Cinquè i últim dia pel departament Mor-Bihan, que com tots els dies que vam ser a Bretagne, va ser molt, però molt intens. Comencem el dia tot passejant pel llogaret de Plouharnel, nom bretó, també conegut com a Plarnel, que també és bretó. El poble és petitó, segons he pogut esbrinar, tenen censades 2175 persones.
Però abans d'arribar al costaner poble, ens aturem a una carretera tallada a la seva fi, que si no ho estigués creuaria la D768. El camí que hem d'agafar el localitzarem ràpid, el nucli de Runesto es troba senyalitzat a la rotonda que hi ha tot anat per la D768. Així doncs, anem a visitar el bonic, com a poc per a mi, megàlit, de Runesto.
Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit al Neolític, que fou declarat com a monument històric el 1899. La cambra funerària, que és el que es veu, fa entre 1.50 i 1.80 metres d'alçada, amb unes dimensions d'uns tres metres de costat, sent aquesta rectangular, ja que fa uns 2.5 metres d'amplada. És formada per vuit lloses, que suporten la llosa cobertora que té 3 metres de llargada, per 2.50 d'ample. El corredor ha desaparegut totalment, de fet, també han desaparegut les lloses de la part davantera de la cambra.
Dins del dolmen hi ha rastres d'antics gravats, entre els que destaquem una destral de pedra polida, prop de l'entrada al sepulcre. Cal dir que es documenta, que a l'excavació duta a terme vers l'any 1866, per la "Société polymathique du Morbihan", es van recuperar de l'interior 5 destrals de pedra polida, una d'elles de 27 centímetres de llarg, una de Jadeïta i un altre de Fibrolita. Tot i que també hem pogut trobar un altre web que diu que a l'excavació van sorgir diversos fragments ceràmics, sense especificar, i alguna punta de sílex.
També ben a prop d'aquest, trobem aquestes dues lloses molt i molt sospitoses.
Podrien ser les lloses desaparegudes, però, cercant informació, hem trobat més d'un que assegura que són les restes d'un antic dolmen, no del de Runesto, ja que l'any 1997, una d'elles encara restava en peu. Ja ens quadra, perquè per nosaltres són massa lluny com per que puguin ser part del megàlit, i basant-nos en la informació trobada el bategem com les restes del dolmen de Runesto II.
Seguim per la carretera d'abans, la D768, tot arribant a Plouharnel, on buscarem i trobarem el túmul de Rondossec, també conegut com a La Butte aux Crapauds (en català, el monticle dels gripaus). Aquesta obra tumular de 2 metres d'alçada, per 30 metres de llarg i 20 metres d'ample conté tres sepulcres de corredor i fou construït vora el 4000 a.n.e.
Aquests tres dòlmens van ser espoliats l'octubre del 1849, quan uns picapedrers van començar a fer feina, pensant-se que era roca mare. Quan van veure que no ho era, seguiren excavant, trobant diverses destrals de pedra polida, ceràmica, un anell de bronze, i denes de dos collarets d'or, fet que assegura com a mínim, una reutilització a l'edat del Bronze, que en aquest indret és vers el 2000 a.n.e.
Tot i això també hem llegit que les "excavacions" eren controlades per l'alcalde del municipi, fet pel que les restes recuperades resten dipositades al "National Archaeology Museum" a Saint-Germain-en-Laye.
Inserirem una fotografia del planell informatiu, per a que s'acabi d'entendre, encara que aquest es troba en un estat prou deplorable.
El que es veu en primer terme és el més gran, com a mínim el més llarg, ja que té un corredor de 11 metres, una cambra sepulcral de 3.50 metres de llarg per 2.50 metres d'ample i una petita cel·la lateral, a l'esquerra de la cambra, de 2 metres de llarg per 1 ample, fet totalment estrany al megalitisme de Bretagne, en aquesta estança és on van sorgir les denes d'or, que ens assenyalen una possible reutilització del megàlit.
Anem pel segon, realment el que té la cambra mortuòria més gran, fa entre 1.80 i 1.60 metres d'alçada, per una amplada que va creixent des del corredor, fins arribar als 2.5 metres a la seva capçalera i 6 metres de llarg; aquesta és gairebé coberta del tot amb dues grans lloses. El corredor, però, és més curt que el del veí, fa 7.5 metres.
Crec que per la disposició dels megàlits, aquests dos sepulcres devien ser els originals del túmul, afegint-li el tercer a posteriori.
Ens fixem en el sepulcre de corredor més petit del conjunt, que té un corredor amb una longitud de 4.50 metres, i una cambra rectangular de 3 metres de llargada, per 1.80 d'amplada.
Dir que aquesta cambra quasi toca amb la tomba veïna, com es pot veure en el plànol informatiu que hi ha allà, i que he inserit a aquesta entrada. La tomba es troba en un bon estat de conservació, igual que els seus companys, on gairebé no hi falta cap llosa en cap dels dos.
Tornem al cotxe i ens dirigim, tot agafant la D781 com si anéssim a Erdeven, a visitar un parell d'alineaments, el primer el de Vieux Moulin, que queda a la banda dreta de la carretera, a un centenar de metres d'ella, em sembla recordar.
L'alineament, que rep la menció de monument històric des de 1883, està dividit en dos grups, i que segons hem trobat documentat, segons Le Rouzic, gran expert, alcalde de Carnac i diputat per Mor-Bihan a inicis del segle XX encara hi havia un túmul separant-los, que de fet és el que li dona nom al jaciment, per que a la seva part alta tenia un molí construït.
El primer tros de jaciment, consta de 6 menhirs que arriben a fer 4 metres d'alçada.
I l'altre de tres, que, tot i ser menys espectacular, amb només dues lloses dempeus, en té una de gravada, que pel que hem llegit no es visible a dia d'avui, amb llum normal, però segons es documenta es idèntic al gravat, que si es visible, del menhir de Kermaillard. També esmentar que diversos estudiosos del tema opinen que la Vieux Moulin podria ser en el passat un immens cròmlec.
De nou al cotxe, tornem a la D781 i seguim direcció Erdeven, fins a trobar un desviament a l'esquerra que porta a la comuna de Sainte Barbe. Ens endinsarem per aquí per trobar l'antic alineament.
Quins trossos de rocs! La veritat és que aquests són prou impressionants, però res a veure, amb el que crec que era abans de la seva semi-destrucció, si amplieu la foto es veuen darrere diversos trossos d'alineament, després del camp treballat. La veritat és que la història que hi ha darrera del jaciment, del jaciment és bastant al·lucinant, ja que l'estat només va comprar els "principals" del jaciment. La resta han anat desapareixen amb el pas del temps, es sap que els propietaris en van regalar uns quants per a la construcció en pedra de estacions de tren, de la via d'Auray a Quiberon.
Pel que se sap, aquest monument feia 400 metres de llarg, amb 8 fileres de menhirs. Avui en dia, només queden 37 entre erigits i abatuts. Que foren erigits vers el Neolític.
Seguim la ruta marcada tot anant a Crucumo poble, on anem a visitar el magnífic megàlit del mateix nom, tot just aparcant el cotxe davant seu. A més de ser el sepulcre més fotografiat de Bretagne, té darrera seu, per mi, una trista història. Segons es documenta, aquest megàlit tenia un espectacular corredor de 24 metres que va desaparèixer en construir les cases que l'envolten, fins que al 1882, l'Estat el va posar sota la seva protecció, que sinó, ja no en quedaria res.
El que resta de sepulcre és la cambra, que fa 3.40 de llarg per 3.35 d'ample, amb una alçada de 1.80 metres. Per tant, el majestuós dolmen feia quasi 28 metres en total, espectacular o no? La coberta de la cambra és una gran llosa de 7.60 metres de llargada, amb un pes proper a les 40 tones. També, segons hem pogut localitzar aquest sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 4000 a.n.e.
A peu, fem un volt per la zona per acabar visitant el "quadriltère de Crucuno". De fet, el passeig va ser profitós, en poc més de 80 metres vam veure un cèrvid i una guineu, ja us podeu imaginar que no és com els pobles de les rodalies de Barcelona.
Arribem al quadrilàter, tot ficant-nos dins d'ell, quasi sense adonar-nos-en. És un magnífic quadrilàter de 33 metres de llarg, per 25 metres d'ample, tot i que no es pot assegurar del tot com era, ni la posició que tenia, ja que va ser restaurat l'any 1883, per Félix Gaillard. Restauració de la que sabem que només eren dretes 9 dels 22 monòlits. Però que els autors dels anteriors estudis, ja deien que tenien una disposició estranya, i sense cap menhir central.
A dia d'avui, les diagonals del megàlit coincideixen amb les sortides i postes de Sol als solsticis d'hivern i d'estiu, mentre que la línia est-oest del mateix es correspon amb les sortides i postes del Sol als equinoccis, estant així perfectament alineat amb els punts cardinals. I com diuen que una imatge val més que mil paraules, aquí la teniu.
Cal dir que segons noves informacions el jaciment seria molt més gran que la reconstrucció inspirada en la astronomia neolítica que va fer Gaillard (Inclou estudis catastrals), segons aquesta informació el jaciment seria com a mínim 4 vegades més extens que la seva restauració, tot i això, aquest va ser declarat monument històric vers l'any 1899.
Tornem al cotxe i seguim la carretera de Crucuno, tot allunyant-nos de la D781, on, cap als 500 metres, cercarem i trobarem el dolmen i el petit cofre de Mané Croc'h o Mané Groh, també anomenat Mané Grah.
Començarem tal i com vam fer nosaltres, amb el dolmen. És un dolmen transsepte de quatre cambres i un corredor de 10 metres al bell mig deixant-ne dues per banda. Aquestes quatre cel·les se situen juntes a l'extrem del megàlit, juntes, però separades per una llosa, vers la companya del costat, i el passadís vers les dues del davant, per tant, això ho podríem denominar com una gran cambra compartimentada amb unes dimensions de 4.70 metres amplitud, per 3 metres de llargada.
Les quatre cel·les són més aviat petites, totes tenen entre 1.5 i 2 metres de llarg. A les excavacions efectuades els anys 1866 i 1886, es va trobar un molí i una mola. Segons hem trobat documentat que la datació d'aquest sepulcre oscil·la vers el 4000-3500 a.n.e.
Tot i la seva majestuosa visió no hem sabut trobar cap dada més d'ell, però, sí que a la seva excavació, es va localitzar aquest petit cofre, a només 5 metres del gran sepulcre compartimentat, del qual no hi ha gaire a dir, només que era una tomba neolítica, que deurien construir aprofitant el túmul del dolmen.
A 50 metres al nord, hi ha les restes d'un altre dolmen, que anomenen Mané Croc'h B, no ho sabíem i no el vam visitar.
Però una cosa més que vam veure a Mané Groh, al costat del dolmen ens trobem aquest fantàstic roc. Realment no sé com ens el vam saltar, es troba just al costat del sepulcre, i vam passar pel davant!
No som d'aquells que veuen coses on no les hi ha, però això està treballat, sí o sí. Em recorda prou als típics rocs, que es diu que utilitzaven per a fer rituals amb la sang dels difunts. Però encara té més pinta a quelcom medieval.
Tornem al cotxe i anem cap a la D781, on tornem a prendre vers Erdeven, fins que creuem l'alineament de Kerzerho.
Està prou bé, però per nosaltres, massa gent, totalment massificat, vaig haver d'escollir el moment per llençar la foto, a sobre d'avergonyir-me de la meva raça, pares pujant-se a sobre dels grans rocs i incitant als fills a fer-ho també. És el que té que la carretera el travessi i tingui un aparcament habilitat. Per algun motiu a Carnac tenen els alineaments empresonats.
Bé, cabòries a banda, el monument megalític consta de dos grups, diria que el primer és on som, i també què el més gran pel qual et pots passejar per dins, s'allarga 200 metres, i un gruix que en alguns llocs supera els 65 metres d'ample. Aquests menhirs també reben el nom popular de "Soldats de Saint-Cornely", els soldats de Sant Corneli, i el camp on són plantats és conegut popularment com a "Camp de César", el camp de Cèsar. L'any 1884, l'espai que ocupa el jaciment va ser comprat per l'estat, i va començar a erigir diversos monòlits caiguts.
En global, l'impressionant monument té, segons documentació, 1130 menhirs, disposats en 10 o 11 files, com hem dit abans, dividits en dos grups.
Tot i que com hem dit l'estat va comprar l'espai exposat i va re-aixecar alguns monòlits, encara en resten molts més que a dia d'avui resten caiguts, i més si tenim en compte que l'altre grup del jaciment, és una sola filera que creua els boscos de Varquez, durant 4 quilòmetres més. Val a dir, que dins l'alineament original que rep el nom de Kerzerho, hi ha diversos trams de terra, en les que l'alineament rep un altre nom, com a Kerjean, Kerbernès, Mané-Braz, Coët er Blei o Bovelane, nosaltres hem intentat donar les dades de l'alineament complert, però és de fàcil confondre amb quelcom. Per últim dir que aquest jaciment fou bastit entre el Neolític i l'Edat del Bronze, entre el 5000 i el 2000 a.n.e. i que es troba protegit com a monument històric des de l'any 1862.
Una mica més al nord, hi ha un altre alineament, de 23 menhirs de fins a 6 metres d'alçada, que és el conegut com a la "Table du Sacrifice", que no se sap ben bé si té una certa relació amb Kerzerho. A més, esmentar que al bell mig del bosc, podem trobar diversos menhirs, que en un temps formaren part de l'alineament, apartats i abandonats per l'evolució i el pas del temps.
Vist l'impressionant monument, ens dirigim tot caminant a veure la famosa Table, tot agafant un camí definit i senyalitzat que surt direcció nord abans d'arribar a l'aparcament. Tot anat per ell, ens trobem al bell mig del següent monument, la "Table du Sacrifice".
Hi ha bastants menhirs, i vam llençar diverses fotos, però el fet d'estar al mig del bosc, no deixa lluir-los com deu mana, però aquesta està prou bé.
Aquesta és més bona, quines fotografies artístiques fa la Cris!
De nou al cotxe, prenem la D781 a la mateixa direcció que portàvem, girant a la dreta per anar al nucli de Belz, on als seus voltants veurem cinc dels seus megàlits. Els primers, els dos dòlmens de Kerhuen.
Aquest és el primer, el de Kerhuen A o Er-Roh-Bras o Er-Mané (A), el primer i més decent ja que es documenten 4 dòlmens de Kerhuen, dos d'ells ja derruïts de fa cent anys cap aquí.
Aquest amida una llargada total de 6.50 metres, dels que la cambra en fa uns 3.5, deixant la resta per al corredor. Se li documenta una amplada màxima de la cambra de 3 metres, construïda amb 8 lloses. La coberta de la cambra ha mig caigut, com es pot veure a la foto.
A només 40 metres, sota d'un gran roure, trobarem el sepulcre de Kerhuen B o Er-Roh-Bras o Er-Mané (B).
De la tomba, només queden un parell de lloses del corredor i les restes de l'antiga cambra sepulcral, sense cap llosa de coberta. Aquest tindria una llargada total de 7 metres.
No hem trobat documentada cap tipus d'excavació als megàlits, tot i que com hem dit abans, com a poc, fa uns 100 anys que es coneixen.
Tot seguit, anem a visitar el dolmen de Kerlutu, però, tot anant per la Rue du Moulin des Oies, divisem uns rocs a la nostra dreta que tenen pinta sospitosa. Deixem el cotxe al voral i, sí, l'olfacte dolmènic no ens ha fallat. Buscant als múltiples llibres que portàvem, trobem que es tracta de Boccenic Vras o Moulin des Oies. El que queda del megàlit es troba en una sortida de terra a dins de la ria d'Étel quan puja el nivell del mar.
El dolmen fou restaurat l'any 1931 per Zacharie Le Rouzic, donant-li té una curiosa cambra circular de 4.50 metres de diàmetre i estudiat per l'arqueóleg Gatien Chapelain-Duparc al 1877, sense resultats coneguts.
No hem aconseguit trobar gaire informació d'aquest, de fet, es difícil trobar-la de tots, en tenen tants que jo diria que ni es molesten. Però si algun dia trobo quelcom, ho escriure a l'entrada.
Passem al següent, ara sí, el de Kerlutu, encara que és millor anar primer al d'Er Roc'h, queda més proper, però nosaltres ho vam fer així, i intento reproduir el dia. Aquí teniu el bonic dolmen de Kerlutu, també anomenat Pierre Gisante o Roch Clour.
Del megàlit en sabem que fou inspeccionat per Gatien Chapelain-Duparc al 1877, creiem que una de les parets la van reconstruir a la mateixa prospecció com a molt, ja que es nota que el mur de pedra en sec és modern. Segons es diu no hi ha informés ni documentació d'aquesta tasca.
Encara que no hi hagi corredor, ni informe, hem trobat documentades tres petites lloses d'ell, que deuen estar ensorrades, o han desaparegut recentment. El que si que podem admirar són restes de l'obra tumular només ens mirem la cambra funerària, i una bonica coberta amb una única i arrodonida llosa.
La cambra sepulcral de Kerlutu és rectangular, de 2.50 metres de llarg per 2 d'ample, completant els forats entre les lloses amb pedra seca, fet típic a Bretagne; es troba totalment tapada per la llosa de coberta, que fa uns 4 metres de diàmetre. Per acabar amb el monument podem dir que com a molts està catalogat com a Monument històric.
Ara ens dirigim a veure l'últim megàlit de Belz, que com deia queda més a prop del de Boccenic Vras, que no pas d'aquest últim. És el dolmen d'Er Roc'h o Kerguerhan.
Del que típicament no hi ha gaire informació publicada. Només podem dir que té una longitud de 4.40 metres, per una amplada de 2.50 metres, i, com es pot veure, les dues lloses de coberta de la cambra encara es troben al seu lloc, uns 3 metres de llargada per 2.5 d'amplada, pel que fa al corredor es documenta que gairebé tot a desaparegut, quedant-ne 4 suports a l'entrada.
Prenem de nou el cotxe i ara sí que anem lluny, a la Cris se li va ficar entre cella i cella visitar el dolmen de Goërem, que des d'aquest punt es troba bastant lluny, però bé és el que té això dels dòlmens, no els tens tots a tocar, són on feien falta. Així doncs, creuem el riu Étel, tot arribant-nos a Plouhinec, on prenem la D158 vers Gâvres, on cercarem ben prop de la platja la tomba de Goërem.
No el podrem veure per dins, què hi farem, és una llàstima, perquè segons la documentació trobada, ha de ser impressionant, el sol fet de trobar diferents pàgines web que parlen d'ell, em fa molt bona pinta.
Segons el que hem trobat, aquest sepulcre conegut des de 1963, té un túmul d'uns 20 per 10 metres, amb una alçada màxima de 3 metres. Un corredor de 9 metres de llarg, per 1.20 metres d'amplada, dona llum a una gran cambra de 17 metres de llarg, que es divideix per altres lloses en quatre cambres d'una amplada d'entre 1.60 i 1.70 metres. A les excavacions del megàlit s'hi han estret gerros i bols de l'estil Kerugou (encantat) i altres elements del tipus Conguel (de nou encantat).
A més, i per això hi volia anar la Cristina, una gran quantitat de lloses d'aquest dolmen són gravades, una molt bona feina feta pels habitants neolítics de la contrada, vers el 3200 a.n.e.
Bé, per avui ja n'hi ha prou, anem a Kemper (Bretó) o Quimper (Francès) a dormir, que farem més ruta vers el nord de Bretagne.
Runesto II: 30T 492654 5272821
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada