Menorca Talaiòtica III (part I)

Comencem el dia partint des d'Arenal d'en Castell, on érem allotjats, prenent la ME-9 fins a Alaior, on girem a la dreta per la carretera nova, que en poca distància desemboca a la ME-1. Seguint-la, passem Es Mercadal i Ferreries, continuant fins a la seva fi, a Ciutadella. Quan ja som arribant a la ciutat... de fet som al polígon dels afores, girem a la dreta a la primera sortida de la primera rotonda que ens trobem, tot prenent la RC-1, fins a la següent rotonda, en la que també sortirem per la primera, a la nostra dreta, i prenent la carretera del camí de cala Morell. No te pèrdua, em sembla recordar que el camí al jaciment era indicat des de Ciutadella, i si no, anar fent cap a cala Morell.

Tot anant per la carretera, prenem la tercera sortida a la primera rotonda que ens trobem, agafant el carrer Lira. Aquest el seguim tot fent baixada, fins que veiem unes zones habilitades per a aparcar cotxes a la dreta de la carretera, allà el deixem, i continuem la baixada, ara a peu, pel carrer Lira, fins que als pocs metres trobem una corba a la dreta amb un pont que creua una petita entrada de mar, i a la seva esquerra un camí senyalitzat, on comença la visita de la necròpoli de Cala Morell.

Visita molt i molt recomanable, la necròpoli té un total de 15 sepulcres (13 hipogeus excavats a la roca i 2 hipogeus d'estil paradolmen, amb corredor megalític d'accés) repartits en un agradable passeig. D'aquest gran cementiri podem dir que els seus sepulcres més petits són d'era dolmènica, vers el 2100-1600 a.n.e. i les més grans i complexes són d'era post-talaiòtica, vers el 550-123 a.n.e. Tot i que s'utilitzaren fins a ben entrada l'era romana.

Seguint l'itinerari marcat, ens trobem a mà dreta amb la primera de les coves sepulcrals, a la qual s'accedeix pujant unes escales modernes.

El seu interior és de planta circular i conté un nínxol. Curiosament, la part interior del marc de la porta està decorada i es poden observar marques a les parets de les eines que es van emprar per construir la cavitat.

Seguint el camí, trobem la cova 2, l'accés de la qual ha cedit, però s'hi pot entrar a través d'una escletxa de la cova 3, nosaltres només vam mirar el seu interior a través d'aquesta.

Extret de la guia de Menorca Talaiòtica

Destaquem d'aquesta cova un pilar en forma de "T". Tot i que totes les coves han estat objecte d'espoli des d'antic, a aquesta es van trobar restes d'ossos humans, dues denes de pasta de vidre i alguns fragments ceràmics d'època post-talaiòtica.

Just al costat, la cova número 3 permet l'accés a través del que antigament era la façana, avui desapareguda, deixant la porta d'accés com si fos una finestra.

A continuació, trobem, en alt, la cova número 4.

Té una façana força impressionant, ja que imita una entrada amb columnes i llinda esculpides a la roca i presenta una cornisa a la part superior.

Per accedir al seu interior, també molt monumental, hem d'avançar pel camí i pujar les escales que donen al següent replà. Allà, trobarem un tros de façana enderrocat per on podem entrar-hi. Consta d'una sala central i de diverses cambres laterals més elevades. Té unes dimensions de 10.30 metres de longitud per 11.80 d'amplada.

Seguint el camí i just al costat de la cova 5, trobem unes quantes cavitats artificials ovalades a la paret, anomenades capades de moro, molt freqüents a l'illa, però la finalitat de les quals encara es desconeix, tot i que en algun lloc hem trobat que molt possiblement eren petits nínxols on dipositaven les cendres d'un difunt amb una urna i tornaven a tapar la paret.

Tot seguit, trobem uns abeuradors i l'entrada a la cova sepulcral número 5.

Aquesta cova, a la que s'accedeix saltant per on sóc a la foto, va ser modificada en època moderna (potser fa entre 200 i 300 anys) per a utilitzar-la com a cisterna i donar aigua als abeuradors que hem vist a l'entrada (a la cantonada inferior dreta de la imatge es veu un tros).

Una mica més endavant, trobem un altre grup de capades de moro.

El recorregut segueix amb la cova 7, ubicada uns 100 metres més amunt, i després gira cap a l'altra banda de la vall per anar a la cova 8. Nosaltres, en veure un corriol molt ben definit a la nostra esquerra, ens vam saltar aquest tros i vam anar directament a la 9...  la vam veure tan impressionant i es troba just davant de les últimes capades de moro, que cap allà hi vam anar.

Aquesta és una de les coves que té pati exterior, convertit en llac amb fauna local en alguns moments de l'any. Evidentment, no vam accedir al seu interior, però té una columna central rectangular i la seva planta és globular. A la foto, es poden veure uns orificis a la façana, resultat de la instal·lació d'uns tendals d'època moderna en ser utilitzada com a habitatge.

Tot seguit, passant de llarg la cova 10, que vam veure a la tornada, vam arribar a la cova 13. Lamentablement, ens vam saltar les número 11 i 12, considerades les més antigues del complex, fet avalat per la seva fisonomia de paradolmen. Sincerament... la senyalització de la necròpoli es podria millorar perquè només es troben indicades les coves més interessants. Bé, al què anàvem... La cova 13 i la veïna 14 són d'àmplies dimensions i es troben davant de la carretera i de cara al mar. Han estat força modificades en època moderna i es poden observar marques d'eines a les seves parets.

La número 13 (foto superior) disposa d'un malmès pati exterior i dues columnes quadrangulars al seu interior.

Just al costat, trobem la cova número 14, de dimensions considerables. Al seu interior, de forma quadrangular, hi ha dues columnes quadrades una mica malmeses.

També té un pati exterior, amb tres capades de moro com a decoració a la façana est.

Una mica més a l'est, trobem un nínxol excavat a la paret.

Després d'aquesta cova, ja es troba la sortida del recinte, tot i que, en sentit oposat a la mateixa, podem trobar una altra cavitat que tampoc no vam visitar... Veient que ens faltaven coses, vam desfer el camí fins la cova número 10.

Aquesta és similar a la veïna 9, amb un pati exterior inundat, però que pot ser vorejat per arribar a la cova. És de planta globular amb una columna rectangular.

Si ens posem d'esquenes a la cova, tenim una vista global de la necròpoli, vista que ens serveix per a acomiadar-nos del recinte.

Ens dirigim ara a l'assentament costaner de Coll de Cala Morell, ubicat just sobre el mar. Tornem al cotxe i pugem pel carrer Lira fins la rotonda, a la que agafem la segona sortida, és a dir, el carrer Via Làctia. El seguim durant mig quilòmetre i trobem una cruïlla on girem a l'esquerra, encara pel carrer Via Làctia. Després d'uns 260 metres, arribem a una altra cruïlla estranya i tornem a virar a l'esquerra, aquest cop pel carrer de S'Auriga. Poc després, trobem una rotonda, on seguim recte, i, una mica més endavant, el carrer es bifurca i mor. Agafem el trencall de l'esquerra i aparquem a la zona habilitada. Des d'aquí, ja veiem el poblat a la punta de terra que queda darrere de l'aparcament i el camí que ens hi porta, que surt del costat dret d'on hem aparcat.

No ens hi vam apropar per que em feia mal el peu, i amb les roques i el vent que feia, no les tenia totes, i sincerament, tot i que des de lluny fa patxoca, les fotos no li fan justícia! A la nostra, es pot veure l'escala que puja fins el poblat (a l'esquerra de la imatge) i l'assentament a la part superior del turó. Si el busquem a Google Maps i ens acostem, veurem perfectament els naviformes del seu interior i la muralla que els envolta.

Tot i que encara es troba en fase d'excavació, es documenten 13 habitatges naviformes, una estructura circular (que podria haver estat un far) i dues basses artificials de recollida d'aigua. Les feines arqueològiques realitzades al naviforme 11, el segon que es troba quan s'entra al poblat, van permetre datar-lo entre el 1600 i el 1450 a.n.e. per carboni 14, a l'inici del període naviforme.

Finalitzades les visites de Cala Morell, decidim anar a Can Angladó, nucli molt proper, però on és necessari fer molta volta per arribar-hi. Desfem el camí que ens ha dut al poblat fins la rotonda d'accés a la necròpoli. En ella, prenem la segona sortida direcció Ciutadella i arribem a una rotonda als seus afores, on agafem la primera sortida cap a la ronda RC-1 en direcció Cala en Blanes. Passem dues rotondes més sense desviar-nos de la RC-1 i, uns 350 metres després de la segona, prenem el desviament de la dreta, que duu a Son Bernat. Seguim uns 440 metres i agafem la segona bifurcació, que duu a Son Angladó en 1.6 quilòmetres. Deixem el cotxe a l'entrada de la finca (a la dreta a la bifurcació) i veiem que no podem passar a veure el recinte perquè es troba tancat. Des de fora, només podem veure una part del malmès talaiot 3 de Son Angladó, a la següent fotografia, és el que es veu entre els matolls.

Son Angladó compta amb dos talaiots més i un recinte de taula caigut, però veient l'estat del tercer talaiot, ja ens podem fer a la idea de com es troba la resta. Pel que hem pogut trobar, tot i que el poblat resta totalment arrasat, deuria haver estat un poblat prou important a la contrada, i que podria haver arribat a ocupar 2.3 hectàrees. També hem pogut saber que juntament amb els poblats de Torrevella i d'en Lozano, tindrien el control hídric de tota la zona occidental.

Una mica decebuts, emprenem camí a la següent destinació. Desfem el camí fins la RC-1 i la prenem en direcció Cala en Blanes. A la tercera rotonda que trobem, agafem la primera sortida cap a l'esmentada urbanització. Arribem a una altra rotonda, on prenem la primera sortida cap a l'Avinguda Pont del Gil. A continuació, girem per la primera a la dreta pel carrer Tramuntana. A la següent cantonada de l'esquerra, veiem una parcel·la sense urbanitzar amb unes roques blanquinoses... ja hem arribat a l'hipogeu de la Torre del Ram.

Tot i que hem vist fotos amb una reixa de fusta impedint l'accés, quan el vam visitar s'hi podia entrar a través d'unes escales modernes que hi ha sota els rocs que cobreixen el corredor, de 2.60 metres de longitud.

La cambra a la què accedim fa 8.80 metres de llarg, 2.50 metres d'amplada i 1.95 d'alçada, sent aquesta de forma rectangular, amb un banc esculpit al seu perímetre.

El més destacat d'aquest hipogeu són els gravats que trobem just entrar a la paret esquerra, consistents en dos vaixells i diverses línies gravades, creuades entre sí.

Podem datar aquest hipogeu a l'edat del bronze de l'illa, vers el 1600-1400 a.n.e., als inicis del període naviforme.

Un cop visitat i fotografiat, tornem al cotxe i ens dirigim a Ciutadella, per visitar el poblat talaiòtic de Montefí. A la rotonda on a primera hora ens hem desviat cap a Cala Morell, agafem ara la primera sortida. Més enllà, trobem una altra rotonda i seguim rectes, prenent la segona sortida. Arribem a una tercera rotonda i ara girem per la primera sortida. En pocs metres, veurem les indicacions del poblat de Montefí cap a la nostra dreta. Seguim aquest carrer fins que s'acaba i haurem arribat al poblat.

El poblat talaiòtic de Montefí es conservava en relatiu bon estat fins els inicis del segle XX i es podien admirar els seus tres talaiots i alguns dels seus 12 hipogeus, així com restes de cases talaiòtiques. A dia d'avui, però, d'aquestes no en queda ni una.

Entrem al poblat i de seguida trobem el talaiot nord-oest. Abans d’admirar-lo, tirem a mà esquerra per un corriol que passa per sota d’una figuera i arribem a un hipogeu. En ser ampli i força accessible, va ser modificat per a ser utilitzat com a establia.

Per seguir amb la visita, tornem al talaiot, que fa uns 20 metres de diàmetre i té una habitació a la part superior, com la majoria de talaiots menorquins.

A la foto, es pot veure una reixa a nivell de terra davant del talaiot. Es tracta de la tapa que es va col·locar recentment per a tapar l’accés a un dels hipogeus del poblat.

A continuació, anem una mica en diagonal cap a la cantonada que formen les parets de pedra seca del nostre davant per visitar un altre hipogeu. Aquest, deu ser per a compensar amb l’anterior, va ser habilitat per a la visita el 2014 i es força interessant. És ampli i disposa d’unes cavitats excavades a les parets a mode de nínxols.

Seguint el mur de la dreta, arribem a un portell que dona accés a un altre sector, on es troba el talaiot nord, de forma absidal.

Restaurat el 2014, té un habitacle força deteriorat al seu cim i una escala que li dona accés.

Anem ara al tercer talaiot, el sud-est, perfectament visible des d'on ens trobem.

És el més petit dels tres, però conserva restes d’un corredor circular a mitja alçada.

Des d’aquí, anem cap al camp de l’esquerra a visitar el primer dels tres hipogeus propers a aquest talaiot. Tot i que té una entrada petita, el seu interior és força ampli i complex, amb diferents estances. Durant el seu estudi, s’hi van trobar restes òssies.

Tornem cap al talaiot i ara seguim la paret de la nostra esquerra. Passant un portell, trobem el següent hipogeu.

És d’accés fàcil i el seu interior és força fosc, però podem observar que té una columna.

L’últim hipogeu es troba davant de l’anterior, però no es pot visitar, ja que es troba ple de pedres.

Sortint del poblat, ens trobem, a tocar de l’aparcament, unes restes a mà esquerra modificades en època moderna, col·locant-hi una paret de pedra seca. No es pot determinar amb precisió què devia ser originalment, però bé podria tractar-se d’un altre talaiot.

Per acabar, davant de l’aparcament veiem una zona recentment excavada on hi ha restes prehistòriques indeterminades i romanes, entre elles, sitges i un altre hipogeu, reutilitzat a època romana com a femer.

Finalitzada la visita a Montefí, ens acostem a Ciutadella per agafar forces per a la tarda.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli de Cala Morell: 31T 575256 4433650

Poblat del Coll de Cala Morell: 31T 575260 4434535

Talaiots de Son Angladó: 31T 573195 4430791
Hipogeu de la Torre del Ram: 31T 569082 4428709
Poblat de Montefí: 31T 573633 4428646

Menorca Talaiòtica II

Disposats a fer unes merescudes vacances, anem a Menorca (ja vam dir que hi tornaríem), fora de temporada alta... És quan s'hi està millor. L'illa és com un gran museu a l'aire lliure, les precioses cales quasi verges, els penya-segats amb les coves sepulcrals utilitzades a la pre-història, els poblats talaiòtics, sales hipòstiles, dòlmens, etc. Per aquesta raó, és el nostre destí preferit a l'hora de fer uns dies de desconnexió urbana.

Després de dinar a l'apartament que havíem llogat, anem cap a Alaior disposats a veure el poblat de Torralba d'en Salort (ens vam trobar amb el recinte tancat, però cal intentar fer la ruta sencera el mateix dia). Per arribar-hi, a l'alçada d'Alaior, cal desviar-se de la Me-1 per la carretera d'Alaior a Cala en Porter, fins que veiem el poblat a mà dreta, enganxat a la carretera. No us podeu perdre, està indicat i disposa de zona d'aparcament per les visites.

Es creu que en el seu temps, devia ser un dels poblats més importants de l'illa, datat del període naviforme 1750-1600 a.n.e., i habitat fins a l'edat mitjana. Consta d'un recinte de taula prou monumental, dos malmesos talaiots, una sala hipòstila, tres coves (dues sepulcrals i una a mode de cisterna), a part d'un parell de sitges, una era i diverses restes de cases.

Plànol del fulletó informatiu del poblat

No comentarem totes les antigues construccions del poblat, se'ns faria etern, només documentarem algunes d'elles, entre les que es troben la Taula i el seu recinte, que ben bé es mereixen una certa menció, ja que tant un com l'altre són els més ben conservats de Menorca, i en els que la recerca arqueològica ha aportat més dades de tots els monuments d'aquesta era a l'illa.

Aquí tenim el recinte de taula. Podem veure tots els pilars, amb la taula al mig.

I ara una foto de la taula amb la Cris al costat, per a que es vegi la comparativa d'alçada. Segons el web de Menorca Talaiòtica, aquesta amida 4 metres.

Aquestes dues construccions són datades, segons els resultats de l'excavació efectuada, a principis del primer mil·lenni a.n.e., tot i que la gran quantitat de restes trobades al recinte són dels segles III i II a.n.e. Aquestes restes confirmen l'ús del recinte com a espai per als rituals religiosos de l'època. Els objectes recuperats a les excavacions s'exposen al Museu de Menorca, a Maó.

Cal dir que també es documenta una resta d'os animal que es remunta al 1000 a.n.e. segons Carboni 14, però encara no s'ha interpretat aquesta resta. Amb tot això, els arqueòlegs creuen que el recinte va ser utilitzat a partir del segle IV a.n.e.

També a destacar la sala hipòstila, de la que només en sabem que fou utilitzada com a magatzem el segle I i abandonada el segle II. Però no es té del tot clara la seva funció original, tot i que sí que se sap que es d'era talaiòtica, vers el 850-550 a.n.e.

Inserim una planimetria extreta del llibre Menorca Talaiòtica, un llibre editat per Triangle Postals S.L. amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Baleàrics, el consell insular de Menorca, i Menorca Talaiòtica, que és l'associació que va presentar la candidatura al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i que van aconseguir el reconeixement el 18 de setembre de l'any 2023.

Extret de la Guia Menorca Talaiòtica

També expliquem un dels hipogeus, ja que ens va semblar absolutament espectacular per dins, però sobretot per fora, amb aquest treball a les parets d'un preciós pati emmurallat per la part superior.

Aquesta meravella fou creada pels habitants d'aquest poblat vers el 550 a.n.e., a l'Edat del Ferro, una cultura contemporània a la dels els ibers a la resta dels anomenats Països Catalans.

Tornem a la zona d'aparcament i seguint per la carretera en la direcció que portàvem a uns 420 metres, a la nostra esquerra, rere un mur de pedra seca prou alt, veurem les restes de la malmesa Naveta de Torralbet Vell. Recomano anar tot fent una passejada, hi ha un carril bici i una vorera per a vianants prou ampla, que fa agradable la petita caminada (de fet, quan hi vam anar, hi havia molta gent que hi anava a córrer).

Aquesta naveta de construcció anterior al proper poblat (pretalaiòtica 2000-1400 a.n.e.) és de planta circular, amb corredor i una llosa perforada com a porta d'accés. Es troba situada sobre un aflorament rocós i té unes dimensions d'un diàmetre exterior de 6.50 metres, amb un corredor d'una amplada de 50 centímetres i una llargada de 2 metres, que dona accés a una cambra sepulcral de 4.5 metres de longitud, per un ample de 2.10 metres i una alçada de també 2.10 metres.

Tornem al cotxe i ens dirigim cap al zoològic de Menorca tornant per la carretera fins a Alaior i prenent la Me-1 direcció Maó. A uns 750 metres d'arribar al zoo, prendrem un camí que surt a mà dreta des de la mateixa Me-1 (el carrer de ses Vuit Quarterades). Als pocs metres, toparem amb un tancat, que obrint-lo ens donarà accés a la naveta de Biniac Occidental.

Aquesta naveta, descoberta el 1914 per J. Flaquer, està catalogada com de tipus intermedi, ja que el seu període constructiu és d'entre els dòlmens i les navetes de planta allargada, a finals del III mil·lenni a.n.e., principis del II a.n.e.

Les excavacions realitzades van aportar quantitat de material d'era pretalaiòtica i talaiòtica inicial, juntament amb les restes òssies de 40-60 individus. A l'exterior s'hi va trobar un munt de restes acumulades, fet que fa pensar en un buidat per una posterior reutilització a l'era talaiòtica, dada recolzada per la datació amb C14 feta per Antoni López i Lluís Plantalamor a les ja anomenades restes òssies, en les que va donar un valor del 837 a.n.e.

Aquest sepulcre col·lectiu té un diàmetre exterior de 5.95 metres, amb un corredor d'una llargada de 1.70 metres i una cambra de 4.25 metres de llargada per una amplada màxima de 1.75 metres.

Visitada la naveta, tornem al cotxe i a la Me-1, la que continuarem fins al zoològic. Allà aparquem i nosaltres vam demanar si podíem veure la naveta sense pagar l'entrada del zoo, al que van accedir i ens van acompanyar al sepulcre de la naveta de Biniac Oriental.

Aquest sepulcre fou descobert per Francisco Hernández Sanz l'any 1901, però estranyament no ha estat mai excavat en la seva totalitat, ni tant sols ha estat restaurat, i això que es troba en un lloc prou concorregut. Sembla que de la naveta original només resten les tres lloses d'entrada. Es creu que el sepulcre es va ensorrar temps ençà, i, segons Maria Lluïsa Serra, es va reconstruir, sobrant diverses pedres que es troben formant un estrany quadrilàter prop de la naveta. Posteriorment, els ramaders van col·locar pedra seca per a utilitzar-la per a guardar el bestiar.

Pel que fa a les dimensions, té una llargada exterior de 11.10 metres, una amplada de 10.70, un corredor de 4 metres de llarg, per una amplada màxima de 53 centímetres i una alçada de 1.15 metres, i una cambra de 4.30 metres de llargada, una amplada de 2.34 metres i una alçada màxima de 2.35 metres.

Amb aquesta naveta, donem per finalitzades les visites d'avui i tornem a l'apartament. Nosaltres vam fer les visites en diferents dies, però per la seva proximitat les hem unit a la mateixa ruta. Es poden visitar tots els llocs el mateix dia, tenint en compte els horaris d'obertura del zoològic i del poblat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Torralba d'en Salort: 31S 599508 4418664

Naveta de Torralbet Vell: 31S 599649 4418257

Naveta de Biniac Occidental: 31S 600212 4419444

Naveta de Biniac Oriental: 31S 600723 4419015

Dòlmens a Ripoll, Les Llosses i Sant Jaume de Frontanyà

Nova ruta amb els Lara. Avui anem al Ripollès, però també entrarem a la regió del Berguedà. Comencem doncs, tot anant cap a Ripoll, on cercarem i trobarem el malmès dolmen del Salt.

Per arribar a la zona, sortim de Mollet del Vallès, prenent la C-17 direcció Ripoll; la deixarem a la sortida 81, la de Sant Quirze de Besora. Just entrar al nucli, girarem a la dreta per la BV-5227, que també rep el nom de carrer de Berga. Anirem per aquesta carretera, creuant el riu Ter fins a arribar a Santa Maria de Besora. Un cop arrribats al poble, gairebé el creuem del tot, girant a la nostra esquerra pel camí dels Ferrers. El seguirem una bona estona deixant dos trencalls a mà esquerra i creuant una petita riera, la de Llaés. Aturem el cotxe al trencall de la dreta, que puja al castell que rep el nom de la riera.

Caminant, seguim l'ample camí que porta al castell fins que ens trobem amb un encreuament de camins amb un petit mas al costat: si girem a l'esquerra per l'encreuament anirem a parar al castell, i si seguim rectes anirem vers l'antiga tomba. Per aquest camí, en no arriba a 1.5 quilòmetres, farem una pronunciada pujada; al cim d'aquesta i a la seva esquerra, veurem un bosquet d'aquests no gaire bruts de plantes de sotabosc. Ens endinsem per ell i, arribant a un preciós mirador natural, trobem la cista megalítica d'El Salt.

De fet, perquè es documenta que és un dolmen, ja que es troba tant malmès, que si no n'has vist uns quants, passaries per sobre sense saber-ho. La cista megalítica d'el Salt encara restava completa a meitats del segle XX... Fins que a algú li van fer falta unes quantes lloses. Resten dempeus un parell de lloses, un xic trencades.

El túmul però, sí que és prou visible, amidant uns 6 metres de diàmetre per una alçada conservada de 70 centímetres.

La cambra de l'antiga cista amida una llargada d'1.90 metres, per una amplada que varia entre 0.70 metres a la capçalera i 0.98 metres als peus del sepulcre, i es documenta una alçada màxima d'un metre. D'altra banda, la desconeixença de material arqueològic no ajuda a una datació exacta del sepulcre, però per l'estil constructiu, Josep Tarrús el data a l'era neolítica final - calcolítica, entre el 2700 - 2200 a.C.

Seguim la visita dolmènica de la contrada anant a Les Llosses, on visitarem l'ensorrat sepulcre del Clot de les Dones Mortes... amb aquest nom fa esgarrifances, però bé, és un sepulcre, potser només hi enterraven dones.

Per arribar-hi, només hem de refer el camí fins a Sant Quirze de Besora i prendre la C-17 direcció Ripoll, però no hi arribarem. Just passar la riera de Sant Quintí, prendrem la C-26, direcció Les Llosses i Berga i la seguim uns 5 quilòmetres fins que veiem una pista asfaltada que surt a mà dreta, amb un cartell indicatiu a St. Esteve de Vallespirans. El millor és deixar aquí el cotxe. Busquem un corriol que baixa al rec de la Font del Perer i creuant-lo seguim el corriol, que ens portarà al dolmen del Clot de les Dones Mortes, tot resseguint el camí del rec. El sepulcre es troba a uns 400 metres de la carretera.

També s'hi pot anar per Ripoll, tot fent la volta per dalt i sortint a la C-17 des d'aquesta ciutat, però nosaltres vam preferir l'altra ruta... Sempre és més fàcil tornar enrere pel camí fet, que buscar-ne de nous.

Del sepulcre, sabem que és un dolmen de tipologia cista pirinenca, datat entre el Neolític recent i el Neolític final. Aquest és conegut d'antic pels habitants de la zona i sabem que es va excavar abans de l'any 1929, intervenció que es va fer en dues etapes, de les que dispossem d'alguns detalls documentats, "tot i que anteriors al 1929":

A la primera etapa, d'un caire molt superficial, es va trobar un tros de ganivet de sílex i fragments d'alguns ossos.

A la segona, es va excavar fins a 1 metre de profunditat, tot aixecant el gran roc de coberta que restava dins el sepulcre, recolzat a la paret nord d'aquest. En aquesta segona intervenció, aparegueren 4 o 5 puntes de sageta, 3 d'elles amb peduncle i la resta del ganivet del què havien trobat el fragment en superfície.

També a l'excavació, es varen trobar dos cranis humans; s'entén que a la segona etapa.

D'altra banda ens consta una segona excavació, efectuada l'any 1976 per J. Rovira. En aquesta, es van documentar bastants troballes, "tenint en compte que suposadament ja havia estat inspeccionat abans de l'any 1929": Entre elles, 1 fulla de sílex de secció trapezoïdal, 4 puntes de sageta i 2 cranis més. Em sembla curiós que a les dues excavacions es trobés pràcticament el mateix... Només escric el documentat, valoracions a part.

J. Rovira determinà que la cambra de la cista amidava 2 metres de llarg per 90 - 100 centímetres d'amplada. Aquesta cambra era enllosada, i conservava un túmul ovalat d'uns 7 metres de diàmetre màxim. Ell mateix va determinar que aquest sepulcre fou erigit i utilitzat vers el 3500 - 2500 a.C.

Acabem la diada tot visitant el sepulcre de Les Planes. Des de la cista, tornarem a la C-26 i la seguirem fins a Borredà, on poc després de passar el cartell del poble, a mà dreta surt el desviament cap a Sant Jaume de Frontanyà. Per aquí girem i seguim fins el poble, que creuarem per la carretera principal. Una mica més endavant i a mà dreta, girarem per la pista asfaltada que duu a Cal Cintet. A partir d'aquí, continuem per la pista principal fins el Coll de Pal, on podem deixar el cotxe i continuar a peu. A partir d'aquí, el millor és apropar-se tot seguint les coordenades finals, no us guieu pels camins perquè és fàcil perdre el rumb.



L'única informació que hem pogut trobar d'aquest megàlit és la que dóna l'Antoni Mañé a les seves fitxes megalítiques. Segons ell, és una cista megalítica i documenta que el fragment de llosa que es veu al costat no és de la coberta, com creia jo, sinó de la llosa lateral que falta al megàlit. La de coberta es troba desapareguda d'antic.

La cambra té unes dimensions de 1.60 metres de llargada, 1.10 metres d'amplada màxima i 0.90 d'alçada. D'altra banda, el túmul, molt visible, amida uns 5 metres de diàmetre per 1 metre d'alçada. Com a dada final, direm que no consta cap resta arqueològica trobada al seu interior, possiblement fou buidat ja fa molts anys. Tot i això, el podem datar per la seva morfologia vers el 2700 - 2200 a.C., a finals de l'era neolítica.

Coordenades:

El Salt:UTM(ETRS89): 31T, 437999, 4667984

El Clot de les Dones Mortes: UTM(ETRS89): 31T, 428813, 4669027

Les Planes: UTM(ETRS89): 31T, 421552, 4671127

Dòlmens a Navès II

Ja toca anar a veure dòlmens, que portem uns dies que no sortim gaire, massa compromisos. Avui prenem rumb al Solsonès, on, al terme municipal de Navès, visitarem dos sepulcres.

Sortim de casa ben d'hora i ens dirigim a Solsona per la C-55. Un cop passat Cardona, agafem el trencall situat aproximadament al quilòmetre 64.5 en direcció a la casa de pagès Sant Grau. No deixem aquesta carretera fins que empalma amb la C-26, on girarem a l'esquerra. Seguirem fins trobar a la nostra dreta el desviament cap a Besora i Busa, ubicat poc abans del senyal del quilòmetre 114. Després d'uns 7.2 quilòmetres de pista, veiem a la nostra esquerra una pista de sorra una mica malmesa que davalla i després torna a pujar. La prenem i la seguim mentre podem amb el cotxe sense agafar cap trencall i després continuem a peu. Passant l'atrotinat tros i carenant el cim de la muntanya, on trobarem una bifurcació a la dreta, la prenem tot començant la davallada, al cap d'una bona estona, tot anant pel camí, i mirant el paisatge, veurem un immens mas, amb un tros d'ermita romànica (l'ermita de Sant Jaume) i cap a ell ens dirigim. És l'antic nucli rural de Peà. Al poc de passar-lo, girarem a l'esquerra per un ample camí, però desdibuixat a trossos, ja que l'herba es menja el caminoi. Aquí vam veure una cosa prou curiosa, un cadàver boví tot buidat pels carronyaires que hi ha a la zona. Seguim el camí, que va baixant vers la vall uns 500 metres, fins que aquest fa una corba prou pronunciada a la dreta; allà, a la banda esquerra del camí, trobem el dolmen de la Tomba del Moro de Peà.

De fet, es troba sota del sender... es pot veure la paret que porta el caminoi a la seva part superior. Es veu bastant bé, tot i que resta un pèl ensorrat del nivell actual. La cambra funerària amida 1.40 metres de llargada, per 85 centímetres d'amplada i 85 centímetres de fondària.

Parlem d'un sepulcre neolític sense una identificació clara d'un estil arquitectònic, ja que les cistes solsonianes tenen la llosa de coberta mòbil, que era per on feien les inhumacions, i aquesta no sembla gaire mòbil. Tot i això, tampoc no té cap resta tumular, factor que sí és típic de les cistes solsonianes.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany

La primera informació del megàlit és de l'any 1983, quan l'amo de les terres, el senyor Josep Guilanyà, va advertir de la troballa a en Josep Castany i el Lluís Guerrero. L'any següent fou excavat amb el permís del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya... poc després d'haver rebut una acurada violació; tot i això, es varen aconseguir diverses restes, totes trobades a l'exterior de la cambra, i, és clar, molt petites i destrossades. S'anoten 10 fragments de ceràmica a mà, 5 restes òssies molt fragmentades i 4 peces dentàries, que han servit per determinar que al sepulcre hi havia un mínim de dues inhumacions, una d'un individu d'entre 10 i 15 anys i un altre d'entre 35 i 40.

La resta de troballes, a falta del C14, són les que ens poden ajudar a datar el sepulcre a l'era de les cistes solsonianes, que són neolítiques de vers el 4100-3400 a.n.e, tot i que, com hem comentat abans, la llosa de coberta no es la típica llosa d'aquests sepulcres. Això fa pensar que podria ser una cista de tipus arcaic construïda durant el Calcolític, vers el 2700- 2200 a.n.e.

Tornem al cotxe i posem rumb al sepulcre d'El Puput. Desfem tot el camí fins la carretera C-26 i la prenem cap a l'esquerra, és a dir, cap a Berga. En poc més de 5 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a la Vall d'Ora. A la bifurcació que ens trobem, agafem la branca de l'esquerra cap a Can Feliu. Un cop passada la casa, arribem a una cruïlla, on surt una pista per cada costat, i allà deixem el cotxe. A peu, continuem per la pista que portàvem i al poc trobem una bifurcació, on agafem la branca dreta, que, en pocs metres, ens duu a la tomba, situada just a a la dreta del camí. Des del cotxe, haurem fet només uns 160 metres.

Aquest sepulcre fou excavat per l'arqueòloga Joana Xandri l'any 1979, determinant que es tracta d'una cista solsoniana. La seva cambra amida 1.60 metres de llarg per 0.85 metres d'ample i té una fondària conservada de 85 centímetres... el tema de l'alçada seria si el reconstruíssim un xic perquè ara mateix està força destrossat. De fet, hem trobat documentació d'ell que diu que ja al 2008 donaven el dolmen com a desaparegut.

Inserim una planimetria extreta de la tesi doctoral de Josep Castany.

Planimetria de Josep Castany

Es documenten diverses restes humanes, totes elles dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, d'un sol individu adult, possiblement un home per la tipologia de les restes. Com a parament funerari, es documenten 16 fragments d'estri d'os polit, 2 fragments ceràmics i 6 geomètrics de sílex. Ara, segons hem pogut saber, un dels violadors del dolmen assegura que hi va extreure, anys enrere, alguna destral de pedra polida i uns quants ganivets de sílex bastant grans.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany

Un parell de metres a la dreta del sepulcre tal i com arribem sortint del camí, veiem una llosa al terra, que, com a poc a mi, em va cridar l'atenció... vaig treure la pinassa que hi havia sobre seu, descobrint una cassoleta la mar de maca. Clarament, aquesta llosa era part del sepulcre, segurament la coberta.

Per si en voleu més de la zona, sempre us podeu apropar a visitar el sepulcre de l'Aubareda i els poblats de la zona, i a 700 metres del sepulcre d'El Puput podem admirar una estranya estructura megalítica i els propers sepulcres de Cal Tururut.

 Coordenades UTM(ETRS89):

  

Tomba del Moro de Peà: 31T 382785 4657750

El Puput: 31T 386711 4651969

Poblat neolític de Ca l'Estrada II

Avui, anirem ben a prop de casa, concretament a Canovelles, on han descobert un poblat neolític quan estaven fent un forat a terra per començar a inserir els fonaments de l'escola Els Quatre Vents, actualment l'escola ja està construïda, però segons el pla constructiu està programat de tal manera que les restes quedin exposades al seu lloc original, almenys això es deia, ho podré confirmar aquest dissabte 16/4/2025, que farem una visita guiada al jaciment. Tinc l'esperança de que hagin respectat l'espai, ja que és un dels pocs assentaments neolítics a Catalunya, i realment el més ben conservat, i l'únic amb aquests sòls de cabana, un sistema de recollida d'aigua, i enterraments, a part dels fogars, tan ben conservats.

Com el lloc és certament únic i espectacular, crec que el millor és inserir una fotografia del poblat.

Ara, no sé si això és tot el que hi ha o hi ha més coses sepultades sota terra, perquè en té tota la pinta. De fet, a l'estudi de la zona es parla d'un hàbitat d'uns 3000 metres quadrats; al meu parer, ha de ser bastant més gran del que es pot veure exposat (aquí no hi ha 3000 metres quadrats). Crec que amb un alineament de blocs, una petita "cisterna" (per dir-ho d'alguna manera) per a recollir l'aigua de la pluja, també hi ha dos enterraments, i només dos sòls de dues cabanes. Em sembla poca vivenda per una infraestructura tan ben delimitada i erigida.

Anem pas a pas, fixant-nos en les diferents construccions prehistòriques. La primera és el curiós alineament de rocs.

Els estudis creats del poblat pels entesos en la matèria diuen que seria un alineament per a la separació del món dels vius i el món dels morts, tot i que  les tombes són més properes al que seria el món dels vius, a poca distància de les cabanes.

Just al costat, seguint el tall de les màquines que hi ha a la dreta de la foto, trobarem a la cantonada de l'excavació el primer fogar del jaciment, que tenint en compte el pensament dels arqueòlegs sobre l'alineament, devia ser ritual pels morts, però bé, la veritat és que no acabem d'entendre la disposició dels àmbits dins del poblat

Seguim endavant pel jaciment, i el primer que veiem és, al bell mig de la zona excavada, una depressió amb sòl pavimentat, per dir-ho d'alguna manera.

Aquesta depressió, segons els arqueòlegs, era per a recollir aigua de pluja, aquí sí que hi estic d'acord, tot i que tenen el Congost a tocar, que en aquelles èpoques a més, devia anar força més crescut del que va actualment. La depressió creada és prou gran, hi caben un quants litres aquí.

Seguim la visita tot apropant-nos a un enterrament, que cal dir que ja sabíem que era un enterrament, ja que havia vist fotografies de l'excavació on es veu l'esquelet humà de l'individu, que hem pogut saber que tindria entre 50 i 65 anys, i que hi va ser inhumat farà uns 6500 - 6800 anys.

Com es veu, el sepulcre va ser mig destruït per la maquinària excavadora, tot i això, aquest va tenir més sort que el company, que sí que se'l van carregar del tot.

Encara bo, que d'aquest es va poder recuperar intacte l'esquelet humà, destrossant, això sí, l'aixovar que l'acompanyava, una cabra, un recipient que es va trencar en caure de la pala de la màquina, però que van poder reconstruir.

Al costat, veiem el que potser és el més espectacular del poblat, els dos sòls de cabana.

Són típics sols de cabana, només cal omplir els terres de sorra, i compactar-la trepitjant-la, així et queda un sòl planer i ferm.

Al costat veiem unes lones, que no aixecarem pas, però segons el què hem pogut saber, són fogars. De tots ells, n'hi havia un que no s'apagava mai, així tenien el foc just quan el volien.

Seguint tot rectes pel jaciment veiem dos forats perfectament delimitats a la part superior esquerra de l'excavació. No sabíem ben bé què nassos era, però ens hem assabentat que es tracta de dues sitges d'era medieval, d'entre els segles XI i XIII.

Com a dada final, anotarem un total de 6 fogars repartits a tot el poblat, que mitjançant el Carboni 14 han donat datacions d'entre el 4800 i el 4500 a.n.e.

Molt proper a aquest jaciment, se situa Ca l'Estrada I, on es van trobar l'estela menhir del mateix nom (podeu consultar l'entrada Menhirs i poblat al Vallès Oriental i Occidental I), un parell d'enterraments neolítics (d'una dona d'uns 25 - 30 anys i d'un nen d'un 5 - 7 anys), així com estructures posteriors (romanes i medievals). Val a dir que aquest jaciment no es pot visitar, ja que va quedar sepultat per la ronda nord de Granollers.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat neolític de Ca l'Estrada II: 31T 439962 4608074