Dòlmens, menhirs i poblat a Palau-saverdera I

Cap de setmana completet. Sortim dissabte ben d'hora i enfilem l'autopista cap a l'Alt Empordà. Primera parada: Mas Isach a Palau-Saverdera. Pugem fins dalt de tot de la urbanització, passant de llarg el poblat iber, i anem directes a veure el dolmen de Mas Bofill, ubicat al carrer de sobre del poblat, que és l'últim de la urbanització, i d'on surt un corriol a mà esquerra indicant el recorregut a fer per a visitar els dòlmens.

En poc més d'un minut, ens trobarem amb el que sembla una barraca de vinya, però que realment és el dolmen de Mas Bofill. Només en resta una part de la cambra i ha perdut la coberta, però se li va construir una paret frontal de pedra seca per tal de ser reaprofitat com a barraca.

Aquest sepulcre de corredor antic, va ser descobert per Isidre Macau al 1934, que tot i recollir dues destrals a superfície no el va excavar. Anys més tard, al 1942, August Panyella i Miquel Tarradell en feren un sondeig que va acabar amb resultat negatiu. Tot i això es pot afirmar que el sepulcre correspon al Neolític Mitjà, vers el 3500-3200 a.n.e., i té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 2.30 metres d'amplada i 1.85 metres d'alçada, del túmul que el sustenta no en queden restes visibles tot i que l'Enric Carreras i en Josep Tarrús documenten que té 9/10 metres de diàmetre

Les destrals recollides per Macau es conserven a l'Ajuntament de Palau-saverdera, sent una de corniana i l'altre d'esquist recuperada a les immediacions del dolmen. No sabem de quina de les dues es tracta però en Carreras i en Tarrús insereixen un calc al seu últim llibre.

Extret d'El Megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada

Aquesta és la part del darrera, des d'on es poden observar millor les lloses treballades que conformen la cambra sepulcral del dolmen.

Continuem muntanya amunt pel mateix corriol, seguint sempre les marques grogues recentment repintades. Després de tres o quatre minuts de pujada, depenent del ritme de cadascú, s'arriba sense pèrdua al dolmen de la Devesa, de mides considerables i molt ben conservat.

Igual que l'anterior, és un sepulcre de corredor que també fou donat publicat per primer cop per Macau l'any 1934, que aquest cop si que va excavar el jaciment, acció de la qual es documenten gran quantitat de fragments ceràmics, un tros de parietal humà i diverses restes òssies molt fragmentades. d'altra banda Panyella i Tarradell feren el mateix al 1942 trobant més ceràmica neolítica, i fragments pertanyents a tapes d'urnes funeràries, que clarament són pertanyents a l'Edat del Bronze, per tant a reutilitzacions que a patit la tomba, també a finals de l'any 1993, membres del GESEART, van trobar una dena de cal·laïta dins la cambra, i en superfície, que va ser dipositada al M.A.C. de Girona. 

Pel que es documenta, aquest megàlit fou erigit al Neolític, cap al 3500-3200 a.n.e. Els humans d'aquella era van construir un sepulcre amb una cambra funerària de 3.4 metres de longitud, per 2.4 metres d'amplada i 2.05 metres d'alçada.

Desfem el camí i tornem cap el cotxe, amb el que ens acostem al poblat neolític de Ca n'Isach, que com diu el seu nom, és a la mateixa urbanització, se situa a un lloc privilegiat a l'hora de controlar la zona. Aquest poblat va tenir tres fases d'ocupació entre el 4700 i el 2700 a.n.e. 

S'hi poden observar restes de sis cabanes, construïdes en diversos moments del Neolític, pel que sembla, totes menys una d'elles (la més moderna, del Neolític mitja-final), tenien fonaments per un dels costats i restaven obertes per l'altre, amb un porxo exterior. I un altre, la més antiga que va ser retallada a la roca, i després destruïda per construir-ne una més gran a sobre.

Fogars, sitges i, fins i tot, una cisterna.

Però bé, poder el millor per a que ens fem una idea és inserir una planimetria del jaciment, i n'hem trobat una, cercant per Internet que com no, és d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, de l'adequació per la visita que es dugué a terme entre l'any 2001 i el 2003.

Extret de L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach

Ara ens apropem al poble de Palau-saverdera i deixem el cotxe a la plaça de la Font de Dalt. Aquí comença un camí senyalitzat que ens durà en tres quarts d'hora als dòlmens de la zona del Rec de la Fontasia. Sense desviar-nos del camí, arribem en poc més de 15 minuts a la indicació del dolmen dels Escalons d'en Poet, també anomenat Riera de Fontàsia II.

Aquest malmès megàlit, va ser descobert el 8 de març de l'any 1998 per Joan Font i Font, es tracta d'un nou sepulcre de corredor, bastit en gneis. Pel que sabem no ha rebut cap tipus d'excavació arqueològica, però per la seva morfologia es pot datar al neolític mitjà, cap al  3400-3200 a.n.e. D'ell es documenten unes dimensions, pel que fa a la cambra sepulcral, de 2.30 metres de longitud, per 1.50 metres d'amplada i 1.55 metres d'alçada, i una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, no visible a dia d'avui.

Tornem al camí i continuem cap amunt un parell de minuts per a trobar el paradolmen d'en Poet I, també del neolític, del 3500-2700 a.n.e. No hem trobat informació sobre les seves dimensions, però es pot veure per la foto que no és gaire gran, en comparativa als anteriors sepulcres. (Perdoneu però ja no vaig poder més i hem vaig treure la samarreta, tampoc no imaginava que acabaria fent un blog de prehistòria.)

No hem trobat cap tipus d'informació arqueològica del jaciment, pel que em suposo que la era constructiva de la tomba és donada pels propers companys.

De nou al mateix camí, continuem un parell de minuts més fins al menhir d'en Poet.

Aquest menhir de granit té unes dimensions de 2.50 metres d'alçada per 80 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix màxim i segons algun autor data del IV-III mil·lenni a.n.e., tot i això a l'hora d'actualitzar l'entrada, cercant informació hem trobat que en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, desmenteixen categòricament la seva autenticitat prehistòrica, tot i que resta senyalitzat i tot.

Des d'aquí, seguint el camí que porta cap als pins de darrere el menhir, anem al paradolmen d'en Poet II, situat just sota el pi més gran.

El paradolmen, corresponent al Neolític Mitjà-final, vers el 3500-2700 a.n.e., i té una entrada força petita, però la cambra té unes dimensions gens menyspreables, 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada màxima.

Igual Que el seu germà I, no hem trobat cap referència arqueològica d'ell.

Retornem al camí i seguim uns cinc minuts les marques fins al dolmen de Riera de la Fontàsia I.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que va ser localitzat el 9 d'abril de l'any 1992 per Iolanda Lluch i Josep Ortega. Es tracta d'un sepulcre de corredor que consta d' un túmul, poc visible, d'uns 7/8 metres de diàmetre, que fou bastit al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e. Les dimensions de les restes de la cambra sepulcral, atorguen unes dimensions a aquesta de 1.55 metres de longitud, 1.45 metres d'amplada, i una alçada màxima de 1.20 metres.

De tornada, el camí s'encreua amb el de la ruta dels dòlmens de la Febrosa i Sinols, però ja el farem un altre dia, que avui fa massa calor i l'itinerari sembla més dur.

Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Bofill: 31T 511265 4684713

La Devesa: 31T 511406 4684804

Poblat neolític de Ca n'Isach: 31T 511039 4684874

Escalons d'en Poet o Riera de la Fontàsia II: 31T 513133 4684315

Paradolmen d'en Poet I: 31T 513282 4684378

Menhir d'en Poet: 31T 513262 4684364

Paradolmen d'en Poet II: 31T 513200 4684316

Riera de la Fontàsia I: 31T 513291 4684530

Dòlmens a La Selva de Mar II i El Port de la Selva II

Aquesta ruta prehistòrica ha estat una mica descafeïnada, tot i que veiem 4 dòlmens, però de caminar ben poc, crec que haurem fet a peu 2-3 quilòmetres, tot i que val a dir que la ruta preparada originalment era començant per la ruta de La Selva de Mar I, i, en baixar del Monestir de Sant Pere de Rodes, anar a visitar els megàlits.

Avui, però, ens ho prenem amb calma i ens anem una estona a la platja a El Port de la Selva i després anem a visitar els dòlmens de Mores Altes I i Mores Altes II. Agafem el cotxe i anem direcció al Monestir de Sant Pere de Rodes. A mig pujar, a un revolt molt marcat a la dreta, i a 2.9 quilòmetres d'encetar la GIP-6041, aparcarem el cotxe en un espai habilitat que hi ha a la mateixa corba. Seguim pujant la carretera, ara a peu, fins al següent revolt, aquest a mà esquerra, aquí veurem fàcilment uns monticles de pedres senyalitzant els dòlmens. Saltem la tanca de la carretera i baixem pel corriol que surt d'allà mateix. A uns seixanta metres, ens trobem amb el megàlit de Mores Altes II.

Aquest dolmen fou descobert l'any 1934 per Eusebi Rius i Antoni Costa i s'ha de dir que, a banda de l'excavació que es creu que van fer els seus descobridors (es creu perquè no hi ha cap tipus d'informació), no ens consta cap excavació oficial.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra, amb unes dimensions interiors de la cambra sepulcral de 3.5 metres de longitud, 2 metres d'amplada i 1.95 metres d'alçada. Pel que fa al corredor, es documenta que amida interiorment 3 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1 metre d'alçada conservada. El megàlit es troba dins un túmul de 9/10 metres de diàmetre, sense cap resta de cròmlec peristàltic.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Acabem d'inserir una planimetria del seu estat actual, bé, si més no la que publica Tarrús a la seva tesi doctoral, que segons ell és a dia 29 del maig de 1995.

Per suposat, cal fer menció a la llosa de coberta, com hem dit, de pissarra, i amb uns gravats totalment espectaculars. Es tracta d'un reticulat de 60 cassoletes unides per reguerons, que, a més, té un cruciforme unit a ell, i a banda, aïllats d'aquest gravat central, es documenten, un altre cruciforme, un halteriforme i 11 cassoletes.

La fotografia de la coberta està bastant bé (no com les altres), però creiem que en aquest cas val la pena inserir un calc de l'elaborat conjunt, i així ho fem, introduint a l'entrada el calc dibuixat a la tesi de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Segons Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'un sepulcre bastit al Neolític, cap al 3400-3200 a.n.e. També segons ells, aquest sepulcre és el número I de Mores Altes.

Ens trobem admirant la coberta del megàlit i veiem a pocs metres al costat d'aquest el dolmen de Mores Altes I. Mores Altes II per Tarrús i Carreras.

Aquest megàlit fou descobert per Joan Garriga, l'any 1952. Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor també construït en pissarra. D'ell, no es documenta cap excavació, tot i que sí es diu que Emili Solà, estiuejant d'El Port de la Selva, va trobar un ganivet de sílex a inicis dels anys 80, i el dia 7 de juny de 1995, amb motiu de la neteja que varen fer membres del GESEART, van veure un forat profund a l'interior de la tomba, mostres d'una clara excavació furtiva.

La cambra sepulcral amida interiorment 2.5 metres de longitud, 0.85 metres d'amplada i 0.4 metres d'alçada, mentre que el corredor fa 2.25 metres de llarg i 70 centímetres d'ample. Es troben al centre d'una obra tumular, sense restes de cròmlec peristàltic, de 7/8 metres de diàmetre.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Aquest sepulcre fou erigit, segons Enric Carreras i Josep Tarrús, com el seu proper germà, al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Nosaltres no ho vam veure (no ho sabíem i encara érem novells en això del megalitisme), però es documenta una cassoleta gravada a una de les seves lloses de coberta, que, per cert, eren caigudes cap als laterals del sepulcre, com a mínim així es documenta. El que sí vam veure va ser aquest forat que no sembla pas natural (part inferior esquerra de la foto). S'ha de dir també que la llosa del costat també té el mateix treball, però resta trencada.

Desfem el camí tornant al cotxe i ara anem direcció El Port de la Selva. Al poc de conduir, a un revolt molt pronunciat a mà esquerra, veurem una tanca que prohibeix l'accés a un camí. Doncs al costat dret de la tanca, surt un corriol que agafarem pujant la muntanya. Als cinc minuts d'ascens, ens creuarem amb el dolmen de la Taula dels Lladres.

Fou descobert per Romuald Alfaràs a finals del segle XIX i, tot i que ha estat visitat en nombroses vegades per diversos arqueòlegs, no es documenta cap excavació.

Morfològicament parlant, es tracta d'un sepulcre de corredor bastit amb pissarra que consta d'un túmul sense restes de cròmlec peristàltic de 8/9 metres de diàmetre. A l'interior, es pot observar una cambra, d'unes mides de 2.15 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i 1.43 metres d'alçada.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Cal fer menció especial a la llosa de coberta, que presenta un reticulat com el de Mores Altes, també prou espectacular; potser, per les dimensions no ho és tant, però jo el veig magnífic. Aquell dia amb el sol que hi havia las fotos no van quedar acceptables (ni un mínim), pel que inserim una fotografia de Josep Tarrús de la seva tesi doctoral.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

I ara, com sempre que es pot, toca inserir el calc produït per aquest autor.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Pel que fa a la cronologia, i segons Josep Tarrús i Enric Carreras, aquest sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 3400 - 3200 a.n.e.

Seguim el corriol amb un desnivell pronunciat, com a molt uns 3 minuts, i, a un replà, ens trobem amb el dolmen de La Mora.

Un nou sepulcre de corredor descobert per l'Enric Carreras i el Miquel Dídac Piñero l'any 1983. No es documenta cap tipus d'excavació, ni tampoc es veu clarament cap resta del túmul, que segons en Carreras i en Tarrús, deuria ser de tendència circular i d'uns 6/7 metres de diàmetre. La tomba pròpiament dita mesura 1.8 metres de longitud, 1 metre d'ample i 67 centímetres d'alçada.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

De nou, segons els esmentats autors, aquest sepulcre és, com els seus germans visitats avui, del Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Amb aquest sepulcre, donem per acabada la ruta d'avui i tornem a casa.

Coordenades  UTM(ETRS89):

Mores Altes II: 31T 515138 4686695

Mores Altes I: 31T 515132 4686700

Taula dels Lladres: 31T 515595 4686490

La Mora: 31T 515508 4686460

Dolmen a La Selva de Mar I

De nou a la muntanya, aquesta excursió no la vam preparar tant com ens hauria agradat, però això de preparar-ho, hi ha vegades que ni ho pots controlar, ni saps com acabarà, així doncs, reptem a la sort i anem una mica a l'aventura. Ja us dic jo que les vam passar magres aquest dia.

Ens dirigim cap a La Selva de Mar i deixem el cotxe a l'aparcament que hi ha just entrar al poble. El travessem seguint les marques grogues del camí, tot agafant direcció a l'església de Sant Sebastià.

Un cop arribats a l'església, ens desviem pel camí que surt a mà esquerra. Porta al molí i al salt d'aigua, que no rajava res de res, per cert. Tirant cap al salt, poc després de creuar la riera per un pontet, surt un corriol a mà esquerra tot pujant el turó; l'agafem i, a dalt de tot, connecta amb un camí més ample on tornem a veure les marques verdes i grogues del PR. Seguim pel camí direcció Mas Estela, el qual deixarem a l'esquerra seguint el camí, cada cop més costerut, però bastant maco tot i la falta de vegetació exuberant, a causa dels continus incendis que ha patit la zona.

Seguim amb l'ascens a la muntanya i passem aquesta cabana de pastors, seguint pel que és, ara sí, un corriol ben costerut. Seguidament, continuem l'ascens per arribar-nos fins a la font Rovellada, de la qual no vam fer cap fotografia, però vaja seguint el camí passes per sobre de l'aigua, i juro que està ben rovellada.

Seguim la pujada, ja una mica cremats de tant desnivell, i ens trobem amb una clariana amb unes vistes magnífiques. No ens parem gaire, teníem ganes d'acabar el fort pendent. De fet, suposo que per això no vam fer foto de la font, volíem acabar.

Un cop arribats aquí, per variar, seguim pujant molt abruptament, fins arribar al dolmen de Quindals o del Pla d'Estar. Impressionants vistes des del dolmen cap El Port de la Selva i La Selva de Mar.

El megàlit va ser descobert per n'August Panyella i Joan Garriga l'any 1945, i, segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal. Aquesta cambra sepulcral amida interiorment 2 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1.55 metres d'alçada conservada. Pel que fa al corredor, s'observen vestigis que permeten afirmar una llargada d'1.50 metres, una amplada de 80 centímetres i una alçada conservada d'1 metre.

El seu túmul està molt deteriorat, encara que, a dia d'avui, queden restes a l'est i al sud del megàlit, fet que permet determinar que era de tendència circular d'uns 8/9 metres de diàmetre. Tot i això, no hi ha restes d'un possible cròmlec peristàltic.

Inserim la planimetria extreta de la tesi doctoral de Josep Tarrús.

Extret de Poblats, dòlmens i menhirs

Va ser excavat pels mateixos August Panyella i Joan Garriga l'any del seu descobriment amb resultats negatius. Tot i que no hi ha restes associades a la tomba, en Carreras i en Tarrús el col·loquen temporalment, pel seu estil arquitectònic, vers el 3400-3200 a.n.e.

Seguim l'ascens, que tenim previst anar a visitar 4 dòlmens i un menhir caigut, ja de baixada... què somiatruites que som! Ho dic perquè ara va venir la part més dura de l'ascens. Vam arribar a un punt que ja no sabies cap on anar, només miraves a terra i "caminaves", en part millor, perquè vas carenant les muntanyes amb desnivells considerables als dos costats (donava "canguelo"), fins arribar al castell enrunat de Sant Salvador, una fortalesa medieval, molt deteriorada, però força curiosa.

Just sota d'aquesta construcció medieval, és el monestir de Sant Pere de Rodes i un petit poblat, també, tots dos d'època medieval. En arribar a aquest punt, ja vam decidir d'anar fent via cap el cotxe, tot i que gairebé al camí de baixada fins al cotxe teníem la resta de megàlits que volíem veure, però el desnivell havia pogut amb nosaltres i la pluja estava fent acte de presència. Si vosaltres podeu fer la ruta sencera, podeu veure la resta a Dòlmens a La Selva de Mar II i El Port de la Selva II.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pla d'Estar o Quindals: 31T 514623 4684353

Dòlmens i menhirs a Romanyà de la Selva II, i Santa Cristina d'Aro II

Després d'un mes sense fer cap ruta prehistòrica, ens hem posat les piles i hem fet una rapideta, però que ha donat molt de sí. Ens llevem d'hora, però no gaire tampoc, que ahir nit, preparant la ruta, cercant informació i més, se'ns va fer un pèl tard. Ens dirigim cap a Romanyà de la Selva, un petit nucli pertanyent a Santa Cristina d'Aro que ja hem visitat diverses vegades, però que esmentem a banda perquè té gran quantitat de jaciments. El poble és molt tranquil, m'agrada!

Deixem el cotxe a l'aparcament públic que hi ha dins el poble i ens dirigim cap a la creu de terme, que es troba travessant la carretera, just a l'entrada del poble, seguint un camí de sorra. Passem la creu de terme i, just quan el camí dibuixa un gir a la dreta, veurem que surt un corriol en el sentit de marxa que portàvem, vorejant un camp conreat. A la poca estona de caminar pel corriol, veurem que anem en paral·lel a un camí en condicions a la nostra esquerra i baixarem al camí. Seguirem pel camí fins a trobar-ne un altre, el qual agafarem cap a la nostra dreta i, uns cent metres després, el camí es creua amb un d'asfaltat, que agafarem cap a l'esquerra. Després de passar una masia, agafarem un camí de sorra a mà dreta, que pocs metres després es creua amb un altre camí, que seguirem girant a l'esquerra, pujant fins que ens creuem amb un camí amb una tanca. La Cista del Bosc d'en Roquet es troba a la muntanya de l'esquerra de la tanca, seguint un petit corriol que puja per ella just al costat de la tanca.

Aquesta cista neolítica amb túmul fou descoberta l'any 1912 per Manuel Cazurro. Com bé diu el seu estil arquitectònic, va ser erigida al Neolític (vers el 3400-3000 a.n.e. segons Tarrús i Carreras, i 3500-3000 a.n.e. segons Xavier Niell),  i té unes mides aproximades de 1.40 metres de llarg per 1.10 metres d'ample i 85 centímetres d'alçada. Com  també diu el seu estil arquitectònic, es troba inserida al centre d'una obra tumular, principalment de terra, de 5/6 metres de diàmetre.

Va ser excavada per Lluís Esteva vora l'any 1950, donant a llum diversos fragments ceràmics a mà. Val a dir que també va recol·locar la primera llosa de la dreta de la cambra sepulcral.

Tornem cap al camí amb la tanca; creuant-la, ens podrem dirigir a dos miradors. Als pocs metres de passar la tanca, surt un corriol a mà esquerra, el qual agafarem i, tot creuant el bosc, ens portarà a un conjunt de pedres que és un dels miradors. Pujant a les pedres amb molt de compte, no prengui ningú mal, ens trobem amb una fantàstica panoràmica de l'entorn.

Desfem el camí, tornant a passar la tanca, però aquest cop no trencarem per tornar al quitranat, seguirem endavant vers el cementiri de Romanyà. Un cop arribat a aquest punt, veurem un camí que surt tot creuant la carretera. Als pocs metres, ens endinsarem tot obrint-nos pas entre la vegetació per un petit corriol molt desdibuixat cap a la nostra esquerra, fins que veiem de cop una forta pujada amb dos pins que formen una V amb els seus troncs a la part més alta. En pujar-la, girem a mà dreta i el Paradolmen de Pedres Grosses és allà, a pocs metres.

Fou descobert l'any 1961 per un agrupament excursionista de Calonge, i va ser excavat per Josep Cargol i Manel Clara l'octubre del 1963. D'aquest jaciment, no hi ha la certesa de que s'hagi utilitzat mai com a tomba. De fet, nosaltres en un principi no l'havíem inclòs al nostre inventari, en el qual l'hem acabat inserint després de veure diverses opinions d'experts. A la seva excavació, s'hi van trobar 15 fragments de ceràmica a mà prehistòrics i 3 fragments de ceràmica ibèrica.

Segons documenta el bo d'en Xevi, la cambra funerària amida 2.60 metres de llarg, una amplada que varia entre els 75 i 25 centímetres, i una alçada de 1.35 metres.

Ens dirigim cap al poble i el creuem agafant un camí mig asfaltat que surt a l'esquerra de l'aparcament, seguint el carrer principal. Uns cinc minuts després, arribarem a un trencall... més aviat dos, a la nostra dreta, amb un prat davant, creuant-lo, trobarem la Cista de la Finca d'en Guitó al fons d'aquest prat.

Fou publicada i excavada per primer cop per Manuel Cazurro l'any 1912, qui la va numerar com la seva cista megalítica 4, i anys més tard, el 1977, de nou excavada per Lluís Esteva i Cruañas, que la va numerar amb el 14. Entre les dues excavacions, es documenten fragments ossis humans i bocins i fragments de ceràmica a mà.

Les dimensions d'aquest sepulcre són una longitud de 1.59 metres, una amplada de 90 centímetres i una alçada màxima de 98 centímetres.

La seva data de construcció oscil·la entre el 3400-3000 a.n.e. segons en Carreras i en Tarrús, mentre que en Xavier Niell li dona 100 anys més d'antiguitat, del 3500 al 3000 a.n.e., així que pràcticament és la mateixa datació.

Aquesta cista està situada a només uns 30 metres al nord-oest de la Cista del Suro del Rei, la qual localitzarem ràpidament agafant el corriol definit al mateix prat endinsant-se al bosc. La Cista del Suro del Rei està fregant el corriol.

També fou publicada per Manuel Cazurro l'any 1912 (numerada amb el 3), i publicada i excavada per Esteva el 1977 (donant-li el número 13). D'aquesta excavació, només es documenten bocins de ceràmica a mà. Segons hem pogut saber, en aquell moment la cista conservava 11 lloses, de les que avui en dia en queden 8.

La seva longitud màxima és de 1.65 metres, la seva amplada és de 85 centímetres i la seva alçada en el seu punt més elevat és de 75 centímetres. Es troba dins d'una obra tumular d'entre 5/6 metres de diàmetre. Igual que el seu proper veí, la data de construcció oscil·la entre el 3500/3400-3000 a.n.e.

Tornem cap al poble i agafem el cotxe per a dirigir-nos cap a Bell-lloc, un altre dels nuclis de Santa Cristina, per l'altre camí que surt de l'aparcament, que és de sorra, fins que arribem a Bell-lloc, on començarà el quitranat de nou. Seguim recte fins que ens trobarem a un corba molt pronunciada a la dreta, amb un caminet que surt d'ella i s'endinsa per la muntanya. Aparquem allà, tot seguint el camí a peu, i després d'una forta pujada i un parell de corbes amb terra rocós, veurem unes indicacions blaves que seguint-les ens portaran a la Cova d'en Riera.

El megàlit té, com es pot veure, una gegantina pedra de forma circular fent de coberta, que amida uns 6 metres de diàmetre per 1.30 metres d'alçada, el què equival a unes 70 tones de pes. L'espai que cobreix aquesta immensa llosa és de 3.50 metres de llargada per 4.50 metres d'amplada, sent les parets de pedra seca.

Dir també que l'alçada interior de la cova és propera als dos metres, jo hi cabia sencer sense ajupir-me. Segons en Lluís Esteva, als volts de l'any 1918, Alfred Klaebisch, estudiós d'alguns megàlits de la zona, va buidar la cova llençant la terra de l'interior muntanya avall. Tot i això, a la seva excavació es va trobar un maxil·lar humà i una valva de mol·lusc perforada.

En Xavier Niell data la utilització del jaciment entre el Calcolític i l'edat del Ferro, vers el 2700-700 a.n.e.

Desfem el camí, agafem el cotxe i anem a Santa Cristina d'Aro, on buscarem l'Avinguda de l'Església. Un cop trobada, la seguirem fins que sigui un camí de sorra pel que ens endinsarem fins a arribar a l'entrada del mas Grill i el mas Petit. Deixem el cotxe i, ara sí a peu, seguim el camí cap amunt. A uns 250 metres, veurem, enganxat a la dreta del camí, el dolmen de les Pedres Dretes d'en Lloveres.

Aquest megàlit fou publicat per primera vegada per Agustí Casas l'any 1908 i va caure en l'oblit fins que Lluís Esteva va retrobar-lo l'any 1952, qui el va excavar i estudiar l'any següent sense trobar cap tipus de resta.

D'aquest sepulcre, es dedueix una construcció vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700/2500 a.n.e., per la seva morfologia, que és de probable sepulcre de corredor. Probable, ja que, com hem dit, de restes no s'hi van trobar, perquè, segons es diu, la terra de l'interior del dolmen va desaparèixer degut a que aquest megàlit ha estat espoliat sistemàticament d'antic. De fet, del dolmen, només en queden tres lloses i és té constància de que al 1956 en tenia set, la de capçalera i tres per banda com a paret lateral.

Per finalitzar la visita prehistòrica, tornem al cotxe i, ja de tornada a casa, ens dirigim cap a la riera de Salenys, on agafarem un camí paral·lel a la carretera C-65. S'ha d'anar amb compte perquè aquest camí és la via verda i, per tant, no podrem accedir amb cotxe. 200 metres després del pont de fusta que creua la riera en direcció a Santa Cristina d'Aro, veurem un trencall a mà dreta que agafarem i, a uns 150 metres, ens trobarem el menhir de Pedra Ramera, prop d'una torre d'alta tensió.

Aquest gran roc fou retrobat per Lluís Esteva i Lluís Pallí l'any 1990, gràcies a un document medieval de l'any 1302 que l'esmentava com a fita termenal. El van estudiar i reaixecar amb l'ajut d'un grup de voluntaris de Santa Cristina el 27 d'abril de l'any 1991.

Es tracta d'un menhir antropomorf que amida 3.02 metres de longitud total per 1.35 metres d'amplada i 95 centímetres de gruix. Com amb tots el menhirs, és difícil associar-li una era i encara més si el seu entorn no ha estat excavat, com és el cas. Per això, segons en Xavier Niell, el seu aixecament va poder ser en un espai de temps molt llarg, entre el 4000 i el 2500 a.n.e., i, segons en Carreras i en Tarrús, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.

Nosaltres ho deixem aquí. Tot i això, si en teniu més ganes, recomanem apropar-vos a d'altres jaciments de Romanyà per completar la diada, n'hi ha de molt bonics i es troben a tocar del nucli. Els trobareu a les següents publicacions: Megàlits a Romanyà de la Selva I i Santa Cristina d'Aro I, Dòlmens a Romanyà de la Selva III i voltants, Megàlits a Romanyà de la Selva IV, Sta. Cristina d'Aro IV i Calonge III. I encara ens falten coves i paradòlmens per la zona que ja tenim localitzats, però que encara no hem anat a visitar.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista del Bosc d'en Roquet: 31T 499023 4635052

Paradolmen de Pedres Grosses: 31T 499118 4633870

Cista de la Finca d'en Guitó: 31T 498910 4632768

Cista del Suro del Rei: 31T 498947 4632744

Cova d'en Riera: 31T 499150 4632233

Pedres Dretes d'en Lloveres: 31T 500427 4630297

Menhir de Pedra Ramera: 31T 497621 4630662

Cròmlec de Stonehenge

Com no hem fet gaires vacances últimament, ens permetem un luxe i anem a passar la Setmana Santa a England.

Els primers dies ens vam allotjar a Bath. Una ciutat preciosa, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO, ja per com de bonica arriba a ser, com pel seu entorn natural, com pels tresors arquitectònics-històrics que té.

Agafem el tren a Bath, que ens portarà a Salisbury, d'allà, just davant de l'estació surten els busos turístics que porten fins a Stonehenge. La veritat és que al final això del cròmlec més important del planeta s'ha transformat en una atracció turística, amb restaurants, botigues, etc. De fet, l'autobús només et duu fins al restaurant i la botiga, després s'ha d'agafar una llançadora que et porta fins al monument. Si vols, ho pots fer caminant i anar veient de camí, una gran quantitat del que semblen túmuls de grans dimensions sense excavar.

Nosaltres però, aquest cop no vam caminar gaire, llançadora fins allà, una volta a l'immens cròmlec, que per cert, la volta és bastant "cutre", ja que és per un camí marcat, i el cròmlec en si queda a uns 10 metres en la part més propera, i quasi ja vam tornar.

Una foto de l'altre costat, per a que es vegi que la volta la fas lluny!

Les funcions del conjunt de megàlits no les comentarem, ja que hi ha diverses opinions, però sí comentem que el cercle de megàlits data d'entre el 2500-2000 a.n.e., mentre que la part sorrenca que envolta els megàlits és de sobre l'any 3100 a.n.e. La qual cosa significa un ús prolongat en la prehistòria.

Stonehenge està format per quatre cercles, tots quatre concèntrics entre ells. El cromlech de pedres fa uns 30 metres de diàmetre (número 8 a l'esquema inferior). Està format pedres de 4.40 metres d'alçada. El segon cercle, a l'interior del primer (número 9), és de rocs blavosos més petits (uns 2 metres d'alçada) i conté el tercer cercle (número 10), una estructura en forma de ferradura de trílits (tres pedres col·locades com si fossin una porta) d'uns 8 metres d'alçada. Al seu interior, si afinem molt la vista, veurem una llosa coneguda com l'altar, de 4.80 metres de longitud. Tot el descrit, és envoltat per una fossa de 104 metres de diàmetre (número 12), on hi destaquen les 56 fosses que reben el nom de forats d'Aubrey (número 11), tallant la seva concentricitat la gran avinguda de Stonehenge (número 1), que fa 23 metres d'ample per uns 3 quilòmetres de llargada.

També consta d'un gran roc (número 3), que crea un tall de raig de sol just en el centre del megàlit en el solstici d'estiu. Com a curiositat, esmentar que existeix una relació amb el cròmlec de Woodhenge (a tres quilòmetres al nord-est de Stonehenge), on el sol creuava el centre de la construcció en la seva posta de sol el dia  del solstici d'estiu.

A Stonehenge, s'hi han trobat restes de 240 enterraments, prèviament cremats, que gràcies al C-14 s'estimen entre el 3030 i el 2340 a.n.e., fet que demostra que no tothom era enterrat aquí.

Aquesta és l'anomenada pedra Taló, situada fora dels cercles. És la pedra en la que impacta el sol, fent el raig amb el seu contorn, que travessa Stonehenge.

Una vegada visitat el conjunt, tornem al bus turístic i aprofitem el bitllet fent també la visita al turó d'Old Sarum, l'antiga ciutat de Salisbury desmuntada en època d'Enric VIII. De fet, l'església situada just sota el turonet només conserva els fonaments.

Fet, això, tornem a Salisbury a visitar la seva mítica catedral i el barri antic i finalitzem la jornada amb un parell de pintes a un pub típic.

Coordenades UTM(ETRS89):

Stonehenge: 30U 582027 5670420

Dòlmens i inscultures a Vilajuïga III, Pau III i El Port de la Selva I

Aprofitant que anem de cap de setmana familiar, ens agafem el divendres també de festa i anem de nou a Vilajuïga. Deixem el cotxe al forat on vam aparcar per a fer la primera ruta de Vilajuïga, a la GIP-6041, i, a peu, tornem una mica enrere fins on surt un camí de sorra a la nostra dreta des de la carretera. El seguirem i, després de la desviació senyalitzada d'unes inscultures, creuarem una petita riera i ens desviarem a mà dreta cap al poblat de Canyelles. És un poblat medieval, on, en teoria, a la part superior, hi ha una cista, trobada pel grup GESEART, però enmig de tants rocs i el fet de ser una petita cista, no la vam trobar.

Afegit octubre 2020: Com som tossuts i teníem clavada l'absència de l'esmentada cista de Canyelles, aprofitant que som de cap de setmana per la zona i amb les seves coordenades en mà, ens disposem a fer un nou intent. Aquest cop, però, no hi anem passant per les inscultures de Canyelles sinó que ho fem seguint el corriol que mena a l'altra part de la carretera just davant d'on es deixa el cotxe per anar als gravats de Planells, entre els quilòmetres 2 i 3 de la carretera que puja a Sant Pere de Rodes, la mateixa GIP-6041. Avançant per aquest corriol, trobem un parell de roques amb un possible treball i, després d'uns 500 metres, trobem la cista a un extrem del poblat (evidentment, cal anar amb GPS). 

En Josep Tarrús, la col·loca temporalment vers el 3600 - 3200 a.n.e., suposadament per la seva tipologia, perquè les excavacions no serien gaire fructíferes tenint en compte que es troba al bell mig del poblat alt-medieval de Canyelles. Tot i això, als voltants del poblat s'hi han trobat un parell de destrals prehistòriques.

El que crida més l'atenció, i a nosaltres ens fa veure-li un clar rerefons prehistòric, són les 10 cassoletes visibles que hi ha, que van dels 7 centímetres de diàmetre fins als 2.5 centímetres de diàmetre, totes elles encabides a aquesta llosa, que fa 107 centímetres de llargada, 60 d'alçada i 10 centímetres de gruix.

Vista la cista, tornem cap a les inscultures de Canyelles.

Trobarem dos grans rocs amb creus, cassoletes i reguerons datats del Neolític mig - Calcolític. La foto és del roc número 1; el 2 només conserva una creu, ja que una part de pissarra on hi havia diversos gravats va ser arrencada humanament i de forma furtiva.

A dia 12 de desembre del 2020, actualitzem l'entrada amb més troballes prehistòriques i més informació, i també inserim planimetries del llibre de la tesi de Josep Tarrús i Galter, Poblats, dòlmens i menhirs. El primer calc és aquest.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Tornem al cotxe i seguim per la GIP-6041 fins la part alta de la muntanya, començant la ruta per on vam acabar la de Dòlmens a Vilajuïga I. Admirem de nou les inscultures que hi ha allà i ens posem a caminar pel corriol que surt a uns metres d'aquestes (no baixeu per on vam arribar l'altra vegada!!).

Als 200 metres de caminar pel corriol, ens trobarem una bifurcació amb un camí que mena cap la part més alta de la muntanya. En aquesta bifurcació a mà esquerra del corriol pel que venim, veurem el dolmen Caigut II.

El megàlit fou descobert per Enric Carreras, Miquel Dídac Piñero i Josep Tarrús vers el 1987.  Normal que el trobessin ells, tenint en compte que s'han encarregat, conjuntament amb altres membres del GESEART, de la reconstrucció i manteniment dels dòlmens de la zona, com molts d'altres a altres indrets. Aquest sepulcre en qüestió es tracta d'una possible galeria catalana.

Inserim la planta que dibuixa Tarrús a la seva tesi doctoral.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

El sepulcre "erigit" tindria unes dimensions de 1.35 metres de longitud, 0.80 d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i conserva un túmul circular de 6/7 metres de diàmetre, aquest sense restes d'anell peristàltic.

No s'ha realitzat mai cap excavació arqueològica, però tot i això en Tarrús el col·loca temporalment vers 3000-2700 a.n.e., a finals del Neolític inicis del Calcolític

Seguim pel mateix corriol que va baixant vers la vall, fins que trobem una bifurcació a mà dreta, que ens portarà, en poca distància, al dolmen Caigut I.

La primera publicació del sepulcre és de l'any 1934, quan Isidre Macau en dibuixa la planta i n'adjunta una fotografia.

Pel que diu Tarrús, el sepulcre de corredor del Caigut I, consta d'unes dimensions internes de 2.50 m de longitud, 1.50 d'amplada i 1.45 metres d'alçada, amb un túmul que té restes de plataforma de contenció de 8/9 metres de diàmetre i, un altre cop segons Tarrús, fou erigit cap al 3400 - 3200 a.n.e., a finals del Neolític. Ell en dibuixa la seva planta.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Es documenten dues excavacions, la primera totalment furtiva, de la qual, òbviament no en tenim resultats, i la segona, produïda per August Panyella i Miquel Paradell l'any 1942, sense trobar cap tipus de material arqueològic.

Seguim pel corriol fins a arribar a una cova, la cova del Cau del Llop. Aquesta era habitada com a refugi en època neolítica.

La cavitat fa 2.20 metres d'alçada màxima per 2.80 de profunditat i una amplada màxima de 3.50 metres a l'entrada. Tenia una paret de pedra seca a l'entrada tancant l'accés a la cambra, avui en dia desapareguda.

Pensàvem anar fent el camí fins a veure el dolmen del Barranc, que ens l'havíem perdut en fer l'altra excursió, però en veure el tros de pendent que hi ha just davant del Cau del Llop, ens ho vam repensar. Ja hi anirem des de baix!!

Així doncs, refem el corriol, agafem el cotxe i continuem pel camí direcció Sant Pere de Rodes, fins que fem amb el cotxe una corba força pronunciada a la dreta (punt quilomètric 5.3). Allà deixem el cotxe i ja veurem el dolmen a uns metres... de fet, es veu des de la carretera quan ja saps on és.

D'aquest megàlit, de nom Vinyes Mortes I, en podem dir que fou en Isidre Macau el que el publica per primer cop l'any 1934, tot i que no l'excavà. Aquesta acció es produí vers el 1947-1948, quan Joan Garriga documenta diversos fragments ceràmics a mà, trobats a l'interior del sepulcre, i al 1970 Miquel Cura i Anna Ferran, esmenten un fragment de sílex melat.

Com a monuments megalítics de la zona va ser restaurat pel col·lectiu GESEART l'any 1997.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Ara sabem que és de tipologia galeria catalana i té una cambra sepulcral que amida interiorment 2 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i 1.60 metres d'alçada. L'obra tumular del megàlit fa entre 8 i 9 metres de diàmetre, sense cap resta visible de l'anell de contenció, i Segons Josep Tarrús i Galter fou erigit vers el Neolític final - Calcolític antic, entre el 3000 - 2700 a.n.e.

Caminem per un corriol que surt de la plana que hi ha davant de Vinyes Mortes I en direcció sud i, en uns metres, arribarem a Vinyes Mortes II.

La fotografia enganya bastant, és un tros de dolmen, m'hi vaig ficar dins i les lloses són més altes que jo... faig vora 1.75 metres.

Fou descobert per Joan Garriga vers l'any 1947, ell mateix l' excava i diu que dins la cambra, va recuperar diversos fragments de ceràmica a mà, d'altra banda el GESEART a la seva restauració va recuperar una vora bisellada del Bronze final, que resta dipositada al M.A.C. seu de Girona.

Les "mides" internes de la cambra són de 3.50 metres de longitud, 2.60 d'amplada i 2.40 metres d'alçada. Pel que fa al corredor aquest fa 2.50 metres de llarg, per 80 centímetres i consta d'una alçada màxima de 1 metre. L'obra tumular que contindria al centre, el megàlit és de 10/11 metres de diàmetre i no conserva cap resta del seu peristàltic, tot i que es creu que devia de ser un mur de pedra en sec.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Segons Tarrús, aquest sepulcre fou erigit vers el Neolític final, cap al 3400 - 3200 a.n.e.. Val a dir que l'estat actual és degut a la restauració feta pel  per GESEART l'any 1997.

Tornem on és Vinyes Mortes I, travessem la carretera i seguim pujant, fins que trobem un fort revolt a la dreta, des de Vinyes Mortes I només hem fet uns 200 metres. Així doncs, continuem per un corriol que surt de la mateixa corba i s'enfila pel mig del camp cap el cim del puig. Seguint el corriol en 130 metres, arribarem al dolmen de Puig Margall.

Fou descobert per Isidre Macau l'any 1934 i tot i que ha estat excavat en diverses ocasions, cap d'elles ha obtingut el resultat esperat, no ha sorgit cap tipus de resta. La cambra de la petita galeria catalana amida interiorment 1.20 metres de longitud, 1.20 d'amplada i 1.15 metres d'alçada, i es conserva dins un túmul de 7/8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Tarrús col·loca temporalment, al sepulcre, per la seva morfologia, vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre 3000 i el 2700 a.n.e.. Per acabar amb el dolmen, podem dir, que el GESEART el va restaurar el 1997 sense trobar res de res a les terres de la cambra i el túmul.

Tornem al cotxe i continuem per la GIP-6041 fins a trobar (passat el quilòmetre 8) la indicació d'un encreuament de carreteres cap a Sant Pere de Rodes i Port de La Selva. Nosaltres girem a l'esquerra just abans d'aquesta senyalització i aparquem el cotxe al voral de la carretera o a l'entrada del camí (amb cura). Anem direcció la casa en runes (Mas de la Pallera) per un caminet d'entrada a la casa i, en uns 25 metres direcció nord-est, trobarem a un replà elevat el paradolmen de la Pallera o Roca Galera.

A la seva excavació, no s'hi va trobar res, encara que les seves lloses laterals i la llosa de coberta són treballades només interiorment, fet que dóna a entendre el seu ús per als humans del Neolític final, inicis del Calcolític, ja que els arqueòlegs el daten vers 3000 - 2700 a.n.e.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

La tomba té unes dimensions de 2 metres de llarg, 2 metres d'amplada i 70 centímetres d'alçada.

Un cop vist el paradolmen, continuem pel corriol, que ara fa baixada, ja que darrere aquesta muntanya ja tenim el mar, i, en uns metres arribem, al dolmen de la Pallera.

Aquest sepulcre de corredor fou descobert per en Josep Tarrús i Galter, Miquel Casas Tarrús i Jaume Tarrús Chinchilla l'any 1986. Es documenta un túmul de 6/7 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic, que conte una cambra sepulcral de 2.10 metres de llarg per 70  centímetres d'ample i 1.15 metres d'alçada conservada. Segons en Tarrús. el sepulcre es va erigir al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e.. També en Tarrús, dibuixa aquesta planta a la seva tesi doctoral.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

No s'hi ha fet mai cap excavació oficial, però val a dir que el grup GESEART, en una de les seves visites, va trobar a nivell de terra actual un tros de ceràmica neolítica i un altre de romana.

Avís, per veure les següents inscultures, porteu roba llarga, s'ha d'anar camp a través uns metres que són plens de garrics.

Ara tornem al camí més principal, i des de les ruïnes del Mas Pallera avancem 1.2 quilòmetres, en aquest punt veurem a la nostra esquerra, a una cinquantena de metres uns grans rocs, aquí és on resten insculpides les Creus de l'Hospital, just abans d'un mur de separació de finques.

Fou descoberta pel GESEART l'any 1987, i ells mateixos la van batejar per la proximitat a un mas, que antigament era conegut com a L'Hospital. L'impressionant conjunt de gravats ocupa un espai rectangular d'uns 9 metres de llarg per 4 metres d'amplada, i consta de diferents pedres, de fet dos d'elles han estat arrencades per incloure-les al mur que hi ha a darrera.

Es documenten al conjunt diversos reguerons, cassoletes, reticulats, creus, halteriformes (dos cassoletes unides per un regueró) i pediformes (conques ovalades). Alguns del gravats són prou espectaculars, com el que hi ha a la banda esquerra, sobre de la gran cassoleta, de la fotografia inserida.

Segons la informació que disposem, s'hi compten un total de 90 cassoletes aïllades, 6 halteriformes, 2 cassoletes amb un regueró, 6 pediformes, 9 reguerons aïllats, 155 creus, algunes formades per 4 cassoletes unides per reguerons, 6 cruciformes dobles i 5 reticulats.

Aquest és el calc que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral. És realment impressionant, 

Acabem amb el conjunt dient que la cronologia que li podem donar, és deguda als seus iguals trobats als dòlmens i menhirs de la zona, vers el Neolític mig i el Calcolític.

Avís, de nou s'ha d'anar camp a través.

Desfem el camí i tornem direcció Vilajuïga per la GIP-6041. Aparquem a la zona d'esbarjo del Mas Ventós i, al seu límit oest, veurem un camí ben definit direcció sud que agafarem. El seguirem uns 200 metres fins que el camí baixa més pronunciadament al costat del barranc, continuarem uns 50 metres i empalmarem amb un camí medieval amb parets de pedra seca que encara aguanten. A partir d'aquí, millor que seguiu les marques grogues perquè explicar com arribar al dolmen de La Creu Blanca és un  problema (i vigileu amb la inclinació!!). Just on és el dolmen i on un s'ha de desviar del camí per a arribar-hi, està indicat.

Es tracta d'un possible sepulcre de corredor, que va ser descobert l'any 1942 per August Panyella i Miquel Taradell. La cambra sepulcral amida interiorment 1.60 metres longitud, 1  d'amplada, 1.20 metres d'alçada, però s'ha de dir que del túmul no en queden restes visibles, cosa que a mi, no m'estranya, crec que pel lloc on està situat li queda ben poc de temps de vida comparat amb el que ja té. Aquest sepulcre va ser erigit vers el Neolític final, cap al 3400-3200 a.n.e.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

La primera menció d'ell és d'August Panyella i Miquel Taradell, que l'excavaren el 1942 i el publicaren l'any següent, denunciant que a l'excavació, no va sorgir cap resta.

El que sí creiem que val la pena mencionar és que aquest megàlit caigué en l'oblit, fins que el 2 de març de 1987, quan fou retrobat per membres del GESEART després del incendi que va haver-hi a la zona. 

Refem el camí i, quan ja gairebé som a la plana on comença la zona d'esplai de Mas Ventós, surt un camí a mà esquerra que en pocs metres ens portarà al dolmen del Coll del Bosc de la Margalla.

A l'excavació d'aquest megàlit, s'hi van trobar tres nivells d'utilització, essent el primer d'època ibera, el segon del Calcolític i el tercer i més fons del Neolític, que és quan es va erigir, cap al 3400-3200 a.n.e.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Fou descobert i excavat per August Panyella i Joan Garriga vers el 1943. Com hem dit abans, a aquesta excavació van sorgir materials corresponents a tres fases prehistòriques, que relacionen el tipus de troballa amb el nivell estratigràfic.

• Al nivell 1, es documenten: 2 fragments de vasos ibers a torn, 6 fragments de vora en ceràmica a mà, 41 fragments informes més del mateix estil, 1 fragment amb carena de vas a mà, 16 fragments informes de ceràmica a mà de pasta fosca.

• Al nivell 2, es documenten: 2 carenes de vasos de ceràmica a mà de pasta clara, 1 fragment de base plana de ceràmica a mà, 61 fragments informes del mateix estil, 2 fragments amb incisions, que podrien ser pertanyents a vasos campaniformes, 2 vores i un fragment d'un vas campaniforme pirinenc i una vora d'un bol del mateix estil ceràmic.

• Al nivell 3, es documenten: 15 fragments de ceràmica a mà i 1 ascla de sílex.

Nosaltres que ens basem molt en el què diu en Tarrús, fem referència a les dimensions de la cambra que ell dona, que són de 1.90 metres de llarg, 1.15 d'ample i 1.50 metres d'alçada màxima, i en descriu una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. També en Tarrús publica aquesta planta.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Ara sí, tornem al cotxe i seguim per la GIP-6041 direcció Vilajuïga, i ens aturem on vam començar la ruta de Dòlmens a Vilajuïga I. A peu, tirem rectes pel camí, deixant a mà esquerra el trencall que porta a la ruta dolmènica que ja havíem fet, fins a arribar a un revolt pronunciat a la dreta, on surt un corriol que mena cap al dolmen de la Vinya del Rei. Gairebé arribant a ell, el corriol segueix, deixant el dolmen a l'esquerra, i s'enfila vers el barranc. En pocs minuts, arribarem al dolmen del Dolmen del Barranc de Vilajuïga.

Del possible sepulcre de corredor, és evident per la foto, que no es pot assegurar el tipus de dolmen que és, però Tarrús creu que és un possible sepulcre de corredor, i el data al Neolític final, entre el 3400-3200 a.n.e.. 

Consta d'una cambra sepulcral que amida interiorment 1.90 metres de longitud, per 60 centímetres d'ample i 90 centímetres d'alçada conservada, cal dir però, que de l'obra tumular no en queden restes visibles.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Fou descobert per Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes, Vicenç Feliu i Egidio, i Rafael Barnés el gener de 1941. El 1950, l'excavà Joan Garriga i Pujol, sense recuperar cap tipus de material.

Com a curiositat, dir que aquest dolmen va estar amagat per la vegetació des de mitjans del segle passat, però el van retrobar el 2 d'Octubre del 2000 a causa de l'altre gran incendi forestal a la zona.

Buffff, per fi hem acabat!!! Molt cotxe, però molts dòlmens!!!! A l'últim, les cames ja em feien figa!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de Canyelles: 31T 509315 4686884

Inscultures de les Creus de Canyelles I: 31T 509271 4687062

Inscultures de les Creus de Canyelles II: 31T 509264 4687066

Dolmen Caigut II: 31T 510726 4686443

Dolmen Caigut I: 31T 510618 4686423

Cova del Cau del Llop: 31T 510449 4686252

Dolmen de Vinyes Mortes I: 31T 511023 4686398

Dolmen de Vinyes Mortes II: 31T 511036 4686320

Dolmen de Puig Margall: 31T 511294 4686368

Paradolmen de La Pallera o Roca Galera: 31T 512935 4686453

Dolmen de La Pallera: 31T 513011 4686465

Inscultures de les Creus de l'Hospital: 31T 512550 4687225

Dolmen de la Creu Blanca: 31T 511489 4685728

Dolmen del Coll del Bosc de La Margalla: 31T 511692 4685870

Dolmen del Barranc de Vilajuïga: 31T 510434 4686410