Dolmen a Castellcir I

Aquest cap de setmana farem una excursió "no dolmènica"... que després no va ser així. Ens dirigim a Moià, cap al Molí de Brotons. El camí per arribar-hi és molt fàcil, agafem el GR 3 i agafarem un trencall de l'esquerra, està tot marcat ja que els jubilats de Moià acostumen a anar-hi a passejar. Només hi ha un moment que correm el risc de perdre'ns, ja que jo no recordo que estigués senyalitzat. Quan baixes pel camí senyalitzat, a punt d'arribar a l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca, en un revolt molt pronunciat cap a la dreta, trobarem un petit corriol en el mateix sentit que el camí, enganxat a la paret, el seguirem i en cinc minuts, som al molí.

Aquest és el Molí de Brotons. Com es pot veure a la fotografia, té una gran quantitat d'aigua que raja pel Salt de la Tosca, més tenint en compte que és una riera. Just al costat vam trobar-nos una llúdriga nedant pel gorg, la vam fotografiar, però l'animal no parava quiet i la foto no va quedar gaire bé.

Tornem al camí senyalitzat des d'on sortia el corriol i el seguim direcció l'ermita, la deixem a la nostra dreta i en pocs minuts arribem al Molí de Marfà. Molt malmès pel pas del temps i l'abandonament.

Refem el camí, tornant a Moià on havíem deixat el cotxe, i ja tornant cap a Mollet decidim anar a cercar el dolmen de la Casa Nova de Cal Verdaguer (o Verdaguer). A l'alçada del polígon industrial de Castellterçol, girem a l'esquerra cap al polígon, d'on surt un camí que porta cap a Castellcir. En arribar a Cal Murri, agafem el trencall que va pel pont i després anem cap a l'esquerra. Sense deixar aquest camí, passem la casa de Verdeguer i poc després s'arriba a un mas amb cavalls a mà dreta i un bosquet a mà esquerra, on deixem el cotxe. Vam demanar permís al pagès de la Casa Nova de Cal Verdaguer per a poder passejar-nos per les seves terres i li vam demanar si coneixia la ubicació del megàlit. No va posar cap tipus de problema i ens va dur fins al dolmen, que era allà mateix.

Aquest megàlit, de nom Casanova del Verdaguer o del Verdaguer II, tot i que també l'hem trobat coma Bosc de Can Verdagfuer, fou descobert a l'any 1960 per L. Sala, J. Surroca i R. Batista i al transcurs del mateix any es va procedir a l'excavació del megàlit. 

Es tracta d'un  dolmen simple, amb una cambra sepulcral, que segons hem trobat mesura internament 1.85 metres de llarg per 1.40 metres d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. Podem dir també que resta dins d'una obra tumular de 7-8 metres de diàmetre, que no conserva restes de cròmlec peristàlit.

Pel que fa als resultats d'excavació foren prou positius, es recuperaren diversos ossos postcranials (costelles, tíbies, húmers, falanges, etc.) i 90 dents, 11 d'elles de nen. També van trobar 89 fragments de ceràmica a mà més una bora i un fragment de mugró, un fragment de botó amb perforació en "V", 3 penjolls de valves de pecten, i 19 denes discoidals, fetes amb os, pecten i una de bronze. Tot resta dipositat al Museu de Moià.

Per la tipologia del megàlit, podem afirmar que fou erigit i utilitzat al Calcolític - Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Ara si, tornem a casa.

Coordenades UTM(ETRS89):

Casa Nova del Verdaguer o Verdaguer II: 31T 428727 4626158

Dòlmens a Aiguafreda I

Sortim de casa ben d'hora i ens dirigim a Aiguafreda. La ubicació d'aquest poble m'agrada moltíssim. Llàstima de la C-17, que trenca per la meitat una gran quantitat de pobles de la zona.

*Nova ruta circular explicada al final de la publicació.

Deixem el cotxe al poble i comencem a caminar direcció Aiguafreda de Dalt, primer per la carretera principal d'Aiguafreda, direcció El Muntanyà i Seva, i al final de tot, gairebé sortint del poble, on es torna a entrar a la C-17, girem a mà dreta. Es pot anar fins a Aiguafreda de Dalt, amb cotxe... però així té menys gràcia. Per tant, quan efectuem el gir deixem a la dreta la carretera que s'enfila fins a Aiguafreda de Dalt i una taula amb bancs que hi ha allà mateix, i seguirem el PR-C 200 que va vorejant la Riera de Martinet fins a arribar a Aiguafreda de Dalt.

La masia està força restaurada, disposa d'un parell de taules i bancs, tipus zona d'esbarjo, amb llar de foc i tot, que no sé pas si deu ser propietat de l'ajuntament. La zona en si és molt maca, només cal veure la quantitat de verd que es veu... penseu que aquesta excursió la vam fer al març, a la primavera és impressionant.

Donem la volta a la casa i ens trobarem, just acabar de vorejar l'església, el camí de terra per on pugen els cotxes. En aquest moment, girarem cap l'esquerra, seguint el PR-C 200, direcció el Castell de Cruïlles, al qual no vam fer foto perquè anàvem un pèl justos de temps per a tot el que volíem veure i es troba a un recinte privat, lluny de la porta d'accés. Poc abans d'arribar al castell, prenem un camí a l'esquerra i, en arribar a una cruïlla, prenem la branca de la dreta. Seguirem aquest nou camí fins que ens trobem un camí que surt a mà esquerra, indicant el dolmen de Cruïlles o Cal Cabrer. El dolmen és a pocs metres a la part superior del camí.

