Dòlmens als districtes de Prades XIII i Perpignan III

Toca cap de setmana amb els Lara Ranchal, l'Alberto i la Dominique, i aquest cop també amb en Pere. Anem a la zona del Rosselló, on hi ha una important concentració megalítica.

Realment, les dues rutes que vam fer aquest cap de setmana van ser preparades per l'amic Manolo i, val a dir que, amb només dues rutes vam veure un bon grapat de megàlits... a la d'avui en veiem un total de 7, tots ells sepulcres.

Comencem la ruta a Sant Miquel de Llotes, des d'on seguim la carretera D2 direcció sud, sud-est, creuant la barriada de Les Masus i conduint 4.4 quilòmetres. En aquest punt, veiem un rètol a l'esquerra indicant "Dolmen". Nosaltres vam aparcar allà, tot i que es pot arribar amb el cotxe fins el primer sepulcre, que es troba caminant tot rectes per la pista principal 800 metres, punt on surt una nova pista a la nostra esquerra que et duu al dolmen en 70 metres.

Veiem el restauradíssim dolmen de la Creu de la Llosa o Creu de Falibe. Val a dir que gairebé tots els dòlmens que veurem avui han patit una forta restauració.

La restaurada tomba serà per a nosaltres el centre de la petita caminada que farem tot seguit per a visitar els propers sepulcres.

Del dolmen pròpiament dit, sabem que la cambra fa 2 metres de longitud, per 0.90 metres d'amplada i uns 0.60 metres d'alçada. El modern túmul no sé si està fet tal i com deuria ser dimensionalment l'original, però, segons la documentació trobada, aquest tindria un diàmetre d'entre 8 o 9 metres. Sobre d'ell, s'hi han trobat fragments ceràmics que donen un clar senyal d'anteriors violacions del sepulcre, que, per cert i segons les ceràmiques trobades, fou construït entre el 1500 i el 1400 a.n.e., quasi a la fi del Bronze mitjà, i va ser reutilitzat vers el 1100 i el 850 a.n.e., i a l'època romana.

Inserim la planimetria que presenta Jean Abélanet en el seu llibre d'itineraris megalítics al Rosselló i els Pirineus nord catalans.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

A molts dòlmens francesos, els hi han fet aquest fals túmul tot envoltant el sepulcre, imitant l'original que aguantava l'estructura de la cambra i el seu corredor. Com diem, no sabem si les seves dimensions són com les de l'original, però, com a mínim, ens va anar genial per a veure la impressionant llosa de coberta, que té infinitat de reguerons, creus i cassoletes... a comptar entre 23 - 27 creus i variants, i entre 130 - 137 cassoletes.

Inserim el dibuix en planta que presenta Jean Abélanet en el seu llibre d'tineraris megalítics.

Extret de "Itinéraires Mégalithiques"

Tot seguint la ruta preparada pel Manolo, anem a visitar el sepulcre del Serrat d'en Jacques, que es troba tot pujant el turó per un corriol que surt al costat de la Creu de la Llosa, amb un pronunciat pendent a estones. Són tres minuts a molt estirar, uns 220 metres. Com es pot veure, també té restaurat el túmul que l'envolta.

Va ser descobert per Eugène Devaux, bé descobert, ja era conegut des del segle XIX, però ell fou el primer en citar-lo el 1934. Però no fou fins el 1949, quan Pierre Ponsich o Pere Ponsich el va estudiar. El sepulcre és un dolmen de corredor, mal restaurat vers el 1994  i, com hem dit abans, just al costat del dolmen de la Creu de la Llosa, a uns 240 metres de distància.

Com es veu a la fotografia, la llosa de coberta està trencada, la part que falta tapant el dolmen sembla que és la que es veu estintolada sobre el túmul... la qual cosa em fa pensar si veritablement el túmul en aquest indret està intacte, o bé l'han col·locada a sobre a la reconstrucció del sepulcre. A banda d'això, cal esmentar que la llosa de coberta esmentada té una gran cassoleta insculpida.

Inserim la planta existent al llibre d'itineraris megalítics de Jean Abélanet.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

A l'excavació del megàlit, Pere Ponsich va trobar diversos fragments ceràmics campaniformes, corresponents des del Calcolític a a l'edat del Bronze. La cambra del megàlit fa uns tres metres de llarg per 1.80 metres d'amplada a la seva entrada, i 1 metre a la capçalera del sepulcre, fent així que tingui una forma un pèl trapezoïdal. 

Avancem una miqueta més pel mateix corriol, només uns 40 metres, per a trobar l'abric du Vengeur. No tenim la certesa de que sigui prehistòric perquè no hem trobat referències en aquest sentit, però sí que ho sembla morfològicament.

I també disposa d'una altra "cambra" just al costat. Semblen cavitats aprofitant rocam existent...

A més de la morfologia, tenint en compte la proximitat a un munt de megàlits, per què no pensar que podrien ser sepulcres en forma de paradòlmens? Tot i que no hem trobat informació arqueològica, sí hem trobat mencions de diversos arqueòlegs catalans i francesos.

Tot seguit, desfem el camí fins el dolmen de la Creu de la Llosa i anem al dolmen de Puig del Fornàs o Coll de la Creu de Falibe, tot accedint al turó del davant per un corriol que el va vorejant i que surt prop del dolmen de la Creu de la Llosa creuant el camí principal. Des de l'inici del camí fins el dolmen, recorrerem 400 metres.

Tots ens van semblar idèntics (érem novells en això del megalitisme), però bé,  si et fixes en les lloses de la cambra, es veu ràpid que estem visitant un nou megàlit, però és que realment s'assemblen molt, aquests tres sepulcres, més que res per la restauració efectuada.

El megàlit fou descobert l'any 1976 per uns caçadors. El mateix any, Henri Baills l'estudià i també es va protegir oficialment.

El corredor de 4 metres de llarg es troba peculiarment no alineat amb la cambra sepulcral, fent forma de "q". La cambra, de 2 metres de llarg per 1 metre d'amplada, està coberta per dues lloses gravades amb diverses cassoletes i creus. La cambra sepulcral està envoltada per un cròmlec d'uns 8 metres de diàmetre.

