Dòlmens al districte de Brive la Gaillarde I

La segona publicació de les vacances del 2024, que, tot i estar allotjats a Dordogne, la vam fer a terres de Corrèze, i en la que visitarem 5 jaciments prehistòrics, tots ells al terme municipal de Saint Cernin de Larche, al districte de Brive la Gaillarde.

Des d'on érem allotjats, prop del petit nucli de Bouch, ens dirigim al nord-est per una carretera secundària, que seguim 17 quilòmetres, fins al poble de Lintignac, on agafarem la D63 a la dreta. Poc després dels 7 quilòmetres, entrant al nucli de Chavanhac deixem la D63 i emprenem la D60 tot girant a l'esquerra. 1 quilòmetre més tard, girem a la dreta per la Route du Lac, que seguirem 2.6 quilòmetres, tot i que al poc canvia de departament, pel que també canvia el nom de la carretera, però bé, que als 2.6 quilòmetres de deixar la D60 i entrant a un petit nucli, emprenem ara la D181 a la nostra dreta. En aquest punt, ja veurem dos rètols indicatius, el primer que posa La Chassagne i al segon posa dòlmens. 1 quilòmetre més tard, veurem una zona habilitada per aparcar a mà dreta de la carretera, i aquí és on deixarem el cotxe.

A peu, creuem la carretera i enfilem per un camí molt marcat. A aquell tram de muntanya, n'hi ha dos de camins, un fet per a 4x4, amb les roderes marcades, i el que emprenem nosaltres, un xic més a l'esquerra, que et porta als sepulcres d'avui seguint-lo.

El primer és el dolmen de La Palein, que es troba a uns 210 metres de l'inici del camí, a escassos 10 metres a l'esquerra d'aquest.

Del bonic sepulcre de La Palein, hem trobat documentat que consta d'un túmul (molt clar) ovalat de 28 metres de llargada, 15.50 metres d'amplada i 1.4 metres d'alçada (a l'estudi del professor Lalande diu que és més gran), de fet, des del camí quasi el trepitges, tot i que la cambra es troba al seu extrem més oriental.

El sepulcre d'estil dolmen simple fa 2.90 metres de llargada, 1.10 metres d'amplada i 1.50 metres d'alçada. A l'estudi, que ja té uns anys, diu que a l'entrada de la tomba hi ha una llosa que podria ser la de tancament, que nosaltres no vam veure. D'altra banda, la coberta mesura 2.85 metres de llargada, 2.43 metres d'amplada i 40 centímetres de gruix.

Per últim, direm que va ser excavat pel senyor Rateau i el professor Lalande de Brive, entre el 1864 i el 1865, i encara que sabem que a aquests temps les excavacions arqueològiques no eren gaire minucioses, ell documenta diverses restes òssies d'un individu, carbons vegetals, fragments ceràmics, un petit tros de ferro i 3 polseres de bronze de secció rectangular. Aquestes últimes troballes resten conservades al Museu Ernest Rupin, a Brive. Cal dir que, segons hem llegit, aquestes són pertanyents a la primera Edat del Ferro francesa, pel que es tractaria d'una reutilització del sepulcre, ja que el dolmen resta datat vers el Neolític, entre el 3100 i el 2500 a.n.e.

Al mateix estudi d'on hem tret la informació, s'esmenta l'existència d'una obra tumular a uns 40 metres al nord-est, que creiem que la vam veure, però no ens hi vam poder apropar perquè hi ha un filat, que el podíem haver saltat, però amb la imatge que vam veure ja no ens va fer falta.

Del túmul de La Palein, no hem trobat cap estudi associat, però al cartell posa que té un diàmetre de 9 metres, que va ser excavat vers el 1870 i que contenia les restes d'un esquelet humà al que se li havia arrencat el cap, s'havia cremat, i s'havien col·locat les cendres en una petita placa ceràmica, amb una altra placa a sobre que feia de tapa. També segons el rètol, cada avantbraç duia tres polseres de bronze, col·locades equidistants entre el colze i el canell. Aquestes resten dipositades al Museu de Labenche.

Com ja pensàvem nosaltres, per la morfologia del túmul, aquest enterrament resta datat vers la primera Edat del Ferro francesa, vers el 750-450 a.n.e.

Seguim per la pista, en la mateixa direcció, fins que peta a una altra pista. En aquest punt, prenem un corriol que segueix en la mateixa direcció que veníem creuant l'arbrat del turó i que ens apropa a la cista de Buffo Vent o Buffovent en 110 metres, a la part alta del turó.

Hem encerclat el que considerem que és el túmul. A la fotografia, es veu el pedregam, que in-situ és encara més evident. Segons l'estudi al que hem pogut accedir, aquest deuria fer, en el seu moment, 12 metres de diàmetre i 1 metre d'alçada. També podem dir que, segons hem pogut saber, tocant aquesta obra tumular n'hi havia una altra, desapareguda a dia d'avui.

A l'interior del túmul, trobem una malmesa cista de la que es van poder extreure les seves dimensions, que eren d'1.30 metres de llargada, 1 metre d'amplada i 90 centímetres d'alçada.

El senyor Lalande també la va excavar i, segons documenta, a banda d'uns quants fragments ossis, no hi havia res. No hem pogut trobar cap datació de la tomba i per l'estil tampoc ho tenim clar, perquè podria ser, a Catalunya, una cista neolítica amb túmul, però a França, i amb la distància a la que ens trobem, no sabem, la veritat.

Ara agafem un altre corriol, un que surt a la dreta tal com hem arribat. Quan s'acaba el corriol i de nou al camí principal, a escassos metres d'aparèixer de nou a ell seguint l'ascens i allunyant-nos cada cop més del cotxe, veurem una bifurcació, on nosaltres agafarem el camí de la dreta, emprenent direcció sud-est. Seguint aquest camí a 240 metres, trobarem, a la nostra esquerra, l'estructura del bronze de Chassagne, i just després el marcadíssim túmul que sustenta el dolmen de la Chassagne. 

Comencem pel preciós megàlit, que s'assembla molt al de La Palein, pel que no dubtem en dir que és també neolític, d'entre el 3100 i el 2500 a.n.e., tot i que al cartell existent allà posa que és del Neolític final/Calcolític, de vers el 2500-1800 a.n.e., i que va ser reutilitzat vers la primera Edat del Ferro, vers el 750-450. Això últim va quedar clar a les investigacions al túmul del 1980, on es van recuperar restes d'aquestes eres. Cal dir que són datacions franceses, i que res tenen a veure amb les catalanes.

El claríssim túmul feia al seu dia 22 metres de diàmetre i 1.50 metres d'alçada, era construït a raó de terra, pedres i blocs, i contenia aquest dolmen simple que veiem a dia d'avui, i del que no hem trobat les dimensions. Tampoc serveix de gaire, ja que, com es veu, torna a estar soterrat. Només podem dir que la coberta mesura 2.10 per 1.45 metres.

També va ser excavat per Lalande, trobant a 50 centímetres de la superfície una construcció semi el·líptica d'uns dos metres de radi, a raó de pedra en sec, per aïllar el difunt, que es trobava a 1 metre del sòl.

Creiem que a l'excavació va passar quelcom i la terra extreta es va acabar barrejant amb les restes que hi havia a l'interior de la cambra, que eren bàsicament carbons, ossos humans, entre ells 15 dents infantils, que no havien tingut cap contacte amb el foc dels carbons i alguns fragments ceràmics. Tot i això, el professor Lalande, també va trobar fragments d'un gerro, 3 perles de "jayet", 1 de calcària polida, no sabem si al mateix dolmen o a una gran quantitat de túmuls satèl·lit que hi ha a les immediacions, que per cert els hem trobat documentats, però no hem trobat la ubicació de cap.

Però això no és tot, ja que, segons el senyor Couchard, es va descobrir al túmul, no sabem si a aquest o a un dels satèl·lits, una gerra ceràmica de color marró, en molt bon estat i que era igual a les ceràmiques del proper dolmen de Route-Vieille, un dolmen de la cultura de Hallstatt (una cultura del 800-500 a.n.e.).

Just al davant, veiem l'anomenada estructura del bronce de la Chassagne, que, segons el rètol, és un annex que se li va fer a l'Edat del Bronze. Nosaltres ja diem sense haver trobat res d'informació, per ara, que ens recorda a les necròpolis que hi ha a Lleida.

Pel que si fos el mateix, tot i la distància, ens trobem davant d'un túmul pla amb cista, on aniria col·locada una urna amb amb les restes incinerades de l'individu.

Dir que, amb la varietat de datacions que ens hem trobat a l'hora de fer l'estudi, pensem que era una zona molt concorreguda a les eres prehistòrica i protohistòrica, ja sigui perquè fos una zona de pas o perquè hagués un poblat a la zona, que va perdurar i evolucionar amb el pas del temps.

Comencem la tornada tot anant pel camí principal fins al punt del corriol que ens portava a Buffovent, aquí girarem a l'esquerra per baixar per on hem pujat fa una estona, i tornem al cotxe, que estava promès als nens que a la tarda i hauria piscina, i n'hi va haver, tot i que al matí ens ha plogut uns 10 minutets quan érem a La Palein

Coordenades UTM(ETRS89):

La Palein: 31T 375124 4993382

Túmul de La Palein: 31T 375157 4993403 (aprox)

Coffre de Buffo Vent o Buffovent: 31T 375434 4993491

Chassagne: 31T 375647 4993202

Estructura del Bronze de la Chassagne: 31T 375637 4993204

Megàlits al districte de Gourdon I

Aquest any, amb el trencament de menisc que vaig tenir, la mala recuperació que porto, el poc entrenament que portem des de fa uns mesos, etc., decidim anar a un espai més planer a visitar jaciments prehistòrics. La idea del primer dia és aprofitar el camí fins a Dordogne (la Dordonya), France, i ens aturarem a veure jaciments a la zona de Gourdon, encara al departament francès de Lot.

Per arribar a la primera tomba, anem cap a Toulouse però nosaltres, que veníem de Narbonne, per l'A61, no hi entrem, agafem la carretera perifèrica direcció Paris/Bordeaux/Albi previ peatge. Ja sortint de la ciutat, la carretera canvia de nom anomenant-se A62, la que deixarem agafant la sortida 10, direcció Paris/Limoges/Montauban per l'A20. Per aquesta seguim tot rectes fins la sortida 56, cap a Aurillac/Sarlat/Figeac, i, a la illeta que ens trobarem al poc, sortim per la tercera escapatòria cap a Payrac/Gourdon emprenent la D801. La seguim 6.4 quilòmetres fins a trobar un desviament a la dreta, just després d'unes cases, amb un petit cartell que indica Ginouillac. Agafant-lo, en més o menys a 1 quilòmetre, veurem un camí sorrenc a la nostra dreta, just després d'una gran granja, allà deixem el cotxe.

A peu, fem els 50 metres que fa el camí sortint a un prat. Just trepitjar-lo, girem a l'esquerra i ja veurem l'imponent sepulcre des Cloups a uns 35 metres, a la vora d'aquest camp de conreu.

Pel que hem trobat sobre el sepulcre, és de tipus "coudé", recolzat en català. La llosa del davant del que seria la cambra funerària seria possiblement la primera llosa d'un corredor, en la què es recolzaria, a la banda esquerra, el roc d'accés al sepulcre.

Segons l'inventari megalític francès, la cambra funerària mesura 1.60 metres de llargada, 1.50 metres d'amplada i 1.80 metres d'alçada, i resten conservades diverses lloses del corredor que, com hem dit abans, és de tipus recolzat.

Inserim un planimetria de Jean Clottes.

Planimetria extreta d'"Inventaire de mégalithes de la France 5. Lot" de Jean Clottes

També hem pogut saber que aquesta antiga tomba neolítica resta protegida i classificada com a monument històric francès des del 5 de novembre del 1973.

Anem a pel següent, el dolmen des Fosses, al què arribarem anant tot tornant cap a la carretera per on ens hem desviat a Ginouillac, i, al davant del desviament, uns metres a l'esquerra surt un camí sorrenc que seguirem fins a la seva fi, on desemboca a la D23, que seguim vers la nostra esquerra uns 730 metres més. En aquest punt, girem a la nostra dreta, deixant enrere una creu de terme i seguint un munt d'indicacions. Avancem tot recte uns 1250 metres, punt on deixem el cotxe, a l'entrada d'un camí. A peu, seguim el camí 65 metres, lloc on en surt un altre a la nostra esquerra i que seguirem uns 105 metres més. A aquest punt, veurem un corriol costerut, que surt del camí pel que anem, a mà dreta. Només encarar aquest corriol, ja veurem el megàlit.

Aquest sepulcre és d'estil indeterminat, tot i que sembla un dolmen simple, però diuen que la llosa d'accés a la cambra funerària podria haver estat una llosa d'un vestíbul.

La pedra de coberta mesura 80 centímetres de gruix, per 2.90 metres de llargada i 1.80 metres d'amplada. D'altra banda, no hem trobat especificades les dimensions de la cambra, ja que descriuen les lloses una a una, dimensions de les que podem extreure unes mides de la cambra sepulcral d'uns 1.80 metres de llarg, per 1 metre d'ample, per 1.60 metres d'alçada.

El que sí que identifiquen és l'obra tumular, tot i que sense donar dimensions. A més, diuen que hi ha una llosa com a un metre de l'entrada a la cambra funerària, que, per les dimensions que donen, podria ser la llosa aquesta que es veu a primer pla.

Aquesta és la planimetria que aporta Jean Clottes.

Planimetria extreta d'"Inventaire de mégalithes de la France 5. Lot" de Jean Clottes

Tot seguit, anem a visitar un cròmlec, el de Peyrebrune, que es troba a la localitat de Saint Project. No s'ha de caminar, arribes amb el cotxe fins al lloc, però sí que t'has d'endinsar en un bosquet que estar molt brut, de sotabosc i d'escombraries humanes; s'ha d'anar amb cura d'on poses els peus.

Per arribar, tornem a la D23 i la seguim fins que s'acaba a la D801. A aquesta, girem a l'esquerra i, en no arriba a 1 quilòmetre, creuem el petit nucli de Peyrebrune, on s'esmenta un dolmen avui desaparegut. Al poc de creuar-lo, trobem una illeta a la que ens sortirem a la segona escapatòria, tot seguint per la D801, i, a uns 30 metres de l'illa veurem un camí a la dreta on endinsem el cotxe. El camí, en no arriba ni a 10 metres, et deixa a un camp de conreu i un bosc a l'esquerra; dins aquest bosc, es troba el cròmlec.

Sincerament, ens va semblar un xic rar, però bé, està documentat al mateix inventari que els anteriors megàlits com un pseudo-cròmlec, del que es van trencar els monòlits que el formaven a la construcció de la carretera del costat. Igualment, si netegessin la zona, les restes del jaciment es veurien millor.

Tornem al cotxe i tornem a la illeta, sortint ara per la quarta escapatòria agafant la D820 direcció Brive i la seguim 3.4 quilòmetres, lloc on creua una altra vegada amb la carretera D23. La seguim a la dreta direcció Reilhauget, però no arribarem a aquest poble, ja que uns 450 metres més tard, a la vora dreta de la carretera, trobarem un accés desbrossat al camp de conreu que hi ha. Tot seguit, caminem uns 50 metres pel camp en la mateixa direcció per la que veníem per l'asfalt i serem davant del bonic dolmen de Rigou.

El cotxe el podeu deixar a l'entrada d'un camí que surt també a la dreta uns 80 metres abans. De fet, aquest camí et permet accedir al camp de conreu, però recomano anar pel voral de la carretera i el voral del camp.

Aquest sepulcre no conserva cap resta de la seva obra tumular i, com hem dit abans, no especifiquen les dimensions internes de la seva cambra. Però com es pot veure, es tracta clarament d'un dolmen simple bastit al Neolític, que conserva una cambra sepulcral que mesura, interpretant les dimensions documentades de les lloses, 2 metres de longitud màxima, per 1.10 metres a la capçalera i una alçada de 1.30 metres.

Seguim fent camí a Dordogne i ara ens aturarem al terme municipal de Lanzac, per a visitar un altre sepulcre, el de Cieurac o Cartayroux. A ell arribem tot tornant a la D820 i seguint-la 12.7 quilòmetres direcció nord, arribant al poble de Le Roc, on girem a la dreta per la D43 i la seguim 2.6 quilòmetres. Aquí, girem de nou a la dreta seguint indicacions cap a Lanzac i seguim 700 metres més, on trobem un altre carrer asfaltat que segueix l'ascens als turons. Al ben poc, veurem a la part dreta de la carretera un lloc on podem deixar el cotxe, amb  una porta que dona accés a un dipòsit d'aigua. 

A peu, seguim la carretereta per la que hem vingut, que al poc deixa de tenir el poc asfalt que li queda i es torna un camí de muntanya. A partir d'aquí s'ha d'anar per coordenades, només puc dir que hem d'avançar uns 340 metres des de la corba de l'última casa i endinsar-nos al bosc de la dreta uns 55 metres. Com a pista, si no aneu amb GPS, dir que el sepulcre es troba entre el que ens va semblar que eren dos antics camps de conreu, a la vora d'un d'aquests.

Pel que veiem, el sepulcre ha estat violat molt clarament, es poden veure dues lloses al fons de la fotografia que bé podrien ser les lloses laterals que li falten o bé part de la coberta.

No hem trobat informació del sepulcre, ja que ens sembla que ha estat desaparegut durant un cert temps, pel que no es tenien estudis actuals del megàlit. Però pel que hem trobat, sense ser cap informació oficial, les lloses que hi ha sobre el túmul serien de la coberta, i li atorguen una alçada màxima de 1.30 metres. La llosa lateral dreta, que és la que resta sencera, fa 2.80 metres de llargada. Desconeixem l'amplada de la tomba, però, com es veu a la fotografia, és prou gran; de fet, no sabem quin tipus de sepulcre és (tot i que fa pinta de dolmen simple), ara, sigui de l'estil que sigui, la cambra sepulcral és de grans dimensions.

Retornem al cotxe (al nostre cas, en tractor, ja que un pagès molt agradable ens va oferir pujar al seu remolc en veure que els nens miraven el seu vehicle amb molta curiositat) i, per acabar, visitem un dolmen més, aquest d'estil diferent als vistos avui. Es tracta del sepulcre de corredor de Laval, al terme municipal de Souillac.

Per arribar-hi, baixem els 700 metres fins el desviament cap a Lanzac i allà girem a la dreta per la D255 direcció Souillac. En 2.2 quilòmetres, entrem al poble, on al primer carrer, l'avinguda de Sarlat, girem a l'esquerra i seguim 750 metres fins a una illeta, on sortim per la primera escapatòria. Seguim rectes fins a una altra illeta, a la que sortim per la quarta, direcció Présignac, i 1 quilòmetre més tard, just creuar les vies de tren sota un magnífic pont, girem a la dreta i seguim el camí 1.8 preciosos quilòmetres per asfalt, lloc on s'acaba l'asfalt i hi ha una zona habilitada per a aparcar.

A peu, seguim una pista que surt a l'esquerra tal i com hem arribat uns 70 metres, i ja veurem la indicació de que el bonic sepulcre de Laval queda a la dreta, a uns 35 metres de la pista.

Es tracta d'un sepulcre de corredor del Neolític, que resta classificat des del 26 de desembre de l'any 1984. Tot i està classificat, no hem aconseguit trobar res de la seva morfologia, bé, sí, que el corredor és fet a raó de pedra seca (fet prou evident)... si més no, com el van deixar a la restauració del 1987-88, després de que maquinària pesada estigués a punt de destrossar-lo el març de 1971.

Tornem a baixar fins a zones habitades i anem fins als afores de Terrasson, que era on teníem el càmping. Amb moltes hores de cotxe i uns quants megàlits, donem el dia per tancat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Des Cloups: 31T 384116 4953319

Des Fosses: 31T 380643 4951052

Cròmlec de Peyrebrune: 31T 381110 4954266

Rigou: 31T 381114 4957173

Cieurac o Cartayroux: 31T 378258 4971500

Laval: 31T 378003 4974710

Jaciments a L'Escala, i poblat a Bellcaire d'Empordà

Aquesta vegada, anem a L'Escala, on volem visitar les diverses necròpolis de Vilanera. Anem una mica a l'aventura, ja que ens han dit que les troballes més interessants es troben tapades per a preservar-se. Però bé, com som molt curiosos, allà que anem!

Ens acostem a L'Escala per la GI-623 que agafem en sortir de l'AP-7 per la sortida 5. Poc abans d'entrar al nucli, ens desviem per la GIV-6322 cap a Albons i, als 950 metres, trobem el camí de Vilanera a la nostra esquerra. Just al principi del camí, podem deixar el cotxe.

Comencem explicant com es va descobrir la zona per a posar-nos en context. Es tenia constància de ceràmiques prehistòriques i romanes trobades en superfície per part del membre del GESEART Miquel Dídac Piñero juntament amb altres membres del Centre d'Estudis Escalencs. Paral·lelament, es volia construir a la zona un conjunt de cases unifamiliars i un camp de golf, així que es va fer una prospecció preliminar que va confirmar la presència de restes arqueològiques. Es va fer una primera recerca entre els anys 1999 i 2000, i després es van tapar i abandonar els jaciments, quedant obert el debat de si es feien les cases i el camp de golf. Es va decidir que no i després d'actuacions camperoles per a plantar-hi blat de moro al sector 3 i que, afortunadament, no van malmetre les restes, l'any 2015 es va declarar la zona com a zona EPA (espai de protecció arqueològica) i es van reprendre les excavacions el 2016.

Elaborat a partir del plànol inclòs a l'estudi "Excavacions arqueològiques a Vilanera (L'Escala, Alt Empordà)" de diversos autors

Com que els jaciments que trobarem són variats, inserim un plànol per tal d'ajudar a la seva identificació.

Just on hem deixat el cotxe, trobem el sector 4 i la primera necròpoli, la d'incineració del Bronze final.

Excavada entre l'octubre de 1999 i el juny del 2000, es van localitzar 23 tombes senzilles que aprofitaven les esquerdes del sòl per a encabir-hi urnes. No disposaven de lloses protectores ni d'aixovar i contenien restes esmicolades parcialment cremades. El 2006, en fer-se obres d'ampliació a la carretera que dona accés al conjunt, es van descobrir 3 tombes més del mateix estil. A dia d'avui, no es coneix del tot l'abast d'aquest sector, ja que no s'ha tornat a excavar i l'atenció principalment recau en el sector 3 que explicarem més endavant.

100 metres més endavant i a tocar del mas, trobem estructures i una necròpoli ibero-romana, a més de dues sitges que van treure a la llum molta ceràmica de l'època.

Més amunt i deixant el mas a la dreta, trobem les minses restes del monestir de Santa Maria de Vilanera, fundat el 1328 per monges benedictines. Es creu que la construcció d'aquest convent i el mas va fer desaparèixer una petita vil·la romana.

Tornant al camí de la Torre Vilanera, avancem uns 450 metres, deixant el maco mas del segle XIV amb la seva torre medieval quadrada a la nostra esquerra. Arribem al sector 3, on es troben els túmuls neolítics de Vilanera i la necròpoli de la primera edat del Ferro, juntament amb algunes tombes del Bronze final i una tomba romana amb restes púniques descoberta a la campanya del 2023.

Segons les últimes investigacions, l'espai d'aquest sector 3 és d'uns 10000 m², donades les dues tombes trobades durant l'estudi de delimitació del 2016. Per a fer-nos una idea de la complexitat del conjunt, inserim una planta d'aquest sector de l'any 1999, quan es contemplaven només uns 6000 m² d'extensió. Per a acabar-nos d'ubicar, la pista estaria situada a la part superior de la imatge, a tocar del túmul 2. 

Planta inclosa a la memòria d'excavació "Vilanera - Sector 3 - Necròpolis d'incineració" de Dolors Codina

Però anem a pams i comencem pels túmuls, ja que són els que queden més a prop de la pista.

Plànol elaborat a partir d'una imatge de l'article "Examples and results of aerial phtogrammetry in archeology with UAV" de diversos autors

A data 2024, es documenten tres túmuls confirmats (els T1, T2 i T3 de la imatge anterior) i uns altres tres de possibles localitzats amb georadar i pendents de confirmació per excavació. Els túmuls ja estudiats es troben protegits completament per sorra i només són visibles trossets de lona que delaten on són. Això és així perquè aquest conjunt continua en excavació (des del 2016 fins ara) i és l'única manera de preservar el conjunt dels furtius.

Dèiem al principi que érem curiosos. I una altra característica que els aficionats a l'arqueologia tenim és que som perseverants en la recerca. Doncs bé, el juny del 2024, l'amic Manolo ens va informar del seminari internacional que es feia al MAC - Empúries sobre els orígens i desenvolupament del megalistisme arcaic a la Península Ibèrica, durant el qual, a principis de juliol, es destaparien part dels túmuls i s'oferiria una visita tant per als assistents al seminari com al públic en general. I allà de cap que ens hi vam anar. Concretament, el 6 de juliol, vam tornar a Vilanera, aquest cop acompanyats per la Fina i el Manolo i retrobant allà al Remi, el Pere i el Pitruc. Va ser una jornada molt interessant, ja que vam gaudir d'una visita guiada individualitzada per part del Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del sappo_uab, grup encarregat de les excavacions a Vilanera durant els últims anys.

Dit tot això, tornem a la visita del jaciment. Venint del Mas Vilanera, el primer que trobem és el Túmul-II, el més impressionant dels tres. Fou descobert el 2000, però excavat entre el 2016, moment en què es van reprendre les excavacions a aquest sector, i el 2017 per Dolors Codina i Francesca Pullia.

L'espai quadrangular de 8 metres de llarg per 5 d'ample que s'havia delimitat va treure a la llum una cista neolítica amb túmul que va ser trobada intacta.

Mesura 1.50 metres de llarg per 1.00 metre aproximat d'ample i 1.00 metre d'alt. Com a curiositat, dir que tenia un túmul complex, format per un primer anell de 6 metres de diàmetre de pedra calcària i un més extern de 9-10 metres de diàmetre sense anell de contenció. Es pot veure actualment que el túmul és allargat realment, com un cairn d'estil atlàntic (com alguns dòlmens de Bretanya). De fet, a l'altra banda de la pista, es pot veure un rectangle corresponent a l'excavació efectuada per a la completa delimitació del túmul. 

Es van trobar fragments de dos vasos tipus Montboló, un triangle de sílex i restes humanes de quatre individus arronsats. Dos d'ells eren dins la tomba, mentre els altres dos eren als extrems del sepulcre per la part exterior, entre els dos túmuls (aquests dos eren un adult i un infant). També es van trobar restes d'ossos infantils sota la coberta, que curiosament no descansa sobre lloses per la part on es van trobar els ossos sinó sobre llosetes. Aquestes últimes restes només corresponen als peus i part inferior de les cames i, per com estaven disposades, sembla que van ser embolcallades per un material perible (fulles o pell) que ara ja no existeix.

Les datacions de C-14 realitzades sobre les restes dels 5 individus inhumats han permès datar el dolmen dins el Neolític mitjà, cap el 4200 - 3800 a.n.e., pel que estem parlant d'un dels sepulcres més antics de Catalunya, juntament amb els de Tavertet, a Osona.

Avançant un pèl més per la pista, podem veure ara el tronc d'un arbre tallat i un túmul ben clar, l'anomenat Túmul-I, que conté una cista dins d'un túmul d'uns 8 metres de diàmetre amb anell peristàltic.

Fou excavat durant la campanya 1999-2000, i les restes trobades van ser una base ceràmica a mà d'època presumiblement del Bronze.

Planta extreta de l'article "Tipologia dels enterraments localitzats al sector 3 de la necròpolis de Vilanera" de Dolors Codina i Carme Montalbán

Per últim, el Túmul-III, més allunyat de la pista i no gaire perceptible, resta sense excavar.

Sembla contenir una altra cista neolítica dins d'un túmul d'uns 30 metres de diàmetre. Aquesta grandària fa que aquest túmul hagi estat malmès amb la construcció posterior de tombes de la necròpoli adjacent de la primera edat del Ferro. Segurament, les excavacions donaran més informació sobre aquest túmul.

A aquest sector 3, com hem comentat, també es troben tombes de cremació. En total, ja es té constància de més de 130 enterraments, essent els del Bronze final els de menor quantitat. Igual que passava al sector 4, són urnes que es col·locaven dins diàclasis o forats de la mateixa roca sense anar acompanyades d'aixovar.

Les tombes més nombroses d'aquest sector són de la primera edat del Ferro i consten de fossa excavada (una d'elles és d'uns 2 metres de diàmetre), urna cinerària amb tapadora i vasets més petits amb aixovar. En alguns dels vasets, s'hi han trobat materials metàl·lics con fíbules, sivelles o ganivets. Algunes tombes tenen estela senyalitzadora. Aquesta part es pot datar vers el segle VII a.n.e.

I per acabar de completar el sector, comentar que a l'excavació del desembre 2022 - gener 2023, es va descobrir una tomba d'incineració romana (segle II a.n.e.) corresponent a un infant dins d'una fossa que contenia una tomba d'incineració del Ferro amb un conjunt de peces excepcional de tipus fenici (segle VII a.n.e.). Ambdues tombes es troben dins de l'enorme Túmul-II. Durant l'excavació 2023-2024, es van documentar 7 tombes més d'aquest sector.

De tornada cap el cotxe, anem a trobar el què diuen que podria ser un menhir, anomenat com la zona. Per a trobar-lo, anem uns 150 metres en direcció lleugerament nord-oest tornant cap el mas. Si les herbes estan baixes, el podrem veure de lluny, però millor anar-hi amb les coordenades.

El possible menhir de Vilanera és un petit roc clavat que destaca sobre el paisatge lliure de pedres de la zona. No hem trobat informació sobre ell i així que potser caldria fer-ne una excavació per a discernir si és un menhir o no. 

Com podeu veure, aquesta zona arqueològica està plena de sorpreses, així que seguirem atents a les següents campanyes d'excavació que s'hi duguin a terme. De fet, mentre actualitzem aquesta entrada, a febrer de 2025, ja hi ha notícies de la troballa d'un assentament iber a l'última campanya. Es troba ubicat molt proper al possible menhir, a la part alta de la muntanya, on ja el 2023 es van trobar els fonaments d'un edifici. Com sempre a aquest conjunt, s'ha preservat sota lones i sorra, així que no és visitable a dia d'avui.  

Aprofitant que hem anat fins a L'Escala, fem una ruta circular i ens acostem a veure la necròpoli romana de les Corts o del Castellet. Seguim pel camí de Vilanera i al poc girem a l'esquerra pel cami ral d'Empúries o de França, el que era la via Heraklea, tot anant per una pineda que desemboca a la zona residencial del Camp dels Pilans. Travessarem aquest barri i arribarem a la rotonda on hem agafat la carretera d'Albons al matí. A aquest punt, prenem el camí de sorra que duu al maco hotel restaurant del Molí de L'Escala, travessem el pont del molí i arribem als masos fortificats amb torres rodones de les Corts (Mas Feliu i Mas Torreportes). Aquí, podem deixar els dos masos a la dreta i després girar a la dreta, o bé passar el primer mas i girar llavors a la dreta. En els dos casos, arribarem al turó de les Corts, on ja veurem el monument funerari romà del Castellet sense gaire esforç.

Es tracta d'una torre de 5 metres de costat per 3,5 d'alçada feta per vuit filades horitzontals de pedra tipus formigó romà (opus caementicium) revestides amb blocs de pedra sorrenca.

Per a veure les poques restes visibles de la necròpoli, des d'allà, recularem per anar trobant les tombes per la banda nord del turó, conservades de manera molt irregular i bastant deplorable en la majoria dels casos. Segons els estudis d'Almagro del 1953, la necròpoli contenia unes 600 tombes d'època tardorromana (segle II a.n.e.) de tipus incineració amb urna.

Visitat aquest conjunt, tornem cap a Vilanera a buscar el cotxe i ens dirigim ara una mica més enllà seguint la carretera d'Albons. Un cop a aquesta població, seguim les indicacions cap a Bellcaire d'Empordà i, en sortir d'Albons, agafem la tercera desviació a l'esquerra per un camí sorrenc (a poc més d'1 quilòmetre des de l'últim carrer del poble). Quan aquest camí gira a l'esquerra, passarem per una llengua de terra on, a ambdós costats de la pista, trobarem les minses restes del jaciment de Mas Gusó o Can Gusó (o, fins i tot, Puig Moragues) parcialment cobertes per sorra i vegetació.

Aquest jaciment, actualment identificat com a statio romana, és en realitat una superposició de jaciments que van des del Neolític final fins ben entrat el període romà (segle III). A mode de petita explicació, inserim un plànol on es poden veure part de les estructures de les diferents èpoques.

Extret de l'article "La ceràmica grisa monocroma de Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà)" de Josep Casas i Victòria Soler

La primera ocupació es pot datar al Neolític final, donada la troballa de ceràmica de l'estil del grup de Veraza acompanyant un forat de pal de cabana.

Del Bronze inicial, es van trobar restes constructives i una tomba en fossa amb un individu masculí d'entre 24 i 28 anys.

A partir d'aquí, es troben restes del Ferro i ja d'època ibera, com fosses i sitges reutilitzades com a escombreres i tres cabanes iberes, que es barregen amb les estructures romanes.

Durant la campanya 2012 - 2013, es va poder delimitar l'estructura romana i es van trobar restes associades a soldats romans, així que es va canviar l'opinió de què era una vil·la per a identificar-la com a statio o, el que és el mateix, un establiment militar per a acollir unes 15 persones, el general i els seus soldats.

Aquest jaciment és conegut, com a mínim, des dels anys 1980s, s'hi van realitzar uns primers sondejos el 1987 i ha estat excavat en diverses fases sobretot per l'empordanès Josep Casas i Genover, qui ha publicat nombrosos estudis sobre ell.

Si volem ampliar la visita amb altres jaciments propers, evidentment, tot i que no sigui ben bé prehistòric, hem de parlar d'Empúries. Ciutat grega inicialment i romana posteriorment, fet únic a la Península Ibèrica, és el jaciment greco-romà més important de Catalunya. Tot i que no es veuen restes iberes, sí es documenten contactes ibers amb la població grega d'Empórion.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Bronze (sector 4): 31T 509216 4663000

Necròpoli ibero-romana (sector 4): 31T 509291 4662964

Túmul II de Vilanera: 31T 509648 4662817

Túmul I de Vilanera: 31T 509685 4662796

Túmul III de Vilanera: 31T 509671 4662790

Necròpolis del Ferro i Bronze (sector 3): 31T 509662 4662787

Possible menhir de Vilanera: 31T 509620 4662966

Poblat de Mas Gusó: 31T 507582 4660055

Cista i poblats de l'Edat del Bronze al Priorat

Unim a una entrada la visita a tres jaciments del Bronze vistos en dos dies diferents, però molt propers entre ells. Aquesta vegada, viatgem força lluny de casa, concretament a la comarca del Priorat, on, a més de megàlits, podem fer enoturisme i escalada.

Anem a per feina i comencem anant cap el nucli d'Escaladei. Si anem per l'AP7, sortirem a Tarragona, vorejarem Reus per la T11 i seguirem per la N-420 quan l'anterior autovia s'acabi. Una vegada a Les Borges del Camp, prenem la C-242 en direcció a Alforja i conduïm durant 15.2 quilòmetres, punt on girem a l'esquerra cap a Poboleda per la T-702. Passada aquesta població, arribem a Escaladei, però no hi entrem i seguim endavant uns 1400 metres fins que veiem l'accés al recinte de Terra Dominicata. Tot i que té una tanca, nosaltres la vam trobar oberta i vam accedir-hi amb el cotxe. Vam aparcar a l'aparcament del complex i, a peu, vam anar a trobar el jaciment cercat i hem de dir que vam suar perquè feia calor, però no pas perquè sigui difícil de trobar. Caminem com si anéssim cap a l'hotel, però ens desviem de seguida a la dreta per una pista de sorra. En poc més de 150 metres, trobarem una altra pista que surt a l'esquerra; just a aquell punt, en un tros de paret de pedra seca i elevada vers el terra, trobarem la cista del Mas del Tancat camuflada i preservada dins del mur, ja que la resta de talús és de sorra.

Descoberta fortuïtament el maig del 1983 en obrir el camí per a facilitar l'explotació agrícola de la zona, la troballa fou comunicada pel Miquel Salvador i Jassans als Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat. De manera immediata, la Rosó Vilardell i en Xavier Dupré van estudiar la tomba, comprovant que només una petita part havia estat malmesa per la màquina que obria la pista i que ja havia estat remoguda quan ells van arribar. Tot i això, van poder documentar el sepulcre i recollir restes òssies de l'interior de la tomba, corresponents a un sol individu femení d'uns 40 anys. També van recuperar dos fragments ceràmics d'una gran gerra ovalada de pasta marró-vermella amb cordó de digitacions i una rascadora de sílex de l'exterior.

La cista mesura 1.65 metres de longitud per 0.50 d'amplada màxima per 0.45 metres d'alçada i conserva totes les lloses cobertores. Adjuntem un dibuix de planta i secció de la cista extret de la memòria "El Sepulcre del Mas del Tancat (La Morera del Montsant, Priorat). Estudi antropològic de les restes humanes / Elisenda Vives Balmaña" de Dupré i Vilardell.

Planta i secció de la cista extretes de l'estudi de Xavier Dupré i Rosó Vilardell 

Pel que fa a la seva datació, per la ceràmica trobada, ens trobem davant d'una cista del Bronze antic-mig segons l'estudi, mentre que l'inventari arqueològic de la Generalitat diu que és Bronze final (vers el 1200 a.n.e.). Quan va ser estudiada, però, la presència d'un sol individu va generar molta controvèrsia, ja que no es coneixien sepulcres d'aquest estil d'aquesta època tan tardana. Desconeixem si ja se n'han trobat més o, com diu l'estudi, es tracta d'un fet aïllat de sepultura seguint un model arcaic.

Visitada la cista, agafem de nou el cotxe i seguim avançant per la T-702. Entre la Vilella Alta i la Baixa, girem a l'esquerra cap a Gratallops per la T-710 i, en sortir d'aquesta població, girem per la T-712 cap a El Lloar, on la carretera passa a ser la T-732. 1300 metres més endavant, prenem una pista asfaltada que surt a l'esquerra i la seguim durant 3300 metres. A aquest punt, cal travessar el riu Siurana: nosaltres vam anar-hi el 2023 i el riu estava sec, però no podem assegurar que sempre sigui així. Una vegada travessat el riu sec, seguim 1700 metres més i, a una corba tancada, trobem un espai on deixar el cotxe amb un pal indicador de camins. Aparquem i seguim a peu pel camí que surt a l'esquerra. Travessant vinyes i boscos i seguint les indicacions del Puig Roig, arribarem al poblat del Puig Roig del Roget després de recórrer poc menys de 2 quilòmetres.

Aquest poblat bastit entre el final del Bronze i l'inici del Ferro (segles IX - VII a.n.e.) es considera un dels més antics de Catalunya que es pot visitar gairebé complet. Ocupa una extensió d'uns 1200 metres quadrats i, com es pot veure a la imatge, té una estructura molt senzilla: carrer central amb estances estretes i rectangulars a banda i banda. A més, hi ha un mur d'1 metre d'amplada amb més estances a l'altra banda i una torra de vigilància que controlaria l'entorn cap el bosc i el riu Siurana.

Es documenten dues èpoques constructives, una que correspondria al segle IX i de la que es conserven poques restes, i una posterior on ja es va consolidar el poblat tal com el veiem ara. Inserim el plànol dels panells informatius del jaciment per a poder visualitzar millor el jaciment.

Les estances devien tenir sòcol de pedra vermella local (part que encara es conserva), paret de tovot, sostre de branques amb argila i licorella, i terra de sorra batuda. A la majoria d'elles, s'han trobat restes d'estris d'ús habitual a una casa de l'època, com són gerres, grans recipients, olles i vasos de ceràmica, a més de fragments ceràmics a torn de procedència fenícia. També s'hi han trobat pesos de teler, armes, eines de tall i indústria lítica en sílex i pedra polida.

Aquesta zona del Priorat, coneguda com a Baix Priorat, ha estat explotada per a l'extracció de coure i plom des de molt antic fins els anys 1970s. Podem assegurar que els habitants del Puig Roig del Roget ja eren miners i treballaven el plom, ja que s'hi han trobat motlles de foneria i llàgrimes de plom fos, a més de galena o sulfur de plom, el mineral més abundant que permet extreure plom.

Pel que fa a la torre, que és de les poques restes que es conserven de l'etapa inicial del poblat, es troba molt arranada, però se n'ha restaurat un tros.

El poblat va ser abandonat cap el segle VII per un incendi i no es documenta cap reutilització.

El Puig Roig el Roget fou documentat per primera vegada pel doctor Salvador Vilaseca el 1954 i, des del 1977, ha estat excavat i estudiat gairebé sense descans fins el 2014, quan es va acabar de condicionar per a la visita amb nous panells informatius i consolidant alguns murs que s'havien anat deteriorant.

Retornem al cotxe i desfem el camí fins a tornar a passar el riu. A continuació, girem a l'esquerra cap a El Molar i seguim la pista fins que aquesta mor a la T-732 en uns 4 quilòmetres. Prenem aquesta carretera a l'esquerra i, tot seguit, en poc més de 50 metres, girem a la dreta seguint les indicacions del Conjunt arqueològic del Calvari (s. IX - VI aC). En 550 metres, el camí ens durà a unes taules de pícnic i un lloc on deixar el cotxe, just a tocar el jaciment del Calvari.

Avui en dia, es conserva només part del poblat entre força vegetació i realment és una pena, ja que és un dels pocs casos identificats de conjunt poblat + necròpoli tipus camp d'urnes. La necròpoli, situada al sud-oest del cim i que constava de 172 urnes, va ser excavada totalment per Salvador Vilaseca el 1930. Les restes trobades van permetre datar-la entre els segle IX i VI a.n.e. i es troben al Museu Salvador Vilaseca de Reus. Segons el plafó informatiu de l'entrada del jaciment, en estar les urnes directament enterrades a terra, una vegada feta l'excavació i havent extret els materials arqueològics, ja no queda res a conservar i d'aquí la seva desaparició. Al Museu d'Arqueologia de Catalunya, seu de Barcelona, es conserven restes òssies incinerades d'aquesta necròpoli que daten del segle VII a.n.e.

El poblat es troba parcialment destruït pels dipòsit d'aigua construïts a la zona i també per la presència d'arbres, les arrels dels quals han malmès algunes estructures. També va ser estudiat el 1930 per Salvador Vilaseca. Posteriorment, la Universitat de Lleida va realitzar campanyes d'excavació des del 2001 fins el 2011 dirigides per la Núria Rafel i el Xavier Armada dins el projecte “El jaciment protohistòric del Calvari del Molar i l’àrea minerometal·lúrgica Molar-Bellmunt-Falset (2001-2010)", que es van concloure amb la museïtzació del conjunt. Finalment, el 2018 es van remprendre les excavacions per part de la Universitat de Barcelona.

Al plànol següent, extret d'un estudi de la Núria Rafel, es veuen les diferents zones excavades: muralla i barri extramurs a la dreta, muralles i algunes habitacions al centre, i més muralles i restes de cases a l'esquerra.

Planta de les parts excavades extreta de l'article "La cuenca minera del Baix Priorat (Tarragona): Explotación y distribución en época colonial. Recursos locales versus recursos alóctonos" de Núria Rafel Fontanals

La muralla està formada per tres murs paral·lels, existint espai entre ells, fet que creava un passadís de circulació al voltant del poblat. Tanca un espai d'uns 1400 metres quadrats.

Els habitatges són petits i allargats, i hi ha evidències de que podrien haver tingut un segon pis. La zona marcada amb un 1 al plànol anterior es va trobar en molt bon estat de conservació i té una banqueta-lleixa al seu contorn, on es van trobar petits recipients ben conservats, un dipòsit raconer i un molí de de granit per a moldre gra al centre de l'habitació. Es tracta d'una de les estances més antigues del poblat, de cap el segle VIII a.n.e.

A la dreta dels números 4 i 5 de la planta anterior, hi ha tres habitacions que es comuniquen entre elles i que formen un espai d'uns 80 metres quadrats, amb terra decorat amb margues i argila. Es creu que podrien ser les dependències del cabdill del grup o d'algú important dins la comunitat.

Els habitants del Calvari, igual que els veïns del Puig Roig del Roget, eren miners i metal·lúrgics, a més de ramaders i agricultors. Per les restes trobades, se sap que comerciaven amb els fenicis, com a mínim, des del segle VII a.n.e., mitjançant l'intercanvi de plom per coure, bronze i vi, i, fins i tot, imitaven la seva ceràmica. Respecte a les restes relacionades amb la metal·lúrgia, les excavacions han tret a la llum restes de fosa de bronze, escòries de plom, galena i un molí per a moldre-la, una tovera de forn i diverses sagetes de bronze. 

Pel que fa a l'ocupació del poblat, tot i que es té constància de que per aquí ja es movia gent des de finals del segle IX a.n.e., les primeres construccions del poblat del Calvari són del segle VIII a.n.e. El seu abandonament és cap el 575 a.n.e., quan el comerç fenici va entrar en crisi i van acabar les relacions comercials amb aquesta civilització. A diferència del Puig Roig del Roget, els habitants del Calvari es van endur les seves pertinences i per això s'han produït poques troballes ceràmiques. Com a curiositat, a una de les cases extramurs, algú va deixar oblidat un petit tresoret format per sis braçalets de bronze, un botó també de bronze i un penjoll de marbre.

Nosaltres donem el dia per tancat aquí. Aquesta ruta és força completa, però si tenim ganes de més, podem acabar la jornada visitant la cova hospital de Santa Llúcia, ubicada a la Bisbal, que fou utilitzada des de molt antic com a hàbitat i, molt més recentment, com a hospital de campanya a la Guerra Civil, o bé encetar-la per la Cartoixa d'Escaladei.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista del Mas del Tancat: 31T 315595 4568487

Poblat del Bronze del Puig Roig del Roget: 31T 309999 4558269

Poblat del Bronze del Calvari: 31T 307249 4559973