Menhir i inscultures a El Port de la Selva III i Vilajuïga IV

Ens hem quedat la Setmana Santa a casa, recuperant-nos de l'intens viatge a Portugal, però és que ja ens avorríem, i vam decidir anar a fer una visita a algunes inscultures que ens faltaven per Vilajuïga, i un menhir i més inscultures que no coneixíem a El Port de la Selva.

És bastant fàcil no conèixer totes les pedres gravades d'aquesta zona; de fet, és impossible veure-les totes. En Josep Tarrús en tenia inventariades ja unes 375 cap als 90, i a més d'aquestes, també s'esmenta que n'hi ha algunes gravades a era medieval per marcar el camí cap al monestir de Sant Pere de Rodes.

Comencem anant a Vilajuïga, tot pujant per la carretera GIP-6041 cap a l'esmentat monestir de Sant Pere de Rodes. Entre els quilòmetres 2 i 3 d'aquesta carretera i havent passat una corba a l'esquerra molt pronunciada seguida d'una de dretes, veurem, després d'una semi-recta d'uns 200 metres, una zona que havia estat habilitada fins fa poc per a aparcar cotxes a la nostra dreta i un rètol informatiu de les inscultures de Planells. Seguirem el camí senyalitzat fins a trobar-nos amb aquests rocs, clarament gravats. Al costat, n'hi ha d'altres que no vam veure perquè la pluja ens va interrompre la visita.

Aquests són els tres primers rocs gravats de Planells, d'un total d'una vintena. Sincerament, els tres primers són prou espectaculars, sobretot el roc I. Comencem per ell.

El primer sostrat consta de 11 cruciformes, 50 cassoletes, 1 lletra tau, 8 creus més lligades per reguerons i 3 cassoletes amb un petit regueró. Gran part dels gravats esmentats es troben units amb un reticulat que ocupa quasi la totalitat de la superfície del roc.

Al seu costat, trobem la tercera pedra amb gravats.

Aquesta, molt més discreta, té, 8 creus, 23 cassoletes i un halteriforme, sense cap connexió entre ells. El roc amida 1.60 d'amplada per 1.10 d'alçada.

I just al davant de la primera, veiem el roc número II.

Aquest conserva 3 creus, 22 cassoletes, 1 triple cercle, 1 halteriforme, 1 regueró en V, 1 tau i 1 signe en forma de P. Fa 2.20 metres d'amplada per 1.60 metres d'alçada.

Aquestes tres lloses van ser descobertes per membres del grup Via Pirena el gener del 2009. No hi ha una datació exacta d'aquestes obres d'art, però, per la seva morfologia, apunten vers el Neolític mitjà o el Calcolític, vers el IV - III mil·lenni a.n.e.

Seguim la ruta marcada, tot avançant per la carretera, i ens aturem després d'un reguitzell de corbes, senyalitzades a 40, poc abans del punt quilomètric 5, on veiem a la dreta una entrada sorrenca, amb un rètol indicatiu de les Creus de la Carena. Un cop més som aquí... No sé quantes vegades hi hem parat a aquesta esplanada, de fet, les inscultures ja les havíem vist quan vam fer la ruta dels dòlmens de Vilajuïga, però no sabíem que n'hi havia tantes.

Avui definim les pedres II, III, IV, V, VI, i dos rocs més als que no li hem sabut trobar el número identificador. La número I està explicada a l'entrada a la que hem fet referència abans.

Aquí presentem la número II.

Els gravats que es troben a la roca són el d'una creu, dues cassoletes aïllades, una cassoleta amb regueró i una xarxa formada a base de reguerons i cassoletes.

Realment, no les vam veure per ordre numèric, ja que la V està just al costat de la II, però ho explicaré seguint aquest ordre per no embolicar-me. De la II, ens desviem a la seva esquerra per un corriol mig esborrat, apropant-nos a la petita "cinglera" que hi ha; just a la seva vora, trobarem la número III.

Aquest roc de 2.45 metres d'amplada per 1.15 d'alçada presenta una sola creu, ben visible a la seva superfície. Aquesta té una alçada de 20 centímetres i una amplada de 16.

Anem a visitar la IV, que tot i que queda a una certa distància i s'ha de passar per un lloc que no es troba gaire "habilitat", val molt la pena. Des dels rocs on ens trobem, agafem el camí que duu als dòlmens caiguts i, al poc d'emprendre'l, trobarem un corriol a la nostra dreta que baixa direcció Vilajuïga. Agafant-lo, veurem la roca a la nostra dreta en pocs metres, darrere d'una altra amb una creu, que comentarem al final.

L'espectacular pedra IV té 10 cassoletes, 11 creus, 2 d'elles rematades amb cassoletes, 3 reguerons i dues cassoletes amb regueró. Les dimensions del sostrat són 1.15 metres d'amplada per 70 centímetres d'alçada.

Per anar a la pedra V, desfem el camí fins l'esplanada i anem de nou a la número II. Trobarem la V mirant a la dreta de la II.

Consta únicament d'una gran cassoleta ovalada de 17 centímetres d'amplada, per 14 d'alçada i 7 de fondària.

A la part de darrere del rocam on ens trobem, veurem el roc número VI. Aneu amb compte no caigueu, ja que la roca es troba al límit de la plana, just al caient de la petita "cinglera".

Aquesta pedra de 70 centímetres d'amplada per 1.10 metres de llargada presenta gravades 3 cassoletes aïllades, 2 de més petites unides per un regueró i 3 creus, dues d'elles amb una cassoleta en un del seus extrems.

Totes aquestes inscultures van ser descobertes per part d'Enric Carreras i Miquel Dídac Piñeiro, membres del GESEART, entre el 1984 i el 1986. Val a dir que les descripcions de la roca inventariada com a número V de GESEART i Megalítica.cat no coincideixen i nosaltres descrivim la pedra V de Megalítica.

Segons la tesi doctoral de Josep Tarrús, aquests gravats, per la tipologia i a manca de restes arqueològiques, foren produïts durant el Neolític i el Calcolític, vers el IV i el III mil·lenni a.n.e.

Ara, ens dedicarem a explicar els dos rocs gravats sense identificar que vam veure (no els hem sabut identificar en cap dels estudis i fotografies a les que hem accedit).

La primera que vam veure és uns tres metres més enllà de les Creus de la Carena IV, tot anant com si caminéssim per la plana des de l'asfaltat.

Creiem que per la claredat de la inscultura, junt amb la nul·la especificació del roc, es pot tractar d'una inscultura d'era medieval, encara que, per la tipologia en si del gravat, jo ho dubto bastant.

El mateix passa amb l'última roca que vam veure, situada a l'esquerra de la pedra número III, que conté nombrosos cruciformes que es veuen clarament, però no hem trobat informació al respecte, pel que podrien ser creus d'època medieval. De fet, no l'hem inclòs al nostre plànol, ja que creiem que no és prehistòrica.

A continuació, seguim la carretera fins l'aparcament del Mas Ventós, avui ple de cotxes perquè la zona d'esbarjo està atapeïda de gent fent graellades i gaudint del bon temps (nota: el 2025 ja no s'hi permet fer graellades). Tot i que som coneixedors de més inscultures per la zona, ens acostem només a veure un gran roc amb cassoletes perquè és de l'únic que teníem les coordenades. És ben fàcil de trobar: des de l'aparcament, baixem fins la casa del Mas Ventós i, quan ja som a la seva alçada, girem a l'esquerra i tirem rectes fins trobar el rocam que conté les cassoletes, separat del mas uns 20 metres.

Com es pot veure a la imatge, es tracta d'un conjunt de roques amb cassoletes, la major part d'elles de dimensions força grans. Com a mínim, n'hi ha una vintena. Tenim dubtes de que totes siguin antigues, però algunes ens fan bona pinta.

Ens dirigim ara a un menhir descobert l'any 2006 prop del monestir de Sant Pere de Rodes. Continuem amb el cotxe fins l’aparcament del monestir i pugem a les restes medievals del poblat de Santa Creu de Rodes. Des d’allà, el menhir està senyalitzat, però es troba un pèl amagat. Deixant l’església de Santa Helena a la nostra dreta, veiem un mirador sobre el poblat, des d’on surt el camí que duu fins el megàlit muntanya amunt. Després de recórrer uns 150 metres ben costeruts, arribem a un replà on se senyalitza el menhir de Santa Helena. Per veure’l, haurem de mirar a la nostra esquerra i el veurem tombat a terra.

La seva alçada (ara longitud) és de 2.40 metres i té un gruix de 80 centímetres. És un monòlit fal·liforme. A falta de troballes arqueològiques al seu voltant, no es pot datar amb precisió, però es pot incloure dins del marge temporal dels altres menhirs de la zona, entre el Neolític mitjà i l'Edat del Bronze inicial, vers el 3500-1800 a.n.e.

Amb la caloreta que fa i tenint en compte que els nens han de berenar, decidim deixar la recerca per avui i baixem a Vilajuïga a donar-nos un descans.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures de Planells I: 31T 509899 4686918

Inscultures de Planells II: 31T 509898 4686915

Inscultures de Planells III: 31T 509897 4686920
Creus de la Carena II: 31T 510709 4686605
Creus de la Carena III: 31T 510706 4686611
Creus de la Carena IV: 31T 510693 4686580
Creus de la Carena V: 31T 510710 4686607
Creus de la Carena VI: 31T 510713 4686609
Creus de la Carena ??: 31T 510693 4686577
Creus de la Carena ??: 31T 510702 4686614
Inscultures de Mas Ventós: 31T 512258 4685857
Menhir de Santa Helena: 31T 513125 4685900

Megàlits a l'Alentejo VI

Últim dia a l'Alentejo portuguès, de fet, ja anem de tornada, tot anant direcció Toledo, on havíem reservat una habitació en un hotelet proper al centre històric de la ciutat (maco per cert).

Igualment, per al primer megàlit ens vam desviar de l'itinerari marcat... des de Torre de Coelheiros vam empendre per la M521 direcció Sud, uns 11 quilòmetres, fins trobar la N384, on girarem vers la nostra dreta i la seguirem 13.7 quilòmetres, arribant a Viana do Alentejo i, posteriorment, a Aguiar, un nucli de Viana do Alentejo. Als afores, a la primera rotonda que trobarem, just al costat d'un supermercat, seguirem rectes direcció el nucli, tornant-se la carretera en la N257. Aquesta carretera volteja el nucli de cases arribant a dues rotondes, en les que prendrem direcció a la N254. Per ella, seguirem tot rectes uns 6.5 quilòmetres fins als afores d'Aguiar, on trobarem una nova rotonda en la que prendrem la tercera sortida. Seguirem per aquesta desviació 140 metres, trobant un camí sorrenc a la nostra esquerra que ens portarà a l'Anta de Vila de Aguiar o do Zambujeiro o do Ferragial do Aguiar en 160 metres més.

Conserva les 7 lloses de la cambra in situ i la coberta, tot i que caiguda a la part posterior de la cambra. Són perceptibles les restes del corredor.

Gràcies a un plànol acotat, podem extrapolar unes dimensions d'uns 5 metres de longitud amb corredor inclòs, i una amplada d'uns 3.50 metres a la cambra. 

Per molt increïble que sembli, d'aquest conegut megàlit no hem aconseguit cap tipus d'informació, l'únic que hem trobat, és que és datat vers el Neo-calcolític portuguès, cap al 2600 a.n.e.

Com a curiositat, es pot indicar que l'anta ha sobreviscut a la construcció del cementiri de la població (a només 95 metres de la tanca). Cal agrair als constructors que, tot i necessitar força pedra per a edificar-ne el tancat, no van destrossar el megàlit per a aprofitar-la.

Disposats a tornar a casa tornem a la N254 i girem l'esquerra creuant pel vell mig el nucli d'Aguiar. De fet, per arribar al sepulcre només hem de seguir aquesta carretera uns 18 quilòmetres des de la visitada anta, i quan veiem l'aeròdrom d'Évora a l'esquerra, aturarem el cotxe al voral dret de la carretera. L'Anta da Herdade das Azinheiras es troba allà al mig del camp on pasturen les vaques, al costat dret de la carretera tal i com hem arribat.

No ens vam poder apropar, anàvem justets de temps, però bé, ja es veu la seva grandiositat, a tenir en compte que es troba a uns 325 metres de la carretera. Hi ha un camí que surt just davant de l'edifici de l'aeròdrom que t'hi apropa més, encara que l'últim tram l'has de fer, a peu, entre vaques i braus.

Aquest megàlit va ser estudiat pel matrimoni Leisner. Ells documenten sis lloses, possiblement set de la cambra sepulcral i vestigis del corredor. Pel que hem pogut trobar, la coberta del sepulcre resta estintolada a l'interior de la cambra. Es diu que existien dues antes molt properes a la que visitem; els Leisner no documenten res de res.

Amb motiu de la carta arqueológica d'Évora, va ser objecte d'una propecció el 2008 per part de Mário José Barata Rodrigues de Carvalho, de la qual no hem trobat cap tipus d'informació.

Després d'aquestes dues breus visites, ens dirigim a la següent etapa: Toledo.

Coordenades:

Anta de Aguiar o do Zambujeiro: UTM (ETRS89): 29S, 589949, 4249653

Anta da Herdade das Azinheiras: UTM (ETRS89): 29S, 597361, 4266190

Megàlits a l'Alentejo V

Aquesta vegada, ajuntem dos dies en un, ja que ahir ens va fer un temps horrorós i avui tornem a fer més o menys el mateix camí però amb una mica més de profit.

Comencem el dia anant a un cròmlec poc conegut, el da Herdade de Cuncos. Per arribar-hi, des de Torre de Coelheiros, anem a Évora i allà prenem la carretera N114 cap a Montemor-o-Novo. Un cop a aquesta població, ens desviem per la N4 en direcció a Lisboa. Continuem uns 7,2 quilòmetre fins que trobem a mà esquerra la bodega Herdade do Menir. Com no podem girar per aquí, avancem uns 500 metres més per a poder fer el canvi de sentit. Ja en sentit Montemor-o-Novo, fem uns 760 metres, passant per davant de l'accés de la bodega abans esmentada i girem pel camí de sorra següent, força enfangat per culpa de la pluja. Fem uns 650 metres i aturem el cotxe a la vora del camí. A la nostra dreta, en pocs metres, veiem les restes del Cromeleque da Herdade de Cuncos.

També conegut com a Cromeleque dos Cuncos, va ser descobert el 1984 per la doctora Rosa Varela Gomes quan estudiava el proper menhir da Courela da Casa Nova, ubicat dins el recinte de les bodegues abans esmentades. El 1985 va ser estudiat més a fons i els rocs desplaçats van ser reposicionats a la seva ubicació original. Aquesta actuació va permetre trobar un menhir i alguns estris de pedra, percutors i un fragment de fulla de sílex.

Té un diàmetre de 13.5 metres i està format per un cercle de vuit pedres de granit que conté tres monòlits més de forma fàl·lica, d'alçades que van dels 2.3 als 4 metres.

Retornant a la carretera, mirem dins les instal·lacions de la bodega aviam si veiem el menhir esmentat que conté i que li dóna nom, però no és visible des de l'exterior.

Un cop a la carretera, girem a la dreta i ens dirigim de nou a Montemor-o-Novo. Una vegada al centre de la població, prenem la N2 en direcció a Mora i Ponte de Sôr. Seguim sense agafar cap desviament durant 13 quilòmetres i, després de passar un pont, ens aturem a l'esquerra de la carretera, a l'entrada d'una finca, just abans d'una corba a dreta i esquerra. Recorrent uns 600 metres per dins d'aquesta finca, arribem a la preciosa Anta Grande da Comenda da Igreja.

Aquest sepulcre de corredor té una longitud total de 16 metres amb un corredor de més de 10 metres de llarg i una alçada de 1.80 metres. La cambra, curiosament, està composta de 8 lloses enlloc de les 7 típiques de la zona, que formen una habitació de 4.80 metres de longitud per 4.50 d'ample, amb una alçada aproximada de 6 metres, coberts per una llosa de coberta que avui dia resta fracturada. Ens trobem davant d'un dolmen força impressionant, tot i que, en conservar el túmul, d'uns 35 metres de diàmetre, queda una mica "mimetitzat" pel terreny.

Ha estat excavat per Jose Leite de Vasconcelos el 1898 i per Manuel Heleno en repetides ocasions, 1931, 1934 i 1939. Les troballes resultants d'aquestes excavacions són força interessants: fragments de ceràmica, unes 20 puntes de fletxa de sílex i quars, diversos útils en pedra com destrals, aixes o gúbies, objectes ornamentals també de pedra i os, plaques d'esquist gravades, penjolls d'ambre, figuretes d'animals de variscita, amulets, etc. Aquestes restes es conserven al "Museu Nacional de Arqueologia", a Lisboa.

Pel que fa a la seva datació, es documenta que, per la seva arquitectura, es pot ubicar dins del Neolític Final - Calcolític portuguès, entre el 3500 i el 2500 a.n.e.

Per visitar el següent megàlit, desfem el camí fins el límit de la finca, i pugem una mica a l'esquerra. Ens uns 150 metres, sota un arbre i emmascarada per la vegetació, trobem la destrossadíssima anta do Cabeço da Rainha.

Conserva restes de 4 lloses, una al nord, dues a l'est i una altra al sud. Sembla conservar les restes de la coberta esmicolades a l'interior de la cambra, de tendència arrodonida i de 1.76 metres d'amplada per 2.46 metres de longitud. L'alçada màxima conservada és de 1.09 metres. No hi ha indicis d'existència de corredor.

Va ser excavada el 1933 per Manuel Heleno, sent la troballa de 206 denes de collaret l'única informació que tenim sobre l'aixovar funerari.

Com hem visitat l'anta grande da Comenda da Igreja, se suposa que existeix l'anta pequena, i així és i és molt accessible, pel que anem a per ella. Sortim de la finca a la què hem visitat les dues antes i girem a l'esquerra per continuar una mica més per la N2, concretament uns 1500 metres més, fins que a mà dreta trobem l'Herdade da Comenda da Igreja. Aquesta finca es troba normalment oberta perquè permet arribar fins a un estany. Nosaltres vam accedir-hi i vam aparcar davant d'aquest estany. A mà esquerra, es pot observar un turonet i l'anta que busquem es troba sobre ell, sense gaire pèrdua.

L'anta pequena da Comenda da Igreja és un petit sepulcre de corredor amb una cambra d'1.90 metres d'amplada per 2.00 de longitud i una alçada interior de 1.70 metres.

Va ser excavada el 1931 per Manuel Heleno, i també per L. Vasconcelos, però no hem trobat informació sobre les troballes, ni cap comentari que ens permeti col·locar-la cronològicament. Tot i això, per la proximitat amb la seva germana, la podríem datar de més o menys la mateixa època, entre el Neolític final i el Calcolític, vers el 3500-2500 a.n.e.

Retornem a la carretera N2 i la prenem de nou a l'esquerra. Seguim per ella i recorrem 9 quilòmetres, fins que, ja al districte de Santarém, veiem a la dreta un ampli espai per deixar el cotxe a l'inici d'un camí. Just al costat de la tanca que limita la finca, veiem l'anta de Vale do Beiró o Água Doce 1.

O potser hauríem de dir la meitat de l'anta? La cambra estava formada per 7 lloses, de les que se n'han perdut dues i una tercera es troba trencada. Segons Manuel Heleno, la cambra amida uns 2.50 metres de diàmetre per 2.70 metres d'alçada màxima. Cal dir, també, que es tracta d'un sepulcre de corredor del qual se'n conservaven 5 restes de llosa al costat esquerre i 6 al dret, que feien un petit corredor de 2.37 de llargada, del que actualment no es conserva pràcticament res.

El que sí es pot veure és part de l'obra tumular a la dreta del sepulcre, que, segons hem pogut trobar, mesura 2.45 metres a seu punt àlgid.

Va ser excavada per Manuel Heleno els anys 1931 i 1934, i va ser posteriorment estudiada pel matrimoni Leisner els anys 1950. Les excavacions d'Heleno van ser molt profitoses, d'aquesta tomba es documenten 2 trapezoides de sílex, 6 fulles del mateix material, 2 làmines de quars, 77 puntes de sílex, 4 martells de quarsita, 22 destrals i aixes polides, 15 recipients ceràmics complets, 6 plaques de gres, 11 d'esquist gravades, 22 perles i 2 penjolls.

A la documentació a la que hem pogut accedir es diu que, segons aquestes troballes, i l'estil arquitectònic del sepulcre, aquest es deuria erigir i utilitzar vers el 3500-2000 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític final.

Deixem el cotxe on el tenim i enfilem la carretera cap amunt. Després de 240 metres, a la nostra esquerra trobem l'anta pequena do caminho da Fanica o d'Água Doce 3.

La cambra consta de 6 lloses que subjecten la coberta i té unes dimensions de 2.00 metres de longitud per 1.70 d'amplada per 1.90 metres d'alçada. Té vestigis d'un corredor orientat cap a l'est de 1.80 metres de longitud. Cal dir que les dimensions dels sepulcres varien un pèl segons l'autor que descriu el sepulcre, però bé, tampoc és quelcom del tot rellevant.

Va ser excavada per Manuel Heleno el 1931, però no es van trobar restes arqueològiques. Posteriorment, va ser estudiada pel matrimoni Leisner, i no sabem si van ser ells, però hem trobat documentat, que a l'interior de la cambra van sorgir 3 làmines de sílex i una fulla fragmentada del mateix material.

Segons les restes recuperades i l'estil arquitectònic, es pot assegurar que el sepulcre fou bastit i utilitzat vers el 3500 i el 2000 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític final portuguès.

Avancem 30 metres més i ara mirem al turó de la nostra dreta per a trobar el següent sepulcre, l'anta grande do caminho da Fanica o Água Doce 2.

Aquest sepulcre de corredor curt, que no conserva la coberta, té una cambra de 3.50 metres d'amplada per 2.85 de longitud i 2.40 metres d'alçada màxima formada per 7 lloses. Igual que els seus companys, té vestigis de corredor, en direcció est, aquest de 2.20 metres de longitud. 

D'altra banda, les restes de l'obra tumular són prou evidents, s'observen in situ lloses i terra compactada. Segons es diu, aquesta hauria estat una gran obra tumular, aprofitant l'orografia del terreny.

Igual que els seus veïns, va ser excavat per Manuel Heleno el 1931 i estudiat pels Leisner. A l'excavació, van aparèixer làmines d'esquist, una gran fulla de sílex, un nucli de quars, un polidor de gres, ceràmica grollera i més ceràmica a torn en superfície. Com sempre, les restes es troben al Museu de Arqueologia Nacional.

De nou, com els seus companys i segons els arqueòlegs portuguesos, aquest sepulcre fou bastit i utilitzat vers el Neolític final i el Calcolític final, entre el 3500-2000 a.n.e.

La següent parada no serà per a veure un dolmen sinó un altre cròmlec, aquest en millor estat que el de Cuncos. Retornem al cotxe i seguim la N2 cap el nord en direcció a Mora. Dins d'aquesta població (recorreguts 18.5 quilòmetres des de que hem sortit), trobem una rotonda a la que hem de prendre la N251. Després de 2.6 quilòmetres, veiem a la dreta una pista de sorra, que ens porta directes al Cromeleque do Monte das Fontainhas Velhas en uns 260 metres.

Aquest petit cròmlec està format per 6 menhirs, d'entre 1.90 i 1.10 metres d'alçada, i un menhir de 2.54 metres que queda al centre del semicercle format pels altres menhirs. Fou retrobat pel Servei Arqueològic Portuguès, i l'any 1977 es va publicar la seva troballa. Ells documentaven 4 menhirs in situ, un de caigut i un altre, el central, que estava trencat ben a prop de la seva base, i també caigut. La intenció del Servei Arqueològic era la de restaurar el jaciment i un any més tard ja estaven tots el monòlits al seu lloc original, i el menhir central refet, amb un xic de poca traça.

Entre el 1993 i el 1997, es va fer una prospecció de la zona per a fer la carta arqueològica del poble i es van localitzar dos menhirs més, a uns 18 i uns 70 metres de distància, respectivament. Els mostrem a les fotos següents dels anomenats com a menhirs de Monte das Fontainhas Velhas A i B.

I es van localitzar també, dues ascles de sílex i una de quars.

El 2005, Leonor Rocha i Manuel Joao do Maio van excavar-lo i van trobar ceràmica decorada i micròlits, que van permetre ubicar la seva construcció dins del Neolític antic - mig portuguès, que va del 5500 a.n.e. fins al 3500 a.n.e., i la seva reutilització al Neolític final i l'era romana. Addicionalment, es va confirmar la seva orientació relacionada amb la posició del Sol i la Lluna, com es dona en gairebé tots els conjunts d'aquest estil, i van observar la presència de dos negatius que indicaven l'antiga presència de dos menhirs més al cròmlec.

A l'estudi del 2025, es van localitzar als volts d'aquests jaciments , diversos artefactes en pedra tallada, com fulles restes de talla, 1 fulla de sílex, fragments de molins manuals i d'altres fragments de bols ceràmics a mà amb decoracions incises i impresses.

Visitat el cròmlec, anem a Pavia seguint endavant per la N251. Just al centre del poble, hi trobem la capella de Sao Dinis construïda aprofitant una gran anta, també anomenada anta de Pavia.

Fruit d'una clara cristianització del monument, aquesta anta va passar a ser capella el segle XVII per a venerar a Sant Dionís. Aquests monuments són coneguts com a anta-capela (dolmen-capella) a dia d'avui.

La cambra d'aquesta anta-capela és poligonal i està delimitada per 7 lloses. Mesura 4.00 metres de diàmetre per 3.30 d'alçada interior. Té l'aparença de ser un dolmen simple i, de fet, així ho va afirmar Vergílio Correia quan la va excavar els anys 1914 i 1915. El 2013, però, gràcies a un sondeig dirigit per Leonor Rocha, es va poder confirmar que havia tingut corredor temps ençà.

A l'excavació de V. Correia, es va observar que la cambra es trobava compartimentada. Les troballes d'aquesta excavació són una placa de pissarra, una destral fragmentada, 2 percutors de quars, 14 fragments de plaques d'esquist gravades i una sencera, un polidor, altres objectes de pedra i fragments de ceràmica de diversa tipologia.

Segons l'estil arquitectònic i confirmat per les restes recuperades que es documenten, aquest monument va ser una tomba vers el Neolític final i el Calcolític.

Com encara és una mica d'hora i tenim energies, decidim anar a visitar una necròpoli de 6 antes anomenada Bertiando que hem vist esmentada al panell informatiu de Vale do Beiró. Per arribar-hi, a Pavia prenem la N370 en direcció a Évora i a l'alçada d'Arraiolos agafem la N4 cap a Montemor-o-Novo. Aproximadament als 4 quilòmetres, prenem un desviament a la dreta cap a Sabugueiro i Gafanhoeira. Un cop passat Sabugueiro, s'ha de girar a la dreta per la segona pista de sorra que veiem. Sincerament, deuen ser fàcils de trobar, però se'ns va tòrcer el dia de nou amb la pluja i ho vam deixar estar. Comentem, però, que hem trobat que es tracta del sepulcre 6 de Bertiandos i no que hi hagi 6 sepulcres.

De tornada cap a Évora desfent el camí, poc abans d'arribar a Sabugueiro veiem clarament a la nostra esquerra una anta ben maca que no teníem al mapa! Mitja volta, i a visitar-la! Es tracta de  de l'anta do Outeiro de Santa Clara o Monte dos Soldos.

Per sort, la finca es podia obrir i vam poder veure-la de ben a prop. La cambra està formada per 7 lloses més la coberta, i té un petit corredor de dues lloses per banda. També hi ha restes visibles clares de l'obra tumular.

A la seva excavació, es van localitzar diverses restes ceràmiques. El que no hem trobat documentat és la seva antiguitat, però gosem a afirmar que, pel seu estil arquitectònic, el dolmen fou bastit al Neolític final, i va estar en ús fins a l'era calcolítica. No entrem en datacions exactes ja que no es descriu quin tipus de ceràmica es va recuperar, fet que ens podria ajudar a determinar una data més exacta.

Intentem de nou tornar cap a Évora, però passat Sabugueiro i ben a prop de Sao Pedro de Gafanhoeira veiem una llosa molt sospitosa sobre un turó que queda a l'esquerra i que s'assembla molt a les típiques lloses de les antes alentejanes, inclús sembla intuir-se un cert túmul.

Aquesta vegada, la finca no es troba oberta, però es pot passar per sota fent la croqueta, així que, literalment, em vaig colar per a fer quatre fotos. Són les restes de l'anta do Pinheiro I, que, pel que sabem, resta bastida utilitzant part d'un aflorament rocós. Segons els Leisner, el seu estat actual és degut a la destrucció del sepulcre per part del propietari de les terres.

Es documenta que, a dia d'avui, queden 3 lloses de la cambra, només 1 de les quals es pot veure, i que aquesta amida 2.35 metres d'alçada (la resta deuen estar estintolades cap a l'interior de la cambra). També es diu que resten un total de 5 lloses del corredor, que permeten afirmar que en el seu dia aquest corredor feia un mínim de 3.40 metres de llarg, un mínim perquè als volts del sepulcre s'hi han trobat lloses que haurien format part d'aquest passadís a la cambra funerària.

Cal dir que l'estat ruïnós del monument, més totes les branques que hi ha dipositades a l'interior, no permet veure del tot bé el megàlit. Ara, si el voleu observar per l'altra banda, la del corredor, sempre podeu visitar la fitxa corresponent. Nosaltres, per l'estil arquitectònic, ja que no hem trobat documentada cap excavació ni resta associada, diríem que es va erigir a finals del Neolític, i el seu ús es va perllongar fins al Calcolític.

Amb tanta volta, al final ens trobàvem ben a prop d'una altra anta interessant, la de Comenda Grande, però no ho sabíem i no ens vam acostar. Com ens han quedat molts megàlits, a l'Alentejo, si podem, tornarem!

Coordenades UTM(ETRS89):

Cròmlec Da Herdade de Cuncos: 29S 561694 4277638
Anta grande da Comenda da Igreja: 29S 569239 4290219

Anta do Cabeço da Rainha: 29S 570007 4290419
Anta pequena da Comenda da Igreja: 29S 569298 4290857 
Anta de Vale do Beiró o Água Doce 1: 29S 569559 4297347

Anta Pequena do Caminho da Fanica o Água Doce 3: 29S 569861 4297575 

Anta Grande do Caminho da Fanica o Água Doce 2: 29S 569937 4297535

Cròmlec Do Monte das Fontainhas Velhas: 29S 576181 4309498
Menhir Monte das Fontainhas Velhas A: 29S 576177 4309513
Menhir Monte das Fontainhas Velhas B: 29S 576235 4309544
Anta de Pavia o Capela de São Dinis: 29S 585227 4305495
Anta do Outeiro de Santa Clara o Monte dos Soldos: 29S 574979 4291439
Anta do Pinheiro I: 29S 579137 4289386

Megàlits a l'Alentejo IV

Nou dia a l'Alentejo portuguès. Avui veurem de tot, dòlmens, cròmlecs i menhirs, només ens falten inscultures apartades dels megàlits, que de ben segur n'hi deuen d'haver, però no en tenim constància.

Comencem tot anant cap a l'immens embassament d'Alqueva, anomenat així ja que la grandiosa presa es troba a terrenys del poble d'aquest nom. De fet, es va escollir aquesta zona per a fer l'embassament perquè les profunditats de les valls eren molt superiors a les de la resta de l'Alentejo, Arribant a 152 metres de profunditat i amb una extensió de 250 quilòmetres quadrats, és l'embassament més gran de l'Europa Occidental amb un abastiment d'aigua de 4150 hm cúbics, de fet, podria abastir a una ciutat com Lisboa durant 40 anys.

Bé, per arribar, anem al poble de Portel, on prenem la R384 i la seguim uns 13.5 quilòmetres, que trobarem a l'esquerra la N255. La seguirem 5.2 quilòmetres, moment en què trobarem una rotonda, on a la primera sortida veurem senyalitzat "antas". Per ella conduïm seguint una pista sorrenca, però, prou ampla i ben allisada. Uns 3.5 quilòmetres després, veurem en una corba de 90º a la dreta un camí no tan arregladet just al davant, i un altre amb gespa, a l'esquerra que baixa fins a les platges de l'embassament. Allà deixem el cotxe, i continuem a peu pel camí del mig, aquell menys arreglat, que hem dit abans.

Seguint-lo i gairebé arribant a les platges de la petita península que ha creat l'embassament, veurem amb facilitat, just a l'esquerra del caminoi, la malmesa Anta da Torrejona I. Entre que el dolmen està fet pols, que en aquell moment feia un sol brutal, que la nostra càmera no és gaire bona i la meva poca habilitat, les fotos han quedat fatal.

Si us hi fixeu, a les fotos es veu l'espècie de forquilla metàl·lica que aguanta les lloses de la cambra funerària dempeus, i més clarament, les restes de l'antic corredor i part de l'obra tumular, d'uns 9 metres de diàmetre.

Es tracta d'un dolmen de cambra poligonal, de set lloses, amb un diàmetre màxim de 3.40 metres. Crida l'atenció la seva morfologia, ja que hi ha una gran diferència d'alçada entre la cambra i el corredor o el que queda d'ell. Recorda a l'estil constructiu (en aquest aspecte) de les galeries catalanes.

Segons hem pogut saber, es creu que podria tenir una petita tomba enganxada a un dels costats del corredor. A l'excavació, també es localitzaren diversos negatius d'antigues foses i un fons de cabana excavat a la roca pels voltants del monument, d'era possiblement anterior a la de l'anta.

Es documenten unes troballes del més variades, prehistòricament i històrica parlant; des de ceràmiques del Neolític i Calcolític del lloc, fins d'era medieval: làmines de sílex, encenalls de quarsita, restes de talla en quars, dents de mola manual i alguna moneda d'Alfons III.

Seguim pel mateix camí uns 100 metres més, fins a trobar, al costat de la platgeta existent, l'Anta de Torrejona II. Crec que aquest es deu submergir amb les crescudes de l'embassament.

D'aquest monument, podem dir que es creu que va ser violat des de l'era romana, ja que les restes ceràmiques d'aquesta era van ser prou evidents a la seva excavació.

La cambra sepulcral és construïda amb set lloses, avui en dia prou deteriorades. La coberta, circular, resta estintolada al costat del corredor, que té una longitud de 1.60 metres. Les restes de l'anell peristàltic, segons informació, són visibles, nosaltres no les recordem.

A l'excavació, de l'any 2000, també es van localitzar diverses foses al seu voltant pertanyents al Calcolític, tal i com a sa germana Torrejona I.

Com a material extret a l'excavació, destaquem material lític en quars, així com restes d'aquest material, estranys objectes en sílex i pedra polida, ceràmica prehistòrica de tipus indeterminat, també de romana i de més moderna.

Segons hem pogut trobar, podríem documentar la seva antiguitat pel seu estil arquitectònic vers el 3500-3000 a.n.e., vers el Neolític final, inicis del Calcolític, aquesta era que a Portugal comença vora el 3000 a.n.e., tot i que alguns autors l'endarrereixen fins a 200 anys més.

Visitats aquests sepulcres, tornem a la rotonda d'on sortia el camí i de nou sortim a la primera, tot prenent la N255 direcció San Marcos do Campo i Reguengos. Just abans d'entrar a aquest últim, a la rotonda existent ens desviem per la primera sortida, tot anant per la Via do Grande Lago. Per aquesta via, deixarem una rotonda a l'esquerra, tot seguint rectes per la via, fins arribar a una segona rotonda a la que sortirem per la primera, prenent la N256. Als 9.9 quilòmetres, virarem a l'esquerra per la M514, a la que a 6.3 quilòmetres trobarem una altra rotonda per la que sortirem a la primera, i a la primera corba, a uns 150 metres, veurem un camí sorrenc que surt recte (apte per a cotxe). En no arriba a 200 metres d'anar per ell, toparem amb una zona habilitada per aparcar, allà deixem el cotxe i baixem a la plana de baix on es troba el magnífic Cromeleque do Xarez.

Espectacular monument, que recorda molt als bessons que hem vist a Bretanya, però segons es documenta també n'hi han amb forma rectangular, a Galícia, Escòcia, Gal·les i Irlanda.

La troballa es documenta als anys 70, quan José Pires Gonçalves va trobar els menhirs estintolats a un camp, els va estudiar i va determinar que es disposaven en forma de quadrilàter, i així el va restaurar, acabant l'acció vers el 1972. Trenta anys més tard, el magnífic "cromeleque" va ser desplaçat uns 5 quilòmetres per la imminent creació de l'embassament d'Alqueva.

És format per 55 menhirs de granit de formes fàl·liques i arrodonides (tot i que segons els estudis astrològics realitzats n'hi deurien haver una seixantena). L'alçada d'aquests menhirs ronda entre els 1.20 i 1.50 metres; diversos d'ells tenen cassoletes i n'hi ha un amb un bàcul esculpit. El del mig és el més gran, arriba gairebé als 4 metres amb un pes que rondaria les 7 tones.

Com es veu, en alguns rocs, el treball és més que evident.

En altres, no tant.

Pel que fa a la seva era constructiva, hem trobat que la seva primera implantació resta datada al Neolític, vers el 4500-4000 a.n.e., però va ser modificat en diverses ocasions fins al Calcolític, vers el 3000-2500 a.n.e.

Donem per vist el cròmlec, i anem a visitar els megàlits que hi ha propers al monument. El primer, el menhir de Bulhoa o Abelhoa al mateix municipi de Monsaraz. De fet, els quatre menhirs que veurem avui són de Monsaraz; si mirem el lloc on es troben al plànol del blog, veurem que curiosament són col·locats fent un immens rectangle, l'home modern els ha mogut?, casualitat?, o fet intencionadament a l'era prehistòrica? No ho sabem, però no donaria per impossible l'intencionat prehistòric.

S'ha de dir, però, que aquest primer menhir ha estat transformat modernament (1970), com es pot veure a la foto. El van trobar trencat i li van afegir una base, ja que la base original va ser utilitzada en una premsa de vi, pel que devien tenir més o menys clares les dimensions i morfologia. Cal dir que el van redreçar al lloc original, si no és exacte, és ben proper.

Aquest es troba a uns 3 quilòmetres en cotxe, del recinte do Xarez. Per arribar-nos-hi, podem prendre la rua da Orada, que voreja el cròmlec visitat, i seguir-la fins a l'Adeia do Outeiro, seguir per la mateixa rua, que va girant a la nostra esquerra, fins a trobar a mà esquerra també la rua do Bairro da Encarnação, al poc veurem el menhir anunciat amb una zona per a aparcar a la dreta del camí. S'ha de seguir un caminet, ja preparat per visites d'uns 100 metres.

El menhir fou localitzat vers el 1966, restaurat i reaixecat el 30 de Setembre de 1970, molt possiblement per José Pires Gonçalves. Cal destacar els seus gravats per les dues cares: un sol, un altre gravat en forma de bàcul i vàries línies amb diverses configuracions.

El monòlit, que és considerat un dels menhirs fal·liformes més importants de la Península, amida, longitudinalment parlant, uns 4 metres, i té una secció el·líptica propera a 1 metre de diàmetre.

També cal fer menció a que, des de l'any 1971, resta classificat com a monument nacional portuguès, i que va ser bastit, segons els experts, vers el Neolític final i el Calcolític inicial, entre el 3500 i el 2500 a.n.e.

Anem ara a per un altre menhir del rectangle que hem esmentat abans, el d'Outeiro. Tornem al cotxe i prenem el carrer per on hem vingut, tornant a Aldeia do Outeiro. Quan som ja dins el nucli, la rua canvia de nom, passant-se a dir rua da Figueirinha. Al final d'aquesta, virem a l'esquerra  i recorrem 600 metres per la rua de Santo António fins a trobar una carretera que creua. En aquesta, girem a la dreta i, als 350 metres, a la intersecció existent, prenem el desviament de l'esquerra. Arribarem al "menir de Outeiro" en 280 metres. Una altra opció és anar fins al nucli de Barrada, tot seguint la rua de Santo António (que després es diu rua Nova), des d'on surt la pista que va al menhir per l'altre costat. Tot depèn del cotxe que porteu i l'estat de la pista.

Aquest és el monòlit.

Bonic menhir que fou descobert per José Pires Gonçalves, estintolat a terra, vers l'any 1964. Posteriorment, el 1969, fou restaurat i redreçat. Fa 5.60 metres d'alçada i pesa prop de 8 tones, sent un dels menhirs més grans de Portugal. No presenta cap gravat, pel que podem dir que la seva importància és deguda a la seva morfologia i dimensions, com veiem és exactament igual al de Bulhoa, però bastant més gran. Al ser exactament igual que el company anteriorment visitat, el podem posicionar temporalment entre el 3500-2500 a.n.e.

Ara ens disposem a visitar un parell de dòlmens que hi ha entre els quatre menhirs, les antas do Olival da Pega I i II.

La primera que veiem és la II i, per arribar-hi, podem prendre una pista al nucli de Barrada o bé, com vam fer nosaltres, desfem el camí fins a Barrada i seguim la Rua Nova fins que aquesta mor a Motrinos. Allà, girem a l'esquerra prenent la CM1125 i la seguim durant 1.4 quilòmetres, moment en què aquesta carretera s'acaba a la M514. Girem a l'esquerra i fem 2.1 quilòmetres més, punt on veiem una indicació a l'esquerra cap a les antes d'Olival da Pega. Després d'uns 200 metres, la pista gira cap a l'esquerra. En aquest punt, podem deixar el cotxe i acostar-nos caminant al sepulcre en línia recta, que trobarem uns 100 metres més enllà.

Interessantíssim monument, sobretot a primera vista, per la seva morfologia i dimensions, clarament és un altre estil arquitectònic al què hem vist fins ara. Els arqueòlegs portuguesos l'anomenen "Anta de corredor", a nosaltres ens recorda a una fusió entre una anta típica i un sepulcre de corredor.

La cambra és poligonal, formada per 7 grans lloses (no treballades interiorment, com a les antes), que formen una cambra sepulcral el·líptica amb una longitud de 3.40 metres i una amplada de 4 metres de diàmetre, i com podem veure conserva in situ la llosa de coberta. D'altra banda, el corredor en el seu dia intacte, i modernament desmuntat, feia uns 16 metres de longitud. També parlarem de l'obra tumular, que és documenta d'uns 40 metres de diàmetre, encara amb restes visibles prop de la cambra sepulcral.

Però aquest megàlit té encara més diferències amb la resta. Primerament, que fou construït amb un corredor més petit, que es va allargar fins als 16 metres en un moment posterior de la prehistòria; de fet, al corredor es van trobar quantitat d'ossos humans molt deteriorats i uns artefactes metàl·lics en una tomba adjunta a aquest, potser l'estirament del corredor es produí en aquest moment. Però no és l'única tomba que es va trobar en aquest túmul, se'n documenten un total de quatre, que creiem sortien del corredor i que van ser bastides a l'era calcolítica d'entre el 2900 i el 2500 a.n.e.

A l'excavació soferta, es van recuperar: puntes de sílex, alabardes, fulles de sílex i riolita, objectes de pedra polida, agulles d'os, collarets, centenars de vasos ceràmics, 33 plaques d'esquist amb gravats, 1 punyal de coure, 1 figureta zoomorfa d'una guineu, restes de cremacions i les restes d'uns 118 individus inhumats.

Per arribar a Olival da Pega I, podem tornar al cotxe o anar-hi caminant. En qualsevol dels dos casos, tornem a la pista i avancem uns 230 metres. L'anta es troba amagada entre els arbres de la nostra esquerra i hi podem arribar seguint un corriol molt desdibuixat, cobert per abundant gespa.

Aquesta anta, datada segons els experts a finals del Neolític, fou excavada i estudiada, com la seva germana Olival da Pega II, pel matrimoni Leisner (1951), i per José Pires Gonçalves (1990 - 1997). D'altra banda, dir que la cambra amida 4 metres longitudinalment, amb una forma arrodonida de 5.60 metres i una alçada conservada de 3.50 metres. El corredor faria uns 8.60 metres per una amplada d'entre els 2.40 i 2.80 metres.

La parella Leisner va advertir d'una tomba, enganxada al corredor, que, com hem vist amb els anteriors sepulcres, és un fet bastant típic amb el grans dòlmens neolítics de la zona: tots els que hem vist avui tenen tombes adjuntes a ells construïdes a l'era calcolítica, aprofitant l'antiga obra tumular.

A l'excavació aparegueren 919 comptes de collaret en esquist, 4 en os, 2 arracades, diverses làmines en sílex i esquist, un ídol en esquist i un altre en os, tres bàculs en esquist, 134 plaques com les d'abans, ceràmica, i restes òssies carbonitzades d'uns 140 individus.

Per tant, aquesta petita necròpoli datada vers el 3500-3000 a.n.e. al Neolític final, segons la documentació de les excavacions del 1985 efectuada pel centre d'arqueologia de la Universitat de Lisboa, contenia les restes de 258 cossos humans si sumem les trobades a totes les tombes.

Després d'aquests sepulcres, iniciem la tornada, però continuem veient coses. La primera, un menhir que hi ha a una finca privada, però accessible. És un hotel de luxe, que té la porta oberta permanentment. Tornem a la carretera i girem a la dreta. Després de 2.1 quilòmetres, arribem a l'alçada de la cruïlla on abans hem pres aquesta carretera, però ara girem a l'esquerra cap a la finca de Barrocal. Seguim el camí de sorra que, en 800 metres, duu a l'hotel i, just abans d'arribar a l'edifici, agafem el camí de l'esquerra, que s'ajunta amb un altre on girem a la dreta. Seguim aquest nou camí durant uns 290 metres i a la nostra esquerra, entre els arbres, veurem l'enorme menhir do Barrocal.

Aquest gran monòlit va ser identificat l'any 1993 per Francisco Serpa, estintolat a terra, dins el marc de l'aixecament patrimonial de Reguengos de Monsaraz, però no fou fins al 21 de Juliol del 1995 que s'erigí i s'estudià amb cura. Segons aquests estudis, hi havia un gran cròmlec el·líptic envoltant-lo, amb diverses de les seves pedres gravades i amb alçades properes a un metre, del qual només s'observen algunes restes. De fet, si ampliem la fotografia, podem veure, a la seva esquerra i sota un arbre, un dels rocs que forma el cròmlec. Aquesta el·lipse, estant el menhir do Barrocal al seu centre, té un eix major de 72 metres, mentre que el menor en fa 60.

Conté 78 figures entre gravats diversos i cassoletes a la part alta del megàlit, a la cara visible a la fotografia. Quan es va estudiar, es va determinar que els gravats es podien agrupar en cinc grups esculpits en èpoques diferents. Els primers es poden datar simultàniament a l'aixecament del menhir, vers el Neolític Antic entre el 6000-5000 a.n.e. mentre que els últims es van fer després de que el monòlit fos abatut al Calcolític i daten de l'Edat de Bronze. Els gravats consisteixen en cassoletes més o menys complexes, cercles concèntrics, motius serpentiformes i un bàcul.

Pel que fa a les seves dimensions, té una alçada de 5.72 metres, el que fa que sigui el més alt de l'oest peninsular, per 1,68 d'amplada diametral i un gruix de 80 centímetres.

Ens dirigim ara a un altre menhir, però aquest molt més petit i a peu de carretera. Desfem el camí fins la carretera M514, girem a l'esquerra i avancem uns 650 metres. Allà, hi trobarem el menhir de Santa Margarida.

Curiós menhir antropomorf amb cert treball en forma fàl·lica, no es pot negar que ho està i que és prehistòric, ho confirmen les 25 cassoletes que té esculpides a la part nord del monòlit, un bàcul també a la part nord i restes d'ornament a la part superior. El contundent megàlit s'alça 3.20 metres del sòl, amb aquesta forma cònica tan peculiar.

Per acabar amb el monòlit sense allargar-nos, que ho podríem fer, ja que té restauracions efectuades, podem dir que el monòlit és construït sobre granit, i segons hem pogut saber fou erigit entre el 4000 i el 2500 a.n.e., vers el Neolític i el Calcolític portuguès.

D'aquí ens apropem a veure, i perquè ens anava de pas, la Rocha dos Enamorados, que de fet només m'hi vaig apropar jo mentre la Cris es mirava el plànol. No vaig fer ni foto, però en buscaré alguna per internet per evitar equivocacions, doncs hi ha diversa gent, al meu parer, no gaire entesa, que el cataloguen com a menhir.

Imatge extreta de Wikipedia

Com encara és d'hora, decidim anar cap a l'allotjament fent una petita volta i visitar un dolmen interessant, però que queda lluny de la resta de llocs que tenim previst visitar. Seguim la carretera M514 fins a Reguengos de Monsaraz i prenem la primera a la dreta a la primera rotonda que trobem, en direcció a Alandroal i Redondo. Poc després, a una nova rotonda, agafem la segona sortida. Arribem a una tercera rotonda, on prenem també la segona sortida. Seguim uns 400 metres més i girem a la dreta, per girar de nou a la dreta 120 metres després, per agafar la N381. Continuem per aquesta carretera durant 23.50 quilòmetres, sempre en direcció a Redondo. Un cop a aquesta població, continuem per la mateixa carretera, ara en direcció a Vila Viçosa i Estremoz. Després de la tercera rotonda, avancem 5.6 quilòmetres més per la mateixa carretera i trobem una indicació cap a la dreta cap a l'anta da Candieira. Uns 430 metres més enllà, veiem a la dreta un camí que surt i un panell informatiu del dolmen. Allà deixem el cotxe i pugem a peu pel camí ben marcat. Fins a l'anta, hem de recórrer uns 300 metres.

Curiosa anta, que, de fet, quan la veus pel davant no sembla pas tan curiosa, és més aviat del mateix estil de la immensa majoria de l'Alentejo, una anta alentejana de corredor, però seguint el camí, arribes al megàlit per darrere, i és llavors quan veus la seva curiositat.

És l'únic dolmen de l'Alentejo que consta d'aquest quadrat foradant la llosa de capçalera de la cambra sepulcral, semblant al forat de l'ànima tan típic a Alemanya; de fet, els arqueòlegs portuguesos l'anomenen "Buraco de Alma", que vol dir literalment forat de l'ànima. Els experts creuen que es devia d'utilitzar per a fer algun tipus de ritual vers els difunts. Ara, s'ha de dir que també segons els experts, aquest recinte fou reutilitzat a l'era medieval, i que, de fet, fa la sensació que aquest perforació s'ha fet amb eines metàl·liques.

Es composa d'una cambra poligonal amb set lloses encara al lloc on s'erigiren, fent una cambra d'uns 3 metres de diàmetre i quasi 2 metres d'alt. Pel que fa al forat prèviament mencionat, es troba a la llosa de capçalera, a 26 centímetres de la llosa de coberta, fent aquest unes dimensions aproximades de 19 per 16 centímetres. Del corredor, en resten encara dues lloses visibles, i, pel que fa a l'obra tumular, en resten poques evidències, però encara, i segons els experts, alguna resta és visible.

Ara sí, tornem a Torre de Coelheiros, on érem allotjats, a descansar un xic, que demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Anta da Torrejona I: 29S 629935 4236538
Anta da Torrejona II: 29S 630015 4236466
Cromeleque do Xarez: 29S 642141 4257382
Menir de Bulhoa o de Abelhoa: 29S 641087 4258342
Menir de Outeiro: 29S 640134 4259228
Anta do Olival da Pega II: 29S 639704 4257134
Anta do Olival da Pega I: 29S 639503 4257106
Menir do Barrocal: 29S 638431 4256041
Menir de Santa Margarida: 29S 637000 4256976
Anta da Herdade da Candieira: 29S 625775 4284940