A l'excavació de la cambra efectuada per Henri Baills, varen sorgir dos fragments de bronze (un anell i un fil), i un parell de fragments ceràmics, un d'ells d'era medieval, fet que assegura la seva reutilització a aquesta època. Pel que fa a restes antropològiques, aparegueren totes en el túmul, el que fa pensar en una espoliació del megàlit. En el túmul, també aparegueren diverses restes ceràmiques del Bronze Mig - Final (vers el 1200 - 1000 a.n.e.), pel que es creu que fou construït cap aquesta última edat, i que fou reutilitzat a l'època medieval.

Baixem del turó i tornem al cotxe per apropar-nos al dolmen de Mas Payrot I o Masos I, també conegut, en menys mesura, com a Canalettes. Per arribar-nos-hi, anem direcció Sant Miquel de Llotes per la D2 durant 2 quilòmetres, lloc on trobarem una entrada a mà dreta amb la indicació Mas d'en Peyrot (crec que Peyrot en francès, Payrot en català). Seguim el camí enquitranat fins al primer desviament a l'esquerra, just al vèrtex d'una pronunciada corba a mà dreta.

A peu, seguim pel camí sorrenc i, poc després de la primera corba, que es troba a uns 100 metres d'emprendre la marxa, agafem un corriol que ens sortirà a mà dreta i ens aproparà al dolmen. Però no us penseu que va ser fàcil, primer pel camí d'accés, i segon per a trobar-lo, a banda de que té un fort pendent, tant de pujada com de baixada... i com hem dit, després cerca el dolmen, perquè el caminet existent no t'hi porta. El trobarem al cim del turó, sense camí definit, potser un pèl desbrossat, però bé, et quedes tot esgarrapat per les plantes.

Les dimensions del Mas Payrot I són difícils de determinar donat el seu estat ruïnós, però es pot estimar una alçada màxima de 1.23 metres, una longitud de 2.15 metres i una amplada de poc més d'1 metre.

Fou descobert per Pere Ponsich el 26 de novembre de 1959 i ell mateix el va fer inscriure a la llista de monuments històrics francesos.

Seguim caminant pel cim de la muntanya, direcció oest, fins a trobar les restes del megàlit de Mas Payrot II o Els Massos II a uns 110 metres, que al final són més, ja que, òbviament, el recorregut no és en línia recta, però bé, que és a tocar. Com es veu a la fotografia, les lloses que resten del sepulcre han estat reutilitzades com a parapet pel punt de tir de caçadors.

La primera cita d'aquest dolmen va ser feta per Jean Abélanet el 1966. De l'esquema de lloses del llibre d'aquest autor, podem determinar unes dimensions màximes aproximades de la cambra de 1,90 metres de llarg, 1,10 d'amplada i 0,83 d'alçada conservada.

Baixem del turó per un corriol fins el camí des d'on hem emprès el corriol de pujada, és complicadet, complicadet, però bé, a lliure elecció, perquè la baixada del turó per on hem pujat, deu ser complicada també.

Tornant a terra més planer, encaminem cap al cotxe i, anem a visitar el sepulcre de Mouillières, també conegut com a Camp Gran I. Hi ha diverses formes d'arribar; nosaltres anirem per les carreteres més importants, tot i fer un xic de volta, ja que, per anar ràpidament, hem d'anar per camins privats o d'accés restringit, i no ens va de 5 minuts. Arribarem al sepulcre tot seguint la D2 durant 3.7 quilòmetres, tot creuant el nucli de Sant Miquel de Llotes. Aquí, emprenem la D16 cap a la nostra esquerra i la seguim 2.3 quilòmetres. En aquest punt, agafem una pista sorrenca que surt a mà esquerra i la seguim tot recte 3.2 quilòmetres, lloc on veurem un altre camí sorrenc que surt vers la nostra esquerra, just on hi ha una moderna edificació també a mà esquerra, aquí deixem el cotxe.

Uns 200 metres més tard, després d'una corba i pocs metres després d'un camí, emprenem un corriol, a mà dreta, que seguint-lo arribem a la tomba en uns 130 metres... però ara que fem l'actualització a dia 30 d'abril de l'any 2022, no sabem si realment les coordenades que tenim són les exactes, o el megàlit es troba just al corriol d'accés.

Del megàlit de les Mouillières, no hem trobat gaire cosa, només que faria unes dimensions d'1 metre per uns 80 centímetres. Com es pot veure, està molt malmès, restant en peu dues lloses laterals i la de capçalera. Tot i això, pel que en queda de la seva estructura, es pot datar vers la segona fase megalítica vers el IV- III mil·lenni a.n.e.

Ara anirem a visitar el germà II de Camp Gran, que el trobarem fàcilment tornant fins al cotxe i seguint pel camí direcció nord uns 120 metres més, lloc on enfilem per un altre camí que surt a mà esquerra i que seguim 170 metres, tot trobant la tomba de Camp Gran II o Rières, just a la dreta del camí, i abans que aquest empitjori notablement.

Quina pena... l'actualització ha estat promoguda per la visita a aquesta tomba megalítica, i acabem de saber que la llosa de coberta es va trobar estintolada a la paret del darrera de la tomba tot just fa 1 mes, a la fi, què hi farem!

Cercant informació del megàlit, hem trobat que els dos germans de Camp Gran foren descoberts el 1989 per Guy Ibergay, que no en descriu res de res, ni en dona la seva ubicació.

D'aquest dolmen en podem dir que segons els experts francesos es tractaria d'un dolmen simple de petites dimensions, 1 metre de llargada per 80 centímetres d'amplada, que conserva restes del túmul i que seria datat al Calcolític.

A les excavacions efectuades s'hi va recuperar ceràmica de l'edat del Bronze.

Ara, anem a visitar l'últim sepulcre del dia, el dolmen del Coll de la Llosa. Per arribar-nos-hi, el millor és tornar al cotxe i seguir tal i com hem arribat 1.3 quilòmetres, punt on deixem el cotxe veient un camí que surt a la nostra dreta i un corriol que mena vers la nostra esquerra. Seguint aquest últim, arribem al megàlit en 1.3 quilòmetres més. Crec recordar que el preciós i definit senderó està senyalitzat fins a la tomba. Si realment no ho està, el millor és tirar de GPS per si de cas. Però bé, que és seguir el senderó uns 1.2 quilòmetres i girar a la dreta per un altre per a fer l'últim centenar de metres.

De nou, el sepulcre ha estat totalment rehabilitat en el mateix estil que els primers del dia en una clara posada en valor del monument.

Aquest sepulcre de corredor té una cambra trapezoïdal de 1.80 metres de longitud, per una amplada variable entre 1.00 i 1.30 metres. Pel que fa a l'alçada, no arriba a 1.50 metres. Es troba envoltat per un túmul de 10 metres de diàmetre.

A més de tenir un nom semblant al del primer megàlit del dia, també té una coberta plena de gravats, principalment cassoletes i creus.

Fou estudiat per Eugène Devaux l'any 1936. Més tard, el citen en els seus escrits, Pere Ponsich i Maurice Iché, Lluís Pericot i Jean Abélanet.

De fet, aquest últim presenta una planimetria de l'antiga tomba.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Bé, com ja he dit abans, aquest és l'últim d'avui, tornem al cotxe i anem cap a la casa que havíem llogat per aquell cap de setmana, amb parada prèvia al supermercat... dutxa, sopar i dormir, que demà ens esperen més antics monuments.

Coordenades UTM(ETRS89):

Creu de la Llosa o creu de Falibe: 31T 470777 4720263

Serrat d'en Jacques: 31T 470990 4720343

Abric du Vengeur: 31T 471018 4720364

Fornàs o Coll de la Creu de Falibe: 31T 470520 4720017

Mas Payrot I, Masos I o Canalettes: 31T 470475 4721185

Mas Payrot II o Masos II: 31T 470371 4721217

Mouillères o Camp Gran I: 31T 468141 4721189

Rières o Camp Gran II: 31T 467838 4721443

Coll de la Llosa: 31T 467680 4719859

Dòlmens a Pyrénées Orientales XII

Ruta pel departament de Pyrénées Orientales, a França. Aquesta és la dotzena, a banda d'altres que hem fet per la contrada visitant un sol terme municipal, pel que el nom de la publicació ja no és Pyrénées Orientales, sinó del terme on es troben els megàlits visitats.

Comencem pel dolmen de la Caixeta, originari del terme municipal de Cameles (català) o Camélas (francès), tot i que actualment es localitza a un terme veí, pel que ens dirigim amb el cotxe a Corbera de les Cabanes o Corbère-les-Cabanes en francès. Des de la carretera central del nucli, la D615A, emprenem per la Rue de l'Église, carretera que surt a tocar de la església de Ste. Madeleine. Al poc, girem a la esquerra per la Rue Pomarola i, en pocs metres més, emprenem per la Rue de Montou direcció sud. A uns 500 metres d'emprendre-la, sent ja una pista sorrenca, girem a l'esquerra, passant la Ribera de Sant Julià, i seguirem tot rectes com 1 quilòmetre fins a petar a un circuit de cross que ens quedarà a mà dreta. Nosaltres aturem el cotxe al costat d'unes casetes que hi ha.

A peu, seguim pel camí pel que hem arribat, que va vorejant el circuit, i, com a uns 200 metres de les casetes, emprenem per un nou camí que surt a mà dreta, mentre que el principal s'allunya del circuit. Aquest nou camí baixa i tot seguit emprèn la pujada. A mitja ascensió, veurem el sepulcre a la nostra dreta, just darrere del filat que tanca la zona del circuit.

Es tracta, segons Tarrús i Carreras, d'un dolmen simple que, com hem dit, fins fa poc es trobava al seu lloc original, al terme municipal de Cameles, i que ha estat traslladat al lloc actual, que pertany a Corbera de les Cabanes, on també se'l coneix per a dolmen del Còrrec de Montou.

Fou descobert entre l'any 1934 i el 1936 per Eugène Devaux, i, segons la documentació produïda per ell mateix, es trobava en un estat ruïnós, només restant dempeus la llosa de capçalera i els dos laterals, un d'ells, a la part interior, amb un conjunt de cassoletes prou juntes formant una creu.

Segons els mateixos autors es tracta d'un sepulcre d'era neolítica, tot i que degut al seu mal estat de conservació original (ja que al lloc d'origen ja va ser desmuntat per a utilitzar les lloses com a abric, i després ho va tornar a ser, per traslladar-lo al lloc actual, i tornat a muntar), no permet confirmar quin estil de dolmen simple és.

Continuem visitant el sepulcre d'Arques del Coll del Moro, al que arribarem tot tornant a Corbera de les Cabanes (o bé arriscant-se directament pels camins de terra, que surten des del circuit). A Corbera, emprenem la D615A vers la nostra dreta al costat de l'església, i, sortint del poble, arribem a una illeta, on sortim per la primera escapatòria direcció Thuïr per la D615. 2.2 quilòmetres més tard, topem amb una nova illeta, on de nou tornem a sortir per la primera escapatòria direcció, entre d'altres, Camélas, tot seguint la D58. Seguim recte per ella, arribant al nucli, on aturem el cotxe a un gran aparcament que hi ha just entrar a mà esquerra davant del cementiri.

A peu sortim de l'aparcament i anem cap el nucli. Un cop passada l'església, girem a la dreta pel carrer de la Torre i , ens uns 30 metres, girem a l'esquerra, baixant cap a una casa i baixant cap a la riera després de baixar unes escales. Sense deixar el camí que va més o menys paral·lel a la riera, anirem baixant i la travessarem. De l'altra banda, tornarem a pujar i avançarem 250 metres més, moment en que trobarem un corriol costerut a l'esquerra que agafarem. De nou en uns 250 metres més, tornarem a girar a l'esquerra pel un corriol ben definit i anirem pujant en cercle cap el cim de la muntanya. En uns 800 metres més, arribarem a la plana i a una bifurcació, on seguirem a l'esquerra i, en 30 metres més, arribarem a una segona bifurcació, on anirem de nou a l'esquerra. Sense perdre el corriol, en uns 250 metres més, arribarem al bonic dolmen d'Arques del Coll del Moro o des Arques del Coll de Maure en francès, que té una magnífica vista 360 graus al seu voltant. 

La caminada i aventura va valer la pena per a poder admirar aquesta galeria catalana del Neolític. Potser hi ha un camí més curt, però el nostre plànol no conté els corriols d'aquesta muntanya i vam trobar el dolmen per intuïció a través de la seva posició i com anàvem trobant els camins. Tot i que no es troba gaire lluny del nucli de Cameles, va restar desaparegut durant anys. De fet, ja l'any 1985, és citat per Jean Abélanet i Pere Ponsich, i el 1991 per Françoise Claustre, però fou llavors quan es va perdre el rastre de la tomba, fins que va ser retrobat per uns excursionistes (Martine i Eric Salles, veïns de Castellnou) el 2010.

Ara toca un altre de prou espectacular, bastant diferent a l'anterior, però igual d'impressionant. Parlem del sepulcre del Roc del Llamp del Serrat d'en Geli, al que hi ha diverses formes d'arribar. Les més ràpides són seguint camins sorrencs que hi ha al final del nucli de Cameles, (n'hi ha un parell que t'hi apropen en poc més de 4.5 quilòmetres), la recomanada pel Google maps, mitjançant la D615 i la D48 poc abans d'arribar a Thuïr, i la que fem nosaltres, tot anant per carreteres de segon ordre, però asfaltades, que pel nostre tipus de cotxe va millor... També podíem haver anat a peu, però hem d'intentar anar ràpids, no tots els dies ets tan lluny de casa i els dies encara són molt curts.

Bé, agafem el cotxe i tornem a la illeta que hem fet per venir a la D615, seguim per aquesta carretera uns 150 metres trobant-nos una nova illeta, on tornem a sortir per la primera escapatòria direcció L'Auxinell. Seguim rectes per aquesta uns 4.5 quilòmetres fins a topar amb la D48 a l'alçada de Castellnou dels Aspres o simplement Castellnou. Girant a la dreta, seguim per aquesta carretera uns 800 metres i ens desviem per la sortida que trobarem a l'esquerra, i per aquesta seguim 900 metres més. A aquest punt, aturem el cotxe a l'esquerra de la carretera, a la portalada d'una casa d'aquelles xules... el Mas d'en Vilar.

Ja a peu, creuem la carretera emprenent una pista forestal i, a uns 190 metres de començar-la, la deixem agafant un corriol que surt a mà dreta, que ascendeix a la carena i passa pel costat del sepulcre en uns 500 metres. Cal dir que hi ha un un caminet d'accés al megàlit del Roc del Llamp del Serrat d'en Geli des del corriol, que com es pot veure a la foto es troba dins d'un recinte delimitat per rocs, com si fos un cròmlec.

Aquesta possible galeria catalana, segons Tarrús, es localitza a una de les vessants del Serrat d'en Geli, al terme comunal de Castellnou dels Aspres. No és difícil de trobar ara que està net, ja que el cròmlec resta quasi sencer i els rocs són realment grans. Inserim la planta i l'alçat que presenta Jean Abélanet al seu estudi, d'on es poden extreure les dimensions del sepulcre.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Fou citat per primer cop per Jean Abélanet l'any 1970, tot i que, segons ell mateix, la primera vegada que el va visitar fou dos anys abans. Es documenta de nou l'any 2011.

Retornem al cotxe per a visitar ara una petita necròpoli, la de la Ramera. Desfem els 900 metres recorreguts per a arribar de nou a la D48, on girem a l'esquerra i avancem 4.8 quilòmetres, fins que la D48 mor a la D2. A aquest punt, girem a la dreta cap a Saint Michel de Llotes i, 160 metres després, a una corba molt tancada, veiem a la nostra esquerra un ampli prat on podem aparcar, just abans de l'ermita de Santa Maria de Fontcoberta (on hi ha un aparcament). A peu, travessem la carretera i prenem una pista que surt just del vèrtex de la corba. Per ella, caminem 450 metres sense agafar cap ramificació i anem al prat de la dreta a cercar els dos sepulcres, a uns 20 metres de la pista i separats entre ells una vintena de metres.

El dolmen de Ramera I consisteix en una caixa megalítica sense coberta formada per tres lloses contingudes a un túmul d'uns 5 metres de diàmetre emmarcat per un cròmlec encara visible tot i les altes herbes. Sembla ser una galeria catalana, bastida a era neolítica.

Fou descobert per Jean Abélanet i Pere Ponsich el 1965, igual que el seu veí la Ramera II, foren i excavats tots dos el 1968 pel mateixos. L'excavació d'aquest dolmen no va donar més resultats que petits fragments ceràmics.

Anem ara a la Ramera II, com hem dit, uns 20 metres més endavant.

Aquesta caixa megalítica conserva tres lloses laterals i un petit fragment d'una quarta, mancant-li la coberta. És de dimensions molt similars a l'anterior, aproximadament uns 2.00 - 2.50 metres de llarg per una amplada d'1.00 metre.

L'excavació del megàlit no va produir troballes, el que demostra la violació antiga dels sepulcres, fet que es pot explicar per trobar-se molt proper a un camí ramader utilitzat des de l'antiguitat.

Nosaltres no vam ser capaços de veure-ho per les altes herbes, però al llibre de Jean Abélanet apareix un croquis amb dues lloses formant vèrtex al costat del dolmen, i Tarrús i Carreras indiquen que es tracta d'un dolmen doble, és a dir, dues tombes al mateix túmul. 

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Seguim a continuació cap a Sant Miquel de Llotes per a completar una ruta feta fa uns quants anys. Això, però, ho explicarem a l'entrada corresponent: Dòlmens als Pyrénées Orientales I.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Caixeta o del Còrrec de Montou: 31T 474159 4721983

Arques del Coll del Moro: 31T 473775 4720048

Roc del Llamp del Serrat d'en Geli: 31T 474902 4717768

Mas Ramera I: 31T 472205 4717060

Mas Ramera II: 31T 472227 4717067

Dòlmens i inscultures a Port de la Selva V

Nova ruta a Port de la Selva, és la cinquena que fem a aquest terme municipal alt empordanès. Val a dir, que tot i que no és gaire difícil, tampoc no és d'anar passejant amb les mans a la butxaca, té força desnivell, creues una riera i sovint trepitges obres tumulars o saltes petits murs de feixa, tant de baixada com de pujada. Cal dir també, que la ruta és circular des de l'antic mas de la Mata.

Comencem la ruta tot anat amb el cotxe per la GIP-6041, aturant el cotxe a l'entrada d'un camí que ens sortirà a mà esquerra, uns 700 metres després de deixar a la dreta l'entrada del dolmen de Vinyes Mortes. A peu continuem pel ampli camí 1.1 quilòmetres, arribant al Mas de la Mata. A partir d'aquí comença la ruta circular, nosaltres, però la farem al revés de com estar recomanada, però bé que es pot fer prou bé... anàvem amb l'Ànnia i l'Arnau, que estan avesats a muntanya, però tenen 5 anys. Per començar amb la ruta baixem pel camí que surt direcció oest del mas de la mata i als 170 metres emprenem per ampli i planer (ara) corriol que surt a mà dreta.

Al cap d'uns 500 metres, tot just després de travessar un mur de pedra en sec, trobarem a la dreta enfilant-nos al marge dret del corriol, el roc amb gravats de Riera Pujolar II.

Aquest roc magníficament esculpit fou descobert el 31 de Gener de 1987, per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, que li donaren el nom actual, degut a la proximitat del sepulcre de Riera Pujolar II, que es troba a uns 15 metres.

El conjunt de gravats ocupa tota la cara del allargat roc, fent un panell d'uns 160 centímetres de costat. Aquest panell, segons Tarrús, consta de 25 cassoletes aïllades, 2 que formen un halteriforme, 4 amb restes de reguerons rectilinis o corbats, 2 cruciformes i 3 grans motius complexos amb esteliformes i cruciformes.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

La seva cronologia, és per l'estil, contemporània als gravats dels menhirs i dòlmens de la zona, és a dir entre el Neolític mitja i el Calcolític.

Baixem de la antiga feixa de vinya on es troba el roc, i seguim pel corriol, com hem esmentat abans, a uns 15 metres de camí trobarem just al voral dret d'aquest el sepulcre de Riera Pujolar II. Que cal dir que fou descobert, el mateix dia que els gravats, òbviament també per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero.

Es tracta, segons Tarrús, d'un sepulcre de corredor fet amb esquist. Amb unes dimensions de la cambra sepulcral de 2.2 metres de llargada, 75 centímetres d'amplada i 50 centímetres d'alçada conservada. També s'esmenta dues lloses a la dreta de la cambra que molt possiblement serien la llosa de coberta ("g, h" a la planimetria que presenta en Josep Tarrús i Galter).

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa al túmul, no se'n conserva cap resta, tot i que Tarrús no nega que si s'excavés la plana es poguessin trobar restes d'aquest. Ell l'estima circular i d'uns 7/8 metres de diàmetre.

Com acabem de dir, el sepulcre no ha estat mai excavat, però se li pot atorgar una datació segons el seu estil arquitectònic de vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e. (3500-3000 a.n.e.) a plena era neolítica.

Seguim amb la ruta, i a partir d'aquí comença la baixada més contundent, ja que el següent dolmen, el de Riera Pujolar I, es troba creuant la riera Pujolar (no cal patir es creua fàcilment), trobarem el dolmen que ja haurem vist de baixada, al creuar, a una plana a l'esquerra.

Aquest sepulcre es conegut des de 1912, on Manuel Cazurro li dona el nom de Roca Miralles, o no, per que segons Tarrús al peu de la planta que en dibuixa hi posa clarament Riera Pujolar. És un dòlmens més visitats per arqueòlegs al llarg de la historia: Cazurro, Pericot, Bosch i Gimpera, Macau, etc.

Igual que el seu germà, es tracta d'un sepulcre de corredor fet en esquist, la cambra d'aquest fa de 2 metres de llarg per 70 centímetres d'amplada i una alçada de 1.53 metres. De nou, segons Tarrús, el corredor d'accés era de pedra en sec, i per les evidències que a trobat li estima una llargada de 2 metres, per un mínim de 50 centímetres d'amplada i esmenta que el més provable és que la seva alçada fos entre el 90 centímetres i 1 metre.

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa a l'obra tumular en resten minses restes evidents a la banda nord del megàlit i s'estima entre els 7/8 metres de diàmetre.

I ja per acabar amb la fisonomia, ens fixem en la llosa de coberta on veiem clarament dues cassoletes prou grans, una de 6 i l'altre de 8 centímetres de diàmetre. Parlant de gravats, he llegit que algun dels arqueòlegs que van estudiar el sepulcre, documentaven dues cassoletes més en un aflorament rocós prop de l dolmen.

Es documenten del sepulcre dues excavacions, una al 1912, per Manuel Cazurro, amb resultats negatius i un altre al 1923, per Lluís Pericot amb en Pere Bosch i Gimpera amb idèntic resultat.

Per la seva fisonomia, ja que no hi ha restes associades a l'antiga tomba, el datarem vers el 3500-3000 a.n.e.

Dinem i seguim el caminoi que continua just al costat del sepulcre, aquest torna a creuar la riera i ascendeix  per la muntanya que hem baixat per un nou corriol. Aquest ens portarà directament al bonic megàlit de Roca Miralles en uns 190 metres de forta pujada, notarem clarament que ens trobem al dolmen ja que trepitjarem la claríssima obra tumular, la cambra sepulcral la veurem a la dreta, a tocar del camí.

Fou descobert per Joan Garriga al 1950, que és el que li posa el nom de Roca Miralles, deixant el de Riera Pujolar pel vist anteriorment, que òbviament li és molt més adient.

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor, aquest però amb la cambra prou més gran que els seus immediats companys i construït amb gneis. En quant al corredor d'accés no és visible, però segurament es trobaria quelcom si s'excavés, ja que aquesta zona no ha estat mai desenterrada, ara el que si que es veu i és realment impressionant és la coberta ("g", a la planimetria de Josep Tarrús i Galter), aquesta amida 315 centímetres de llargada per 265 d'amplada i 20 centímetres de gruix, en total consta d'un pes de 4.2 tones.

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

L'obra tumular, és prou evident, aquest amb forma circular de 9/10 metres de diàmetre i bastit amb rocs de gneis, esquist i quars. El seu anell de contenció es conserva a la banda nord, on es poden observar grans rocs ajaguts, que serien la base d'un mur de pedra en sec.

De gravats no en vam veure, tot i que la llosa de coberta en feia molta pinta, tot i això en Josep Tarrús documenta una cassoleta de 5 centímetres de diàmetre per 2 de fondària al immediat costat sud-est del megàlit.

Les excavacions sofertes al dolmen es limiten a una, feta per Joan Garriga quan el va descobrir, feta a l'interior de la cambra sepulcral, i en documenta nombrosos fragments de ceràmica (creiem que campaniforme), quantitat d'ossos humans, moltes corresponents a individus molt joves. Aquestes restes només s'han trobat documentades, es desconeix la seva ubicació actual.

I ja per acabar, podem dir que aquest sepulcre, té una datació idèntica a la dels seus propers companys, segons la seva morfologia, vers el 3500-3000 a.n.e.

Tornem a emprendre el caminoi que a moments es fa més planer i a uns 360-380 metres ens trobarem a sobre el túmul del Mas de la Mata, la caixa sepulcral es localitza a l'esquerra del caminoi.

Sembla ser que el descobridor del megàlit fou Isidre Macau, cap al 1934, dic sembla per que no en va fer cap fotografia, ni li posa cap nom, tot i que el descriu. Al 1942 August Panyella i Miquel Taradell el retroben, i en dibuixen la primera planta, considerant-lo una galeria coberta.

Josep Tarrús i Galter documenta de la cambra unes dimensions internes de 2 metres de llargada per 1.5 d'amplada i 1.3 metres d'alçada. Ell presenta aquesta planimetria. 

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

També segons ell, bé, i que es veu, el corredor d'accés és format per lloses cavalcades entre elles, i fa 3.20 metres longitudinalment, per 1.20 d'amplada. L'arqueòleg, li estima una alçada d'entre els 90 centímetres i el metre.

Pel que fa a l'obra tumular, és molt evident, amb un diàmetre de 10/11 metres i amb un anell de contenció idèntic, al del megàlit de Roca Miralles.

El dolmen fou excavat per Panyella i Taradell, que en feren dues petites cales a l'interior de la cambra, sense resultats positius, que en documenten restes clares d'una antiga cala il·legal. Tot i això, posteriorment el tornen a excavar a la zona del corredor, publicant-ne els resultats d'aquesta última entre el 1945 i el 1946. La documentació recuperada diu que a 30 centímetres de fondària van sorgir un conjunt d'ossos humans molt esmicolats i ceràmica pertanyent a sis vasos; 4 de ceràmica llisa a mà i 2 de Campaniforme d'estil pirinenc. Aquestes restes es dipositaren al Museu Arqueològic de Barcelona, actualment es troben desaparegudes.

Per l'estil constructiu, sepulcre de corredor amb cambra rectangular curta i corredor estret cavalcat, es podria datar el monument vers el 3000 a.n.e. Tot i que les restes són pertanyents al Calcolític, que serien producte d'una reutilització de la tomba.

Seguim pel corriol i uns 120 metres més tard creuarem amb el primer sender que hem agafat al fer la ruta circular, aquell fàcil amb mantell de gespa, si girem vers la nostra dreta anirem al caminoi amb prou pendent que hem fet al inici, que surt del davant del mas de la Mata, i si seguim per l'esquerra anirem al mateix camí principal, passant a tocar del mas.

Des de l'antiga casa, de la que han rehabilitat una part, refem el camí de tornada, tot arribant al cotxe per dinar un entrepà i anar a fer el cafè a Vilajuïga.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de Riera Pujolar II: 31T 511711 4687391

Riera Pujolar II: 31T 511726 4687398

Riera Pujolar I: 31T 511619 4687546

Roca Miralles: 31T 511324 4687511

Mas de la Mata: 31T 511616 4687354

Poblat a L'Ametlla del Vallès/Figaró-Montmany/Bigues i Riells

Entrada de blog prop de casa, ja que es data del juny de 2020, just quan començàvem a poder sortir després del confinament forçós i teníem mobilitat reduïda a la comarca.

Ens dirigim a un punt estratègic situat a la franja lineal limítrof de L'Ametlla del Vallès, el Figaró-Montmany i Bigues i Riells, déu n'hi do tu!!! I ara qui diu que aquest antic poblat li pertany per localització.

El camí per arribar-hi té moltes possibilitats, nosaltres com bons coneixedors de la zona anem per pistes secundàries, molt més maques que, per exemple, la C-17. Però bé, al final és arribar a L'Ametlla del Vallès i sortir del nucli direcció nord per la carretera de Puiggraciós, que voreja la urbanització del Serrat de L'Ametlla, tot anant direcció el Santuari de que li dona nom a la carretera. Aparquem just davant les escales de l'edificació religiosa, i ens preparem per a l'excursió.

Val a dir que les vistes des d'aquí són prou impressionants, no m'estranya que construïssin el poblat a aquesta muntanya, control visual de la contrada total, i més si pensem que el poblat es troba al cim de la serra que hi ha a darrera de la moderna edificació.

A peu, seguim el camí que continua en el mateix sentit de la pista sorrenca per la que hem arribat, i encara sent al costat del Santuari veiem una torre (no prehistòrica), que a simple vista sembla prou interessant.

Es tracta d'una torre de telegrafia òptica que formava part de la línia militar Barcelona-Vic construïda vers l'any 1845. És de planta quadrada i consta de tres pisos. Com a bona torre de telègraf òptica disposa d'un clar control visual de la zona.

Aquesta, la Torre de Puiggraciós, és pertanyent al terme municipal del Figaró-Montmany, i fou declarada BCIN l'any 1949.

Però nosaltres el què hem vingut a veure és el poblat de Puiggraciós o d'El Pollancre (nom de l'antic mas proper al jaciment), pel que seguim el camí, vorejant el Santuari i passant pel costat d'una font, plena d'abelles per cert. Seguim tot rectes arribant a una àmplia zona on normalment hi ha algun cotxe aparcat i, a uns 50 metres de deixar aquesta zona a l'esquena, prenem un caminoi que surt a l'esquerra endinsant-se al bosc. Aquest és el que ens portarà fins al poblat.

Quan ja comences a cansar-te de l'ascensió, ja ets al poblat. Al començament no el vam ni veure, però quan creues el desboscat de la línia elèctrica, ja es veuen, a mà dreta del camí, restes de l'antic poblat.

De fet, a aquesta zona i voltants és on veiem en superfície diverses restes ceràmiques de clares àmfores iberes, i més fragments ceràmics ibers a mà, ceràmica campaniana, grisa de la costa catalana i alguns rocs treballats que no hem sabut identificar pel que fa a la seva funcionalitat, tot i que es veu molt evident que són humanament creats. Amb aquestes restes, pensem que podríem no ser davant d'un poblat iber, sinó de l'Edat del Ferro, que va perdurar en el temps, i amb un cert comerç.

El poblat fou descobert l'any 1940 per Salvador Llobet i Reverter, doctor en geografia i professor d'aquest departament de la Universitat de Barcelona. Però no fou fins a 10 anys més tard quan el jaciment es va començar a investigar per part de Leandre Villaronga i Garriga, investigador numismàtic i estudiós de la moneda antiga. Cal dir que quasi el total dels materials recuperats es troben desats al Museu de Granollers.

Nosaltres, però, crèiem que el poblat era al cim, pel que seguim amb l'ascensió sense mirar res de res fins a arribar a aquest punt, on junt a una torre de vigia que hi ha ens trobem amb això.

Una gran plataforma, pensant en temps ibers, que amida 10 metres de llargada per 7 d'amplada amb un murs de pedra en sec de 1.70 metres de gruix i que segons diu el departament de cultura de la Generalitat, a l'octubre del 1992 conservava una alçada màxima de 50 centímetres. També, segons pagesos i excursionistes de la contrada, aquí s'erigia una torre, la qual ha desaparegut "amb el pas dels anys".

Comencem la baixada i llavors sí que ens comencem a fixar en les evidents restes del poblat que es veuen al voral, ara esquerra, del camí, fins i tot passes per sobre de murs tot anant pel mateix camí.

Hi ha oficialitzades excavacions fins la dècada del 2010, on es documenten sobretot, murs de pedra seca, situats en un perímetre de 42 metres d'amplada màxima i 240 metres de llargada que defineix el poblat.

El poblat en sí és format per habitacions d'uns 2.5 o 3 metres de llarg, per un ample similar, que es troben a la part alta de la muntanya. Segons la Generalitat, hi ha una concentració d'aquestes habitacions al ras del que creiem que seria una torre defensiva del poblat.

S'ha de dir que a la zona de poblat, en el transcurs de la baixada, hem vist de tot, des de cales furtives, restes prehistòriques, com hem dit en superfície, i fins i tot possibles escales d'accés a habitatges.

I també, una zona on potser en el seu dia hi havia una segona torre defensiva.

La Generalitat li atorga una cronologia que va des del 650 a.n.e., fins al 50 a.n.e. Suposem que les datacions facilitades per la Generalitat van acord amb les restes que han pogut trobar en superfície, ja que segons ells no s'ha excavat sistemàticament.

Nosaltres, però, sí que hem trobat informació d'excavacions fins el 2010 i de la seva represa més recentment. Concretament, l'any 2019, en Marc Guàrdia i Llorens va excavar la muralla nord del poblat. També sabem que el mateix arqueòleg ha iniciat unes segones campanyes d'excavació el setembre del 2020 amb el suport econòmic del Museu de Granollers i amb col·laboració de l'Ajuntament de Bigues i Riells, i que ha delimitat el perímetre del poble: 250 metres de llargada per 110 d'amplada, fent un total de 1.5 hectàrees.

Sabent això, a dia 30 de gener del 2022, tornem al poblat i ens el trobem molt més net i excavat. Inserim algunes fotografies d'aquesta segona visita.

Aquesta és l'entrada al poblat, on l'excavació ha reduït el camí cap el cim en haver-se trobat restes de mur sota seu.

Des d'aquest punt, trobem restes d'habitacions a mà dreta...

i una muralla defensiva que davalla cap a l'esquerra i que sembla que conté una torra que nosaltres no vam saber identificar.

De camí al cim, veiem les estructures que trobàvem a mà dreta força més definides i amb murs més estrets a 90º respecte el mur principal formant habitacions.

I al cim, trobem el recinte molt més net i definit.

Bonica l'excursió d'avui, com a mínim tant als nens com a nosaltres ens ha agradat molt la visita. A més, a la banda de baix, a l'esquerra del camí, hi ha una zona on han fet una plana, ben bé no sé per a què, però hi ha uns grans blocs de pedra, on els nens s'ho han passat de conya pujant i baixant d'ells.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Puiggraciós o d'El Pollancre: 31T 436872 4617068

Dòlmens a Vilanova de Meià II

El primer que direm d'aquesta entrada és que, si es vol fer la ruta completa, el més adient és barrejar-la amb la de Megàlits a Vilanova de Meià I. Amb la informació d'amdues, es pot fer una ruta megalítica prou brutal, més ben dit unes, ja que és bastant difícil poder-los veure tots en un dia, i encara ens en falta algun.

El primer sepulcre que veurem avui és el del Cogulló, al què hi arribarem tot partint des de Vilanova de Meià per la L-913 direcció Tremp. A uns 4.6 quilòmetres de deixar el nucli i poc després de la corba següent a la Font de la Figuera (una zona d'esbarjo amb taules i bancs de pedra), emprenem amb el cotxe per un camí sorrenc que surt a la dreta. A uns 870 metres de camí, veurem un altre que comença tot recte mentre el camí pel que veníem gira a l'esquerra. No recordo si en el nostre cas vam deixar el cotxe aquí i vam seguir a peu, o vam seguir un tros més amb el cotxe, però bé, si vas amb un 4x4, inclús un 4x2 alt, el camí em va semblar transitable.

