Antiga ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva, que actualitzem i ampliem amb nous jaciments a dia 15 de novembre de 2025, ja que fem una excursió amb en Manolo i la Fina per a visitar nous monuments de la contrada.
Per arribar al primer lloc prehistòric, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant la urbanització i deixem el cotxe a la seva fi, encara a la zona asfaltada. A peu, baixem pel carrer que queda a la nostra esquerra tal i com hem arribat, que, al poc, fa un pronunciat gir, on queda una construcció a la seva part exterior, no recordem de què era, si una torre elèctrica o un dipòsit. Nosaltres seguim pel carrer, que es va atrotinant, i a uns 100 metres n'emprenem un altre a la nostra dreta, que encara el recordem més atrotinat. Per aquest, en un centenar de metres com a molt, trobarem un pas als boscos de l'esquerra i, en entrar a la zona, buscarem un corriol que ens portarà directament a les inscultures de Pedra de la Perafita I i II.
Trobarem la primera, que també rep el nom de Perafita dels Bufadors, a 75 metres en línia recta del pas de l'atrotinat carrer al bosc (s'ha de pujar vers la nostra dreta, per salvar una depressió que hi ha, i tornar a baixar tot vorejant-la), el millor com és habitual, anar amb coordenades.
Aquesta meravella va ser descoberta el desembre de l'any 1984 per Genís Pinard, veí d'El Port de la Selva, i dos membres del Geseart, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero.
Segons en Tarrús a la seva tesi doctoral, es tracta d'un conjunt d'uns 90 centímetres de llarg per 65 centímetres d'amplada, amb 17 cassoletes d'entre 9 i 3 centímetres de diàmetre i una profunditat d'entre 0.5 i 1 centímetre, unides per reguerons formant un reticulat, i una cassoleta aïllada (diria que en vaig comptar 4 o 5 d'aïllades).
Inserim el calc que presenta en Josep Tarrús a la seva tesi.
.jpg) |
| Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
Ara seguim el desdibuixat corriol fins que veiem les runes d'una cabana. Darrere d'aquestes, a uns 8 metres i seguint en la mateixa direcció, trobarem la pedra insculturada II de Perafita, que es troba a uns 205 metres en línia recta de la companya I.
Aquest roc gravat no l'hem trobat documentat enlloc, però sí referenciat sense cap tipus d'informació arqueològica associada, pel que podem dir que ens trobem davant d'un panell amb unes 8-10 cassoletes a la part superior, una de molt gran a la banda inferior de la nostra dreta, i a l'esquerra d'aquesta una altra de possible.
Tornem fins al cotxe i ens posem a caminar per la carretera que en aquest punt desapareix tornant-se camí. 1 quilòmetre més tard, a un revolt a la dreta en el sentit de la marxa, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el corriol uns 400 metres, trobem el sepulcre de La Cendrera.
Aquest dolmen fou descobert a finals del segle XIX per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1894, Lluís María Vidal.
Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal bastit en pissarra, que consta d'una cambra sepulcral de 1.48 metres de llarg, 1 metre d'ample i 1.10 metres d'alçada. Tot ell restava a l'interior d'una obra tumular de la que encara hi ha restes del mur de pedra en sec que feia de peristàlit, i que deixa entreveure un diàmetre tumular d'entre 6 i 7 metres.
Cal dir, però, que una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que l'obra tumular i el corredor que devia tenir. Òbviament, la seva localització no ha ajudat gaire a la conservació estructural del megàlit. De fet, en Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.
.jpg) |
| Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
No consta cap excavació oficial de l'antiga tomba, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés. És per això que, a falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, cap la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., concretament vers el 3400-3200 a.n.e.
Tornem al camí principal i el seguim en la direcció que portàvem 850 metres més, havent deixat un desviament a la nostra dreta, i just en acabar un mur de pedra seca, típic de la zona, també a la nostra dreta, veurem de nou a la dreta el que sembla un antic camp de conreu. A pocs metres del camp a la seva cantonada nord-est i a uns 60 metres del camí, veurem el que sembla una cabana de pastor prou gran i ben elaborada, i a l'interior d'aquesta ens trobem amb això.
Com es pot veure, prehistòricament es van col·locar un seguit de lloses clavades per a tancar la balma natural i aprofitar el lloc com a tomba alternativa. Milers d'anys més tard, va tornar a ser utilitzada pels pagesos de la zona, que van modificar la seva estructura. Segons sembla, van treure les lloses del fons de la sepultura per a fer-hi una porta més gran i la van cobrir de pedra seca per tot arreu. L'obertura que es veu a la fotografia seria l'entrada original de la cambra.
De la poca informació publicada sobre ell, hem pogut saber que fou identificat per Isaac i Joaquim Cervera Cané el 1905, que no van donar la informació a ningú. Més d'un segle després, el 2021, un besnet del primer, el Pere Toro Cervera, va retrobar el paradolmen llegint les informacions que els seus avantpassats li havien deixat. El 2022, el Pere va comentar la troballa amb el Vicenç Armangué, estudiós de la zona i autor d'un llibre de megalitisme de la zona, a la vegada que líder de Megalítica.cat, qui, curiosament, havia ja visitat el paradolmen el 2014. En paral·lel, el 2020, el Jordi Joan Saiz (Montagut a Wikiloc) el va col·locar a una de les seves rutes per la zona com a possible paradolmen. I finalment, el 2023, va ser estudiat i excavat pel departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, a càrrec d'un equip comandat per Rafael Rosillo.
Durant les dues setmanes que va durar l'excavació, varen sorgir diferents restes d'era neolítica final, com fragments ceràmics, una dena de collaret, un làmina de sílex i un molí barquiforme.
Amb la informació que tenim de l'excavació i el seu estil arquitectònic, podem posicionar temporalment la seva construcció i ús vers el 2700 a.n.e. Segons l'excavació i les troballes obtingudes no sembla pas que fos reutilitzat a era prehistòrica, tenint un ús més aviat curt, fet que sobta tenint present el següent jaciment.
Just al davant del sepulcre, mirant el què denominàvem abans com a "antic camp de conreu" al seu extrem dret, podem veure les inscultures que reben el mateix nom que el paradolmen, les inscultures dels Bufadors.
Ara anem a visitar un altre dolmen "típic", el sepulcre de Mas Godó. Des del camp on es troben el paradolmen i els gravats, desfem un tros de pista fins trobar el camí que abans hem passat de llarg, que ara ens surt a l'esquerra i deixa sobre seu les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. A uns 350 metres des de que hem pres aquest camí, emprenem un corriol que surt a mà esquerra i el seguim uns 370 metres més, punt on trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada, que et deixa al sepulcre en uns 30 metres.
Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna. El sepulcre megalític va caure en l'oblit, i va ser redescobert per Manuel Flores Entrena el 23 de setembre de l'any 1990.
Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud, 1.55 metres d'amplada i una alçada de 0.90 metres. Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 o 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.
.jpg) |
| Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
Podem posicionar temporalment el sepulcre igual que el visitat avui de la Cendrera, ja que ens trobem en el mateix cas, no hi ha cap resta documentada que ens permeti atorgar-li un època d'aixecament o d'ús. Per la morfologia, ha de ser del Neolític, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.
Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús a la seva tesi, amb la llosa de capçalera cedida cap a l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.
Amb aquest megàlit, deixem la zona per avui. No incorporem el dolmen de Taballera a aquesta entrada, ja que el vam visitar anys més tard anant des d'un altre punt, ja que ens quedava bastant fins a ell si anàvem des del Mas Godó i els nens eren encara petits.
Coordenades UTM(ETRS89):
