Menorca Talaiòtica II

Disposats a fer unes merescudes vacances, anem a Menorca (ja vam dir que hi tornaríem), fora de temporada alta... És quan s'hi està millor. L'illa és com un gran museu a l'aire lliure, les precioses cales quasi verges, els penya-segats amb les coves sepulcrals utilitzades a la pre-història, els poblats talaiòtics, sales hipòstiles, dòlmens, etc. Per aquesta raó, és el nostre destí preferit a l'hora de fer uns dies de desconnexió urbana.

Després de dinar a l'apartament que havíem llogat, anem cap a Alaior disposats a veure el poblat de Torralba d'en Salort (ens vam trobar amb el recinte tancat, però cal intentar fer la ruta sencera el mateix dia). Per arribar-hi, a l'alçada d'Alaior, cal desviar-se de la Me-1 per la carretera d'Alaior a Cala en Porter, fins que veiem el poblat a mà dreta, enganxat a la carretera. No us podeu perdre, està indicat i disposa de zona d'aparcament per les visites.

Es creu que en el seu temps, devia ser un dels poblats més importants de l'illa, datat del període naviforme 1750-1600 a.n.e., i habitat fins a l'edat mitjana. Consta d'un recinte de taula prou monumental, dos malmesos talaiots, una sala hipòstila, tres coves (dues sepulcrals i una a mode de cisterna), a part d'un parell de sitges, una era i diverses restes de cases.

Plànol del fulletó informatiu del poblat

No comentarem totes les antigues construccions del poblat, se'ns faria etern, només documentarem algunes d'elles, entre les que es troben la Taula i el seu recinte, que ben bé es mereixen una certa menció, ja que tant un com l'altre són els més ben conservats de Menorca, i en els que la recerca arqueològica ha aportat més dades de tots els monuments d'aquesta era a l'illa.

Aquí tenim el recinte de taula. Podem veure tots els pilars, amb la taula al mig.

I ara una foto de la taula amb la Cris al costat, per a que es vegi la comparativa d'alçada. Segons el web de Menorca Talaiòtica, aquesta amida 4 metres.

Aquestes dues construccions són datades, segons els resultats de l'excavació efectuada, a principis del primer mil·lenni a.n.e., tot i que la gran quantitat de restes trobades al recinte són dels segles III i II a.n.e. Aquestes restes confirmen l'ús del recinte com a espai per als rituals religiosos de l'època. Els objectes recuperats a les excavacions s'exposen al Museu de Menorca, a Maó.

Cal dir que també es documenta una resta d'os animal que es remunta al 1000 a.n.e. segons Carboni 14, però encara no s'ha interpretat aquesta resta. Amb tot això, els arqueòlegs creuen que el recinte va ser utilitzat a partir del segle IV a.n.e.

També a destacar la sala hipòstila, de la que només en sabem que fou utilitzada com a magatzem el segle I i abandonada el segle II. Però no es té del tot clara la seva funció original, tot i que sí que se sap que es d'era talaiòtica, vers el 850-550 a.n.e.

Inserim una planimetria extreta del llibre Menorca Talaiòtica, un llibre editat per Triangle Postals S.L. amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Baleàrics, el consell insular de Menorca, i Menorca Talaiòtica, que és l'associació que va presentar la candidatura al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i que van aconseguir el reconeixement el 18 de setembre de l'any 2023.

Extret de la Guia Menorca Talaiòtica

També expliquem un dels hipogeus, ja que ens va semblar absolutament espectacular per dins, però sobretot per fora, amb aquest treball a les parets d'un preciós pati emmurallat per la part superior.

Aquesta meravella fou creada pels habitants d'aquest poblat vers el 550 a.n.e., a l'Edat del Ferro, una cultura contemporània a la dels els ibers a la resta dels anomenats Països Catalans.

Tornem a la zona d'aparcament i seguint per la carretera en la direcció que portàvem a uns 420 metres, a la nostra esquerra, rere un mur de pedra seca prou alt, veurem les restes de la malmesa Naveta de Torralbet Vell. Recomano anar tot fent una passejada, hi ha un carril bici i una vorera per a vianants prou ampla, que fa agradable la petita caminada (de fet, quan hi vam anar, hi havia molta gent que hi anava a córrer).

Aquesta naveta de construcció anterior al proper poblat (pretalaiòtica 2000-1400 a.n.e.) és de planta circular, amb corredor i una llosa perforada com a porta d'accés. Es troba situada sobre un aflorament rocós i té unes dimensions d'un diàmetre exterior de 6.50 metres, amb un corredor d'una amplada de 50 centímetres i una llargada de 2 metres, que dona accés a una cambra sepulcral de 4.5 metres de longitud, per un ample de 2.10 metres i una alçada de també 2.10 metres.

Tornem al cotxe i ens dirigim cap al zoològic de Menorca tornant per la carretera fins a Alaior i prenent la Me-1 direcció Maó. A uns 750 metres d'arribar al zoo, prendrem un camí que surt a mà dreta des de la mateixa Me-1 (el carrer de ses Vuit Quarterades). Als pocs metres, toparem amb un tancat, que obrint-lo ens donarà accés a la naveta de Biniac Occidental.

Aquesta naveta, descoberta el 1914 per J. Flaquer, està catalogada com de tipus intermedi, ja que el seu període constructiu és d'entre els dòlmens i les navetes de planta allargada, a finals del III mil·lenni a.n.e., principis del II a.n.e.

Les excavacions realitzades van aportar quantitat de material d'era pretalaiòtica i talaiòtica inicial, juntament amb les restes òssies de 40-60 individus. A l'exterior s'hi va trobar un munt de restes acumulades, fet que fa pensar en un buidat per una posterior reutilització a l'era talaiòtica, dada recolzada per la datació amb C14 feta per Antoni López i Lluís Plantalamor a les ja anomenades restes òssies, en les que va donar un valor del 837 a.n.e.

Aquest sepulcre col·lectiu té un diàmetre exterior de 5.95 metres, amb un corredor d'una llargada de 1.70 metres i una cambra de 4.25 metres de llargada per una amplada màxima de 1.75 metres.

Visitada la naveta, tornem al cotxe i a la Me-1, la que continuarem fins al zoològic. Allà aparquem i nosaltres vam demanar si podíem veure la naveta sense pagar l'entrada del zoo, al que van accedir i ens van acompanyar al sepulcre de la naveta de Biniac Oriental.

Aquest sepulcre fou descobert per Francisco Hernández Sanz l'any 1901, però estranyament no ha estat mai excavat en la seva totalitat, ni tant sols ha estat restaurat, i això que es troba en un lloc prou concorregut. Sembla que de la naveta original només resten les tres lloses d'entrada. Es creu que el sepulcre es va ensorrar temps ençà, i, segons Maria Lluïsa Serra, es va reconstruir, sobrant diverses pedres que es troben formant un estrany quadrilàter prop de la naveta. Posteriorment, els ramaders van col·locar pedra seca per a utilitzar-la per a guardar el bestiar.

Pel que fa a les dimensions, té una llargada exterior de 11.10 metres, una amplada de 10.70, un corredor de 4 metres de llarg, per una amplada màxima de 53 centímetres i una alçada de 1.15 metres, i una cambra de 4.30 metres de llargada, una amplada de 2.34 metres i una alçada màxima de 2.35 metres.

Amb aquesta naveta, donem per finalitzades les visites d'avui i tornem a l'apartament. Nosaltres vam fer les visites en diferents dies, però per la seva proximitat les hem unit a la mateixa ruta. Es poden visitar tots els llocs el mateix dia, tenint en compte els horaris d'obertura del zoològic i del poblat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Torralba d'en Salort: 31S 599508 4418664

Naveta de Torralbet Vell: 31S 599649 4418257

Naveta de Biniac Occidental: 31S 600212 4419444

Naveta de Biniac Oriental: 31S 600723 4419015

Dòlmens a Ripoll, Les Llosses i Sant Jaume de Frontanyà

Nova ruta amb els Lara. Avui anem al Ripollès, però també entrarem a la regió del Berguedà. Comencem doncs, tot anant cap a Ripoll, on cercarem i trobarem el malmès dolmen del Salt.

Per arribar a la zona, sortim de Mollet del Vallès, prenent la C-17 direcció Ripoll; la deixarem a la sortida 81, la de Sant Quirze de Besora. Just entrar al nucli, girarem a la dreta per la BV-5227, que també rep el nom de carrer de Berga. Anirem per aquesta carretera, creuant el riu Ter fins a arribar a Santa Maria de Besora. Un cop arrribats al poble, gairebé el creuem del tot, girant a la nostra esquerra pel camí dels Ferrers. El seguirem una bona estona deixant dos trencalls a mà esquerra i creuant una petita riera, la de Llaés. Aturem el cotxe al trencall de la dreta, que puja al castell que rep el nom de la riera.

Caminant, seguim l'ample camí que porta al castell fins que ens trobem amb un encreuament de camins amb un petit mas al costat: si girem a l'esquerra per l'encreuament anirem a parar al castell, i si seguim rectes anirem vers l'antiga tomba. Per aquest camí, en no arriba a 1.5 quilòmetres, farem una pronunciada pujada; al cim d'aquesta i a la seva esquerra, veurem un bosquet d'aquests no gaire bruts de plantes de sotabosc. Ens endinsem per ell i, arribant a un preciós mirador natural, trobem la cista megalítica d'El Salt.

De fet, perquè es documenta que és un dolmen, ja que es troba tant malmès, que si no n'has vist uns quants, passaries per sobre sense saber-ho. La cista megalítica d'el Salt encara restava completa a meitats del segle XX... Fins que a algú li van fer falta unes quantes lloses. Resten dempeus un parell de lloses, un xic trencades.

El túmul però, sí que és prou visible, amidant uns 6 metres de diàmetre per una alçada conservada de 70 centímetres.

La cambra de l'antiga cista amida una llargada d'1.90 metres, per una amplada que varia entre 0.70 metres a la capçalera i 0.98 metres als peus del sepulcre, i es documenta una alçada màxima d'un metre. D'altra banda, la desconeixença de material arqueològic no ajuda a una datació exacta del sepulcre, però per l'estil constructiu, Josep Tarrús el data a l'era neolítica final - calcolítica, entre el 2700 - 2200 a.C.

Seguim la visita dolmènica de la contrada anant a Les Llosses, on visitarem l'ensorrat sepulcre del Clot de les Dones Mortes... amb aquest nom fa esgarrifances, però bé, és un sepulcre, potser només hi enterraven dones.

Per arribar-hi, només hem de refer el camí fins a Sant Quirze de Besora i prendre la C-17 direcció Ripoll, però no hi arribarem. Just passar la riera de Sant Quintí, prendrem la C-26, direcció Les Llosses i Berga i la seguim uns 5 quilòmetres fins que veiem una pista asfaltada que surt a mà dreta, amb un cartell indicatiu a St. Esteve de Vallespirans. El millor és deixar aquí el cotxe. Busquem un corriol que baixa al rec de la Font del Perer i creuant-lo seguim el corriol, que ens portarà al dolmen del Clot de les Dones Mortes, tot resseguint el camí del rec. El sepulcre es troba a uns 400 metres de la carretera.

També s'hi pot anar per Ripoll, tot fent la volta per dalt i sortint a la C-17 des d'aquesta ciutat, però nosaltres vam preferir l'altra ruta... Sempre és més fàcil tornar enrere pel camí fet, que buscar-ne de nous.

Del sepulcre, sabem que és un dolmen de tipologia cista pirinenca, datat entre el Neolític recent i el Neolític final. Aquest és conegut d'antic pels habitants de la zona i sabem que es va excavar abans de l'any 1929, intervenció que es va fer en dues etapes, de les que dispossem d'alguns detalls documentats, "tot i que anteriors al 1929":

A la primera etapa, d'un caire molt superficial, es va trobar un tros de ganivet de sílex i fragments d'alguns ossos.

A la segona, es va excavar fins a 1 metre de profunditat, tot aixecant el gran roc de coberta que restava dins el sepulcre, recolzat a la paret nord d'aquest. En aquesta segona intervenció, aparegueren 4 o 5 puntes de sageta, 3 d'elles amb peduncle i la resta del ganivet del què havien trobat el fragment en superfície.

També a l'excavació, es varen trobar dos cranis humans; s'entén que a la segona etapa.

D'altra banda ens consta una segona excavació, efectuada l'any 1976 per J. Rovira. En aquesta, es van documentar bastants troballes, "tenint en compte que suposadament ja havia estat inspeccionat abans de l'any 1929": Entre elles, 1 fulla de sílex de secció trapezoïdal, 4 puntes de sageta i 2 cranis més. Em sembla curiós que a les dues excavacions es trobés pràcticament el mateix... Només escric el documentat, valoracions a part.

J. Rovira determinà que la cambra de la cista amidava 2 metres de llarg per 90 - 100 centímetres d'amplada. Aquesta cambra era enllosada, i conservava un túmul ovalat d'uns 7 metres de diàmetre màxim. Ell mateix va determinar que aquest sepulcre fou erigit i utilitzat vers el 3500 - 2500 a.C.

Acabem la diada tot visitant el sepulcre de Les Planes. Des de la cista, tornarem a la C-26 i la seguirem fins a Borredà, on poc després de passar el cartell del poble, a mà dreta surt el desviament cap a Sant Jaume de Frontanyà. Per aquí girem i seguim fins el poble, que creuarem per la carretera principal. Una mica més endavant i a mà dreta, girarem per la pista asfaltada que duu a Cal Cintet. A partir d'aquí, continuem per la pista principal fins el Coll de Pal, on podem deixar el cotxe i continuar a peu. A partir d'aquí, el millor és apropar-se tot seguint les coordenades finals, no us guieu pels camins perquè és fàcil perdre el rumb.



L'única informació que hem pogut trobar d'aquest megàlit és la que dóna l'Antoni Mañé a les seves fitxes megalítiques. Segons ell, és una cista megalítica i documenta que el fragment de llosa que es veu al costat no és de la coberta, com creia jo, sinó de la llosa lateral que falta al megàlit. La de coberta es troba desapareguda d'antic.

La cambra té unes dimensions de 1.60 metres de llargada, 1.10 metres d'amplada màxima i 0.90 d'alçada. D'altra banda, el túmul, molt visible, amida uns 5 metres de diàmetre per 1 metre d'alçada. Com a dada final, direm que no consta cap resta arqueològica trobada al seu interior, possiblement fou buidat ja fa molts anys. Tot i això, el podem datar per la seva morfologia vers el 2700 - 2200 a.C., a finals de l'era neolítica.

Coordenades:

El Salt:UTM(ETRS89): 31T, 437999, 4667984

El Clot de les Dones Mortes: UTM(ETRS89): 31T, 428813, 4669027

Les Planes: UTM(ETRS89): 31T, 421552, 4671127

Dòlmens a Navès II

Ja toca anar a veure dòlmens, que portem uns dies que no sortim gaire, massa compromisos. Avui prenem rumb al Solsonès, on, al terme municipal de Navès, visitarem dos sepulcres.

Sortim de casa ben d'hora i ens dirigim a Solsona per la C-55. Un cop passat Cardona, agafem el trencall situat aproximadament al quilòmetre 64.5 en direcció a la casa de pagès Sant Grau. No deixem aquesta carretera fins que empalma amb la C-26, on girarem a l'esquerra. Seguirem fins trobar a la nostra dreta el desviament cap a Besora i Busa, ubicat poc abans del senyal del quilòmetre 114. Després d'uns 7.2 quilòmetres de pista, veiem a la nostra esquerra una pista de sorra una mica malmesa que davalla i després torna a pujar. La prenem i la seguim mentre podem amb el cotxe sense agafar cap trencall i després continuem a peu. Passant l'atrotinat tros i carenant el cim de la muntanya, on trobarem una bifurcació a la dreta, la prenem tot començant la davallada, al cap d'una bona estona, tot anant pel camí, i mirant el paisatge, veurem un immens mas, amb un tros d'ermita romànica (l'ermita de Sant Jaume) i cap a ell ens dirigim. És l'antic nucli rural de Peà. Al poc de passar-lo, girarem a l'esquerra per un ample camí, però desdibuixat a trossos, ja que l'herba es menja el caminoi. Aquí vam veure una cosa prou curiosa, un cadàver boví tot buidat pels carronyaires que hi ha a la zona. Seguim el camí, que va baixant vers la vall uns 500 metres, fins que aquest fa una corba prou pronunciada a la dreta; allà, a la banda esquerra del camí, trobem el dolmen de la Tomba del Moro de Peà.

De fet, es troba sota del sender... es pot veure la paret que porta el caminoi a la seva part superior. Es veu bastant bé, tot i que resta un pèl ensorrat del nivell actual. La cambra funerària amida 1.40 metres de llargada, per 85 centímetres d'amplada i 85 centímetres de fondària.

Parlem d'un sepulcre neolític sense una identificació clara d'un estil arquitectònic, ja que les cistes solsonianes tenen la llosa de coberta mòbil, que era per on feien les inhumacions, i aquesta no sembla gaire mòbil. Tot i això, tampoc no té cap resta tumular, factor que sí és típic de les cistes solsonianes.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany

La primera informació del megàlit és de l'any 1983, quan l'amo de les terres, el senyor Josep Guilanyà, va advertir de la troballa a en Josep Castany i el Lluís Guerrero. L'any següent fou excavat amb el permís del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya... poc després d'haver rebut una acurada violació; tot i això, es varen aconseguir diverses restes, totes trobades a l'exterior de la cambra, i, és clar, molt petites i destrossades. S'anoten 10 fragments de ceràmica a mà, 5 restes òssies molt fragmentades i 4 peces dentàries, que han servit per determinar que al sepulcre hi havia un mínim de dues inhumacions, una d'un individu d'entre 10 i 15 anys i un altre d'entre 35 i 40.

La resta de troballes, a falta del C14, són les que ens poden ajudar a datar el sepulcre a l'era de les cistes solsonianes, que són neolítiques de vers el 4100-3400 a.n.e, tot i que, com hem comentat abans, la llosa de coberta no es la típica llosa d'aquests sepulcres. Això fa pensar que podria ser una cista de tipus arcaic construïda durant el Calcolític, vers el 2700- 2200 a.n.e.

Tornem al cotxe i posem rumb al sepulcre d'El Puput. Desfem tot el camí fins la carretera C-26 i la prenem cap a l'esquerra, és a dir, cap a Berga. En poc més de 5 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a la Vall d'Ora. A la bifurcació que ens trobem, agafem la branca de l'esquerra cap a Can Feliu. Un cop passada la casa, arribem a una cruïlla, on surt una pista per cada costat, i allà deixem el cotxe. A peu, continuem per la pista que portàvem i al poc trobem una bifurcació, on agafem la branca dreta, que, en pocs metres, ens duu a la tomba, situada just a a la dreta del camí. Des del cotxe, haurem fet només uns 160 metres.

Aquest sepulcre fou excavat per l'arqueòloga Joana Xandri l'any 1979, determinant que es tracta d'una cista solsoniana. La seva cambra amida 1.60 metres de llarg per 0.85 metres d'ample i té una fondària conservada de 85 centímetres... el tema de l'alçada seria si el reconstruíssim un xic perquè ara mateix està força destrossat. De fet, hem trobat documentació d'ell que diu que ja al 2008 donaven el dolmen com a desaparegut.

Inserim una planimetria extreta de la tesi doctoral de Josep Castany.

Planimetria de Josep Castany

Es documenten diverses restes humanes, totes elles dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, d'un sol individu adult, possiblement un home per la tipologia de les restes. Com a parament funerari, es documenten 16 fragments d'estri d'os polit, 2 fragments ceràmics i 6 geomètrics de sílex. Ara, segons hem pogut saber, un dels violadors del dolmen assegura que hi va extreure, anys enrere, alguna destral de pedra polida i uns quants ganivets de sílex bastant grans.

Extret de la tesi doctoral de Josep Castany

Un parell de metres a la dreta del sepulcre tal i com arribem sortint del camí, veiem una llosa al terra, que, com a poc a mi, em va cridar l'atenció... vaig treure la pinassa que hi havia sobre seu, descobrint una cassoleta la mar de maca. Clarament, aquesta llosa era part del sepulcre, segurament la coberta.

Per si en voleu més de la zona, sempre us podeu apropar a visitar el sepulcre de l'Aubareda i els poblats de la zona, i a 700 metres del sepulcre d'El Puput podem admirar una estranya estructura megalítica i els propers sepulcres de Cal Tururut.

 Coordenades UTM(ETRS89):

  

Tomba del Moro de Peà: 31T 382785 4657750

El Puput: 31T 386711 4651969

Poblat neolític de Ca l'Estrada II

Avui, anirem ben a prop de casa, concretament a Canovelles, on han descobert un poblat neolític quan estaven fent un forat a terra per començar a inserir els fonaments de l'escola Els Quatre Vents, actualment l'escola ja està construïda, però segons el pla constructiu està programat de tal manera que les restes quedin exposades al seu lloc original, almenys això es deia, ho podré confirmar aquest dissabte 16/4/2025, que farem una visita guiada al jaciment. Tinc l'esperança de que hagin respectat l'espai, ja que és un dels pocs assentaments neolítics a Catalunya, i realment el més ben conservat, i l'únic amb aquests sòls de cabana, un sistema de recollida d'aigua, i enterraments, a part dels fogars, tan ben conservats.

Com el lloc és certament únic i espectacular, crec que el millor és inserir una fotografia del poblat.

Ara, no sé si això és tot el que hi ha o hi ha més coses sepultades sota terra, perquè en té tota la pinta. De fet, a l'estudi de la zona es parla d'un hàbitat d'uns 3000 metres quadrats; al meu parer, ha de ser bastant més gran del que es pot veure exposat (aquí no hi ha 3000 metres quadrats). Crec que amb un alineament de blocs, una petita "cisterna" (per dir-ho d'alguna manera) per a recollir l'aigua de la pluja, també hi ha dos enterraments, i només dos sòls de dues cabanes. Em sembla poca vivenda per una infraestructura tan ben delimitada i erigida.

Anem pas a pas, fixant-nos en les diferents construccions prehistòriques. La primera és el curiós alineament de rocs.

Els estudis creats del poblat pels entesos en la matèria diuen que seria un alineament per a la separació del món dels vius i el món dels morts, tot i que  les tombes són més properes al que seria el món dels vius, a poca distància de les cabanes.

Just al costat, seguint el tall de les màquines que hi ha a la dreta de la foto, trobarem a la cantonada de l'excavació el primer fogar del jaciment, que tenint en compte el pensament dels arqueòlegs sobre l'alineament, devia ser ritual pels morts, però bé, la veritat és que no acabem d'entendre la disposició dels àmbits dins del poblat

Seguim endavant pel jaciment, i el primer que veiem és, al bell mig de la zona excavada, una depressió amb sòl pavimentat, per dir-ho d'alguna manera.

Aquesta depressió, segons els arqueòlegs, era per a recollir aigua de pluja, aquí sí que hi estic d'acord, tot i que tenen el Congost a tocar, que en aquelles èpoques a més, devia anar força més crescut del que va actualment. La depressió creada és prou gran, hi caben un quants litres aquí.

Seguim la visita tot apropant-nos a un enterrament, que cal dir que ja sabíem que era un enterrament, ja que havia vist fotografies de l'excavació on es veu l'esquelet humà de l'individu, que hem pogut saber que tindria entre 50 i 65 anys, i que hi va ser inhumat farà uns 6500 - 6800 anys.

Com es veu, el sepulcre va ser mig destruït per la maquinària excavadora, tot i això, aquest va tenir més sort que el company, que sí que se'l van carregar del tot.

Encara bo, que d'aquest es va poder recuperar intacte l'esquelet humà, destrossant, això sí, l'aixovar que l'acompanyava, una cabra, un recipient que es va trencar en caure de la pala de la màquina, però que van poder reconstruir.

Al costat, veiem el que potser és el més espectacular del poblat, els dos sòls de cabana.

Són típics sols de cabana, només cal omplir els terres de sorra, i compactar-la trepitjant-la, així et queda un sòl planer i ferm.

Al costat veiem unes lones, que no aixecarem pas, però segons el què hem pogut saber, són fogars. De tots ells, n'hi havia un que no s'apagava mai, així tenien el foc just quan el volien.

Seguint tot rectes pel jaciment veiem dos forats perfectament delimitats a la part superior esquerra de l'excavació. No sabíem ben bé què nassos era, però ens hem assabentat que es tracta de dues sitges d'era medieval, d'entre els segles XI i XIII.

Com a dada final, anotarem un total de 6 fogars repartits a tot el poblat, que mitjançant el Carboni 14 han donat datacions d'entre el 4800 i el 4500 a.n.e.

Molt proper a aquest jaciment, se situa Ca l'Estrada I, on es van trobar l'estela menhir del mateix nom (podeu consultar l'entrada Menhirs i poblat al Vallès Oriental i Occidental I), un parell d'enterraments neolítics (d'una dona d'uns 25 - 30 anys i d'un nen d'un 5 - 7 anys), així com estructures posteriors (romanes i medievals). Val a dir que aquest jaciment no es pot visitar, ja que va quedar sepultat per la ronda nord de Granollers.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat neolític de Ca l'Estrada II: 31T 439962 4608074

Dòlmens i balmes a Tavertet II

Nou dia de recerca megalítica al país, disposats a veure els dòlmens més antics de Catalunya. Anem vers Tavertet, que, per qui no hi hagi anat mai, val la pena perdre's un moment per allà, sobretot per la part de la cinglera, on hi ha unes vistes impressionants.

Bé, tot arribant al meravellós poble per la BV-5207, ens endinsem per aquesta carretera tot el que podem. Quan ja s'acaba la carretera, veurem a l'esquerra dos carrers, el primer al costat d'una parada de bus i el segon, que és el que prendrem, amb un terra un xic fet pols. Aquest carrer es diu bisbe Galceran Sacesa, però, al poc, esdevé una carretera com dèiem feta pols, que va vorejant les cingleres, fins a arribar a l'Avenc de Tavertet... un tros de mas del segle XIII, restaurat i modernitzat per Catalunya Caixa, que ara fa funcions d'allotjament turístic, tipus aparthotel amb casetes individuals i tot. Deixem L'Avenc enrere i seguim pel camí, passant per un parells de miradors a la nostra dreta. No pararem fins a trobar una zona habilitada per a deixar el cotxe, a pocs metres del mas Rajols.

A peu seguim la pista, i emprenem un camí que surt a pocs metres a l'esquerra, que s'enfila buscant els cims de les muntanyes. La porta que li dona accés, però, està tancada... si ens hi fixem, veurem a la dreta d'aquesta, un botador per passar el tancat per sobre sense danyar-lo, ni danyar la porta. Just passar la tanca, seguim pel senderó que hi ha, per sobre la gespa i que en pocs metres surt al camí. Continuem per ell uns 10-15 minuts fins al Collet de Rajols, on trobem dos pals indicatius, un a cada costat del camí. Aquest serà l'epicentre de la ruta d'avui.

Primer anirem a visitar l'antic dolmen del Padró I tot agafant la pista atrotinada que surt a la nostra dreta just passar els pals, fins arribar a un camp, al que girarem a l'esquerra veient un gran túmul; o bé, prens el corriol que hi ha just al costat del camí, per sobre seu, i vas directament al gran túmul, que té 22 metres de diàmetre i una alçada del seu punt central vers el sòl, de més de 2 metres. El potser més curiós d'aquesta muntanyeta artificial és que consta d'un cròmlec d'uns tres metres de gruix, construït amb diverses llosetes col·locades com si fos un mur caigut (cròmlec típic de la zona). El túmul fou descobert pel Sr. F. Puntí, propietari de les terres, que va avisar a R. Batista, J. M. Nolla i J. M. Nuix a l'any 1972.

A ell, trobem el dolmen del Padró I al lateral de la part alta del túmul.

Ja veieu que el que en resta no és gaire, però, bé, suficient, junt amb el tros de túmul, per a assegurar que és un dolmen. Segons l'informe d'excavació, completant amb la informació que aporten l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, el dolmen fa 2.20 metres de llarg per 80 centímetres d'ample i 65 centímetres d'alçada. La seva construcció es col·loca en el temps vers el Bronze antic entre el 2200 i el 1800 a.n.e. Això ho sabem, a banda de l'estil constructiu, perquè les restes arqueològiques que s'hi van trobar a l'interior (diversos fragments ceràmics sense forma definida, un petit vas i alguns fragments de quars) indiquen que l'ús de la tomba és posterior a la creació del  túmul, aquest vers el Bronze antic-mig, cap al 1800-1500 a.n.e., com clarament es denota per la seva ubicació, erigit sobre la gran obra tumular. Així doncs, el túmul neolític fou reutilitzat uns milers d'anys més tard.

Just al costat, veiem una depressió, prou marcada, al lloc on podria trobar-se la tomba neolítica del túmul, l'anomenat dolmen del Padró II, que pel que sabem fou tornat a tapar després de l'excavació feta per Josep Castells, Walter Cruells i Miquel Molist els anys 1986, 1987 i 1988.

Segons en Carreras i en Tarrús no hi ha publicades unes dimensions exactes, però que més o menys feia 1.5 metres de llargada, per 1 metre d'amplada i també 1 metre de fondària, nosaltres havíem trobat unes altres dimensions, però ens en refiarem més del que puguin dir aquests dos experts, que no pas en el que trobem nosaltres. Com el túmul, resta datat vers el Neolític antic, segons els mencionats autors de vers el 4500-3900 a.n.e., mentre l'obra tumular, resta datada per C14 a uns carbons recuperats a sota la cambra d'entre el 4800 i el 4600 a.n.e., essent així un dels túmuls i un dels sepulcres més antics de Catalunya.

A l'excavació, s'hi van trobar les restes antropològiques d'un individu, puntes de sageta de sílex i un vas ceràmic complet tipus Montboló. A part de les restes, es va descobrir una curiosa variant utilitzada per a la seva construcció, les lloses eren clavades a la roca mare, mitjançant uns reguerons, per encabir-hi els perfils de les parets de la cambra.

A banda d'aquests dos sepulcres, ens consta que el túmul tenia una altra obra tumular adjacent, on hi havia un tercer sepulcre... el vam buscar, però no el vam trobar. Segons la documentació, només restava una llosa lateral d'1.15 metres d'amplada màxima per 1.45 de llargada i conservava part d'un túmul propi d'uns 8/11 metres de diàmetre. A l'excavació efectuada l'any 1988, no aparegué cap tipus de resta, tot i que es va poder datar per C14 utilitzant uns carbons recuperats de vers el Neolític antic, tot i que els resultats no s'han publicat. Igualment, per la fisonomia de la tomba, cista neolítica amb túmul, la podem datar vers el 4500 i el 3900 a.n.e. 

D'allà estant, ens mirem el prat del davant i ens posem a caminar vers la cantonada de la nostra dreta. Travessant el camp, trobem un pas d'aquests "anti-vaques" i el passem, tot prenent un corriol cap a l'esquerra, en direcció el cim de la petita muntanya pedregosa que hi ha. Coronem el cim en pocs metres, d'on surt un camí prou ample que va davallant la muntanyeta vers la vall, vorejant un bosquet a la nostra esquerra i al poc passarem un conjunt elèctric a la nostra dreta. Seguim baixant i comencem l'ascensió del següent turó. En no gaires metres, veurem un corriol que puja fortament vers el cim; el prenem, tot sortint en un centenar de metres de nou al camí, el que prendrem a l'esquerra i en uns 15 metres més, veurem a l'esquerra del camí, tocant a ell, el dolmen de la Font de la Vena.

Aneu amb compte, s'acostuma a omplir de fulles, i us el podeu perdre, nosaltres el vam netejar un xic per a fer-li la fotografia.

Aquest megàlit fou descobert pel Sr. Francesc Puntí l'any 1972, i catalogat el mateix any per R. Batista, J. M. Nolla i J. M. Nuix.

Es tracta d'una nova cista neolítica amb túmul, la cambra de la qual mesuraria 1.70 metres de llarg, per una amplada màxima d'1.50 metres i una alçada màxima conservada d'1.05 metres.

A l'excavació, no aparegué cap troballa, potser degut a les clares violacions que ha rebut al llarg del temps, però sí que aparegueren al túmul, on la tècnica constructiva utilitzada és la idèntica al company Padró II. Una obra tumular de 17/18 metres amb un cròmlec de 2.5 metres d'amplada, bastit a raó de lloses col·locades en "plec de llibre". En aquest, es varen recuperar ceràmiques del grup Montboló, 2 puntes de sageta del nou estil Font de la Vena, i 6 puntes de sílex.

Ara esmentarem una d'aquelles coses que nosaltres, com a aficionats, no entenem. Segons es documenta, la datació radio-carbònica a un dels carbons de dins la cambra va resultar del 5264-5013 a.n.e., en canvi la datació del sepulcre és del 4500-3900 a.n.e.

Visitat el megàlit, refem el camí fins als pals indicatius que hem dit que serien l'epicentre de la ruta i girem una mica a la dreta tot seguint el camí principal uns 650-700 metres, fent una corba pronunciada cap a l'esquerra. Allà travessarem el prat de la nostra esquerra, tot agafant un corriol que jo diria que deu ser prou transitat. Aquest porta al torrent de l'Abeurador, on veurem uns fantàstics gorgs que es deuen omplir en èpoques de pluja, no com ara, que hem batut el rècord de dies seguits sense caure ni una gota a Catalunya. Resseguint el torrent, ens adonem que es crea un sender desdibuixat que travessa el curs del petit rierol i puja vers el cim del davant, aquest ens portarà sense pèrdua a la necròpoli del Pla de la Fossa.

Sí, això no és prehistòric, però les antropomorfes ens semblen prou espectaculars com per a inserir-les a l'entrada del blog. Aquestes són datades de l'era medieval, vers els segles IX-X.

Ens posem de nou en marxa disposats a veure les balmes que sabem que hi ha no gaire lluny, seguint el desdibuixat sender vers el cim del turó, allà, a la nostra esquerra, cercarem de nou, un botador, especialment elaborat... de fet, inseriré una fotografia que em va fer la Cris.

A més, a les fustes on poses els peus hi ha un conjunt de claus doblegats, per a que no rellisqui ningú. (Com es noten els anys, ara ja no ens criden l'atenció perquè ja els hem vist a molts llocs).

En creuar, ens trobem just al prat de davant de l'epicentre de la ruta. Aprofitem per a comentar que aquí es té constància de l'existència de les tres cistes del Collet de Rajols, dues d'elles excavades també per Josep Castells, Walter Cruells i Miquel Molist l'any 1986 i tapades per a preservar-les.

Tornant a la nostra ruta, ens dirigim cap als famosos pals indicatius, però no hi arribem, ja que prenem el camí desdibuixat per l'herba que surt d'allà en direcció contrària a la dels dòlmens. Seguint-lo, anem vorejant un bosc a mà esquerra. El camí pel que anem fa un gir prou obert a la dreta, prenent direcció com si tornéssim a Tavertet de totes totes... al poc d'aquest canvi de sentit, veurem a l'esquerra un caminoi senyalitzat que ens portarà primerament a la balma de Cortils.

D'aquesta balma i la següent no hem aconseguit trobar res arqueològic, però a aquesta vam veure un mur de pedra en sec, que no ens va fer la impressió de ser prehistòric, i una llosa clavada al terra, que tampoc no ho creiem. Però amb totes les restes de la civilització neolítica que hi ha per aquí, m'hi jugo un pèsol congelat que aquest espai el freqüentaven com a hàbitat estacional.

Per a arribar a la següent balma, només s'ha de seguir un corriol que surt de la de Cortils al costat de per on hem entrat, i, en pocs metres, veurem a la dreta, la més petita balma d'Arles.

Tornem al camí i seguim endavant per a fer l'última aturada de la ruta, el mirador de la Roca Llarga, que també està senyalitzat.

Hem volgut inserir aquest lloc a l'entrada del blog perquè, a més de les impressionants vistes que té, s'hi ha trobat divers material prehistòric, com ceràmica i restes de tipologia lítica, destacant entre elles una fletxa amb peduncle i aletes, amb retoc bifacial de sílex blanc. També van sorgir un percutor de quars, diverses ascles del mateix material i una mà de molí d'esquist.

Donem per acabada la ruta d'avui i tornem al cotxe, però aquí no s'acaben les visites del dia, ja que de camí de tornada al poble passem pel mas de Can Tafura (intencionadament).

Per a anar a can Tafura, prenem una carretera secundària que va de Cantonigròs a la carretera Bv-5207 sense passar per L'Esquirol. La pista va a petar entre els quilòmetres 4 i 5 d'ella. La travessem, tot seguint per la pista asfaltada tot rectes uns dos quilòmetres, fins a trobar una zona d'aparcament a la nostra esquerra; allà deixem el cotxe i ens posem a caminar pels camins boscosos que hi ha, direcció el mas de Can Tafura. Deixarem l'esmentat mas a la nostra dreta i, just després, prendrem un ample corriol que surt del caminoi general a la dreta, en direcció a les cingleres, allunyant-nos cada cop més de la pista. De cop i volta, s'acaben els arbres i sortim a una zona amb terra pedregós, on girem a la dreta i en pocs metres toparem amb una tanca, que obrirem passant a veure el que queda del dolmen de Can Tafura.

La tomba està molt malmesa, com es pot veure a la fotografia, només resten algunes lloses caigudes prop del que un dia va ser un túmul d'uns 7/8 metres de diàmetre per 1 metre de potència màxima, sobre el qual s'hi van trobar diverses restes humanes. De fet, ja estava prou destrossada l'any 1961 quan fou localitzada i excavada per Martí Cassany i Joan Surroca.

L'any 1963, ho feu Ricard Batista, expedició de la qual tenim els resultats, que determinen que era una cista rectangular amb unes dimensions de 1.60 metres de llargada màxima, 1.60 d'amplada i una alçada difícil de determinar, ja que en aquell temps ja li mancava la llosa de coberta; tot i això, li dona una alçada màxima conservada d'1.15 metres. Segons Carreras i Tarrús, aquesta cista fou erigida vers el Calcolític final-Bronze antic, vers el 2200-1800 a.n.e.

D'aquest dolmen, s'hi van extreure 28 fragment de ceràmica a mà i dues ascles de sílex, a banda d'una llarga llista de restes antropològiques, com 25 molars més 40 peces més d'adult, 42 fragments ossis corresponents a un mínim de dos individus que van ser inhumats en aquest lloc. Per la quantitat de dents, i tenint en compte que se'n poden trobar més sobre el túmul, el mínim passaria a tres com a poc (és la nostra opinió).

Ara sí, tornem al cotxe fent els frescos camins boscosos i posem rumb a casa, que per avui ja n'hi ha prou.

Com sempre, però, podeu completar aquesta ruta amb una altra de Tavertet que també discorre en part pel Collet del Rajols (Dòlmens a Tavertet III) o bé combinar-la visitant un dolmen a L'Esquirol i el Salt de la Foradada de Cantonigròs (Dòlmens a L'Esquirol I i Tavertet I).

Coordenades UTM(ETRS89):

El Padró I: 31T 453584 4651817

El Padró II: 31T 453584 4651817

Font de la Vena: 31T 452988 4652840

Tombes antropomorfes del Pla de la Fossa: 31T 453449 4651462

Balma de Cortils: 31T 454211 4651254

Balma d'Arles: 31T 454197 4651240

Mirador de Roca Llarga: 31T 454097 4651013

Can Tafura: 31T 448128 4650317

Dolmen a La Costa del Montseny

Aquest dissabte, acompanyats per bons amics, anem a diversos llocs que valen molt la pena de veure.

El primer, l'imponent menhir del Pla de les Pruneres, ja sabeu que és considerat el més important de Catalunya, per la seva morfologia i la seva antiguitat (podeu consultar la nostra entrada: Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres). Tot seguit, anem a Gallecs, l'espai protegit que tenim a Mollet, on hi ha una ermita romànica del segle XII i un camí amb diversos plataners a banda i banda bastant bonic.

Tot seguint la ruta marcada, ens dirigim al terme municipal de Lliçà d'Amunt per a admirar l'església de Santa Justa i Santa Rufina, romànica sel segle XI i molt maca; molt prop d'ella, es documenta un dolmen, que hem buscat diverses vegades la Cris i jo, però no l'hem localitzat mai.

Ara, ja anem cap al poble de La Costa del  Montseny, situat com el seu nom indica a la muntanya del Montseny. El que veurem ara és un dolmen inèdit que van trobar els amics Manolo i Fina al Puig d'Arques. A falta d'excavació, no se sap, però bé, m'hi jugo un pèsol congelat que sí que ho és. La fotografia és de fa uns anys... amb el sol que hi havia aquell dia, les nostres fotografies no han quedat gens bé.

Foto de Manuel Lara

Té molt bona pinta... i per si no en teniem prou, tot traient les fulles seques del que crèiem seria la llosa de coberta o part d'ella, la Cris va trobar això...

Un conjunt de cassoletes!!! De fet aquestes no les tenia controlades ni en Manolo, que és qui ens va guiar cap a la troballa que havia fet uns anys enrere... Això ens permet assegurar, com a mínim, la utilització d'aquestes pedres a alguna era prehistòrica.

Emprenem la tornada al cotxe i anem vers Granollers. Un cop dinats, fem un volt per la ciutat, sobretot pel nucli antic i la Porxada, llotja de grans del segle XVI. Anem també al Museu de Ciències Naturals de Granollers, on podem contemplar una col·lecció d'insectes i aràcnids. Després d'una llarga i interessant visita, la xicota que hi havia al taulell d'informació ens acompanya a l'edifici històric del museu, anomenat La Tela, on vam seguir admirant el fons del museu, en aquest cas, les col·leccions de malacologia (cargols, petxines i coralls) de Frederic Travé i Alfonso, i de fòssils de Joan Maria Viader.

Per completar el dia megalític, anem a visitar el Museu de Granollers, on tenen el menhir de Ca l'Estrada, que nosaltres ja havíem vist amb anterioritat (és a l'entrada del blog de Menhirs i poblat al Vallès Oriental i Occidental I) i on feien l'exposició itinerant "La fi és el principi", sobre pràctiques funeràries a l'època prehistòrica. 

Finalitzem la visita a Granollers entrant a l'espai de l'Adoberia, situat a la plaça de l'església, on es poden admirar les restes de la muralla l'adoberia medievals de la ciutat.

Acabem la diada a Mollet, on fem un sopar d'aquests de germanor, on tot són rialles i converses interessants.

P.D. Mesos més tard en Josep Tarrús visita el megàlit seguint el nostre blog, i confirma la seva autenticitat.

Coordenades:

Puig d'Arques de La Costa del Montseny: UTM(ETRS89): 31T, 452718, 4620941

Menhir a El Montmell

Avui, ens desplacem a la província de Tarragona per a visitar un menhir imponent. Com ja hem comentat anteriorment, no és una província precisament rica en megàlits, però conté un dels menhirs més alts de Catalunya, la Pedra Alta de Can Ferrer.

Per arribar-hi, nosaltres vam fer molta volta perquè érem a les vacances de Nadal i no teníem pressa. Des de Torrelles de Foix, vam travessar tota la serra d'El Montmell - Marmellar, però us explicarem el camí fàcil des de casa nostra. Prenem l'AP-7 en direcció Tarragona i posteriorment l'AP-2 quan hi ha la bifurcació d'autopistes. Agafem la sortida 12 cap a La Bisbal del Penedès seguint la T-240. Travessem La Bisbal i arribem a un enllaç amb la C-51, on prenem el sentit cap a Rodonyà i Valls. Després de passar La Pineda de Santa Cristina, arribem a una rotonda on deixem la carretera que portem i anem cap a Rodonyà per la C-51z. Un cop passat aquest poble, trobem a la nostra dreta un trencall cap a Can Ferrer de la Cogullada, seguint la TV-2444. Després de gairebé 5 quilòmetres, arribem a la cruïlla on la TV-2444 s'ajunta amb la TV-2443. Just en aquest punt, a la nostra esquerra, trobem el menhir de Can Ferrer o de la Pedra Alta. 

Aquest imponent monòlit, de 3.50 metres d'alçada, per 0.69 d'amplada i 40 centímetres de gruix, és un dels més alts de Catalunya, darrere del de les Pruneres (a Mollet) i davant del de la Murtra (a Sant Climent Sescebes). Per la seva morfologia, es pot datar dins del calcolític, període del Bronze (1800 - 650 a.C.). Fou publicat per primera vegada el 1909 per A. M. Gibert i posteriorment esmentat en diverses obres.

Com molts menhirs aïllats, té una llegenda associada a una construcció, en aquest cas, la de la Catedral de Tarragona. S'explica des d'antic que mentre es construïa la catedral, un anacoreta que vivia a El Montmell va somiar que mancava una gran pedra a la façana i va decidir portar-la. Pel camí, va trobar-se amb una velleta sospitosa i amb olor a sofre que li va explicar que ja no calia el roc perquè l'havien acabat. Decebut, l'anacoreta va deixar anar la pedra i aquesta es va clavar a terra, romanent dreta per sempre més.

Després de la ràpida visita al menhir, aprofitem el desplaçament per anar a veure un aqüeducte romà, el de Sant Jaume dels Domenys. Per arribar-hi, desfem el camí fins a La Bisbal del Penedès i, sense entrar al nucli, prenem la carretera T-240 cap a Llorenç del Penedès i L'Arboç. Un cop a Llorenç del Penedès, passem dues rotondes i, a la tercera, agafem la TP-2125 cap a Sant Jaume dels Domenys. En uns 650 metres, arribem a una altra rotonda, on agafem la primera sortida cap a Banyeres del Penedès i L'Arboç. Per si no hem fet prou rotondes, arribem a una altra... Aquesta vegada, sortim pel segon trencall a un carrer curt on ens obliguen a girar a l'esquerra als pocs metres pel carrer Mallorca. Si avancem una mica més, veurem, a la nostra dreta, les restes de l'aqüeducte de Sant Jaume dels Domenys, també conegut com Els Arcs (tornem-hi amb els grans pensadors de noms...).

Construït a època tardo-romana (segle IV d.C.), només resten en peu un conjunt de 3 arcs, un altre de solitari i un conjunt de dos més, ocupant una longitud de no més de 30 metres. Es pensa que s'utilitzava per abastir una vil·la romana que es trobava on ara és la masia dels Arcs.

Com el dia no acompanya gaire, retornem a casa per entrar en calor.

Coordenades:

Can Ferrer: UTM(ETRS89): 31T, 367295, 4575581