Dolmen a la Cellera de Ter

Avui farem una excursioneta, que més que excursioneta va acabar sent gairebé una passejada. Però hi tornarem... volem veure un poblat que hi ha just darrere de la muntanya per la qual fèiem peu.

Ens llevem d'hora i anem cap a La Cellera de Ter, tot conduint per la C-63, direcció Olot.

A la rotonda que hi ha l'entrada del poble, agafem la tercera sortida endinsant-nos al poble i aparquem al poc. Ens posem a caminar per la carretera principal del poble, fins que aquesta fa un gir a la dreta, on trobarem, en plena corva, un carrer a la nostra esquerra. L'agafarem i al tercer trencall a l'esquerra virarem per aquest (Mossèn Jacint Verdaguer). Seguirem el carrer fins al final, i en aquest punt, travessant-lo i mirant a la nostra dreta, veurem el Safareig de la Canal.

Aquest safareig va ser construït per l'ajuntament l'any 1929, i ha estat un dels punts neuràlgics de la societat del poble de La Cellera de Ter.

Un cop fetes les fotos i haver comprovat la temperatura de l'aigua... molt freda per cert... era 30 de Desembre!!, seguim endavant vers el camp de futbol, però no entrarem en el seu recinte, el vorejarem tot seguint les marques de la Ruta de les Pedreres (SL-C 9). Seguirem aquestes marques, passant per davant d'una fàbrica i anant uns metres per un camí paral·lel a la carretera, fins a trobar-ne un altre que surt de la C-63, en el qual veurem una bifurcació cap a la seva dreta. Agafarem aquesta bifurcació i seguirem pel camí fins les coves del Pasteral.

Aquestes coves artificials són realment la porta d'accés d'una mina de marbre, ja abandonada, però realment sí que hi havia una cova. L'accés al laberint natural es troba colgat a uns 5 metres d'alçada a l'esquerra de la porta esquerra de la fotografia... nomès per a espeleòlegs!!

Les dimensions d'aquesta cova natural, sumant-li les dimensions de les artificials, fan un total de 322 metres; faig la suma perquè en crear les mines d'extracció, es van carregar els passadissos naturals, que ara donen als passadissos de la mina. Però segons un estudi fet l'any 1967, en el que no s'esmenta la mina, els passadissos naturals fan un total de 290 metres.

Segons hem pogut saber, aquestes cavitats naturals foren utilitzades al Neolític antic com a hàbitat residencial, i foren reutilitzades durant el Neolític final i Calcolític com a necròpolis.

D'aquest jaciment s'hi van trobar restes d'un mínim de 22 individus, així com diversos materials, com ceràmiques, eines de pedra i d'os, i objectes d'ornament personal.

Nosaltres seguim cap amunt pel camí que veníem, endinsant-nos en un preciós bosc. Seguirem el camí fins a topar amb una clariana a la part alta de la muntanya. D'allà veiem un corriol que s'endinsa al bosc, paral·lel al que hem vingut, uns metres per sobre d'ell. Ens hi endinsem i en uns metres arribarem al dolmen de Colldegria, just davant d'unes immilllorables vistes del meandre del riu Ter.

Amb aquesta vista, tenim a la nostra esquena, a uns pocs metres, el dolmen de Colldegria. Sempre penso, que en el Neolític en sabien d'això de cercar el lloc pel "descans etern", jeje... clar que el paisatge tampoc era així.

Aquí teniu el dolmen de Colldegria.

Lamentablement, no hem trobat cap informació sobre el megàlit... Continuarem la recerca i actualitzarem la informació si trobem res.

Avui, dia 11-12-2017, hem trobat que els de Via Pirena el cataloguen com a possible paradolmen d'era calcolítica, amb unes dimensions de 1.05 metres de fondària i 1 metre d'amplada i 0.75 d'alçada.

 Coordenades:

Coves del Pasteral: UTM(ETRS89): 31T, 467350, 4647846

Colldegria: UTM(ETRS89): 31T, 467265, 4647426

Dolmen a Sant Llorenç Savall

Avui, excursió en busca de dòlmens prop de casa.

Anem fins a Sabadell, i d'allà agafem la carretera que porta a Castellar del Vallès, sense deixar la carretera general. Al final del poble de Castellar, la carretera rebrà el nom de B-124, que seguirem en direcció Sant Llorenç Savall. Deixarem Sant Llorenç, continuant per la carretera B-124, fins que trobem després del desviament a Granera (BV-1245), una zona ampla al voral esquerre de la carretera, amb un parell de rètols. Allà aparquem i ens posem a caminar pel camí que surt d'allà mateix. El seguirem fins que veiem que som sobre la cinglera, just allà, el camí es bifurca, i nosaltres agafarem el de l'esquerra (penso que està indicat), que és el més ruïnós i va vorejant la mateixa cinglera, fins que aquest s'acabi. Allà virem 90º a la dreta i comencem la pujada al turó de la Roca Sereny, per un petit corriol existent (tranquils no s'ha de pujar fins dalt de tot!!). En no gaires minuts de pujada, arribarem a un pla, on trobarem les restes del dolmen de Roca Sereny.

Aquest megàlit data, segons el panell informatiu, del Neolític Final - Calcolític (2500 - 2300 a.C.) i tindria unes dimensions mig suposades de 1.50 metres de llarg, per 0.60 d'amplada i 0.50 d'alçada. Com es pot veure es troba en estat ruïnós.

A la seva excavació, s'hi va trobar divers i variat aixovar, com ceràmiques, botons d'os, llàmines de sílex i restes de mínim 6 cossos humans.

Un cop fetes les fotografies i llegida l'explicació del dolmen per part de la Cris (és una mania que té!!), tornem al cotxe i ens dirigim cap a Granera, per a intentar trobar el dolmen del Cementiri de Santa Cecília per segona vegada, però no el vam trobar pas, ja el donem com desaparegut (tot i portar les coordenades, aquestes ens duen a un bosquet ple de pinassa on no hi ha cap roca que faci indicar la presència d'un megàlit).

Anem a fer una mica més de muntanya ja que hi som (que no tot són dòlmens), i tornem cap a casa.

Coordenades:

Roca Sereny: UTM(ETRS89): 31T, 418320, 4616228

Hipogeu i menhir a Dosrius

Avui, anem a aprendre una mica més sobre la cultura prehistòrica. Havíem sentit a parlar dels hipogeus, però no n'havíem vist mai cap. Vam buscar i rebuscar per a satisfer la nostra curiositat, i en vam trobar un prop de casa!! A Dosrius.

Així doncs, agafem el cotxe i anem a Dosrius, aparquem a un descampat que hi ha a mà dreta per la carretera principal del poble, just quan acabes de passar la riera. Creuem la carretera a peu i agafem un carrer pel qual travessem el poble (carrer Sant Llop) fins a arribar a la urbanització que hi ha quan s'acaba aquest, que també la travessem i, en el seu punt més alt, surt un ample camí de sorra que seguint-lo ens portarà a l'hipogeu (hi ha rètols indicatius).

Fotografia del 13-06-2020

Un hipogeu és com una cova-dolmen, però la cambra no és natural, sinó que és una excavació humana, col·locant, això sí, les lloses del corredor igual que a les coves i als dòlmens, com es veu a la fotografia.

Després de moltes històries sobre el seu descobridor i com es va trobar... que si es va esfondrar el sostre, que si uns nens van trobar una punta de sageta... el Seminari d'Estudis i Recerca Prehistòrica documenta que fou Daniel Daví membre del SERP qui el va localitzar en veure les lloses megalítiques del seu corredor l'any 1995... No sé tu, em sembla que tothom diu la seva. A l'hipogeu se'l va batejar amb el nom d'hipogeu de La Costa de Can Martorell, que és el mas que hem vist tot pujant.

En aquest sepulcre calcolític, s'hi van trobar restes d'entre 195 i 205 cossos humans, a més de 68 puntes de sílex i animals domèstics. Segons les proves realitzades de carboni 14, fetes tant per la Universitat de Barcelona com per un companyia francesa especialitzada en el tema, l'edat de l'hipogeu és d'uns 4000 anys.

Fotografia del 13-06-2020

Segons el SERP, a l'excavació a càrrec de Sara Aliaga el mateix any del seu decobriment, s'hi va trobar, a banda de tot el documentat al paràgraf anterior, una petxina perforada, ceràmiques, alguna d'elles perforada, altres d'estil campaniforme i un molí barquiforme.

Inserim el dibuix en planta que es va fer del jaciment per part del SERP.

Extret de Monografies 13 del SERP

Sembla que hi deuria d'haver una confrontació bèl·lica per la quantitat de morts en la mateixa època i de diversos sexes i edats, i amb el poc que varien les datacions de C14 fetes a les restes humanes de l'hipogeu. Fa la sensació que l'hipogeu fos creat per solucionar un tema puntual, no per a la seva reutilització, ja que a Catalunya no era habitual aquest tipus de confrontacions.

De baixada cap al cotxe, a la primera casa que veiem, els Olivers, just on el camí comença a ser asfaltat, veiem un gran roc que junt amb un altre fan d'entrada a la torre. No ho sabíem, però el de la dreta és el preciós menhir de la Costa de Can Martorell. Així que vam haver de tornar, a dia 28-09-2014.

Fotografia del 13-06-2020

Menhir descobert l'any 1995 per Oriol Mercadal, clarament es tracta d'un menhir estel·liforme, que se situa cronològicament parlant entre el Neolític mig i l'edat del Bronze. En un principi, el menhir de 1.60 metres d'alçada, es deia que procedia del turó de la Gola, ubicat al mateix Dosrius, on tampoc s'ha trobat quelcom relacionat amb el monòlit. Però segons informacions del SERP, la ubicació exacta on es va recollir seria més cap al sud-oest, només a uns 350 metres de l'hipogeu, i que a més devia d'haver caigut muntanya avall, pel que al moment d'erigir-lo, segurament encara estaria més a prop del sepulcre, fent d'un clar marcador de la tomba col·lectiva.

Segons Carreras i Tarrús, el menhir amida 1.60 metres de llarg, 84 centímetres d'ample i 20 centímetres de gruix, i fou erigit vers el Calcolític, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

Els jaciments més propers a aquests dos són el de la Pedra dels Castellans, al terme municipal d'Argentona, i el paradolmen del Cau de la Mostela, a l'immens terme municipal de Llinars del Vallès, que, si mireu aquesta publicació, hi ha una pedra dels sacrificis, prou espectacular, pocs metres darrere del paradolmen.

Coordenades UTM(ETRS89):

Hipogeu de la Costa de Can Martorell: 31T 451158 4604882

Menhir de la Costa de Can Martorell: 31T 451259 4604854

Dòlmens a Espolla II i Sant Climent Sescebes I

Avui toca caminar una mica!

Ens llevem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, com diria en Pep, i anem cap a Espolla. Deixem el cotxe just al costat de, com no podia ser un altre lloc, la cooperativa del poble (vi i oli del bo), al carrer més exterior del poble. Ens preparem i ens posem a caminar pel passeig del Celler fins a arribar a l'últim carrer del poble, on just la GI-602 fa una corba de 90º cap a l'esquerra. Nosaltres girarem cap a la dreta pel carrer d'El Puig del Mas i el seguirem, fins a trobar un camí a l'esquerra. Anirem per aquest camí fins al tercer trencall a la dreta i l'agafarem.

Segons el plànol, el sepulcre és amagat en una barraca de pagesos que hi ha al marge dret del camí, davant de l'entrada d'un gran hort, em penso que era d'arbres d'algun tipus. Però nosaltres, per estrany que sembli, ens vam trobar el camí tancat, dic estrany perquè el camí és ben ample. Vam travessar un bosquet de canyes típiques de riera per a accedir al camí de nou.

El corriol i el "canyar" a través, el vam fer en un lloc que hi ha una petita arbrada amb unes casetes on guarden menesters del camp, just abans. Ens dirigirem cap els arbres, que els veiem a l'esquerra després d'un petit pendent, buscant un corriol que creua les canyes i surt al voral de l'hort del costat. Anant pel filat de l'hort, anirem al camí de davant, on, travessant-lo justament on hi ha l'entrada de l'hort, trobarem el dolmen de Puig de Pal amagat per una antiga construcció de cabana de pagesos.

Aquest dolmen de nom Puig de Pal fou autentificat per part de GESEART, en concret per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero al 1985, però ja el coneixia Joan Calverol, veí d'Espolla, des del 1971. amb les modificacions que ha patit, i el transit que ha rebut el seu entorn es fa difícil determinar de quin estil dolmènic es tracta, Tot i que el mateix Carreras i en Tarrús apunten que es podria tractar d'una galeria catalana, amb una cambra sepulcral que amidaria 1.50 metres de llargada, 1.15 metres d'amplada i 1.57 d'alçada.

Pel que fa al seu origen, tot i que òbviament no cal excavar-lo, segons en Carreras i en Tarrús seria bastit al Neolític final - Calcolític inicial entre el 3000-2700 a.n.e. I com es pot veure a la imatge inferior ha estat reutilitzat fins a principis de segle XXI per l'homo-espollenc. 

Tornem al camí pel qual hem girat la tercera a la dreta, i tirem direcció la que portàvem abans. Caminarem fins a trobar un camí cap a l'esquerra, que va vorejant els horts, i el  seguirem fins a petar a un camí més ample en el que girarem a la dreta. I a uns 80 metres  trobarem un camí a mà esquerra que ens durà en uns 80 metres més al dolmen del Prat Tancat o Mas Torres.

Descobert l'any 1890 per Joan Avilés i Arnau, i va rebre la primera i única excavació documentada, 88/ anys més tard a mans dels fills del amo de les terres, el senyor Lluís Torres, d'aquesta es documenten fragments de ceràmica a mà llisa.

Tot i que el megàlit està caigut, es veu molt bé la seva morfologia, un sepulcre de corredor, que cal dir que amb diverses cassoletes a la llosa de coberta. Les dimensions de la cambra d'aquest dolmen són de 1.80 metres de llarg per 1.40 d'ample per també 1,40 metres d'alçada, i consta d'un túmul circular de 8/9 metres de diàmetre. Podem ubicar cronològicament, el megàlit durant el Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Tornem al camí, seguint en la mateixa direcció que abans fins a trobar-ne un altre que gira a la dreta, el qual seguirem fins la segona bifurcació a l'esquerra. És un camí també bastant ample, que en uns 100 metres mena en un altre, que agafarem cap la nostra dreta. En aquest camí, a pocs metres en la primera corba a l'esquerra, veurem un corriol que surt de la mateixa corba, al marge dret del camí. Aquest corriol ens portarà en uns 30 metres al dolmen de Tires llargues (fotografia del 2015).

Va ser descobert per Lluís Torres l'any 1981 i fou restaurat al 1985, sota la direcció de Julia Chinchilla i Josep Tarrús. Abans d'això es van fer de dues excavacions, una al 1981 per Joan Carles Torres, i l'altre per Tarrús i Chinchilla al 1983. A més, a posteriori, l'any 1987, aquests dos últims feren una cala a l'obra tumular sense resultats positius.

A les excavacions del 81 i el 83, s'hi van trobar moltes i variades restes, com puntes de sageta, diverses denes de diferents materials, fragments ceràmics pertanyents al Neolític, Calcolític i Edat del bronze, que es van localitzar sobretot al corredor, totes aquestes restes es troben al MAC seu de Girona. Tot i que dins la cambra, al seu sol, es van recuperar uns carbons que segons el medi de C-14 donen una antiguitat d'entre el 3950 i el 3810 a.n.e., i que ajuden i molt a la datació del megàlit.

Del megàlit en sabem, que el corredor amida 2.40 metres de llarg, una amplada de 0.80 i una alçada de 0.65 metres. D'altra banda, les dimensions de la cambra són 2.10 metres de longitud, 1.70 d'amplada i 1.30 metres d'alçada.

Tenint present el C-14, amb part de les restes recuperades i l'estil arquitectònic del megàlit, en Carreras i en Tarrús el col·loquen al Neolític, entre el 4200-3800 a.n.e. Tot i que com hem dit abans, segons les troballes fou utilitzat contínuament a la prehistòria.

Seguirem pel corriol fins a tornar al camí ample d'abans i seguirem cap a la dreta, en el qual, passats uns 200 metres, agafarem un camí més petit, que surt cap a l'esquerra, just davant del gran hort que hi ha, dirigint-nos cap al Nord. A uns 30 metres de tornar a sortir a un camí ample, a mà esquerra trobarem el dolmen de La Gutina, que fou descobert l'any 1879 per Antoni Balmanya i Ros.

Es tracta d'un sepulcre de corredor, en el que es va localitzar restes d'enllosat, i que consta d'una cambra sepulcral de 2.50 metres de longitud per 2 metres d'amplada i 1.75 metres d'alçada. D'altra banda el corredor d'accés fou construït amb murs de pedra seca i té unes dimensions de 4.15 metres de llargada per 0.50 d'alçada i entre 0.80i 0.90 metres d'amplada.

El túmul de forma circular és de 11/12 metres de diàmetre tancat per un cròmlec bastit a raó, igual que el corredor, mur de pedra en sec. Per la seva tipologia, emmarquem el seu aixecament vers el Neolític, entre el 4200 i el 3400 a.n.e.

Tot i això les excavacions que a patit, ha portat a la llum diverses denes, raspadors en sílex i jaspi, micròlits de sílex i molts fragments ceràmics de diferents estils, corresponent al Neolític, Calcolític, Bronze inicial i bronze final, fet que deixa clara la seva reutilització. Tot resta dipositat al MAC seu de Girona.

Sortim al camí caminant els 30 metres que ens separen d'ell des del megàlit i virem a l'esquerra, seguirem per aquest fins a trobar-nos un altre camí que el creua. En aquest punt, veurem en direcció nord un camí més estret que va resseguint el puig que tenim al davant. L'agafem i en 20-30 metres veurem el menhir Pedra Gentil o Pedra de la Murtra, i a la fotografia es pot observar un altre petit menhir.

El jaciment fou descobert per Antoni Balmanya i Ros l'any 1879. El més gran dels dos rocs, el menhir central, té forma estel·liforme, amb una alçada conservada de 3.45 metres per 1.70 d'amplada i 0.45 metres de gruix. L'altre menhir, que seria l'únic supervivent d'un possible cròmlec, fa 1.70 metres d'alçada, per una amplada de 0.49 metres i un gruix de 0.75 metres.

Ara no ho podem assegurar, però diríem que en el seu dia vam llegir de l'existència d'un altre menhir "petit", avui en dia desaparegut. Per acabar amb el jaciment direm que segons l'Enric Carreras i en  Josep Tarrús, aquest es datat entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3400-2700 a.n.e.

Tornem al camí més petit que ens ha dut al menhir i seguim endavant en el mateix sentit que portàvem, fins a sortir a un camí més ample, que agafarem cap a l'esquerra. A partir d'ara, aneu amb compte, ja que aquesta és zona de pràctiques militars.

Agafarem, tot anant pel camí ample uns 400 metres, un camí més petit cap a la nostra dreta, que serà el primer a la dreta des de la nostra irrupció al camí ample. El seguirem passant una barraca fins a trobar una bifurcació en forma de corriol molt pronunciada a la nostra esquerra, la qual seguirem i en uns 20 -30 metres veurem la Roca Tova o Pedra Tova.

El roc és de 2.50 x 1.50 metres,  i el seu interior està buidat humanament creant una cavitat de 2 x 2 metres. Va ser descobert pel grup empordanès GESEART, sense trobar cap resta material a l'interior, la qual cosa impedeix la seva datació, ja que morfològicament tampoc es pot emmarcar a una era. Cal dir que en aquest jaciment i els seus voltants no s'hi ha fet cap excavació arqueològica.

Seguim pel corriol fins que s'acabi, on en un pla, a la seva part més allunyada del camí, veurem el sepulcre de corredor de Fontanilles.

Una bonica i petita galeria catalana en U, descobert per Àngel Costal i Josep Bosch l'any 1920, i restaurada l'any 1986 sota la direcció de Júlia Chinchilla i Josep Tarrús.

Les dimensions de la cambra sepulcral són de 1.60 metres de longitud per 0.90 metres d'amplada per 1.35 metres d'alçada, i el seu corredor té una llargada de 1.90 metres, una amplada d'entre 0.80-0.90 metres i conserva una alçada de 1.20 metres. Tot i això, la longitud ori­ginal del corredor devia de ser de 2.50-3 metres segons la morfologia del túmul. Aquest d'un diàmetre de 7/8 metres, i amb restes evidents d'un cròmlec a raó d'un mur de pedra en sec.

Es documenta de les excavacions sofertes: Diversos fragments de ceràmica a mà, 1 ganivet de sílex marró (dipositats al MAC de Barcelona), un altre ganivet-raspador de sílex, ceràmiques del Neolític final, i també d'altres del Bronze final (dipositats al MAC de Girona).

Amb tot això i la clara tipologia del megàlit podem assegurar que aquest fou erigit vers el Neolític final i el Calcolític inicial, entre el 3000-2700 a.n.e.

Ara tornem al cotxe i a la illeta del costat de la cooperativa, prenem la tercera sortida. És una carretera local que porta al Coll de Banyuls vorejant Espolla i la seguirem sense entrar al nucli (hi ha indicacions dels dòlmens). Per anar a la primera parada, ens desviem a la dreta quan veiem l'indicador de la Font del Conill. En teoria, aquella pista duu fins el dolmen del Barranc, però no el vam poder visitar, ja que la pista està ensorrada al punt de pas de l'Orlina del Puig, just al costat de la zona d'esbarjo de la Font del Conill. Vam pensar en donar la volta, però com no teníem clar el camí per l'altra banda, i a prop teníem tres sepulcres més, vam decidir fer un canvi d'itinerari.

Tornem a la carretera local i la seguim fins que al quilòmetre 3.30 trobem la indicació del Mas Girarols a la dreta i un espai ample on deixar el cotxe. Ja a peu, continuarem per la carretera uns 170 metres fins a trobar, a l'esquerra, el corriol senyalitzat cap als dòlmens de mas Girarols. Comencem l'ascens a la muntanya pel corriol, més costós encara del normal, perquè bufava una tramuntana fortíssima; de fet, vam estar a punt de fer mitja volta, en quant vam veure un parell d'arbres caiguts recentment. Tot anat pel corriol uns 400 metres, trobarem el dolmen de Girarols I en un pla.

Fou descobert per Josep Mallart i Joan Salvatella al 1920, i va ser restaurat pel GESEART el 1997

La cambra d'aquest sepulcre de corredor amida 2.20 metres de llargada, 1 d'amplada i 1.50 metres d'alçada i el corredor d'accés, fet de pedra seca, fa 3.20 metres de llarg, per 0.90 d'ample, per una alçada de 0.35 metres, tot i que segons els experts, antigament aquest corredor tenia una alçada d'1 metre. I acabem amb la morfologia del sepulcre dient que té una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre amb un cròmlec perimetral fet amb  un mur de pedra en sec.

Al sepulcre es documenten tres excavacions, de Gimpera i Pericot al 1920, de la que es descriuen fragments ceràmics, a dia d'avui il·localitzables. Un altre de Josep Castells, Júlia Chinchilla, Roser Vilardell i Josep Tarrús al 1979, on es va trobar 5 fragments de ceràmica a mà, i la última de Júlia Chinchilla i Josep Tarrús al 1988, on va sorgir una dena rectangular de quars i una punta de sílex amb retoc bifacial. 

Segons Carreras i Tarrús, aquest dolmen va ser erigit al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e..

Seguim pujant i a poca distància trobarem el dolmen de Girarols II. (La foto ha quedat bastant malament, però tenint en compte el vent que feia, el sol a la meva esquena i el poc espai que tenia la Cris per poder agafar el dolmen, està genial!

Tomba descoberta per l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero l'any 1985, ens trobem davant d'un sepulcre d'estil indeterminat. Fer-ho és una tasca difícil ja que ha estat clarament reutilitzat i modificat com a cabana de pedra seca. Però en Carreras i en Tarrús apunten a que provablement es tractes d'un galeria catalana.

La cambra del sepulcre amida 1.50 metres de longitud,  per 1  d'amplada i 1.12 metres d'alçada; en quant al seu corredor, el que es conserva faria 1 metre de llarg, per 1 metre d'amplada i 0.50 metres d'alçada. a banda i morfològicament parlant consta d'un túmul de 7/8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.

Suposem que per la creença de que es tractava d'una galeria catalana, en Tarrús i en Carreras la col·loquen vers el Neolític final - Calcolític inicial entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguim la pujada sense deixar el corriol, tot carenant el cim d'aquest puig i agafant el GR-11 que surt just al costat del corriol enfilant-nos cap al següent, però no patiu que no és gaire!! (uns 500 metres), hi trobarem el rètol del dolmen de Puig Balaguer.

Aquest també fou descobert per Josep Mallart i Joan Salvatella, el mateix any que el de Girarols I, el 1920. De nou és un sepulcre de corredor, del que la cambra funerària fa internament 1.10 metres de longitud, 1.30 d'ample i 1.20 d'alçada. Malauradament, no queda cap resta del corredor d'entrada del dolmen, però si que queda quelcom de obra tumular, aquesta de 7/8 metres de diàmetre, amb restes d'un cròmlec a base de mur de pedra seca.

Pel que fa a la cronologia, Carreras i Tarrús el daten com el seu company Girarols I, ja que morfològicament és idèntic, entre el 3400-3200 a.n.e.

I amb aquest últim jaciment donem  la ruta per acabada, una bona passejada prehistòrica avui.

Coordenades UTM(ETRS89):

Puig de Pal: 31T 498807 4693669

Prat Tancat o Mas Torres: 31T 498282 4693020

Tires Llargues: 31T 498242 4693609

La Gutina: 31T 498388 4693789

Menhir de la Pedra Gentil o Pedra de La Murtra: 31T 498171 4694472

Menhir de la Pedra Gentil o Pedra de La Murtra II: 31T 498171 4694470

Cova de la Roca Tova o Pedra Tova: 31T 497530 4695212

Fontanilles: 31T 497294 4695269

Girarols I: 31T 501295 4696261

Girarols II: 31T 501262 4696319

Puig Balaguer: 31T 501214 4696729

Dòlmens a Aiguafreda II i fortificació i dolmen a El Brull

Excursió maca la d'avui, d'aquelles que ens agraden a nosaltres de motxilla amb entrepans i cantimplora.

Ens llevem ben d'hora i anem cap a Aiguafreda per la C-17 i ens endinsem al poble pel seu carrer central, creuant-lo de banda a banda. Just abans de tornar a agafar la C-17 de nou, després del desviament a Aiguafreda de Dalt, tot seguit, prenem una carretera que surt a la dreta direcció El Muntanyà. Seguirem per la carretera, creuant-lo, fins a trobar la BV-5301, en la que girarem a la dreta cap a El Brull.

En arribar a aquesta població, agafarem el GR-2, que és la pista al principi asfaltada que surt davant de l'oficina de turisme. Aparquem el cotxe al poc de que la pista deixa de ser asfaltada, en un raconet que vam trobar, i ens posem a caminar seguint el GR.

Tot anant pel GR-2, trobarem una corba oberta a la dreta, on al final d'aquesta surt un camí que porta a la masia del Brull. Doncs al vèrtex d'aquesta corba, ens endinsarem al bosc a l'esquerra del camí. Allà buscarem el dolmen del Pla del Boix i el trobarem a escassos metres de la cinglera.

Segons hem trobat, aquest sepulcre fou descobert per Enric Sala, del mas Sala, l'any 1915, i es tracta d'una cambra simple, com es pot comprovar a les fotografies que hi ha d'abans de la seva destrucció per part del Centre Excursionista de Vic (com ells mateixos asseguren), el 26 de març de 1916. Tot i això, segons Carreras i Tarrús, es tracta d'una galeria catalana, en la que la cambra amidaria inicialment 2.10 metres de llarg, 1.40 metres d'ample i 1.60 metres d'alçada. Aquests autors no aporten dimensions del suposat corredor (potser degut al mal estat de conservació), però sí que en documenten el seu túmul, que fa unes dimensions d'entre 10 i 11 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec o anell de contenció.

Però per si el pobre monument no en tenia prou amb els vigatans, es diu que ara farà uns 45 anys l'alcalde del poble (Ramon Sala) va enganxar a un picapedrer emportant-se les lloses, li va cridar l'atenció, i li va fer posar-les de nou al seu lloc. Alguna es va trencar, però bé, les pedres fins ara són totes al lloc, per si un dia el pensen reconstruir.

Va ser excavat, com hem dit abans, pel Centre Excursionista de Vic, sota la direcció del mossèn de la ciutat, i per Ricard Batista l'any 1962. D'aquestes dues excavacions, es documenten unes restes de: 1 vas campaniforme pirinenc, un altre d'internacional epimarítim (un estil campaniforme primerenc), 1 bol de ceràmica a mà, nombrosos fragments de ceràmica a ma llisa, 1 fragment d'una punta de sageta de sílex, 1 dena discoïdal de calcària, 1 de petxina i 2 de pissarra. I antropològicament parlant, es documenten diversos fragments corresponents a cranis, ossos postcranials i dents. Com no, els materials resten dipositats al Museu Episcopal de Vic.

L'Enric Carreras i en Josep Tarrús posicionen la construcció del sepulcre vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3000-2700 a.n.e.

Tornem al GR-2 i continuem en la mateixa direcció que portàvem. Passada una estona, trobem una bifurcació que mena de nou cap a la masia del Brull (la masia té tres entrades). Doncs a uns 30 - 45 metres, com a molt, d'aquesta bifurcació, seguint pel GR-2 veurem fixant-nos-hi bé, el dolmen de la creu de la Parròquia o Can Brull, al bosc que tenim a la dreta. S'ha de buscar ben buscat, ja que es tracta d'una cista megalítica amb el túmul en perfecte estat de conservació, pel que queda soterrada.

Va ser el maig del 1992, quan Pere Pujol i Sanglas el va documentar, tot i que, segons hem pogut saber, Josep Casasas, el masover de Can Brull, ja el coneixia d'antic.

Com ja hem dit, es tracta d'una cista megalítica que mesura 1.60 metres de llarg, 95 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada, amb un túmul d'uns 10/11 metres de diàmetre, sense senyals d'anell de contenció, que, com hem fet menció abans, es troba en un perfecte estat de conservació.

Tot i que no ha estat mai excavat, per la seva tipologia, en Carreras i en Tarrús el coloquen vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, entre el 2700-1800 a.n.e.

Seguim pel GR-2 fins que topem amb una desviació a l'esquerra, que puja vers la cinglera. En arribar, veurem una torre de fusta, no sé si és de vigilància o que és, en aquell punt seguirem cap l'esquerra, en sentit contrari al que portàvem pel GR, resseguint la cinglera i ens pocs metres arribarem al dolmen del Serrat de Puigventós.

S'ha d'anar amb cura a l'hora d'avançar, el dolmen es troba en estat ruïnós i pot ser que ens el passem de llarg.

La veritat és que no som bons fotògrafs, però a la foto es pot veure una llosa treballada, la llosa de capçalera i moltes restes de túmul.

El dolmen del Serrat de Puigventós va ser trobat el març del 2013 per Francesc Casanellas, i ha estat verificada la seva autenticitat pel grup GESEART, entre altres.

Tot i que ara, a la última publicació d'en Carreras i en Tarrús (part del GESEART), surt el nom d'aquest "sepulcre", però surt per a descatalogar-lo.

Tornem al GR-2 i després de deixar 4 bifurcacions a la dreta i l'última a l'esquerra, veurem una recta que acaba amb una corba oberta a la dreta. Al vèrtex d'aquesta corba, ens endinsem al bosc que queda a l'esquerra, anant cap la cinglera. I a pocs metres d'ella, trobarem el que queda del dolmen de Serra de l'Arca I o Serrat dels Moros, que, com els seus companys, van ser desmuntats i destrossats pels picapedrers. Hem trobat una foto antiga (vora el 1913/1914), de Fortià Solà i Moreta.

Extret d'El megalitisme a Catalunya de Carreras i Tarrús

El sepulcre fou descobert pel rector d'Aiguafreda, Fortià Solà i Moreta l'any 1914 i, segons documenten Carreras i Tarrús, es tractaria d'una possible galeria catalana, que amidava 2.90 metres de llarg, per 1.50 metres d'ample i 1.50 metres d'alçada pel que fa a la cambra sepulcral, i 2.40 metres de llarg, 1.40 metres d'ample i 65 centímetres d'alçada pel que fa al corredor d'accés. De l'obra tumular, en queden restes molt visibles, d'uns 10/11 metres de diàmetre. Del que no s'observen restes, és d'un possible crómlec peristàltit.

S'ha de dir que Fortià Solà ja va donar unes dimensions prou similars a l'estudi que va fer el 1914.

L'any 1915, va ser excavat, primer per Frederic Serradearca, fill de l'amo de les terres, i poc després pel centre excursionista de Vic, amb el mossèn Gudiol Cunill. D'aquestes excavacions, es documenten unes troballes referents a l'aixovar funerari, que com a poc la primera que citarem és prou espectacular, es tracta d'una làmina de sílex gris sense retocar, de 31.5 centímetres, pel que podria haver estat el ganivet recuperat més gran de Catalunya, tot i que personalment dubto que els hi fos útil un estri tan llarg. També es van recuperar diversos fragments d'aquest material, 2 separadors prismàtics d'os amb perforació en "V", 1 fragment d'una dena cilindrica calcària, 1 tassa carenada amb un mugró i diversos fragments de ceràmica a mà. 

Parlant de restes antropològiques, es documenten diversos fragments ossis humans, dels que en destaquen 1 fragment de mandíbula corresponent a un adult, fragments de crani d'un nen, diverses dents humanes de nen i d'adult, i restes d'esquelet postcranial. Tot això resta dipositat al Museu Episcopal de Vic. D'altra banda, altres restes que van quedar sota mans dels amos de les terres han desaparegut.

Amb el conjunt d'informació que podem treure del seu estil arquitectònic i les restes recuperades, en Carreras i en Tarrús el col·loquen temporalment entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3000-2700 a.n.e.

Seguint pel GR-2 en la mateixa direcció que tot el matí, passant una bifurcació a la dreta, i a uns 50 - 75 metres d'aquesta ens endinsarem al bosc a mà esquerra per trobar el "dolmen" de la Creu del Sastre. Val a dir que el vam trobar, però aquest ha estat recentment descatalogat, pel que l'hem eliminat de la publicació.

Continuem pel GR fins que trobem una petita bifurcació a mà esquerra del camí, a uns 50-100 metres abans d'un revolt molt pronunciat a la dreta. Allà, gairebé a tocar del camí, veurem el que hem trobat reconegut com a tomba de Casanova de Can Serra.

Aquesta possible tomba no ha estat excavada, ja veurem si ho fan, i quins resultats obté.

Ara mateix, ja som molt més a prop d'Aiguafreda que d'El Brull, és a dir, que tornem al GR i donem la volta direcció El Brull. Anem a fer l'última visita prehistòrica del dia, encara que bastant posterior a les sepultures megalítiques.

Caminem sense pressa pel GR, deixant el nostre cotxe enrere, arribant a l'asfaltat i ens desviem per la primera a l'esquerra, que al poc deixa de ser asfaltada, evitant entrar als terrenys de la masia d'El Boix. Seguint el camí tot recte, arribarem a la Fortificació Ibèrica del Turó de Montgròs. A dia d'avui, la Diputació fa unes poques visites guiades a l'any, que són gratuïtes, però cal apuntar-s'hi.

Segons l'estudi al que hem pogut accedir, aquesta muralla, descoberta l'any 1974 per Jaume Bigas, fa 160 metres de llargada per un gruix variable segons el lloc, 6.5 metres a la part més accesible i 1.5 als extrems, una alçada de més de 9 metres, amb unes torres que farien com a minim 11/12 metres d'alçada, pel que es tractava d'una muralla més que imponent (diria que és la més gran que he vist).

La seva ubicació no és casual, ja que és l'únic espai pel que es pot accedir a la part alta, però prou planera del turó, la resta queda envoltada pels penya-segats. Aquesta gran muralla construïda fa inexpugnable un terreny de 9 hectàrees. Es documenten, just darrera la muralla, diverses estances que eren destinades a l'allotjament de personal militar, i un mur discontinuu prou arrasat que podria ser algun edifici recolzat sobre la primera muralla, construïda vers el segle V a.n.e. També cal dir que a l'excavació va sorgir un forn de pa en un perfecte estat de conservació.

Pel que sabem de més a l'interior, el terreny era utilitzat en gran part amb terrasses de conreu i els edificis que s'hi varen erigir eren construïts a nivell de terra, sense gaire base, a més amb el pas dels anys aquesta zona ha estat treballada, tot i que ara és un dens bosc, pel que les restes que s'hi han pogut documentar són més aviat minses... ceràmiques molt fragmentades, algun forat de pal, etc.

És increïble el pensar que aquesta construcció defensiva és feta pels ibers, amb una primera muralla del segle V a.n.e. A l'interior del recinte, però, es documenta ocupació des del segle X a.n.e., tot comprovant l'estil de les restes ceràmiques recuperades i les datacions per C-14 que s'han produït a diversos carbons. Si aquesta datació es correcta, estaríem parlant, segons la nova datació, de l'Edat del Ferro inicial, però Albert López Mullor, l'autor de l'estudi en el qual ens basem, el col·loca a l'Edat del Bronze...  no ens barallarem per 200 anys de diferència. El que sí sabem segur és que la muralla es ibera, construïda per la tribu dels Ausetans.

Extret de "El Montgrós, el Brull. Una fortificació ibèrica al Montseny"

Com hem dit, la muralla va ser inicialment construïda vers el segle V a.n.e., però segons l'estudi sofert va patir diverses refortificacions vers el segle III a.n.e. Segons López Mullor, la segona muralla, tal i com els emparxats de la primera, són de pedres més grans, donant més robustesa a aquesta, segons creu, inspirant-se en els estils fenicis, grecs i púnics (gent amb la que comerciaven). Aquesta, però, fou mig destruïda cap a l'any 200 a.n.e. a mans dels romans. Posteriorment, es va bastir un mas adosat a la gruixuda muralla a l'era medieval, vers el segles XI a XV.

Aquesta fortificació estava prou ben defensada, a raó de 4 torres, 2 d'elles flanquejant el passadís d'accés al recinte, un fossar amb contraescarpa fortificada, i es poden admirar les restes d'una bestorre o torre cicular, allà on s'acabaria el fossat degut a un aflorament rocós. Segons les excavacions, aquest fossar fa 64 metres de llargada, per una amplada màxima de 3.60 metres i una alçada de 1.80. 

I finalment, aniria un tramp de mur, franquejat per les torres 3 i 4 aquesta última com a tancament del sistema defensiu.

Acabem amb una vista aèria de la Fortificació Ibera del Turó de Montgròs extreta del fulletó informatiu de la Diputació de Barcelona que et donen en fer la visita.

Acabada la visita... ara hem de tornar a pujar fins al cotxe!!!! Amb el dinar i la visita, havíem relaxat massa els músculs i era una *+@#~! tornar a pujar. Sort vam tenir que el guia es va oferir per a portar-nos amb el seu cotxe, fins dalt, on comença l'asfaltat. Quan portes hores a les cames de puja i baixa per la muntanya, anar per l'asfalt és com anar per un núvol.

Si voleu ampliar la ruta i veure més megàlits, que per cert passes al costat d'algun d'ells, mireu-vos la publicació de Dòlmens a Aiguafreda I.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pla del Boix: 31T 440456 4627226

Creu de la Parròquia o Can Brull: 31T 440229 4626915

Serra de l'Arca I o Serrat dels Moros: 31T 439509 4625811

Fortificació Ibera del Turó de Montgròs: 31T 439659 4628212

Dolmen al Jaizkibel (Euskadi)

Una semaneta de vacances a Euskal Herria, ens agrada molt l'estil de vida d'aquella zona, al menys a mi!!

Vam fer una visita a Pasaia (sobretot, és bastant interessant la seva indústria marítima), des d'on surt la carretera (Jaizkibel errepidea) que mena a Hondarribia, passant per la muntanya del Jaizkibel. Quan ja vas de baixada, passat el quilòmetre 10, veurem a la dreta una entrada asfaltada amb zona d'aparcament. Es reconeix l'entrada fàcilment, ja que hi ha les runes de la torre carlista de vigilància de Santa Bàrbara i de l'antic parador de turisme. Ens endinsem a peu pels prats de gespa, després de fer un cop d'ull a la torre del segle XVIII i al mirador amb les runes del parador que funcionava fins el 1999. El dolmen el localitzarem tot caminant pels prats direcció sud-oest, com si volguéssim arribar al cim del Jaizkibel. Es troba a uns 350-400 metres.

Del dolmen d'Iskulin, només queda el forat que resta en desaparèixer les seves lloses, tot i que alguna encara és al seu interior. El túmul fa 9 metres de diàmetre per 1 d'alçada. El forat produït en l'extracció del dolmen fa 3 metres de diàmetre i gairebé 1 de fondària, encara que a la foto no ho sembli.

Va ser descobert l'any 1935 i, segons el descobridor, el túmul feia 16 metres de diàmetre i quedaven tres lloses del megàlit.

Avui en dia el seu estat és molt precari, accentuat en els últims anys, ja que els caçadors el fan servir d'amagatall per a la seva afició. De fet, sobre l'any 1955 el grup ARANZADI (la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País) ja havia denunciat el seu deteriorament.

El sepulcre no ha estat excavat mai, el que fa encara més difícil datar-lo (per la seva morfologia, impossible).

Continuem baixant fins arribar a Hondarribia, final del nostre trajecte. Dir que el Jaizkibel conté més dòlmens, menhirs i cròmlecs que esperem poder visitar en una altra ocasió.

Coordenades:

Iskulin: UTM(ETRS89): 30T, 593575, 4800363

Cova a Sant Llorenç del Munt (Cova Simanya)

Aquest cop, acompanyats d'uns amics, el Jona i la Mire, farem cultura prehistòrica anant a les coves Simanya.

Ens dirigim a Terrassa, i allà prenem la carretera BV-1221, que seguirem travessant Matadepera, tot anat de pujada i, quan ja gairebé estiguem al cim del coll, veurem una zona d'aparcament molt gran a la nostra esquerra, allà deixem el cotxe... si podem, ja que s'omple d'urbanites i famílies senceres amb nens i avis. A peu, emprenem la carretera buscant la seva part més alta, i, al centenar de metres més o menys, veurem a la dreta de la BV-1221, una edificació moderna anomenada "Caseta dels Peons", on s'ubica l'oficina d'informació del parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Davant d'ella, surt un camí (GR-5), molt i molt còmode, que ens durà a Sant Llorenç Savall. Nosaltres no hi arribarem. Quan siguem al coll d'Eres, agafarem una sendera a l'esquerra, que porta a la cova Simanya (la gran, la petita i el Triangle). El camí es troba senyalitzat, no té pèrdua.

Pel camí disposem d'unes grans vistes, tot i l'escassa vegetació.

Al final, arribem a la cova Simanya. Nosaltres només vam visitar la gran. Grimpem pel pendent molt pronunciat de l'entrada i ens endinsem a la cova.

La foto de l'esquerra és de la pujada d'accés, i la de la dreta és ja des de dins, on si us hi fixeu es veuen dues coves més a la part dreta de l'entrada tal i com la mirem. Segons hem pogut esbrinar, les galeries que hi ha tot entrant per aquí són grandioses i de fàcil caminar en els seus primers 100 metres.

Un cop dins, vaig intentar fer una fotografia de la gran cova, però això de les càmeres compactes, no és que tinguin una qualitat extrema i per la falta de llum, no em quedava gens bé. Però la Mire és una crack amb això de les fotos, òbviament té una càmera d'aquestes "pata negra". Li he agafat una foto cap dins la cova des de l'entrada... espectacular!!! És immensa.

La cova té un total de 372 metres visitables... amb frontal (indispensable) i escarpins (molt recomanable). Tot i que la part que dóna més a l'entrada ja és força impressionant. Al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, hi ha unes 300 cavitats, sent la cova Simanya una de les més grans i profundes, de fet la Simanya Gran, la Simanya Petita i la cova del Triangle connectaven per dins, tot i que avui en dia només connecten la Simanya Gran i el Triangle (només per a espeleòlegs), però crec que s'estava pensat tornar a obrir el pas a la Simanya Petita, tancada per la sedimentació del temps.

Imatge extreta de: http://www.geocaching.com/geocache/GC3YTH6_coves-simanya-simanya-caves-sant-llorenc-savall?guid=913ce201-9e28-48e3-9b2d-dd1e82c0f225

Si t'ho pares a pensar, és bastant lògic que aquestes coves fossin habitades a la prehistòria, tenien aigua a l'abast de la mà, es protegien del fred, en aquelles èpoques molt més dur que ara, i al mateix temps es protegien de possibles atacs animals o humans. Però això, a la cova Simanya s'hi han trobat restes del Neolític antic, Neolític final, Calcolític, Edat del Bronze, periode Iber i l'Edat Mitjana.

Un cop ens vam endinsar el màxim que vam poder (no portàvem calçat adequat per passar per l'aigua), tornem enrere fins al coll d'Eres, i seguim el camí direcció Sant Llorenç. Al poc de caminar, veurem un corriol a mà esquerra que en no gaires metres acaba en un pla, sense vegetació. Just allà, al bosquet de la dreta, cercarem la necròpolis visigoda del Coll d'Eres (d'entre els segles III i IV).

Aquesta necròpolis consta de 4 sepultures, dues de les quals han estat documentades, sent la primera una sepultura d'inhumació infantil, que demostrava un clar expoli. Només foren trobats diversos ossos. La segona corresponia a un home adult, del que es conserva gran part de l'esquelet, juntament amb l'aixovar funerari i una sivella de bronze decorada amb una representació del que sembla ser el Cavall d'Odin i dues serps amb caps d'ocell envoltant-lo. Les dimensions d'aquesta sepultura són de 2.15 metres de llarg per 0.56 d'ample al cap i 0.47 als peus, la profunditat és de 0.30 a 0.45 metres.

Coordenades:

Cova Simanya: UTM(ETRS89): 31T, 417561, 4614046

Necròpoli de Coll d'Eres: UTM(ETRS89): 31T, 417500, 4613680