Diumenge al matí, i com diria en Pep Guardiola, ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, ens disposem a anar cap al Baix Empordà, amb en Manolo, la Fina i en Joan. Allà hem quedat amb en Remi i en Pere per anar a fer una ruta a les ordres d'en Remi, que al ser del Club Alpí de Palamós, les Gavarres se les coneix com jo el meu menjador. En Pere al final no va venir, tenia una festa familiar o quelcom així, però bé, no crec que es veiéssim quelcom que ell no hagués vist abans, només es va perdre la caminada.
Comencem visitant la Cista de l'Abel o de Puig d'Arques, al terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Anant per la GI-664 i passat aquest últim nucli, prenem una pista de sorra a la dreta poc abans d'arribar al quilòmetre 16. Passat el mas de L'Ermità, agafem una altra pista a l'esquerra i de nou a l'esquerra a una segona bifurcació. Aparquem als peus del Puig d'Arques i pugem a peu fins la cista. Realment està bastant malmesa; la fotografia, no saps d'on fer-la per a que es vegi un mínim de l'espai interior de la tomba; a més, teníem el sol de cara i encara dificultava més el poder fer una foto decent.
Aquesta cista neolítica va ser descoberta l'any 1957 per Joan Botey i Serra i Mateu Martínez Guarro, i, segons Enric Carreras i Josep Tarrús, fou erigida vers el 3400-3000 a.n.e. Té una cambra rectangular que amida 1.90 metres de llargada, per 0.75 metres d'ample i 0.65 metres d'alçada màxima. Tot i el seu estat, conserva 4 lloses de la cambra i altres fragments de llosa que podrien ser trossos de la coberta.
El túmul artificial és circular de 8/9 metres de diàmetre i es conserva en bon estat, amb senyals de cròmlec peristàltic.
Durant les feines per a la seva adequació, es va trobar un fragment de ceràmica a mà en superfície. Tot i això, el sepulcre no s'ha excavat mai.
Baixem el turó, tornant al cotxe caminant amb una certa precaució, ja que estava ple de caçadors. Un cop al cotxe, ens dirigim pel laberint de camins de les Gavarres al menhir de la Pedra Dreta de Sant Sadurní, situada, com el seu nom indica, al mateix terme municipal. Per arribar-hi no us puc dir gaire perquè no em conec els camins com en Remi, però us puc dir que desfem el camí cap a Sant Sadurní i abans del quilòmetre 17 agafem un camí ben a prop del mas de Can Mateu de la Creu. Després recordo que vam agafar un altre camí que voreja el mas, endinsant-se al bosc. Quan portem com un mig quilòmetre per ell, el camí arriba a un pla amb una torre elèctrica. Allà aturem el cotxe, baixem d'ell i veiem a pocs metres de la torre, a l'esquerra del camí, el menhir, de forma curiosa i color blanquinós.
Aquest menhir fal·liforme és conegut d'antic, sent la primera menció, segons es documenta, per en Josep Pella i Fornals l'any 1877. Ha estat mencionat infinitat de vegades des del 1883. Aquest monòlit va ser reaixecat i reubicat durant els anys 90, ja que se sap que anteriorment es trobava dins d'un bosc de pins. Esmentar que el blanquinós roc amida prop de 1.75 metres, té una amplada de 0.85 i un gruix de 0.75 metres, i que el podem col·locar a la prehistòria vers l'era neolítica entre el 3400-2700 a.n.e.
Un cop fetes les fotos, fem els escassos deu metres al cotxe i canviant de terme municipal, tot entrant al nucli de Fitor, a Forallac, anem a cercar un dels dòlmens més peculiars que hem vist mai, el de la Carena Jonquet Vidal, perquè, de fet, no és un dolmen, en són dos!
Van ser descoberts l'any 1957 per Joan Botey i Serra i Mateu Martínez Guarro, i, realment, no hi ha cap fotografia que faci justícia al bonic sepulcre.
Intentarem explicar el que nosaltres pensem a la fotografia anterior i, després inserir un croquis del sepulcre per acabar d'entendre la complexa morfologia del reaprofitat enterrament neolític, ja que, a banda de les dues tombes, el sepulcre era suportat per un túmul amb lloses radials, formant rengleres de diversos metres, pel que encara fa més dificultosa d'entendre la seva estructura.
Insereixo el croquis, extret d'una memòria de prospecció de diversos sepulcres megalítics de Josep Oriol Font Cot, que recomano cercar-la per internet i mirar-s'ho amb deteniment, és molt interessant.
Podem distingir, just al davant de la cambra principal del dolmen, la petita cista construïda a posteriori. Aquest complex dolmen té una llargada total de 4.80 metres, i a la seva cambra principal se li donen unes mides internes de 2.50 metres de llarg, 1.10 metres d'ample, amb una alçada conservada de 0.90 metres. D'altra banda, el corredor tindria una llargada de 2.30 metres, una amplada de 0.70 metres i una alçada màxima de 0.60 metres, segons l'estat actual del megàlit. Pel que fa a la cista, tindria una alçada que no superaria els 0.50 metres, una longitud de també 0.50 metres i una amplada màxima d'uns 55 centímetres. D'altra banda, es poden distingir al croquis diverses lloses tumulars radials respecte el sepulcre, inclús es veuen lloses clavades del seu cròmlec, que fa 7/8 metres de diàmetre, que Enric Carreras i Josep Tarrús documenten en el seu llibre compendi del megalitisme català.
A l'excavació de Lluís Esteva de 1965, es va trobar una ascla de sílex i un fragment de pissarra amb forma trapezoidal allisada pels costats. Aquestes troballes resten dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.
D'aquí, anem a fer una visita ràpida al dolmen de la Taula dels Tres Pagesos, que ja l'han acabat de restaurar. El resultat de les obres ens sembla prou bo, ara que podien haver tret els sacs. Per veure l'estat anterior, més informació i història del megàlit, feu clic al següent enllaç Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Fitor III.
També l'enllaç anterior serveix per ampliar la ruta amb dos jaciments més, però nosaltres avui seguim la ruta que ens havia preparat en Remi, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al municipi de Vall-Llobrega, a cercar el dolmen de Montagut. Situat a la part alta del cim, a 269 metres d'altitud, el Remi ens hi va portar per la zona més costeruda, tot entrant al recinte de Santa Maria de Bell-lloc, que conté l'ermita i una espècie de parc, creuant un rierol i pujant entre arbres cremats.
Les restes d'un antic dolmen són evidents, i van ser descobertes per Lluís Barceló i Bou l'any 1920. Segons la informació que hem pogut localitzar, l'any 1923, Maties Pallarés l'excavà i el publicà, i des de llavors han passat quantitat d'arqueòlegs per aquestes lloses, de les que destaquem la de capçalera, on es veu perfectament el gravat d'una creu, just a sobre d'una "B" molt més moderna.
La tomba en sí es tracta d'un sepulcre de corredor, molt possiblement una galeria catalana, que consta d'una cambra de 0.50 metres de llarg, 1.25 metres d'ample i 1.30 d'alçada, que es troba dins d'una obra tumular de tendència circular sense restes de cròmlec peristàltic de 8/9 metres de diàmetre.
L'excavació de Pallarés va donar a llum diverses troballes que foren dipositades a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya, de les que es documenten: sis fragments de ceràmica llisa a mà i una ascla de sílex fosc.
Segons en Carreras i en Tarrús, aquest sepulcre seria datat vers finals del Neolític, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.
Seguint a en Remi, comencem la baixada del Montagut, per l'altra carena, però quan encara érem a la plana de dalt del cim, ens va portar a veure una cosa ben curiosa per ser allà dalt de la muntanya.
Sembla una sitja medieval. Es troba al bosc de l'esquerra del corriol que creua el Montagut, amb la direcció que portàvem nosaltres, és clar.
Tornem al corriol i comencem la baixada del cim, que déu n'hi do com baixa també! Seguim el corriol, que, per cert, van obrir en Pere i en Remi per una de les caminades del Club Alpí de Palamós, creuant els boscos fins que aquest acaba en un camí més ample. Seguirem aquest camí cap a l'esquerra i, en no gaire, a una corba, trobarem un senderó a l'esquerra que voreja el Montagut i un camí ample a la dreta. Seguim pel camí ample fins que veiem un corriol a la dreta, no gaire definit, que ens durà a les inscultures de Montagut Petit. Ens sembla recordar que el corriol no estava senyalitzat, però, si t'hi fixes, es veu el cartell col·locat als mateixos rocs gravats.
Quines inscultures! Em penso que és un dels conjunts de cassoletes i reguerons més bonics que hem vist.
A observar la profunditat de les cassoletes del primer roc.
I a la foto següent dels rocs II i III, on el que crida més l'atenció és el gran nombre d'inscultures, tot i que n'hi ha alguna que certament també es prou profunda.
Aquest magnífic conjunt, com posa al cartell, és datat al Calcolític vers el 2200-1800 a.n.e., datació que s'ha fet per mitjà de comparatives a megàlits de la zona, amb la mateixa tipologia de gravats. Per tant, com nosaltres també som de la creença, com molts arqueòlegs, d'endarrerir uns 500 anys les eres a Catalunya, sobretot fent comparativa amb França sud i el nord-est d'Aragó, Nafarroa i Euskadi, aquests gravats serien Calcolítics, però del 2700 al 2200 a.n.e.
Allà mateix vam devorar els entrepans i vam començar la tornada. No vam tornar a pujar el Montagut, però vam anar desfent el camí, tot agafant el senderó, que havíem vist abans.
Seguint el corriol, tot saltant arbres caiguts que ens barraven el pas, arribem gairebé a la plana de baix, que hem dit que era tipus parc, i aquí és on fem la nostra última visita del dia. Per tornar al cotxe, quan petem al camí principal, hauríem d'anar cap a la dreta, però, anem uns metres cap a l'esquerra per visitar les ruïnes del Castell de Vila-romà.
Aquest castell era una fortalesa documentada l'any 1276, tot i que diversos autors es "barallen" per la data aproximada de la seva construcció... per tant, el millor i més segur és datar-lo amb la seva publicació i documentació. El que també se sap segur és que ha tingut diversos amos, tots ells il·lustres de la història catalana o catalano-aragonesa. El final d'utilització d'aquesta magnífica fortalesa fou vers l'any 1812, quan, en plena ocupació francesa, la fortalesa va ser dinamitada; des de llavors, els murs continuen aguantant la força de la Tramuntana.
Ara sí, tornem a l'ample camí principal i anem cap al cotxe, ens acomiadem d'en Remi, que es queda a Palamós, i tirem cap a casa.
Però un parell d'anys després, exactament el dia 13 de gener del 2018, tornem a la zona per intentar veure l'únic alineament documentat a Catalunya, que amb l'incendi del 14 de març del 2014, es va retrobar. I sí que el vam localitzar, encara que només fos un tros, ara ja amb el sotabosc prou crescut, però el vam identificar ràpidament.
No és el típic alineament bretó, però bé, alineament és. Es troba a la muntanya del davant del dolmen de Montagut. Per apropar-nos a l'alineament, és ben fàcil, es troba al costat d'una pista que es pot fer amb cotxe. De fet, s'esmenta que, molt possiblement, la creació d'aquesta pista va destrossar part del monument. Anem com si tornéssim a visitar el dolmen de Montagut, i allà on vam deixar el cotxe fa dos anys, just passar el santuari, virem a l'esquerra i seguim la pista. Als 260 metres, on la pista es bifurca, nosaltres seguirem per la nostra dreta i continuarem per aquí fins a desembocar a una altra pista en la que haurem de decidir si esquerra o dreta. Virarem a la dreta i, uns 350 metres després, girarem de nou, aquest cop a l'esquerra. Seguirem tot rectes per ella uns 500 metres, on deixarem el cotxe estacionat al voral de la pista i, a peu, ens endinsarem pel bosc de la nostra dreta, on, amb calma i tranquil·litat, cercarem i trobarem l'alineament de Can Baraca.
Fou esmentat per primer cop per Pere Caner, un historiador de Calonge, l'any 1957. Segons la publicació, el descobriment fou fortuït a mans de dos llenyataires.
L'alineament consta de quatre fileres, amb rocs d'entre 0.80 i 1.30 metres d'alçada. Aquests no han rebut cap treball humà, només han estat plantats a terra, excepte en un parell, que es nota un cert poliment.
La manca de troballes arqueològiques no permet una datació exacta, tot i que no cal ser gaire entès en el tema per afirmar rotundament que és prehistòric.
