De nou per l'Alt Urgell, ens allotjarem aquest cap de setmana a un preciós i petit poblet que es diu Estamariu, a uns 10 quilòmetres de La Seu d'Urgell. L'estada en aquest poble no va ser casual, ens interessava per la proximitat al poble de Bescaran que es troba un xic més al nord, nucli que consta de, com a mínim i que nosaltres sapiguem, tres sepulcres.
El primer que vam visitar, el dolmen de La Cabana del Moro del Coll Jovell (tot i que la Generalitat el té inventariat com a Juvell), que és el que es troba més allunyat direcció nord. Per arribar-hi, sortim d'Estamariu per la carretera direcció Bescaran, que es troba a uns 5 quilòmetres, però no entrem al nucli. La carretera el voreja passant primer per un maco salt d'aigua, del que no hem trobat el nom, que quedarà a la nostra esquerra, i el preciós campanar de Sant Martí de Bescaran, al poc a la nostra dreta. A uns 250 metres de seguir per la carretera asfaltada, tenint com a punt de referència el campanar i després d'un revolt a l'esquerra, veurem una pista sorrenca en bon estat que surt tot fent un gir prou pronunciat a la nostra dreta. La prenem, tot seguint-la 1.9 quilòmetres, on ens trobarem un desviament a l'esquerra. Per aquí, seguim 3.2 quilòmetres, punt on trobarem un camí no permès per a vehicles (que no siguin "els forestals") a la nostra dreta, amb una àmplia zona per a aparcar el cotxe.
A peu, ens endinsem pel preciós camí, tot creuant boscos i prats, fent pujada. El seguirem i, en prop de 1.7 quilòmetres, toparem amb un prat pel bestiar amb un abeurador a la dreta del camí, que segueix tot recte. Aquí deixem la bonica pista i ens enfilem al turó de la dreta, que és de fàcil caminar tot i que al principi és prou costerut. A la seva part alta i fàcilment visible, trobarem la cambra pirinenca de la Cabana del Moro del Coll Jovell.
És, com molts megàlits de la zona, de tipologia cambra pirinenca, una cambra sepulcral sense passadís d'accés, on s'hi encabien els difunts a través d'un rebaix a la llosa davantera, és a dir, com una cambra simple, amb l'única diferència de que, segons la teoria, aquest estil dolmènic té les lloses menys treballades.
Va ser descobert entre el 1965-1969, per una tal Ramona, mestra de Bescaran. Del sepulcre es conserven clares restes de túmul, d'uns 10-11 metres de diàmetre, construït a raó de terra i pedres, i, com es pot veure a la fotografia superior, la llosa de coberta resta trencada i desplaçada del seu lloc original. Aquesta cobria una cambra sepulcral de 1.32 metres de llarg, 1.34 metres d'ample i 1 metre d'alçada.
Segons Josep Tarrús i Enric Carreras al seu recull dolmènic de Catalunya del 2022, només consta d'una excavació efectuada per part de la mestra gallega de Bescaran, que al marxar del poble s'endugué totes les restes recuperades, entre elles: restes òssies humanes, algun crani i eines en sílex. Segons es documenta, Miquel Cura i Morera va demanar excavar-lo vers el 1969-1970, però la Generalitat ho va denegar.
Tot i que resta sense excavació oficial, la Generalitat el cataloga com a cista i el col·loca dins l'espai temporal de finals del Neolític, vers el 2500 a.n.e. (datació antiga). Nosaltres creiem en la possibilitat de que sigui Calcolític, entre el 2700-2200 a.n.e., més que res per la tipologia del sepulcre, que al nostre parer és una cambra pirinenca i ara encara n'estem més segurs, quan Carreras i Tarrús arriben a la mateixa conclusió i el daten entre el Calcolític i l'edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.
El següent que visitarem és el dolmen de La Llosa. Aquest és ben fàcil de trobar, tot agafant el cotxe i refent el camí que hem pres abans uns 2 quilòmetres, on hi ha una pista a l'esquerra, de nou amb una tanca. A peu, seguim per ella fins a trobar una casa, que ens va semblar abandonada, i al seu costat, al lateral d'un camp per a conrear, veurem a distància el reconstruït sepulcre de la Cabana de la Llosa o Llosa de la Borda o Llosa de Bescaran.
Aquest megàlit, com l'anterior company, fou descobert per la mestra de Bescaran, la senyora Ramona; el va trobar entre 1965 i 1969.
Es tracta d'un" estrany" megàlit de les terres pirinenques, ja que a l'excavació del 2016 varen trobar restes evidents d'un corredor d'accés a la cambra funerària, fet del tot inusual als Pirineus. De fet, és l'únic que es coneix amb aquesta estructura a la zona. Segons Gerard Remolins, el corredor d'accés a la cambra funerària devia de ser baix i curt, només podent accedir a ella de genolls.
Tot i això en Carreras i en Tarrús, el cataloguen com un dolmen simple amb corredor curt i descobert. Ells li atorguen unes dimensions a la cambra sepulcral de 3.65 metres de llarg, per una amplada de 1.35 metres i 1 metre d'alçada, del corredor en canvi no en donen cap tipus de mesures. El que sí mencionen és el doble anell de contenció al seu túmul, un al voltant de la cambra sepulcral i un altre delimitant el perímetre del túmul, aquest d'uns 9-10 metres de diàmetre i una espècie de cripta darrera de la llosa de capçalera, on es van recollir quantitat d'ossos humans i diversos aixovars.
Pel que fa a la documentació del megàlit, n'hi ha molta, ja que ha estat excavat i reconstruït en tres etapes sota la direcció de Gerard Remolins i Sara Ubach, sent l'última excavació i reconstrucció total a finals de l'any 2017.
De les excavacions al megàlit, es documenten: Nombrosos fragments de ceràmica a mà, botons prismàtics d'os, curts i llargs, 1 penjoll triangular d'os, 1 dena d'os amb una estranya forma, 2 espirals, 1 anella, 1 dena de bronze i gran quantitat d'ossos (gran part d'ells trobats a la cambra posterior a la capçalera), entre ells, 5 mandíbules i restes postcranials.
Aquestes troballes atorguen una nova datació al sepulcre, que inicialment es creia Neolític, posicionant-lo vers finals de l'era Calcolítica - edat del Bronze. Segons Carreras i Tarrús, vers el 2700-1800 a.n.e.
I l'últim que vam veure, fou el de la Cabana del Moro de Bescaran, al que arribarem fàcilment i amb el cotxe, tot seguint la pista fins a arribar on fa estona hem girat a l'esquerra per anar a veure el primer megàlit del dia. Ara, però, seguim la pista vers la part que no hem fet, tot girant de nou a l'esquerra. Per aquí seguirem 1.8 quilòmetres, on trobarem una pista un xic més atrotinada, però amb un estat suficientment bo com per anar amb el cotxe. Prop dels 1.2 quilòmetres, petarem a un prat de reduïdes dimensions, on, a la seva part final a la dreta de la pista, veurem el rètol indicatiu del sepulcre.
Aquesta cambra pirinenca, descoberta per Lluís Marià Vidal el 1894, resta en un bon estat de conservació, tot i que la coberta es troba un pèl desplaçada vers la capçalera. Es troba al centre d'un túmul d'11-12 metres de diàmetre i una alçada conservada prou significativa, tot ell bastit a raó de pedres i terra. El cròmlec no és tan visible, només en algunes zones es veuen restes d'un mur de pedra seca que faria de peristàlit.
Podem dir que les dimensions de la cambra funerària són de 2.70 metres de llarg, 1.70 metres d'ample i 1.80 metres d'alçada. La coberta, que és prou espectacular, amida 3 metres de llargada, 2.70 metres d'amplada i 45 centímetres de gruix
Com hem dit, la primera menció del sepulcre fou l'any 1894 per Lluís Maria Vidal, però desconeixem les accions efectuades pel bon home. Anys més tard, concretament el 1916, Serra Vilaró l'excavà, tot i que, segons es documenta, l'excavació va ser molt lleugera, ja que el megàlit havia estat remogut pels capellans de la contrada. De fet, segons el mossèn, a l'exterior de la cambra i en superfície, es va trobar un seguit d'ossos i testos.
Tot i això, en Serra Vilaró va recuperar diversitat de restes arqueològiques (dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona). Entre elles: nombrosos fragments ceràmics de 12 vasos amb formes carenades, 2 d'ells amb
nansa d'apèndix de botó de la terrera, 3 làmines de sílex, 3 anelles
de bronze de secció circular, 2 de secció quadrada, també de bronze, 43 denes
discoïdals d'esteatita, 1 lloseta d'esquist, fragments d'os polit i
restes cranials de 4 individus.
A banda d'aquestes restes, al llibre de "Arqueología de Cataluña y Baleares", Carlos Garrido afegeix 213 peces dentàries, 14 d'elles d'individus infantils. Ell mateix el col·loca temporalment a l'era calcolítica, sent el seu ús més freqüent a l'edat del Bronze. Afirmacions confirmades per Carreras i Tarrús, que afegeixen 2 cranis humans, i també el posicionen al Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Comencem la tornada, amb la intenció d'anar a La Seu a visitar el meu cosí... Pla que no va sortir bé, ja que quan érem gairebé arribant a la N-260 vam punxar i es va truncar el que quedava de dia.
Tot baixant d'aquí direcció la N-260, podem girar a l'esquerra i fer la ruta de Prullans, o bé girar a la dreta direcció La Seu d'Urgell, i visitar el munt de megàlits que hi ha després de la capital urgellenca. Però bé, després d'això, no crec que quedin ganes de més.
Cabana del Moro del Coll Jovell: 31T 381746 4695703
Cabana de la Llosa o Llosa de la Borda o Llosa de Bescaran: 31T 381177 4694877
Cabana del Moro de Bescaran: 31T 381409 4693083
