Menhir a Vallgorguina i possible menhir a Cardedeu

Ens acostem avui a veure jaciments poc coneguts. Anem per la C-61 de Vallgorguina a Arenys de Munt fins l'entrada de la urbanització Collsacreu. Allà deixem el cotxe i, just al davant, surt el GR-83, que, seguint-lo, porta a un possible dolmen. Com ha estat plovent gairebé un dia sense parar, l'accés està força enfangat i nosaltres decidim tornar a peu per la C-61 uns metres per a agafar un camí ample a la nostra esquerra, que després empalma amb el GR-83. En 1 quilòmetre més o menys de camí, després d'un parell de corbes i una forteta pujada, ens trobarem, a tocar a la vora esquerra del camí, el possible dolmen del Parent Rost.

El megàlit en qüestió no ha estat excavat mai i es troba en molt mal estat, si és que és un dolmen, agreujant la seva salut el camí que han fet passar per allà mateix. Segons Francesc Baldrís al seu web sigmascorpii, és un possible dolmen. La veritat, a les seves fotografies ho sembla bastant més que a les nostres, sembla com si s'hagués remenat més encara. Ell també documenta un petit túmul, que també es veu a les nostres, però a saber si és un veritable túmul prehistòric.

Actualitzant la publicació a 01 de desembre del 2025, podem assegurar que el que vam veure no era res de res, bé, sí, un apilament de rocs. No ho diem nosaltres, ho documenten en Carreras i en Tarrús al seu compendi de megàlits catalans.

Deixem el no-sepulcre i tornem al cotxe. Ara ens endinsem amb ell a la urbanització, sempre seguint l'avinguda Montnegre fins el final, on s'acaba tallada pel bosc. Allà deixem el cotxe i caminem pel carrer asfaltat cap a l'interior del bosc, d'on surt un corriol que, seguint-lo, ens portarà, en uns 50 - 100 metres, al menhir del Pla de les Bruixes o Collsacreu, que resta caigut al voral esquerre del camí, a una corba a la dreta.

Aquestes dues fotografies són del 20 d'agost del 2022, quan vam tornar al menhir perquè havíem llegit que el volien reaixecar i pensàvem que ja ho estaria. Com es veu, ens el vam trobar encara caigut a terra, però, això sí, amb evidents mostres d'una excavació arqueològica recent.

Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, el tros de de monòlit va ser descobert l'any 1984 per Jaume Mora Alsina. Es tracta d'un menhir estel·liforme bastit en granit i té unes dimensions de 2.40 metres de llargada per 0.80 metres d'amplada i 0.22 metres de gruix. També segons els citats autors, a l'extrem inferior de la part visible, hi ha dues potencials cassoletes i dues més a l'extrem trencat oposat. També podem dir que uns pocs anys abans de que el visitéssim per segon cop, va ser excavat i documentat per l'arqueòleg Pablo Martínez Rodríguez, com es veu a la fotografia que hem inserit.

Segons diverses fonts, el gran monòlit va ser construït i aixecat vers el Neolític - Calcolític inicial, entre el 3400 i el  2700 a.n.e.

Esmentar que a la zona, el tipus de granit d'aquest menhir és inexistent, pel que va ser transportat en l'antiguitat de ves a saber on.

Desfem el corriol i tornem al cotxe, i, de camí cap a casa, fem un volt i anem a Cardedeu (qui ens anava a dir que anys més tard hi viuríem, a Cardedeu) a visitar una pedra amb gravats, segons Baldrís, un possible menhir.

Per arribar-hi, des de Cardedeu anem direcció Cànoves per l'Avinguda d'Àngel Guimerà, que més tard va a parar a la BV-5108. Seguirem per aquesta carretera fins que veiem a mà dreta un carrer que mena a la urbanització de Les Pungoles. Just abans d'arribar a les primeres cases, al camí a mà esquerra, que també és el primer, virem i a uns 200 metres trobarem al marge esquerre del camí l'anomenada Pedra Foradada dels Quatre Termes.

Com dèiem, és un possible menhir ja documentat per Tomàs Balvey cap a l'any 1900, amb una gran creu a la cara visible, que no sembla prehistòrica, i multitud de cassoletes a la cara inferior segons els que l'han vist (jo, aquell dia, no tenia ganes de girar-la). La idea de que sigui un possible menhir no ens sembla descabellada veient les fotografies, podria ser l'extrem superior d'un monòlit estel·liforme trencat.

No hem trobat la seva datació, però si fos part d'un menhir, el podríem datar com l'anterior, entre el Neolític i el Calcolític inicial, vers el 3400-2700 a.n.e. 

El que sí hem trobat és que aquesta no és la seva ubicació originària, la va ubicar aquí l'any 1853 el topògraf Pere Moreno a l'acceptació del plànol parcel·lari i utilitzant-la com a divisió fronterera dels quatre terme: Cardedeu, Cànoves, Sant Antoni de Vilamajor i Sant Pere de Vilamajor, d'aquí el nom. Al costat del possible menhir, hi ha un planell informatiu d'això que comentem.

Recomanem mirar-se la fitxa d'en Francesc Baldrís, tant a sigmascorpii com a DigitalNatura, ja que s'ha de reconèixer que ha fet una gran tasca d'investigació documental.

Tornem al cotxe i cap a casa a descansar una mica, que aquest cap de setmana, per a nosaltres llarg, no hem parat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir del Pla de les Bruixes o Collsacreu: 31T 461135 4609437

Possible menhir de la Pedra Foradada dels Quatre Termes: 31T 447175 4613299

Estela-menhir a Montseny

Cap de setmana romàntic amb la Cris, però abans d'anar cap a Santa Maria de Palautordera, on teníem allotjament, volíem passar pel Pla de la Calma a intentar localitzar, per tercera vegada, els gravats que hi ha en un roc a pocs metres al nord del "dolmen" del Pla de l'Ase mort.

Les coordenades trobades sempre ens han portat a aquest roc, el qual es troba al mateix corriol que surt prop del teòric dolmen pujant al turó.

Com teníem més informació, vam seguir buscant per allà, però res de res.

Tornem al cotxe i ens dirigim al poble del Montseny, on es troba actualment l'estela del Pla de la Calma.

Deixem el cotxe a l'aparcament que hi ha només entrar al poble i, a peu, passem per davant de l'església. Pocs metres més endavant, girem a l'esquerra enfilant un nou carrer i el seguim tot fent una forta pujada. Als pocs metres, trobem un camí preparat i senyalitzat que surt a mà esquerra tot fent baixada, que s'endinsa a una petita vall on veurem, seguint el camí amb bancs i tot, una font d'aigua no potable al vèrtex més profund. Poc després seguint el còmode camí i a tocar de modernes edificacions, veurem un corriol que surt a la dreta pujant al turonet. Per aquest corriol i en uns 100 metres de ziga-zaga, arribarem a l'estela antropomorfa del Pla de la Calma, també coneguda com la Sitja del Llop o Roca Roja

Fou descoberta el 1976 per Antoni Castells Camp integrada a la barraca d'en Ramon (podem veure aquesta barraca de pastor a l'última fotografia de la publicació). Abans de la seva reutilització, el megàlit es trobava al Turó de Paliol, al Pla de la Calma, fins que vora l'any 1950 va ser utilitzada per a construir la cabana.

Es tracta d'una estela antropomorfa que presenta 4 cassoletes amb solcs concèntrics a ella a la cara central. També s'admiren diversos solcs simples sense la cassoleta central, 4 solcs més d'estil regueró a la banda superior esquerra del megàlit, i es documenten diverses cassoletes a la seva part inferior. Segons hem pogut saber, pesa prop d'una tona i té unes dimensions de 1.95 metres d'alçada per 1.05 d'amplada, per 42 centímetres de gruix.

Segons la Generalitat, amb aquests tipus de gravats, s'ha estimat que té una antiguitat d'uns 5000 anys; per tant, fou erigit al Neolític. I segons en Carreras i en Tarrús, aquesta estela va ser erigida vers el 3200 i el 2200 a.n.e., entre el que consideren finals del Neolític i finals del Calcolític. També hi ha qui veu un fons celta als gravats i els posicionen a l'Edat del Ferro.

El més proper que podem trobar al lloc actual d'aquesta estela és el dolmen que va trobar el nostre amic Manolo, el sepulcre de Puig d'Arques de La Costa del Montseny. També baixant, podem visitar coses protohistòriques a Sant Esteve de Palautordera, però queden prou lluny, sobretot el forn iber de Montclús. Dins del poble i aquí ja segons cadascú, un possible menhir, que és sí o sí una fita termenal, resta al costat de la carretera que creua el poble.

Coordenades UTM(ETRS89):

Estela del Pla de la Calma, la Sitja del Llop o Roca Roja: 31T 449624 4623377

Dòlmens a Castellterçol III, Santa Maria d'Oló i Castellcir II

Després de tornar a la rutina, decidim trencar-la fent una ruta i aprofitar l'ocasió per a visitar alguns dels dòlmens propers a casa.

Ens dirigim primer de tot a Castellterçol aviam si trobem dos dòlmens que no és la primera vegada que cerquem. Una vegada a Castellterçol, agafem la carretera de Granera, BV-1245, i aparquem el cotxe a l'esplanada que queda a mà dreta aproximadament al quilòmetre 3.6 (la mateixa que per anar al dolmen del Criac, Dòlmens de Castellterçol (II)). Prenem el camí i en poc temps passarem l'esmentat dolmen. Nosaltres seguirem sense desviar-nos del camí principal fins a trobar uns cartells de la Diputació que assenyalen una cruïlla de camins. Poc abans dels cartells, veurem a mà esquerra un turonet on, dalt de tot, trobem les minses restes del dolmen de Mas Vilanova II.

Com es veu a la foto, poc queda a banda del forat... alguna pedreta dispersa i algun tros de roca... Això, evidentment, dificulta la seva datació perquè no es van trobar gaires restes durant la seva excavació i la seva morfologia tampoc no ajuda. Podria ser o un sepulcre de fossa del Neolític Final (vora el 3000 a.n.e) o bé una cista del Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.). Respecte a les dimensions, la cambra feia 1,50 per 1 metre.

Però avui, a dia 10/10/2022, amb motiu de les fitxes que volem fer de tots el jaciments visitats, actualitzem l'entrada amb informació moderna. Segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, es tractaria possiblement d'una caixa megalítica tancada, que en el seu origen devia fer 1 metre de costat, conserva una obra tumular de 5-6 metres de diàmetre, sense restes d'anell de contenció. Ells el daten vers 2700-1800 a.n.e., entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic.

Ells presenten aquest croquis, al seu llibre d'El Megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada.

Tornem al camí i prenem la pista de la dreta a la cruïlla. Durant una estona, seguirem el GR-177 fins que fa una corba pronunciada a l'esquerra. Allà, deixarem el GR i prendrem la pista que surt davant nostre, que no deixarem fins que no tinguem un altre remei que triar dreta o esquerra. Triarem el de la dreta i pujarem fins que veiem a la nostra esquerra que surt un caminet tallat per grans pedres i tancat amb un filat. L'obrirem (evitant que ens passi el corrent) i continuarem fins a trobar, a l'esquerra del camí, un túmul clarament visible entre els arbres.

El dolmen de la Clusella, Closella o Crusella, que pertany a Castellcir, era catalogat com una cista megalítica.

Però com amb l'anterior company, l'actualitzem segons la nova font d'informació que tenim. I segons Tarrús i Carreras, es tracta d'un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, i consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 2 metres de llarg per 1.85 metres d'ample i que conserva una alçada de 1.35 metres, aquesta cambra es troba a l'interior d'un túmul de 8-9 metres de diàmetre, sense senyals de cròmlec peristàltic.

Dir també de les excavacions sofertes que van ser dues, una sense resultats positius, pel Sr. Sala Molas de Vic abans del 1920, i la de Batista que dèiem abans, on es van recuperar 11 dents humanes, aquestes foren dipositades al Museu Episcopal de Vic.

La datació varia un xic, del 2700 al 1800 a.n.e. (abans es datava vers el 2200-1800), que segons les noves datacions temporals correspondrien a els inicis del Calcolític fins a l'Edat del Bronze antic.

Tornem cap el cotxe per on hem vingut i, com és d'hora i fa bo, decid-im pujar fins a Santa Maria d'Oló a menjar-nos l'entrepà, visitar el poble i, de pas, fer una parada a una cista situada poc abans d'arribar al nucli urbà. Per anar de Castellterçol a Santa Maria d'Oló, ens dirigim cap a la C-59 direcció Moià i l'Estany. Passat aquest darrer, deixarem a la dreta el desviament cap a l'Eix transversal i continuarem per la carretera BP-4313 fins que, aproximadament el quilòmetre 18,6, surt un camí a la dreta. En poc espai, el camí fa una esplanada i, just després, quan torna a ser camí, a la dreta, trobarem el Sepulcre del Pla de la Bassa de Can Garriga.

Aquesta cista del Neolític final - Calcolític antic (3500 - 2500 a.n.e.) té unes dimensions de 2 metres de longitud per 1.10 d'amplada i 1 metre d'alçada màxima conservada.

El setembre del 1987, Maria Àngels Petit l'excavà, i, tot i l'espoli, es van trobar 30 fragments ceràmics corresponents al Neolític i nou restes òssies d'un individu jove.

Com avui estem de sort i no se'ns resisteixen els dòlmens, de tornada cap a casa, decidim tornar a la masia del Verdaguer de Castellcir, on prop del dolmen al que la casa dóna nom, havíem llegit que també hi ha una cista. Així, que, tal com expliquem a l'entrada del dolmen de la casa nova del Verdaguer (Dolmen a Castellcir), a l'alçada del polígon de Castellterçol, agafem el camí que porta cap a Castellcir. Seguint el camí, agafarem el pont que apareix a la nostra esquerra i continuarem fins a arribar a una cruïlla de quatre pistes amb el senyal indicatiu de la masia del Verdaguer i la Casa Nova del Verdaguer. Allà a la dreta deixem el cotxe i ens endinsem al bosquet que surt davant nostre. Sense gaire esforç, trobarem dos túmuls amb algunes lloses a sobre, es tracta dels Enterraments del Bosc de Can Verdaguer.

El primer ens queda a la dreta, que conserva una obra tumular de uns 15 metres de diàmetre, i que conserva dues lloses no gaire grans, d'uns 50 cm d'alt per 30 de gruix, col·locades paral·lelament. Fent la volta al túmul, observem, a la seva part posterior, l'interior del túmul, ja que hi ha un forat fet per espoliadors (no sabem si van trobar quelcom a l'interior...).

Si ens col·loquem mirant les dues pedres, a la nostra esquerra queda un el segon túmul amb un munt de lloses més grosses, però sense cap tipus d'ordre, com si fos un dolmen caigut o també espoliat. 

Donat l'estat en què es troben els dos túmuls i la manca d'excavació, és difícil poder-los datar. Però bé, prehistòrics són.

Tornem a la pista i caminem fins la Casa Nova del Verdaguer. Aquesta vegada no tenim tanta sort i no hi ha ningú a la casa que ens pugui ajudar, així que ens hem de buscar les garrofes. Amb una explicació no gaire bona del patmapa i sense fotografies ni coordenades, cerquem entorn la casa i prop del dolmen, però sembla que no hi ha sort. Quan ja estem tornant resignats cap al cotxe, un cop passada la bassa i molt a prop del camí, a mà esquerra, veig unes pedres, tres com deien les indicacions, col·locades sospitosament. Per si de cas, fem unes quantes fotos i decidim buscar més informació a casa.

Efectivament, es tracta del sepulcre de fossa de la Casa Nova del Verdaguer (per una vegada, l'he trobat jo i no el Marc!!). Tot plegat és una mica confús, perquè tant el dolmen de l'altra vegada com aquest es diuen Verdaguer o Casa Nova del Verdaguer... jo ja no sé quin és el nom correcte de cadascú... Bé, tornant al nostre megàlit, podem dir que les seves dimensions màximes són d'1,3 m. de llargada per 0.7 d'amplada. Pel que fa a l'època de construcció, igual que per als enterraments del bosc, no es té cap informació.

Ara sí, tornem cap a casa, avui, orgullosos del nostre èxit en la recerca dolmènica!

Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Vilanova II: 31T 423612 4623141

La Clusella o Closella o Crusella: 31T 421836 4624725

Pla de la Bassa de Can Garriga: 31T 421892 4638028

Túmul I del Bosc de Can Verdaguer I: 31T 428494 4625767
Túmul II del Bosc de Can Verdaguer II: 31T 428476 4625765

Cista de la Casa Nova del Verdaguer o Verdaguer: 31T 428589 4626190

Estàtua-menhir del Pla de les Pruneres

Ruta fàcil de fer per a nosaltres en aquell temps, encara vivíem a Mollet del Vallès. Però bé, vinguis d'on vinguis, no és pas difícil de fer.

Sortim de casa i creuem l'Illa, passant pel "preciós" Ajuntament de Mollet del Vallès, fins que veiem a mà esquerra un pendent, que en pocs metres ens durà al parc de Can Mulà, al qual trobarem una masia edificada el 1911, antiga propietat dels amos de la gran empresa tèxtil que hi havia a Mollet i que ocupava gran part de l'Illa. Ara pertany a l'ajuntament igual que el parc, que temps enrere havia estat el jardí i l'horta de la casa.

Entrem a l'edifici, avui en dia biblioteca, i, després de fer cua per a tornar uns llibres, demanem a la noia que ens ha atès, per veure el fabulós megàlit que tenen al pati, ens obre les portes del darrere i ens deixa davant de l'immens roc.

Es troba, pel meu gust, massa protegit, tot i que estigui considerat una de les estàtues-menhir més importants d'Europa per les seves característiques. Té gran quantitat de gravats curvilinis i, just sota de la marca de la palada de l'excavadora amb el qual la van descobrir, es pot veure gravada una T facial en baix relleu i els ulls excavats.

Aquesta menhir va ser descobert per Kike Palau el 15 d'abril de l'any 2009, durant les obres de construcció del parc i l'aparcament soterrat de les Pruneres, a uns 8 metres de fondària. Per això s'han conservat tant bé tots els gravats, tenint en compte que aquest megàlit és del Neolític final - Calcolític final, vers el 3200-2200 a.n.e.

Com les fotografies no són gaire bones, sobretot degut al vidre, inserim un calc per a poder veure els gravats en tot el seu esplendor.

Extret de Monografies 13 del SERP de l'UB

Té una llargada de 4.90 metres, 110 centímetres de gruix i una amplada de 68 centímetres. Amb aquestes dimensions, té un pes de 6200 kg. Tot i que és força imponent, de menhirs n'hi ha de més alts per Europa, però, dins de l'àmbit de les estàtues-menhir, és un dels més alts del continent.

El tipus de roca no és autòctona de la zona ni de zones properes, és a dir, que el van transportar d'alguna manera.

Ara, ens dirigim al parc de les Pruneres, on el van trobar, ja que allà han erigit un rèplica en record d'aquest. Amb palada i tot!

Coordenades:

Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres: A la Biblioteca Municipal de Mollet del Vallès

Rèplica del menhir al lloc original on es va trobar: UTM(ETRS89): 31T 434631 4598762