Primer dia pel departament de Finistère en francès o bé de Penn ar Bed si parlem en bretó, i ens dirigim a la zona de Plomeur (francès) o bé Ploveur (bretó). És un petit llogaret d'uns 5000 habitants, com a molt, però aquest poble és conegut perquè fou el primer en donar l'educació primària bilingüe; l'any 2007 es va inscriure quasi un 30% de l'alumnat a primària bilingüe, francès i bretó. Penso que no s'hauria de perdre cap idioma, al final, l'idioma acaba sent una cosa d'arrels de cada lloc.
Bé, enfocat al què ens dediquem nosaltres, és un lloc impressionant, com tota la Bretagne, ple de megàlits espectaculars... avui veiem un total de 21, començant pel sepulcre de Menez Landu o Taol-Vaen, que es troba just al costat de la carretera D-785, pujant a peu a un desbrossat que hi ha davant de la creperia del mateix nom que el sepulcre, aproximadament un quilòmetre després de passar el poble.
Es tracta de les restes d'un dolmen simple, que segons informacions genèriques d'aquest estil, a Bretagne, es deuria bastir entre el 4500 i el 4000 a.n.e. a plena era neolítica. Diem genèrica per que de fet, oficialment no es diu gaire d'aquest, i hem trobat algun comentari de que no és un dolmen real. Però cal dir està documentat com a sepulcre a molts webs francesos, que no donen gens d'informació, el donarem com a bo amb reticències. Té l'aparença d'un dolmen simple, però també podria ser la part final d'un antic dolmen de corredor o una galeria coberta.
Les reticències que dèiem s'han acabat, quan hem llegit que a inicis del segle XX, l'arqueòleg Paul du Châtellie va recuperar diverses restes, entre elles una làmina de sílex (cal dir que en Châtellie, és el Bosch Gimpera en versió bretona). I als anys 80 amb la construcció de la immediata carretera van sorgir carbons, pedres cremades i fragments ceràmics.
Tornem al cotxe i anem a visitar el proper dolmen de Lestrigiou o Lestrigniou, que es troba molt a prop, a només 800 metres en línia recta. Seguim per la D-785 uns 850 metres i girem a la dreta, on, en uns 40 metres, trobarem a la nostra esquerra el monument, de fet, quasi queda tallat per aquest carrer que hem pres.
És una galeria coberta de 12 metres de llarg, entrada lateral i amb una cambra que segurament havia estat més gran, però ara mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample. Va ser excavada el 1876, recuperant-se quatre recipients ceràmics d'estil Kerigou, una fulla de sílex dues destrals de granit negre, penjolls i un protector de canell de pedra per a un arquer. Al no haver cap datació radio-carbònica, podem dir que el seu bastiment és el propi de les galeries cobertes bretones, vers l'era neolítica, entre 3800-3000 a.n.e.
Després de veure el dolmen, seguim a peu pel mateix carreró, als pocs metres es torna un camí de terra que seguirem uns metres més, fins que veiem a la dreta del camí, unes lloses mig amagades per la vegetació. Això és el que queda de l'alineament de Lestrigiou en èpoques amb vegetació alta.
Aquest alineament, conegut també com La Madeleine, costa de veure a dia d'avui, sobretot si no saps on es troba, ja que el que queda d'ell resta prou deteriorat. A principis del segle XIX, encara es podien comptar més de 600 menhirs repartits en quatre fileres d'una longitud aproximada d'1 quilòmetre. Cap el 1885, només en romanien uns 200 i ,a dia d'avui, només en resten una cinquantena molt disseminats per la zona i, com es veu a la foto, alguns d'ells força ocults per la vegetació. El 1920, Daryl Forde explicava el conjunt com un alineament que finalitzava en un cròmlec, avui imperceptible.
Com a última dada podem dir que els alineaments bretons són datables amb anterioritat a les galeries, coetanis amb els dòlmens simples o inclús anteriors, els arqueòlegs experts en aquesta contrada, els posicionen temporalment, i de forma general vers el 5000-4000 a.n.e., entre el Neolític antic i primera part del mitja bretó.
