Inscultures a Argentona I

Per a desconnectar un xic de les festes nadalenques, decidim anar a fer un volt pel Vallès Oriental i el Maresme. Ens dirigim primer com si anéssim a Argentona des de La Roca, travessant la Collada de Parpers (C-1415c), però no hi arribarem pas a Argentona. Quan som dalt de tot de la collada, on hi ha una benzinera abandonada (de fa anys, jo diria que sempre l'he conegut així), agafem una pista que surt a l'esquerra de la carretera i mena cap a la urbanització Sant Carles. En arribar-hi, cal girar pel primer carrer a la dreta, i,  al final d'aquest petit carrer, quan fa una corba a l'esquerra, aparquem el cotxe.

A peu, ens dirigim a la parcel·la sense edificar que hi ha a aquesta última corba, saltem cap dins, i ens endinsem per la propietat uns metres, fins uns rocs prou curiosos que hi ha sota arbrat (a la nostra última visita, al gener de l'any 2026, havien talat els arbres). Els rocs podrien semblar un sepulcre enrunat i arranat. Davant d'ells, trobarem la pedra amb inscultures del Turó dels Castellans, també anomenada pedra gravada de Parpers.

Aquest roc granític té unes dimensions de 1.30 metres de llargada màxima, 0.85 metres d'ample i uns 30 centímetres d'alçada. Fou descobert l'agost del 1990 pels vigilants forestals Oriol Bassa i Felip Castells. El gravat que es pot observar consta de tres cassoletes de 18.5, 14 i 16 centímetres de diàmetre i de 4.5, 3 i 5.5 centímetres de fondària. Aquestes resten connectades per reguerons, com podem veure al calc inserit a sota, obra extreta de l'estudi d'Imma Bassols i Robert Lleonart.

Cal dir que no hi havia prevista cap excavació del jaciment fins que en unes obres per passar una canonada aparegué un fons ceràmic a mà; amb aquesta troballa casual, es varen executar dues prospeccions a la zona immediata al jaciment, una l'any 1999 i una altra el 2000, ambdues amb caràcter d'urgència degut a la imminent edificació de la parcel·la, que avui en dia (any 2026), per sort, encara resta sense edificar.

Sabem també que en una de les parcel·les veïnes es va localitzar un fragment ceràmic carenat corresponent a l'Edat del Bronze, dins d'una espècie d'estructura en forma de fossa, que no es va estudiar. També, a les abans citades excavacions, es trobaren tres peces de sílex, alguns fragments de ceràmica ibèrica, però també encenalls de ferro molt i molt posteriors a la història, fet que, juntament amb altres evidències, fa que els arqueòlegs assegurin que aquesta no és la localització original del roc.

Tenint present l'exposat, podem dir que el lloc fou utilitzat com a mínim en tres moments, el primer vers l'Edat del Bronze inicial, el segon a l'etapa ibera i el tercer vers els segles XVII-XVIII. Dèiem que, com a mínim, perquè tenint present que, com hem dit abans, en una de les excavacions va sorgir material en sílex, on entre ell hi ha un trapezi, podríem afegir el Neolític mig com a una altra era d'ús de l'espai, i que, juntament amb la morfologia del gravat, ens permet assegurar que aquest es deuria fer entre el Neolític mig i el Calcolític antic, vers el  3500-2500 a.n.e.

Tornem cap el cotxe i anem a Vilalba Sasserra, tot pujant de nou al carrer principal de la urbanització, i seguim en la direcció que portàvem, creuant-la pel mig. En poc, arribarem a Santa Agnés de Malanyanes, on agafarem la C-35 direcció Sant Celoni, fins a trobar el dolmen de la Pedra Arca, que vam visitar a la ruta Megàlits a Vilalba Sasserra. Ens hi acostem de nou perquè la llosa de coberta és plena de cassoletes i no les tenim fotografiades. Hem inclòs l'explicació a l'entrada de Pedra Arca (veure enllaç anterior).

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedra del Turó dels Castellans o de Parpers: 31T 448128 4604850

Dòlmens a la Conca de Barberà i Urgell

Ens dirigim avui al límit entre les comarques de Lleida i Tarragona per a visitar dos dòlmens, un a la Conca de Barberà i un altre a l'Urgell, però separats molt poca distància. Comencem pel de la Conca.

Des de Santa Coloma de Queralt, agafem la carretera T-224 cap a Vallfogona de Riucorb, on es converteix en T-241. Poc després del nucli, prenem a l'esquerra la desviació cap a Passanant, que ens portarà a la carretera T-222. A aquest punt, girem a l'esquerra i, poc després del quilòmetre 9, agafem la pista que porta al nucli medieval de la Sala de Comalats i el passem. Arribem a una intersecció triple on agafem el trencall de l'esquerra. En arribar a la següent cruïlla, podem deixar el cotxe i endinsar-nos al bosc a la nostra esquerra un pèl abans de la cruïlla. Sense buscar gaire, trobarem la cista del Pla de la Sala, dins del terme de Passanant i Beltall.

Aquesta cista megalítica del Calcolític (2200 - 1800 a.C.) té unes dimensions interiors de 1,92 metres de longitud per 1,35 d'amplada i 0,40 d'alçada màxima. Durant la seva excacació s'hi van trobar deu fragments de diferents vasos i diverses denes de collaret fetes de valves.

Tornem al cotxe i desfem el camí fins la carretera T-222 i girem a l'esquerra cap a Passanant, on la carretera passa a dir-se T-234. Pocs metres després del quilòmetre 6, prenem la pista que surt a la dreta i la seguim uns 1800 metres sense agafar cap desviació. A aquest punt, amb pinedes als dos costats del camí, ens endinsarem uns 10 - 15 metres a la de la dreta fins a trobar un munt de pedres amb un petit orifici rectangular. Ens trobem davant del curiós dolmen del Camí Parés, a Guimerà.

Fet amb pedra seca, pel que no podem dir que sigui un megàlit, les seves dimensions interiors són difícils de determinar, però aproximadament són de 2,10 metres de longitud per 1,20 d'amplada màxima i 0,45 metres d'alçada. La cambra sembla tenir una forma circular. No es té constància de troballes i està datat a l'Edat del Bronze (1800 - 650 a.C.).

Coordenades:

Cista del Pla de la Sala: UTM(ETRS89): 31T, 351275, 4596611

Camí Pares: UTM(ETRS89) 31T, 347595, 4601465

Mines a Gavà

Cap de setmana típic de Nadal, que quan no vas a casa d'uns, vas a casa d'uns altres. I a casa tot el cap de setmana no pot ser, així que anem a visitar una curiositat prehistòrica a nivell europeu que tenim a casa... a Catalunya.

Ens llevem cap a les 8:30, tampoc no cal matinar gaire que anem al Baix Llobregat, a Gavà, per ser més exactes, al carrer Jaume I, s/n, on trobarem el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.

El Parc en si està força bé, et donen informació del perquè?, el com? i el per a què? A part d'això que dic, les instal·lacions són prou modernetes, maques i lúdico-educatives per als més petits, segur que s'ho passen d'allò més bé a la mina artificial que han creat... potser sí que et quedes una mica amb les ganes de posar-te a investigar per la mina real, a aixecar sorra amb els arqueòlegs (això no li deu passar a tothom).

Entrem en qüestió, que m'enrotllo...

L'impressionant jaciment va ser descobert l'any 1975, quan es duia a terme la urbanització del barri de Can Tintorer, tot i que popularment ja es coneixia que hi havia alguna cosa al subsol.

El nom "científic" que se li ha donat al jaciment és el de les Mines Neolítiques de Can Tintorer, i és el conjunt de mines per galeria més antic d'Europa; segons datació de C-14, de fa uns 6000 anys, vers el 4200-3400 a.n.e., però també cal dir que aquestes datacions són extretes d'estris de quan la mina ja era abandonada, pel que la seva creació i utilització seria anterior. També cal dir que la mina té unes dimensions de 200 hectàrees... sí, sí, ho he dit bé, 200, ens van fer la comparativa al parc i són uns 28 camps de futbol.

Aquí teniu la primera fotografia de la mina, tingueu en compte que han eliminat el sostre per a que la gent pugui veure una mica d'ella. La resta són 200 hectàrees de passadissos reduïts, en els que jo no m'hi endinsaria ni de broma.

Jo, com a molts... suposo, penso: una mina a Gavà?? Doncs sí, una mina per a l'extracció d'un tipus de mineral molt preuat a l'època neolítica, la variscita. Per a que tothom sàpiga quin material és, de forma ràpida, us diré que era el material verdós del què es feien els collarets i abillaments en època neolítica a tota Europa. Dins la Península, només s'han trobat dos jaciments d'aquest material, aquí i a Zamora, sent el d'aquí molt més antic (el de Zamora és d'època celta, vora el 750 a.n.e.). De fet, les mines van ser utilitzades durant uns 2000 anys, després es tancaren i es van reobrir en èpoques ibera, romana i a l'edat contemporània per a l'extracció del ferro.

Ara inseriré una foto on es veuen les dimensions dels passadissos dels quals estava formada la mina en tota la seva extensió.

Fixeu-vos-hi, només hi caps agenollat i, en alguns, només estirat, enteneu perquè abans deia que no m'hi ficava ni boig?

Quan els interessava, reomplien els pous, a partir dels quals feien els passadissos i galeries on extreien el mineral, amb grava i deixalles de la mateixa excavació o de la vida quotidiana del poblat. Dins d'algunes d'aquestes galeries, es van trobar eines per a excavar-les i per a fer les joies. Quan s'acabava el preuat material a una galeria, aquesta era abandonada i reutilitzada posteriorment com a abocador d'eines gastades o cambra funerària, tipus fossa tancant l'entrada amb grans lloses.

En referència a les troballes, cal destacar un crani doblement trepanat i la famosa Venus de Gavà, una figureta en ceràmica negra amb relleu i incisions, reproduint el cos d'una dona embarassada. Actualment, l'original de la Venus es troba al Museu de Gavà, al que vam fer una visita mesos més tard i no se'ns va escapar la fotografia.

Aquesta autèntica bellesa fou descoberta dins la mina número 16. Es tracta d'una representació antropomorfa d'una dona, com hem dit, feta sobre ceràmica, construïda per la creença que afavoria la fertilitat de les dones de la tribu i que, segons hem trobat documentat, seria feta vers el 4000-3750 a.n.e.

El crani doblement trepanat es va localitzar a la mina 28, i es tractaria d'un home d'entre 30 i 40 anys. La doble trepanació és produïda per abrasió i es va fer quan l'home encara era viu, ja que es documenta una certa regeneració òssia. La datació extreta d'aquesta resta es d'entre el 3650 i el 3450 a.n.e.

Per si no n'hi havia prou, podem afegir d'aquestes mines que, l'any 1988, es descobreix un nou sector de jaciment, a la propera Serra de les Ferreres, on es localitzen noves mines neolítiques i ibero-romanes. A la seva excavació, a banda de les mines, també es descobreixen 3 enterraments, cal dir que amb un aixovar espectacular, com un collaret de corall vermell, una làmina obsidiana, diferents fragments de ceràmica quadrada i sílex melat. Aquests materials s'han datat vers el 4250 i el 3950 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Can Tintorer: Parc arqueològic de Gavà

Venus de Gavà: Museu de Gavà

Poblat iber a Cerdanyola

És diumenge i ens escapem al matí a visitar el poblat iber del Turó de Ca n'Oliver, a Cerdanyola, visita ràpida i anem cap a casa.

L'entrada al poblat és gratuïta, només li heu de dir a l'amable noi que hi ha a la recepció del museu i us obrirà, gentilment, les portes d'accés.

Aquest poblat va ser excavat per primer cop els anys 50. Aquesta excavació va aportar unes troballes dels deu primers habitacles del poblat, amb l'estudi dels quals es va determinar que el poblat havia estat habitat en dues etapes iberes diferents, una primera entre el 425 - 330 a.n.e., i una altra entre el 250 - 50 a.n.e, havent-hi un abandonament del poblat entre elles. Des del 1961, que es va deixar d'excavar, el jaciment havia sofert un deteriorament molt accentuat, sobretot pel creixement urbanístic, inclús es va construir un gran dipòsit d'aigua al cim del turó. Però el 1986, l'ajuntament de Cerdanyola, va demanar ajut al servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya per a conservar i estudiar el magnífic jaciment. A dia d'avui, encara se segueix excavant, s'ha aconseguit reduir l'àrea del dipòsit d'aigua i, fent diverses prospeccions amb georadar, s'han pogut establir les dimensions totals del poblat, gran part d'ell encara sense excavar.

Per poder imaginar-nos millor el potencial que pot tenir el jaciment, inserim una planimetria d'ell, de l'estudi de Joan Francès Farre i Marc Guàrdia Llorenç a l'any 2011, publicada a la revista d'arqueologia de ponent, per la Universitat de Lleida.

A ella es veu clarament les minses zones excavades. Tot i això ja coneixem part del sistema defensiu, però encara queda molt per fer.

A la part sud, l'excavació ha determinat que a finals del segle IV, construïren un sistema defensiu força elaborat, consistent en un fossat d'uns 3 metres de fondària, per 4 d'amplada, fent-se discontinu per les entrades al poblat i les torres defensives adherides a la muralla, aquesta datada del segle VI. Més endavant, el fossat es va tapar, i fins i tot es van construir vivendes aprofitant el desnivell del mateix turó (es veu a la meva dreta un tros de construcció).

A la part nord del poblat, no feia falta construir res, ja que l'orografia del terreny feia de sistema defensiu.

A la part sud, just després de l'entrada principal, veiem un conjunt de sitges. No les vaig comptar, però n'hi ha moltes i de diverses mides i/o capacitat.

Aquesta és l'entrada principal del poblat, es veuen les sitges al fons. Es va construir a finals del segle IV, i tenia una torre defensiva just a sobre de la porta d'accés al barri sud.

A la vessant nord del poblat, les cases eren construïdes una al costat de l'altra sobre una única terrassa, col·locades estratègicament per a poder veure tota la plana vallesana que hi ha al davant. Aquestes són més antigues que les del barri sud, eren habitades des del principi del segle V i els experts esmenten una possible habitabilitat d'abans d'aquesta època.

Tornem cap a casa, que ja és tard, però tindrem les antenes posades cap a aquest turó de Cerdanyola, queda molt per excavar.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat iber de Can Oliver: 31T 427690 4592495

Dòlmens i menhirs a Cardona I

Avui, anem d'excursió al Bages, a la zona propera a Cardona. L'excursió promet bastant encara que ja sabem que per aquí els dòlmens són bastant antics i la majoria no s'han conservat gaire bé, ja sigui per la destrucció per part de l'home o per l'abandonament i la falta de cura del nostre patrimoni. De les nombroses ressenyes que portàvem, 8 dòlmens i 2 menhirs, només en vam trobar 4, però és el que té, potser en una altra època de l'any n'haguéssim trobat algun més, no ho sé.

Comencem pel menhir de la Roqueta, que és el primer que vam visitar. Es troba tot anant per la carretera C-55 cap a Solsona i, poc després de passar Cardona, agafem el desviament cap a Bergús (a l'alçada del quilòmetre 63). Seguim la pista asfaltada sense agafar cap trencall fins que veiem anunciats els masos de Palà de Coma i La Roqueta a la nostra dreta. Ens dirigim cap a ells i passem el primer. Si no vigileu, anireu a petar de ple al centre del terreny ocupat pels diferents edificis de La Roqueta, com ens va passar a nosaltres... Vam tenir la sort que allà vam trobar al propietari del mas, que molt amablement ens va indicar on es trobava el menhir. Vam aparcar una mica més abaix i en arribar a la zona on es troba el menhir, vam retrobar al propietari, que ens va acabar de dir on era, ja que el tapa un gran llorer i no és visible des del camí.

  

El menhir de la Roqueta té una alçada de 1,10 metres per una base de 0,60. Pot correspondre a l'època final del Calcolític, cap el 1800 a.C.

Com el propietari del mas sembla que hi entén, aprofitem per a petar la xerrada una estona amb ell i ens indica alguns detalls de com arribar als següents megàlits que tenim apuntats. Ens diu, però, que no ens molestem gaire en buscar les dues cistes de la Roqueta, ja que es trobaven on ara hi ha els camps llaurats del costat de la finca i que les dues de Palà de Coma  estan força arrasades.

De nou al cotxe, arribem fins el petit nucli de Bergús i aparquem davant de l'església de Sant Joan de Bergús i comencem a caminar cap a la muntanya. Dels dos camins que surten de Bergús, prenem el de l'esquerra i, la cruïlla que trobem poc després, seguim pel del mig. Després d'una curta pujada, arribem a una zona relativament plana després d'una pronunicada corba a la dreta. Trobem un encreuament triple al que prendrem la branca de més a la dreta. Poc després, arribem a un altre, aquest doble, que forma una "V" amb un prat i tornem a prendre el de la dreta. Uns 100 metres després, arribem a una tercera bifurcació on tornem a tirar cap a la dreta. Ara hem d'anar amb compte per a no passar-nos!! 550 metres després d'aquesta última bifurcació, deixant uns prats a l'esquerra, veurem al marge esquerre del camí un munt de pedres amuntegades amb una gran llosa tombada i una de més petita sobresortint (com a ajuda, just davant a l'altre costat del camí hi ha un pi -fent ombra sobre el dolmen a la nostra foto- i, per a la següent cruïlla, ens faltaran uns 130 metres).

El dolmen de la Torre de la Roqueta presenta un aspecte del tot ruïnós. A més, si comparem la nostra foto amb la de l'article "Nous megàlits al Bages" de l'Albert Fàbrega (revista Dovella, primavera 2000) i la descripció que en fa l'autor, em genera dubtes de si realment aquestes restes pertanyen a aquest megàlit, ja que parla d'una llosa dempeus i de formar part d'una cabana de paret seca... Però, d'altra banda, hi ha més fotos a internet que coincideixen amb la nostra, entre d'altres, les de la fitxa de l'inventari de la Generalitat (veure Fitxa Torre de la Roqueta). A més, la descripció que se'n fa a Patmapa és bastant acord amb el què vam veure. Consta d'una llosa lateral caiguda dins la cambra d'uns 2 metres de longitud i podria tractar-se d'un dolmen simple.

Avancem una miqueta més pel mateix camí aviam si tenim la sort de trobar les dues cistes de Palà de Coma. A la següent bifurcació, agafem la branca esquerra i seguim fins a una triple bifurcació, on agafem la branca del mig. Aproximadament 700 metres després, arribem a la zona de la riera i anem cap a la nostra esquerra. En teoria, prop de la riera, hauríem de trobar els dos sepulcres, però no sé si les coordenades que dúiem no estaven bé si és que, en estar tan propers a la riera, han quedat sepultats sota dels sediments arrossegats per l'aigua, o bé, han desaparegut per acció de l'home. Està clar, avui no és el nostre dia!

Tornem al cotxe i, des de Bergús, tirem rectes fins la carretera BV-3001, on girem a l'esquerra en direcció Cardona. Ens aturem poc després del quilòmetre 7 i aparquem a la cruïlla de camins que queda a la dreta, a l'alçada de la creu de la Llordella. Travessem la carretera i enfilem el camí que surt just al davant. Podria donar més detalls, però no val la pena, ja que aquí tampoc vam trobar els dos sepulcres que anàvem buscant. De fet, una vegada a casa, vam veure que sembla que havíem aparcat just al costat d'un d'ells... Haurem de tornar amb millors explicacions i amb el gps reparat!!

Com va sent l'hora de dinar, decidim anar a trobar un últim megàlit. Tornem a la carretera BV-3001 i continuem un pèl més en direcció Cardona. Passat el quilòmetre 4, prenem el primer trencall que surt a la dreta. Seguint aquesta pista, agafem el segon trencall a la dreta, just després d'una corba pronunciada a l'esquerra. Aquest camí mor a Cal Llauner, però nosaltres hem d'agafar una desviació que surt a l'esquerra poc abans de la casa (més val que deixem el cotxe a l'inici del camí). Ja a peu, trobarem l'hemidolmen de Cardona o el menhir de la Vinya del Giralt després d'uns 100 metres, ajagut, fent de límit entre el camp i el camí.

Aquest gran roc té unes dimensions aproximades de 3,28 metres de longitud (bé, alçada si es conservés a la seva ubicació original), per 1,16 d'amplada i 0,60 de gruix. Alguns autors el consideren "hemidolmen" i, per tant, hauria estat la coberta d'un dolmen actualment desaparegut. Pel que fa a la cronologia, també hi ha discussió, però pot datar-se cap el 2000 a.C. Cal destacar que les inscultures no corresponen a l'època prehistòrica.

Després de menjar un bon entrepanet allà mateix aprofitant el bon dia, comencem la tornada cap a Cardona. Com anem amb temps per al partit del Barça i m'ha quedat un regust amarg, convenço al Marc per a veure un sepulcre proper a Cardona del que sí portem bona informació.

A la sortida de Cardona, agafem la carretera B-420 i, poc després del quilòmetre 1, girem per la pista asfaltada que surt a mà esquerra. La seguim sense prendre cap trencall fins que mor a una altra pista asfaltada, on girem a la dreta, passant pel pont que travessa l'Aigua d'Ora i, de nou a la dreta, arribem a l'ermita de Sant Salvador. Seguim el camí fins que després d'una corba pronunciada a la dreta trobem un petit trencall a l'esquerra que acaba a una petita esplanada. Des d'aquí, ens endinsem un pèl al bosc i trobem la cista de Sant Salvador, també coneguda com a sepulcre de la Vinya del Joncar.

Aquest megàlit, clarament reutilitzat com a barraca de vinya i en estat força deteriorat, té unes dimensions interiors de 3,75 metres de llargada, per 1,90 d'amplada màxima i 1,20 d'amplada mínima, per 1,10 metres d'alçada. Per la tipologia de cista, les seves dimensions i els objectes trobats durant la seva excavació, es pot datar als inicis del Calcolític, cap el 2200 - 2000 a.C.

Després d'aquesta troballa, ja comencem la tornada amb una millor impressió de la jornada. Però, està clar, hem de tornar a aquesta zona, ens queda molt per descobrir!

Coordenades:

Menhir de la Roqueta: UTM(ETRS89): 31T, 386304, 4640514

Torre de la Roqueta: UTM(ETRS89): 31T, 385463, 4639953

Menhir de Vinya Giralt: UTM(ETRS89): 31T, 388612, 4639550

Vinya del Joncar: UTM(ETRS89): 31T, 390309, 4644342

Dolmen a La Llacuna

És diumenge i demà és festa, últimament ha plogut molt i teníem ganes de fer alguna ruta de les que nosaltres anomenem "d'aigua". Així doncs, avui ens dirigirem cap al Saltant de la Fou, a Sant Martí de Tous.

Deixem el cotxe a la carretera BV-2202, entre les cases del poble i ens posem a caminar rectes per a ell fins on fa un petit gir a la dreta, agafarem el carrer que surt a mà esquerra i en uns 20 metres el carrer es bifurca, on agafarem el de la dreta, que en uns metres més ens durà a la masia de Ca l'Abel, la que deixarem a la nostra esquerra, tot seguint per l'asfaltat en baixada. Al poc, arribarem a un pont, el travessem, agafant després a mà dreta, el camí de terra que puja vers la muntanya. És tot recte per aquest camí (una bona estona), fins passar per davant de la masia de Cal Peretó. Als pocs metres de passar-la, toparem amb un camí en el que girarem a la dreta. Tornem a seguir el camí tot recte fins que petem a un altre en el que haguem de decidir si dreta o esquerra, nosaltres anem cap l'esquerra, i, ara sí, tot rectes fins el mirador del Saltant de la Fou. Allà ens endinsarem pel bosquet que hi ha al costat en el sentit que veníem i, ens pocs metres, travessarem la riera (pel camí és més complicat creuar-la si baixa aigua).

Realment, la ruta està marcada, però li caldria una pintadeta. Per això he fotut el rotllo aquest!!! Després ja no té pèrdua, tot recte pel camí i tornarem a Sant Martí de Tous.

Però nosaltres vam fer un altre itinerari, el de la ruta de Wikiloc 1320911 i en travessar la riera tot es va complicar. Hi havia massa aigua i si vols arribar a la part de sota del saltant el camí s'estreny, i has de creuar la riera dos cops més... amb una vegada de creuar-la en vaig tenir prou per a mullar-me els dos peus amb botes incloses fins a mitja tíbia (vam oblidar els escarpins), i acabarem pujant al Saltant de la Fou per una trialera... sort que era fàcil!!! Que difícil no era, però és que baixava molta aigua!!

Ja que m'havia mullat, com a mínim veure el salt. Aquesta foto és des del mirador.

El Saltant de la Fou fa 20 metres i lògicament sent una riera només baixa aigua en èpoques de pluges, s'hi sol fer escalada en èpoques no plujoses.

Feta la volta per veure el Saltant de la Fou, tornem al cotxe amb els peus mullats (jo) i ens dirigim a La Llacuna. Agafarem la carretera BV-2136, sortint de La Llacuna direcció Sant Joan de Mediona. Just abans del punt quilomètric 11, veurem un petit bosquet a l'esquerra, a tocar de la carretera. Allà deixem el cotxe i a peu la creuem, endinsant-nos per un camí desdibuixat que va pels horts i que porta al bosc que hi ha al darrere. Al poc d'entrar al bosc seguint el camí, veurem el dolmen de Comallagosa a la nostra dreta, en un petit monticle.

El dolmen es troba cronològicament situat entre el final del Neolític i el Calcolític, cap al 2500 - 2000 a.C. Pel que fa a la tipologia, no es pot saber amb claredat quin tipus de sepulcre era degut al trencament i desaparició de diverses lloses del dolmen. L'any 2003 va ser excavat i el 2006 va ser consolidat i restaurat. Si us hi fixeu, veureu el ciment a la seva base i a la llosa del que seria el lateral, es veu el seu trencament i posterior reenganxament.

Coordenades:

Comallagosa: UTM(ETRS89): 31T, 379692, 4593940

Menhirs a Lluçà, Aguilar de Segarra i Rajadell, i dolmen a Fonollosa

Bufff, quina merda de cap de setmana, no ha parat de ploure ni un moment... i ja estàvem fastiguejats d'estar tancats a casa. Per sort, el dilluns que havíem demanat festa, es va aixecar amb una altra tonalitat, no us penseu que gaire, però bé... com a mínim no plovia. Un dia estrany. Compareu les dues primeres fotos... separades per mitja hora i uns 30 quilòmetres. S'entén per què vam fer ruta de cotxe??

Anem al Lluçanès, al municipi de Lluçà, a visitar un possible menhir. Trobarem el megàlit anant per la C-154, partint des de Prats de Lluçanès i girant a la dreta per la BV-4341, carretera que porta a Lluçà. Al poc d'agafar la bifurcació, veurem a l'esquerra de la carretera el menhir de la pedra dreta del Grau.

Aquest gran roc fa 2.12 metres d'alçada, no he trobat les altres dimensions... (acabo de donar-li un metre a la Cris, per a guardar-lo al cotxe!!!) però bé, no farà més de 40 centímetres d'amplada, per un gruix d'uns 30 centímetres.

Un cop fetes les fotos, tornem al cotxe i ens dirigim per l'eix a Aguilar de Segarra, prenent la sortida 114. A la rotonda, agafarem la primera sortida cap a la N-141B, a la que girarem a l'esquerra en la primera que puguem, per la BV-3008. Al poc de girar, sobrepassarem per un pont les vies del tren, i en pocs metres més trobarem a l'esquerra el camí d'accés a a la masia de Can Giralt, allà deixem el cotxe. I veurem en el camp que acabem de vorejar amb el cotxe, enganxat a un pal elèctric, el menhir de cal Giralt.

El camp estava recentment llaurat (encara que es vegi verd), fet que juntament amb la finíssima pluja que queia, feia impossible el caminar per ell, sense ensorrar-te a la seva terra un bon tros. Per això la fotografia és de lluny.

El megàlit fou descobert en posició horitzontal, sent re-aixecat a principis de segle XX. Té unes dimensions de 3.05 metres d'alçada, per 0.85 d'amplada i un gruix de 0.33 metres. Al mateix camp llaurat s'hi va trobar un sepulcre, que suposant una relació amb el menhir ens donaria opcions de datatge d'aquest. L'estudi fet al sepulcre data la seva construcció com la del menhir en plena era neolítica, entre el 3500 i el 2700 a.C.

Refem els escassos metres a peu i tornem al cotxe.

Ara ens dirigim a Rajadell, però no hi arribem. Sortim de l'eix per la sortida 121, donem la volta a la rotonda que hi ha en uns metres i tornem per la mateixa carretera, passant per sota de l'eix. Aquesta carretera és la N-141B, la seguirem passant de nou sota l'eix, deixant una bifurcació a l'esquerra just creuar-lo, seguirem uns 500 metres, tot trobant un camí a la dreta que creua l'eix en el tros on les vies d'anada i tornada se separen (el primer que veiem, n'hi ha dos). Seguint aquest camí, aparquem just a sota de l'eix. Continuem a peu creuant l'eix i ens trobem al poc, a mà dreta, la vil·la romana de Sant Amanç de Viladés.

Aquesta vil·la es trobava, i se segueix trobant, just davant d'una de les vies més importants de l'època. Construïda i habitada entre el segle I a.C. i el segle V després d'aquest. Es conserva un magnífic mosaic del segle IV, avui en dia al Museu Comarcal de Manresa, i segons diu el cartell existent hi ha una reproducció feta, però jo no la vam veure.

Pel que fa a troballes arqueològiques, la seva excavació no ha aportat unes grans peces, fet de contrast per la importància de la vil·la.

La gran vivenda ha estat utilitzada durant gran part de la història, s'hi han trobat restes iberes, romanes i, sobretot en la part del davant, creuant el primer tram de l'eix (no em sigueu burros i  creueu la via per sota!!), d'època medieval.

Just abans de veure la part medieval de la vil·la, enganxat a l'eix transversal veiem el perquè ens hem apropat aquí, el menhir de Sant Amanç de Viladés.

D'aquest megàlit en qüestió no hem trobat informació. Com tots els menhirs, el seu datatge és molt complex, normalment el comparem amb sepulcres veïns o també es pot suposar una data per alguna inscultura, si és que en té. Però aquest, res de res, ni tant sols hem pogut esbrinar les seves dimensions (no saltaré el tancat per mirar-me'l).

Nosaltres no estem del tot segurs de la seva autenticitat, tant per la seva ubicació, com per la falta de documentació que hi ha sobre aquest. Encara que ho podria ser i l'haguessin respectat en totes les èpoques d'ocupació de Sant Amanç.

Un xic més amunt, admirem les restes d'època medieval.

Tornem al cotxe i refem el camí fins la rotonda d'abans, però aquest cop sortim per la segona sortida, direcció l'estació (BV-3012). Seguirem tot recte, passant l'eix per sobre fins a la fi de la carretera. En aquest punt, virarem a la dreta, agafant la BV-3008, però no gaire, just endinsar-nos-hi veurem una pista asfaltada a mà esquerra, la que agafarem. Aquesta pista, la seguirem rectes sense prendre cap bifurcació, fins que passem per davant la porta de dues masies (xules!!) i arribem a la part alta de la carena, on trobarem un cartell indicant el mas Betlem cap l'esquerra. Girarem per aquí tot seguint el rètol indicatiu i en uns 100 - 150 metres veurem un rètol de dolmen.

El sepulcre de Betlem és un xic... com a poc peculiar, també l'anomenen hemidolmen de Sant Andreu. Té unes dimensions de 1 metre d'ample per 1 d'alt. Va ser trobat a causa dels grans incendis que hi va haver a la zona el 4 de Juliol del 1994.

Datem aquest megàlit entre el Neolític final i el Bronze, vers el 2500 - 1500 a.C.

Tornem enrere refent el camí que hem fet, i quan agafem la BV-3012, veurem una sortida a l'esquerra amb el rètol indicatiu de Les Torres de Fals, ens hi endinsem tot aparcant a la zona habilitada gairebé arribant a les torres.

La  primera torre, la de l'esquerra del camí que hi ha, és la que es trobava adossada a l'antic castell de Fals. S'han trobat mencions sobre ell de l'any 995. La torre en si té una alçada de 19.5 metres i un diàmetre de 9 metres.

D'altra banda, la segona es calcula que es va construir cap a finals de l'Edat Mitjana, quedant vinculada al castell, avui en dia desaparegut, l'any 1314. Es troba situada a l'altre costat d'una petita riera i del camí existent. És de construcció senzilla, sense cap tipus de decoració ni finestrals, i té una alçada de 17.2 metres, per un diàmetre extern de 9 metres.

Vist això, tornem cap el cotxe i anem cap a casa... un dilluns interessant!!!

Coordenades:

Menhir de la Pedra Dreta del Grau: UTM(ETRS89): 31T, 419081, 4653088

Menhir de Cal Giralt: UTM(ETRS89): 31T, 384712, 4621954

Vil·la romana de Sant Amanç de Viladés: UTM(ETRS89): 390344, 4621150

Menhir de Sant Amanç de Viladés: UTM(ETRS89): 390261, 4621104

Betlem o hemidolmen de Sant Andreu: UTM(ETRS89): 31T, 393015, 4626133

Cistes i menhirs a Llagostera II i menhir a Santa Cristina d'Aro III

Comencem el dia amb una espesa boira; la primera foto és mig fantasmagòrica... i no és perquè hi surti la Cris! jeje.

Anem cap Llagostera a la urbanització Font Bona, que es troba al bell mig del Massís de Cadiretes. Creada il·legalment als anys setanta, ara continua sent "il·legal", l'ajuntament de Llagostera la segueix tractant de nucli no urbà... de fet, no sembla gaire civilitzada, no tenen voreres, ni enllumenat, ni tan sols clavegueram i equips de neteja. Realment està tot molt brut, carrers i bosc. Però bé, anem al què anàvem.

Arribem a la urbanització i ens trobem una rotonda al seu carrer principal, en la que sortirem per la tercera sortida. Als pocs metres, veurem una parcel·la no edificada a la nostra esquerra que fa cantonada amb el carrer la Cova. A aquesta parcel·la, veurem la cista de Tranquinell sense cap dificultat.

El sepulcre no es troba datat a cap lloc i només es té constància de l'excavació al pla. El que sí sabem és que, on a dia d'avui hi ha la rotonda que hem fet, s'hi van recuperar en superfície restes d'un hàbitat del Paleolític superior, també utilitzat al Neolític final - Calcolític. Segons en Xavier Niell, aquestes restes són: 140 ascles de sílex, 50 de quars, 10 de diferents roques i una punta de sageta amb aletes i peduncle.

Del megàlit, queda un alineament de pedres amb un arc, ja molt difós (és on es veu la Cris). Tot i que les lloses es veuen a la part dreta, també podrien haver format part d'un megàlit, tot i que també podrien ser part d'elements moderns de les construccions del voltant, per això hem fet la foto d'aquesta manera. Ara, anem a veure ja el que diuen que és un possible dolmen, que creiem que no ho és; si ho fos, com a molt, seria una cista neolítica, però tampoc no creiem, però bé, no som arqueòlegs. Si realment fos una cista neolítica amb túmul, seria datada com el següent sepulcre de la publicació, aquest totalment verificat com a tal, vers el Neolític, entre el 3500-3000 a.n.e.

Tornem al cotxe i refem el camí que ens ha portat a la segons nosaltres cista del Tranquinell. A més de mitja baixada, abans d'arribar al gruix de carreteres sortint del Massís, veurem una casa a la dreta, just al costat de la carretera, amb un camí que, passant per la seva porta principal, s'endinsa al bosc. Aparquem el cotxe davant l'entrada de la casa i ens posem a caminar pel molt ample camí i, al poc, veurem que és de pedra (roca mare).

Quan tot anant pel camí, aquest fa un gir pronunciat cap a la dreta, nosaltres el deixem agafant un corriol que surt recte tal i com veníem; el seguirem i, en no massa temps, veurem un camí desdibuixat i pedregós que puja a la nostra dreta vers un petit altiplà. A aquest altiplà, el camí es fa més visible i, seguint-lo, en una vintena de metres, arribarem a la cista de la Roca de l'Ivet o d'Ivet.

Aquesta cista descoberta a principis de la dècada dels 90 per Emili Soler i Vicenc, un aficionat de Llagostera, i donada a conèixer l'any 1994 per Jordi Merino, Lluís Esteve i Casellas i Xavier Roca, va ser excavada i estudiada per l'equip de Xavier Niell, de la Universitat de Girona, el 2013.

Segons el llibre que van publicar en Xevi (Xavier Niell Ciurana) i el Pau Roig Ros el 2016 sobre monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, titulat "Dòlmens, Coves i Menhirs", uns tres metres al nord de la cista, es conserva un amuntegament de pedres que podria ser la coberta de la malmesa cista. La cambra és situada dins un túmul de petites dimensions, amb restes evidents del cròmlec de contenció en algun tros, i amida 2.10 metres longitudinalment, 1.10 metres d'amplada i conserva una alçada de 75 centímetres. 

Les troballes obtingudes a aquesta cista amb túmul pel mateix arqueòleg han estat realment excepcionals, encara que tot i tenir un enllosat totalment conservat, cosa molt estranya, l'acidesa del terra s'ha "menjat" les restes òssies, trobant això sí, 5 ganivets de sílex, unes quaranta denes de cal·laïta, 2 plaquetes de sorrenca, 1 vas ceràmic sencer i altres restes ceràmiques a mà. Amb aquestes troballes, la cista es pot datar entre el 3500 i el 3000 a.n.e.

Darrere la cista, trobem aquest gran roc que, per la seva morfologia, vam pensar que era una més que probable estela-menhir.

Quan en el seu dia vam buscar informació sobre aquest roc antropomorf, no vam trobar res, només la mateixa afirmació que fem nosaltres per part del Club Alpí de Palamós en una visita que van fer amb en Xevi i amb l'expert excursionista català Capità Haddock, donant unes pinzellades botàniques. Ara, anys més tard, l'identifiquen, com a poc en Xevi, i es fa menció a l'últim llibre d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, quan documenten la cista de la Roca de l'Ivet. Com clarament veiem una relació entre els dos monuments megalítics, els col·loquem al mateix punt temporal, vers el Neolític, entre el 3500-3000 a.n.e.

Tornem a la carretera, anem al poble de Llagostera i ens endinsem al seu nucli antic. Tot caminant pel carrer Major i quan arribem a la plaça del Mercat, al primer carrer que surt cap l'esquerra, veurem el menhir de Montagut al fons.

Aquest menhir és col·locat estratègicament per a que els cotxes no es pensin que poden passar pel carrer (hi ha unes escales); tot i això, sembla que ja s'ha emportat més d'una "fava". La eva ubicació original era al Planell de Can Cabanyes, prop d'altres megàlits dins del Massís de Cadiretes. 

Segons en Xevi, que és l'expert de la zona, es tracta d'un menhir antropomorf erigit en granit rosa, que amida 2.21 metres d'alçada, 86 centímetres d'amplada i 37 centímetres de gruix. El megàlit presenta una inscultura serpentiforme que comença amb una cassoleta a una de les cares, avui en dia molt difosa. Datarem el megàlit, segons aquesta inscultura i la seva morfologia, entre el 4000-2500 a.n.e., segons en Niell; segons Carreras i Tarrús, vers el 3400-2700 a.n.e, dins el Neolític català.

Després de fer un volt al nucli antic de Llagostera, tornem al cotxe i ens dirigim a Santa Cristina d'Aro per la C-65. Sortim d'ella per a accedir a la GIV-6611 i anirem per aquesta carretera fins trobar el Mas Pla a la nostra dreta. Just davant del mas, surt una pista, molt ampla i allisada, que agafarem, girant al primer camí cap a la dreta. El seguirem rectes deixant un pont sobre la riera de Solius a la nostra dreta fins a arribar a Can Llaurador. Allà deixem el cotxe i, a peu, seguim rectes pel camí, que comença a no ser apte per a cotxes, agafant el PR C-102. En uns 300 metres, veurem el menhir de Mas Llaurador al marge esquerre del camí.

Aquest menhir antropomorf es troba documentat des del 1677, però com a fita termenal. No va ser fins el 6 de juliol de l'any 1972 quan va ser catalogat com a possible element prehistòric per Carles Aulet. A aquell moment, ja es trobava caigut. Va ser reaixecat i la seva base fortificada per un grup de voluntaris l'any 1994.

L'avui en dia ja documentat com a menhir està construït sobre granit i consta d'una petita escotadura, produïda humanament, a la part superior Pel que fa a les seves mides, mesura 2.18 metres d'alçada, conservant visibles 1.85 metres, 1.13 metres d'ample i 55 centímetres de gruix. Segons en Xevi Niell, va ser erigit entre el 4000 i el 2500 a.n.e., com a la majoria dels menhirs, extensa datació, ja que no sol haver material associat. En Carreras i en Tarrús acoten més, col·locant-lo entre el 3400-2700 a.n.e., pel que podem dir que totes dues fonts coincideixen que és neolític.

Com es pot veure, vam fer aquesta ruta fa molts anys i encara no en sabíem gaire sobre el que arribem a tenir a aquesta zona, i ja no parlem del conjunt de Catalunya. Amb el temps, però, hem anat veient més coses i, tot i que ens en falten, recomanem mirar les publicacions de Megàlits a Tossa de Mar I i Calonge I o Megàlits a Tossa de Mar II. Amb aquestes rutes segur que ompliu el dia si no l'heu omplert ja.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible Cista del Tranquinell: 31T 492807 4624595

Cista de la Roca de l'Ivet o d'Ivet: 31T 491830 4625801

Estela antropomorfa de la Roca de l'Ivet o d'Ivet: 31T 491830 4625801

Menhir de Montagut: 31T 491010 4630670

Menhir de Mas Llaurador: 31T 497476 4628022

Menhir a Barcelona

Diumenge d'estar a casa; marxaríem fora, però estic mig lesionat del canell de la mà dreta, és a dir que ja esperava una tarda avorrida... però no va ser així. Havíem sentit a parlar del menhir de Barcelona, a tocar del monestir de Pedralbes.

Així doncs, agafem el cotxe... que per aquella zona encara es pot aparcar, i anem cap a la part alta de Barcelona.

El "menhir" de l'Àngel es troba a la porta d'accés del recinte que dóna cap a l'Oest quan surts per la porta principal del monestir (clarament, sortint a l'esquerra!!).

Del megàlit, només es té constància de que a l'Edat Mitjana es va respectar, col·locant-lo d'aquesta peculiar forma, en la construcció del monestir.

No he trobat gaire sobre ell. Donar les gràcies per avançat a l'Esteve i l'Esther i al Marcel Albert Guitart, per la informació obtinguda del seus blocs.

Per a més informació, consultar: La Barcelona invisible.- Imma Santos, Aureli Vàzquez.- L'Arca, Barcelona 2012 (Informació proporcionada per Marcel Albert Guitart).

Fem una visita per dins el monestir, maco la veritat... tot i que a mi això de les esglésies i tal no em va gaire; que sí, que m'agrada "l'arquitectura", però tinc l'estrany gust de que m'agraden en runes... castells, esglésies, abadies, monestirs, ermites... a la Cris li agraden més.

Una foto des de fora (evidentment, en obres, fet típic a les nostres visites).

Ara anem pel carrer que baixa donant l'esquena al megàlit. A la primera casa de l'esquerra, la Cris es fixa que és moderna, però té certes parts antigues. Li va entrar la curiositat i allà mateix va descobrir, segons internet, que les peces antigues són transportades de Besalú, concretament de la canònica de Santa Maria... una altra curiositat!!!

Fem el carrer, sortint per la porta del recinte. Volíem fer un volt per la zona, però feia ventet i vam decidir tornar a casa. Apa doncs, ja hem fet mig diumenge!!

Coordenades:

Menhir de l'Angel: UTM(ERTS89): 31T, 425774, 4583141

Menhir a Montmeló

Un divendres que la Cris tenia festa, vam decidir anar a fer un volt pel Corredor a visitar el menhir del Trull, que ja hem inserit amb el seu dolmen a l'entrada pertinent (Cròmlec de Pins Rosers i dòlmens i menhir al Corredor).

De tornada, vam anar a Montmeló, concretament, al Museu Municipal de Montmeló. Està força bé! A la part superior de l'edifici, vam veure una exposició de Montmeló en diferents èpoques, també en la prehistòrica, que és la que més ens interessa (tenen una destral neolítica exposada).

A la part inferior, just davant de la porta d'accés, ens trobem amb aquest gran roc.

És el menhir de la Pedra de Llinàs o de Can Tacó. Es tracta d'un menhir estel·liforme que va ser descobert per Francesc Maspons Labrós l'any 1883, tot i que tirant del fil en sabem que ja en tenien constància d'ell l'any 1347, tot i que el valoraven com a fita entre Montornès i Montmeló. Amb el pas del temps, el monòlit va ser esmentat, però no sempre visitat per quantitat d'arqueòlegs, alguns d'ells indicant que podria ser un dolmen. Un dia dels anys 40 del segle passat va desaparèixer i es va retrobar dins d'una rasa el 3 de Juliol del 1996 durant una visita que van fer Ignasi Cantarell, Manuel Ramal (alcalde de Montornès d'aquella època) i l'arqueòleg Josep Barberà a la zona de la masia de Can Tacó, al peu del turó del mateix nom on es troba el jaciment romà de Mons Observans, on s'estava construint un polígon. Després de rescatar-lo, es va col·locar a un jardinet al costat de l'Ajuntament i posteriorment va ser traslladat a la seva ubicació actual.

Aquest menhir té una alçada de 2.37 metres per una amplada de 0.84 i un gruix de 0.62 metres. Té uns gravats idèntics als del menhir de Castellruf, però al revés, que no es veuen gaire, però si us fixeu bé, a la part superior del megàlit, es veu una línia difuminada, que seguint-la fa com un tres a l'inrevés.

Les dues marques que es veuen molt més són restes d'intents de tallar el megàlit en època més moderna... per moderna vull dir els romans. Se suposa que fou per aprofitar els grans rocs per a la construcció de quelcom.

Per a que veieu bé el gravat del menhir, inseriré un dibuix esquemàtic extret de l'estudi: Els Menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del Menhir de Mollet, de Jordi Bertran i Duarte, Josep Bosch i Argilagós, i Montserrat Tenas i Busquets.

Extret d'"Els Menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del Menhir de Mollet"

Si voleu conèixer més informació del menhir o d'altres restes arqueològiques de Montmeló, no dubteu en parlar amb la noia que és a la recepció del museu, és molt amable i en sap molt!

No he trobat datació exacta del monòlit, ja que amb els menhirs és difícil, però, jo que no sóc arqueòleg, ni res... el dato al Neolític, més que res pel gravat, gairebé idèntic al de Castellruf o del Pi d'en Casals, i ho faig perquè el dolmen associat a aquest menhir, és del Neolític segons les restes recuperades a la seva excavació. I ara, en Tarrús i en Carreras em donen la raó amb la datació del monument al seu llibre El megalitisme a Catalunya, col·locant-lo al Neolític final, vers el 3200 a.n.e., tot i que no neguen que es podria haver erigit fins al 2200 a.n.e.

Coordenades:

Menhir de la Pedra de Llinàs o Can Tacó: Museu Municipal de Montmeló