Megàlits al districte de Quimper I

Primer dia pel departament de Finistère en francès o bé de Penn ar Bed si parlem en bretó, i ens dirigim a la zona de Plomeur (francès) o bé Ploveur (bretó). És un petit llogaret d'uns 3000 habitants, però aquest poble és conegut perquè fou el primer en donar l'educació primària bilingüe; l'any 2007 es va inscriure quasi un 30% de l'alumnat a primària bilingüe, francès i bretó. Penso que no s'hauria de perdre cap idioma, al final, l'idioma acaba sent una cosa d'arrels de cada lloc.

Bé, enfocat al què ens dediquem nosaltres, és un lloc impressionant, com tota la Bretagne, ple de megàlits espectaculars... avui veiem un total de 21, començant pel sepulcre de Menez Landu o Taol-Vaen, que es troba just al costat de la carretera D-785, pujant a peu a un desbrossat que hi ha davant de la creperia del mateix nom que el sepulcre, aproximadament un quilòmetre després de passar el poble.

Es tracta de les restes d'un dolmen simple, que segons informacions genèriques d'aquest estil a Bretagne, es deuria bastir entre el 4500 i el 4000 a.n.e., a plena era neolítica. Diem genèrica perquè, de fet, oficialment no es diu gaire d'aquest, i hem trobat algun comentari de que no és un dolmen real. Però cal dir que està documentat com a sepulcre a molts webs francesos, que no donen gens d'informació, el donarem com a bo amb reticències. Té l'aparença d'un dolmen simple, però també podria ser la part final d'un antic dolmen de corredor o una galeria coberta.

Les reticències que dèiem s'han acabat quan hem llegit que, a inicis del segle XX, l'arqueòleg Paul du Châtellie va recuperar diverses restes, entre elles una làmina de sílex (cal dir que en Châtellie, és el Bosch Gimpera en versió bretona). I als anys 80, amb la construcció de la immediata carretera, van sorgir carbons, pedres cremades i fragments ceràmics.

Tornem al cotxe i anem a visitar el proper dolmen de Lestrigiou o Lestrigniou, que es troba a només 800 metres en línia recta. Seguim per la D-785 uns 850 metres i girem a la dreta, on, en uns 40 metres, trobarem a la nostra esquerra el monument, de fet, quasi queda tallat per aquest carrer que hem pres.

És una galeria coberta de 12 metres de llarg, entrada lateral i amb una cambra que segurament havia estat més gran, però ara mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample. Va ser excavada el 1876, recuperant-se quatre recipients ceràmics d'estil Kerigou, una fulla de sílex dues destrals de granit negre, penjolls i un protector de canell de pedra per a un arquer. En no haver cap datació ràdio-carbònica, podem dir que el seu bastiment és el propi de les galeries cobertes bretones, vers l'era neolítica, entre 3800-3000 a.n.e.

Després de veure el dolmen, seguim a peu pel mateix carreró, que, als pocs metres, es torna un camí de terra que seguirem uns metres més, fins que veiem, a la dreta del camí, unes lloses mig amagades per la vegetació. Això és el que queda de l'alineament de Lestrigiou en èpoques amb vegetació alta.

Aquest alineament, conegut també com La Madeleine, costa de veure a dia d'avui, sobretot si no saps on es troba, ja que el que queda d'ell resta prou deteriorat. A principis del segle XIX, encara es podien comptar més de 600 menhirs repartits en quatre fileres d'una longitud aproximada d'1 quilòmetre. Cap el 1885, només en romanien uns 200 i, a dia d'avui, només en resten una cinquantena molt disseminats per la zona i, com es veu a la foto, alguns d'ells força ocults per la vegetació. El 1920, Daryl Forde explicava el conjunt com un alineament que finalitzava en un cròmlec, avui imperceptible.

Com a última dada, podem dir que els alineaments bretons són datables amb anterioritat a les galeries, coetanis amb els dòlmens simples o inclús anteriors. Els arqueòlegs experts en aquesta contrada els posicionen temporalment, i de forma general, vers el 5000-4000 a.n.e., entre el Neolític antic i primera part del mitjà bretó.

Tornem al cotxe i ens dirigim al dolmen de Penkêr ar Bloaz. Passem de llarg la D-785 i seguim fins a trobar la D-53, que prenem cap a l'esquerra en direcció a Pendreff. Agafem el tercer camí a l'esquerra, que indica dolmen a 60 metres, i el trobem al poc entre la vegetació.

Segons hem pogut saber, és una cambra simple que fou bastida entre el 4500 i el 3800 a.n.e. El que realment ens sobta és que, segons en Châtellie, antigament es podia observar un túmul ovalat de 50 metres de llarg per 20 d'ample i 4 metres d'alçada. Ens sembla una obra tumular molt gran per un dolmen simple. D'altra banda, podem dir que la capçalera del sepulcre és construïda a raó d'un mur de pedra en sec, i que la coberta amida 3.40 metres de llarg per 2.80 metres d'ample i 0.40 metres de gruix. Cal dir també que és monument nacional des de 1924.

Segons ell també, a l'excavació va sorgir divers material ceràmic corresponent a tres vasos, esclats i una punta de sílex, un penjoll d'oligist, diverses restes òssies de cavall, i cendres i carbons de fusta.

Després d'intentar veure l'alineament de menhirs de Pendreff, però no ser capaços de trobar l'entrada, anem a visitar el magnífic dolmen de Kerugou. Seguint el mapa, podeu pensar que no portàvem la ruta gaire ben feta i estaríeu encertant de ple, però com el dia amenaçava pluja, anàvem improvisant. Bé, la manera més fàcil és fer mitja volta i prendre ara la segona pista de la dreta, que duu a Menez Landu. Sense desviar-nos arribem a la D-785, que agafem cap a la dreta i girem a la primera a l'esquerra. Quan aquesta pista s'acaba, agafem a la dreta i de nou la primera a l'esquerra. Seguirem rectes sense desviar-nos a les interseccions fins que veiem a la nostra esquerra la galeria coberta en T de Kerugou, que disposa de senyalització i plafó informatiu.

Tot i que només conserva una llosa de coberta trencada, es poden identificar perfectament dues cambres laterals d'uns 2 metres quadrats cadascuna. El passadís mesura uns 6 metres de longitud i encara es pot observar part del túmul de 30 metres de diàmetre i prop de 3 d'alçada.

Durant l'excavació del 1877, es van trobar indicis de terra enllosat, a més de material lític, com són diverses destrals i trossets de sílex. Tot i això, el més important va ser la troballa d'una gran quantitat de ceràmica: bols de fons rodó sense decorar, gots carenats decorats i altres atuells de base plana. En conjunt, aquesta ceràmica s'ha denominat Kerugou en honor al dolmen on es va trobar. Pot trobar-se ceràmica d'aquest tipus per tot el sud de Bretanya.

Podem dir que, per les restes documentades, el magnífic sepulcre de corredor fou bastit durant el Neolític, vers el 4200-3500 a.n.e.

Al costat dret del megàlit, vam trobar aquesta curiosa pedra arrodonida de la que no hem sabut trobar cap informació, només gent que es pregunta, com nosaltres, què caram deu ser.

Per acabar amb el poble de Plomeur, visitarem l'allargat megàlit de Presqu'île de la Torche, ubicat en un magnífic indret amb unes meravelloses vistes de la platja, on hi ha diverses desenes de surfistes, ballant sobre les onades. Arribar a aquesta península és molt fàcil, ja que és un lloc més que turístic. Des del dolmen de Kerugou, girem a l'esquerra quan el carrer s'acaba i seguim aquesta nova pista fins que mor a una rotonda, on trobem un cartell que ens indica que hem d'agafar la primera sortida. Sense deixar la carretera, arribem a l'aparcament de la Presqu'île de la Torche, on hi ha el dolmen que rep el nom. Tot i que fa mal dia, està ple de cotxes de surfistes i turistes, però tenim sort i trobem un forat. Ja a peu, continuem fins la punta de la península, on trobem el megàlit a la nostra dreta.

També anomenat Began Dorchenn, es tracta d'una galeria coberta transsepte amb cinc habitacions datada dins del Neolític mitjà, entre el 4500-4090 a.n.e. Segons els estudis, aquesta sepultura es va reutilitzar fent un dolmen de corredor amb passadís curt i cambra sub-octogonal, cap al 2884-2500 a.n.e. De fet, hom pot veure com el corredor canvia de direcció a la meitat, mostrant on era l'accés original del megàlit.

Pel que fa a les troballes, es van recuperar ossos humans i material divers del Neolític mitjà i final, com peces de sílex i fragments de ceràmica.

Cal dir que, a banda del megàlit, aquesta punta de terra és del tot interessant arqueològicament parlant ja que s'hi han trobat restes d'hàbitat de llarga durada del Mesolític final, entre el 8000 i el 5500 a.n.e. Després va tenir una clara utilització al Neolític, i es va tornar a utilitzar com a hàbitat esporàdic a l'Edat del Bronze.

Fem una pausa per dinar i tot seguit anem a Penmarch a visitar el curiós i bonic dolmen de Poulguen. Sortim de l'aparcament a la dreta i avancem uns 3300 metres per a gira a la dreta cap a Kerouze i empalmar posteriorment (i una vegada més) amb la D-785. Girem a la dreta i seguim 2.2 quilòmetres, on, a la rotonda, prenem la segona escapatòria, que indica Loctudy i altres destinacions. 1 quilòmetre després, girem a la dreta per la Route de Kerigou i avancem 1.3 quilòmetres per a girar, ara a l'esquerra. Poc després, trobem una petita rotonda i aquí prenem la segona sortida. Just passar la primera casa, ja veurem el túmul de Poulguen a la nostra esquerra.

Lamentablement, el seu estat no permet visitar el seu interior, ja que hi ha risc d'esfondrament. Es tracta d'un túmul que en el seu dia feia 40 metres de diàmetre i 8 d'alçada, que ha estat excavat en 4 ocasions. Pel que hem trobat, es tracta d'un sepulcre de corredor, segons fotografies que hem vist de l'interior, transsepte, amb un corredor d'accés del que es veuen algunes lloses, com es pot veure a la fotografia, que amidava 18 metres de llargada.

Segons la tipologia de megàlit, aquest va ser erigit vers el Neolític mitjà bretó, entre el 4500-3500 a.n.e.

Seguim la ruta visitant l'alineament de Kerharo. Per fer-ho, tornem a la zona de Plomeur i anem de nou com si volguéssim anar a la Presqu'île de la Torche, però ens desviem abans cap a Kerhado. Des de que prenem la carretera que porta a la Presqu'île de la Torche, fem uns 3100 metres i agafem la pista asfaltada de la nostra dreta que indica Kerharo i també Menhirs. Seguirem uns 800 metres i trobarem, enmig d'un prat, l'alineament a la nostra dreta.

Actualment, l'alineament visible consta de dos menhirs de dimensions desiguals. El més gran mesura 3.50 metres d'alçada per 2 d'amplada i 0.80 de gruix, mentre que el petit té una alçada de 1.40 metres, una amplada d'1 metre i 40 centímetres de gruix. Pel que hem pogut saber, aquests 2 mehirs tenen altres companys ja sigui dempeus o estintolats a terra, arribant a unes desenes de monòlits.

Els estudiosos no donen una data exacta d'aixecament, òbviament no es van aixecar tots de cop, pel que estimen entre el Neolític antic i el mitjà inicial, vers el 5000-4000 a.n.e.

Tot seguit, anem a Plobannalec a continuar amb la recerca. Comencem pel dolmen de Kervignon, que realment sembla que la llosa de coberta hagi de caure en qualsevol ventadeta que faci. Per arribar-hi, desfem el camí fins la D-785 i la prenem cap a la dreta. Poc després, agafem la primera pista asfaltada que surt a l'esquerra i empalma amb la D-57, on girem a la dreta. Seguim fins trobar una rotonda, on agafem la sortida cap a Plobannalec seguint la D-53. Un cop a aquest nucli, trobem una nova rotonda i prenem la primera sortida, cap a Lesconil per la D-102. Després d'uns 1300 metres, agafem el carrer que surt a la nostra dreta amb la indicació de dòlmens. En 240 metres, trobem una indicació a la nostra dreta cap al dolmen de Kervadol, però si mirem a la nostra esquerra veurem el curiós dolmen de Kervignon.

Mirant el sepulcre, un es pregunta... com collons s'aguanta la llosa de coberta? A la foto no es veu, però darrere de la llosa de la dreta, hi ha una altra llosa més petita on descansa la coberta. Com a curiositat, la coberta està fortament erosionada per la pluja, havent provocat uns reguerons en ella. Buscant informació sobre el sepulcre, hem trobat que els estudiosos diuen que el que resta del megàlit no és la cambra sinó un tros del seu corredor d'accés.

Segons Paul du Châtellie, aquest lloc era molt diferent de com és a dia d'avui. Ell el visitar cap a l'any 1880, i en documenta 4 grups diferents de monuments, alguns d'ells ja en estat ruïnós o destruïts. De fet, i potser el més transcendental a l'hora de donar una datació del jaciment, ell documenta un dolmen central amb diverses cambres laterals. Cosa que ens fa pensar en un sepulcre de corredor transsepte, que deuria ser bastit vers el 4500-3500 a.n.e.

Seguim el dia tot anant a veure els dos germans de Kervadol. A peu, seguim uns 240 metres el camí de sorra que indica el cartell que quedava fa un moment a la nostra dreta. Trobem un panell informatiu a la dreta marcant un corriol que seguim fins als dòlmens de Kervadol. El primer que veiem és el de Kervadol I.

Just al costat, veiem el de Kervadol II. Com podem veure, es tracta d'una petita necròpoli de 2 dòlmens simples, com a molt podien haver estat en el seu dia sepulcres de corredor, però bé, fos l'estil que fos, serien petits, tot i que, segons Paul du Châtellie, hi havia dos túmuls, un de més petit (24 metres de diàmetre), amb els dòlmens simples que es veuen ara, i un altre de 30 metres de diàmetre amb un galeria coberta amb diverses cambres.

Châtellie els va excavar i va recuperar diverses restes arqueològiques, com sílex, destrals de pedra polida, percussors, ceràmiques decorades, fragments de restes òssies i carbons.

Les restes ceràmiques trobades ens permeten una col·locació temporal més acurada d'aquesta petita i modesta (pot ser que en el seu dia no ho fos tant) necròpoli, vers el 4300-3800 a.n.e.

Desfem el camí fins al cotxe. Escrivint aquesta entrada, hem vist que l'havíem deixat aparcat a només 260 metres de dos sepulcres més, però com no ho sabíem, no els vam visitar. Si hi voleu anar, només cal seguir aquests metres pel carrer asfaltat i es troben a mà esquerra. Són els dòlmens de Kerfuens.

Continuem la ruta megalítica d'avui, tot anant a visitar les restes del dolmen de Tronval. Seguim amb el cotxe pel carrer asfaltat fins que s'acaba i girem llavors a la dreta. Aquest nou carrer, també s'acaba i ara girem a l'esquerra. Després de 700 metres, prenem el carrer de la nostra dreta i aturem el cotxe uns 60 metres més endavant. A la nostra dreta, veiem un corriol marcat amb una indicació groga que s'endinsa al bosquet. Seguint-lo, trobem el dolmen de Tronval a una clariana.

Aquest megàlit neolític és un sepulcre de corredor doble en estat ruïnós. Una de les dues cambres, la del fons a la fotografia, està formada per una llosa de coberta subjectada per tres pilars, mentre que la segona part, en primer terme a la foto, es troba caiguda.

El sepulcre fou excavat com sempre, per en Châtellie, que en documenta, a banda de restes humanes, peces de sílex, ceràmiques i carbons. Com a última dada, direm que l'antiga tomba és datada al Neolític, vers el 4500-3500 a.n.e.

De nou al cotxe, ara sí que en farem una de bona, ens dirigim a la necròpoli de Quelarn, on veurem un total de 6 dòlmens paral·lels, la veritat és que molts d'ells bastant malmesos, però que en el seu dia deuria ser un lloc totalment espectacular. Per arribar-hi, només cal seguir 260 metres el mateix carrer i trobem la indicació de Quelarn. Podem aparcar còmodament a mà esquerra. A l'entrada del recinte, trobem el plànol de com era el conjunt, i gràcies! perquè algunes de les tombes estan tan ruïnoses que no se sap on acaba una i comença la següent. Totes elles eren tapades per un túmul allargat de 50 metres de longitud.

Segons diu en Châtellie, tot era un mateix sepulcre, un immensa galeria coberta amb un total de 27 cambres funeràries. Utilitzada com a necròpoli al Neolític mig, cap el 3600 a.n.e.

La visita es realitza seguint el plànol d'esquerra a dreta. El primer sepulcre que trobem encara conserva parets de tres de les quatre habitacions que sembla que tenia i és fàcil veure les seves dimensions.

La segona tomba és de les millors conservades i encara conserva part de la coberta. També constava de quatre cambres, força visibles totes elles a dia d'avui.

I ara comença l'embolic. Les tombes 3, 4 i 5 estan molt deteriorades i és on un comença a dubtar de quina és cadascuna. A més, la vegetació no hi ajuda gaire.

Aquesta primera és la número 3, que conserva part de tres de les quatre habitacions que es creu que tenia.

La número 4 conserva restes de les quatre cambres, però són restes tan disperses que és difícil fer-se una idea de com era.

I què dir de la número 5? Amb tants matolls no es veu gairebé res, però també conserva restes de les quatre habitacions que tenia.

Per sort, l'última i més gran, la número 6, tot i no conservar gaires lloses, sí permet fer-se a la idea de com era, ja que entre les lloses i les cavitats en forma de cambra, es veuen clarament la seva tipologia i dimensions, contenint 6 habitacions.

La veritat és que las fotos no fan gens de justícia, tot i l'estat al què es troben, no dubtes ni un moment en que són les restes de sis antics dòlmens. I com totes les bones necròpolis, té el seu menhir, l'anomenat menhir de Quelarn, situat uns 20 metres al sud de les tombes.

Aquest curiós menhir, d'uns 2.50 metres d'alçada, té un regueró que el recorre de dalt a baix, possiblement resultat de les abundants pluges de la zona. Possiblement, es tracta de l'únic supervivent de l'anella que envoltava el túmul. Com a molts altres monuments megalítics, va servir de pedrera durant l'edat mitjana, així que bé podrien haver desaparegut la resta a aquella època. Aquest fet també explica perquè la necròpoli es troba tan malmesa.

Tornem a Plomeur, parant a veure un menhir que ens queda relativament a prop, el de Lanvenaël. Seguim el carrer pel que anem i prenem la D-53 cap a l'esquerra quan aquest s'acaba. Després d'uns 2.5 quilòmetres, arribem a una rotonda i agafem la primera sortida. Recorrem 1200 metres més i girem a l'esquerra, seguint el carrer fins que s'acaba i girem llavors a la dreta. Poc després, arribem a una rotonda, on agafem la tercera sortida. Uns 720 metres més tard, girem a la dreta en direcció a Kerugou, passant de nou pel dolmen que hem vist al matí, i deixem a l'esquerra la maca capella de Saint Budoc. A partir de la capella, la carretera fa una corba a l'esquerra i poc després prenem un camí que surt a mà esquerra. Quan arribem a un bosquet, tornem a girar, aquest cop a la dreta, i ja veiem el menhir a la nostra dreta. És difícil acostar-s'hi, així que a la foto es veu mig camuflat.

El menhir de Lanvenaël, de 4.70 metres de llargada, 2.70 metres d'amplada i un gruix de 0.75 metres, té un germà petit als seus peus que no vam veure des de la llunyania degut a l'abundant vegetació. Segons les dades que hem pogut localitzar, aquest fou aixecat vers el 5000-4000 a.n.e.

Després del menhir, just sortir a la carretera principal, per ja deixar de veure megàlits i anar a fer alguna visita de pobles, la Cris fot una frenada, amb el cotxe aparcant al costat de la carretera... i em diu:

- Mira a l'esquerra.

- Què passa?

- No ho veus?

- No.

- Mira't la casa.

- Ostres tu!!

Si això no és un menhir, com diem a Catalunya... me la tallo i em faig monja! No hem sabut trobar el nom, ni òbviament res de res sobre ell, però la casa que es veu just darrere es diu Kerloc'h Izelan, pel que el batejarem com a menhir de Kerloc'h Izelan.

Nosaltres creiem que és un menhir d'estil frare, com els cataloguem a Catalunya, d'uns 2.5 metres de llargada visible, es veu clarament treballat i amb una col·locació intencionada (plantat), que per la seva localització podria tenir quelcom a veure amb el gran menhir de Lanvenaël.

Amb això, ja n'hi ha prou per avui, demà més! Tornem al nostre allotjament de Quimper a descansar i preparar una nova ruta, si es pot, una mica menys caòtica que la d'avui.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menez Landu: 30T 402461 5298307

Lestrigiou o Lestrigniou: 30T 401881 5297721

Alineament de Lestrigiou: 30T 401605 5298042

Penkêr ar Bloaz: 30T 403114 5297052

Kerugou: 30T 402034 5300033

Presqu'île de la Torche o Began Dorchenn: 30T 398743 5299090

Poulguen: 30T 402294 5295647

Alineament de Kerhado: 30T 400205 5299946

Kervignon: 30T 407943 5296048

Necròpoli de Kervadol (2 tombes): 30T 407931 5296286

Tronval: 30T 406513 5296141

Necròpoli de Quelarn (6 tombes): 30T 40630 5296365

Menhir de Quelarn: 30T 406293 5296351

Menhir de Lanvenaël: 30T 401426 5300472

Menhir de Kerloc'h Izelan: 30T 400706 5300586

Megàlits al districte de Lorient IV

Cinquè i últim dia pel departament Mor-Bihan, que, com tots els dies que vam ser a Bretagne, va ser molt, però molt intens.

Comencem el dia tot passejant pel llogaret de Plouharnel, nom bretó, també conegut com a Plarnel, que també és bretó. El poble és petitó, segons hem pogut esbrinar, tenen censades 2175 persones. La primera parada la fem, però, abans d'arribar al costaner poble per la D768 venint d'Auray. Poc després de deixar el dolmen de Mané-Kerioned a la dreta, prenem la segona sortida a una rotonda que indica el nucli de Runesto. El passem i ens aturem a una carretera tallada a la seva fi, que si no ho estigués creuaria la D768 de nou. Així doncs, anem a visitar el bonic, com a poc per a nosaltres, megàlit de Runesto.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit al Neolític, que fou declarat com a monument històric el 1899. La cambra funerària, que és el que es veu, fa entre 1.50 i 1.80 metres d'alçada, amb unes dimensions d'uns tres metres de costat, sent aquesta rectangular, ja que fa uns 2.5 metres d'amplada. És formada per vuit lloses, que suporten la llosa cobertora que té 3 metres de llargada, per 2.50 d'ample. El corredor ha desaparegut totalment, de fet, també han desaparegut les lloses de la part davantera de la cambra.

Dins del dolmen, hi ha rastres d'antics gravats, entre els que destaquem una destral de pedra polida prop de l'entrada al sepulcre. Cal dir que es documenta que a l'excavació duta a terme vers l'any 1866 per la "Société polymathique du Morbihan", es van recuperar de l'interior 5 destrals de pedra polida, una d'elles de 27 centímetres de llarg, una de jadeïta i una altra de fibrolita. Tot i que també hem pogut trobar un altre web que diu que a l'excavació van sorgir diversos fragments ceràmics, sense especificar, i alguna punta de sílex. 

També, ben a prop d'aquest, trobem aquestes dues lloses molt i molt sospitoses.

Podrien ser les lloses desaparegudes, però, cercant informació, hem trobat més d'un que assegura que són les restes d'un antic dolmen, no del de Runesto, ja que l'any 1997, una d'elles encara restava en peu. Ja ens quadra, perquè per nosaltres són massa lluny com per que puguin ser part del megàlit, i basant-nos en la informació trobada el bategem com les restes del dolmen de Runesto II.

Desfem el camí i tornem a la carretera d'abans, la D768, per a seguir cap a Plouharnel, on buscarem i trobarem el túmul de Rondossec, també conegut com a La Butte aux Crapauds (en català, el monticle dels gripaus). Aquesta obra tumular de 2 metres d'alçada, per 30 metres de llarg i 20 metres d'ample conté tres sepulcres de corredor i fou construït vora el 4000 a.n.e.

Aquests tres dòlmens van ser espoliats l'octubre del 1849, quan uns picapedrers van començar a fer feina, pensant-se que era roca mare. Quan van veure que no ho era, seguiren excavant, trobant diverses destrals de pedra polida, ceràmica, un anell de bronze, i denes de dos collarets d'or, fet que assegura com a mínim, una reutilització a l'edat del Bronze, que en aquest indret és vers el 2000 a.n.e. 

Tot i això, també hem llegit que les "excavacions" eren controlades per l'alcalde del municipi, fet pel qual les restes recuperades resten dipositades al "Musée d'Archéologie Nationale", ubicat al castell de Saint-Germain-en-Laye.

Inserim una fotografia del planell informatiu per a que s'acabi d'entendre el conjunt, encara que aquest es troba en un estat prou deplorable.

El que es veu en primer terme és el més gran, com a mínim el més llarg, ja que té un corredor de 11 metres, una cambra sepulcral de 3.50 metres de llarg per 2.50 metres d'ample i una petita cel·la lateral, a l'esquerra de la cambra, de 2 metres de llarg per 1 ample, fet totalment estrany al megalitisme de Bretagne. És en aquesta estança lateral on van sorgir les denes d'or, que ens assenyalen una possible reutilització del megàlit.

Anem pel segon, realment el que té la cambra mortuòria més gran, fa entre 1.80 i 1.60 metres d'alçada, per una amplada que va creixent des del corredor, fins arribar als 2.50 metres a la seva capçalera i 6 metres de llarg; aquesta és gairebé coberta del tot amb dues grans lloses. El corredor, però, és més curt que el del veí, fa 7.50 metres.

Per la disposició dels megàlits, creiem que aquests dos sepulcres devien ser els originals del túmul, afegint-li el tercer a posteriori.

Ens fixem en el sepulcre de corredor més petit del conjunt, que té un corredor amb una longitud de 4.50 metres i una cambra rectangular de 3 metres de llargada, per 1.80 d'amplada.

Dir que aquesta cambra quasi toca amb la tomba veïna, com es pot veure en el plànol informatiu que hi ha allà i que hem inserit més amunt. La tomba es troba en un bon estat de conservació, igual que les seves companyes, a les que gairebé no hi falta cap llosa.

Tornem al cotxe i ens dirigim, tot agafant la D781 com si anéssim a Erdeven, a visitar un parell d'alineaments. El primer, el de Vieux Moulin, queda a la banda dreta de la carretera, a uns 150 metres d'ella.

L'alineament, que rep la menció de monument històric des de 1883, està dividit en dos grups. Segons Le Rouzic, gran expert, alcalde de Carnac i diputat per Mor-Bihan, encara hi havia un túmul separant-los a inicis del segle XX, que, de fet, és el que li dona nom al jaciment perquè a la part més alta del túmul tenia un molí construït. 

El primer tros de jaciment consta de 6 menhirs que arriben a fer 4 metres d'alçada.

I l'altre, de tres, que, tot i ser menys espectacular, amb només dues lloses dempeus, en té una de gravada, que no és visible a dia d'avui amb llum normal, però, segons es documenta, es idèntic al gravat, que sí és visible, del menhir de Kermaillard. També esmentar que diversos estudiosos del tema opinen que la Vieux Moulin podria ser en el passat un immens cròmlec.

De nou al cotxe, tornem a la D781 i seguim direcció Erdeven, fins a trobar un desviament a l'esquerra que porta a la comuna de Sainte Barbe. Ens endinsarem per aquí per trobar l'antic alineament.

Quins trossos de rocs! La veritat és que aquests són prou impressionants, però res a veure, amb el que creiem que era abans de la seva semi-destrucció, ja que, si amplieu la foto, es veuen darrere diversos trossos d'alineament, després del camp treballat. La veritat és que la història que hi ha darrere del jaciment és bastant al·lucinant, ja que l'estat només va comprar els "principals" menhirs del jaciment. La resta han anat desapareixent amb el pas del temps i se sap que els propietaris en van regalar uns quants per a la construcció en pedra d'estacions de tren de la via d'Auray a Quiberon.

Pel que se sap, aquest monument feia 400 metres de llarg, amb 8 fileres de menhirs erigits vers el Neolític, però, avui en dia, només en queden 37 entre erigits i abatuts.

Seguim la ruta marcada tot anant a Crucuno poble, on anem a visitar el magnífic megàlit del mateix nom, tot just aparcant el cotxe davant seu. A més de ser el sepulcre més fotografiat de Bretagne, té una altra trista història darrere seu. Segons es documenta, aquest megàlit tenia un espectacular corredor de 24 metres que va desaparèixer en construir les cases que l'envolten, fins que al 1882, l'Estat el va posar sota la seva protecció, que sinó, ja no en quedaria res.

El que resta de sepulcre és la cambra, que fa 3.40 de llarg per 3.35 d'ample, amb una alçada de 1.80 metres. Per tant, el majestuós dolmen feia quasi 28 metres en total, espectacular o no? La coberta de la cambra és una gran llosa de 7.60 metres de llargada, amb un pes proper a les 40 tones. També, segons hem pogut llegir, aquest sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 4000 a.n.e.

A peu, fem un volt per la zona per acabar visitant el "quadrilatère de Crucuno". De fet, el passeig va ser profitós, en poc més de 80 metres vam veure un cèrvid i una guineu, ja us podeu imaginar que no és com els pobles de les rodalies de Barcelona.

Arribem al quadrilàter, tot ficant-nos dins d'ell quasi sense adonar-nos-en. És un magnífic recinte de 33 metres de llarg, per 25 metres d'ample, tot i que no es pot assegurar del tot com era, ni la posició que tenia, ja que va ser restaurat l'any 1883, per Félix Gaillard, restauració de la que sabem que només eren drets 9 dels 22 monòlits. Els autors dels anteriors estudis, però, ja deien que tenien una disposició estranya, i sense cap menhir central.

A dia d'avui, les diagonals del megàlit coincideixen amb les sortides i postes de Sol als solsticis d'hivern i d'estiu, mentre que la línia est-oest del mateix es correspon amb les sortides i postes del Sol als equinoccis, estant així perfectament alineat amb els punts cardinals. I com diuen que una imatge val més que mil paraules, aquí la teniu.

Cal dir que, segons noves informacions, el jaciment seria molt més gran que la reconstrucció inspirada en l'astronomia neolítica que va fer Gaillard (inclou estudis catastrals). Segons aquesta informació, el jaciment seria, com a mínim, 4 vegades més extens que la seva restauració. Tot i això, aquest va ser declarat monument històric vers l'any 1899.

Tornem al cotxe i seguim la carretera de Crucuno, tot allunyant-nos de la D781, on, cap als 500 metres, cercarem i trobarem el dolmen i el petit cofre de Mané Croc'h o Mané Groh, també anomenat Mané Grah.

Començarem tal i com vam fer nosaltres, amb el dolmen. És un dolmen transsepte de quatre cambres i un corredor de 10 metres al bell mig deixant-ne dues per banda. Aquestes quatre cel·les se situen juntes a l'extrem del megàlit, juntes, però separades per una llosa, vers la companya del costat, i el passadís vers les dues del davant. Per tant, això ho podríem denominar com una gran cambra compartimentada amb unes dimensions de 4.70 metres amplitud, per 3 metres de llargada.

Les quatre cel·les són més aviat petites, totes tenen entre 1.5 i 2 metres de llarg. A les excavacions efectuades els anys 1866 i 1886, es va trobar un molí i una mola. Segons hem trobat documentat, la datació d'aquest sepulcre oscil·la vers el 4000-3500 a.n.e.

Tot i la seva majestuosa visió, no hem sabut trobar cap dada més d'ell. En canvi, sí sabem que es va localitzar aquest petit cofre a la seva excavació, a només 5 metres del gran sepulcre compartimentat. Es tracta d'una tomba neolítica que deurien construir aprofitant el túmul del dolmen.

A uns 50 metres al nord, hi ha les restes d'un altre dolmen, Mané Croc'h B, però ho desconeixíem i no el vam visitar. L'apuntem per a quan hi tornem!

Una cosa més que vam veure a Mané Groh: al costat del dolmen ens vam trobar aquest fantàstic roc.

No som d'aquells que veuen coses on no les hi ha, però això està treballat, sí o sí. Recorda prou als típics rocs que es diu que utilitzaven per a fer rituals amb la sang dels difunts. Però encara té més pinta a quelcom medieval.

Tornem al cotxe i anem cap a la D781, on tornem a prendre vers Erdeven, fins que creuem l'alineament de Kerzerho.

Està prou bé, però, per nosaltres, massa gent, totalment massificat. Vam haver d'escollir el moment per tirar la foto, a més d'avergonyir-nos de la nostra espècie: pares pujant-se a sobre dels grans rocs i incitant als fills a fer-ho també. És el que té que la carretera el travessi i tingui un aparcament habilitat. Per algun motiu, a Carnac tenen els alineaments empresonats.

Bé, cabòries a banda, el monument megalític consta de dos grups, diríem que el primer i més gran és on som, pel qual et pots passejar per dins. S'allarga uns 200 metres i té una amplada que, en alguns llocs, supera els 65 metres. Aquests menhirs també reben el nom popular de "Soldats de Saint-Cornely", els soldats de Sant Corneli, i el camp on són plantats és conegut popularment com a "Camp de César", el camp de Cèsar.  L'any 1884, l'espai que ocupa el jaciment va ser comprat per l'estat, que va començar a erigir diversos monòlits caiguts.

En global, l'impressionant monument té, segons documentació, 1130 menhirs, disposats en 10 o 11 files, com hem dit abans, dividits en dos grups.

Tot i que, com hem dit, l'estat va comprar l'espai exposat i va reaixecar alguns monòlits, encara en resten molts més que a dia d'avui són caiguts, i més si tenim en compte que l'altre grup del jaciment és una sola filera que creua els boscos de Varquez, durant 4 quilòmetres més. Val a dir que, dins l'alineament original que rep el nom de Kerzerho, hi ha diversos trams de terra, en els que l'alineament rep un altre nom, com a Kerjean, Kerbernès, Mané-Braz, Coët er Blei o Bovelane. Nosaltres hem intentat donar les dades de l'alineament complert, però és de fàcil confondre amb quelcom. Per últim, dir que aquest jaciment fou bastit entre el Neolític i l'Edat del Bronze, entre el 5000 i el 2000 a.n.e. i que es troba protegit com a monument històric des de l'any 1862.

Una mica més al nord, hi ha un altre alineament, de 23 menhirs de fins a 6 metres d'alçada, que és el conegut com a la "Table du Sacrifice", que no se sap ben bé si té una certa relació amb Kerzerho. A més, esmentar que al bell mig del bosc, podem trobar diversos menhirs, que en un temps formaren part de l'alineament, apartats i abandonats per l'evolució i el pas del temps, anomenats amb els noms esmentats anterioment.

Vist l'impressionant monument, ens dirigim tot caminant a veure la famosa table, tot agafant un camí definit i senyalitzat que surt direcció nord abans d'arribar a l'aparcament. Tot anant per ell, ens trobem al bell mig del següent monument, la "Table du Sacrifice".

Hi ha bastants menhirs, i vam llençar diverses fotos, però el fet d'estar al mig del bosc, no deixa lluir-los com deu mana, però aquesta està prou bé.

Aquesta és més bona, quines fotografies artístiques fa la Cris!

De nou al cotxe, prenem la D781 a la mateixa direcció que portàvem, girant a la dreta per anar al nucli de Belz, on als seus voltants veurem cinc dels seus megàlits. Els primers, els dos dòlmens de Kerhuen.

Aquest és el primer, el de Kerhuen A o Er-Roh-Bras o Er-Mané (A), el primer i més decent ja que es documenten 4 dòlmens de Kerhuen, dos d'ells ja derruïts de fa cent anys cap aquí.

Aquest amida una llargada total de 6.50 metres, dels que la cambra en fa uns 3.50, deixant la resta per al corredor. Se li documenta una amplada màxima de la cambra de 3 metres, construïda amb 8 lloses. La coberta de la cambra ha mig caigut, com es pot veure a la foto.

A només 40 metres, sota d'un gran roure, trobarem el sepulcre de Kerhuen B o Er-Roh-Bras o Er-Mané (B).

De la tomba, només queden un parell de lloses del corredor i les restes de l'antiga cambra sepulcral, sense cap llosa de coberta. Aquest tindria una llargada total de 7 metres.

No hem trobat documentada cap tipus d'excavació als megàlits, tot i que, com hem dit abans, com a poc, fa uns 100 anys que es coneixen.

Tot seguit, anem a visitar el dolmen de Kerlutu, però, tot anant per la Rue du Moulin des Oies, divisem uns rocs a la nostra dreta que tenen pinta sospitosa. Deixem el cotxe al voral i, sí, l'olfacte dolmènic no ens ha fallat. Buscant als múltiples llibres que portàvem, trobem que es tracta de Boccenic Vras o Moulin des Oies. El que queda del megàlit es troba en una llengua de terra que s'enfonsa a la ria d'Étel quan puja el nivell del mar.

El dolmen fou restaurat l'any 1931 per Zacharie Le Rouzic, donant-li una curiosa cambra circular de 4.50 metres de diàmetre. Anteriorment, havia estat estudiat per l'arqueòleg Gatien Chapelain-Duparc el 1877, sense resultats coneguts.

No hem aconseguit trobar gaire informació d'aquest, de fet, en línia amb la resta, és difícil trobar-la de tots... en tenen tants, que diríem que ni es molesten. Si algun dia trobem quelcom més, ampliarem l'entrada.

Passem al següent, ara sí, el de Kerlutu, encara que és millor anar primer al d'Er Roc'h, ja que queda més proper, però nosaltres ho vam fer així i així intentem reproduir el dia. Aquí teniu el bonic dolmen de Kerlutu, també anomenat Pierre Gisante o Roch Clour.

Del megàlit, en sabem que fou inspeccionat per Gatien Chapelain-Duparc el 1877, i creiem que una de les parets va ser reconstruïda a la mateixa prospecció com a molt, ja que es nota que el mur de pedra en sec és modern. Segons es diu, no hi ha informes ni documentació d'aquesta tasca.

Encara que no hagi corredor ni informe, hem trobat documentades tres petites lloses d'ell, que deuen estar ensorrades o han desaparegut recentment. El que sí podem admirar són restes de l'obra tumular només ens mirem la cambra funerària, i una bonica coberta amb una única i arrodonida llosa.

La cambra sepulcral de Kerlutu és rectangular, de 2.50 metres de llarg per 2 d'ample, completant els forats entre les lloses amb pedra seca, fet típic a Bretagne; es troba totalment tapada per la llosa de coberta, que fa uns 4 metres de diàmetre. Per acabar amb el monument, podem dir que, com a molts de la zona, està catalogat com a Monument històric.

Ara ens dirigim a veure l'últim megàlit de Belz, que, com deia, queda més a prop del de Boccenic Vras, que no pas d'aquest últim. És el dolmen d'Er Roc'h o Kerguerhan.

Del que típicament no hi ha gaire informació publicada. Només podem dir que té una longitud de 4.40 metres, per una amplada de 2.50 metres, i, com es pot veure, les dues lloses de coberta de la cambra encara es troben al seu lloc. La cambra mesura uns 3 metres de llargada per 2.50 d'amplada. Pel que fa al corredor, es documenta que gairebé tot ha desaparegut, quedant-ne 4 suports a l'entrada.

Prenem de nou el cotxe i ara sí que anem lluny, a la Cris se li va ficar entre cella i cella visitar el dolmen de Goërem, que des d'aquest punt es troba bastant lluny, però bé és el que té això dels dòlmens, no els tens tots a tocar, són on feien falta. Així doncs, creuem el riu Étel, tot arribant-nos a Plouhinec, on prenem la D158 vers Gâvres, on cercarem ben prop de la platja la tomba de Goërem.

No el podrem veure per dins per seguretat, què hi farem, és una llàstima, perquè segons la documentació trobada, ha de ser impressionant, el sol fet de trobar diferents pàgines web que parlen d'ell, em fa molt bona pinta.

Segons el que hem trobat, aquest sepulcre conegut des de 1963, té un túmul d'uns 20 per 10 metres, amb una alçada màxima de 3 metres. Un corredor de 9 metres de llarg, per 1.20 metres d'amplada, dona llum a una gran cambra de 17 metres de llarg, que es divideix per altres lloses en quatre cambres d'una amplada d'entre 1.60 i 1.70 metres. A les excavacions del megàlit, s'hi han extret gerros i bols de l'estil Kerugou (encantat) i altres elements del tipus Conguel (de nou encantat).

A més, i per això hi volia anar la Cristina, una gran quantitat de lloses d'aquest dolmen són gravades, una molt bona feina feta pels habitants neolítics de la contrada, vers el 3200 a.n.e.

Bé, per avui ja n'hi ha prou de megàlits, anem a Kemper (Bretó) o Quimper (Francès) a dormir, que farem més ruta vers el nord de Bretagne. Això sí, ens aturarem als bonics poble de Pont-Aven i Concarneau, a gaudir dels seus animats carrers i la seva gastronomia.

Coordenades UTM(ETRS89):

Runesto: 30T 492629 5272829
Runesto II: 30T 492654 5272821

Rondossec I: 30T 491203 5271929

Rondossec II: 30T 491203 5271929

Rondossec III: 30T 491203 5271929

Alineament de Vieux Moulin: 30T 491015 5272548

Alineament de Sante Barbe: 30T 489997 5272847

Crucuno: 30T 490503 5274545

Quadrilater de Crucuno: 30T 490840 5274539

Mané Croc'h: 30T 490961 5274999

Cofre Mané Croc'h: 30T 490945 5275016

Alineament de Kerzerho: 30T 488826 5275693

Alineament de la Table du Sacrifice: 30T 488835 5275836

Kerhuen A o Er-Roh-Bras A o Er-Mané A: 30T 486962 5280894

Kerhuen B o Er-Roh-Bras B o Er-Mané B: 30T 486931 5280880

Boccenic Vras o Moulin des Oies: 30T 486536 5280962

Kerlutu o Pierre Gisante o Roch Clour: 30T 486403 5280096

Er Roc'h o Kerguerhan: 30T 485969 5280737

Goërem: 30T 473423 5282744

Megàlits al districte de Vannes III

Comencem un nou dia pel departament de Morbihan, el quart per aquest departament de la Bretagne. El quart! i ens dona la sensació de que ens hi podríem estar anys sencers passejant per aquest indret tan ric megalíticament parlant. Al meu parer, és un dels indrets més bonics de la Bretagne, tot és molt verd, humit, tranquil, amb el toc com d'un país de fades, però carregat de cultura, història i misteri.

A aquest meravellós indret, començarem avui tot anant cap a Port Brillac, a la comuna de Sarzeau ubicada a la península d'Arzon, on cercarem i trobarem el primer dolmen del dia, el de Brillac o Lannek Er Men, també conegut com a Er-Roc'h o Bellevue.

Aquesta magnífica galeria coberta és datada de finals del Neolític, ara farà uns 4700 anys. La cambra és arrodonida i fa 4 metres de llarg, per 1.50 metres d'amplada, i una alçada conservada de 50 centímetres. Esmentar que molt possiblement aquest megàlit tingués un corredor, encara que les lloses tanquen quasi totalment la cambra. Aquest estaria on ara hi ha els arbrets tancant el patí de la casa del costat, per cert, déu n'hi do amb la caseta! El sòl de la cambra és parcialment enllosat.

Durant les excavacions del 1808, es van recuperar 24 destrals de fibrolita polida, que actualment es troben al "Musée des Antiquités nationales de Saint-Germain-en-Laye".

Vist el maco dolmen, anem a Tumiac, a visitar el famós túmul de la Butte de César. Realment impressionant, l'únic és que no hi ha vestigis de res, bé si, al terra de dalt de tot del gran túmul es pot veure que no és una muntanyeta natural. Abans hi havia una entrada al sepulcre que aquesta amaga, avui en dia està tancat i totalment mimetitzat.

Com tots els grans monuments, és ple de llegendes i històries, la més coneguda és la que diu que va servir de talaia al mateix Juli Cèsar a la batalla naval que va tenir lloc al golf de Morbihan vers l'any 56 a.n.e., d'aquí aquest nom, "Butte de César".

Del túmul, podem dir que, a dia d'avui, consta d'un diàmetre de 86 metres i uns 20 metres d'alçada. El tarter que amaga aquesta muntanya artificial és de 28 metres de diàmetre i té, a un dels seus costats, un antic dolmen de corredor, com hem dit abans totalment tancat i amagat. Segons es documenta, aquest faria 4.80 metres de longitud per 2.40 metres d'amplada, i una alçada entre 1.60 i 1.75 metres. Datem aquesta gran obra entre el 4790 i el 4530 a.n.e.

Però no és l'únic que s'amaga a la Butte de César, també segons documentació, hi ha dos petits cofres, un d'ells amb entrada directa a la cambra funerària principal i el segon just al costat del seu corredor.

Fou excavat l'any 1853 i crec que el 1862. Els informes d'aquestes excavacions diuen que el terra de la cambra havia estat enllosat amb fusta, car ara ja desintegrada, i que a l'interior de la cambra sepulcral es van dipositar les més riques ofrenes que s'han trobat mai a Morbihan.

Junt amb la fusta ja descomposta, van aparèixer, també en estat de descomposició, restes òssies d'un individu, i, prop de la paret de més al nord del corredor, també es va trobar un fragment d'os. A part d'aquestes restes òssies, van extreure 15 destrals de pedra polida, que eren amuntegades a la cantonada del corredor, del mig de la cambra 120 grans de variscita (mines de Gavà) i 107 perles de pedra d'antics penjolls. 42 perles provinents de 10 penjolls més i d'altres penjolls més grans, eren amuntegats al cantó sud de la cambra. Cal dir, per si no semblava un sepulcre prou important, que en les tres lloses que aguanten l'estructura de la cambra, s'hi troben diferents gravats. Els prop de 300 fragments d'aixovar, penjolls i les 30 destrals estretes en el sepulcre són dipositades al museu de Vannes.

Per últim, diré que aquest sepulcre és del tot atípic al departament de Morbihan, on a la majoria dels sepulcres s'hi ha trobat un aixovar molt més humil, i on els dòlmens són tombes col·lectives, no pas individuals com la que trobem en aquest cas.

Després de la interessant, però un xic frustrant, visita, posem rumb a Arzon, on visitarem el dolmen i el menhir de Grah Niol. Nosaltres comencem pel dolmen.

El megàlit es troba encara mig ensorrat pel seu túmul que té una forma ovalada de 25 metres de llarg, per 18 d'ample. Pel que fa al seu "esquelet" (dolmen), fa una llargada total de 12 metres. El corredor té una amplada d'1 metre i una alçada d'1.50 metres. Poc després del bell mig del corredor, s'obre una cambra lateral a l'esquerra de 2.70 metres de llargada. Remarcar que a la cambra principal, en una de les parets del fons, hi ha una llosa que a mi em va recordar molt a la de la Table des Marchand, té la mateixa aparença d'una antiga estela funerària.

El dolmen fou excavat l'any 1890, i també el 1895 per F. Gaillard, fent sortir a la llum diferents i variades restes del Neolític, com fragments ceràmics, sílex, destrals de pedra polida, perles de collarets, puntes de fletxa, etc. Tot i això, no va ser fins el 1936 quan Le Rouzic el va restaurar, per mi, amb no massa bon criteri. Amb aquestes troballes, podríem datar el dolmen entre el 5000 i el 3500 a.n.e.

D'altra banda i segons documentació, existia al segle XIX, un cròmlec de 50 metres de diàmetre a només 120 metres al nord, del sepulcre, avui en dia quasi totalment desaparegut.

Com a detall final, però no menys espectacular, dir que el dolmen és ple de gravats, dels quals n'inseriré com sempre, un tastet.

Acabem amb el dolmen i ens dediquem a admirar, just davant seu, el menhir de Grah Niol.

D'aquest gran roc, no hem aconseguit trobar res, en el fons no m'estranya, tenen tant, que la importància d'un menhir queda molt, però molt reduïda... recordem que tenen camps sencers de menhirs.

Ara anem a Le Motenno, al mateix Arzon, a visitar el dolmen de Bilgroix. Realment, el sepulcre està bastant envaït per la vegetació. En aquest moment, però, l'estructura del megàlit es conserva en bon estat.

Es tracta d'un galeria coberta de 8 metres de llargada, construïda vers el 2900-2500 a.n.e., on totes les seves parets són fetes de murs de pedra seca. Ara escriuré una cosa que sempre he volgut utilitzar, i més aquí... totes?... no, totes no!! Una llosa bretona aguanta el pas dels anys! Apa, ara que ja he fet l'Astèrix una estona, diré que l'única llosa que aguanta, i que pel que es veu seria l'única, és la de capçalera, la resta serien murs de pedra seca. Una altra llosa, una de la coberta a mig corredor, aguanta també el pas del temps. Segons els arqueòlegs, aquest dolmen era enllosat, i a la seva excavació es van trobar fragments ceràmics i fulles de sílex.

D'aquí, vam anar a la Pointe de Bilgroix, on hi ha una cosa que li diuen menhir modern, jo flipava, però flipava veient els corrents d'aigua com sortien del golf de Morbihan, no pas del monòlit aquell que tenen allà al mig.

Anem cap a Arzon ciutat, i ens desviem cap a la costa, tot girant a la nostra dreta, ja a dins del nucli, dirigint-nos a Le Petit Mont. En arribar, el primer que et fixes és en el gran pòrtic que té el dolmen que hi ha al davant, que més tard sabrem que és el dolmen 3a de Le Petit Mont i la rampa d'accés al que més tard sabrem que és un búnquer de la Segona Guerra Mundial. Després, però, quan comences a llegir el plafó informatiu que tenen allà col·locat, et va despertant la curiositat en diversos temes més del túmul.

Començarem pel que a mi em va al·lucinar més, l'immens túmul ha estat creat en diferents etapes de la prehistòria.

Vora el 4600 a.n.e., segons les restes trobades, es va fer un túmul que tenia una forma ovalada d'uns 50 metres de llarg per 15 d'ample i 1.60 metres d'alçada, amb una petita tomba a la part sud-oest, que no vam saber veure, potser que estigui enfonsada. Cap el 4500 a.n.e. es va construir el primer tarter o "cairn", d'uns 30 metres de llarg per 20 metres d'ample, dins del qual no es va trobar cap estructura. Sis-cents anys més tard, cap al 3900 a.n.e.., es va construir el segon cairn, que guarda el dolmen 2. I ja per acabar, vora el 2700 a.n.e., es va construir el tercer tarter, amb els dòlmens 3a i 3b. Esmentar que el dolmen 3b va ser arrasat a l'hora de fer la construcció alemanya l'any 1943; ens endinsarem a aquesta moderna construcció per visitar el megàlit número 2.

El túmul de Le Petit Mont ha estat restaurat en una llarga però més que ben feta feina, del 1979 al 1995: és clar que per restaurar el volum actual de 10000 metres cúbics de que consta, repartits en els seus 53 per 50 metres, i una alçada conservada de 6 metres, t'hi estàs una estona. Tot i això, es creu que el túmul inicial tindria uns 15000 metres cúbics.

Esmentar també que la localització en aquells temps no seria tant propera al mar, ja que el nivell de l'aigua ha pujat 35 metres en aquests llargs anys. En aquells temps, el golf de Morbihan, era una gran plana travessada per dos rius, el Marle i l'Auray.

Bé, comencem amb els sepulcres.

El primer que vam visitar va ser el 3a, que té una antiguitat d'uns 2700 anys a.n.e. i unes dimensions de la cambra de 3 metres de llarg i 3 metres de ample, mentre que el corredor fa 7 metres de longitud per 1 metre d'amplada.

Aquest magnífic sepulcre va ser excavat l'any 1865, i fou restaurat l'any 1905 per Le Rouzic. L'estudi de Zacharie Le Rouzic parla molt de la gran quantitat de lloses gravades, de les que en destaca un parell, perquè els seus gravats semblen posteriors, d'època gal·lo-romana.

A l'excavació, van sortir a la llum destrals de pedra polida, fletxes de sílex, perles de variscita i fragments ceràmics del Neolític. També sorgiren diferents estatuetes de Venus, datades a l'època romana, fet que indica la seva reutilització en aquesta època.

Dins el sepulcre, no es poden fer fotos, però inseriré part del fulletó informatiu que et donen a Le Petit Mont.

Tot anant cap al 2, passem per davant del 3b, d'aquest només podem veure el gran forat que hi ha al tarter.

Realment, d'aquest no hi ha res a dir, l'únic que se'l van carregar els alemanys a l'hora de fer el búnquer a la Segona Guerra Mundial. Insereixo un petit plànol dels dòlmens vers el búnquer amb les seves tarteres i tot.

Com es pot veure, a l'hora de fer el búnquer es van carregar totalment el Dolmen 3b, el 3a encara que sembli prou afectat, no ho està gaire, com a mínim, jo no em vaig dur aquesta impressió, el gran búnquer li passa per sobre. En quant al dolmen 2, sembla que es van emportar per davant un parell de lloses del seu corredor.

Deixem el 3b i ens dirigim al 2, li tenim ganes, un dolmen dins d'un búnquer dels nazis! Això promet! Realment va ser tota una experiència, anaves caminant per les sales de la construcció defensiva i el teu cap començava a pensar en l'època nazi, ple d'alemanys armats, que vigilaven l'arribada de vaixells americans per la sortida o entrada del golf de Morbihan.

El dolmen ens va semblar espectacular, car que jo ja anava mig flipant amb el sol fet d'entrar al búnquer i fer amb la meva ment, no sé com qualificar-ho, aquell petit clip mental de l'època. Però és que realment el sepulcre em va semblar molt maco, amb una cambra de 4 metres de llarg, per 3.50 metres d'ample, construïda amb vuit lloses, sis de les quals són gravades, i amb una alçada de 1.50 metres.

A la seva excavació, es documenten nombrosos fragments ceràmics, dues destrals de pedra polida i restes de fusta carbonitzada, on mitjançant el C14 es donen unes dades temporals que oscil·len entre el 4090 i el 3330 a.n.e. Aquest sepulcre fou tancat i sepultat en fer el nou cairn, amb els dos nous dòlmens vers l'any 2700 a.n.e.

Vista l'espectacular tartera, prenem de nou el cotxe i ens apropem al terme municipal de Sarzeau, on visitarem el menhir de Kermaillard, també conegut com La Motte de Beurre.

Aquest tros de roc amida 5 metres d'alçada (3.50 visibles), i té una base de 2 metres per 1. En ell, hi ha gravades 17 cassoletes, a més dels gravats ben visibles a la fotografia i uns altres a la part del darrere. Aquests últims no els vam poder fotografiar de forma que es veiessin, però bé, de ser-hi, hi són: es tracta d'una espècie d'ídol, utilitzat regularment en l'art megalític, que es creu que simbolitzava la Deesa. El menhir fou reaixecat i netejat l'any 1988, moment en el què es van descobrir els gravats.

Seguim la visita per la zona, tot entrant al terme municipal de Saint Gildas de Rhuys, on en primer lloc anem a visitar el menhir de Le Net o Clos et Bé B, quasi ens el passem de llarg, no és gaire gran i és ben a prop d'una rotonda de la carretera.

Fa 1.20 metres d'alçada i té un gruix de 40 centímetres. Aquest roc és considerat monument històric des de l'any 1993.

Seguim per la zona de Saint Gildas tot anant al més que restaurat dolmen Men Maria o Saint-Gildas o també conegut com a Port-aux-Moines.

Dolmen situat a l'extrem de la punta que li dona nom al megàlit (Saint-Gildas), de fet, a la fotografia es veu el mar darrere de l'estança feta d'obra que han deixat per mantenir-hi el sepulcre. La gran llosa de coberta fa 3.50 metres de longitud, per 1.70 metres d'ample. El megàlit conserva una alçada de 80 centímetres, tot i que hem vist algunes fotografies on ens dona la sensació de que estava més alt fa un temps; de fet, creiem que la documentació trobada no deu estar actualitzada, no arriba ni de broma als 80 centímetres. A partir d'ara, veiem sobretot menhirs i ens dirigim al primer, el menhir de La Pierre Jaune... La Pedra Groga, no sé perquè li han donat aquest nom.

Menhir de quarsita blanca de 1.50 metres d'alt, una amplada de 1.20 metres i un gruix d'1 metre, que es troba just al costat del mar, encara que es creu que aquest no va ser el lloc on realment es va erigir. I està clar que ha rebut diverses criaturades de gent que no és una criatura.

Seguim apropant-nos al company de La Saline, que es troba dins una propietat privada. Nosaltres no sabíem que estava considerat com a megàlit, però aquest gran roc tan treballat i aquí tan ben posat, ens va fer sospitar. Ho vam buscar allà mateix, i sí senyor.

El treballat roc és considerat monument històric des de l'any 1965, i té unes dimensions de 1.50 metres d'alt i un gruix d'1 metre.

Ara visitem el caigut menhir du Net o Men En Palud, tot pujant un turonet, "tallat" per la carretera que anàvem, passant entre la carretera i un camp de blat de moro. En arribar al cim, veurem al costat d'un calvari, el menhir du Net caigut a terra.

L'estilitzat menhir fa 2.50 metres de llarg, una amplada d'1 metre i un gruix de 50 centímetres. És reconegut com a monument històric des de l'any 1993.

Ja he dit que hi havien prou menhirs, aquest és l'últim, el de Clos et Bé A. Ja a casa, he trobat que el dolmen de Clos et Bé es troba a sols 40 metres... aishhhh! La Cris m'acaba de recordar que el vam estar buscant i que no el vam trobar; bé, així em sento menys frustrat.

Roc de granit al bell mig d'un camp, molt i molt visible, tot i que l'hi estan creixent plantes a la seva vora. Fa 2.50 metres d'alçada, 1.80 d'amplada i 1 metre de gruix. Com l'anterior, també és monument històric des de l'any 1993.

Apa, ara ja estem dels menhirs. Tornant cap a l'allotjament on dormíem, parem a Séné i anem a documentar l'últim dolmen i megàlit del dia, el de Gornevez o Gornevèse.

Podríem dir que és un dolmen públic, ja que es troba a un jardinet... això públic, les tres lloses de que consta són les restes d'un antic sepulcre, que amb la llosa de coberta, completen a dia d'avui, una cambra que amida 3 metres de longitud per 1 metre d'amplada.

No hem aconseguit trobar gaire informació del sepulcre, però el que sí podem dir és que els megàlits d'aquesta zona daten del 3000 al 5000 a.n.e.

Fem els poc quilòmetres que ens queden fins a Vannes, on dormíem, i fem un vol per la maca ciutat, tot admirant les estructures de fusta de les cases del barri antic, acompanyant la visita amb una "pinta" al bar típic, això que no falti!

Coordenades UTM(ETRS89):

Brillac o Lannek Er Men: 30T 514291 5265484

Tumiac o Butte du Cesar: 30T 509544 5265110

Grah Niol: 30T 508202 5266698

Menhir Grah Niol: 30T 508202 5266698

Bilgroix: 30T 506487 5266961

Cairn de Le Petit Mont: 30T 507412 5264817

Menhir de Kermaillard o La Motte De Beurre: 30T 511343 5264738

Menhir de Le Net o Clos et Bé B: 30T 511701 5264361

Men Maria o Port-aux-Moines: 30T 512479 5259893

Menhir de La Pierre Jaune: 30T 514059 5259283

Menhir de La Saline: 30T 511873 5263639

Menhir du Net o Men En Palud: 30T 510572 5264666

Menhir de Clos et Bé A: 30T 511606 5264095

Gornevez o Gornevèse: 30T 519149 5272772