Dolmen a Montferrer i Castellbò III

Seguim el cap de setmana llarg a La Seu d'Urgell i avui fem una petita ruta amb el meu tiet Quim. Li agraden molt les muntanyes i els nens, pel que va decidir acompanyar-nos a aquesta molt fàcil ruta.

Partim des de La Seu, tot anant per la N-260 (eix pirinenc) direcció Montferrer. Un cop arribats a l'alçada del nucli, que ens quedarà a l'esquerra, ens desviem a la dreta direcció Castellbò, l'aeroport i Sant Joan de l'Erm. Per aquesta carretera, seguim tot rectes 3.9 quilòmetres, fins a trobar l'escapatòria a Vilamitjana, per la que seguirem poc més de 6 quilòmetres, passant el nucli anomenat tot deixant-lo a la nostra dreta, i creuant, al poc, un nucli de cases anomenat Castellnovet. Just sortint d'ell, deixarem el cotxe a una zona habilitada que hi ha tocant el bosc.

A peu, seguim per la pista que surt des d'aquí a la nostra dreta, tal i com hem arribat. La seguirem 1.3 quilòmetres, lloc on trobarem una bifurcació. Aquí cercarem un desdibuixat corriol que baixa a la nostra dreta i que porta, en uns 25 metres, al sepulcre de la cabana de Moros de Sarcèdol o cabana de la Sarraïna.

Segons part del GESEART, que, sortint de la zona habitual, va fer una visita al megàlit vers el 12 de juny de l'any 2006 i publicant l'estudi a l'Interpontes, es tracta d'una cambra pirinenca amb un túmul prou definit d'uns 9-10 metres de diàmetre, format per terra i blocs, tot i que no s'hi veu cap resta de l'anell peristàltic. La cambra sepulcral amida uns 2 metres de llargada interna i, a dia d'avui, les dues lloses laterals es troben al seu lloc original. La capçalera i la llosa d'entrada a la tomba resten caigudes cap a l'interior de la cambra barrejades amb el pedruscall existent. Pel que fa a la coberta, en sabem que amida 2.23 metres per 1.30, i que té un gruix de 50 centímetres.

Segons hem pogut saber, el dolmen fou desmuntat a la dècada dels 1980 per cercadors de tresors, i fou tornat a bastir cap l'any 2000. Potser va ser poc després de que el departament de cultura de la Generalitat el visités el mateix any 2000, ja que diu que només restava en peu una llosa lateral, i que a l'excavació que es va fer al jaciment no es va trobar res de res.

El sepulcre es coneix d'antic. De fet, en fan referència Lluís Maria Vidal el 1911, Josep Colomines el 1920 i Joan Serra Vilaró el 1927. L'últim fou l'únic que el va excavar, però no va trobar cap tipus de resta arqueològica.

En no haver-se trobat res de res arqueològicament parlant, la Generalitat data el sepulcre al Neolític final segons la seva morfologia, vers el 2500 a.n.e.

Amb això, tornem cap el cotxe, que portem tot el camí mirant el cel, amenaça pluja i millor tornar a casa dels tiets abans de que ens mullem.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cabana de moros de Sarcèdol o de la Sarraïna: 31T, 365196, 4690868

Dòlmens a Coll de Nargó III

Ruta molt i molt fàcil per a visitar dos sepulcres, que ja vam voler veure un cop, però se'ns va posar a ploure i vam haver d'avortar. Avui sí que els veurem tot fent una passejada.

Per arribar als sepulcres, partim del nucli d'Organyà, prenent l'Avinguda Santa Fe cap a Cabó i Montanissell. És el mateix carrer pel que vam començar la ruta de Dòlmens a Organyà i Cabó i, on als 600 metres, girem a l'esquerra direcció Montanissell, poble al que no arribarem, ja que aturarem el cotxe a una zona habilitada per a deixar-lo que hi ha a una corba a la dreta, com a un 1 quilòmetre d'arribar al nucli. A peu, seguim per l'asfaltat uns 75 metres, lloc on trobarem un camí a la nostra esquerra que va baixant vers les faldes de les muntanyes. A uns 300 metres, ens trobarem amb un espai des d'on surten o arriben diversos camins, nosaltres emprenem el de més a l'esquerra, que baixa pronunciadament pels vessants muntanyosos. Com a un 670 metres, enganxat al camí, per la seva banda esquerra, veurem dificultosament el tarter i part de les lloses del que sembla ser el dolmen de la Devesa del Roget II.

Com hem dit, no és fàcil de veure, sincerament vam intuir que era un megàlit perquè vam veure restes de pedruscall d'un possible túmul, més o menys a la ubicació on deia Serra i Vilaró...

i vam mirar intencionadament dins del brut emboscat on jo, en Marc, vaig veure les tres lloses que es poden veure del sepulcre... la Cris, les va veure més tard, quan li vaig recomanar el punt de vista... podria tractar-se d'una cambra pirinenca, o no? Aquesta amb la coberta estintolada vers el pendent d'un possible túmul.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, aquest megàlit data d'entre el Neolític final a l'edat del Bronze, entre el 2500 i el 650 a.n.e. (antiga datació per a nosaltres), tot i que degut al seu esfondrament no el van poder localitzar. És estrany, tot anant pel camí, ja es veu part del seu pedruscall, i a partir d'aquí hi ha poc marge per no trobar les lloses, i els experts de la zona també el donen com a desaparegut... haurem de parlar amb ells, aviam si anem errats i no és res de res.

Josep Colomines i Joan Serra Vilaró (qui el descobrir al 1920) el visitaren, però no l'excavaren, però, com hem dit, en donen una certa ubicació, partint des del germà I que veurem a continuació.

Seguint cercant informació, ja a casa, hem trobat un estudi de l'Institut d'Estudis Catalans dels anys 1915 - 1920, on documenten el megàlit. Les fotografies del sepulcre són molt antigues i no gaire aclaridores, pel que no ens ajuden a veure si ens trobem davant del perdut dolmen. Tot i això, ja esmenten que una de les lloses laterals es va trencar deixant caure la coberta, i també fan esment a uns rocs que podrien ser part del túmul. Pel que fa a la cambra sepulcral, en podem fer una reconstrucció per les dimensions de les lloses que l'I.E.C descriu. Podria mesurar internament 1.50 metres de llarg, 60 centímetres a la capçalera, i entre 70 i 90 centímetres d'alçada.

I ja com a última dada en Carreras i en Tarrús al seu últim llibre diuen que resta desaparegut a partir del 1927, quan el va visitar Colomines, i n'insereixen un croquis extret del seu estudi. També diuen que les coordenades que han trobat els porten a un aflorament rocós, i que segons certs arqueòlegs el dolmen hauria quedat colgat. Pel que no el troben i també el donen per desaparegut.

Extret de: El megalitisme a Catalunya, d'en Carreras i en Tarrús

Segons ells i basant-se a l'estudi de Joan Serra Vilaró, es tracta d'un dolmen simple amb una cambra sepulcral que amida interiorment 1.60 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 90 centímetres d'alçada. Segons els citats autors, el sepulcre fou bastit entre el Calcolític inicial i el bronze antic, vers 2700-1800 a.n.e.

Vist el suposat sepulcre, i pensant que un dia tornarem ben equipats, per a poder arribar a les pedres, i fer-hi una mirada d'a prop, seguim endavant pel camí una seixantena de metres i ens endinsem pel voral del camp conreat que hi ha, també a mà esquerra, trobant el sepulcre de la Devesa del Roget I a uns 25 metres del camí. Aquest megàlit està restaurat i és fàcil de veure.

D'aquest megàlit, descobert per Joan Serra Vilaró al 1920, sí hi ha quelcom més d'informació, però no gaire, la veritat. Només s'esmenta que Serra i Vilaró l'excavà recuperant minses restes òssies, i li atorguen una datació idèntica al germà. També diuen que les pedres del seu túmul han estat utilitzades per fer les feixes... i dono fe que és així.

L'Institut d'Estudis Catalans el va excavar trobant dos fragments de bronze i diversos queixals humans. També donen les dimensions de les lloses, amb el que podem fer la hipòtesi de què es tracta d'una cambra sepulcral de 2 metres de llarg, amb una amplada propera al 90 centímetres a la llosa de capçalera, i una alçada variable segons la llosa en què es recolza la coberta d'entre 90 centímetres i 1 metre.

En Carreras i en Tarrús aporten unes mides internes del sepulcre de 1.66 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 1.12 metres d'alçada, i segons ells es troba a l'interior d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre bastit a raó de pedres i terra. Pel que fa a la seva cronologia, ells el col·loquen en el temps com el seu immediat germà, vers el Calcolític - bronze antic, entre el 2700-1800 a.n.e.

Amb aquest sepulcre, acabem i tornem al cotxe emprenent camí a La Seu, que comencen a caure quatre gotes i anem a veure la família que tenim allà.

Coordenades UTM(ETRS89):

Devesa del Roget II: 31T 356400 4673365

Devesa del Roget I: 31T 356448 4673343

Possible paradolmen a Arenys de Munt

Ruta arqueològica molt curta i propera a casa, just a la comarca del costat a la nostra, al Maresme, en concret anem al terme municipal d'Arenys de Munt. Nosaltres vam emprendre la C-35, desviant-nos per la C-61 direcció Vallgorguina. Creuem el tranquil i bonic poble, seguint tot rectes, baixant de la part més alta, fins trobar la carretera BV-5031, per la que girem a la dreta direcció Sant Vicenç de Montalt. Tot anant per aquesta, en 4.4 quilòmetres, virem de nou a la dreta pel carrer els Ametllers i, en 280 metres, girem a la dreta prenent el carrer els Castanyers. Aquest empalma amb el de les Mimoses i, des d'aquest, surt a mà dreta el carrer Alzines, que ens apropa al possible jaciment i ens deixa a la part més alta de la urbanització.

Deixarem el cotxe al costat de l'última corba de l'últim carrer del conjunt de cases, i creuant l'asfaltat veiem un desdibuixadíssim corriol que s'enfila bruscament vers el turó de Vilanegra. Aquí és complicat, el millor és anar amb un GPS, però val a dir que el corriol molt desdibuixat que dèiem es veu un xic més clar a moments.

Al final trobarem el bonic, però només possible paradolmen de l'Infern.

L'única referència arqueològica que hem trobat és la del SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques) al seu libre; Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès, que va ser editat per Imma Bassols i Fernàndez, Daniel Daví i Sardanyà, Josep Oriol Font i Cot, Robert Lleonart i Casadevall, i Toni Lou i Martínez.

A ell, s'esmenta la curiosa geolocalització que té vers els grups megalítics del Montnegre i del Corredor, i es fa constància de que, l'any 1987, el mateix Lleonart, estudià aquest possible paradolmen, publicant-ne una fotografia i una planimetria. A partir d'aquí, és inclòs a diverses cartes arqueològiques de la zona.

Extret de Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs

Arquitectònicament parlant, es tracta d'una gran llosa recolzada vers dues més petites, que formen una estança gairebé rectangular. Davant d'aquesta cambra, Lleonart documenta un espai aplanat per mitjà de pedra en sec. A l'interior de la cambra, també es veuen petites pedres a la banda esquerra, que taparien l'espai que les roques naturals no tapaven originàriament.

A dia d'avui, no s'ha excavat, i tampoc es documenta cap troballa en superfície, ni al possible jaciment ni als seus voltants. A causa d'això, no es pot datar el possible jaciment, però per la seva arquitectura, si realment fos un paradolmen, es podria datar entre el Neolític final i l'Edat del Bronze final.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible paradolmen de l'Infern: 31T, 459439, 4606107

Dolmen, poblat i estela a Montblanc

Avui, aprofitant les vacances de Setmana Santa, anem a Montblanc, a Tarragona. Aquest bonic poble medieval és la capital de la comarca de la Conca de Barberà.

El terme municipal, a nosaltres ens donaria per unes quantes rutes, ja que a banda de la cista, les minses restes del poblat i les esteles, es documenten gravats, pintures (11 conjunts, declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1998), jaciments paleolítics, neolítics i de l'edat del Bronze. Però la seva geolocalització no és gaire apropiada per l'estat familar al que ens trobem, així que ens limitem a fer, aquesta vegada, allò més assequible.

Un cop a Montblanc, entrem al seu nucli medieval atravessant les maques muralles, dirigint-nos a la seva banda més alta, on es troben les restes del castell. Quasi arribant al cim, aturem el cotxe i ens dirigim al Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de les muntanyes de Prades (CIAR), que es troba al carrer de la Pedrera, aprofitant l'edificació d'una antiga presó (molt interessant tot plegat). Aprofitem per a comentar que s'ha de pagar una entrada assequible (es pot agafar un combinat amb l'altre museu) i no admeten targetes de crèdit.

A l'interior, podem veure unes quantes reproduccions d'aquest tipus de jaciment que li dona nom al museu, i, entre altres coses, hi són les esteles de Passanant en versió original.

Aquest prehistòric monument va ser descobert vers l'any 1965 per Enric Moreu-Rey, entre els termes municipals de Passanant i de Vallfogona de Riucorb. No sabem si es tracta d'un sol megàlit o de dos, ens ho hem trobat documentat de les dues maneres. A nosaltres no ens encaixa del tot, perquè tot i que els dos menhirs són de dibuix de la mateixa tipologia, no ens sembla veure una connexió entre un i altre, però s'ha de dir, que tenen el mateix gruix i que podria ser que no s'hagués recuperat una part de l'estela que les fes coincidir. També falta un tros del que sembla ser un ídol a la part superior.

Val a dir, que segons algunes informacions, alguns veïns de Passanant es van emportar certes pedres del conjunt, pel que ja comencem a parlar d'un monòlit, no de dos. Les pedres que es poden veure restaven en poder del seu descobridor, que les va donar al Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB) quan aquest va inaugurar el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre (CIAR).

Segons el departament de cultura de la Generalitat, les quatre lloses gravades encaixarien perfectament donant-li una longitud de 1.75 metres, 58 centímetres d'amplada i 33 centímetres de gruix al monòlit format per tres blocs, i del quart bloc amidaria 1.05 metres de llarg, 66 centímetres d'ample i 33 centímetres de gruix.

Tot i que no s'ha trobat cap sepulcre a les immediacions d'on es va descobrir, no es dubta a l'hora de documentar-la com a estela funerària, atorgant-li una datació d'entre el Neolític final o Calcolític, segons el CIAR, i de vers el IV mil·lenni segons la Generalitat, també Josep Tarrús i l'Enric Carreras, el col·loquen vers el Neolític final - inicis de Calcolític, vers el 3400-2700 a.n.e.. Al mateix terme de Passanant, hi ha la cista del Pla de la Sala, a la zona de Comalats, també datada vers el Calcolític.

Sortim del CIAR, i enfilem per caminois, la majoria habilitats, fins a arribar al cim del turó de Santa Bàrbara. Allà ens trobem quelcom estrany.

En teoria, veiem les restes d'un poblat iber de la tribu dels Cessetans anomenat el Pla de Santa Bàrbara, en el que es documenten uns primers sondejos entre el 1933 i el 1934 per part del Museu de Reus.

Com tenim el mala costum d'anar als jaciments sense saber exactament què hi ha, ens va sorprendre, però cercant informació, hem pogut saber que aquesta zona ja podria ser habitada a inicis de l'edat del Ferro, segons unes restes ceràmiques recuperades l'any 1985 en el procés d'adequació de la zona, tot i que el jaciment d'aquesta època es troba a la davallada del turó. Tot seguit, esdevingué un poblat iber, immediatament al costat de l'antic assentament del Ferro, però també hi ha documentat un castell medieval amb una ermita, a la part alta del petit cim. Segons hem pogut saber, es va utilitzar el rocam del poblament iber del Pla de Santa Bàrbara per a construir aquesta edificació medieval.

La documentació trobada ens indica que es tracta d'un petit poblat de només tres estances amb una llar de foc al mig, ara, per la orografia del terreny i tot el que si a bastit amb posterioritat, a saber si en el seu dia tot el puig era un poblat iber. Només vam poder admirar una maqueta i un dibuix en planta de tot el jaciment al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, i en ell es poden observar diverses sitges.

Al costat de les típiques estances rectangulars iberes, s'observa un conjunt de cercles, que representen els possibles fons de cabana de l'edat del Ferro, i que estarien relacionats amb les restes ceràmiques obtingudes, tot i que es dubta de la seva autenticitat pel seu reduït diàmetre.

Tornem a baixar, ja amb ganes de veure el què realment més ens interessa, la cista de Comellar del Mas de Baix. Aquesta es troba al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, que el trobarem fàcilment passant per davant del Centre de Interpretació d'Art Rupestre i baixant per unes escales a la primera a l'esquerra, que donen a una petita placeta. Baixant un altre petit tram esglaonat, sortim a un carrer que seguirem vers la nostra dreta. Aquest va vorejant l'absis de l'església de Santa Maria, i, al poc, veurem unes noves escales a mà esquerra. Per elles baixem i al primer carrer girem de nou a l'esquerra, trobant-nos el MCCB al poc de fer el gir. (Donar les gràcies al company Alex Negreira per donar-nos la seva ubicació).

La reconstrucció de la cista, la trobarem al segon pis, junt amb una espectacular font d'informació dels jaciments de la contrada.

Pel que fa a la localització de l'enterrament, fou totalment fortuïta, originada per tasques agrícoles, segons el departament de cultura de la Generalitat, als camps de darrere del Mas de l'Huguet, que és un mas situat al punt quilomètric número 3 de la carretera TV-7003, que surt de Vimbodí en direcció Prades. Fou localitzada vers el febrer de l'any 1974 a l'esmentada propietat privada, pertanyent llavors a la senyora Magdalena Amigo, veïna de Vimbodí.

Sorpresa va tenir el tractorista quan la rella va quedar enganxada a la llosa de coberta, deixant a la vista la tomba amb esquelet i aixovar inclosos. Després d'unes tasques gens curoses, arqueològicament parlant, per part del mossèn del poble, va ser estudiat i documentat per l'equip de recerques de Tarragona, i el 9 d'agost de 1979 fou depositat al Museu Provincial de Tarragona. Anys més tard, fou traslladat al lloc actual.

La cista és de forma rectangular, amidant interiorment 108 centímetres de longitud, 72 d'amplada i 64 centímetres de fondària. Pel que fa a la coberta, era bastida amb dues lloses, una d'elles, de forma rectangular, és la que fou arrencada pel tractor, i la segona restà insitu al seu lloc, sent de forma triangular. Per la composició de la roca, aquestes podrien provenir d'uns afloraments que es troben a quilòmetre i mig d'on se situava aquest jaciment.

Hem extret una imatge en planta del jaciment de l'estudi arqueològic en el què ens hem basat i, en el que veient el text, també es basa el departament de cultura de la Generalitat. Aquest estudi és produït per J.M. Miró, A. Blanc, J.M. Garballó, J.Ll. Gras, J. Ribas, C. Vallès, E. Vallès i M. Vallès, i és titulat amb el nom d'Un enterrament Neolític a Vimbodí: La cista del Comellar del Mas Baix i el Neolític a la Conca de Barberà.

Extret de l'estudi anomenat al paràgraf anterior

Tot i que no tingui una datació radiocarbònica, tant l'estil del sepulcre com l'aixovar funerari recuperat ens permeten col·locar el jaciment vers el Neolític, concretament a la primera meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 4200/4000 - 3500 a.n.e.

Seguint la visita pel Museu, i poc després de veure l'antiga tomba, ens trobem amb part del seu aixovar funerari exposat a una de les vitrines.

Pel que hem pogut trobar documentat, les restes d'aixovar són prou quantioses. D'entre elles, es destaquen, pel que fa a l'indústria lítica, dues làmines de sílex. De la indústria òssia, unes puntes allargades, que es poden veure a la foto anterior, i diversos fragments de punxó.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

I pel que fa a ceràmica, es documenten diverses restes, entre les que destaca el petit recipient que acabem de veure, que, personalment, em sembla prou elaborat.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

Aquí tanquem prehistòricament el dia, i ens dirigim al meu poble nadiu, Altafulla, on els nens s'ho van passar de conya jugant amb les onades de la mar vers la platja, tot i que encara fa fred per banyar-se.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedres decorades de Passanant: CIAR de les muntanyes de Prades

Poblat iber del Pla de Santa Bàrbara: 31T, 346193, 4582332

Cista de Comellar del Mas de Baix: Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB)

Megàlits i possible jaciment a Palau-saverdera II

Primera ruta amb prou desnivell dels nens; la farem a l'Alt Empordà, en concret, començarem a Palau-saverdera. Podem trobar aquest urbanitzat nucli tot anant per la GI-610 entre Vilajuïga i Roses.

Un cop arribats a ell, ens dirigim a la banda més est del poble, a la fi del carrer de Hegel, on, al poc de començar la pista sorrenca, ens desviem vers la nostra dreta per un corriol que s'enfila entre murs de separació de terrenys vers la muntanya. No té pèrdua, ja que el camí està senyalitzat amb rètols i les típiques marques de camins de muntanya dibuixades a les pedres, indicant el camí a seguir.

Durant la ruta, veurem dos dòlmens, un paradolmen, un cau, diverses cassoletes, de les que no podem assegurar la seva creació humana, i passarem pel costat d'un abric i una barraca de vinya, que tot i ser prou més moderna, sempre fa gràcia de trobar-te-les al vell mig de la muntanya. De fet, algunes s'han trobat revestint exteriorment un antic dolmen.

A l'estona de caminar, topem amb el Roc del Duc. No hem pogut localitzar gaire informació, però pel que sembla, el denominen com una curiositat geològica. A mi, si em pregunteu no m'ho sembla pas, però bé, que no sóc cap expert en geologia, ni tinc nivell màxim d'arqueologia, a casa només som afeccionats a aquest últim tema.

El que ens crida més l'atenció i ens fa pensar en un possible jaciment és que en aquesta muntanya hi ha tres sepulcres, però no hi ha cap menhir senyalitzador (al cim del costat sí), i sincerament ens costa creure, que les lloses que hi ha damunt del roc, tinguin naturalment aquesta forma i es trobin situades tal i com estan. Però bé, lliure interpretació.

Deixem el roc i seguim l'ascensió fins trobar un desviament a mà dreta, que creua un desdibuixat, a trams, mur de separació de terres, per ell girarem. Per terreny planer, tot i que accidentat, ens portarà a l'arrasat dolmen de la Febrosa II en uns 100 metres.

És un pel difícil de fotografiar (bé, com tots els de l'entrada), és el que té quan es troben encabits a uns vessants amb tant desnivell. Però, podem veure, diverses lloses treballades, formant la cambra i una d'estintolada a la part davantera.

Segons hem pogut saber, va ser retrobat el 7 d'agost de l'any 2000, per Joan Padrosa i Dalfau i Ricard Aiguabella, veïns de Palau-saverdera, després de l'incendi que va patir el Cap de Creus el dia anterior. Fins aquell moment, restava desaparegut, tot i que es tenia constància d'un altre dolmen proper al de la Febrosa I.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, el sepulcre, que es troba integrat dins les parets de vinya, seria de cambra quadrada curta, conservant totes les lloses utilitzades per a bastir-la, ja sigui al seu lloc original, o bé estintolades al terra degut al seu esfondrament. De la resta del megàlit, en canvi, no es conserva res de res, ni de l'obra tumular, ni del corredor d'accés.

A l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 – 2015", de l'Enric Carreras i el Josep Tarrús, hem trobat dimensionada la cambra sepulcral, de 2.50 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.25 d'alçada. D'altra banda, també defineixen dimensionalment la llosa de coberta, que fa 2.75 metres de llarg per 1.90 metres d'ample, i 20 centímetres de gruix.

Val a dir que, tot i que aquest sepulcre de corredor va restar desaparegut molts anys, segons Josep Tarrús i Galter, el veí de Palau-saverdera Miquel de la Borni va recuperar junt amb Isidre Macau una vintena de destrals polides al lloc on "creia" que s'erigia el sepulcre, que ell mateix el donava com a destruït pel manteniment de les parets de vinya. D'aquestes destrals, se'n conserven 10, que foren fotografiades i descrites per Macau. Segons la Tarrús aquestes 10 destrals resten dipositades a l'ajuntament de Palau-saverdera. D'un parell d'elles, n'hem trobat un dibuix a la tesi doctoral d'en Tarrús.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

A aquest llibre, podem trobar descrites 8 de les 10 destrals que va fotografiar Isidre Macau, més dues descripcions més, fetes pel propi Macau. 

Per últim, podem dir que Josep Tarrús, el sepulcre seria bastit, per la seva arquitectura, vers mitjans del IV mil·lenni a.n.e., entre el 3400-3200 a.n.e.

Tornem al caminoi més principal i el seguim en la direcció que portàvem cap el cim muntanyós. El costerut caminoi torna a creuar el mur de la nostra dreta i, en aquest punt, ens trobem a uns 180 metres del dolmen de la Febrosa I, tot anant per aquest més planer camí.

Isidre Macau el descriu per primer cop l'any 1934, publicant-ne una planta i una fotografia. El 1950 ho fa Lluís Pericot, el 1970 és el torn d'Anna Ferran i Miquel Cura, tot seguit per un bon grapat d'autors... la gràcia d'això és que cap d'ells va ser capaç de trobar el dolmen de la Febrosa II, que es troba només a uns 190 metres, però es trobava llavors amagat per la vegetació.

Segons Tarrús, es tracta d'un sepulcre de corredor atrinxerat pel lateral dret i la capçalera, degut al contundent desnivell. La cambra funerària és de forma trapezoïdal a raó de 5 lloses conservades a banda de la coberta. Si l'estança tenia un sòl enllosat, ha desaparegut.

A la tesi doctoral d'en Tarrús, hem trobat una fotografia del megàlit feta el dia 30 setembre de l'any 1986, poc abans de que col·lapsés.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Les seves dimensions serien de 2.9 metres de longitud, 1.9 metres d'amplada i una alçada màxima de 2.0 metres. Pel que fa al corredor d'accés, no es conserva cap tipus de resta, però sí que hi ha minses restes del seu túmul al seu vessant nord.

Presentem la idealització del sepulcre segons en Josep Tarrús i Galter a la seva tesi.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa a la seva antiguitat, Josep Tarrús el posiciona temporalment per l'estil arquitectònic (sepulcre de corredor), atorgant-li una datació idèntica al seu proper germà, de vers el 3400 – 3200 a.n.e. No s'ha produït cap excavació arqueològica al jaciment, pel que no consta cap tipus de troballa associada. Com a molt, es podrien relacionar tant a aquest sepulcre com a l'anterior, les destrals polides que Macau va recuperar.

Ens posem de nou en marxa, tot seguint el corriol en la mateixa direcció uns 160 metres més, tot trobant a aquesta distància, a la esquerra del camí i enfilat uns metres per la muntanya el paradolmen dels Sinyols o dels Sinols.

El sepulcre fou descobert pels veïns de Palau-saverdera Joan Pedrosa, Martí Padrosa i Ricard Aiguabella, durant el mes de maig de l'any 1999. El dia 19 de setembre de l'any següent fou visitat per Enric Carreras, i el dia 5 de febrer de l'any 2001 fou estudiat pel GESEART al complet.

El paradolmen és bastit a partir d'un gran roc natural de gneis, que per la seva posició fa un cau d'interessants dimensions. L'obertura d'aquest fou tancat per tres lloses, que es conserven al seu lloc, i una més que inicia el corredor per entrar a l'antiga tomba. Amb aquestes tres lloses de tancament, la cambra sepulcral amida interiorment uns 3 metres de longitud, 2.5 metres d'amplada i 70 centímetres d'alçada. El túmul per a la construcció del corredor d'accés resta gairebé desaparegut.

Imatge de l'interior del sepulcre, extreta de l'article Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 – 2015, d'Enric Carreras i Josep Tarrús.

Extret de l'article anomenat al paràgraf anterior

Pel que fa a l'aixovar documentat a l'informe del GESEART, només hi ha diversos fragments de ceràmica a mà prehistòrica, sense donar gaires detalls d'ella. Però bàsicament, per datar-lo es basen en l'estil arquitectònic del sepulcre a la zona, col·locant-lo vers el Neolític final i el Calcolític campaniforme, vers finals del IV mil·lenni inicis del III.

Ara mateix, ens trobem al punt més allunyat de la circular ruta, pel que iniciem la tornada, primer passant per un tram molt costerut (de baixada), per sort no gaire llarg, que després va fent ziga-zaga tot baixant la rocosa muntanya. En aquest tram, és on passem pel costat de la barraca de vinya i de l'abric, que ens quedaran a mà dreta. De cop i volta, veurem com l'estret camí es torna més pedregós, semblant-se molt a un torrent natural, i poc després ens endinsem, ara sí, pel Rec del Serrat del Nin. Seguint aquest rec, sortim a l'altra banda del carrer que creua amb el de Hegel, just al lloc on hem deixat el cotxe.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible jaciment del Roc del Duc: 31T 513324 4684020

La Febrosa II: 31T 513482 4683913

La Febrosa I: 31T 513639 4684015

Paradolmen dels Sinyols o dels Sinols: 31T 513707 4683888

Forn Iber a Tona

Una altra de forns. Aquesta, per ara, és l'última d'aquests jaciments, que aquests dies de Setmana Santa volem veure dòlmens, ja que ens deixen sortir.

Per visitar aquest jaciment, anirem a Tona, tot seguint la C-17 i passant Tona, tot venint de Centelles. Sortirem de la carretera a l'escapatòria número 52, la de Tona Nord, que fa un tirabuixó, passa per sobre la C-17 i et deixa a una rotonda de la que sortirem per la N-152z al desviament que hi ha just després d'una lleteria d'aquelles que molen molt... artesanal, i que va paral·lela a una via verda. Quan portem 1.2 quilòmetres, girarem vers la nostra dreta seguint les indicacions dels forns ibers per l'avinguda Balneari uns 270 metres, trobant el Parc Roqueta. D'aquí, girarem pel carrer de més a l'esquerra, el Passeig de la Suïssa, que el seguirem 400 metres. En aquest punt, creuarem un pont a mà dreta que ens deixarà al carrer dels forns ibers, on deixem el cotxe.

Ja a peu, tornem enrere cap el pont i ens endinsem al tros amb gespa que hi ha just a l'inici del pont. Als pocs metres d'entrar per aquest terreny que ens porta a la llera de la riera, veurem a la dreta el magnífic forn gran de la vil·la.

Jaciment idèntic als forns vistos amb anterioritat, aquest, com el forn Iber de Montclús, no té un pilar central, si no que te un mur que divideix la estança de combustió en dos. El jaciment amida uns 2.40 metres de longitud.

Tot i que, com amb la majoria de forns d'aquest estil, hi ha una gran discrepància pel que fa a la seva datació, nosaltres ens posem al costat del departament de cultura de la Generalitat, que el data vers el 650 a.n.e. i el 50 a.n.e. I més, sabent que aquest forn ceràmic, i segons creença d'alguns, aniria estretament relacionat al jaciment del Camp de les Lloses, hàbitat utilitzat des del Bronze, passant per l'iber i el romà.

No conserva la volta, però es pot veure clarament, part de la cambra de cocció.

Com no, mostrem les típiques fumeroles que, realment, a mi és el que més em crida l'atenció d'ells.

Aquesta graella de fumeroles té un gruix de 75 centímetres, i consta, a dia d'avui, de 26 fumeroles de secció quadrangular, que donaven accés a l'escalfor de la cambra de combustió a la cambra de cocció.

Les restes recuperades de l'excavació del jaciment no deixen clara seva datació. Pel que hem trobat, "semblen romanes", la qual cosa no vol dir que el jaciment, en els seus inicis, fos iber, cosa probable, veient la romanització que va patir la contrada. I, com hem dit abans, així el cataloguem nosaltres.

Cal dir que que es documenten fins a 4 forns ceràmics al nucli de Tona. El més proper al jaciment on ens trobem ara era el del forn iber petit de la vil·la, que es trobava on ara hi ha una zona d'esbarjo, amb graella i tot, a uns 50 metres seguint el torrent.

Acabem la visita a Tona a l'agradable parc Roqueta, on els nens gaudeixen d'una estona de tobogans i gronxadors... coses d'anar amb nens! 

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn Iber Gran de la Vil·la o de la Vil·la: 31T, 435535, 4634219

Poblat iber a Santa Maria de Martorelles

Petita excursió amb els nens, que, tot i no veure el jaciment, s'ho van passar de conya cercant espàrrecs amb son pare. Ens dirigim a Santa Maria de Martorelles i creuem el poble pel carrer principal fins arribar a la plaça de Joan Matons. A aquesta, hi ha un parell de bars que s'omplen a petar de ciclistes i moters els caps de setmana, l'única parada d'autobús del poble, i, a les escales que surten d'ella, el menhir de Castellruf. 

Un cop aquí, hem de seguir pel carrer Font del Ca, que és el que surt de la plaça a la nostra esquerra tal i com hem arribat i t'apropa a l'antiga pedrera i al poblat i dolmen de Castellruf. Als pocs metres d'anar per ell, girem a l'esquerra pel carrer de Sant Domènec, que al principi té un fort pendent. Uns 70 metres més tard, ens trobem amb una bifurcació, on nosaltres emprenem per la dreta tot seguint pel carrer Camí del Poal, on aparquem el cotxe.

A peu, continuem pel camí creuant una cadena que barra el pas als cotxes i, al poc, ens "colem" per un camí que surt a mà dreta. El "colem" és perquè té una tanca que, sincerament, no sé què hi fa allà. Molts habitants de Santa Maria de Martorelles van allà a passejar els gossos, a buscar espàrrecs, bolets o simplement gaudir del bosc. Seguim el camí fins a topar amb el filat elèctric, que seguirem pel netejat sotabosc, vers la nostra esquerra, i gairebé arribant al cim del turó, ens endinsarem per corriols molt desdibuixats de nou a l'esquerra. A uns 25 metres del camí, toparem amb un puig rocós i sorrenc, al cim del qual es troba l'estructura que cerquem, el "poblat" iber de Can Gallemí o Guillemí.

Del jaciment, es documenten dues habitacions de 7 metres² i un mur d'1.15 metres d'amplada que les envolta, vorejant el cim del turó, tot i aquest mur, clarament defensiu, en Joan Oller Guzman, professor del departament de ciències de l'antiguitat i l'Edat Mitjana de la U.A.B. el cataloga com a assentament rural, molt possiblement subordinat del proper poblat de Castellruf. S'ha de dir també que a la part baixa del turó, s'hi va trobar un camp de de 14 sitges. Segons la tesi doctoral d'en Joan Oller Guzman, es tracta d'un jaciment d'era ibera antiga, de cap al segle V a.n.e., i utilitzat fins a l'era romana tardo-republicana.

Fou descobert a les obres de construcció de la carretera de Santa Maria de Martorelles, vers els anys 50 del segle XX, i s'ha de dir que les prospeccions es van produir sobretot gràcies a un afeccionat, el senyor Andrés Cueto del Rio, que va localitzar divers material ceràmic iber i algunes restes òssies humanes.

Entre els anys 1956 i 1961, s'hi duren a terme diverses campanyes d'excavació al jaciment, les que descriu en Josep Maria Cuyàs i Tolosa, historiador autodidacte de la història de Badalona. Segons ell, es localitzaren 3 àmfores, ceràmica àtica roja, precampaniana, grisa ibera, campaniana, ibera a mà i a torn, alguna d'elles pintada, comuna romana, fusaioles, 1 molí de pedra, diverses destrals de sílex i algun element metàl·lic, com sivelles de cinturó en bronze, una javelina i també aparegué un motlle de terracota.

Segons es documenta, les restes òssies obtingudes són les d'un sol esquelet, que mantenia la punta de sageta que el va malferir, in-situ.

Nosaltres també pensem que és un annex defensiu o rural del poblat de Castellruf, però la Diputació de Barcelona diu que, per les vessants del turó, s'observen restes d'estructures (jo el que vaig veure van ser moltes feixes) que podrien correspondre a una hipotètica línia defensiva del petit jaciment, que el cataloga com a poblat.

Finalitzada la visita, anem a fotografiar de nou el menhir de Castellruf i prendre quelcom aprofitant el solet que fa a la plaça.

Coordenades UTM(ETRS89):

"Poblat" del Turó de Can Gallemí o Can Guillemí: 31T 437974 4596647

Forn iber, poblat i possible menhir a Sant Esteve de Palautordera

Pot semblar que només ens dedicarem a visitar forns ibers a partir d'ara... res més lluny de la realitat, el què passa és que és un nou tipus de jaciment prehistòric que ens ha agradat visitar, i, amb tot això dels confinaments perimetrals per la Covid-19, n'hem trobat alguns prop de casa.

Avui, ens dirigim al terme municipal de Sant Esteve de Palautordera. Però, per arribar al jaciment, farem la volta, ja que pots anar creuant Santa Maria de Palautordera, després Sant Esteve, i tot seguit virant a la dreta, però nosaltres no seguirem aquest itinerari, ja que s'ha de creuar la Tordera, i una companya de la Cris ja ens va advertir que no era el millor per als nens, que el seu va acabar xop. Per això, seguirem tot rectes per la C-251 fins a Sant Celoni. El creuarem, sortint del nucli per la BV-5114, i seguirem aquesta carretera fins a trobar una rotonda on sortirem per la tercera escapatòria tot anant direcció cap a l'ajuntament de Fogars de Montclús per la BV-5119. Al poc de passar el nucli de Mosqueroles, virarem a l'esquerra tot seguint el cartell indicador a l'ermita de Santa Magdalena. Després girem un altre cop, ara vers la dreta tot seguint els cartells cap a l'ermita, lloc on deixarem el cotxe.

A peu, continuem pel camí sorrenc pel que veníem uns 350 metres, trobant a aquesta distància un camí que surt a mà dreta amb trams de fort desnivell de baixada. A 600 metres, després d'una corba prou tancada a l'esquerra, ens enfilem, grimpant per l'abrupta paret que ens queda a la dreta, i ja som a prop del forn iber de Montclús. Val a dir que encara que el forn es veu des de lluny, és útil anar amb coordenades i un GPS, ja que no vam veure cap corriol a seguir quan hi ets a prop i s'ha de cercar entre l'intens sotabosc.

La Cris, que va ser la que va pujar, va arribar pel lateral del jaciment, veient la graella de fumeroles d'aquest forn iber.

L'any 1974, sota la direcció de Luis Monreal y Tejada, gran historiador d'art espanyol, fincat a Barcelona, un grup d'aficionats va extreure les terres que el cobrien, deixant a la vista les 26 fumeroles que es documenten que té, aquestes de 20 centímetres de llargada per 12 d'amplada,  i la cambra de combustió dividida pel típic pilar dels forns ceràmics d'aquesta era. La cúpula on es coïen les ceràmiques, com a tots els forns ibers que hem vist fins ara, ja era destruïda, tot i que es pot intuir un tros de les parets d'aquesta.

El forn iber de Montclús mesura uns 2.0 per 2.5 metres i té una alçada d'1.5 metres, dels que 40 centímetres són de la graella de fumeroles. La seva construcció, segons el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, fou entre el 650 i el 50 a.n.e. Amb aquesta datació, podria ser inclús romà, però, pel que vam veure, ho vam descartar ràpidament (després comentem el perquè).

Inserim una fotografia de la vista davantera del forn... la foto està bastant cremada, sobretot per la banda dreta, el sol li picava de ple, però es pot veure prou bé la part interior.

En primer pla, veiem l'accés per on s'inserien les matèries a la cambra de combustió d'aquest forn, que té una amplada màxima de 112 centímetres.

Ja dins de la cambra, es veu el mur, que divideix l'espai de combustió en dues zones d'aproximadament 1 metre d'ample i uns 80 centímetres d'alçada conservada.

Al voltant del forn, podem veure gran quantitat de ceràmiques que al nostre parer són de tipus ceràmica ibera grollera, que ens encaixaria amb el què diu el departament de cultura de la Generalitat sobre un poblat iber als fonaments del castell medieval de Montclús (segle XI).

Aquest castell és declarat BCIN i suposo que per això no s'ha excavat fins les capes prehistòriques/protohistòriques, però sí que es documenta una sortida d'aigües de construcció ibera, pel que presumiblement aquí hi havia el poblat que faria ús del forn.

La fotografia la vam prendre quan érem baixant al forn, al poc de començar l'abrupte camí, en una corba a l'esquerra on hi ha un petit replà. Les restes no són de l'era de les que nosaltres solem visitar, però cercant per internet aviam si trobàvem una fotografia del desaiguat (que no hem trobat), ens ha semblat força bonic i amb alguna curiositat; pot ser que algun dia ens hi perdem.

I a any 2023, ens hi hem perdut unes quantes vegades, tenim un amic que jugava amb els col·legues per aquets murs, i ens hi va portar per primer cop, i una veïneta que estudia ben a prop i hi vam repetir. Ara, ja podem certificar que és força bonic i interessant. El més curiós de tot és una sortida del sòl de dins el castell que et portava seguint un túnel a la falda de la muntanya, una escapatòria secreta en cas d'assetjament, avui en dia col·lapsada, no sabem si a cosa feta per part de les institucions degut al risc d'ensorrament i la protecció dels visitants, o bé que s'ha ensorrat ella sola. Tot i això, resten tant el forat d'accés de dins el castell com la sortida porticada del bosc.

Per últim, d'aquest tranquil poble en direm que hi ha textos d'antics arqueòlegs on s'esmenta un menhir entre els dos Palautordera, Sant Esteve i Santa Maria. Pel que en sabem, es trobava just on avui en dia hi ha l'illa d'accés al poble de Sant Esteve tot venint de Santa Maria. Doncs bé, al parc del costat, trobem aquest bloc inserit al mur de tancament del recinte.

Es clarament una fita termenal, es veu clarament la S i la E, les inicials de Sant Esteve, i un gravat superior que creiem que és religiós, com el dels llindars de les masies quan aquestes eren beneïdes. Ara, no sabem si el monòlit utilitzat ja estava treballat al moment de donar-li ús com a fita o no.

Preguntarem a l'ajuntament del nucli per si en saben quelcom de la seva procedència.

Amb això, donem per tancada la ruta d'avui. Si en voleu més, hem de pujar Montseny amunt a visitar el dolmen de Puig d'Arques de La Costa del Montseny o bé l'estela del Pla de la Calma, o tornar cap a Vilalba Sasserra a visitar el dolmen de Pedra Arca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Forn iber de Montclús: 31T 452732 4618790