Encara som per l'Aveyron i ens disposem a fer l'última ruta de la Setmana Santa, per aquestes terres, que serà la vuitena. Avui només visitarem dòlmens tot tornant cap a Catalunya.
Comencem pel sepulcre de La Vialette, al que arribarem des de Saint Paul des Fonts, que és on érem allotjats, tot sortint del nucli per la D-500 i emprenent la D-93 a la dreta direcció Roquefort. 5 quilòmetres més tard virem a la dreta per la D-559, per la que seguirem 3.8 quilòmetres més i just entrar al nucli de Tornamira, girem a la dreta per la D-23 en direcció Viala du Pas de Jaux i L'Hospitalet du Larzac, per aquesta seguirem tot rectes 6.7 quilòmetres, lloc on a les portes de Viala, just després de passar el cartell d'entrada al poble, deixem la D-23 per un carrer que surt a la dreta. En no arriba a 60 metres aquest desemboca en un altre carrer, "curiosament" anomenat Viala, i, als 360 metres d'anar per ell direcció sud girem a la dreta, anant encara més al sud. 4.1 quilòmetres més tard, veurem un ampli camí sorrenc a la dreta, aquí aturem el cotxe i a peu seguim el camí una trentena de metres, lloc on ens endinsem pel camp de la dreta, i gairebé arribant al penya-segat, mig amagat per arbrat, trobarem el dolmen de La Vialette.
Sincerament, fa una pel de ràbia el tros de volta que vam haver de donar... si mires pel penya-segat, pots veure la casa on érem allotjats gairebé sota el mateix penya-segat!!! Jajaja, però bé, així vam aprofitar per veure els macos pobles medievals de la contrada, com Saint Jean d'Alcas o Viala du Pas de Jaux.
Sincerament, fa una pel de ràbia el tros de volta que vam haver de donar... si mires pel penya-segat, pots veure la casa on érem allotjats gairebé sota el mateix penya-segat!!! Jajaja, però bé, així vam aprofitar per veure els macos pobles medievals de la contrada, com Saint Jean d'Alcas o Viala du Pas de Jaux.
Després de molt buscar, hem trobat informació sobre un túmul d'incineració de la Vialette A. Per la seva ubicació, podria perfectament ésser aquesta tomba. Si és així, és part d'una necròpoli corresponent a l'edat de Ferro (vers la segona meitat segle VI o primera del segle V a.n.e.). A l'excavació realitzada el 1927 per Frédéric Hermet (sí, el mateix de les estàtues-menhir, però uns quants anys més tard) i A. Pailhès, es va recuperar un vas ceràmic monocromat de tipus rar a la zona, una copa de bronze, polseres fetes en bronze i ferro, i diversos botons de bronze.
A uns 15 metres de distància del sepulcre en direcció est, ens trobem això...
Amb la informació que teníem quan vam fer la visita, no existia cap altre sepulcre de la Vialette, però, a nosaltres, ens va semblar que molt bé podia ser-ho, pensant que a aquesta zona de França sol haver aglomeracions de sepultures megalítiques, com per exemple la que veurem més tard. A banda, l'existència tumular ens va semblar clara, amb rocam de mitjana i petita grandària, i el negatiu d'una possible cambra funerària també. Ara, havent trobat això de la necròpoli i informació sobre uns segon i tercer túmul, creiem que podria ser un d'ells.
El túmul B va ser excavat el 1939 per Louis Balsan, el mateix Pailhès i J. Birebent. Van trobar restes de ceràmica a mà, una polsera de ferro i un anell de bronze, pel que aquest segon túmul també pertany a la mateixa època que el veí. Les restes es trobaven tapades per dues lloses calcàries.
Tot i que segurament aquest deu de ser el túmul B, donem informació també sobre el C. Es documenta un túmul de 4 metres de diàmetre i fou excavat a la vegada que l'anterior. Es van trobar restes òssies calcinades i més de 200 fragments de ceràmica corresponents a un mínim de 3 vasos.
Associada a la necròpoli, hem trobat informació sobre un recinte al límit del penya-segat, que podria correspondre a l'hàbitat associat a la necròpoli. A més, uns metres abans d'arribar on som, però a l'altra banda de la pista i pertanyent al poble de Viala du Pas de Jaux i no a Saint Jean et Saint Paul, hi ha restes de dos túmuls més. I seguint endavant per la pista, des dels anys 1990, s'han trobat 10 esteles i estàtues-menhir al terreny anomenat Touriès. Sincerament, una zona molt rica prehistòricament parlant.
