Pintures a Sant Fruitós de Bages

Avui, hem quedat amb en Manolo, la Fina, el Javier i la Glòria, per anar a visitar unes pintures al Bages, concretament a Sant Fruitós. Per veure aquesta meravella és ben fàcil, i de ben poc caminar... com a molt cinc minuts i per camí ample.

En principi i sortint de Cardedeu, prenem el cotxe tot anat per la C-17, fins a arribar a l'alçada de Vic on prenem la C-25 en direcció Lleida i fem uns 35 quilòmetres... lloc on ens trobarem amb una elevació de la carretera per creuar la C-16. En aquest punt ens sortirem de la C-25 per la sortida 141B, i, en poc més de 3 quilòmetres, ens tornem a desviar, aquest cop per la sortida 54, i emprenem la carretera de Vic (N-141C) direcció Sant Fruitós.

Ja dins el poble, ens desviem a l'esquerra per la carretera de Les Brucardes, que al poc creua la C-16. Un cop travessada, topem amb una gran urbanització, de nom, evidentment, Les Brucardes, per la que farem via vers el seu extrem més sud-oest. Gairebé tocant el riu Llobregat, al carrer Riu d'Or trobem una zona habilitada per a aturar el cotxe i amb un cartell indicatiu a les pintures de Les Brucardes.

Deixem el cotxe i ens posem a caminar per l'ample camí que fa un xic de pendent, al final d'aquest camí, que no arriba a 200 metres, virem a l'esquerra. En aquest punt no emprenem pel camí més principal, sinó que baixem com si volguéssim anar a la llera del riu per un altre ample camí a la dreta d'aquest. Aquest camí ens duu, directament i en només 90 metres, a les pintures.

Aquest és el roc que conté les pintures des de darrere de la tanca que hi han fet. Es tracta d'una balma de 6 metres de llargada per 2 metres d'alçada.

I aquestes són les pintures, on hem encerclat les figures per a facilitar-ne la identificació:

Les va descobrir un escalador, el març de l'any 2016, que ràpidament va informar a l'Ajuntament de Sant Fruitós. Avui en dia, són declarades per la Generalitat com a BCIN, emmarcant-les dins de les pintures d'art esquemàtic existents a Catalunya. A més, tot i que es van descobrir posteriorment a la proclamació de les pintures rupestres de Catalunya com a Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, s'han incorporat a aquesta llista.

Segons el planell informatiu existent al costat de la tanca, hi ha 11 figures, de les que vam distingir clarament unes quantes.

La primera que vam veure clarament va ser un espectacular estel·liforme de 11.60 centímetres d'amplada per 14.10 d'alçada.

Després, just a sota seu a la part dreta, un quadrúpede de classe gairebé impossible de determinar, que segons el rètol fa 14.90 centímetres de llargada per 5.10 d'alçada a l'abdomen d'un suposat cèrvid.

Al seu costat, tot desviant la mirada poc més a la dreta, veiem clarament un altre animaló, en el que es distingeixen clarament les banyes. Segons el rètol, és un caprí de 8.50 centímetres de llargada.

Llavors, vam veure el munt de barres que hi ha pels voltants d'aquestes figures, per sobre, per sota i encara més a la seva dreta.

Les 11 que hi ha no les vam trobar, però val a dir que érem darrere de la tanca... segur que si ens haguéssim pogut apropar més, les hauríem vist.

Aquestes pintures són datables, segons la Generalitat, entre el Neolític i l'Edat del Bronze, vers el 2500 - 1500 a.n.e.

Després, tot tornant a la C25 i sortint cap al nucli de Fals (sortida 123), al terme municipal de Fonollosa, per visitar l'ermita romànica amb vestigis prerromànics de Santa Maria del Grau, on a els boscos del voltant vam trobar gran quantitat de restes d'era medieval: La primera un plat de molí.

Després, em vaig fixar des d'on estava fent la foto, i, sorpresa, traient la fullaraca, vaig trobar un forat prou profund i ben arrodonit... penso que per encabir-hi un tronc o quelcom així, que seria "part de la maquinària" del plat i al seu costat un rebaix en angle de 90º, que no sabem per a què es deuria d'utilitzar. I seguint pel caminoi, pocs metres més i endinsant-nos al bosc de l'esquerra, vam veure altres rebaixos en angle recte prou més profunds que el primer.

També al bosc que hi ha just al costat de la capella, vam veure un possible menhir caigut, que al poc el vam catalogar com a antiga fita de terme quan vam veure a pocs metres la fita moderna.

Finalitzada aquesta interessant visita i amb els nens k.o. al cotxe, tornem cap a casa, que els dies comencen a ser molt curts.

Coordenades:

Pintures de les Brucardes: UTM(ETRS89): 31T, 406927, 4620767 

Poblat a l'Urgell

Aprofitant el cap de setmana dels Ibers i que feia un dia molt bo, ens posem en marxa cap a terres de l'Urgell, a Lleida. Concretament, anem vers el terme municipal de Verdú, al poblat iber d'Els Estinclells.

Per arribar al poblat, prenem la LV-2021 des de Verdú en direcció a Sant Martí de Maldà i, a uns 5.1 quilòmetres, trobarem un desviament a la dreta, que duu clarament al turonet on es troba el poblat iber. Seguint aquesta pista asfaltada, a uns 350 metres, veurem un nou desviament a la dreta, aquest ja sorrenc, que ens aproparà en pocs metres a les portes del poblat.

La imatge que hem inserit mostra un gruixut mur (reconstruït) i diverses estances enganxades a ell, una imponent cisterna, una rasa de la que encara no s'hi té vinculada una funció, diverses sitges i, a la part exterior, a la banda oest del poblat, hi ha un fossat, per augmentar l'efectivitat defensiva del recinte en aquest punt en concret.

Imatge extreta de somsegarra.cat

Com es veu, a l'extrem nord-oest hi ha l'accés al poblat... en aquest punt, la muralla és doble, i davant seu, probablement, hi havia un pont per creuar el fossat exterior.

En aquesta fotografia no es mostra (només es veu un petit tros de mur), però a la banda est del poblat, hi ha cinc estances, després de la rasa, un xic per sobre de l'amuntegament de rocs que es veu a la imatge i enganxades a la muralla exterior del recinte. Segons ens van comentar els arqueòlegs que estaven fent la visita, eren les estances dedicades a tenyir la roba, o segons documentació que hem trobat, la barriada humil del poblat.

Vist amb mirada d'ocell, s'intueix la continuació d'aquesta muralla, tot i que a la part més al sud del poblat sembla com si comencés a fer el tancament d'un oval perfecte. Mirant-ho amb el Google Maps, i sota la nostra opinió, ens sembla que s'entreveuen restes d'aquest mur, que no fa la idealitzada estructura mental que tenim d'un poblat, sinó que abasta gran part de la plana superior del monticle. Talment com el dibuix següent:

Idealització del poblat segons el dibuixant Francesc Riart

Tot i que també hem trobat planimetries del poblat, amb estil més típic de l'edat Ibera.

Imatge extreta del web lacetans.org

Aquest jaciment, de quasi 3000 metres², fundat a la segona meitat del segle III a.n.e. i utilitzat fins vers el 200 a.n.e., ha estat excavat ininterrompudament des de l'any 2002 fins al 2014, sota la direcció de David Asensio Vilaró i Jordi Morer de Llorens. Segons ells, l'abandonament del poblat sembla ser "força coherent i homogeni". D'aquest jaciment ja es tenia constància a principis del segle passat, quan van fer la carretera que va de Tàrrega a Sant Martí de Maldà.

Per aconseguir una millor explicació del poblat, ja que és prou complex, farem com si anéssim a peu i donéssim la mateixa volta que vam fer el dia de la visita... en entrar al poblat fortificat, a la dreta, volta per la part sud d'aquest i acabem per les cases del barri humil o l'adoberia.

Entrem al nucli tot creuant el fossat que va de sud a nord i que consta d'uns 48 metres de longitud, una amplada de 5.50 metres i una fondària de 1.70, amb un mur a la seva paret interior (la que queda més propera als hàbitats). En creuar-lo, veiem la muralla, prou contundent, la veritat, amb un gruix de 1.20 metres, construïda externament amb blocs calcaris de grans dimensions (0.43 per 0.85 metres de mitjana), i internament amb un farciment de terra i pedres de petites i mitjanes dimensions.

A la següent fotografia, veiem en primer terme la paret del fossat, i darrere seu el reconstruït mur.

Just a l'entrar, tal i com es pot veure en el dibuix de Francesc Riart, hi hauria una torre, per donar suport defensiu en aquest punt, que seria el més vulnerable de la fortificació.

Un cop dins el poblat virem a la dreta i veiem la bateria de cases principals del nucli.

Al poblat, s'hi ha identificat un total de 27 estances, 4 d'elles incendiades. Algunes són de certa complexitat constructiva, i força grans, uns 50 metres², nombre que cal duplicar tenint present la planta superior. Pel que sembla, el barri més residencial devia d'estar situat on les cases són més a prop de la bassa... fins i tot, algun autor arriba a afirmar que molt possiblement devia de ser la zona de comerç i fires de bestiar de la contrada.

Planta general d'Esticlells, amb detall dels recintes cremats,
imatge de David Asensio Vilaró del estudi del poblat per part del CEP

Davant d'elles es troba la cisterna, que per les dimensions sempre criden més l'atenció que les sitges. Aquesta és de forma ovalada i consta d'una longitud de 8.30 metres i una amplada de 6.60 metres, amb una fondària màxima de 2.35 metres.

Just al costat, podem veure les restes del carrer, empedrat des de la casa 1 a la 3, i que separava les cases de la cisterna i l'espai central. Aquest carrer donava accés a totes les cases de l'oest i sud del poblat i feia una amplada d'entre 2.5 i 3.5 metres.

La cosa més sorprenent d'aquest carrer va sorgir quan el van excavar, ja que tot i l'arrasaments d'ell, es van trobar en gran estat de conservació, materials trencats "in situ", tals com àmfores, vasos cervesers, petits bols, gerres de nanses de cistella, etc., i un gran nombre de negatius d'estructures, d'estil sitja i forats de pal.

Seguim el recorregut endintsant-nos a la zona sud del poblat, veient més estances i diverses sitges, que segons els arqueòlegs del CEP, eren construïdes, dimensionalment parlant, per l'autoconsum de cereals del poble.

Un xic més enllà, trobem una rasa, de la que els arqueòlegs encara no tenen clara la seva funcionalitat, però, el que sí queda clar, és que no és natural... segons les investigacions sofertes, és igual d'antic que el mateix poblat; de fet, a la imatge inserida de somsegarra.cat, la primera de l'entrada al blog, es veu una gran sitja al vell mig d'ella.

Aquesta rasa fa 28 metres de llarg, 6 metres d'ample i una fondària de 65 centímetres, dividint el poblat de sud a nord a la seva banda est. Sembla, que separi les cinc estances d'una sola habitació, de la resta... cosa probable si realment fossin adoberies, ja que farien força mala olor, ara no sé com separarien aquestes estances de la resta del poblat... una altra muralla?... amb una sitja a la base!! No sé, per més que li donem voltes, no li trobem una clara funcionalitat.

Com hem dit abans, parlant de les edificacions petites, els arqueòlegs ens van dir que el més segur, és que aquestes estances, suposades adoberies, es trobessin fora del poblat, cosa que es contradiu amb el dibuix de Riart, i amb altres planimetries que hem trobat.

Planimetria segons la periodista Anna Sàez (Ruta dels Ibers)

Per últim, ens aturem a veure les cinc estances petites o adoberia, realment molt més senzilles, formades, com també hem dit abans, per una sola habitació.

Ara ja sortim del poblat fortificat d'Els Estinclells, una visita molt interessant... per nosaltres i per als nens, que de nou s'ho han passat "teta": aquests acabaran sent arqueòlegs o així, de fet, juguen a construir dòlmens i menhirs a casa.

Coordenades:

Els Estinclells: UTM(ETRS89): 31T, 341216, 4606829

Megàlits a Vilanova de Meià I

(Dir que amb el temps hem anat avançant prou a aquesta zona, i també se n'han descobert de nous. Per tant, el més factible per a preparar una bona excursió cultural és entrelligar les publicacions de Vilanova de Meià, ja que quasi tots parteixen del camí a Rúbies).

Sortint de Seró, anem a dinar a Artesa, i, tot seguit, ens dirigim a Vilanova de Meià per la L-512, tot passant pel Pont d'Alentorn, que, com el seu nom indica, té un pont sobre el riu Segre. Seguim tot recte fins a trobar el desviament cap a Vilanova de Meià a la nostra esquerra (LP-9132), passarem Alentorn i seguirem rectes uns quilòmetres fins a Vilanova. En arribar al poble, es creua amb una altra carretera (LV-9131), cap a l'esquerra vas a Santa Maria de Meià i cap a la dreta, que és per on anirem, al nucli del poble. Nosaltres, però, el passarem de llarg tot sortint del poble i continuarem per aquesta pista asfaltada endinsant-nos per les cingleres i muntanyes. Havent passat el quilòmetre 3, girarem a la nostra esquerra per una pista sorrenca amb direcció el poble abandonat de Rúbies, l'ermita de Meià i la Pedrera entre d'altres.

Ara ja és tot recte per aquesta pista, per la qual anirem deixant alguna casa al seu costat, creuarem algun camí atrotinat i passarem per davant del megàlit de Sòl Joaquim, que no vam veure, perquè és a uns metres de la carretera, però el vam visitar de baixada. Just abans de començar a pujar vers el Pla de la Gallina (més o menys devem portar uns 4.4 quilòmetres de camí), veurem un camp tancat a la nostra esquerra amb una petita entrada, on deixarem el cotxe.

A peu, anem paral·lels al tancat, trobant el que sembla un camí per als tractors, que baixa al que deu ser rierol en èpoques de pluja, el creuem i fem una forta pujada cap el següent coll. Un cop a dalt, seguint el camí de tractors a l'esquerra, trobarem a la dreta d'aquest, entre arbrat, el megàlit de la Lloella del Llop I.

A aquesta cambra pirinenca se li suposen unes mides de 1.60 metres de llarg, per 1.80 d'ample i hi ha documentades dues excavacions; una l'any 1972 i l'altra el 1981. Segons la documentació pertinent, a aquestes excavacions s'hi va extreure: diferents ceràmiques d'edat prehistòrica i del segle XVIII, que reafirmen la seva utilització com a aixopluc de pastors, 6 denes de càrdium, un parell de puntes de cap de ferro, diferents peces d'ornamenta de bronze i tres incisius humans.

Inserim un dibuix de les restes recuperades de l'estudi de Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura-Morera. 

Extret de "Los sepulcros megalíticos de Vilanova de Meià"

Se li estima una datació del Bronze mig - final, entre el 1500 i el 650 a.n.e.

Un cop fetes les fotos i tota la pesca, tornem al camí "tractoril", i en la mateixa direcció i a uns 120 metres, també a la dreta, dalt d'un turó, buscarem el dolmen de la Lloella del Llop II.

En aquest sepulcre de tipus cambra pirinenca, la datació atorgada és exactament la mateixa que la del seu company d'un xic més amunt, i també té dues excavacions documentades (els mateixos anys que el Lloella I). En elles, s'hi va trobar divers material ceràmic de diferents tipologies, tres dentàliums, diverses peces decoratives i variades peces d'ornament personal de bronze i una de plata.

De nou, inserim un dibuix d'algunes les restes recuperades al sepulcre, de l'estudi de Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura-Morera.

Extret de "Los sepulcros megalíticos de Vilanova de Meià"

El sepulcre amida 2.10 metres de llargada per 1.60 d'amplada.

Amb aquestes dues visites, decidim cercar el dolmen del Pla de la Gallina tot seguint el què dèiem que devia ser un rierol en èpoques plujoses... al poc ens rendim... les coordenades ens ho senyalitzaven, certament bastant lluny i els dies no són encara suficientment llargs.

Així doncs, tornem al cotxe i tirem cap avall, aparcant un quilòmetre i mig després, just abans d'un revolt a l'esquerra. A uns 15 metres a la dreta del camí, a aquesta corba trobarem el dolmen de Sòl Joaquim.

Estem davant d'un altre dolmen simple de tipus cambra pirinenca, amb unes dimensions de 1.96 de llarg, per 1.10 d'ample.

Inserim una planimetria del sepulcre feta per Jaume Camats.

Extret del web sigmascorpii

També ha rebut dues excavacions; la primera furtiva, i la segona vers l'any 1982, que documenta unes troballes de diferents peces ceràmiques, nou peces de collaret de petxina perforades, acompanyant diverses restes òssies i dentals humanes.

Per avui, n'hi ha prou, que ja queda poc Sol, així que marxem a Vilanova de la Sal, on tenim l'allotjament, a veure com perd el Barça la final de la Copa del Rei de bàsquet... què hi farem!

Dia 8 de Setembre del 2019.

Tornem a la zona després de fer unes vacances de rutes dolmèniques per França, on vam ser a dos departaments, i a l'Alt Urgell. Entrem pel mateix camí que havíem agafat fa 4 anys i aturem el cotxe quan veiem la primera pista que surt a la dreta, uns 750 metres abans d'arribar a Sòl Joaquim; és un desgastat camí que antigament devia de ser rodat i que arribava a la font de Paüs, a peus de la Serra del mateix nom. A peu, ens endinsem per ell poc més de mig quilòmetre, on després d'un gir a l'esquerra i un pendent, trobem, a la nostra esquerra i dins del bosc a pocs metres de la pista, el dolmen de Paüs.

Pel que hem trobat sobre aquest antic sepulcre, no té cap excavació oficial documentada, ja que fa relativament poc que s'ha localitzat. Ho van fer membres de l'Associació Cultural "La Roureda", seguint informacions de Ferran Sánchez Agustí.

Aquest sepulcre d'estil cambra simple té unes dimensions internes de 2.65 metres de llarg per 1.08 metres d'ample.

Dibuix extret de l'estudi "Sepulcres Megalítics del Montsec", de Jaume Camats, de l'Associació Cultural la Roureda.

Extret de "Sepulcres Megalítics del Montsec"

L'alçada, així com la seva morfologia exacta i la seva orientació, són impossibles de determinar degut al seu malmès estat de conservació. No és visible cap resta de l'obra tumular.

Un xic més a la dreta, veiem estintolat a terra, el que innegablement era el menhir senyalitzador del sepulcre.

No consta cap estudi del monòlit, almenys cercant per internet, però tenim la certesa de que és un antic menhir, ja que ho hem comentat amb diverses persones que es dediquen al món del megalitisme, ja sigui de forma professional com a afeccionats del tema, i tots coincidim en la seva autenticitat. Inclús tenia per algun lloc les seves dimensions, però ara no les trobo.

Visita acabada, tornem cap a casa, que demà comença la rutina!

Coordenades UTM(ETRS89):

Lloella del Llop I: 31T 334389 4652905

Lloella del Llop II: 31T 334583 4652758

Sòl Joaquim: 31T 335621 4653003

Paüs: 31T 335978 4653139

Menhir de Paüs: 31T 335979 4653144

Dòlmens i hàbitat al districte de Pamiers I

Segona i última ruta per l'Ariège francès, aquesta vegada prop de l'impressionant cova de Mas d'Azil, per on precisament començarem la jornada.

Després d'esmorzar, sortim de La Bastide de Sérou (La Bastida de Seron en occità) per la D-117 cap a Saint Girons i ens desviem cap a Le Mas d'Azil uns 5 quilòmetres després per la D-15. Al poble de Le Saret, la D-15 mor a la D-119 i girem llavors a la dreta, seguint de nou cap a Le Mas d'Azil. Avançant uns 3 quilòmetres més, ja veurem l'accés a la cova i un aparcament a la dreta on deixarem el cotxe per a acostar-nos-hi caminant.

La cova ha estat formada pel pas del riu Arize durant milers d'anys i té una longitud actual de 420 metres per una amplada mitjana de 50 metres. El seu accés des del sud, és dir, des d'on veníem, fa 51 metres d'alçada per 48 d'amplada.

El jaciment arqueològic va ser descobert el 1857 quan es va començar a excavar per a construir-hi una carretera imperial. Va ser estudiada inmmediatament, i durant 40 anys, pel mossèn Jean-Jacques Pouech, oriünd de la zona, qui es va centrar en estudiar els ossos fòssils, principalment els de la Sala anomenada del Teatre, i en fer el mapa de la cavitat. Anys més tard, Félix Garrigou va recopilar la informació en un article que va fer que la gruta fos coneguda arreu de França. Després d'una inundació l'any 1876, fou excavada de nou per Félix  Regnault i Tibulle Ladéveze.

La llista d'arqueòlegs que ha passa per allà és inacable, ja que la cova té restes d'haver estat hàbitat, lloc d'enterrament i té pintures i gravats. Per esmentar-ne alguns més, Édouard Piette va seguir investigant a la Sala del Teatre, l'anomeanda Rotonda i el forn Piette. Henri Breuil, evidentment, es va centrar en pintures i gravats. Aquests treballs van permetre determinar una nova època dins del Paleolític, l'anomenat període Azilià, de connexió ja amb el Neolític.

Posteriorment, ja als anys 1930s, el matrimoni Péquart estudia la galeria Flint, que va esdevinir un dels hàbitats més importants del Magdalenià (cap el 12000 a.n.e.), i van trobar un crani humà que van anomenar Magda.

Durant els anys 1960s i 1970s, la cova ha estat de nou excavada i segueix sent explotada actualment pel grup Inrap i la Universitat de Toulosse.

Entre el material arqueològic trobat, hi destaca un propulsor de 32 centímetres de longitud fet en cornamenta de ren i decorat amb un cervató sobre el que hi ha un ocell a la seva cua. Va ser trobat pel matrimoni Péquart el 1940, quan estudiava la galeria Flint. Els propulsors s'utilitzaven per a augmentar la potència de tir dels projectils de caçadors i sovint estaven decorats com aquest 

Pel que fa a l'art parietal, hi ha pintures d'animals i motius geomètrics a la Sala Breuil, gravats d'animals a la Galeria dels Rens, més animals a la Sala del Forn i una curiosa vulva gravada a un passadís de difícil accés.

La gruta és monument històric francès des del 1942 i és visitable. El camí a peu que s'ha de fer està amenitzat per una línia cronològica de les diferents èpoques prehistòriques indicant els jaciments més impotants de la zona.

Retornem al cotxe, i ara travessarem la gruta amb el nostre vehicle per a arribar al poble de Le Mas d'Azil. Seguim per la D-119 fins el poble de Sabarat, on, just després de passar per un pont de pedra sobre el riu l'Arize, girem a la dreta. Passem per davant de l'ajuntament, i girem de nou a la dreta després de fer 80 metres, prenent una pista asfaltada que indica dolmen i que es diu Route du Dolmen. Seguim 1800 metres més sense deixar la pista principal per a arribar al mas de Peyré. Poc abans d'arribar al mas, deixem el cotxe sense molestar i a la dreta veiem un tros de prat que no té tanca. Ens endinsem per aquest bosc uns 200 metres per a trobar fàcilment el dolmen de Peyré.

El considerat semidolmen (o el que seria un paradolmen per nosaltres) fou excavat per Jean-Jacques Pouech el 1964. A aquesta excavació, sorgiren destrals polimentades, ganivets, cisells, pedres de molí, raspadors i martells.

Mesura 2.90 metres de longitud per 1.10 d'alçada.

Tornem al cotxe i desfem el camí fins Sabarat, on prenem de nou la D-119. Després de 3.7 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a Gabre per la carretera D-1A. En arribar a aquesta població, girem per l'únic camí que va a l'esquerra i avancem 560 metres fins a trobar un cartell que indica el dolmen seguint un camí a la nostra dreta. Ja a peu, recorrem 130 metres per aquest camí i ja veurem el dolmen a la nostra esquerra, a uns 10 metres. Es tracta del dolmen de Coudère o Goudère.

Com veieu, és un dolmen difícil de fotografiar que es troba soterrat, així que podem afirmar que conserva el seu túmul. La llosa de coberta va ser desplaçada durant l'esmentada excavació del 1864. Mesura uns 2 metres de longitud.

També s'anomena Pierre de Sant Martin, ja que diu la llegenda que el sant fou enterrat aquí.

És monument històric francès des del 1889.

Retornem al cotxe i anem a pel tercer megàlit de la jornada, ara de nou cap a Le Mas d'Azil per la D-1A. Aquesta carretera acaba a la D-119, punt on anem a l'esquerra cap a l'esmentada població. En 1.4 quilòmetres, ja al mig del poble, trobem una cruïlla de 5 carrers i prenem el segon de la nostra dreta en direcció "Dolmen". 115 metres després, girem obligatòriament a la dreta i avancem fins passar el pont sobre el riu l'Arize, on girem a l'esquerra en direcció "Dolmens" entre altres indicacions. Seguim la pista asfaltada 1.6 quilòmetres i girem a l'esquerra a una corba cap a la dreta, de nou en direcció "Dolmen". Avançant 450 metres, passem pel mas Cap del Pouech i arribem al dolmen del mateix nom, que ens queda a uns 20 metres a la nostra esquerra.

Aquest dolmen simple mesura 1.70 metres de longitud i té una amplada que va del 1.00 metres a la capçalera a 1.12 metres a l'entrada. L'alçada interior és de 1.37 metres.

Com els anteriors, va ser excavat el 1864 pel mossèn Pouech, que va trobar ossos humans. A principis del segle XX, va ser excavat de nou pel mossèn Breuil, que va trobar més ossos. No tenim clar a quina de les dues excavacions (o bé a les dues) es van trobar peces de sílex, que van permetre datar el megàlit a l'edat de Bronze (vers, el 1800 - 800 a.n.e.). També es van trobar restes que permeten confirmar la seva reutilització a l'època gal·lo-romana.

Una vegada visitat el megàlit, ens vam intentar acostar al dolmen de Brillaud, a només 3.5 quilòmetres, però havíem de recòrrer els últims 1.3 a peu i començava a ploure, així que el vam deixar per a un altre moment, pensant que podríem intentar-ho de nou abans de marxar... no va ser així.

Bé, no ens resistim a marxar sense veure més dòlmens de la zona i a prop n'hi ha un al que arribes en cotxe, així que anem directes cap a ell! Una vegada més, desfem el camí i anem a Le Mas d'Azil i ara tornem a passar per dins de la gruta tot seguint la D-119. Poc després, passem pel poble de Maury i després girem a la dreta cap a Camarade per la D-15. Passant de llarg el desviament cap a aquesta població, 1 quilòmetre després trobem a la dreta el desviament cap al dolmen de Couminge. Deixem el cotxe 750 metre més endavant i seguim a peu 150 metres per la pista de l'esquerra. Just després de passar la segona casa que trobem, girem a la dreta i caminem uns 35 metres per a trobar el dolmen de Commenge o Couminge com deia el cartell anterior.

Mesura uns 2 metres d'alçada, mentre que la seva llosa de coberta fa 3.00 per 2.50 metres. Aquesta descansa sobre dues lloses verticals.

El 1989 va ser restaurat per A. Alteirac amb l'ajut dels bombers de Pamiers quan es trobava en un estat ruïnós després de ser gairebé destruït durant els anys 1930s.

Tot i que ara ja torna a fer sol, com a banda del dolmen de Brillaud ens en faltem més per la zona, recollim per avui i anem cap a l'allotjament, que els nens (i els grans) s'han guanyat una estoneta de relax i un banyet a la piscina.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova del Mas d'Azil: 31T 366025 4769671

Peyré: 31T 368878 4772081

Coudère o Goudère: 31T 371050 4770905

Cap del Pouech: 31T 365494 4771029

Commenge: 31T 360719 4772494

Megàlits al districte de Foix I

Primera visita megalítica a aquest departament francès. Nosaltres, que veníem del departament de Pyrénées Orientales tirem direcció Andorra, però no hi entrem ens desviem poc abans d'entrar al principat, vers la nostra dreta direcció Foix, per la N-20.

Arribarem a Foix, un cop vistos els megàlits... Foix es parada obligada per ma família, ja que som descendents de Caterina de Foix, per part de la meva àvia materna.

El primer que veurem és el menhir de Savignac, al poble que li dona nom. Hi arribarem a ell seguint la N-20 fins poc després del quilòmetre 77 on girarem a la nostra dreta per un desviament, al poc de anar per ella toparem amb una rotonda, en la que prendrem la primera sortida, rodant ara per la Route d'Espagne que seguirem 1.1 quilòmetres, lloc on girarem a la dreta pel carrer Quartier du Couzillou. Als pocs metres ens trobarem que sóm a una zona de aparcament amb un parc infantil a la dreta, aquí aturem el cotxe. A l'alçada de la fí del parc infantil, i a l'altre banda del carrer, trobarem el roc.

Aquest menhir no es localitza al lloc on va ser plantat, ja, que segons hem sabut, es trobà ben a prop de la N-20, i, a diferència de la gran majoria de menhirs que no tenen restes associades, a aquest s'hi va trobar una destral de pedra polida. Sembla més aviat petit, però segons els estudis arqueològics als que hem pogut accedir amida un total de 1,75 metres i consta d'un ample d'entre 75 i 80 centímetres.

Cristianitzat i florejat, ara es localitza en aquest aparcament-plaça del poble de Savignac-les-Ormeaux.

Després de jugar una estona al parc amb els nens, ens disposem a veure el primer sepulcre del dia el de la Cabane de Roland. Per arribar-hi, tornem cap a la Route d'Espagne i la seguim vers la nostra dreta, seguint la mateixa direcció que abans. Als 750 metres, girem a l'esquerra seguint la D-44 que passa sota les vies del tren i la seguim 6.1 quilòmetres, lloc on trobem una pista sorrenca que surt a la nostra dreta. En aquest punt deixem el cotxe. A peu, seguim per la pista sorrenca fins a topar-nos amb una porta metàl·lica que ens barra l'accés a una casa... davant d'aquesta porta, girem cap a la esquerra, i veurem, muntanya amunt i enganxat al filat de la casa un corriolet, que ens durà en uns deu metres al sepulcre de la Cabane de Roland.

Fou descobert casualment l'any 1909 per Hippolyte Marcailhou d'Aymeric, que creiem era un escriptor de la contrada, a una de les seves excursions.

El sepulcre de la Cabane de Roland, o de Tignac, també és conegut com a Sizet, que és la barriada de Tignac on es troba. Es tracta d'un dolmen simple, fet de gneis, i que conserva una alçada de 1.10 metres, amb una coberta que mesura 2.10 metres de longitud per 1.90 metres d'amplada.

El sepulcre, es localitza a 1090 metres d'alçada; normalment no mencionem res de l'alçada del megàlits, però sobre aquest si que ho fem, ja que, aprofitant l'avinentesa, hem trobat un estudi que col·loca els alts megàlits dels Pirineus dins d'una ocupació estacional al Neolític. Aquest estudi inclou jaciments megalítics tant de la banda catalana, com de la banda francesa dels Pirineus. Mencionem aquest estudi, perquè no ens consta cap tipus d'excavació arqueològica que ajudi a col·locar-lo temporalment, pel que podria restar sense investigar.

D'aquí, ens dirigim més al nord, anem a visitar el sepulcre de La Peyrogall o d'Amplaing. per arribar al últim megàlit del dia. Tornem a la N-20 i la seguim en la direcció que portàvem abans tot creuant el nucli de Tarascon i seguim rectes fins a la sortida 14, que va direcció Mèrcus, Arignac i Amplaing.

Just sortir, ens trobem una rotonda, en la que seguim la marxa per la primera sortida, emprenent la N-20A, que passa per un pont la N-20. Tot just creuada, trobem una nova rotonda, on la primera sortida et retorna a la N-20 en direcció contrària... nosaltres agafem la segona, direcció Amplaing i Foix per la D-8. Havent passat el desviament a la coneguda cova amb pintures rupestres de Niaux, aquesta entra al nucli de cases del que suposem és una barriada de Mèrcus i, en pocs minuts, emprenem el primer carrer cap a l'esquerra. Als 40 metres, tornem a virar a l'esquerra prenent la Chemin du Communal. Uns 250 metres més tard, deixem aquesta seguint un desviament a l'esquerra, que en 125 metres ens aproparà al megàlit.

D'aquest megàlit en sabem ben poc, només les seves dimensions i que quan el van trobar no tenia restes de túmul

Buscant informació del sepulcre, hem trobat, com ja ens imaginavem, que aquest ha estat replantat en aquest camp. Va ser retirat del seu lloc original l'octubre de l'any 1991, per l'adequació de la carretera 8, a la ciutat d'Amplaing. No ens queda clar si el volen tornar a posar al seu lloc d'origen, però podria ser que algun dia ho fessin, ni si aquest és l'original... per les fotografies antigues ens sembla que és més gran... sense opinar sobre els rocs.

https://www.megalithic.co.uk/article.php?sid=9578

Les dimensions de la llosa de coberta són 2.10 de llargada per 1.60 metres d'amplada, i reposa en dos pilars de 0.80 metres d'alçada.

Amb aquest, donem el dia megalític per acabat i anem vers l'allotjament passant per Foix,  demà més.

Coordenades:

Menhir de Savignac : UTM(ETRS89): 31T, 403299, 4731378

Cabane de Roland: UTM(ETRS89): 31T, 400907, 4733949

La Peyrogall o d'Amplaing: UTM(ETRS89): 31T, 387175, 4748917

Dòlmens i inscultures al districte de Prades XII

Aquest 2019, les vacances han trigat en arribar perquè amb el canvi de pis que vam fer a finals de juliol, ens hem passat el mes d'agost ubicant-nos al nou domicili mentre treballàvem. Però, a la fi, comencem vacances. Com no disposem de gaire pressupost, hem preparat un recorregut per l'Alta Cerdanya, Ariège, l'Alt Urgell i la Noguera fent servir caixes regal (sempre ens cauen per Reis i en teníem un parell per gastar) i acabant a l'alberg de la Guàrdia de Noguera aprofitant el programa Vacances en família.

Doncs bé, començant per l'Alta Cerdanya, ens desplacem al poble de Vallcebollère (Vallcebollera en català) per anar a veure el dolmen compost de la Jaça Gran i els gravats que l'envolten. Ens dirigim a aquesta població per la D30 i, uns 40 metres abans del punt quilomètric 14, prenem la pista que surt a la nostra esquerra cap a la Gite Panda (hem de parar atenció per a no passar-nos). La seguim amb precaució durant uns 3400 metres i deixem el cotxe a una zona ampla per a finalitzar el recorregut a peu enfilant-nos cap el cim de la muntanya per un camí poc definit (però com no hi ha gaire vegetació alta, no cal seguir-lo sí o sí, però recomanem dur GPS per a no desviar-nos de l'objectiu). Una vegada a la plana, a gairebé 1900 metres d'altitud, trobarem diversos conjunts rocosos amb gravats, una cabana de pastors abandonada, cavalls pastant i gaudint de les vistes, i el dolmen compost de la Jassa Gran.

El conjunt descobert per Pierre Campmajo el 1986 és un túmul de 15 metres de diàmetre, on es poden veure dues tombes fetes amb pissarra. A la foto inferior, la tomba I es troba en primer terme, mentre que es veuen a la seva esquerra un parell de lloses de la segona cambra.

El primer sepulcre es troba al centre del túmul. Té una cambra formada per cinc lloses amb unes dimensions de 2 metres de llarg per 1 d'ample. No es conserva la coberta, però poden veure's múltiples lloses al seu voltant que se suposa que cobrien el sepulcre.

La segona tomba es troba a la banda oest del túmul i està formada per una llosa a cada banda més una altra que fa de capçalera. La cambra és quadrada i fa 1 metre de costat.

No s'hi han realitzat excavacions, pel que no es pot datar amb certesa. La similitud dels sepulcres amb les cistes de Lo Pou i El Molí d'Eina fan aventurar-nos a dir que pertany a finals del tercer mil·lenni.

Tot seguit, anem a per les inscultures. En trobarem allà on el nostre criteri d'arqueòlegs ens digui... vull dir, que allà on hi ha un parell de roques amb pintes de tenir gravats, en trobarem. Nosaltres no les vam veure totes perquè es començava a fer tard per a dinar a terres franceses, però en vam fer un bon tastet. Si volem anar a preu fet, recomanable 100% dur GPS.

Per arribar a la que nosaltres hem considerat com a pedra I (o més aviat, conjunt de pedres gravades I), hem d'anar uns 40 metres cap a l'est.

El conjunt està format per dues roques en dos nivells amb cassoletes de diferents mides. La de més a l'esquerra té diverses cassoletes aïllades i una d'allargada ben fonda.

La de la dreta conté un mínim de dues cassoletes força profundes.

La nostra pedra II es troba a pocs metres cap el nord.

Si ens posem d'esquenes a aquests cavalls, la pedra que ens ocupa es troba just a continuació de la que sobresurt... és a dir, la que queda en primer terme.

Té un mínim de tres cassoletes prou visibles.

La pedra IV es troba just al costat est de la I i només té una cassoleta aïllada.

Finalment, la pedra III és, per a nosaltres, la més allunyada, i es troba a uns 125 metres de la primera. És la que costa més de veure, però es pot intuir una cassoleta aïllada molt a prop del centre de la imatge, un pèl a l'esquerra, i una altra de possible al primer quart vertical de la foto, força centrada.

Vist el curiós dolmen compost i els gravats que l'envolten (que, de ben segur, n'hi ha més), donem la visita per acabada. 

Coordenades:

Jassa Gran I: UTM(ETRS89): 31T, 419972, 4694615

Jassa Gran II: UTM(ETRS89): 31T, 419966, 4694615

Inscultures de Jassa Gran I: UTM(ETRS89): 31T, 420042, 4694600

Inscultures de Jassa Gran II: UTM(ETRS89): 31T, 420034, 4694618

Inscultures de Jassa Gran III: UTM(ETRS89): 31T, 420125, 4694558

Inscultures de Jassa Gran IV: UTM(ETRS89): 31T, 420048, 4694599