Cap de setmana llarg mig sorpresa, ja que era un regal que em va fer la Cris pel meu aniversari i més sorpresa tenint en compte que jo faig anys a finals d'abril, i això va ser a principis de juny.
Va agafar una caseta rural al Solsonès. Això dels arbres, el silenci, els boscos i tal és on m'hi trobo més a gust jo. En arribar i instal·lar-nos, vam decidir anar a veure uns dòlmens de la zona que ja teníem fitxats (com molts altres de la terra). Comencem per aquest, el dolmen de la Torre d'en Dac, al terme municipal de Lladurs.
Per arribar-hi, sortirem de Solsona per la C-26 direcció Bassella. Poc abans del quilòmetre 100, agafarem un trencall direcció Cirera, el seguirem uns 600 metres fins a trobar a mà esquerra una pista forestal en la qual recomano no ficar el cotxe!! S'ha de pujar a peu fins a la part superior de la muntanya, deixant un trencall a l'esquerra que mena cap la riera i agafant el de la dreta, creuarem pel mig una esplanada i, al cap d'uns cinc minuts de pujada, a la part més elevada del camí, just abans de que el camí viri cap a la dreta, buscarem el dolmen caigut de la Torre d'en Dach o d'en Dac, entre el camí i una esplanada d'un pèl més amunt. És a la part dreta, entre unes alzines.
Aquest sepulcre, d'estat prou ruïnós, és segons l'autor, una cista o bé un possible dolmen simple amb accés frontal. Segons en Joan Serra i Vilaró, l'any 1927, tenia unes mides internes de 1.65 metres de longitud, 1.30 metres d'amplada i 47 centímetres d'alçada conservada, i, segons documenten Josep Tarrús i Enric Carreras, té un túmul de 7-8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.
En Serra i Vilaró l'excavà entre els anys 1915-1920 i documentà: 1 vora de vas campaniforme pirinenc, 1 vora d'una gerra, diversos fragments ceràmics a mà, 1 fragment d'un nucli de sílex, 1 fragment de penjoll de petxina i 2 anelles de bronze. El material recuperat fou dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
.jpg) |
| Fotografia d'en Josep Tarrús l'any 2006 |
Pel que fa a la seva datació, hem trobat diverses versions, però prou pròximes entre elles. La primera que documentem és un aixecament vers el Bronze antic, entre el 2000 i el 1800 a.n.e. i que va tornar a ser utilitzat al Bronze mig, cap el 1500 a.n.e., segons les restes trobades a l'interior. La segona, segons en Tarrús i en Carreras, és d'una construcció vers el Calcolític final - Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.
Refem el camí i tornem a agafar la carretera C-26 fins que, més o menys al quilòmetre 96.5, veiem una corba a l'esquerra on s'indica un mirador i on hi ha un espai per a aparcar el cotxe. Seguint el caminet que puja el turó, arribarem al megàlit, que és just 10 metres sota el mirador amb un punt geodèsic. Això és el que queda de la cista solsoniana de la Trinxera o el Mirador.
Ens trobem davant d'una tomba descoberta no fa gaire, en concret l'any 1975 per Lluís Guerrero, i fou excavat l'any 1999 per Lídia Fàbregas Solé. Val a dir que l'excavació va finalitzar sense resultats positius.
El sepulcre es troba en un estat força precari. Ara bé, a la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà, del 12 de desembre del 2008, es dibuixa una planimetria amb tot el sepulcre en perfecte estat i es documenten un total de 13 ortòstats, tot i que també esmenta que algun d'ells ja era caigut.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
La datació atorgada varia segons la font, però, Lídia Fàbregas Solé que, com hem dit, el va excavar i estudiar, el col·loca vers el 3500-3000 a.n.e., i també diu que té una clara estructura de cista neolítica del solsonià, tot i algunes variacions al que és habitual en aquests sepulcres, com l'orientació i localització geogràfica.
Les dimensions, segons les memòries d'excavació de Fàbregas Solé, són de 2.27 metres de llarg, 83 centímetres d'amplada màxima i conservava 44 centímetres d'alçada.
Tornem al cotxe i continuem per la C-26 passant Castellar de la Ribera fins al quilòmetre 87.5, on veurem a l'esquerra una pista asfaltada que porta a la necròpoli de Ceuró. El camí a seguir no té pèrdua, està senyalitzat.
El punt exacte on es troben els dos primers sepulcres és en creuar la riera que li dóna nom als megàlits, al vèrtex d'un gir a la dreta en el sentit de la marxa. Hi ha una tanca, la creuem i, als pocs metres a mà esquerra de la riera, es troba el primer megàlit, de nom Ceuró I.
Aquest sepulcre megalític fou descobert vers l'any 1991 per Joan Serra, del mas Sant Tirs, tot anant de cacera i trobant quantitat d'ossos humans a la part baixa del talús on es troba.
Va ser excavat d'urgència pel servei d'arqueologia de la Generalitat l'abril del 1993, i es va fer un informe de l'excavació que no localitzem (no hi és on hi deuria ser). Tot i això, hem trobat algunes dades que dona la Generalitat, que a la fi es basa en els informes d'excavació de l'arqueòleg de torn. Ells l'anomenen sepulcre megalític de Ceuró I, sense especificar de quin tipus de sepulcre es tracta, i diuen que la llosa de l'esquerra amida 1.87 metres i que té una alçada de 60 centímetres. Altres fonts indiquen que és una cista solsoniana i que amida 1.60 metres de llarg per 0.80 metres d'amplada i per 65 centímetres d'alçada. I per últim, que a mode personal, crec que el més encertat, Castany Llussà, que documenta unes dimensions exteriors de 1.95 metres de llargada màxima i una amplada d'1.05 metres a la capçalera.
Al seu interior es van trobar 2 esquelets; un d'ells estava sencer (individu jove) i de l'altre en restaven parts d'ell, en part, per això es va localitzar la tomba, ja que la banda dreta del sepulcre va caure vers el camí, amb les restes òssies de l'individu.
A l'excavació del 1993 també van aparèixer diverses peces de sílex i una dena de cal·laïta. Aquest sepulcre data, com la majoria dels seus propers companys, sobre el Neolític mig-final, vers el 3500-2700 a.n.e.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
El sepulcre va ser reconstruït, crec que el 1993, posicionant les lloses caigudes al seu lloc original, pel que es troba en un perfecte estat de conservació.
Seguim el corriol que surt al costat de la cista i en uns 100 metres vorejarem un roc de dimensions més que considerables i 100 metres després ens trobarem, en el mateix corriol, la cista solsoniana de Ceuró II.
La primera menció d'aquest megàlit és del Sr. Ramon Planes, del mas Sabartés de Ceuró, propietari de la finca on es troba el sepulcre i coneixedor d'ell d'antic. Aquest sí que té pinta de cista solsoniana, almenys per a mi i sense mirar cap estudi del megàlit. Ara, un cop vist l'estudi, ja dubto. Aquest es basa en l'excavació que se li va fer vers el juliol de 1993.
Com hem dit, amb l'excavació començaren els dubtes de la seva tipologia, ja que de la simple caixa que es veia, varen sorgir dues lloses, que allargaven la tomba més d'un metre com a mode de corredor, i una llosa de tancament d'aquest. En canvi, mancava una llosa del lateral del sepulcre i, pel que m'ha semblat entendre a l'estudi es varen trobar tot de llosetes que tancarien perfectament el sepulcre. Hem trobat unes dimensions de 2.30 metres de llarg, 60 centímetres d'ample i 80 centímetres d'alt, que més o menys coincidiria amb les dimensions de les lloses donades per Castany.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià, de Josep Castany i Llussà |
A banda de la seva curiosa morfologia, es van trobar les restes de tres cossos humans i es va poder saber que primer s'hi va enterrar un home, d'entre 18-25 anys, i després dos individus més, una dona d'uns 20-25 anys i un home de 30-35. De l'aixovar funerari que els acompanyava, es documenten tres peces geomètriques de sílex, una eina d'os molt polit i un altre no tant, localitzat darrera del crani de la noia. Aquestes troballes resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
 | |
|
Per acabar amb el sepulcre, direm que es pot datar vers el Neolític mig- final, vers el 3500-2700 a.n.e.
Ara anem a pel tercer megàlit de la necròpoli. Per arribar-hi, desfem el camí fins al cotxe i a peu tirem com si tornéssim a Ceuró uns 200 metres. A aquest punt, el dolmen ens queda a la nostra dreta a la part superior del camí.
Es tracta d'un sepulcre inèdit que fou descobert a la rehabilitació de Ceuró I l'any 1993. Aquest sí que no tinc cap mena de dubte de que es tracta d'una cista solsoniana (tot i que la Generalitat diu que és, novament, un sepulcre megalític indefinit) que amida 1.20 metres de llarg, 1.00 metre d'ample i 67 centímetres d'alçada. La neolítica tomba consta d'una obra tumular molt clara, d'uns 8 metres de diàmetre delimitada per un anell contenció, visibles a la banda nord-est del sepulcre.
 | |
|
A l'excavació, Lluís Guerrero va trobar restes d'un home d'uns 40-45 anys i una dona d'uns 18-25, juntament amb un parell de restes ceràmiques. Aquestes troballes resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Com hem dit abans, és d'època neolítica, en concret, del Neolític mig-final, vers el 3500-2700 a.n.e.
Desfem el camí i tornem a la C-26 direcció Solsona fins a arribar a l'alçada del coll de Clarà, aproximadament al quilòmetre 96. Llavors agafarem el desviament que mena fins a l'església de sant Andreu de Clarà i després ens dirigirem cap al Dolmen de Clarà, que està senyalitzat.
Segons Carreras i Tarrús, és possible que sigui un dolmen simple amb vestíbul pou, o bé amb corredor curt, amb unes dimensions internes de la cambra de 1.90 metres de llarg, 1.65 metres d'amplada al davant i 1.45 metres a la capçalera, i 1.50 metres d'alçada conservada. El corredor o vestíbul fa 1.70 metres de llarg, 75 centímetres d'ample i 1 metre d'alt (mides d'en Serra i Vilaró), i documenten un túmul de 7/8 metres de diàmetre, amb clares mostres de l'anell de contenció.
Fou excavat per Joan Serra i Vilaró entre el 1915-1920 i documentà diversos fragments de vasos carenats, 1 nansa de cinta del Bronze antic-mig, 1 fragment de làmina de sílex, 1 dena discoïdal de pedra, 1 altra en os, 1 anella de bronze, 14 cranis humans i quantitat d'ossos llargs. Lídia Fàbregas Solé el tornà a excavar l'any 2004 i en recuperà 3 fragments de vores de possibles cassoles campaniformes d'estil pirinenc,1 fragment ceràmic amb apèndix de botó, diversos fragments ceràmics del Bronze final, 1 fragment i 3 ascles de sílex, 1 taló d'una destral de pedra polida, 1 fragment d'anella de bronze i 1 dena de pasta vítria. També es van trobar quantitat d'ossos humans a una cantonada de la cambra, aquests datats per carboni 14 vers el 889-819 a.n.e, el que confirma la seva reutilització, ja que, per les restes documentades, es podria dir que el sepulcre és d'era calcolítica, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.
Després de la visita a aquest megàlit, agafarem un corriol que surt a no gaire distància al nord del sepulcre, el seguirem fins a trobar una clariana al bell mig del bosc, llavors virarem cap al sud-est tot anant camp a través a una zona de fàcil caminar per la seva planícia i ombra, ja que està plena de pins. Allà recercant, trobem la cista megalítica dels Clots del Solar II, que com es pot veure estava en estat de consolidació-excavació.
Aquesta gran cista solsoniana fa 2.10 metres de llarg per 1.30 d'ample per 1 metre d'alçada. La veritat és que per quadrar totalment amb una cista solsoniana hauria de ser un xic més petita, pel que els arqueòlegs creuen que és una evolució de les típiques cistes, donant pas a dòlmens, com per exemple, el de Clarà.
Serra Vilaró publica unes troballes de tres esquelets a la seva prospecció i diverses plaquetes de bronze i coure, pel que ell el posiciona a l'edat dels metalls i a l'excavació efectuada el 2004 es varen trobar més restes òssies dins i fora de la cambra, corresponents a 8 individus més, juntament amb un fragment de sílex, i una fulla sencera d'aquest material. Amb aquestes peces, i les que documenta Serra i Vilaró, podem dir que aquest sepulcre va ser construït en algun moment del Neolític i reutilitzat fins al Calcolític/Edat del Bronze.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Per si no en teníem prou per a dubtar amb la datació d'en Serra i Vilaró, es va datar amb carboni 14 una mostra d'os que no estava gaire contaminada i, segons es documenta, era d'un individu del Neolític final.
Tornem al cotxe i continuem la mateixa pista. Arribem a una bifurcació i agafem la branca de la dreta. Poc després, apareix un encreuament amb tres opcions i agafarem la de més a l'esquerra, en direcció a la masia del Marmí i la necròpoli de Llord. Un cop arribats a la masia, deixem el cotxe i prenem el camí senyalitzat que en pocs metres duu a la necròpoli.
Comencem l'itinerari senyalitzat amb la companyia del gos de la casa per la cista solsoniana del Llord I.
El primer sepulcre de l'estació megalítica del Llord (se'n documenten 10), fou excavat per Serra i Vilaró l'any 1917, que el cataloga com a sepulcre de fossa, però segons la Generalitat a l'última revisió efectuada per l'arqueòloga Lídia Fàbregas Solé, es tracta d'una cista megalítica del Neolític final. Segons Castany i Llussà, té unes dimensions internes de 1.60 metres de llargada, 85 centímetres d'amplada i 1 metre d'alçada/fondària.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Com a mínim, ha estat "oficialment" excavat dues vegades, ja que en Serra i Vilaró ja se'l va trobar remenat, i una altra de Lluís Guerrero, vers el 1973. De la primera, el mossèn en documenta les restes de 2 individus.
A banda, al Museu Diocesà i comarcal de Solsona, hi ha identificat com a aixovar del sepulcre: 40 punxons d'os a trossos, 1 plaqueta d'os amb dos forats de suspensió, i fragments d'un altre, 3 destrals de pedra polida, tres peces de sílex, 1 cargol marí foradat i 2 ullals de senglar.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Hem inserit les dues fotografies que hi ha del parament funerari del sepulcre a la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà, tot i que el més segur és que si busqués entre les nostres fotografies també en tindria, no sé quantes vegades hi hem anat al museu, és un clàssic familiar.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Les restes humanes que també es troben al Museu són de 6 individus, 2 trobades pel mossèn i 4 que va recuperar en Guerrero, que després de l'estudi antropològic que va fer, resulten ser 2 adults, un d'ells és masculí d'entre 30-35 anys i un altre de sexe indeterminat d'uns 25-30 anys, i 2 infants de 9-10 anys. A banda, hem trobat que Renata Henneberg i Carmen Demiguel identifiquen l'any 2001 restes de dos subadults d'entre 16 i 18 anys, possiblement eren les restes de Serra i Vilaró.
Continuem per la cista del Llord II, que es troba creuant la riera i seguint uns metres pel corriol.
Ens trobem davant d'un sepulcre clarament atrinxerat a la davallada del turó. Clarament es tracta d'una cista solsoniana de planta trapezoïdal amb unes dimensions màximes de 1.30 metres de llargada per 70 centímetres d'amplada i 90 centímetres de profunditat màxima.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
A l'interior d'aquest petit sepulcre, s'hi van trobar les restes humanes de dos individus, que segons en Serra i Vilaró foren enterrats a l'hora (totalment d'acord). És el típic estil d'enterrament de les cistes solsonianes.
En Josep Castany va més enllà i n'identifica un home de 25-30 anys i una dona de 20-30.
- |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
La més que possible parella anava acompanyada d'un aixovar prou extens, es documenten 60 punxons d'os, 2 ullals de senglar oberts pel mig i foradats, aquests localitzats a banda i banda del crani, com si fossin arracades, i, a sobre de la coberta del sepulcre, es va localitzar un munt de pedres amb una ascla de sílex entre elles i un tros de mola granítica.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Les restes humanes i l'aixovar relacionat són dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, tot i que ha desaparegut l'ascla de sílex i el tros de mola.
Just davant, enclotat a la mateixa vessant del turó, veiem la cista III de l'estació de Llord.
També fou visitat per Serra i Vilaró, tot i que no en fa gaire esment, potser degut a que, com es documenta, era molt malmès. Segons es descriu, al moment de la seva restauració i consolidació només quedaven al seu lloc dues de les lloses, les altres havien estat endutes per l'aigua de la riera, però aquestes van ser recuperades i col·locades al seu lloc original. Un cop refet, es poden aportar unes dimensions de 1.60 metres de llarg, per 1 metre d'ample, per una alçada màxima de 75 centímetres.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
Al seu interior, es recuperaren un punxó i diversos fragments ceràmics, acompanyant un esquelet humà, que Lluís Guerrero atribueix a un adult de sexe indeterminat.
Apa, un més! Anem a per la cista del Llord IV, que localitzarem seguint el camí marcat.
Ens trobem davant d'una cambra sepulcral rectangular, en la que es veu clarament com les lloses han estat escapçades, molt possiblement per maquinària agrícola. La cambra amida 2.05 metres de llargada i 96 centímetres d'amplada; de l'alçada del sepulcre, en queden uns 30 centímetres.
Aquestes mides es poden assegurar, gràcies a l'enllosat que persistia a la seva excavació.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
No es documenta cap tipus de resta a la seva excavació.
Seguim la ruta marcada trobant-nos l'imponent menhir del Llord, que em penso que tenia un cartell com a Llord IX, nosaltres no l'anomenarem així, i simplement el deixarem com a menhir del Llord. Que no li posem Llord IX té una explicació, que més tard donarem.
Segons les dades que aporta la Generalitat, té una alçada de 2.50 metres, una amplada de 1.90 metres i un gruix de 30 centímetres, i va ser reaixecat i consolidat l'any 1999, ja que es trobava partit en dos. Les dates del seu aixecament inicial van en consonància amb la necròpoli que presidia, cap el que ells consideraven al moment de fer la fitxa del jaciment del Neolític mig-final, vers el 3500 - 2500 a.n.e.
Ara ens ha sorgit un problema i és que, segons Tarrús i Carreras, aquest menhir presidia la necròpoli del Llord, pel que seria contemporani a les cistes, seria del Neolític mitjà ple, vers el 3900-3400 a.n.e. Creiem que és degut al recent canvi de les eres prehistòriques, on el que s'ha fet, endarrereix i allarga algunes eres, pel que potser s'hauria d'endarrerir també alguna cista, que no disposes d'una datació per C-14. Ells diuen que amida 1.80 metres d'alçada per 1.72 d'amplada i que té un gruix de 37 centímetres. Com veiem, el tema de l'alçada varia molt, segurament degut a que les dades de la Generalitat es deurien prendre amb el monòlit encara estintolat a terra.
Ara que ja hem vist un menhir... continuem amb les cistes. Tot seguint el camí, vam trobar la tomba del Llord VII.
També fou excavada pel mossèn, que documenta, i aquí ve la cosa inusual, un bou escapçat, del que s'han trobat possibles restes d'ell a l'entorn immediat del sepulcre. Per tant, aquest enterrament és ritual, de fet, es troben paral·lels a diversos països.
La cista fa 2.00 metres de llargada, 60 centímetres d'amplada i 45 d'alçada màxima. i consta d'una petita obra tumular, com diu en Castany, només per mantenir dempeus el sepulcre.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
De nou, seguim les senyalitzacions i ens trobem amb la cista del Llord VI.
Un nou sepulcre excavat per Serra i Vilaró, i reexcavat i restaurat per Castany l'any 1998, que documenta que arquitectònicament és molt semblant a la tomba número V del Llord, però un xic més petita; 1.80 metres de llarg, 87 centímetres d'ample i 80 d'alçada.
En Castany i Llussà, presenta aquesta planimetria.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
A l'interior, s'hi van trobar insignificants restes òssies i una peça trapezoïdal de sílex blanc, avui en dia desapareguda.
Acabem la ruta d'avui per la cista del Llord V.
També fou estudiat i excavat per Serra i Vilaró l'any 1917, i també sabem que el 1973 en Lluís Guerrero va fer un estudi antropològic del qual no en tenim cap mena d'informació, una pena ja que podríem haver datat, com a mínim les restes humanes del sepulcre i hipnotitzar una data constructiva d'ell.
Segons Castany, les dimensions d'aquest megàlit són de 1.90 metres de llarg, 1.05 metres d'amplada i 1.10 metres d'alçada a totes les seves lloses.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
El mossèn va recuperar, de l'interior del sepulcre, les restes de dos cranis humans, un d'ells encara in situ quan es va fer la neteja del 1992. En aquell moment es recuperaren unes quantes peces dentàries i un fragment cranial de la banda nord-est de la cambra i diversitat d'ossos, que, segons Lluís Guerrero, eren pertanyents a tres inhumacions, dos d'elles d'adults de sexe indeterminat d'entre 20 i 30 anys i una de subadult masculí de 14-20 anys.
 |
| Extret d'"Els megàlits neolítics del solsonià", de Josep Castany i Llussà |
A banda dels tres individus, també van aparèixer un queixal i un incisiu d'èquid.
Ja per acabar, només dir que falten diverses cistes. La del Llord VIII va desaparèixer amb el pas del temps i la vegetació, però es té constància d'ella a principis de segle. Les cistes X i XI van desaparèixer quan es va aplanar el camí paral·lel a la riera i se'n té constància d'elles fins ben entrat el segle XX.
Nosaltres no hem volgut anomenar el menhir com a IX del Llord, ja que pensem que la numerologia se li hauria de donar a la quantitat de tombes, no a la quantitat de monuments megalítics. Són megàlits diferents, però que, vaja, és un tema de cadascú, però aquest és el nostre parer.
Comentar també que hem tornat a visitar aquesta necròpoli el 2022 i el camí d'accés que vam fer el 2013 va quedar afectat fa uns anys per l'ampliació del Mas Marmí. Ara el circuit comença per on nosaltres vam acabar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada