Poblat a Alcanar

Al dia següent dels poblats de Castelló, en visitarem un més, molt proper a a la zona del Baix Maestrat on vam ser ahir, en concret a terres del Montsià, al terme municipal d'Alcanar.

El trobarem sortint d'Alcanar per la TP-3318 en direcció nord. Anirem rectes per ella i, a  uns 1.9 quilòmetres d'haver deixat Alcanar a la nostra esquena, divisarem un desviament a la dreta, on, si ens hi fixem bé, podrem veure una petita capella tot just passar aquest desviament, és la Capelleta del Remei. Girarem per aquesta sortida seguint uns 600 metres més, trobant a l'esquerra l'ermita del Remei. Allà aturem el cotxe a l'ombra dels frondosos arbres. A peu, seguim pel camí marcat tot veient les oliveres mil·lenàries que hi ha, fins a arribar al tancat del poblat. Les visites del poblat són guiades, a mòdic preu de tres euros (crec recordar), i van fent-ne durant tot el matí.

El poblat de la Moleta del Remei és molt semblant, per no dir idèntic, temporalment parlant, als de la contrada, segle VII – II a.n.e. Tot i que resta molt destruït pels treballs agrícoles, que ha rebut la zona, i segons les excavacions arqueològiques, estem davant d'un important poblat de la primera Edat del Ferro (mitjans del segle VII a.n.e.).

La fi d'aquesta etapa d'ocupació és deguda, segons els arqueòlegs, a causa d'un atac extern. De fet, els poblats propers van patir, igual que la Moleta, un abandonament sobtat a la mateixa era, vers el 600 a.n.e. Durant 150 anys, va restar deshabitat, fins que va ser ocupat per la societat ibera, que el va mantenir ocupat fins al seu abandonament durant el segle II a.n.e. Es diu que és l'únic poblat iber de la banda sud catalana que ha estat ininterrompudament habitat.

Aquesta és la imatge del poblat de la Moleta del Remei feta amb un dron. Cal dir, que aquest sí que es troba a la ubicació habitual dels poblats d'aquesta era (dono fe). En aquesta zona i en època ibera,era habitat per la tribu dels Ilercavons, però cal recordar que són els segons amos del poblat... els primers, una tribu de l'Edat del Ferro.

Extret del web de la Universitat de Barcelona

Cercant per internet, hem trobat aquesta idealització del poblat a l'Edat del Ferro, com a mínim és molt curiosa. És produïda pel Grup de Recerca Arqueològica de la Protohistòria, de la Universitat de Barcelona. La teòrica fisonomia del poblat no deu d'anar gaire desencaminada, ja que ells mateixos el van excavar des del 1985 al 1997.

Extret del GRAP, del web de la Universitat de Barcelona

Encara ens queda més clara la hipòtesi constructiva del nucli, veient la planta de les restes sorgides a l'excavació.

Extret de les guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Pel que la planta idealitzada, recordem de l'Edat del Ferro, seria així.

Extret del GRAP, del web de la Universitat de Barcelona

Defensivament parlant, a l'Edat del Ferro, es basava en una imponent muralla de 2 metres de gruix de mitjana.

Comencem la visita al poblat tot endinsant-nos a ell per l'entrada del nucli de l'Edat del Ferro... de fet, sempre s'ha entrat per aquí tot i que ha rebut actualitzacions a l'era ibera.

Entrada al poblat des del segle VII al II a.n.e.

Aquest primers constructors van escollir aquest turó situat prop de la costa, que actualment es troba a 3,8 quilòmetres, vers aproximadament mitjans del segle VII a.n.e., i en van construir aquest hàbitat de planta ovalada d'uns 2800 metres². Es contempla una lleugera diferència dels poblats d'aquesta edat, que, per norma, eren bastits amb una plaça central on desembocaven totes les cases... és una construcció en forma d'espiral segons el GRAP. Sembla prou clara la intenció de construir un poblat de grans dimensions. De fet, com es veu a la planta de les restes de l'excavació, aparegueren bases de murs de cases a la primera terrassa que fa el turó.

Les estances d'aquesta era són de planta rectangular, de mitjana de 21 metres², quasi totes de 3 x 7 metres, sense compartiments i amb una llar de foc al bell mig. Algunes d'aquestes estances van ser utilitzades puntualment com a estables, tallers metal·lúrgics, etc.

Les primeres campanyes d'excavació foren vers l'any 1961 per part del Museu Arqueològic de Barcelona, que actualment és el de Catalunya, sota la direcció d'Eduard Ripoll i Perelló, director del Museu i deixeble de Lluís Pericot. El 1985, es va tornar a excavar, aquest cop sota la coordinació del GRAP de la Universitat de Barcelona. Ells van fer efectives 13 campanyes d'excavació arqueològica, que comprenen el 75% del poblat.

De l'Edat del Ferro, es documenten un total de 41 estances, amb l'únic sistema defensiu de la muralla. A l'excavació, es va trobar divers material ceràmic a mà, alguns dels fragments amb decoració de cordons digitalitzats i mugrons, diverses restes de ceràmica fenícia "arcaica", morters i trípodes.

Entrem a la fase ibera, però de fet, el poblat no va variar la seva estructura bàsica en tota la seva vida, però com hem repetit diverses vegades, s'hi van afegir algunes estructures i el creixement del poblat és prou obvi.

Extret de les guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Hem trobat aquesta idealització d'època ibera, que té bastant bona pinta. El poblat hauria rebut algunes modificacions en les dues etapes iberes en les que el poblat es va mantenir ocupat, com la construcció de la torre defensiva de base quadrangular, pel que la seva entrada quedaria prou més ampla, diverses estances més, magatzems, estructures defensives, etc.

Ara inserim una planimetria de les restes iberes per fer visible l'aprofitament de les restes del Ferro.

Extret del GRAP, del web de la Universitat de Barcelona

En aquesta nova fase d'ocupació, les grans estances del Ferro es van compartimentar, però es va mantenir, refent a trossos, la muralla exterior. Tot i que segons hem pogut saber, el vistós sistema defensiu no tenia una finalitat militar, sinó que eren elements de prestigi per indicar el nivell social dels seus habitants, que es calcula que deurien ser entre 300 - 400 persones.

El que ens va sorprendre més de la visita en la que veus in situ les restes iberes, van ser aquestes estranyes estructures, que més tard vam saber que eren graners, segons en Paco, el guia de la visita.

Cercant informació, podem afirmar el que ens va dir. Són espais que eren utilitzats per l'emmagatzematge de gra en elevació, i així evitar la humitat provinent de terra. Com els horrea que hi ha a Astúries i Galícia. D'aquest estil, només s'hi documenten 6 poblats més, 2 a Castelló, 2 a Alacant, 1 a Albacete i 1 a Narbonne (França). Es diu que aquests graners podrien contenir més de 15 tones d'aquest material. La majoria de poblats d'aquesta cultura utilitzaven altres estils d'emmagatzematge, així com les típiques sitges, emmagatzematges amb ventilació, etc. Per això ens va sobtar tant, no ho havíem vist mai.

Inserim la idealització de l'anomenat edifici singular I, segons el Museu d'Arqueologia de Catalunya. Ens sembla prou factible que utilitzessin aquest sistema, ja que pel que hem trobat, aquest tipus de magatzem en alçada, es documenta ja al mil·leni VII a.n.e., però al Pròxim Orient, una societat prou més avançada que la nostra.

Extret de les guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Això quadraria bastant amb el fet de que, segons les arqueòlegs, estem parlant del poblat amb la gent més distingida de la tribu dels Ilercavons. S'ha arribat a aquesta conclusió  segons les restes recuperades d'aquesta era i també pel fet, com hem dit abans, de que el poblat va estar ocupat ininterrompudament durant tota l'etapa ibera.

A l'era ibera, es documenta un total de 66 estances entre zones de pas, estructures defensives, habitatges, etc. en els 4000 metres² que abraça ara el poblat. També hem trobat que a tres dels edificis del nucli, s'hi han trobat enterraments “infantils”... fet prou típic en els poblats ibers.

Les restes arqueològiques que es documenten a l'Iber ple demostren que minva considerablement la importació que hi havia al Ferro, tot i que les que hi ha segueixen sent de luxe, la majoria són articles grecs (ceràmica àtica de vernís negre i figures roges i d'altres elements). Aquestes restes demostren que els ibers d'aquest poblat mantenien una propera relació comercial amb els grecs establerts a Empúries. També d'aquesta primera etapa ibera s'evidencien contactes comercials amb els Púnics, sobretot amb Eivissa. Les restes ceràmiques gregues són les més antigues, de cap el 450 a.n.e.

A l'Iber final, encara arriben menys productes d'importació. Al segle III, quasi tot el mercat exterior, de luxe això sí, es redueix a importacions des del Golf de Lleó. Al segle següent, arriben sobretot des d'Itàlia (ceràmica campaniforme).

Totes les restes recuperades són exposades, en petita quantitat, al Museu de les Terres de l'Ebre i a la Casa O'Connor d'Alcanar, on tenen la majoria d'elles.

Durant aquest segle, la quantitat de població va minvant fins a la desaparició.

Ara ja donem per acabada l'excursió de cap de setmana. Fem un mos al bar de l'ermita i tornem cap a casa, que ja tenim ganes de descansar.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Moleta del Remei: 31T 286781 4492733

Poblats al Baix Maestrat

Nova entrada de poblats, aquesta la Comunitat Valenciana.  En concret, anirem a Castelló, als termes municipals de Benicarló i Vinaròs.

Avui, anirem a dos poblats ibers, sobretot el primer, del més curiós com a poblat iber que hem vist. Es troba al terme municipal de Benicarló, i, tot i que les visites són guiades i teatralitzades, després del corresponent pagament (2 euros o així), és molt, però molt recomanable anar a visitar el conegut com a poblat del Puig de la Nau.

Es tracta d'un poblat construït a finals de l'Edat del Ferro, vers el començament del segle VII, per la seva ubicació geogràfica, es tracta d'un poblat iber de la tribu dels Ilercavons. Sempre anomenarem aquest poblat com a iber, ja que les restes que es poden veure són d'aquesta era de l'edat del Ferro, tot i que no és exactament l'estil típic, començant per la seva ubicació. Contràriament a la norma de situar els poblats a les parts planeres dels cims dels turons, aquest es troba a la seva vessant. Sí que és veritat n'hi ha que abarquen zona de desnivell de l'elevació muntanyosa on es troben, però és fruit de petites ampliacions posteriors a la seva creació.

Aquesta és la situació del poblat en vista aèria. Com es veu a la imatge extreta des del Google Maps, l'enderroc humà modern per a la construcció de vivendes, carreteres, etc., ha deixat el poblat al vell mig de diverses pedreres. És un poblat fortificat, com denoten les restes de la muralla, un torre defensiva de base semicircular i evidències clares de dos més, a banda, de dues avantmuralles, i un únic accés al poblat. Pel que per la seva ubicació i el sistema defensiu, aquest poblat és realment molt interessant, peculiar i únic, i a sobre, amb un gran estat de conservació... m'hauria agradat veure'l abans de que decidissin fer la pedrera al costat, pedrera que segons hem pogut saber, ha enderrocat 2/3 del poblat.

Extret de Google Maps

Potser el que ens va cridar més l'atenció del poblat és que no se situés en una plana a la part alta del turó, tots els carrers són costeruts. Els nens, de nou, van gaudir d'allò més, i més quan van veure la teatrelització que fan de la vida ibera.

Es conserven les estructures de 38 estances, dividides en 8 carrers que s'han excavat a dia d'avui. Entre aquestes estances, n'hi ha de diversa funcionalitat, com poden ser vivendes, tallers i magatzems. Com tots els poblats ibers, les seves estances tenien dues alçades, de les que a dia d'avui en resta la inferior, feta de pedra, mentre que la part superior ha desaparegut al ser construïda amb materials peribles.

El poblat fou abandonat pacíficament a principis del segle IV a.n.e. Es creu que aquest fet, sense cap guerra pel mig, fou produït per la sobreexplotació dels recursos naturals de la zona, que eren la font econòmica més important del poblat.

Aquest nucli protohistòric va rebre la primera jornada d'excavació l'any 1974, més que res, per documentar-lo, i ja de pas, per tenir controlades possibles destrosses per part de la companyia que té la pedrera del costat, que com hem dit abans ja havia enderrocat dues terceres parts del poblat amb anterioritat. A dia d'avui, en resten uns 2000 m², habilitats i oberts al públic.

Extret de Castellonarqueologico.es

Segons les excavacions efectuades, devia de ser un poblat amb gran quantitat de comerç, ja que s'hi documenten diverses i variades restes fenícies. Es descriu en el seu estudi que fou un dels primers poblats en tenir importacions des de l'altra banda del Mediterrani.

Copa àtica s. V a.n.e. (extret del web Castellonarqueoligico.es)

Però parlant de troballes, cal remarcar el conegut com a tresoret del Puig de la Nau.

Extret del web Castellonarqueologico.es

Aquest tresor era format per un conjunt de peces de joieria i complements d'ornamenta personal, que segons documentació formava part d'un dipòsit ritual. Es composa d'1 braçalet de plata, 1 passador bicònic d'or i 4 arracades també d'or.

Aquest material va ser descobert en una estança tocant al mur defensiu, que, segons hem pogut saber, deuria de ser un antic magatzem, segons les restes arqueològiques que s'hi van trobar a l'interior. Al segle VI a.n.e., ja era “ibèricament ocupat”, tot i que el seu moment de màxima rellevància ibera fou al segle V a.n.e., a finals de l'iber antic començament de l'iber ple, pel que a l'excavació del poblat sorgiren diverses monedes d'aquesta era, pesos de teler, àmfores, pedres de molí, etc.

Extret del web elpardalot.com

Tot i això, la situació geogràfica del poblat permetia un comerç del més variat, fent que arribessin al poblat àmfores massaliotes provinents del sud de França i que s'utilitzaven per a transportar el preuat vi francès; les copes àtiques i demés provinents d'Atenes, diversos productes més d'Andalusia i també vi d'Eivissa. Això vol dir que el que el comerç "luxós" del poblat, era mig púnic i mig grec.

D'altra banda, els articles d'ús quotidià eren, com es diu a dia d'avui, de proximitat, els atuells ceràmics provenien del Mas d'Argó de Cervera, i les pedres de granit provenien de Tarragona. Aquest comerç de proximitat facilitava l'adquisició d'altres materials que no produïen: com poden ser fíbules, anells, penjolls, collars i d'altres elements de plata o d'or, com arracades, penjolls, segells i braçalets.

