Poblat a Olèrdola

Excursioneta turística d'un dia, no molt llarga que després es juga el R.Madrid - Barça i això s'ha de veure (total pel que vam fer...).

Anem cap el Penedès, a la seva capital Vilafranca del Penedès, però no hi entrem. Quan sortim de l'AP-7, previ pagament de peatge, a la primera rotonda agafarem la tercera sortida direcció Sant Miquel d'Olèrdola, passant per sobre l'autopista i arribant a una altra rotonda, a la que prendrem la segona sortida.

Seguirem per la carretera fins a la segona entrada a Sant Miquel d'Olèrdola, ens trobarem una altra rotonda, a la qual agafarem la tercera sortida, passant per sobre de la carretera per la que veníem, i una altra rotonda, a aquesta prendrem la primera sortida per la que podem girar. I al cap de poc per si no havíem fet rotondes, una altra, en la que sortirem per la primera i a poca distància girarem cap a la dreta passant de nou per sobre la carretera.

Ara ja som a la BV-2443, aquesta tot recte, sense agafar cap bifurcació fins al final. A mig camí del seu final, deixarem a la nostra esquerra el Mas Segarrulls (Casa de pagès molt gran, avui en dia restaurant).

Entrem al recinte i anem a l'edifici del costat a per informació. Ens donen un fulletó informatiu de tot el que anirem veient... hi ha diversitat de coses. Personalment, em va semblar molt interessant, diverses èpoques, diverses cultures, hàbitats, carrers conservats, etc... que si ho dic tot perd la gràcia!!! Explicaré la volta al recinte tal i com la vam fer, sense ordre cronològic (ja inseriré,un croquis de les èpoques en acabar).

El primer que ens trobem, a part de la muralla romana de 145 metres amb quatre torres, que tanca l'únic accés al poblat, és aquesta gran cisterna romana.

 

Igual que la muralla, data del segle I a.C., amb una capacitat d'uns 350.000 litres. Cal reconèixer la gran inventiva dels Romans; en aquells temps, la cisterna s'omplia amb les pluges, a través de dos canals picats a terra, aquests canals anaven a una petita bassa on quedaven  sedimentades totes les "impureses". Evidentment no és un filtre com els d'ara, però sorra i coses així sí que eren separades del líquid.

Seguim pujant pel caminet marcat fins a arribar a l'església de sant Miquel.

 

Aquesta església  té com a curiositat que ha estat utilitzada en diverses èpoques i ha rebut també diverses "actualitzacions". Primer fou d'estil prerromànic, del que només resta un absis, al lateral de l'església actual. Després, fou refeta en estil romànic, el que va patir diverses destruccions i nous muntatges fins l'any 1885, conserva diverses coses com el campanar i la porta dovellada entre d'altres. Ara mateix l'han més que restaurat, però és curiosa de veure, l'interior és molt auster... (no hi ha res), però em va cridar l'atenció el seu terra.

Just al costat, dins i fora del recinte de l'església, veurem una gran necròpolis datada de l'alta Edat Mitjana.

 

Aquestes tombes són de l'exterior del recinte de l'església, però no gaire, de fet a l'extrem inferior dret, es veu una roca que delimita el recinte més proper a l'església, però el gruix de tombes són situades just al costat d'aquesta, dins del recinte eclesiàstic.

Seguim pujant pel camí, i quan ja s'acaba la muntanya veurem les restes de la talaia romana (s.I a.C.), cosa que van aprofitar 11 - 13 segles més tard, en plena època medieval, per a fer un castell (s.X - s.XII).

 

Ara ja anem de baixada, enganxats a un tros de muralla medieval i a la cinglera darrere seu.  Tot baixant, veiem a l'esquerra un munt de restes del que en el seu dia foren cases medievals. Seguim baixant fins arribar a un pla on ens adonem mirant cap amunt, de que hem baixat paral·lels al que seria un carrer medieval.

Vist això, tornem a pujar, però aquest cop més a la nostra dreta, fins que trobem unes cases amb les seves sitges medievals, amb els forats de subjecció del pals que aguantaven les vivendes.

I una gran pedrera romana i medieval, usada des del segle II-I  a.C. fins el segle X-XII.

Ara sí que baixem fins gairebé tocar la muralla preíbera, construïda el segle VIII-I a.C. Davant d'ella, trobem uns fonaments de cases, que segons els experts era una tintoreria ibèrica d'entre els segles IV i III a.C.

Just al costat tirant cap la sortida del recinte, tenim un edifici medieval del segle XII.

Aquí teniu un croquis amb la urbanització de la muntanya en les diferents èpoques.

La zona blava és la urbanització ibera, la taronja és la romana i la groga és la de l'etapa medieval.

Ara anem a dinar que ens ho hem ben guanyat!!!

Després de dinar tornem al poblat d'Olèrdola, aquest cop no hi entrem. Davant la porta d'accés, virem cap a la nostra dreta. Anant fins la cinglera, veiem una baixada amb un replà a continuació, amb grans vistes i diverses restes de cases d'època medieval, sitges i encaixos.

Un cop admirades aquestes restes, anem cap el costat esquerre de la muralla i agafem un camí que surt de l'aparcament direcció el Pla dels Albats. Tot arribant a les restes de l'església de Santa Maria, començarem a veure diversos sepulcres medievals.

La Necròpolis del Pla dels Albats consta d'un centenar de tombes, les quals es troben arreu del Pla i també a tocar de les ruïnes de l'església de Santa Maria.

Aquests sepulcres medievals són de diverses mides, destacant la gran quantitat de sepultures per a infants, fet que dóna nom al pla, "Pla dels Albats".

Aquestes són les restes de l'església medieval de Santa Maria construïda als inicis del segle X.

Ara sí, tornem al cotxe i anem cap a Vilafranca a veure el partit... que per cert ens el podíem haver estalviat!!! En acabar el partit, emprenyadets, tornem a casa.

Coordenades:

Poblat d'Olerdola: UTM(ETRS89): 31T, 391980, 4573300

Dòlmens a Espolla III

Portem uns dies bastants enfeinats i ja tenim ganes de fer una excursioneta prehistòrica de les nostres, anar a la muntanya per a respirar aire net, escoltar el silenci i sentir la tranquil·litat.

Així doncs, ens llevem d'hora i anem fins a Espolla, que teníem uns megàlits fitxats. És fàcil fitxar-los a Espolla, n'hi ha molts!!

Un cop a Espolla, ens dirigim cap Els Vilars, que és una barriada del poble situada al nord d'aquest. Allà deixem el cotxe al costat de la font que és just al camí, quan aquest fa un gir de 90 graus cap a la dreta endinsant-se al nucli de cases. Ens posem a caminar pel mateix carrer que creua el nucli de cases, tot pujant el coll existent al costat del nucli fins a trobar el rètol indicatiu del dolmen de Morelles. Ens endinsarem pel corriol i en uns deu minuts arribarem al megàlit.

Aquest fou descobert per Andreu Mach, un pastor veí d'Espolla. Però la primera paraula escrita sobre ell, va ser cap l'any 1971, on B. Trèmols el va publicar al diari La Vanguardia.

Les dimensions de la cambra d'aquest sepulcre de corredor són de 2.25 metres de llarg, 1.40 d'amplada i 1.50 metres d'alçada. D'altra banda, el corredor té una llargada de 3.20 metres, una amplada d'1.00 metre i una alçada de 0.60 metres. Per la seva morfologia, Tarrús el data vora el 3500 - 3000 a.C. Es conserva en un gran estat, ja que fou restaurat per GESEART l'any 1997.

El sepulcre ha sofert tres excavacions. La primera l'any 1971, on Joan Ruiz Solanes va trobar 118 fragments ceràmics i un ganivet de sílex dins la cambra, juntament amb un tros d'os de quatre centímetres d'aparença humana. Les restes arqueològiques trobades estan dipositades al Museu de l'Empordà, a Figueres.

La segona produïda l'any 1980 per Josep Castells, Júlia Chinchilla, Josep Tarrús i Roser Vilardell, va aportar uns resultats similars, trobant gran quantitat de fragments ceràmics. En aquesta es van excavar cambra i corredor.  Les troballes obtingudes es dipositaren al Museu Arqueològic de Catalunya.

I la tercera es dugué a terme per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla l'any 1988, que van excavar part del túmul, on van aparèixer alguns trossos de ceràmica a mà. La fi de l'excavació no anava per aquest àmbit, més aviat fou per estudiar el túmul i la seva morfologia.

Tornem al camí principal i seguim en la direcció que portàvem. Ara, per arribar al següent megàlit tenim dues opcions de ruta: 

1) (Per mi la millor de les dues) Seguim pel camí fins trobar una cabana al davant ja que el camí fa un gir de 90º a l'esquerra. Just al costat gairebé en el camí, veurem un petit corriol que baixa vers la vall. L'agafarem seguint unes marques grogues, girant a l'esquerra per un altre corriol que encara baixa més, fins a creuar una petita riera, en aquest punt comença l'ascens al puig, no us penseu que és complicat!! En poca estona, arribem a un pla, on trobem el dolmen dels Arreganyats.

2) (Molt més planer) Segueixes pel camí general fins a trobar el rètol indicatiu del dolmen a la dreta d'aquest. Gires seguint la indicació i després d'un parell de cabanes, en 5 - 10 minuts, arribarem al pla on és el dolmen.

El sepulcre és conegut des de l'any 1881, quan Salvador Sanpere i Miquel en parla, encara que mai el va poder visitar.

La cambra del sepulcre de corredor dels Arreganyats té unes dimensions de 2.55 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.50 metres d'alçada. Pel que fa a la seva entrada, és un corredor fet amb pedra seca amb una llargada de 2.55 metres, una amplada de 80 centímetres i una alçada de 70 centímetres. Per la seva morfologia, seria datable entre el 4000 - 3500 a.n.e., verificant el seu datatge amb una prova de C-14 feta a unes restes carbòniques que s'hi van trobar dins, que va donar una antiguetat de vers el 3450 a.n.e.. El dolmen fou restaurat el setembre del 1986 per GESEART.

Aquest ha rebut quatre intervencions arqueològiques documentades: l'any 1920 Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot van extraure alguns fragments de ceràmica tosca.

Joan Ruiz Solanes el va excavar el 1970, trobant a l'interior de la cambra una desena de fragments de ceràmica a mà.

El 1979 tornà a ser excavat, aquest cop per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla, Josep Castells i Roser Vilardell. Es va excavar l'interior de la cambra, on van localitzar un possible enllosat, i davant d'aquesta, on van documentar un corredor fet amb murs de pedra en sec. En una primera intervenció, a la cambra i el corredor es localitzaren alguns fragments ceràmics. A la segona, on es va aprofundir 15 centímetres més l'excavat, és on es va trobar el gruix de restes arqueològiques; ceràmica a mà, dos trossets de coure i una punta de sílex, aquesta al bell mig d'un fogar, els carbons del qual es van enviar a la Universitat de Granada, on segons C-14, és del 3450 a.C. amb una tolerància de 100 anys.

I el 29 de febrer del 1988, igual que el dolmen de Morelles, el túmul fou excavat per Tarrús i Chinchilla, per estudiar la seva morfologia.

Per tornar al camí general, si has fet la ruta 1, s'ha de creuar el dolmen, tot seguint el corriol que va vorejant el puig, entre alzines, passarem un parell de cabanes. I si has optat per la ruta 2, simplement desfàs el camí.

Seguim pel camí deixant a la dreta el desviament cap a la Font del Roure, i en pocs minuts caminant, tot fent pujada, ens trobem el rètol del tercer dolmen, és a uns deu metres al marge esquerre del camí, just quan hi ha un corriol que es bifurca. Agafant el corriol, accedim al sepulcre de corredor de la Font del Roure.

Publicat el 1881 per Sanpere i Miquel, aquest megàlit és impressionant arqueològicament parlant, ja que és un dels més ben conservats a Catalunya, només es van tornar a posar a lloc les dues cobertes de la cambra i la porta d'accés del corredor a la cambra (GESEART 1995). La cambra consta d'unes dimensions de 2.10 metres de llargada, 2.10 d'amplada i 1.80 metres d'alçada.

El corredor és una barreja entre lloses i murs de pedra seca i té una llargada de 3.40 metres i una amplada que oscil·la entre 80 i 90 centímetres, fent 90 centímetres d'alçada. A la part més propera a la cambra, hi ha erigides, com es veu a la foto, dues grans lloses que conserven originalment la seva part de coberta.

Ha estat excavat tres vegades, el 1920 per Bosch i Gimpera, i Pericot, el 1971 per Lluís Esteva i per Chinchilla i Tarrús l'octubre del 1989. A les tres prospeccions, es van trobar coses, però destaquen els resultats de la de Lluís Esteva, que va trobar 180 fragments ceràmics a mà, una dena de collaret i una punta de sageta amb peduncle i aletes.

Aquest quasi original megàlit és datat del Neolític, entre el 4000 - 3500 a.C.

Tornem enrere pel camí "central" i girarem a la nostra esquerra seguint un camí que porta cap el coll de Llipoters. Al final del camí, surt un corriol cap  a l'esquerra que s'endinsa al bosc, en teoria per aquí hi ha el dolmen de Llipoters o Cantons, però no el vam trobar.

Així doncs resignats i amb gana, perquè havíem deixat els entrepans al cotxe, tornem cap a ell.

Dinem i provem de veure unes inscultures, que, en teoria, hi ha prop del nucli dels Vilars. Però tampoc hi va haver sort!!! Crec que hem de millorar la nostra habilitat amb el gps...

Quan ja portàvem estona buscant, ens vam decidir d'anar a veure el dolmen del Barranc, el qual ja havíem intentat veure a la ruta Dòlmens a Espolla i Sant Climent Sescebes. El camí continuava tallat, però aquest cop l'havíem de veure, que avui ja van dos "xascus"!!!

Tornem a la carretera i tirem com si anéssim a veure els dòlmens de Girarols, tot fent la carretera. Bastant abans d'arribar a la masia de Girarols, veurem un camí a mà dreta amb un fort pendent. Ens hi endinsem amb el cotxe, perquè ja és tard i el sol ja comença a baixar. Deixarem a la dreta l'entrada del camí esfondrat pel riu, i seguint rectes pel camí toparem amb el rètol informatiu del dolmen del Barranc. Conegut des del 1881, quan Salvador Sanpere i Miquel el publicà, dibuixant un croquis.

Aquest sepulcre de corredor del Barranc és flipant!!!! He posat aquesta foto per a que es vegin les dimensions, que són notables, però el millor encara no ha arribat!!  Aquí teniu una foto feta des de la part posterior, on es pot veure la magnitud de la cambra i  restes de l'enllosat de pissarra del seu terra. Possiblement per aquest enllosat, s'hi van trobar dos trossos d'esquelet humà, fet inusual a l'Empordà, ja que per l'acidesa de la seva terra, els ossos tendeixen a desaparèixer.

El 1920 fou excavat per Bosch i Gimpera, i Pericot, on trobaren l'enllosat i moltíssimes restes arqueològiques, i diversos fragments d'ossos allargats i una vèrtebra, presumiblement humana. La llista de troballes és inacabable.

D'altra banda, Júlia Chinchilla, Josep Tarrús i Roser Vilardell l'excavaren el 1981 i 1984, on trobaren gran quantitat de restes i una estella d'os, el seu corredor amb magnífics murs de pedra seca, i molt possiblement també enllosat en el seu dia.  A la cambra, acabaren de localitzar l'impressionant enllosat, del que avui en dia encara són visibles algunes peces in situ.

El 1988, igual que els anteriors dòlmens, es va fer una trinxera al túmul, on Chinchilla i Tarrús varen trobar dos fragments d'os.

Tot el material recuperat entre el 1981 i el 1988 es troba dipositat al Museu Arqueològic de Catalunya.

I ja per a rematar, només cal mirar la llosa de coberta... impressionant, a la que li dediquem dues fotos.

La segona és de més lluny, no es veuen bé els gravats, però fixeu-vos'hi que està completament gravada. I una altra cosa molt curiosa... a la part de roc més propera a mi, vam trobar una inscultura més moderna a la que posava "ROCA 1750", bastant semblant a la que hi ha a la pedra de les Creus a la Roca del Vallès.

Com a apunt final, dir que la cambra d'aquest sepulcre de corredor  amida 4.00 metres de llargada, per 2.40 d'amplada i 1.55 metres d'alçada. Pel que fa al corredor d'accés a la cambra, té una longitud de 3.60 metres, per 90 centímetres d'amplada i té una alçada de 80 centímetres.

El megàlit és datat del 3500 - 3000 a.C. i el seu estat és bo, gràcies a la restauració feta l'any 1985.

Bé, per avui ja n'hi ha prou, agafem al cotxe i cap al bar que juga el Barça!!!!

Coordenades:

Morelles: UTM(ETRS89): 31T, 499826, 4696450

Arreganyats: UTM(ETRS89): 31T, 499179, 4697050

Font del Roure: UTM(ETRS89): 31T, 498102, 4698059

Barranc: UTM(ETRS89): 31T, 501336, 4695167

Menhir a Llívia, i dolmen i menhir a districte de Prades II

Cap de setmana molt maco a una casa rural de Puigcerdà. Com anàvem amb família, tampoc va ser un cap de setmana de grans rutes.

En allotjar-nos a cinc minuts de la ciutat de Puigcerdà, no ens va costar gaire de creuar a França a fer visites, incloent, el poble català de Llívia, en el qual mentre els familias anaven a veure la farmàcia més antiga de Catalunya, la Cris i jo vam anar a veure un menhir que hi ha just a l'entrada del poble (ja hi hem anat a la farmàcia). Així doncs, agafem el carrer principal i fem com si tornéssim a "La nostra Terra", i, a uns 100 - 150 metres, veiem a l'esquerra de la N-154 el menhir de la Pedra Dreta. (Això em fa preguntar-me, per què es diu Pedra Dreta, si està a l'esquerra??)

Sona malament, però, aquest menhir ha estat violat, com molts altres, per la religió cristiana; a la seva part superior, té un forat quadrat on anaven els fonaments d'una creu, avui en dia desapareguda, per sort!! Però, li resten les marques del mal tràngol.

És més un menhir-estela que no pas un menhir, tot i que sembla trencat per la seva part superior. Jo vaig veure unes marques que semblaven inscultures, molt i molt deteriorades, no teníem constància de gravats al menhir, ens va sorprendre bastant i li vam fer una foto. Ara per a fer l'entrada del blog he estat buscant informació i hi ha més gent que també li ha semblat veure-les.

Aquest menhir-estela amida 1.30 metres en el seu punt més allunyat del terra, no cal dir que aquest ha variat molt, ja que la via de transport passa i passava en temps romans i medievals just pel davant. Té una amplada de 0.90, per un gruix d'uns 30 centímetres.

Després d'això, vam anar a visitar certs pobles de per allà, a fer unes compres i cap a l'allotjament a Puigcerdà.

El dia següent anàrem cap a Eyne / Eina. Des de Puigcerdà, agafem la N-152, travessant l'antiga frontera per Bourg-Madame, que també el creuarem agafant la N-116, direcció Saillagouse, la qual passarem de llarg. Seguirem per la carretera fins a trobar a mà dreta la indicació d'Eyne, per la carretera francesa D-29. Seguirem per aquesta carretera fins a arribar al nucli, i travessant la riera d'Eina seguirem rectes fins a trobar a mà esquerra la carretera D-33. Que seguirem sortint del poble, fins a veure un camí de sorra molt ample que s'endinsa vers les valls a la nostra esquerra. Just al davant a la dreta de la carretera hi ha una casa i un dels menhirs que marcaven el camí cap el Coll de la Perxa. Ens endinsem al camí, i aparquem el cotxe just a l'entrar. A la foto podem veure el menhir del Senyal de la Perxa I.

Ens posem a caminar vers la vall, donant l'esquena a l'asfaltat, pel camí i en no més de 10 minuts, a uns 50 metres d' un altre camí que surt a l'esquerra vers Eina, veurem el dolmen de Pasquerets a la dreta del camí al cim d'un petit i suau turó.

La cambra prinenca de Pasquerets consta d'unes dimencions de 1.25 metres de llarg, 1.60 d'ample i 1.40 d'alçada. La llosa de coberta es va posar en la seva reconstrucció i és moderna.

El túmul és molt visible i fa 17 metres de diàmetre i fou erigit al Calcolític, sobre el 2200 - 1700 a.C.

Tornem al cotxe, bé, la Cris i jo no, seguim el camí fins la carretera i girem a la dreta com si volguéssim tornar a Eina, i a uns 150 metres, al voral esquerre de la carretera veiem el menhir del Senyal de la Perxa II.

Les mides d'aquest menhir són de 1.90 metres d'alçada, 0.60 d'ample i 0.40 de gruix. Es calcula que el datatge d'aquest menhir sobre el 4000 - 3000 a.C. en plena era neolítica.

Ara sí, tornem cap el cotxe amb la família, anem a visitar Montluis / Montlluís, interessant poble, sobretot per la seva fortificació. Un cop visitat, tornem a Catalunya.

Coordenades:

Menhir de la Pedra Dreta: UTM(ETRS89): 31T, 415340, 4701242

Menhir del Senyal de la Perxa I: UTM(ETRS89): 31T, 425052, 4704065

Pasquerets: UTM(ETRS89): 31T, 423910, 4704085

Menhir del Senyal de la Perxa II: UTM(ETRS89): 31T, 425055, 4703888

Dòlmens a Navès

Avui, ens dirigim cap al Solsonès a fer una ruta completa per la serra de Busa. Un cop a Solsona, agafem la carretera de Solsona a Berga (C-26) i prenem la desviació a l'esquerra cap a Busa i Besora en forma de pista asfaltada. Seguim aquesta pista, que sembla les Rambles entre la gent caminant i els cotxes, fins ben amunt, deixant el castell de Besora a l'esquerra. Passarem un petit tros sense asfaltar i després arribarem a una corba pronunciada a la dreta i un aparcament de sorra (Coll d'Arques) a l'esquerra, on deixarem el cotxe.

Ens posem a caminar pel camí que surt de l'aparcament vers la vall, i en pocs metres agafarem un corriol a l'esquerra, endinsant-nos al bell mig del bosc fins que sortim a un altre camí ample. Anirem rectes una miqueta més pel bosquet que hi ha a continuació del camí fins a trobar el dolmen de Can Misèries enmig del bosc entre dos grans roures.

Segons vam trobar al seu dia, aquesta cista megalítica té unes dimensions de 3.20 metres de longitud, per 1.40 metres d'amplada per 1 metre d'alt. A l'excavació realitzada, no se'n va extreure res, però, per la seva morfologia, es pot datar dins de l'inici del Calcolític, vers 2700-2200 a.n.e. Tot i això, en Carreras i en Tarrús, al seu últim llibre, creuen que realment és una cabana de pastor. La veritat que ara que hi penso sí que recordo quelcom que no ens quadrava gaire; ara, potser era només per les dimensions de les lloses per un sepulcre d'estil cista... El vam visitar fa quasi 10 anys, érem novells en el tema, s'ha de tornar.

Tornem cap el cotxe amb la intenció de continuar veient dòlmens de la zona, però la quantitat de boletaires, caminants i cotxes ens fa desistir. Ens mengem l'entrepà a un raconet tranquil i decidim anar cap a Montmajor, aviam si la cosa està més tranquil·la. Tornem cap a la C-26 baixant la muntanya i anem una miqueta més en direcció cap a Berga fins que veiem un desviament a mà dreta cap a Linya i Cardona. Poc abans dels dos quilòmetres, girarem a mà esquerra i seguirem la nova carretera durant 3,4 quilòmetres més. En aquest punt, la carretera empalma amb una altra i nosaltres tirarem cap a dreta, seguint durant 700 metres més. Després d'una corba tancada a l'esquerra, trobarem una pista de sorra a la dreta que seguirem uns 130 metres, quan apareixen les terres conreades. Segurament no veurem el dolmen, però és allà, a la nostra esquerra, just sobre el monticle de sorra.

El sepulcre de Sant Grau, també conegut com la Fossa del Gegant, és, segons Carreras i Tarrús, un dolmen simple. Donat a conèixer per Serra i Vilaró entre el 1915 i el 1920, amida 1.80 metres de llarg, per 1.15 metres d'amplada i 1.20 metres d'alçada i consta d'una obra tumular de 9/10 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.

Fou excavat pel mossèn, que documenta 2 fragments de ceràmica a mà, possiblement campaniformes d'estil pirinenc, 1 fragment amb unglades, 1 nansa d'apèndix de botó, 1 vas troncocònic, 1 làmina de sílex i 1 dena rectangular d'ambre. Aquestes restes foren dipositades al Museu Diocesà i comarcal de Solsona.

Segons els esmentats membres del GESEART, la construcció del sepulcre seria datable entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Un cop visitat el sepulcre, se'ns comença a fer tard, així que la jornada ha estat poc lluïda pel que fa a dòlmens, però tornem amb uns rovellons pel sopar.

Però, com sempre, si vosaltres voleu ampliar la ruta, el més proper que hi ha al dolmen de Sant Grau és el poblat de Sant Miquel de Sorba i els atrotinats dòlmens del Pla de la Pinassa de Vinya Cabana.

Coordenades UTM(ETRS89):

Can Misèries: 31T 385111 4661635

Sant Grau o Fossa del Gegant: 31t 387887 4645766

Possible dolmen i menhir a Vallgorguina i inscultures a Cardedeu

Ja s'acaba el cap de setmana romàntic, on vam fer la mini-ruta d'Inscultures i estela-menhir del Pla de la Calma, com la veritat no ha fet gaire bon temps en els últims dos dies, i avui dilluns (festa per a nosaltres) s'ha aixecat molt assolejat, decidim, anar a fer un volt per la muntanya.

Avui he estat jo el del "mono" de dòlmens, com ja no en tenim gaires de no vistos per la zona, vam buscar bé i vam decidir anar a Arenys de Munt.

Anem per la C-61, en sentit Vallgorguina a Arenys de Munt fins l'entrada de la urbanització Collsacreu, allà deixem el cotxe, i just al davant surt el GR-83 que seguint-lo porta al possible dolmen.

Com ha estat plovent gairebé un dia sense parar, nosaltres decidim tornar a peu per la C-61 uns metres i agafar un camí ample a la nostra esquerra, que després empalma amb al GR-83. En 1 quilòmetre més o menys de camí, després d'un parell de corbes i una forteta pujada, ens trobarem a tocar la vora esquerra del camí el possible dolmen del Parent Rost.

El megàlit en qüestió no ha estat excavat mai i es troba en molt mal estat, agreujant la seva salut el camí que han fet passar per allà mateix. Les pedres estan totes arrencades de terra de fa poc, es veuen les marques de la sorra. He trobat una fotografia anterior del megàlit, i "vaja", amb tots els respectes, el que diguin que no és un dolmen... bé, no sé... no sóc un expert, però bé després de veure 220 dòlmens, crec que quelcom se'm queda. M'ha semblat veure part de cròmlec i pedres del túmul clavades a terra fent monticles, a més són els únics rocs d'aquestes dimensions per la zona i curiosament tenen forma rectangular.

Deixem el sepulcre, no-sepulcre i tornem al cotxe. Ara ens endinsem amb ell a la urbanització, sempre seguint l'avinguda Montnegre fins el final, on s'acaba tallada pel bosc. Allà deixem el cotxe i caminem pel carrer asfaltat cap a l'interior del bosc, d'on surt un corriol que seguint-lo ens portarà en uns 50 - 100 metres al menhir del Pla de les Bruixes o de la Gauxa, que se situa al voral esquerre del camí, a una corba a la dreta.

El monòlit té unes dimensions de 2.45 metres de llargada per 0.85 d'amplada. Pel tipus de fotografia, sembla més petit, però és que és l'única que no m'ha sortit cremada!! Tot i les seves dimensions, les cares visibles com a mínim, estan molt pulides. Per la seva morfologia, Baldrís l'ubica al Neolític (3000 - 2500 a.C.).

Esmentar que a la zona, el tipus de granit d'aquest menhir és inexistent, pel que va ser transportat en l'antiguitat de ves a saber on.

Desfem el corriol i tornem al cotxe, de camí cap a casa fem un volt i anem a Cardedeu a visitar una pedra amb gravats, segons Baldrís, un possible menhir. Per arribar-hi, des de Cardedeu anem direcció Cànoves per l'Avinguda d'Àngel Guimerà, que més tard va a parar a la BV-5108. Seguirem per aquesta carretera fins que veiem a mà dreta una carretera que mena a la urbanització de Les Pungoles. Just abans d'arribar a les cases, al primer camí a mà esquerra virem i a uns 200 metres trobarem al marge esquerra del camí la Pedra Foradada dels Quatre Termes.

És un possible menhir amb una gran creu a la cara visible, que no sembla prehistòrica i que a la cara inferior té multitud de cassoletes... segons els que l'han vist (jo, aquell dia, no tenia ganes de girar-la).

No he trobat el seu datatge, el que sí he trobat és que aquesta no és la seva ubicació originària, ara l'han ubicat utilitzant-la com a divisió fronterera dels quatre termes, d'aquí el nom. Al costat del possible menhir hi ha un planell informatiu d'això que he comentat.

Tornem al cotxe i cap a casa, que déu n'hi do amb el cap de setmana romàntic!!

Coordenades:

Parent Rost: UTM(ETRS89): 31T, 459882, 4608418

Menhir del Pla de les Bruixes: UTM(ETRS89): 31T, 461135, 4609437

Pedra Foradada dels Quatre Termes: UTM(ETRS89): 31T, 447175, 4613299

Estela-menhir a Montseny

Cap de setmana romàntic amb la Cris, però abans d'anar cap a Santa Maria de Palautordera, on teníem allotjament, volíem passar pel Pla de la Calma a intentar localitzar, per tercera vegada, els gravats que hi ha en un roc a pocs metres al nord del "dolmen" del Pla de l'Ase mort.

Les coordenades trobades sempre ens han portat a aquest roc, el qual es troba al mateix corriol que surt prop del teòric dolmen pujant al turó.

Com teníem més informació, vam seguir buscant per allà, però res de res.

Tornem al cotxe i ens dirigim al poble del Montseny, on es troba actualment l'estela del Pla de la Calma.

Deixem el cotxe a l'aparcament que hi ha només entrar al poble i, a peu, passem per davant de l'església. Pocs metres més endavant, girem a l'esquerra enfilant un nou carrer i el seguim tot fent una forta pujada. Als pocs metres, trobem un camí preparat i senyalitzat que surt a mà esquerra tot fent baixada, que s'endinsa a una petita vall on veurem, seguint el camí amb bancs i tot, una font d'aigua no potable al vèrtex més profund. Poc després seguint el còmode camí i a tocar de modernes edificacions, veurem un corriol que surt a la dreta pujant al turonet. Per aquest corriol i en uns 100 metres de ziga-zaga, arribarem a l'estela antropomorfa del Pla de la Calma, també coneguda com la Sitja del Llop o Roca Roja

Fou descoberta el 1976 per Antoni Castells Camp integrada a la barraca d'en Ramon (podem veure aquesta barraca de pastor a l'última fotografia de la publicació). Abans de la seva reutilització, el megàlit es trobava al Turó de Paliol, al Pla de la Calma, fins que vora l'any 1950 va ser utilitzada per a construir la cabana.

Es tracta d'una estela antropomorfa que presenta 4 cassoletes amb solcs concèntrics a ella a la cara central. També s'admiren diversos solcs simples sense la cassoleta central, 4 solcs més d'estil regueró a la banda superior esquerra del megàlit, i es documenten diverses cassoletes a la seva part inferior. Segons hem pogut saber, pesa prop d'una tona i té unes dimensions de 1.95 metres d'alçada per 1.05 d'amplada, per 42 centímetres de gruix.

Segons la Generalitat, amb aquests tipus de gravats, s'ha estimat que té una antiguitat d'uns 5000 anys; per tant, fou erigit al Neolític. I segons en Carreras i en Tarrús, aquesta estela va ser erigida vers el 3200 i el 2200 a.n.e., entre el que consideren finals del Neolític i finals del Calcolític. També hi ha qui veu un fons celta als gravats i els posicionen a l'Edat del Ferro.

El més proper que podem trobar al lloc actual d'aquesta estela és el dolmen que va trobar el nostre amic Manolo, el sepulcre de Puig d'Arques de La Costa del Montseny. També baixant, podem visitar coses protohistòriques a Sant Esteve de Palautordera, però queden prou lluny, sobretot el forn iber de Montclús. Dins del poble i aquí ja segons cadascú, un possible menhir, que és sí o sí una fita termenal, resta al costat de la carretera que creua el poble.

Coordenades UTM(ETRS89):

Estela del Pla de la Calma, la Sitja del Llop o Roca Roja: 31T 449624 4623377

Dòlmens a Castellterçol III, Santa Maria d'Oló i Castellcir II

Després de tornar a la rutina, decidim trencar-la fent una ruta i aprofitar l'ocasió per a visitar alguns dels dòlmens propers a casa.

Ens dirigim primer de tot a Castellterçol aviam si trobem dos dòlmens que no és la primera vegada que cerquem. Una vegada a Castellterçol, agafem la carretera de Granera, BV-1245, i aparquem el cotxe a l'esplanada que queda a mà dreta aproximadament al quilòmetre 3.6 (la mateixa que per anar al dolmen del Criac, Dòlmens de Castellterçol (II)). Prenem el camí i en poc temps passarem l'esmentat dolmen. Nosaltres seguirem sense desviar-nos del camí principal fins a trobar uns cartells de la Diputació que assenyalen una cruïlla de camins. Poc abans dels cartells, veurem a mà esquerra un turonet on, dalt de tot, trobem les minses restes del dolmen de Mas Vilanova II.

Com es veu a la foto, poc queda a banda del forat... alguna pedreta dispersa i algun tros de roca... Això, evidentment, dificulta la seva datació perquè no es van trobar gaires restes durant la seva excavació i la seva morfologia tampoc no ajuda. Podria ser o un sepulcre de fossa del Neolític Final (vora el 3000 a.n.e) o bé una cista del Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.). Respecte a les dimensions, la cambra feia 1,50 per 1 metre.

Però avui, a dia 10/10/2022, amb motiu de les fitxes que volem fer de tots el jaciments visitats, actualitzem l'entrada amb informació moderna. Segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, es tractaria possiblement d'una caixa megalítica tancada, que en el seu origen devia fer 1 metre de costat, conserva una obra tumular de 5-6 metres de diàmetre, sense restes d'anell de contenció. Ells el daten vers 2700-1800 a.n.e., entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic.

Ells presenten aquest croquis, al seu llibre d'El Megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada.

Tornem al camí i prenem la pista de la dreta a la cruïlla. Durant una estona, seguirem el GR-177 fins que fa una corba pronunciada a l'esquerra. Allà, deixarem el GR i prendrem la pista que surt davant nostre, que no deixarem fins que no tinguem un altre remei que triar dreta o esquerra. Triarem el de la dreta i pujarem fins que veiem a la nostra esquerra que surt un caminet tallat per grans pedres i tancat amb un filat. L'obrirem (evitant que ens passi el corrent) i continuarem fins a trobar, a l'esquerra del camí, un túmul clarament visible entre els arbres.

El dolmen de la Clusella, Closella o Crusella, que pertany a Castellcir, era catalogat com una cista megalítica.

Però com amb l'anterior company, l'actualitzem segons la nova font d'informació que tenim. I segons Tarrús i Carreras, es tracta d'un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, i consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 2 metres de llarg per 1.85 metres d'ample i que conserva una alçada de 1.35 metres, aquesta cambra es troba a l'interior d'un túmul de 8-9 metres de diàmetre, sense senyals de cròmlec peristàltic.

Dir també de les excavacions sofertes que van ser dues, una sense resultats positius, pel Sr. Sala Molas de Vic abans del 1920, i la de Batista que dèiem abans, on es van recuperar 11 dents humanes, aquestes foren dipositades al Museu Episcopal de Vic.

La datació varia un xic, del 2700 al 1800 a.n.e. (abans es datava vers el 2200-1800), que segons les noves datacions temporals correspondrien a els inicis del Calcolític fins a l'Edat del Bronze antic.

Tornem cap el cotxe per on hem vingut i, com és d'hora i fa bo, decid-im pujar fins a Santa Maria d'Oló a menjar-nos l'entrepà, visitar el poble i, de pas, fer una parada a una cista situada poc abans d'arribar al nucli urbà. Per anar de Castellterçol a Santa Maria d'Oló, ens dirigim cap a la C-59 direcció Moià i l'Estany. Passat aquest darrer, deixarem a la dreta el desviament cap a l'Eix transversal i continuarem per la carretera BP-4313 fins que, aproximadament el quilòmetre 18,6, surt un camí a la dreta. En poc espai, el camí fa una esplanada i, just després, quan torna a ser camí, a la dreta, trobarem el Sepulcre del Pla de la Bassa de Can Garriga.

Aquesta cista del Neolític final - Calcolític antic (3500 - 2500 a.n.e.) té unes dimensions de 2 metres de longitud per 1.10 d'amplada i 1 metre d'alçada màxima conservada.

El setembre del 1987, Maria Àngels Petit l'excavà, i, tot i l'espoli, es van trobar 30 fragments ceràmics corresponents al Neolític i nou restes òssies d'un individu jove.

Com avui estem de sort i no se'ns resisteixen els dòlmens, de tornada cap a casa, decidim tornar a la masia del Verdaguer de Castellcir, on prop del dolmen al que la casa dóna nom, havíem llegit que també hi ha una cista. Així, que, tal com expliquem a l'entrada del dolmen de la casa nova del Verdaguer (Dolmen a Castellcir), a l'alçada del polígon de Castellterçol, agafem el camí que porta cap a Castellcir. Seguint el camí, agafarem el pont que apareix a la nostra esquerra i continuarem fins a arribar a una cruïlla de quatre pistes amb el senyal indicatiu de la masia del Verdaguer i la Casa Nova del Verdaguer. Allà a la dreta deixem el cotxe i ens endinsem al bosquet que surt davant nostre. Sense gaire esforç, trobarem dos túmuls amb algunes lloses a sobre, es tracta dels Enterraments del Bosc de Can Verdaguer.

El primer ens queda a la dreta, que conserva una obra tumular de uns 15 metres de diàmetre, i que conserva dues lloses no gaire grans, d'uns 50 cm d'alt per 30 de gruix, col·locades paral·lelament. Fent la volta al túmul, observem, a la seva part posterior, l'interior del túmul, ja que hi ha un forat fet per espoliadors (no sabem si van trobar quelcom a l'interior...).

Si ens col·loquem mirant les dues pedres, a la nostra esquerra queda un el segon túmul amb un munt de lloses més grosses, però sense cap tipus d'ordre, com si fos un dolmen caigut o també espoliat. 

Donat l'estat en què es troben els dos túmuls i la manca d'excavació, és difícil poder-los datar. Però bé, prehistòrics són.

Tornem a la pista i caminem fins la Casa Nova del Verdaguer. Aquesta vegada no tenim tanta sort i no hi ha ningú a la casa que ens pugui ajudar, així que ens hem de buscar les garrofes. Amb una explicació no gaire bona del patmapa i sense fotografies ni coordenades, cerquem entorn la casa i prop del dolmen, però sembla que no hi ha sort. Quan ja estem tornant resignats cap al cotxe, un cop passada la bassa i molt a prop del camí, a mà esquerra, veig unes pedres, tres com deien les indicacions, col·locades sospitosament. Per si de cas, fem unes quantes fotos i decidim buscar més informació a casa.

Efectivament, es tracta del sepulcre de fossa de la Casa Nova del Verdaguer (per una vegada, l'he trobat jo i no el Marc!!). Tot plegat és una mica confús, perquè tant el dolmen de l'altra vegada com aquest es diuen Verdaguer o Casa Nova del Verdaguer... jo ja no sé quin és el nom correcte de cadascú... Bé, tornant al nostre megàlit, podem dir que les seves dimensions màximes són d'1,3 m. de llargada per 0.7 d'amplada. Pel que fa a l'època de construcció, igual que per als enterraments del bosc, no es té cap informació.

Ara sí, tornem cap a casa, avui, orgullosos del nostre èxit en la recerca dolmènica!

Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Vilanova II: 31T 423612 4623141

La Clusella o Closella o Crusella: 31T 421836 4624725

Pla de la Bassa de Can Garriga: 31T 421892 4638028

Túmul I del Bosc de Can Verdaguer I: 31T 428494 4625767
Túmul II del Bosc de Can Verdaguer II: 31T 428476 4625765

Cista de la Casa Nova del Verdaguer o Verdaguer: 31T 428589 4626190

Estàtua-menhir del Pla de les Pruneres

Ruta fàcil de fer per a nosaltres en aquell temps, encara vivíem a Mollet del Vallès. Però bé, vinguis d'on vinguis, no és pas difícil de fer.

Sortim de casa i creuem l'Illa, passant pel "preciós" Ajuntament de Mollet del Vallès, fins que veiem a mà esquerra un pendent, que en pocs metres ens durà al parc de Can Mulà, al qual trobarem una masia edificada el 1911, antiga propietat dels amos de la gran empresa tèxtil que hi havia a Mollet i que ocupava gran part de l'Illa. Ara pertany a l'ajuntament igual que el parc, que temps enrere havia estat el jardí i l'horta de la casa.

Entrem a l'edifici, avui en dia biblioteca, i, després de fer cua per a tornar uns llibres, demanem a la noia que ens ha atès, per veure el fabulós megàlit que tenen al pati, ens obre les portes del darrere i ens deixa davant de l'immens roc.

Es troba, pel meu gust, massa protegit, tot i que estigui considerat una de les estàtues-menhir més importants d'Europa per les seves característiques. Té gran quantitat de gravats curvilinis i, just sota de la marca de la palada de l'excavadora amb el qual la van descobrir, es pot veure gravada una T facial en baix relleu i els ulls excavats.

Aquesta menhir va ser descobert per Kike Palau el 15 d'abril de l'any 2009, durant les obres de construcció del parc i l'aparcament soterrat de les Pruneres, a uns 8 metres de fondària. Per això s'han conservat tant bé tots els gravats, tenint en compte que aquest megàlit és del Neolític final - Calcolític final, vers el 3200-2200 a.n.e.

Com les fotografies no són gaire bones, sobretot degut al vidre, inserim un calc per a poder veure els gravats en tot el seu esplendor.

Extret de Monografies 13 del SERP de l'UB

Té una llargada de 4.90 metres, 110 centímetres de gruix i una amplada de 68 centímetres. Amb aquestes dimensions, té un pes de 6200 kg. Tot i que és força imponent, de menhirs n'hi ha de més alts per Europa, però, dins de l'àmbit de les estàtues-menhir, és un dels més alts del continent.

El tipus de roca no és autòctona de la zona ni de zones properes, és a dir, que el van transportar d'alguna manera.

Ara, ens dirigim al parc de les Pruneres, on el van trobar, ja que allà han erigit un rèplica en record d'aquest. Amb palada i tot!

Coordenades:

Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres: A la Biblioteca Municipal de Mollet del Vallès

Rèplica del menhir al lloc original on es va trobar: UTM(ETRS89): 31T 434631 4598762