Últim dia de les mini-vacances pel Pallars. Ens llevem d'hora, carreguem el cotxe i ens dirigim al nucli de Senterada. Un cop allà, agafem la L-503 direcció la Pobleta de Bellveí i, abans de sortir del poble, prenem un desviament a la dreta que va al càmping i Puigcerver. El seguim fins a arribar al nucli, on uns metres abans, a la corba existent, aparquem al cotxe.
A peu, agafem un camí que surt al vèrtex d'aquesta corba enfilant-se vers la muntanya. El seguirem fins que veiem una corba a l'esquerra amb un camí a la nostra dreta. Aquest camí va vorejant un camp de conreu. Bé, doncs localitzem el menhir de Cal Casó al bell mig del camp. Del que en podem dir, sense entrar en termes arqueològics, que aquest és el seu nom correcte "Casó", no "Gasó", com el podem trobar anomenat en diverses webs i llibres. Ens ho van dir els amos del mas.
Fou descobert per Xavier Lopez, veí de Puigcerver, l'any 2000, i es tracta d'un menhir antropomorf que amida 2 metres de llargada per 1.85 metres d'ample, i un gruix màxim de 80 centímetres.
Com tots els menhirs, és de difícil datació, tot i que en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la línia temporal entre el Calcolític i l'antiga Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.
Tornem al cotxe i ens dirigim a Cérvoles. Per arribar-hi, és un pèl complicat, però bé, anem al poble de Senterada on, a l'avinguda Flamicell, veurem el que deu ser l'únic bar del poble. Al seu costat, la carretera s'estreny per tornar a fer-se ample després de les cases. Tot just passar aquest punt, girarem a l'esquerra, per un camí que puja vers la muntanya. Seguirem aquesta pista direcció Burguet, passarem el nucli i seguirem fins que veiem la senyalització del nucli de Cérvoles. A aquesta bifurcació de camins, deixem el cotxe a un racó.
A peu, agafem el camí de la dreta, "el que no va cap al nucli", i anem per ell, tot rectes, fins arribar al sepulcre, després d'un bosc i una corba molt tancada a la dreta, amb una pista que surt cap l'esquerra. A uns metres de finalitzar la corba, veurem el megàlit a una zona sense arbres, també a la dreta del camí (hi ha un pal indicatiu). Cal dir que aquest dolmen es troba a 1366 metres d'altitud.
El dolmen de La Cabaneta dels Moros, també anomenat Serra de Camporan, de Sant Roc o de Cérvoles és del tipus constructiu denominat com a cambra pirinenca, un estil de dolmen simple, de fet, com tots els sepulcres de la zona, per tant el datarem com la resta, entre el 2700-1800 a.n.e. Té unes dimensions de 2 metres de llarg, una amplada de 1.40 metres i una alçada, si no estigués caigut, de 1.45 metres. Dir també que la llosa porta resta estintolada a uns metres de la cambra sepulcral. El dolmen consta d'una obra tumular sense restes d'anell de contenció d'uns 12/13 metres de diàmetre.
Fou descobert l'any 1922 per Josep de Calassanç Serra Ràfols i sabem que, al ben poc, el va excavar, sense trobar cap resta arqueològica. També sabem que l'any 1991 va patir una altra prospecció per part de la Generalitat, de la qual desconeixem els resultats. Però de fet, com ja hem dit, no tenim constància de que s'hagi trobat cap tipus de material arqueològic al sepulcre en cap de les seves excavacions ni visites documentades. Tot i això i segons la seva clara morfologia, el podem datar entre el Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Ara tornem enrere i prenem aquella bifurcació que hi ha al principi de la corba, ara al final de la mateixa. Anem baixant per ella, entre cavalls, passant una construcció, i seguim baixant direcció l'extrem d'una llengua de la mateixa muntanya, sense vegetació. A mig camí d'arribar al final d'aquesta, trobarem, al bell mig d'ella, tres grans rocs, anomenats les Lloses de Sant Roc.
Aquestes lloses, al nostre parer, tenen tota la pinta de ser un sepulcre en fase de construcció, veient el terreny. Jo crec que era un sepulcre que volien erigir a l'extrem de la llengua de terra, dominant tota la vall. Aquesta hipòtesi encara pren més força quan a poca distància dels rocs es trobà ceràmica epicampaniforme, típica del Calcolític i inicis del Bronze.
Tot i això, segons en Carreras i en Tarrús al seu llibre sobre el megalitisme a Catalunya, diuen que no es tractaria de les restes de cap sepulcre segons el seu entendre i que les lloses resten amb aquest aspecte per l'erosió natural.
Les dimensions dels rocs són semblants entre ells, menys la de la dreta de la fotografia, que és un xic més petita, tant de llarg, com d'ample, i un pèl més estreta.
Ara sí, tornem al cotxe i emprenem el camí de tornada a casa, que s'han acabat les vacances, però tornarem a la zona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada