Aprofitant que anem de cap de setmana familiar, ens agafem el divendres també de festa i anem de nou a Vilajuïga. Deixem el cotxe al forat on vam aparcar per a fer la primera ruta de Vilajuïga, a la GIP-6041, i, a peu, tornem una mica enrere fins on surt un camí de sorra a la nostra dreta des de la carretera. El seguirem i, després de la desviació senyalitzada d'unes inscultures, creuarem una petita riera i ens desviarem a mà dreta cap al poblat de Canyelles. És un poblat medieval, on, en teoria, a la part superior, hi ha una cista, trobada pel grup GESEART, però enmig de tants rocs i el fet de ser una petita cista, no la vam trobar.
Afegit octubre 2020: Com som tossuts i teníem clavada l'absència de l'esmentada cista de Canyelles, aprofitant que som de cap de setmana per la zona i amb les seves coordenades en mà, ens disposem a fer un nou intent. Aquest cop, però, no hi anem passant per les inscultures de Canyelles sinó que ho fem seguint el corriol que mena a l'altra part de la carretera just davant d'on es deixa el cotxe per anar als gravats de Planells, entre els quilòmetres 2 i 3 de la carretera que puja a Sant Pere de Rodes, la mateixa GIP-6041. Avançant per aquest corriol, trobem un parell de roques amb un possible treball i, després d'uns 500 metres, trobem la cista a un extrem del poblat (evidentment, cal anar amb GPS).
El que crida més l'atenció, i a nosaltres ens fa veure-li un clar rerefons prehistòric, són les 10 cassoletes visibles que hi ha, que van dels 7 centímetres de diàmetre fins als 2.5 centímetres de diàmetre, totes elles encabides a aquesta llosa, que fa 107 centímetres de llargada, 60 d'alçada i 10 centímetres de gruix.
Vista la cista, tornem cap a les inscultures de Canyelles.
Trobarem dos grans rocs amb creus, cassoletes i reguerons datats del Neolític mig - Calcolític. La foto és del roc número 1; el 2 només conserva una creu, ja que una part de pissarra on hi havia diversos gravats va ser arrencada humanament i de forma furtiva.
A dia 12 de desembre del 2020, actualitzem l'entrada amb més troballes prehistòriques i més informació, i també inserim planimetries del llibre de la tesi de Josep Tarrús i Galter, Poblats, dòlmens i menhirs. El primer calc és aquest.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Tornem al cotxe i seguim per la GIP-6041 fins la part alta de la muntanya, començant la ruta per on vam acabar la de Dòlmens a Vilajuïga I. Admirem de nou les inscultures que hi ha allà i ens posem a caminar pel corriol que surt a uns metres d'aquestes (no baixeu per on vam arribar l'altra vegada!!).
Als 200 metres de caminar pel corriol, ens trobarem una bifurcació amb un camí que mena cap la part més alta de la muntanya. En aquesta bifurcació a mà esquerra del corriol pel que venim, veurem el dolmen Caigut II.
El megàlit fou descobert per Enric Carreras, Miquel Dídac Piñero i Josep Tarrús vers el 1987. Normal que el trobessin ells, tenint en compte que s'han encarregat, conjuntament amb altres membres del GESEART, de la reconstrucció i manteniment dels dòlmens de la zona, com molts d'altres a altres indrets. Aquest sepulcre en qüestió es tracta d'una possible galeria catalana.
Inserim la planta que dibuixa Tarrús a la seva tesi doctoral.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
El sepulcre "erigit" tindria unes dimensions de 1.35 metres de longitud, 0.80 d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i conserva un túmul circular de 6/7 metres de diàmetre, aquest sense restes d'anell peristàltic.
No s'ha realitzat mai cap excavació arqueològica, però tot i això en Tarrús el col·loca temporalment vers 3000-2700 a.n.e., a finals del Neolític inicis del Calcolític
Seguim pel mateix corriol que va baixant vers la vall, fins que trobem una bifurcació a mà dreta, que ens portarà, en poca distància, al dolmen Caigut I.
La primera publicació del sepulcre és de l'any 1934, quan Isidre Macau en dibuixa la planta i n'adjunta una fotografia.
Pel que diu Tarrús, el sepulcre de corredor del Caigut I, consta d'unes dimensions internes de 2.50 m de longitud, 1.50 d'amplada i 1.45 metres d'alçada, amb un túmul que té restes de plataforma de contenció de 8/9 metres de diàmetre i, un altre cop segons Tarrús, fou erigit cap al 3400 - 3200 a.n.e., a finals del Neolític. Ell en dibuixa la seva planta.
 |
Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Es documenten dues excavacions, la primera totalment furtiva, de la qual, òbviament no en tenim resultats, i la segona, produïda per August Panyella i Miquel Paradell l'any 1942, sense trobar cap tipus de material arqueològic.
Seguim pel corriol fins a arribar a una cova, la cova del Cau del Llop. Aquesta era habitada com a refugi en època neolítica.
Pensàvem anar fent el camí fins a veure el dolmen del Barranc, que ens l'havíem perdut en fer l'altra excursió, però en veure el tros de pendent que hi ha just davant del Cau del Llop, ens ho vam repensar. Ja hi anirem des de baix!!
Així doncs, refem el corriol, agafem el cotxe i continuem pel camí direcció Sant Pere de Rodes, fins que fem amb el cotxe una corba força pronunciada a la dreta (punt quilomètric 5.3). Allà deixem el cotxe i ja veurem el dolmen a uns metres... de fet, es veu des de la carretera quan ja saps on és.
D'aquest megàlit, de nom Vinyes Mortes I, en podem dir que fou en Isidre Macau el que el publica per primer cop l'any 1934, tot i que no l'excavà. Aquesta acció es produí vers el 1947-1948, quan Joan Garriga documenta diversos fragments ceràmics a mà, trobats a l'interior del sepulcre, i al 1970 Miquel Cura i Anna Ferran, esmenten un fragment de sílex melat.
Com a monuments megalítics de la zona va ser restaurat pel col·lectiu GESEART l'any 1997.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Ara sabem que és de tipologia galeria catalana i té una cambra sepulcral que amida interiorment 2 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i 1.60 metres d'alçada. L'obra tumular del megàlit fa entre 8 i 9 metres de diàmetre, sense cap resta visible de l'anell de contenció, i Segons Josep Tarrús i Galter fou erigit vers el Neolític final - Calcolític antic, entre el 3000 - 2700 a.n.e.
Caminem per un corriol que surt de la plana que hi ha davant de Vinyes Mortes I en direcció sud i, en uns metres, arribarem a Vinyes Mortes II.
La fotografia enganya bastant, és un tros de dolmen, m'hi vaig ficar dins i les lloses són més altes que jo... faig vora 1.75 metres.
Fou descobert per Joan Garriga vers l'any 1947, ell mateix l' excava i diu que dins la cambra, va recuperar diversos fragments de ceràmica a mà, d'altra banda el GESEART a la seva restauració va recuperar una vora bisellada del Bronze final, que resta dipositada al M.A.C. seu de Girona.
Les "mides" internes de la cambra són de 3.50 metres de longitud, 2.60 d'amplada i 2.40 metres d'alçada. Pel que fa al corredor aquest fa 2.50 metres de llarg, per 80 centímetres i consta d'una alçada màxima de 1 metre. L'obra tumular que contindria al centre, el megàlit és de 10/11 metres de diàmetre i no conserva cap resta del seu peristàltic, tot i que es creu que devia de ser un mur de pedra en sec.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Segons Tarrús, aquest sepulcre fou erigit vers el Neolític final, cap al 3400 - 3200 a.n.e.. Val a dir que l'estat actual és degut a la restauració feta pel per GESEART l'any 1997.
Tornem on és Vinyes Mortes I, travessem la carretera i seguim pujant, fins que trobem un fort revolt a la dreta, des de Vinyes Mortes I només hem fet uns 200 metres. Així doncs, continuem per un corriol que surt de la mateixa corba i s'enfila pel mig del camp cap el cim del puig. Seguint el corriol en 130 metres, arribarem al dolmen de Puig Margall.
Fou descobert per Isidre Macau l'any 1934 i tot i que ha estat excavat en diverses ocasions, cap d'elles ha obtingut el resultat esperat, no ha sorgit cap tipus de resta. La cambra de la petita galeria catalana amida interiorment 1.20 metres de longitud, 1.20 d'amplada i 1.15 metres d'alçada, i es conserva dins un túmul de 7/8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Tarrús col·loca temporalment, al sepulcre, per la seva morfologia, vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre 3000 i el 2700 a.n.e.. Per acabar amb el dolmen, podem dir, que el GESEART el va restaurar el 1997 sense trobar res de res a les terres de la cambra i el túmul.
Tornem al cotxe i continuem per la GIP-6041 fins a trobar (passat el quilòmetre 8) la indicació d'un encreuament de carreteres cap a Sant Pere de Rodes i Port de La Selva. Nosaltres girem a l'esquerra just abans d'aquesta senyalització i aparquem el cotxe al voral de la carretera o a l'entrada del camí (amb cura). Anem direcció la casa en runes (Mas de la Pallera) per un caminet d'entrada a la casa i, en uns 25 metres direcció nord-est, trobarem a un replà elevat el paradolmen de la Pallera o Roca Galera.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
La tomba té unes dimensions de 2 metres de llarg, 2 metres d'amplada i 70 centímetres d'alçada.
Un cop vist el paradolmen, continuem pel corriol, que ara fa baixada, ja que darrere aquesta muntanya ja tenim el mar, i, en uns metres arribem, al dolmen de la Pallera.
Aquest sepulcre de corredor fou descobert per en Josep Tarrús i Galter, Miquel Casas Tarrús i Jaume Tarrús Chinchilla l'any 1986. Es documenta un túmul de 6/7 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic, que conte una cambra sepulcral de 2.10 metres de llarg per 70 centímetres d'ample i 1.15 metres d'alçada conservada. Segons en Tarrús. el sepulcre es va erigir al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e.. També en Tarrús, dibuixa aquesta planta a la seva tesi doctoral.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
No s'hi ha fet mai cap excavació oficial, però val a dir que el grup GESEART, en una de les seves visites, va trobar a nivell de terra actual un tros de ceràmica neolítica i un altre de romana.
Avís, per veure les següents inscultures, porteu roba llarga, s'ha d'anar camp a través uns metres que són plens de garrics.
Ara tornem al camí més principal, i des de les ruïnes del Mas Pallera avancem 1.2 quilòmetres, en aquest punt veurem a la nostra esquerra, a una cinquantena de metres uns grans rocs, aquí és on resten insculpides les Creus de l'Hospital, just abans d'un mur de separació de finques.
Segons la informació que disposem, s'hi compten un total de 90 cassoletes aïllades, 6 halteriformes, 2 cassoletes amb un regueró, 6 pediformes, 9 reguerons aïllats, 155 creus, algunes formades per 4 cassoletes unides per reguerons, 6 cruciformes dobles i 5 reticulats.
Aquest és el calc que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral. És realment impressionant,
Avís, de nou s'ha d'anar camp a través.
Desfem el camí i tornem direcció Vilajuïga per la GIP-6041. Aparquem a la zona d'esbarjo del Mas Ventós i, al seu límit oest, veurem un camí ben definit direcció sud que agafarem. El seguirem uns 200 metres fins que el camí baixa més pronunciadament al costat del barranc, continuarem uns 50 metres i empalmarem amb un camí medieval amb parets de pedra seca que encara aguanten. A partir d'aquí, millor que seguiu les marques grogues perquè explicar com arribar al dolmen de La Creu Blanca és un problema (i vigileu amb la inclinació!!). Just on és el dolmen i on un s'ha de desviar del camí per a arribar-hi, està indicat.
Es tracta d'un possible sepulcre de corredor, que va ser descobert l'any 1942 per August Panyella i Miquel Taradell. La cambra sepulcral amida interiorment 1.60 metres longitud, 1 d'amplada, 1.20 metres d'alçada, però s'ha de dir que del túmul no en queden restes visibles, cosa que a mi, no m'estranya, crec que pel lloc on està situat li queda ben poc de temps de vida comparat amb el que ja té. Aquest sepulcre va ser erigit vers el Neolític final, cap al 3400-3200 a.n.e.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
La primera menció d'ell és d'August Panyella i Miquel Taradell, que l'excavaren el 1942 i el publicaren l'any següent, denunciant que a l'excavació, no va sorgir cap resta.
El que sí creiem que val la pena mencionar és que aquest megàlit caigué en l'oblit, fins que el 2 de març de 1987, quan fou retrobat per membres del GESEART després del incendi que va haver-hi a la zona.
Refem el camí i, quan ja gairebé som a la plana on comença la zona d'esplai de Mas Ventós, surt un camí a mà esquerra que en pocs metres ens portarà al dolmen del Coll del Bosc de la Margalla.
A l'excavació d'aquest megàlit, s'hi van trobar tres nivells d'utilització, essent el primer d'època ibera, el segon del Calcolític i el tercer i més fons del Neolític, que és quan es va erigir, cap al 3400-3200 a.n.e.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Fou descobert i excavat per August Panyella i Joan Garriga vers el 1943. Com hem dit abans, a aquesta excavació van sorgir materials corresponents a tres fases prehistòriques, que relacionen el tipus de troballa amb el nivell estratigràfic.
- Al nivell 1, es documenten: 2 fragments de vasos ibers a torn, 6 fragments de vora en ceràmica a mà, 41 fragments informes més del mateix estil, 1 fragment amb carena de vas a mà, 16 fragments informes de ceràmica a mà de pasta fosca.
- Al nivell 2, es documenten: 2 carenes de vasos de ceràmica a mà de pasta clara, 1 fragment de base plana de ceràmica a mà, 61 fragments informes del mateix estil, 2 fragments amb incisions, que podrien ser pertanyents a vasos campaniformes, 2 vores i un fragment d'un vas campaniforme pirinenc i una vora d'un bol del mateix estil ceràmic.
- Al nivell 3, es documenten: 15 fragments de ceràmica a mà i 1 ascla de sílex.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Ara sí, tornem al cotxe i seguim per la GIP-6041 direcció Vilajuïga, i ens aturem on vam començar la ruta de Dòlmens a Vilajuïga I. A peu, tirem rectes pel camí, deixant a mà esquerra el trencall que porta a la ruta dolmènica que ja havíem fet, fins a arribar a un revolt pronunciat a la dreta, on surt un corriol que mena cap al dolmen de la Vinya del Rei. Gairebé arribant a ell, el corriol segueix, deixant el dolmen a l'esquerra, i s'enfila vers el barranc. En pocs minuts, arribarem al dolmen del Dolmen del Barranc de Vilajuïga.
Del possible sepulcre de corredor, és evident per la foto, que no es pot assegurar el tipus de dolmen que és, però Tarrús creu que és un possible sepulcre de corredor, i el data al Neolític final, entre el 3400-3200 a.n.e..
Consta d'una cambra sepulcral que amida interiorment 1.90 metres de longitud, per 60 centímetres d'ample i 90 centímetres d'alçada conservada, cal dir però, que de l'obra tumular no en queden restes visibles.
 |
| Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs |
Fou descobert per Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes, Vicenç Feliu i Egidio, i Rafael Barnés el gener de 1941. El 1950, l'excavà Joan Garriga i Pujol, sense recuperar cap tipus de material.
Com a curiositat, dir que aquest dolmen va estar amagat per la vegetació des de mitjans del segle passat, però el van retrobar el 2 d'Octubre del 2000 a causa de l'altre gran incendi forestal a la zona.
Buffff, per fi hem acabat!!! Molt cotxe, però molts dòlmens!!!! A l'últim, les cames ja em feien figa!!
Impresionant.Realment encomiable i Impagable!!! Jo he fet estudi particular d'aquests monuments i els defenso a https://revisio-cultural.webnode.es/
ResponEliminaAllí hi ha enllaços que donen diverses solucions a l'existencia dels dolmens europeus.
Moltes merçès!... i Per molts anys!!!. Abraçada RRRiu
Encomiable tasca la que heu fet. ... Impagable !!!
ResponEliminaJo també he treballat per tal d'oferir l'explicació de l'existència d'aquesta mena de monumens. Per molts anys!
Moltes gràcies Ramon, pel teu comentari, ens omplen molt aquest tipus de felicitacions, mirarem el teu web.
EliminaMarc