Tornem al cotxe i emprenem camí a la necròpoli de Fontubière, on visitarem 4 dòlmens. El camí que vam seguir no és el més ràpid, però vam preferir anar per asfalt, i, al final, sort que vam prendre aquesta decisió... feia sol, i en 5 minuts es va omplir el cel de núvols i va començar a pedregar, amb força intensitat, just quan la Cristina arribava corrents al cotxe de visitar la "necro", i ja mullada de les minses gotes que havien caigut. Millor anar per lloc segur, que no jugar-te-la per una pista sorrenca i que puguis tenir qualsevol problema... problema, en aquest cas, augmentat per la pedregada.
Bé, explicada l'anècdota, ens dirigim de nou cap a Viala du Pas de Jaux, però, aquest cop, quan arribem al carrer de Le Viala, girarem a la dreta a uns 55 metres d'anar per ella, deixant el nucli de cases a l'esquerra i anant en 135 metres a la D-23, en la que girarem a la dreta, deixant el poble on hem estat a l'esquena. A 3 quilòmetres del desviament per la D-23, aturem el cotxe al voral de la carretera, i ens endinsem a aquest bosc de poca vegetació típic d'aquesta zona francesa.
El primer que visitem, el de Fontubière A, el trobarem a 135 metres de la carretera, en direcció nord, poc després d'una línia de vegetació.
El túmul B va ser excavat el 1939 per Louis Balsan, el mateix Pailhès i J. Birebent. Van trobar restes de ceràmica a mà, una polsera de ferro i un anell de bronze, pel que aquest segon túmul també pertany a la mateixa època que el veí. Les restes es trobaven tapades per dues lloses calcàries.
Tot i que segurament aquest deu de ser el túmul B, donem informació també sobre el C. Es documenta un túmul de 4 metres de diàmetre i fou excavat a la vegada que l'anterior. Es van trobar restes òssies calcinades i més de 200 fragments de ceràmica corresponents a un mínim de 3 vasos.
Associada a la necròpoli, hem trobat informació sobre un recinte al límit del penya-segat, que podria correspondre a l'hàbitat associat a la necròpoli. A més, uns metres abans d'arribar on som, però a l'altra banda de la pista i pertanyent al poble de Viala du Pas de Jaux i no a Saint Jean et Saint Paul, hi ha restes de dos túmuls més. I seguint endavant per la pista, des dels anys 1990, s'han trobat 10 esteles i estàtues-menhir al terreny anomenat Touriès. Sincerament, una zona molt rica prehistòricament parlant.
Tornem al cotxe i emprenem camí a la necròpoli de Fontubière, on visitarem 4 dòlmens. El camí que vam seguir no és el més ràpid, però vam preferir anar per asfalt, i, al final, sort que vam prendre aquesta decisió... feia sol, i en 5 minuts es va omplir el cel de núvols i va començar a pedregar, amb força intensitat, just quan la Cristina arribava corrents al cotxe de visitar la "necro", i ja mullada de les minses gotes que havien caigut. Millor anar per lloc segur, que no jugar-te-la per una pista sorrenca i que puguis tenir qualsevol problema... problema, en aquest cas, augmentat per la pedregada.
Bé, explicada l'anècdota, ens dirigim de nou cap a Viala du Pas de Jaux, però, aquest cop, quan arribem al carrer de Le Viala, girarem a la dreta a uns 55 metres d'anar per ella, deixant el nucli de cases a l'esquerra i anant en 135 metres a la D-23, en la que girarem a la dreta, deixant el poble on hem estat a l'esquena. A 3 quilòmetres del desviament per la D-23, aturem el cotxe al voral de la carretera, i ens endinsem a aquest bosc de poca vegetació típic d'aquesta zona francesa.
El primer que visitem, el de Fontubière A, el trobarem a 135 metres de la carretera, en direcció nord, poc després d'una línia de vegetació.
Poca informació hem trobat sobre ell, només que mesura uns 4 metres de longitud i que s'hi van trobar tres puntes de fletxa estil avet de colors rosa i gris, que es conserven al museu de Roquefort.
El següent fou el C de Fontubière, que es troba a 235 metres del A en direcció nord-est.
Com es pot veure, només conserva dues lloses i no hem trobat cap tipus d'informació sobre ell.
Ara toca el de Fontubière D, el més malmès i arrasat de tot ells, que es troba a 180 metres més al nord, a escassos 8 metres abans d'una pista sorrenca.
Seria curiós trobar dades d'aquest, però tampoc no ha estat així.
I per últim, ara toca el B, que el trobarem tot caminant uns 295 metres en direcció sud-est.
Com era d'esperar, tampoc no hem trobat informació associada.
Com heu vist, per visitar aquesta necròpoli és indispensable dur un G.P.S. La Cristina em comentava només arribar al cotxe que havia vist coses amb alta probabilitat de ser sepulcres... quan vas amb nens petits, com eren l'Arnau i l'Ànnia, prefereixes anar a per feina, i més havent fet tanta distància camp a través i amb núvols amenaçadors i llampecs acostant-se.
Aquí va ser l'ecatombe, si us fixeu a la foto superior, veureu que és feta amb Sol... del sepulcre a la carretera hi ha uns 250 metres camp a través i 250 més per asfalt fins on era el cotxe. Jo que era al cotxe vaig començar a espantar-me pel vent, el núvols, les gotes que ja queien, el fred que va arribar de cop, però no podia deixar els nens al cotxe sols... vaig sortir sota la pluja a cridar a la dona, i per sort als deu segons la vaig veure que venia corrent per l'asfalt tapant la càmera. Va ser llençar-nos dins el cotxe i començar a pedregar com si no hi hagués demà.
Un cop ficats al cotxe pensant en la sort que havíem tingut (sobretot la Cris), ens posem en marxa per la D-23 en el mateix sentit que portàvem i donant el dia per tancat megalíticament parlant. Però uns 4.7 quilòmetres més tard, no ens podem resistir tot i el mal temps i en veiem un més, el de Peyraube, aquest a l'esquerra de la carretera... òbviament ni se'ns va passar pel cap sortir del cotxe i baixar al prat on es troba a mirar-nos-el de prop.
Ens trobem davant d'un sepulcre que ha perdut el túmul degut a les feines agrícoles i amb el pilar esquerre caigut cap a l'interior de la tomba. La curiosa coberta té un gruix de 75 centímetres i per ella, que dona al dolmen forma de bolet, els habitants de la zona l'anomenen "lo Mosseron" o "lo Mossard" (terme francès i occità respectivament per a referir-se al cep).
Ara sí, com el temps segueix sense acompanyar, continuem la tornada a casa, que ens queda un bon tros.
El següent fou el C de Fontubière, que es troba a 235 metres del A en direcció nord-est.
Com es pot veure, només conserva dues lloses i no hem trobat cap tipus d'informació sobre ell.
Ara toca el de Fontubière D, el més malmès i arrasat de tot ells, que es troba a 180 metres més al nord, a escassos 8 metres abans d'una pista sorrenca.
Seria curiós trobar dades d'aquest, però tampoc no ha estat així.
I per últim, ara toca el B, que el trobarem tot caminant uns 295 metres en direcció sud-est.
Com era d'esperar, tampoc no hem trobat informació associada.
Com heu vist, per visitar aquesta necròpoli és indispensable dur un G.P.S. La Cristina em comentava només arribar al cotxe que havia vist coses amb alta probabilitat de ser sepulcres... quan vas amb nens petits, com eren l'Arnau i l'Ànnia, prefereixes anar a per feina, i més havent fet tanta distància camp a través i amb núvols amenaçadors i llampecs acostant-se.
Aquí va ser l'ecatombe, si us fixeu a la foto superior, veureu que és feta amb Sol... del sepulcre a la carretera hi ha uns 250 metres camp a través i 250 més per asfalt fins on era el cotxe. Jo que era al cotxe vaig començar a espantar-me pel vent, el núvols, les gotes que ja queien, el fred que va arribar de cop, però no podia deixar els nens al cotxe sols... vaig sortir sota la pluja a cridar a la dona, i per sort als deu segons la vaig veure que venia corrent per l'asfalt tapant la càmera. Va ser llençar-nos dins el cotxe i començar a pedregar com si no hi hagués demà.
Un cop ficats al cotxe pensant en la sort que havíem tingut (sobretot la Cris), ens posem en marxa per la D-23 en el mateix sentit que portàvem i donant el dia per tancat megalíticament parlant. Però uns 4.7 quilòmetres més tard, no ens podem resistir tot i el mal temps i en veiem un més, el de Peyraube, aquest a l'esquerra de la carretera... òbviament ni se'ns va passar pel cap sortir del cotxe i baixar al prat on es troba a mirar-nos-el de prop.
Ens trobem davant d'un sepulcre que ha perdut el túmul degut a les feines agrícoles i amb el pilar esquerre caigut cap a l'interior de la tomba. La curiosa coberta té un gruix de 75 centímetres i per ella, que dona al dolmen forma de bolet, els habitants de la zona l'anomenen "lo Mosseron" o "lo Mossard" (terme francès i occità respectivament per a referir-se al cep).
Ara sí, com el temps segueix sense acompanyar, continuem la tornada a casa, que ens queda un bon tros.
Coordenades:
La Vialette A: UTM(ETRS89): 31T, 506442, 4864036
La Vialette B: UTM(ETRS89): 31T, 506458, 4864043
Fontubière A: UTM(ETRS89): 31T, 507404, 4867604
Fontubière C: UTM(ETRS89): 31T, 507495, 4867828
Fontubière D: UTM(ETRS89): 31T, 507501, 4868008
Fontubière B: UTM(ETRS89):31T, 507677, 4867773
Peyraube: UTM(ETRS89): 31T, 511722, 4867530
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada