Excursió megalítica de diumenge pel Corredor, a cavall entre el Vallès Oriental i el Maresme, amb el Manolo, la Fina i en Joan Boter, que, com sempre, ens va deixar admirats pel seu coneixement del terreny. Les fotos, aquest cop, són molt bones, no és perquè haguem fet un curset accelerat, les va fer en Manolo, que d'això en sap una estona, nosaltres ens vam quedar sense bateria a la càmera.
La primera fotografia és de la Torrassa o la Torrassa del Moro. És una torre romana, bastida per controlar la Via Augusta a l'època de convivència amb els ibers que va ser rehabilitada l'any 2011. Té una alçada total de 12.80 metres i una amplada de 9.34 metres de diàmetre i es troba situada al cim del turó de Can Bordoi (Llinars), a 412 metres sobre el nivell del mar.
Com hem dit, aquest jaciment fou bastit a l'era romana, concretament, a l'era republicana, vers el segle II a.n.e., tot i que, extraoficialment, corre un rumor de que els fonaments de la impressionant torre són ibers, però la versió oficial no diu res d'això.
Deixant de banda l'arqueologia, s'ha de dir que havia estat plovent tot el dissabte i feia bastant fred; així doncs, tenim la gran oportunitat de veure el Montseny amb prou neu, i amb una nitidesa brutal.
Havent admirat les vistes, ens posem per feina tot buscant el camí que ens portarà a la cova del cau de la Mostela II, però no vam ser capaços de trobar-la. Vam decidir deixar-ho per un altre dia. I ja que érem per la zona, anem a la casa-museu de Can Bordoi, ubicada just on comença la pista cap el Corredor, i que és molt, molt, molt recomanable, no només pel museu que conserva les troballes del Castell Vell (que ens va agradar moltíssim), també per l'estil modernista de la casa; la veritat, és espectacular.
De nou al cotxe, emprenem la carretera, que després és pista, que porta al Santuari del Corredor, però no hi arribem, ens aturem al camí que surt a la nostra esquerra direcció la masia de Ca l'Arenes, i tot caminant com si anéssim cap al dolmen, ens trobem a la vora esquerra del camí, el possible menhir de Ca l'Arenes III.
La veritat és que vist des de sota no té gaire pinta, però la cosa canvia quan el mires des del camí. Al nostre parer, no és res, però bé, no som arqueòlegs.
Podem dir que el roc amida 1.90 metres de llargada per 30 centímetres de gruix, i que en Tarrús i en Carreras al seu recull megalític del 2022, seguint el nostre blog, l'esmenten afirmant que no es cap monòlit prehistòric.
Ara tornem a la pista principal del Corredor i la seguim passant el Santuari i començant la davallada direcció Vallgorguina. Ens desviem per la primera pista que surt a la dreta i la seguim uns 1.7 quilòmetres cap a la Creu de Rupit, on trobem un camí a la nostra esquerra. Seguirem rectes per ell deixant una pista a la nostra dreta, i uns centenars de metres més enllà, a la part dreta del camí, a uns sis metres d'ell, trobarem recolzat a un arbre el menhir de la Pedra Llarga de Canyamars.
Això sí que és segur un menhir, està catalogat. El megàlit resta trencat i amida 1.65 metres de llargada, 95 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix.
Va ser descobert l'any 1887 per Artur Osona i Formentí, que en va fer un estudi, i, uns 100 anys més tard, va tornat a ser estudiat per Mora, exactament el 1984 i 1987, que, a la seva vegada, va publicar un croquis, mides i una fotografia del menhir encara sencer. Segons Daniel Daví, abans de l'any 1983, tenia una llargada total de 2.10 metres. Diem que abans del 1983 perquè va ser quan, en l'intent de girar el monòlit a mans de l'Associació Cultural de Vallgorguina, se'ls va trencar per una fissura que havia a la part inferior del menhir. No sabem on es troba l'altra part, suposem que escampada per la muntanya, però no la vam trobar, ni vam buscar molt a fons, tot s'ha de dir.
Segons en Carreras i en Tarrús, datem el sepulcre vers el Neolític final - Calcolític, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.
Tornem al cotxe i ens dirigim al Coll d'en Buac, seguint tot rectes pel camí fins a trobar una trifurcació, a la que agafem el camí del mig, deixant el camí per on veníem. A poca distància, veurem un que surt a la nostra dreta (GR 83 en direcció a Mataró). Allà aparquem el cotxe, i ens endinsem pel bosc que queda a la nostra dreta. Creuem tot el petit puig per un corriol que ens portarà, just a l'altre extrem, al tros ajagut a terra del menhir del Pi d'en Buac. No sabem ben bé quin pi és, en vam comptar uns quants abans de tornar al cotxe per encaminar un altre megàlit.
Aquest també sembla que sigui la part superior d'un menhir més gran. Actualment, el roc amida 1.25 metres de llarg, 85 centímetres d'ample i 30 centímetres de gruix, a falta de la part de baix.
De nou, en Carreras i en Tarrús afirmen que aquest roc no seria part d'un suposat menhir prehistòric.
Tornem novament al cotxe i anem a veure l'últim "menhir" del dia, el menhir Mañé, en honor al seu descobridor, l'Antoni Mañé. Desfem el camí fins la pista principal que travessa el Corredor i la seguim en direcció a Vallgorguina. Uns 200 metres després de la Masia del Trull, prenem un camí que surt a l'esquerra i el seguim uns 800 metres, passant per sota d'una línia d'alta tensió. A continuació, la pista es bifurca. Prenem la branca esquerra i aparquem a la part superior del collet del Trull. Veurem a l'esquerra un petit corriol, on es troba el suposat menhir.
El petit menhir d'en Mañé també podria ser que estigués trencat, a part del trencament visible a la fotografia, per això, tan sols amida 1.07 metres de llarg, 53 centímetres d'amplada i 25 centímetres de gruix. Segons algunes informacions, el menhir té uns petits gravats. Nosaltres no els vam veure i, la veritat, no ens dona la mateixa sensació que a en Antoni, que veia clarament un menhir. Val a dir que en Carreras i en Tarrús tampoc no en veuen cap monòlit prehistòric.
I ara anem a per l'última visita d'aquest intens matí de diumenge. Anem a veure les roques del Pla de Forcs. Tornem a la pista principal del Corredor i la prenem direcció Vallgorguina, creuem el poble i seguim tot rectes fins a la urbanització de Collsacreu, on agafarem el camí que vam fer per a trobar el menhir del Pla de les Bruixes, a la ruta Dolmen i menhir a Arenys de Munt i inscultures a Cardedeu.
Aquest cop, no ens endinsem per l'última part de l'Avinguda Montnegre, sinó que agafem un camí sorrenc, que surt poc abans de la seva fi. Tot anant rectes per aquest camí, passant diversos trencalls a dreta i esquerra, fins on el camí es bifurca. Aquí agafarem el camí de la nostra dreta i, al poc, topem amb una altra bifurcació on seguirem per l'esquerra, cap al veïnat de Cal Paraire. Ara seguirem rectes una bona estona per ell, passant un encreuament (en el qual gairebé se'ns emporta per davant un Nissan Patrol que no ens veia, ja que hi ha un fort pendent). Seguirem tot rectes una mica més, fins a trobar una cruïlla de diversos camins, on prendrem el de més a la nostra dreta. Als pocs metres, veurem una zona a l'esquerra on deixem el cotxe. Les roques del Pla de Forcs, també conegudes com a Pedra de les Olles, es troben a l'extrem est d'aquesta clariana i estan senyalitzades.
La primera notícia documentada del jaciment és de l'any 1988 per Ricard Pascual. Avui en dia, sabem que és un conjunt de pedres de 2.30 metres d'alçada, amb una forma més o menys triangular, molt i molt peculiar, no tan sols per les 24 cassoletes, 1 cubeta (natural) i reguerons fets a les roques, sinó també és molt curiosa la seva forma i la dels arbres que neixen just al costat, abraçant els rocs, que, per cert, estan ratllats amb unes tires de quars, creant un més que curiós contrast.
Inserim un calc que hem trobat al llibre Monografies 13 "Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès."
 |
| Calc segons Pascual de l'any 1988 |
No podem afirmar de quina era exacta són, però sí que podem dir que, segons el tipus de gravat, que és clarament en "U", han de ser neolítics, calcolítics o, com a molt, de l'Edat del Bronze. Per la relació amb jaciments de la zona, ho podríem deixar entre el Neolític o el Calcolític, vers el 5500-2200 a.n.e.
Amb aquests gravats, tanquem la matinal i marxem a dinar, que bé ens l'hem guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada