Dòlmens a Coll de Nargó I

Ruta dolmènica molt fàcil a Coll de Nargó, on podrem veure tres megàlits, dos d'ells tipus cista megalítica i un dolmen simple.

Per arribar-hi, és ben senzill: hem de sortir de Coll de Nargó per la carretera d'Isona, la L-511, i seguir-la uns 13.8 quilòmetres, on trobem una pista que surt a mà dreta, just després d'un cartell senyalitzador a "Valldarques" (que es troba a l'esquerra); curiós nom, almenys per a nosaltres. La pista és prou assequible per qualsevol cotxe: nosaltres vam anar amb un Peugeot 308 i vam arribar a peu de sepulcre. El primer dels dos que veurem, la Cista del Coll de Fau II o Cal Colau o Fossa de la Serra Freda es troba tot seguint la pista uns 850 metres. Aquí trobem un descampat a mà dreta i, a la fi del descampat i a uns 30 metres de la pista, trobem, entre els arbres, la sepultura.

Del megàlit, hem trobat que mossèn Joan Serra i Vilaró documenta una excavació l'any 1927 i presenta un dibuix en planta, fet que ens ha ajudat a poder determinar quin era el Coll de Fau I i quin el II (anàvem un pel liats). Esmenta desapareguda la coberta d'antic. 

Sabem que es tracta d'una cista megalítica que fou bastida vers el Neolític final/Calcolític recent - Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e., i que conserva un túmul de pedres i terra, avui en dia resta prou aplanat i malmès a causa dels pins i les plantes arbustives que hi ha envoltant el megàlit; tot i això, encara es pot veure clarament.

Com hem dit, va ser excavat per Serra Vilaró, concretament entre els anys 1915 i 1920, i després ha rebut unes quantes re-excavacions. D'aquestes, es documenten diversos trossos informes de ceràmica a mà, un fragment d'un ganivet de sílex blanc, un braçalet de bronze (fet que determina la seva reutilització en aquesta edat) i una dena de collaret. Aquest material resta dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. També s'hi han trobat diversos fragments ossis humans que no es van recollir, ja que no eren aptes per al seu estudi antropològic.

Dibuix extret de la revista Ampurias

El 1950, el que el va estudiar fou en Lluís Pericot, incloent-lo a la seva "Tesis Doctoral", i, el 1988, Albert Villaró i Xavier Campillo l'inclouen, com el seu germà "de Fau", a l'inventari dels megàlits de l'Alt Urgell, que al final no es va publicar.

A dia d'avui, tenim més informació gràcies al compendi dolmènic de Catalunya del 2022, d'en Carreras i en Tarrús, del que n'extraiem dades de la seva morfologia: fa 2.65 metres de llarg, 1.05 metres d'ample i 62 centímetres d'alçada màxima conservada, dins d'un túmul circular  de 8-9 metres de diàmetre sense restes d'anell peristàltic.

Tornem al cotxe i seguim la pista uns 360 metres, fins on, tot fent una corba a la nostra esquerra, veiem un túmul molt ben conservat, just al seu vèrtex.

Al centre de l'obra tumular, veiem la cista megalítica del Coll de Fau I o Serrat del Guixó.

És una cista de forma rectangular de 1.80 metres de longitud per 1.55 d'amplada, que conserva una alçada de fins a 90 centímetres, però a la que li manca la coberta. Té un túmul d'uns 8/9 metres de diàmetre, amb restes de mur de contenció a la vessant nord-oest. Cal dir que fou bastida, com la seva germana, cap el Neolític final/Calcolític recent - Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

El sepulcre va ser excavat entre 1915 i 1920 pel mossèn Joan Serra i Vilaró, que en documenta diversos fragments ceràmics a mà, alguns d'ells d'estil campaniforme internacional, 1 dena discoidal de pedra blanca, 1 dentàlium i un botó d'os piramidal perforat en "V", que resten al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. També diu que va trobar diversos fragments ossis humans.

Tornem a la carretera i la seguim vers la nostra dreta, avançant 6.3 quilòmetres, fins a trobar un desviament a mà dreta direcció Els Prats, Montanissell i Sallent. 770 metres més tard, topem amb una bifurcació per la que anirem a la nostra dreta, seguint-la poc més de 500 metres fins a trobar una altra pista que surt a la nostra esquerra i que va quasi en paral·lel a la que estàvem fent. Seguint-la uns 270 metres, aturem el cotxe en una entrada d'un camp conreat que hi ha.

A peu, en dirigim a uns arbres que hi ha al cim del turó, per dir-ho d'alguna manera, que queda uns 25 metres al nord. Entre ells, cerquem i trobem el dolmen de Setcomelles.

Aquest megàlit és inèdit, o gairebé. Existeix un document del mossèn Joan Serra i Vilaró de l'any 1927 que diu que hi ha un megàlit per aquelles terres. A l'actualitat, no se'n coneix cap més per aquella contrada exacta, tot i que per què no n'hi pot haver més a la zona encara no trobats (no m'estranyaria gens)? Tot i això, el mossèn no va anar a visitar-lo.

El varen retrobar Núria Armentano, Josep Gallart, Xavier Jordana, Joan López i Assumpció Malgosa l'any 2004, mentre excavaven la cova de Sallent, que es troba sobre seu. No ha estat excavat encara, tot i que denota un clar espoli ja d'antic. La coberta i algunes lloses del megàlit o bé són soterrades o bé han desaparegut, però és evident la falta d'algunes pedres.

El que sí que podem dir és que, segons Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut, es tracta d'un dolmen simple, tipus cista. I segons Josep Tarrús i Enric Carreras és un dolmen simple bàsic, amb unes dimensions de 1.40 metres de llargada per 1 metre d'amplada i 80 centímetres d'alçada, i amb un túmul d'uns 8/9 metres de diàmetre, que conserva restes d'un mur de contenció davant de l'entrada del sepulcre. On coincideixen tots els autors és a la seva datació constructiva, d'entre el Neolític final i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Per avui, ja n'hi ha prou, però tornarem, hi ha tanta muntanya inexplorada! Aviam si acabem com els amics Manolo Lara i la seva dona, la Fina Ranchal, que en van trobar un, no fa gaire, per la contrada, l'anomenat Bony de les Bigues.

Coordenades UTM(ETRS89):

Coll de Fau II o Cal Colau: 31T 353293 4669069

Coll de Fau I o Serrat del Guixó: 31T 353527 4668909
Setcomelles: 31T 351005 4672540

Menhirs i inscultures a La Jonquera III i Capmany II

A 2 de maig del 2015, ens dirigim cap a l'Alt Empordà per a completar la ruta Dòlmens, menhirs i cromlech de La Jonquera I, Agullana I i Capmany I. Avui, anem amb el Truk, el Pau i la Núria, i farem de nou la ruta dels Estanys de la Jonquera, visitant els menhirs que no vam veure durant la nostra primera visita.

Un cop a Capmany, ens trobem que el poble és ple de cotxes i no podem aparcar, pel que comencem a pujar per la pista cap Els Estanys i no aparquem fins ben a prop dels dòlmens de Mas Baleta. Una vegada darrere el mas (o davant depèn de com es miri, ja que som davant del camí que va a la casa), pugem pel corriol que surt en sentit oposat del mas cap al Puig de la Llosa, on trobem el menhir caigut del mateix nom.

Fou descobert el 23 de novembre del 1986 per Enric Carreras i Josep Tarrús, que el varen trobar en la posició actual. Segons ells, es tracta d'una més que possible estela construïda en granit en un entorn de pissarra, pel que en el seu moment deuria de ser traslladada a la ubicació actual.

Es tracta d'un bloc granític d'uns 2.50 metres de longitud per 1.55 d'amplada, i 66 centímetres de gruix, del que no hi ha informació de cap troballa relacionada, pel que es fa difícil atorgar-li una datació. Tot i això, donada la seva situació tan a prop del Mas Baleta i les restes de vasos campaniformes resultants de l'excavació de Mas Baleta III, es pot associar una cronologia contemporània als jaciments d'aquest mas, és a dir, entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers la primera meitat del III mil·lenni a.n.e. 

Inserim la planimetria que publiquen els seus descobridors a l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015".

Extret de l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015" 

Tornem al camí i passem pels dos dòlmens de Mas Baleta i el recinte megalític per a fer via cap a la ruta dels dòlmens i menhirs dels Estanys, passant pel Quer Afumat. Poc després del conjunt dolmen + menhir del Quer Afumat, arribem al menhir del Quer Afumat I, que no sé perquè ens el vam saltar a la nostra primera visita, però que ja hem col·locat a l'entrada pertinent.

Després de visitar els menhirs i dòlmens dels Estanys, dinem per la zona i tornem cap el cotxe. Ens arribem fins el càmping Les Pedres (als afores de Capmany i que des del 2021 es diu càmping l'Albera), on aparquem, i enfilem el camí marcat en groc cap a la Pedra dels Sacrificis. Passada aquesta, després d'uns 700 metres, un corriol a la dreta de la pista ens duu, en pocs metres, a l'anomenat "menhir" Vidal.

Aquest suposat menhir sembla que no és tal, sinó una roca amb gravats. Deu el seu nom a Lluís Maria Vidal, que el va trobar l'any 1914 i el va classificar com a menhir, tot i que reconeixia que tenia una forma diferent als altres. Al seu estudi, descriu els quatre símbols gravats com de tipologia ibera.

Dibuix dels gravats segons L. M. Vidal

Posteriorment, s'esmenta aquesta roca en dues publicacions més, però sense detallar-ne la seva ubicació, pel que va restar il·localitzable tot i els intents de trobar-la del GESEART. L'any 2002, però, l'Albert Aparicio, veí de Capmany, va veure els gravats a una publicació d'en Josep Tarrús i va parlar amb el GESEART per a indicar-los la ubicació, ja que anys abans ell havia trobat aquests gravats a una roca peculiar. L'any 2008, el GESEART va confirmar la retrobada d'aquest "menhir" i la seva tipologia com a roca amb gravats, no pas un menhir.

Pel que fa al roc en si, fa 1.40 metres d'alçada per 1.20 d'amplada i 0.60 de gruix a la base, amb un perímetre de 55 centímetres. Els quatre gravats, com es veu a la imatge anterior, es troben a la seva part superior i són un cercle, una ferradura, una mena de vuit i una creu. Per la seva tipologia i la proximitat a la pedra dels sacrificis, GESEART els data entre el Neolític mitjà-final i el Calcolític.

De nou a la pista, fem no arriba a 200 metres més i trobem, ara a l'esquerra, el possible menhir de la Pedra Comanera I o del Mas Armet. Personalment, d'aquest tenim dubtes, perquè no li veiem treball aparent, però bé, podria ser un simple roc aixecat humanament.

No hem trobat informació arqueològica d'aquesta pedra, però està indicada al camí i a algunes rutes, així que li fem una visita per si les mosques... Té una alçada de 1.60 metres, una amplada de 0.75 metres i un gruix de 40 centímetres.

Tornem a la pista i fem uns 600 metres més per a trobar la Pedra Comanera II. I aquest sí que dic que, per nosaltres, no és res, tant per la seva fisonomia, com pel lloc on es troba, on clarament es veu un aflorament rocós del mateix estil de pedra.

Igual que la seva germana, no hem trobat informació al respecte, però com està indicada, allà que la fotografiem i mesurem. Fa 1.52 metres d'alçada per 0.66 d'amplada i 0.36 de gruix. 

Ja de tornada, uns 150 metres abans d'arribar a la Pedra Comanera I, veiem a tocar el camí a la nostra dreta la pedra amb cassoletes del Mas Armet.

A la foto no es veuen gaire i tampoc és que en tingui moltes, però a la part dreta, just on hi ha ombra i restes d'aigua, podem localitzar dues cassoletes.

Ara sí, una vegada completada la ruta, tornem cap el cotxe i anem a reposar líquids a Capmany, que caminar, no hem caminat gaire, però suar, ho hem fet de valent!

A dia 02 de març de 2019, tornem a la zona per a visitar un dolmen descatalogat i un menhir. El jaciment descatalogat és el dolmen Vila, dins el conjunt megalític del Estanys. Fou descatalogat per l'arqueòleg Josep Tarrús a una de les seves revisions a la zona.

El que sí té molta pinta de monument megalític és el proper menhir de Llines o de Les Llines (ho hem trobat identificat de les dues maneres). Es troba al terme municipal de Cantallops i  la primera notícia que tenim d'ell és de maig del 2015, on s'esmenta la ratificació com a monòlit prehistòric per part del catedràtic en arqueologia de la Universitat de Santiago, Anton Abel Rodríguez.

Per arribar-hi, ens situem de nou a Mas Baleta i emprenem direcció nord fins a trobar una pista apta per a automòbils. A la intersecció amb el camí, girem a la dreta. Seguim pel camí fins que aquest s'acaba i de nou girem a la nostra dreta pel nou caminoi. A partir d'aquí, no recordo ben bé com ho vam fer... el més possible és que ens endinséssim pels boscos amb les coordenades en mà. Cal dir, però, que si agafes la segona pista que surt del camí a l'esquerra, com a uns 120 metres de la intersecció, i la segueixes uns 500 metres, trobes un nou camí de tractor a la dreta que duu a un camp de conreu en 50 metres més, on cal endinsar-se cap a la dreta per l'arbustiu i punxegut bosquet. El menhir es troba a 70 metres.

Però ho torno a dir, millor anar amb un GPS, ja que el monòlit es troba caigut a una zona repleta de garrics i argelaga, pel que no és fàcil d'albirar.

Del majestuós monòlit, en podem dir ben poca cosa, ja que no hem pogut trobar informació arqueològica d'ell. Ja el deuen haver estudiat, però creiem que com és "nou" encara no hi ha res publicat. Nosaltres el que veiem és un menhir d'uns 3 metres de llarg, amb una de les seves cares completament treballada. 

Tot i això, per l'altra cara està com trencat recentment, cosa que fa perdre la sensació de monòlit prehistòric.

El nostre amic Manolo va fer un estudi digne d'esment buscant antigues imatges aèries del lloc i, segons les fotografies, el menhir ja es trobava al lloc actual com a mínim el 1989.

Agrair al Manuel Lara i la Fina Ranchal la recerca que van fer i que va donar els seus fruits el 17 d'abril del 2017 quan van trobar-lo sense tenir les coordenades. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres i per la incansable recerca de monuments prehistòrics, molts d'ells donats per desapareguts o bé inèdits.

Coordenades UTM (ETRS89): 

Menhir del Puig de la Llosa: 31T 492855 4694558

"Menhir" Vidal: 31T, 491708, 4691561

"Menhir" de Pedra Comanera I o Mas Armet: 31T 491666 4691605

"Menhir" de Pedra Comanera II: 31T 491479 4691998

Pedra amb cassoletes del Mas Armet: 31T 491629 4691693

Estela-menhir de Llines o de les Llines: 31T 494343 4694128 

Poblat a Lloret de Mar II

Amb el nens, no ens podem endinsar gaire per la muntanya; és per això que últimament anem de visita a poblats... la majoria són més accessibles. I aquest dia no fallem i anem cap a Lloret de Mar, a visitar el poblat fortificat iber de Turó Rodó.

Per arribar-hi, entrem a Lloret i anem vers la GI-682 en direcció Tossa de Mar: Per ella, girem a la dreta per l'Avinguda Pau Casals, on a la fi d'aquest carrer trobem un aparcament al que deixem el cotxe. A peu, anem pel passeig marítim com si volguéssim anar a Tossa, i caminem fins a trobar una caleta, anomenada Sa Caleta Lloret. Ja a ella, ens enfilem per un camí costerut amb uns lavabos públics a l'esquerra i una zona d'estacionament de barques. Al final d'aquest "aparcament mariner", seguim unes escales que s'enfilen per la muntanya i, al seu final, a la dreta, trobem sense cap dificultat l'entrada del poblat... entrarem a ell, previ pagament de tres euros a la garita que hi ha.

Comencem la visita del poblat del Turó Rodó, on just entrar a la dreta hi ha un plafó informatiu amb detalls del poblat, i a la nostra esquerra veiem unes parets de pedra en sec construïdes guanyant el desnivell de la muntanya. I a dalt de tot del turó, una reconstrucció teòrica d'una casa ibera.

El poblat es troba en un petit turó, a forma de península, d'uns 40 metres d'alçada, pel que la localització del poblat va ser estratègicament seleccionada, o només parlant en tema defensiu i de visibilitat del territori proper, sinó perquè també la immediata cala de Sa Caleta devia de ser, com és ara, un lloc privilegiat per deixar les embarcacions que s'utilitzaven a diari.

Podem datar aquest poblat vers el segle II a.C, ja a plena romanització, quan el territori estava pacificat i altres assentaments s’estaven despoblant, com el proper Puig de Castellet (també a Lloret, que encara no hem visitat perquè només està obert a l'estiu). De fet, una de les possibles hipòtesis del seu origen és que el petit nucli de Turó Rodó fou creat per individus procedents de Puig de Castellet cercant una zona més ben comunicada i més propera al mar. Cal dir que segons les troballes obtingudes, aquest poblat fou utilitzat fins l’any 60 a.C.

Fou decobert l’any 1925 per Enric Botet i Sisó, farmacèutic de Lloret, que va localitzar les restes obrint un camí, fou excavat de l'any 2000 al 2003. Segons aquestes excavacions, el poblat es divideix en quatre zones: El sistema defensiu i l’accés al recinte, l’àrea oberta central, les set cases adossades a la part de dins de la muralla nord i les petites estances de la banda sud.

Pugem per les escales que es veuen a l'esquerra en la fotografia anterior, i arribem a la part alta del poblat, que és també on hi ha el passadís d'accés a l'interior de l'antic nucli.

A aquesta fotografia, es poden veure les restes del mur defensiu (just darrera del plafó), que té set de les deu estances del poblat adossades a ell. També s'observa una nova paret de pedra en sec d'una casa.

Caminem uns metres més i veiem el passadís d'accés a la nostra dreta.

També, clarament fortificat i de fàcil defensa. Emmurallat des del nord, est i oest, aquest té una amplada de 3 metres per 11 de llarg.

La zona de més fàcil accés del poblat és la banda nord, que era defensada per la muralla de pedres amb fang i amb una amplada d’entre 1.10 i 1.30 metres, i una alçada que en alguns punts arribava a gairebé els 2 metres; tot això, per una longitud de més de 40 metres.

Des d'on vam fer la foto del passadís i tot entrant a la "plaça" central del petit poble, topem amb una sitja.

Continuem tot rectes, com si anéssim a la reconstrucció i ens fixem que a l'altre banda, tocant el penya segat, hi ha zones planes, i una d'elles en excavació... segons un dels plafons, en aquesta zona es documenten les tres estances que ens mancaven per arribar a les deu que té el nucli.

Segons hem pogut saber, aquestes estances van ser construïdes amb posterioritat a la creació del poblat, totes elles es troben en molt mal estat de conservació degut a la degradació natural del lloc on es troben. Segons es descriu per la seva situació i morfologia, devien ser uns magatzems.

Un cop al petit mirador que hi ha just el davant de la casa reconstruïda (creada exactament igual a l'arquitectura ibera, i amb els mateixos materials), podem admirar millor les restes que hem vist només entrar al poblat.

Aquestes set estances, que podem assegurar que eren vivendes, segueixen el mateix estil constructiu. Són de forma rectangular, amb dues cambres, la principal de l'habitatge enganxada a la muralla i una petita avantsala a la qual s'accedia des de la plaça central. Les dimensions són prou grans d'entre 8.60 i 9 metres de llargada total i una amplada que varia dels 4 als 4.40 metres.

Del poblat de Turó Rodó podem assegurar que, econòmicament parlant, es dedicava bàsicament a l’agricultura (com fa pensar la sitja existent i els més que probables magatzems), la ramaderia (ja que a les excavacions s'hi han trobat restes de fauna ovina, bovina i porcina) i molt especialment en la pesca (ja que aparegueren una seixantena de pedres planes foradades utilitzades com a pesos per les xarxes). Bàsicament, era producció per a satisfer les necessitats del petit nucli, tot i que molt possiblement una part era comercialitzada.

Ja baixant per agafar el cotxe, ens desviem per un camí a la dreta que porta a una zona de descans amb una taula i hi trobem això.

No sabem si és una rèplica, si és fals, o si és original... però si ho és... quina feinada tu!!!

Coordenades:

Turó Rodó: UTM(ETRS89): 31T, 488348, 4616435
Cassoletes del Turó Rodó: UTM(ETRS89): 31T, 488358, 4616450

Poblat a Llinars del Vallès

Ruta de caminar ben poc i molt propera a casa, en concret, al terme municipal de Llinars del Vallès. Fent camí cap al Santuari del Corredor, on la pista encara és asfaltada, i a uns 1160 metres de prendre el desviament des de la B-510, veurem una zona per deixar el cotxe a la dreta de la carretera (poc després hi ha un camí que surt a l'esquerra amb dos pilars que el marquen). Allà deixem el cotxe i ens enfilem per un corriol ara molt marcat, ja que acaben de netejar les restes del poblat i el seu accés.

D'aquest poblat, que ha rebut diversos noms: Turó del Vent, Turó de Llinars, El Far, Turó d'en Rossell o Turó de la Majordoma, en sabem que tenia una barriada a una 300 metres, on actualment es troba el Castell vell de Llinars, i que tot ell pertanyia a la tribu ibera dels Laietans.

Centrant-nos amb el tros que vam veure nosaltres, sabem que els arqueòlegs de l'excavació del 1984 el van dividir en dues zones, la que es troba a la banda esquerra de la carretera tot pujant al Santuari del Corredor, que seria la principal (nosaltres ja vam pensar això mateix), i la de la dreta, que queda més al sud, ja més a la falda del turó.

Comencem per la segona part, que és la que han netejat recentment. El primer en el que ens fixem és en les restes estructurals d'estances rectangulars, i unes estructures més petites de forma quadrangular.

Iniciem la visita per la part baixa del jaciment, on de bones a primeres veiem les restes d'una sitja.

Just després, un xic més endavant i mirant a la dreta, veiem dues tombes d'era medieval.

En aquesta zona, i segons l'excavació del 1984, es va localitzar el sistema defensiu d'entrada al poblat. Jo vaig veure com un mur amb les estances adosades a ell, però no vaig endevinar res més.

Fotografia d'un altre dia

Comencem l'ascensió del llogaret i ens trobem amb una altra sitja.

I a la pedra que hi ha just darrera podem veure una cassoleta.

Fotografia d'un altre dia

Seguim pujant cap a la part més planera que hi ha i ens trobem amb una altra tomba, aquesta encara més petita que les anteriors, de la que no vam fer fotografia (l'un per l'altre ens la vam deixar). Però com ens queda prop de casa, hi tornem, cap problema...

Com hem dit abans, només arribar ja ens va semblar que "això no quadra", ja que les restes no es troben al cim del turó, des d'on es controla millor la zona. Així que ens disposem a entrar per aquell camí franquejat per dos pilars que dèiem abans. Als pocs metres d'entrar, veiem a la dreta del camí una cosa que ens fa sospitar...

No sabem si es tracta d'un mur de contenció modern... no té gaire aspecte d'això, vam pensar que potser era un tros de mur iber, i, cercant informació del poblat, hem trobat documentat un tros de mur de 0.5 metres d'alçada... ara, no sabem si és això. Seguim pujant al turó i entre uns arbres a la dreta del corriol, vam trobar el que podria ser una sitja, de més grans dimensions que les altres, o bé la cisterna que també es documenta a les excavacions... vam fer fotografia però amb les últimes pluges que han caigut, el sot ha quedat mig sepultat per les bardisses. Just davant de la sitja/cisterna, veiem un desboscat amb uns rocs arrenglerats, que ens van semblar prou curiosos, té pinta de paret d'una vivenda o quelcom així, té bona pinta.

També es descriuen en aquesta zona, ara boscosa, moltes més sitges i una torre defensiva., que, per al nostre parer, no és això.

Seguim el camí, que baixa del turó i et deixa a peu de carretera asfaltada, i tornant cap el cotxe, veiem en la menjada que li ha fet la maquinària al turó per encabir-hi la carretera, una imatge que ens dona més que pensar.

La part de l'esquerra del mur visible a la fotografia és clarament modern per evitar la caiguda del turó vers la carretera; ara la part de la nostra dreta podria haver estat un mur en el seu dia, trencat per la meitat per la maquinària de construcció de carreteres.

Tot baixant, fent camí cap a casa, entrem per un desviament que hi ha a l'esquerra als pocs metres d'empendre la B-510 a la nostra dreta. Per ella entrem i ens aturem a Can Bordoi (s'ha de deixar el cotxe a l'aparcament habilitat que hi ha tot seguint la pista que passa pel mig de la casa), una majestuosa i gegantesca vivenda d'era noucentista, que hi ha als pocs metres de l'ermita que li dona nom. Originàriament, era un mas datat ja el segle XIII que va ser ampliat a principis del segle XX.

En aquesta impressionant casa d'accés lliure, tenen un petit museu, al que molt amablement us donaran accés els masovers de la finca... això sí, amb cita prèvia. El museu en si és sobre el Castell Vell de Llinars i les seves excavacions, que ja hem dit abans que està situat damunt d'una barriada annexa al poblat del turó del Vent, que es troba a uns 300 metres del nucli de l'antic poble, i on ara hi ha una casa de colònies. Això fa que les restes que s'hi poden admirar siguin de diverses èpoques, inclosa la que més ens interessa, la ibera.

Pesos de teler

Raspadors de sílex

Ceràmica àtica del S.V a.n.e.

Hem inserit aquestes fotos, però hi ha més restes exposades... el museu, com hem dit abans, és referenciat únicament al Castell Vell de Llinars, pel que les restes iberes exposades, han de ser de la barriada del poblat, que hem comentat que hi havia. Les restes d'aquesta era es van localitzar al fossar de l'antic castell, això és degut al sòl rocós del cim que no ha pogut retenir cap resta, precipitant-se a l'elaborat sistema defensiu d'era medieval.

De l'excavació del 1984, hem trobat molta informació, amb diverses restes documentades, la qual cosa ens ajuda a fer una hipotètica datació.

Als estrats superiors de l'excavació, es van localitzar restes d'àmfora púnica i ceràmica campaniana, que ens permeten datar l'ús del poblat a la primera meitat del segle II a.n.e.

Als estrats inferiors, es trobaren ceràmiques de la primera meitat del segle IV. Tot i això, el departament de cultura de la Generalitat el data al Ferro-Iber Antic fins al Ferro-Iber Final, vers el 550 a.n.e. fins al 100 a.n.e. Els materials recuperats resten dipositats al Museu Municipal de Llinars del Vallès.

Coordenades:

Turó del Vent o El Far: UTM(ETRS89): 31T, 451341, 4608628

Poblat a Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat

Nova entrada de poblats. Aquests són prou més complexos d'explicar que un dolmen, pel que necessites més temps d'"estudi", a banda d'intentar encabir estudis arqueològics de centenars de pàgines en una simple entrada del blog. Això fa que, de vegades, resulta prou dens, degut a la "compressió" de dades.

Avui visitem el poblat de la Penya del Moro, que es troba situat al cim del turó que li dona nom, a 277 metres d'altitud, al terme municipal de Sant Just Desvern, a la comarca del Baix Llobregat (Barcelona), tot i que segons el posicionament en les seves plantes, una petita cantonada pertany a Sant Feliu de Llobregat.

La primera utilització de l'hàbitat data de finals de l'Edat del Bronze inicis del Ferro, vers el segle VII a.n.e. Va continuar ocupat ja a plena Edat del Ferro i, després d'un abandó d'uns 40-50 anys, va esdevenir un poblat iber de la tribu dels laietans. Prou més tard, a l'era medieval, s'hi va construir una fortificació. És curiós que a la època ibera ni tant sols hi hagués un sistema defensiu, només la torre de guaita, construïda vers el 450 - 300 a.n.e.

Extret de la Viquipèdia

Cal dir que el camí que et duu al jaciment et porta directament a la torre medieval, que es troba bastida sobre la torre d'avistament ibera, segons les investigacions que ha sofert...

... passant per sobre del que més ens interessa, el poblat, fundat a finals de la prehistòria, inicis de la protohistòria.

Les excavacions arqueològiques al jaciment, iniciades l'any 1972, han tret a la llum una bona quantitat de estances, cobertes de nou per a la seva conservació. Aquestes són dividides en diversos sectors d'excavació. Segons el departament de Cultura de la Generalitat, la superfície excavada es va distribuir en dos sectors: el de la vessant sud i est del turó, que atansa uns 1300 metres², i un complementari a ponent de 200 metres².

Comencem la descripció per la zona baixa del poblat. Segons el departament de Cultura, el carrer enumerat com a “A” al dibuix inferior podria ser també un escòrrec per a la recollida d'aigües de les terrasses i conduir-les cap a una bassa. Aquest sector del poblat no és fàcil d'admirar, ja que la vegetació el cobreix en gran part (és una de les zones on les restes van ser documentades i soterrades de nou per a la seva conservació). Per fer-nos una idea, el millor és avançar fins a la fi de la passarel·la de fusta que hi ha a mig caminoi. Veient ja algunes restes de cases a la dreta (restaurades el 2002). S'ha de pensar que el poblat s'estén més enllà de la torre medieval/ibera i també s'hi ha trobat algun mur en direcció contrària, segons ens sembla que s'indica al mateix panell informatiu que hi ha.

Mostrem la planimetria dibuixada a l'estudi de les excavacions que es van dur a terme entre el 1982 i el 1983, sota comandament de Josep Barberà Farràs i Elvira Mata, arqueòlegs del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Les últimes excavacions a les que hem pogut accedir són a carrec del mateix Josep Barberà Farràs i Núria Molist Capella l'any 1989, i de nou Josep Barberà amb la codirecció de M. Teresa Miró Alaix i Núria Miró Alaix el 1990. Aquestes dues campanyes es dedicaren exclusivament a l'excavació d'un nou sector, l'anomenat sector "U".

Tot i això, com es pot veure a la planta del poblat, es dibuixen en ell diversos murs més donats a llum a les anteriors etapes d'excavació que s'han produït al jaciment. Inserim la planimetria resultant d'aquestes excavacions per col·locar el sector "U" al jaciment, feta per Martí Abella.

També cal dir que a la planimetria oficial dels autors, segons els estudis als que hem pogut accedir, també s'hi dibuixen dues cates clandestines que segons veiem en el dibuix ens sembla que podrien tenir resultats positius arqueològicament parlant. Parlem sobretot de la del vessant oest del turó, on fa la sensació que il·legalment es van descobrir tres murs, i que s'hi ha excavat a posteriori, ara sí legalment parlant, denominant-se com a sector SF. 

A la seva banda est no fa la sensació que s'hi hagi efectuat cap excavació oficial, però sembla que hi ha un mur dibuixat a la cata il·legal. I també a la banda est, un xic més al nord, es mostra un sondeig, en el que ens fa la sensació que es dibuixen dos murs.

El material arqueològic recuperat més quantiós en aquests sectors són les ceràmiques, aquestes d'estils que denoten una clara comercialització per la mediterrània. Van sorgir restes de ceràmica àtica, coríntia, itàlica, fenícia, jònica i massaliota, a banda de la ibera, i un collaret púnic.

Imatge extreta del Centre d'Estudis Santjustencs

A més de les típiques fusaioles i alguna figureta feta en ceràmica, ...

Imatge extreta del Centre d'Estudis Santjustencs

...també es desenterraren gran quantitat d'elements metàl·lics, com fíbules...

Imatge extreta del Centre d'Estudis Santjustencs

... plaquetes de bronze, puntes de sageta, etc.

Imatge extreta del Centre d'Estudis Santjustencs

... i algun objecte fet amb os.

Però, el millor que s'ha pogut localitzar al poblat és un plaqueta de plom del segle IV a.n.e. de només 28 milímetres d'alçada i 40 d'amplada, amb un gruix de 1.5 milímetres, i inscripcions iberes a les dues cares. Aquesta resta dipositada al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Extret de la Viquipèdia

La plaqueta conté 34 signes ibers que traduïts a l'alfabet actual es llegirien així:

• Cara 1: tinbasteeroke / bartastoloriltursu
• Cara 2: tortonbalarbiteroka

Extret de la Viquipèdia

Llàstima que a dia d'avui no s'hagi desxifrat aquesta antiga llengua, sí l'abecedari, però no el significat.

Amb aquesta vista des de l'antic poblat, la qual ens serveix per afirmar que tenien un gran control visual de la zona (tot i que la foto és prou dolenta, maleït sol), refem el camí i ens dirigim al cotxe.

Coordenades:

Penya del Moro: UTM(ETRS89): 31T, 422183, 4583228