Megàlits al Roncal-Salazar

Tercer dia a Nafarroa, el segon veient megàlits, avui amb la sorpresa que ens trobem de nou amb el Manolo i la Fina. Aquest cop sí sabíem que eren al Roncal i ens vam trucar per quedar a una zona on el Manolo feia anys havia vist uns dòlmens i ens els volia ensenyar... El poble en qüestió és Izaba.

Per arribar al primer megàlit, el d'Arrako, anirem per la NA-137 "carretera de Izaba", deixant enrere Roncal i el mateix nucli d'Izaba. Al quilòmetre 43, just abans de creuar el que jo diria que és una riera, aturem el cotxe.

A peu, pugem als verds camps que queden a l'esquerra de la carretera tal i com hem arribat, tot seguint un caminoi que hi ha. Em sembla recordar que el dolmen es troba senyalitzat i tot... no patiu que la caminada és com a molt, però molt estirar, de 5 minuts... Crec que havies de creuar una porta de bestiar.

Magnífica recompensa per tant poc esforç la que vam tenir... La fotografia no li fa justícia, és molt més impressionant.

D'aquest sepulcre direm que com a mínim, és dels més bens conservats que he vist. Quan et trobes allà, es veuen perfectament el cròmlec de contenció, el túmul, la cambra i el corredor.

Es tracta d'una galeria coberta, tipus poc freqüent a la zona, amb un túmul allargat de 10 metres de longitud per 8 d'amplada. A més del cròmlec, crida l'atenció la gran llosa de coberta, de 5 metres de longitud, per 2 d'amplada i un gruix de 0.65 metres. La cambra trapezoïdal mesura 5.50 metres de longitud, 2 d'amplada a la capçalera i només 1 a l'entrada, i té una alçada màxima d'1.80 metres.

Jesús Elósegui Irazusta el va localitzar vers el 28 de setembre de 1952, i Domingo Fernández Medrano i Joan Maluquer de Motes el van excavar infructuosament el 1961.

Vist el primer del dia, en Manolo ens porta a visitar el dolmen de Sakulo, situat a uns 2.5 quilòmetres en direcció Izaba per la mateixa carretera. Tot anant per ella, veurem a la nostra dreta un accés tancat amb porta a una casa, just al quilòmetre 41 de la carretera, i al poc veurem un altre camí molt més atrotinat, tot i que amb un antic asfaltat, a la nostra dreta. Doncs bé, el sepulcre de Sakulo és per aquí, el dolmen es troba al vell mig dels dos camps de conreu de la propietat.

Recomano anar per aquí i demanar permís als propietaris. Nosaltres no vam voler molestar i ens vam emmaranyar pels boscos de darrere... Tot per acabar trepitjant igualment les zones conreades, ja que, com he dit abans, l'antiga tomba es troba al bell mig dels dos camps a una zona no conreable.

Localitzat el mateix dia i per la mateixa persona que el seu company Arrako, fou excavat també per les mateixes persones. Les troballes van ser importants, tot i que no es trobava intacte i havia patit diverses violacions. Consisteixen en restes òssies i diversos centenars de peces dentàries, puntes de fletxa de sílex, de coure i de bronze, cintes de coure, un penjoll de dent de senglar, ganivets de sílex, denes de pedra, botons d'ivori perforats en V i un penjoll fet amb una làmina d'or. Segons el nostre parer, aquest aixovar mostra la reutilització del sepulcre durant molts anys. començant al Neolític i finalitzant, com a mínim, a l'edat del Ferro.

Morfològicament parlant, ens sembla una cambra simple, de 3.25 metres de llargada per 1.50 d'amplada. 

El següent es troba a poc més d'un quilòmetre, dins el camping Asolaze (no sé si el dolmen li dona nom al camping o és al revés), on, curiosament, pocs dies abans, havien estat els meus tiets. Localitzarem la zona d'acampada seguint la NA-137 fins a trobar una carretera que surt a l'esquerra, i seguint-la ens toparem amb ella en uns 300 metres. Ja que hi érem, vam aprofitar per dinar al restaurant del mateix camping després de la visita al sepulctre (el trobareu amb facilitat, és uns metres davant del restaurant-bar-recepció).

De la cambra sepulcral del dolmen, en resta una llosa al seu lloc original... Bé, no recordo si eren una o dues les que es veuen estintolades sobre el seu túmul, aquest sí molt evident, a més d'encerclat.

També aquest fou localitzat per Jesús Elósegui Irazusta, però ho feu vers l'any 1985. Lamentablement, no hem trobat informació sobre aquest megàlit, ja que alguns dels llibres i articles consultats són anteriors al descobriment d'aquest sepulcre.

Un cop dinats, anem a visitar l'últim sepulcre del dia, el de Lubrakieta. Per fer-ho, tornem al cotxe i a la NA-137 i la seguim vers la mateixa direcció que portàvem durant 2.8 quilòmetres fins a trobar a la nostra esquerra la NA-2000, que en 6.1 quilòmetres ens portarà al lloc on es troba el megàlit. Poc abans de fer aquesta distància, veurem una casa a mà esquerra i al poc una a mà dreta; poc abans d'aquesta segona aturem el cotxe, i a peu ens aventurem pel seu prat, on al final d'ell en aquesta direcció trobarem el dolmen de Lubrakieta.

De nou localitzat per Jesús Elósegui Irazusta, però uns anys abans que els anteriors, el 25 d'agost de 1943. No tenim constància de que hagi estat mai excavat... potser ningú s'ha decidit a fer-ho veient el ruïnós estat en què es troba.

Vist el dolmen, anem a veure una cosa que no hem quantificat com a sepulcre perquè no ens consta cap estudi. És un túmul molt clar i definit, però a falta d'excavació no el podem documentar com a túmul prehistòric.

Per arribar-hi, tornem al cotxe i tirem just 1 quilòmetre per la NA-2000, direcció Izaba, on poc després de passar una petita riera, trobarem a mà dreta un camí amb filat que porta a una casa. Aturem el cotxe i a peu creuem la "porta" del filat. El túmul es troba a mà dreta del camí d'accés a la vivenda.

Com hem dit, no podem assegurar que el túmul sigui prehistòric, tot i que consta d'una bona elevació, encara que no es vegi del tot bé a la fotografia, i les restes de rocam tumular són evidents. A més, s'assembla força al dolmen de Lubrakieta.

Amb aquest possible túmul, i estirats sobre la manta d'en Manolo i la Fina als verds prats de  davant del petit turó artificial, donem el dia de visites prehistòriques acabat. Demà serà un altre dia.

Coordenades:

Arrako: UTM(ETRS89): 30T, 674565, 4755387

Sakulo: UTM(ETRS89): 30T, 673242, 4753275 
Asolaze: UTM(ETRS89): 30T, 672777, 4751958
Lubrakieta: UTM(ETRS89): 30T, 675997, 4748976
Possible túmul de Belabarce: UTM(ETRS89): 30T, 675090, 4749258

Megàlits a l'Auñamendi I

Tornem a Nafarroa, aquest cop amb els deures fets i ja amb una certa experiència al món megalític. El primer dia va ser molt intens, prehistòricament parlant, visitarem prou món megalític a l'Auñamendi nafarroenc, visitant 13 dòlmens, 4 cròmlecs i un poblat Neolític.

Nosaltres ens allotjàvem en un petit poble anomenat Lintzoain, des del qual ens quedaven prop molts megàlits. Els primers en ser visitats, els de l'estació megalítica de Sorogain. Per arribar, és ben fàcil, des d'on érem nosaltres, en un quart d'hora érem veient-los. Hem de sortir del poble pel "Camino de Zangurrieta" vers la N135. A l'encreuament, girem a l'esquerra i, en 2.7 quilòmetres, ens topem amb una rotonda d'aquelles dividides en dos per la carretera, que passa pel bell mig. Farem aquesta rotonda per la nostra dreta, creuant la N135 i prenent el "Camino de Santiago", que en aquesta seixantena de metres que recorrerem és asfaltat i el més probable és que veiem algun peregrí. Llavors girem a la dreta tot seguint el "Camino de Sorogain", que en poc més de quatre quilòmetres ens porta a l'alberg de Sorogain. Allà aparquem el cotxe.

El primer sepulcre de la nostra ruta es troba uns 80 metres darrere de l'alberg, tot pujant la muntanya. Veiem el dolmen d'Odiego Hego (Odiego sud).

Fou descobert per Miguel Javier Urmeneta l'any 1978, i es documenten restes d'una obra tumular d'11 metres de diàmetre per 1 metre d'alçada arran d'una visita de Juan Mari Martínez Txoperena del 25 d'agost del 2001.

No sabem si ha rebut algun tipus de prospecció o és per la morfologia, però el Govern de Nafarroa el data a l'era neolítica i reutilitzat fins l'edat del Bronze local, cap al 900 a.n.e..

Més amunt per la muntanya n'hi ha més, però nosaltres, amb els nens al cotxe, decidim veure el que ens queda més proper al camí principal. Així doncs, anem a visitar l'Ipar d'Odiego, que és a uns 130 metres de l'alberg, pel mateix camí que veníem, just al vèrtex amb una pista sorrenca que puja cap a les muntanyes i els dòlmens de la nostra dreta

Fou descobert per Tomás López Sellés el 3 d'abril del 1955, i conserva les restes d'un túmul de 9 - 10 metres de diàmetre per 0.80 metres d'alt. L'amplada de la cambra és de 0.71 metres al nord i es va estrenyent fins a 0.50 metres al sud. Per la mida de les lloses, la longitud de la cambra es pot extrapolar a 1.70 metres aproximadament. Sabem ben poc del dolmen i les excavacions efectuades si és que n'ha rebut, ja que, el 1983, Barandiaran, al seu treball sobre la prehitòria de Navarra, indicava que no havia estat excavat. El Govern de Nafarroa el data a l'edat del Bronze.

Tornem al cotxe i seguim la carretera 1.8 quilòmetres, on trobarem just a la dreta de la carretera un agrupament de plantes ben definit, envoltat per les pastures, crida l'atenció. Darrere seu, es documenta un dolmen. Nosaltres vam mirar per la zona i l'únic que vam ser capaços de veure amb cert estil dolmènic fou això, ho dic perquè les coordenades que teníem ens marcaven més amunt, però les fotos que hem vist per internet són del mateix roc. És el dolmen de Zubimearreko Erreka.

Consta d'un túmul d'uns 15 metres amb desnivell avui dia inapreciable. Del dolmen en si només en resta una llosa al costat del cràter on el seu dia hi havia la cambra sepulcral. No hem trobat cap tipus d'informació sobre el megàlit, ni tan sols una datació aproximada, per tant, suposem que no ha estat mai excavat.

Com a dada final, dir que fou descobert el 17 de setembre del 2005 per diversos membres d'Hilarriak.

A peu, creuem la filera d'arbres que hi ha darrere el dolmen, en el mateix sentit de marxa que la carretera i pugem uns metres per les pastures... aquí és millor anar amb les coordenades, ja que no hi ha res per a poder-ho referenciar. Amb aquestes, arribarem als fons de cabana de Zubimearreko Erreka. Són uns quants plans que segons els experts serien els fons de les cabanes que foren utilitzades en època prehistòrica, suposo que es devien de trobar la terra compactada, degut al continuat trepitjament humà.

L'hem marcat aquí perquè se'n documenten 12 junts, i al plànol ho hem fet com a poblat, però a l'altra banda del riu, gairebé tocant a aquest, se'n documenten més; de fet, crec que n'hi ha de disseminats per tota la vall.

Tornem al cotxe i seguim la carretera uns 550 metres, on veurem a la dreta d'aquesta i sense cap dificultat el cròmlec de Xantxoten Harria, també conegut com a Doce pares.

Descobert per Tomás López Sellés el 3 d'abril de 1955, es tracta d'un cròmlec de tendència ovalada de diàmetres de 7.5 metres i 8.5 metres als seus eixos, del qual resten 25 monòlits. Fou excavat per Pedro Arrese durant els anys 80, excavació de la qual no disposem de l'informe, seguirem buscant.

Segons les fites col·locades pel Govern de Nafarroa, són restes de l'edat del Ferro, entre el 800 i el 300 a.n.e.

Tornem al cotxe i continuem per la carretera fins que ens topem amb un pas canadenc amb un cartell informatiu a la dreta i una zona per aparcar el cotxe, on el deixem. Continuem a peu, camp a través i muntanya amunt tot seguint la tanca de separació de finques que surt a la dreta del pas canadenc. A uns 400 metres d'ascenció, veurem a la dreta les restes del dolmen de Xantxoten Harria o Pilotasoro I.

Tot i ser localitzat per José Miguel de Barandiaran el 24 de març de 1948, d'aquest megàlit no se sap gaire més, l'únic és que es creu que fou excavat furtivament, ja que no hi ha constància de cap prospecció, i el dolmen es veu buidat, i sense la llosa de coberta. El túmul, prou visible, és de 12 metres de diàmetre per 1.20 metres d'alçada. És datat pel Govern de Nafarroa a l'edat del Bronze local, vers el 2000-900 a.n.e.

El número II de Pilotasoro ens el vam saltar a cosa feta, és a uns 60 metres del seu germà I, encara més proper al filat i només en resta el negatiu del que un dia va ser una cambra sepulcral.

Del megàlit només en resta el cràter, per això a la majoria de llocs el denominen com a túmul... I, sí, és un túmul, però nosaltres hi veiem restes evidents de la cambra funerària, per això el cataloguem com a dolmen.

D'ell, ens consta que el túmul té un diàmetre de 9 metres per 0.80 metres d'alt, i que a l'interior del negatiu hi ha dues lloses que formarien part de la cambra sepulcral... Ara sí que amb més raó, el cataloguem com a dolmen.

Anem a per una d'aquelles coses, que n'hi ha bastants en aquesta ruta, que li has de posar un xic d'imaginació. Segons les coordenades, que ja sabem que sovint no són exactes, per aquí dalt hi ha dos cròmlecs, el de Pilotasoro i el d'Aztakarri. Els cròmlecs de la zona no són pas de grans menhirs, mes aviat són de petits monòlits, pel que gairebé qualsevol cosa podrien ser les restes d'antics cercles, i més tenint en compte que des de fa anys, tota la zona són prats de pastura d'animals de grans dimensions, com ara cavalls i vaques.

Nosaltres, després de donar moltes voltes buscant el cròmlec de Pilotasoro, vam pensar que segons la informació que teníem podria ser això, amb totes les reserves del món. La ubicació és clara, es veu el dolmen de Pilotasoro al fons de la fotografia, i es troba a uns 20 metres del dos, gairebé a mig camí entre ells.

Megàlit descobert pel grup Hilarriak el 13 d'agost del 1983, té un diàmetre de 5.50 metres i queden les restes de 19 pedres.

Segons informacions rebudes, el cròmlec queda dividit pel filat, és a dir que, tenint en compte el seu diàmetre, ha de ser un xic més amunt, no sé ben bé, però és que cercar quelcom amb restes tan minses...

Ens posem en marxa per buscar el cròmlec d'Aztakarri, i a uns 70 metres del dolmen II de Pilotasoro, tot baixant la muntanya, veiem aquestes lloses, que en viu donaven sensació de posicionament humà, però ja us deia que tant un cròmlec com l'altre estan agafats amb pinces.

D'aquest només hi ha informació d'Hilarriak i les coordenades són exactes. Jo no el veig, però la Cris que és la que va pujar, em comenta que en persona s'arriba a intuir un cert cercle.

El van localitzar els mateixos d'Hilarriak el 17 de setembre del 2005.

Prenem de nou el cotxe i retornem direcció l'alberg de Sorogain uns 700 metres, aturant el cotxe en un eixamplement de la carretera. A peu, ens endinsem a les pastures de la nostra dreta i just davant del filat que delimita la zona de pastura per al bestiar, veurem el dolmen de Sorogain o Aztakarri. Potser el cròmlec del mateix nom és per aquí, no sé, la veritat.

Es veu clarament el negatiu de la cambra, alguna llosa i el túmul d'uns deu metres de diàmetre, que conserva una alçada propera als 0.80 metres.

Pel que fa al seu descobridor, no es té clar, ja que hi ha documentació en referència al que podria ser aquest megàlit d'en José Miguel de Barandiaran datat el 1948, però es refereix a ell amb el nom d'Aztakarri. El 24 de febrer del 1998, en Goyo Mercader Mendiburu el troba, o retroba, donant-li el nom de Sorogain.

I a la part de darrere del filat podem veure el que deuria de ser una de les lloses del megàlit, i a la seva esquerra, i un xic més avall n'hi ha una altra, darrere de l'arbrat (l'he vist a una fotografia publicada per Juan Mari Martínez Txoperena), el que demostra una clara violació del sepulcre.

Just al costat, dins el mateix túmul, observem les restes de la cista de Sorogain, també violada com el seu germà gran, pel que segurament la informació que podrem localitzar serà mínima. L'únic que queda clar és que l'obra tumular fou reutilitzada per a encabir-hi aquesta segona tomba.

Es dona per fet que va ser descobert al mateix temps que el seu company tumular, amb la mateixa incertesa documental que hi ha sobre ell. Tot i que segons l'inventari megalític de Navarra d'Hilarriak, el descobriren Luis Millán i Goyo Mercader, membres d'aquest grup, el 12 de Setembre del 1998.

Un cop visitats els dos megàlits, tornem, de nou, al cotxe i seguim la marxa 1.7 quilòmetres, passant de llarg el ja visitat dolmen de Zubimearreko Erreka, on aturem el cotxe. A peu, cerquem i trobem a la banda dreta de la carretera en el sentit en que veníem, el dolmen d'Asundegi, mig amagat per la vegetació... bé, mig no, del tot!! Es veuen les dues lloses laterals molt ocultes a la vegetació.

Aquest dolmen és potser el de descoberta més tardana, ja que fou localitzat el 25 de febrer del 2006 per Juan Mari Martínez Txoperena. El seu túmul, tot i que queda molt dissimulat degut a l'acumulació de restes en fer la carretera, mesura 12 metres de diàmetre per 1.20 metres d'alçada.

Just al costat en direcció al Camino de Sorogain, veiem el que nosaltres vam pensar que podrien ser les malmeses restes del cròmlec d'Asundegi. La veritat és que encara no ho sabem del cert... Hem trobat coordenades de dues posicions diferents, una és aquí i a l'altra no vam anar-hi perquè no en teníem constància. De fet, veient l'estat d'alguns cròmlecs de la zona, ens podem trobar davant d'un de nou, si és que és a l'altre lloc.

Segons Juan Mari Martínez Txoperena, el va trobar ell mateix el 24 de setembre de 2005. Mesura 9 metres de diàmetre i hi ha més de 100 lloses formen l'antic cercle. Les seves coordenades són UTM ED-50 X:630032 Y:4764147. Amb aquestes dades, potser ens hem equivocat de pedres. Què hi farem.

Aquí, nosaltres vam parar i vam fer un plat combinat a l'alberg, seguit d'unes copes de Patxaran. Fou el moment on jo em vaig quedar amb els nens, que dormien, i la Cris va aprofitar per anar a visitar els dòlmens d'Arregi, que són alguns dels que ja hem dit abans que estan situats per sobre del d'Odiego, el primer del dia.

Per arribar, prenem un camí a la dreta que surt uns metres més amunt del dolmen d'Odiego i que duu directament a una fageda. Tot caminant per ella, hauríem de veure el dolmen d'Arregi I, però la Cris es va desviar a l'esquerra a cercar el II. En realitat, es veuen unes quantes lloses, però la foto és molt dolenta per culpa de la llum que es filtrava entre els arbres.

Localitzat vers el 10 de setembre de 1992 per Juan Mari Martínez Txoperena, li dona unes dimensions tumulars de 11 metres de diàmetre per 0.90 metres d'alçada.

Vist el II, es va continuar barallant amb les branques i arbres caiguts per a trobar l'Arregi III, situat uns 240 metres en direcció sud-oest.

Va ser descobert també per Juan Mari Martínez Txoperena el 2 de setembre de 1996. El túmul de 13 metres de diàmetre i 1 metre d'alçada, i la cambra es veuen perfectament. La llosa de la dreta, tal i com es veu posicionalment el dolmen a la foto, queda coberta per la vegetació, però si, apartem les plantes, veurem les restes d'aquesta paret de la cambra sepulcral.

Per finalitzar el circuit d'Arregi, tirem cap el nord uns 470 metres per a veure Arregi I, el més ben conservat i l'únic que té una fita identificativa, bé, en té dues.

Va ser donat a la llum pública per Tomás López Sellés el 5 d'octubre de 1961, tot i que es coneixia des dels anys 30 per José Miguel de Barandiaran.

L'obra tumular del megàlit és la més gran dels d'Arregi, fent un diàmetre de 16 metres i una alçada de 1.70 metres.

Se sap que aquest dolmen fou excavat furtivament, deixant, els saquejadors, les lloses del sepulcre amuntegades en un dels costats de la cambra. Lògicament, no hi ha cap informació d'aquesta excavació.

Respecte a la datació, la informació continguda a les fites no coincideix. A una d'elles el daten entre el 3000 i el 1500 a.n.e, és a dir, entre el Neolític final i l'edat del Bronze, mentre que a la col·locada pel Govern de Nafarroa, es concreta una mica més, tot i que no suficientment, deixant-lo dins de l'edat del Bronze, entre el 2000 i el 900 a.n.e.

Tornem al cotxe i deixem la zona de Sorogain. Fem com si tornéssim a l'allotjament, però en arribar a la N135, la prenem cap la nostra esquerra, i a les portes d'Espinal girem de nou a l'esquerra prenent el "Camino de Santiago", pista sorrenca per la que anirem uns 820 metres. Arribant als boscos, trobarem un camí a la nostra dreta, on deixarem el cotxe. Les restes del dolmen de Dondoro es troben a uns cinquanta metres tot anant per aquest camí i dins d'un recinte tancat.

Localitzat el 1924 per Silvestre Irigoyen Irisarri, secretari d'Auritzberri-Espinal, consta d'un túmul de 10 metres de diàmetre per 0.60 metres d'alçada. Ell informa de l'existència a Barandarian, que en feu una excavació el 1925 juntament amb Aranzadi, a la qual no es va obtenir cap troballa.

Ara tornem al cotxe disposats a veure l'últim sepulcre del dia. S'hi pot arribar de diverses maneres, jo recomano com a més comode tornar fins la N135 i seguir-la passant Espinal. Poc després, la carretera fa un gir direcccional a la nostra esquerra, i al poc veurem, també a la nostra esquerra, una benzinera fora de funcionament. Poc després, també a l'esquerra, trobarem un camí. A uns 110 metres d'anar per ell, deixarem el cotxe al voral, i a peu creuarem el prat de la nostra esquerra, en direcció a una zona no llaurada que hi ha. Allà trobarem les minses restes del dolmen d'Otegi.

Amb un túmul d'uns 15 metres de diàmetre i un metre d'alçada, fou descobert l'any 1924 per Silvestre Irigoyen Irisarri. Anys més tard, fou visitat per José Miguel de Barandiaran, que ja el documenta com a molt malmès. Creiem que a dia d'avui, el seu estat és encara més precari. S'ha de dir que els camps de pastura per a bestiar d'envergadura no ajuden a la seva conservació.

Bé per ser el primer dia, ja n'hi ha prou. Si fos per nosaltres, podríem seguir, que encara hi ha claror, però toca l'hora dels nens, que de vacances anem tots.

Coordenades UTM(ETRS89):

Odiego Hego: 30T 629710 4762726

Odiego Ipar: 30T 629656 4762823
Zubimearreko Erreka: 30T 629421 4764430

Poblat de Zubimearreko Erreka: 30T 629455 4764556

Cròmlec de Xantxoten Harria: 30T 629273 4764949

Xantxoten Harria o Pilotasoro I: 30T 629197 4765955

Pilotasoro II: 30T 629138 4765964

Cròmlec de Pilotasoro: 30T 629156 4765964

Cròmlec d'Aztakarri: 30T 629065 4765961

Sorogain o Aztakarri: 30T 629150 4765296

Cista de Sorogain: 30T 629152 4765302

Asundegi: 30T 629560 4763649

Cròmlec d'Asundegi?: 30T 629564 4763651

Arregi II: 30T 630010 4761834

Arregi III: 30T 629810 4761714

Arregi I: 30T 629943 4762154

Dondoro: 30T 631623 4760540

Otegi: 30T 634443 4759527

Dolmen a Sabiñánigo

Avui visitarem un dolmen que ens quedava més o menys de camí a Nafarroa (Navarra), on la idea és passar uns dies de tranquil·litat a Lintzoain, típic poble euskaldun als peus dels Pirineus.

Tot anant cap allà per la carretera N-330, ens desviem cap a Boltaña per la A-1604. Seguint aquesta carretera 10.6 quilòmetres, trobarem una pista a la dreta just després d'uns contenidors de reciclatge i la seguirem uns 6.5 quilòmetres. En aquest punt, trobarem a la nostra dreta un camí per a 4x4 que ens portarà al megàlit en uns 680 metres. El dolmen és col·locat en un lloc que la persona que hagi vist uns quants dòlmens ja s'ho ensuma, és a la part alta d'un monticle a la dreta de la pista, tocant aquesta.

La cambra simple d'Ibirque o la Caseta de las Brujas va ser descoberta l'estiu de l'any 1949 per Miguel Navarro García (ingeniero de montes del Patrimonio Forestal del Estado) i excavada 4 anys més tard per Antonio Beltrán Martínez (Comisaría Provincial de Excavaciones de Zaragoza).

La cambra té unes dimensions de 2.00 metres de llargada, 1.50 a l'entrada i 1.60 a la capçalera d'amplada màxima, i una alçada conservada d'1.75 metres. És força maca i resta ben conservada, essent rectangular, construïda amb quatre lloses. A l'entrada del megàlit, hi ha una altra pedra, de més petites dimensions, que faria funcions de tancament de l'habitació sepulcral. A la part posterior, hi ha una llosa caiguda, situada just darrere de la llosa de capçalera, quasi arrepenjada sobre aquesta, que, molt possiblement devia de ser part de la coberta.

Inserim el croquis en planta fet per Luis Millán al seu estudi i recerca de documentació de l'antic sepulcre.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El túmul no queda del tot definit, però segons Millán fa 10 metres de diàmetre, per 40 centímetres d'alçada. Molt possiblement, la localització del megàlit en aquest punt no va ser coincidència, ho deurien fer en aquest lloc per aprofitar part de l'aflorament rocós del mateix turonet. Tot i això, es veuen clarament les restes de l'antic túmul artificial. De fet, també es veuen restes d'un cromlech de contenció a la part més oest del megàlit.

Pel que fa a troballes arqueològiques, no en sabem res, l'únic que hem trobat ha estat l'afirmació de nombrosos espolis. Estem esperant un llibre de la zona, que potser ens aportarà llum en aquest punt... Aquest llibre va arribar, i a dia 27/11/2020 que actualitzem l'entrada el fem servir, juntament amb les dades que ens ha cedit el Luis Millán.

Podem dir que Antonio Beltrán Martínez, tot i que el sepulcre ha estat violat repetidament d'antic, va trobar diversos ossos humans al megàlit, pertanyents a un mínim de 4 individus, 1 petit ganivet de sílex blanc, un fragment ceràmic a mà, i "la mitad de un tubo de hueso con señales de frotamiento en su exterior". Segons Óscar Buil Sanvicente, també van sorgir diverses destrals polimentades.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tots els autors dels estudis que hem llegit el col·loquen temporalment vers el Neolític final  -inicis del Calcolític, però cap esmenta el motiu d'aquesta datació... podria ser per la ceràmica trobada, les restes òssies i un hipotètic C-14, la tipologia del megàlit, etc. 

D'altra banda i segons informacions rebudes de l'amic Manolo dies més tard d'haver visitat el sepulcre, es veu que, molt proper al megàlit, hi ha un túmul molt definit, que nosaltres no vam veure.

Dolmen vist, túmul no, seguim cap a Nafarroa!

Coordenades UTM (ETRS89):

Dolmen d'Ibirque o La Caseta de las Brujas: 30T 726944 4692896

Dolmen a Queralbs

Això sí que és sortir de casa per anar a veure un dolmen, bé, i passar un dia en família lluny dels cotxes i el rebombori de la ciutat. Prenem la C-17 i la seguim fins a Ribes de Freser; un cop allà, ens desviem cap a Queralbs. Entrant a Queralbs i passant per sota del cremallera que porta a Núria, veurem als pocs metres una corba molt pronunciada a la dreta on s'emprèn una carretera, que després és pista, això sí, molt ampla, que porta a Fontalba en 11.7 quilòmetres. La seguim fins la seva fi, on trobarem una zona per aparcar, normalment plena de cotxes d'excursionistes que fan l'últim tram fins al Puigmal o els pics propers, o a la Vall de Núria tot seguint el GR11. Allà, mirant cap al conegut cim de 2910 metres, veurem, a uns 10 metres de l'aparcament, la cista del coll de Fontalba.

Sorpresa la nostra quan ens la trobem així...

Es troba en excavació... tant de temps volent veure-la, i quan per fi ens decidim a pujar, ens la trobem així, bé, és el que hi ha. Com comprendreu, la informació de la que podem disposar del megàlit és mínima, però almenys l'amic Manolo ens ha donat permís per inserir una de les seves fotos de Flickr sense les lones, i ens podem fer una millor idea de com és.

Fotografia de Manuel Lara

Estrany megàlit... és com una petita cista enllosada, amb els ortòstats que formen la cambra sepulcral poc o gens treballats.

Només hem trobat una referència al resum publicat per la Tribuna d'Arqueologia de la Generalitat dels anys 2014 - 2015, on s'indica que s'ha intervingut a aquesta cista... i de fet, per les lones, encara deuen d'estar a mig intervenir. Quan tinguem més informació, l'actualitzarem.

A dia 30-10-2021, actualitzem l'entrada, ja que hem trobat publicats els resultats de l'excavació efectuada per l'arqueòloga Esther Medina. No hem trobat la memòria d'excavació, però sí un informe seu presentat a les tretzenes jornades d'arqueologia de les comarques de Girona. A més, la Generalitat en fa un resum de l'excavació a la seva pàgina de patrimoni, dient que es tracta d'un sepulcre utilitzat del Neolític final al Calcolític, vers el 2500 a.n.e. i fins al 1800 a.n.e. De fet, el 2003, quan encara no s'havia excavat el megàlit, Josep Tarrús, tenia la mateixa teoria, pel que és de suposar que la datació és obtinguda segons l'estil arquitectònic.

Planimetria extreta de l'estudi "La cista del coll de Fontalba", d'Esther Medina Guerrero

La cista fou descoberta per l'estudiós Emili Ametller. L'any de la troballa no l'hem trobat, però la primera publicació que hem trobat de l'antiga tomba és de Josep Tarrús  l'any 1986. Tot i això, no ha estat excavat fins als mesos d'agost i desembre de l'any 2015, podent-li atribuir una obra tumular ovalada d'uns 8.30 metres de llargada, 5.40 metres d'amplada i amb una alçada conservada que ronda els 40 centímetres. Pel que fa a la cambra sepulcral, amida 2.60 metres longitudinalment, i entre 50 i 42 centímetres d'amplada. També sabem, ara, que hi ha dues lloses amb una cassoleta ritual a cada una d'elles, una amb perforació total de la llosa.

A l'excavació del megàlit, no s'hi ha trobat cap resta arqueològica, degut al clar espoli i utilització de l'espai per diversa fauna i l'home modern, ni cap resta òssia dels enterraments que s'hi van dur a terme temps ençà. Aquest últim fet, degut a l'acidesa del terreny. Amb la falta d'aquests tipus de restes, i les seves petites dimensions ens inclinem a pensar que es podria tractar d'una tomba individual.

Fent l'estudi, hem trobat que a uns 20 metres al nord hi ha gravats rituals (una cassoleta aïllada i dues cassoletes unides per un regueró). Haurem de tornar, per les inscultures i per fer-li una nova foto al sepulcre.

Coordenades UTM (ETRS89):

Cista del coll de Fontalba: 31T 430162 4690870

Dòlmens a Gaià, Montmajor III, Súria i Callús

Aprofitant el cap de setmana, ens desplacem a la frontera entre el Bages i el Berguedà per tal de visitar uns quants dòlmens urbanites, és a dir, d'aquells que arribes en cotxe fins gairebé el sepulcre.

Comencem anant al poble de Gaià. Per arribar-hi, agafem la C-58 fins a Castellbell i el Vilar, i després la C-55 en direcció a Manresa. Un cop allà, seguim per la C-16 en direcció a Berga i prenem la sortida 73 cap a Viver i Serrateix, Prats de Lluçanès i Navàs centre. A l'entrada d'aquesta darrera població, trobem una rotonda i prenem la segona sortida, cap a Prats de Lluçanès i Berga. A continuació, trobem dues rotondes més, on també agafem la segona sortida, seguint cap a Prats de Lluçanès i Gaià. Curiosament, a la segona de les tres rotondes parteix un passeig cap a la dreta, anomenat Passeig Ramon Vall, on es té constància de tres cistes soterrades... una llàstima, però és que es correspon amb el centre del poble. Per alguna remodelació, s'ho podrien repensar i fer-les visibles d'alguna manera (tot i que és força complicat).

Bé, seguint amb la ruta, arribem a Gaià per la BV-4401 després de 5 quilòmetres. Uns 630 metres més endavant del cartell informatiu de sortida del poble de Gaià, veiem a mà dreta un tros de carretera en corba pronunciada que actualment està en desús i el prenem. Parem al final d'aquest fragment de carretera i anem als arbres de la nostra esquerra, que queden a un petit reducte entre la carretera actual i l'antic fragment. La cista de Can Vidal o tomba del moro de Can Vidal es troba al bell mig d'aquests arbres.

Aquesta cista, publicada per primera vegada per Miquel Cura l'any 1977, mesura 1.75 metres de longitud per 1.25 metres d'amplada i conserva una alçada màxima de 0.80 metres.

Donat el seu mal estat de conservació i les repetides espoliacions sofertes, no s'han trobat restes associades que permetin datar el sepulcre amb exactitud. Només es pot dir que va ser construïda entre el Neolític final i el Bronze inicial, entre el 2500 i el 1500 a.C.

Després de fer un mos a Navàs, precisament al passeig on són les cistes soterrades, anem cap a Montmajor per vies secundàries per fer un camí més curt i més interessant. A la sortida de Navàs, passant per sobre de l'autopista C-16, agafem la BV-4235 cap a Viver. Passant per aquesta població i pel maco i petit nucli de Sant Joan de Montdarn, arribem a Montmajor per un camí rural (no té pèrdua si seguim els cartells informatius cap a aquesta població). Un cop a Montmajor, trobem una rotonda i girem per la primera sortida en direcció a Berga per la B-421. Després d'uns 700 metres, girem a l'esquerra i deixem el cotxe on el carrer s'acaba. Des d'aquí, seguim a peu pel camí que s'obre davant nostre i girem a l'esquerra més o menys als 200 metres prenent un corriol força marcat. Per ell, davallem 220 metres per a arribar a les minses restes del dolmen de Call Conill Gros, situades just al costat d'un arbre.

Les dues lloses supervivents no permeten veure davant de quin tipus de sepulcre som, les arrels i els espolis han fet que arribi així de malmès als nostres dies, però diverses fonts l'esmenten com a hemidolmen. Constava d'una cambra rectangular d'1.20 metres de longitud per 1.00 d'amplada i una fondària de 25 centímetres. Estava contingut en un túmul rectangular fet en tres nivells de pedra i tenia una coberta formada per una gran llosa plana.

Quan va ser excavat per Mossèn Serra Vilaró a principis del segle XX, es van recuperar un crani i altres restes òssies de més d'un individu, tres fragments de ceràmica amb decoració incisa, dotze denes de collaret, un penjoll de petxina i una vèrtebra de peix. Aquestes troballes es poden veure al museu diocesà de Solsona.

Seguint amb la volta pel Berguedà i el Bages, retornem a la carretera B-421 i la prenem en sentit sud cap a Cardona. Poc després, ja als afores de Montmajor, girem a l'esquerra per la B-420 direcció a Cardona. Un cop a aquesta població, agafem la carretera C-55 cap a Manresa i ens desviem cap a Súria i, posteriorment, cap a Castelladral per la B-423. Després d'uns 4.5 quilòmetres, deixem el cotxe a una entrada ampla de camí que trobem a mà esquerra. Prenem el camí cap a l'esquerra i, després de només 100 metres, veiem a la nostra dreta, just al marge del camí, el que queda del sepulcre de Cortès del Pi.

L'agent forestal Lluís Vila va donar informació de la troballa d'aquest sepulcre a l'arqueòleg aficionat surienc Albert Fàbrega, qui el va publicar per primer cop l'any 2006.

La cambra només conserva dues lloses, la de capçalera, trencada en dues parts, i una lateral del costat nord, pel que costa dir davant de quin tipus de sepulcre ens trobem. Per la banda nord, el túmul que cobria la tomba és clarament visible, ja que aquesta part no va ser afectada per la construcció de la pista. 

Per anar als següents monuments, prenem de nou la carretera i ens dirigim cap a Súria. Després de recórrer uns 400 metres, a la nostra dreta surt la carretera del Samuntà, que arriba fins el nucli rural del mateix nom i continua més enllà, gairebé en forma d'autopista forestal recentment aplanada. Si la seguim sense desviar-nos durant uns 2500 metres, després de passar per sobre de la riera d'Hortons, veiem a mà dreta els senyals del sender local del Samuntà i el de petit recorregut de Súria, PR-C 134, que s'enfilen pel turó. Just a aquesta cruïlla, veiem un roc que temps ençà era senyalitzat com a fita d'aquests senders... són les restes del dolmen de Samuntà o Llosa Dreta del Samuntà.

Documentat per primera vegada per l'Albert Fàbrega a un article de l'any 2000 i estudiat amb més detall per ell mateix sis anys més tard, no es pot assegurar l'autenticitat del sepulcre sense una excavació. Tot i això, els motius per a pensar que sí és un dolmen són més nombrosos que no pas per a que no ho sigui.

A dia d'avui, el més visible és la gran llosa de gres, que mesura 2.80 metres de longitud, per 1.25 d'alçada i té una amplada d'entre 30 i 35 centímetres. Quan l'any 2006 es va netejar la zona, es va trobar una altra llosa de dimensions similars (2.70 metres de longitud per 1.30 d'alçada i uns 40 centímetres de gruix) que quadra amb l'altra llosa en paral·lel, de manera que formarien els dos laterals de la cambra, mentre que la capçalera estaria feta per les tres rengleres de pedres seca que s'hi observen.

A continuació, podem fer dos camins diferents per a arribar al mateix destí. El primer, molt més curt i una mica costerut, ens porta en poc més de 20 metres a la Balma del Samuntà seguint les indicacions dels senders abans esmentats. Si volem acostar-nos més amb el cotxe, podem seguir 600 metres més i agafar el camí a la dreta; després de 220 metres més, arribem a la Balma.

Aquesta balma, documentada també per l'Albert Fàbrega l'any 2000, fou excavada l'any 2001 i es van obtenir resultats força remarcables. D'una banda, es van descobrir dos nivells d'inhumació superposats separats per una capa prima de llosetes, i es van recollir 574 fragments ossis de, com a mínim, 9 individus. La prova per C14 realitzada a les restes va permetre datar-les entre el 2459 i el 2141 a.C., pel que podem situar la construcció de la balma dins del Neolític final - Calcolític. Addicionalment, l'excavació va permetre visualitzar les característiques de la cambra, essent repicada a la roca. Es van col·locar pedres als laterals per a delimitar la cambra, que faria 1.00 metre de fondària per 0.75 d'alçada.

Ja de tornada a casa, fem una última parada per anar a un possible megàlit de recent descobriment. Des d'on som, desfem el camí fins a la carretera que duu a Castelladral i la prenem en direcció Súria. Un cop a aquesta població, girem a l'esquerra per anar a buscar la C-55 cap a Manresa. A l'alçada de Callús, agafem la sortida Callús Nord / Sant Mateu de Bages. Tot seguit, trobem una rotonda que fem completa i prenem direcció C-55 Manresa / Súria. Just després de passar la C-55 per sota, ens desviem a la dreta cap al cementiri de Callús i seguim 700 metres, fins trobar una pronunciada corba a l'esquerra que duu, passant per un pont, a la Rectoria de Godmar i el cementiri. Deixem el cotxe al voral i prenem, a peu, el camí que surt a la nostra dreta, que en pocs metres, mor a un prat conreat. Des d'aquí, hem d'avançar fins el final del prat per la seva banda esquerra i buscar algun punt per on poder pujar cap el bosc, on es troba el dolmen del Camp del Janet, i caminar cap a la dreta un pèl. El millor per trobar-lo és dur les coordenades del megàlit... l'explicació de "i seguir fins el tercer pi a la dreta" no és gaire útil.

Es tracta d'una cista que conserva tres lloses laterals i la coberta, tot i que es troba desplaçada de la seva posició original. Pel que fa al túmul, es poden veure pedres de petites dimensions al voltant del dolmen disposades circularment que podrien haver-ne format part, però no es veu clarament.

Va ser inventariat per primera vegada l'any 2009 a la memòria tècnica de patrimoni de Callús.

Finalitzada la visita, la idea era acostar-nos a Sant Mateu de Bages, on tenim alguns jaciments pendents, però la calor, propera als 40 ºC, i l'escalfor causada per un incendi a la propera població d'Artés, ens fan repensar-nos-ho i tornar cap a casa. Podem estar contents de la feina feta!

Coordenades:

Can Vidal: UTM(ETRS89): 31T, 411425, 4641502

Cal Conill Gros: UTM(ETRS89): 31T, 395235, 4653085

Cortès del Pi: UTM(ETRS89): 31T, 397150, 4635228
Llosa dreta del Samuntà: UTM(ETRS89): 31T, 395939, 4634754
Balma del Samuntà: UTM(ETRS89): 31T, 395755, 4634654
Camp del Janet: UTM(ETRS89): 31T, 399098, 4627664

Dolmen a Orís

Tot i que el dia s'ha llevat rúfol, ens aventurem a anar a la zona del Bisaura. Després de visitar-la i degustar la seva gastronomia, ens dirigim a Orís, ja fora del Bisaura, on hi ha un megàlit poc conegut.

Per arribar-hi, agafem la C-17 i sortim a Orís per la sortida 79. A continuació, hem de seguir les indicacions cap a Saderra, on arribarem ràpid passant un parell de rotondes. Des de la segona, fem uns 1100 metres i arribem a una casa gran i molt cuidada que ens queda a mà esquerra. Allà aparquem i prenem la pista que surt, de nou, a mà esquerra de la carretera, just després de la casa. Aquesta pista és practicable en cotxe, però és privada i pugem a peu. La seguim aproximadament 1 quilòmetre fins que trobem una corba ampla a l'esquerra i, just al vèrtex, una zona desforestada a la dreta i una fita de pedres que marca un corriol que ens durà al dolmen (fita encerclada en vermell a la següent imatge).

El megàlit es troba perdut enmig del bosc, però si seguim el corriol sense desviar-nos, hi arribarem sense problemes. 

El dolmen de Saderra o Puig Castelló, que es troba al cim d'aquest puig, conserva dues lloses al costat de ponent i una més gran al costat de llevant. La coberta i la capçalera s'han perdut, però s'observen lloses properes que podrien ser fragments d'elles.

Pel que fa a les dimensions, la cambra mesura uns 2.50 metres de longitud per 1.20 d'amplada, amb una alçada màxima conservada de 1.25 metres. Les lloses es troben inclinades vers la cambra, pel que no fa la impressió de ser tan alt. Es conserven poques restes del túmul, però es pot apreciar a la banda dreta de la fotografia; segons Ricard Batista, que el va estudiar als anys 60, faria uns 6.50 metres de diàmetre.

Va ser excavat pel propietari de la finca i co-descobridor del megàlit, Xavier Calderó. Tot i haver estat espoliat d'antic, es van poder recuperar peces dentàries, diversos fragments d'os i ceràmica a mà. Posteriorment, uns excursionistes de Torelló van trobar, en superfície, un tros de ganivet de sílex. Amb aquestes troballes podem datar el sepulcre vers el bronze antic.

Tot i que no era la idea del dia, al final hem acabat veient un sepulcre. De fet, hem de dir que les coordenades són aproximades perquè no portàvem el GPS i el Maps del mòbil no ens acabava d'ubicar amb precisió.  

Coordenades:

Saderra o Puig Castelló: UTM (ETRS89): 31T, 437315, 4659897 (aprox.)