Inscultures a Vilanova del Vallès II

Aprofitant que s'ha acabat el confinament a casa, després de dos mesos sense poder fer res, ens atrevim a fer una sortida de tarda a Vilanova del Vallès, a veure una roca amb gravats.

Des de Cardedeu, anem direcció La Roca del Vallès, on prenem l'anomenada carretera de La Roca (BV-5001) cap a Vilanova. Poc després de passar el desviament al santuari de Santa Quitèria i una mica abans del punt quilomètric 21, prenem un desviament a l'esquerra senyalitzat en groc cap a Puigpey i que duu al barri de Rodes. Uns 280 metres després, trobem una trifurcació i agafem el carrer de més a l'esquerra, pel que avancem 550 metres més i girem de nou a l'esquerra seguint pel carrer Urgell. 130 metres més endavant, trobem a mà dreta una pista de frontó i el número 52 del carrer a mà esquerra. Aquí podem deixar-hi el cotxe ben enganxat al límit del carrer per a no entorpir el pas. A aquest punt, hem de prendre el camí de l'esquerra que no es troba en gaire bon estat i és força costerut una mica més endavant. Amb energia, arribem al tram superior del camí, on hi ha cases i cotxes... com hi arriben? deuen fer una bona volta perquè pel camí que hem pujat ja us dic jo que ni de conya puja un cotxe normal... Bé, seguim caminant una mica més sense desviar-nos de la direcció que portem fins que arribem a un petit bosc en un parell de minuts. Si avancem un pèl més fins arribar a una clariana, trobarem la pedra amb cassoletes del Turó de Rodes a la nostra esquerra sota un pi (literal quan hi vam anar perquè l'arbre havia caigut sobre la roca).

Descoberta per Daniel Daví el 1996, l'any 2000 va ser objecte del primer estudi i se'n van fer un calc i una planimetria. Mesura 6.30 metres de longitud per 2 d'ample i, curiosament, té una escotadura al centre del marge sud-est que marca una separació de la part que té gravats i la que no. Aquesta osca sembla ser artificial, així que bé podria tenir aquesta funció. A la part gravada, hi ha una vintena de cassoletes d'entre 4 i 11 centímetres de diàmetre.

Per la seva tipologia, els gravats es poden datar vers el Neolític mitjà o Calcolític (2600 - 1800 a.n.e.).

Molt a prop d'aquest roc i durant l'estudi de la pedra amb cassoletes de l'any 2000, es van trobar restes en superfície que podien ser d'un hàbitat a l'aire lliure i que convidaven a investigar una mica més la zona. La troballa va consistir en una destral de pedra i material divers de sílex (sagetes, perforadors i làmines). Nosaltres vam mirar al voltant del roc gravat i vam pujar a la part més alta del turó sense trobar res.

Aprofitem la sortida per a que els nens berenin enmig de natura i tornem a tancar-nos a casa.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedra amb cassoletes del Turó de Rodes: 31T, 441959, 4600354

Megàlits a Forallac V

Avui, dia amb ganes d'anar a fer muntanya amb els nens, i amb els pocs dòlmens fàcils que ens queden a Catalunya, ens dirigim a Fitor, al terme de Forallac, per intentar visitar el sepulcre de Vinya Gran. Ja havíem provat de veure'l amb els nens i tot, però aquell intent va acabar amb mal tràngol, ja que una grua 4x4 ens va haver de treure d'un toll d'aquells que semblen un mar, i que ens vam trobar tot just passar una elevació d'aquestes que fan perquè surti l'aigua de la pista... és a dir, que no el vam ni veure venir.

Aquest cop, anant per una ruta alternativa a la que vam fer temps ençà, ens dirigim a Llofriu tot seguint l'AP-7. Sortim d'ella per la sortida 9A - 9B en direcció Port/Palamós i emprenem la C-35. Seguim aquesta 16.9 quilòmetres, punt on la carretera vira a la dreta empalmant amb la C-65. Uns 6 quilòmetres més tard, a l'alçada de Santa Cristina d'Aro, la carretera passa a ser la C-31. La seguim uns 23 quilòmetres fins a trobar una rotonda, on la C-31 es desvia més cap a la costa, direcció Palafrugell d'entre altres. Nosaltres, però, sortim per la següent sortida de la circumferència en direcció La Bisbal, Torroella i Girona per la C-66. Sense deixar aquesta carretera, arribem a una rotonda on has de triar entre Pals i Torroella, o La Bisbal, i anem cap a aquesta segona opció seguint la C-66. 2.9 quilòmetres més endavant, girem a l'esquerra cap a Sant Climent de Peralta pel camí de la Carbonera. Avancem 2 quilòmetres per la pista asfaltada i, a una corba tancada a la dreta, trobem dues pistes de sorra davant nostre. Agafem la de la dreta, que es dirigeix cap a Fitor i el Coll de Tramuntana, on arribem després de 2.8 quilòmetres de bona pista de sorra. (Podríem haver arribat aquí des de Llofriu seguint el carrer Ramal i després Ter -va ser on ens vam quedar tirats- o bé Ramal i després Puig Montoriol, però com és una mica empinat i no coneixíem l'estat d'aquesta pista, vam preferir el camí més llarg, però segur, que hem explicat-).

Tornant a la ruta... al Coll de Tramuntana, hi trobem un cartell indicatiu del lloc on ens trobem i aquí deixem el cotxe. Ara sí, a peu, ens endinsem per la pista més ampla de l'esquerra, que encara que sembli mentida és un carrer... el carrer Ter. El seguim uns 360 metres, on veiem un nou camí que surt vers la nostra esquerra, que tot i que clarament és un nou camí, segueix sent el carrer Ter. Uns 305 metres més tard, ens endinsem per un corriolet que ens quedarà a mà esquerra, i veiem a pocs metres el possible menhir de Fitor.

Aquest possible menhir rep diversos noms: menhir de Fitor, de Maria José o menhir del descarregador de Raïms.

És una llosa de pissara, no gaire gran, megalíticament parlant, tot i que sembla trencada. La llosa en qüestió amida 0.90 metres d'alçada, per 0.50 d'amplada... el possible megàlit és envoltat per un túmul, també de pissarra. En Xevi Niell i en Pau Roig l'esmenten al seu llibre Dòlmens, menhirs i coves: monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, però no descriuen el seu diàmetre. Tot i això, és força evident, pel que no cal una gran referència arqueòloga per veure'l.

Seguim el camí per visitar el que realment hem vingut a veure, el dolmen de Vinya Gran. Tornem al camí i el seguim uns metres més en la mateixa direcció tot fent un revolt pronunciat a la dreta. Als pocs metres, ens trobarem a mà dreta un caminoi que se separa del camí principal tot seguint la mateixa direcció. Aquest té una indicació del megàlit que pot passar desapercebuda.

Aquest caminoi, en pocs metres passa a ser un corriol, i, anant per ell uns 100 metres més, veurem a la nostra esquerra un amuntegament de pedres, que per qui es dedica a visitar dòlmens ja l'hi és familiar. Val a dir que també hi ha una indicació de dolmen com la del camí, però encara més camuflada que l'anterior.

Seguim pel corriol que marca aquest amuntegament i, en uns 40 metres més, toparem  amb el sepulcre de Vinya Gran.

El megàlit fou excavat per Maties Pallarès el 1919. Ell mateix el documenta l'any 1923, denominant-lo com a cista... esmenta que en aquells temps era utilitzat com a cabana. Lluís Esteva i Cruañes l'excava i el documenta el 1970, considerant-lo un dolmen de "finestra" dubtosa.

Xavier Niell i Ciurana el va excavar i estudiar recentment, documentant-lo al seu llibre Dòlmens, coves i menhirs.

Ell diu que aquest megàlit és provablement d'una galeria coberta en U estreta. El sepulcre en si, amida 1.50 metres de llarg, 0.60 d'ample i conserva una alçada màxima d'1 metre.

Es documenten 5 lloses de la cambra... la de capçalera, la de la banda esquerra, 2 de la banda dreta i la llosa de coberta, també es documenta la llosa transversal que hi ha a l'entrada, dient que la seva posició és dubtosa, ja que no fa gaire, era caiguda i podria haver format part del corredor d'accés a la cambra sepulcral.

El que sí que s'afirma al seu estudi és l'existència d'una cassoleta d'uns 3 centímetres de diàmetre per 1 de fondària a la carta interna de la segona llosa lateral dreta, a la seva part inferior, desmentint com a humanament creat, les altres dues cassoletes naturals que té el  megàlit.

Del túmul, es conserven restes visibles i, entre els 3 i 5 metres, s'observen dos grans blocs, que podrien haver format part d'un cromlech peristàlit, tal com indica en Xevi (com es fa dir, i tal i com es va presentar quan el vam conèixer).

D'altra banda, en la excavació, es varen trobar diverses restes: 1 penjoll de pissarra, 10 fragments de ceràmica de color rogenc, 1 ascla de sílex i 1 còdol.

En Xevi el situa temporalment entre el 3000 i el 2500 a.n.e., pel que estem parlant d'una tomba neolítica.

Tot i que tenim constància de roques amb gravatas i d'altres possibles sepulcres, ho deixem per avui. Com sempre, tenim l'excusa per tornar.

Coordenades:

Possible menhir de Fitor: UTM(ETRS89):31T, 509522, 4640593

Vinya Gran: UTM(ETRS89):31T, 509851, 4640652

Megàlits al districte de Céret IV

Aprofitant una escapada per les terres del sud de França, ens acostem a fer part dels megàlits que hi ha a la zona de muntanya entre Banyuls i Cerbère. Sortim de l'allotjament que teníem a Portvendres i ens dirigim cap a Banyuls per la carretera de la costa (D-914). Un cop passat aquest nucli, agafem la pista asfaltada que va per les muntanyes amb vistes a tot el litoral Mediterrani i que surt a mà dreta just després de la zona urbanitzada de Castel Béar. Després de 3.4 quilòmetres per aquesta pista agafem una pista sense asfaltar que surt a mà dreta i que s'enfila per la muntanya. En 950 metres, a un revolt tancat, deixem el cotxe i avancem 120 metres més, d'on surt el corriol que ens duu al Dolmen de la Coma Estapera en pocs metres (menys de 150).

Esmentat per primera vegada per Ludovic Martinet cap el 1883 com a dolmen del Coll de Cerverol, fou declarat monument històric francès el 1889. Gairebé 100 anys més tard,  apareix a la bibliografia un altre megàlit amb el nom de Coll del Pinyer. Després de diversos estudis per part de Geseart, aquest grup arriba a la conclusió que el dolmen del Coll del Pinyer i Coma Estapera són el mateix... només havien existit dos temporalment per un canvi de nom fet per Jean Abélanet.

Història a banda, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal curta, formada per cinc lloses i una coberta força imponent, i passadís estret fet de pedra seca o pedres, però que no és visible actualment. Aquests rocs donen lloc a una cambra de 1.80 metres de llarg per 1.40 d'amplada i 0.90 metres d'alçada interior. Pel que fa al túmul, deuria fer unes 8 /9 metres de diàmetre.

A la imatge inferior, podem veure la planta i alçat publicats pel Josep Tarrús a la seva tesi.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

El context espacial i la seva tipologia donen lloc a una datació relativa a la segona part del IV mil·lenni a.n.e., dins la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.

Un cop visitat el dolmen, seguim per la mateixa pista a peu, ja que no està practicable pel nostre cotxe, fins que trobem un fort revolt amb una torre d'alta tensió a sobre. Sense arribar a la torre, a aquest punt, prenem un corriol força costerut que surt a la dreta i ens enfilem muntanya amunt per agafar la cresta de la muntanya. Davallant aquesta cresta i en uns 220 metres, trobem a mà dreta el dolmen del Col de la Creu, també anomenat dolmen de Gratallops o de Puig Joan.

Esmentat per primer cop per Jean Abélanet el 1970, que ja l'havia visitat el 1963 després que li fos comunicada la seva existència per part d'un capellà de Banyuls cap l'any 1950, es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal curta i passadís estret no gaire ben conservat i, actualment, mig tapat per la vegetació. El 1970, va ser excavat per Jean Abélanet i, el 1998, va ser estudiat i netejat per diversos membres del GESEART. L'esquema inferior mostra la disposició de les lloses, no visibles totes elles a dia d'avui.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

La cambra mesura internament 2.10 metres de longitud, per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alçada. El corredor és de pedra seca i fa uns 3.10 metres de longitud per 0.70 d'amplada. Segons Josep Tarrús a la seva tesi, és dels més ben conservats d'aquest estil... està clar que ara no es veu el mateix que si el tornéssim a netejar... Tampoc no es veu la seva coberta des del camí, però es pot veure parcialment des de la part posterior, sota els matolls que queden a mà dreta (a l'esquerra si mirem la foto). Pel que fa al túmul, devia de ser circular, d'uns 8/9 metres de diàmetre.

A la següent imatge, podem veure la reconstrucció teòrica del sepulcre amb totes les lloses trobades.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Les úniques troballes documentades són fragments de vasos campaniformes i d'altres del Bronze mitjà.

Per la seva tipologia, es pot datar dins la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., a la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.

A continuació, desfem el camí fins la pista asfaltada i seguim endavant en direcció a Cerbère, on volem visitar un menhir. La pista asfaltada mor a la D-914 abans de Cerbère, però la pedra dreta es troba al nucli de Perafita, així que girem a l'esquerra i avancem 1.5 quilòmetres. A la rotonda que trobem, prenem la primera sortida cap al camí de ronda i Perafita. Uns 230 metres més endavant passant per sobre de la via del tren, girem a la dreta cap un descampat des del qual ja es veu el menhir. Es pot deixar aquí el cotxe i anar a peu.

Tot i la seva situació sobre un tros de terra ridícul entre la via del tren i la carretera, sembla que aquesta és la seva ubicació original.

El menhir de Pedrafita o Pedra Dreta de Cervera és citat ja el 981, però la primera informació arqueològica va ser donada per Jean Bernard Alart el 1868. El 1901, va ser excavat per Henri Sabarthez, qui documenta terres negres al forat d'implantació del menhir, però no va trobar cap material arqueològic.

Com es pot veure a l'esquema següent, actualment, es veure 2.10 metres de menhir fal·liforme de secció rectangular, tot i que el 1922 se'n veien 2.80 metres dels 3.90 metres que mesura realment. Aquesta diferència es deu a que, abans del 1981, va ser reomplert amb una capa de pedres de 70 centímetres, possiblement per enfortir l'estructura.

Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

En no haver trobat materials associats al menhir, no es pot datar amb gaire detall, però sí emmarcar-lo entre el IV i III mil·lenni a.n.e.

La idea era visitar tots els dòlmens de la zona, però els dies són curts i el nostre cotxe no és una gran meravella per agafar depèn de quina pista, així que retornem cap a la zona on tenim l'allotjament, i ens anem a fer una visita i sopar a Cotlliure.

Coordenades UTM(ETRS89):

Coma Estapera: 31T 511793 4699950

Col de la Creu o Gratallops: 31T 511214 4700680

Menhir de Peyrefite: 31T 513094 4700422

Dòlmens a Arabako Lautada

Ja anem de tornada de l'escapada a terres basques (on teníem un casori). Aprofitant el desplaçament, el dia anterior al d'avui havíem dormit a Gasteiz per anar a visitar a un amic que ha viscut uns quants anys a Catalunya, a Granollers concretament. Per això, tornem pel que es coneix com "La Llanada Alavesa", i aprofitem per a veure dos megàlits bastant curiosos i macos... i molt coneguts.

El primer, el de Sorginetxe, localitzat al terme munipal d'Agurain, molt proper al petit poble d'Arrizala; de fet, vam passar per ell per arribar al dolmen, no sé si hi pots arribar d'una altra manera. Al megàlit, hi vam arribar seguint la Sorginetxe Kalea i girant per la segona a l'esquerra, la primera és l'accés a una casa. Tot girant per aquesta i uns 150 metres més tard, ens trobarem dins d'un aparcament, en el qual farem el que s'ha de fer i deixarem el cotxe. A peu, enfilem el camí definit que hi ha tot pujant unes escales i que ens apropa al sepulcre en escassos 80 metres.

La Fina i el Manolo li van regalar una samarreta, no sé si a l'Arnau o a l'Ànnia, amb aquest preciós megàlit pintat a mà, per ella mateixa... amb coses d'aquestes, no té la mà trencada... la té amputada... quin crack!!!

Aquest sepulcre fou descobert l'any 1833 i excavat per Julián Apraiz el 1890. Segons els estudis realitzats, era un sepulcre neolític de corredor, però, a dia d'avui, aquest últim ha desaparegut.

Com hem dit abans, Apraiz el va excavar, donant a llum gran quantitat de restes òssies i divers material de l'era, del que en destaquen diverses puntes de sílex i coure, una d'elles una punta de sageta amb peduncle i aletes.

El megàlit en sí, consta d'una cambra poligonal de 2.30 per 1.90 metres i té una alçada 2.35 metres; com es pot veure, del túmul, igual que del corredor que devia de tenir, no en queda res de res. El que sí conserva, i no és comú, és la llosa que separava la cambra del corredor.

Un cop visitat aquest magnífic megàlit, ens disposem a visitar, al proper poblet d'Egilaz, al terme municipal de Donemiliaga, el dolmen d'Aizkomendi.

Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe de nou cap a Arrizala i agafem l'A-4112 en direcció contrària a la que nosaltres havíem arribat; llavors, emprenem l'A-2128, direcció Agurain / Salvatierra, i la seguim 1.7 quilòmetres, lloc on ens desvíem a la dreta per l'A-3138, que seguim 4.4 quilòmetres. En aquest punt, a mà esquerra, hi ha un pas subterrani que dona accés directe al carrer on trobaríem el megàlit, però nosaltres el vam trobar inundat, pel que vam seguir tot rectes uns 460 metres més, on es troba una nova escapatòria a l'esquerra que passa per sobre l'A-1 i ens deixa al petit nucli. Per ell, busquem la Megalondo Kalea, on veurem un aparcament del que surt el camí, que ens duu en escassos 80 metres al megàlit.

Aquesta tomba, de forma quasi rectangular, mesura avui en dia 3.83 metres per 2.70 metres, amb una alçada de 2.44 metres. Cal dir que fou la primera reconeguda a Euskadi i fou descoberta per casualitat vers l'any 1831 pel propietari de la finca, Ángel López de Muniain, el qual, i segons es descriu, en retirar la llosa amb la qual va topar, va trobar gran quantitat d'ossos, calaveres i ceràmiques.

Segons l'alcalde d'Agurain-Salvatierra d'ençà, Pedro Andrés de Zabala, en un informe dirigit a la "Real Academia de San Fernando", a l'interior de la tomba col·lectiva, s'hi van trobar gran quantitat de restes humanes, però només d'homes, ni nens, ni dones i cito textualment "colocadas las cabezas en la parte de Oriente y los pies en la de poniente". A banda, a l'escrit també s'indiquen les dimensions del sepulcre i del túmul, així com l'ossam existent, sense especificar quants ossos de cada hi havia.

La "Comisión de Monumentos" deia, vers l'any 1845, que les armes que hi havien al seu interior es reduïen a "una especie de lanzasmunas de filo de piedra, otras de cobre y unos cuchillos corvos con uno o más agujeros en la parte opuesta a la punta". També documenten diferents objectes de material molt dur perforats, amb forma de cor i el perímetre dentat. També documenten una foguera a l'entrada del sepulcre.

Malaudarament, el 1965 fou excavat per José Miguel de Barandiarán... i diem malauradament perquè era un gran estudiós de la matèria dolmènica, però, potser per encàrrec de la Diputació d'Àlaba, fou el que va desmuntar parcialment el túmul per a que el sepulcre fos visible des de la carretera, actualment l'autopista A1... quina aberració!!

Segons Alberto Muro, al seu llibre "Dólmenes, cromlechs y menhires", el túmul feia uns 60 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada i cobria la cambra funerària, que consta d'una llosa de coberta de 10 tones de pes. El corredor que donava accés a aquesta cambra resta desaparegut de temps ençà (possiblement des del seu descobriment, quan es documenta que mesurava 6 metres de longitud). Muro documenta un mínim de 70 calaveres i esmenta que s'ompliren cinc carros amb ossam. També documenta destrals de coure, ganivets en corba i dents serrades en sílex.

Les troballes de l'excavació van emprendre diferents camins, unes quantes han estat recuperades recentment a la "Real Academia de Bellas Artes de San Fernando" i d'altres empreneren camí a Madrid.

Tots dos sepulcres són datats del Neolític final, si més no, a cap estudi dels que hem pogut  accedir deixa clara una certa datació de cap dels sepulcres. L'únic que sí que és documenta, i ens va fer certa gràcia, és que, en el sepulcre d'Aizkomendi, s'hi va distingir clarament l'últim enterrament... un soldat d'era napoleònica.

Ara sí, visitats els sepulcres, seguim el camí amb destinació els tranquils carrers de Cardedeu, ja tinc ganes d'arribar.

Coordenades:

Sorginetxe: UTM(ETRS89): 30T, 550821, 4742076

Aizkomendi: UTM(ETRS89): 30T, 554288, 4745840

Dòlmens a Añanako I

Venint dels dòlmens de La Rioja Alabesa i la Rioja i anant a un casament a Getxo, fem parada obligada al terme municipal de Kuartango, prop del poblet d'Anda, on resten tan sols una vintena de veïns, que mantenen i gaudeixen de la seva tranquil·litat. En aquest trosset de la vall de Kuartango, hi ha quatre sepulcres d'aquests rex com dic jo. Per localitzar-los, és facilíssim, són tots quatre junts i amb caminet d'accés i tot... els estan arreglant per a les visites i es troben delimitats per una tanca amb porta d'accés.

El primer que veiem és el de Gurpide Sur, també conegut com a Urbide o Urpide, que clarament és trencat per la meitat, i consta d'un més que evident túmul a la part conservada.

Aquest més que imponent megàlit fou descobert per Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Manteli l'any 1870.

Es tracta d'una galeria coberta de cambra rectangular i avantcambra. La primera mesura, interiorment, 3.20 metres de longitud, 2.75 d'amplada i 2.10 d'alçada. L'avantcambra té una amplada de 85 centímetres, una alçada de 1.23 metres i una llargada de 1.50 metres. Pel que fa al túmul, mesura uns 21.70 metres de diàmetre per més de 2 metres d'alt. 

S'han dut a terme diverses campanyes d'excavació, a les que s'han trobat restes òssies d'uns 130 individus, de totes les edats i sexes, variat i divers aixovar funerari, del que es documenta, un punxó de coure de 78 mil·límetres, quantitat de fragments ceràmics, denes de collaret d'atzabeja, diverses ascles, raspadors, puntes de sageta amb aletes i peduncle, i altres sense, diverses làmines de sílex, penjolls a base d'ullals de porc senglar, etc. Amb tot això com a referència, l'hem trobat catalogat com a monument megalític de l'era calcolítica basca, entre el 2500 i el 1800 a.n.e.

Ara, anem a visitar el germà, tot tornant al camí, i uns metres més amunt, a l'altre costat d'aquest, veiem una nova porta d'accés. Aquesta ens obre pas al dolmen de Gurpide Norte. Unes restes prou peculiars, ja que s'observa la part diametral del túmul, però no en queda res d'ell a la zona interior.

D'aquest derruït megàlit, tenim informació que atorga la seva troballa a José Miguel de Barandiarán l'any 1955. A dia d'avui, es poden veure lloses disperses i un túmul, que no deixa cap mena de dubte de que és de creació artificial.

Tot i això, no fou excavat fins l'any 1963, concretament del 26 al 31 d'agost, per Juan María Apellániz, sota la direcció de Barandiarán. En aquesta, varen trobar fragments ceràmics, gran quantitat de restes òssies humanes molt fragmentades i un aixovar funerari en os dels més importants d'Euskal Herria: un picador-compressor de banya, un anell d'os i, el més rar, un objecte en os fet amb la segona falange d'un animal, a dia d'avui encara sense determinar.

Dibuix extret de l'article "La falange labrada del dolmen de Gurpide Norte", de Juan María Apellániz

Hem trobat que, per les dimensions de l'objecte, podria ser d'un lleó de l'era actual, però que bé, poca cosa vol dir. L'objecte, com s'observa a la imatge, no conté cap gravat per incisió, però sí que ha estat rebaixat i polit amb intencionalitat. Com a curiositat, podem dir que no hi ha una clara funció de l'estri, però és prou semblant a objectes trobats a la part sud peninsular i a Portugal. Aquestes eines són dipositades al "Museo Arqueológico Nacional".

Tornant a la tomba, com es pot veure a la fotografia anterior, el dolmen resta en un estat de conservació precari, sobretot degut a les feines agrícoles. El túmul, gairebé circular i de 17.30 metres al seu diàmetre més llarg, es troba pràcticament arrasat comparat amb el del veí, tot i que és molt evident, i de lloses tan sols se'n visualitzen tres, una de més gran amb forma de menhir, de 3.10 per 1.18 metres i un gruix de 0.25 metres, i dues clavades verticalment al terra.

Per acabar amb el sepulcre, direm que es tracta d'un sepulcre de corredor bastit al Neolític final/Calcolític inicial, ja que segons hem llegit té uns 5000 anys, pel que seria proper al 3000 a.n.e. I el Calcolític, com també l'hem trobat mencionat, a Euskadi comença cap el 2500 a.n.e.

Seguim caminant un xic més i a l'esquerra del camí veurem una nova porta d'accés, aquesta a un camp per al bestiar, que creuem en direcció al petit turonet existent, on hi ha una altra porta d'accés. Un cop creuar la porta, ens adonem que no és cap turó, és el túmul del megàlit de San Sebastián Sur o II.

 

Aquest dolmen és conegut amb el sobrenom d'"El Montecillo" degut al seu gran túmul, d'uns 4 metres d'alçada i una longitud màxima diametral de 32 metres. Consta d'una cambra poligonal amb 8 lloses i un corredor compartimentat. Si voleu observar-lo millor, aquí deixem un sketchfab del bonic monument megalític.

Els seus descobridors, Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Manteli, l'excavaren parcialment l'any 1870, excavació de la qual no tenim dades del tot fiables. Però anys més tard, va patir una excavació a càrrec de Julián Apraiz.

A banda de les restes humanes recuperades, i segons hem pogut saber, entre les excavacions sofertes, es documenten diversos geomètrics, làmines de sílex sense retocar, algunes puntes de sageta, denes de collaret, penjolls d'os, una punta metàl·lica i gran quantitat de fragments ceràmics.

A l'excavació del 2021, es va descobrir que aquesta antiga tomba va ser reformada durant la seva utilització, tancant la cambra sepulcral i reformant el corredor i el túmul. I també apunten que té uns 5500 anys, pel que seria el més antic d'aquesta necròpoli, sent aquest d'era neolítica.

Com es pot comprovar a la imatge, es trobava en procés de restauració quan el vam visitar, ja que les lloses eren inclinades cap a l'interior, sepultades pel pes del túmul i parcialment trencades algunes d'elles. L'haurem de tornar a visitar, ara que ja es troba rehabilitat.

Tornem al camí i un xic més endavant, aquest cop a mà dreta i endinsant-nos per un ample corriol desdibuixat, tot i que molt clar, trobarem el dolmen de San Sebastián Norte o I.

Sepulcre simple de cambra poligonal que, per la seva morfologia, es pot datar al Neolític basc, construït amb sis lloses clarament visibles, tot i que falta la coberta de l'antiga tomba. La cambra mesura 2.30 metres per 1.40 i té una alçada de 1.38  metres. Pel que fa al túmul, amida 12 metres de diàmetre i 2 metres d'alçada.

També fou descobert per Ricardo Becerro de Bengoa i Sotero Monteli el mateix any que el seu germà, el 1870. Tot i això, es documenta molt superficialment una excavació produïda per Ladislao de Velasco, en la que afirma haver trobat algunes restes òssies humanes al seu interior.

Val a dir que les datacions no són radio-carbòniques, pel que aquestes podrien variar, són aproximades segons la seva arquitectura i l'aixovar recuperat. Finalitzada la mini-ruta, tornem al cotxe i ens dirigim a l'allotjament prop de Bilbao on dormirem.

Coordenades UTM(ETRS89):

Gurpide Sur: 30T 508574 4750683

Gurpide Norte: 30T 508516 4750736

San Sebastián Sur: 30T 508392 4750936

San Sebastián Norte: 30T 508498 4751141

Pintures a Sant Fruitós de Bages

Avui, hem quedat amb en Manolo, la Fina, el Javier i la Glòria, per anar a visitar unes pintures al Bages, concretament a Sant Fruitós. Per veure aquesta meravella és ben fàcil, i de ben poc caminar... com a molt cinc minuts i per camí ample.

En principi i sortint de Cardedeu, prenem el cotxe tot anat per la C-17, fins a arribar a l'alçada de Vic on prenem la C-25 en direcció Lleida i fem uns 35 quilòmetres... lloc on ens trobarem amb una elevació de la carretera per creuar la C-16. En aquest punt ens sortirem de la C-25 per la sortida 141B, i, en poc més de 3 quilòmetres, ens tornem a desviar, aquest cop per la sortida 54, i emprenem la carretera de Vic (N-141C) direcció Sant Fruitós.

Ja dins el poble, ens desviem a l'esquerra per la carretera de Les Brucardes, que al poc creua la C-16. Un cop travessada, topem amb una gran urbanització, de nom, evidentment, Les Brucardes, per la que farem via vers el seu extrem més sud-oest. Gairebé tocant el riu Llobregat, al carrer Riu d'Or trobem una zona habilitada per a aturar el cotxe i amb un cartell indicatiu a les pintures de Les Brucardes.

Deixem el cotxe i ens posem a caminar per l'ample camí que fa un xic de pendent, al final d'aquest camí, que no arriba a 200 metres, virem a l'esquerra. En aquest punt no emprenem pel camí més principal, sinó que baixem com si volguéssim anar a la llera del riu per un altre ample camí a la dreta d'aquest. Aquest camí ens duu, directament i en només 90 metres, a les pintures.

Aquest és el roc que conté les pintures des de darrere de la tanca que hi han fet. Es tracta d'una balma de 6 metres de llargada per 2 metres d'alçada.

I aquestes són les pintures, on hem encerclat les figures per a facilitar-ne la identificació:

Les va descobrir un escalador, el març de l'any 2016, que ràpidament va informar a l'Ajuntament de Sant Fruitós. Avui en dia, són declarades per la Generalitat com a BCIN, emmarcant-les dins de les pintures d'art esquemàtic existents a Catalunya. A més, tot i que es van descobrir posteriorment a la proclamació de les pintures rupestres de Catalunya com a Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, s'han incorporat a aquesta llista.

Segons el planell informatiu existent al costat de la tanca, hi ha 11 figures, de les que vam distingir clarament unes quantes.

La primera que vam veure clarament va ser un espectacular estel·liforme de 11.60 centímetres d'amplada per 14.10 d'alçada.

Després, just a sota seu a la part dreta, un quadrúpede de classe gairebé impossible de determinar, que segons el rètol fa 14.90 centímetres de llargada per 5.10 d'alçada a l'abdomen d'un suposat cèrvid.

Al seu costat, tot desviant la mirada poc més a la dreta, veiem clarament un altre animaló, en el que es distingeixen clarament les banyes. Segons el rètol, és un caprí de 8.50 centímetres de llargada.

Llavors, vam veure el munt de barres que hi ha pels voltants d'aquestes figures, per sobre, per sota i encara més a la seva dreta.

Les 11 que hi ha no les vam trobar, però val a dir que érem darrere de la tanca... segur que si ens haguéssim pogut apropar més, les hauríem vist.

Aquestes pintures són datables, segons la Generalitat, entre el Neolític i l'Edat del Bronze, vers el 2500 - 1500 a.n.e.

Després, tot tornant a la C25 i sortint cap al nucli de Fals (sortida 123), al terme municipal de Fonollosa, per visitar l'ermita romànica amb vestigis prerromànics de Santa Maria del Grau, on a els boscos del voltant vam trobar gran quantitat de restes d'era medieval: La primera un plat de molí.

Després, em vaig fixar des d'on estava fent la foto, i, sorpresa, traient la fullaraca, vaig trobar un forat prou profund i ben arrodonit... penso que per encabir-hi un tronc o quelcom així, que seria "part de la maquinària" del plat i al seu costat un rebaix en angle de 90º, que no sabem per a què es deuria d'utilitzar. I seguint pel caminoi, pocs metres més i endinsant-nos al bosc de l'esquerra, vam veure altres rebaixos en angle recte prou més profunds que el primer.

També al bosc que hi ha just al costat de la capella, vam veure un possible menhir caigut, que al poc el vam catalogar com a antiga fita de terme quan vam veure a pocs metres la fita moderna.

Finalitzada aquesta interessant visita i amb els nens k.o. al cotxe, tornem cap a casa, que els dies comencen a ser molt curts.

Coordenades:

Pintures de les Brucardes: UTM(ETRS89): 31T, 406927, 4620767 

Poblat a l'Urgell

Aprofitant el cap de setmana dels Ibers i que feia un dia molt bo, ens posem en marxa cap a terres de l'Urgell, a Lleida. Concretament, anem vers el terme municipal de Verdú, al poblat iber d'Els Estinclells.

Per arribar al poblat, prenem la LV-2021 des de Verdú en direcció a Sant Martí de Maldà i, a uns 5.1 quilòmetres, trobarem un desviament a la dreta, que duu clarament al turonet on es troba el poblat iber. Seguint aquesta pista asfaltada, a uns 350 metres, veurem un nou desviament a la dreta, aquest ja sorrenc, que ens aproparà en pocs metres a les portes del poblat.

La imatge que hem inserit mostra un gruixut mur (reconstruït) i diverses estances enganxades a ell, una imponent cisterna, una rasa de la que encara no s'hi té vinculada una funció, diverses sitges i, a la part exterior, a la banda oest del poblat, hi ha un fossat, per augmentar l'efectivitat defensiva del recinte en aquest punt en concret.

Imatge extreta de somsegarra.cat

Com es veu, a l'extrem nord-oest hi ha l'accés al poblat... en aquest punt, la muralla és doble, i davant seu, probablement, hi havia un pont per creuar el fossat exterior.

En aquesta fotografia no es mostra (només es veu un petit tros de mur), però a la banda est del poblat, hi ha cinc estances, després de la rasa, un xic per sobre de l'amuntegament de rocs que es veu a la imatge i enganxades a la muralla exterior del recinte. Segons ens van comentar els arqueòlegs que estaven fent la visita, eren les estances dedicades a tenyir la roba, o segons documentació que hem trobat, la barriada humil del poblat.

Vist amb mirada d'ocell, s'intueix la continuació d'aquesta muralla, tot i que a la part més al sud del poblat sembla com si comencés a fer el tancament d'un oval perfecte. Mirant-ho amb el Google Maps, i sota la nostra opinió, ens sembla que s'entreveuen restes d'aquest mur, que no fa la idealitzada estructura mental que tenim d'un poblat, sinó que abasta gran part de la plana superior del monticle. Talment com el dibuix següent:

Idealització del poblat segons el dibuixant Francesc Riart

Tot i que també hem trobat planimetries del poblat, amb estil més típic de l'edat Ibera.

Imatge extreta del web lacetans.org

Aquest jaciment, de quasi 3000 metres², fundat a la segona meitat del segle III a.n.e. i utilitzat fins vers el 200 a.n.e., ha estat excavat ininterrompudament des de l'any 2002 fins al 2014, sota la direcció de David Asensio Vilaró i Jordi Morer de Llorens. Segons ells, l'abandonament del poblat sembla ser "força coherent i homogeni". D'aquest jaciment ja es tenia constància a principis del segle passat, quan van fer la carretera que va de Tàrrega a Sant Martí de Maldà.

Per aconseguir una millor explicació del poblat, ja que és prou complex, farem com si anéssim a peu i donéssim la mateixa volta que vam fer el dia de la visita... en entrar al poblat fortificat, a la dreta, volta per la part sud d'aquest i acabem per les cases del barri humil o l'adoberia.

Entrem al nucli tot creuant el fossat que va de sud a nord i que consta d'uns 48 metres de longitud, una amplada de 5.50 metres i una fondària de 1.70, amb un mur a la seva paret interior (la que queda més propera als hàbitats). En creuar-lo, veiem la muralla, prou contundent, la veritat, amb un gruix de 1.20 metres, construïda externament amb blocs calcaris de grans dimensions (0.43 per 0.85 metres de mitjana), i internament amb un farciment de terra i pedres de petites i mitjanes dimensions.

A la següent fotografia, veiem en primer terme la paret del fossat, i darrere seu el reconstruït mur.

Just a l'entrar, tal i com es pot veure en el dibuix de Francesc Riart, hi hauria una torre, per donar suport defensiu en aquest punt, que seria el més vulnerable de la fortificació.

Un cop dins el poblat virem a la dreta i veiem la bateria de cases principals del nucli.

Al poblat, s'hi ha identificat un total de 27 estances, 4 d'elles incendiades. Algunes són de certa complexitat constructiva, i força grans, uns 50 metres², nombre que cal duplicar tenint present la planta superior. Pel que sembla, el barri més residencial devia d'estar situat on les cases són més a prop de la bassa... fins i tot, algun autor arriba a afirmar que molt possiblement devia de ser la zona de comerç i fires de bestiar de la contrada.

Planta general d'Esticlells, amb detall dels recintes cremats,
imatge de David Asensio Vilaró del estudi del poblat per part del CEP

Davant d'elles es troba la cisterna, que per les dimensions sempre criden més l'atenció que les sitges. Aquesta és de forma ovalada i consta d'una longitud de 8.30 metres i una amplada de 6.60 metres, amb una fondària màxima de 2.35 metres.

Just al costat, podem veure les restes del carrer, empedrat des de la casa 1 a la 3, i que separava les cases de la cisterna i l'espai central. Aquest carrer donava accés a totes les cases de l'oest i sud del poblat i feia una amplada d'entre 2.5 i 3.5 metres.

La cosa més sorprenent d'aquest carrer va sorgir quan el van excavar, ja que tot i l'arrasaments d'ell, es van trobar en gran estat de conservació, materials trencats "in situ", tals com àmfores, vasos cervesers, petits bols, gerres de nanses de cistella, etc., i un gran nombre de negatius d'estructures, d'estil sitja i forats de pal.

Seguim el recorregut endintsant-nos a la zona sud del poblat, veient més estances i diverses sitges, que segons els arqueòlegs del CEP, eren construïdes, dimensionalment parlant, per l'autoconsum de cereals del poble.

Un xic més enllà, trobem una rasa, de la que els arqueòlegs encara no tenen clara la seva funcionalitat, però, el que sí queda clar, és que no és natural... segons les investigacions sofertes, és igual d'antic que el mateix poblat; de fet, a la imatge inserida de somsegarra.cat, la primera de l'entrada al blog, es veu una gran sitja al vell mig d'ella.

Aquesta rasa fa 28 metres de llarg, 6 metres d'ample i una fondària de 65 centímetres, dividint el poblat de sud a nord a la seva banda est. Sembla, que separi les cinc estances d'una sola habitació, de la resta... cosa probable si realment fossin adoberies, ja que farien força mala olor, ara no sé com separarien aquestes estances de la resta del poblat... una altra muralla?... amb una sitja a la base!! No sé, per més que li donem voltes, no li trobem una clara funcionalitat.

Com hem dit abans, parlant de les edificacions petites, els arqueòlegs ens van dir que el més segur, és que aquestes estances, suposades adoberies, es trobessin fora del poblat, cosa que es contradiu amb el dibuix de Riart, i amb altres planimetries que hem trobat.

Planimetria segons la periodista Anna Sàez (Ruta dels Ibers)

Per últim, ens aturem a veure les cinc estances petites o adoberia, realment molt més senzilles, formades, com també hem dit abans, per una sola habitació.

Ara ja sortim del poblat fortificat d'Els Estinclells, una visita molt interessant... per nosaltres i per als nens, que de nou s'ho han passat "teta": aquests acabaran sent arqueòlegs o així, de fet, juguen a construir dòlmens i menhirs a casa.

Coordenades:

Els Estinclells: UTM(ETRS89): 31T, 341216, 4606829