Megàlits als districtes de Vannes I i Lorient I

A la fi entrem a Breizh (en bretó) o Bretagne (en francès), tot i que antigament era més gran del que és avui en dia, ja que tot el Loire Atlantique era també Breizh. Les coses de sempre... el gran es menja al petit.

Bé, avui anirem, des de Port Blanc, a Enizenac'h (nom en Bretó) més conegut com a Île aux Moines, que és el nom en francès. No només anàvem allà per a visitar els megàlits que hi ha a l'illa, tenia tota la pinta de ser d'aquells llocs que ens agraden, el vehicle oficial de l'illa és la bicicleta, no pots anar amb cotxe, ni amb moto, ni amb res a motor, tot i que a l'illa n'hi han uns pocs, però bé, que en tot el dia vaig veure uns 10 cotxes, això sí centenars de bicicletes i prou gent, com nosaltres, a peu.

L'illa té una àrea de 3.2 quilòmetres quadrats. Té forma de creu, essent molt més llarga que ampla, i gairebé és totalment plana, fet que, tenint en compte l'absència quasi total de cotxes, la gran quantitat d'arbres i natura, les moltes zones d'esbarjo i que quasi tota l'illa és asfaltada, la fan perfecta per a gaudir d'una bona passejada amb canalla.

Després de fotre el rotllo amb l'illa, i sense cobrar, comencem amb el nostre tema. Al poc d'arribar, tot anant cap a la part de la dreta de l'illa, tal i com arribem, seguint el circuit de color blau, i entrant per un carreró entre cases, al costat dret de la pista asfaltada que creua l'illa, trobem el fabulós cromlech de Ker Gênant o Kergonan, que, per cert, devia ser prou important, ja que segons estudis realitzats, des d'ell es veien els principals espais megalítics de la contrada. Localment, el cròmlec és conegut com a Cercle de l'Ankou, que vol dir cercle de la mort.

El megàlit és tan gran que a la foto no sembla pas una circumferència. Bé, no queda la circumferència sencera, però sí el suficient per a catalogar-lo com a cròmlec. De fet, la part de més al nord de l'antic monument és dins dels jardins de propietats privades, però la part sud va ser comprada pel govern de Mor-Bihan i ara és oberta al públic.

De l'antic cercle, del que el seu eix principal està alineat a la sortida del sol al solstici d'hivern, en resta un perímetre rectangular de 70 metres per 95 metres, i li resten 24 lloses, algunes separades i d'altres més juntes, que tenen una alçada que varia entre els 0.50 metres en les més petites, fins a la més gran que fa uns 3.50 metres, l'anomenat menhir de Le Moine.

Per norma, a Bretanya, els semicercles són associats a algun alineament, com veurem més endavant quan arribem a Karnag, més conegut com a Carnac, però en aquest cas no és així i, si n'hi havia algun, no en queda cap tipus de resta.

Tornem al camí asfaltat i continuem en la mateixa direcció. Al poc, queda, de nou a la dreta i un altre cop per un passadís entre cases, el dolmen de Kerno, però no el vam controlar i ens el vam saltar... el deixarem per a la tornada. Bé, tot anant pel camí, arribarem a una bifurcació, on agafarem el camí tot recte i després un altre cap a la dreta, seguirem l'últim. En no gaires metres, ens creuarem amb un altre, en el que girarem de nou a la dreta, tot fent una forta pujada, fins a arribar a la part alta del turó, a 80 metres d'alçada sobre el nivell del mar (no pugem gaire... Ker Gênant és a 70). Al poc, veurem a l'esquerra el "site" de Penhap.

Primer ens fixem en el sepulcre. Som davant d'un dolmen de corredor que localment ha rebut el nom de "Pierre du Sacrifice" o "Men Houzigiannet", que vol dir pedra dels Poulpiquets, que són unes criatures imaginàries de la cultura bretona (tipus follet). Té un corredor de 3 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 1 metre d'alçada, amb una cambra rectangular a la dreta del fons del curt corredor, amb una llargada de 2 metres i 2.50 metres d'ample, conserva una alçada de 1.80 metres.

El sepulcre té tres gravats, col·locats en dues lloses, entre ells, la típica destral de la zona. Si us hi fixeu bé, els veureu, encara que l'erosió fa que ja es vegin ben poc.

Segons alguns escrits, l'any 1877, el dolmen es trobava a l'extrem d'un cairn de 80 metres de llarg per 40 d'ample amb diverses tombes megalítiques. Cercant altra informació, hem trobat que l'any 1819 es van documentar diverses tombes i que 6 anys més tard ja eren desaparegudes. L'estudi també esmenta la progressiva destrucció i desaparició del cairn. Avui en dia, de tot això no en queda res... però es creu que la gran llosa que hi ha estintolada a terra pocs metres davant seu podria ser el menhir que coronava el "cementiri".

Aquest roc fa 3.30 metres de longitud, 1.40 d'amplada i 0.40 de gruix, i té, segons el nostre criteri, tota la pinta de menhir.

Quan vam visitar l'illa, encara no sabíem que antigament allò era un cairn, però vaig veure unes lloses a pocs metres del megàlit de Penhap i m'hi vaig apropar.

No hem trobat informació oficial, però sabem que molts estudiosos diuen que podria haver estat una de les tombes del cairn, no sabem res segur. Però bé, tenint en compte tots els megàlits que hi ha a l'illa no senyalitzats, ho deixem en possible.

Tornem fins la primera cruïlla on ens hem desviat i seguim el camí que hem fet a l'inici en la mateixa direcció amb la intenció de visitar els sepulcres dobles de Pen Nioul i Nioul. Al cap d'una estona, però, ens vam trobar que era propietat privada i no vam poder seguir. De fet, aquests megàlits no apareixen al plànol de l'illa tot i estar relativament ben conservats... per algun motiu havia de ser.

Tornant direcció port, entre Penhap i Kerno, vam veure el que vam suposar podria ser el dolmen de Le Goret (francès) o Kergrahiec (bretó), doncs, segons la informació que teníem, era més o menys per aquella zona. Les coordenades són des del lloc d'avistament, ja que tampoc ens vam poder apropar perquè és dins d'una propietat privada.

Quan vam fer l'entrada inicialment, no vam trobar cap tipus d'informació sobre si l'havíem encertat o no, però ara, fent una revisió, hem trobat una fitxa on es parla d'ell amb una foto molt similar a la nostra, però amb la llosa de coberta caiguda per la part esquerra. És una fitxa del 2018, així que, sí, vam encertar, i també podem dir que actualment es troba en pitjor estat que quan hi vam anar. A la fitxa, l'autor explica que va preguntar a un resident sobre aquest megàlit i que, després de pensar-hi molt, el resident va fer memòria i va portar-lo per jardins privats fins al dolmen on ell havia jugat de petit (anys 1960s), quan encara es trobava amb la coberta a lloc. 

Seguim el camí principal, tot girant a l'esquerra per un carreró estret al costat d'una casa amb moltes hortènsies i ens sembla recordar que hi havia un hidrant. Aquest carreró ens durà en uns metres a la part posterior de les cases, on, entre elles, al costat del camí, trobarem el dolmen de Kerno.

Fou restaurat el 20 de maig del 2003 per l'arqueòleg Yannick Lecerf. Aquest va creure, el que jo també penso, que el megàlit en el seu dia havia estat un petit dolmen de corredor. Té una cambra de 1.20 metres de costat i una alçada conservada de 0.60 metres. A les excavacions es varen trobar diferents atuells de la vida neolítica i restes de penjolls de la mateixa època.

Seguim la ruta dirigint-nos al poble de Locmiquel, on vam buscar el carrer de la Rue du Convent. En aquest carrer a la seva part esquerra, tal i com baixes per ell, ens vam trobar el primer menhir emparedat que coneixem... els hem vist trencats, reutilitzats com a bancs, aprofitats per a separar finques, inclús n'hem vist d'encadenats, però no n'havíem vist aprofitats per a la construcció del mur del jardí d'una casa.

Només podem dir que és un menhir de 1.80 metres perquè no hem trobat cap més informació d'ell. Encara que el tenen catalogat amb el nom de Menhir de Bourg o de Rue du Convent, no hem pogut trobar la procedència del roc.

Anem al nucli de nou; ens parem en una terrassa a fer la cerveseta i començar la tornada, tot i que encara ens resten per veure moltes coses a l'illa... hi tornarem.

En arribar a Port Blanc, agafem el cotxe i ens dirigim a Baden, a cercar els dòlmens de Toulvern o Mané Ven Guen, que ja sabem que tenen una posició estranya un respecte de l'altre. De fet, en algun lloc hem vist que el consideraven un sol dolmen.

El "site" de Toulvern té, com hem dit, dos dòlmens en posició de gairebé V. La cosa curiosa és que el dolmen A (datat al quart mil·lenni a.n.e.) té un llarg corredor, en el qual al poc de començar, surt un altre corredor a l'esquerra, que ens porta al B. Per tant, nosaltres veiem dos corredors, amb dos dòlmens; sí que és curiós això de que un surti des de l'altre, però bé, que són dos. A més, segons documentació, el B es més modern que el seu company.

Explicat el tema, comencem amb els dòlmens de Toulvern. Podem veure al fons de la fotografia inferior la cambra sepulcral del sepulcre A, on estic jo, i al inici d'aquesta, les lloses de coberta del corredor del sepulcre B.

La fotografia no és gaire bona, però bé, es veu el que crida més l'atenció a primer cop d'ull: El corredor del B totalment desviat d'una cambra sepulcral, que pertany al A, amb les lloses de coberta desaparegudes.

Aquest és el A en posició frontal, com ja hem dit fer-la idèntica al B, és impossible. Tornem-hi amb el tema de les fotos, amb el sol, que és mimetitzant un munt, i la natura creix tant que és difícil fer una foto espectacular. Es poden veure les pedres del llarg corredor.

Inserim un croquis del panell informatiu per a fer el conjunt més entenedor, on es pot veure Toulvern A a la part superior i Toulvern B en diagonal acopant-se a l'A.

Pel que fa a troballes i datació, es van trobar restes a tots dos que donen un ampli ventall d'utilització, que va des del quart mil·lenni a.n.e. fins a època romana.

Ja es va fent hora de plegar, per tant en veurem un més i baixem la persiana... Ens dirigim cap a Bono, per a visitar el megàlit de Kernous. La sorpresa va ser veure que de dolmen res, era tota una necròpoli.

De la necròpoli, vam veure cinc dels sis monuments que tenen identificats. Comencem pel més gran, el dolmen amb un gran túmul de Kernours o de Le Rocher o Er Paluden.

Aquest impressionant dolmen consta d'un túmul de forma ovalada de 28 per 21 metres de diàmetre per 4 metres d'alçada i és l'únic sepulcre de tipus recolzat (corredor en "L") que queda a la zona amb el túmul conservat. El corredor és de 11.50 metres de llargada per una amplada de 1.30 metres. Com ja hem dit, té forma de "L" i és construït amb lloses megalítiques i paret de pedra seca. Al seu extrem, trobem una cambra amb una llargada de 9 metres, amb una amplada de 3 i una alçada conservada de 1.50 metres, on segons hem pogut trobar per internet, s'hi trobaren sis inhumacions. Aquestes restes col·loquen al megàlit cap el 3000 a.n.e.

D'altra banda, esmentar que de les lloses utilitzades al megàlit, n'hi ha cinc que són gravades. Destacar, el preciós gravat d'un ídol típic de l'era neolítica.

El gran dolmen fou excavat l'any 1844 i restaurat el 1904. A l'excavació arqueològica, es van trobar perles, eines de sílex, puntes de fletxa, pics, una destral de pedra polida i diversos i variats fragments ceràmics.

A dreta i esquerra del gran túmul, veurem diferents sepultures, posteriors a la construcció del gran dolmen, i junt amb elles, una cosa que ens crida molt l'atenció. Comencem visitant el dolmen de Kernours A, a l'esquerra del túmul principal tal i com el vèiem a la fotografia anterior.

Aquesta a mi em va semblar la més evident. Tot un negatiu d'un dolmen de corredor, amb tres lloses visibles, que per les seves dimensions diria que són les de l'inici del passadís d'accés a la cambra. Si realment són lloses de la cambra sepulcral, es tracta d'un dolmen de dimensions petites.

Avancem un xic més en la mateixa direcció i, al bell mig del bosc, trobem la Pierre à sacrifice du Rocher (la pedra dels sacrificis de Rocher), a 140 metres del túmul de Kernours.

Tornem darrere, passant el gran túmul i ens parem per veure la tomba de Kernours, de la que es veu ben poc, de fet, la vam veure perquè està encerclada per un petit filat, que si no, no sé jo.

Continuem el camí fins a trobar el dolmen de Kernours II, que es veu un xic més que l'anterior, però bé, tampoc us penseu que gaire.

I ja al final, a l'extrem del parc-bosc pel qual hem anant caminant, veiem el túmul de Kernours. És un túmul petit, com d'una petita cista.

El conjunt de megàlits forma una línia de sud-est al nord-est. Tots ells han estat excavats entre 1867 i 1872, trobant en el seu interior diferents restes que reafirmen el seu ús a època prehistòrica, com diversos vasos de coure amb ossos cremats, peces d'ornament personal, claus, etc. Totes aquestes restes es troben dipositades al museu de la "Société polymathique", a Vannes.

Pensem que n'hi ha un altre més al sud, que es va excavar el 1872, trobant les restes d'un cos humà, amb diversos braçalets, però no el vam trobar.

Ara sí, agafem el cotxe, que és pocs metres més enllà del petit túmul i anem a Vannes, que val molt la pena fer-li una visita.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cròmlec de Ker-Gênant o Kergonan: 30T 511158 5270798

Penhap: 30T 510696 5268670

Menhir de Penhap: 30T 510704 5268652

Possible Penhap II: 30T 510724 5268675

 Le Goret o Kergrahiec: 30 510878 5269885

Kerno: 30T 510879 5269885

Menhir de Bourg o Rue du Convent: 30T 511572 5271440

Toulvern A o Mané Ven Guen A: 30T 505697 5271756

Toulvern B o Mané Ven Guen B: 30T 505697 5271756
Túmul de Kernours o Le Rocher o Er Paluden: 30T 503234 5275684
Kernours A: 30T 503205 5275643
Pierre à sacrifice du Rocher: 30T 503183 5275556
Tomba de Kernours: 30T 503246 5275729
Kernours II: 30T 503263 5275753
Túmul de Kernours: 30T 503289 5275797

Megàlits al districte de Saint-Nazaire II

Tercer dia pel Pays de Loire, segon a la regió de Loire Atlantique i, com jo dic moltes vegades, no tot són megàlits... avui no em veurem tants, per dedicar-li temps a altres tipus de visites culturals. Tot i això, vam visitar cinc monuments prehistòrics dignes d'inserir a aquest bloc.

Comencem per Sant Nazer (Bretó) o Sant Nazaire (Francès), on visitarem el túmul de Dissignac, també anomenat Missignac. Aquest túmul és un del megàlits més antics que hem visitat... segons datacions de C-14, la zona del cairn de Dissignac era habitada des de fa uns 6900 anys i ho fou fins el 2500 a.n.e.

Consta de dos sepulcres de tipus Anjou, que s'erigiren cap al 4700 a.n.e. Eren coberts per un túmul de 17 metres de diàmetre, amb dos murs de pedra seca concèntrics, que feien de mur de contenció, ja que el primer cercle és delimitant les dues cambres i el segon delimitant el túmul, fent funció de cròmlec. Però, es tenen evidències que el mur exterior va caure i el van refer ampliant el diàmetre d'aquest fins a 25 metres. A causa d'això, com és lògic, es va ampliar el corredor 4 metres.

Esmentar que és una de les primeres arquitectures de prestigi de tota la humanitat i que els constructors del sepulcre devien d'estar en forma, ja que s'ha constatat que les lloses existents són d'una zona que es troba a més de 4 quilòmetres del túmul. 

El dolmen més proper a la Cris és un sepulcre unitari, amb un baixíssim corredor de 7 metres de longitud per 1 d'amplada. La cambra sepulcral és de 3 metres de llargada per 1.90 metres d'amplada.

A l'excavació, es van recollir més de 400 fragments ceràmics, denes de collaret i nombroses puntes de fletxa en sílex de dins la cambra.

A l'interior del sepulcre, gairebé arribant a la cambra, ens vam quedar bocabadats admirant les lloses plenes de gravats.

Se suposa que aquesta tomba era per algú prou important a la societat de la tribu, ja que l'altre dolmen té una sala sepulcral més gran i no hi ha cap tipus de decoració gravada. El corredor del segon sepulcre, com el del veí, fa 7 metres, sent un xic més ample, 1.10 metres, i dona accés a una cambra quadrada de 3.30 metres de costat, que queda totalment a la dreta del corredor.

Les excavacions produïdes el 1970 i 1981 van treure a la llum petits fragments ceràmics, que reafirmen el seu ús durant el Neolític.

Després de dinar i havent visitat el bonic nucli medieval de Guérande, vam passar per Saint Lyphard de camí a Vannes i vam aprofitar per a visitar els dos sepulcres de Kerbourg, als que per cert és molt fàcil d'arribar.

Aquest és el primer, l'anomenada galeria coberta de Kerbourg.

El dolmen té una cambra sepulcral de 3.50 metres de llargada per 3 metres d'amplada i el seu corredor amida 4 metres de longitud. L'alçada de la galeria en el seu punt d'entrada és de 0.40 metres, i, com totes les galeries cobertes, va augmentant progressivament fins a 1.50 metres que hi ha a la cambra. Aquest sepulcre tenia túmul, documentant-se les últimes restes en la neteja del 1874-1876, on van deixar l'estructura del megàlit "pelada".

Fou excavat per un mossèn, un tal Lukis, però les troballes realitzades no s'han publicat a dia d'avui, i es creu que les restes es troben al Museu Britànic a Londres. Segons hem pogut saber, a l'excavació, es va poder confirmar que el sepulcre fou "actualitzat" vers el Neolític final i que va ser espoliat a l'època romana. El megàlit es data vers el 4500-4000 a.n.e., per tant, tenint en compte aquesta datació, estaríem parlant, com el company Dissignac, d'una de les tombes més antigues de la contrada.

Seguim caminant pel mateix camí i, a uns 100 metres, toparem amb Kerbourg B.

Aquest es troba en estat ruïnós, però es deixa endevinar que era un sepulcre. Fou excavat l'any 1897, no documentant-se les troballes. Però el 1911, amb raó de la creació de l'inventari dels megàlits del pays de Guérande, fou excavat de nou, traient a la llum una destral, fragments ceràmics de color negre, cendres, carbó i diversos fragments de sílex.

Continuem les nostres visites pel Pays de Loire de camí a Vannes i passem per Herbignac, i, ja que hi èrem, cerquem i trobem el dolmen de Riholo.

Sepulcre del que no disposem de gaire informació, tot i que devia ser prou impressionant. Els estudis diuen que tenia tres cambres, amb un túmul de 26 per 16 metres. Del corredor, en queda ben poc, i es conserven dues cambres: una cambra lateral de 3 metres de llargada i 2 d'ample, i una cambra trapezoidal al final del corredor de 3.50 metres de longitud i una amplada que varia d'1.20 metres a l'inici als 2 metres de la capçalera.

Com a anècdota, esmentar que el mossèn Lukis va trobar, a la seva visita de l'any 1869, un home que hi vivia dins, que escollia la cambra on dormir segons la direcció del vent.

No se sap quan, ni qui, ni, per descomptat, què s'hi va trobar, però el sepulcre ja ha estat excavat.

Es va fent tard, no para de ploure i comencem a pensar en plegar per avui, però abans de fer-ho, decidim anar prop de Missillac a visitar el sepulcre de La Roche aux Loups, total som ben a prop i gairebé ens cau de camí seguint cap el nostre destí.

El dolmen simple de La Roche aux Loups és conegut des de l'any 1846, però registrat el 20 de juny de 1879 a l'inventari de la regió.

És fàcil de veure, ja que es troba a terreny pantanós (no vegis com ens vam mullar!). És un pèl complex definir les seves mides: La llosa de coberta fa uns 4 metres, per 35 centímetres de gruix, i les lloses en les que es recolza van des d'1 metre, a més d'1.60 metres. A l'interior del sepulcre, hi ha una llosa estintolada, que creiem que deu ser una de les que han caigut dels laterals.

El setembre de 1880, es van trobar tres destrals de pedra a la zona del megàlit.

Ara sí, seguim sense descans fins Vannes, ja a Bretanya, on ens hi estarem uns quants dies.

Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul de Dissignac o Missignac: 30T 554554 5235543

Kerbourg A: 30T 548190 5245710
Kerbourg B: 30T 548159 5245654
Riholo: 30T 555444 5256746
La Roche aux Loups: 30T 559090 5256158

Megàlits al districte de Saint-Nazaire I

Continuem la ruta preparada pel dia 27 de juliol canviant de departament, tot entrant al de Loire Atlantique. En concret, ens dirigim a la ciutat de Pornic (francès) o Pornizh (Bretó), al cairn de les Mousseaux o Pierres Druidiques, al que és prou fàcil d'arribar, ja que està senyalitzat amb panells indicatius. Molt a prop d'aquest cairn, a uns 100 metres, hi ha quatre dòlmens que no visitarem, perquè són a terreny privat, coses que té, això de l'evolució!

Preciós cairn aquest de les Mousseaux, fet amb blocs d'esquist i amb dos grans dòlmens transseptes. Té forma ovalada de 24 metres d'ample per 20 metres de llarg, i és conegut des de 1840. Es va excavar i restaurar vers el 1970. Es creu que fou erigit vers el 3500 a.n.e. segons les restes trobades a l'exterior del megàlit.

Dels dos sepulcres, primer ens mirem el de la meva dreta, que és el de Mousseaux A.

Aquest té un corredor de 9 metres, el qual dóna accés a tres cambres, una a cada banda del corredor, als quatre metres d'iniciar-lo, i una altra més gran al final d'aquest. Aquesta és una sala oberta als dos costats de l'estret passadís, que fa 4 metres de llargada per 2 metres d'ample, arribant a la capçalera del megàlit. Les altres dues estances tenen mides molt semblants, uns 2 metres de llargada des del corredor, per 1.60 metres d'amplada.

I ara, petita descripció de Mousseaux B.

El sepulcre anomenat "B" té un passadís, semblant al del seu veí, jo diria que potser un xic més petit, però no gaire. Al final del corredor, aquest s'obre una mica a l'esquerra, donant accés i més amplitud a la cambra que toca a la capçalera, que fa 2.80 metres de llarg, per 2 metres d'ample.

Igual que el seu company, cap als 4 metres de corredor, s'obre una cambra a la seva dreta, fent que el dolmen tingui forma de "F". Aquesta cambra és de 2.80 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada.

D'altra banda, pel que fa a l'alçada dels dos sepulcres, que són de morfologia típica bretona, comencen més baixos i van engrandint-se a mida que van arribant a les cambres funeràries, com una galeria catalana, fent 1.80 metres a l'entrada i sobrepassant els 2.40 metres a les cambres.

Per a fer-nos una millor idea del conjunt, inserim una planimetria del seu estudi del 1984 fet per Jean L'Helgouach i Henri Poulain.

Planimetria extreta de l'estudi "Le cairn des Mousseaux à Pornic et les tombes mégalithiques transeptées de l'estuaire de la Loire" de J. L'Helgouach i H. Poulain

Continuem les nostres visites dirigint-nos a la platja, a l'entrada de Pornic, venint des de la Bernerie en Retz. Nosaltres, vam baixar pel carrer de la Joselière, aparcant el cotxe allà, on a la dreta queda la platja amb el mateix nom, i, a l'esquerra, surt un corriol, que, seguint-lo 250 metres, ens porta al dolmen de la Joselière. Té unes vistes impressionants, ja que es troba a la part alta d'un turó, a uns 50 metres del mar.

Aquest megàlit, que consta de quatre cambres, dues per banda, i que, també, segons algunes webs de megalitisme bretones, tindria doble corredor (un per davant i un altre per darrere, no respectat en la reconstrucció), fou excavat l'any 1970 i restaurat entre 1984 i 1985. El conjunt complet era recobert per un cairn, curiosament quadrat, d'uns 11 metres de costat.

Les seves cambres són de mides similars, de les quals no hem trobat cap dimensió, excepte un escrit de l'any 1984 de Jean L'Helgouach i Henri Poulain que diu que les cambres són tres, ja que consideren una sola cambra la unió de les dues del fons. Aquesta cambra, segons l'estudi, mesura 6 metres d'amplada per 1.75 de longitud. Crec que és el sepulcre amb les vistes més maques que he vist mai.

Com al cas anterior, incorporem la planimetria dels autors anteriorment esmentats i Didier Le Gouestre de l'any 1989.

Extret de l'estudi "Le monument mégalithique transepté de La Joselière (ou du Pissot) au Clion-sur-Mer (Loire Atlantique)" de J. L'Helgouach, D. Le Gouestre i H. Poulain

I per acabar, anem a visitar el megàlit de Pre d'Air, Prédaire, o la Pierre Creusée, que també podem trobar com la Tombe de la Boutinardière, nom que en realitat pertany a una galeria coberta molt propera que no vam visitar, perquè ja es feia fosc i no ho portàvem preparat, tot s'ha de dir. Prédaire se situa també prop del mar, més o menys al mateix nivell que el company Joselière, uns quilòmetres més a l'est de la mateixa costa (no ho vam mirar, però diria que no arriba a dos).

Un altre sepulcre complex amb tres cambres, que ara mateix està totalment enrunat, però es pot veure fàcilment la seva morfologia. Dues cambres, una per costat al bell mig del corredor, longitudinalment parlant, i una sala més gran al final.

Les cambres que hi ha a mig corredor són exactament idèntiques dimensionalment parlant, mesuren 2.75 metres de llargada per 1.75 d'amplada. La cambra més gran, que hi ha al fons del corredor, fa 2.25 metres de llargada per 2 metres d'amplada.

Esquema de la cambra de l'estudi Le cairn des Mousseaux à Pornic et les tombes mégalithiques transeptées de l'estuaire de la Loire" de J. L'Helgouach i H. Poulain

Es va excavar l'any 1878 pel Sr. de Wismes, qui va descobrir prou material del Neolític final, desat al museu Dobrée Loira Atlàntic. En destaquen les troballes de: Un penjoll ovalat, dos ganivets de sílex, un fragment de destral, una altra petita destral de sílex i diversos fragments ceràmics.

Buff, per avui ja n'hi prou, no?, si se'ns ha acabat la bateria de la càmera fotogràfica i tot (les últimes són amb el mòbil)... així que anem a descansar, que ja toca, tot observant les maques vistes cap a l'Atlàntic.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cairn de Mousseaux o Pierres Druidiques: 30T 567147 5218381

Joselière: 30T 569805 5216945

Pre d'Air o Prédaire o la Pierre Creusée: 30T 570858 5216499

Megàlits al districte de Les Sables-d'Olonne II

El dia d'avui va ser completet, completet... Vam visitar megàlits a dos departaments, però encara ens en vam deixar molts més. Personalment, va ser un dels dies que més vaig gaudir.

Per començar, ens dirigim a Saint Vicent Sur Jard, al departament de Vendée, i anem a la cerca del dolmen de Grand Boulliac. Preciós megàlit que fou excavat i restaurat entre l'any 1901 i el 1905, tot i que, com veiem, es troba poc restaurat; just al corredor d'entrada, hi ha la llosa de coberta d'aquest estintolada a terra, per no parlar de la cambra sepulcral... potser es podria tornar a fer.

L'antic sepulcre neolític té una longitud d'aproximadament 6 metres i una amplada d'uns 4 metres. Pel que fa al corredor, es documenten 2.20 metres de llargada, sense especificar ni la seva amplada, ni alçada.

Quan es va excavar i restaurar, es varen trobar restes humanes corresponents a tres individus, esclats de sílex, dues puntes de fletxes esmolades, un punxó d'os, rodets usats, un fragment d'esquist estranger a la regió i fragments ceràmics, que proven que el dolmen fou utilitzat per últim cop vers el 2400 a.n.e.

Com quasi bé tots els megàlits de la zona, té les seves llegendes. I la llegenda diu que antigament el dolmen estava envoltat de menhirs amb els que un gegant va jugar a bitlles, llençant-ne uns quants a terra. Documentant-nos, hem trobat que l'any 1905 encara restaven uns quants menhirs, per desgràcia avui en dia tots desapareguts.

D'aquí, anem a visitar el menhir de la Pierre qui Vire, que és com a poc peculiar. De fet, és l'únic menhir d'aquest tipus de pedra que s'ha trobat a la regió, i té una forma que no es veu gens treballada, bé, potser treballada sí, però no és el típic menhir arrodonit. Molta gent el cataloga com el menhir menys bonic de la contrada.

La llegenda que recau en aquest gran roc és més simple que l'anterior, només diu que a mitja nit el roc començava a girar sobre el seu eix. Realment, deu ser impressionant, no tots els dies es veu una pedra de 4 metres d'alçada, amb una amplada de 2 metres i un gruix d'1 metre, donant voltes sobre si.

Bé, seguim amb la ruta tot anant a visitar el "site" de Savatole, on hi ha tres dòlmens, però nosaltres només en vam visitar dos, el tercer estava ocult pel blat de moro del camp del costat. Els dòlmens van ser excavats i restaurats a principis del segle XX pel doctor Baudouin. I de nou, l'any 1939 van ser reconstruïts, dos d'ells per part del Sindicat d'iniciativa de la regió, dirigit per S. Guiet.

El primer que visitem és el sepulcre de Savatole B.

La cambra del sepulcre és de forma circular. La gran llosa que li fa de sòl no és més que la llosa de capçalera, que va caure en una antiga excavació. La llosa cobertora és quadrada, de 3.40 metres de costat. La cambra pròpiament dita té un diàmetre de 2.20 metres i una alçada de 1.40 metres. A l'interior, s'hi va trobar una fulla de sílex i diversos esclats del mateix material.

Seguim pel camí uns metres més topant-nos amb Savatole C. És a tocar del camí.

El megàlit, també anomenat Savatole Terrier, consta d'una gran cambra rectangular construïda amb nou lloses i el terra és enllosat per una gran roc. El monument té una llargada d'aproximadament 5 metres, una amplada de 3.50 metres i una alçada a la cambra sepulcral de 1.20 metres. El dolmen fou excavat i restaurat l'any 1903, produint unes troballes prou interessants, entre les quals, diverses restes òssies humanes. Aquestes certificaren la utilització neolítica del jaciment.

Continuem la ronda a Vendeé, visitant el preciós megàlit de la Frébouchère, que a mi particularment em va agradar moltíssim.

El dolmen més gran de la regió de Vendée i també conegut com a "Pierre couverte" és  del tipus conegut com d'"Anjou dolmen". Bàsicament, aquests sepulcres es caracteritzen per una gran sala i l'entrada més baixa que la cambra, és a dir, tipus galeria catalana, però amb pòrtic, en lloc de corredor.

La cambra té una longitud de 7 metres, tots ells coberts per un sol roc de 9 metres de longitud i 5 metres d'ample, que no sé si ho he llegit en algun lloc o m'ho van explicar allà, es va trencar ben bé pel mig per l'acció d'un llamp, visiblement avui en dia restaurat. Al sepulcre se li estima un pes d'unes 100 tones. L'alçada de la cambra, a l'entrada, és de 1.50 metres, i a la capçalera, de 2.30 metres.

Pel que fa al pòrtic, esmentar que l'alçada conservada seria de 1.10 metres.

Dins la cambra, hi ha com un petit menhir, que jo li dic menhir perquè com a pilar no té preu, no arriba al sostre, i a part té una forma prou curiosa (potser que abans de la restauració de la coberta, si que toqués). Però la pinta que fa és que és un menhir plantat aquí intencionadament, una cosa que a dia d'avui "any 2024", que revisem l'entrada, encara no hem vist a cap sepulcre, si més no, tan clar.

El megàlit ha estat excavat en diverses ocasions, de les quals no hi ha documentació, el que sí que sabem és que fou restaurat l'any 1887, on es documenta la possibilitat de que el trencament de la gran llosa de coberta no fos per la força d'un llamp, sinó per força explosiva que haurien utilitzat caçadors de tresors en espoliar el megàlit, per desgràcia una acció prou repetida a la història del megalitisme.

Es té constància de que, com el dolmen de Grand Boulliac, tenia una gran quantitat de menhirs envoltant-lo, dels que avui en dia en queden tres.

D'aquests tres menhirs, en veiem un de camí al triangle de Plessis, just al camp de blat, ja recol·lectat del costat de la carretera, el petit menhir d'Ouches. No sembla pas gaire gran, però si el tenen catalogat (per la mida, és d'estil Català).

Seguint la ruta marcada, ens arribem a l'antic triangle de Plessis. Era un triangle equilàter de 100 metres de costat, a la foto veureu el que resta dempeus. El tercer es troba caigut enmig d'algun camp del costat.

El primer, conegut com a "Le Grand menhir du Plessis", té una alçada de 6.20 metres, una amplada de 2 metres i un gruix de 1.20 metres. Aquest menhir era caigut des de l'any 1977, però gràcies a les noves tecnologies ha estat reaixecat.

El segon, crec que anomenat "Le deuxième menhir du Plessis" (es veu al fons), és més petit (penso amb els menhirs de la terra i em semblen de broma), fa una alçada de 3.60 metres, per un ample de 2 metres i un gruix de 1.50 metres. La ubicació d'aquests dos menhirs formen el nord i el sud del triangle.

El tercer, tot i que no el vam visitar, crec que anomenat "menhir Gran Plessis" o "Le troisième menhir du Plessis", i consta d'unes dimensions semblants a la del primer, 5.66 metres de llarg.

Les excavacions efectuades a aquesta curiosa i complexa construcció megalítica va dur a la llum un raspador de quarsita, diversos i variats fragments ceràmics, i un fragment de pedra de moldre.

De nou tornem al cotxe i ens apropem al dolmen de Cour du Breuil.

Dolmen també conegut com "Pierre levée", es tracta d'una gran llosa de coberta, de 3.80 metres de llargada per 2.90 metres d'amplada i un pes d'unes 11 tones, que es recolza sobre les tres lloses que li queden dempeus al megàlit, les altres dues es van esfondrar. Això ho fa mantenint una alçada de 1.50 metres. Es data el megàlit al Neolític, prop del 3500 a.n.e.

Esmentar que el mot "Breuil" deriva de la paraula llatina "brolium", que vol dir "antic bosc". Sembla indicar segons les llegendes i el nom original que li han posat, que el megàlit també hauria estat un lloc de reunió per a les bruixes.

Tornem a fer via dirigint-nos a La Fontaine, més concretament al Cairn du Pey de Fontaine o Tre du Pey (realment es veu poca pedra, ja que es va utilitzar com a pedrera a la Segona Guerra Mundial). En ell, es veuen dues estructures, la primera en estat de semi-destrucció... amb un antic corredor del sepulcre totalment desenterrat i desmuntat.

La veritat és que del sepulcre pròpiament dit en queda ben poc... però el cairn és molt visible, ja que fou excavat i restaurat entre 1987 i 1992 per Roger Joussaume. Però clar, després de més de 4.000 anys d'oblit i certes excavacions no gaire acurades, més no es pot demanar.

El cairn va ser descobert l'any 1840 per un abat, un tal Baudry. Però per desgràcia, el corredor d'entrada al sepulcre es va ensorrar després d'aquestes excavacions. El 1933, es tornà a excavar, aquesta vegada aportant un parell de vasos ceràmics, diverses cendres i algunes restes òssies humanes.

Com ja hem dit, el megàlit fou espoliat pels alemanys a la Segona Guerra Mundial, les seves pedres es van utilitzar sobretot per a fer els búnquers de l'estació de radar del Mur de l'Atlàntic, l'any 1944.

A finals de l'any 1980, es va excavar de nou, aquest cop amb resultats molt més satisfactoris que les dues vegades anteriors, perquè encara que no es documenta cap resta humana, sí que es documenta un gran nombre de puntes de fletxa, així com destrals polides, ceràmica decorada, joies gal·les i monedes romanes. El sepulcre data del Neolític Mitjà, encara que per les restes trobades en les seves prospeccions, es demostra una utilització durant tot el Neolític, però també una certa utilització (o visita) a l'època gal·lo-romana i fins i tot a l'Edat Mitjana.

Del segon, només dir que resta cobert amb el túmul, que s'ha fet amb el pas del temps, partint del cairn. El sepulcre va ser estudiat per L. Ballereau i l'abat Baudry, però avui en dia està tancat.

Quan abans s'excavava, no era com ara, que es documenta fins i tot quan es troba un formiguer. Tot i això, es documenta a l'excavació del segon cairn que hi ha un dolmen amb cambra circular d'uns cinc metres de diàmetre i un corredor de 13.50 metres. Baudry indica l'amplada i llargada del cairn, però es desconeix l'alçada d'ell en aquells temps, però es té constància que es va restaurar una llosa gravada de més de 1.50 metres.

Com a dada curiosa, esmentar que en un estudi dels megàlits de la regió va demostrar que el cairn de Tre du Pey o du Pey de Fontaine es troba a 33 metres d'alçada, i domina tots els altres megàlits de la contrada. És una situació que es repeteix en diversos cairns de la costa atlàntica, fet que fa pensar que aquest tingués una certa importància.

Visitades les restes dels dos cairns, ens dirigim a Avrillé per visitar el menhir de la Garnerie.

Però novament, ens vam trobar amb la impossibilitat d'arribar-hi. Realment a aquest ens hauria fet gràcia, ja que és un dels menhirs més grans de la zona. Té una alçada de 5 metres, una amplada de 2.80 metres i un gruix de 2 metres. El seu volum s'estima en 36 metres cúbics, i pesa 100 tones.

Ara tot dirigint-nos al megàlit de la Pierre Folle du Plessis du Bernard, veiem les restes d'una torre gal·lo-romana al costat de la carretera.

Òbviament, no ens podem acostar, però he trobat les coordenades per si algú ho vol veure de prop. Seguint el camí, en poca estona arribem a destinació, el dolmen de la Pierre Folle du Plessis du Bernard.

D'aquest tenim una anècdota bastant peculiar, ja que el dolmen està restaurat, però no es té constància, ni de qui ho va fer, ni quan ho va fer. Segons els arqueòlegs que l'han visitat, diuen que aquesta acció seria de principis del segle XX, una acció no gaire acurada, per cert. Ja sigui per la restauració o pel pas del temps, la tipologia del sepulcre no està gens clara.

Les lloses són de pedra calcària, granit i gres, que aguanten una coberta de 5 metres de llarg, 3 metres d'ample i un gruix que varia segons el punt, sobre uns 50 centímetres.

Acabada la visita, anem a Le Givre per a cercar l'impressionant menhir de Chellinée, però jo l'he trobat com a Pierre Levée, em podria equivocar, hi ha molts menhirs amb dimensions semblants, però veient a la fotografia, la marca longitudinal de la part dreta i el groguet del seu cim, el fan inconfusible.

Enclavat davant de la tanca d'arbres que voreja un camí (és a l'altre costat, a un camp de blat, aquest cop recollit), té una alçada de 5 metres, una amplada 2.50 metres i un gruix d'1 metre. Com la majoria de menhirs del departament, és ubicat de Nord a Sud (em refereixo a les dues cares planes).

Ara anem cap a Loire Atlantique, al que li dedicarem una entrada a part, per no embolicar regions, ja dic que vam fer molts quilòmetres.

Coordenades UTM(ETRS89):

Grand Boulliac: 30T 612134 5142405

Menhir de La pierre qui Vire: 30T 614736 5141832

Savatole B: 30T 617902 5144473

Savatole C: 30T 617843 5144476

Frébouchère: 30T 617591 5144996

Menhir des Ouches: 30T 617760 5145135

Antic triangle de Le Plessis: 30T 619409 5146060

Cour du Breuil: 30T 618830 5143315

Cairn Tre du Pey o du Pey de Fontaine I: 30T 620510 5142483

Cairn Tre du Pey o du Pey de Fontaine II: 30T 620510 5142483

Menhir de la Garnerie: 30T 615800 5148487

Tour Gallo-romain: 30T 619085 5143960

Pierre Folle du Plessis du Bernard: 30T 619778 5145311

Menhir de Chellinée: 30T 624890 5146764