Dòlmens i hàbitat al districte de Pamiers I

Segona i última ruta per l'Ariège francès, aquesta vegada prop de l'impressionant cova de Mas d'Azil, per on precisament començarem la jornada.

Després d'esmorzar, sortim de La Bastide de Sérou (La Bastida de Seron en occità) per la D-117 cap a Saint Girons i ens desviem cap a Le Mas d'Azil uns 5 quilòmetres després per la D-15. Al poble de Le Saret, la D-15 mor a la D-119 i girem llavors a la dreta, seguint de nou cap a Le Mas d'Azil. Avançant uns 3 quilòmetres més, ja veurem l'accés a la cova i un aparcament a la dreta on deixarem el cotxe per a acostar-nos-hi caminant.

La cova ha estat formada pel pas del riu Arize durant milers d'anys i té una longitud actual de 420 metres per una amplada mitjana de 50 metres. El seu accés des del sud, és dir, des d'on veníem, fa 51 metres d'alçada per 48 d'amplada.

El jaciment arqueològic va ser descobert el 1857 quan es va començar a excavar per a construir-hi una carretera imperial. Va ser estudiada inmmediatament, i durant 40 anys, pel mossèn Jean-Jacques Pouech, oriünd de la zona, qui es va centrar en estudiar els ossos fòssils, principalment els de la Sala anomenada del Teatre, i en fer el mapa de la cavitat. Anys més tard, Félix Garrigou va recopilar la informació en un article que va fer que la gruta fos coneguda arreu de França. Després d'una inundació l'any 1876, fou excavada de nou per Félix  Regnault i Tibulle Ladéveze.

La llista d'arqueòlegs que ha passa per allà és inacable, ja que la cova té restes d'haver estat hàbitat, lloc d'enterrament i té pintures i gravats. Per esmentar-ne alguns més, Édouard Piette va seguir investigant a la Sala del Teatre, l'anomeanda Rotonda i el forn Piette. Henri Breuil, evidentment, es va centrar en pintures i gravats. Aquests treballs van permetre determinar una nova època dins del Paleolític, l'anomenat període Azilià, de connexió ja amb el Neolític.

Posteriorment, ja als anys 1930s, el matrimoni Péquart estudia la galeria Flint, que va esdevinir un dels hàbitats més importants del Magdalenià (cap el 12000 a.n.e.), i van trobar un crani humà que van anomenar Magda.

Durant els anys 1960s i 1970s, la cova ha estat de nou excavada i segueix sent explotada actualment pel grup Inrap i la Universitat de Toulosse.

Entre el material arqueològic trobat, hi destaca un propulsor de 32 centímetres de longitud fet en cornamenta de ren i decorat amb un cervató sobre el que hi ha un ocell a la seva cua. Va ser trobat pel matrimoni Péquart el 1940, quan estudiava la galeria Flint. Els propulsors s'utilitzaven per a augmentar la potència de tir dels projectils de caçadors i sovint estaven decorats com aquest 

Pel que fa a l'art parietal, hi ha pintures d'animals i motius geomètrics a la Sala Breuil, gravats d'animals a la Galeria dels Rens, més animals a la Sala del Forn i una curiosa vulva gravada a un passadís de difícil accés.

La gruta és monument històric francès des del 1942 i és visitable. El camí a peu que s'ha de fer està amenitzat per una línia cronològica de les diferents èpoques prehistòriques indicant els jaciments més impotants de la zona.

Retornem al cotxe, i ara travessarem la gruta amb el nostre vehicle per a arribar al poble de Le Mas d'Azil. Seguim per la D-119 fins el poble de Sabarat, on, just després de passar per un pont de pedra sobre el riu l'Arize, girem a la dreta. Passem per davant de l'ajuntament, i girem de nou a la dreta després de fer 80 metres, prenent una pista asfaltada que indica dolmen i que es diu Route du Dolmen. Seguim 1800 metres més sense deixar la pista principal per a arribar al mas de Peyré. Poc abans d'arribar al mas, deixem el cotxe sense molestar i a la dreta veiem un tros de prat que no té tanca. Ens endinsem per aquest bosc uns 200 metres per a trobar fàcilment el dolmen de Peyré.

El considerat semidolmen (o el que seria un paradolmen per nosaltres) fou excavat per Jean-Jacques Pouech el 1964. A aquesta excavació, sorgiren destrals polimentades, ganivets, cisells, pedres de molí, raspadors i martells.

Mesura 2.90 metres de longitud per 1.10 d'alçada.

Tornem al cotxe i desfem el camí fins Sabarat, on prenem de nou la D-119. Després de 3.7 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a Gabre per la carretera D-1A. En arribar a aquesta població, girem per l'únic camí que va a l'esquerra i avancem 560 metres fins a trobar un cartell que indica el dolmen seguint un camí a la nostra dreta. Ja a peu, recorrem 130 metres per aquest camí i ja veurem el dolmen a la nostra esquerra, a uns 10 metres. Es tracta del dolmen de Coudère o Goudère.

Com veieu, és un dolmen difícil de fotografiar que es troba soterrat, així que podem afirmar que conserva el seu túmul. La llosa de coberta va ser desplaçada durant l'esmentada excavació del 1864. Mesura uns 2 metres de longitud.

També s'anomena Pierre de Sant Martin, ja que diu la llegenda que el sant fou enterrat aquí.

És monument històric francès des del 1889.

Retornem al cotxe i anem a pel tercer megàlit de la jornada, ara de nou cap a Le Mas d'Azil per la D-1A. Aquesta carretera acaba a la D-119, punt on anem a l'esquerra cap a l'esmentada població. En 1.4 quilòmetres, ja al mig del poble, trobem una cruïlla de 5 carrers i prenem el segon de la nostra dreta en direcció "Dolmen". 115 metres després, girem obligatòriament a la dreta i avancem fins passar el pont sobre el riu l'Arize, on girem a l'esquerra en direcció "Dolmens" entre altres indicacions. Seguim la pista asfaltada 1.6 quilòmetres i girem a l'esquerra a una corba cap a la dreta, de nou en direcció "Dolmen". Avançant 450 metres, passem pel mas Cap del Pouech i arribem al dolmen del mateix nom, que ens queda a uns 20 metres a la nostra esquerra.

Aquest dolmen simple mesura 1.70 metres de longitud i té una amplada que va del 1.00 metres a la capçalera a 1.12 metres a l'entrada. L'alçada interior és de 1.37 metres.

Com els anteriors, va ser excavat el 1864 pel mossèn Pouech, que va trobar ossos humans. A principis del segle XX, va ser excavat de nou pel mossèn Breuil, que va trobar més ossos. No tenim clar a quina de les dues excavacions (o bé a les dues) es van trobar peces de sílex, que van permetre datar el megàlit a l'edat de Bronze (vers, el 1800 - 800 a.n.e.). També es van trobar restes que permeten confirmar la seva reutilització a l'època gal·lo-romana.

Una vegada visitat el megàlit, ens vam intentar acostar al dolmen de Brillaud, a només 3.5 quilòmetres, però havíem de recòrrer els últims 1.3 a peu i començava a ploure, així que el vam deixar per a un altre moment, pensant que podríem intentar-ho de nou abans de marxar... no va ser així.

Bé, no ens resistim a marxar sense veure més dòlmens de la zona i a prop n'hi ha un al que arribes en cotxe, així que anem directes cap a ell! Una vegada més, desfem el camí i anem a Le Mas d'Azil i ara tornem a passar per dins de la gruta tot seguint la D-119. Poc després, passem pel poble de Maury i després girem a la dreta cap a Camarade per la D-15. Passant de llarg el desviament cap a aquesta població, 1 quilòmetre després trobem a la dreta el desviament cap al dolmen de Couminge. Deixem el cotxe 750 metre més endavant i seguim a peu 150 metres per la pista de l'esquerra. Just després de passar la segona casa que trobem, girem a la dreta i caminem uns 35 metres per a trobar el dolmen de Commenge o Couminge com deia el cartell anterior.

Mesura uns 2 metres d'alçada, mentre que la seva llosa de coberta fa 3.00 per 2.50 metres. Aquesta descansa sobre dues lloses verticals.

El 1989 va ser restaurat per A. Alteirac amb l'ajut dels bombers de Pamiers quan es trobava en un estat ruïnós després de ser gairebé destruït durant els anys 1930s.

Tot i que ara ja torna a fer sol, com a banda del dolmen de Brillaud ens en faltem més per la zona, recollim per avui i anem cap a l'allotjament, que els nens (i els grans) s'han guanyat una estoneta de relax i un banyet a la piscina.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova del Mas d'Azil: 31T 366025 4769671

Peyré: 31T 368878 4772081

Coudère o Goudère: 31T 371050 4770905

Cap del Pouech: 31T 365494 4771029

Commenge: 31T 360719 4772494

Megàlits al districte de Foix I

Primera visita megalítica a aquest departament francès. Nosaltres, que veníem del departament de Pyrénées Orientales tirem direcció Andorra, però no hi entrem ens desviem poc abans d'entrar al principat, vers la nostra dreta direcció Foix, per la N-20.

Arribarem a Foix, un cop vistos els megàlits... Foix es parada obligada per ma família, ja que som descendents de Caterina de Foix, per part de la meva àvia materna.

El primer que veurem és el menhir de Savignac, al poble que li dona nom. Hi arribarem a ell seguint la N-20 fins poc després del quilòmetre 77 on girarem a la nostra dreta per un desviament, al poc de anar per ella toparem amb una rotonda, en la que prendrem la primera sortida, rodant ara per la Route d'Espagne que seguirem 1.1 quilòmetres, lloc on girarem a la dreta pel carrer Quartier du Couzillou. Als pocs metres ens trobarem que sóm a una zona de aparcament amb un parc infantil a la dreta, aquí aturem el cotxe. A l'alçada de la fí del parc infantil, i a l'altre banda del carrer, trobarem el roc.

Aquest menhir no es localitza al lloc on va ser plantat, ja, que segons hem sabut, es trobà ben a prop de la N-20, i, a diferència de la gran majoria de menhirs que no tenen restes associades, a aquest s'hi va trobar una destral de pedra polida. Sembla més aviat petit, però segons els estudis arqueològics als que hem pogut accedir amida un total de 1,75 metres i consta d'un ample d'entre 75 i 80 centímetres.

Cristianitzat i florejat, ara es localitza en aquest aparcament-plaça del poble de Savignac-les-Ormeaux.

Després de jugar una estona al parc amb els nens, ens disposem a veure el primer sepulcre del dia el de la Cabane de Roland. Per arribar-hi, tornem cap a la Route d'Espagne i la seguim vers la nostra dreta, seguint la mateixa direcció que abans. Als 750 metres, girem a l'esquerra seguint la D-44 que passa sota les vies del tren i la seguim 6.1 quilòmetres, lloc on trobem una pista sorrenca que surt a la nostra dreta. En aquest punt deixem el cotxe. A peu, seguim per la pista sorrenca fins a topar-nos amb una porta metàl·lica que ens barra l'accés a una casa... davant d'aquesta porta, girem cap a la esquerra, i veurem, muntanya amunt i enganxat al filat de la casa un corriolet, que ens durà en uns deu metres al sepulcre de la Cabane de Roland.

Fou descobert casualment l'any 1909 per Hippolyte Marcailhou d'Aymeric, que creiem era un escriptor de la contrada, a una de les seves excursions.

El sepulcre de la Cabane de Roland, o de Tignac, també és conegut com a Sizet, que és la barriada de Tignac on es troba. Es tracta d'un dolmen simple, fet de gneis, i que conserva una alçada de 1.10 metres, amb una coberta que mesura 2.10 metres de longitud per 1.90 metres d'amplada.

El sepulcre, es localitza a 1090 metres d'alçada; normalment no mencionem res de l'alçada del megàlits, però sobre aquest si que ho fem, ja que, aprofitant l'avinentesa, hem trobat un estudi que col·loca els alts megàlits dels Pirineus dins d'una ocupació estacional al Neolític. Aquest estudi inclou jaciments megalítics tant de la banda catalana, com de la banda francesa dels Pirineus. Mencionem aquest estudi, perquè no ens consta cap tipus d'excavació arqueològica que ajudi a col·locar-lo temporalment, pel que podria restar sense investigar.

D'aquí, ens dirigim més al nord, anem a visitar el sepulcre de La Peyrogall o d'Amplaing. per arribar al últim megàlit del dia. Tornem a la N-20 i la seguim en la direcció que portàvem abans tot creuant el nucli de Tarascon i seguim rectes fins a la sortida 14, que va direcció Mèrcus, Arignac i Amplaing.

Just sortir, ens trobem una rotonda, en la que seguim la marxa per la primera sortida, emprenent la N-20A, que passa per un pont la N-20. Tot just creuada, trobem una nova rotonda, on la primera sortida et retorna a la N-20 en direcció contrària... nosaltres agafem la segona, direcció Amplaing i Foix per la D-8. Havent passat el desviament a la coneguda cova amb pintures rupestres de Niaux, aquesta entra al nucli de cases del que suposem és una barriada de Mèrcus i, en pocs minuts, emprenem el primer carrer cap a l'esquerra. Als 40 metres, tornem a virar a l'esquerra prenent la Chemin du Communal. Uns 250 metres més tard, deixem aquesta seguint un desviament a l'esquerra, que en 125 metres ens aproparà al megàlit.

D'aquest megàlit en sabem ben poc, només les seves dimensions i que quan el van trobar no tenia restes de túmul

Buscant informació del sepulcre, hem trobat, com ja ens imaginavem, que aquest ha estat replantat en aquest camp. Va ser retirat del seu lloc original l'octubre de l'any 1991, per l'adequació de la carretera 8, a la ciutat d'Amplaing. No ens queda clar si el volen tornar a posar al seu lloc d'origen, però podria ser que algun dia ho fessin, ni si aquest és l'original... per les fotografies antigues ens sembla que és més gran... sense opinar sobre els rocs.

https://www.megalithic.co.uk/article.php?sid=9578

Les dimensions de la llosa de coberta són 2.10 de llargada per 1.60 metres d'amplada, i reposa en dos pilars de 0.80 metres d'alçada.

Amb aquest, donem el dia megalític per acabat i anem vers l'allotjament passant per Foix,  demà més.

Coordenades:

Menhir de Savignac : UTM(ETRS89): 31T, 403299, 4731378

Cabane de Roland: UTM(ETRS89): 31T, 400907, 4733949

La Peyrogall o d'Amplaing: UTM(ETRS89): 31T, 387175, 4748917

Dòlmens i inscultures al districte de Prades XII

Aquest 2019, les vacances han trigat en arribar perquè amb el canvi de pis que vam fer a finals de juliol, ens hem passat el mes d'agost ubicant-nos al nou domicili mentre treballàvem. Però, a la fi, comencem vacances. Com no disposem de gaire pressupost, hem preparat un recorregut per l'Alta Cerdanya, Ariège, l'Alt Urgell i la Noguera fent servir caixes regal (sempre ens cauen per Reis i en teníem un parell per gastar) i acabant a l'alberg de la Guàrdia de Noguera aprofitant el programa Vacances en família.

Doncs bé, començant per l'Alta Cerdanya, ens desplacem al poble de Vallcebollère (Vallcebollera en català) per anar a veure el dolmen compost de la Jaça Gran i els gravats que l'envolten. Ens dirigim a aquesta població per la D30 i, uns 40 metres abans del punt quilomètric 14, prenem la pista que surt a la nostra esquerra cap a la Gite Panda (hem de parar atenció per a no passar-nos). La seguim amb precaució durant uns 3400 metres i deixem el cotxe a una zona ampla per a finalitzar el recorregut a peu enfilant-nos cap el cim de la muntanya per un camí poc definit (però com no hi ha gaire vegetació alta, no cal seguir-lo sí o sí, però recomanem dur GPS per a no desviar-nos de l'objectiu). Una vegada a la plana, a gairebé 1900 metres d'altitud, trobarem diversos conjunts rocosos amb gravats, una cabana de pastors abandonada, cavalls pastant i gaudint de les vistes, i el dolmen compost de la Jassa Gran.

El conjunt descobert per Pierre Campmajo el 1986 és un túmul de 15 metres de diàmetre, on es poden veure dues tombes fetes amb pissarra. A la foto inferior, la tomba I es troba en primer terme, mentre que es veuen a la seva esquerra un parell de lloses de la segona cambra.

El primer sepulcre es troba al centre del túmul. Té una cambra formada per cinc lloses amb unes dimensions de 2 metres de llarg per 1 d'ample. No es conserva la coberta, però poden veure's múltiples lloses al seu voltant que se suposa que cobrien el sepulcre.

La segona tomba es troba a la banda oest del túmul i està formada per una llosa a cada banda més una altra que fa de capçalera. La cambra és quadrada i fa 1 metre de costat.

No s'hi han realitzat excavacions, pel que no es pot datar amb certesa. La similitud dels sepulcres amb les cistes de Lo Pou i El Molí d'Eina fan aventurar-nos a dir que pertany a finals del tercer mil·lenni.

Tot seguit, anem a per les inscultures. En trobarem allà on el nostre criteri d'arqueòlegs ens digui... vull dir, que allà on hi ha un parell de roques amb pintes de tenir gravats, en trobarem. Nosaltres no les vam veure totes perquè es començava a fer tard per a dinar a terres franceses, però en vam fer un bon tastet. Si volem anar a preu fet, recomanable 100% dur GPS.

Per arribar a la que nosaltres hem considerat com a pedra I (o més aviat, conjunt de pedres gravades I), hem d'anar uns 40 metres cap a l'est.

El conjunt està format per dues roques en dos nivells amb cassoletes de diferents mides. La de més a l'esquerra té diverses cassoletes aïllades i una d'allargada ben fonda.

La de la dreta conté un mínim de dues cassoletes força profundes.

La nostra pedra II es troba a pocs metres cap el nord.

Si ens posem d'esquenes a aquests cavalls, la pedra que ens ocupa es troba just a continuació de la que sobresurt... és a dir, la que queda en primer terme.

Té un mínim de tres cassoletes prou visibles.

La pedra IV es troba just al costat est de la I i només té una cassoleta aïllada.

Finalment, la pedra III és, per a nosaltres, la més allunyada, i es troba a uns 125 metres de la primera. És la que costa més de veure, però es pot intuir una cassoleta aïllada molt a prop del centre de la imatge, un pèl a l'esquerra, i una altra de possible al primer quart vertical de la foto, força centrada.

Vist el curiós dolmen compost i els gravats que l'envolten (que, de ben segur, n'hi ha més), donem la visita per acabada. 

Coordenades:

Jassa Gran I: UTM(ETRS89): 31T, 419972, 4694615

Jassa Gran II: UTM(ETRS89): 31T, 419966, 4694615

Inscultures de Jassa Gran I: UTM(ETRS89): 31T, 420042, 4694600

Inscultures de Jassa Gran II: UTM(ETRS89): 31T, 420034, 4694618

Inscultures de Jassa Gran III: UTM(ETRS89): 31T, 420125, 4694558

Inscultures de Jassa Gran IV: UTM(ETRS89): 31T, 420048, 4694599

Poblat a Bolvir de Cerdanya

Aprofitant el confinament, ens dediquem a la mida del possible i sempre que l'Ànnia i l'Arnau ens deixen (o sigui quan dormen), a posar a dia el blog... Que com tampoc sortim, està resultant prou fructífer.

Avui penjaré una altra entrada de poblats, que aquestes, ara que tenim més temps, les intentem fer amb una mica de cara i ulls, arqueològicament i històricament parlant, tot i que també és més temps de dedicació. Quan tinguem més temps, anirem actualitzant antigues entrades d'aquests jaciments, dels que hi ha força informació, ja que la majoria són bastant més moderns que el nostre amfitrió, el megalitisme.

Visitem el poblat de l'edat del Bronze del Castellot, a Bolvir de Cerdanya. De fet, se'l coneix popularment com el Castellot de Bolvir. El poblat és situat uns trenta metres per sobre dels torrents que delimiten l'espai, d'uns 6000 metres². D'aquests, s'ha excavat una quarta part, pel que encara queda prou espai d'investigació. Fou descobert per l'estudiós francès Claude Saurel el 1990, trobant a superfície diversos materials antics. El 1991, l'historiador Oriol Olestí amb l'arqueòleg Oriol Mercadal executaren 4 sondeigs a l'actual jaciment. Amb ells, es localitzaren una sitja i diversos murs, que determinen la seva utilització a l'era ibero-romana.

Lloc web: https://www.researchgate.net/figure/Figura-2-Imagen-aerea-del-Castellot-de-Bolvir_fig1_325521335

Tot i això, el jaciment no s'excavà formalment fins l'any 2006, per part de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Museu Cerdà i un grapat d'arqueòlegs professionals, sota la direcció del mateix Dr. Oriol Olestí. Però aquí no s'acaba tot, ja que al 2015, Bartomeu Baqué, alcalde de Bolvir, i Ferran Sancho, rector de la UAB, signen un conveni per a la formació de futurs arqueòlegs, així, esdevé el Campus Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona, que és el que l'excava a dia d'avui, amb estudiants de la UAB, conjuntament amb d'altres universitats catalanes, espanyoles i europees, i amb el suport de diversos arqueòlegs professionals.

Extret de Google maps

Veient la imatge de dalt i tenint en compte el típic estil ovalat dels poblats ibers... com deuria de ser si mantingués aquesta forma??? No us encaparreu, no la té, jejeje.

A dia d'avui, hi ha identificades quatre etapes d'ocupació, essent la primera, la més desconeguda, del Bronze Final o inicis del Ferro. D'aquesta era, només s'han trobat algunes foses que han donat a llum restes ceràmiques amb decoració mailhaciana. Es descriuen, d'una d'aquestes foses, unes restes que, un cop passades per C14, van atorgar una cronologia al jaciment de vers el 796-416 a.n.e.

Amb tant poca cosa, només es pot assegurar l'ocupació del poblat, i una possible contínua ocupació fins al període iber.

A principis del segle IV a.n.e., comença la fase ibera del poblat, en concret la dels ceretans, que són els ibers de la contrada, amb la construcció d'un "oppidum" en barrera de 0.6 hectàrees.

Planta del jaciment a aquesta era, segons Tribuna d'Arqueologia

Podem dir del poblat que estava protegit per la muralla i un fossat davanter, i constava d'un urbanisme radial a l'interior. Pel que sabem, aquesta estructura es va mantenir fins a l'ocupació d'era republicana del poblat. D'aquest urbanisme, es documenten 15 estances i un sitjar, pel que fent càlculs de la zona ocupada, es determinen unes 40 estances a tot el jaciment, número de cases que ajuda a afirmar una demografia d'entre 160 i 200 habitants, pel que seria el poblat ceretà més important conegut a dia d'avui.

Defensivament parlant, com hem dit abans, és un poblat fortificat d'estil barrera, on la muralla només protegeix la part accessible al poblat, la resta és prou inaccessible degut als forts pendents que voregen el turó. Aquesta muralla fa entre 1,6 i 1,7 metres d'amplada i conserva una alçada màxima d'1.0 metre i una longitud de 80 metres, construïda a partir de grans rocs de pedra calcària, i omplerta interiorment amb pedres i terra.

Pel que es diu a l'estudi, també tenia una torre defensiva a la part exterior enganxada al mur i a poca distància de l'entrada al poblat, aquest de 2.1 metres d'amplada.

Lloc web: https://www.researchgate.net/figure/Figura-4-La-muralla-del-Castellot-en-el-momento-de-su-excavacion_fig2_325521335

El sistema defensiu era completat per un fossat en V d'entre 8 i 10 metres d'amplada, i una fondària mínima de 2 metres. Acostumats a veure grans sistemes defensius, aquest no ens va semblar gran cosa, tot i que el fossat ens va semblar prou contundent. Però, pel que hem trobat, els poblats ceretans no tenien sistema defensiu, pel que aquest seria el més protegit de tot ells.

Les estances excavades a dia d'avui determinen dues barriades, la de llevant i el barri meridional del poblat. L'últim seria, molt probablement, el de més categoria social, ja que les cases fan entre 65 i 75 metres² i les del barri de llevant fan entre 35 i 45 metres².

Per últim parlarem de les sitges situades a la banda de ponent del poblat. Se'n documenten 10 a dia d'avui, de diferent morfologia i capacitat d'emmagatzematge, que varia entre 2000 i 8000 litres. Cronològicament, se situen entre el segle III i mitjans del segle II a.n.e., quan l'espai d'emmagatzematge soterrat fou abandonat.

També hem trobat documentat un pou-cisterna de 10 metres de fondària... nosaltres no el vam veure, no sé si ens el vam saltar o és que l'han tapat... però revisant fotos hem vist que vam fer aquesta...

...que podria ser, però no ho sabem, no hi havia cap tipus d'informació gràfica in situ. Les troballes recuperades al jaciment bàsicament són restes ceràmiques, de les que un 95% seria ceràmica a mà...

Extret de Ruta del Ibers

...i el 5 % restant seria ceràmica ibera a torn. Però també s'hi ha recuperat algun fragment ceràmic ilerget...

Gerra de vernís vermell ilerget, segle III-II a.n.e.

...produccions occidentals i algun de ceràmica àtica.

Fragment de copa àtica provinent de Grècia, segle IV a.n.e.

Al segle II a.n.e., arriben els romans al Castellot. Segons les excavacions produïdes, s'hi instal·len sense cap guerra pel mig, ni destrucció del jaciment, fet que fa pensar que el més probable és que els habitants ibers que hi vivien ho seguiren fent, però sota dominis romans.

El poblat va patir grans canvis, transformant l'estil residencial ceretà per un seguit d'estances polifuncionals de grans dimensions, algunes de fins a 200 metres². L'antiga porta de llevant va ser anul·lada, i se'n va crear una nova porta d'accés, aquesta prou monumental, flanquejada per dues torres defensives, de base quadrada de 5.9 metres, i un cos de guàrdia de 8.9 metres de llargada, dividit en dues estances. Per acabar amb el sistema defensiu de l'oppidum, es varen construir dues torres defensives més als extrems del mur. Cal dir, però, que totes les modificacions efectuades són d'estil clarament romà, però sota les tècniques i materials ceretans. Segons es documenta, l'antic poblat ceretà, ara oppidum, perdurà fins a l'última fase del segle I a.n.e. Segons Tribuna d'Arqueologia vers el 39 a.n.e., coincidint amb el final de la revolta ceretana, i més veient que tot fa pensar que l'abandonament del poblat fou pacífic.

Planta del jaciment a aquesta era, segons Tribuna d'Arqueologia

Potser, el més sobtat dels estudis i la corresponent excavació és que una de les estances, que fou considerada en principi com a taller metal·lúrgic, és segons investigacions que es van fer a posteriori, en més en profunditat, diuen que és un taller sí, però un de prou inesperat... ja que a l'estudi es van identificar restes d'or i plata, pel que aquesta estança passa a ser considerada com a taller d'un orfebre, no pas metal·lúrgic. Hem de pensar que és l'únic poblat d'era iberoromana descobert on es treballés l'or. De fet, es documenta en fonts d'aquesta era i també de la islàmica que el Segre és un riu aurífer. Es documenten d'aquesta estança, diverses restes, la més significativa d'elles una arracada d'or...

Arracada d'or, imatge extreta del web http://www.recercacerdanya.org/

...sense menysprear un ganivet de ferro, el mànec d'un simpulum i una destral petita de doble fulla.

Manec de simpulum (culletot de bronze), segle II-I a.n.e.

També s'hi van trobar dues peces gravades d'un joc típic romà, fet que fa pensar als arqueòlegs que al jaciment hi devia viure alguna família romana.

Parlant de restes, la ceràmica segueix sent el més quantiós, sobretot la ceràmica a mà, tot i que ara minva fins al 75%, amb l'augment de la ceràmica a torn i importada que puja fins al 25%.

Fragment de plat provinent de Nàpols, segle III a.n.e.

Calat provinent d'Empúries, segle II a.n.e.

Tot i que el més quantiós d'aquest últim percentatge segueix sent la ceràmica ibera. Seguit per la ceràmica importada, Campaniana A i B, i àmfores itàliques i greco-itàliques.

Fragment de fons de plat en ceràmica campaniana, segle II-I a.n.e.

A banda de les ceràmiques i algun material metal·lúrgic, també s'hi han recuperat dues denes de pasta vítria.

Denes de collaret de pasta vítria, segle I a.n.e.

I aquesta planxa de pedra gravada.

De fet, d'aquestes en tenim constància, com a mínim d'una més, que segons hem pogut saber és d'era ibera i un taulell de joc romà, del que no sabem si és el corresponent a les peces citades anteriorment. La següent fase d'ocupació, l'última, és ja a l'era medieval, entre els segles X i XII, on s'hi va construir una vila fortificada, amb muralla i torres defensives, ocupant un espai d'uns 5400 metres².

Planta de jaciment a aquesta era, segons Tribuna d'Arqueologia

Hem inserit la planta del jaciment en aquesta era, tot i que no ens endinsarem en el seu estudi. Acabem la visita al centre d'interpretació, on vam poder fer les fotos que hem inserit de les restes arqueològiques retrobades al poblat. Sincerament val molt la pena, hi tornarem d'aquí uns anys, quan segur que hauran excavat la totalitat, o gran part del cim del turó.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Castellot: 31T 408345 4696736

Poblat a Alcanar

Al dia següent dels poblats de Castelló, en visitarem un més, molt proper a a la zona del Baix Maestrat on vam ser ahir, en concret a terres del Montsià, al terme municipal d'Alcanar.

El trobarem sortint d'Alcanar per la TP-3318 en direcció nord. Anirem rectes per ella i, a  uns 1.9 quilòmetres d'haver deixat Alcanar a la nostra esquena, divisarem un desviament a la dreta, on, si ens hi fixem bé, podrem veure una petita capella tot just passar aquest desviament, és la Capelleta del Remei. Girarem per aquesta sortida seguint uns 600 metres més, trobant a l'esquerra l'ermita del Remei. Allà aturem el cotxe a l'ombra dels frondosos arbres. A peu, seguim pel camí marcat tot veient les oliveres mil·lenàries que hi ha, fins a arribar al tancat del poblat. Les visites del poblat són guiades, a mòdic preu de tres euros (crec recordar), i van fent-ne durant tot el matí.

El poblat de la Moleta del Remei és molt semblant, per no dir idèntic, temporalment parlant, als de la contrada, segle VII – II a.n.e. Tot i que resta molt destruït pels treballs agrícoles, que ha rebut la zona, i segons les excavacions arqueològiques, estem davant d'un important poblat de la primera Edat del Ferro (mitjans del segle VII a.n.e.).

La fi d'aquesta etapa d'ocupació és deguda, segons els arqueòlegs, a causa d'un atac extern. De fet, els poblats propers van patir, igual que la Moleta, un abandonament sobtat a la mateixa era, vers el 600 a.n.e. Durant 150 anys, va restar deshabitat, fins que va ser ocupat per la societat ibera, que el va mantenir ocupat fins al seu abandonament durant el segle II a.n.e. Es diu que és l'únic poblat iber de la banda sud catalana que ha estat ininterrompudament habitat.

Aquesta és la imatge del poblat de la Moleta del Remei feta amb un dron. Cal dir, que aquest sí que es troba a la ubicació habitual dels poblats d'aquesta era (dono fe). En aquesta zona i en època ibera,era habitat per la tribu dels Ilercavons, però cal recordar que són els segons amos del poblat... els primers, una tribu de l'Edat del Ferro.

Extret del web de la Universitat de Barcelona

Cercant per internet, hem trobat aquesta idealització del poblat a l'Edat del Ferro, com a mínim és molt curiosa. És produïda pel Grup de Recerca Arqueològica de la Protohistòria, de la Universitat de Barcelona. La teòrica fisonomia del poblat no deu d'anar gaire desencaminada, ja que ells mateixos el van excavar des del 1985 al 1997.

Extret del GRAP, del web de la Universitat de Barcelona

Encara ens queda més clara la hipòtesi constructiva del nucli, veient la planta de les restes sorgides a l'excavació.

Extret de les guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Pel que la planta idealitzada, recordem de l'Edat del Ferro, seria així.

Extret del GRAP, del web de la Universitat de Barcelona

Defensivament parlant, a l'Edat del Ferro, es basava en una imponent muralla de 2 metres de gruix de mitjana.

Comencem la visita al poblat tot endinsant-nos a ell per l'entrada del nucli de l'Edat del Ferro... de fet, sempre s'ha entrat per aquí tot i que ha rebut actualitzacions a l'era ibera.

Entrada al poblat des del segle VII al II a.n.e.

Aquest primers constructors van escollir aquest turó situat prop de la costa, que actualment es troba a 3,8 quilòmetres, vers aproximadament mitjans del segle VII a.n.e., i en van construir aquest hàbitat de planta ovalada d'uns 2800 metres². Es contempla una lleugera diferència dels poblats d'aquesta edat, que, per norma, eren bastits amb una plaça central on desembocaven totes les cases... és una construcció en forma d'espiral segons el GRAP. Sembla prou clara la intenció de construir un poblat de grans dimensions. De fet, com es veu a la planta de les restes de l'excavació, aparegueren bases de murs de cases a la primera terrassa que fa el turó.

Les estances d'aquesta era són de planta rectangular, de mitjana de 21 metres², quasi totes de 3 x 7 metres, sense compartiments i amb una llar de foc al bell mig. Algunes d'aquestes estances van ser utilitzades puntualment com a estables, tallers metal·lúrgics, etc.

Les primeres campanyes d'excavació foren vers l'any 1961 per part del Museu Arqueològic de Barcelona, que actualment és el de Catalunya, sota la direcció d'Eduard Ripoll i Perelló, director del Museu i deixeble de Lluís Pericot. El 1985, es va tornar a excavar, aquest cop sota la coordinació del GRAP de la Universitat de Barcelona. Ells van fer efectives 13 campanyes d'excavació arqueològica, que comprenen el 75% del poblat.

De l'Edat del Ferro, es documenten un total de 41 estances, amb l'únic sistema defensiu de la muralla. A l'excavació, es va trobar divers material ceràmic a mà, alguns dels fragments amb decoració de cordons digitalitzats i mugrons, diverses restes de ceràmica fenícia "arcaica", morters i trípodes.

Entrem a la fase ibera, però de fet, el poblat no va variar la seva estructura bàsica en tota la seva vida, però com hem repetit diverses vegades, s'hi van afegir algunes estructures i el creixement del poblat és prou obvi.

Extret de les guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Hem trobat aquesta idealització d'època ibera, que té bastant bona pinta. El poblat hauria rebut algunes modificacions en les dues etapes iberes en les que el poblat es va mantenir ocupat, com la construcció de la torre defensiva de base quadrangular, pel que la seva entrada quedaria prou més ampla, diverses estances més, magatzems, estructures defensives, etc.

Ara inserim una planimetria de les restes iberes per fer visible l'aprofitament de les restes del Ferro.

Extret del GRAP, del web de la Universitat de Barcelona

En aquesta nova fase d'ocupació, les grans estances del Ferro es van compartimentar, però es va mantenir, refent a trossos, la muralla exterior. Tot i que segons hem pogut saber, el vistós sistema defensiu no tenia una finalitat militar, sinó que eren elements de prestigi per indicar el nivell social dels seus habitants, que es calcula que deurien ser entre 300 - 400 persones.

El que ens va sorprendre més de la visita en la que veus in situ les restes iberes, van ser aquestes estranyes estructures, que més tard vam saber que eren graners, segons en Paco, el guia de la visita.

Cercant informació, podem afirmar el que ens va dir. Són espais que eren utilitzats per l'emmagatzematge de gra en elevació, i així evitar la humitat provinent de terra. Com els horrea que hi ha a Astúries i Galícia. D'aquest estil, només s'hi documenten 6 poblats més, 2 a Castelló, 2 a Alacant, 1 a Albacete i 1 a Narbonne (França). Es diu que aquests graners podrien contenir més de 15 tones d'aquest material. La majoria de poblats d'aquesta cultura utilitzaven altres estils d'emmagatzematge, així com les típiques sitges, emmagatzematges amb ventilació, etc. Per això ens va sobtar tant, no ho havíem vist mai.

Inserim la idealització de l'anomenat edifici singular I, segons el Museu d'Arqueologia de Catalunya. Ens sembla prou factible que utilitzessin aquest sistema, ja que pel que hem trobat, aquest tipus de magatzem en alçada, es documenta ja al mil·leni VII a.n.e., però al Pròxim Orient, una societat prou més avançada que la nostra.

Extret de les guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Això quadraria bastant amb el fet de que, segons les arqueòlegs, estem parlant del poblat amb la gent més distingida de la tribu dels Ilercavons. S'ha arribat a aquesta conclusió  segons les restes recuperades d'aquesta era i també pel fet, com hem dit abans, de que el poblat va estar ocupat ininterrompudament durant tota l'etapa ibera.

A l'era ibera, es documenta un total de 66 estances entre zones de pas, estructures defensives, habitatges, etc. en els 4000 metres² que abraça ara el poblat. També hem trobat que a tres dels edificis del nucli, s'hi han trobat enterraments “infantils”... fet prou típic en els poblats ibers.

Les restes arqueològiques que es documenten a l'Iber ple demostren que minva considerablement la importació que hi havia al Ferro, tot i que les que hi ha segueixen sent de luxe, la majoria són articles grecs (ceràmica àtica de vernís negre i figures roges i d'altres elements). Aquestes restes demostren que els ibers d'aquest poblat mantenien una propera relació comercial amb els grecs establerts a Empúries. També d'aquesta primera etapa ibera s'evidencien contactes comercials amb els Púnics, sobretot amb Eivissa. Les restes ceràmiques gregues són les més antigues, de cap el 450 a.n.e.

A l'Iber final, encara arriben menys productes d'importació. Al segle III, quasi tot el mercat exterior, de luxe això sí, es redueix a importacions des del Golf de Lleó. Al segle següent, arriben sobretot des d'Itàlia (ceràmica campaniforme).

Totes les restes recuperades són exposades, en petita quantitat, al Museu de les Terres de l'Ebre i a la Casa O'Connor d'Alcanar, on tenen la majoria d'elles.

Durant aquest segle, la quantitat de població va minvant fins a la desaparició.

Ara ja donem per acabada l'excursió de cap de setmana. Fem un mos al bar de l'ermita i tornem cap a casa, que ja tenim ganes de descansar.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Moleta del Remei: 31T 286781 4492733