Cista a Castellolí

A dia 20/10/2024, fem una trobada entre alguns amics "dolmènics". A la ruta que vam preparar, visitàvem 7 o 8 jaciments, però, de fet, l'únic del què parlarem a aquesta publicació és el que teníem marcat com a primer objectiu: la cerca i retrobament de la cista de Can Muset. Això sí, al final d'aquesta entrada, inserirem els enllaços als jaciments ja vistos per nosaltres que vam tornar a visitar.

Per arribar a Can Muset, anem fins a Castellolí per l'A-2 i ens apropem a les piscines del poble. D'elles, surt el camí del cementiri i, al poc d'emprendre'l, surt una nova pista asfaltada a la nostra esquerra, tot fent un abrupte gir, que porta fins la Masia de Cal Jaume. Aquesta la deixem a la nostra dreta seguint el camí fins a la fi de l'asfalt, on veurem a la nostra dreta l'aparcament habilitat per a les visites del Castell de Castellolí, que s'hi arriba per la primera pista sorrenca que hem vist a la nostra esquerra en arribar a l'aparcament, i que, per norma, resta tancada al trànsit rodat. Nosaltres, havent deixat el cotxe a l'aparcament, enfilem caminant pel segon camí sorrenc, que ens portarà, en uns 200 metres, al mas que li dona nom al sepulcre. La casa de Can Muset és, com a poc, curiosa, ja que té una part modernista i una altra de típica masia de cap al 1800.

Just davant de la masia (part 1800), veurem un gran prat, que no estava conreat quan hi vam anar, però que té tota la pinta d'haver-ho estat. La cista es troba en aquest prat, just a la seva fi, on maquinària pesada va fer més extens aquest camp temps ençà.

I aquí teniu el que queda del megàlit, que clarament ens deixa veure la seva tipologia.

Quan vam arribar no estava així. Com es pot veure, la part dreta de la coberta resta caiguda davant del sepulcre. Hem marcat el negatiu de la llosa en requadre vermell i, als peus de la tomba, la part de la llosa de coberta.

També s'ha de dir que, que de les lloses laterals que es veuen només mirar el sepulcre, la de la banda de la nostra dreta també havia cedit. En Manolo i la Cris la van intentar recol·locar, clavant-la de nou dins el negatiu encara existent, que si ens mirem detingudament la fotografia, sembla que només era una llosa lateral, que va ser trencada i que ha anat cedint vers la nostra dreta amb el pas del temps.

En Josep Castany i Llussà documenta el sepulcre de Can Muset a la seva tesi, però, com gairebé totes les pàgines que hem trobat, el dona per desaparegut.

En Castany indica que la cambra sepulcral era de 1.20 metres de llargada, 50 centímetres d'amplada i 90 centímetres de fondària, i, segons Colomines, tenia un petit túmul de pedres.

Extret de la tesi de Josep Castany i Llussà

Segons la informació que hem pogut extreure, es varen recuperar ossos d'un individu, 3 denes de variscita, 1 vas ceràmic a mà, 1 nucli de sílex, 2 fragments d'una fulla de sílex marró i dues destrals d'amfibolita. Aquestes troballes resten dipositades a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya i al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia.

Per la tipologia de les restes, estaríem davant d'una tomba del Neolític mig - final, entre el 3500 i el 2700 a.n.e.

Extret de la tesi de Josep Castany i Llussà

Sabíem que devia ser a les proximitats del mas i vam trobar el megàlit gràcies a una fotografia de l'antiga tomba del febrer de l'any 1985. La veritat és que no pensàvem trobar-la, ja que, com hem dit, Castany la documenta com a desapareguda a la seva tesi, publicada el 12 de desembre del 2008, i, com també hem dit, els altres llocs web també la donen per desapareguda amb anterioritat.

Però bé, el dia va ser molt profitós, un nou megàlit retrobat, i la visita a tots aquests jaciments que no queden pas lluny: el primer, el túmul de la Serra de Rubió; tot seguit, vam anar a les tres cistes de Cal Pessetero; i, per finalitzar, vam veure els túmuls de la Serra de Clarena i, des d'ells, una maca vista del dolmen de Cal Marquet de Grevalosa.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Can Muset: 31T 393048 4604611

Dòlmens, menhir i poblat a Pinell de Solsonès III

El dia d'avui anem al Solsonès, a la zona de Pinell. Provarem de visitar algunes cistes, tant solsonianes com megalítiques. Les cistes solsonianes són dels sepulcres més ben conservats, si no les han arrasat, tot i que daten del Neolític mitjà, gràcies a que no s'erigia un túmul artificial tapant la cambra, sinó que es feia un clot per a encabir-la. Dins del forat, hi ficaven les lloses en els laterals, fent que la coberta coincidís amb el nivell del sòl. I, en algunes, s'hi ha trobat el terra de la cambra enllosat.

Comencem per aquest, el Serrat de la Fossa o Santes Creus de Bordell. El megàlit es troba ben a prop de l'ermita del mateix nom. De fet, nosaltres vam deixar el cotxe a l'ermita i vam anar a la cerca del megàlit a peu, desfent un tros de pista i prenent el camí que ara surt a la nostra dreta. El seguim fins que creua amb un altre, en el que seguirem caminant cap a la nostra esquerra, fins que veiem un monòlit a la dreta del camí, just on el camí s'obre fent-se més ample. Al principi d'aquesta ampliació, uns metres abans d'arribar al monòlit, ens endinsem al bosc de la nostra esquerra. En ell, seguirem un corriol prou desdibuixat uns metres arribant a la fi del bosc i el principi de les terres conreades. Just allà, a la fi del bosc, trobarem la cista solsoniana del Serrat de la Fossa o Santes Creus de Bordell.

Es tracta d'una cista megalítica situada a 775 metres sobre el nivell del mar i a uns 300 metres de l'ermita. Fa 1.64 metres de llarg, 0.77 metres d'ample i té una alçada de 0.95 metres. A la seva excavació, es varen trobar algunes restes òssies en un munt de terra de fora el sepulcre, reafirmant una antiga espoliació del megàlit.

Inserim la planta i les seccions que presenta Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Anem a buscar els altres sepulcres, però de camí, tot anant per una carretera secundària que mena a la C-149,  veiem un plafó informatiu a la dreta, que senyalitza el poblat del Serrat dels Moros o Camp dels Moros de la Codina, i ja que hi érem... jejeje (Som de fàcil convèncer).

Durant les tres primeres campanyes d'excavació, es va poder constatar la seva utilització vers l'etapa ibera, romana i medieval, tot i que hem llegit que aquest va ser construït vers l'Edat del Bronze final, ja que s'hi ha trobat ceràmica d'aquesta era.

Però el moment de més rellevància del poblat, es creu que fou a l'era ibera, ja que es denota una clara especialització del nucli en la metal·lúrgia. Prova d'això, va ser la descoberta d'un gran forn per a treballar aquest material, i la troballa d'una mina a celobert d'argiles riques en hidròxid de ferro.

No estem segurs de les dimensions del poblat: als primers informes que hi ha, es diu que fa un perímetre de 0.4 hectàrees.

S'ha de destacar la plana existent davant dels murs de pedra seca, ens va cridar l'atenció, i tot passejant per ella vam veure diferents forats a terra, tipus sitja, però amb un gran obertura a nivell del sòl.

No hem trobat gaire informació de l'estructura del poblat d'era ibera; ara, sí que n'hi ha, i molta, de l'era medieval. El que sí que hem trobat és que a la etapa protohistòrica fou abandonat, pacíficament, vers el segle II a.n.e., per la irrupció romana, tot i que també s'hi han trobat materials d'aquesta era.

Un cop visitat el poblat, anem a cercar els dòlmens del Camí de Madrona o els Trossos dels Perers i el de Santes Masses. Dic els anem a cercar els dos junts perquè no es troben al seu emplaçament original, ja que l'any 1989 van ser "desmuntats" i tornats a muntar a la dreta del camí que porta a Mas Llobet, i són ben bé l'un davant de l'altre.

El primer en el que ens vam fixar va ser el del Camí de Madrona o els Trossos dels Perers, més que res perquè el corriol que prens des del camí principal acaba just davant seu. Aquest megàlit fou erigit originàriament prop del mas Estany de Madrona.

Fou descobert l'any 1978 pel propietari del mas en crear un hort, fou excavat per ell mateix i la seva excavadora... li molestaven les pedres... aishhh!

Té unes dimensions de 1.20 metres de llargada, 0.90 metres d'amplada i una alçada de 0.65 metres. Òbviament, no s'ha trobat cap resta.

Cal parlar de la magnífica estela que li fa de coberta, que fa 1.65 metres de llargada per una amplada de 1.50 i té un gruix de 0.25 metres.

Nosaltres vam comptar 23 cassoletes, algunes amb formes rectangulars, quadrades, etc. però segons la documentació de l'excavació n'hi ha unes quantes més.

A dia 10/06/2022, inserim la planimetria que presenta Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral, que és bàsicament un estudi dels megàlits prehistòrics del Solsonès.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Ara, ens mirem la petita cambra pirinenca de Santes Masses... el Sol no ens deixava fer una foto millor, "és el que hi ha".

Aquest dolmen també ha estat traslladat de prop del mas Llobet. Quan es va localitzar, estava molt mal conservat i erosionat. Té unes dimensions de 1.50 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 0.70 metres d'alçada. Al megàlit, li falta una llosa lateral, i la coberta, ja d'antic. També sabem que quan el sepulcre era al seu lloc original, s'observava un túmul circular de 6 - 7 metres de diàmetre, construït amb terra i pedres. De l'antiga tomba, es recuperaren les restes òssies de tres individus, fragments ceràmics, denes de collaret en petxina i un botó d'os.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras al seu llibre del megalitisme a Catalunya, aquest megàlit data del que ells denominen Calcolític recent - Bronze antic vers el 2700-1800 a.n.e. 

Quan enllestim els dos megàlits, anem a visitar uns que ja havíem provat, però no vam poder passar, ja que la natura s'havia menjat els camins i era del tot impossible arribar-hi, la necròpoli de la Costa dels Garrics, que es troba a uns 1500 metres del mas Caballol de Madrona. De fet, per arribar-hi hem de seguir el camí que passa entre mig de les cases del mas... nosaltres li vam demanar informació a la senyora, que era davant la porta del mas.

La primera cista és uns metres per sobre el camí, ara sí transitable, just quan aquest s'amplia fent com una petita plaça. A la nostra esquerra i ben visible des del camí estant, trobem el dolmen de la Costa dels Garrics I.

El sepulcre es troba en un molt bon estat de conservació, sobretot gràcies als treballs de consolidació i rehabilitació que ha rebut. També es conserva un tros de túmul, molt i molt visible a la seva banda nord-oest. S'estima que aquest faria uns 8 metres de diàmetre.

Fou descobert a causa d'un incendi als anys 40 i té unes dimensions de 1.70 metres de llarg, una amplada de 0.86 metres i una alçada de 1.10 metres.

Inserim planimetria i fotografia de l'aixovar del sepulcre, de la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

L'any 1987, fou excavat per Josep Castany, Fina Alsina i Lluís Guerrero, arqueòlegs del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. A ella, es van trobar senyals inequívoques d'una antiga violació del sepulcre. Tot i això, Guerrero va trobar un esquelet d'un home d'uns 25 anys, bastant alt per cert (1,78 metres), sobre de les fines argiles artificials col·locades al terra del megàlit, fent de sòl. Amb això, també es va extreure el seu aixovar funerari, que és prou extens: Quatre peces geomètriques de sílex, un nucli del mateix material, una fulla també de sílex, un estri d'os polit i tres banyes de senglar, també polides. Tots aquests materials es troben dipositats al Museu Comarcal i Diocesà de Solsona.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Tornem al camí i seguim en la mateixa direcció. Tot just quan s'acaba aquesta petita plaça "natural", baixem a la part dreta del camí, on, en uns metres seguint un corriol definit, trobarem el dolmen de la Costa dels Garrics II i el menhir just a sobre seu. Aquest últim deuria presidir la necròpoli de la Costa dels Garrics, per tant, el caigut menhir rep aquest nom.

El primer que admirem és aquesta preciosa i restaurada cista solsoniana, descoberta quan estaven excavant la companya número I. De dimensions, és bastant semblant a l'altre megàlit: 1.75 metres de llarg, 0.90 metres d'ample i 1.00 metres d'alçada. Això sí, en aquest, no s'observa cap obra tumular.

Aquesta fotografia és de la nostra segona visita a la necròpoli, el dia 29 de setembre de 2024.

Inserim la planimetria de Josep Castany i Llussà, extreta de la seva tesi doctoral  "Els megàlits neolítics del solsonià".

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

També esmentar que la coberta era desapareguda i que les dues lloses de que disposa tancant el megàlit són d'era actual.

L'any 1988, s'excavà pels mateixos arqueòlegs que el company I, on varen trobar, a més dels gravats a la part exterior del sepulcre, avui en dia molt difosos, dos nivells d'inhumació. Al primer nivell, aparegueren un home de 14 - 16 anys, un altre de 25 - 30 i dos cossos de sexe indeterminat, un d'uns 20 - 30 anys i un altre d'uns 45 - 50. Al segon, sorgiren les restes d'un infant d'uns 8 anys, una dona d'uns 18 - 23 i un home d'uns 20 - 30 anys.

De l'aixovar funerari del nivell 2, es documenta de l'home: Una bola d'ocre, una fulla de sílex, dues peces geomètriques del mateix material, tres fragments ceràmics, un punxó d'os, un ullal de senglar polit i una dena de fusta carbonitzada. De la dona: Dues peces geomètriques de sílex. I de l'infant: quatre peces tubulars d'os. El del nivell 1 no hem aconseguit localitzar-lo, creiem que no deu estar publicat.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

A uns 3 metres al nord, veiem, sobre d'un petit túmul, aquest gran roc en posició horitzontal. S'ha de dir que aquest gran roc a dia de la primera actualització de l'entrada (2021) es trobava al santuari d'El Miracle a l'espera de la seva col·locació, després d'una forta restauració, dins del projecte "Gegants immortals".

És l'estela menhir de la Costa dels Garrics que, amb 2.20 metres de llargada, 1.15 d'amplada i 0.35 metres de gruix (dono les dades com si encara fos en peu), presideix la necròpoli.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

Del gran roc, que resta trencat per la meitat, se suposa que per l'acció d'un llamp, s'han trobat bocins en la part inferior del túmul que aixecava l'estela, túmul que fa, a dia d'avui, 1.20 metres d'alçada per 2 metres de diàmetre.

Extret de "Els megàlits Neolítics del Solsonià"

I ara, el dia 29 de setembre del 2024, tornem a la zona per a veure el megàlit restaurat i tornat a col·locar, ara verticalment.

També, ja que hi som, ens apropem a mirar-nos una possible estela o coberta d'un desaparegut sepulcre, que hi ha a escassos metres. Ja l'havíem vist a la nostra primera visita el 2015 i ens va semblar un roc peculiar, però no vam fer cap fotografia. Tampoc no sabíem realment què era i, de fet, ni els arqueòlegs ho tenen clar encara. L'anomenarem megàlit de la Costa dels Garrics III, ja que sixí l'hem trobat en algunes fonts.

A nosaltres ens sembla treballat. Ara, podria ser la coberta desapareguda de la cista II de la Costa dels Garrics, tot i que com es pot veure fàcilment, la llosa seria exageradament gran per a la reconstruïda cista. Igualment, s'ha de dir que l'Inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat li dedica una fitxa i esmenta que podria ser la coberta d'una cista no descoberta o desapareguda.

Segons descriuen, la gran llosa fou localitzada estintolada a terra i fou aixecada per tal d'examinar-la. Podem veure a la fotografia anterior, els rocs col·locats estratègicament per a falcar-la. Segons ells, amida 2 per 1.70 metres i té, com podem veure, un dels seus cantons molt arrodonit. La daten vers el 3500- 2500 a.n.e.

Comentem també que aquesta segona vegada vam tornar a coincidir amb la mestressa del Mas Caballol, que ens va fer passar al vestíbul del mas, on es troba la col·lecció Caballol. Aquesta col·lecció consta de tres vitrines amb moltes restes d'aixovar de diferents sepulcres de la zona que havien estat recollides pel seu avi. 

La comarca del Solsonès, és abundant pel que fa a enterraments. Aquests són els més propers que hem visitat nosaltres, encara que ens en falten alguns i també es documenten uns quants de desapareguts. És normal, ja que, com esmentat abans, les anomenades cistes solsonianes no tenen túmul. A més, per les petites dimensions i la seva antiguitat (4100-3400 a.n.e.), és prou probable que qualsevol maquinària pesada se les hagi endut per davant, tot i que també en poden quedar soterrades.

Si ens queden ganes, sempre podrem visitar tot tipus de jaciments a la zona, però potser els més propers són el dolmen del Camí vell de les Cases, el de Viladebaix juntament amb els companys de publicació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat de la Fossa o Santes Creus de Bordell: 31T 360191 4645081

Poblat del Serrat dels Moros: 31T 363628 4644070

Camí de Madrona o els Trossos dels Perers: 31T 360494 4647720

Santes Masses: 31T 360502 4647720

Costa dels Garrics I: 31T 362423 4649041

Costa dels Garrics II: 31T 362478 4649038

Estela-menhir de la Costa dels Garrics: 31T 362478 4649039

Megàlit de la Costa dels Garrics III: 31T 362458 4649035

Megàlits al districte de Brive la Gaillarde II

Segona ruta de les vacances pel districte francès de Brive la Gaillarde, a Corrèze. Visitarem molt tranquil·lament 3 dòlmens i una espècie de cròmlec, que no fa mala pinta, però deixem-ho en que com a poc és molt curiós (per a nosaltres). 

Comencem pel sepulcre de Bos Ayretié o Rochesseux, al terme municipal d'Aubazines. Per trobar-lo, ens apropem al poble que li dona nom per la D48. Un cop al poble, emprenem pel carrer Rochesseux (és el carrer central del poble) direcció est sortint del petit nucli. Al poc, la carretera asfaltada es bifurca i seguim per la dreta. Uns 300 metres més tard, trobem un nou camí asfaltat a l'esquerra, al que aparquem als pocs metres, al voral esquerre on hi ha una entrada d'una casa o cobert.

Deixem el cotxe i a peu continuem pel camí asfaltat tal i com hem arribat fins trobar una entrada a mà dreta que ens deixa al mig del bosc i on veurem fàcilment el dolmen de Bos Ayretié, i que, com hem dit, també rep el nom del poble i el carrer.

Ens trobem davant d'un dolmen simple bastit al Neolític, durant el III mil·lenni a.n.e. Conserva una cambra que mesura 1.90 metres de llargada, 82 centímetres d'amplada i 95 centímetres d'alçada. La llosa de coberta és de forma triangular i fa 3 metres de longitud màxima per 1.5 metres de base. Aquesta va ser recol·locada l'any 1944 per part de la "Société scientifique, historique et archéologique de la Corrèze de Brive", ja que es trobava caiguda a terra, recolzada a la cambra a la seva banda nord.

Tot i el bon estat del sepulcre i la seva fàcil localització, la datació del sepulcre és donada per la seva tipologia, ja que a l'excavació efectuada no aparegué cap resta associada que permetés la col·locació a la línia temporal.

Seguint el caminoi, sortim de nou al de Rochesseux, que seguirem vers la nostra esquerra i seguirem fins a arribar a una casa (per a mi espectacular). Aquí, l'ampli camí es torna un caminoi que ens enfila vers la muntanya de Puy de Pauliac. Quan arribem al cim (tranquils no és gaire alta), el caminoi gira vers l'esquerra, deixant a l'esquena un mirador i un conjunt de blocs rocosos de grans dimensions. Al poc de començar la davallada, a mà esquerra, trobarem un lloc curiós, l'antiga casa de l'ermità de la contrada, tota ella bastida en pedra seca, i que conté diversos edificis.

Tornem al camí principal de baixada i el seguim tot rectes fins a petar al cròmlec, no té pèrdua. A la fotografia, es pot veure el camí de baixada del cim, i les lloses del gran cròmlec, classificat com a monument des de 1899.

Aquest gran cròmlec, com ja hem dit, ens va sobtar, ja que el cercle no és només de lloses clavades, també té un conjunt de grans rocs naturals al seu perímetre (es pot veure a la fotografia superior, al final de la part de rocs alineats), semblants als que hem vist al cim del puig. Tot i això, l'encerclament és prou evident, essent de 40 metres de diàmetre.

Segons hem pogut saber, és Neolític, afirmació de la que no estàvem convençuts fins que vam veure el menhir central, estintolat a terra, amb senyals de treball humà.

Es documenten un total de 44 lloses clavades envoltant un menhir que, com hem dit, consta clarament de treball humà, es veu prou bé a la part que queda més cap a nosaltres a la fotografia anterior.

D'aquí, ens disposem a visitar un altre sepulcre, el bonic dolmen simple de la Cabanne de la Feé, al que arribarem fàcilment tornant enrere vers el poble de Rochesseux. El deixarem enrere seguint per la D48 i, al ben poc, trobarem un encreuament on girarem a la dreta direcció Chastang. Als 50 metres, girarem a la dreta emprenent la D175 direcció Palazingues i Albignac, per la que seguirem 3 quilòmetres i, a aquesta distància, dins de l'esmenat poble, veurem un desviament a l'esquera cap a Beynat, tot seguint la mateixa carretera, que continuarem 1.9 quilòmetres més. A aquest punt, s'acaba la carretera i hem de girar a esquerra o a dreta; nosaltres anem vers la nostra esquerra direcció Beynat per la D130. Als 3.2 quilòmetres, toparem amb un encreuament de diversos camins i nosaltres agafarem el de més a l'esquerra direcció Brugeilles. Seguirem per aquí 1.8 quilòmetres, lloc on veurem a la nostra dreta, un passadís d'uns 100 metres entre el camps de conreu, habilitat per anar a visitar el dolmen.

El dolmen de la Cabanne de la Feé és considerat i protegit com a monument històric des del 1992 i, per tant, és patrimoni francès des d'aquell any.

Sabem que el sepulcre és Neolític, segons documenta el mateix govern francès, i que la coberta mesura uns 3 metres de llarg per 2.5 d'ample.

Va ser excavat pocs anys després del 1865 i es van trobar fragments ceràmics molt rudimentaris. Anys més tard, un tal senyor Rupin, el va tornar a excavar i va extreure una "fusain", que és un bloc de carbó vegetal, que resta exposat al Musée de Brive.

Cal dir també, que hem trobat fotografies on el dolmen restava molt més recte, més que res, la llosa lateral de la nostra dreta, que fent comparatives ara ha cedit prou vers l'interior de la cambra, i en poc temps, ja que les fotografies de les que parlem són prou actuals.

I acabem el dia megalític amb un últim sepulcre tot anant de camí a l'allotjament. Visitem el sepulcre de Puy de la Ramière, que es troba al terme municipal de Noailhac.

Per arribar-hi, tornem a allà on hi havia el nus d'encreuaments, per on ens acabem de desviar per arribar al dolmen de la Cabanne de la Feé i emprenem per la segona carretera de la nostra esquerra, una que indica Le Frustier i Le Moulin à Papier. Seguim aquesta carretera fins a la D921, on girarem a la dreta en direcció Lanteuileuil i Brive E. La seguim fins a trobar la D14 a 3.7 quilòmetres a la nostra esquerra i, per aquesta nova carretera, només farem uns 600 metres i en desviarem a la dreta seguint indicacions cap a Neix i Le Breuil d'entre altres. La seguirem vorejant aquests dos poblets mencionats i arribant al nucli de La Bitarelle, on creuarem el petit poble pel mig sortint a la D150. En 1 quilòmetre, arribem a un nou encreuament on girem a la dreta cap a Le Puy de la Ramière entre d'altres, i, en 900 metres més, girem a l'esquerra, on veiem una zona per a deixar el cotxe just girar i així ho fem.

Per acabar d'arribar, és tan fàcil com seguir el caminoi que surt des d'on hem deixat el cotxe; de fet, està senyalitzat.

Quan hi vam anar, estaven tallant els arbres, fet que ens vam trobar diverses vegades durant el nostre viatge. Per això, les fotografies no van acabar de ser tan bones com ens agradaria, però bé, prefereixo una mala foto que un arbre a sobre. Ara, si podeu, admireu-lo bé, és espectacular.

Ens trobem davant d'una tomba col·lectiva erigida vers el III mil·lenni a.n.e. La cambra construïda excèntricament dins d'un túmul allargat, el fa del tot espectacular, a banda de les dimensions de les lloses laterals. La capçalera del megàlit, en canvi, és bastida a raó d'un mur de pedra en sec, mentre, com veiem a la fotografia, la llosa porta resta fora del seu lloc original.

Inserim la planimetria aportada per J. L. Couchard, publicada al butlletí de la "Société scientifique, historique et archéologique de la Corrèze" de l'any 1968.

Extret del web: noailhacpatrimoine.fr

Segons en J. L. Couchard, l'excavació del megàlit no va ser gaire fructífera, però segons ell era molt necessari fer una excavació a l'obra tumular.

Acabem dient que, segons el web Noilhac, el fet de que s'erigís un sepulcre d'aquestes dimensions indicaria que en aquesta zona hi havia una gran població, ja que feia falta prou gent per moure les lloses d'aquesta tomba, també de grans dimensions, per poder encabir-hi gran quantitat de restes humanes.

Ara sí, tornem a l'espècie de càmping on érem allotjats, i a refrescar-nos a la piscina!

Coordenades UTM(ETRS89):

Rochesseux: 31T 396281 5003561

Cròmlec de Puy de Pauliac: 31T 396545 5004296

Cabanne de la Feé o de Brugeilles: 31T 398742 5000039

Puy de la Ramière: 31T 391506 4993583

Dolmen al districte de Sarlat la Canéda II

Avui només veurem un sepulcre, i el publiquem sol, ja que els altres jaciments que vam visitar són lluny. La resta del dia, vam estar veient el bonic (tot i que, pel nostre gust, massa turístic i massificat) poble medieval de Sarlat, i tota la tarda de piscina i jocs amb els petits de casa (que ja no són tan petits).

Sí, només un dolmen, però ens va fer il·lusió de veure, ja que era el primer sepulcre de la Dordogne. També van ser els primers de Corrèze abans d'ahir, però havíem vingut per a veure quelcom de la Dordogne i avui ho fem realitat amb un dolmen situat al municipi de Vitrac. Visitarem el sepulcre de Pierre du Diable, Peyrelevade o Griffoul.

Per arribar-hi, és tan fàcil com sortir de Sarlat la Canéda, direcció sud-oest per la D46, fins a trobar una illeta de la que sortirem per la primera sortida direcció Bergerac, entre d'altres, tot prenent la D57. Als 1.8 quilòmetres d'anar per ella, ens desviem a la nostra esquerra, emprenent una nova carretera que ens deixarà en uns 870 metres davant del que queda del sepulcre. Nosaltres vam aparcar el cotxe 75 metres abans, on hi una zona a l'esquerra de la carretera on pots deixar el cotxe i fer el que queda a peu.

No hem trobat informació arqueològica d'aquest jaciment, encara que, com s'observa, té molta pinta de ser només la coberta d'un dolmen; de fet, això sí que ho hem vist a diferents webs d'internet. El que sí hem trobat és que és patrimoni i monument nacional francès des de l'any 1910. Ells mateixos el consideren un monument Neolític. Pel nom, podem intuir alguna llegenda amb el diable pel mig, però és ben curiós no trobar res més, ni tan sols les dimensions de la llosa, d'aquest dolmen classificat com a monument francès i tan accessible.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pierre du Diable, Peyrelevade o Griffoul: 31T 358159 4967977

Cova de Lascaux, Sarlat la Canéda I

Primer jaciment a la Dordogne. Realment, és al que li teníem més ganes, va ser, en part, gràcies a ell, pel que ens vam decidir per a aquest districte francès. Parlem de les conegudes i reconegudes arreu coves de Lascaux. Un temple prehistòric, on podrem veure la pintura dels homes prehistòrics, del Paleolític.

Cal dir, que no van ser les primeres pintures paleolítiques descobertes, aquestes foren les d'Altamira, a Santillana del Mar, Cantàbria, dir però, que els francesos, entre altres, van córrer a descatalogar-les afirmant que, per la seva complexitat, havien de ser modernes (ara sabem que aquestes daten del 35600 al 13000 a.n.e.). Anys més tard, descobriren les de Lascaux i, llavors sí, les catalogaren com a pintures prehistòriques.

Visitarem la reproducció IV, ja que les coves originals resten tancades al públic des de 1963, degut al deteriorament que van patir en pocs anys a causa del CO2 emès per la quantitat de persones que la visitaven a diari: hem trobat que feien la visita unes 1200 persones cada dia. Aquesta reproducció de la cova original és la més moderna, ja que si busquem un xic trobarem fàcilment Lascaux II, que és la reproducció inaugurada al 1983, la desconeguda Lascaux III, que és una reproducció ambulant, en funcionament des del 2012 i finalment Lascaux IV, que va ser inaugurada creiem que el 15 de desembre del 2016, tot i que faltaven algunes parts que van estar llestes i visitables la primavera de l'any següent.

Aquesta reproducció és exactament igual que la descoberta el 12 de setembre de 1940 per quatre adolescents i el gos d'un d'ells, de fet gràcies a aquest gos anomenat Robot, i el seu amo Marcel Ravidat, es va trobar la cova, però no van poder entrar. Ho feren dies més tard el Marcel amb l'ajuda de tres amics, desbrossant l'entrada i accedint a la primera sala, on van veure les primeres pintures.

Les coves de Lascaux (Francès), o Las Caus (Occità), és una cova que, pel que sembla, no va ser habitada. Creuen que era un espai més ritual que altra cosa, un gran espai utilitzat pels Neandertals entre el 18000 i el 15000 a.n.e.

Com podem observar, són pintures d'estil naturalista parietal. N'hi ha que són clarament en perfil, però també n'hi ha en les que els artistes buscaven la tercera dimensió utilitzant ombrejats, punts de vista, deformacions de la roca, etc. En aquesta cova, es documenten més de 1900 motius, dels que part d'ells són gravats, pintures animalistes en perfil, tridimensional, traços sense gaire definició, punts negres, alguna mà humana, etc.

Els gravats eren fets amb sílex, mentre que per a les pintures es feien servir òxids, carbons i colors que aporta la mateixa natura, i que barrejant-los amb resines o greixos, obtenien diferents tonalitats. També hi ha pintures per bufera, bufaven la pintura i pintaven com si fos un aerosol d'ara (no explicarem la manera de fer-ho, però és molt enginyós), encara que la majoria són fets directament amb el dit, o els dits, o utilitzant pinzells rudimentaris a raó de fibres vegetals o animal, sobretot per a donar volum a l'obra, pals carbonitzats, etc.

Com podem veure a la fotografia superior, tota la cova estava plena de representacions, inclús el sostre, al qual hi podien accedir construint bastides que eren lligades amb cordes vegetals i encaixades a petits forats que feien a murs interns de la cova o bé a la mateixa paret. Però per si encara no en tenim prou, pensem on es troben les pintures, clarament necessitaven llum per a poder fer la obra, el més fàcil es pensar que feien un foc i llestos, però si ho rumiem bé, s'acabarien ofegant amb el fum. Doncs bé, els artistes Neandertals il·luminaven l'espai per a fer la pintura mitjançant una pedra amb cassoleta, o alguna resta animal petxines grosses o quelcom així, plenes de greix animal, a mode de cera d'una espelma actual, i amb líquens secs o branques de ginebró a mode de metxa, amb aquest estri es feia prou llum amb l'avantatge de que no produeix fum.

Com ja podem pensar, les representacions fetes a la cova santuari són per a venerar la caça. Hi ha moltes femelles prenyades, per a demanar gran quantitat d'animals i també animals morts per a demanar una gran cacera.

Deixem la reproducció de la cova i ens endinsem "al taller", una zona on s'explica com ho feien, i, per tant, hi ha diversos esbossos i evolucions de la pintura acabada.

Es tracta d'una zona on es reprodueixen de nou algunes de les pintures. A més, han col·locat uns miralls per a poder veure millor alguns detalls de les pintures i tot s'acompanya amb l'explicació de l'audio-guia que hem anat utilitzant durant tot el recorregut.

Per últim, comentar que també hi ha un cinema on es reprodueix un vídeo explicant la troballa de les coves i les discusions sobre la datació de les pintures.

Tot i que aquesta entrada sigui relativament curta, és una visita totalment recomanable. Durant una mica més d'una hora, es visita la fascinant reproducció de la cova, el taller, les àrees complementàries i el mirador des d'on t'expliquen la geologia de la zona i la ubicació de la cova real. Nosaltres vam completar la jornada visitant el Parc du Thot, un petit parc d'animals a 8 quilòmetres de la cova on es poden veure alguns dels animals representats a les pintures de Lascaux. És una visita per a fer amb nens i es pot comprar una entrada combinada Lascaux-Thot... si només hi van adults, es pot obviar.

A la fitxa del blog d'aquest jaciment hem inserit unes quantes fotografies més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Lascaux IV (reproducció de la cova de Lascaux): 31T 355875 4991065

Dòlmens al districte de Brive la Gaillarde I

La segona publicació de les vacances del 2024, que, tot i estar allotjats a Dordogne, la vam fer a terres de Corrèze, i en la que visitarem 5 jaciments prehistòrics, tots ells al terme municipal de Saint Cernin de Larche, al districte de Brive la Gaillarde.

Des d'on érem allotjats, prop del petit nucli de Bouch, ens dirigim al nord-est per una carretera secundària, que seguim 17 quilòmetres, fins al poble de Lintignac, on agafarem la D63 a la dreta. Poc després dels 7 quilòmetres, entrant al nucli de Chavanhac deixem la D63 i emprenem la D60 tot girant a l'esquerra. 1 quilòmetre més tard, girem a la dreta per la Route du Lac, que seguirem 2.6 quilòmetres, tot i que al poc canvia de departament, pel que també canvia el nom de la carretera, però bé, que als 2.6 quilòmetres de deixar la D60 i entrant a un petit nucli, emprenem ara la D181 a la nostra dreta. En aquest punt, ja veurem dos rètols indicatius, el primer que posa La Chassagne i al segon posa dòlmens. 1 quilòmetre més tard, veurem una zona habilitada per aparcar a mà dreta de la carretera, i aquí és on deixarem el cotxe.

A peu, creuem la carretera i enfilem per un camí molt marcat. A aquell tram de muntanya, n'hi ha dos de camins, un fet per a 4x4, amb les roderes marcades, i el que emprenem nosaltres, un xic més a l'esquerra, que et porta als sepulcres d'avui seguint-lo.

El primer és el dolmen de La Palein, que es troba a uns 210 metres de l'inici del camí, a escassos 10 metres a l'esquerra d'aquest.

Del bonic sepulcre de La Palein, hem trobat documentat que consta d'un túmul (molt clar) ovalat de 28 metres de llargada, 15.50 metres d'amplada i 1.4 metres d'alçada (a l'estudi del professor Lalande diu que és més gran), de fet, des del camí quasi el trepitges, tot i que la cambra es troba al seu extrem més oriental.

El sepulcre d'estil dolmen simple fa 2.90 metres de llargada, 1.10 metres d'amplada i 1.50 metres d'alçada. A l'estudi, que ja té uns anys, diu que a l'entrada de la tomba hi ha una llosa que podria ser la de tancament, que nosaltres no vam veure. D'altra banda, la coberta mesura 2.85 metres de llargada, 2.43 metres d'amplada i 40 centímetres de gruix.

Per últim, direm que va ser excavat pel senyor Rateau i el professor Lalande de Brive, entre el 1864 i el 1865, i encara que sabem que a aquests temps les excavacions arqueològiques no eren gaire minucioses, ell documenta diverses restes òssies d'un individu, carbons vegetals, fragments ceràmics, un petit tros de ferro i 3 polseres de bronze de secció rectangular. Aquestes últimes troballes resten conservades al Museu Ernest Rupin, a Brive. Cal dir que, segons hem llegit, aquestes són pertanyents a la primera Edat del Ferro francesa, pel que es tractaria d'una reutilització del sepulcre, ja que el dolmen resta datat vers el Neolític, entre el 3100 i el 2500 a.n.e.

Al mateix estudi d'on hem tret la informació, s'esmenta l'existència d'una obra tumular a uns 40 metres al nord-est, que creiem que la vam veure, però no ens hi vam poder apropar perquè hi ha un filat, que el podíem haver saltat, però amb la imatge que vam veure ja no ens va fer falta.

Del túmul de La Palein, no hem trobat cap estudi associat, però al cartell posa que té un diàmetre de 9 metres, que va ser excavat vers el 1870 i que contenia les restes d'un esquelet humà al que se li havia arrencat el cap, s'havia cremat, i s'havien col·locat les cendres en una petita placa ceràmica, amb una altra placa a sobre que feia de tapa. També segons el rètol, cada avantbraç duia tres polseres de bronze, col·locades equidistants entre el colze i el canell. Aquestes resten dipositades al Museu de Labenche.

Com ja pensàvem nosaltres, per la morfologia del túmul, aquest enterrament resta datat vers la primera Edat del Ferro francesa, vers el 750-450 a.n.e.

Seguim per la pista, en la mateixa direcció, fins que peta a una altra pista. En aquest punt, prenem un corriol que segueix en la mateixa direcció que veníem creuant l'arbrat del turó i que ens apropa a la cista de Buffo Vent o Buffovent en 110 metres, a la part alta del turó.

Hem encerclat el que considerem que és el túmul. A la fotografia, es veu el pedregam, que in-situ és encara més evident. Segons l'estudi al que hem pogut accedir, aquest deuria fer, en el seu moment, 12 metres de diàmetre i 1 metre d'alçada. També podem dir que, segons hem pogut saber, tocant aquesta obra tumular n'hi havia una altra, desapareguda a dia d'avui.

A l'interior del túmul, trobem una malmesa cista de la que es van poder extreure les seves dimensions, que eren d'1.30 metres de llargada, 1 metre d'amplada i 90 centímetres d'alçada.

El senyor Lalande també la va excavar i, segons documenta, a banda d'uns quants fragments ossis, no hi havia res. No hem pogut trobar cap datació de la tomba i per l'estil tampoc ho tenim clar, perquè podria ser, a Catalunya, una cista neolítica amb túmul, però a França, i amb la distància a la que ens trobem, no sabem, la veritat.

Ara agafem un altre corriol, un que surt a la dreta tal com hem arribat. Quan s'acaba el corriol i de nou al camí principal, a escassos metres d'aparèixer de nou a ell seguint l'ascens i allunyant-nos cada cop més del cotxe, veurem una bifurcació, on nosaltres agafarem el camí de la dreta, emprenent direcció sud-est. Seguint aquest camí a 240 metres, trobarem, a la nostra esquerra, l'estructura del bronze de Chassagne, i just després el marcadíssim túmul que sustenta el dolmen de la Chassagne. 

Comencem pel preciós megàlit, que s'assembla molt al de La Palein, pel que no dubtem en dir que és també neolític, d'entre el 3100 i el 2500 a.n.e., tot i que al cartell existent allà posa que és del Neolític final/Calcolític, de vers el 2500-1800 a.n.e., i que va ser reutilitzat vers la primera Edat del Ferro, vers el 750-450. Això últim va quedar clar a les investigacions al túmul del 1980, on es van recuperar restes d'aquestes eres. Cal dir que són datacions franceses, i que res tenen a veure amb les catalanes.

El claríssim túmul feia al seu dia 22 metres de diàmetre i 1.50 metres d'alçada, era construït a raó de terra, pedres i blocs, i contenia aquest dolmen simple que veiem a dia d'avui, i del que no hem trobat les dimensions. Tampoc serveix de gaire, ja que, com es veu, torna a estar soterrat. Només podem dir que la coberta mesura 2.10 per 1.45 metres.

També va ser excavat per Lalande, trobant a 50 centímetres de la superfície una construcció semi el·líptica d'uns dos metres de radi, a raó de pedra en sec, per aïllar el difunt, que es trobava a 1 metre del sòl.

Creiem que a l'excavació va passar quelcom i la terra extreta es va acabar barrejant amb les restes que hi havia a l'interior de la cambra, que eren bàsicament carbons, ossos humans, entre ells 15 dents infantils, que no havien tingut cap contacte amb el foc dels carbons i alguns fragments ceràmics. Tot i això, el professor Lalande, també va trobar fragments d'un gerro, 3 perles de "jayet", 1 de calcària polida, no sabem si al mateix dolmen o a una gran quantitat de túmuls satèl·lit que hi ha a les immediacions, que per cert els hem trobat documentats, però no hem trobat la ubicació de cap.

Però això no és tot, ja que, segons el senyor Couchard, es va descobrir al túmul, no sabem si a aquest o a un dels satèl·lits, una gerra ceràmica de color marró, en molt bon estat i que era igual a les ceràmiques del proper dolmen de Route-Vieille, un dolmen de la cultura de Hallstatt (una cultura del 800-500 a.n.e.).

Just al davant, veiem l'anomenada estructura del bronce de la Chassagne, que, segons el rètol, és un annex que se li va fer a l'Edat del Bronze. Nosaltres ja diem sense haver trobat res d'informació, per ara, que ens recorda a les necròpolis que hi ha a Lleida.

Pel que si fos el mateix, tot i la distància, ens trobem davant d'un túmul pla amb cista, on aniria col·locada una urna amb amb les restes incinerades de l'individu.

Dir que, amb la varietat de datacions que ens hem trobat a l'hora de fer l'estudi, pensem que era una zona molt concorreguda a les eres prehistòrica i protohistòrica, ja sigui perquè fos una zona de pas o perquè hagués un poblat a la zona, que va perdurar i evolucionar amb el pas del temps.

Comencem la tornada tot anant pel camí principal fins al punt del corriol que ens portava a Buffovent, aquí girarem a l'esquerra per baixar per on hem pujat fa una estona, i tornem al cotxe, que estava promès als nens que a la tarda i hauria piscina, i n'hi va haver, tot i que al matí ens ha plogut uns 10 minutets quan érem a La Palein

Coordenades UTM(ETRS89):

La Palein: 31T 375124 4993382

Túmul de La Palein: 31T 375157 4993403 (aprox)

Coffre de Buffo Vent o Buffovent: 31T 375434 4993491

Chassagne: 31T 375647 4993202

Estructura del Bronze de la Chassagne: 31T 375637 4993204

Megàlits al districte de Gourdon I

Aquest any, amb el trencament de menisc que vaig tenir, la mala recuperació que porto, el poc entrenament que portem des de fa uns mesos, etc., decidim anar a un espai més planer a visitar jaciments prehistòrics. La idea del primer dia és aprofitar el camí fins a Dordogne (la Dordonya), France, i ens aturarem a veure jaciments a la zona de Gourdon, encara al departament francès de Lot.

Per arribar a la primera tomba, anem cap a Toulouse però nosaltres, que veníem de Narbonne, per l'A61, no hi entrem, agafem la carretera perifèrica direcció Paris/Bordeaux/Albi previ peatge. Ja sortint de la ciutat, la carretera canvia de nom anomenant-se A62, la que deixarem agafant la sortida 10, direcció Paris/Limoges/Montauban per l'A20. Per aquesta seguim tot rectes fins la sortida 56, cap a Aurillac/Sarlat/Figeac, i, a la illeta que ens trobarem al poc, sortim per la tercera escapatòria cap a Payrac/Gourdon emprenent la D801. La seguim 6.4 quilòmetres fins a trobar un desviament a la dreta, just després d'unes cases, amb un petit cartell que indica Ginouillac. Agafant-lo, en més o menys a 1 quilòmetre, veurem un camí sorrenc a la nostra dreta, just després d'una gran granja, allà deixem el cotxe.

A peu, fem els 50 metres que fa el camí sortint a un prat. Just trepitjar-lo, girem a l'esquerra i ja veurem l'imponent sepulcre des Cloups a uns 35 metres, a la vora d'aquest camp de conreu.

Pel que hem trobat sobre el sepulcre, és de tipus "coudé", recolzat en català. La llosa del davant del que seria la cambra funerària seria possiblement la primera llosa d'un corredor, en la què es recolzaria, a la banda esquerra, el roc d'accés al sepulcre.

Segons l'inventari megalític francès, la cambra funerària mesura 1.60 metres de llargada, 1.50 metres d'amplada i 1.80 metres d'alçada, i resten conservades diverses lloses del corredor que, com hem dit abans, és de tipus recolzat.

Inserim un planimetria de Jean Clottes.

Planimetria extreta d'"Inventaire de mégalithes de la France 5. Lot" de Jean Clottes

També hem pogut saber que aquesta antiga tomba neolítica resta protegida i classificada com a monument històric francès des del 5 de novembre del 1973.

Anem a pel següent, el dolmen des Fosses, al què arribarem anant tot tornant cap a la carretera per on ens hem desviat a Ginouillac, i, al davant del desviament, uns metres a l'esquerra surt un camí sorrenc que seguirem fins a la seva fi, on desemboca a la D23, que seguim vers la nostra esquerra uns 730 metres més. En aquest punt, girem a la nostra dreta, deixant enrere una creu de terme i seguint un munt d'indicacions. Avancem tot recte uns 1250 metres, punt on deixem el cotxe, a l'entrada d'un camí. A peu, seguim el camí 65 metres, lloc on en surt un altre a la nostra esquerra i que seguirem uns 105 metres més. A aquest punt, veurem un corriol costerut, que surt del camí pel que anem, a mà dreta. Només encarar aquest corriol, ja veurem el megàlit.

Aquest sepulcre és d'estil indeterminat, tot i que sembla un dolmen simple, però diuen que la llosa d'accés a la cambra funerària podria haver estat una llosa d'un vestíbul.

La pedra de coberta mesura 80 centímetres de gruix, per 2.90 metres de llargada i 1.80 metres d'amplada. D'altra banda, no hem trobat especificades les dimensions de la cambra, ja que descriuen les lloses una a una, dimensions de les que podem extreure unes mides de la cambra sepulcral d'uns 1.80 metres de llarg, per 1 metre d'ample, per 1.60 metres d'alçada.

El que sí que identifiquen és l'obra tumular, tot i que sense donar dimensions. A més, diuen que hi ha una llosa com a un metre de l'entrada a la cambra funerària, que, per les dimensions que donen, podria ser la llosa aquesta que es veu a primer pla.

Aquesta és la planimetria que aporta Jean Clottes.

Planimetria extreta d'"Inventaire de mégalithes de la France 5. Lot" de Jean Clottes

Tot seguit, anem a visitar un cròmlec, el de Peyrebrune, que es troba a la localitat de Saint Project. No s'ha de caminar, arribes amb el cotxe fins al lloc, però sí que t'has d'endinsar en un bosquet que estar molt brut, de sotabosc i d'escombraries humanes; s'ha d'anar amb cura d'on poses els peus.

Per arribar, tornem a la D23 i la seguim fins que s'acaba a la D801. A aquesta, girem a l'esquerra i, en no arriba a 1 quilòmetre, creuem el petit nucli de Peyrebrune, on s'esmenta un dolmen avui desaparegut. Al poc de creuar-lo, trobem una illeta a la que ens sortirem a la segona escapatòria, tot seguint per la D801, i, a uns 30 metres de l'illa veurem un camí a la dreta on endinsem el cotxe. El camí, en no arriba ni a 10 metres, et deixa a un camp de conreu i un bosc a l'esquerra; dins aquest bosc, es troba el cròmlec.

Sincerament, ens va semblar un xic rar, però bé, està documentat al mateix inventari que els anteriors megàlits com un pseudo-cròmlec, del que es van trencar els monòlits que el formaven a la construcció de la carretera del costat. Igualment, si netegessin la zona, les restes del jaciment es veurien millor.

Tornem al cotxe i tornem a la illeta, sortint ara per la quarta escapatòria agafant la D820 direcció Brive i la seguim 3.4 quilòmetres, lloc on creua una altra vegada amb la carretera D23. La seguim a la dreta direcció Reilhauget, però no arribarem a aquest poble, ja que uns 450 metres més tard, a la vora dreta de la carretera, trobarem un accés desbrossat al camp de conreu que hi ha. Tot seguit, caminem uns 50 metres pel camp en la mateixa direcció per la que veníem per l'asfalt i serem davant del bonic dolmen de Rigou.

El cotxe el podeu deixar a l'entrada d'un camí que surt també a la dreta uns 80 metres abans. De fet, aquest camí et permet accedir al camp de conreu, però recomano anar pel voral de la carretera i el voral del camp.

Aquest sepulcre no conserva cap resta de la seva obra tumular i, com hem dit abans, no especifiquen les dimensions internes de la seva cambra. Però com es pot veure, es tracta clarament d'un dolmen simple bastit al Neolític, que conserva una cambra sepulcral que mesura, interpretant les dimensions documentades de les lloses, 2 metres de longitud màxima, per 1.10 metres a la capçalera i una alçada de 1.30 metres.

Seguim fent camí a Dordogne i ara ens aturarem al terme municipal de Lanzac, per a visitar un altre sepulcre, el de Cieurac o Cartayroux. A ell arribem tot tornant a la D820 i seguint-la 12.7 quilòmetres direcció nord, arribant al poble de Le Roc, on girem a la dreta per la D43 i la seguim 2.6 quilòmetres. Aquí, girem de nou a la dreta seguint indicacions cap a Lanzac i seguim 700 metres més, on trobem un altre carrer asfaltat que segueix l'ascens als turons. Al ben poc, veurem a la part dreta de la carretera un lloc on podem deixar el cotxe, amb  una porta que dona accés a un dipòsit d'aigua. 

A peu, seguim la carretereta per la que hem vingut, que al poc deixa de tenir el poc asfalt que li queda i es torna un camí de muntanya. A partir d'aquí s'ha d'anar per coordenades, només puc dir que hem d'avançar uns 340 metres des de la corba de l'última casa i endinsar-nos al bosc de la dreta uns 55 metres. Com a pista, si no aneu amb GPS, dir que el sepulcre es troba entre el que ens va semblar que eren dos antics camps de conreu, a la vora d'un d'aquests.

Pel que veiem, el sepulcre ha estat violat molt clarament, es poden veure dues lloses al fons de la fotografia que bé podrien ser les lloses laterals que li falten o bé part de la coberta.

No hem trobat informació del sepulcre, ja que ens sembla que ha estat desaparegut durant un cert temps, pel que no es tenien estudis actuals del megàlit. Però pel que hem trobat, sense ser cap informació oficial, les lloses que hi ha sobre el túmul serien de la coberta, i li atorguen una alçada màxima de 1.30 metres. La llosa lateral dreta, que és la que resta sencera, fa 2.80 metres de llargada. Desconeixem l'amplada de la tomba, però, com es veu a la fotografia, és prou gran; de fet, no sabem quin tipus de sepulcre és (tot i que fa pinta de dolmen simple), ara, sigui de l'estil que sigui, la cambra sepulcral és de grans dimensions.

Retornem al cotxe (al nostre cas, en tractor, ja que un pagès molt agradable ens va oferir pujar al seu remolc en veure que els nens miraven el seu vehicle amb molta curiositat) i, per acabar, visitem un dolmen més, aquest d'estil diferent als vistos avui. Es tracta del sepulcre de corredor de Laval, al terme municipal de Souillac.

Per arribar-hi, baixem els 700 metres fins el desviament cap a Lanzac i allà girem a la dreta per la D255 direcció Souillac. En 2.2 quilòmetres, entrem al poble, on al primer carrer, l'avinguda de Sarlat, girem a l'esquerra i seguim 750 metres fins a una illeta, on sortim per la primera escapatòria. Seguim rectes fins a una altra illeta, a la que sortim per la quarta, direcció Présignac, i 1 quilòmetre més tard, just creuar les vies de tren sota un magnífic pont, girem a la dreta i seguim el camí 1.8 preciosos quilòmetres per asfalt, lloc on s'acaba l'asfalt i hi ha una zona habilitada per a aparcar.

A peu, seguim una pista que surt a l'esquerra tal i com hem arribat uns 70 metres, i ja veurem la indicació de que el bonic sepulcre de Laval queda a la dreta, a uns 35 metres de la pista.

Es tracta d'un sepulcre de corredor del Neolític, que resta classificat des del 26 de desembre de l'any 1984. Tot i està classificat, no hem aconseguit trobar res de la seva morfologia, bé, sí, que el corredor és fet a raó de pedra seca (fet prou evident)... si més no, com el van deixar a la restauració del 1987-88, després de que maquinària pesada estigués a punt de destrossar-lo el març de 1971.

Tornem a baixar fins a zones habitades i anem fins als afores de Terrasson, que era on teníem el càmping. Amb moltes hores de cotxe i uns quants megàlits, donem el dia per tancat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Des Cloups: 31T 384116 4953319

Des Fosses: 31T 380643 4951052

Cròmlec de Peyrebrune: 31T 381110 4954266

Rigou: 31T 381114 4957173

Cieurac o Cartayroux: 31T 378258 4971500

Laval: 31T 378003 4974710