Poblat a Premià de Dalt

Tot i que fa molta calor, ens aventurem a anar a un poblat iber, concretament, al de La Cadira del Bisbe, a Premià de Dalt. Per arribar-hi, seguim les indicacions cap el poblat. Passem per l'ajuntament de la població i continuem cap a la muntanya pel carrer Riera de Sant Pere, que va fent paelles per accedir a la part alta de la muntanya. Després d'uns 850 metres a comptar des de l'ajuntament, veiem a la nostra dreta la indicació del poblat i una passarel·la de fusta i ferro que ens hi duu. Nosaltres, vam tirar una mica més endavant i vam aparcar a l'inici d'una pista, també a la dreta, que també duu al poblat.

La Cadira del Bisbe és un poblat iber fortificat de dimensions mitjanes i que va ser ocupat des de mitjans del segle VI a.C. fins la meitat del segle I a.C. 

Va ser descobert el 1929 per Joaquim Folch i Torres. Lamentablement, a principis dels anys 70 del segle passat, els terrenys van ser urbanitzats, fet que va provocar que es perdés gran part del poblat. El 1988, l'Ajuntament de Premià de Dalt va adquirir els terrenys i els va protegir el 2005, declarant-los Bé Cultural d'Interès Local.

Actualment, el poblat es troba parcialment excavat i restaurat, i es divideix en quatre sectors. El primer correspon a la torre defensiva i es troba a la part més baixa del recinte. Si hem pujat per la pista, serà la part que ens quedarà més lluny, sobre el mirador des d'on es veu gran part de la costa del Maresme.

Tot i ser un poblat fortificat, és l'únic element defensiu que es conserva. És de planta quadrangular i té una habitació buida al seu interior. 

Al seu costat, trobem el segon sector, un barri de cases greument destruït per la construcció de la urbanització contigua. Estava format per nombroses cases disposades en carrers que s'entrecreuaven. Les restes que es conserven són molt minses.

El tercer sector és un camp de sitges, ubicat al costat del barri de cases, sota els arbres.

I finalment, el quart sector, ubicat a la part alta del poblat, conserva les restes de tres cases i un carrer.

Aquesta zona fou urbanitzada en terrasses per tal de salvar el desnivell del terreny. Les cases constaven de dues habitacions i zona de cuina. Hi destaquen les troballes d'un enterrament infantil a una de les cases, típic dels rituals funeraris ibers, així com un taller per a la transformació de metalls.

Finalitzada la visita i aprofitant el bon temps, ens anem a fer una volta per Premià i a refrigerar-nos a una terrasseta.

Coordenades:

Poblat de La Cadira del Bisbe: UTM(ETRS89): 31T, 444760, 4595540

Dòlmens a Montferrer i Castellbò II i Les Valls de Valira I

Per acabar el cap de setmana llarg a l'Alt Urgell, ens acostem a la zona de Ras de Conques, dins del municipi de Montferrer i Castellbò.

Per arribar-hi, a la Seu d'Urgell prenem la N-145 cap a Andorra i la seguim fins poc abans de La Farga de Moles, on a una rotonda agafem la sortida cap a Civís i el Parc Natural de l'Alt Pirineu. Poc després, ja trobem indicacions cap el poble d'Ars, situat gairebé a 10 quilòmetres. Una vegada a aquesta població, la carretera es converteix en una àmplia pista de sorra que duu, en 5.3 quilòmetres al refugi de Ras de Conques. Per a la nostra ruta, vam seguir una mica més amb el cotxe, gairebé un quilòmetre, fins a una cruïlla de camins (la Creu de Ras de Conques). Ja a peu, s'ha de prendre el camí marcat sobre la gespa cap el cim que queda entre la pista per la que venim i la que surt a l'esquerra. Seguim sense desviar-nos per aquest camí prop d'un quilòmetre per a trobar, al cim del turó, el tarter del Ras de Conques i les restes del dolmen al seu interior.

Aquest sepulcre va ser "descobert" el 2004 per l'Albert Villaró durant una excursió amb la Unió Excursionista Urgellenca. Ho posem entre cometes ja que apareix com a Collades de Solanell a l'inventari de la Generalitat a una fitxa realitzada l'any 2000, tot i que en marca la ubicació a 200 metres de la ubicació real.

El seu túmul mesura uns 14 metres de diàmetre i conté una cista enfonsada a la qual només es podria accedir desplaçant la llosa superior. La cambra mesura 1.50 metres i té una coberta força gran, de 1.90 metres per 35 centímetres, amb un gruix de 54 centímetres.

Situat a una altitud de 2050 metres, amb permís dels túmuls de la Collada Verda, podem dir que el dolmen de Ras de Conques és el més alt de Catalunya.

Per anar al següent megàlit, tornem al cotxe, que tot i que no està gaire lluny fa molta calor i hi ha desnivell, fets que no combinen bé amb el meu embaràs. A la cruïlla on havíem deixat el cotxe, prenem la pista de l'esquerra i la seguim durant 4 quilòmetres. Després d'una corba pronunciada a la dreta, deixem el cotxe arrambat al costat esquerre i ens endinsem a la plana uns 25 metres fins uns arbres. Al costat, hi trobem les restes del dolmen del Bony de les Bigues.

Es tracta d'una cista centrada en un túmul d'uns 12 metres de diàmetre. Les dues lloses clavades que es veuen semblen ser la capçalera i un costat, mentre que la tercera llosa, que descansa sobre la lateral, podria ser la coberta del sepulcre. A la part davantera de la foto (cremada pel Sol), es veu una altra llosa que podria ser l'altre costat de la cista.

Va ser descoberta l'agost de 2015 pel Manuel Lara i la Josefina Ranchal (és a dir, el Manolo i la Fina, quins cracks!). Aquesta zona no va ser visitada a principis del segle XX, ni per Mossèn Serra Vilaró ni per Josep Colominas, així que és fàcil que es continuïn trobant nous megàlits.

A continuació, la idea era anar al dolmen de Burbre, ubicat una mica més enllà seguint la pista, però aquesta es feia cada vegada més costeruda i amb més sotracs per anar-hi amb un cotxe que no és nostre i no 4x4 i una dona embarassada de bessons... així que fem mitja volta i anem a dinar al refugi, on per un preu mòdic fem una taula d'embotits contemplant unes vistes immillorables!

Coordenades:

Ras de Conques: UTM(ETRS89): 31T, 364114, 4700424

Bony de les Bigues: UTM(ETRS89): 31T, 366815, 4697862

Dolmen i menhir a Sant Climent Sescebes IV

Després de passar-nos part del dia visitant inscultures a Espolla, travessem la línia de terme i ens acostem a Sant Climent Sescebes a veure dos dels megàlits que estan "amenaçats" pel tancament de la zona militar d'aquesta població. Si finalment la zona es tanca, quedaran ben oblidats...

Bé, per arribar-hi, el més fàcil és anar a Espolla i travessar la població pel seu costat oest, pel carrer Puig del Mas, anomenat Relliquer més endavant. A la sortida del poble, veurem la indicació dels menhirs de la Murtra i del Castellar. Uns 500 metres després d'aquesta senyalització, la pista es bifurca i prenem la branca dreta. Poc després, es bifurca de nou i tornem a prendre la branca dreta. Passem una intersecció de camins i després de 900 metres més, la pista es bifurca una altra vegada, però ara agafem el camí de l'esquerra. 150 metres després, arriba l'última bifurcació, on seguim per l'esquerra. Continuant 550 metres més, a la nostra esquerra veiem un camí que s'enfila pel turó i porta directe al sepulcre del Salt d'en Peió. Si ens el passem de llarg, uns 100 metres més endavant hi ha un altre més marcat que també duu al dolmen.

Va ser localitzat el 1985 per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero, dos dels membres de GESEART, amb les indicacions de Martí Cufí, veí de Vilartolí. Es tracta d'un megàlit estrany per la zona, ja que la seva tipologia és d'arca amb vestíbul pou, sent un dels pocs coneguts d'aquest estil  a l'Empordà, juntament amb el dolmen dels Estanys I.

Pel que fa a les seves dimensions, la cambra mesura 1.87 metres de longitud, 1.15 d'amplada i 1.12 metres d'alçada màxima, i està formada per 7 lloses, una de les quals és la fixa de tancament i una altra fa de porta. Aquesta última era la pedra mòbil que donava accés al sepulcre des del vestíbul-pou. Aquest vestíbul amida 60 centímetres de longitud, per 90 d'amplada i 80 d'alçada.

El megàlit no conserva la coberta, però sí força pedruscall del túmul (d'uns 7 - 8 metres de diàmetre) i dos cròmlecs de contenció prou visibles.  

Va ser excavat i restaurat pel GESEART l'any 1986, obtenint-se les troballes més interessants al vestíbul-pou. El més destacable va ser ceràmica campaniforme d'estil pirinenc, entre d'altres, dues cassoles i un vas, fet que el col·loca a la línia del temps vers la segona meitat del III mil·lenni a.C.

Baixem del sepulcre i desfem la pista 800 metres. En aquest punt, un corriol a la dreta, ens duu, en pocs metres, al menhir de Rocs Blancs o del Castellar.

Va ser trobat caigut per Joan Calverol el 1971, qui va informar a Lluís Esteva, que el va donar a conèixer quatre anys més tard. Però no fou fins el 24/06/1988 quan el GESEART el va reeaixecar, documentant en aquell moment unes dimensions de 3.45 metres d'alçada total, una amplada de 0.90 i un gruix de 0.65 metres.

Cronològicament parlant, a falta de restes associades, el podem situar en un ampli ventall que aniria des del Neolític mitjà al Calcolític, entre el IV i el III mil·lenni a.C.

Amb aquesta visita, ja només ens faltarà un megàlit dins de la zona militar, el dolmen de les Closes. Encara no està clar si es delimitarà el recinte o no perquè ja fa temps de l'anunci i encara no s'ha fet, però intentarem visitar Les Closes quan ens sigui possible, per si de cas ho acaben tancant.

Coordenades:

Salt d'en Peió: UTM(ETRS89): 31T, 497477, 4695759

Menhir de Rocs Blancs: UTM(ETRS89): 31T, 498150, 4695670

Inscultures a Espolla VI

Avui anem a Espolla, amb el "suv" del sogre, que va millor per a fer camins de muntanya.

Un cop allà, ens dirigim a la barriada dels Vilars, pel carrer dels Vilars (que més que carrer és una pista asfaltada). Quan ja veiem les cases del barri, prenem un camí que surt a l'esquerra dela pista per la que venim, a uns 90 graus d'inclinació, i als pocs metres veurem a la dreta una esplanada on deixarem el cotxe.

A peu, tornem enrere pel camí pel que acabem de pujar amb el cotxe, i, als pocs metres, veurem de nou a la nostra dreta, amagat al voral del camí, la primera llosa amb inscultures dels Vilars. Aquesta, la número I, és coneguda com la pedra de les Creus dels Vilars.

Aquest roc conté 10 creus, algunes d'elles amb cassoletes als extrems, i és datada per Josep Tarrús, com les seves companyes que veurem posteriorment, al Neolític mitjà/Calcolític, entre el mil·lennis IV i III a.n.e.

Inserim un calc d'Enric Carreras i Josep Tarrús per a que els gravats es puguin veure millor. Les inscultures són difícils de veure en fotografia, tot i que en aquesta es veuen prou bé, un parell o tres d'elles, tot i així, la llum també afecta molt.

Extret de "Noves roques amb gravats prehistòrics als Vilars"

Un cop vista la maca roca, continuem el camí cap amunt, prenent el primer camí que ens surt a l'esquerra; aquest el seguirem uns metres fins que fa una petita corba a la dreta, amb un bosquet a l'esquerra del camí; a aquest bosquet és on es troba la resta de les inscultures, un total de 7.

Però a mig camí vam veure una cosa que crec que s'ha d'inserir... perquè hi ha foto!

Realment a les nostres rutes hem vist diversos animals: Cèrvols, daines, esquirols, conills, senglars, etc., però aquesta guineu deu ser model o quelcom així, ja que ens va deixar fer-li un munt de fotos i quasi semblava que ens fes postures per a que la foto fos encara millor.

Seguim l'itinerari megalític, endinsant-nos al bosc per un replà que queda a la corba que comentàvem abans. Al poc d'endinsar-nos a l'emmaranyat per un petit corriol, trobarem la segona roca a mà esquerra.

El roc dels Vilars II és prou espectacular com per inserir un parell de fotos més, encara que el gravat sigui majoritàriament format per cassoletes unides per reguerons.

Comencem per la part de baix del roc (fotografia superior), que consta d'una alçada de 1.45 metres i una amplada d'uns 60 centímetres. Les ombres de l'arbre no ajuden a veure les inscultures, tot i això es poden veure diversos conjunts de dues cassoletes unides per reguerons.

A la fotografia de detall superior, es poden veure tres profundes cassoletes, unides per un regueró que davalla a les cassoletes de sota.

També inserim un calc d'aquest preciós roc.

Extret de "Noves roques amb gravats prehistòrics als Vilars"

Tornem al corriol i el seguim uns pocs metres, fins veure clarament a la dreta del corriol, sobre una cresta rocosa que voreja el prat, la pedra dels Vilars V.

Aquesta roca, de 1.30 per 1.20 metres, conté una única cassoleta a la part superior (indicada en vermell sobre la fotografia), d'uns 5 centímetres de diàmetre.

Quasi tocant els camps llaurats, trobem la roca amb inscultures dels Vilars III (a uns 10.5 metres de Vilars II).

Aquest roc gairebé rodó consta de 34 cassoletes aïllades i 4 més unides per reguerons, realment impressionant.

Extret de "Noves roques amb gravats prehistòrics als Vilars"

La següent que vam trobar va ser la IV, situada uns 20 metres més endavant de la III. La fotografia podria ser millor, però què hi farem.

Aquest és el roc principal de les inscultures existents, però s'ha d'observar bé, els dos que hi ha al costat, també tenen gravats. Es creu que antigament formaven un sol roc.

Aquesta és la de l'esquerra, la que es troba en primer terme, al costat es veu la central. En aquesta fotografia, sí es distingeixen prou bé els gravats.

De la llosa de la dreta també inseriré fotografia, però dubto que es vegi alguna cosa.

Potser sí que es veu quelcom, encara que evidentment és el tros amb menys gravats del que un dia va ser un únic roc. Només té dues cassoletes aïllades i un regueró.

Ara, les anteriors sí que són dignes d'observar una bona estona, ja que tenen un preciós conjunt de cassoletes unides per diversos reguerons.

Extret de "Noves roques amb gravats prehistòrics als Vilars"

Molt a prop i a nivell de terra trobem una roca sola (d'un metre de costat aproximadament), que és els Vilars VI.

A la fotografia no s'aprecien amb nitidesa, però hem marcat la zona on es troben les dues cassoletes i les dues cassoletes unides per un regueró que conté.

Per trobar les dues pedres amb gravats que ens falten, cal tornar al camí i emmaranyar-se dins del bosquet que ara queda a la nostra dreta. La primera que trobem és Vilars VII.

La inscultura s'indica en vermell i consisteix en tres cassoletes unides per un regueró.