Des d'aquest punt, seguirem el camí recte, no puc donar una referència exacta de fins on, però, com a molt, pots caminar uns 2 quilòmetres. Aquí s'acaba la pista i vam agafar un corriol desdibuixat, ple de pedregam, que puja per la muntanya de l'esquerra. El seguim fins a la plana que hi ha al cim, on virarem a la nostra esquerra i, a partir d'aquí, cal sí o sí, dur GPS, tot i que hi ha un corriol molt i molt desdibuixat, que t'hi porta directe.

El megàlit del Cogulló es coneixia de temps ençà per la gent de la contrada, però fou el pastor de Cal Nari, el senyor Joan Llach, qui va informar de la troballa. L'única excavació que hem trobat documentada és del 1981-1982 per part de Josep Ignasi Rodríguez Duque i Joan Ramon González i Pérez, membres del Servei d'Arqueologia de l'I.E.I.

Segons els citats arqueòlegs, es tracta d'una cambra pirinenca d'1.8 metres de llarg per una amplada de 80 centímetres, que es troba dins una obra tumular ovalada de 5.5 per 7 metres, feta amb pedra i terra. Del cròmlec peristàltic, es documenta que es conserven algunes clares mostres.

Inserim una planimetria que té en Francesc Baldrís al seu web, feta pels arqueòlegs que van estudiar el megàlit.

Extret del web sigmascorpii

A aquesta cambra pirinenca, se li atorga una datació de l'Edat del Bronze, d'entre el 1500 a.n.e. i el 1200 a.n.e., reafirmada pel tros de ceràmica a mà que van trobar els arqueòlegs a la seva excavació. Tot i això, a la revisió megalítica de Catalunya de l'any 2022, segons Josep Tarrús i Galter i Enric Carreras i Vigorós, aquesta cambra pirinenca es va erigir vers el Calcolític - Bronze antic, vers el 2000 i el 1800 a.n.e.

Per acabar amb el megàlit, direm que, a la seva llosa lateral, consta d'un gravat amb forma de creu. Nosaltres tot i que ja ho sabíem a l'hora de visitar-lo no el vam veure, potser degut al sol que feia junt amb la desconeixença del lloc exacte. Ara ens queda clar veient el dibuix de sigmascorpii.

Tornem al cotxe i ens dirigim direcció Vilanova de Meià. A 1.5 quilòmetres, girarem a la dreta, pel camí on vam començar la ruta de Megàlits a Vilanova de Meià I. Si volem fer tots els sepulcres d'una tacada, recomano anar primer al Cogulló i després, a partir d'aquest moment, seguir la ruta I per ordre de localització dels megàlits d'est a oest, i, quan l'acabem, vindran els dos megàlits que inserirem ara.

El primer, el de Reguer, que trobarem tot prenent el cotxe després de visitar els megàlits de la Lloella del Llop, continuant pel camí de Rúbies 7.2 quilòmetres. En aquest punt, aturem el cotxe al voral del camí i, a peu, ens endinsem per la plana de l'esquerra uns 30 metres tal i com hem arribat. Aquí trobarem sense dificultat el dolmen de Reguer, amb un boix de considerables dimensions a la zona d'influència del sepulcre.

Tot i el mal estat en el que es troba, podem assegurar que és una tomba, que consta d'unes mides de 2 metres de llarg, per 1 metre d'ample i conserva 48 centímetres d'alçada. Fou descobert pels nostres veïns de Cardedeu,  Lluís Vidal i Carme Vila l'any 2006. No ha estat mai excavat i tampoc s'ha trobat cap material a superfície, però, a la revisió megalítica de Catalunya de l'any 2022, i segons Josep Tarrús i Galter i Enric Carreras i Vigorós, aquesta caixa megalítica tancada es va erigir vers el Calcolític - Bronze antic, vers el 2000 i el 1800 a.n.e.

El que sí que es veu clarament és el seu túmul, aquest d'uns 8.5 metres de diàmetre, i  sembla que originalment les pedres d'ell estarien col·locades a consciència, fent cercles a la tomba.

Tornem al cotxe i anem a visitar el segon i últim (fins ara) sepulcre de la ruta de Rúbies, que trobarem tot seguint pel camí d'aquest nucli abandonat. A uns 200 metres, la pista davalla un xic a una bifurcació anant, també un xic, cap la nostra dreta. 1.7 quilòmetres més tard, el camí passa just al costat d'un petit bosquet que ens quedarà a mà esquerra, i al seu interior veurem la tomba de Rúbies o Tossal de les Torretes.

La fotografia no és que sigui boníssima, però és el que toca quan fa un sol brutal i et trobes dins un petit bosc, el contrallum és inevitable.

Fou descobert pel senyor Jaume Pujades l'hivern de 1997. Per la seva localització, creiem que ja es devia conèixer, però no s'havia informat de la seva descoberta. Tot i això, encara no ha rebut cap excavació oficial.

Dimensionalment parlant, la tomba fa 2.2 metres de llarg i també 2.2 metres d'amplada màxima a l'entrada de la cambra i 1.73 a la capçalera, dir també que dins de la cambra hi una llosa que podria haver format part de la coberta.

Inserim una planimetria d'un estudi de Jaume Camats de l'Associació Cultural la Roureda.

Extret de "Sepulcres Megalítics del Montsec"

El túmul és molt visible, tot i que no es pot mesurar el seu diàmetre degut al treball agrícola del camp del costat i la dispersió i escampat per l'altre lateral.

A falta d'excavació científica, per la seva estructura, es pot datar el sepulcre dins l'ampli ventall de l'edat del Bronze, des del 1800 a.n.e. fins al 650 a.n.e. però com en els  anteriors Tarrús i Carreras el situen vers el Calcolític final i el Bronze antic, 2000 - 1800 a.n.e.

Ara sí, donem per acabada (de moment), la ruta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cogulló: 31T 337804 4651535

Reguer: 31T 329778 4653245

Rúbies o del Tossal de les Torretes: 31T 328255 4653693