Dòlmens a Hernani II i Donosti

Comencem la ruta marcada d'avui pels dòlmens que empalmen amb la ruta d'Hernani que vam fer unes dies enrere. Els d'Igoingo Lepua i 2 dels 7 de Landarbaso seran els únics sepulcres d'avui... ens dedicarem a la tarda a veure cròmlecs, localitzats a paratges espectaculars; de fet, jo porto una foto d'un d'aquests llocs amb els nens, al mòbil.

Comencem pel dolmen d'Igoingo Lepua I. Per arribar-hi, prenem la GI-2132, que surt a l'oest d'Astigarraga, i, poc després del quilòmetre 10 de la carretera, ens desviem a la dreta per la GI-3671 direcció Errenteria. A una setantena de metres del desviament, virem a la dreta direcció Listorreta i, just abans d'arribar a la zona d'esbarjo d'aquest nom, emprenem un camí cimentat vers la nostra dreta. Per ell seguim tot rectes durant 6.7 quilòmetres, creuant la masia de Landarbaso i fent-nos arribar a una segona casa. Nosaltres vam aparcar abans d'arribar-hi, a un espai que hi ha al voral esquerre de la pista.

A peu, seguim per la pista en la mateixa direcció arribant-nos a la moderna edificació i emprenem per un camí, ja de terra, que surt davant d'ella. A uns 200 metres, surt a un nou camí, que seguirem vers la nostra dreta; de fet, sempre ens mantenim a la dreta si trobem alguna bifurcació, però bé, és seguir el camí principal. Ho farem fins que topem amb un pas canadenc, però ja haureu vist el dolmen, ja que es troba just a la dreta del pas i és molt evident.

El megàlit localitzat per Francisco Auzmendi i José Miguel de Barandiarán Ayerbe el 12 de setembre de l'any 1928. Té un túmul de 9 metres de diàmetre, conservant una alçada màxima de 80 centímetres al seu vessant sud. Pel que fa a la cambra sepulcral, es localitza al centre de l'obra tumular, i conserva, com a poc, 4 de les seves lloses i la coberta dividida en dos grans lloses estintolades sobre el túmul. A banda, també es documenten tres lloses més arrencades, i, segons Luis Millán, hi ha un parell de lloses més, ja fora del túmul, que per les seves dimensions també podrien formar part de la coberta.

En Millán publica aquesta planta del megàlit

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons altres investigacions del sepulcre, documentades l'any 1982 i produïdes per Jesús Altuna Etxabe, Ángel Armendaritz Gutiérrez, Luis del Barrio Bazaco, Francisco Etxeberria Gabilondo, Koro Mariezkurrena Gastearena, Xabier Peñalver Irribaren i Fran Zumalabe Makirriain, el túmul del megàlit faria 14 metres de diàmetre per la mateixa alçada que esmenta Millán. A la següent investigació d'ells, aquesta del 1990, documenten que el cràter central fa 3 metres de llargada per 1.5 d'amplada i que té una profunditat de 35 centímetres.

No es descriu als estudis cap tipus de resta, tot i que que hem trobat documentada una excavació de Tomás Atauri Monchola, Jesús Elósegui Irazusta i Manuel Laborde Werlinden de l'any 1951, que diu el següent: "Fue en este dolmen en el que nos detuvimos con más tiempo, ya que de los tres visitados presenta más garantías, al parecer, de poder conservar algo de interés. Limpio de zarzas y helechos, efectuamos dentro de la cámara una cata de 0,50 m. de profundidad, pero no hallamos vestigio alguno de ajuar".

Visitat el sepulcre d'Igoingo Lepua I, anem a veure el seu germà Igoingo Lepua II. El trobarem fàcilment tot creuant el caminoi pel que hem arribat, i endinsant-nos al camp del davant per un estret corriol.

Fou localitzat per Francisco Auzmendi i José Miguel de Barandiarán Ayerbe el 12 de setembre del 1928.

Té un túmul de 7 metres de diàmetre amb una alçada màxima de 40 centímetres al vessant sud. Aquest túmul té una depressió central, degut a antigues excavacions (no ens consta cap d'oficial), d'uns 2 metres per 20 centímetres de profunditat.

A la part més oest d'aquest cràter, hi ha una llosa, o part d'una de les lloses, que formaven la cambra sepulcral. Segons el que hem trobat, aquesta llosa amida 60 centímetres de llarg, 45 d'ample i 10 centímetres de gruix.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Al seu estudi, no consta cap tipus d'excavació arqueològica, pel que no se li atribueix cap resta arqueològica prehistòrica. A causa d'això, el megàlit és datable entre el Neolític i l'Edat del Bronze, sense poder ajustar una era.

Hem pensat que potser amb un dibuix de Balere s'identificaria més el megàlit, així que l'inserim a continuació.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem vers el camí principal i creuem el pas canadenc que dèiem abans per a visitar els sepulcres de Landarbaso, que n'hem trobat 7 de documentats, però a partir d'aquest punt el camí ens el vam trobar en pitjor estat, ja que el dia anterior havia estat plovent, i entres a l'atapeït bosc, pel que el sòl no s'havia eixugat i restava relliscós i ple de fang... que pel camí més principal cap problema, però al poc de baixar ens vam trobar un brut corriol amb la senyalització del dolmen, pel que els nens i jo no podíem passar. Per això, vam decidir que ens quedaríem al dolmen d'Igoingo Lepua I esperant a la mare... que es troba en plenes facultats físiques!! Tot i això, només en va fer un tastet, els veurem a un altre visita, quan el sol estigui sec i no comporti cap risc físic pels altres membres de la família.

Segons la Cristina, si segueixes baixant pel camí principal, en trobes un altre molt més ample i habilitat que el corriol que hem vist, i que et porta al sepulcre número I de Landarbaso (després ho expliquem).

Aquí tenim el dolmen de Landarbaso I, que fou localitzat per Jesús Elósegui Irazusta el 30 d'abril del 1950.

La fotografia és feta des de la part posterior del sepulcre. A la part davantera, just a l'entrada, vam veure una llosa que, sens dubte, formaria part del megàlit. Molt possiblement seria la llosa de tancament de l'antiga tomba.

La coberta resta desapareguda, degut, molt possiblement, a antigues excavacions furtives al megàlit.

Té un túmul de 10 metres de diàmetre, que conserva una alçada màxima de 85 centímetres, i, al seu centre, es troba la cambra sepulcral, que conserva tres lloses dempeus al seu lloc original, i una altra estintolada a terra i desplaçada vers l'entrada de la tomba. Veiem a la planimetria de Luis Millán que aquesta llosa té pinta de ser la de tancament de l'habitació sepulcral.

El 1950, es va trobar al sòl de l'espai mortuori una llosa que amidava 1.75 metres de llarg per 72 centímetres d'ample, i d'un gruix de 13 centímetres, que faria de sòl de la cambra, fet prou estrany als dòlmens de la zona euskaldun.

El megàlit va ser excavat per Tomás Atauri, Jesús Elósegui i Manuel Laborde el 14 de setembre i el 12 d'octubre de l'any 1950. Fou una excavació que va obtenir resultats positius, crec que sobretot gràcies a la llosa que feia de paviment al sepulcre, ja que, com hem dit abans, havia estat espoliat anteriorment destruint-ne la llosa de coberta.

Els materials retrobats van ser prou abundants i variats, destacant-ne diversos fragments de sílex en forma de puntes de sageta (com a mínim, he llegit sobre un tors d'una), un triangle, 3 làmines i 4 ganivets.

Extret de les fitxes de Luis Millán

També prehistòrica, va sorgir una petita destral polida de fibrolita de 34 mil·límetres de llarg 28.3 mil·límetres d'ample al seu fil, i un gruix de 8 mil·límetres. A banda, també van sorgir de la sepultura, restes ceràmiques corresponents a un bol, que no s'ha pogut acabar de datar, però, molt probablement, sigui d'era romana. Van sorgir moltes altres peces, ja d'era posterior.

Segons aquestes restes, podríem datar la utilització del megàlit vers l'era calcolítica.

Ara ja anem a per l'últim del dia, perquè, tot i que la Cris ja havia vist que hi havia un camí mitjanament acceptable per fer, el terra seguia molt mullat i ara començava a plovisquejar de nou. Així que va visitar ràpidament el II de Landarbaso i vam tornar al cotxe.

Per arribar al sepulcre de Landarbaso II des de l'I, per la Cris va ser de tornada, però com dèiem abans és molt més fàcil. Només hem de seguir el caminoi principal, fins que aquest s'acaba en un altre camí que el creua, aquí girem a la dreta, tot seguint els cartells indicatius. Al poc, veiem Landarbaso II (no recordem del tot bé, però creiem que venint com hem explicat, quedava a l'esquerra de la pista). I seguint tot recte, arribarem a Landarbaso I.

Aquest és el dolmen de Landarbaso II, del que no podem veure les lloses de la cambra funerària, degut a la vegetació, però sí que es veu clarament el túmul.

Va ser descobert per Luis del Barrio Bazaco el 26 de desembre de 1977. El que no arribem a entendre és per que encara no ha rebut cap tipus d'excavació, ni oficial, ni furtiva. El túmul també resta inexplorat, pel que, com diu Millán, farien bé en excavar-lo urgentment.

Aquesta sepultura resta al centre d'una obra tumular de 10 metres de diàmetre i una alçada conservada màxima de 80 centímetres al seu vessant nord.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Val a dir que aquesta foto és del 27 de març del 2009, quan potser encara es veia la llosa de coberta, estintolada sobre el túmul. També n'inserirem una per documentar les restes de la coberta i denunciar la seva retirada en fer la pista, que, per cert, també va arrasar part del túmul. Aquí deixem la fotografia, feta el 21 de maig de 1978.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons la documentació que tenim, aquesta llosa feia 2.05 metres de llarg, 1.40 d'ample i 20 centímetres de gruix.

Pel que fa a la cambra sepulcral en el seu estat original, devia de fer un mínim de 2.20 metres de llarg, per una amplada mínima de 80 centímetres.

Aquí deixem una planta general de jaciment, on es pot veure l'arrasament de part d'ell.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com hem dit, ja tornem al cotxe amb la idea de tornar abans de marxar si el temps ho permet o algun altre any... a banda dels dòlmens que ens mancaran de Landarbaso, també hi ha la cova d'Aizpitarte, que es troba al poc d'entrar per la pista amb el cotxe.

Anem a dinar i agafar forces, que a la tarda anem de cròmlecs. Com no tenen res a veure amb els sepulcres visitats avui per la seva ubicació, i aquesta entrada serà ampliada, els hi dedicarem una entrada a banda.

De nou, mostrem els nostres agraïments a Luis Millán per permetre'ns l'ús i difusió de les seves fitxes.

Coordenades UTM(ETRS89):

Igoingo Lepua I: 30T, 588421, 4789682

Igoingo Lepua II: 30T, 588232, 4789597

Landarbaso I: 30T, 588488, 4789953

Landarbaso II: 30T, 588452, 4789889

Menhir a Zestoa

Quan es viatja pel nord de la Península amb nens, és essencial preparar plans B per si fa mal temps. I un d'aquests plans el vam utilitzar un dissabte plujós i fred de les nostres vacances. Des del nostre allotjament a Aduna, ens desplacem per l'A8 cap a Azpeitia, on es troba l'Euskotren Museoa, o museu del ferrocarril, per a fer la visita al museu i un viatget en tren de vapor.

El museu té una àmplia col·lecció de trens, locomotores, tramvies, i algun autobús i camió. Tant per nens com per adults, està prou bé.

Però pels nens, el plat fort va ser el viatge en un autèntic tren amb vagons de fusta i locomotora de vapor. El recorregut, d'uns 5 quilòmetres, és paral·lel al riu Urola fins a l'estació de Lasao. I aquí, canvi de costat de la màquina i retorn al museu.

Després de tanta activitat i un bon dinar, el temps encara és pitjor, així que ens acostem a veure el menhir d'Arluze al proper poble de Zestoa, ja que s'hi pot arribar en cotxe. Curiosament, és l'únic vestigi megalític de la zona, tot i que som al poble de les famoses coves d'Ekain, que guarden les millors pintures rupestres del litoral basc. Nosaltres, però, amb els nens, ens guardem aquesta visita per a una altra ocasió.

Per a arribar al menhir, una vegada a Zestoa, ens dirigim cap a les coves, però, just després de passar per sota de la via del tren, ens desviem per la dreta a la bifurcació per Endoiabidea. Sense deixar aquesta carretera, en 2.5 quilòmetres, trobarem a la dreta el menhir d'Arluze. Com a ajuda per a trobar-lo, perquè ja sabem que la vegetació creix molt a aquesta zona, just davant hi ha un ampli camí que dona accés a un "caserío", i allà es pot deixar còmodament el cotxe. Aquest roc serveix actualment de fita de delimitació entre Zestoa i Deba.

Descobert el 1982 per J. Zabala, no ha estat mai excavat, pel que no és possible assignar-li una època d'aixecament.

Les seves dimensions són de 1.35 metres d'alçada visible, i amplada variable de 1.75 metres a la base a 0.20 a la part alta. El seu gruix és de 0.30 metres.

Diu la llegenda que aquesta roca fou llançada per Samsó des del pic d'Izarraitz en direcció al mar, però la seva força no fou l'adient i el roc va caure on el veiem ara.

Com hem dit abans, aquest menhir sembla isolat, però se'l considera membre de l'estació megalítica del mateix nom que el pic, Izarraitz, a la que també pertanyen un parell de túmuls, situats a més de 5 quilòmetres de distància en línia recta. Però com el temps no millora i no volem que els nens s'avorreixin de cotxe, desfem el camí fins a Zestoa i tornem cap a Aduna a que juguin una mica. I nosaltres, a preparar un altre pla B, que anuncien pluges també per demà.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir d'Arluze: 30T 558844 4787870

Dòlmens a Hernani I i cròmlecs a Oiartzun I

Primer de tot, esmentar que aquesta ruta es pot completar amb una altra que encara no hem publicat, però que ho farem en breu. És una ruta totalment a peu que nosaltres no vam completar per motius obvis amb dos nens que encara no tenien 4 anys. Però val a dir que s'ho van treballar.

Comencem pel sepulcre de Putzuzar, de l'estació megalítica d'Igoin-Akola, al terme municipal d'Hernani, com tots els dòlmens que veurem avui. D'aquest poble, sortim direcció sud-est cap al petit nucli d'Ereñotzu per la GI-3410, que va creuant els polígons d'aquest terme municipal. Aproximadament als 230 metres de deixar aquests polígons a l'esquena i endinsar-nos al bosc, trobarem una pista asfaltada que surt a mà esquerra i que seguirem aproximadament 1.9 quilòmetres. A aquest punt, topem amb un desviament-aparcament a la dreta, just després del cartell de benvinguda a l'Aiako Harria, o el que és el mateix, al parc natural de les Penyes d'Aia. És l'aparcament de la zona d'esbarjo d'Akola i allà deixem el cotxe.

Ja a peu, seguim pel caminoi uns 550-570 metres més, lloc on trobem el dolmen de Putzuzar a la nostra esquerra. La seva ubicació no es troba indicada des del camí i cal entrar a un tancat. Nosaltres vam trobar el lloc exacte perquè anàvem amb coordenades, però al sortir vam veure un pas habilitat que no havíem vist anteriorment.

Segons Luis Millán, el megàlit fou localitzat per Lontxo Ugarte López de Bergara durant el mes d'abril de l'any 2014.

Segons ell, del sepulcre original, resten 5 lloses, 2 de la cambra i 3 del corredor d'accés a la cambra sepulcral. Segons les seves mides, podem deduir una cambra mortuòria que amidaria uns 2.55 metres de llarg, per 55 centímetres d'ample i que conserva una alçada màxima de 80 centímetres. Té un túmul de pedres de mida mitjana de 9 metres de diàmetre, del que es poden observar alguns rocs del cròmlec peristàltic, i una alçada màxima conservada de 90 centímetres al seu vessant est.

Aquesta és la planta del megàlit que presenta Millán al seu estudi:

Extret de les fitxes de Luis Millán

L'antiga tomba fou excavada l'any 2019, i es documenta que, el primer dia d'excavació, aparegueren l'extrem punxegut d'una punta de sageta i dues pedres fogueres. El tercer dia, aparegué la part de darrere de la mateixa punta. Segons els experts, pel treball constructiu d'aquesta, seria datada vers el 3500 - 3000 a.n.e., vers l'era neolítica.

Cal dir que les úniques restes que podem trobar per aquí són lítiques, ja que qualsevol altre tipus de material es dona per desaparegut degut a l'acidesa que té el sòl en aquesta zona muntanyosa. Per aquesta raó, alguns sepulcres són de difícil datació, i més tenint present la seva reutilització des del Neolític fins a l'edat del Bronze local.

El sepulcre en sí és prou interessant, ja que, a diferència de la immensa majoria de tombes megalítiques d'Euskadi, sembla que clarament tindria un corredor d'accés.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Retornem al camí i seguim endavant travessant un pas canadenc, i, poc després, a la bifurcació existent, prenem el camí de l'esquerra, un xic més atrotinat, i que ens arriba al cim de les petites muntanyes. Just abans d'arribar a la clariana superior, trobem a l'esquerra l'arrasat sepulcre de Sagastietako Lepua II.

Descobert per Luis del Barrio Bazaco i Nicolás Susperregi el 21 de maig del 1978, d'ell no resta documentada cap excavació arqueològica.

Millán, a les seves fitxes, documenta 4 lloses, dues d'elles es troben in situ i les altres dues estintolades a terra. No diu res de corredor, pel que per la seva ubicació creiem que les 4 devien ser part de la cambra funerària.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Les dimensions de la cambra funerària no són de fàcil afirmació, ja que, tot i que el seu estat és prou precari, es pot estimar, una superfície de la cambra no menor als 1.90 metres de llarg per 50 centímetres d'ample, i una alçada màxima conservada de 70 centímetres.

Té una obra tumular de 9 metres de diàmetre amb una alçada conservada, al seu vessant sud, de 70 centímetres.

També inserirem un dibuix de Balere Barrero Hidalgo company de Luis Millán San Emeterio.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons l'article sobre el sepulcre de l'any 1979 publicat a la revista Munibe, editada per la "Sociedad de Ciencias Aranzadi", a la visita realitzada es va trobar una ascla de sílex en superfície, i es dibuixa aquesta planta.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Seguim endavant pel camí veient clarament el dolmen Sagastietako Lepua I, ja a la plana superior del cim, i sense arbrat. És el més ben conservat dels tres germans de Sagastietako Lepua.

Aquest sepulcre fou localitzat per Jesús Elósegui Irazusta el 30 d'abril de l'any 1950. I fou excavat per ell mateix, Tomás Atauri i Manuel Laborde el 14 de setembre i el 12 d'octubre del mateix any.

Arqueològicament parlant, és molt interessant, tant per les seves dimensions com per la definició de les seves parts.

El túmul, que, com acabem de dir, és clarament visible i definit, amida 12 metres de diàmetre, arribant als 90 centímetres d'alçada conservada. La cambra conserva cinc lloses, totes elles dempeus. I la llosa de coberta resta pràcticament intacta. Tot i això, el seu estat estructural és un xic atrotinat. Ho podem veure mirant la planta que publica Luis Millán.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Al nostre parer, sabent les dimensions de les lloses, la cambra funerària devia fer, al seu estat original, 2.80 metres de llarg per 2.10 metres d'amplada. A dia d'avui, la seva alçada màxima conservada és d'1.70 metres. La coberta té unes dimensions de 1.90 metres d'ample i una llargada que varia entre els 2.90 al lateral sud i els 1.80 a la banda nord (nosaltres diríem que li falta un tros, veient les dimensions i els dibuixos de Balere Barrero Hidalgo), mentre que el gruix és de 35 centímetres. També de la cambra, podem dir que es va trobar una llosa al seu sòl de 1,75 metres de llarg per 72 centímetres d'ample i un gruix de 13 centímetres, que podria ser un possible enllosat, tot i que els arqueòlegs no en tenen la certesa.

Ja per últim, hem de fer referència a una nova peça megalítica del sepulcre, una espècie d'estela senyalitzadora descoberta el 27 de març de l'any 2009 al vessant nord del túmul.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Ara sí, endinsant-nos en el tema de les peces arqueològiques recuperades al megàlit, podem dir que en són moltes, tant d'ornamenta personal, com de vasos ceràmics, de material lític, etc.

Segons la documentació recuperada de les excavacions del 1950, s'hi van trobar al túmul, però properes a la cambra, tres denes de collaret i una plaqueta polida.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Quan van excavar la cambra, no van trobar res de res... bé, sí, un clau rovellat, que no van passar per C-14, i moltes evidències de que aquesta havia estat utilitzada en època moderna com a galliner, magatzem, amagatall de caça, etc.

En el segon dia d'excavació, sí que es va trobar quelcom dins de la cambra sepulcral, i d'altres restes pel seu túmul. Es documenten ascles de sílex, ganivets, puntes de sageta del mateix material, trossos de pissarra treballats, cristalls, una vèrtebra de xai, un molar d'herbívor i unes bales esfèriques de plom.

Però a banda d'això, també van trobar quelcom diferent, almenys per a nosaltres...  unes fites inserides al túmul, volent encerclar el megàlit, totes elles a la mateixa distància de la tomba.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Girant vers la nostra dreta quasi completament respecte com hem arribat, a la clariana superior (des de la que es veu tota la badia de Donosti) i seguint el camí, que es desdibuixa tot enfilant un nou cim (el Collado de Akola), veiem les minses restes de Sagastietako Lepua III.

Ens trobem davant de les restes d'un antic sepulcre erigit a terreny pla, que a dia d'avui es troba totalment arrasat, pel que no es poden fer gaires observacions. Actualment, conserva un túmul de 8 metres de diàmetre i que arriba al 15 centímetres d'alçada. Pel que diu Millán, conserva una petita depressió a la part central.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons Balere Barrero, Goyo Mercader, Luis Millán, Xabier Taberna i Iñigo Txintxurreta, ja l'havien vist en diverses vegades en les seves prospeccions a la zona, i segons ells no el van denunciar, degut al seu estat. No és fins l'abril del 2014 que s'oficialitza la seva troballa per part de Luis del Barrio.

I segons hem pogut saber, li atorga al sepulcre les lloses que diu que hi ha a la vora del camí.

Òbviament, no s'ha recuperat cap tipus de resta arqueològica.

Seguim el camí vers el Collado de Akola, que es va fent més estret i desdibuixat, i que s'acaba fent un corriol primer i després una zona rocosa que puja i baixa a la part alta del cim, on els nens s'ho van passar genial. Un cop passat el "collado", ja amb el camí idèntic a com era amb els sepulcres de Sagastietako, veurem una intersecció amb un fàcil camí a la dreta que ens condueix al camí principal de l'inici de l'excursió. El deixem enrere i seguim pel maco camí uns 100 metres més, trobant a la nostra esquerra el dolmen d'Akolako Lepua II.

Fou descobert per Jesús Elósegui Irazusta el 30 d'abril de l'any 1950, i no ha rebut cap excavació arqueològica.

La tomba d'Akola II és construïda al centre d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre, arribant a conservar una alçada màxima de 40 centímetres al seu vessant oest. 

Extret de les fitxes de Luis Millán

Per les lloses que queden, podem extrapolar unes dimensions de 2.60 metres de llarg. A dia d'avui, conserva 85 centímetres d'ample (deuria ser-ho més antigament) i conserva una alçada màxima de 70 centímetres.

Ens posem en marxa de nou, emprenent el fort pendent que hi ha durant uns 70 metres, i desviant-nos vers la nostra dreta per una zona plena de les típiques plantes d'Euskadi a l'estiu. Per ella ens endinsem uns 35 metres des del camí que portàvem, tot trobant el dolmen d'Arritxieta.

Megàlit descobert per Francisco Auzmendi i José Miguel de Barandiarán Ayerbe el 12 de setembre de l'any 1928.

Consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre per una alçada màxima conservada de 50 centímetres al seu vessant nord. Tot ell resta remogut a causa d'antigues violacions al sepulcre i, fins i tot, es pot observar una cala il·legal amb buidat tumular des del seu extrem fins el fons de la cambra.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Les seves lloses varien, pel que fa a la llargada, entre l'1.20 metres i els 80 centímetres, tot i que n'hi ha una que en fa 40 centímetres. La seva amplada va dels 70 als 40 centímetres a totes menys a una, que en fa 20 centímetres. Per últim, documentar que el seu gruix varia entre els 20 i els 10 centímetres. Creiem que les dimensions més reduïdes, sinó totes, són trencaments de les lloses originals.

Inserim a continuació el dibuix fet per Balere Barrero Hidalgo.

Extret de les fitxes de Luis Millán

No podem dir gaire més del megàlit, ja que a dia d'avui no ha estat excavat oficialment.

Ja anem a per l'última visita de l'excursió matinal, el dolmen d'Akolako Lepua I, tot i que seguint tot rectes podem anar a veure d'altres megàlits, que nosaltres veurem en un altre moment.

Per arribar a, com hem dit, l'últim, tornem al bonic camí pel que hem anant veient sepulcres i el desfem un xic, fins a arribar a aquell clar camí que hem vist abans i que ens apropava al caminoi més principal. Als metres de caminar per ell, ens endinsem al net bosc que ens queda a l'esquerra, trobant el megàlit a uns 40 metres del camí, i al vèrtex mateix del bosc, tocant el camí principal.

Com l'anterior sepulcre, fou localitzat per Francisco Auzmendi i José Miguel de Barandiarán Ayerbe el 12 de setembre de l'any 1928.

Aquesta antiga tomba consta d'un túmul de 12 metres de diàmetre i una alçada màxima conservada que arriba als 2.30 metres al seu lateral sud. Al seu centre, s'erigeix la cambra funerària, que segons documenta Millán,  l'any 1950 conservava quatre lloses dempeus, tal i com van ser col·locades, i el terra enllosat. A dia d'avui, en resten 2 i del sòl només es poden trobar minses restes, que no trigaran gaire en desaparèixer.

Extret de les fitxes de Luis Millán

La coberta del sepulcre resta desapareguda, però es poden estimar unes dimensions de la cambra sepulcral, segons les mides existents, de no menys de 2.15 metres de llarg i 70-80 centímetres d'ample, conservant una alçada d'1.35 metres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Va ser excavat per Tomás Atauri, Jesus Elósegui i Manuel Laborde els dies 8 i 9 d'agost del 1950. Ells publiquen aquesta planta, on també s'observa un possible cercle de rocs erigits ocults pel túmul, exactament igual que en el de Sagastietako Lepua I.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Els resultats d'aquesta excavació van ser prou interessants, tot i que les excavacions arqueològiques a aquesta era, eren prou dolentes. Es documenta un seguit de material que resta dipositat, a l'igual que el del seu germà, a la col·lecció de la Sociedad de Ciencias Aranzadi, al Museo de San Telmo, a Donostia.

De les troballes, se'n destaquen, 12 ascles de sílex, algunes d'elles de dimensions prou grans, 3 cristalls de roca, 5 còdols de quarsita i 1 làmina de pissarra. També va aparèixer divers i variat material modern com ceràmica, bales de plom, etc.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Amb aquest últim sepulcre, donem la ruta dolmènica per acabada malgrat que, com hem dit anteriorment, n'hi ha bastants més si continues tot recte on nosaltres hem girat.

Tot i això, no acabem les nostres visites a monuments prehistòrics d'avui. Després de dinar, ens dirigim al terme municipal d'Oiartzun a veure els cròmlecs d'Egiar, pertanyents a l'estació megalítica d'Oiartzun – Erlaitz.

Per arribar a aquests monuments megalítics, cal sortir d'Oiartzun direcció est per la GI-2134, carretera que deixarem als 1.9 quilòmetres, quan prenem a la dreta la GI-3454, direcció Inglesaren Gaztelua. Als 1.7 quilòmetres, ens desviem per un camí asfaltat que surt a mà dreta, quasi en paral·lel a la carretera. Nosaltres vam seguir aquesta pista uns 550 metres i vam deixar el cotxe a una zona que hi ha al seu costat dret poc abans d'endinsar-nos a un bosc.

A peu i creuant la pista, pugem el costerut pujol sense arbrat. Arribem al cim per la vora del bosc que dèiem abans, a través d'un corriol que va apareixent a moments, i que és prou més visible a la part superior. Aquest corriol duu directament al conjunt de cròmlecs al ben poc de fer el cim.

Aquesta és la planta del jaciment.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Nosaltres vam arribar pel cròmlec VIII, però hi ha un altre camí que arribes pel número II, que potser sigui més fàcil.

Segons hem pogut saber, foren localitzats el 21 de març de 1909 per Pedro Manuel Soraluce y Bolla, que també els va excavar, conjuntament amb Telésforo Aranzadi Unamuno. Soraluce en va trobar set, però un cop netejada la petita plana inclinada va aparèixer un altre, que, segons documentació, conservava a l'interior una petita cista, aquest seria el vuitè. Anys més tard, el 1967, foren excavats i reconstruïts per Jesús Altuna Etxabe. El vuitè cròmlec era format per petites lloses, que, a dia d'avui, o han desaparegut o es troben soterrades. I per si no n'hi havia prou, segons Millán, hi ha dos possibles cròmlecs més, el denominat com a IX, que es troba a l'est del número VI, i que fa 3 metres de diàmetre, i el X, ubicat al nord-est de l'I i que faria un diàmetre de 8 metres.

Comencem parlant del grup que formen dins la planta del jaciment els cròmlecs I, II i III. Aquest és el número I, que segons Luis Millan fa 5.50 metres de diàmetre i consta de 21 rocs.

A mig metre del cercle, i cap a l'interior del monument s'intueix un altre cercle, format per petits rocs.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El II, que es troba immediatament al costat, és ovalat i segons Millán amida 6 metres de nord a sud i 5.5 d'est a oest, restant-li 16 rocs de l'antic cercle.

El número III és el més gran de tots els que hi ha confirmats. Mesura 7.5 metres de diàmetre i  conserva 20 rocs de l'anell peristàltic, amb la peculiaritat que un d'ells és un menhir estela de 1.78 metres d'alçada.

El següent, el número IV, a pocs metres de l'últim vist, fa 6 metres de diàmetre i conserva 13 rocs.

El que ve ara, el número V, és per a mi un dels macos, tot i les seves reduïdes dimensions, ja que només fa 2 metres de diàmetre i té 6 rocs. I a més, li falta la meitat del cercle, però la definició del tros que en queda, amb les 6 lloses gairebé enganxades entre sí, el fan molt interessant.

Anem a pel VI. Sincerament, a mi, aquest em va costar d'entendre... De fet, ho vaig fer a casa mesos més tard veient les fitxes del Millán. Em va costar d'entendre degut a que aquest també és doble.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El cercle més gran mesura 6 metres de diàmetre, mentre que el petit fa 3.60 metres de diàmetre i està format per molts rocs i una sola llosa treballada.

I per últim, veiem el VII, que fa 6 metres de diàmetre i en resten 24 rocs del total original.

A les excavacions rebudes, no es documenta cap resta arqueològica recuperada.

Amb els cròmlecs vistos emprenem la baixada fent una última ullada a tot el jaciment... és realment impressionant. Inserim una fotografia extreta de les fitxes d'en Millán, feta des del cròmlec número VII.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com a humans, tots tenim gustos diferents, però crec que tothom deu opinar que aquest lloc és preciós.

Deixem els megàlits per avui i tornem a l'allotjament a agafar forces i preparar la ruta per demà. 

Coordenades UTM(ETRS89):

Putzuzar: 30T 587087 4788819

Sagastietako Lepua II: 30T 586815 4788846

Sagastietako Lepua I: 30T 586754 4788838

Túmul de Sagastietako Lepua III: 30T 586788 4788878

Akolako Lepua II: 30T 587493 4789237

Arritxieta: 30T 587579 4789224

Akolako Lepua I: 30T 587490 4789100

Cròmlec d'Egiar I: 30T 594740 4794778

Cròmlec d'Egiar II: 30T 594733 4794771

Cròmlec d'Egiar III: 30T 594730 4794768

Cròmlec d'Egiar IV: 30T 594719 4794757

Cròmlec d'Egiar V: 30T 594720 4794756

Cròmlec d'Egiar VI: 30T 594707 4794753

Cròmlec d'Egiar VII: 30T 594701 4794752

Megàlits a Ituren i Eratsun

Ruta prehistòrica a la comarca navarresa de Malerreka. Anem a dos termes municipals, comencem pel d'Ituren i tot seguit anem a Eratsun.

En primer lloc, volíem visitar les minses restes del dolmen de Garatama. Aquest se situa, com hem dit abans, al terme municipal d'Ituren, que el trobarem anant per la NA-170, poc després d'Elgorriaga en direcció oest, cap a Leitza. Un cop arribats a Ituren i gairebé sortint del petit poble, ens desviem a la dreta, com si anéssim a l'església de San Martín, pel carrer Palacio. Però no hi arribem, ja que, al poc de girar, virem de nou a la dreta, tot seguint per una pista asfaltada, que va en direcció nord, uns 700 metres més tard, i, poc després de passar una casa a mà dreta, veurem un ample camí, també a la dreta; aquí deixem el cotxe. Seguint aquest uns 130 metres més, veurem a la dreta un nou camí que ens arriba a la casa que hem vist abans. Les restes del megàlit es troben a pocs metres de la intersecció dels camins, a mà dreta.

Però quan hi vam arribar tot eren falgueres... no hi aneu per vacances d'estiu a Nafarroa!!! Sabem la seva localització exacta per l'entorn. És fàcilment geolocalitzable.

Sort que Juan Mari Martinez Txoperena ens cedeix una de les seves fotografies.

Imatge extreta de Megalitos Pirenaicos

Segons Txoperena, fou localitzat per Francisco Ondarra Erdozia el 9 de maig de 1987. Consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre per una alçada conservada de 95 centímetres.

Segons Luis Millán a les seves fitxes, el descobridor és el mateix, però el túmul fa uns 7 metres de diàmetre, amb una alçada màxima conservada de 30 centímetres a la banda Nord. D'aquesta obra tumular, en Millán n'assegura la visibilitat d'algun roc del cròmlec peristàltic. Al centre d'aquest, es pot veure un gran roc de 0.85 centímetres de llarg, 20 d'alçada des del terra i un gruix de 10 centímetres. Millán aquesta planta del megàlit al seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem a la pista principal i seguim en la direcció en què hem arribat, ja que, segons Txoperena, hi ha dos possibles sepulcres ben a prop, els de Goiko borda, però nosaltres no els vam trobar... amb tot ple de falgueres i les poques restes que queden d'ells, se'ns va fer impossible ni saber on eren... Però hi són, ja que a part de Juan Mari, també els documenta en Luis Millán, fent-li les seves fitxes.

Hem pensat que en no veure'ls (almenys el lloc), no els inserirem, però si viatgeu a la zona, en època visitable de megàlits i els voleu veure, ens podeu escriure i us facilitarem informació.

Tornant al cotxe, enfilem de nou cap a la NA-170 i la seguim en la direcció que portàvem uns 7 quilòmetres, tot passant el cartell indicador de Lozabian i creuant el riu Ezkurra. Al poc de fer-ho, enfilem una pista asfaltada a la dreta, fent un gir de 360 graus. Hem de seguir aquesta pista fins a la seva fi, on hi ha una casa tancada, em sembla recordar que era quelcom elèctric. A peu, baixem per la carretera 230 metres i ja veurem un corriol a mà dreta que et duu al, boirós aquell dia, menhir d'Iruñarri, que també podem trobar identificat com a menhir d'Elazmuño, que és el nom del cim.

El preciós monòlit fou descobert per Juan Miguel Sansinenea Goñi la primavera de l'any 1927. Tot i la seva gran bellesa, tant d'ell mateix com de l'entorn, no s'hi ha practicat cap excavació arqueològica oficial documentada, encara que el mateix Sansinenea, afirma que va anar amb José Miguel de Barandiarán, reconeixent el monòlit com a "Irun-Arri" i que feu una prospecció, obtenint resultats negatius.

El menhir, bastit en pedra sorrenca vermellosa, té unes dimensions de 2.90 metres de longitud, amb una amplada que varia entre el 1.20 de la base i el 1.00 metre de la part superior; el gruix del gran roc varia entre 24 i 20 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

S'ha de dir que la cara sud del monòlit conté un seguit cassoletes no gaire profundes ni definides.

Extret de les fitxes de Luis Millán

També hem trobat documentat algun intent d'insculpir alguna petita creu, que nosaltres no vam veure.

Tornem al cotxe i, baixant uns 3.8 quilòmetres, l'aturem a una corba de 90 graus a la dreta, on hi ha una zona per a poder deixar l'automòbil, i així ho fem... val a dir que les vistes des d'aquí eren immillorables, i, a més, vam veure una d'aquelles coses que no es veuen tots els dies, com a poc per a nosaltres, que fem la majoria de les excursions per Catalunya, després en parlarem.

A peu, pugem a la part interior de la corba, tot creuant la carretera, i trobem fàcilment, el menhir d'Azpilleta caigut, envoltat d'aquesta planta autòctona de la zona a aquesta era de l'any.

Menhir localitzat pel mateix Luis Millán, que ens permet l'ús i difusió de les seves fitxes arqueològiques, i Juan José Ochoa de Zabalegui l'1 de desembre de l'any 1990.

Tot i la monumentalitat del megàlit, encara no s'ha practicat cap excavació arqueològica. Per les restes que trobem in situ, podria ser que el monòlit no s'hagués acabat d'erigir, ja que aquest es troba aixecat del sol per la part de la punta, pel que sembla que estiguessin preparant l'aixecament de l'allargat roc.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El preciós monòlit té unes mides de 6.20 metres de llargada i 1.20 d'amplada a la seva base. A 1.50 metres d'alçada d'aquest últim punt, l'amplada del roc augmenta fins els 2.15 metres, pel que es creu, que és el punt on la impressionant llosa seria visible arran de terra. A partir d'aquí, aquesta amplada va minvant fins el seu acabament punxegut. Dir també, que el seu gruix mig és de 40 centímetres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tornem al cotxe i just abans d'entrar, vam notar com si la claror del sol minvés un xic (tot i que hi havia bastant boira). Ràpidament, vam mirar al cel estranyats i vam poder observar una parella de voltors de dimensions espectaculars, que es van aposentar al rocam que hi ha al costat d'una construcció moderna.

Des d'aquí, no es veuen gaire grans, però, cercant per internet, hem trobat, que el voltor comú, que és clarament el que era quan hem vist les fotografies d'aquests animals, amida 2.80 metres de punta a punta.

Amb aquests preciosos i grans animals voladors, deixarem el megalitisme de Nafarroa i seguirem cap a Euskadi.

Coordenades UTM(ETRS89):

Dolmen de Garatama: 30T, 605063, 4776558

Menhir d'Iruñarri o d'Elazmuño o Irun-Arri: 30T, 596743, 4772681

Memhir d'Azpilleta: 30T, 597860, 4772030