El megàlit en qüestió no està gaire ben conservat, ja que ha estat espoliat diverses vegades. La primera que es té constància és la del Centre Excursionista de Vic l'any 1917, quan el Mossèn Sebastià Sunyer el va descobrir (en aquells temps res estava protegit). Ells van extreure les restes arqueològiques que contenia el sepulcre per al Museu Episcopal de la ciutat, desplaçant la llosa de capçalera fora del megàlit. L'any 1962, després d'una recomanació de reconstrucció, aquesta llosa fragmentada va desaparèixer.

Croquis de Ricard Batista del 1963 extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols "Restes preshistòriques d'Aiguafreda i el seu entorn"

La tomba és, segons en Carreras i en Tarrús, un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, amb unes dimensions internes de 2.10 metres de llargada, per 1.40 metres d'ample i 1.20 metres d'alçada conservada. Es troba a l'interior d'un clar túmul d'uns 8/9 metres de diàmetre sense senyals d'anell de contenció, i es pot datar vers el Calcolític, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

A l'excavació dels de Vic, del 23 i 24 de maig del 1917, es varen localitzar: 2 fragments de tassa carenada, també 2 fragments de vas campaniforme pirinenc amb ratlles incises, uns altres 2 fragments plans d'una base de gerra, 10 fragments de sílex, 2 separadors prismàtics d'os amb doble perforació en "V", 1 botó prismàtic també amb perforació en "V", 5 denes discoïdals en petxina i diverses restes postcranials i dents humanes d'adults i nens. Totes les troballes són dipositades al Museu Episcopal de Vic.

Extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols

L'imponent sepulcre fou reexcavat i consolidat per l'empresa Estrats l'any 2005, sota la direcció de Xavier Clop, de la Universitat Autònoma de Barcelona, per encàrrec de l'ajuntament d'Aiguafreda.

Tornem al PR-C 200 i continuem la marxa en la direcció que portàvem, fins que ens trobarem amb una masia en runes a la dreta del camí, la masia de Casanoves.

Al lloc on la casa té un accés des del PR, surt un corriol cap a la dreta, el sepulcre de Casanoves es troba tot anant per aquí. No puc explicar com s'hi va fins al final, perquè no sé ni com el vam trobar, l'únic que puc comentar és què és baixant i després a la dreta, estarà a uns cinc minuts del trencall.

Aquesta possible tomba, d'estil paradolmènic, té una profunditat d'uns 3 metres per 2 metres d'amplada, i seria datada vers el Neolític final. No hi ha publicada gaire informació, anirem actualitzant a mida que anem trobant dades (si és que en trobem).

I a dia 24/06/2023, quan fem novament una visita als jaciments, tot cercant informació, trobem que, segons Francesc Casanellas Bassols, el que per a nosaltres és un paradolmen de totes totes està catalogat com a abril. Fou descobert l'any 2012 per Joan de Arriba.

Arqueològicament parlant, no sabem quan ni com però es van recuperar de l'interior diversos fragments ceràmics, que diversos arqueòlegs, un d'ells en Tarrús, van datar del Neolític final. Del 23 al 25 d'agost de l'any 2016, Esther Medina, a càrrec de l'empresa ATICS amb la col·laboració d'Anna M. Rauret, l'excaven, recuperant més fragments ceràmics neolítics i un fragment de sílex sense treballar.

Extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols

Per últim, direm que la tomba fa 2.90 metres de profunditat i l'amplada presa segons la llosa que li fa de coberta és de 2.05 metres

Continuem pel camí fins a trobar l'encreuament del GR 2, en el qual girarem a l'esquerra. Seguirem el camí fins que veurem a mà dreta una casa en runes, Casanova de Can Serra. Entrarem per un petit corriol que hi ha direcció a la casa. El dolmen de les Ruïnes de la Casanova de Can Serra o de Can Sani és allà, al costat de les ruïnes. Del dolmen estrictament parlant no en queda gaire... encara bo que el respectessin a l'hora de construir la casa.

Es tracta d'un dolmen simple descobert el 7 d'abril de 1991 per Pere Pujol i Sanglas, tot i que ja era conegut per Pere Casanellas Bassols des de 1978 (segons el seu germà Francesc). Va ser catalogat per Lluís Vila el 1992.

La cambra amida 1.20 metres de llarg, 2 metres d'ample i 1 metre d'alçada. Pel que fa a l'obra tumular, no en queden restes visibles.

No ens consta que hagi estat mai excavat, pel que creiem que el datatge que li atorguen Enric Carreras i Josep Tarrús és degut al seu estil arquitectònic. Aquest és del Calcolític inicial a l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Tornem al GR-2 i continuem la caminada en direcció a El Brull i en un estona veurem, al costat esquerre i senyalitzat, el dolmen de Can Serra de l'Arca II, més conegut popularment com el dolmen d'Aiguafreda, quan realment el seu pseudònim és el del dolmen de la Costa de Can Brull... Però bé, s'ha de dir que de tots els d'Aiguafreda, aquest és el més condicionat, ja que va ser reconstruït pel propietari de les terres amb gent del poble el 1965 (amb no gaire encert).

Aquest megàlit, d'estil galeria catalana, data del Neolític final - Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e., i té unes mides aproximades (perquè amb tanta reconstrucció ha estat difícil trobar mides originals) de 2.60 metres de llarg per 1.20 metres d'ample, per 2 metres d'alçada. El túmul és de tendència circular de 9/10 metres de diàmetre, sense anell de contenció.

Croquis de Ricard Batista del 1963 extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols

L'any 1917, mossèn Josep Gudiol, director del Museu Episcopal de Vic, el va excavar, sense documentar cap troballa. Però en una altra excavació, feta per Ricard Batista Noguera, del MAC de Barcelona, l'any 1962, es van localitzar diferents fragments de ceràmica a mà, restes òssies postcranials molt fragmentades i dents humanes d'adult i de nen.

Seguint el GR-2 cap El Brull, trobarem més megàlits, però els deixem per a un altre dia i tornem cap a Aiguafreda. Ja gairebé al poble, passem per un dipòsit circular d'aigua on hi ha unes pedretes ben col·locades en forma de mini-dolmen, senyal inequívoca d'avís de restes arqueològiques. I aquí teniu el que assenyalava.

Una tomba de la que no hem trobat gaire informació, però hi ha indicis de que es tracta d'una tomba d'època medieval (en té tota la pinta).

* A dia 24/06/2023, tornem a la zona amb la intenció de fer noves fotografies als dòlmens, i aquest cop fem una ruta circular, d'uns 13 quilòmetres, sortint des del cementiri del poble. La ruta en si està prou senyalitzada per la Diputació de Barcelona, tot i que recomanem baixar algun track de Wikiloc. 

Des del cementiri, ens enfilem cap al castell de Cruïlles, aquest cop sí passant per la porta i, poc després, prenem un corriol a l'esquerra indicant una cosa que no havíem vist abans, la cova dels Moros, també coneguda com a Cruïlles o cova de l'Encantat.

No hem trobat que tingui res de prehistòric, és terreny d'espeleologia. Segons es documenta (ja que no vam baixar amb els nens), fa uns 30 metres de llarg, a raó de tres trams amb un fort desnivell.

Tornem al camí principal i aquest ens duu al dolmen de Cruïlles, després al de Can Serra de l'Arca II, tornem enrere uns metres i, a l'última corba que hem fet, seguim el camí que ara ens quedarà a l'esquerra. Tot seguit, arribarem al de Serra de l'Arca I (explicat a l'altra ruta d'Aiguafreda) i Casanova de Can Serra. Després d'aquest, i sortint-nos un pèl del camí principal agafant un corriol a l'esquerra (que resulta que és un GR) amb el cartell d'Aiguafreda, aquest corriol desemboca a un altre camí més ampli, pel que seguim tot fent baixada, fins a trobar un trencall a la dreta, amb un prat que a mi em va semblar preciós. Aquest camí ens duu a la casa de Casanoves (l'estan arreglant), on baixem a visitar el paradolmen tot seguint els corriols que surten des d'ella. Un cop vist, tornem a la casa i continuem la baixada per l'ampli camí, que ens durà en més o menys 1 quilòmetre, de nou al cementiri.

Per aprofitar, ja que i som, val la pena mirar-se l'entrada de Dòlmens a Aiguafreda II i fortificació i dolmens a el Brull. Ho diem sobretot perquè, com hem indicat més amunt, al poc de visitar el sepulcre de Serra de l'Arca II, surt un corriol, a mà esquerra del camí, quan ja anem de baixada, que ens porta en uns 40 de metres al dolmen enrunat de Serra de l'Arca I, en el que es pot identificar clarament parts de les lloses i el seu túmul.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cruïlles o Cal Cabrer: 31T 438568 4625669

Paradolmen o abric de Casanoves: 31T 438397 4625179

Ruïnes de la Casanova de Can Serra o Can Sani: 31T 439256 4625610

Can Serra de l'Arca II o Costa de Can Brull: 31T 439505 4626272

Cròmlec a Llinars del Vallès i megàlits al Corredor

Ens llevem el diumenge d'horeta, que tenim cita a la planta depuradora d'Aigües del Ter-Llobregat de Cardedeu - Llinars per a visitar el Cròmlec de Pins Rosers o del Pla Marsell, situat dins de les instal·lacions de la planta de tractament d'aigües. Per a arribar-hi, anem fins la rotonda que dona accés a l'autopista AP-7 a Cardedeu i agafem el camí de les aigües que surt de la mateixa rotonda fins que arribem a l'entrada de les instal·lacions. Donem els noms al vigilant, que verifica que som a la llista, i ens acompanya fins el cercle de pedres. Si no heu demanat cita prèvia a l'empresa, el més segur és que no us deixin entrar.

Abans d'endinsar-nos a parlar del jaciment, volem aclarir que el monument no pertany a Cardedeu, és al terme municipal de Llinars dels Vallès, a uns 40 metres de la línia de divisió de termes (és una baralla entre pobles, ho diem nosaltres que som de Cardedeu). Segons hem trobat documentat, a finals del segle XIX, la fita termenal estava a tan sols 1.6 metres del jaciment, pel que es creu que el mateix monument era el que feia de molló divisori dels termes.

El cròmlec va ser estudiat i publicat per primer cop vers l'any 1887 per Joaquim Mercader de Bell-lloc, que creia que es trobava davant d'un dolmen destruït del que només en restava el cròmlec peristàltic. El 1984 torna a ser publicat per diversos autors que el consideren un cròmlec, sense donar-li cap importància, potser també creient que era el peristàltic d'una antiga tomba. Val a dir que no és extremadament monumental, no és pas Stonehenge, però és de gran interès a nivell català, en part gràcies al company Antoni Mañé i Sàbat, que el 1989 va dir que no era pas un dolmen destruït, sinó que era clarament un cròmlec, l'únic documentat a Catalunya fins llavors, tot i que la Pedra Gentil, a Sant Climent Sescebes, també ho podia haver estat.

Segons el GESEART, es tracta d'un cercle irregular d'uns 9 metres de diàmetre, amb un menhir central (que resta dempeus) i possiblement 12 menhirs envoltant-lo. D'aquests 12, en resten al lloc només 6 (1 dempeus i 5 abatuts a terra). El menhir central i el que resta dempeus aguanten drets des de que es va erigir el monument. A la fotografia superior, en canvi, es veuen tres monòlits aixecats, que són el menhir central, el de la corona que envoltava a aquest primer, que es troba a 4 metres al sud-est, i l'altre que veiem dempeus és una pedra aportada a era històrica que no pertany al jaciment original.

Al complet estudi del GESEART, s'inclouen diverses planimetries i dibuixos del jaciment; de totes elles, la més aclaridora és la idealització del destrossat jaciment.

I aporten aquestes dimensions:

• Menhir 1: Fa 160 centímetres d'alçada (resta plantat i sencer, no s'hi ha comptat el tros de monòlit implantat), 85 centímetres d'amplada i 45 centímetres de gruix mig.

• Menhir 2: Fa 110 centímetres d'alçada (resta plantat i escapçat, no s'hi ha comptat el tros de monòlit implantat), 60 centímetres d'amplada i 55 centímetres de gruix mig.

• Menhir 3: Fa 135 centímetres d'alçada (resta plantat i escapçat, no s'hi ha comptat el tros de monòlit implantat), 70 centímetres d'amplada i 45 centímetres de gruix mig.

• Menhir 4: Fa 185 centímetres d'alçada (resta tombat i sencer), 70 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix mig.

• Menhir 5: Fa 140 centímetres d'alçada (resta tombat i escapçat), 70 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix mig.

• Menhir 6: Fa 120 centímetres d'alçada (resta tombat i escapçat), 50 centímetres d'amplada i 50 centímetres de gruix mig.

• Menhir 7: Fa 210 centímetres d'alçada (resta tombat i sencer), 90 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix mig.

No es documenta cap excavació al monument, però l'estudiós Josep Estrada i Garriga esmenta que, vers l'any 1950, va trobar gran quantitat de fragments ceràmics a mà "de pasta basta i negrosa" al voltant d'aquests menhirs. Però bé, segons el cartell informatiu, està datat entre el 3400 i el 2200 a.n.e., i també ho documenta així el GESEART, comparant amb els cròmlecs d'Europa occidental i tenint present també la tipologia d'enterraments que es troben al Vallès Oriental.

Per acabar d'aprofitar el matí, marxem cap el parc del Corredor per la banda de Dosrius i fem el camí cap al santuari fins on vam deixar el cotxe quan vam anar a Ca l'Arenes. A aquella alçada, a la dreta del camí i pujant pel turonet, es troben les restes caigudes del "dolmen" de Ca l'Arenes II.

No hi ha gaire informació sobre aquest "megàlit", i la poca disponible indica l'extens període que va del 3500 al 650 a.n.e. com a data de construcció. Hi ha fonts que contemplen la possibilitat de que es tractés d'elements d'una pedrera no gaire llunyana i, per tant, no seria un dolmen. Aquesta possibilitat és també la del nostre parer.

Ara anem a l'altra banda de la muntanya, pujant cap al santuari des de la banda de Vallgorguina. Passat el dolmen de la Pedra Gentil i a 250 metres a l'est de la masia que dona nom al sepulcre que visitarem, veiem a l'esquerra del camí, en un petit turó emboscat, el dolmen del Trull.

La cambra del suposat sepulcre amidaria 1.70 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1 metre d'alçada, i sembla que era una galeria catalana, ara completament destruïda. Segons Francesc Baldrís, data d'entre el 2200-1800 a.n.e., tot i que a la prospecció efectuada no es va trobar res.

A la revisió de l'any 2022 feta per en Carreras i en Tarrús, opinen que no és cap dolmen; pensen que, com a l'anterior possible jaciment, es tracta d'unes lloses preparades per un picapedrer, que finalment no es va endur.

Un temps més tard, vam saber de l'existència d'un menhir just allà que nosaltres no havíem vist aquest primer dia. Per tant, tornem fins al lloc amb la intenció de cercar-lo. El vam trobar just un metre sota del possible dolmen.

Aquest menhir caigut rep el nom de menhir del Trull. No hem trobat les mides, però és força gran. Alguns autors el tracten com a possible menhir i d'altres com a possible part del dolmen. Per nosaltres, veient les seves dimensions, bastant més grans que la resta de lloses del dolmen, i que no acabaria d'encaixar-hi fent una reconstrucció mental del megàlit, ens inclinem més cap a que és un possible menhir.

En Carreras i en Tarrús no l'han visitat, però segons la foto que vam publicar al blog diuen que el veuen dubtós, per això ara, en revisar l'entrada, inserim una nova fotografia, la primera de la publicació, on s'aprecia com a poc un dels caires que sembla treballat, i li veiem una certa forma fal·liforme. Però bé, ells són els experts.

Volíem acabar la jornada visitant el menhir Mañé, que no és a gaire distància de la masia del Trull, i també el possible menhir de Ca l'Arenes III, però la pluja fa acte de presència i pensem que és millor deixar-los per a un altre dia (podeu trobar-los a aquesta altra visita de la zona: Menhirs a Dosrius, Arenys de Munt, i inscultures a Sant Iscle de Vallalta).

Coordenades UTM(ETRS89):

Cròmlec de Pins Rosers o del Pla del Marsell: Planta d'Aigües del Ter-Llobregat

Possible dolmen de Ca l'Arenes II: 31T 455128 4607497

Possible dolmen d'El Trull: 31T 457295 4609635

Menhir del Trull: 31T 457294 4609643

Dòlmens a Moià III

Aquest cop, no anem gaire lluny, només a la comarca del costat, al Bages, més concretament a Moià. Aquesta comarca, reclamada pels habitants com el "Moianès", és preciosa i sovint hem fet excursions per la zona (a data de l'actualització de l'entrada, 16-12-2017, el Moianès ja és comarca). Molt recomanables són les coves del Toll i el molí de Brotons, entre d'altres. Aquest cop, però, no vam anar a cap lloc d'aquests, teníem el full de ruta marcat per a cercar aquests dos dòlmens: el de Can Parès i el de les Umbertes.

Arribar fins el primer és molt fàcil i s'hi pot anar amb el cotxe fins a uns pocs metres del megàlit. Anem fins al quilòmetre 32 de la carretera de Moià a Vic i allà surt un camí de sorra a mà dreta que porta a Can Parés. El seguirem fins a uns conreus, amb espai per deixar-hi el cotxe i tot. El dolmen de Can Parés o Can Perers, i també conegut amb el nom del Sot de la Tomba, és allà, al bell mig del camp treballat.

Aquest primer megàlit, arreglat pel servei d'arqueologia i paleontologia del departament de cultura de la Generalitat l'any 2010, segons la informació actualitzada que disposem, fou descobert l'any 1957 per Joan Surroca i Ricard Batista, i el que es pot veure són les restes d'un dolmen simple que aporten unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 1.65 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 75 centímetres d'alçada màxima conservada. D'altra banda, se li documenta un túmul de tendència circular de 7/8 metres de diàmetre, òbviament, sense senyals de cròmlec o anell de contenció.

De la tomba, es documenten tres excavacions, la primera el 1961 per part dels seus descobridors; la segona, el 2010, per Marc Piera, de l'empresa Arqueociència, que segons es documenta es va fer cara a una restauració; i el 2011, una de nova a càrrec de Mayte Rovira, per consolidar i adequar-lo a l'entorn. D'aquestes, es donen uns resultats positius a les dues primeres: De la de Surroca i Batista: 32 fragments de ceràmica llisa a mà i 1 esquerdill de sílex, 37 fragments d'esquelet postcranial i 62 dents humanes, pel que com a poc, el sepulcre contenia 2 enterraments. Marc Piera, a la seva excavació, en documenta, 34 fragments de ceràmica informe a mà, 12 esclats de sílex, 3 denes discoïdals de petxina, 10 dents i 6 ossos humans. Tot resta dipositat al Museu de Moià.

Per últim i segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, aquesta tomba seria pertanyent a l'era calcolítica - edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Ara anem al dolmen de les Umbertes, ubicat a l'aeròdrom que li dona nom. Per arribar-hi, el més fàcil és seguir les indicacions a l'aeròdrom de les Umbertes, que hi ha una mica abans d'arribar a Moià per la carretera C-59, tot seguint un camí que surt a mà dreta de la carretera (venint de la carretera de Moià a Vic, ens quedarà a l'esquerra).

Aquest megàlit és conegut des de l'any 1959, quan Ricard Batista el va donar a conèixer. Es tracta, com l'anterior company, d'un dolmen simple, això sí, en millor estat de conservació. Les dimensions internes de la cambra sepulcral són de 1.40 metres de llarg, 1.60 metres d'ample i 95 centímetres d'alçada. Cal dir que la tomba es troba al mig d'un cròmlec, molt visible, d'uns 9/10 metres de diàmetre, sense restes d'un hipotètic anell de contenció.

Hem pogut saber que Ricard Batista el va excavar poc abans de publicar-lo, i va extreure de l'interior 38 de fragments de ceràmica llisa a mà, 5 vores de gobelets i bols, 2 fragments més amb línies incises i 6 amb carena, 1 esquerdill i 1 ascla retocada de sílex, 4 denes discoïdals d'esteatita, 1 dentàlium, 1 penjoll de pecten, 146 dents humanes, 3 fragments de mandíbula i 157 ossos de l'esquelet postcranial. Com a l'anterior tomba, totes les restes foren dipositades al Museu de Moià.

Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, aquest sepulcre fou bastit vers el Calcolític - edat del Bronze, entre el 2700 i el 1800 a.n.e. A la placa identificativa del megàlit, posa que és del 2800 a.n.e., no ens barallarem per 100 anys. 

A dia 16-12-2017, vam tornar al megàlit i ens vam fixar que en una de les lloses laterals, a la seva part interior, hi ha una cassoleta la mar de maca.

I ja que anem a Moià, també podem visitar, a mode prehistòric, les Coves del Toll i el dolmen del Cuspinar, molt propers a Can Perers, i, des de les Umbertes, podem visitar els sepulcres del Bosc de Can Verdaguer, la cista de la Casa Nova del Verdaguer i, com no, el dolmen de la Casa Nova del Verdaguer, que es troba a uns 120 metres en línia recta de la cista.

Coordenades UTM(ETRS89):

Can Parés, Perers o Sot de la Tomba: 31T 428572 4629208

Les Umbertes: 31T 427663 4626400

Dolmen i necròpoli medieval a Vilassar de Dalt

Avui anem d'excursió en cotxe, cap a Vilassar de Dalt, on hi ha un dolmen conegut a la zona: parlem del dolmen de La Roca d'en Toni o Can Boquet.

Per arribar-hi, prenem la carretera de La Roca (BV-5001) direcció el poble que li dóna nom. Abans d'arribar al centre de la vila, a un semàfor, virarem a la dreta, direcció Òrrius. Seguirem per aquesta bonica carretera fins a trobar el GR92 al cim de la collada, en el que girarem a la dreta, passant per davant de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. Tranquils, es pot fer amb cotxe de qualsevol tipus aquest GR, de fet, penso que li falten cartells blaus i peatge per a ser una autopista de terra a Catalunya. El seguirem un bon tros, fins a veure a mà dreta, el bonic sepulcre.

La tomba fou descoberta per Norbert Font Sagué l'any 1899, i ha rebut gran quantitat de visites i estudis de diversos arqueòlegs des de llavors. Cal dir que va ser restaurat i consolidat per Josep Castells i Roser Vilardell l'any 1983.

Les dimensions que tenim d'aquest sepulcre són d'una cambra sepulcral que mesura internament 1.50 metres de llarg, per 1.25 d'ample i 0.90 metres d'alçada. Del corredor d'accés a la tomba, es conserven 0.70 metres de llarg, per 0.90 metres d'ample i 0.65 metres d'alçada, i també dimensionem la llosa de coberta, que és prou gran, aquesta fa 2.98 metres de llarg, per 1.50 d'ample i 0.70 de gruix. Pel que fa a l'obra tumular, en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, la descriuen d'uns 7-8 metres de diàmetre, amb restes visibles a l'esquerra del sepulcre.

Les excavacions que ha sofert són diverses i la majoria no documentades. Se sap que el Centre Excursionista de Catalunya el va excavar a principis del segle XX, però la documentació està il·localitzable (van trobar coses). Fou excavat de nou per Bosch i Gimpera, sense extreure cap resta. El 1950 per part del grup arqueològic de Vilassar de Dalt, i l'última i també l'única documentada el 1982 per part del Servei d'Arqueologia de la Generalitat, només determinant la tipologia del sepulcre, i pensant en una possible restauració, que com hem dit es feu efectiva l'any següent.

Ara, sabem, segons en Tarrús i en Carreras, que al voltant del bonic sepulcre es van localitzar una petita destral de pedra polida de color negre, un raspador i una làmina de sílex, que es troben dipositades al Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt. I ja per acabar amb el dolmen, direm que, segons els dos autors acabats d'esmentar, i per la seva tipologia de galeria catalana, fou erigit entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e.

Quan ja hem admirat el sepulcre, ens posem en marxa pujant les escales annexes i seguint per un camí que surt en direcció sud-oest, i en pocs metres, a la nostra dreta, ens trobem amb unes tombes medievals.

La necròpoli de Can Boquet consta de set tombes, entre elles una d'un infant. Es van localitzar l'any 1974 en els treballs de conreu del camp. Una encara contenia l'esquelet intacte, tal i com el van enterrar, amb les extremitats estirades.

Nosaltres tanquem la ruta aquí, però podeu fer una visita molt més extensa, ja que al bosc del davant podem trobar-hi gravats, coves sepulcrals i un hàbitat que vam veure un temps després. Teniu la informació a Paradolmen, menhirs i coves a Vallromanes, Vilanova del Vallès, Vilassar de Dalt i Òrrius

Coordenades UTM(ETRS89):

La Roca d'en Toni: 31T 445108 4598048

Necròpoli medieval de Can Boquet: 31T 445085 4597996 

Dolmen a Folgueroles

A aquest megàlit, li dediquem una entrada a part, tot i que el vam anar a visitar tornant de cerca dolmènica pel Baix Empordà. El bonic sepulcre de Puig ses Lloses resta situat a Folgueroles, al costat de l'església de Sant Jordi de Puigseslloses. Les seves dimensions són tan exageradament grans que fins i tot es veu des de l'eix transversal (C-25).

Per arribar-hi, és tan fàcil com entrar a Folgueroles i seguir la senyalització per arribar a l'església de Sant Jordi de Puigseslloses. Es pot anar amb cotxe gairebé fins al mateix dolmen, per un camí de terra, vorejant els conreus. A la fi, s'arriba a un turó, em sembla recordar que després de passar una depuradora, i allà deixarem el cotxe. A la part de dalt de tot d'aquest turó, de sòl molt estrany (entre pedra i sorra grisenca), es troba l'església, amb el dolmen, al davant de la porta principal.

La galeria catalana de Puig ses Lloses consta d'una cambra sepulcral que amida interiorment 7.6 metres de llargada per 3.10 metres d'amplada, mentre que té una alçada conservada de 1.90 metres. Pel que fa al corredor, en podem dir que amida 1.10 metres de llarg, 0.80 metres d'amplada a l'extrem sud-est i 0.75 metres d'alçada màxima conservada.

Ha estat excavat en diverses ocasions, essent la primera l'any 1922, a mans del Centre Excursionista de Vic, i ha estat consolidat i restaurat des de l'any 2000 fins al 2006 a mans de Xavier Clop i Agustín Campuzano.

De les excavacions, es documenten multitud de fragments ceràmics corresponents a bols, gobelets i escudelles, en ceràmica a mà llisa o decorada d'inicis del Calcolític. També van sorgir 7 puntes de sageta en sílex i 3 fragments de làmina del mateix material, 1 penjoll de pissarra, 22 denes discoïdals, en os, cal·laïta i petxina, i també restes humanes, com ossos, cranis i dents humanes, corresponents a 70 adults i 31 nens. Addicionalment, s'hi van recuperar peces de ceràmica de l'edat del Bronze, d'era romana, d'època medieval i diverses monedes de Joan II, Felip IV i ceràmiques del s. XVIII. Podem dir que totes aquestes restes foren depositades al Museu Episcopal de Vic.

Ja per acabar, i segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, aquesta gran tomba fou erigida vers el Neolític final, cap al 3000-2700 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Puigseslloses: 31T 441694 4644211

Megàlits a Tossa de Mar I, Llagostera I i Calonge I

Ara anem cap a Tossa de Mar, per la carretera de Sant Grau d'Ardenya (GIV-6821). Cap al quilòmetre 9.5 de la carretera, a una corba a l'esquerra, veurem un senyal de velocitat màxima a 40 i un avís de nens per la zona. Allà aparquem el cotxe deixant la GIV.

Comencem a caminar pel costerut camí que surt a mà dreta a pocs metres. Tot i que comença amb pujada, la ruta és maca i curta (uns cinc quilòmetres), ideal per anar amb nens. La ruta la vam fer utilitzant wikiloc, però no és difícil fer-la, els camins estan molt ben definits, són amples i en bon estat. Ara, per localitzar algun dels dòlmens és millor anar amb sant Wikiloc o un GPS.

Arribem a la primera tomba, un paradolmen, de nom Pedra sobre altra, es troba entrant en un petit trencall que surt del camí principal, però bé el corriol és mínim, només treure el cap ja veus la tomba prehistòrica.

En aquest, ens vam trobar una cosa que no ens podíem imaginar que ens passaria mai, just al mig del passadís d'entrada al dolmen, hi vam trobar un conill mort, encara estava calent com qui diu, no ens va semblar possible que el pobre animaló tingués la sort o la desgràcia de morir fortuïtament allà.

Aquí el teniu, el paradolmen de Pedra sobre altra, recordem, està constituït aprofitant una part natural. En aquest cas, té tota la pinta que s'ha aprofitat la petita cova que forma el gran roc que fa de teulada. No m'imagino els pobres habitants del poblat neolític movent el tros de roc aquest! Fou descobert per Esteve Fa cap a l'any 1977.

La llargada interior del sepulcre és de 6.60 metres comptant el passadís, d'uns 4 metres. Pel que fa a la seva amplada, és de 0.63 metres i té una alçada conservada de 1.25. D'altra banda, la cambra mesura 3.40 metres de profunditat, 2.60 d'amplada i 1.25 metres d'alçada. Cal dir que també es documenta un menhir, desaparegut als voltants del 1990, situat a la banda esquerra del passadís, a l'inici d'aquest. Els experts daten el jaciment vers el 2700-2200 a.n.e., a plena era Calcolítica.

A les excavacions del megàlit (1977 per Esteve Fa, i el 1979 ja oficialment per Tarrús, Esteva i Fa), es van trobar diversos fragments de ceràmica a mà, esclats de sílex, dos fragments de vas carenat i un tros de fulla de sílex de color marró. Segons tenim entès, les restes són dipositades al Museu de Tossa de Mar.

Tornem al corriol i continuem endavant fins a arribar a un camí més ample, que prenem cap a l'esquerra. Poc després, arribem al menhir d'en Llach.

Aquest fal·liforme monòlit, descobert per Esteve Fa i Tolsanas l'any 1981, fa 2.20 metres d'alt, per 0.74 d'ample i 0.76 metres de gruix. S'ha de tenir en compte que la part soterrada d'aquest menhir és de 0.45 metres, per tant les dimensions longitudinals del megàlit serien de 2.65 metres.

Tot i que no s'han excavat els voltants, en Xavier Niell el situa vers el 4000-2500 a.n.e. per la seva morfologia, mentre que l'Enric Carreras i en Josep Tarrús el daten vers el 3400-2700 a.n.e.

Ara anem a caminar, no us penseu que gaire, per anar al paradolmen d'en Garcia. Aquest paradolmen es troba al vell mig d'un bosquet, bastant emboscat, tot i que sembla que deu tenir bastants visites, el nostre amic dolmènic. La pedra que fa de coberta, a mi particularment em va semblar espectacular; com es veu a la fotografia, sembla que tingui com un reguerot, que em va semblar molt curiós per ser natural.

El paradolmen fou descobert el 1974 per Agustí Garcia. A dia d'avui, encara es veu l'obra tumular, tot i que prou malmesa. Té unes dimensions de 2.50 metres de llarg per 2.30 metres d'amplada, i fou construït vers el 2700-2200 a.n.e.

A la seva excavació, varen sorgir diversos fragments de sílex.

Tornant al camí, continuem fins a arribar al menhir de Montllor.

Aquest menhir antropomorf, també fou descobert per Fa Tolsanas l'any 1979. Segons es documenta, amida 2.45 metres d'alçada tenint en compte el tros soterrat, per 0.90 d'ample i 0.68 metres de gruix. Un altre cop, fou erigit cap al 3400-2700 a.n.e. segons Tarrús i Carreras, mentre que en Xavier Niell el col·loca dins un ventall més ampli, des del 4000 al 2500 a.n.e.

Segons apunten Carreras i Tarrús a la revisió megalítica del 2022, l'any 1988 va ser consolidat per Emili Soler i Vicenç, veí de Llagostera, ja que es trobava pràcticament descalçat. A banda d'aquesta menció, no es documenta cap troballa ni cap excavació arqueològica del jaciment.

Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim de tornada a Llagostera. Poc després del punt quilomètric 9, a la nostra dreta, trobem una pista (per no dir autopista) que duu a la masia abandonada de Can Cabanyes. D'esquenes a ella, en un petit turonet, hi trobem la pedra de sacrificis de Can Cabanyes de Montagut, un bloc de granit amb gravats geomètrics.

El roc amb gravats de Can Cabanyes amida 1.20 metres de llargada per 1.15 d'amplada. Ningú dubta de les inscultures, però hi ha debat amb la seva datació, ja que alguns el cataloguen dins el Neolític, entre el 4000 i el 2500 a.n.e., d'altres al Calcolític - Edat del Bronze, entre el 2200 i el 1800 a.n.e., i fins i tot hi ha els que diuen que, com a poc, una part és d'era medieval.

Aquí ampliem la ruta, aprofitant el llarg pont, el 6 de desembre de 2017, on tornem a visitar aquesta zona per a veure un parell de coses més molt properes a la masia en runes. Ja que està mig núvol i es poden fer bones fotos, fem una fotografia en detall de la pedra dels sacrificis.

A pocs metres al sud-est d'aquest roc, trobem el conegut com a paradolmen de Can Cabanyes, un possible sepulcre que encara resta sense excavar.

Consisteix en una petita cavitat natural formada per un roc de dimensions mitjanes que es recolza sobre blocs més petits. Davant seu, té unes pedres col·locades artificialment a mode de tancament formant un passadís d'uns 65 centímetres de longitud. L'espai interior, de forma rectangular, mesura 1.45 metres de longitud per uns 0.50 d'amplada i 0.40 d'alçada màxima.

No ha estat mai excavat, pel que no es pot confirmar la seva autenticitat tot i que té molts números per a ser un paradolmen megalític.

Ara ens dirigim al mas i agafem la pista que discorre a l'esquerra del seu límit i que baixa cap a l'abocador de Solius. Uns 185 metres més endavant i a l'esquerra, surt un corriol que ens duu directes a la cova de Can Cabanyes.

Igual que el paradolmen, aquesta cova era coneguda d'antic per investigadors locals de Llagostera, i tampoc no ha estat mai excavada, pel que no es pot datar ni confirmar el seu ús a la prehistòria. A una de les seves lloses laterals, hi ha un gravat en forma de regueró d'1 centímetre de profunditat i 25 de longitud que culmina amb dues cassoletes laterals i que, per la seva morfologia, pot ser d'època posterior a la prehistòrica.

Pel que fa a les seves dimensions, amida 1.80 metres de longitud, per 1.33 d'amplada i 0.80 d'alçada màxima. Per últim, direm que aquest possible jaciment va ser publicat el 1994 per Jordi Merino, Lluís Esteve i Casellas, i Xavier Rocas.

Cal dir que el menhir de Montagut, que el vam visitar l'any 2014, també forma part d'aquest espai megalític, tot i que va ser traslladat al poble de Llagostera temps ençà.

Per acabar la jornada, agafem el cotxe i anem cap a Calonge per a cercar el dolmen i el menhir de Puig ses Forques, situats a la urbanització que els hi dona nom, al seu punt més elevat.

El dolmen és un sepulcre de corredor de cambra semicircular datat aproximadament cap el 4200-3400 a.n.e. segons en Carreras i en Tarrús, 4000-3500 a.n.e. segons en Xavier Niell, el que fa que sigui dels megàlits més antics de la comarca. Té unes dimensions de 1.70 metres de llarg, 2.00 metres d'ample i 1.80 d'alçada, i també es documenta una obra tumular de tendència circular d'uns 8/9 metres de diàmetre sense cap resta de cròmlec peristàltic.

Era conegut d'antic pel Sr. Bofill de Palafrugell, que va informar a en Manuel Cazurro vers l'any 1912.

Les nombroses excavacions rebudes (1919, 1958, 1964 i 2012) van treure a la llum diversos i abundants materials, entre els que destaquen: un tros de vas campaniforme, un de vas carenat, diversos fragments de ceràmica, fragments d'ossos, dents humanes, ascles de sílex, 17 denes de collaret d'esteatita i un penjoll de pissarra.

D'altra banda, i segons en Xevi Niell, prop de la cambra hi ha una llosa amb dues cassoletes,  però nosaltres no la vam veure. En Carreras i en Tarrús també parlen d'ella, dient que és una roca que és una llosa caiguda, al llevant de la cambra.

Uns 25 metres més amunt, al cim del turonet, es troba el menhir de Puig ses Forques, que podem dir que no es troba a la posició on es va localitzar, ja que va ser traslladat uns metres amunt d'on es trobava estintolat a terra al moment del seu reaixecament, el 23 de març de 1958 per Lluís Esteva i Cruañas i els seus ajudants.

Tot i això, val a dir que el descobridor també fou Bofill, que el va ensenyar a Manuel Cazurro.

Xavier Niell, Enric Carreras i Josep Tarrús documenten un total de 19 cassoletes esculpides a la cara nord-est del monòlit.

Segons en Xavier Niell, fou erigit cap al 4000-3500 a.n.e., i amida 2 metres d'alçada per 1 metre d'ample, i 0.70 metres de gruix. La datació per en Carreras i en Tarrús és pràcticament la mateixa, vers el 4200-3400 a.n.e, sent també Neolític. Amb l'únic que veiem diferència és que el bo d'en Xevi el documenta de tipus estel·liforme, mentre en Carreras i en Tarrús el cataloguen com a antropomorf.

El dia 13 de gener del 2018, tornem a la zona a fer una visita ràpida i de nou ampliar la ruta. Anem just al carrer de sota, on visitem la Barraca de Ca n'Oller.

Es tracta d'un conjunt rocós existent a la parcel·la número 37 de la urbanització, situada a l'avinguda Mont-Ras, que, per sort, no està edificada.

Descobert el 1961 per Pere Caner, Manel Clara i Joan i Miquel Cama, és un conjunt de blocs caiguts formant un espai d'estil paradolmènic de forma triangular que, segons en Xavier Niell, amida uns 2 metres de llargada per 1 metre d'amplada i 0.70 metres d'alçada, i que consta d'una pedra solta a l'entrada, que fa que aquesta quedi dividida en dues de més petites.

L'excavació, realitzada el mateix any de la seva descoberta i efectuada per ells mateixos va donar a llum un fragment de ceràmica a mà amb decoració incisa, decoració típica del Neolític Antic-Epicardial, pel que podem datar aquesta troballa entre el 4900 i el 4600 a.n.e. A més, s'hi van trobar 8 fragments de ceràmica a mà informes, 1 còdol amb clares mostres d'utilització (percussor) i 3 fragments ceràmics més, aquests a torn.

Entre les troballes no hi ha cap resta òssia, però tenint en compte les troballes i la seva morfologia, podríem estar parlant d'una antiga tomba paradolmènica del Neolític antic.

Coordenades UTM(ETRS89):

Paradolmen de Pedra sobre altra: 31T 495047 4623198

Menhir d'en Llach: 31T 494604 4623051

Paradolmen D'en Garcia: 31T 494038 4622236

Menhir de Montllor: 31T 494064 4621951

Pedra dels sacrificis de Can Cabanyes de Montagut: 31T 495271 4624247

Paradolmen de Can Cabanyes: 31T 495283 4624253

Cova de Can Cabanyes: 31T 495236 4624568

Puig ses Forques: 31T 508964 4633990

Menhir de Puig ses Forques: 31T 508959 4634016

Possible paradolmen de la Barraca de Ca n'Oller: 31T 509079 4633912