Després d'un mes sense fer cap ruta prehistòrica, ens hem posat les piles i hem fet una rapideta, però que ha donat molt de sí. Ens llevem d'hora, però no gaire tampoc, que ahir nit, preparant la ruta, cercant informació i més, se'ns va fer un pèl tard. Ens dirigim cap a Romanyà de la Selva, un petit nucli pertanyent a Santa Cristina d'Aro que ja hem visitat diverses vegades, però que esmentem a banda perquè té gran quantitat de jaciments. El poble és molt tranquil, m'agrada!
Deixem el cotxe a l'aparcament públic que hi ha dins el poble i ens dirigim cap a la creu de terme, que es troba travessant la carretera, just a l'entrada del poble, seguint un camí de sorra. Passem la creu de terme i, just quan el camí dibuixa un gir a la dreta, veurem que surt un corriol en el sentit de marxa que portàvem, vorejant un camp conreat. A la poca estona de caminar pel corriol, veurem que anem en paral·lel a un camí en condicions a la nostra esquerra i baixarem al camí. Seguirem pel camí fins a trobar-ne un altre, el qual agafarem cap a la nostra dreta i, uns cent metres després, el camí es creua amb un d'asfaltat, que agafarem cap a l'esquerra. Després de passar una masia, agafarem un camí de sorra a mà dreta, que pocs metres després es creua amb un altre camí, que seguirem girant a l'esquerra, pujant fins que ens creuem amb un camí amb una tanca. La Cista del Bosc d'en Roquet es troba a la muntanya de l'esquerra de la tanca, seguint un petit corriol que puja per ella just al costat de la tanca.
Aquesta cista neolítica amb túmul fou descoberta l'any 1912 per Manuel Cazurro. Com bé diu el seu estil arquitectònic, va ser erigida al Neolític (vers el 3400-3000 a.n.e. segons Tarrús i Carreras, i 3500-3000 a.n.e. segons Xavier Niell), i té unes mides aproximades de 1.40 metres de llarg per 1.10 metres d'ample i 85 centímetres d'alçada. Com també diu el seu estil arquitectònic, es troba inserida al centre d'una obra tumular, principalment de terra, de 5/6 metres de diàmetre.
Va ser excavada per Lluís Esteva vora l'any 1950, donant a llum diversos fragments ceràmics a mà. Val a dir que també va recol·locar la primera llosa de la dreta de la cambra sepulcral.
Tornem cap al camí amb la tanca; creuant-la, ens podrem dirigir a dos miradors. Als pocs metres de passar la tanca, surt un corriol a mà esquerra, el qual agafarem i, tot creuant el bosc, ens portarà a un conjunt de pedres que és un dels miradors. Pujant a les pedres amb molt de compte, no prengui ningú mal, ens trobem amb una fantàstica panoràmica de l'entorn.
Desfem el camí, tornant a passar la tanca, però aquest cop no trencarem per tornar al quitranat, seguirem endavant vers el cementiri de Romanyà. Un cop arribat a aquest punt, veurem un camí que surt tot creuant la carretera. Als pocs metres, ens endinsarem tot obrint-nos pas entre la vegetació per un petit corriol molt desdibuixat cap a la nostra esquerra, fins que veiem de cop una forta pujada amb dos pins que formen una V amb els seus troncs a la part més alta. En pujar-la, girem a mà dreta i el Paradolmen de Pedres Grosses és allà, a pocs metres.
Fou descobert l'any 1961 per un agrupament excursionista de Calonge, i va ser excavat per Josep Cargol i Manel Clara l'octubre del 1963. D'aquest jaciment, no hi ha la certesa de que s'hagi utilitzat mai com a tomba. De fet, nosaltres en un principi no l'havíem inclòs al nostre inventari, en el qual l'hem acabat inserint després de veure diverses opinions d'experts. A la seva excavació, s'hi van trobar 15 fragments de ceràmica a mà prehistòrics i 3 fragments de ceràmica ibèrica.
Segons documenta el bo d'en Xevi, la cambra funerària amida 2.60 metres de llarg, una amplada que varia entre els 75 i 25 centímetres, i una alçada de 1.35 metres.
Ens dirigim cap al poble i el creuem agafant un camí mig asfaltat que surt a l'esquerra de l'aparcament, seguint el carrer principal. Uns cinc minuts després, arribarem a un trencall... més aviat dos, a la nostra dreta, amb un prat davant, creuant-lo, trobarem la Cista de la Finca d'en Guitó al fons d'aquest prat.
Fou publicada i excavada per primer cop per Manuel Cazurro l'any 1912, qui la va numerar com la seva cista megalítica 4, i anys més tard, el 1977, de nou excavada per Lluís Esteva i Cruañas, que la va numerar amb el 14. Entre les dues excavacions, es documenten fragments ossis humans i bocins i fragments de ceràmica a mà.
Les dimensions d'aquest sepulcre són una longitud de 1.59 metres, una amplada de 90 centímetres i una alçada màxima de 98 centímetres.
La seva data de construcció oscil·la entre el 3400-3000 a.n.e. segons en Carreras i en Tarrús, mentre que en Xavier Niell li dona 100 anys més d'antiguitat, del 3500 al 3000 a.n.e., així que pràcticament és la mateixa datació.
Aquesta cista està situada a només uns 30 metres al nord-oest de la Cista del Suro del Rei, la qual localitzarem ràpidament agafant el corriol definit al mateix prat endinsant-se al bosc. La Cista del Suro del Rei està fregant el corriol.
També fou publicada per Manuel Cazurro l'any 1912 (numerada amb el 3), i publicada i excavada per Esteva el 1977 (donant-li el número 13). D'aquesta excavació, només es documenten bocins de ceràmica a mà. Segons hem pogut saber, en aquell moment la cista conservava 11 lloses, de les que avui en dia en queden 8.
La seva longitud màxima és de 1.65 metres, la seva amplada és de 85 centímetres i la seva alçada en el seu punt més elevat és de 75 centímetres. Es troba dins d'una obra tumular d'entre 5/6 metres de diàmetre. Igual que el seu proper veí, la data de construcció oscil·la entre el 3500/3400-3000 a.n.e.
Tornem cap al poble i agafem el cotxe per a dirigir-nos cap a Bell-lloc, un altre dels nuclis de Santa Cristina, per l'altre camí que surt de l'aparcament, que és de sorra, fins que arribem a Bell-lloc, on començarà el quitranat de nou. Seguim recte fins que ens trobarem a un corba molt pronunciada a la dreta, amb un caminet que surt d'ella i s'endinsa per la muntanya. Aparquem allà, tot seguint el camí a peu, i després d'una forta pujada i un parell de corbes amb terra rocós, veurem unes indicacions blaves que seguint-les ens portaran a la Cova d'en Riera.
El megàlit té, com es pot veure, una gegantina pedra de forma circular fent de coberta, que amida uns 6 metres de diàmetre per 1.30 metres d'alçada, el què equival a unes 70 tones de pes. L'espai que cobreix aquesta immensa llosa és de 3.50 metres de llargada per 4.50 metres d'amplada, sent les parets de pedra seca.
Dir també que l'alçada interior de la cova és propera als dos metres, jo hi cabia sencer sense ajupir-me. Segons en Lluís Esteva, als volts de l'any 1918, Alfred Klaebisch, estudiós d'alguns megàlits de la zona, va buidar la cova llençant la terra de l'interior muntanya avall. Tot i això, a la seva excavació es va trobar un maxil·lar humà i una valva de mol·lusc perforada.
En Xavier Niell data la utilització del jaciment entre el Calcolític i l'edat del Ferro, vers el 2700-700 a.n.e.
Desfem el camí, agafem el cotxe i anem a Santa Cristina d'Aro, on buscarem l'Avinguda de l'Església. Un cop trobada, la seguirem fins que sigui un camí de sorra pel que ens endinsarem fins a arribar a l'entrada del mas Grill i el mas Petit. Deixem el cotxe i, ara sí a peu, seguim el camí cap amunt. A uns 250 metres, veurem, enganxat a la dreta del camí, el dolmen de les Pedres Dretes d'en Lloveres.
Aquest megàlit fou publicat per primera vegada per Agustí Casas l'any 1908 i va caure en l'oblit fins que Lluís Esteva va retrobar-lo l'any 1952, qui el va excavar i estudiar l'any següent sense trobar cap tipus de resta.
D'aquest sepulcre, es dedueix una construcció vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700/2500 a.n.e., per la seva morfologia, que és de probable sepulcre de corredor. Probable, ja que, com hem dit, de restes no s'hi van trobar, perquè, segons es diu, la terra de l'interior del dolmen va desaparèixer degut a que aquest megàlit ha estat espoliat sistemàticament d'antic. De fet, del dolmen, només en queden tres lloses i és té constància de que al 1956 en tenia set, la de capçalera i tres per banda com a paret lateral.
Per finalitzar la visita prehistòrica, tornem al cotxe i, ja de tornada a casa, ens dirigim cap a la riera de Salenys, on agafarem un camí paral·lel a la carretera C-65. S'ha d'anar amb compte perquè aquest camí és la via verda i, per tant, no podrem accedir amb cotxe. 200 metres després del pont de fusta que creua la riera en direcció a Santa Cristina d'Aro, veurem un trencall a mà dreta que agafarem i, a uns 150 metres, ens trobarem el menhir de Pedra Ramera, prop d'una torre d'alta tensió.
Aquest gran roc fou retrobat per Lluís Esteva i Lluís Pallí l'any 1990, gràcies a un document medieval de l'any 1302 que l'esmentava com a fita termenal. El van estudiar i reaixecar amb l'ajut d'un grup de voluntaris de Santa Cristina el 27 d'abril de l'any 1991.
Es tracta d'un menhir antropomorf que amida 3.02 metres de longitud total per 1.35 metres d'amplada i 95 centímetres de gruix. Com amb tots el menhirs, és difícil associar-li una era i encara més si el seu entorn no ha estat excavat, com és el cas. Per això, segons en Xavier Niell, el seu aixecament va poder ser en un espai de temps molt llarg, entre el 4000 i el 2500 a.n.e., i, segons en Carreras i en Tarrús, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.
Nosaltres ho deixem aquí. Tot i això, si en teniu més ganes, recomanem apropar-vos a d'altres jaciments de Romanyà per completar la diada, n'hi ha de molt bonics i es troben a tocar del nucli. Els trobareu a les següents publicacions: Megàlits a Romanyà de la Selva I i Santa Cristina d'Aro I, Dòlmens a Romanyà de la Selva III i voltants, Megàlits a Romanyà de la Selva IV, Sta. Cristina d'Aro IV i Calonge III. I encara ens falten coves i paradòlmens per la zona que ja tenim localitzats, però que encara no hem anat a visitar.
Coordenades UTM(ETRS89):
Cista del Bosc d'en Roquet: 31T 499023 4635052
Paradolmen de Pedres Grosses: 31T 499118 4633870
Cista de la Finca d'en Guitó: 31T 498910 4632768
Cista del Suro del Rei: 31T 498947 4632744
Cova d'en Riera: 31T 499150 4632233
Pedres Dretes d'en Lloveres: 31T 500427 4630297
Menhir de Pedra Ramera: 31T 497621 4630662