Tornem al cotxe i ens dirigim al dolmen de Penkêr ar Bloaz. Passem de llarg la D-785 i seguim fins trobar la D-53, que prenem cap a l'esquerra en direcció a Pendreff. Agafem el tercer camí a l'esquerra, que indica dolmen a 60 metres, i el trobem al poc entre la vegetació.
Tot i estar senyalitzat i ser molt accessible, segons hem pogut saber és una cambra simple, que fou bastit entre el 4500 i el 3800 a.n.e. Però el que realment en sobta és que segons en Châtellie, antigament es podia observar un túmul ovalat de 50 metres de llarg per 20 d'ample i 4 metres d'alçada. Ens sembla una obra tumular molt gran per un dolmen simple. D'altra banda podem dir que la capçalera del sepulcre es construïda a raó d'un mur de pedra en sec, i que la coberta amida 3.40 metres de llarg per 2.80 metres d'ample i 0.40 metres de gruix. Cal dir també que és monument nacional des de 1924.
Segons ell també, a l'excavació van sorgir divers material ceràmic corresponent a tres vasos, esclats i una punta de sílex, un penjoll d'oligist, diverses restes òssies de cavall i cendres i carbons de fusta.
Després d'intentar veure l'alineament de menhirs de Pendreff, però no ser capaços de trobar l'entrada, anem a visitar el magnífic dolmen de Kerugou. Seguint el mapa, podeu pensar que no portàvem la ruta gaire ben feta i estaríeu encertant de ple, però com el dia amenaçava pluja, anàvem improvisant. Bé, la manera més fàcil és fer mitja volta i prendre ara la segona pista de la dreta, que duu a Menez Landu. Sense desviar-nos arribem a la D-785, que agafem cap a la dreta i girem a la primera a l'esquerra. Quan aquesta pista s'acaba, agafem a la dreta i de nou la primera a l'esquerra. Seguirem rectes sense desviar-nos a les interseccions fins que veiem a la nostra esquerra la galeria coberta en T de Kerugou, que disposa de senyalització i plafó informatiu.
Tot i que només conserva una llosa de coberta trencada, es poden identificar perfectament dues cambres laterals d'uns 2 metres quadrats cadascuna. El passadís mesura uns 6 metres de longitud i encara es pot observar part del túmul de 30 metres de diàmetre i prop de 3 d'alçada.
Durant l'excavació del 1877, es van trobar indicis de terra enllosat, a més de material lític, com són diverses destrals i trossets de sílex. Tot i això, el més important va ser la troballa d'una gran quantitat de ceràmica: bols de fons rodó sense decorar, gots carenats decorats i altres atuells de base plana. En conjunt, aquesta ceràmica s'ha denominat Kerugou en honor al dolmen on es va trobar. Pot trobar-se ceràmica d'aquest tipus per tot el sud de Bretanya.
Podem dir que per les restes documentades el magnífic sepulcre de corredor fou bastit durant el Neolític, vers que 4200-3500 a.n.e.
Al costat dret del megàlit, vam trobar aquesta curiosa pedra arrodonida de la que no hem sabut trobar cap informació, només gent que es pregunta, com nosaltres què caram deu ser.
Per acabar amb el poble de Plomeur, visitarem l'allargat megàlit de Presqu'île de la Torche, ubicat en un magnífic indret amb unes meravelloses vistes de la platja, on hi ha diverses desenes de surfistes, ballant sobre les ones. Arribar a aquesta península és molt fàcil, ja que és un lloc més que turístic. Des del dolmen de Kerugou, girem a l'esquerra quan el carrer s'acaba i seguim aquesta nova pista fins que mor a una rotonda, on trobem un cartell que ens indica que hem d'agafar la primera sortida. Sense deixar la carretera, arribem a l'aparcament de la Presqu'île de la Torche, on hi ha el dolmen que rep el nom. Tot i que fa mal dia, està ple de cotxes de surfistes i turistes, però tenim sort i trobem un forat. Ja a peu, continuem fins la punta de la península, on trobem el megàlit a la nostra dreta.
També anomenat Began Dorchenn, es tracta d'una galeria coberta transsepte amb cinc habitacions datada dins del Neolític mitjà, entre el 4500-4090 a.n.e. Segons els estudis, aquesta sepultura es va reutilitzar fent un dolmen de corredor amb passadís curt i cambra sub-octogonal, cap al 2884-2500 a.n.e. De fet, hom pot veure com el corredor canvia de direcció a la meitat, mostrant on era l'accés original del megàlit.
Pel que fa a les troballes, es van recuperar ossos humans i material divers del Neolític mitjà i final, com peces de sílex i fragments de ceràmica.
Cal dir que a banda del megàlit aquesta punta de terra és del tot interessant arqueològicament parlant ja que s'hi han tronat restes d'habitat de llarga durada del Mesolític final, entre el 8000 i el 5500 a.n.e., després va tenir una clara utilització al Neolític, i es va tornar a utilitzar com a habitat esporàdic a l'Edat del Bronze.
Fem una pausa per dinar i tot seguit anem a Penmarch a visitar el curiós i bonic dolmen de Poulguen.
Lamentablement, el seu estat no permet visitar el seu interior, ja que hi ha risc d'esfondrament. Es tracta d'un túmul que en el seu dia feia 40 metres de diàmetre i 8 d'alçada, que ha estat excavat en 4 ocasions. Pel que hem trobat es tracta d'un sepulcre de corredor, que segons fotografies que hem vist de l'interior transsepte, amb un corredor d'accés del que es veuen algunes lloses, com es pot veure a la fotografia, que amidava 18 metres de llargada.
Segons la tipologia de megàlit, aquest va ser erigit vers el Neolític mitja bretó, entre 4500-3500 a.n.e.
Seguim la ruta visitant l'alineament de Kerharo. Per fer-ho, tornem a la zona de Plomeur i anem de nou com si volguéssim anar a la Presqu'île de la Torche, però ens desviem abans cap a Kerhado. Des de que prenem la carretera que porta a la Presqu'île de la Torche, fem uns 3100 metres i agafem la pista asfaltada de la nostra dreta que indica Kerharo i també Menhirs. Seguirem uns 800 metres i trobarem, enmig d'un prat, l'alineament a la nostra dreta.
No sabem si antigament hi havia hagut més menhirs, però actualment l'alineament consta de dos menhirs de dimensions desiguals. El més gran mesura 3.50 metres d'alçada per 2 d'amplada i 0.80 de gruix, mentre que el petit té una alçada de 1.40 metres, una amplada d'1 metre i 40 centímetres de gruix. Pel que hem pogut saber, d'aquest alineament només en queden unes desenes de monòlits, ja sigui dem peus o estintolats a terra.
Els estudiosos no donen una data exacte d'aixecament, òbviament no bes van aixecar tots de cop, pel que estimen entre el Neolític antic i el mitjà inicial, vers el 5000-4000 a.n.e.
Tot seguit, anem a Plobannalec a continuar amb la recerca. Comencem pel dolmen de Kervignon, que realment sembla que la llosa de coberta hagi de caure en qualsevol ventadeta que faci. Per arribar-hi, desfem el camí fins la D-785 i la prenem cap a la dreta. Poc després, agafem la primera pista asfaltada que surt a l'esquerra i empalma amb la D-57, on girem a la dreta. Seguim fins trobar una rotonda, on agafem la sortida cap a Plobannalec seguint la D-53. Un cop a aquest nucli, trobem una nova rotonda i prenem la primera sortida, cap a Lesconil per la D-102. Després d'uns 1300 metres, agafem el carrer que surt a la nostra dreta amb la indicació de dòlmens. En 240 metres, trobem una indicació a la nostra dreta cap al dolmen de Kervadol, però si mirem a la nostra esquerra veurem el curiós dolmen de Kervignon.
Mirant el sepulcre, un es pregunta... com collons s'aguanta la llosa de coberta? A la foto no es veu, però darrere de la llosa de la dreta, hi ha una altra llosa més petita on descansa la coberta. Com a curiositat, la coberta està fortament erosionada per la pluja, havent provocat uns reguerons en ella. Buscant informació sobre el sepulcre, hem trobat que els estudiosos diuen que el que resta del megàlit no és la cambra sinó un tros del seu corredor d'accés.
Segons Paul du Châtellie aquest lloc era molt diferent de com és a dia d'avui, ell el visitar cap l'any 1880, i en documenta 4 grups diferents de monuments, alguns d'ells ja en estat ruïnós o destruïts. De fet, i poder el més transcendental a l'hora de donar una datació del jaciment, ell documenta un dolmen central amb diverses cambres laterals. Cosa que ens fa pensar en un sepulcre de corredor transsepte, que deuria ser bastit vers el 4500-3500 a.n.e.
Seguim el dia tot anat a veure els dos germans de Kervadol. A peu, seguim uns 240 metres el camí de sorra que indica el cartell que quedava fa un moment a la nostra dreta. Trobem un panell informatiu a la dreta marcant un corriol que seguim fins als dòlmens de Kervadol. El primer que veiem és el de Kervadol I.
Just al costat, veiem el de Kervadol II. Com podem veure, es tracta d'una petita necròpoli de 2 dòlmens simple, com a molt podien haver estat en el seu dia sepulcres de corredor, però bé fos l'estil que fos, serien petits. Tot i que segons Paul du Châtellie, hi havia dos túmuls, un de més petit (24 metres de diàmetre), amb els dòlmens simples que es veuen ara, i un altre de 30 metres de diàmetre amb un galeria coberta amb diverses cambres.
Châtellie els va excavar, recuperant diverses restes arqueològiques, com sílex, destrals de pedra polida, percussors, ceràmiques decorades, fragments de restes òssies i carbons.
Aquesta petita i modesta (pot ser que en el seu dia no ho fos tant) necròpoli està datada, segons les restes ceràmiques, aquestes ens permeten una col·locació temporal més acurada, vers el 4300-3800 a.n.e.
Desfem el camí fins al cotxe. Escrivint aquesta entrada, hem vist que l'havíem deixat aparcat a només 260 metres de dos sepulcres més, però com no ho sabíem, no els vam visitar. Si hi voleu anar, només cal seguir aquests metres pel carrer asfaltat i es troben a mà esquerra. Són els dòlmens de Kerfuens.
Continuem la ruta megalítica d'avui, tot anant a visitar les restes del dolmen de Tronval. Seguim amb el cotxe pel carrer asfaltat fins que s'acaba i girem llavors a la dreta. Aquest nou carrer, també s'acaba i ara girem a l'esquerra. Després de 700 metres, prenem el carrer de la nostra dreta i aturem el cotxe un 60 metres més endavant. A la nostra dreta, veiem un corriol marcat amb una indicació groga que s'endinsa al bosquet. Seguint-lo, trobem el dolmen de Tronval a una clariana.
Aquest megàlit neolític és un sepulcre de corredor doble en estat ruïnós. Una de les dues cambres, la del fons a la fotografia, és una llosa de coberta subjectada per tres pilars, mentre que la segona part, en primer terme a la foto, es troba caigut.
El sepulcre fou excavat com sempre, per en Châtellie, que en documenta a banda de restes humanes, peces de sílex, ceràmiques i carbons. Com a última dada direm que la antiga tomba és datada al Neolític, vers el 4500-3500 a.n.e.
De nou al cotxe, ara sí que en farem una de bona, ens dirigim a la necròpoli de Quelarn, on veurem un total de sis dòlmens paral·lels, la veritat és que molts d'ells bastant malmesos, però que en el seu dia deuria ser un lloc totalment espectacular. Per arribar-hi, només cal seguir 260 metres el mateix carrer i trobem la indicació de Quelarn. Podem aparcar còmodament a mà esquerra. A l'entrada del recinte, trobem el plànol de com era el conjunt, i gràcies! perquè algunes de les tombes estan tan ruïnoses que no se sap on acaba una i comença la següent. Totes elles eren tapades per un túmul allargat de 50 metres de longitud.
Segons diu en Châtellie, tot era un mateix sepulcre, un immensa galeria coberta amb un total de 27 cambres funeràries. Utilitzada com a necròpoli al Neolític mig, cap el 3600 a.n.e.
La visita es realitza seguint el plànol d'esquerra a dreta. El primer sepulcre que trobem encara conserva parets de tres de les quatre habitacions que sembla que tenia i és fàcil veure les seves dimensions.
La segona tomba és de les millors conservades i encara conserva part de la coberta. També constava de quatre cambres, força visibles totes elles a dia d'avui.
I ara comença l'embolic. Les tombes 3, 4 i 5 estan molt deteriorades i és on un comença a dubtar de quina és cadascuna. A més, la vegetació no hi ajuda gaire.
Aquesta primera és la número 3, que conserva part de tres de les quatre habitacions que es creu que tenia.
La número 4 conserva restes de les quatre cambres, però són restes tan disperses que és difícil fer-se una idea de com era.
I què dir de la número 5? Amb tants matolls no es veu gairebé res, però també conserva restes de les quatre habitacions que tenia.
Per sort, l'última i més gran, la número 6, tot i no conservar gaires lloses, sí permet fer-se a la idea de com era, ja que entre les lloses i les cavitats en forma de cambra, es veuen clarament la seva tipologia i dimensions, contenint 6 habitacions.
La veritat és que las fotos no fan gens de justícia, tot i l'estat al què es troben, no dubtes ni un moment en que són les restes de sis antics dòlmens. I com totes les bones necròpolis, té el seu menhir, l'anomenat menhir de Quelarn, situat uns 20 metres al sud de les tombes.
Aquest curiós menhir, d'uns 2.50 metres d'alçada, té un regueró que el recorre de dalt a baix, possiblement resultat de les abundants pluges de la zona. Possiblement, es tracta de l'únic supervivent de l'anella que envoltava el túmul. Com a molts altres monuments megalítics, va servir de pedrera durant l'edat mitjana, així que bé podrien haver desaparegut la resta a aquella època. Aquest fet també explica perquè la necròpoli es troba tan malmesa.
Tornem a Plomeur, parant a veure un menhir que ens queda relativament a prop, el de Lanvenaël. Seguim el carrer pel que anem i prenem la D-53 cap a l'esquerra quan aquest s'acaba. Després d'uns 2.5 quilòmetres, arribem a una rotonda i agafem la primera sortida. Recorrem 1200 metres més i girem a l'esquerra, seguint el carrer fins que s'acaba i girem llavors a la dreta. Poc després, arribem a una rotonda, on agafem la tercera sortida. Uns 720 metres més tard, girem a la dreta en direcció a Kerugou, passant de nou pel dolmen que hem vist al matí, i deixem a l'esquerra la maca capella de Saint Budoc. A partir de la capella, la carretera fa una corba a l'esquerra i poc després prenem un camí que surt a mà esquerra. Quan arribem a un bosquet, tornem a girar, aquest cop a la dreta, i ja veiem el menhir a la nostra dreta. És difícil acostar-s'hi, així que a la foto es veu mig camuflat.
El menhir de Lanvenaël, de 4.70 metres de llargada, 2.70 metres d'amplada i un gruix de 0.75 metres, té un germà petit als seus peus que no vam veure des de la llunyania degut a l'abundant vegetació i segons les dades que hem pogut localitzar, aquest fou aixecat vers el 5000-4000 a.n.e.
Després del menhir, just sortir a la carretera principal, per ja deixar de veure megàlits i anar a fer alguna visita de pobles, la Cris fot una frenada, amb el cotxe aparcant al costat de la carretera... i em diu:
- Mira a l'esquerra.
Si això no és un menhir, com diem a Catalunya... me la tallo i em faig monja! No hem sabut trobar el nom, ni òbviament tre de res sobre ell però la casa que es veu just darrera es diu Kerloc'h Izelan, pel que el batejarem com a menhir de Kerloc'h Izelan.
Nosaltres creiem que és un menhir d'estil frare, com els cataloguem a Catalunya, d'uns 2.5 metres de llargada visible, es veu clarament treballat i amb una col·locació intencionada (plantat), que per la seva localització podria tenir quelcom a veure amb el gran menhir de Lanvenaël.
I amb això, sí que per avui ja n'hi ha prou, demà més!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada