Dolmen a El Port de la Selva VI

Aprofitem l'últim cap de setmana llarg de l'any sense obligacions nadalenques per a acostar-nos a l'Alt Empordà a veure un sepulcre pendent dins del parc natural del Cap de Creus. Es tracta del dolmen de Taballera, relativament proper als dòlmens de La Cendrera i el Mas Godó, però que ens havia quedat pendent durant aquella ruta.

Per a acostar-nos el màxim possible amb el cotxe, des de dins d'El Port de la Selva, anem a buscar la cruïlla dels carrers Puig Gros i Empordà, on hi ha una petita zona d'aparcament i on comença una pista de sorra en força bon estat tot seguint el GR11. Durant l'estiu, aquesta pista roman tancada i només es pot arribar al megàlit caminant després de fer un agradable passeig de poc més de 5 quilòmetres. A l'hivern, ens podem acostar molt més al megàlit per pista (fins el Mas Vell) i fer només els últims 300 metres a peu.

Comencem doncs la ruta, com diem al paràgraf anterior, a l'aparcament de la pista que s'endinsa cap al Cap de Creus i que s'anomena camí dels masos, ja que uneix diversos masos, la major part dels quals resten abandonats actualment. Seguim la pista principal sempre en direcció a Sant Baldiri i, als 2 quilòmetres, a l'alçada del Mas Puignau, trobem que la pista fa un gir pronunciat a la dreta i que surt un camí recte no practicable en cotxe. Si anem a peu, seguirem pel camí en direcció a Sant Baldiri. Amb el cotxe, avançarem per la pista cap el Mas Paltré recorrent 1.5 quilòmetres més que si ho fem a peu i, a més, no veurem Sant Baldiri. Dit això, recomanem anar a peu. Seguim caminant 450 metres més pel camí i ja trobem l'esmentat conjunt de Sant Baldiri de Taballera, que visitarem a la tornada. Seguim endavant 900 metres més, punt on el camí s'ajunta amb la pista. A aquest punt, ja al costat del Mas Paltré, agafem la pista de la dreta que duu al Mas Vell en 300 metres. Si hem arribat en cotxe, aquí el podrem deixar còmodament. Per arribar al dolmen, però, no cal arribar al mas, sinó que ens desviarem a l'esquerra just després de passar el pas canadenc que hi ha a la pista i ens enfilarem cap el turó seguint el filat i les marques grogues del camí. En uns 350 metres de pujada no molt empinada, toparem de front amb el dolmen de Taballera o Tavellera, en honor a la cala que es troba a uns 1300 metres en línia recta.

Descobert i excavat per Romuald Alfarràs a finals del segle XIX, es considera que és una possible galeria catalana feta en pissarra que no conserva ni coberta ni corredor. La cambra mesura 1.80 metres de longitud per 80 centímetres d'amplada, i té una alçada conservada de 75 centímetres. Està continguda dins un túmul força inapreciable de 6/7 metres de diàmetre sense anell de contenció. 

A l'excavació d'Alfarràs, l'única efectuada al sepulcre, es van trobar valves de mol·lusc marí i restes de ceràmica grollera. Uns cent anys més tard, el 1987, l'Enric Carreras, el Josep Tarrús, el Josep Agustí i el Miquel-Dídac Piñero (membres de GESEART) van recollir en superfície dues denes discoidals d'esteatita, dos trossets de ceràmica a mà sense decoració, una pedra de molí barquiforme feta en granit i un chopper de quars blanc (eina feta amb còdol tallat).

Per l'estil arquitectònic i les poques restes recollides, el megàlit es pot encabir dins del Neolític final - Calcolític antic, vers el 3000 - 2700 a.n.e. 

Com hem vingut a finals de la tardor i bufa tramuntana, no ens acostem a la platja i tornem cap a l'aparcament desfent exactament el mateix camí i aturant-nos al conjunt recentment restaurat de Sant Baldiri de Taballera.

Format per l'ermita del mateix nom, la casa del capellà, una torre circular de vigilància, un antic cementiri, una zona sepulcral i altres dependències, es troba parcialment fortificat. L'ermita ja apareix documentada a finals del segle X, mentre que la torre es data al 1558. Les excavacions efectuades indiquen que fou habitat ininterrompudament des del segle VI (datació de la zona d'enterrament més antiga) fins finals del XIX. A més, fou el centre religiós i econòmic dels múltiples masos de la zona durant tot aquest període.

Després de tafanejar aquest interessant nucli, ens dirigim al cotxe i a dinar, que ja hem passat el matí ben entretinguts.

Si voleu visitar més jaciments prehistòrics, es pot arribar caminant als megàlits indicats al principi de l'entrada, el del Mas Godó i el de La Cendrera. Si els voleu veure, però no voleu caminar tant, es pot tornar al cotxe i prendre la carretera que duu a Cadaqués per a acostar-se fins a la urbanització de la Perafita i començar allà la caminada.

 

Coordenades UTM(ETRS89):

Tavellera o Taballera: 31T 519788 4685777

Cista a Castellolí

A dia 20/10/2024, fem una trobada entre alguns amics "dolmènics". A la ruta que vam preparar, visitàvem 7 o 8 jaciments, però, de fet, l'únic del què parlarem a aquesta publicació és el que teníem marcat com a primer objectiu: la cerca i retrobament de la cista de Can Muset. Això sí, al final d'aquesta entrada, inserirem els enllaços als jaciments ja vistos per nosaltres que vam tornar a visitar.

Per arribar a Can Muset, anem fins a Castellolí per l'A-2 i ens apropem a les piscines del poble. D'elles, surt el camí del cementiri i, al poc d'emprendre'l, surt una nova pista asfaltada a la nostra esquerra, tot fent un abrupte gir, que porta fins la Masia de Cal Jaume. Aquesta la deixem a la nostra dreta seguint el camí fins a la fi de l'asfalt, on veurem a la nostra dreta l'aparcament habilitat per a les visites del Castell de Castellolí, que s'hi arriba per la primera pista sorrenca que hem vist a la nostra esquerra en arribar a l'aparcament, i que, per norma, resta tancada al trànsit rodat. Nosaltres, havent deixat el cotxe a l'aparcament, enfilem caminant pel segon camí sorrenc, que ens portarà, en uns 200 metres, al mas que li dona nom al sepulcre. La casa de Can Muset és, com a poc, curiosa, ja que té una part modernista i una altra de típica masia de cap al 1800.

