Dòlmens als districtes de Narbonne I, Perpignan II i Céret III

Seguint amb la nostra escapada per la Catalunya Nord, avui ens acostem a quatre megàlits situats encara més al nord; de fet, el primer d’ells ja no es troba al departament de Pyrénées Orientales sinó al veí Aude.

Des de l’allotjament, a Torreilles, ens dirigim cap el nord per la D11E fins empalmar amb la D81 i, posteriorment, amb la D83, en direcció a Lecaute. Deixant a l’esquerra les maques salines d'aquesta població, recorrem 15 quilòmetres per aquesta carretera, que al nucli de Les Capitelles, en entrar al departament d’Aude, canvia de D83 a D627. En arribar a Lecaute, trobem una rotonda i prenem la segona sortida, seguint per la D627 i evitant anar al centre de la població. 5.8 quilòmetres després, a una altra rotonda, prenem de nou la segona sortida i seguim per la D627 uns 650 metres més i ens incorporem a la D6009 en direcció Narbonne, Sigean i Port le Nouvelle. Després de 7.3 quilòmetres i havent passat una rotonda, prenem un desviament a l’esquerra en direcció a Roquefort des Corbières per la D66. Ja dins del poble, quan ens veiem obligats a desviar-nos del camí que portem, girem a l'esquerra seguint les indicacions cap a l'església per la Rue des Trois Moulins. Després de 280 metres, girem a la dreta cap al Camin del Bosc. Sense deixar el camí, després d'uns 4.4 quilòmetres arribem al dolmen.

Uns 40 metres abans del megàlit, trobem una bifurcació, però podem anar per qualsevol de les dues bandes perquè veurem fàcilment el sepulcre al tros de terra que queda entre les dues branques. Nosaltres vam fer un tros en cotxe i el vam deixar a Le Viala. Des d’aquí, vam continuar a peu per un camí força distret si ens fixem en les pedres del terra, ja que a moltes d’elles hi podrem trobar fòssils, principalment d’animals marins, fet que mostra fins on arribava el mar en temps molt llunyans.

No hem trobat gaire sobre aquest sepulcre, anomenat dolmen de l'Aven. Només una pàgina, el bloc sobre dòlmens perduts i trobats de la zona de Corbières i Minervois, aporta informació sobre ell, tot i que no indica el nom, ja que l'autor el creu inèdit (corregeix més endavant l'entrada dient que sí és conegut i es troba inventariat).

L'aparença del sepulcre és de dolmen simple, amb una cambra de 2 metres de longitud per 80 centímetres d'amplada, continguda en un túmul d'uns 8 - 9 metres de diàmetre.

Tornem al cotxe i anem ara als voltants de Salses. Desfem el camí que hem fet per a arribar al dolmen de l'Aven prenent la D6009 fins a Fitou, on girem a la dreta per a incorporar-nos a la D50 en direcció a Treilles. Després de 3.1 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a Opoul i recorrem uns 900 metres, punt on deixem el cotxe. Agafem el camí de la nostra esquerra, marcat amb una fita groga de la línia de gas (TIGF), durant 680 metres, moment en què prenem el camí de la nostra esquerra i, poc després, un altre que surt a la nostra dreta. Seguim aquest camí 740 metres i arribem a una cruïlla, on prenem el camí de l'esquerra. Després d'uns 250 metres, hem de començar a tirar cap a la nostra dreta camp a través durant uns 360 metres més. No hi ha un corriol definit, però seguint el rastre d'altres que hi han passat abans, hauríem d'arribar sense gaires complicacions al sepulcre de l'Oliva d'en David.

Ens trobem davant d'una cambra de 1.70 metres de longitud per 1.40 d'amplada. Pel que hem trobat, la coberta va ser trencada d'antic en múltiples trossos, que es troben escampats al voltant de la cambra, possiblement per a violar la sepultura. Està continguda en un túmul d'uns 6 metres de diàmetre.

Va ser esmentada per primer cop el 1973. Tot i haver estat espoliada temps ençà, l'excavació realitzada el 1993 va treure a la llum nombroses restes òssies de, com a mínim 4 adults i un nen, peces de ceràmica, moltes d'elles de l'edat del Bronze, i una ascla de sílex. Aquestes troballes situen el sepulcre vers el Bronze antic francès, cap a finals del tercer mil·lenni a.C.

Després de dinar, tornem a intentar visitar els dòlmens que es troben prop del castell de Valmy. Des de Fitou, ens dirigim a Argelers, agafant la D6009 a la sortida de Fitou. La seguim fins que es transforma en la D900 i la deixem per agafar la sortida Argelers - Elna. Ara a la D914, fem 22 quilòmetres en direcció a Argelers i prenem la sortida 12 cap al castell de Valmy, on avui també hi ha corredors, però ja no està tan atapeït. Deixem el cotxe a l'aparcament del castell i prenem el camí que voreja els jardins del castell, tot enfilant-nos pel turó. Sense abandonar el camí principal, recorrem prop de quilòmetre i mig, girem a la dreta i veiem immediatament un corriol senyalitzat a la nostra esquerra cap al dolmen de la Cova de l'Alarb, al que arribem en poc més de 200 metres.

Ahir ja vam visitar una Cova de l'Alarb a Riembau, al terme municipal de Cotlliure. Aquest cop, es tracta de la Cova de l'Alarb de Valmy o d'Argelers, al terme municipal del mateix nom, i també és conegut com a dolmen del Mas d'en Jordi. 

Va ser publicat per primera vegada per Pierre Vidal el 1921 i va ser excavat el 1987 per Jean Abélanet, però sense obtenir troballes arqueològiques. És monumet nacional francès des del 1958.

Ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb una cambra trapezoïdal de 2 metres de longitud per 1.30 d'amplada i 1.20 d'alçada (dimensions internes). S'estima que la coberta pesa unes 6.50 tones.

Al voltant de la cambra poden veure's restes de túmul i el cròmlec de contenció, però no es conserven restes del corredor.

Pel tipus constructiu, segons en Josep Tarrús, es pot encabir dins la segona etapa dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà - Rosselló,  cap el 3500 - 3000 a.C.

Ens dirigim ara a un segon megàlit que està a uns 650 metres. Per arribar-hi, sortim del dolmen cap a l'oest seguint el corriol i empalmem amb un camí que arriba a la pista principal, que prenem cap a l'esquerra. Després d'uns 90 metres, agafem un altre camí que surt a la dreta i, 120 metres més endavant, prenem un corriol a l'esquerra (crec que senyalitzat) que ens duu al dolmen dels Collets de Cotlliure en uns 300 metres. 

Va ser descobert per Pere Ponsich el 1950 i esmentat per Lluís Pericot el mateix any a la segona edició de la seva tesi. Igual que el seu veí, és monument nacional des del 1958.

El seu estat no permet identificar si es tracta d'un sepulcre de corredor o d'una galeria catalana. No s'observen restes de corredor o passadís, però sí del túmul,  de 50 centíemtres d'alçada conservada i uns 7 o 8 metres de diàmetre. 

Les dimensions internes de la cambra són 1.40 metres de longitud per 1.20 d'amplada i conserva una alçada màxima de 72 centímetres. 

Tot i que no consten troballes arqueològiques, basant-se en la seva morfologia, en Josep Tarrús l'ubica cronològicament a la quarta fase dels sepulcres de corredor de la zona, és a dir, vers la primera meitat del tercer mil·lenni a.C.

Ens queda encara un tercer megàlit uns 500 metres més amunt i molt mal conservat, però el deixem per un altre dia perquè avui ja se'ns ha fet tard. 

Coordenades:

L'Aven: UTM(ETRS89): 31T, 492640, 4759119

Oliva d'en David: UTM(ETRS89): 31T, 495724, 4746570

Cova de l'Alarp: UTM(ETRS89): 31T, 502863, 4708107
Collets de Cotlliure: UTM(ETRS89): 31T, 502705, 4707641

Megàlits al districte de Céret II

Tornem a anar cap a França amb els amics Manolo i Fina. Avui visitarem 5 monuments, el primer un dolmen situat a una urbanització que hi ha entre El Voló (en català) o Le Boulou (en francès) i el massís de l'Albera. En aquesta urbanització, anomenada Les Chartreuses du Boulou, seguirem pel carrer principal, l'Avenue d'en Carbouner; aquest carrer fa tota la volta a la urbanització, nosaltres el seguirem cap a la nostra dreta fins a trobar el carrer, també a la nostra dreta, de la Rue de la Balme, el que seguirem uns metres fins a trobar-nos amb un camí sorrenc que el travessa. Allà deixem el cotxe i ens posem a caminar pel camí cap a la nostra dreta i, en uns 115 metres, ens endinsem al bosc, "per dir-ho d'alguna manera", que hi ha, també, a la nostra dreta, just entre el camí i les cases de la urbanització. Allà, sense gaires complicacions, veurem les restes del dolmen de la Creu del Senyal.

D'aquest tros de dolmen (si fem una reconstrucció mental partint de les tres lloses que veiem a primer cop d'ull) només se sap que conserva un túmul amb una alçada d'entre 0.30 i 1 metre, deformat per una excavadora, d'uns 12.50 - 16 metres de diàmetre. Abélanet diu al seu llibre d'itineraris megalítics de la zona que realment el túmul original deuria de fer uns 12 metres.

La tipologia del megàlit no és clara, però Abélanet argumenta la possibilitat, tant per la orientació de la cambra, com per semblances amb els túmuls dels dòlmens gironins de l'altra vessant de l'Albera, que es podrien tractar del mateix estil constructiu... sepulcres de corredor. Per tant, podrien ser construïts al Neolític antic, vers el 4400 - 3600 a.C. (però, repetim que és una hipòtesi).

A les excavacions efectuades, aparegueren un munt d'esclats de quars, que tot i ser material local, ben bé es mereixerien ser estudiats, un fragment de ceràmica a mà de color vermell fosc i una pedra treballada, amb forma del que seria la part posterior d'una destral polida. No disposem dels resultats que argumentin una datació d'aquestes troballes.

Seguim la visita megalítica de la zona pel dolmen de Quadró, que de fet podem aventurar-nos pel mateix camí sorrenc on som, però en l'altra direcció, arribant-nos a Montesquiu d'Albera en català o bé Montesquieu des Albères en francès. En arribar al poble, ho farem per la Rue de Albères; quan s'acabi aquesta, seguirem a la nostra dreta per la Rue de la Fontaine, i en pocs metres virem a l'esquerra per la D-61 (Grand Rue), la que seguirem fins el primer desviament a la dreta, prenent la Chemin du Roi. Seguint per aquesta carretera aproximadament 1.4 quilòmetres, sortint del poble i endinsant-nos en zona de boscos i conreus, trobarem a l'esquerra de la carretera les restes del dolmen de Quadró.

Més que megàlit hauríem de dir restes, ja que únicament queda una gran llosa dempeus i s'observen tres més de caigudes al seu voltant. La llosa gran mesura 1.70 metres d'amplada, per 1,30 d'alçada màxima i té un gruix màxim de 28 centímetres. 

Com el seu anterior company, no disposem de gaire informació d'ell, només la que hem pogut extreure del mateix llibre de Jean Abélanet... i només són les dimensions, ja que no es parla de cap excavació.

Seguim cap el primer i únic "suposat" menhir que veurem avui, l'anomenat Laroque des Albères. Per arribar-hi des d'on som, seguim en la mateixa direcció per le Chemin du Roi; quan aquest s'acaba, virarem a la esquerra i seguirem uns 300 metres fins que trobem la Rue Longue, en la que girarem a la nostra dreta. Per ella seguirem rectes fins que, just abans de creuar un petit pont que porta la D-618 a sobre, virem de nou a la dreta, prenent una atrotinada carretera, que va paral·lela a la mencionada D-618. Per ella seguirem tot rectes, passant dues rotondes i endinsant-nos al nucli de Sant Genís de Fontanes o Fontanes en català, o bé Saint Génis des Fontaines en francès. Sent ja al nucli, cercarem la D-2, o, el que és el mateix, l'Avenue des Albères, que ens portarà fora del nucli, en direcció La Roca d'Albera en català o Laroque des Albères en francès. Al primer camí sorrenc a la nostra dreta que trobem en sortir del poble, trobarem just al seu començament, al seu voral esquerra, el menhir de Laroque des Albères.

Del monòlit no hem trobat res d'informació, però no sé, a tots ens va fer bona pinta, i en Manolo bé deuria de treure les coordenades d'algun lloc... Deixem la seva autenticitat a criteri personal.

Tot seguit, anem vers els boscos de l'Albera o Albéres, a cercar i trobar el dolmen de la Balma del Moro, també conegut com a L'Abri du Maure. Per apropar-nos-hi, continuem per la D-2 en la mateixa direcció creuant el poble de Laroque des Albères i, uns 100 metres abans d'arribar a l'última i crec que segona rotonda del poble, virem a la dreta prenent le Chemin de la Montagne. A partir d'aquí, és millor tirar de GPS, ja que es troba al mig del bosc a uns 2400 metres en línia recta del nucli; de fet, hi ha un camí senyalitzat, però molt costerut, pel que nosaltres no hi vam anar... Vam fer la volta tot buscant un camí més planer.

Conegut des de 1835 per un tal Jaubert de Réart, té la deferència d'ésser el primer monument megalític publicat de l'Albera. Es tracta d'un dolmen de corredor amb unes dimensions internes prou espectaculars, 2.35 metres de longitud màxima, 1.90 d'amplada i 1.75 metres d'alçada. Esmentar que la llosa de coberta fa 2.95 metres de longitud, per 3.00 d'amplada i un gruix d'entre 35 i 40 centímetres, fet que fa que tingui un pes aproximat d'unes 8.70 tones

A banda de l'estrictament sepulcre, es veuen fàcilment les restes del túmul circular, de pedruscall, que amida uns 15 metres de diàmetre. També a uns 15 metres del sepulcre es documenten unes pedres amb cassoletes, que no vam visitar per desconeixement.

El fet de que a l'excavació no es trobés res de res no ajuda a la seva datació, però per l'estil constructiu, Tarrús el col·loca a la línia del temps vers la primera meitat del III mil·lenni, entre el 3000 i el 2500 a.C.

Tornem al cotxe i anem a visitar l'últim sepulcre del dia, el dolmen de la Cova de l'Alarp. Per arribar-hi, ens apropem al nucli de Rimbau que es troba al terme municipal de Cotlliure en català, Collioure en francès. Per arribar-hi, ens dirigim cap a Argelers i allà prenem la D-914 fins a arribar al petit poble de Rimbau. Al poc de creuar-lo, passant unes feixes de vinyes a l'esquerra, aparcarem al costat d'un maco rierol (la riera de Ravaner). A peu, tornem enrere enfilant-nos pel camí que dona accés a les feixes que hem vist abans, i el seguim fins al final, o gairebé fins el final, buscant un lloc per on poder grimpar per les feixes. A la part alta d'elles, tot girant vers la nostra dreta, trobarem el dolmen. Recomano anar amb GPS, si no pot ser complicat trobar-lo.

Aquest dolmen és conegut des del 1921 per Pierre Vidal; a partir d'aquí, va tenir diverses visites Lluís Pericot al 1925 i al 1950, i Jean Abélanet al 1970, entre altres.

Josep Tarrús el documenta com un sepulcre de corredor estret, que dona accés a una cambra d'unes dimensions internes de 3.50 metres de longitud, 1.15 d'amplada i també 1.15 metres d'alçada conservada. Tot ell, construït en pissarra.

Del túmul, però, no es conserva res de res. Tarrús, a la seva tesi, argumenta que deuria de fer uns 8 - 9 metres de diàmetre. De materials arqueològics, només s'hi va trobar una sageta de sílex.

I amb això, s'acaba el dia d'avui. Volíem visitar els dòlmens del Collet de Cotlliure, però ens vam trobar l'accés tallat per una cursa de muntanya... Ja els veurem un altre dia.

Coordenades:

Creu del Senyal: UTM(ETRS89): 31T, 488507, 4706041

Quadró: UTM(ETRS89): 31T, 490661, 4708616

Menhir de Laroque des Albères: UTM(ETRS89): 31T, 494251, 4708874

Balma del Moro: UTM(ETRS89): 31T, 495027, 4705395

Cova de l'Alarp de Rimbau: UTM(ETRS89): 31T, 504714, 4705769

Paradolmen i cova al Vallès Oriental

Avui farem visita prehistòrica amb el nostre amic Joan, veurem dos abrics propers a on vivim que no coneixíem.

El primer, el cau de la Mostela II. Per arribar, fem com si anéssim a Santa Agnès de Malanyanes des de Granollers, tot anant per la C60, però no entrem al nucli, el passem tot seguint rectes per la BV5105. A Santa Agnès, prendrem un desviament a la nostra dreta passat el nucli, poc abans d'arribar al polígon Can Font de la Parera (de fet, crec que el camí que agafem es diu igual). Al poc, tornem a trobar-nos davant de les cases de Santa Agnès, però nosaltres seguirem tot rectes per la carretera, que ara és un carrer de la urbanització. En poc més de 200 metres, virarem a l'esquerra prenent la carretera de Santa Agnès de Malanyanes al Coll, que seguirem fins a topar-nos amb un stop, al que virarem a l'esquerra. Uns 400 metres més tard, toparem amb la carretera BV5103, que va de Cardedeu a Dosrius. En petar en aquesta carretera, veurem que creuant-la, un pèl a la nostra esquerra, hi ha unes indicacions cap a la Parròquia de Sant Esteve del Coll i Llinars del Vallès. Als 240 metres, veurem una carretera a la dreta que seguirem uns 530 metres, on, just després de passar un mas a la nostra dreta, prendrem una desviació sorrenca que surt de la carretera com si seguíssim tot rectes. Aquesta ja la seguirem sense prendre cap bifurcació fins a trobar una nova bifurcació de dos camins, a l'esquerra i a la dreta. Allà deixem el cotxe.

Continuem a peu pel de la dreta, trobant-nos al poc una pedrera, on girarem de nou a la dreta fent un camp a través fins a trobar el jaciment, a uns 80 metres del camí.

Fou descobert per Antoni Guilleumes i Jaume Comas l'any 1950, però no s'excavà científicament fins el 1953 per Serra Ràfols. El 2002, fou investigat de nou per M. Pedro dins el projecte "Estudi de les coves i abrics amb estructures paradolmèniques al NE peninsular (Catalunya)". Va rebre una nova prospecció el 2009 per E. Hinojo (CODEX Arqueologia i Patrimoni) a demanda de l'empresa "Àrids García" amb motiu de l'ampliació de la pedrera.

Es documenta una cambra més o menys quadrangular, de 3.5 metres de costat... A mi em va semblar més aviat rectangular. Segons es diu a l'estudi del sepulcre, és format per dos grans blocs de granit de forma natural, amb tancament artificial fet amb murs de pedra seca i lloses clavades. També es descriu un petit corredor d'accés al que seria la cambra. Amb aquestes dues últimes dades, el catalogarem com a paradolmen.

Com a material arqueològic associat, es descriuen diverses puntes de fletxa amb aletes i peduncle de sílex, així com làmines i nuclis del mateix material, 95 denes de collaret, 9 penjolls d'esteatita, 5 denes i 1 penjoll de calaita, 1 dena de petxina, 2 penjolls de pissarra i  botons d'os perforats en V. Pel que fa a la ceràmica, van sorgir diversos fragments indeterminats corresponents a vasos, alguns amb decoració incisa o cordons i d'altres totalment llisos. Tambe van sorgir dos fragments de punxó de coure.

Per l'aixovar trobat, datarem el sepulcre al Calcolític o el Bronze Antic vers el 2200 - 1500 a.C.

A 200 metres es trobava el seu germà, el Cau de la Mostela I, que va ser destruït en fer la pedrera. Segons el GESEART que el va visitar el 2006 acompanyat per Lluís i Isabel Vendrell, varen trobar gravats reticulats a una de les lloses que conformava el probable paradolmen.

Darrere del paradolmen II, es documenten 2 pedres dretes anomenades "Dos de Bastos", avui en dia desaparegudes. No sabem exactament què tenien d'especial, però segurament serien quelcom prehistòric. També darrere el paradolmen, a 8 metres, hi ha un monòlit natural d'uns 2 m d'alçada amb un rebaix a la seva part superior de 60 centímetres de perímetre i 20 centímetres de fondària... Una pedra de sacrificis de tota la vida, però amb una forma del tot peculiar.

Tornem a la BV5103 i enfilem cap a Dosrius, on la carretera passarà a dir-se BV510. La seguim passant per sobre de la C60, i a partir d'aquí continuem per la BV5106 creuant la urbanització de Can Raimi i travessant Òrrius. Seguim rectes fins a trobar-nos un cartell informatiu d'entrada al terme municipal de La Roca del Vallès. Just abans d'ell, hi ha dos camins sorrencs en bon estat, un a cada banda de la carretera, nosaltres agafarem el de l'esquerra, que duu al Mas de Céllecs.

A partir d'aquí, és un pèl liat; només us puc dir que hi ha diverses maneres d'arribar... El més important és trobar un corriol que hi ha uns 100 metres per sobre de la pista central. Crec que el corriol comença a uns 100 metres de l'ermita romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes, a la dreta de la pista. Seguint-lo, veurem fàcilment, a la seva dreta, tocant el camí i en un nivell un xic més alt, la cova de Cal Céllecs.

De la suposada cova, podem dir que, si ho és, és inèdita, coneguda per l'amic Joan des de fa temps, no ha rebut cap prospecció. Crec que amb la proximitat de diversos dòlmens i un poblat íber, té molts números per a ser quelcom prehistòric.

Coordenades:

Cau de la Mostela II: UTM(ETRS89): 31T, 448956, 4606697
Pedra de sacrificis del Cau de la Mostela II: UTM(ETRS89): 31T, 448961, 4606706
Cova de Cal Céllecs: UTM(ETRS89): 31T, 445079, 4600606

Menorca Talaiòtica V

Seguim per Menorca i avui anem a la zona de Maó per a veure diversos poblats, navetes i algun talaiot aïllat.

Comencem la visita al poblat talaiòtic de Talatí de Dalt. Per a arribar-hi, s'ha de prendre la carretera Me-1 i, a l'alçada del quilòmetre 4, desviar-se seguint les indicacions cap a aquest poblat pel camí de Cotaines. Després d'uns 200 metres, trobem l'aparcament del recinte. En temporada alta, cal pagar, però com era Setmana Santa matinera, vam poder visitar-lo de franc.

El primer que veiem és l'accés a una cova natural que va ser utilitzada com a lloc d'enterrament, possiblement durant l'època pretalaiòtica o talaiòtica. No es pot concretar l'època d'ús, ja que no s'hi han trobat restes. 

Seguint la visita, ens trobem una altra cova sepulcral i veiem davant nostre les minses restes d'una casa posttalaiòtica amb una sala hipòstila adossada. 

Rere aquesta imponent porta, només hi ha els fonaments de la casa. Segons els estudiosos d'aquest poblat, moltes pedres de Talatí de Dalt van acabar com elements constructius de la base naval del Port de Maó.

Avançant una mica més, ja trobem el talaiot central del poblat i, parcialment amagat per la vegetació, algunes restes de murs i roques amuntegades que podrien haver estat cercles talaiòtics.

Tot i estar força enrunat per la cara est, encara impressiona. De fet, és un dels talaiots de més alçada de l'illa. A la seva part superior, es conserven les restes d'un habitacle que no s'ha excavat.

El poblat encara conserva unes poques restes d'un segon talaiot mirant al nord des del talaiot central i al límit del recinte. Les cròniques indiquen l'existència d'un tercer, però actualment no és possible identificar on es trobava.

Tot seguit, ens dirigim als recintes coberts, únics a tot Menorca.

Estudiats entre 1997 i 2001 pels Amics del Museu de Menorca, podrien tractar-se d'espais d'emmagatzematge o tallers.

Ens dirigim de nou cap al talaiot per a visitar el recinte de taula del poblat, on podem veure dues de les imatges més típiques d'aquest jaciment i gairebé de tota l'illa: una pilastra recolzada sobre la taula del recinte, i una pilastra isolada (a la foto, es veu, curiosament, entre la pilastra i la taula).

Finalitzat el recorregut, ens dirigim al sud de Maó a visitar un altre poblat de la mateixa època, el de Trepucó.

Desfem el camí que hem seguit fins trobar de nou la Me-1, on l'agafem cap a la dreta, direcció Maó. Després de 2.5 quilòmetres, ens desviem a la dreta cap a Sant Lluís i Es Castell per la Ronda de Maó. A la sisena rotonda, quan ja hem fet gairebé 1300 metres, prenem la primera sortida cap a l'Escola Oficial d'Idiomes i el Poblat Talaiòtic de Trepucó, entre d'altres. Des d'aquí, només cal seguir les indicacions cap a Trepucó i aparcar al "parking" habilitat. 

Ja a peu, i sense pagar entrada (en aquest cas, gratuït tot l'any), ens endinsem a Trepucó, que conté restes d'èpoques prototalaiòtica, talaiòtica i posttalaiòtica, de fet a les excavacions han sorgit restes que segons C14 són d'entre el 1300-1000 a.n.e., tot i que el poblat en si es considera Talaiòtic, segons el web de Menorca Talaiòtica.

El primer que trobem, com ja s'està convertint en un clàssic, és una cova natural possiblement utilitzada com a sepulcre. Sobre de la seva entrada, podem reconèixer una sèrie de roques col·locades per l'home per a fer un cercle o casa posttalaiòtica (no podem determinar amb exactitud car no ha estat mai excavada).

Seguint el recorregut, arribem al talaiot central de Trepucó, que roman força ben conservat.

Ens trobem davant del talaiot més ample de les illes, amb 26 metres de diàmetre, que a dia d'avui, es troba isolat, però fins el segle XVIII era envoltat per cases i altres estructures, que van desaparèixer quan Trepucó esdevingué quarter general de les tropes franco-espanyoles durant l'assetjament del castell de Sant Felip de Maó. De fet, si busquem una imatge aèria d'aquest talaiot, veurem com està envoltat per un mur en forma d'estrella de cinc punxes, típica construcció estil ciutadella d'aquesta època del segle XVIII. Podem veure part d'aquest mur  a la nostra foto, darrere del talaiot.

Deixant enrere el talaiot, arribem al recinte de taula.

El més imponent d'aquest recinte és precisament la seva taula, que fa gairebé 5 metres d'alçada, i que va patir una restauració l'any 1930, amb l'estil d'aquella època (té una gran llosa de formigó darrera), per a mantenir-la en peu, restauració feta per Margaret Murray mentre excavava el recinte. Al seu voltant, podem veure part de mur original, mentre que l'altra part va ser restaurada als anys 1970. A l'excavació de Murray, es va trobar molta ceràmica, restes d'estris en os i ossos d'animals.

Avançant encara més per aquesta zona, trobem els cercles del poblat. N'hi ha un parell a mig excavar i malmesos, de manera que no es poden veure completament.

El primer cercle fou començat a excavar per Murray i continuat el 2010, mentre que el segon es va excavar parcialment el 2010. Aquestes excavacions van permetre trobar restes de producció de ceràmica al primer cercle, i indicis de reaprofitament d'estructures al segon. En època islàmica (segles X a XIII), fou cobert amb teules per a ser reutilitzat. Però aquest cercle  en sí mateix també és una reutilització, ja que el mur de l'habitació nord és bastit sobre sitjots de l'època naviforme (1600 - 1050 a.n.e.).

Tornant de nou cap el talaiot, veiem un llindar que pertanyia a un edifici desaparegut molt temps ençà, ja que part del recinte de taula es troba construït sobre les restes d'aquest edifici.

Per anar acabant la visita, deixem aquesta zona del poblat i anem a l'oest a divisar el seu talaiot petit. No ens hi podem acostar perquè es troba fora de la tanca del recinte visitable.

Adossats a ell, hi ha restes de dos cercles que foren excavats durant els anys 1980.

Possiblement, sota els camps conreats del voltant del poblat, trobaríem vestigis d'altres talaiots o cercles...

Com encara no és hora de dinar, decidim acostar-nos al talaiot de Trebalúger, a uns 3 quilòmetres d'on ens trobem. Des de l'aparcament de Trepucó, avancem pel mateix camí fins trobar la Me-6, que prenem cap a l'esquerra. Quan arribem a una rotonda, prenem la primera sortida i ja veiem indicat el talaiot. Seguint els panells informatius, en uns 400 metres, ens plantarem davant del talaiot.

Trebalúger és un talaiot aïllat que es va construir aprofitant una antiga edificació de l'època naviforme, de cap al 1430 a.n.e., segons datacions radio-carbòniques, i un aflorament rocós, fet pel que alguns estudiosos el consideren un turriforme. És de forma el·líptica, mesurant 28.4 i 22 metres els seus eixos.

Cal dir que a l'excavació es va poder constatar que l'interior havia estat utilitzat com a casa durant l'Edat del Bronze mitja-final, i que fou ocupada fins al 970 a.n.e., també segons datacions radio-carbòniques, a posteriori es va construir aquesta majestuosa talaia.

Pujant al cim d'aquest talaiot, veiem les restes d'una casa que no és naviforme perquè la seva estructura és força irregular, però correspon a aquesta època, com ha demostrat una datació per Carboni 14. En ella, s'hi van trobar peces ceràmiques, dos molins, un fogar i restes d'ossos d'animals.

El mur que veiem al seu voltant és modern, de ja el segle XX, quan la part superior del talaiot es va convertir en hort.

Visitat el talaiot i després del descans necessari per dinar, ens dirigim a Maó, per a visitar un jaciment que no es troba als llibres de jaciments habituals de l'illa, el poblat de Sa Creu d'en Ramis, ubicat al parc Rubió i Tudurí. Desfem el camí fins la Me-6, on girem a mà esquerra i avancem fins que topem amb la Me-8. Ara girem a la dreta i seguim fins una rotonda, als afores de Maó, on hem de tirar cap a Ciutadella, Fornells i l'Hospital, entre altres opcions, per la RM (Ronda de Malbúger). A la rotonda que trobem després del centre mèdic, prenem la segona sortida per seguir en direcció Ciutadella i Fornells per la RM i, a la següent rotonda, agafem la primera sortida en direcció centre. Pocs metres més tard, just passar una pista d'atletisme a mà esquerra, prenem el primer carrer que surt també a l'esquerra, anomenat Camí de Ses Rodees. Seguint-lo, la segona illa que trobem serà el Parc Rubió i Tudurí que busquem, jardí botànic de flora menorquina construït en memòria d'aquest maonès il·lustre que es va dedicar, entre d'altres coses, a dissenyar jardins. Per arribar al jaciment, ja a peu, entrarem al parc i ens ubicarem amb els plànols disponibles. Com a ajuda, queda al límit dret del recinte des d'on hem arribat.

Es conserva poca cosa i les restes estan força arranades, però es pot considerar un jaciment important, ja que atansa restes des del 2500 a.n.e. (és, a dir, des dels inicis de Menorca) fins el 1287 (quan es va conquerir l'illa per part dels cristians).

El conjunt fou descobert el 1997, quan s'estava construint el parc, i es realitzaren tres campanyes d'excavacions.

Les restes més antigues corresponen a la cultura pretalaiòtica i consisteixen en una naveta d'habitació amb parets de doble parament, amb restes d'altres habitacions adossades. Aquesta construcció es va seguir utilitzant en èpoques posteriors; fins i tot es té constància de reutilització en època islàmica, vers el segle XIII.

De la segona fase d'ocupació, no es conserven restes d'estructures, però sí materials ceràmics i altres elements típics de l'època talaiòtica.

Posteriorment, el conjunt va passar a ser una vil·la romana, i va ser reaprofitat a l'època islàmica conservant i enfortint les antigues construccions. Finalment, des d'aquesta època fins a la seva conversió en parc, va servir d'espai per al sector agrari.

A continuació, i ja de camí cap a l'allotjament, ens anem a veure unes navetes d'enterrament. Per a veure-les, prenem la Me-1, que passa poc més al nord del parc, i la seguim durant 5.4 quilòmetres, punt on trobem el desviament a mà dreta cap a les navetes de Rafal Rubí. Avançant per la pista asfaltada uns 220 metres, trobem l'accés al conjunt de navetes. Passada la tanca, arribem a la naveta nord en uns 100 metres.

Aquesta naveta ha perdut el segon nivell degut a la vegetació que hi ha crescut durant segles, però conserva la xemeneia de comunicació amb el segon pis, així com una alçada d'uns 3 metres. Té una llargada de 13.50 metres i una amplada de 8.80 metres.

Tot i que el monument ha estat espoliat repetidament, es té constància de l'enterrament, com a mínim, de 19 cossos de tots els gèneres i edats al nivell superior.

Ara, anem a per la naveta sud. Deixant la nord a la nostra esquena, seguim el mur de pedra de la nostra dreta i passem al camp següent per un espai habilitat que veiem a la tanca de pedra seca. Ja veurem la segona naveta de Rafal Rubí, que es troba a uns 35 metres d'aquest pas.

La naveta meridional, que sí conserva el segon nivell, tot i ser restaurat el 1968 per Rosselló- Bordoy, mesura 16.50 metres de longitud per 8.10 d'amplada.

Durant anys, es va fer servir com a aixopluc per al bestiar, de manera que les restes de la cambra inferior van ser inexistents quan va ser excavada per Rosselló-Bordoy. Al nivell superior, però, es van trobar restes de fins a 44 individus de totes les edats. Destaca la troballa d'un crani femení trepanat, operació que hauria permès conservar la vida a la malalta. A més, s'hi van trobar restes ceràmiques i una dena bicònica de bronze.

Pel que fa a la seva datació, les dues navetes foren construïdes al període prototalaiòtic.

Com encara ens queda claror, a Menorca hi ha poques distàncies i gairebé a qualsevol lloc es pot arribar en cotxe, ens acostem a una altra naveta, conservada força pitjor que les que acabem de veure i que tampoc es troba a les habituals guies de restes prehistòriques de l'illa.

Tornem al cotxe i travessem la Me-1 per a agafar el camí de just davant. Després d'1.5 quilòmetres, arribem a una cruïlla, on girem a la dreta pel camí de Sa Serra. Per aquest camí,  avancem 2.1 quilòmetres, passant per davant del dolmen de Montpler i la casa on es troba amagat el de les Tanques de Montpler, i prenem el camí de l'esquerra (Cotaina - Cala en  Porter) quan arribem a la bifurcació. En 850 metres més, arribem a l'entrada d'una casa a mà dreta i, just abans de l'accés, veurem que hi ha un petit eixamplament de la pista. Allà haurem de parar i mirar cap a l'interior de la finca. Amb millor o pitjor visibilitat, hi trobarem la Cotaina de Can Rabassó.

Com es veu a la imatge superior, resta prou malmesa, però conserva l'estructura interior i el sostre de la primera planta, terra de la planta superior. Les seves dimensions són de 1.38 metres d'alçada per 1.40 d'amplada.

No es té constància d'excavacions, però, en superfície, s'hi han trobat restes de ceràmica dels períodes pretalaiòtic i la primera part del talaiòtic.

Ara sí, marxem a descansar una mica a l'allotjament i a preparar la ruta de la següent jornada, que Menorca té encara molt patrimoni per ensenyar-nos.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat talaiòtic de Talatí de Dalt: 31S 604014 4416657

Poblat talaiòtic de Trepucó: 31S 608272 4414521

Talaiot de Trebalúger: 31S 609031 4412521

Poblat naviforme de Sa Creu d'en Ramis: 31S 607139 4416123

Naveta Nord de Rafal Rubí: 31S 601700 4418236

Naveta Sud de Rafal Rubí: 31S 601699 4418152

Naveta de Cotaina de Can Rabassó: 31S 600634 4415718

Menorca Talaiòtica IV

Nova jornada a Menorca. Aquesta vegada, ens dirigim cap el sud de l'illa en direcció a Cala en Porter. Un cop arribem a la rotonda que empalma la carretera d'Alaior a Cala en Porter amb la Me-12, prenem aquesta segona carretera en direcció a Maó. Pocs metres després, a la següent rotonda, seguim les indicacions a Son Vitamina i la maca cala de Calescoves. Al poc, ja veurem les indicacions de la necròpoli de Calescoves. Podem fer gran part del recorregut amb el cotxe, però no podrem accedir fins la cala, com a mínim, fora de temporada de bany, així que deixem el cotxe i continuem baixant a peu.

El primer que trobem, a mà esquerra del camí i poc després de deixar el cotxe, és Es Fornet. Ho sabem, la foto és molt dolenta, però ens vam descuidar la càmera al cotxe i vam haver de fer les fotos amb el mòbil (imperdonable).

Anomenada també cova 77 és de tipus II, és a dir, es tracta d'una cova natural amb un mur ciclopi de tancament, realitzat en època naviforme, vers el 1600-1050 a.n.e.

Seguint el camí arribem a la primera cala, la de Biniedrís, on trobem una bona quantitat de coves a banda i banda.

La majoria són coves de tipus I (repicades artificialment sobre el penya-segat i de difícil accés) i es troben tancades al públic, tot i que es pot accedir a algunes d'elles. Es van fer a l'època prototalaiòtica, essent les més antigues de la necròpoli.

També n'hi ha de tipus III, repicades a la roca, però d'estructura més complexa, poden tenir pilars al seu interior, com les que vam veure a Cala Morell. Pertanyen a l'època talaiòtica i posttalaiòtica.

Si seguim per la dreta, podem vorejar la cala i arribar a la de San Domingo. Nosaltres no vam fer el camí sencer perquè no és fàcil fer-lo embarassada, però s'arriba a empalmar amb el Camí de Cavalls que recorre l'illa i es poden veure unes inscripcions romanes. A l'altra banda de la cala de San Domingo, es pot accedir a l'assentament costaner des Castellet de Calescoves i a una muralla possiblement prehistòrica.

Els enterraments d'aquesta necròpoli són col·lectius i s'hi poden comptar unes 90 coves repartides entre el camí d'accés i les dues cales. Les prospeccions realitzades a les coves de tipus I han estat força fructíferes, donant lloc a punxons i agulles d'os, objectes plans i circulars decorats amb incisions de cercles concèntrics que van resultar ser taps d'uns recipients utilitzats als ritus funeraris, estris i joies de bronze com sagetes, denes bicòniques, fulles de tall, torques, braçalets, anells i punxons, així com ceràmica i algun fragment de ferro. Pel que fa a les coves de tipus III, s'hi van trobar ganivets, espases i braçalets de ferro, denes de collaret de pasta vítria i ceràmica de diferents estils.

Tornem al cotxe i anem de nou a la carretera Me-12, que prenem a l'esquerra, cap a Cala en Porter. A la següent rotonda, girem a la dreta cap a Alaior per la Me-1 i el nostre següent destí, el santuari de So na Caçana, que trobem a l'esquerra després de recórrer uns 600 metres.

La visita, tot i no ser guiada, és de pagament; la voluntat en temporada baixa i un preu assequible durant la resta d'any.

Aquest jaciment és una barreja estranya de poblat pur i dur, i santuaris. De fet, està format per deu grups de construccions que inclouen dos talaiots, dos recintes de taula i un altre de possible, dos cercles i restes d'altres, estances sense definir el seu ús i llocs d'enterrament (dues coves naturals retocades i tres hipogeus).

El seu origen és de vers l'Edat del Bronze mig, entre el 1600 i el 1400 a.n.e., tot i això, el seu moment més àlgid data a l'època talaiòtica, entre el 1000 i el 500 a.n.e., però no va acabar aquí, ja que va estar en ús fins l'època islàmica. A més, els hipogeus i coves han estat utilitzats fins fa poc com a establies per a animals. Tot això fa que algunes de les estructures hagin estat modificades amb el pas dels anys.

Sortint del recinte, anem a visitar un altre poblat molt proper, però menys conegut. Es tracta del poblat de Torrellisar Vell o Torrellisar simplement.

Prenem de nou la carretera Me-1 en direcció a Alaior i girem a l'esquerra, després d'haver fet 650 metres, cap el Camí de S'Alblagai. 400 metres més enllà, hem de deixar el cotxe ben enganxat a la tanca i agafar a peu el camí que surt a l'esquerra cap a Torrellisar Vell. Un cop passats els edificis del mas sense deixar el camí, aquest gira a l'esquerra i poc després trobem l'accés al bosquet on es troba el recinte de taula. De camí, podem veure restes de cases prehistòriques adossades al mur del bosquet.

Per accedir al recinte de taula, hem d'entrar per un passadís que travessa el potent mur de paret seca modern que l'envolta.

La taula és una de les set que es conserven en peu a tota l'illa (sense haver estat recol·locada).

Prop del recinte de taula, en direcció nord, es troben les restes de tres talaiots i d'estructures de cases del que era el poblat. Per la tipologia, es data dins del període posttalaiòtic, vers el 550-123 a.n.e.

Ens dirigim ara a visitar un dels pocs dòlmens de l'illa. Desfem el camí fins la Me-1 i la travessem per a agafar la pista que surt de l'altra banda de la carretera. Recorrem 2.5 quilòmetres i deixem el cotxe a la dreta tan bon punt podem. A peu, busquem per on saltar el mur de la dreta, tranquils, que hi ha ajuda, ja que el mur té unes travesses més sortides (botador) que permeten passar-lo més o menys còmodament (jo ho vaig fer embarassada, així que és apte per a tots els públics). De l'altra banda, un pèl ocult per la vegetació, trobem el sepulcre de Montpler o Montplè.

El dolmen es troba complet pel que fa a la seva estructura, però li manquen totes les lloses de coberta, segurament reutilitzades com a material de construcció a principis del segle XX. És un sepulcre de petites dimensions sense corredor (actualment, potser en va tenir, com els altres que es conserven) i amb forat d'accés a la cambra, element típic dels dòlmens de l'illa.

L'any 1943 va ser excavat per Josep Flaquer i Fàbregas, qui va obtenir algunes restes òssies i ceràmiques. Per datacions de C-14, s'ha establert una datació d'entre el 1750 i el 1550 a.n.e. com a període d'utilització, tot i que, segons hem trobat documentat, l'aixecament d'aquestes peculiars tombes fou entre el 2500 i el 2000 a.n.e.

Aquí, vam tenir una curiosa companya de viatge, una tortuga ben maca.

Més o menys davant d'aquest sepulcre, però dins d'una finca privada, hi ha el sepulcre d'Alcaidús o Tanques de Montpler. Tot i que hauria de ser visitable, no ho és perquè la porteta que li dona accés no està mai oberta, una llàstima!

Des d'aquí, ens anem a Sant Climent a dinar, que ja va sent hora, prenent de nou la Me-1 en direcció sud i posteriorment la Me-12 cap a aquesta població. Després de l'àpat, ens acostem a la costa per a visitar la necròpoli en cova de Forma i es Castellàs des Caparrot de Forma. Per arribar-hi, des de Sant Climent, prenem la carretera de Binidalí i, després de recórrer uns 2 quilòmetres, ens desviem cap a Es Canutells i Ses Tanques. Arribats a Es Canutells, prenem el carrer de Forma (primer a l'esquerra) i deixem el cotxe quan aquest deixa de ser asfaltat. A peu, ens dirigim cap el penya-segat per a trobar la necròpoli de Forma.

Essent de difícil accés i amb risc de despreniments, és difícil fotografiar-la i observar-la plenament, però és fàcil veure que és espectacular. Formada per més de 30 coves de planta complexa, només algunes d'elles van poder ser excavades, donant com a resultats enterraments en calç, ornaments personals, restes ceràmiques i d'ossos d'animals. Tot això, les prospeccions permeten dir que el conjunt es pot datar des de l'edat del Bronze final, passant per l'era talaiòtica i acabant al posttalaiòtic, des del 1200 fins al 123 a.n.e.

Anem ara a visitar Es Castellàs des Caparrot de Forma, una fortalesa prototalaiòtica amb un mur de tancament, que alguns autors consideren un turriforme, o el que és el mateix, un "antecedent" dels talaiots.

Per la seva boníssima ubicació, el jaciment va ser reaprofitat i parcialment modificat per les tropes angleses que van ocupar l'illa fins el segle XVIII. A més, als anys 20 del segle XX, va patir diversos espolis. Tot i això, es poden observar restes d'una casa naviforme, una cisterna i diversos fogars, a més d'estructures de les que no se n'ha pogut determinar la tipologia.

Completada la visita a l'istme del Caparrot de Forma i de camí a Sant Climent, ens desviem cap a l'entorn de l'aeroport per a visitar un nou sepulcre, el de Binidalinet. Des dels Canutells, empalmen amb la carretera de Binidalí i girem a l'esquerra. Després de fer poc menys de 400 metres, girem a l'esquerra pel Camí de sa Volta des Milords, que es transforma en el de Biniparratx petit una mica més enllà. Després d'uns 200 metres, es troba l'accés a la finca del mateix nom, on es troba el sepulcre que busquem, però la porta estava tancada i no vam veure per cap lloc on saltar el mur, així que no vam poder visitar-lo.

Si tirem una mica més enllà, arribem al final de la pista de l'aeroport i podem visitar les restes del poblat de Biniparratx Petit o Biniparratxet.

Evidentment, aquest jaciment està afectat per la construcció de l'aeroport, però hom pot visitar una part del poblat i el seu talaiot a la ubicació original (aquest dins del recinte de l'aeroport), i la reconstrucció d'una de les seves cases amb tot luxe de detalls al costat de l'aparcament de l'aeroport (aquesta casa l'explicarem a l'entrada corresponent de quan la vam visitar).

El poblat ha estat excavat per diverses entitats de Ses Illes amb diners d'AENA (què mínim, a sobre de que se'l carreguen) entre el 2000 i el 2003. Com es pot veure a la foto anterior, sembla que el recinte que es conserva al costat de l'aeroport està sent objecte d'estudi o recuperació. Pel que fa al talaiot, s'ha pogut constatar la seva estructura complexa per a accedir-hi.

Els estudis de les ceràmiques trobades i de C-14 dels materials recuperats indiquen una antiguitat de prop del segle IX a.n.e., per tant, es tracta d'un poblat de l'era prototalaiòtica inicial.

Seguim cap a Sant Climent i la carretera Me-12 per anar a visitar la més que turística Cova d'en Xoroi. Esperem tenir sort perquè l'altra vegada que vam visitar l'illa es trobava tancada. Un cop a Sant Climent, seguim les indicacions cap a la Cala En Porter (sí, aquest matí ja hi hem anat, en aquesta direcció, però la Cova d'en Xoroi té horaris de tarda i nit per a veure la posta de sol). Doncs bé, a l'alçada de Binixíquer, a la seva rotonda, veiem les indicacions d'una atracció turística que no teníem controlada, sa Talaia de Binixíquer, i cap allà ens hi vam anar.

Aquest jaciment tampoc no està la llista de patrimoni de la Humanitat de Menorca Talaiòtica, però el seu entorn va ser arranjat l'any 2015, i es pot visitar tranquil·lament, disposant de panell informatiu.

Aquest talaiot mesura uns 19 metres de diàmetre i és de tipus esglaonat. Per la tipologia i per les restes recuperades (es poden veure al museu de Menorca), es data cap el 1100 a.n.e.

Finalitzada la visita, seguim cap a la Cova d'en Xoroi. Tornem a la rotonda de Binixíquer i reprenem el camí cap a Cala en Porter seguint la Me-12. Una vegada a aquesta urbanització,  la carretera passa a dir-se Avinguda Central i ja trobem cartells indicatius cap a la cova. Quan acabem el tram recte d'aquesta avinguda, girem a la dreta seguint les indicacions cap a la cova i avancem uns 200 metres fins a trobar el "parking" de la discoteca. Pagant l'entrada de rigor, amb consumició inclosa, accedim a la famosa cova per a gaudir de les maques vistes.

Molt lluny es troba ara la utilització de la cova si la comparem amb els diferents usos que ha tingut al llarg dels anys; el que ens interessa a nosaltres és el prehistòric. L'àmplia excavació que va patir la cova va permetre recuperar fragments ceràmics a mà sense decoració incisa, el que permet documentar un ús durant l'època pretalaiòtica, tot i que, per la quantitat de restes recuperades i la seva morfologia, sembla que fou un ús esporàdic.

Després de relaxar-nos una estona amb música "chill out" i la mar com a teló de fons, seguim la nostra recerca de cultura talaiòtica. Tornem al cotxe i desfem el camí fins la Me-12, que seguim durant 4.5 quilòmetres. A aquest punt, trobem una rotonda on prenem la segona sortida cap a Alaior. A les rodalies d'aquesta població, ens incorporem a la Me-1 cap a Es Mercadal i Ciutadella, i poc després ja veiem la sortida cap a Alaior i la Torre d'en Galmès. A la següent rotonda, agafem la tercera sortida en direcció al famós poblat, i 2.5 quilòmetres més endavant, ens desviem a l'esquerra seguint les mateixes indicacions. Ja que hi érem, vam fer una nova visita al poblat de la Torre d'en Galmès, però no explicarem res nou aquí, ja que teniu informació a l'entrada de l'anterior vegada que vam visitar l'illa (aquí teniu l'enllaç).

Molt a prop, tenim dues coses més dignes de visitar i totes dues incloses a la llista de Menorca talaiòtica com a patrimoni de la Humanitat. Per arribar-hi, seguim pel mateix camí que portàvem, ara ja en forma de pista sense asfaltar, 700 metres més, fins on s'eixampla un pèl el camí. Deixem el cotxe ben enganxat a la paret de pedra seca i busquem el botador per a saltar a l'altre costat del mur, on trobarem el dolmen de ses Roques Llises i el recinte de Na Comerma de Sa Garita. Per aquest últim, comencem la visita. Es troba a menys de 100 metres del mur i està tancat per un altre, al què haurem de buscar l'accés (hem d'anar cap a la banda esquerra).

Aquest monument és únic a l'illa pel que fa a la seva tipologia i no es troba en bon estat de conservació, pel que és difícil saber la seva utilitat. Tot i això, no ha estat mai excavat per a resoldre el misteri i la majoria d'autors el cataloguen com a santuari.

Consta d'un recinte porticat, com es veu a la imatge, amb cinc línies de tres columnes i un pati semicircular d'uns 270 metres quadrats, tot ell tancat per una muralla que arriba als 2 metres d'alçada en alguns punts. També s'intueix la presència d'una taula al costat nord-oest gairebé adossada al mur de la zona porticada, el que és una disposició estranya per a aquest tipus de recintes si la comparem amb les taules d'altres poblats.

Pel que fa a la cronologia, per la tècnica constructiva i la troballa d'un vas talaiòtic en superfície, s'emmarca al final de l'època talaiòtica. Però de totes totes, una excavació aclariria moltes de les incògnites relacionades amb aquest jaciment.

Sortint del recinte emmurallat pel portell pel que hem accedit a Na Comerma de Sa Garita, a uns 30 metres lleugerament a l'esquerra, veiem amb facilitat el què es creia, fins fa uns 20 anys, el monument més antic de l'illa, el sepulcre megalític de Ses Roques Llises.

Ens trobem davant d'una cambra rectangular amb llosa d'accés perforada (com la que hem vist al matí al sepulcre de Montpler) que conserva part del corredor. En total, mesura 7.20 metres de longitud. També es conserven restes del mur dret de contenció del túmul i restes minses d'aquest.

Aquest dolmen va ser excavat el 1974 i va donar lloc a diverses troballes: restes humanes, vasos ceràmics, un ganivet de coure, botons d'os en forma piramidal i dos fragments d'esmoladors. Aquests elements permeten datar la tomba al període dolmènic de l'illa, és a dir, al Calcolític final o Bronze inicial, entre el 2100 i el 1600 a.n.e.

Finalitzada l'observació d'aquest interessant sepulcre, és hora de tornar a l'apartament a descansar i agafar forces per a un altre dia.

Coordenades UTM(ETRS89): 

Necròpoli de Calascoves: 31S 598082 4413369
Poblat-santuari de So na Caçana: 31S 599320 4415735
Recinte de Taula de Torrellisar Vell: 31S 599088 4416229
Montpler o Montplè: 31S 601635 4416828
Necròpoli de Forma: 31S 600480 4411215

Poblat de Es Castellàs des Caparrot de Forma: 31S 600517 4411105
Poblat de Biniparratx Petit o Biniparratxet: 31S 604061 4411691
Talaiot de Talaia de Binixíquer: 31S 601022 4414244
Cova d'en Xoroi: 31S 596892 4413454
Santuari de Na Comerma de sa Garita: 31S 595070 4416932
Roques Llises: 31S 595112 4416959