Dòlmens i inscultures a Vilajuïga III, Pau III i El Port de la Selva I

Aprofitant que anem de cap de setmana familiar, ens agafem el divendres també de festa i anem de nou a Vilajuïga. Deixem el cotxe al forat on vam aparcar per a fer la primera ruta de Vilajuïga, a la GIP-6041, i, a peu, tornem una mica enrere fins on surt un camí de sorra a la nostra dreta des de la carretera. El seguirem i, després de la desviació senyalitzada d'unes inscultures, creuarem una petita riera i ens desviarem a mà dreta cap al poblat de Canyelles. És un poblat medieval, on, en teoria, a la part superior, hi ha una cista, trobada pel grup GESEART, però enmig de tants rocs i el fet de ser una petita cista, no la vam trobar.

Afegit octubre 2020: Com som tossuts i teníem clavada l'absència de l'esmentada cista de Canyelles, aprofitant que som de cap de setmana per la zona i amb les seves coordenades en mà, ens disposem a fer un nou intent. Aquest cop, però, no hi anem passant per les inscultures de Canyelles sinó que ho fem seguint el corriol que mena a l'altra part de la carretera just davant d'on es deixa el cotxe per anar als gravats de Planells, entre els quilòmetres 2 i 3 de la carretera que puja a Sant Pere de Rodes, la mateixa GIP-6041. Avançant per aquest corriol, trobem un parell de roques amb un possible treball i, després d'uns 500 metres, trobem la cista a un extrem del poblat (evidentment, cal anar amb GPS). 

En Josep Tarrús, la col·loca temporalment vers el 3600 - 3200 a.n.e., suposadament per la seva tipologia, perquè les excavacions no serien gaire fructíferes tenint en compte que es troba al bell mig del poblat alt-medieval de Canyelles. Tot i això, als voltants del poblat s'hi han trobat un parell de destrals prehistòriques.

El que crida més l'atenció, i a nosaltres ens fa veure-li un clar rerefons prehistòric, són les 10 cassoletes visibles que hi ha, que van dels 7 centímetres de diàmetre fins als 2.5 centímetres de diàmetre, totes elles encabides a aquesta llosa, que fa 107 centímetres de llargada, 60 d'alçada i 10 centímetres de gruix.

Vista la cista, tornem cap a les inscultures de Canyelles.

Trobarem dos grans rocs amb creus, cassoletes i reguerons datats del Neolític mig - Calcolític. La foto és del roc número 1; el 2 només conserva una creu, ja que una part de pissarra on hi havia diversos gravats va ser arrencada humanament i de forma furtiva.

A dia 12 de desembre del 2020, actualitzem l'entrada amb més troballes prehistòriques i més informació, i també inserim planimetries del llibre de la tesi de Josep Tarrús i Galter, Poblats, dòlmens i menhirs. El primer calc és aquest.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Tornem al cotxe i seguim per la GIP-6041 fins la part alta de la muntanya, començant la ruta per on vam acabar la de Dòlmens a Vilajuïga I. Admirem de nou les inscultures que hi ha allà i ens posem a caminar pel corriol que surt a uns metres d'aquestes (no baixeu per on vam arribar l'altra vegada!!).

Als 200 metres de caminar pel corriol, ens trobarem una bifurcació amb un camí que mena cap la part més alta de la muntanya. En aquesta bifurcació a mà esquerra del corriol pel que venim, veurem el dolmen Caigut II.

El megàlit fou descobert per Enric Carreras, Miquel Dídac Piñero i Josep Tarrús vers el 1987.  Normal que el trobessin ells, tenint en compte que s'han encarregat, conjuntament amb altres membres del GESEART, de la reconstrucció i manteniment dels dòlmens de la zona, com molts d'altres a altres indrets. Aquest sepulcre en qüestió es tracta d'una possible galeria catalana.

Inserim la planta que dibuixa Tarrús a la seva tesi doctoral.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

El sepulcre "erigit" tindria unes dimensions de 1.35 metres de longitud, 0.80 d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i conserva un túmul circular de 6/7 metres de diàmetre, aquest sense restes d'anell peristàltic.

No s'ha realitzat mai cap excavació arqueològica, però tot i això en Tarrús el col·loca temporalment vers 3000-2700 a.n.e., a finals del Neolític inicis del Calcolític

Seguim pel mateix corriol que va baixant vers la vall, fins que trobem una bifurcació a mà dreta, que ens portarà, en poca distància, al dolmen Caigut I.

La primera publicació del sepulcre és de l'any 1934, quan Isidre Macau en dibuixa la planta i n'adjunta una fotografia.

Pel que diu Tarrús, el sepulcre de corredor del Caigut I, consta d'unes dimensions internes de 2.50 m de longitud, 1.50 d'amplada i 1.45 metres d'alçada, amb un túmul que té restes de plataforma de contenció de 8/9 metres de diàmetre i, un altre cop segons Tarrús, fou erigit cap al 3400 - 3200 a.n.e., a finals del Neolític. Ell en dibuixa la seva planta.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Es documenten dues excavacions, la primera totalment furtiva, de la qual, òbviament no en tenim resultats, i la segona, produïda per August Panyella i Miquel Paradell l'any 1942, sense trobar cap tipus de material arqueològic.

Seguim pel corriol fins a arribar a una cova, la cova del Cau del Llop. Aquesta era habitada com a refugi en època neolítica.

La cavitat fa 2.20 metres d'alçada màxima per 2.80 de profunditat i una amplada màxima de 3.50 metres a l'entrada. Tenia una paret de pedra seca a l'entrada tancant l'accés a la cambra, avui en dia desapareguda.

Pensàvem anar fent el camí fins a veure el dolmen del Barranc, que ens l'havíem perdut en fer l'altra excursió, però en veure el tros de pendent que hi ha just davant del Cau del Llop, ens ho vam repensar. Ja hi anirem des de baix!!

Així doncs, refem el corriol, agafem el cotxe i continuem pel camí direcció Sant Pere de Rodes, fins que fem amb el cotxe una corba força pronunciada a la dreta (punt quilomètric 5.3). Allà deixem el cotxe i ja veurem el dolmen a uns metres... de fet, es veu des de la carretera quan ja saps on és.

D'aquest megàlit, de nom Vinyes Mortes I, en podem dir que fou en Isidre Macau el que el publica per primer cop l'any 1934, tot i que no l'excavà. Aquesta acció es produí vers el 1947-1948, quan Joan Garriga documenta diversos fragments ceràmics a mà, trobats a l'interior del sepulcre, i al 1970 Miquel Cura i Anna Ferran, esmenten un fragment de sílex melat.

Com a monuments megalítics de la zona va ser restaurat pel col·lectiu GESEART l'any 1997.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Ara sabem que és de tipologia galeria catalana i té una cambra sepulcral que amida interiorment 2 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i 1.60 metres d'alçada. L'obra tumular del megàlit fa entre 8 i 9 metres de diàmetre, sense cap resta visible de l'anell de contenció, i Segons Josep Tarrús i Galter fou erigit vers el Neolític final - Calcolític antic, entre el 3000 - 2700 a.n.e.

Caminem per un corriol que surt de la plana que hi ha davant de Vinyes Mortes I en direcció sud i, en uns metres, arribarem a Vinyes Mortes II.

La fotografia enganya bastant, és un tros de dolmen, m'hi vaig ficar dins i les lloses són més altes que jo... faig vora 1.75 metres.

Fou descobert per Joan Garriga vers l'any 1947, ell mateix l' excava i diu que dins la cambra, va recuperar diversos fragments de ceràmica a mà, d'altra banda el GESEART a la seva restauració va recuperar una vora bisellada del Bronze final, que resta dipositada al M.A.C. seu de Girona.

Les "mides" internes de la cambra són de 3.50 metres de longitud, 2.60 d'amplada i 2.40 metres d'alçada. Pel que fa al corredor aquest fa 2.50 metres de llarg, per 80 centímetres i consta d'una alçada màxima de 1 metre. L'obra tumular que contindria al centre, el megàlit és de 10/11 metres de diàmetre i no conserva cap resta del seu peristàltic, tot i que es creu que devia de ser un mur de pedra en sec.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Segons Tarrús, aquest sepulcre fou erigit vers el Neolític final, cap al 3400 - 3200 a.n.e.. Val a dir que l'estat actual és degut a la restauració feta pel  per GESEART l'any 1997.

Tornem on és Vinyes Mortes I, travessem la carretera i seguim pujant, fins que trobem un fort revolt a la dreta, des de Vinyes Mortes I només hem fet uns 200 metres. Així doncs, continuem per un corriol que surt de la mateixa corba i s'enfila pel mig del camp cap el cim del puig. Seguint el corriol en 130 metres, arribarem al dolmen de Puig Margall.

Fou descobert per Isidre Macau l'any 1934 i tot i que ha estat excavat en diverses ocasions, cap d'elles ha obtingut el resultat esperat, no ha sorgit cap tipus de resta. La cambra de la petita galeria catalana amida interiorment 1.20 metres de longitud, 1.20 d'amplada i 1.15 metres d'alçada, i es conserva dins un túmul de 7/8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Tarrús col·loca temporalment, al sepulcre, per la seva morfologia, vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre 3000 i el 2700 a.n.e.. Per acabar amb el dolmen, podem dir, que el GESEART el va restaurar el 1997 sense trobar res de res a les terres de la cambra i el túmul.

Tornem al cotxe i continuem per la GIP-6041 fins a trobar (passat el quilòmetre 8) la indicació d'un encreuament de carreteres cap a Sant Pere de Rodes i Port de La Selva. Nosaltres girem a l'esquerra just abans d'aquesta senyalització i aparquem el cotxe al voral de la carretera o a l'entrada del camí (amb cura). Anem direcció la casa en runes (Mas de la Pallera) per un caminet d'entrada a la casa i, en uns 25 metres direcció nord-est, trobarem a un replà elevat el paradolmen de la Pallera o Roca Galera.

A la seva excavació, no s'hi va trobar res, encara que les seves lloses laterals i la llosa de coberta són treballades només interiorment, fet que dóna a entendre el seu ús per als humans del Neolític final, inicis del Calcolític, ja que els arqueòlegs el daten vers 3000 - 2700 a.n.e.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

La tomba té unes dimensions de 2 metres de llarg, 2 metres d'amplada i 70 centímetres d'alçada.

Un cop vist el paradolmen, continuem pel corriol, que ara fa baixada, ja que darrere aquesta muntanya ja tenim el mar, i, en uns metres arribem, al dolmen de la Pallera.

Aquest sepulcre de corredor fou descobert per en Josep Tarrús i Galter, Miquel Casas Tarrús i Jaume Tarrús Chinchilla l'any 1986. Es documenta un túmul de 6/7 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic, que conte una cambra sepulcral de 2.10 metres de llarg per 70  centímetres d'ample i 1.15 metres d'alçada conservada. Segons en Tarrús. el sepulcre es va erigir al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e.. També en Tarrús, dibuixa aquesta planta a la seva tesi doctoral.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

No s'hi ha fet mai cap excavació oficial, però val a dir que el grup GESEART, en una de les seves visites, va trobar a nivell de terra actual un tros de ceràmica neolítica i un altre de romana.

Avís, per veure les següents inscultures, porteu roba llarga, s'ha d'anar camp a través uns metres que són plens de garrics.

Ara tornem al camí més principal, i des de les ruïnes del Mas Pallera avancem 1.2 quilòmetres, en aquest punt veurem a la nostra esquerra, a una cinquantena de metres uns grans rocs, aquí és on resten insculpides les Creus de l'Hospital, just abans d'un mur de separació de finques.

Fou descoberta pel GESEART l'any 1987, i ells mateixos la van batejar per la proximitat a un mas, que antigament era conegut com a L'Hospital. L'impressionant conjunt de gravats ocupa un espai rectangular d'uns 9 metres de llarg per 4 metres d'amplada, i consta de diferents pedres, de fet dos d'elles han estat arrencades per incloure-les al mur que hi ha a darrera.

Es documenten al conjunt diversos reguerons, cassoletes, reticulats, creus, halteriformes (dos cassoletes unides per un regueró) i pediformes (conques ovalades). Alguns del gravats són prou espectaculars, com el que hi ha a la banda esquerra, sobre de la gran cassoleta, de la fotografia inserida.

Segons la informació que disposem, s'hi compten un total de 90 cassoletes aïllades, 6 halteriformes, 2 cassoletes amb un regueró, 6 pediformes, 9 reguerons aïllats, 155 creus, algunes formades per 4 cassoletes unides per reguerons, 6 cruciformes dobles i 5 reticulats.

Aquest és el calc que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral. És realment impressionant, 

Acabem amb el conjunt dient que la cronologia que li podem donar, és deguda als seus iguals trobats als dòlmens i menhirs de la zona, vers el Neolític mig i el Calcolític.

Avís, de nou s'ha d'anar camp a través.

Desfem el camí i tornem direcció Vilajuïga per la GIP-6041. Aparquem a la zona d'esbarjo del Mas Ventós i, al seu límit oest, veurem un camí ben definit direcció sud que agafarem. El seguirem uns 200 metres fins que el camí baixa més pronunciadament al costat del barranc, continuarem uns 50 metres i empalmarem amb un camí medieval amb parets de pedra seca que encara aguanten. A partir d'aquí, millor que seguiu les marques grogues perquè explicar com arribar al dolmen de La Creu Blanca és un  problema (i vigileu amb la inclinació!!). Just on és el dolmen i on un s'ha de desviar del camí per a arribar-hi, està indicat.

Es tracta d'un possible sepulcre de corredor, que va ser descobert l'any 1942 per August Panyella i Miquel Taradell. La cambra sepulcral amida interiorment 1.60 metres longitud, 1  d'amplada, 1.20 metres d'alçada, però s'ha de dir que del túmul no en queden restes visibles, cosa que a mi, no m'estranya, crec que pel lloc on està situat li queda ben poc de temps de vida comparat amb el que ja té. Aquest sepulcre va ser erigit vers el Neolític final, cap al 3400-3200 a.n.e.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

La primera menció d'ell és d'August Panyella i Miquel Taradell, que l'excavaren el 1942 i el publicaren l'any següent, denunciant que a l'excavació, no va sorgir cap resta.

El que sí creiem que val la pena mencionar és que aquest megàlit caigué en l'oblit, fins que el 2 de març de 1987, quan fou retrobat per membres del GESEART després del incendi que va haver-hi a la zona. 

Refem el camí i, quan ja gairebé som a la plana on comença la zona d'esplai de Mas Ventós, surt un camí a mà esquerra que en pocs metres ens portarà al dolmen del Coll del Bosc de la Margalla.

A l'excavació d'aquest megàlit, s'hi van trobar tres nivells d'utilització, essent el primer d'època ibera, el segon del Calcolític i el tercer i més fons del Neolític, que és quan es va erigir, cap al 3400-3200 a.n.e.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Fou descobert i excavat per August Panyella i Joan Garriga vers el 1943. Com hem dit abans, a aquesta excavació van sorgir materials corresponents a tres fases prehistòriques, que relacionen el tipus de troballa amb el nivell estratigràfic.

• Al nivell 1, es documenten: 2 fragments de vasos ibers a torn, 6 fragments de vora en ceràmica a mà, 41 fragments informes més del mateix estil, 1 fragment amb carena de vas a mà, 16 fragments informes de ceràmica a mà de pasta fosca.

• Al nivell 2, es documenten: 2 carenes de vasos de ceràmica a mà de pasta clara, 1 fragment de base plana de ceràmica a mà, 61 fragments informes del mateix estil, 2 fragments amb incisions, que podrien ser pertanyents a vasos campaniformes, 2 vores i un fragment d'un vas campaniforme pirinenc i una vora d'un bol del mateix estil ceràmic.

• Al nivell 3, es documenten: 15 fragments de ceràmica a mà i 1 ascla de sílex.

Nosaltres que ens basem molt en el què diu en Tarrús, fem referència a les dimensions de la cambra que ell dona, que són de 1.90 metres de llarg, 1.15 d'ample i 1.50 metres d'alçada màxima, i en descriu una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. També en Tarrús publica aquesta planta.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Ara sí, tornem al cotxe i seguim per la GIP-6041 direcció Vilajuïga, i ens aturem on vam començar la ruta de Dòlmens a Vilajuïga I. A peu, tirem rectes pel camí, deixant a mà esquerra el trencall que porta a la ruta dolmènica que ja havíem fet, fins a arribar a un revolt pronunciat a la dreta, on surt un corriol que mena cap al dolmen de la Vinya del Rei. Gairebé arribant a ell, el corriol segueix, deixant el dolmen a l'esquerra, i s'enfila vers el barranc. En pocs minuts, arribarem al dolmen del Dolmen del Barranc de Vilajuïga.

Del possible sepulcre de corredor, és evident per la foto, que no es pot assegurar el tipus de dolmen que és, però Tarrús creu que és un possible sepulcre de corredor, i el data al Neolític final, entre el 3400-3200 a.n.e.. 

Consta d'una cambra sepulcral que amida interiorment 1.90 metres de longitud, per 60 centímetres d'ample i 90 centímetres d'alçada conservada, cal dir però, que de l'obra tumular no en queden restes visibles.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Fou descobert per Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes, Vicenç Feliu i Egidio, i Rafael Barnés el gener de 1941. El 1950, l'excavà Joan Garriga i Pujol, sense recuperar cap tipus de material.

Com a curiositat, dir que aquest dolmen va estar amagat per la vegetació des de mitjans del segle passat, però el van retrobar el 2 d'Octubre del 2000 a causa de l'altre gran incendi forestal a la zona.

Buffff, per fi hem acabat!!! Molt cotxe, però molts dòlmens!!!! A l'últim, les cames ja em feien figa!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de Canyelles: 31T 509315 4686884

Inscultures de les Creus de Canyelles I: 31T 509271 4687062

Inscultures de les Creus de Canyelles II: 31T 509264 4687066

Dolmen Caigut II: 31T 510726 4686443

Dolmen Caigut I: 31T 510618 4686423

Cova del Cau del Llop: 31T 510449 4686252

Dolmen de Vinyes Mortes I: 31T 511023 4686398

Dolmen de Vinyes Mortes II: 31T 511036 4686320

Dolmen de Puig Margall: 31T 511294 4686368

Paradolmen de La Pallera o Roca Galera: 31T 512935 4686453

Dolmen de La Pallera: 31T 513011 4686465

Inscultures de les Creus de l'Hospital: 31T 512550 4687225

Dolmen de la Creu Blanca: 31T 511489 4685728

Dolmen del Coll del Bosc de La Margalla: 31T 511692 4685870

Dolmen del Barranc de Vilajuïga: 31T 510434 4686410

Possibles restes d'un dolmen a El Brull II i menhir a Seva

Diumenge al matí, i amb ganes de caminar una mica, però no gaire que també s'han de fer coses a casa. Així que anem direcció El Brull, el passem i arribem a Collformic, allà deixem el cotxe i ens posem a caminar pel GR 5-2 que mena al Pla de la Calma. En arribar a una gran esplanada (El Pla de l'Ase Mort) amb un turó a mà dreta de la pista. La deixem i, per un corriol molt desdibuixat, pugem una mica per la falda del turó fins a una petita esplanada a l'esquerra del corriol. Allà trobarem el que queda del possible dolmen del Pla de l'Ase Mort, darrere d'uns matolls.

D'aquest sepulcre megalític, només en resta una llosa i una pedra. Quan hi vam anar nosaltres, el terra d'on es documenta el sepulcre es mostrava molt remogut. No hem trobat informació sobre aquest sepulcre, només una autentificació com a sepultura megalítica per part de dos arqueòlegs. Però bé, no ens va fer gaire pinta, la veritat.

Segons hem trobat, uns 70 metres més al nord hi ha una roca amb gravats que nosaltres, per ara, no hem trobat, però ja la buscarem de nou.

Tornant, ens dirigim a la urbanització El Muntanyà, i, al costat de l'ermita de Santa Madrona, trobem el menhir de Perafita, de la Garriga del Solei o de Santa Madrona.

Va ser descobert l'any 1882 per en Ramon Arabia Solanas, i ha estat visitat i estudiat per quantitat d'arqueòlegs. Extraiem l'última i més recent informació del compendi de megalitisme a Catalunya de l'Enric Carreras i en Josep Tarrús de l'any 2022. Ells documenten que, actualment, resten visibles 2.80 metres, 0.75 metres d'ample i 0.30 metres de gruix, i també esmenten l'existència d'una creu llatina a la seva cara sud-oest. 

Com molts megàlits, aquest menhir va ser cristianitzat fixant-hi una creu de plom al cim del roc, que hem pogut saber que ja no hi era a finals del segle XIX. Amb el pas del temps, el menhir cada cop es troba més inclinat, es diu que és degut a l'excavació que va fer l'amo de les terres l'any 1870, encuriosit per la seva llargada total.

De nou segons en Carreras i en Tarrús, no queda clar que es tracti d'un menhir, potser per la seva morfologia, però si realment es tractés d'un monòlit construït i aixecat a la prehistòria, seria de vers el 3400-2700 a.n.e. durant l'etapa neolítica final.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible dolmen del Pla de l'Ase Mort: 31T 445408 4627120

Menhir de Perafita, La Garriga del Solei o de Santa Madrona: 31T 437865 4627403

Dolmen a Tagamanent

Excursió prou dura aquest dia. Anem fins a Aiguafreda, deixant el cotxe en els primers carrers del poble quan entres des de la C-17 i ens posem a caminar seguint la riera d'Avencó fins el segon pont que creua la riera.

Al poc de creuar el pont, veurem la senyalització d'un pou de glaç, que no visitarem avui. Seguim recte passant un càmping i un pèl més tard deixarem a mà dreta el camí que porta fins la pedrera. Seguirem caminant travessant la riera i, un parell de corbes més tard, veurem un corriol a mà esquerra que puja abruptament vers la muntanya, el seguirem i en uns 100 metres toparem amb un altre corriol, aquest cop senyalitzat, que mena al Pla de la Calma, tot carenant les muntanyes fins allà.

Després de força estona, sortirem a un bosc, pel que passarem camp a través, creuant un parell de camins, en la direcció que veníem. Seguim caminant passant per unes feixes abandonades buscant les restes de la masia dels Fondrats, allà virarem cap a la dreta per anar a buscar la masia del Bellit. Tranquils no és excessivament lluny, es veu a simple vista. Creuant la masia per un camí ample que hi ha, fins a topar amb un camí ample que agafarem, que crec recordar que és senyalitzat i tot. Aquest camí porta cap el Pla de la Calma.

En arribar a la zona més planera, virem a l'esquerra pel  GR5, que és el camí principal del pla. Continuem pel GR, passant el desviament que surt a la dreta que mena a Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, poc més endavant, també a mà dreta hi ha el Turó de la Torre, on gairebé en la seva part més alta, veurem el dolmen que rep el nom del turó.

Aquest suposat dolmen va ser descobert l'any 2013, per l'arqueòleg Arnau Garcia, la informació a la qual podem accedir és nul·la, ja que tampoc no s'ha excavat. El que si podem dir, és que diversos autors en dubten de la seva autenticitat sepulcral, tot i que com s'observa in situ, l'obra tumular és evident. Per nosaltres està clar, s'ha d'excavar.

Tornem al GR5 i tornem enrere deixant a mà dreta el camí pel que hem vingut, seguirem rectes fins a trobar la masia d'el Bellver, havent deixat a mà dreta del camí la masia de l'Agustí. En la masia de Bellver, hi ha un restaurant-bar, perfecte per agafar forces. Des de la terrassa que tenen muntada es pot admirar el Tagamanent amb una edificació que vam creure que era un monestir (vam passar de pujar).

Creuant la terrassa, agafem un corriol que ens durà al coll, d'on surt el camí cap al cim del Tagamanent i un altre més a la dreta que mena a Aiguafreda (GR5). Agafarem aquest últim, vigilant, que hi ha trams rocosos amb fort pendent. El seguirem fins a trobar a mà esquerra una casa en runes, de nom Puig Agut. Uns 50 metres més endavant, ens desviem a la dreta, on tot caminant sortirem a una pista que ens durà al camí d'Avencó.

El seguirem fins a veure el pont travessat fa unes hores, i cansats, però satisfets tornem cap al cotxe.

Coordenades UTM(ETRS89):

Turó de la Torre: 31T 444603 4624161

Dòlmens a Clariana de Cardener

Cap de setmana a Solsona. Ahir vam veure els dòlmens "piperos" com dic jo i el del Pla de la Fossa. Avui, anem a Clariana de Cardener, que, com el seu nom indica, és a tocar del riu Cardener.

Agafem el cotxe i anem fins a Sant Ponç, a tocar del pantà que rep el nom del municipi. El creuem per la presa i agafem el primer camí que veiem a la nostra dreta als pocs metres de la fi d'aquesta, el seguirem fins arribar a una casa pairal arreglada (de fet estava en obres quan hi vam anar). Allà deixem el cotxe, i, a peu, anem a buscar el megàlit.

Agafarem un camí que surt de la masia paral·lel al riu, fins a arribar a un franja enmig del bosc de matolls feta per passar el corrent elèctric. La seguirem cap a la nostra dreta i al cap d'uns quants metres, quan siguem més a prop del riu que en tot el camí, a mà dreta, enganxat a una torre elèctrica, trobarem el dolmen de Santa Constança I.

La cista megalítica del solsonià de Santa Constança I és datada al Neolític mig, entre el 3600 i el 3000 a.n.e. Les mides no les vam prendre, però segons es documenta a la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà el megàlit fa 2.14 metres de llarg, 1.10 d'amplada i 1.29 metres de fondària.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà

Tot i que la antiga tomba havia estat violada en diverses ocasions, antropològicament parlant, en Serra i Vilaró documenta fragments ossis d'un humà (la falange i part del peroné), i un parament funerari consistent en tres fragments ceràmics a mà, pertanyents a dos vasos, un nucli de sílex, set geomètrics de sílex i un fragment d'una làmina del mateix material.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà

Ara, a uns 15 metres "camp a través" cap a l'est, trobarem la cista solsoniana de Santa Constança II. És més petita i difícil de veure, però busqueu bé i la trobareu.

Es tracta d'una nova cista megalítica del solsonià, òbviament també erigida, com la companya, al Neolític mig entre el 3600-3000 a.n.e. i segons Serra Vilaró al costat nord té dues lloses de 1.25 i 0.47 metres, i una tercera a l'oest de 0.85 metres. Segons Josep Castany, les mides de la cambra sepulcral farien 2.14 metres de llarg, 1.10 metres d'amplada i 1.29 de fondària.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les excavacions del sepulcre, dir que quan ho feu Serra i Vilaró, el sepulcre ja havia estat violat, com són germà, tot i això, i segons documenta va recuperar dos bocins d'os.

Vistos els dòlmens, tornem cap a Mollet, però ens parem abans e Cardona a veure el pont de metres  Buidasacs, que segons la seva morfologia és datat d'entre els segles XVII - XVIII.

Admirem una estona el pont (és força espectacular), l'aigua del Cardener fresca i viva, donem un volt per la zona admirant l'antic molí i tirem cap a casa.

Coordenades UTM(ETRS89):

Santa Constança I: 31T 384585 4645667

Santa Constança II: 31T 384600 4645670

Dòlmens a Montmajor I

Cap de setmana amb allotjament a Solsona i, ja que érem de camí, ens parem al municipi de Montmajor. Hi arribem tot agafant la carretera B-420 a Cardona en direcció a Berga. Nosaltres però, no hi arribarem. Al quilòmetre 4.5 de la B-420, prendrem un camí que surt a mà dreta amb les senyalitzacions de Torrebadella i Claranés. Anirem cap a la primera, agafant el camí de l'esquerra de seguida que hi ha la bifurcació (el de la dreta porta a Can Claranés). Arribats al mas, més val que pregunteu als amables amos de Can Torrebadella, l'únic que sé segur, és que era tot anant pel camí que neix a tocar de la casa.

Ho sento, no puc donar informació de com arribar-hi, ens vam mig desorientar i un bon home ens va acabar apropant amb un cotxe atrotinat. Només recordo que era a la part alta d'un turó al costat del camí que comentava abans, que surt just darrere la casa. Al final, encara no se ben bé com acabem visitant el megàlit del Serrat de les Pipes I, dir que si no fos per aquell bon home, encara hi seríem!

Es tracta d'un dolmen simple, descobert l'any 1981 per Josep Castany, i que consta d'una cambra sepulcral que mesura interiorment 1.60 metres de llarg per 1.30 d'ample, i una alçada d'1 metre. No en resten senyals d'un hipotètic cròmlec peristàltic envoltant l'obra tumular d'entre 8 i 9 metres de diàmetre que té.

Va ser excavat l'any següent a la seva descoberta pel mateix Castany i Lluís Guerrero. Documenten de la tomba diversos fragments ceràmics a mà, a més de vores, 2 bols, 1 olleta, un fragment d'urna del Bronze final, 1 ascla de sílex, 11 denes discoidals de càrdium, 1 columbel·la, 1 botó prismàtic en “V” i un punxó de coure. Tot aquest material acompanyava a 6 adults i 2 infants inhumats al sepulcre, dels que es van recuperar 126 fragments ossis i 42 dents humanes. Tot el recuperat resta dipositat al magatzem del Servei de Museus de Girona.

Segons en Carreras i en Tarrús, aquest sepulcre fou bastit al Calcolític - Edat del Bronze antic, vers el 2700 - 1800 a.n.e., i el fragment d'urna indica clarament una reutilització al Bronze final.

A uns 20 - 30 metres a l'oest d'aquest, trobarem el Serrat de les Pipes II.

Megàlit idèntic al proper germà, un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada; de fet, és el germà petit de la petita necròpoli. La seva cambra sepulcral mesura 1.40 metres de llarg, 1.20 d'amplada i 0.70 metres d'alçada conservada. Del túmul de 7/8 metres de diàmetre, no es documenta cap tipus de resta de cròmlec o mur de contenció.

Com el company, fou excavat per en Castany i en Guerrero, amb resultats semblants: 7 fragments ceràmics a mà, 1 fragment de làmina de sílex, com a aixovar dels 5 individus adults que hi havia a la tomba, assegurats mitjançant els 10 fragments de restes òssies i 15 dents humanes.

Temporalment, la seva construcció és com la del germà, d'entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Un cop visitats els dos megàlits "piperos", tornem al camí i ens dirigim cap a Can Claranés. Passarem pel bell mig de la masia, fins a arribar a un camí a la dreta pel que ens endinsarem, fins que trobem un altre que surt a la dreta, vers la vall. No l'agafarem, seguint pel camí fins arribar al final de la pista a una clariana. Del camí principal fins aquí, haurem fet uns 300 metres.

Tal i com arribes a la clariana, a la nostra esquerra veurem una sendera que puja vers la carena i, en 70 - 80 metres, veurem el sepulcre del Pla de la Fossa.

Com els germans de les Pipes, és un dolmen simple, però aquest disposa d'accés a través de 3 lloses rebaixades. Consta d'una cambra sepulcral de 2.20 metres de llargada per 1.20 d'amplada, i es conserva una alçada de 1.35 metres, que és continguda dins un túmul de 7/8 metres de diàmetre, sense restes de cap tipus d'anell de contenció.

També fou descobert per en Castany, el mateix 1981 i és d'imaginar que també fou excavat per en Castany i en Guerrero, trobant en aquest, 81 fragments ceràmics a mà, corresponents a de cinc recipients, dues peces més d'atuells de l'època, una pedra foguera de sílex i 12 dents humanes pertanyents a 8-12 individus adults. Les restes es troben, com les restes dels altres megàlits, al magatzem del Servei de Museus de Girona.

Segons les troballes i l'estil arquitectònic, el sepulcre fou bastit, de nou vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Com va sent tard, iniciem el camí a Solsona, però ens aturem a Cardona per visitar el pont del Diable.

La construcció d'aquest magnífic pont, que segons diverses fonts no ha estat mai acabat, se situa a la primera meitat del segle XV tot i que, segons Antoni Bofarull, ja existia a l'etapa romana. La primera menció d'ell en qüestió és del 28 d'octubre de 1424.

Ara sí que per avui ja n'hi ha prou. Tornem al cotxe i anem cap Solsona, on farem aturada tècnica per a degustar, de nou, uns donuts espectaculars! Demà també farem ruta de megàlits i s'han de recuperar les forces!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat de les Pipes I: 31T 393315 4644681

Serrat de les Pipes II: 31T 393296 4644682

Pla de la Fossa: 31T 392477 4644351

Dòlmens a Alp, al districte de Prades I i a Saldes

Sortim de Mollet i anem direcció les pistes de La Molina a la Cerdanya, per intentar acomplir el desig de veure un dolmen amb neu. Quan hi arribem, començo a pensar que faré el meu somni realitat. Hi ha bastant neu i Alp, que és on tenim marcat el sepulcre, no està del tot lluny, ja veurem.

Realment no sé ni com vam arribar... pregunteu-li al gps. Bé, des de les pistes, agafem la carretera GIV-4082 en direcció Alp. Gairebé arribant a l'estació de tren de La Molina - Alp, passem per sota del pont de la via i veiem a la dreta un senyal de fusta indicant el Dolmen de la Paborda (el cotxe es pot deixar davant de l'estació de tren). Pugem pel turonet fins la plana i a mà esquerra el trobarem sense cap mena de dificultat.

El sepulcre megalític de la Paborda o Paborde està situat en un petit collet elevat, a la confluència de la vall de la Molina i la vall de les Pletasses. El riu  que travessa la vall encara té neu, però el dolmen res de res, una pena.

Fou retrobat l'any 1954 per Francesc Riuró Llapart, i es tracta d'un dolmen simple bastit en pissarra amb una cambra sepulcral que amida interiorment 1.80 metres de llarg, 1 metre d'amplada i 1.03 metres d'alçada. Cal de dir que l'antiga tomba es conserva erigida dins una obra tumular, sense restes d'anell de contenció, d'entre 7 i 8 metres de diàmetre. Podem dir que, per la seva morfologia, va ser construït entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700–1800 a.n.e.

Com hem dit, va ser retrobat l'any 1954, però no va ser excavat i restaurat fins el 1980, excavació que no va aportar cap troballa. El que sí denota una certa utilització són els gravats que conserva el monument, part dels quals van ser recol·locats a la seva restauració provinents d'un mur proper.

Com encara és d'hora per anar a dinar, busquem a internet la nostra següent "víctima". Ja posats i tenint a prop la temptació de dinar a Llívia, decidim passar la frontera i anar a Brangoly, nucli de la Catalunya Nord. Continuem per la GIV-4082 i seguim les indicacions cap a Puigcerdà. Allà, anem direcció Llívia, però just després d'entrar a França, ens desviem a l'esquerra cap a Ur, el passem i arribem a Enveitg, on just davant de correus i el restaurant Mirasol surt el desviament a mà dreta cap a Brangoly. Sense deixar de pujar per aquesta pista, arribem a una plana amb unes bones vistes de les muntanyes del voltant i una cruïlla, on prenem la direcció Feners i Brangoly. Tot i que el dolmen és entre aquests dos nuclis, nosaltres vam arribar fins al castell de Brangoly, convertit en hotel i vam entrar a preguntar, doncs no el vam saber veure. Allà, els responsables de l'hotel en un més que correcte català amb accent francès ens van indicar on era. Vam deixar allà el cotxe i vam desfer el camí fins arribar a la indicació del dolmen, visible només en aquest sentit i situada a uns 500 - 600 metres del castell. Prenent el corriol indicat, s'arriba en un parell de minuts al sepulcre.

Personalment, el dolmen de La Cova del Camp de la Marunya o Marunyes em sembla espectacular, és prou impressionant, tant per la seva morfologia com per les seves dimensions. 

El sepulcre fou bastit al Calcolític final segons les dades extretes dels elements que s'hi han pogut recuperar a l'excavació, tot i que val a dir que, en el moment que aquesta es va dur a terme, ja havia estat espoliat en diverses ocasions. Nosaltres, per la morfologia l'hauríem col·locat abans, com a inicis-mitjans de l'era calcolítica, però val a dir que no és exactament igual a un dolmen simple convencional, com a poc pel que fa a dimensions.

El tros de dolmen simple té unes mides internes de 2.80 metres de llarg per 1.62 d'ample i 1.85 metres d'alt. Pel que fa al roc de coberta, és realment espectacular, ja que la llosa fa 2.30 metres per 2.70 per 0.50 metres de gruix. El sepulcre consta de dos grans rocs, que feien la funció de porta d'accés. Esmentar també que, a la llosa de coberta, hi ha gravades una quarantena de cassoletes que, per la similitud amb la roca de les Empardines, situada molt a prop, ajuden a datar el dolmen entre el 2200 - 1800 a.n.e.

Inserim una planimetria i un dibuix de les restes extret d'ITINÉRAIRES MÉGALITHIQUES, un llibre de Jean Abélanet.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

A l'excavació realitzada el 1950, s'hi varen trobar diverses restes òssies, juntament amb diversos fragments ceràmics i puntes de sageta, que, com hem dit, fan posicionar el seu aixecament vers finals del Calcolític, però la troballa d'una dena de pasta de vidre fosca assegura la seva reutilització al Bronze final - primera Edat del Ferro, vers el 1200-800 a.n.e.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Bé, amb això i havent dinat, deixem la Catalunya Nord i anem de baixada passant pel túnel del Cadí, però farem una paradeta a veure un megàlit que a mi sempre m'ha agradat molt, més que pel megàlit en si, per la seva ubicació. Per a arribar-hi, prenem la carretera B-400, també coneguda com la carretera de Saldes, direcció Gósol, i aparquem el cotxe al quilòmetre 13.4, en un desviament que surt a la dreta, just passat el revolt on hi ha la intersecció de Molers. Tornant a peu una mica enrere i travessant la carretera, a mà dreta, un camí duu al sepulcre. El dolmen de Cal Xisquet (o Cal Cisquet), també dit de Maçaners o de Molers, es troba situat 100 metres al nord de la casa del mateix nom i 60 metres al sud de la carretera de Saldes.

Aquí vam tenir una experiència de les que no s'obliden... el Pedraforca i el dolmen vist a través dels ulls d'un emporrat (massa emporrat). Va ser com una classe d'arquitectura avançada... posant-li molta imaginació! Agraïments per la fotografia! En arribar nosaltres, era assegut damunt del dolmen amb el seu "peta", mirant-se el "Pedra" del tot relaxat.

No es pot dir que el megàlit no sigui català, amb el Pedraforca al fons. I també es nota que som al segle XXI, passa un cable elèctric, just per sobre, que ma mare ha tret amb Photoshop.

El dolmen simple de Maçaners va ser descobert l'any 1905 pel mossèn Jaume Torner. Consta d'una enorme llosa de coberta de 2.50 metres de llarg, per 2.30 d'ample i d'un gruix de 0.65 metres, amb unes marques prou sospitoses en el seu gruix, tancant amb les lloses laterals el sepulcre megalític. Les lloses laterals fan 2.35 metres de llarg, 1.82 d'alt i 0.44 metres de gruix, i 2.05 metres de llarg, 1.75 d'alt i 0.44 metres de gruix, que resten col·locades creant una cambra sepulcral de 2.60 metres de llarg, 1.10 metres d'ample i 1.40 metres d'alçada. També cal dir que consta d'una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre de la que no es conserva cap resta de cròmlec peristàltic.

El 1920, fou excavat per mossèn Joan Serra Vilaró, que era el director del Museu Episcopal de Solsona en aquell moment. A la intervenció arqueològica de Serra Vilaró, es documenten unes troballes d'un anell de bronze, dos ganivets de sílex, fragments ceràmics i restes òssies humanes.

El 1991, es va fer una nova excavació per a fer la fitxa del patrimoni, en la què es varen trobar diverses restes. A destacar, trossos ceràmics de tres vasos que es van poder refer i un gran ganivet de sílex blanc.

El 2002, es tornà a excavar i es va fer una rehabilitació del dolmen, ja que es trobava en molt mal estat. En aquest cas, les troballes arqueològiques aconseguides foren una dena de collaret de mol·lusc, un collaret d'ambre, diversos fragments ceràmics i de sílex, i noves restes òssies humanes; 166 peces dentàries, corresponents a 26 individus.

Aquestes troballes permeten datar el megàlit a l'edat del Bronze, cap el 1500 a.n.e, però clarament parlem d'una reutilització. Segons Carreras i Tarrús, ens trobem davant d'un sepulcre erigit vers el Calcolític, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Paborda o Paborde: 31T 414390 4688513

Cova del Camp de la Marunya o Marunyes: 31T 410025 4703838

Maçaners, Cal Xisquet o Molers: 31T 397859 4675994