Just davant de la masia (part 1800), veurem un gran prat, que no estava conreat quan hi vam anar, però que té tota la pinta d'haver-ho estat. La cista es troba en aquest prat, just a la seva fi, on maquinària pesada va fer més extens aquest camp temps ençà.

I aquí teniu el que queda del megàlit, que clarament ens deixa veure la seva tipologia.

Quan vam arribar no estava així. Com es pot veure, la part dreta de la coberta resta caiguda davant del sepulcre. Hem marcat el negatiu de la llosa en requadre vermell i, als peus de la tomba, la part de la llosa de coberta.

També s'ha de dir que, que de les lloses laterals que es veuen només mirar el sepulcre, la de la banda de la nostra dreta també havia cedit. En Manolo i la Cris la van intentar recol·locar, clavant-la de nou dins el negatiu encara existent, que si ens mirem detingudament la fotografia, sembla que només era una llosa lateral, que va ser trencada i que ha anat cedint vers la nostra dreta amb el pas del temps.

En Josep Castany i Llussà documenta el sepulcre de Can Muset a la seva tesi, però, com gairebé totes les pàgines que hem trobat, el dona per desaparegut.

En Castany indica que la cambra sepulcral era de 1.20 metres de llargada, 50 centímetres d'amplada i 90 centímetres de fondària, i, segons Colomines, tenia un petit túmul de pedres.

Extret de la tesi de Josep Castany i Llussà

Segons la informació que hem pogut extreure, es varen recuperar ossos d'un individu, 3 denes de variscita, 1 vas ceràmic a mà, 1 nucli de sílex, 2 fragments d'una fulla de sílex marró i dues destrals d'amfibolita. Aquestes troballes resten dipositades a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya i al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia.

Per la tipologia de les restes, estaríem davant d'una tomba del Neolític mig - final, entre el 3500 i el 2700 a.n.e.

Extret de la tesi de Josep Castany i Llussà

Sabíem que devia ser a les proximitats del mas i vam trobar el megàlit gràcies a una fotografia de l'antiga tomba del febrer de l'any 1985. La veritat és que no pensàvem trobar-la, ja que, com hem dit, Castany la documenta com a desapareguda a la seva tesi, publicada el 12 de desembre del 2008, i, com també hem dit, els altres llocs web també la donen per desapareguda amb anterioritat.

Però bé, el dia va ser molt profitós, un nou megàlit retrobat, i la visita a tots aquests jaciments que no queden pas lluny: el primer, el túmul de la Serra de Rubió; tot seguit, vam anar a les tres cistes de Cal Pessetero; i, per finalitzar, vam veure els túmuls de la Serra de Clarena i, des d'ells, una maca vista del dolmen de Cal Marquet de Grevalosa.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Can Muset: 31T 393048 4604611

Dòlmens, menhir i poblat a Pinell de Solsonès III

El dia d'avui anem al Solsonès, a la zona de Pinell. Provarem de visitar algunes cistes, tant solsonianes com megalítiques. Les cistes solsonianes són dels sepulcres més ben conservats, si no les han arrasat, tot i que daten del Neolític mitjà, gràcies a que no s'erigia un túmul artificial tapant la cambra, sinó que es feia un clot per a encabir-la. Dins del forat, hi ficaven les lloses en els laterals, fent que la coberta coincidís amb el nivell del sòl. I, en algunes, s'hi ha trobat el terra de la cambra enllosat.

Comencem per aquest, el Serrat de la Fossa o Santes Creus de Bordell. El megàlit es troba ben a prop de l'ermita del mateix nom. De fet, nosaltres vam deixar el cotxe a l'ermita i vam anar a la cerca del megàlit a peu, desfent un tros de pista i prenent el camí que ara surt a la nostra dreta. El seguim fins que creua amb un altre, en el que seguirem caminant cap a la nostra esquerra, fins que veiem un monòlit a la dreta del camí, just on el camí s'obre fent-se més ample. Al principi d'aquesta ampliació, uns metres abans d'arribar al monòlit, ens endinsem al bosc de la nostra esquerra. En ell, seguirem un corriol prou desdibuixat uns metres arribant a la fi del bosc i el principi de les terres conreades. Just allà, a la fi del bosc, trobarem la cista solsoniana del Serrat de la Fossa o Santes Creus de Bordell.

Es tracta d'una cista megalítica situada a 775 metres sobre el nivell del mar i a uns 300 metres de l'ermita. Fa 1.64 metres de llarg, 0.77 metres d'ample i té una alçada de 0.95 metres. A la seva excavació, es varen trobar algunes restes òssies en un munt de terra de fora el sepulcre, reafirmant una antiga espoliació del megàlit.

Inserim la planta i les seccions que presenta Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Anem a buscar els altres sepulcres, però de camí, tot anant per una carretera secundària que mena a la C-149,  veiem un plafó informatiu a la dreta, que senyalitza el poblat del Serrat dels Moros o Camp dels Moros de la Codina, i ja que hi érem... jejeje (Som de fàcil convèncer).

Durant les tres primeres campanyes d'excavació, es va poder constatar la seva utilització vers l'etapa ibera, romana i medieval, tot i que hem llegit que aquest va ser construït vers l'Edat del Bronze final, ja que s'hi ha trobat ceràmica d'aquesta era.

Però el moment de més rellevància del poblat, es creu que fou a l'era ibera, ja que es denota una clara especialització del nucli en la metal·lúrgia. Prova d'això, va ser la descoberta d'un gran forn per a treballar aquest material, i la troballa d'una mina a celobert d'argiles riques en hidròxid de ferro.

No estem segurs de les dimensions del poblat: als primers informes que hi ha, es diu que fa un perímetre de 0.4 hectàrees.

S'ha de destacar la plana existent davant dels murs de pedra seca, ens va cridar l'atenció, i tot passejant per ella vam veure diferents forats a terra, tipus sitja, però amb un gran obertura a nivell del sòl.

No hem trobat gaire informació de l'estructura del poblat d'era ibera; ara, sí que n'hi ha, i molta, de l'era medieval. El que sí que hem trobat és que a la etapa protohistòrica fou abandonat, pacíficament, vers el segle II a.n.e., per la irrupció romana, tot i que també s'hi han trobat materials d'aquesta era.

Un cop visitat el poblat, anem a cercar els dòlmens del Camí de Madrona o els Trossos dels Perers i el de Santes Masses. Dic els anem a cercar els dos junts perquè no es troben al seu emplaçament original, ja que l'any 1989 van ser "desmuntats" i tornats a muntar a la dreta del camí que porta a Mas Llobet, i són ben bé l'un davant de l'altre.

El primer en el que ens vam fixar va ser el del Camí de Madrona o els Trossos dels Perers, més que res perquè el corriol que prens des del camí principal acaba just davant seu. Aquest megàlit fou erigit originàriament prop del mas Estany de Madrona.

Fou descobert l'any 1978 pel propietari del mas en crear un hort, fou excavat per ell mateix i la seva excavadora... li molestaven les pedres... aishhh!

Té unes dimensions de 1.20 metres de llargada, 0.90 metres d'amplada i una alçada de 0.65 metres. Òbviament, no s'ha trobat cap resta.

Cal parlar de la magnífica estela que li fa de coberta, que fa 1.65 metres de llargada per una amplada de 1.50 i té un gruix de 0.25 metres.

Nosaltres vam comptar 23 cassoletes, algunes amb formes rectangulars, quadrades, etc. però segons la documentació de l'excavació n'hi ha unes quantes més.

A dia 10/06/2022, inserim la planimetria que presenta Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral, que és bàsicament un estudi dels megàlits prehistòrics del Solsonès.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Ara, ens mirem la petita cambra pirinenca de Santes Masses... el Sol no ens deixava fer una foto millor, "és el que hi ha".

Aquest dolmen també ha estat traslladat de prop del mas Llobet. Quan es va localitzar, estava molt mal conservat i erosionat. Té unes dimensions de 1.50 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 0.70 metres d'alçada. Al megàlit, li falta una llosa lateral, i la coberta, ja d'antic. També sabem que quan el sepulcre era al seu lloc original, s'observava un túmul circular de 6 - 7 metres de diàmetre, construït amb terra i pedres. De l'antiga tomba, es recuperaren les restes òssies de tres individus, fragments ceràmics, denes de collaret en petxina i un botó d'os.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras al seu llibre del megalitisme a Catalunya, aquest megàlit data del que ells denominen Calcolític recent - Bronze antic vers el 2700-1800 a.n.e. 

Quan enllestim els dos megàlits, anem a visitar uns que ja havíem provat, però no vam poder passar, ja que la natura s'havia menjat els camins i era del tot impossible arribar-hi, la necròpoli de la Costa dels Garrics, que es troba a uns 1500 metres del mas Caballol de Madrona. De fet, per arribar-hi hem de seguir el camí que passa entre mig de les cases del mas... nosaltres li vam demanar informació a la senyora, que era davant la porta del mas.

La primera cista és uns metres per sobre el camí, ara sí transitable, just quan aquest s'amplia fent com una petita plaça. A la nostra esquerra i ben visible des del camí estant, trobem el dolmen de la Costa dels Garrics I.

El sepulcre es troba en un molt bon estat de conservació, sobretot gràcies als treballs de consolidació i rehabilitació que ha rebut. També es conserva un tros de túmul, molt i molt visible a la seva banda nord-oest. S'estima que aquest faria uns 8 metres de diàmetre.

Fou descobert a causa d'un incendi als anys 40 i té unes dimensions de 1.70 metres de llarg, una amplada de 0.86 metres i una alçada de 1.10 metres.

Inserim planimetria i fotografia de l'aixovar del sepulcre, de la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

L'any 1987, fou excavat per Josep Castany, Fina Alsina i Lluís Guerrero, arqueòlegs del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. A ella, es van trobar senyals inequívoques d'una antiga violació del sepulcre. Tot i això, Guerrero va trobar un esquelet d'un home d'uns 25 anys, bastant alt per cert (1,78 metres), sobre de les fines argiles artificials col·locades al terra del megàlit, fent de sòl. Amb això, també es va extreure el seu aixovar funerari, que és prou extens: Quatre peces geomètriques de sílex, un nucli del mateix material, una fulla també de sílex, un estri d'os polit i tres banyes de senglar, també polides. Tots aquests materials es troben dipositats al Museu Comarcal i Diocesà de Solsona.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Tornem al camí i seguim en la mateixa direcció. Tot just quan s'acaba aquesta petita plaça "natural", baixem a la part dreta del camí, on, en uns metres seguint un corriol definit, trobarem el dolmen de la Costa dels Garrics II i el menhir just a sobre seu. Aquest últim deuria presidir la necròpoli de la Costa dels Garrics, per tant, el caigut menhir rep aquest nom.

El primer que admirem és aquesta preciosa i restaurada cista solsoniana, descoberta quan estaven excavant la companya número I. De dimensions, és bastant semblant a l'altre megàlit: 1.75 metres de llarg, 0.90 metres d'ample i 1.00 metres d'alçada. Això sí, en aquest, no s'observa cap obra tumular.

Aquesta fotografia és de la nostra segona visita a la necròpoli, el dia 29 de setembre de 2024.

Inserim la planimetria de Josep Castany i Llussà, extreta de la seva tesi doctoral  "Els megàlits neolítics del solsonià".

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

També esmentar que la coberta era desapareguda i que les dues lloses de que disposa tancant el megàlit són d'era actual.

L'any 1988, s'excavà pels mateixos arqueòlegs que el company I, on varen trobar, a més dels gravats a la part exterior del sepulcre, avui en dia molt difosos, dos nivells d'inhumació. Al primer nivell, aparegueren un home de 14 - 16 anys, un altre de 25 - 30 i dos cossos de sexe indeterminat, un d'uns 20 - 30 anys i un altre d'uns 45 - 50. Al segon, sorgiren les restes d'un infant d'uns 8 anys, una dona d'uns 18 - 23 i un home d'uns 20 - 30 anys.

De l'aixovar funerari del nivell 2, es documenta de l'home: Una bola d'ocre, una fulla de sílex, dues peces geomètriques del mateix material, tres fragments ceràmics, un punxó d'os, un ullal de senglar polit i una dena de fusta carbonitzada. De la dona: Dues peces geomètriques de sílex. I de l'infant: quatre peces tubulars d'os. El del nivell 1 no hem aconseguit localitzar-lo, creiem que no deu estar publicat.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

A uns 3 metres al nord, veiem, sobre d'un petit túmul, aquest gran roc en posició horitzontal. S'ha de dir que aquest gran roc a dia de la primera actualització de l'entrada (2021) es trobava al santuari d'El Miracle a l'espera de la seva col·locació, després d'una forta restauració, dins del projecte "Gegants immortals".

És l'estela menhir de la Costa dels Garrics que, amb 2.20 metres de llargada, 1.15 d'amplada i 0.35 metres de gruix (dono les dades com si encara fos en peu), presideix la necròpoli.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Del gran roc, que resta trencat per la meitat, se suposa que per l'acció d'un llamp, s'han trobat bocins en la part inferior del túmul que aixecava l'estela, túmul que fa, a dia d'avui, 1.20 metres d'alçada per 2 metres de diàmetre.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

I ara, el dia 29 de setembre del 2024, tornem a la zona per a veure el megàlit restaurat i tornat a col·locar, ara verticalment.

També, ja que hi som, ens apropem a mirar-nos una possible estela o coberta d'un desaparegut sepulcre, que hi ha a escassos metres. Ja l'havíem vist a la nostra primera visita el 2015 i ens va semblar un roc peculiar, però no vam fer cap fotografia. Tampoc no sabíem realment què era i, de fet, ni els arqueòlegs ho tenen clar encara. L'anomenarem megàlit de la Costa dels Garrics III, ja que sixí l'hem trobat en algunes fonts.

A nosaltres ens sembla treballat. Ara, podria ser la coberta desapareguda de la cista II de la Costa dels Garrics, tot i que com es pot veure fàcilment, la llosa seria exageradament gran per a la reconstruïda cista. Igualment, s'ha de dir que l'Inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat li dedica una fitxa i esmenta que podria ser la coberta d'una cista no descoberta o desapareguda.

Segons descriuen, la gran llosa fou localitzada estintolada a terra i fou aixecada per tal d'examinar-la. Podem veure a la fotografia anterior, els rocs col·locats estratègicament per a falcar-la. Segons ells, amida 2 per 1.70 metres i té, com podem veure, un dels seus cantons molt arrodonit. La daten vers el 3500- 2500 a.n.e.

Comentem també que aquesta segona vegada vam tornar a coincidir amb la mestressa del Mas Caballol, que ens va fer passar al vestíbul del mas, on es troba la col·lecció Caballol. Aquesta col·lecció consta de tres vitrines amb moltes restes d'aixovar de diferents sepulcres de la zona que havien estat recollides pel seu avi. 

La comarca del Solsonès, és abundant pel que fa a enterraments. Aquests són els més propers que hem visitat nosaltres, encara que ens en falten alguns i també es documenten uns quants de desapareguts. És normal, ja que, com esmentat abans, les anomenades cistes solsonianes no tenen túmul. A més, per les petites dimensions i la seva antiguitat (4100-3400 a.n.e.), és prou probable que qualsevol maquinària pesada se les hagi endut per davant, tot i que també en poden quedar soterrades.

Si ens queden ganes, sempre podrem visitar tot tipus de jaciments a la zona, però potser els més propers són el dolmen del Camí vell de les Cases, el de Viladebaix juntament amb els companys de publicació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat de la Fossa o Santes Creus de Bordell: 31T 360191 4645081

Poblat del Serrat dels Moros: 31T 363628 4644070

Camí de Madrona o els Trossos dels Perers: 31T 360494 4647720

Santes Masses: 31T 360502 4647720

Costa dels Garrics I: 31T 362423 4649041

Costa dels Garrics II: 31T 362478 4649038

Estela-menhir de la Costa dels Garrics: 31T 362478 4649039

Megàlit de la Costa dels Garrics III: 31T 362458 4649035

Menhir a Núria (Queralbs)

Aprofitant les vacances d'estiu, ens acostem a la Vall de Núria per a que els nens visquin l'aventura del cremallera per primer cop i nosaltres, de pas, visitem la pedra dreta que hi ha amagada al via crucis del santuari.

Per a arribar-hi, aquesta vegada sí que no té pèrdua. Arribats a l'estació de Núria del cremallera, anirem a l'altra banda de la via com si anéssim cap al telecabina de la Coma del Clot i l'alberg. Passem per darrere de l'estació del telecabina i trobem una bifurcació: a l'esquerra ens enfilem cap a l'alberg i a la dreta anem cap al via crucis, camí que prendrem. En poc més de 50 metres, arribem a l'estació I de l'esmentat via crucis i allà trobarem les restes de la Pedra Dreta de Núria amb les seves creus esculpides i insculpides.

A dia d'avui, s'estima que només es conserva una tercera part del menhir, fet de pissarra, essent les seves dimensions actuals de 125 centímetres d'alçada, per 49 d'amplada i 40 centímetres de gruix mitjà.

Com es veu clarament a la fotografia, té dues creus que ocupen gairebé tota la seva superfície frontal (cara sud original) i que són mostres de la seva cristianització. Si ens el mirem per darrera, veurem una tercera creu llatina. Si ens mirem el roc amb deteniment, a la seva banda esquerra podem intuir uns gravats de dues creus gregues molt més petites a la part central del roc, segurament d'origen medieval o, fins i tot, modern. Tot i això, l'aixecament del monòlit es remunta, segons Carreras i Tarrús, al Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3400-2700 a.n.e.

Per a facilitar la identificació de les creus, inserim els alçats i seccions dibuixats per GESEART el 2017. 

Extret de l'estudi "La Pedra Dreta de Núria (Queralbs, Ripollès)" d'Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús

Originàriament, el megàlit, d'uns 3 metres d'alçada, es trobava una mica més amunt. Per dues fotografies que es conserven amb el monòlit dempeus, es calcula que estava situat uns 400 metres més amunt, a una alçada d'uns 2047 metres, on ara hi ha l'estació XI del mateix via crucis. Inserim una d'elles, la més antiga, de 1921 feta per en Tomàs Carreras.

Extret del compendi megalític de Catalunya del 2022, per Enric Carreras i Josep Tarrús

Per a dir-ne una mica de la seva història recent, se sap que es va cristianitzar, mitjançant la creació de les creus, entre el 1915 i el 1921, quan encara estava dempeus. Es calcula que va ser trencada en diversos trossos entre el 1929 i el 1934. Finalment, es creu que el 1963, quan es va finalitzar la construcció del via crucis, la seva part superior va ser col·locada on podem veure-la actualment.

Amb els deures fets, seguim gaudint de la jornada a Núria abans de tornar amb el cremallera cap a Ribes de Freser.

Si us estalvieu un tros de cremallera i pugeu en cotxe fins a Queralbs, podeu acostar-vos a visitar les restes de la cista del coll de Fontalba, a uns 12 quilòmetres de pista des de l'esmentat municipi. Avís: la pista es tanca al trànsit rodat en èpoques de gran afluència d'excursionistes i la cista es troba protegida per a evitar el seu deteriorament. També hi podeu anar caminant de baixada cap a Queralbs passant per Fontalba. Fent-ho així, el megàlit es troba a 2.5 quilòmetres en línia recta del santuari.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedra Dreta de Núria: 31T 430502 4694118

Dòlmens i avenc al districte de Gourdon III i dòlmens al de Figeac IV

Penúltim dia de vacances, per tant, sent com som, penúltima ruta per les terres franceses de Lot. El primer que farem és anar a visitar un jaciment que, tot i que s'hi han trobat ossos d'animals prehistòrics, no és quelcom creat ni utilitzat pels humans d'aquella era. Parlem de la coneguda "Gouffre de Padirac".

Fa milions d'anys, l'aigua va començar a filtrar-se a la roca calcària del Juràssic, donant lloc al naixement del riu subterrani Rivière Plane fa només 1 o 2 milions d'anys i desgastant les roques per a crear diverses cavitats. Actualment, hi trobem un avenc, ja que el sostre de la cova va cedir temps ençà, essent impossible precisar quan.

Es tracta d'un espai explotat turísticament, i perdoneu-me que doni la meva opinió, totalment espectacular: Al principi només veus l'avenc, de 35 metres de diàmetre i 103 metres de profunditat, però quan baixes vas seguint el riu subterrani durant centenars de metres. Després, fas un tros, no pas petit, en una barqueta, tot seguint el riu i travessant llacs subterranis, i després tornes a caminar fins a la fi de l'itinerari arreglat, lloc on el riu torna a submergir-se, mentre donem la volta tot pujant a un llac superior, omplert a raó de filtracions d'aigua. En total, es calcula que la xarxa formada pel riu abasta 55 quilòmetres.

Després de la visita, vam anar a dinar quelcom i, com l'entorn més immediat de Padirac ens va semblar massa turístic, vam decidir allunyar-nos. Per això, el primer dolmen que veurem no és el més proper de Padirac, de fet, és el més allunyat, es tracta del dolmen d'Auraste. També és clarament el més ben conservat dels que veurem avui. Per arribar-hi, emprenem des de l'aparcament de la Gouffre per la D90 durant 2.3 quilòmetres, arribant al petit nucli de Padirac. Aquí, agafarem la D673 i la seguirem 3.4 quilòmetres, lloc on girarem a l'esquerra per una carretera asfaltada que duu a un hotel. Seguim la carretera 1.3 quilòmetres, on creua amb una altra pista, a la que girem a la dreta i seguim per ella poc més de 500 metres, on veurem el senyal de "parking" a l'esquerra. Allà deixem el cotxe.

A peu, sortim de l'aparcament per una sortida que hi ha a la part més allunyada de la seva entrada i que dona a un ample camí sorrenc, que seguirem vers la nostra esquerra uns 860 metres. En aquest punt, als camps de la nostra dreta, trobarem el bonic sepulcre d'Auraste o Horaste, també conegut com a Siran I.

Aquest preciós dolmen simple ens va fer ràpidament pinta de restaurat, sobretot veient el ben col·locades que estaven les lloses, i també veient el rocam que hi havia al costat, que ens feia tot l'aspecte d'obra tumular que havia estat desplaçada feia poc. Investigant hem sabut que certament va ser reconstruït, aixecant la coberta i col·locant la llosa dreta recta de nou. No sabem quan es va fer efectiva aquesta restauració, però per la pinta que feien els rocs tumulars amuntegats al costat, no deu fer gaire. Inserim una planimetria de Jean Clottes d'abans d'aquesta restauració.

Extret de "Inventaire des mégalithes de la France" de Jean Clottes

Ara que ja hem descobert de quin dolmen es tracta, en podem donar les dimensions. Segons documenta Clottes, la llosa de coberta fa 3 per 2.50 metres i té un gruix de 30 centímetres, i tapa una cambra que mesuraria 2.70 metres de llargada màxima per 1.50 metres d'amplada i que conservaria una alçada de 1.50 metres; cal tenir en compte que aquestes són les dimensions que tindria abans de la restauració.

Tornem al camí i el refem en l'altra direcció, arribant a l'aparcament, on agafem el cotxe per apropar-nos als següents megàlits, els germans Pech Plumet o Pech Plumé. Per arribar-hi, tornem a l'asfalt i emprenem cap la dreta, just per on hem arribat abans; de fet, tornem a la D673 i l'agafem com si anéssim a Padirac, però no hi arribarem ja que a 1.3 quilòmetres girarem a la dreta per la D14 direcció Loubressac. En 1.9 quilòmetres, veurem un camp de plaques solars a la dreta i un camí que surt a l'esquerra, que és el que duu als megàlits. Nosaltres vam fer aquest camí en cotxe, ara que tenim un cotxe alt, no ens ho pensem gaire, i s'ha de dir que no estava gents malmès. Però bé, si voleu, es pot deixar el cotxe al voltant del camp de plaques (hi ha zones habilitades) i fer la resta de la ruta a peu.

El primer megàlit, el de Pech Plumet B o Pech Plumé II, es troba a tan sols 900 metres de deixar l'asfalt. Agafem el camí, i a uns 400 metres girem a la dreta per un altre que ens apropa a la zona del dolmen tot fent els 500 metres restants. Després, t'has d'endinsar al bosc de l'esquerra i, a uns 80 metres des de la carretera, trobarem l'antiga tomba. No cal dir que és recomanable l'ús de GPS.

La informació d'aquest dolmen que hem pogut extreure de l'inventari de Jean Clottes és, diguem-ne que, molt curiosa. Ell assegura que, per la seva morfologia, es tracta d'un dolmen doble, ja que el possible corredor no estaria alineat, i que les lloses d'aquest són més grans que les de la cambra funerària, cosa molt estranya en un sepulcre de corredor, però esmenta que igualment s'hauria d'excavar abans d'afirmar-ho de totes totes. Inserim la seva planimetria per comprendre un xic més l'exposat.

Extret de "Inventaire des mégalithes de la France" de Jean Clottes

Es dona unes dimensions de les que podem deduir una cambra funerària a la banda oest que amida 2.20 metres de llargada màxima, 1.10 metres d'amplada i 80 centímetres d'alçada. I de l'est, n'extraiem, de les dades aportades, una cambra funerària de 2.60 metres de llargada màxima, per una amplada de 1.40 metres i una alçada màxima conservada de 85 centímetres al suport esquerre. Del túmul, es diu que resta prou malmès perquè l'espai va ser utilitzat com una antiga parcel·la conreable.

Ara anirem a veure el seu germà Pech Plumet A o Pech Plumé I, pel que tornem enrere els 500 metres fins on hem girat a la dreta, i seguim el camí tot rectes allunyant-nos de l'asfalt durant 700 metres. Aquí, ens endinsem al bosc de la dreta i, a uns 70 metres, veurem el que queda de l'antiga tomba. També recomanable l'ús de GPS.

Llegint els estudis que hem trobat d'ell, ens donen ganes de tornar-hi a netejar-ho tot, ja que amb el sota bosc crescut no es veu el que és en realitat. Es tracta d'un dolmen amb vestíbul, la cambra funerària amida 2.45 metres de llargada màxima, 1.20 metres d'amplada, i conserva una alçada màxima d'1.30 metres. Pel que fa a la coberta, descriuen una llosa de 2 per 2.30 metres, que consta d'una amplada de 40 centímetres. Pel que fa al vestíbul creat, aquest és de tendència quadrangular d'1.10 metres i es conserva una alçada màxima de 90 centímetres. Per acabar amb aquesta tomba, podem dir que es troba al vessant sud d'un túmul arrodonit de 12 metres de diàmetre.

Inserim la planimetria aportada per Jean Cottes a l'inventari francès del departament de Lot.

Extret de "Inventaire des mégalithes de la France" de Jean Clottes

Ara, ens apropem al dolmen Des Calcas o Penot I. Amb el cotxe, avancem per la pista 350 metres més i ens aturem a l'entrada d'un camí que surt a l'esquerra. A peu, seguim per aquest uns 550 metres, punt on trobarem el sepulcre abans anomenat al bosc de la dreta tocant el camí.

Creiem que aquest deuria haver estat un dels sepulcres més imponents de la zona, almenys és la sensació que et dona quan veus les restes, ja que són prou majestuoses. En sabem d'ell que la cambra sepulcral amida interiorment un màxim de 3.50 metres de llargada que és el que mesura la llosa esquerra, per 1.55 metres d'amplada, i que conserva una alçada màxima de 80 centímetres. La llosa de coberta deu haver estat trencada, ja que es documenten diversos fragments estintolats per l'obra tumular (a la fotografia es veu un dels trossos, a la dreta, just davant de la llosa lateral que resta tapada per la vegetació). A la bibliografia, no s'esmenta res del seu mal estat de conservació, però es deu a que és una zona habilitada per a la pastura del bestiar.

Inserim una planimetria, de Jean Clottes de nou, per a entendre millor el ruïnós megàlit.

Extret de "Inventaire des mégalithes de la France" de Jean Clottes

Tornem al cotxe i el desplacem tot recte per la pista 700 metres més. Entrant al camp de la nostra esquerra, trobarem, a 40 metres de la pista, el que resta del sepulcre de Pendus C, Pendus III o Bouygue Longe. Si fem reflexió del nom, ens adonem de que, com a mínim, falten dos germans Pendus: el primer sabem que resta destruït, i del segon no vam saber trobar res d'informació. Val a dir que ja a casa hem trobat referències de molts altres sepulcres, entre d'altres Pendus B i d'alguns de molt propers i fàcils d'arribar, per tant, hi tornarem.

De la informació que tenim, en podem extreure una cambra sepulcral de 1.75 metres de llargada, per una amplada de 75 centímetres, i una alçada màxima conservada de 50 centímetres. A l'estudi, també es documenta la llosa de coberta que, com es veu a la fotografia, resta estintolada a la banda posterior esquerra del sepulcre i que fa 1.40 per 1.20 metres, amb un gruix de 30 centímetres.

Extret de "Inventaire des mégalithes de la France" de Jean Clottes

Per últim, dir que el sepulcre es troba al centre d'una obra tumular de tendència circular d'uns 12 metres de diàmetre.

No es documenta la datació exacta de cap dels megàlits d'avui, però, per l'estil arquitectònic i la zona megalítica on ens trobem, podem assegurar que foren bastits durant el Neolític.

Amb aquest últim, donem la diada prehistòrica per acabada i anem a descansar a casa, que demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Gouffre de Padirac: 31T 401280 4967958

Siran I o Horaste o Auraste: 31T 405483 4967191

Pech Plumet B o Pech Plumé II: 31T 403188 4967519

Pech Plumet A o Pech Plume I: 31T 402794 4967495

Des Calcas o Penot I: 31T 402006 4967175

Pendus C o Pendus III o Bouygue Longe: 31T 401774 4967683

Megàlits als districtes de Gourdon II i Figeac III

Comencem la tornada a casa des del departament de Dordogne tot parant-nos a passar un parell de nits al de Lot, en els que no només veurem megàlits, també veurem alguna meravella natural, que també va ser utilitzada durant la prehistòria. Iniciem el dia pels dos menhirs de Mayrac, Mairac en Occità, que és com s'anomena el terme municipal on es troben.

El primer el menhir de Pierre Plantée du Pigeon-Haut o Mayrac B, es troba just al voral de la carretera que també porta al seu germà, a la que accedirem des de la D803 girant per una carretera que indica Le Pigeon Haut, i que poc després del menhir és només per vilatans.

No hem trobat res de res sobre el monòlit, tot i que resta documentat com a menhir a diverses webs.

Anem a pel germà A o Pierre Plantée de Lascoux, que es troba tot seguint la mateixa carretera 1.8 quilòmetres, però com posava que era només per a residents, vam fer una volta, que no explicarem, després direm el perquè.

Aquí el teniu, col·locat exactament igual que el company, al costat de la carretera, i d'una morfologia molt similar.

Tampoc no trobàvem res d'aquest monòlit i, sincerament, per la morfologia ens semblava estrany, ens feia dubtar molt de la seva autenticitat. Hem aclarit els nostres dubtes, quan ja a casa, a l'hora de fer la publicació, hem trobat una documentació on diu que temps ençà es van aixecar tres fites, les dues de Mayrac i una altra a Rignac, d'1.75 i 1.90 metres de alçada i 82 centímetres de diàmetre. Segons aquesta documentació, podrien ser fites de separació de diferents comunitats parroquials, ja que s'assemblen molt a fites romanes però la distància entre elles no és ni la d'una milla romana, ni la d'una gal·la.

Vistos els "curiosos" monòlits de Mayrac, comencem la visita de sepulcres començant per Le Tombeau du Gaulois o Pech Grand, al terme municipal de Saint Sozy. Per arribar-hi és ben fàcil, només cal seguir per la carretera 160 metres més (i per això no hem explicat la volta que vam haver de fer per a la segona pedra dreta). A aquest punt, girem a la nostra esquerra emprenent la Rue de la Voulade, i ara cal seguir tot rectes durant poc més de 3 quilòmetres, encara que variï el nom de la carretera, i deixem el cotxe a una entrada de camí, a mà esquerra, just quan comença a haver-hi bosc a banda i banda de la carretera. A peu, tot seguint aquest camí uns 650 metres, trobarem un corriol a mà esquerra, de nou, que ens fa arribar al dolmen, en no arriba a 40 metres.

Segons hem pogut saber, el sepulcre es troba a la zona més alta del puig a una zona planera i la seva cambra sepulcral és més estreta a la capçalera que a l'entrada de la tomba, fent 75 centímetres a la fi del sepulcre i un metre a l'entrada. D'altra banda, les lloses laterals que ens permeten fer-nos una idea de les seves dimensions fan 1.70 metres la de la dreta i 1.50 la de l'esquerra, que és la que ens dona l'alçada màxima conservada de 80 centímetres.

L'obra tumular que es descriu a l'estudi de Jean Clottes és de 15 metres de diàmetre, sent aquesta circular, i també es documenta un túmul satèl·lit a deu metres al sud-est, que nosaltres per desconeixença no vam buscar i que no es té clar que sigui una obra d'un sepulcre megalític.

Inserim una imatge extreta de l'"Inventarie des mégalithes de la France. 5 - Lot" de Jean Clottes.

Imatge de Jean Clottes

Pel que fa a la cronologia, no en podem dir res, perquè els estudis als que hem pogut accedir no l'especifiquen, però, per la tipologia de dolmen simple i en aquesta zona de France, podem datar-lo al Neolític.

Ara anem a pel segon dolmen del dia, el de Bouyé o Bouyet, també anomenat Tombeau des Anglais. Aquest ja queda un pel més allunyat, a una altra zona amb megàlits, pel que tornem al cotxe i emprenem per la carretera tal i com hem arribat. Just a l'entrada de Saint Sozy, ens desviem a la dreta per la D15, que voreja un pèl la zona de descans del poble. Seguim aquesta carretera tot rectes 11.6 quilòmetres, punt on girem a l'esquerra per la D673, creuant les vies del tren per un pont i emprenent direcció Gramat. Als 400 metres, arribem a una illeta per la que sortim per la primera escapatòria prenent la D840, que seguim sense desviar-nos 8.2 quilòmetres. Passant per tres illetes que ens fan vorejar el nucli de Gramat, i a uns 150 metres de sortir de la tercera, girem vers la nostra esquerra per la Rue Saint-Exupéry i avancem 700 metres més. En aquest punt, surt un camí sorrenc a la nostra dreta, on no poden accedir els cotxes, i és aquí on el deixarem, aparcat sobre la gespa que hi ha a banda i banda.

A peu, anem per l'ampli camí, que a l'esquerra té un seguit de cases i a la dreta un prat. A aquest, a uns 240 metres de començar i sota una zona amb arbrat, trobarem les restes del dolmen de Bouyet.

D'aquest gran dolmen simple, en sabem que la llosa de coberta, que resta inclinada vers la llosa lateral de la tomba, fa 2.10 per 2.50 metres, i que consta d'un gruix de 30 centímetres, mentre que el suport que es veu dempeus fa, 1.75 metres de llarg per 80 centímetres, per un gruix de 30 centímetres. A l'inventari de Jean Clottes, també es documenta un roc davant l'entrada del sepulcre d'uns 70 centímetres i la gran llosa estintolada sobre el túmul que fa 2.40 metres de llarg per 1.15 d'ample i que té un gruix de 32 centímetres.

Consta d'un túmul de forma el·líptica de 21 metres de llargada i 11 metres d'amplada, essent la neolítica tomba a la seva banda més oriental.

Imatge de Jean Clottes

El tercer sepulcre del dia es troba molt més a prop i és més fàcild' arribar. Agafem de nou el cotxe, tornem enrere per la Rue Saint-Exupéry i, als 100 metres, girem a l'esquerra, tot circulant per un carrer que ens portarà en 300 metres de nou a la D840; aquí, girem a l'esquerra i la seguim 3 quilòmetres, punt on veiem a la dreta una petita carretera amb una creu a la intersecció que duu a un nucli de cases. Nosaltres vam deixar el cotxe aquí, enganxat al voral, i vam continuar a peu seguint el camí 900 metres tot rectes com si anéssim cap al GR-6 i l'església de Saint Chignes. A uns 90 metres d'arribar al GR, entrarem al prat que ens queda a l'esquerra, per una obertura que hi ha al mur, que queda just davant d'on es troba el dolmen de la Pierre Levée de Lacoste, també conegut com a Girbes, a una petita zona amb arbrat a 20 metres del camí.

Es tracta d'un bonic dolmen simple amb una cambra sepulcral força gran, que amida uns 2.50 metres de llarg per 1.20 metres d'amplada, i està construïda a raó d'unes lloses d'un gruix de 20 i 28 centímetres. L'alçada màxima del sepulcre queda determinada per la llosa esquerra de la tomba, que mesura 1.35 metres d'amplada, per 1.30 la de la dreta, que resta inclinada cap a l'interior del sepulcre.

D'altra banda, la llosa de coberta és prou contundent, amidant 3.15 metres de llarg per 2.35 metres d'amplada i un gruix de 30 centímetres. Per acabar, podem dir que l'obra tumular es troba molt arranada, sent només visible a la banda sud del jaciment, i que, per l'estil arquitectònic del dolmen, podem dir que aquest fou bastit vers el Neolític local.

Imatge de Jean Clottes

Seguim a peu pel camí en la mateixa direcció 300 metres i ens endinsem pel bosc de la dreta. Aquí no us podem dir gaire perquè no hi ha camí i s'ha d'anar per coordenades, però bé, el sepulcre de Saint Chignes o Cayrou Gros es troba a uns 90 metres del camí principal.

Som davant d'un nou dolmen simple, que ens crea diversos dubtes pel que fa a les seva morfologia, ja que la llosa esquerra fa 3 metres de llargada per 90 centímetres d'amplada, mentre que la dreta només fa 1.95 metres de llargada, però té una amplada d'1.20 metres. El fet de la diferència de llargada ens fa pensar que pot ser que faltí alguna llosa a la banda dreta i possiblement alguna de coberta, ja que aquesta només amida 2.30 metres de llargada i, com podem veure a la fotografia, just al davant hi ha el que podria ser la típica llosa rebaixada que donaria accés al sepulcre. 

El que sí que queda completament cobert és l'amplada de la cambra funerària, que fa 1.20 metres per 1.90 metres d'amplada màxima de la llosa de coberta. Per acabar amb el majestuós megàlit, podem dir que, del molt visible túmul, es documenten unes dimensions de 10 metres de diàmetre, essent circular.

Imatge de Jean Clottes

I per finalitzar la ruta, ja arribant a on érem allotjats, visitem el dolmen de Pierre Levée, també conegut com a Baune. Les fotos que vam fer no són gaire bones, ja que el Sol no ens va deixar fer gaires meravelles i està força tapat per la vegetació, però el que es veu clarament és el tros de llosa de coberta, que, a banda de les dimensions, té un treball espectacular. Personalment, creiem que haurien de netejar-lo i rehabilitar-lo, es troba en un estat força precari, tot i que no li falta cap part.

Trobar-lo és molt fàcil, de fet, és el més fàcil dels dòlmens d'avui. Per tant, tornem al cotxe i seguim 3.2 quilòmetres per la D840 en la direcció que portàvem, lloc on trobarem un camí sorrenc a la nostra dreta. Allà, a l'entrada del camí, deixem el cotxe i continuem a peu per ell 160 metres, on ens trobarem un nou camí a la dreta. A la confluència del que anem amb aquest, hi ha un accés a un camp de conreu. Entrem al camp i, enganxat a l'esquerra, trobarem l'immens megàlit de Baune o Pierre Levée.

Es tracta d'un dolmen amb vestíbul o d'un sepulcre de corredor, que consta d'una cambra sepulcral d'uns 2.50 metres de llargada per 1.50 metres d'amplada. Diem "d'uns" perquè el suport dret és únic i l'esquerre és format per diverses lloses, fet que fa difícil saber la llargada d'aquest lateral. De la capçalera, només en queda un tros de 85 centímetres, que, com a mínim, devia de ser un pèl més gran dels 1.50 metres d'amplada que té la cambra.

Imatge de Jean Clottes

Pel que fa al corredor o vestíbul, inicialment faria uns 1.50/1.90 metres de llargada per 1.20 d'amplada i una alçada de 70/80 centímetres.

No hem trobat identificada la seva cronologia a cap lloc, però, per l'estil arquitectònic, deuria d'haver estat bastit vers el Neolític. També cal fer menció a que no hem trobat cap tipus de dada de cap prospecció oficial a cap dels jaciments visitats.

Ara sí, ja anem a l'allotjament, que era molt a prop, al bonic i tranquil nucli de Thémines. Jocs, dutxa, a sopar i a dormir amb el so d'una forta tempesta de fons, que demà més i ens espera una visita ben especial.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Pierre Plantée du Pigeon-Haut o Mayrac B: 31T 383429 4973547

Menhir de Mayrac B: 31T 383087 4971890

Le Tombeau du Gaulois o Pech Grand: 31T 386316 4971201

Bouyé o Tombeau des Anglais: 31T 400766 4958435

Pierre Levée de Lacoste: 31T 402188 4956059

Saint Chignes: 31T 401860 4955940

Pierre Levée o Baune: 31T 405393 4954943