant seguint l'orografia del terreny i acaba vers el riu Cardener. A la imatge inferior, podem veure la quantitat de fogars i sòl pavimentat de les estructures, així com les primeres sitges i un forn metal·lúrgic.

Extret de l'estudi del C.E.L.

Del que podríem denominar com a poblat, que fa uns 40 metres², en destaquem primer les restes de la muralla, de la que en queden uns 50 metres de llargada i conserva una alçada que varia entre els 1.10 metres al tram central i 1.60 tocant al cingle de el riu Cardener, tot i que en algun punt s'arriba a mesurar els 2 metres. Aquesta part central de mur era, com a tots els poblats ibers, la paret del fons de les estances, de les que se'n comptabilitzen 9 de simples. Ara, els mateixos arqueòlegs del C.E.L. ja diuen que podrien ser només 1 o 2 cases, aquestes de gran complexitat.

Per últim, direm que, a l'excavació del jaciment, van recuperar restes ceràmiques de diversos estils, produïdes a diversos països d'avui en dia, i vàries del Taller de Roses i del de Petites Estampilles, la majoria dels segles III i II, però també, i això és potser el més interessant, restes dels segles V i IV.

Bé, donem el "poblat" per visitat i, ja de baixada cap a casa, ens desviem un pèl per a visitar un megàlit del terme municipal de Pinell de Solsonès que ens va prou de camí, el destruït dolmen Sant Iscle de Miraver o de Miravé.

Com es pot veure, hi ha gran quantitat de lloses estintolades i, als arbres que queden a la part superior de la fotografia, es pot veure un túmul de sorra, amb una llosa a sobre (que clarament pertany al sepulcre); aquest túmul és de la terra extreta de la cambra pels seus violadors.

A la següent imatge, podem veure la llosa que dèiem, estintolada sobre un túmul, i a la banda de l'esquerra, que a la foto està cremada pel sol (contra el sol, no es por fer res), podem veure una altra llosa, aquesta més petita, estintolada a l'inici de la petita obra tumular.

Es tracta d'un sepulcre de fossa amb coberta megalítica i sense túmul que fou donat a conèixer per Serra i Vilaró entre el 1915 i el 1920, que ja documentava la llosa de coberta partida en 4, probablement, segons Carreras i Tarrús, per la caiguda d'un llamp. Aquesta llosa, unint els trossos, feia, segons Serra Vilaró, 2.55 metres de llarg, 1.65 metres d'ample i 65 centímetres de gruix.

A l'excavació, Serra i Vilaró documenta, tot i les violacions rebudes, diversos fragments de ceràmica a mà, un esclat de sílex, i fragments ossis pertanyents a dos esquelets humans, un d'ells d'un individu jove, a jutjar segons les restes cranials. Aquestes restes foren dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Creiem que aquestes restes, juntament amb la tipologia, ajuden a datar al megàlit, segons Carreras i Tarrús, vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

A la zona hi ha molts més jaciments, sobretot dòlmens, des d'aquest últim que hem visitat, just a la serralada muntanyosa que hi ha creuant la carretera, o bé al terme municipal de Navès, a no gaire distància des de l'Aubareda (en cotxe), però bé, amb la tela que ja portem avui, recomano visitar el poblat de Castellvell, a Olius, que fa falta caminar poc, és de fàcil aproximació amb el cotxe i és realment molt interessant. En aquesta publicació, seguint un ordre geogràfic lògic, el veuríem després del poblat de Sant Esteve d'Olius i abans del sepulcre de fossa de Sant Iscle de Miraver.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de l'Aubareda: 31T 384802 4649060

Poblat d'Anseresa: 31T 383503 4650597

Poblat de Sant Esteve d'Olius: 31T 381094 4651971

Sant Iscle de Miraver o de Miravé: 31T 371225 4648040

Dòlmens a Cantallops III i La Jonquera VI

Ens acostem de nou a l'Alt Empordà amb l'objectiu de completar la zona de Cantallops - La Jonquera amb tres dòlmens que havíem deixat pendents al llarg de les múltiples visites realitzades a l'àrea. Per això, us semblarà que la ruta és una mica estranya.

Ens hi posem ben d'hora, ja que som al juliol i fa molta calor, amb un megàlit del terme municipal de Cantallops. Des d'aquesta població, prenem la pista que puja a Requesens pel Coll de Madàs, però ens desviem de seguida a l'esquerra per una altra pista que davalla cap a la Riera de Torrelles. Passat el Gorg de Peramala, trobem una bifurcació i allà hem de deixar el cotxe. Seguim pel camí de la dreta i comencem a enfilar-nos cap el Collet Baix. En 450 metres, arribem a la font de la Solanà i seguim endavant 150 metres més, punt on ens desviem de nou pel camí de la dreta, aquest ja més estret i més abrupte. Després de recórrer uns 250 metres, veiem a la dreta la maca font del Clot de la Tina, ben protegida per arbres que tapen el sol, així que més fresqueta a l'estiu que l'anterior. En uns 600 metres més, arribem a un replà on trobem sense pèrdua el dolmen del Collet de Baix uns 10 metres per sobre del camí i senyalitzat des de temps ençà per GESEART. Cal dir que actualment (2023) el camí es troba molt net (antigament estava molt emboscat i el megàlit era difícil de trobar).

Aquest sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal i passadís estret fou descobert per Lluís Serrano Jiménez, veí de Cantallops, el 1999.

La cambra mesura 1.20 metres de longitud per 0.80 metres d'amplada i 0.82 d'alçada màxima conservada. No conserva el corredor, però el túmul, en canvi, sí és visible, així com part de l'anell de contenció extern. És de tendència circular amb un diàmetre de 7/8 metres.

Inserim a continuació una planimetria hipotètica de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Tot i que no ha estat mai excavat, Tarrús i Carreras el daten al Neolític final, és a dir, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Desfem el camí fins el cotxe i tornem a la pista que duu a Requesens. Ara sí la prenem i arribem fins el Coll de Madàs, on hi ha la magnífica necròpoli que ja hem visitat altres vegades (podeu trobar la referència al final d'aquest post). Avancem fins el desviament al Castell de Requesens, que deixem a mà esquerra, i passem de llarg l'església de Santa Maria de Requesens. Seguim davallant 850 metres més i ens aturem poc abans de trobar una pista a l'esquerra. A la dreta de la pista per la que anàvem, veurem una pedra allargada tombada sospitosament semblant a un menhir caigut. No hem trobat més referència que la menció d'una ruta de wikiloc i, sincerament, té molta forma de menhir mirat des de la pista, però no ens va acabar de convèncer per la part de darrere. Podria ser, doncs, un menhir inacabat. Nosaltres el deixem com a possible menhir de la Vermosa, per la proximitat al córrec del mateix nom.

Tornem al cotxe i ara ja ens dirigim directes al segon dolmen de la jornada. Sense deixar en cap moment la pista per la que anem, rodem 1,3 quilòmetres i deixem el cotxe ben aparcat a un revolt just sobre la riera d'Anyet. Caminem per la pista 200 metres i, quan ja veiem la tanca que dona pas al recinte militar, hem de buscar un corriol a l'esquerra que va cap a la riera i que senyalitza el dolmen de Mesclants o del Gorg Negre. És un corriol humit i amb desnivell (vigileu no relliscar, ho diem per experiència) que baixa a la riera, la travessa i torna a pujar per l'altra banda, tot seguint el camí en corba que duu al dolmen. Va bé si hi anem amb un GPS, però val a dir que està senyalitzat i no té pèrdua.

El dolmen de Mesclants va ser descobert el 1987 per Joan Budó i Jaume Justafré seguint les indicacions del veí de Cantallops Tomàs Massó, que el coneixia d'antic. Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en granit, amb cambra trapezoidal curta i passadís estret sense porta fet de pedra seca.

La cambra mesura 2 metres de llarg per 1.30 d'ample i 1.35 metres d'alçada. Del passadís, s'hi observen restes a la banda esquerra del seu inici i es conserven dues lloses de coberta. Es calcula que mesurava 2.80 metres de longitud i tenia una amplada de 80 centímetres. Pel que fa al túmul, és visible en tot l'entorn de la cambra en forma circular d'uns 8/9 metres de diàmetre i conserva l'anell de contenció fet a raó de blocs ajaguts.

Per a fer-nos una mica d'idea de com se suposa que era, inserim una idealització de la tesi de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

No ha estat mai excavat, però, per la seva morfologia i igual que el Collet de Baix, es pot incloure dins dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, de construcció vers  entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Va sent hora de dinar, així que desfem tot el camí fins Cantallops i ens acostem a La Jonquera a dinar. Després de l'àpat, ens acostem al Centre d’Informació i Interpretació del Paratge d’Interès Nacional de l’Albera, al centre cultural Can Laporta, ja que fa massa calor com per a posar-se a caminar de nou per la muntanya. Allà, podem trobar informació de tot tipus sobre el massís de l'Albera: megàlits, altre tipus de patrimoni, agricultura, animals, un molí d'oli, etc. I entre les petites coses exposades, hi ha un molí de mà per a moldre cereals trobat a Sant Pere del Pla de l'Arca, corresponent a època neolítica.

Acabada la visita, tot i que segueix fent mooooolta calor, ens animem a acostar-nos al dolmen de Pedreguers, al terme municipal de La Jonquera, però de complicat acostament en cotxe en estar les pistes tancades al trànsit rodat pel risc d'incendi. Així que, plànol en mà, veiem que fent una súper-volta, s'hi pot accedir per França i fer l'últim tros caminant. I cap allà que anem aprofitant que tenim encara força hores de llum per davant. Travessem la frontera per carretera i, en sortir del poble d'El Pertús (Le Perthus en francès), girem a la dreta per la D71 cap a L'Albère - Saint Martin de l'Albère i avancem poc més de 3 quilòmetres per a trobar una ampla pista de sorra a la dreta. Aquí, vam haver de fer aturada tècnica i verificar si podíem passar amb el cotxe o no, ja que el seu mètode és diferent al català. Tenien una taula indicant verd, groc o vermell en funció de si la pista era oberta, oberta per a persones a peu i cotxes o tancada per a tots. Per a verificar quin era el cas, vam haver de buscar al web allà indicat en quin tipus de dia ens trobàvem i vam comprovar que podíem passar-hi amb el cotxe, així que vam poder acostar-nos força més amb el vehicle.

Avancem doncs sense problemes per la còmoda pista, arribem de nou a Catalunya i avancem fins que trobem una bifurcació als 2.8 quilòmetres des de l'inici de la pista. A aquest punt, girem a l'esquerra i seguim 750 metres més per a trobar una nova cruïlla de camins, on aquest cop agafem la pista de més a la dreta i que continua sent còmode per a cotxes. Passem per davant de la petita església romànica de Sant Pere del Pla de l'Arca (pel seu nom, ja podem veure que ens trobem prop del megàlit) i podem aparcar aquí a l'espai habilitat i veure les restes o bé avançar només 150 metres més, ja que el tram final el farem a peu. Hem vist que, fent una volta de 1.3 quilòmetres per la mateixa pista des de l'església, potser s'hi pot arribar en cotxe, però la pista empitjorava i ja no calia arriscar-se. Així que vam deixar el cotxe aquí i vam admirar les restes de l'esmentada església, on, curiosament, van trobar el molí que hem vist a La Jonquera.

Per a arribar al dolmen des de l'església, caminem 150 metres i agafem el camí que davalla i que surt a la dreta de la pista. Anant per ell uns 240 metres, veurem de cara, just allà on el camí mor de nou a l'ampla pista, el dolmen de Pedreguers o del Pla de l'Arca.

Es tracta, com els anteriors, d'un possible sepulcre de corredor amb cambra trapeizodal i fou descobert el 1987 per Valentí Cullell i Andreu. Le cambra mesura internament 2.20 metres de llarg, per 1.30 metres d'ample i 1.10 metres d'alçada. Conserva restes del túmul, de tendència circular i d'uns 8/9 metres de diàmetre, i del seu anell de contenció en pedra seca.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

De nou, per la possible morfologia, ja que no ha estat mai excavat, s'emmarca dins dels sepulcres del Neolític final de la zona, és a dir, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Vist del tercer megàlit del dia, tornem cap a casa amb el regust d'haver assolit l'objectiu que ens havíem marcat.

Si voleu combinar alguns dels sepulcres visitats avui amb altres rutes completes, teniu un bon ventall. Podem recomanar tot allò que es troba prop del Coll de Madàs: Dòlmens a La Jonquera II i Cantallops I, Dòlmens a La Jonquera IV, Cantallops II i menhir a Sant Climent Sescebes II i Dòlmens a Sant Climent Sescebes V.

Coordenades UTM(ETRS89):

Collet de Baix: 31T 494424 4698714

Possible menhir de la Vermosa: 31T 496134 4698775

Mesclants o Gorg Negre: 31T 496069 4697677

Pedreguers o Pla de l'Arca: 31T 490552 4699356

Dòlmens a Navès III

Després d'uns dies sense publicar noves rutes completes, avui descrivim una que vam fer amb els nostres amics Fina i Manolo. Ens dirigim a la província de Lleida, a la comarca del Solsonès concretament, a fer un volt pel terme municipal de Navès, volt en el què visitarem tres sepulcres i una cosa, per dir-ho així, molt rara que ens va ensenyar en el seu dia l'amic Joan Boter, de la qual havíem perdut les fotos i en Manolo i la Fina no havien vist. Val a dir que en aquesta publicació, només inserirem aquest rar jaciment i els dos sepulcres de la petita necròpoli de Cal Tururut; el tercer, l'afegirem a una altra ruta on és més adient.

El primer d'ells serà aquest estrany jaciment de nom Can Feliu, que és el nom de la masia més propera. S'hi pot arribar de diverses maneres, la qüestió és arribar a les rodalies de l'antic castell de Navès. A nosaltres ens va bé arribar-nos a Cardona per la C-55 i, a uns tres quilòmetres d'haver vorejat el poble, ens desviem a Navès a la nostra dreta. 3.6 quilòmetres més tard, ens desviem de nou direcció Sorba, Vilardeny i Gargallà, i seguim tot rectes per la carretera fins que aquesta creua la C-26, emprenent vers la Vall d'Ora. En 550 metres, agafarem un desviament a la nostra esquerra que ens aproparà al bonic mas de Can Feliu en 900 metres. En aquest punt, girarem per un camí a la dreta, que, en 400 metres, passa al costat d'un gran dipòsit d'aigua i allà deixem el cotxe.

A peu, seguim pel camí uns pocs metres buscant una entrada factible al bosc de l'esquerra, en el que als pocs metres d'entrar a ell, depèn de com, ja estarem trepitjant el jaciment. Això és tal i com em va passar a mi, que vaig fer un petit salt per baixar a un nivell inferior del sòl i resulta que el que aguantava el nivell superior era una llosa clavada a terra, i ens va semblar que n'hi havia més en la mateixa posició i direcció.

Les lloses més remarcables del jaciment són les que queden uns metres a la dreta en fer el saltiró, que també sembla que estiguin alineades amb la primera. Ara, cal dir que hi ha lloses per tot arreu, estintolades, clavades, trencades... per nosaltres una autèntica bogeria, ja no sabíem, ni cap a on tirar les fotografies.

També pots anar pel camí i, a uns 50 metres de seguir-lo, endinsar-te al bosc i anar directament a les lloses més visibles.

D'aquest jaciment, hem trobat un estudi de Joana Xandri Solé i Mercè Canela Garayoa, en el què no diuen gairebé res definitiu, ja que a la seva excavació van sorgir restes com una tègula romana, dos fragments de ceràmica a mà i diversos fragments ceràmics d'era medieval, però cap resta humana que ens permeti dir que és algun tipus de sepulcre. Tampoc veuen viable que es tracti d'un tancat per al bestiar, més que res perquè es faria amb un altre tipus de material, molt més simple i lleuger, i, per tant, de fàcil construcció, no com l'elaborada construcció d'aquest cercle de lloses, on cada una d'elles ha estat treballada i falcada. Segons elles, es tractaria d'un gran cercle de lloses que va ser mig destruït pel camí de la pedrera de Besora.

Tot seguit, recomanem anar a visitar el sepulcre d'El Puput, que es troba només a 700 metres d'aquest jaciment seguint endavant per la mateixa pista. Nosaltres el vam visitar ja fa anys i resta publicat a Dòlmens a Navès II. Tot seguit, tornem  al cotxe i ens dirigim a visitar els germans de Cal Tururut.

La veritat és que per arribar-hi va ser tota una odissea, ja que cal anar a l'altra vessant de la serra muntanyosa (de fet, són dues serres, una comença allà mateix i segons per on vagis no l'has de coronar). No us puc dir exactament per on vam anar, guiava la Fina, i la veritat és que ens vam embolicar perquè vam intentar canviar de falda de muntanya per l'església de Sant Andreu de Pujol Melós, i quan ja hi érem ens vam trobar que el camí desapareixia. Vam tornar a baixar i crec recordar que vam girar a l'esquerra per una altra pista, que ens apropa a la rasa de la Vallanca. En menys d'un quilòmetre, fem un gir abrupte per un camí seguint direcció nord-oest. El primer dels germans Tururut es troba a 2.7 quilòmetres des d'aquest punt.

En el nostre cas, que teníem un itinerari intens marcat per l'amic Manolo, ens vam apropar amb el cotxe tot el que vam poder, deixant tots dos en un clariana a l'esquerra del camí, propera als grans tolls que quedaven a la rasa. Vam seguir caminant pel camí i crec recordar que, després d'una corba a la dreta seguida d'un pendent pronunciat, vam arribar a la següent corba, aquesta a l'esquerra, i, al poc de completar-la, ens vam endinsar en un bonic bosquet a mà esquerra. Ja a terreny més planer i a uns 20 metres de la pista, vam trobar la cista neolítica de Cal Tururut I.

Del sepulcre de Cal Tururut I, hi ha molta informació publicada, de la que n'extraiem cinc cèntims, sobretot de la documentació de la tesi doctoral de Josep Castany i Jussà, publicada el 12 de desembre de l'any 2008.

Fou donat a conèixer l'any 1983 pel senyor Josep Guilanyà i l'any següent fou excavat per Josep Castany i Lluís Guerrero, que primer el consideraven una cambra pirinenca, i el van acabar determinant com un sepulcre neolític del Solsonià. Determinen que fou construït vers el 4100-3400 a.n.e., i que patí modificacions estructurals cap el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3200-2700, per les troballes recuperades (tot i que ja havia estat violat repetidament) i certs punts de la seva estructura física, de la que n'inserim una planimetria de la tesi doctoral de Castany. 

Planimetria de Josep Castany

Segons Castany, la tomba mesura 2 metres de llargada, 1.20 d'amplada i 1.15 metres de fondària, i es troba dins un túmul natural, pel que no es documenta cap tipus de cròmlec.

Val a dir que, antropològicament parlant, s'han pogut recuperar de la tomba i garbellant les terres dels violadors del megàlit, diverses restes òssies i quatre queixals pertanyents a un individu jove d'entre 15 i 20 anys i d'un adult de 20-25, que resten al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

El seu aixovar era a raó de 5 fragments ceràmics corresponents a 2 vasos, una fulla de sílex de color gris-beix i una punta de sageta de sílex amb peduncle i retoc abrupte, però planera a la zona central (pel que hem llegit, una autèntica bellesa).

Un cop visitada, anirem a veure Cal Tururut II, també conegut com Els Tossals. Per arribar-hi, tornem al camí i seguim en la mateixa direcció uns 160 metres, on veurem un corriol molt destirotat que s'enfila als boscos de la dreta. En uns 250 metres de pujada i baixada, trobarem el sepulcre. Millor anar amb coordenades, és allò de tercer arbre a la dreta.

Aquest sepulcre fou descobert pel senyor Jaume Serra, de mas Poses. No es conserva gaire de l'antiga tomba degut a que antigament el terreny va ser una feixa per a conreus i, a banda, el megàlit va ser profundament violat.

Inserim la planimetria que presenta Josep Castany a la seva tesi doctoral.

Planimetria de Josep Castany

Es tracta, segons Josep Castany, d'una cista solsoniana modificada a posteriori, exactament igual que el seu company Tururut I. Es tracta, doncs, d'un sepulcre d'era neolítica, vers el 4100-3400 a.n.e., reutilitzat molt probablement vers el Neolític final - Calcolític entre el 3200 i el 2700 a.n.e..

Les dimensions internes de la tomba, segons Castany, són de 2.20 metres de longitud, 1.07 metres d'amplada i 75 centímetres d'alçada, però, val a dir que, segons la Universitat de Lleida, les dimensions dels dos sepulcres de l'estació de Cal Tururut, són més petites.

Per últim, podem dir que, tot i la violació que hem esmentat abans, Lluís Guerrero va recuperar del costat del sepulcre, d'unes terres extretes del seu interior a la violació que dèiem, alguns fragments d'ossos que correspondrien, segons Guerrero, a un individu adult de sexe indeterminat.

Nosaltres ho deixem aquí, però si en voleu més, podem dir que per la zona d'entre l'estructura megalítica i el sepulcre d'El Puput, a mà esquerra hi ha documentat un dolmen, el de Cal Vila, que resta desaparegut per a nosaltres... ja hi hem anat tres vegades, sols, amb el Manolo i la Fina, i no l'hem trobat. Per anar a cosa feta, podeu visitar els propers poblats d'Olius, o la peculiar tomba d'Aubareda, inclús ja de baixada el dolmen Miraver.

Coordenades UTM(ETRS89):

Estructura megalítica de Can Feliu: 31T 387148 4651469

Cal Tururut I: 31T 386496 4654816

Cal Tururut II o Els Tossals: 31T 386555 4655087

Dòlmens a Rubió i Santa Coloma de Queralt

Remodelem una de les nostres rutes més antigues, ja que hem visitat diversos jaciments nous i, de fet, pel que començàvem, l'hem mogut a una altra ruta.

Comentat això, iniciem la ruta d'avui pel Túmul de la Serra de Rubió, al que arribarem tot seguint l'A2 fins a Igualada, on sortirem per la sortida 554, seguint per la BV-1031 direcció Prats de Rei i Calaf. Per ella, conduïm uns 8.6 quilòmetres, on ens desviem vers la nostra dreta direcció Sant Martí de Maçana. 1 quilòmetre després, la pista, que ara és sorrenca, es bifurca i nosaltres seguim per l'esquerra. 850 metres més tard, aturem el cotxe a la vora esquerra del camí. Ja a peu, seguim la carretera uns metres més passant un d'aquests gegants eòlics i ens enfilem al turó que comença després d'ell. A la plana de dalt, trobarem el conegut com a Túmul de la Serra de Rubió.

Aquest, al nostre parer, clar sepulcre, i més veient les restes tumulars que hi ha al seu voltant, amida 6 metres de diàmetre segons el web de patrimoni cultural de la Diputació. No ha estat mai excavat, tot i que de veu a veu, per la contrada, s'havia dit que hi havien trobat ceràmica incisa de l'Edat del Bronze.

De nou al cotxe, tornem a la BV-1031 i avancem 1.5 quilòmetres. A la dreta de la carretera, una mica abans del quilòmetre 8, ens trobem amb el dolmen de les Maioles.

La cambra d'aquesta galeria catalana, segons Carreras i Tarrús un dolmen simple amb corredor-vestíbul, té unes dimensions de 1.95 metres de llargada per 1.10 d'amplada i 1.65 d'alçada màxima conservada. El seu corredor mesura 1.40 metres de llarg per 1.14 d'ample i 60 centímetres d'alçada. Resta erigit dins un túmul amb restes d'un mur de contenció de 9/10 metres de diàmetre i cal dir que s'estima que fou erigit durant l'Edat del Bronze, vers el 2200-1800 a.n.e.

Fou excavat i consolidat per Xavier Clop i Josep Miquel Faura el març de 1995, i val a dir que l'excavació va ser prou profitosa, ja que es documenten 15 vasos de ceràmica a mà, 2 percussors de granit, 1 punta de sageta amb peduncle, nuclis, ascles i fragments de làmines de sílex, 1 punxó de coure, 10 denes d'esteatita i 5 dentàliums. Tot aquest aixovar acompanyava les restes de 15 individus, 12 d'ells adults, 2 juvenils i 1 infant. Aquestes restes han estat assajades per la Universitat Autònoma de Barcelona mitjançant carboni 14, donant uns resultats de vers més o menys el 1900-1800 a.n.e.

Agafem de nou el cotxe i poc després, a l'alçada del quilòmetre 5 i també a la dreta, trobem la cista megalítica dels Tres Reis, tot i que Enric Carreras i Josep Tarrús cataloguen la tomba com a dolmen simple.

Les dimensions internes d'aquest sepulcre són de 2.20 metres de llarg, 1.30 d'ample i 1.03 d'alçada, i consta d'un clar túmul de 8/9 metres de diàmetre, amb un mur de contenció bastit a raó de grans blocs.

A la seva excavació, per part de Ricard Batista Noguera al gener del 1964, es van recuperar un total de 230 fragments ceràmics a mà propis d'estris del Calcolític final - Edat del Bronze inicial, i també s'hi van trobar 7 peces dentàries d'adult. Totes les restes recuperades resten dipositades al M.A.C. seu de Barcelona. Amb tot això, es podria datar l'aixecament de l'antiga tomba vers el 2700-1800 a.n.e., durant el Calcolític o el Bronze antic.

Tornem al cotxe i seguim per la carretera en la mateixa direcció tan sols 500 metres, on agafem una pista que surt a l'esquerra i la seguim 170 metres més. Aquí podem deixar el cotxe còmodament i prenem un corriol prou marcat que surt a la nostra esquerra tal i com veníem, poc abans de començar els camps de conreu. Caminant poc més de 150 metres, veurem a la dreta una petita caseta de maons i, davant seu, un forat camuflat entre la vegetació que és el que resta del Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets.

Es tracta, segons el web de patrimoni de la Diputació d'una obra tumular de 8.7 per 7 metres i una alçada conservada que oscil·la entre 65 centímetres i 1.25 metres. Tot i que a dia d'avui no és visible cap tipus d'estructura funerària, es documenta una inhumació per incineració pertanyent a l'Edat del Bronze.

Quan el túmul fou descobert el 1982 per la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, l'avi de la propera masia de Cal Barrusca els va indicar que la zona havia estat remoguda per un grup de francesos feia molts anys. Durant l'excavació del 1983 realitzada per Josep Castells i Jordi Enrich, es van recuperar fragments ceràmics del Bronze final que haurien contingut les restes cremades. També es van trobar esclats de sílex.

Per últim, ens dirigim al nucli d'Els Prats de Rei, on vam visitar les minses restes visibles de la ciutat ibera de Sikarra, que ara, tres anys després de la visita, li dediquem una nova publicació, ja que han descobert recentment un sepulcre megalític al mateix terme i preferim posar-los junts. Aquí teniu l'enllaç a la nova entrada: Ciutat i dolmen a Els Prats de Rei.

Després d'aquest matí tan ben aprofitat, ens acostem fins a Argençola per a agafar forces abans d'anar a cercar l'últim dolmen, aquest ja a Tarragona, per ben poc, al terme municipal de Santa Coloma de Queralt, al nucli de La Pobla de Carivenys. De vegades, aquesta última tomba és ubicada a Argençola, ja que es troba prop del límit entre municipis i rep el nom d'un mas d'aquesta població de l'Anoia. La tomba es troba ubicada a l'esquerra de la carretera C-241e, que va de Santa Coloma de Queralt a Igualada, concretament al quilòmetre 14.2.

Es tracta de la cista megalítica o dolmen simple, segons l'arqueòleg dels Plans d'en Ferran, que va ser descoberta vers el 1971, per una família d'Igualada (Dalmases-Martí).

Consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions de 1.30 metres de llargada, per 1 metre d'amplada i 75 centímetres d'alçada conservada i d'obra tumular visible d'uns 8/9 metres de diàmetre, no sent així amb el seu peristàlit, que ha estat arrasat pels camps de conreu. Dir també que la coberta conté un mínim de 5 creus i algunes cassoletes aïllades.

Fou excavat per Ricard Batista, Maria Àngels Petit, Araceli Martín i Domènec Campillo l'any 1973. Es recuperaren les restes de, com a mínim, 14 individus (10 adults i 4 infants), amb un aixovar a raó de ceràmica a mà, estris del Calcolític o Bronze inicial, 1 botó piramidal en petxina perforat en V, collarets i 2 anelles de bronze. Aquest material es troba al M.A.C. seu de Barcelona, però també es documenta més material dipositat al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest de furtives excavacions.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, la construcció d'aquesta tomba és datada al Calcolític, vers el 2700-2200 a.n.e.

Dia complet el d'avui amb megàlits ben accessibles i interessants. Si en voleu més, tot i que la ruta ja és prou llarga, sempre us podeu apropar a la ruta dels Túmuls de Clarena i Can Marquet, o apropar-nos a algun jaciment de la ruta de Megàlits i inscultures al Bages.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul de la Serra de Rubió: 31T 384416 4613519

Les Maioles: 31T 382979 4613732

Els Tres Reis: 31T 381806 4615747

Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets: 31T 381429 4616043

Plans d'en Ferran: 31T 371071 4603105

Dòlmens a Montferrer i Castellbò I

Avui ens dirigim a les terres de Lleida, concretament a un poblet de l'Alt Urgell separat en diversos nuclis anomenat Montferrer i Castellbò.

Per arribar-hi, es pot anar de diverses maneres, anant fins a La Seu d'Urgell i girant a l'esquerra per la N-260 o bé per la C-14, que empalma amb la mateixa N-260. El més important és recordar el nom La Borda, un restaurant ubicat a la N-260, just al davant del qual, creuant la nacional, surt una carretera que hem de seguir fins a arribar a Castellbò. Per arribar al primer megàlit, seguirem la carretera principal, per la que hem vingut tot fent pujada i prenent cap a Turbiàs a la bifurcació que trobarem. Poc després d'aquest nucli, trobarem una zona d'esbarjo a l'esquerra de la carretera amb força aparcament. Allà aturem el cotxe i a peu seguim per la carretera uns metres tot fent corba, fins a trobar a mà esquerra un camí que puja pronunciadament; aquest costerut i malmès camí ens portarà en 100 metres a la plana on hi ha el dolmen, situada a l'esquerra del camí.

Aquest és el dolmen de Turbiàs, nom donat en relació al proper riu i nucli de Turbiàs. De tipologia cambra pirinenca, construïda vers el Neolític final, consta d'una cambra amb unes dimensions de 1.70 metres de longitud interna per 1.15 metres d'amplada i 1.13 metres d'alçada, i un túmul prou visible d'uns 10 metres de diàmetre. La coberta és realment bonica, ja que té dotze cassoletes a la seva part superior. Segons es documenta, les lloses laterals són dins del recobriment de pedra seca que se li va fer després de 1923 en convertir el megàlit en cabana.

Havent estat descobert per Lluís Maria Vidal el 1911, Colominas el va visitar i excavar el 1920, excavació de la qual es detallen troballes com fragments de terrissa a mà, quatre ganivets de sílex i dues puntes de sageta del mateix material en blanc.

Podem datar el sepulcre al Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700 - 1800 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim al següent megàlit que volíem visitar: el de la Collada d'Orri o Coll de Pou. Per fer-ho, tornem amb el cotxe per la mateixa carretera i ens desviem per la primera pista que hi ha a mà dreta amb un fort pendent, aquesta pista travessa les muntanyes i creua amb la pista que ens portarà pròxims al dolmen, tot girant a la dreta en trobar-nos-la. Més o menys als 1.3 quilòmetres en una corba a mà dreta, veurem un caminoi ample cap a l'esquerra, amb un fort pendent, sembla que sigui per desbrossar o quelcom així. Per ell pugem a peu deixant el cotxe enganxat a un lateral del camí principal i en uns 300 metres ens endinsem uns 25 metres més al bosc de l'esquerra del caminoi pel què anem, trobant el dolmen de la Collada d'Orri o Coll de Pou.

Aquest dolmen simple d'estil cambra pirinenca amb accés per llosa rebaixada consta, com el megálit anterior, d'un túmul de semblants dimensions, 9-10 metres de diàmetre. La cambra feia una longitud interna d'uns 1.25 metres, 1 metre d'amplada i 1.14 d'alçada. Cal dir que totes les lloses del megàlit encara són allà mateix, inclús la de coberta que és trencada en tres trossos.

També fou excavat per Colominas el 1920, any en què ell mateix el va descobrir. De l'excavació, es documenten troballes com fragments de terrissa a mà, dos ganivets de sílex negre i un fragment de sílex blanc. 

Seguint els paral·lelismes amb el de Turbiàs, també podem datar-lo al Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Continuem la nostra ruta cercant i trobant el sepulcre del Cortal o del Bosc d'en Gascó. Per arribar-hi, continuem per la pista amb el cotxe i en pocs metres trobarem un desviament a la nostra dreta, doncs, per ell baixem ja a peu, i cap als 1.4 quilòmetres ens endinsarem al bosc d'en Gascó a la nostra dreta.

Per acabar de trobar-lo, el millor és anar per coordenades amb un bon GPS, ja que es troba mig mimetitzat per la flora local.

Aquest sepulcre de corredor o petita galeria catalana del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.) té un túmul visible de, també, uns 10 metres de diàmetre. La cambra fa 1.80 metres de longitud, 0.90 d'amplada i 1.25 metres d'alçada, mentre el corredor fa un metre. Totes les lloses segueixen al seu lloc, tot i que la de coberta, segons dades d'Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús, està trencada en tres trossos, un dins del sepulcre, un altre a la seva dreta i una última part al seu lloc. Aquesta coberta consta de sis cassoletes a la seva superfície. Segons la fitxa del megàlit feta l'any 2000 pel Patrimoni Arqueològic, el sepulcre acabava de ser furtivament excavat, desplaçant la llosa de coberta que fins aquell moment es trobava al lloc original.

Amb un dolmen més a la nostra llista, ens dirigim al següent megàlit, el dolmen de Coll de Jou. Per arribar al sepulcre, només cal tornar al cotxe i desfer el camí fet, passant de llarg la bifurcació per la que hem arribat del dolmen de Turbiàs. Des d'aquest punt, calculem uns 2.8 quilòmetres, on trobarem a mà esquerra del camí, un altre que baixa amb bon pendent, seguint el caient de la muntanya, i per ell baixem, ja a peu. A la seva dreta ens endinsarem al bosc de pins existent, cercant i trobant el sepulcre de Coll de Jou o Plantat de Vilamitjana. Com a dada auxiliar per a trobar el dolmen, podem dir que aquest es troba a 70 metres en línia recta del camí on hem deixat el cotxe. El dolmen es fàcil de trobar, ja que el bosc es troba prou net.

Aquesta galeria catalana amb porta foradada, també del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.), té un túmul circular d'uns 10-11 metres de diàmetre, visible sobretot a la seva part posterior. De la cambra, podem dir que mesura 1.70 metres de longitud, 1 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i que conserva les dues lloses laterals, de fet l'únic que ha desaparegut, és el tros dret de la porta d'accés i la coberta, de la que Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús diuen que hi ha un possible fragment d'ella a la part nord del túmul.

Descobert per mossèn Serra Vilaró el 1919, qui l'excavà el maig del mateix any, acció que no donà cap resultat arqueològic; tot i això, arquitectònicament parlant, sembla que el dolmen no ha sofert grans canvis de com era en aquells temps, llevat que ara només s'observa una de les dues lloses de la porta, mentre que el 1919 se'n veien les dues.

A continuació, podríem haver anat a la Cabana dels Moros de l'Avellanet, però el temps inestable (ens va caure pedra i tot) i l'avançat embaràs de la Cris en aquesta primera visita a la zona (4 de juny del 2016) ens van fer desestimar la visita. Tot i això, gairebé 7 anys després i ja amb els nens (16 d'abril del 2023), hi vam anar tota la família. Per a arribar-hi, tornem a la pista i ara pugem per la pineda de l'altra banda fins a la part més alta del turó. Una vegada allà, anirem cap a l'esquerra sense un camí definit, però trobarem sense problemes el sepulcre buscat en arribar a una clariana amb vistes meravelloses.

El dolmen simple de la Cabana dels Moros de l'Avellanet o Vilamitjana del Cantó va ser descobert per Lluís Maria Vidal el 1911, que no el va excavar, però sí hi va trobar una destral de basalt a l'exterior. Posteriorment, el 1919, fou excavat per Mossèn Serra i Vilaró sense resultats. En Xavier Campillo i l'Albert Villaró, al seu inventari municipal del 1988, indiquen que el sepulcre fou excavat i desmuntat pels veïns de Vilamitjana, tot i que després van tenir el detall de tornar-lo a muntar amb l'ajut d'un tractor.

Pel que fa a les seves dimensions, és força gran, ja que mesura 2.50 metres de longitud per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alt, estant dins d'un túmul de 15 - 16 metres de diàmetre. D'aquest túmul, format per pedres i terra, es poden observar restes del mur de pedra seca que feia de contenció.

Podem esmentar també que hi ha una gran cassoleta a la coberta del megàlit, així com d'altres a rocs propers. La seva datació, com la de tota la resta, és del Calcolític recent al Bronze antic (entre el 2700 i el 1800 a.n.e.).

Després de les fotos de rigor i passar una bona estona gaudint de l'entorn, tornem al cotxe passant per la pineda que estava sent desbrossada. Més o menys als dos terços de la baixada, vam divisar unes lloses amb una disposició sospitosa, però que ens fan dubtar degut a que ara són molt visibles i ningú no les esmenta, i també perquè les lloses són molt primes i no hi ha res de túmul... Hi deixem una foto i que cadascú valori. Hem de comentar que hem enviat la informació al Gerard Remolins (de Regirarocs) i al Josep Tarrús i cap dels dos es mulla només amb les fotos.

Seguim endavant per la pista dirigint-nos a un altre megàlit abans d'anar a l'allotjament, ubicat a Sant Andreu de Castellbò. 2.3 quilòmetres més endavant, però, la conductora Cristina veu una cabana de pastor sospitosa a mà esquerra, atura el cotxe i baixa a mirar-se-la sota una fina capa de pluja. Al fons de la cabana, hi ha una gran llosa i una de més petita a sobre que podien haver estat part d'un dolmen temps ençà. Vam fer unes fotos i, un cop a casa, vam buscar informació i, vam trobar que es tractava d'un possible dolmen anomenat la Cabana de lo Sell.

Dia 4 de setembre del 2019, tornem a la zona i ara, ja amb més informació i millor dia, fem fotos amb calma.

Al llibre Interpontes V, apareix a un article publicat pel Gerard Remolins, l'Albert Fàbrega i el Jordi Pasques. En ell, s'explica que l'agent forestal Manel Trepat va donar notícies de la seva existència el 2014. Posteriorment, els autors de l'article el van visitar i van determinar que es podia tractar d'un possible dolmen reaprofitat com a cabana de pastor, tot i que no s'hi observen restes de túmul o més lloses al voltant de la cabana.

Pel que fa a les dimensions, la llosa que podria haver estat part d'una cambra funerària mesura 1.20 metres d'alçada per 0.80 d'alt i 0.25 de gruix.

Ara ja anem a per l'últim sepulcre del dia. Tornem al cotxe, i seguim la pista en la mateixa direcció i girem a la dreta per una pista en força bon estat i que ens duu a la carretera de Turbiàs a Carmeniu, on girem a la dreta. Deixem aquest nucli enrere i, poc abans d'arribar a Castellbò, girem a l'esquerra per la pista asfaltada que va a Albet. Abans d'arribar al nucli, en una pronunciada corba a l'esquerra, veurem un camí que surt a la dreta al seu vèrtex. El prenem i, en 700 metres, deixem el cotxe aparcat a la vora del camí i pugem al monticle d'uns 10 metres que hi ha a la dreta d'aquest. A la part alta, al bell mig d'un senderó desdibuixat que hi ha (és l'antic camí de Castellbò), trobarem les restes del dolmen de Castellbò o Cabana del Moro d'Aubet.

No hi ha gaire informació del megàlit, només queden d'ell tres lloses tombades, no hi ha vestigis d'un antic túmul, ni de cap cròmlech de contenció, el que ens fa dubtar si realment algun dia fou muntat i utilitzat... ens recorda bastant a Ca l'Arenes II, al Parc del Corredor, i a les Lloses de Sant Roc, a Senterada, que es creu que mai foren muntats. Cal dir que, segons la fitxa que els del Patrimoni Arqueològic del Departament de Cultura de la Generalitat van fer l'any 2000, el dolmen ha estat saquejat diverses vegades, però ignorem si disposen d'informació que constati l'aixecament del monument.

Ara, actualitzant l'entrada després de les últimes visites i amb la síntesi de Carreras i Tarrús del megalitisme de Catalunya a la mà, podem indicar que la primera vegada que s'esmenta el megàlit, el 1894 per Lluís Maria Vidal, aquest es trobava exactament igual que ara. No es tenen notícies d'excavacions, tot i que té pinta d'haver-ne patit alguna d'espoliadora... Si aquest sepulcre estigués muntat, les seves dimensions serien d'una longitud interna d'uns 1.90 metres i una alçada de 1.20 metres.

Per la seva possible tipologia de dolmen simple i el seu entorn, es podria datar, com la resta, dins del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Ara sí, ja podem dir que hem explorat força bé la zona i ho deixem per avui. No volem deixar de comentar que la ruta lògica per a visitar els megàlits situats a la part alta de la carena (això vol dir, deixant de banda Turbiàs i Castellbò) és: Cabana del Moro d'Avellanet, Coll de Jou, Cabana de Lo Sell, Collada d'Orri i Bosc d'en Gascó o a la inversa, en funció de per on s'accedeixi a la carena. Nosaltres vam fer la ruta completament desordenada per culpa del temps i això que, a la primera parada, la del dolmen de Turbiàs, ens feia un sol espectacular... És el que té la muntanya, de cop, se't planta el núvol i et cau una bona tromba d'aigua o calamarsa fins i tot!!

Si no n'heu tingut prou i voleu completar la ruta, podeu visitar els megàlits més recentment trobats al municipi de Montferrer i Castellbò (Dòlmens i túmul a Montferrer i Castellbò IV) o bé un dolmen més solitari a mig camí entre els megàlits d'aquesta ruta i els de nova trobada (Dolmen a Montferrer i Castellbò III).

Coordenades UTM(ETRS89):

Turbiàs: 31T 362232 4693768

Collada d'Orri o Coll de Pou: 31T 359843 4692656

Cortal o Bosc d'en Gascó: 31T 360637 4693914

Coll de Jou o Plantat de Vilamitjana: 31T 363312 4690501

Cabana dels Moros d'Avellanet o Vilamitjana del Cantó: 31T 363244 4689907

Possible dolmen de la Cabana de Lo Sell: 31T 361325 4691179

Castellbò o Cabana del Moro d'Aubet: 31T 363073 4694744