Dòlmens a Llauro

Avui anem a França a fer una visita ràpida al terme municipal de Llauro, al districte de Perpignan, al departament de Pyrénées Orientales. Visitarem dos sepulcres, el primer el dolmen simple, per a alguns, sepulcre de corredor per a altres, de Galuert o Serrat de Galuert, nosaltres vam arribar des del poble de Llauro, tot i que creiem que s'hi pot arribar des del nucli de Vivès, però bé com no ho sabem perfectament indicarem per on vam anar nosaltres.

Des de l'esmentat poble, emprenem direcció sud-oest per la D-615 fins al Coll de Llauro, on just abans de veure el desviament a la D-13 direcció Calmeilles, Taillets i Oms, surt un camí de terra per l'altre costat de la carretera, emprenent el sentit contrari del què hem arribat. Seguim aquesta pista 1.5 quilòmetres fins a trobar, a mà dreta, un cartell sobre el megàlit a peu d'un camí. El dolmen de Galuert es localitza fàcilment seguint aquest camí uns 30 metres de curta pujada i entrant al bosc per l'aclarit que hi ha a la nostra esquerra.

Segons Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'un sepulcre de corredor antic, que seria datat vers el 3500-3000 a.n.e. En canvi, els francesos opinen que és un dolmen simple amb vestíbul, que té unes dimensions a la cambra sepulcral de 0.93 metres de llarg, per 0.80 metres d'amplada, pel que el datarien diferent, creiem que entre el 3000 i el 2700 a.n.e. Inserim la planimetria publicada per en Jean Abélanet.

Extret d'"Itinéraries mégalithiques" de Jean Abélanet

També, en Carreras i en Tarrús diuen que: Guy Salles de Llauró el 1990 va comunicar en una carta al diari que amb les informacions de Jean Abélanet s’havia retrobat el Dolmen de Galuert que “no era conegut per la gent del poble".

Segons el rètol informatiu, fou excavat l'any 1952, on van sorgir diversos fragments de sílex gris i negre, i, segons el web de l'ajuntament del poble, es van recuperar un ganivet de sílex i dues perles. Però l'estudi d'en Jean Abélanet diu que ell mateix l'excavà a l'agost de l'any 1957, i que va trobar al seu interior una perla d'esteatita gris (que segons diu no en va trobar més degut als problemes que van tenir a la hora de tamisar les terres). També parla de dos fragments ceràmics corresponents a un vas, que no es va poder reconstruir, una fulla de sílex de 71 mil·límetres i una perla de disc de variscita. Aquests dos últims objectes es mostren a la següent fotografia.

Extret d'"Itinéraries mégalithiques" de Jean Abélanet

Cal dir també que, al web de l'ajuntament, també fan menció a l'estranya orientació del megàlit, ja que és rar trobar dòlmens orientats al nord-oest al Rosselló.

Tornem a Llauro, i emprenem per la carretera de Torderes, que és just la paral·lela a la D-615 més al nord, passant per davant de l'església del poble. Seguint-la en direcció sud-est, veurem que al poc gira cap al nord, i després direcció est. En aquest moment i a uns 1.3 quilòmetres de l'església, la carretera canvia de nom, dient-se Llauro/Cabane del Moro, just al moment on surt una pista sorrenca a la nostra esquera, nosaltres seguim rectes uns 450 metres més fins a trobar un desviament a la dreta, seguint-lo 450 metres més, arribarem a una casa, que té habilitada una zona per a deixar el cotxe just abans d'arribar a ella (creiem que és fet intencionadament) i a escassos metres del sepulcre, que es troba a la part alta del petit puig.

El dolmen de la Cabana del Moro és, al nostre parer, un dolmen simple. Fou descobert per Joseph Jaubert de Réart l'any 1832 i consta d'una cambra sepulcral, que el mateix Réart va dimensionar en 0.9 metres d'amplada, 1.8 de llargada i 0.76 metres d'alçada. També dimensiona la llosa de coberta, a la que li atorga 1.20 metres de llarg, per 1.50 metres d'ample i un gruix d'uns 0.60 metres. Cal tenir en compte que aquestes dimensions són a raó d'un càlcul que hem fet a partir de les mides en peus que donava ell el 1832.

Al llibre d'"Itinéraries mégalithiques" de Jean Abélanet, es descriu el megàlit, la història i l'entorn que ha canviat totalment des del 1966, amb la urbanització de la zona.

Ell ens presenta aquesta planimetria del megàlit.

Extret d'" Itinéraries mégalithiques" de Jean Abélanet

Gràcies al treball d'Abélanet, hem pogut assegurar algunes dades del megàlit que ja ens havia semblat entendre a estudis no tan elaborats, potser la que més ens ha impactat és la seva obra tumular quadrada. D'aquest fet, hem trobat que, segons Lluís Pericot, es documenten tres sepulcres amb obra tumular quadrada als Pirineus nord-catalans, un d'ells la Femno Morto, que ja hem anat a cercar dues vegades sense trobar-lo i que, finalment, es va donar la notícia de que havia estat destruït per maquinària pesada durant l'eixamplament de la pista, i un altre que no anomena.

Extret d'"Itinéraries mégalithiques" de Jean Abélanet

De la inspecció al megàlit del 1949 per part del mateix Abélanet i en J. Pull, es descriuen diversos fragments de ceràmica i unes troballes de: 1 petita destral de pedra polida de color verd fosc i 1 làmina de pissarra de color verd clar amb un bon treball: fa 127 mil·límetres de llargada, 40 mil·límetres a la base i 30 a la part superior, estant polida pels dos costats.

Per la seva tipologia, ens atrevim a datar-lo a finals del Neolític inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e.

Hi ha una notícia de 1832 que indica que Joseph Jaubert de Réart va trobar un altre dolmen a la població, anomenat Serrat de les Costes, i que resta desaparegut actualment, tot i que podem trobar coordenades aproximades a internet derivades del seu topònim. En Jean Abélanet el publica al seu llibre indicant que tant ell com en Pierre Ponsich van buscar-lo sense sort. L'Abélanet, però, no va marxar amb les mans buides de les prospeccions i va trobar una pedra amb unes cassoletes ben esplèndides. La publica al seu llibre, però no en dona les coordenades, així que nosaltres tanquem la paradeta per avui.

Coordenades UTM(ETRS89):

Galuert o Serrat de Galuert: 31T 479127 4709135

Cabana del Moro o Cabane du Moro: 31T 479517 4711194

Dòlmens i inscultures a Palau-saverdera III

Nova ruta íntegra a peu a Palau-saverdera, la tercera del terme municipal, on visitarem 5 tombes i 7 conjunts de gravats prehistòrics, aquests situats a les planes que hi ha darrere de la zona d'esbarjo, el mirador i l'antiga masia del Mas Ventós.

Així que deixem el cotxe al Mas Ventós, que, per a qui no el conegui, dir que es troba tot anant per la GIP-6041 de Vilajuïga a El Port de la Selva, al que diria que és el punt més alt. Bé, de tota manera, ens menjarem la zona d'aparcament anant per l'esmentada carretera, ja que és a tocar d'ella a mà dreta, poc després del desviament cap al dolmen del Bosc de la Margalla (no està senyalitzat). Creuem la zona d'esbarjo i comencem la baixada per l'altre extrem de la plana, per un costerut i pedregós, però clar, estret camí, que seguirem 900 metres deixant enrere el desviament senyalitzat cap als dòlmens i la cista de La Sureda, ja que per fer la ruta començarem pels megàlits més allunyats del Mas Ventós. Al poc de passar el desviament, en trobarem un altre a la dreta, que mena en pocs metres al dolmen de la Muntanya d'en Caselles.

Aquest sepulcre fou documentat per primer cop per Isidre Macau el 1934, i es tracta d'un sepulcre de corredor bastit amb gneis, on la cambra sepulcral amida 3 metres de llarg, 1.80 metres d'ample i 1.45 metres d'alçada. Aquesta obra és sustentada per un túmul circular de 9/10 metres de diàmetre, del que no hi ha restes de cròmlec peristàltic.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús Galter 

Pel que fa a un possible aixovar de la tomba, tenim constància de dues excavacions, el 1934 i el 1942. La primera, com és de suposar, d'Isidre Macau, en la què no es documenta cap troballa a l'interior del sepulcre, però sí al camp d'oliveres del costat, on va trobar quatre destrals que resten conservades a l'ajuntament de Palau-saverdera.

Destral recuperada per Macau, extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús Galter

De l'altra, d'August Panyella i Miquel Taradell, no es documenta res de res, pel que no sabem quant de fructífera va ser.

Per últim, segons Carreras i Tarrús, podem dir que aquesta tomba fou bastida al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Un cop vist el bonic sepulcre, anem a pel següent, el dolmen de la Barraca del Rec del Mas Ventós, una mica difícil de localitzar, tot i que des del sepulcre anterior es veu si és que saps on és. Val a dir que a partir d'aquest primer sepulcre és molt recomanable l'ús de GPS... més ben dit indispensable, ja que les marques grogues que marquen el camí no són ben visibles i és el que toca quan no es reobren els camins amb una certa assiduïtat.

El trobarem seguint el corriol que ens ha dut a la Muntanya d'en Caselles en la mateixa direcció, tot i que, quan hi vam anar nosaltres, el marcat corriol desapareixia, però es notava trepitjat. Seguim rectes fins trobar-nos el rec, que molt probablement porti aigua (com va ser el cas) si és que ha plogut recentment. A partir d'aquí, el millor és anar per coordenades, ja que les indicacions que hi devia haver s'han perdut. Dir que es troba a pocs metres del rec havent-lo creuat des d'on veníem i enfilant-nos pel pendent, just en línia recta respecte l'anterior megàlit.

I aquí teniu el dolmen de la Barraca del Rec del Mas Ventós.

Si, és una cabana de pastor, tot i que, per la llosa de coberta ja ens podem imaginar que l'interior de la barraca és molt diferent. Aquest sepulcre és d'estil indeterminat, encara que veient els veïns, ben bé es podria tractar d'un sepulcre de corredor. És el dolmen de la zona descobert més recentment, en concret el 22 d'abril del 2012, quan Marc Ayter Coderch i Pere Ayter Oliveras el van localitzar a l'interior de la cabana.

La cambra sepulcral amida 1.90 metres de llargada, 1.22 metres d'amplada i 1.40 metres d'alçada, i s'ha de dir que a dia d'avui no queda cap resta del seu túmul peristàltic que molt possiblement deuria tenir entre 10 i 12 metres de diàmetre.

Inserim la planimetria del megàlit per Carreras i Tarrús.

No hem trobat documentada cap excavació, en part és comprensible: la seva recent descoberta, el difícil accés, la gran quantitat de sepulcres del mateix estil a escassos metres, el seu reaprofitament com a barraca, l'orografia del terreny, que fa pensar que les possibles restes prehistòriques haurien acabat al rec, etc. Tot i això, sí que el podem col·locar a la línia temporal pel seu presumible estil arquitectònic, que segons Carreras i Tarrús seria al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Ara tornem enrere fins al camí que mena del Mas Ventós, i el seguim a l'esquerra fins el desviament que hem vist abans a les tombes de La Sureda. Seguint-lo uns 200/215 metres en direcció est/sud-est, trobarem un desviament senyalitzat a mà esquerra que ens durà en 65/70 metres més a la cista i al primer dolmen de La Sureda.

Comencem visitant la cista.

Aquesta sepulcre, una petita cista neolítica amb túmul, és el més antic de la contrada, vers el 3600-3200 a.n.e. Fou descoberta pel GESEART (Carreras, Tarrús i Piñero) el 9 de febrer de 1987. Dir que aquesta tomba comparteix túmul amb el sepulcre megalític de La Sureda I.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús Galter

No hem trobat documentada cap excavació, ni troballa a superfície, però el que sí tenim són les seves dimensions per cortesia, com sempre, de Carreras i Tarrús. Fa 0.80 metres de llarg, 0.60 metres d'amplada i 0.80 metres d'alçada.

A escassos metres més a l'est, com hem dit, compartint obra tumular, veiem el sepulcre de corredor de La Sureda I.

El sepulcre de corredor fou descobert molt abans que la cista del costat, el 1934, per Isidre Macau. Resulta curiós que no veiés la cista del costat, potser estava coberta per la vegetació.

De la morfologia, en sabem que consta d'una cambra sepulcral que mesura 4.50 metres de llarg, per 2.30 metres d'ample i una alçada de 1.70, i resta bastit dins d'una obra tumular de tendència circular de 11/12 metres de diàmetre, amb restes d'un anell de contenció a raó d'un mur de pedra en sec.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús Galter

Exactament, no sabem quantes excavacions ha sofert, però sí sabem que només s'hi ha recuperat divers i prou fragmentat material ceràmic a mà. Per últim, dir que aquest sepulcre fou bastit vers el Neolític, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Ara tornem enrere fins al corriol principal i el seguim tot rectes fins a veure a mà dreta les restes de l'antiga tomba.

De nou, un altre sepulcre de corredor descobert pel GESEART, tot i que per algun altre membre del grup que en el cas anterior (Bofarull, Carreras i Piñero), el 27 de maig de l'any 1985. Com es pot veure, ens trobem davant d'un megàlit enrunat, fet que fa difícil atribuir-li un estil arquitectònic. El seu estat és degut molt probablement a les feixes de vinya comuns a Catalunya durant el segles XVIII i XIX; de fet, l'obra tumular també és molt incerta, ja que la cambra estaria integrada a una paret de les feixes, però igualment en Carreras i en Tarrús li veuen senyals de que amidava uns 8/9 metres de diàmetre. Pel que fa a la cambra sepulcral, sabem que, com a mínim, feia 1.10 metres de llarg, 1.40 d'ample i 1.30 metres d'alçada.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús Galter

Pel que fa a troballes arqueològiques, no ens consta cap excavació, però igualment, després dels intensos treballs agrícoles que ha rebut la zona en els últims segles, creiem que les esperances a trobar quelcom deuen ser més aviat poques. Tot i això i l'estat del megàlit, en Carreras i en Tarrús, que opinen que es deuria tractar d'un sepulcre de corredor, li atorguen la datació pertinent a aquest estil de sepulcre, vers el 3400-3200 a.n.e., durant el Neolític català.

Havent visitat aquest últim dolmen, tornem a la pista principal i tornem al Mas Ventós, on després de dinar, cercarem i trobarem les inscultures que reben el nom del mas.

Les primeres que vam veure, les denominades com a números 4 i 5 del Mas Ventós, que les trobarem fàcilment seguint un ampli camí que surt del Mas Ventós, i que va paral·lel a la carretera, direcció dolmen del Bosc de la Margalla. Es troben a un aflorament rocós quasi tocant la carretera asfaltada, a uns 75 metres a l'esquerra de les escales que hi ha a la zona d'aparcament que toca la GIP-6041.

Algunes d'elles resten prou difuminades i ocultes pel liquen que hi ha les roques. Vam buscar les inscultures sense conèixer exactament el què trobaríem i ha estat a casa, mirant-nos una ruta de wikiloc del company Montagut, on hem pogut saber tot el què hi ha i on és.

Aquest va ser l'únic gravat que vam veure amb claredat, i mira que l'altra creu que hi ha en aquest roc es troba a escassos centímetres.

Les segones, el conjunt de les roques 1, 2 i 3, les localitzem uns 12 metres al sud. Es veu des del primer conjunt, just l'aflorament rocós que hi ha per sota. No hi ha possibilitat d'equivocar-se de roc, ja que tot ell resta gravat amb cassoletes.

El roc que es veu més a l'esquerra, sota el matoll, presenta un conjunt de cassoletes que realment es veuen molt clarament.

La del seu costat dret també presenta un gran nombre de cassoletes, però es troben més degradades, potser són més clares un parell o tres ran de terra. I la tercera és tot el gran roc que hi ha per sobre aquests dos als dos costats que resta ple de cassoletes més desgastades, però que hem pogut admirar gràcies a una fotografia d'en Montagut amb el Sol idoni i és realment espectacular. Veient les fotografies d'en Montagut, ens hem adonat que tot això és només la pedra 1, i que les altres dues són uns altres rocs, que hi ha d'haver al costat. Una pena perquè ja que hi érem ens hagués agradat veure la 3, en la què hem vist tres creus molt ben definides i ran de terra.

I ara anirem a cercar les últimes, que són la 6 i la 7, i es troben prou més lluny en comparació (275 metres). Per trobar-les, tornem a l'ampli camí i el seguim en la mateixa direcció fins a la seva fi, on just després de la tanca veurem un corriol ben definit a la nostra esquerra, que va direcció oest/sud-oest. Seguint-lo uns 230 metres i a uns 10 metres a l'esquerra d'ell, sobre un nou aflorament rocós, trobarem els gravats.

A aquestes vam poder mig veure diverses creus, i algunes cassoletes molt clares i ben definides.

La resta d'inscultures que vam veure en aquests rocs, les inserirem a la seva fitxa corresponent.

Amb aquests gravats, donem per tancada la ruta d'avui i retornem cap a casa prou satisfets.

Coordenades UTM(ETRS89):

Muntanya d'en Caselles: 31T 512226 4685176

Barraca del Rec del Mas Ventós: 31T 512089 4685345

Cista de la Sureda: 31T 512455 4685064

La Sureda I: 31T 512460 4685063

La Sureda II: 31T 512474 4684911

Inscultures de Mas Ventós 4-5: 31T 512158 4685973

Inscultures de Mas Ventós 1-2-3: 31T 512151 4685963

Inscultures de Mas Ventós 6-7: 31T 511906 4685859

Dòlmens a Forallac II

Aprofitant el cap de setmana llarg de Sant Joan, anem cap a les Gavarres a passar la revetlla amb uns amics. De pas, aprofitem per a visitar els dòlmens de la Serra d'en Cals, al terme municipal de Forallac.

Ens acostem amb el cotxe fins a l'església de Santa Coloma de Fitor i, a partir d'aquí, seguim les marques grogues i blanques de la ruta dels dòlmens de la Serra d'en Cals. Des de l'església, ens dirigim a l'est cap a Can Marines. Aproximadament 1.3 quilòmetres després, arribem al pou de glaç del Mas Cals, originari possiblement dels segle XIII o XIV.

Passat el pou, continuem pel mateix camí i comencem l'ascens a la Serra d'en Cals. Passades les carboneres (no vam fer foto), arribem al sepulcre del Doctor Pericot.

Fou descobert l'any 1975 per Joan Garriga i Sitjar i Joan Botey i Serra, i es tracta d'una probable galeria catalana amb el sòl enllosat, que seria datada entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Aquesta tomba consta d'una obra tumular d'uns 6/7 metres de diàmetre i, pel que fa a la cambra sepulcral, es documenten unes dimensions internes de 80 centímetres de llarg per 70 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada.

A l'excavació feta per en Lluís Esteva i en Josep Tarrús l'any 1978, van sorgir un ganivet de sílex marró al túmul i un disc de quars dins la cambra. Aquestes restes foren dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

A uns 12 metres darrere del sepulcre, davant de la cinglera, trobarem les inscultures de les rodalies del Dr. Pericot.

Aquesta és potser la més fotografiada, és la primera que veus en arribar al lloc i és molt clara. Es poden veure 7 cassoletes unides per reguerons ben definides. Essent allà, es veuen molt millor que en fotografia, sobretot les tres de dalt, que arriben a mesurar 10 centímetres de diàmetre i 6.5 centímetres de profunditat.

Però en realitat, el conjunt engloba tres rocs, aquests sumen un total 17 cassoletes, la més gran de 16 centímetres de diàmetre i 7 centímetres de profunditat. A banda, també es documenta una cassoleta aïllada uns 15 metres a l'est, que no vam veure. Si voleu veure la resta de fotografies del conjunt, podeu trobar-les a la seva fitxa.

Aquí inserim un calc que hem extret d'un estudi de Lluís Esteva i Cruañas i Josep Tarrús i Galter. 

Just a sota de les inscultures, com si t'anessis a caure per la cinglera, veurem que hi ha un replà de fàcil accés i allà trobarem el probable paradolmen d'en Lluís Esteva.

Donat a conèixer l'any 2011 per Joan Botey i Serra, amo de les terres, a uns arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, aquests arqueòlegs l'inspeccionaren poc temps després.

Es tracta d'una petita balma, que consta d'una visera de 1.30 metres de llargada per 1 metre de profunditat. L'espai que resta sota d'aquesta visera fa 2 metres de llarg per 1 metre d'amplada, trobant-se delimitada per un mur de pedra en sec amb una llosa clavada que faria de muntant a la porta d'accés al sepulcre. Al voltant de la cavitat, crida l'atenció una gran quantitat de pedres de mida mitjana/gran, que ben bé podrien formar, en el seu dia, una obra tumular de  6 metres de distància.

Durant el sondeig per part de la Universitat Autònoma de Barcelona, va sorgir diversa ceràmica feta a mà, i es va constatar l'arranjament del sòl d'aquesta cavitat, pel que té bastants números que aquesta cavitat fos utilitzada com a sepulcre alternatiu.

En Xavier Niell Ciurana (Xevi) i en Pau Roig, al seu llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", diuen que molt possiblement fos un sepulcre durant la prehistòria recent (creiem que es refereixen al Calcolític - Edat del Bronze antic).

Seguint la caminada només 400 metres més, trobem la Cista del Clot del Llorer o Cim del Clot del Llorer.

Descoberta per Josep Botey i Riera l'any 1965, es tracta d'una cista neolítica amb túmul i és datada, pel seu estil arquitectònic, d'entre el 3400-3000 a.n.e.

Aquesta antiga tomba conserva les minses restes d'un túmul de terra, amb cròmlec peristàltic, de 5/6 metres de diàmetre, i una cambra funerària de 1.70 metres de llargada, 60 centímetres d'amplada i 65 centímetres d'alçada.

Fou excavada per Luís Esteva l'any 1965, però d'aquesta acció no es documenta cap tipus de troballa.

Seguint les marques, arribem, després d'uns 600 metres, al poblat d'en Cals, situat sobre el cim de Cals i pertanyent a l'època medieval.

Després d'una breu visita, ja que el poblat no és gaire gran, continuem per la part alta de la serra. Uns 400 metres més endavant, veiem a la dreta del camí el primer dels tres megàlits més coneguts de la ruta.

El dolmen dels Tres Peus o dolmen Gran de Fitor, també conegut com a dolmen Gran o dolmen de Fitor, el que indica que és el dolmen més important de la zona, va ser descobert per Vicenç Piera Tossetti i Miquel Torroella Plaja l'any 1881. Per la seva morfologia, una galeria catalana, deuria ser construït cap el 3000-2700 a.n.e., vers el Neolític final i el Calcolític recent.

Segons en Carreras i en Tarrús, consta d'un túmul circular amb restes d'anell de contenció, d'un diàmetre de 8/9 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, amida internament 2.40 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1.28 d'alçada màxima conservada, essent així la cambra més gran de la contrada.

Tot i que no s'ha excavat, en superfície s'hi van trobar un fragment de vas carenat i un altre de ceràmica a mà, fet que dona suport a la seva datació.

Tornant al camí, recorrem només 100 metres per a trobar, a l'esquerra del camí, el dolmen de la Serra d'en Cals.

Aquest petit megàlit, un pèl caigut, fou descobert per Manuel Cazurro l'any 1912. Es tracta d'una galeria catalana erigida entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. Consta d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, de forma circular i amb restes d'un anell de contenció, i, al seu centre, una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 1.70 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1.10 metres d'alçada màxima.

Va ser excavat per en Lluís Esteva l'any 1965 i, malauradament, aquesta excavació va acabar sense cap tipus de troballa arqueològica a documentar.

Recorrem uns 100 metres més de camí per a trobar, a la dreta, la següent estació del nostre recorregut.

El dolmen dels Tres Caires, que va ser descobert, igual que l'anterior, per Manuel Cazurro l'any 1912, es tracta novament d'una galeria catalana, que, com totes les d'aquest estil arquitectònic, és de l'era neolítica final - calcolítica inicial, entre el 3000-2700 a.n.e. 

Consta d'una obra tumular de tendència circular amb restes d'anell de contenció de 8/9 metres de diàmetre, i una cambra sepulcral que mesura internament 1.90 metres de longitud, 80 centímetres d'amplada i 1 metre d'alçada. Pel que fa al que queda de corredor, es documenten 70 centímetres de llargada conservada, 80 centímetres d'amplada i 70 d'alçada.

També fou excavat per Lluís Esteva l'any 1965, en aquest cas, també sense cap troballa arqueològica a documentar.

Tornem de nou al camí i caminem una miqueta més, no pas gaire, uns 300 metres, per a trobar el següent megàlit, aquest a mà esquerra del camí i més difícil de trobar, car que els matolls existents tapen part de les minses restes del dolmen.

El sepulcre de les Maries, anomenat així perquè hi havia dues Maries a l'equip que el va excavar, és el més modern de tota la ruta pel que fa a la seva descoberta, ja que no es té cap notícia d'ell fins l'any 2011.

Les poques restes que en queden no permeten veure fàcilment la seva tipologia, però es veu que tenia corredor i que devia ser de dimensions considerables, ja que les restes visibles fan 5.20 metres de llargada, 2.00 metres d'amplada i 78 centímetres d'alçada. Podria tractar-se d'una galeria coberta o catalana.

Tot i això, en Josep Tarrús i l'Enric Carreras no l'inclouen al recull dolmènic català de l'any 2022. Nosaltres creiem que documentant-se una amplada, ben bé es podria tractar d'un  corredor d'accés, pel que sí que el deixem al nostre blog, encara que a l'excavació no es va trobar res, fet pel qual no es pot datar amb exactitud, però per la probable tipologia del megàlit, podria ubicar-se cap el 3000-2700 a.n.e.

Per enèsima vegada, retornem a la pista i aquest cop haurem de recòrrer quilòmetre i mig abans de trobar el següent sepulcre. No deixarem les marques blanques i grogues, però hem d'anar amb compte, ja que hem de deixar la pista que seguíem i agafar un corriol. Si no perdem de vista les marques, no té pèrdua.

Maties Pallarés, l'any 1923, fou qui descobrí la galeria catalana de Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume, que també està datat, segons el seu estil, entre el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. El corredor és prou visible, tot i que quan hi vam anar era molt emboscat i vam fer les fotos com vam poder, a banda que llavors la visita de megàlits no era com és ara per a nosaltres, que ja en tenim més experiència i un pèl més de nocions megalítiques.

El túmul que suporta el sepulcre és de 7/8 metres de diàmetre amb restes de l'anell de contenció. La cambra sepulcral amida 1.30 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 1.20 metres d'alçada. El que queda del corredor d'accés mesura 80 centímetres de llargada, 90 centímetres d'amplada i 70 d'alçada conservada.

Va ser excavat per Maties Pallarés el mateix any del seu descobriment recuperant-hi fragments ceràmics a mà. Esteva, el 1965, també ho va fer, obtenint els mateixos resultats pel que fa a les troballes arqueològiques.

Un mig quilòmetre endavant, ens trobem amb l'últim dels megàlits de la ruta d'avui, el que rep el nom de la Roca de l'Aglà o Roca de la Gla, d'entre altres, que el vam tornar a visitar a dia 03/08/2023, pel que aprofitem per actualitzar l'entrada i, ja de pas, inserir diverses inscultures que vam veure aquest dia.

Fou Manuel Cazurro el qui el va descobrir l'any 1912 i es tracta, com la majoria dels seus companys, d'una galeria catalana, arquitectura que indica que la seva època de construcció fou el període del Neolític final al Calcolític recent, cap el 3000-2700 a.n.e.

Té una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb senyals de l'anell de contenció extern, i la cambra sepulcral que suporta fa 1.20 metres de longitud per 70 centímetres d'amplada i 1.05 metres d'alçada màxima. Del corredor, que cal dir que han desaparegut lloses d'aquest entre l'any 1983 i el 2013, se'n documenten unes dimensions de 1.80 metres de llarg, 70 centímetres d'ample i 80 centímetres d'alçada conservada.

Fou excavat l'any 1965 per Esteva, recuperant-hi un fragment de ceràmica a mà, i, a la visita del GESEART el dia 05/05/1989, es van recollir tres fragments més de ceràmica a mà sobre el túmul.

Aquí és on vam fer una de les parades principals el dia 03/08/2023, ja que es documenten nombrosos gravats a 190 metres a la rodona i, sent així, ens vam dedicar una estona a buscar-ne alguns (molt divertit pels nens).

El primer que veiem és una petita cassoleta just al bloc rocós del darrere, que assenyalo amb la punta del peu. Com es pot veure, la part superior de la cassoleta ha desaparegut degut al trencament de la superfície rocosa. Nosaltres l'anomenarem Inscultures de la Roca de l'Aglà III, grup II, tot i que només vam saber veure aquesta, clar que tampoc vam escalar el gran roc (és possible, i bastant típic que a la part superior n'hi hagi més).

Per nosaltres, no hi ha cap tipus de dubte de la seva autenticitat, creiem que la degradació que ha patit superficialment el roc fa que tingui aquest aspecte amb els angles superiors tant rectes. Es poden veure a la fotografia diversos esclats de la roca.

Un cop a casa, hem trobat gran quantitat de gravats documentats (molts més dels que vam veure), al llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", d'en Pau Roig i en Xavier Niell, gran expert de la zona. El primer és una cassoleta, que la situa 7 metres del sepulcre, i que podria ser aquesta, però quan encara restava menys deteriorada, tot i que ja esmenta que en aquell moment ja patia una forta degradació.

Tot seguit, ens criden els nens, que es trobaven en un gran bloc rocós uns metres dins el bosc, perquè havien trobat això (ja saben el que han de buscar, ja).

Podem veure clarament tres maquíssimes cassoletes, dins un panell inclinat. Les anomenem gravats de la Roca de l'Aglà IV, del grup III. Dins el mateix gran bloc, el "nanus" troben els gravats V, del grup III.

En aquest tram de roc, es presenten dues cassoletes, prou grans i profundes.

Tornem al camí principal i l'emprenem com quan anàvem abans, cap a l'església de Fitor, i, als pocs metres, veurem a la dreta un plafó informatiu indicant el lloc del que nosaltres bategem com a inscultures de la Roca de l'Aglà, grup I, on hi ha dos conjunts de cassoletes que es veuen a simple vista... si busques bé, pot ser que n'hi hagi més.

El primer conjunt, que hem anomenat com a inscultures de la Roca de l'Aglà I, es troba a la part superior d'un roc a tocar de la pista.

Com a mínim, n'hi ha 3 de clares, i diverses de dubtoses, aquestes últimes podrien haver estat ben clares i s'han anat erosionant amb el temps, o bé que fossin més petites o incipients.

I just darrere seu, en un bloc estintolat a terra, veiem la clara cassoleta de la Roca Aglà II.

Aquí se'n veu una de prou grossa i ben definida, que també ens sembla que surt esmentada per en Xevi i en Pau, però bé, com hem dit abans, ell documenta inscultures a uns 190 metres a la rodona del megàlit, i parla d'un total de 9 conjunts.

Creiem que totes aquestes inscultures han de ser coetànies al sepulcre de la Roca de l'Aglà, pel que els col·loquem temporalment a finals del Neolític - inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e., tot i que en Xavier Niell i el Pau Roig esmenten que, pel tipus de gravat, ha de ser del 3000 al 2200 a.n.e., encara que no descarten la idea de que es fessin al Bronze inicial, vers el 2200-1800 a.n.e.

Continuem el camí que ens portarà de nou fins a l'església de Santa Coloma de Fitor, on tenim el cotxe. Malgrat que encara hi ha algun indret més que voldríem visitar, ha aparegut una pluja tímida i ens toca fer els dos últims quilòmetres més ràpid del que voldríem, no fos cas que apretés!!

El 24/10/2015, vam tornar a passar per aquella zona, aquesta vegada com a boletaires, i vam aprofitar per a visitar un possible sepulcre que ens havíem deixat, les minses restes del dolmen de les Tres Finques o Pedra Dreta de les Tres Finques, situat just a l'altra banda del camí on trobem el dolmen de Tres Caires. Actualment, es tenen dubtes de si és un menhir o un dolmen.

Del tros de roc, no se'n sap gaire, però, per la seva morfologia, se li pot suposar que hauria estat la llosa de capçalera d'un malmès dolmen o, com hem dit abans, tractar-se d'un menhir. Les dimensions que es documenten són de 1.70 metres d'alçada, 1.54 d'amplada i té un gruix de 0,50 metres.

En Carreras i en Tarrús no el col·loquen al seu inventari dolmènic del 2022, ja que el veuen molt dubtós i fan referència a una fita moderna piramidal, segons Vidal el 1850.

Per si teniu ganes de més, ben a prop a tots aquests megàlits es poden trobar un gran nombre de sepulcres tot seguint les rutes de Forallac: Dòlmens a Forallac I, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Palamós i voltants.

Coordenades UTM(ETRS89):

Doctor Pericot: 31T 506048 4641207

Inscultures del Doctor Pericot: 31T 506048 4641194

Paradolmen d'en Lluís Esteva: 31T 506054 4641190

Cista del Clot del Llorer: 31T 506334 4641133

Tres Peus: 31T 506852 4640759

Serra d'en Cals: 31T 506928 4640784

Tres Caires: 31T 506999 4640740

Les Maries: 31T 507148 4640677

Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume: 31T 507819 4640820

Roca de l'Aglà o Roca de la Gla: 31T 508106 4640531

Inscultures de la Roca de l'Aglà I: 31T 508090 4640483

Inscultures de la Roca de l'Aglà II: 31 T 508090 4640482

Inscultures de la Roca de l'Aglà III: 31T 508098 4640526

Inscultures de la Roca de l'Aglà IV: 31T 508076 4640543

Inscultures de la Roca de l'Aglà V: 31T 508073 4640538

Pedra Dreta de les Tres Finques: 31T 507024 4640797

Sepulcres a Tavertet IV

Nova publicació d'aquest preciós poble i entorn: la quarta a Tavertet. Tot i els múltiples sepulcres que ja hem visitat, sabem que n'hi ha més que han estat estudiats i tornats a sepultar, i creiem que encara n'hi deu haver d'inèdits. Bon exemple d'aquesta afirmació són els que veiem avui, que es troben a un lloc de pas i han passat desapercebuts fins fa ben poc.

Començarem la caminada on ja l'hem començat diverses vegades, el Mas de Rajols, on deixem el cotxe a la zona d'estacionament. Emprenem la pista que puja al coll de Rajols i, un cop al cim del coll, tenim diversos camins. El de la dreta ens porta al túmul que conté els dòlmens d'El Padró. Al davant, ens queda una plana on, pel que hem pogut saber, hi ha una tomba que fou estudiada i tornada a tapar, la de Collet de Rajols o Rajols II; i uns 150 metres més endavant, es trobava la de Rajols, desapareguda a dia d'avui. I nosaltres seguim rectes pel camí que davalla, direcció el Torrent de l'Abeurador.

Creuem l'esmentat torrent, que a aquesta alçada no acostuma a dur molta aigua, i seguim el camí recte fins el sepultat dolmen de La Rambla. A aquesta alçada, ens enfilem a la part dreta del camí, tot seguint el filat que hi ha als metres i el seguim en la mateixa direcció que portàvem fins a trobar-nos un nou tancament per al bestiar, aquest amb més cara i ulls, i el creuarem per un pas d'aquells estrets que fan ziga-zaga. Seguirem rectes, però mantenint-nos a la dreta del camp, trobant un bonic camí enllosat, a trossos, per la roca mare. Al poc, sortim en un nou camp per al bestiar i poc després el camí gira vers la nostra esquerra, emprenent direcció el Mas Monteis. Doncs bé, com a uns 100 metres de fer el gir, on els arbres s'aproximen més al camí, és on començarem a veure obres tumulars.

La primera que vam veure, l'hem trobat documentada com a Túmul 11 del Pla de la Soca Negra. Realment, les restes són més que evidents per a documentar-la com a sepulcre i, de fet, inclús podem dir de quines tipologies podria ser, i, en conseqüència, li podem atorgar unes dates constructives. Per a la confirmació, però, caldria que s'efectués una excavació.

La trobarem a la vora esquerra del camí que discorre entre els prats i que duu a Monteis. Si ens hi fixem, es dibuixa una petita obra tumular amb un parell d'arbres al seu cim. Pujant el petit desnivell i al centre de l'obra, veurem les lloses que resten d'una clara cista.

Nosaltres creiem que, per la zona on es troba i el que podem veure, podria ser una cista neolítica amb túmul, bastida entre el 4500 i el 3900 a.n.e. o bé una cista megalítica bastida vers el Calcolític-Edat del Bronze antic, vers el 2200-1800 a.n.e.

Ara retrocedim uns 15 metres i també a la vora esquerra del camí, trobem l'anomenat com a Túmul 12 del Pla de la Soca Negra, sense lloses visibles, però que el geòleg i la historiadora de l'art que van trobar aquests jaciments van determinar com a "no natural".

Continuem el camí que duu al mas passant de nou pel Túmul 11 i, a uns 250 metres d'ell, aquest cop a la dreta del camí, veurem un imponent monticle. Pugem a ell i, quan som a la part superior, comencem a veure lloses estintolades arreu i clares evidències tumulars. Ens trobem al cim del Túmul 13 del Pla de la Soca Negra.

Per nosaltres, es tracta d'una clara obra tumular erigida al cim d'un turó.

Baixem del turonet i continuem pel camí uns 370 metres més, fins a trobar-nos una zona rocosa prou planera a la dreta del camí. Dalt d'aquesta plana natural i al seu centre, trobarem el documentat com a Túmul 14 del Pla de la Soca Negra, aquest amb un forat a l'interior, que possiblement sigui o hagi estat el cau d'un guilla.

Ara, a casa mirant-nos la foto, veiem que hi ha un parell de rocs sobresurten de la part més alta del túmul.

La primera informació sobre aquests possibles túmuls fou donada als agents rurals de la zona pel geòleg i la historiadora de l'art abans esmentats (dels quals desconeixem els noms). Els van indicar que aquelles obres no podien haver estat creades naturalment. El febrer de 2024, els agents rurals van visitar la zona i van inventariar un mínim de 4 túmuls prehistòrics de possible datació neolítica. 

Tornem al camí i el seguim tot rectes direcció Monteis. A mig camí, passem per una balma realment espectacular, anomenada Balma Grossa de Monteis, que fa una pinta boníssima de jaciment Neolític, però de la que no hem trobat cap menció prehistòrica, només com a antic tancat per a bestiar.

Seguim el camí, encara amb la balma al cap i, quan ja veiem de lluny el mas, ens trobem a la dreta del camí un altre que surt d'ell vers la seva dreta. Just a la convergència dels dos, veiem un gran amuntegament de rocs amb una espècie de negatiu central i diverses lloses estintolades de mitjanes dimensions.

No n'estem segurs, però es podria tractar d'un sepulcre de grans dimensions, més modern que les cistes neolítiques típiques d'aquesta zona.

L'hem trobat esmentat a un article antic de l'Albert Fàbrega i el Josep Agustí, però en Josep Tarrús i l'Enric Carreras el desestimen com a tomba al seu compendi megalític de Catalunya. Nosaltres el deixem com a possible perquè sí podria ser que fossin pedres acumulades extretes dels camps adjacents per a poder-los conrear, però el negatiu no ens encaixa del tot amb aquesta teoria. A més, hem trobat referències de l'indret com una necròpolis anomenada Taules de Monteis, on s'identificaven lloses clavades verticalment. A l'article de Fàbrega i Agustí, aquest últim recorda haver vist alguna llosa allà, però que ja no van localitzar a la visita conjunta, donant la necròpoli com a desapareguda. Nosaltres, amb les seves coordenades en mà, tampoc vam trobar rastre.

I sent allà, passejant pels bonics prats, ens va cridar l'atenció un gran roc horitzontal, amb dos rocs més petits a sobre, un d'ells quasi a la seva fi, tipus roca en equilibri. Amb les rutes que hem fet i el pas dels anys, sabem que aquestes solien ser utilitzades per a insculpir gravats, sobretot d'estil pedra de sacrificis, així que ens vam apropar i al pujar vam trobar això.

No sabem si és natural o ha rebut treball humà, però aquí deixem l'evidència.

Comencem la tornada gaudint de la tranquil·litat de l'entorn i, uns 150 metres després del túmul 14, veiem a la dreta uns arbres que s'aixequen sobre un petit monticle que bé podria ser un altre túmul. L'hem anomenat possible Túmul 15 del Pla de la Soca Negra. 

I amb això, ara sí que donem la recerca per acabada i retornem al cotxe. Si teniu ganes de més, us podeu acostar molt fàcilment als esmentats dòlmens del Padró i la Rambla, així com a la Font de la Vena i Can Tafura seguint els enllaços referenciats més amunt.

Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul 11 del Pla de la Soca Negra: 31T 452898 4650771

Túmul 12 del Pla de la Soca Negra: 31T 452897 4650790

Túmul 13 del Pla de la Soca Negra: 31T 452890 4650519

Túmul 14 del Pla de la Soca Negra: 31T 452924 4650150

Possible dolmen de Monteis: 31T 452588 4649809

Possibles inscultures de Monteis: 31T 452690 4649876

Possible Túmul 15 del Pla de  la Soca Negra: 31T 452919 4650301