Dolmen a Cangues d'Onís

Ja som a Astúries, ens allotgem a Cangues d'Onís (Cangas de Onís). La llengua asturiana no és oficial així que encara que el títol sigui en asturià, l'anomenaré en espanyol, que sí que és l'oficial de la zona.

Cangas de Onís no és un poble molt gran, tot i que va ser capital del regne asturià fins l'any 774. Particularment, no és que m'agradi gaire... potser massa turístic... però sí que s'han de veure certes coses.

La primera, el Pont romà, que no és romà... és medieval (romànic), però bé, li diuen "el Puente Romano".

La creu que penja és "la Cruz de la Victoria", que és la creu que hi ha a la bandera d'Astúries.

Tothom ha vist aquest pont encara que sigui en fotografia o per la tele algun cop, és un dels emblemes de la província. A més, normalment està pleníssim de gent, nosaltres vam ser llestos i la foto la vam fer a les 7 del matí, on a tot el pont nomès hi és la Cris, al bell mig. Aquell dia vam fer la Ruta del Cares... Poncebos - Cain - Poncebos, uns 24 quilòmetres, en 5 hores i mitja, i calia matinar.

Tornem a Cangas de Onís després de la ruta i ens dirigim a l'ermita de "Santa Cruz".

L'ermita en si no té res de valor arquitectònic, ja que l'original va ser destruïda durant la guerra civil i el que veiem ara és una rèplica. Per a accedir-hi, s'han de pagar dos euros d'entrada per persona... per l'ermita en sí, encara que dos euros no és gaire, tampoc val gaire la pena pagar-los. De tota manera, l'ermita conserva el valor històric dels fets que allà s'esdevingueren i sí té valor el que hi ha dins, el dolmen de Santa Cruz. Es troba sota l'església. És un magnífic megàlit, amb pintures rupestres a les seves parets, encara que a la fotografia malauradament no es veuen. Molt és el fer una fotografia del dolmen ja que està prohibit fer fotos dins l'ermita. Ens hauria agradat poder baixar a veure el dolmen, però tampoc es pot... pobre amb tants anys i acabar empresonat!! I a més amb una ermita a sobre, prova de la cristianització del sepulcre.

De dades, sabem que el sepulcre és de sobre el 3000 a.C. i que té unes dimensions de 3 metres de llarg i 1.5 d'ample, l'alçada no l'hem trobat pas, si pogués, jo mateix l'hauria mesurat!! Viquipèdia esmenta que l'alçada de la llosa de capçalera, la dels gravats, té una alçada de 2.25 metres.

Coordenades:

Santa Cruz: Sota l'ermita de Santa Cruz a l'avinguda Contranquil

Fortalesa ibèrica dels Vilars d'Arbeca

Hora de vacances, la idea és anar cap a Astúries, als "Picos de Europa" i les platges del mar Cantàbric, però anem fent ruta amb el cotxe, per així poder aprofitar a veure quelcom que ens pugui interessar... sobretot si és prehistòric. Així doncs, ens vam marcar com a parada obligatòria, Els Vilars d'Arbeca ja que passàvem no gaire lluny de l'indret.

Aquest jaciment fou descobert vers l'any 1974 per l'arqueòleg Emili Junyent, tot i que, per falta de recursos, les excavacions no s'iniciaren fins el 1985. Tenim constància, però, de que com a mínim fins el 2017 s'ha excavat cada any. Ara sabem que es tracta d'un poblat fortificat que es començà a construir a l'Edat del Ferro, vers el 775 a.n.e. i va ser abandonat cap el 325 a.n.e., sent tota una fortalesa ibera. Hi vivien unes 175 - 200 persones, que amb el pas del temps i la falta d'espai urbanitzable, van començar a crear petits poblats als cims de les muntanyes dels voltants. Possiblement per aquesta raó, es va acabar abandonant l'inexpugnable poblat, tot i que tampoc es pot obviar la possibilitat de que hi hagués una pandèmia o quelcom així.

Sí, no és el lloc habitual per bastir un poblat d'era ibera, i molt menys de l'Edat del Ferro. Es veu clarament que els seus habitants van preferir la proximitat de l'aigua, que corria pel barranc de l'Aixaragall, i els planers camps, de molt més fàcil conreu, que no al cim de les muntanyes. L'inconvenient d'establir-se a aquest lloc és que no tenien cap tipus de defensa natural, d'aquí l'immens sistema defensiu, que ocupa més del 80% del total construït: fossar, a molts espais doble i amb una contraescarpa tocant la part exterior d'aquest, que deuria fer uns 6/8 metres d'alçada, 10/11 torres defensives, més 1 o 2 de més imponent fortificant l'entrada al nucli, i un mur frisi envoltant l'hàbitat. Cal dir, que no té comparativa amb cap recinte iber català, pel que va ser declarat BCIN l'any 1988.

Però com una imatge val més que mil paraules, inserim un escanejat del full explicatiu de la visita guiada que vam fer:

Segons es documenta, els rocs per a bastir aquest poblat fortificat van ser transportat des de més de 2 quilòmetres de distància, una costosa feina per a aquests humans del ferro, que més tard van esdevenir una tribu ibera, la dels Ilergets. Segons es creu, el cabdill del poblat seria un alt càrrec militar, d'aquí l'ostentós sistema defensiu.

Començarem l'explicació del poblat des del centre i punt neuràlgic de la vida al poblat. Lloc on trobem una plaça amb una gran cisterna, folrada a raó de pedra i amb accés a la part inferior d'aquesta.

Segons es descriu a la revista sàpiens, aquest cisterna és completament diferent al que estem avesats a veure a poblats d'aquestes eres, ja que no es recollia l'aigua de les teulades de les cases. Ells descriuen un conducte, cobert per lloses a mode de claveguera, que duia l'aigua del sòl del poblat a extramurs, i aquí és on dubto, no sé si és que n'hi havia un altre o era el mateix conducte que omplia el pou amb aigua de l'Aixaragall. Fos com fos, el pou s'omplia d'aigua provinent directament del riu, que en aquelles eres passava pel barranc.

També hem trobat que a la banda inferior d'aquest pou hi havia una mina d'aigua, que em fa pensar que juntament amb el sistema de desaiguat que acabem d'esmentar, el pou-cisterna no estaria mai sec.

I també podem dir que, segons es documenta, aquest gran pou-cisterna fou utilitzat com a abocador, cosa que ha permès aportar un gran quantitat d'informació, sobre que i com menjaven aquests individus del Iber. A l'excavació, va sorgir als dos nivells inferiors, dels tres en que es divideix la sedimentació del pou, 15000 fragments ossis, corresponents un mínim de 1270 individus, d'entre ells conills, porcs, llebres, ovicàprids, gos, etc., però també van sorgir restes de peix marí, que devia arribar als Vilars tractat (fumat, salat, etc.), i pinyols de raïm o cúpules de gla. També cal dir que van sorgir gran quantitat de restes de fusta, d'entre elles una pinta amb decoració, molt bonica, i feta de boix.

Extret del pdf de les  jornades de Ponent 2015

En segon terme, ens fixem amb les estances i els seu pla urbanístic que consta d'unes dimensions de 2200 metres². Bàsicament, aquest pla era un únic carrer central, enllosat, que discorria tot seguint la portentosa muralla, amb cases a banda i banda, unes adossades al mur defensiu, fet molt típic iber, i un altre amb cases enganxades a la plaça central.

Pel que fa a les estances, se'n documenten tres tipus:

• Les primeres, les més corrents, són cases amb dues estances, una gran sala rectangular com a estança central i una altra més petita adossada al lateral.

• Les segones són un pèl més complexes i de tres estances, una més gran a la part de davant i dues més petites a la part posterior. Es creu que són els tallers-residència d'artesans.

• Les terceres són estances més reduïdes, que correspondrien a petits espais de producció, magatzems o a estables d'animals de petita i mitjana mida.

A l'interior d'aquestes estances, s'han trobat una catorzena d'enterraments rituals equins, queda prou clar que la gent d'aquest poblat es dedicava a la cria de cavalls, animal de molt prestigi a la cultura ibera, ja que servia per a tot, per a guerres, per a conrear el camp, transport de pesos, etc... També s'hi han trobat tres enterraments rituals humans per fossa, dos d'ells individuals i l'altra fossa que inclou 3 inhumacions, que van ser simultànies.

D'altra banda, també es documenten 25 enterraments rituals, de nadons, molts sota els llindars de les cases, dels que no en saben gaire cosa encara... si eren morts naturals, si eren sacrificis, etc.

I ara passem al sector més exterior, que com hem dit abans, es basa en un sistema defensiu del poblat prou complex, el doble fossar, la contraescarpa, les torres defensives, etc. Però aprofundim en dos dels elements. El primer, la torre de l'entrada. Aquesta torre, o dues torres connectades, feien de paret del passadís d'accés a l'hàbitat, deixant un espai de 1 metre d'amplada per 13 metres de llargada, fet que feia prou defensable l'entrada d'intrusos al nucli i també defensava, juntament amb la contraescarpa, el pont o rampa per accedir al poblat que hi havia sobre el fossar.

I també fem especial menció del mur frisi, que és un sistema defensiu consistent en plantar rocs de punxa a la part exterior de la muralla. Quan els atacants estaven pujant per les escales o escalant el mur i eren a dalt de tot, els habitants de la fortalesa sortien de la part de darrere del mur i els tiraven, era una mort segura. D'altra banda també servia per a dificultar l'accés dels invasors a una muralla de 5 metres d'alt per 5 metres d'amplada per 173 metres de llargada total. Cal dir que no és l'únic lloc on es pot admirar un mur frisi, però el d'aquest poblat és el més ben conservat d'Europa.

Val a dir que no podem deixar el poblat sense parlar dels grans fossars inundables, d'aquest poblat fortificat, dels que hem trobat que feien entre 18 metres i 23 d'amplada, per una profunditat d'entre 4 i 6 metres. Pel seu potencial defensiu i el seu estat conservació, aquest jaciment es considerat com a únic a Europa.

És per això que presentem la idealització del jaciment, presentada per la ruta dels ibers.

Extret de rutadelsibers.cat

Ara que ja sortim del que seria l'espai habitat del poblat, mencionar que les restes recuperades pels arqueòlegs és prou quantiosa i variada: es destaquen ceràmica grisa molt elaborada, 1 morter a mà espectacular, molins, i d'altres peces ceràmiques, diverses peces de ferro i bronze, i gran quantitat d'elements d'ornament personal, com penjolls, fíbules, braçalets, etc., també altres estris metàl·lics com a punxons, claus o ressorts, i també, com no, va sorgir una punta de sageta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Fortalesa dels Vilars: 31T 329317 4603984

Dòlmens a Romanyà de la Selva III i voltants

Cap de setmana completet com nosaltres diem, ja que havíem quedat amb els meus "tiets" que tenen un apartament a L'Estartit, per a fer una graellada de carn i, ja que hi érem, passar el cap de setmana allà, capbussada rere capbussada a les Illes Medes. Vam aprofitar per intentar localitzar una cista que no l'aconseguíem trobar (aquest era el segon intent, més el dia que vam visitar el paradolmen. Ja entendreu perquè o dic això), i apropar-nos fins a un dolmen, proper a on nosaltres crèiem que estaria l'amagada cista. Així doncs, aparquem a Romanyà de la Selva.

En certa manera, entenc perquè no la trobàvem, la cista es troba just darrere del Paradolmen del Camp d'en Guitó, a uns dos metres baixant el desnivell (Megàlits a Romanyà de la Selva I i Santa Cristina d'Aro I), però vaja, o vas amb una fotografia de les seves restes o em sembla a mi que pots estar donant voltes fins que canviï l'estació.

Aquesta és la cista de l'Oliveret, la fotografia es veu com si estés a terreny pla, però no és així.

Aquest sepulcre està datat al Calcolític (2200 - 1800 a.C.). Les mides aproximades es desconeixen degut al mal estat en què es troba, de fet, a la seva excavació no es van trobar restes humanes, però sí un ganivet de sílex i restes d'un vas ceràmic. Està catalogat com una possible cista.

Tornem al cotxe i anem direcció el cementiri de Romanyà. A uns 100 metres del poble, agafarem un trencall asfaltat a l'esquerra. Un quilòmetre després, passarem per davant d'un tros de casa també a mà esquerra i seguirem per la carretera asfaltada uns 4 quilòmetres tenint com a objectiu un gran radar meteorològic de la Generalitat (una pilota blanca). Continuem fins que trobem dues bifurcacions a l'esquerra, just a sota del radar, allà deixem el cotxe i pugem a peu fins al radar. Es recomana pujar al mirador que hi ha just al costat d'aquest.

Baixem del mirador i agafem un corriol que surt des de la base de les escales i que en pocs metres ens durà al dolmen de Puig d'Arques.

Aquest sepulcre de tipus galeria coberta en U, segons Josep Tarrús data del  2700 - 2200 a.C. i té unes mides de 7 metres de llarg, per 1.5 metres d'amplada i una alçada de 2 metres. El megàlit va ser reexcavat i restaurat a finals del 2001, principis del 2002 pel grup GESEART, amb l'ajut de diversos arqueòlegs i col·laboradors. Aquest estava molt deteriorat en no tenir cap tipus de fonament, el terra del dolmen és roca mare. El primer en esmentar-lo fou Pere Caner, l'any 1964.

Respecte a l'excavació, destacar l'inexistència de restes antropològiques, potser degut a l'acidesa del sòl de la zona, ajudat per les continuades violacions que ha sofert el sepulcre. Però l'aixovar que va trobar Pere Caner fou prou extens; es documenten: 1 plaqueta de pissarra verdosa molt treballada, 1 fragment de raspador o ganivet de sílex, 2 puntes de sageta del mateix material i 35 fragments de ceràmica a mà. A més, a l'excavació que va fer el GESEART el 2001, aparegué un altre fragment ceràmic sense identificar, d'estil prehistòric. Tots aquests materials, són dipositats al Museu Arqueològic de Calonge.

Coordenades:

Cista de l'Oliveret: UTM(ETRS89): 31T, 498370, 4633801

Puig d'Arques: UTM(ETRS89): 31T, 499777, 4637468

Dòlmens, menhirs i poblat a Palau-saverdera I

Cap de setmana completet. Sortim dissabte ben d'hora i enfilem l'autopista cap a l'Alt Empordà. Primera parada: Mas Isach a Palau-Saverdera. Pugem fins dalt de tot de la urbanització, passant de llarg el poblat iber, i anem directes a veure el dolmen de Mas Bofill, ubicat al carrer de sobre del poblat, que és l'últim de la urbanització, i d'on surt un corriol a mà esquerra indicant el recorregut a fer per a visitar els dòlmens.

En poc més d'un minut, ens trobarem amb el que sembla una barraca de vinya, però que realment és el dolmen de Mas Bofill. Només en resta una part de la cambra i ha perdut la coberta, però se li va construir una paret frontal de pedra seca per tal de ser reaprofitat com a barraca.

Aquest sepulcre de corredor antic, va ser descobert per Isidre Macau al 1934, que tot i recollir dues destrals a superfície no el va excavar. Anys més tard, al 1942, August Panyella i Miquel Tarradell en feren un sondeig que va acabar amb resultat negatiu. Tot i això es pot afirmar que el sepulcre correspon al Neolític Mitjà, vers el 3500-3200 a.n.e., i té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 2.30 metres d'amplada i 1.85 metres d'alçada, del túmul que el sustenta no en queden restes visibles tot i que l'Enric Carreras i en Josep Tarrús documenten que té 9/10 metres de diàmetre

Les destrals recollides per Macau es conserven a l'Ajuntament de Palau-saverdera, sent una de corniana i l'altre d'esquist recuperada a les immediacions del dolmen. No sabem de quina de les dues es tracta però en Carreras i en Tarrús insereixen un calc al seu últim llibre.

Extret d'El Megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada

Aquesta és la part del darrera, des d'on es poden observar millor les lloses treballades que conformen la cambra sepulcral del dolmen.

Continuem muntanya amunt pel mateix corriol, seguint sempre les marques grogues recentment repintades. Després de tres o quatre minuts de pujada, depenent del ritme de cadascú, s'arriba sense pèrdua al dolmen de la Devesa, de mides considerables i molt ben conservat.

Igual que l'anterior, és un sepulcre de corredor que també fou donat publicat per primer cop per Macau l'any 1934, que aquest cop si que va excavar el jaciment, acció de la qual es documenten gran quantitat de fragments ceràmics, un tros de parietal humà i diverses restes òssies molt fragmentades. d'altra banda Panyella i Tarradell feren el mateix al 1942 trobant més ceràmica neolítica, i fragments pertanyents a tapes d'urnes funeràries, que clarament són pertanyents a l'Edat del Bronze, per tant a reutilitzacions que a patit la tomba, també a finals de l'any 1993, membres del GESEART, van trobar una dena de cal·laïta dins la cambra, i en superfície, que va ser dipositada al M.A.C. de Girona. 

Pel que es documenta, aquest megàlit fou erigit al Neolític, cap al 3500-3200 a.n.e. Els humans d'aquella era van construir un sepulcre amb una cambra funerària de 3.4 metres de longitud, per 2.4 metres d'amplada i 2.05 metres d'alçada.

Desfem el camí i tornem cap el cotxe, amb el que ens acostem al poblat neolític de Ca n'Isach, que com diu el seu nom, és a la mateixa urbanització, se situa a un lloc privilegiat a l'hora de controlar la zona. Aquest poblat va tenir tres fases d'ocupació entre el 4700 i el 2700 a.n.e. 

S'hi poden observar restes de sis cabanes, construïdes en diversos moments del Neolític, pel que sembla, totes menys una d'elles (la més moderna, del Neolític mitja-final), tenien fonaments per un dels costats i restaven obertes per l'altre, amb un porxo exterior. I un altre, la més antiga que va ser retallada a la roca, i després destruïda per construir-ne una més gran a sobre.

Fogars, sitges i, fins i tot, una cisterna.

Però bé, poder el millor per a que ens fem una idea és inserir una planimetria del jaciment, i n'hem trobat una, cercant per Internet que com no, és d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, de l'adequació per la visita que es dugué a terme entre l'any 2001 i el 2003.

Extret de L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach

Ara ens apropem al poble de Palau-saverdera i deixem el cotxe a la plaça de la Font de Dalt. Aquí comença un camí senyalitzat que ens durà en tres quarts d'hora als dòlmens de la zona del Rec de la Fontasia. Sense desviar-nos del camí, arribem en poc més de 15 minuts a la indicació del dolmen dels Escalons d'en Poet, també anomenat Riera de Fontàsia II.

Aquest malmès megàlit, va ser descobert el 8 de març de l'any 1998 per Joan Font i Font, es tracta d'un nou sepulcre de corredor, bastit en gneis. Pel que sabem no ha rebut cap tipus d'excavació arqueològica, però per la seva morfologia es pot datar al neolític mitjà, cap al  3400-3200 a.n.e. D'ell es documenten unes dimensions, pel que fa a la cambra sepulcral, de 2.30 metres de longitud, per 1.50 metres d'amplada i 1.55 metres d'alçada, i una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, no visible a dia d'avui.

Tornem al camí i continuem cap amunt un parell de minuts per a trobar el paradolmen d'en Poet I, també del neolític, del 3500-2700 a.n.e. No hem trobat informació sobre les seves dimensions, però es pot veure per la foto que no és gaire gran, en comparativa als anteriors sepulcres. (Perdoneu però ja no vaig poder més i hem vaig treure la samarreta, tampoc no imaginava que acabaria fent un blog de prehistòria.)

No hem trobat cap tipus d'informació arqueològica del jaciment, pel que em suposo que la era constructiva de la tomba és donada pels propers companys.

De nou al mateix camí, continuem un parell de minuts més fins al menhir d'en Poet.

Aquest menhir de granit té unes dimensions de 2.50 metres d'alçada per 80 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix màxim i segons algun autor data del IV-III mil·lenni a.n.e., tot i això a l'hora d'actualitzar l'entrada, cercant informació hem trobat que en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, desmenteixen categòricament la seva autenticitat prehistòrica, tot i que resta senyalitzat i tot.

Des d'aquí, seguint el camí que porta cap als pins de darrere el menhir, anem al paradolmen d'en Poet II, situat just sota el pi més gran.

El paradolmen, corresponent al Neolític Mitjà-final, vers el 3500-2700 a.n.e., i té una entrada força petita, però la cambra té unes dimensions gens menyspreables, 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada màxima.

Igual Que el seu germà I, no hem trobat cap referència arqueològica d'ell.

Retornem al camí i seguim uns cinc minuts les marques fins al dolmen de Riera de la Fontàsia I.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que va ser localitzat el 9 d'abril de l'any 1992 per Iolanda Lluch i Josep Ortega. Es tracta d'un sepulcre de corredor que consta d' un túmul, poc visible, d'uns 7/8 metres de diàmetre, que fou bastit al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e. Les dimensions de les restes de la cambra sepulcral, atorguen unes dimensions a aquesta de 1.55 metres de longitud, 1.45 metres d'amplada, i una alçada màxima de 1.20 metres.

De tornada, el camí s'encreua amb el de la ruta dels dòlmens de la Febrosa i Sinols, però ja el farem un altre dia, que avui fa massa calor i l'itinerari sembla més dur.

Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Bofill: 31T 511265 4684713

La Devesa: 31T 511406 4684804

Poblat neolític de Ca n'Isach: 31T 511039 4684874

Escalons d'en Poet o Riera de la Fontàsia II: 31T 513133 4684315

Paradolmen d'en Poet I: 31T 513282 4684378

Menhir d'en Poet: 31T 513262 4684364

Paradolmen d'en Poet II: 31T 513200 4684316

Riera de la Fontàsia I: 31T 513291 4684530

Dòlmens a La Selva de Mar II i El Port de la Selva II

Aquesta ruta prehistòrica ha estat una mica descafeïnada, tot i que veiem 4 dòlmens, però de caminar ben poc, crec que haurem fet a peu 2-3 quilòmetres, tot i que val a dir que la ruta preparada originalment era començant per la ruta de La Selva de Mar I, i, en baixar del Monestir de Sant Pere de Rodes, anar a visitar els megàlits.

Avui, però, ens ho prenem amb calma i ens anem una estona a la platja a El Port de la Selva i després anem a visitar els dòlmens de Mores Altes I i Mores Altes II. Agafem el cotxe i anem direcció al Monestir de Sant Pere de Rodes. A mig pujar, a un revolt molt marcat a la dreta, i a 2.9 quilòmetres d'encetar la GIP-6041, aparcarem el cotxe en un espai habilitat que hi ha a la mateixa corba. Seguim pujant la carretera, ara a peu, fins al següent revolt, aquest a mà esquerra, aquí veurem fàcilment uns monticles de pedres senyalitzant els dòlmens. Saltem la tanca de la carretera i baixem pel corriol que surt d'allà mateix. A uns seixanta metres, ens trobem amb el megàlit de Mores Altes II.

Aquest dolmen fou descobert l'any 1934 per Eusebi Rius i Antoni Costa i s'ha de dir que, a banda de l'excavació que es creu que van fer els seus descobridors (es creu perquè no hi ha cap tipus d'informació), no ens consta cap excavació oficial.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra, amb unes dimensions interiors de la cambra sepulcral de 3.5 metres de longitud, 2 metres d'amplada i 1.95 metres d'alçada. Pel que fa al corredor, es documenta que amida interiorment 3 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1 metre d'alçada conservada. El megàlit es troba dins un túmul de 9/10 metres de diàmetre, sense cap resta de cròmlec peristàltic.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Acabem d'inserir una planimetria del seu estat actual, bé, si més no la que publica Tarrús a la seva tesi doctoral, que segons ell és a dia 29 del maig de 1995.

Per suposat, cal fer menció a la llosa de coberta, com hem dit, de pissarra, i amb uns gravats totalment espectaculars. Es tracta d'un reticulat de 60 cassoletes unides per reguerons, que, a més, té un cruciforme unit a ell, i a banda, aïllats d'aquest gravat central, es documenten, un altre cruciforme, un halteriforme i 11 cassoletes.

La fotografia de la coberta està bastant bé (no com les altres), però creiem que en aquest cas val la pena inserir un calc de l'elaborat conjunt, i així ho fem, introduint a l'entrada el calc dibuixat a la tesi de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Segons Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'un sepulcre bastit al Neolític, cap al 3400-3200 a.n.e. També segons ells, aquest sepulcre és el número I de Mores Altes.

Ens trobem admirant la coberta del megàlit i veiem a pocs metres al costat d'aquest el dolmen de Mores Altes I. Mores Altes II per Tarrús i Carreras.

Aquest megàlit fou descobert per Joan Garriga, l'any 1952. Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor també construït en pissarra. D'ell, no es documenta cap excavació, tot i que sí es diu que Emili Solà, estiuejant d'El Port de la Selva, va trobar un ganivet de sílex a inicis dels anys 80, i el dia 7 de juny de 1995, amb motiu de la neteja que varen fer membres del GESEART, van veure un forat profund a l'interior de la tomba, mostres d'una clara excavació furtiva.

La cambra sepulcral amida interiorment 2.5 metres de longitud, 0.85 metres d'amplada i 0.4 metres d'alçada, mentre que el corredor fa 2.25 metres de llarg i 70 centímetres d'ample. Es troben al centre d'una obra tumular, sense restes de cròmlec peristàltic, de 7/8 metres de diàmetre.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Aquest sepulcre fou erigit, segons Enric Carreras i Josep Tarrús, com el seu proper germà, al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Nosaltres no ho vam veure (no ho sabíem i encara érem novells en això del megalitisme), però es documenta una cassoleta gravada a una de les seves lloses de coberta, que, per cert, eren caigudes cap als laterals del sepulcre, com a mínim així es documenta. El que sí vam veure va ser aquest forat que no sembla pas natural (part inferior esquerra de la foto). S'ha de dir també que la llosa del costat també té el mateix treball, però resta trencada.

Desfem el camí tornant al cotxe i ara anem direcció El Port de la Selva. Al poc de conduir, a un revolt molt pronunciat a mà esquerra, veurem una tanca que prohibeix l'accés a un camí. Doncs al costat dret de la tanca, surt un corriol que agafarem pujant la muntanya. Als cinc minuts d'ascens, ens creuarem amb el dolmen de la Taula dels Lladres.

Fou descobert per Romuald Alfaràs a finals del segle XIX i, tot i que ha estat visitat en nombroses vegades per diversos arqueòlegs, no es documenta cap excavació.

Morfològicament parlant, es tracta d'un sepulcre de corredor bastit amb pissarra que consta d'un túmul sense restes de cròmlec peristàltic de 8/9 metres de diàmetre. A l'interior, es pot observar una cambra, d'unes mides de 2.15 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i 1.43 metres d'alçada.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Cal fer menció especial a la llosa de coberta, que presenta un reticulat com el de Mores Altes, també prou espectacular; potser, per les dimensions no ho és tant, però jo el veig magnífic. Aquell dia amb el sol que hi havia las fotos no van quedar acceptables (ni un mínim), pel que inserim una fotografia de Josep Tarrús de la seva tesi doctoral.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

I ara, com sempre que es pot, toca inserir el calc produït per aquest autor.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Pel que fa a la cronologia, i segons Josep Tarrús i Enric Carreras, aquest sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 3400 - 3200 a.n.e.

Seguim el corriol amb un desnivell pronunciat, com a molt uns 3 minuts, i, a un replà, ens trobem amb el dolmen de La Mora.

Un nou sepulcre de corredor descobert per l'Enric Carreras i el Miquel Dídac Piñero l'any 1983. No es documenta cap tipus d'excavació, ni tampoc es veu clarament cap resta del túmul, que segons en Carreras i en Tarrús, deuria ser de tendència circular i d'uns 6/7 metres de diàmetre. La tomba pròpiament dita mesura 1.8 metres de longitud, 1 metre d'ample i 67 centímetres d'alçada.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

De nou, segons els esmentats autors, aquest sepulcre és, com els seus germans visitats avui, del Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Amb aquest sepulcre, donem per acabada la ruta d'avui i tornem a casa.

Coordenades  UTM(ETRS89):

Mores Altes II: 31T 515138 4686695

Mores Altes I: 31T 515132 4686700

Taula dels Lladres: 31T 515595 4686490

La Mora: 31T 515508 4686460

Dolmen a La Selva de Mar I

De nou a la muntanya, aquesta excursió no la vam preparar tant com ens hauria agradat, però això de preparar-ho, hi ha vegades que ni ho pots controlar, ni saps com acabarà, així doncs, reptem a la sort i anem una mica a l'aventura. Ja us dic jo que les vam passar magres aquest dia.

Ens dirigim cap a La Selva de Mar i deixem el cotxe a l'aparcament que hi ha just entrar al poble. El travessem seguint les marques grogues del camí, tot agafant direcció a l'església de Sant Sebastià.

Un cop arribats a l'església, ens desviem pel camí que surt a mà esquerra. Porta al molí i al salt d'aigua, que no rajava res de res, per cert. Tirant cap al salt, poc després de creuar la riera per un pontet, surt un corriol a mà esquerra tot pujant el turó; l'agafem i, a dalt de tot, connecta amb un camí més ample on tornem a veure les marques verdes i grogues del PR. Seguim pel camí direcció Mas Estela, el qual deixarem a l'esquerra seguint el camí, cada cop més costerut, però bastant maco tot i la falta de vegetació exuberant, a causa dels continus incendis que ha patit la zona.

Seguim amb l'ascens a la muntanya i passem aquesta cabana de pastors, seguint pel que és, ara sí, un corriol ben costerut. Seguidament, continuem l'ascens per arribar-nos fins a la font Rovellada, de la qual no vam fer cap fotografia, però vaja seguint el camí passes per sobre de l'aigua, i juro que està ben rovellada.

Seguim la pujada, ja una mica cremats de tant desnivell, i ens trobem amb una clariana amb unes vistes magnífiques. No ens parem gaire, teníem ganes d'acabar el fort pendent. De fet, suposo que per això no vam fer foto de la font, volíem acabar.

Un cop arribats aquí, per variar, seguim pujant molt abruptament, fins arribar al dolmen de Quindals o del Pla d'Estar. Impressionants vistes des del dolmen cap El Port de la Selva i La Selva de Mar.

El megàlit va ser descobert per n'August Panyella i Joan Garriga l'any 1945, i, segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal. Aquesta cambra sepulcral amida interiorment 2 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1.55 metres d'alçada conservada. Pel que fa al corredor, s'observen vestigis que permeten afirmar una llargada d'1.50 metres, una amplada de 80 centímetres i una alçada conservada d'1 metre.

El seu túmul està molt deteriorat, encara que, a dia d'avui, queden restes a l'est i al sud del megàlit, fet que permet determinar que era de tendència circular d'uns 8/9 metres de diàmetre. Tot i això, no hi ha restes d'un possible cròmlec peristàltic.

Inserim la planimetria extreta de la tesi doctoral de Josep Tarrús.

Extret de Poblats, dòlmens i menhirs

Va ser excavat pels mateixos August Panyella i Joan Garriga l'any del seu descobriment amb resultats negatius. Tot i que no hi ha restes associades a la tomba, en Carreras i en Tarrús el col·loquen temporalment, pel seu estil arquitectònic, vers el 3400-3200 a.n.e.

Seguim l'ascens, que tenim previst anar a visitar 4 dòlmens i un menhir caigut, ja de baixada... què somiatruites que som! Ho dic perquè ara va venir la part més dura de l'ascens. Vam arribar a un punt que ja no sabies cap on anar, només miraves a terra i "caminaves", en part millor, perquè vas carenant les muntanyes amb desnivells considerables als dos costats (donava "canguelo"), fins arribar al castell enrunat de Sant Salvador, una fortalesa medieval, molt deteriorada, però força curiosa.

Just sota d'aquesta construcció medieval, és el monestir de Sant Pere de Rodes i un petit poblat, també, tots dos d'època medieval. En arribar a aquest punt, ja vam decidir d'anar fent via cap el cotxe, tot i que gairebé al camí de baixada fins al cotxe teníem la resta de megàlits que volíem veure, però el desnivell havia pogut amb nosaltres i la pluja estava fent acte de presència. Si vosaltres podeu fer la ruta sencera, podeu veure la resta a Dòlmens a La Selva de Mar II i El Port de la Selva II.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pla d'Estar o Quindals: 31T 514623 4684353

Dòlmens i menhirs a Romanyà de la Selva II, i Santa Cristina d'Aro II

Després d'un mes sense fer cap ruta prehistòrica, ens hem posat les piles i hem fet una rapideta, però que ha donat molt de sí. Ens llevem d'hora, però no gaire tampoc, que ahir nit, preparant la ruta, cercant informació i més, se'ns va fer un pèl tard. Ens dirigim cap a Romanyà de la Selva, un petit nucli pertanyent a Santa Cristina d'Aro que ja hem visitat diverses vegades, però que esmentem a banda perquè té gran quantitat de jaciments. El poble és molt tranquil, m'agrada!

Deixem el cotxe a l'aparcament públic que hi ha dins el poble i ens dirigim cap a la creu de terme, que es troba travessant la carretera, just a l'entrada del poble, seguint un camí de sorra. Passem la creu de terme i, just quan el camí dibuixa un gir a la dreta, veurem que surt un corriol en el sentit de marxa que portàvem, vorejant un camp conreat. A la poca estona de caminar pel corriol, veurem que anem en paral·lel a un camí en condicions a la nostra esquerra i baixarem al camí. Seguirem pel camí fins a trobar-ne un altre, el qual agafarem cap a la nostra dreta i, uns cent metres després, el camí es creua amb un d'asfaltat, que agafarem cap a l'esquerra. Després de passar una masia, agafarem un camí de sorra a mà dreta, que pocs metres després es creua amb un altre camí, que seguirem girant a l'esquerra, pujant fins que ens creuem amb un camí amb una tanca. La Cista del Bosc d'en Roquet es troba a la muntanya de l'esquerra de la tanca, seguint un petit corriol que puja per ella just al costat de la tanca.

Aquesta cista neolítica amb túmul fou descoberta l'any 1912 per Manuel Cazurro. Com bé diu el seu estil arquitectònic, va ser erigida al Neolític (vers el 3400-3000 a.n.e. segons Tarrús i Carreras, i 3500-3000 a.n.e. segons Xavier Niell),  i té unes mides aproximades de 1.40 metres de llarg per 1.10 metres d'ample i 85 centímetres d'alçada. Com  també diu el seu estil arquitectònic, es troba inserida al centre d'una obra tumular, principalment de terra, de 5/6 metres de diàmetre.

Va ser excavada per Lluís Esteva vora l'any 1950, donant a llum diversos fragments ceràmics a mà. Val a dir que també va recol·locar la primera llosa de la dreta de la cambra sepulcral.

Tornem cap al camí amb la tanca; creuant-la, ens podrem dirigir a dos miradors. Als pocs metres de passar la tanca, surt un corriol a mà esquerra, el qual agafarem i, tot creuant el bosc, ens portarà a un conjunt de pedres que és un dels miradors. Pujant a les pedres amb molt de compte, no prengui ningú mal, ens trobem amb una fantàstica panoràmica de l'entorn.

Desfem el camí, tornant a passar la tanca, però aquest cop no trencarem per tornar al quitranat, seguirem endavant vers el cementiri de Romanyà. Un cop arribat a aquest punt, veurem un camí que surt tot creuant la carretera. Als pocs metres, ens endinsarem tot obrint-nos pas entre la vegetació per un petit corriol molt desdibuixat cap a la nostra esquerra, fins que veiem de cop una forta pujada amb dos pins que formen una V amb els seus troncs a la part més alta. En pujar-la, girem a mà dreta i el Paradolmen de Pedres Grosses és allà, a pocs metres.

Fou descobert l'any 1961 per un agrupament excursionista de Calonge, i va ser excavat per Josep Cargol i Manel Clara l'octubre del 1963. D'aquest jaciment, no hi ha la certesa de que s'hagi utilitzat mai com a tomba. De fet, nosaltres en un principi no l'havíem inclòs al nostre inventari, en el qual l'hem acabat inserint després de veure diverses opinions d'experts. A la seva excavació, s'hi van trobar 15 fragments de ceràmica a mà prehistòrics i 3 fragments de ceràmica ibèrica.

Segons documenta el bo d'en Xevi, la cambra funerària amida 2.60 metres de llarg, una amplada que varia entre els 75 i 25 centímetres, i una alçada de 1.35 metres.

Ens dirigim cap al poble i el creuem agafant un camí mig asfaltat que surt a l'esquerra de l'aparcament, seguint el carrer principal. Uns cinc minuts després, arribarem a un trencall... més aviat dos, a la nostra dreta, amb un prat davant, creuant-lo, trobarem la Cista de la Finca d'en Guitó al fons d'aquest prat.

Fou publicada i excavada per primer cop per Manuel Cazurro l'any 1912, qui la va numerar com la seva cista megalítica 4, i anys més tard, el 1977, de nou excavada per Lluís Esteva i Cruañas, que la va numerar amb el 14. Entre les dues excavacions, es documenten fragments ossis humans i bocins i fragments de ceràmica a mà.

Les dimensions d'aquest sepulcre són una longitud de 1.59 metres, una amplada de 90 centímetres i una alçada màxima de 98 centímetres.

La seva data de construcció oscil·la entre el 3400-3000 a.n.e. segons en Carreras i en Tarrús, mentre que en Xavier Niell li dona 100 anys més d'antiguitat, del 3500 al 3000 a.n.e., així que pràcticament és la mateixa datació.

Aquesta cista està situada a només uns 30 metres al nord-oest de la Cista del Suro del Rei, la qual localitzarem ràpidament agafant el corriol definit al mateix prat endinsant-se al bosc. La Cista del Suro del Rei està fregant el corriol.

També fou publicada per Manuel Cazurro l'any 1912 (numerada amb el 3), i publicada i excavada per Esteva el 1977 (donant-li el número 13). D'aquesta excavació, només es documenten bocins de ceràmica a mà. Segons hem pogut saber, en aquell moment la cista conservava 11 lloses, de les que avui en dia en queden 8.

La seva longitud màxima és de 1.65 metres, la seva amplada és de 85 centímetres i la seva alçada en el seu punt més elevat és de 75 centímetres. Es troba dins d'una obra tumular d'entre 5/6 metres de diàmetre. Igual que el seu proper veí, la data de construcció oscil·la entre el 3500/3400-3000 a.n.e.

Tornem cap al poble i agafem el cotxe per a dirigir-nos cap a Bell-lloc, un altre dels nuclis de Santa Cristina, per l'altre camí que surt de l'aparcament, que és de sorra, fins que arribem a Bell-lloc, on començarà el quitranat de nou. Seguim recte fins que ens trobarem a un corba molt pronunciada a la dreta, amb un caminet que surt d'ella i s'endinsa per la muntanya. Aparquem allà, tot seguint el camí a peu, i després d'una forta pujada i un parell de corbes amb terra rocós, veurem unes indicacions blaves que seguint-les ens portaran a la Cova d'en Riera.

El megàlit té, com es pot veure, una gegantina pedra de forma circular fent de coberta, que amida uns 6 metres de diàmetre per 1.30 metres d'alçada, el què equival a unes 70 tones de pes. L'espai que cobreix aquesta immensa llosa és de 3.50 metres de llargada per 4.50 metres d'amplada, sent les parets de pedra seca.

Dir també que l'alçada interior de la cova és propera als dos metres, jo hi cabia sencer sense ajupir-me. Segons en Lluís Esteva, als volts de l'any 1918, Alfred Klaebisch, estudiós d'alguns megàlits de la zona, va buidar la cova llençant la terra de l'interior muntanya avall. Tot i això, a la seva excavació es va trobar un maxil·lar humà i una valva de mol·lusc perforada.

En Xavier Niell data la utilització del jaciment entre el Calcolític i l'edat del Ferro, vers el 2700-700 a.n.e.

Desfem el camí, agafem el cotxe i anem a Santa Cristina d'Aro, on buscarem l'Avinguda de l'Església. Un cop trobada, la seguirem fins que sigui un camí de sorra pel que ens endinsarem fins a arribar a l'entrada del mas Grill i el mas Petit. Deixem el cotxe i, ara sí a peu, seguim el camí cap amunt. A uns 250 metres, veurem, enganxat a la dreta del camí, el dolmen de les Pedres Dretes d'en Lloveres.

Aquest megàlit fou publicat per primera vegada per Agustí Casas l'any 1908 i va caure en l'oblit fins que Lluís Esteva va retrobar-lo l'any 1952, qui el va excavar i estudiar l'any següent sense trobar cap tipus de resta.

D'aquest sepulcre, es dedueix una construcció vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700/2500 a.n.e., per la seva morfologia, que és de probable sepulcre de corredor. Probable, ja que, com hem dit, de restes no s'hi van trobar, perquè, segons es diu, la terra de l'interior del dolmen va desaparèixer degut a que aquest megàlit ha estat espoliat sistemàticament d'antic. De fet, del dolmen, només en queden tres lloses i és té constància de que al 1956 en tenia set, la de capçalera i tres per banda com a paret lateral.

Per finalitzar la visita prehistòrica, tornem al cotxe i, ja de tornada a casa, ens dirigim cap a la riera de Salenys, on agafarem un camí paral·lel a la carretera C-65. S'ha d'anar amb compte perquè aquest camí és la via verda i, per tant, no podrem accedir amb cotxe. 200 metres després del pont de fusta que creua la riera en direcció a Santa Cristina d'Aro, veurem un trencall a mà dreta que agafarem i, a uns 150 metres, ens trobarem el menhir de Pedra Ramera, prop d'una torre d'alta tensió.

Aquest gran roc fou retrobat per Lluís Esteva i Lluís Pallí l'any 1990, gràcies a un document medieval de l'any 1302 que l'esmentava com a fita termenal. El van estudiar i reaixecar amb l'ajut d'un grup de voluntaris de Santa Cristina el 27 d'abril de l'any 1991.

Es tracta d'un menhir antropomorf que amida 3.02 metres de longitud total per 1.35 metres d'amplada i 95 centímetres de gruix. Com amb tots el menhirs, és difícil associar-li una era i encara més si el seu entorn no ha estat excavat, com és el cas. Per això, segons en Xavier Niell, el seu aixecament va poder ser en un espai de temps molt llarg, entre el 4000 i el 2500 a.n.e., i, segons en Carreras i en Tarrús, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.

Nosaltres ho deixem aquí. Tot i això, si en teniu més ganes, recomanem apropar-vos a d'altres jaciments de Romanyà per completar la diada, n'hi ha de molt bonics i es troben a tocar del nucli. Els trobareu a les següents publicacions: Megàlits a Romanyà de la Selva I i Santa Cristina d'Aro I, Dòlmens a Romanyà de la Selva III i voltants, Megàlits a Romanyà de la Selva IV, Sta. Cristina d'Aro IV i Calonge III. I encara ens falten coves i paradòlmens per la zona que ja tenim localitzats, però que encara no hem anat a visitar.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista del Bosc d'en Roquet: 31T 499023 4635052

Paradolmen de Pedres Grosses: 31T 499118 4633870

Cista de la Finca d'en Guitó: 31T 498910 4632768

Cista del Suro del Rei: 31T 498947 4632744

Cova d'en Riera: 31T 499150 4632233

Pedres Dretes d'en Lloveres: 31T 500427 4630297

Menhir de Pedra Ramera: 31T 497621 4630662