A uns 7 metres en direcció sud-est, trobem els Vilars VIII, encaixada en un mur de pedra. De les tres roques que veiem, és la de més a la dreta.

Els gravats es troben a la part superior, gairebé ocults pel mur, però a la nostra foto no es veuen del tot... què difícil és fer fotos d'inscultures! En aquest cas, la pedra conté tres cassoletes disposades en forma de creu unides per un llarg regueró i un gravat halteriforme.

Vist aquest grup d'inscultures, tornem al cotxe i creuem el petit nucli de la barriada dels Vilars per la carretera principal. Un cop passat el barri, seguim la pista que s'enfila vers el cim de la propera muntanya. Abans d'arribar a ell, trobarem després d'un parell de corbes prou tancades, un senderó que surt a l'esquerra del camí. En ell ens endinsem, tot aturant el cotxe als pocs metres.

A peu i tornant al camí principal ens dirigim a veure la roca gravada del Corral d'en Massanet I. Haurem de tornar enrere pel camí tot baixant per un petit barranc que hi ha a la primera corba a la dreta. Als metres de baixar, a la nostra esquerra trobarem un mur de separació de finques o quelcom així, en ell veurem sense cap dubte el roc amb gravats del Corral d'en Massanet I.

Aquest roc de 0.60 per 1.20 metres, fou descobert per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero el 1982 (aquesta, i totes les del grup). Té 12 cassoletes, 2 més unides i una figura halteriforme.

Tornem a la pista i ens endinsem al bosc de l'altre costat d'ella. Al poc d'entrar-hi, trobarem les inscultures del Corral d'en Massanet II.

És un conjunt de dos rocs amb cassoletes aïllades, algunes d'elles ovalades i d'altres unides per reguerons.

És un panell format per dos rocs i fa 2.05 per 1.35 metres. Conté un total de 30 cassoletes, dues d'elles ovalades, 5 més unides per reguerons i un halteriforme.

Un xic més amunt d'elles, tot passant pel mig de dos grans rocs, veurem a la dreta d'aquest pas, el Corral d'en Massanet III.

Impressionant roc, que consta d'un conjunt de reguerons que enllacen diverses cassoletes, amb una cassoleta central de 21 centímetres de diàmetre, un parell d'elles d'uns 10 centímetres de fondària, i un diàmetre prou impressionant.

A continuació, tornem al roc número II i avancem uns 40 metres amb el mateix sentit que veníem des de la roca I, fins a topar-nos amb les inscultures del Corral d'en Massanet VII i VIII, col·locades pels voltants d'un petit mur per salva el desnivell, de pedra en sec.

Aquesta és la del Corral d'en Massanet VIII, i queda a l'extrem esquerre del mur. Consta d'una sola cassoleta, més o menys al mig del roc, de 5.50 centímetres de diàmetre.

Seguint el muret cap a l'altre costat, trobarem una estructura estranya, com un refugi modern, en versió reduïda, o barraca. Doncs bé, la pedra del Corral d'en Massanet VII es troba just a sota.

Aquest roc té 9 cassoletes aïllades, tot i que d'una d'elles surt un regueró que es veu tallat pel límit de la pedra.

Tornem al camí, tot anant cap al cotxe, però un cop acabada la corba, a la nostra esquerra, a pocs metres del camí albirem un gran roc que té bona pinta i... sí senyor les inscultures del Corral d'en Massanet VI.

Aquest gran bloc d'esquist conté 5 cassoletes de diferents mides, entre 4 i 10 centímetres de diàmetre. La que veiem a la foto en primer terme és la més gran.

Refem el camí i tornem al cotxe, prenent ara el caminoi on l'hem deixat aparcat. El seguim unes desenes de metres i ens endinsem al bosc que queda a la nostra esquerra, tot cercant el roc amb inscultures del Corral d'en Massanet V. De fet, hi ha un corriolet molt desdibuixat que porta fins al roc, que es troba amagat al peu d'un arbret. No m'estranya que s'hagi fet un corriol fins la pedra, és realment molt maca.

Aquesta conté els gravats més complexes de la zona, però la il·luminació del Sol sobre la roca ens va impossibilitar fer una foto de qualitat. A la que inserim, hem marcat la zona on es troben els dos gravats: un antropomorf complex consistent en un cercle tallat per un semicercle i unit a una creu, i dos reguerons units formant una U.

De nou, tornem al camí principal passant pel cotxe. El seguim cap a l'esquerra durant uns 120 metres i ens endinsem al bosquet de la nostra dreta. En pocs metres (més val fer servir les coordenades), trobarem la roca del Corral d'en Massanet X.

Aquest roc conté 9 cassoletes força profundes, una d'elles unida a un regueró.

De nou, tornem al camí i, en línia recta, el travessem i entrem a l'altra banda per un curt caminoi. Ens uns 40 metres, trobem, amb una mica d'esforç, tot sigui dit, les inscultures del Corral d'en Massanet IX.

Aquest roc conté únicament dues cassoletes, com es pot veure a la fotografia, de 4 i 5.50 centímetres de diàmetre.

Per arribar a l'última de les pedres, ens desplacem uns 40 metres cap al sud-est. Prop del camí i de les restes d'una construcció quadrangular, trobem les inscultures del Corral d'en Massanet IV.

Tot i que aquest roc té uns gravats força impressionants, lamentablement a la fotografia no es veuen, així que hem marcat la zona on es troben. Consisteixen en cinc cassoletes aïllades, un regueró, dues cassoletes unides per un regueró, dos gravats antropomorfs formats per cruciformes dobles i un altre format per una creu llatina.

Com a últim comentari d'aquests rocs, dir que nosaltres els vam localitzar seguint indicacions d'en Vicenç Armangué, creador del web extint megalitica.cat, i que cercant informació hem trobat documentades 5 d'elles a la tesi doctoral d'en Josep Tarrús, que van ser visitades per part del GESEART, i que "creiem" van enumerar de diferent manera. Per tant amb el sol que feia, que desconeixíem els calcs que ells aporten a l'estudi d'en Tarrús, etc... no acabem d'ubicar tots els calcs a les respectives inscultures. Però bé, nosaltres les posem totes juntes.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús

D'altra banda, no s'ha pogut acotar l'antiguitat dels gravats, però tant els dels Vilars com els del Corral d'en Massanet es poden incloure dins del Neolític-Calcolític, entre el IV i el III mil·lenni a.n.e., i segons el departament de cultura de la Generalitat, podria ser que algunes s'insculpissin a la primera part de l'Edat del Bronze, cap al 1800 a.n.e., ara cal dir que té pinta d'un embolic entre les antigues i noves datacions, ja que el Calcolític acabava just en aquesta data.

Després de l'empatx d'inscultures, ens acostarem a veure un dolmen i un menhir, però això ja ho explicarem a una altra entrada.

Per combinar amb això, si us queden ganes i forces, podeu mirar la resta de publicacions a Espolla: Dolmen a Espolla I//Dòlmens a Espolla II i Sant Climent Sescebes I//Dòlmens a Espolla III//Dolmen a Espolla IV//Megàlits i inscultures a Sant Climent Sescebes III i Espolla V.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures dels Vilars I: 31T 499630 4695099

Inscultures dels Vilars II: 31T 499466 4694949

Inscultures dels Vilars III: 31T 499462 4694943

Inscultures dels Vilars IV: 31T 499460 4694922
Inscultures dels Vilars V: 31T 499463 4694947
Inscultures dels Vilars VI: 31T 499463 4694924
Inscultures dels Vilars VII: 31T 499466 4694959
Inscultures dels Vilars VIII: 31T 499469 4694953
Inscultures del Corral d'en Massanet I: 31T 499821 4695977
Inscultures del Corral d'en Massanet II: 31T 499791 4695983
Inscultures del Corral d'en Massanet III: 31T 499789 4695990
Inscultures del Corral d'en Massanet IV: 31T 499638 4696120
Inscultures del Corral d'en Massanet V: 31T 499639 4695989
Inscultures del Corral d'en Massanet VI: 31T 499769 4696013
Inscultures del Corral d'en Massanet VII: 31T 499743 4695977 
Inscultures del Corral d'en Massanet VIII: 31T 499755 4695976
Inscultures del Corral d'en Massanet IX: 31T 499603 4696140
Inscultures del Corral d'en Massanet X: 31T 499701 4696148

Dolmen a Moià VI

Avui farem una altra sortideta a la recerca de megàlits d'aquests fàcils d'arribar. Anàvem amb la idea de veure un dolmen i dues coves... finalment, només vam visitar el sepulcre, però ens vam emportar una grata sorpresa.

Posem rumb a Moià i quan entrem al poble venint des de Castellterçol per la C-59, ens desviem a l'esquerra per la N-141c, que porta a Manresa. En aquesta, girarem a la dreta pel tercer desviament que veiem en sortir del poble, el segon a partir de la riera de l'Om, direcció el circuit de motocròs, Circuit Verd de Moià.

Ens endinsarem uns metres per ell fins a trobar un aglomerament de desviacions i agafarem la de més a l'esquerra. Aquesta duu al Circuit Verd de Moià. Un cop arribats al circuit i al costat del camí que baixa fins al circuit, habilitat per als concursants, hi ha un altre que surt tal i com veníem, just al costat, agafarem aquest últim. És el que et deixa al costat del dolmen de Vilaclara si tens un cotxe una mica altet, la pista no està del tot malament, però nosaltres vam deixar el cotxe en creuar el Torrent de Bussanya i vam seguir a peu, tot rectes pel camí, fent una agradable passejada.

Aproximadament en 1600 metres, i havent deixat una bifurcació a la dreta, trobarem, també a la dreta del camí, a uns metres d'ell, el sepulcre de Vilaclara.

Aquesta cista megalítica datada, per la seva morfologia, d'època neolítica final a l'Edat del Bronze, vers el 2500 - 1500 a.C., té unes dimensions internes d'1.96 metres de llarg, 1.11 d'ample i 48 centímetres d'alt.

Fou excavat l'any 1962 per Ricard Batista. L'excavació, però, no va ser gaire fructífera, ja que en ella no aparegué cap tipus de resta arqueològica.

Just davant seu, entre el camí i el sepulcre veiem el que es creu que és la coberta del megàlit, encara que diversa gent opina que és una estela. La veritat, no sembla mala idea, ja que està espectacularment gravada. D'altra banda, les seves dimensions són perfectes com per a fer de coberta del sepulcre de dos metres més amunt.

Les dimensions de la llosa són de 2.28 metres de llarg, 1.20 d'amplada i 30 centímetres de gruix. Del seus gravats, esmentar que la cassoleta que es veu en primer terme a la fotografia té 10 centímetres de fondària.

La sorpresa que havíem dit abans, ens la vam trobar al poc de veure el dolmen, quan ens vam fixar que al costat i darrere seu hi ha un conjunt de petites cistes, amb tota la pinta de ser d'època medieval.

No hi ha gaire informació oficial d'elles, però pel que hem pogut esbrinar no vaig errat amb la meva datació, tot indica que són d'era medieval. Crec que vam comptar cinc sepulcres, i, si busqueu bé, a diversos racons hi ha forats a terra que podrien ser altres antigues tombes, ja molt malmeses.

Apa, visita feta, tornem cap a casa, que ens hem entretingut a la necròpolis i no dóna temps de veure les coves! Les deixem per un altre dia.

Coordenades:

Vilaclara: UTM(ETRS89): 31T, 421721, 4630371
Necròpoli medieval de Vilaclara: UTM(ETRS89): 31T, 421721, 4630371

Dòlmens a Darnius II i Maçanet de Cabrenys II

De nou a l'Alt Empordà per a visitar dos dòlmens fàcils d'arribar, que no hi ha ganes de caminar molt.

El primer, el dolmen de Pardals, al què arribarem tot fent com si anéssim al dolmen de Mas Puig de Caneres i seguirem la pista tot prenent la primera bifurcació a la dreta. A partir d'aquí, veurem diversos trencalls, també a la dreta, tots ells barrats per a cotxes pel mateix estil de tanca. Travessant-los a peu, es pot arribar fins al dolmen, tot caminant i fent el pronunciat pendent que hi ha.

Nosaltres però, com hem dit, avui no caminarem gaire; seguim la pista fins a trobar una bifurcació on prendrem el camí de la dreta, que es troba en més mal estat que pel que veníem. La pista comença la pujada al cim amb un fort pendent i, al poc, aturem el cotxe, deixant-lo enganxat al voral dret de la pista... Si anéssim amb un 4x4 o un sub, podríem seguir, però és hora de caminar, que el 308 és un cotxe de ciutat, i tot i que aquest el tenim més que avesat a pistes i camins de cabres, més val parar a temps, que no quedar-nos tirats al bell mig del bosc.

Seguim la pista, ja a peu, fins a deixar la masia de Mas Cros a sobre el camí, a la nostra esquerra. Al poc, on l'atrotinat camí fa un gir a l'esquerra donant accés al mas, veurem un altre que surt al vèrtex de la corba que segueix la direcció de l'anterior, tancat per un filat que no dubtem a travessar, seguint les indicacions de l'amo del mas. En una estona, ens trobem una tanca per a cotxes com les que havíem vist anteriorment, també la creuem i seguim pel camí fins que arribem a la part alta del cim, on veurem un caminoi a l'esquerra que ens durà en uns 20 metres al dolmen de Pardals. Del sepulcre al Mas Cros, hi ha uns 900 metres.

Un cop érem al dolmen, vam fixar-nos que des d'ell es veu una construcció que deu ser l'anomenat Can Pardals, al que suposem que es deu arribar tot seguint el camí principal que arriba al cim del Puig del Portell.

Aquest sepulcre de corredor fou descobert per Jaume Vergés l'any 1999 en un regular estat quan van netejar el bosc, i va ser excavat del 2003 al 2006 per tres arqueòlogues gironines: l'Ariadna Baulenas, l'Assumpció Colomer i l'Assumpció Heras, essent aquesta última la que el va restaurar vers l'any 2010.

Pel que fa a les dimensions de la cambra de l'antic sepulcre, es documenten una llargada d'1.45 metres, una amplada d'1 metre i una alçada d'1.33 metres. D'altra banda, el túmul, de tendència ovalada, és prou espectacular (reconstruït), format per petites pedres, i consta de dues anelles de lloses més grans a mode de cròmlec peristàltic d'entre 6.5/7.5 metres de diàmetre. Acabem documentant les dimensions de la llosa de coberta, que fa 3 metres de llargada, per 1.40 metres d'amplada i 30 centímetres de gruix.

Aquí presentem la planta i l'alçat a dia 31-1-2000, i la restitució al que seria la seva forma original.

Extret de "Nous monuments megalítics de l'Alt Empordà" d'en Carreras i en Tarrús

De l'excavació, es documenten unes troballes prou nombroses: Restes humanes de dos nens i un adult, fragments ceràmics de diverses èpoques que van des del Neolític fins al Bronze final, 1 trapezi i 2 làmines de sílex, 30 denes discoïdals d'esteatita, una arracada de bronze i una urna d'incineració del Bronze final.

En el seu dia, vam trobar documentada una datació constructiva d'era neolítica, vers el 3500 a.n.e., amb reutilitzacions fins a l'Edat del Bronze, entre el 1500 i el 700 a.n.e., en aquesta última etapa, utilitzant urnes d'incineració. A dia d'avui, segons la nova datació de les eres prehistòriques, i segons en Carreras i en Tarrús, aquest megàlit fou erigit vers el 4200-3400 a.n.e., sent construït al Neolític ple.

Seguim la ruta anant a terrenys de Maçanet de Cabrenys, on a part d'un nou dolmen, trobem un lloc per menjar de manera tranquil·la i còmoda.

Bé, aturem el cotxe a la pista asfaltada al costat de la masia de Can Lleona, que crec que és el GR-11. Trobarem aquesta pista, a l'esquerra, poc després de sortir de Maçanet de Cabrenys per la GI-503 direcció a Darnius.

Un cop aturat el cotxe, ens posem a caminar pel camí sorrenc que surt a la dreta abans d'arribar a la casa. Vorejant aquesta, seguim el camí que es desdibuixa per una intensa capa de gespa i sortirem en un camí més definit, que seguirem a l'esquerra, tot fent un pronunciat pendent de baixada. El seguirem, un parell de minuts, fins a trobar un altre caminoi que surt a l'esquerra. En aquest, en un parell de minuts més (com a molt!) trobarem les restes del dolmen de Can Lleona.

Aquestes lloses són, segons els professionals del tema, les restes d'una galeria catalana datada vers el 3000 a.n.e., que va ser descoberta pels agents rurals de la zona l'any 2000. Tot i que en l'estat actual no es pot afirmar la tipologia (com diem, podria ser una galeria catalana), no es dubta a l'hora d'afirmar que és un dolmen, ja que les lloses farien un angle de 90 graus si ajuntem una amb l'altra en la posició en la que es troben actualment, donant un espai per la cambra sepulcral de, com a mínim, 1.90 metres de llargada, 1.32 metres d'amplada i 0.95 metres d'alçada. La cambra es troba a l'interior d'un túmul de 7/8 metres de diàmetre.

Com sempre que hi ha oportunitat, presentem la planta i l'alçat de la cambra del dolmen de Can Lleona.

Extret de "Nous monuments megalítics de l'Alt Empordà" d'en Carreras i en Tarrús

Amb això, donem per acabada la ruta, però la podeu ampliar i barrejar amb el dolmen de Mas Puig de Caneres i amb la ruta de Megàlits a Agullana II i Maçanet de Cabrenys I.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pardals: 31T 483929 4693186

Can Lleona: 31T 481322 4693013

Dòlmens als districtes de Narbonne I, Perpignan II i Céret III

Seguint amb la nostra escapada per la Catalunya Nord, avui ens acostem a quatre megàlits situats encara més al nord; de fet, el primer d’ells ja no es troba al departament de Pyrénées Orientales sinó al veí Aude.

Des de l’allotjament, a Torreilles, ens dirigim cap el nord per la D11E fins empalmar amb la D81 i, posteriorment, amb la D83, en direcció a Lecaute. Deixant a l’esquerra les maques salines d'aquesta població, recorrem 15 quilòmetres per aquesta carretera, que al nucli de Les Capitelles, en entrar al departament d’Aude, canvia de D83 a D627. En arribar a Lecaute, trobem una rotonda i prenem la segona sortida, seguint per la D627 i evitant anar al centre de la població. 5.8 quilòmetres després, a una altra rotonda, prenem de nou la segona sortida i seguim per la D627 uns 650 metres més i ens incorporem a la D6009 en direcció Narbonne, Sigean i Port le Nouvelle. Després de 7.3 quilòmetres i havent passat una rotonda, prenem un desviament a l’esquerra en direcció a Roquefort des Corbières per la D66. Ja dins del poble, quan ens veiem obligats a desviar-nos del camí que portem, girem a l'esquerra seguint les indicacions cap a l'església per la Rue des Trois Moulins. Després de 280 metres, girem a la dreta cap al Camin del Bosc. Sense deixar el camí, després d'uns 4.4 quilòmetres arribem al dolmen.

Uns 40 metres abans del megàlit, trobem una bifurcació, però podem anar per qualsevol de les dues bandes perquè veurem fàcilment el sepulcre al tros de terra que queda entre les dues branques. Nosaltres vam fer un tros en cotxe i el vam deixar a Le Viala. Des d’aquí, vam continuar a peu per un camí força distret si ens fixem en les pedres del terra, ja que a moltes d’elles hi podrem trobar fòssils, principalment d’animals marins, fet que mostra fins on arribava el mar en temps molt llunyans.

No hem trobat gaire sobre aquest sepulcre, anomenat dolmen de l'Aven. Només una pàgina, el bloc sobre dòlmens perduts i trobats de la zona de Corbières i Minervois, aporta informació sobre ell, tot i que no indica el nom, ja que l'autor el creu inèdit (corregeix més endavant l'entrada dient que sí és conegut i es troba inventariat).

L'aparença del sepulcre és de dolmen simple, amb una cambra de 2 metres de longitud per 80 centímetres d'amplada, continguda en un túmul d'uns 8 - 9 metres de diàmetre.

Tornem al cotxe i anem ara als voltants de Salses. Desfem el camí que hem fet per a arribar al dolmen de l'Aven prenent la D6009 fins a Fitou, on girem a la dreta per a incorporar-nos a la D50 en direcció a Treilles. Després de 3.1 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a Opoul i recorrem uns 900 metres, punt on deixem el cotxe. Agafem el camí de la nostra esquerra, marcat amb una fita groga de la línia de gas (TIGF), durant 680 metres, moment en què prenem el camí de la nostra esquerra i, poc després, un altre que surt a la nostra dreta. Seguim aquest camí 740 metres i arribem a una cruïlla, on prenem el camí de l'esquerra. Després d'uns 250 metres, hem de començar a tirar cap a la nostra dreta camp a través durant uns 360 metres més. No hi ha un corriol definit, però seguint el rastre d'altres que hi han passat abans, hauríem d'arribar sense gaires complicacions al sepulcre de l'Oliva d'en David.

Ens trobem davant d'una cambra de 1.70 metres de longitud per 1.40 d'amplada. Pel que hem trobat, la coberta va ser trencada d'antic en múltiples trossos, que es troben escampats al voltant de la cambra, possiblement per a violar la sepultura. Està continguda en un túmul d'uns 6 metres de diàmetre.

Va ser esmentada per primer cop el 1973. Tot i haver estat espoliada temps ençà, l'excavació realitzada el 1993 va treure a la llum nombroses restes òssies de, com a mínim 4 adults i un nen, peces de ceràmica, moltes d'elles de l'edat del Bronze, i una ascla de sílex. Aquestes troballes situen el sepulcre vers el Bronze antic francès, cap a finals del tercer mil·lenni a.C.

Després de dinar, tornem a intentar visitar els dòlmens que es troben prop del castell de Valmy. Des de Fitou, ens dirigim a Argelers, agafant la D6009 a la sortida de Fitou. La seguim fins que es transforma en la D900 i la deixem per agafar la sortida Argelers - Elna. Ara a la D914, fem 22 quilòmetres en direcció a Argelers i prenem la sortida 12 cap al castell de Valmy, on avui també hi ha corredors, però ja no està tan atapeït. Deixem el cotxe a l'aparcament del castell i prenem el camí que voreja els jardins del castell, tot enfilant-nos pel turó. Sense abandonar el camí principal, recorrem prop de quilòmetre i mig, girem a la dreta i veiem immediatament un corriol senyalitzat a la nostra esquerra cap al dolmen de la Cova de l'Alarb, al que arribem en poc més de 200 metres.

Ahir ja vam visitar una Cova de l'Alarb a Riembau, al terme municipal de Cotlliure. Aquest cop, es tracta de la Cova de l'Alarb de Valmy o d'Argelers, al terme municipal del mateix nom, i també és conegut com a dolmen del Mas d'en Jordi. 

Va ser publicat per primera vegada per Pierre Vidal el 1921 i va ser excavat el 1987 per Jean Abélanet, però sense obtenir troballes arqueològiques. És monumet nacional francès des del 1958.

Ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb una cambra trapezoïdal de 2 metres de longitud per 1.30 d'amplada i 1.20 d'alçada (dimensions internes). S'estima que la coberta pesa unes 6.50 tones.

Al voltant de la cambra poden veure's restes de túmul i el cròmlec de contenció, però no es conserven restes del corredor.

Pel tipus constructiu, segons en Josep Tarrús, es pot encabir dins la segona etapa dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà - Rosselló,  cap el 3500 - 3000 a.C.

Ens dirigim ara a un segon megàlit que està a uns 650 metres. Per arribar-hi, sortim del dolmen cap a l'oest seguint el corriol i empalmem amb un camí que arriba a la pista principal, que prenem cap a l'esquerra. Després d'uns 90 metres, agafem un altre camí que surt a la dreta i, 120 metres més endavant, prenem un corriol a l'esquerra (crec que senyalitzat) que ens duu al dolmen dels Collets de Cotlliure en uns 300 metres. 

Va ser descobert per Pere Ponsich el 1950 i esmentat per Lluís Pericot el mateix any a la segona edició de la seva tesi. Igual que el seu veí, és monument nacional des del 1958.

El seu estat no permet identificar si es tracta d'un sepulcre de corredor o d'una galeria catalana. No s'observen restes de corredor o passadís, però sí del túmul,  de 50 centíemtres d'alçada conservada i uns 7 o 8 metres de diàmetre. 

Les dimensions internes de la cambra són 1.40 metres de longitud per 1.20 d'amplada i conserva una alçada màxima de 72 centímetres. 

Tot i que no consten troballes arqueològiques, basant-se en la seva morfologia, en Josep Tarrús l'ubica cronològicament a la quarta fase dels sepulcres de corredor de la zona, és a dir, vers la primera meitat del tercer mil·lenni a.C.

Ens queda encara un tercer megàlit uns 500 metres més amunt i molt mal conservat, però el deixem per un altre dia perquè avui ja se'ns ha fet tard. 

Coordenades:

L'Aven: UTM(ETRS89): 31T, 492640, 4759119

Oliva d'en David: UTM(ETRS89): 31T, 495724, 4746570

Cova de l'Alarp: UTM(ETRS89): 31T, 502863, 4708107
Collets de Cotlliure: UTM(ETRS89): 31T, 502705, 4707641