Fíbules anulars s. V a.n.e. (extret del web Castellonarqueologico.es)

Com tot poblat, té la seva necròpoli associada, avui en dia desapareguda, que es localitzava a la part planera que hi ha als peus del turó. D'ella, es van extreure 14 tombes d'estil típic d'aquesta era... incineració, urna i enterrament d'aquesta amb algun aixovar. Tot i això, a les excavacions de l'antic nucli de cases, també s'hi van trobar tombes de nadons sota el sòl de les estances, tret comú dels poblats ibers. També s'hi van trobar diversos amuntegaments d'ossos d'animals, i, el que sí és més novedós per a nosaltres, restes d'ossos de persona adulta, que segons els estudis sembla ser que estaven exhibides al mig del carrer.

A començament de la dècada dels 80, es produí una excavació a la necròpoli del poblat, on aparegué una peça del tot curiosa en una de les tombes. Es tracta d'una peça d'origen egipci. Aquest és conservat al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana.

Extret de l'estudi: UN JOIELL D'ARGENT EGIPTITZANT DEL PUIG DE LA NAU DE BENICARLÓ
 (EL BAIX MAESTRAT) de Josep Pardo i Parcerisa

El segell és construït sobre plata i té unes dimensions de 19 mil·límetres d'alçada per 9 d'amplada i 2 mil·límetres de gruix. El més probable d'aquesta peça, degut a les seves dimensions i que no té cap tipus de perforació, és que anés encastat a algun lloc. Els estudiosos diuen que es tracta d'una peça de caire religiós.

Deixem el més que curiós poblat i ens dirigim a Vinaròs, per a visitar el petit poblat de la muntanya que li dona nom, el Puig de la Misericòrdia. Per arribar-hi, sortim del poblat del Puig de la Nau i emprenem la CV-138 en direcció est vers la N-232, que prenem a la dreta direcció Vinaròs. A la segona rotonda que ens trobem, just abans d'entrar al nucli esmentat, sortim per la primera, tot anant per la N-340. Uns 260 metres més tard, tot just on hi ha una benzinera de marca típica espanyola, ens desviem a la dreta. Per aquesta avinguda passem dues rotondes seguint rectes i a la tercera ens desviem per la primera a la dreta. En uns 130 metres, s'acaba aquesta nova avinguda, tot i que podem seguir rectes per l'anomenat camí de Sant Gregori, que més tard va paral·lel a les vies del tren uns metres. Arribem a un punt on ja no podem seguir i ens obliguen a girar a la dreta; així ho fem i, a la vintena de metres, girem de nou a l'esquerra prenent un carrer que seguim 350 metres fins a la seva fi. En aquest punt, ens creuem amb el camí de l'ermita de Sant Sebastià i, 1.6 quilòmetres més tard, passa a dir-se camí de l'ermita. Seguim aquest fins a trobar el Santuari a mà dreta. Allà mateix, deixem el cotxe i, a peu, ens dirigim al sud per un camí habilitat entre un jardinet on hi ha com una era i un monument d'aquells que a mi em fan "yuyu", immens, es veu amb el maps i tot!! En acabar-se el jardí, virem a l'esquerra i, en 25 metres, topem amb el "poblat" del Puig de la Misericòrdia.

Extret de Castellonarqueologico.es

Es tracta, d'un jaciment protohistòric amb tres etapes d'ocupació: la més antiga de l'Edat del Ferro, vers el 650-550 a.n.e.; una a l'inici de l'etapa ibera, vers els segles VI–V a.n.e.; i l'última, de l'etapa final de l'època ibera, vers mitjants del segle II a.n.e. fins a finals del II principis del segle I a.n.e. És un petit hàbitat amb restes de murs que ens van semblar bastant alts i gruixuts, com per a un habitatge rural de dedicació agrícola, tot i això, amb una estructura prou típica ibera... però vam veure una cosa ens va cridar molt l'atenció...

Jo diria que són rocs radials defensius com n'hem vist a poblats ibers, realment molt, però molt fortificats. Ens va semblar curiós que amb la poca rellevància, que crèiem devia de tenir l'assentament, estigués tant fortificat. Clar, tot això abans de saber que era un punt de connexió entre poblats, i que, molt possiblement, al veure-ho posicionat geogràficament al plànol, també fos un punt de vigia per a tots ells.

Com hem fet amb Puig de la Nau, tractarem aquest jaciment com a “poblat” iber dels Ilercavons, tot i que com ja hem comentat la seva vida útil fou entre els segles VII i II a.n.e.

De la primera etapa de vida del poblat en sabem que aquest era bastit en plantes rectangulars, fetes de fang i productes peribles. Es documenta de les excavacions diversos bols fets a mà amb cordons digitats, però també productes d'importació fenícia, sobretot àmfores procedents d'Andalusia.

Ceràmica a mà del s. VII a.n.e. (extret de Castellonarqueologico.es)

De la primera etapa ibera, es documenta un mur de més de 4 metres d'amplada en alguns llocs. Tot i això, el punt per on s'accedia a l'espai fortificat no s'ha identificat.

Les troballes arqueològiques descobertes en aquest estrat daten la seva construcció a partir del 550 a.n.e. Aquestes són restes ceràmiques gregues, tot i que les més abundants són fenícies, potser mantenint el comerç d'Andalusia de l'Edat del Ferro. Entre elles, s'hi troben àmfores, plats trípodes, atuells de boca ampla i fragments de vasos bicromats.

Pel que fa a les troballes iberes, es documenten les primeres produccions ceràmiques a torn decorades amb bandes i filets, i bols d'ús culinari o emmagatzematge. També es documenta que el “poblat” s'abandonà vers el començament del segle V a.n.e.

L'últim assentament, el segon iber, és el que es documenta millor, se'n diu que deuria de ser una residència fortificada totalment diferent de l'anterior, que tindria un carrer o plaça central entre les edificacions de l'hàbitat iber. Es creu que es dedicava bàsicament a l'explotació agrària, i que també era un possible punt estratègic per a la connexió entre poblats i assentaments de la zona.

Hem de pensar que, a banda dels que hem marcat a la fotografia, a poca distància de la Moleta del Remei, hi ha el poblat de Sant Jaume, i al terme municipal d'Ulldecona, que es troba un xic més amunt, n'hi ha més. Igual que a Benifallet, Tivissa, Vinebre i Gandesa.

L'hàbitat fou edificat vers mitjans del segle II a.n.e., com denoten les restes de vasos de bernís negre i àmfores itàliques, trobades en aquest estrat a l'excavació. En aquest moment, com hem dit abans, el jaciment arqueològic del Puig de la Misericòrdia devia de dedicar-se sobretot a temes agrícoles segons les troballes obtingudes, entre elles una falç de ferro, típica de la poda de vinyes.

Falç de ferro forjat del s. II a.n.e. (Extret de Castellonarqueologico.es)

També s'hi ha trobat en aquest estrat, quantioses restes ceràmiques a torn decorades i algunes fins i tot pintades amb aus i peixos, provinents de bols, plats, atuells, etc.. Pel contrari, n'hi ha ben poques a mà.

Ceràmica s. II a.n.e. (extret de Castellonarqueologico.es)

Tot això, ja pertany a la República Romana, pel que es creu que molt possiblement fou abandonat pels seus habitants, per a anar a viure a una vil·la a finals del segle II a.n.e. principis de segle I a.n.e. Amb això, recollim i anem a l'allotjament, que ja estem, tots quatre, un pel cansats... demà seguirem amb els ibers, però ja a Catalunya.

Coordenades UTM(ETRS89):

Puig de la Nau: 31T 280952 4483726

Puig de la Misericòrdia: 31T 282357 4486943

Dolmen al districte de Prades XI

Avui, acomiadant-nos dels Pyrénées Orientales per aquesta vegada, ens dirigim a veure un dolmen que queda lluny de les altres zones on en tenim de pendents, però ubicat dins de la zona megalítica del centre d'aquest departament que ja tenim gairebé liquidada. A més, el temps no acompanya i no podem aventurar-nos a la muntanya. Dit tot això, ens dirigim al municipi de Trévillach. Si hi arribem venint des d'Ille-sur-Tèt i Montalba-le-Château per la D2, poc després de sortir de Trévillach, al Col des Auzines, trobem un desviament a l'esquerra cap a Tarerach i Vinça per la D13. 400 metres més enllà, agafem una pista asfaltada que surt a la dreta i la seguim durant 2 quilòmetres. A aquest punt, prenem el camí de l'esquerra, en forma de pista sorrenca d'estat irregular, que ens duu fins l'inici del bosc municipal de Campoussy després de fer 1.6 quilòmetres més, on hem de deixar el cotxe (si hi anem amb un cotxe normal, és millor deixar el cotxe abans perquè el camí té trams complicats). El dolmen que busquem es troba a uns 20 metres de la pista a una zona força embardissada (recomanable dur GPS) i amb altres rocams propers.

El sepulcre de l'Eygassier o la Mort de l'Éguassier és força llarg, però estret, i no conserva la llosa de coberta a lloc, tot i que es pot veure caiguda un extrem de la cambra. Aquesta mesura uns 2.60 metres de longitud per 0.90 d'amplada, i conserva una alçada màxima de 0.64 metres. Té aparença de ser una cambra simple i es pot veure el túmul de pedruscall entre les bardisses.

La primera vegada que s'esmenta la seva existència va ser el 1950 quan el va publicar en Lluís Pericot, tot i que l'alcalde de Sournia, Lucien Piéchon, i Pierre Ponsich, ja n'havien donat referències anteriorment. Quan va ser visitat el 1964 per Jean Abélanet, es va constatar que havia estat espoliat i no es va excavar. No tenim constància de posteriors actuacions.

Per la morfologia de cista megalítica, el podríem datar al Neolític mitjà o final, però no podem assegurar res.

Acabada la visita i amb uns núvols molt foscos sobre nostre, emprenen la tornada cap a casa.

Coordenades:

L'Eygassier o Mort de l'Éguassier: UTM(ETRS89): 31T, 457715, 4727008

Megàlits als districtes de Limoux II i Narbonne IV

Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.

Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.

Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.

Aquest roc calcari de 2.50 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior.

Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.

Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar. Diuen que havia de ser l'únic lloc del planeta que sobreviuria a la fi del món del 21 de desembre de 2012... només diem que ja som al 2019... Això sí, el pic de Bugarach, de 1230 metres i que es troba allà mateix, és curiós de veure.

Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac  des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.

També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.

Pel que fa a les seves dimensions, hem trobat les mides de cadascun dels ortostrats, però no de la cambra. La coberta, d'unes 8.5 tones de pes, mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.

Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps, els nens al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió.

Desfem el camí fins a trobar de nou la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.

Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. El 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant set botons d'os perforats en V, dues perles òssies i una calcària, un penjoll de càrdium format per set denes, un an anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, una làmina de sílex i restes humanes.

Parlant de dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.

La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.

Coordenades:

Peiro lébado o Peyro dreyto: UTM(ETRS89): 31T, 446675, 4755493

Trillol: UTM(ETRS89): 31T, 465286, 4750302

Paza III o Roudouniero: UTM(ETRS89): 31T, 461875, 4746733

Poblat al districte de Narbonne III

Ja que som de vacances de Setmana Santa, ens acostem a la reserva africana de Sigean, on es poden veure força animals en semi-llibertat. Fa uns anys, nosaltres ja hi havíem estat, però vam pensar que els nens gaudirien de tenir els animals tan a prop. Després de fer un munt de cua, aconseguim entrar al recinte. Fem part de la visita en cotxe, dinem, i fem la resta de visita en cotxe... la visita a peu la deixem per a un altre dia amb menys gent, que entre la cua que hem fet per entrar i la quantitat de gent que hi ha, els nens no gaudirien gaire.

Aprofitant que els nens s'han adormit només sortir del recinte i abans d'anar a l'allotjament, ens acostem a un poblat que hi ha prop de la reserva, al mateix poble de Sigean, l'Oppidum de Pech Maho. Per a arribar-hi des de la reserva, és ben fàcil. Sortim del recinte cap a l'esquerra i seguim rectes 1.150 metres, on trobem una cruïlla a la que agafem la carretera de més a la dreta i travessem un pont. Sense deixar aquesta pista, passem la D-6009 per sota i, poc després, arribem a una carretera secundària a l'alçada d'una empresa de vins, on girem a l'esquerra. 150 metres més endavant, prenem un desviament a la dreta que va a parar a uns camps de conreu a través d'una pista, que seguim aproximadament 1 quilòmetre fins a trobar un camí a la dreta amb les indicacions grogues dels camins francesos. Seguint aquest camí uns 250 metres, arribem a un dipòsit abandonat on hem de deixar el cotxe, ja que hem arribat a les portes del poblat.

Pech Maho va ser descobert el 1913 per Henri Rouzaud, però no va ser excavat fins el 1930 pels amics de Sigean antic (Amis du Vieux Sigean) dirigits per J. Campardou. Posteriorment, Yves Solier va dirigir les excavacions oficials del 1948 al 1974. Des del 1997, les noves excavacions són dirigides per Éric Gailledrat. L'Oppidum de Pech Maho és monument nacional francès des del 1961.

Es tracta d'un poblat fortificat d'1.5 hectàrees amb triple línia de muralles que va ser ocupat des del segle VI a finals del III a.n.e., coincidint la seva fi amb la Segona Guerra Púnica. Sembla que la presència humana al poblat fou discontínua, dividida en tres etapes, que coincideixen amb la construcció de cada una de les muralles.

El poble que l'habitava era el dels Élisyques, coetanis dels pobles ibers de Catalunya, com els laietans, ceretans, etc.

Plànol extret de l'article "La fortification de Pech Maho", d'Éric Gailledrat i Alexandre Beylier

Com ja hem dit, la muralla que l'envolta presenta tres èpoques constructives diferents, el que permet confirmar les diverses ocupacions que comentàvem anteriorment. Aquesta muralla es veu un pèl desproporcionada respecte al poblat, però segurament fou edificada per a mostrar poder a més de per a defensar-se de possibles atacs. Inclús hi ha construït un camp frisi, que després en farem referència.

Dins del poblat, ens crida l'atenció un canal parcialment tapat per pedres. Es tracta d'una sèquia que es troba al carrer principal, que també és el d'accés a la fortalesa durant els segles IV - III a.n.e.

Aquest carrer era molt utilitzat per carros, com denota el desgast de la roca que hi ha més endavant pel pas de les seves rodes. Es veu molt clarament després del gir que fa a la dreta, gairebé arribant a la sortida secundària del poblat.

Inserim un plànol del poblat per a fer més fàcil la seva comprensió en el posicionament de les estances i els carrers. Es troba en francès, però, bé, no cal tenir un francès nadiu per entendre el significat de les paraules.

Extret del web oficial de Sigean: https://www.sigean.fr

Caminant pel carrer principal tot deixant els vestigis d'una torre de quart de cercle a la nostra dreta, i la sèquia darrere, entrem a l'ample carrer principal on hi ha gran quantitat d'estances a mà dreta i esquerra... és on hi ha el que sembla el centre neuràlgic del poblat... si més no, és la part més excavada amb diferència.

A aquesta zona, a la nostra esquerra, s'hi troba el que sembla ser el recinte sagrat i, a prop, s'hi han trobat diversos cranis enterrats seguint els costums de l'època.

L'avinguda principal travessa longitudinalment Pech Maho i, després de passar l'espai sagrat, ens apropa a un nombrós grup d'estances, que, segons la documentació a la que hem pogut accedir, és la zona de magatzems del poblat.

Al final d'aquest carrer, es troba la sortida o entrada secundària del poblat, amb les estances, a dreta i esquerra, dels magatzems de l'oppidum. Aquest et deixa a la part alta del turó... Vam treure el cap un moment, ja que no teníem gaire temps, i ens va semblar veure més restes de la fortificació, ja a extramurs.

Tornem pel mateix carrer cap a l'accés principal i, quan arribem a la sèquia, girem a la dreta, entrant on hi ha el gruix de cases del poblat.

De fet, pensem, i més veient imatges amb Google maps, que la zona de cases era tota la part superior del turó i fins al llindar del bosc, zona on ens trobem ara mateix.

Ja des de fora, fem una volta al recinte delimitat per a veure les restes d'una nova torre que no s'aprecia des de l'interior i, més enllà, un camp defensiu d'estil frisó, com el que trobem a la fortalesa dels Vilars d'Arbeca.

Cal dir que aquesta població va tenir contactes i influències gregues a la seva època inicial, a través d'Etrúria (a l'actual Itàlia) i Empúries, i també amb Marsella, tal com demostren les ceràmiques trobades a les diferents excavacions... tenim la prova amb aquesta copa jònica de vers el segle VI a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A aquestes excavacions, també van sorgir diverses ceràmiques indígenes sense tractar de vers els segles VI i V a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A la segona època d'ocupació (475/450 - 325/300 a.n.e.), va seguir mantenint contactes amb Empúries i Etrúria. Daten d'aquesta època, ceràmiques locals a torn, ceràmiques àtiques i àmfores ibèriques.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

I també un document de venda d'un vaixell, escrit a una tira de plom amb un text en grec i etrusc.

Fotografia del web http://mamediterranee.over-blog.com/

Finalment, a l'última etapa habitada (325/300 -225/200 a.n.e.), es van intensificar els contactes amb Empúries, ja que s'hi ha trobat gran quantitat de ceràmica envernissada negra de la zona de la badia Roses, ceràmica grisa de la costa catalana i àmfores de la mateixa procedència. Algunes d'aquestes peces tenen inscripcions en iber. Per a acabar de confirmar la important relació comercial amb Empúries, es documenten tres ploms escrits en llengua ibera de cap al segle III a.n.e., que, per cert, són els documents més llargs trobats a dia d'avui d'aquesta llengua. Aquests ploms en troben al Museu de Sigean.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

Finalitzada la visita, marxem a l'allotjament a instal·lar-nos i a que els nens juguin una estona a l'aire lliure, aprofitant que fa bo i que aquesta vegada anem de càmping.

Coordenades:

Oppidum de Pech de Maho: UTM(ETRS89): 31T, 496427, 4765828

Dòlmens a Castellfollit del Boix II

Ens acostem aquesta vegada a visitar un dolmen ben formós i un parell de túmuls molt propers, però poc coneguts, ja que pertanyen a un estil arquitectònic poc comú a Catalunya. Concretament, anem al municipi de Castellfollit del Boix, però lluny del nucli, i la manera més pràctica per a arribar-hi és per l'Eix Transversal (C-25): venint des de Manresa, prenem la sortida 120 cap a Castellar i agafem la primera sortida cap a la N-141g a la rotonda que trobem poc després. Un cop a Castellar, girem a l'esquerra cap a la masia de Cal Marquet, interessant i curiosa granja de cria de perdius. Seguim la carretera asfaltada fins que, després d'uns 2500 metres, trobem la pista de sorra que duu a aquest mas. 900 metres més endavant, la pista es bifurca i prenem la branca de l'esquerra. Seguim 850 metres més per a trobar l'entrada al mas, però seguim la pista endavant per la dreta d'aquesta i aparquem una mica més endavant. Des d'allà, caminant una mica vorejant els camps de conreus, arribem al dolmen més aristocràtic, el de Can Marquet de Grevalosa, també conegut com a Can Marquet.

Es tracta d'un dolmen de tipus cambra pirinenca o dolmen simple per la seva morfologia i es pot datar entre el 2200 i el 1700 a.n.e.; tot i que ara, amb la nova datació prehistòrica, i segons Carreras i Tarrús, podria haver estat bastit entre el Calcolític i el Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Fou trobat per Miquel Cura l'any 1975, tot i que el propietari de la masia ja el coneixia de temps ençà, però creia que era una antiga cabana de vinyataires, ja que tenia unes parets de pedra en sec emmurallant les lloses megalítiques. Aquestes lloses, avui en dia visibles, conformen una cambra sepulcral de 2 metres de llarg per 1.10 d'amplada per 1.30 metres d'alçada. La cambra no conserva cap tipus de tancament o d'accés.

Miquel Cura el definia com una cambra pirinenca. A dia d'avui, 12/06/2019 i després de quasi mil sepulcres, ens permetem opinar i, sota el nostre punt de vista (aficionat), veiem les lloses massa treballades com per a catalogar-lo com a cambra pirinenca. Però cal dir, que a dia d'avui, creiem que ja es diu que és una cambra pirinenca pel fet de trobar-se on es troba.

El túmul, molt malmès, no conserva restes del cròmlec peristàltic, però sí que s'han trobat restes d'un anell que li donen un diàmetre de 7-8 metres a l'obra tumular.

L'excavació de Miquel Cura no va proporcionar cap mena de resta prehistòrica i s'ha de dir que el megàlit fou restaurat sota la seva supervisió poc després d'acabar l'excavació.

Tornem al cotxe per a avançar una mica més (1300 metres des de l'accés al mas) i, a peu, agafem un camí (més aviat corriol) a la dreta que puja cap a la Serra de Clarena, que es troba just a sobre (pensem, però, que es pot seguir endavant amb el cotxe i arribar fins els túmuls). Una vegada a la pista de sorra del replà superior, avancem uns 60 metres cap a la nostra dreta. A aquest punt, uns 10 metres a la nostra esquerra, quedarà el túmul I de la Serra de Clarena.

Aquest túmul és de forma allargada, amb 9.60 metres a la part més llarga per 6 - 6.50 metres a la part més estreta. Conté dues estructures diferenciades, una de circular feta amb mur de pedra seca i situada gairebé al centre del túmul, i una altra d'inhumació col·lectiva. La cambra circular mesura 1.80 metres de diàmetre màxim i té una alçada de 85 centímetres. Part del mur del costat nord d'aquest cercle es troba derruït, comunicant així l'estructura circular amb la zona d'inhumació col·lectiva, que es troba parcialment delimitada per 4 lloses inclinades cap a l'interior. Aquesta zona ocupa una extensió de 2 per 1 metre i va ser on es van trobar les restes òssies de 5 adults i 1 nen.

Inserim una planimetria de Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich.

Extret d'Excavacions Arqueològiques a Catalunya

Com a troballes de tipus ceràmic, es van obtenir fragments de 10 vasos de diferents mides i decoracions, mentre que es va trobar força més material ornamental, com 357 denes de collaret de càrdium (totes trobades a la zona d'inhumació), un penjoll de pecten polit de 29 mil·límetres de longitud i un fragment de punxó de coure de 48 mil·límetres de longitud. Per últim, sobre el túmul, es va trobar un nucli de sílex rosat.

Les restes humanes van permetre datar el monument pel mètode de C14, donant lloc a una temporalitat dins del Bronze antic, concretament vers el 1750 a.n.e. (amb un error de 100 anys amunt o avall).

El que no va ser tan fàcil de documentar va ser la seva tipologia, ja que es tracta d'una estructura complexa. L'estudi detallat de les restes i la seva ubicació dins del túmul porten als arqueòlegs que el van estudiar (Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich) a creure que va ser una cista o cambra pirinenca posteriorment modificada amb la creació de la cambra central de pedra seca.

Tornem a la pista per a seguir endavant uns 400 - 420 metres més. De nou a l'esquerra, però ara a uns 30 metres de la pista, trobem el Túmul II de la Serra de Clarena.

Aquest segon túmul, més modest que el seu germà, conté una cista a la que s'hi va trobar una urna funerària de perfil bitroncocònic amb digitacions impreses tapada per una llosa petita. Al costat d'aquesta urna, va aparèixer un vas trencat que devia contenir, temps ençà, l'aixovar funerari.

Podem datar aquesta estructura dins del Bronze Final III, vers el 900-650 a.n.e. Cal dir que aquesta afirmació és de l'estudi de la tomba dels anys 80 i que, a dia d'avui, no es trobaria dins d'aquesta etapa, ja que tot aquest interval d'anys pertany a l'Edat del Ferro, a banda del fet de que s'hagi trobat una urna funerària (enterrament típic de l'edat del Ferro).

Els dos túmuls van ser descoberts el 1981 per membres de la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, que van fer una prospecció per la zona després d'un incendi ocorregut l'octubre del 1980. Aquestes feines van permetre descobrir altres estructures del mateix estil a municipis propers.

Amb això, acabem la ruta, però si teniu ganes de més, podeu visitar les malmeses cistes de Cal Pessetero, més properes a Castellfollit o bé els dòlmens de Rubió, ja a l'Anoia.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Marquet de Grevalosa: 31T 386909 4617480

Túmul I de la Serra de Clarena: 31T 386393 4617199

Túmul II de la Serra de Clarena: 31T 386368 4617597