TRANSLATOR

dijous, 23 de març del 2017

Megàlits a l'Alentejo II

Continuem el dia de visita megalítica amb la satisfacció d'haver vist l'Anta Grande do Zambujeiro. Quin tros de dolmen!

Tot fent via, comencem per l'Anta do Barrocal I, ben propera a la II; de fet, són cada una a cada costat del camí on arribarem amb el cotxe, tot asfaltat menys el tros del final (però aplanat i fàcil de fer amb el cotxe). Prenem la N380 d'Évora a Alcaçovas i, a uns 10.6 quilòmetres de la rotonda existent a la sortida d'Évora on hem agafat aquesta carretera, girem pronunciadament a l'esquerra per un camí de terra, que seguim 1 quilòmetre fins a trobar un molí a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe i ens endinsem als camps que hi ha darrere d'aquesta construcció, tot passant un pas d'aquests pel bestiar. Dins del primer camp, a 45 metres del molí, veurem l'Anta da Herdade do Barrocal I.

Ens trobem davant d'un dolmen de corredor fet de granit. Té, però, una llosa de la cambra força curiosa, ja que aquesta té un parell de betes d'un altre material rocós que la creuen verticalment, queda curiós, tot i que no crec que els homes que el van edificar tinguessin cap tipus de pensament al cap. Pel que fa al corredor, només resten un parell de lloses definint la seva existència. Aquest megàlit és monument nacional des del 1910.


La cambra és poligonal, feta amb set lloses que donen una amplitud diametral a la cambra sepulcral de 3 metres, i una alçada de 2.1 metres, tot i que es documenta una alçada màxima de 2.30.

Fou excavat i restaurat als anys 60 per Henrique Leonor de Pina, l'arqueòleg que s'encarregà també de l'excavació de l'Anta Grande do Zambujeiro. Òbviament, ho feu amb els mateixos mètodes, avui en dia més que abolits. L'única dada clara que hem pogut trobar sobre el sepulcre és la seva datació, entre inicis del IV mil·lenni, meitat del III a.n.e.

Vist el megàlit, anem a veure el seu germà, només hem de creuar la pista on tenim el cotxe obrint un filat electrificat per a les vaques que dona accés al prat (dono fe que hi passa un potent voltatge, al filat). A la part alta, a 110 metres del camí, trobem l'Anta da Herdade do Barrocal II.

Petit dolmen de corredor fet de granit, que conserva les sis lloses que formen la cambra sepulcral de forma poligonal. Va ser restaurat al mateix temps que son germà pel mateix arqueòleg, Henrique Leonor de Pina. Com es pot veure, però, la coberta va cedir fa pocs anys. El corredor que tenia resta avui dia desaparegut.

El fet de trobar-se al bell mig d'un camp de pastura de vaques i porcs no ajuda a la seva conservació. Com a dada final, ja que no hem trobat res d'informació, podem datar el sepulcre vers el Neolític o Calcolític de la zona, que és a les eres on es documenten els dòlmens d'aquesta zona immediata.

A banda d'aquests dos, es documenten uns set dòlmens més a les proximitats, dos d'ells els germans III i IV d'Herdade do Barrocal. Com sempre diem, hauríem de tornar perquè no vam veure res ni hem trobat les seves ubicacions.

Continuem la ruta per la primera anta-capela (dolmen-capella) que veurem a Portugal. Per arribar-hi, hi ha dos camins, o bé vas per la mateixa pista on som o bé fas marxa enrere. En tots dos casos, s'arriba a la N380 i girem a l'esquerra per prendre la carretera CM1079, que seguim gairebé 8 quilòmetres, fins a veure, a 90 metres a l'esquerra de la carretera, la capella. Es troba senyalitzada, no té pèrdua.

L'Anta-capela de Nossa Senhora do Livramento, també coneguda com a São Brissos, ha estat clarament reaprofitada per la societat religiosa, molt nombrosa a Portugal als segles XVI, XVII i XVIII; aquesta en particular és del XVII.

Potser, el que impressiona més a primera vista d'aquest dolmen (a banda de que és una capella) és la seva alçada, 3.20 metres. Conserva cinc lloses al seu lloc original formant una cambra de 2.80 metres de diàmetre, a més de la coberta. També es poden veure restes del que podria ser el corredor i d'una pedra que podria ser part de la cambra i que fou treta de lloc per donar accés a l'ermita.

Però clar, ara la seva forma ha esta modificada, pel que hem pogut saber, la seva cambra era poligonal i d'uns 4 metres de diàmetre, i és per la morfologia que es determina que aquesta tomba fou erigida al Neolític, vers el IV i el III mil·lenni a.n.e.

Just al costat del dolmen, veiem, estintolat a terra, el que sense cap tipus de dubte és un menhir.

Menhir d'evident forma fàl·lica amb una longitud màxima de gairebé tres metres. No hem trobat cap estudi sobre ell, però bé, els menhirs no acostumen a aportar troballes arqueològiques.

Ara anem a visitar l'Anta do Pinheiro do Campo II. A la I no vam anar perquè mig plovia i s'havia de saltar una tanca i caminar, i  sincerament, ens va fer mandra!

Seguim la CM1079 3 quilòmetres en el sentit que portàvem, fins a petar a la M370, on girem a la dreta, i la seguim 11.6 quilòmetres fins a trobar una zona per aparcar a l'esquerra de la carretera, allà deixem el cotxe.

(De camí, i tot anant per la M370 veurem anunciada la gruta d'Escoural, una cova prehistòrica amb gravats i pintures, que, evidentment, no vam visitar amb l'Ànnia i l'Arnau que no tenien ni 6 mesos en aquell moment, a més, era tancada aquell dia.)

Bé, deixem el cotxe a la zona habilitada per a aparcar, i veiem un cartell molt petit, com gairebé tots els cartells d'informació megalítica a Portugal, indicant l'Anta do Pinheiro do Campo I, però com ja hem dit abans, vam passar de saltar el portó metàl·lic. Així doncs, creuem la carretera, tot prenent un caminoi que hi ha, pel què, en no arriba a 40 metres, veurem enganxat a la tanca, el sepulcre de l'Anta do Pinheiro do Campo II.

Es tracta d'un sepulcre de corredor fet en granit, de cambra poligonal de sis lloses, d'uns 2.5/3 metres de diàmetre per 1.80 metres d'alçada. Entre les lloses que fan l'estança, hi ha la de coberta, que ha cedit vers l'interior de la cambra funerària. Pel que fa a l'entrada al sepulcre, seria per un corredor d'1.30 metres d'amplada, per 2.5 metres de llarg. És fàcil admirar les restes de l'obra tumular.

Per acabar amb el sepulcre, podem dir que, com a la majoria de dòlmens de Portugal, no té una datació acurada, però que, per l'estil arquitectònic, els col·loquen a tots ells durant el Neolític final i el Calcolític, entre el 3500 i el 2500 a.n.e. Cal dir també que fou declarat monument nacional l'any 1910.

Tornem al cotxe disposats a veure el primer "cromeleque" dels diversos que veurem a Portugal. Seguim la M370 fins a la seva fi, als 2.7 quilòmetres. Allà, girem a la dreta per la N114 i la seguim 150 metres, on girem a l'esquerra prenent la N370, carretera que passa per sobre l'autopista A6 o IP7. En uns 3.7 quilòmetres, aturem el cotxe al voral de la carretera, just abans d'un petit turó. Allà busquem un pas que hi ha al tancat de la dreta de la carretera, que ens dona accés a un corriol prou desdibuixat, que seguint-lo ens portarà, pel bell mig del bosc, al Cromeleque da Portela de Mogos, també anomenat Portela de Modos.

Per a mi, el cròmlec més idíl·lic que he vist mai, amb les grans lloses barrejades amb els arbres i la natura, em recorda bastant a l'alineament de Le Petit Ménec. Són d'aquells monuments megalítics no explotats turísticament, i que, per tant, encara conserven un xic de la seva essència.

Fou descobert l'any 1966 per Enrique Leonor Pina, però no fou fins al 1995 quan, en una prospecció de la zona, es va observar que sis dels menhirs avui en dia visibles (llavors soterrats) formaven una estrella (en part millor perquè amb les eines de l'època, ja se sap, potser els haurien destruït, o malmès, i quatre d'ells tenen gravats de tipologia solar i lunar, pel que són "delicats").

El monument en si és un conjunt de 40 menhirs que formen una el·lipse de 15 per 12 metres de diàmetre. Gran part d'ells són decorats amb diferents tipus de gravats incisius, com cassoletes, ziga-zaga o ondulacions; mentre que es documenten gravats de tipologia solar al menhir central. Nosaltres, amb el dia que vam tenir, no vam veure res de res, ens va ploure com mai ha plogut.

Aquest monument fou erigit al Neolític, entre el 4000 i el 3500 a.n.e., destruït parcialment al Calcolític i reutilitzat vers l'Edat del Bronze de l'oest peninsular.

Refem el camí fins al cotxe i anem a visitar un altre "cromeleque", el de Vale de Maria do Meio, que trobem seguint per la N370 uns 900 metres més. Allà girem a la nostra dreta per un camí sorrenc, però habilitat per al cotxe. En uns 700 metres, surt un altre camí a l'esquerra, que en uns 230 metres més ens deixarà al costat del cròmlec.

Monument molt i molt interessant, més antic que el company que acabem de visitar, ja que se li estima la construcció vers el Neolític antic portuguès (VI-V mil·lenni a.n.e.). Fou descobert el 1993 per l'arqueòleg Manuel Calado, que documenta una trentena (34) de menhirs, d'entre 2 i 3 metres de longitud, formant un recinte de forma el·líptica de 37 per 25 metres. 

Diversos d'aquests menhirs resten gravats amb diferents motiu, des de cassoletes, mitges llunes i quadrats a antropomorfs, a una possible representació d'una vulva. De fet, a l'any 1995, a l'excavació i reaixecament de diversos dels megàlits, es localitzaren gravats de tipologia lunar en dos d'ells, i d'altres amb bàculs. També van sorgir diverses restes d'eines de sílex, raspadors i plaques del mateix material, així com diverses ascles, fragments lítics i ceràmica rodada, un fragment de pedra de molí manual, i un fragment d'una eina de pedra polida, que va desaparèixer furtivament a l'excavació.

Aquest conjunt megalític, com a molts altres de l'Alentejo, fou declarat monument nacional l'any 2013.

Seguim amb la ruta marcada visitant els sepulcres da Valeira, els últims dòlmens del dia,  ja que després d'ells visitarem el conjunt megalític de Dos Almendres per donar per acabat el dia pel que fa a visites megalítiques.

Al primer en ser visitat, el número I de Valeira, hi arribarem tornant a la carretera i seguint en la mateixa direcció 1.5 quilòmetres més, una mica abans d'arribar a uns masos a l'esquerra de la N370. Allà, deixem el cotxe i ens endinsem caminant al prat llaurat que hi ha a la dreta de la carretera. A uns 70 metres, trobarem l'Anta da Valeira I.

Sepulcre de forma poligonal amb sis lloses documentades (1985), tot i que a la prospecció de la zona al 2007, només es conservaven 6 de laterals, pel que faltaria una llosa que acabaria de formar la cambra i la de coberta. Cal dir que el megàlit es troba en molt mal estat, i no es percep cap resta ni del corredor d'accés, ni de l'obra tumular. Que pel que es veu, antigament i segons documentació, eren ben visibles .

No ha estat mai excavat, però el podem col·locar temporalment com la resta de megàlits de l'Alentejo que tenen aquest estil arquitectònic, vers el Neolític final - Calcolític, entre el 3500 i el 2500 a.n.e.

I just darrere seu, a uns 80 metres, el número II, al que no ens vam poder apropar perquè estava tot mullat per les contínues pluges que vam patir. Només per arribar al primer, la Cristina, que va fer les fotos, ja va sortir xopa. Així que vam fer la foto de lluny.

D'aquest sepulcre de corredor no se sap gaire, només que resten cinc lloses del malmès sepulcre. Sabem que va ser excavat l'any 2007, però se'n desconeixen els resultats d'aquesta acció, l'únic que podem dir és que és datat vers finals del Calcolític de la zona, cosa rara per la seva tipologia. Creiem que si l'han datat vers aquesta era és perquè potser van trobar alguna resta que podria ser d'una reutilització. A la seva excavació, no aparegueren vestigis ni de túmul ni de corredor. Clarament, els dos megàlits de Valeira han rebut una gran destrossa pel treball agrícola efectuat al prat on són situats.

Com hem dit, acabem amb Dos Almendres, un conjunt megalític on veurem un menhir i un cròmlec, d'aquells turísticament explotats. Ara, per estar explotat, podrien fer un camí un pèl més decent, que no és que no sigui ampli i definit, però podrien fer-li una repassada al sòl sorrenc de tant en tant. Per arribar, només hem d'anar al poble de Nossa Sra. de Guadalupe, agafar la Rua do Cromeleque i seguir-la; el camí és indicat. A mig camí, trobem un cartell indicatiu amb una zona d'aparcament i un corriol que surt a l'esquerra, baixant unes escales. El caminet porta al menhir de Dos Almendres.

Es tracta d'un menhir erigit vers l'era calcolítica portuguesa. D'ell, podem dir que té una llargada propera als 4 metres i que té una inscultura d'un bàcul prop del seu cim. Pensem que deu guardar algun tipus de relació amb el proper cròmlec de Dos Almendres.

Tornem al cotxe i seguim el camí tot rectes, fins a la seva fi, on ens trobem el camí tancat. Allà mateix a l'esquerra, hi ha una zona d'aparcament prou àmplia, on deixem el cotxe i a peu creuem la porta que posa fi al camí en cotxe. En poc més de 200 metres, arribem al "cromeleque" de Dos Almendres.

El cròmlec fou descobert l'any 1964 per Enrique Leonor Pina i és realment impressionant, encara que, per a mi, és d'aquells massa preparats pel turisme. Igualment, cal dir és catalogat com el més important de la Península i dels més importants d'Europa, no només per les seves dimensions, sinó també per la seva estructura i el seu estat de conservació.

El megàlit consta de 95 menhirs, formant dos cercles concèntrics (l'exterior de 18.8 metres de diàmetre i l'interior de 11.4 metres de diàmetre) i davant d'ells dos ovoides també concèntrics (el gran mesura 43.6 per 32 metres). Cal dir que no era així de bon començament, va anar rebent modificacions durant la prehistòria. La primera construcció que queda catalogada són els dos cercles concèntrics, vers el 6000 a.n.e., al Neolític antic portuguès. La primera remodelació va tenir lloc vers el 5000 a.n.e., en ple Neolític mig, on es construïren els dos ovoides, i la segona al Neolític final, on s'erigiren alguns monòlits més a l'interior de l'ovoide i s'efectuaren nous gravats en alguns dels menhirs.

Imatge extreta de la Wikipedia

Prop d'una dotzena de monòlits estan esculpits. Inserirem fotos d'alguns d'ells.


Com a dada final, direm que aquest cròmlec té certa semblança, en aspectes astronòmics i lunars, amb el conegut cròmlec de Stonehenge.

Amb aquest espectacular monument, donem la ruta d'Alentejo II per acabada, demà més.


Coordenades UTM(ETRS89):

Anta da Herdade do Barrocal I: 29S 586706 4262649
Anta da Herdade do Barrocal II: 29S 586606 4262763
Anta-capela de Nossa Sra. do Livramento: 29S,575881 4264388
Menir de São Brissos: 29S 575881 4264388
Anta do Pinheiro do Campo II: 29S 579969,4272463
Cromeleque da Portela de Mogos o Portela de Modos: 29S 584802 4275777
Cromeleque da Vale de Maria do Meio: 29S 586318 4275358
Anta da Valeira I: 29S 586760 4277018
Anta da Valeira II: 29S 586767 4276934
Menir Dos Almendres: 29S 582912 4268829
Cromeleque Dos Almendres: 29S 581798 4268088 

Megàlits a l'Alentejo I (Anta grande do Zambujeiro)

A la fi entrem a Portugal, i el primer que anem a veure és el gran sepulcre megalític anomenat Anta grande do Zambujeiro, que vol dir dolmen gran de Zambujeiro. Creiem que deu ser la cambra sepulcral més alta de tota Europa. Per aquesta raó, ha estat la nostra primera visita, no podem marxar de Portugal sense veure aquest gran dolmen, i per això li dediquem una entrada a banda al Blog, tal i com vam fer amb el seu proper company de Mérida.

Per arribar-hi, entrem a Portugal direcció la capital de l'Alentejo central, la maca ciutat d'Évora. Sortim d'ella prenent la N-380 direcció Alcáçovas. A uns 7 quilòmetres, prenem la desviació a la dreta cap a Valverde per la CM-1079. Anant per aquesta uns 950 metres, virarem de nou a la dreta per un carrer que en uns 270 metres més fa un gir pronunciat a l'esquerra, i uns 730 metres més tard s'acaba en unes fàbriques. 

Allà deixem el cotxe, aparcant davant de la fàbrica que queda a la nostra dreta tal i com hem arribat, i ens posem a caminar pel camí sorrenc senyalitzat que va just pel costat dret d'aquesta. Si anem amb un cotxe alt, podem seguir avançant per la pista uns 700 metres més fins a trobar una zona per a aparcar. De l'extrem contrari per on hem arribat a aquest aparcament, surt un caminoi passant per sobre d'un petit pont de fusta, que creua una riera. El seguirem i, en uns 210 metres més arribarem, a l'Anta grande do Zambujeiro. Som davant del megàlit d'aquesta tipologia més gran d'Europa, que fou declarat monument nacional l'any 1971.

Consta d'un túmul d'uns 50 metres de diàmetre i conserva una alçada d'uns 7 metres a la seva cambra sepulcral. Aquesta és de forma poligonal amb 7 grans lloses que s'aguanten unes sobre altres. El corredor té una alçada d'uns 2 metres per 1.5 metres d'amplada, i s'allarga des de la cambra fins a l'exterior del túmul uns 12 metres.

Aquesta llosa situada a la part del darrere del megàlit va ser, temps ençà, la llosa de coberta de la cambra sepulcral. Molt i molt semblant a la del dolmen de Lácara; de fet tot, el megàlit és exactament igual a aquest.

Fou descobert l'any 1964 pel doctor Henrique Leonor Pina i excavat posteriorment (1965 - 1969), amb mètodes de l'època (va ser llavors quan es va desplaçar la coberta, trencant-la de camí). Tot i això, també ha estat excavat als anys 80 i 90. A aquestes excavacions, es trobaren materials de diferents èpoques, degut a la seva reutilització. El monument fou erigit al Neolític final (inicis de IV milenni a.n.e.) i utilitzat fins l'edat del Bronze portuguesa (1500 a.n.e.), utilitzat puntualment a l'edat del Ferro (segles VI - V a.n.e.) i com a vivenda a l'època medieval.

Es documenten diversos fragments ceràmics (gran part d'ells corresponents a gots carenats típics de l'Alentejo), perles i peces de guarniment en resina i pedra verda (variscita?), làmines i puntes de fletxa en sílex i cristall de roca, instruments i eines de coure, un centenar d'ídols gravats en plaques d'esquist, etc. Aquestes troballes es conserven al museu d'Évora. Pel que fa al tema de la variscita, és bastant més explicable del que sembla, doncs es documenten tres jaciments propers a l'Alentejo, un a Zamora, un altre a Huelva i un altre a Braga, dins el mateix Portugal.

A més de totes les troballes esmentades, segons experts, el dolmen devia de contenir pintures, com a mínim, en dues de les lloses.

Vist el dolmen, comencem a mirar-nos les esteles, la primera, l'estela C (estela-menhir I) es troba a l'inici del corredor del megàlit. Comparant amb Lácara, jo diria que més que una estela pura i dura, podria ser una altra llosa de la cambra que finalment no es va utilitzar.

Aquesta estela va ser transportada 8 quilòmetres fins al seu lloc actual i fou rebaixada per donar-li forma còncava, treball prou visible a dia d'avui. Fa 6.10 metres de longitud màxima, una amplada màxima de 2.40 metres i una mínima de 1.30 metres.

Tornant de l'immens megàlit a la petita porta d'accés al recinte, passarem pel costat de l'estela D (estela-menhir II). Aquesta sí que té totalment pinta d'estela! No podem veure la part de sota, però sabem que aquesta està molt degradada i que és de forma còncava. La banda visible està totalment treballada i arrodonida i presenta unes 70 cassoletes. Ens consta que en el seu dia devia d'estar dret, ja que a la seva excavació es va trobar un túmul de pedres i terra d'uns 6 metres de diàmetre.

Aquest gran roc fàlic amida 6.50 metres de longitud i té una amplada màxima de 2.84 metres; del gruix, podem dir que varia entre 0.97 i 0.33 metres.

Inseriré un parell de fotografies on es vegin bé les cassoletes que té aquest roc.

Com a dada final, direm que hi ha la possiblitat que aquesta estela-menhir fos erigida a l'edat del Bronze, ja que la ceràmica recollida al seu voltant en un sondeig és d'aquesta època. Addicionalment, s'hi van trobar elements de quars.

Amb aquesta última estela, ens acomiadem de Zambujeiro per seguir la ruta del primer dia.


Coordenades UTM(ETRS89):

Anta grande do Zambujeiro: 29S 585906 4266110
Estela C do Zambujeiro: 29S 585906 4266110
Estela D do Zambujeiro: 29S 585914 4266086

dimecres, 22 de març del 2017

Dolmen a Mérida (dolmen de Lácara)

Continuem el viatge cap a Portugal. De fet, és el mateix dia que hem visitat els dòlmens a Toledo, l'únic és que l'hem volgut posar en una entrada a part, primer perquè és a Badajoz, a la comunitat espanyola d'Extremadura, deixant enrere la comunitat autònoma de Castilla-la Mancha en direcció a Portugal, i segon per la gran monumentalitat del sepulcre en qüestió. És el dolmen de Lácara o del Prado de Lácara.

Per arribar-hi, seguim direcció Mérida, nosaltres anàvem per l'A-5. Als afores de la ciutat, vam virar a la dreta per l'A-66, i, a l'alçada d'Aljucén, a la sortida 606, ens desviem a la nostra dreta, anant a una rotonda, en la que agafem la tercera sortida, que creua l'A-66. En passar-la, trobem una altra rotonda i continuem tot rectes per l'EX-214 uns 8.3 quilòmetres, fins a trobar el dolmen de Lácara anunciat a la nostra esquerra. Allà, trobarem una àmplia zona d'aparcament per a cotxes. El deixem aquí, i a peu continuem pel camí habilitat que hi ha, pujant i baixant els petits turons, arribem al dolmen en uns cinc minuts com a molt, passant per curiosos afloraments rocosos.

Seguint el camí habilitat, veurem a la nostra dreta un turó amb una pedra que sobresurt d'ell, al mig. És el dolmen, construït vers el IV mil·lenni a.n.e., i que fou declarat monument nacional el 1931.

Aquest sepulcre té un estil totalment diferent als anteriors de Toledo, és més aviat com els de l'Alentejo portuguès (dolmen de corredor). Això sí, aquest és més monumental que la majoria d'ells; la majoria, que no tots. Ens va semblar brutal, és comparable, dimensionalment parlant, a alguns dòlmens bretons, com a mínim pel que fa a l'obra tumular. A la foto de sota, podem veure part del cròmlec peristàltic, ben visible, els rocs no són pas petits.

El túmul és de forma el·líptica i fa 35.50 metres de diàmetre en longitud i 28 en amplada, que originalment faria uns 6 metres d'alçada.

Ens apropem al megàlit i la primera curiositat que veiem és la gran llosa de tancament que resta estintolada davant del sepulcre, de 4.70 metres de llarg, per 1.70 d'amplada màxima i 0.60 metres de gruix, que in situ no m'hi vaig fixar, però està trencada.

La segona curiositat és el corredor, molt ample sobretot al principi, que s'adiu amb el que veurem més tard. Té una llargada total de 19.90 metres, dividit en un vestíbul d'entrada i dues avantcambres. El vestíbul fa 6.15 metres de llarg, té una alçada que oscil·la entre 1.20 i 1 metre, i 3 metres d'amplada a l'entrada, dimensió que es va reduint a mida que avances cap a la cambra funerària.

El pòrtic d'entrada a la primera avantcambra, que veiem a la fotografia superior, deixa un pas de 1.10 metres d'alçada, per 0.90 d'ample, donant accés a una habitació de 4.75 metres de llargada i una amplada que varia entre 2.65 a l'inici i 2.10 al final. Aquesta estança és un xic més alta que el vestíbul, fa entre 1.15 i 1.40 metres d'alçada.

Com a foto de la primera avantcambra, ens hem vist obligats a posar això de baix, en aquell moment hi havia massa sol i no es podien fer fotos mig decents. La foto és de dins de l'avantcambra. Es veuen unes lloses modernes, per refermar l'estructura, i el pòrtic d'accés (d'1.30 metres d'ample per 1.50 d'alçada) a la segona avantcambra, inclús es veu el pòrtic que dona pas a la cambra funerària.

La segona i última avantcambra és un xic més alta que l'anterior, tot i ser més petita longitudinalment parlant. A la foto de baix, feta des de l'interior de la cambra funerària, es pot veure l'últim pòrtic del dolmen, el de sortida de l'avantcambra, i que dona accés a l'habitació funerària. Aquest pòrtic té unes dimensions de 1.20 metres d'ample per 1.60 d'alt.

Aquesta segona avantcambra té una longitud de 3.40 metres i una amplada que minva quan més ens apropem a la cambra funerària d'entre 2.60 metres i 2.20 metres. L'alçada, per contra, augmenta, anant des de l'1.50 metres de l'anterior pòrtic, fins 1.60 metres a la sortida de l'habitació a la cambra sepulcral.

A la fi, arribem a la cambra, de forma heptagonal, amb gairebé totes les lloses trencades; totes menys una, que conserva l'estat original. Es pot veure la gran feina realitzada sobre les lloses, realment impressionant, pel seu treball, la seva exactitud, la seva estructura, i, sobretot, per les seves dimensions, i més tenint en compte que això es va construir vers el 3000 a.n.e., a l'era neolítica final de la zona.

Com ja hem dit, l'habitació sepulcral és realment espectacular... Encara que només resti un roc intacte (els altres, com totes les lloses que manquen al megàlit, van ser dinamitats), n'hi ha prou per fer-se una idea de com deuria de ser abans que l'ésser humà modern destrossés aquesta obra d'art.

Les lloses, que al seu estat original farien uns 5.20 metres d'alçada, com la que resta intacta, són treballades vers l'interior de la cambra, i recolzades una sobre l'altra. Per tant, farien una gran cúpula de 5.20 metres d'alçada per un diàmetre dels 5.10 metres a la seva base.

Ho sento, però ho havia de fer...

Gran selfie!!

S'ha de tenir en compte que és el segon dolmen d'aquesta tipologia més gran de la Península, i el més gran d'Espanya d'aquest tipus. Volia un record!

De tornada cap on era la Cristina (jo era el segon en visitar el dolmen, ella ja ho havia fet minuts abans), em vaig tornar a fixar en les pedres del cròmlec que encara aguantaven, val la pena mirar's-ho.

Quin tros de rocs, no vegis amb el cròmlec de contenció, no hi ha dades de cap de les pedres, i no les vam mesurar, però ja es veu que són grans.

Segueixo caminant direcció la Cris, l'Arnau i l'Ànnia i vaig darrere seu, on hi ha un munt de pedres estirades a terra.

Són restes del megàlit, de fet, la que es veu al mig, és la que suposen que seria part de la coberta, trencada per les dinamitacions que va patir als segles XIX i XX.

Pel que fa a l'aixovar trobat al dolmen i tenint present que durant la seva llarga vida ha estat des de llar fins a estable, a més de les dinamitacions, s'ha de dir que la quantitat de troballes és força nombrosa.

Segons Martín Almagro, s'hi van trobar 2 fulles de bronze, 1 ídol de 19.5 centímetres de llarg i 7.3 d'ample, del que hem trobat un dibuix.

Extret de la Revista de estudios extremeños

Fragments de diversos collars i penjolls, gran quantitat de denes de collaret i alguna resta òssia d'origen animal.

D'altra banda, varen resorgir diversos fragments de sílex molt deteriorats, de diverses eines de tall, fragments de 35 ganivets i 143 porcions molt petites d'altres ganivets i 124 puntes de fletxa, la majoria en sílex, d'altres en pissarra, quarsita i diverses variants del sílex, però les que criden l'atenció són les 2 que van sorgir de cristall de roca. També s'hi van trobar fragments de 4 estris de pedra, i gran quantitat de ceràmiques, algunes molt i molt deteriorades.

Vist l'espectacular dolmen de Lácara, tornem al cotxe i ens disposem a entrar a Portugal.


Coordenades UTM(ETRS89):

Lácara o del Prado de Lácara: 29S 723200 4325465

Dòlmens a Toledo

Aquest cop, decidim anar a Portugal, concretament a l'Alentejo, però, de camí, fem nit a Espanya, i ja que hi som, visitem algun dels megàlits que tenen conservats... En veurem dos el d'Azután, que rep el nom del municipi on es troba, i el de La Aldehuela, a La Estrella, tots dos a la província de Toledo.

Al primer d'ells, hi arribarem tot prenent la carretera CM-4101. En arribar a El Puente del Arzobispo, girarem a l'esquerra prenent la CM-4100, que creua el poble direcció La Estrella. Aproximadament a un quilòmetre de passar el desviament a la nostra esquerra de la CM-4104, trobarem a la nostra dreta a la part alta d'un petit promontori el dolmen d'Azután... el cotxe, l'aparcarem endinsant-lo en un camí sorrenc que surt també a la nostra dreta uns 300 metres després del megàlit. A peu, tornem enrere, per admirar l'estructura i les restes del megàlit d'Azután.


Un magnífic sepulcre, amb una estructura prou peculiar pel que estem avesats nosaltres. Estructura típica dels dòlmens de la zona de la península on ens trobem, sent aquest el primer localitzat a la zona sud de "la Meseta".


Podem veure a la fotografia superior els dos anells de contenció envoltant la cambra de forma pentagonal arrodonida, i que en certa manera també recolzaria part del corredor d'accés d'aquesta sepultura. Aquesta és datada, segons C-14, al Neolític mig de la zona, vers el V mil·lenni a.C. i utilitzada fins al Calcolític, vers el III mil·lenni a.C.

Consta d'un túmul de 18.5 metres de diàmetre. D'altra banda, la cambra té unes dimensions d'uns 5.10 metres de longitud, per 4.90 d'amplada i una alçada conservada de 2.20 metres. Del cromlech o peristàltit, podem dir que resten 21 lloses, d'inferior alçada que la cambra.

Cal destacar la gran quantitat de troballes que han vist la llum en aquest sepulcre, degut a les diverses i continuades excavacions que ha sofert el megàlit des dels anys 80 fins al 2001. Les troballes documentades consisteixen en diversos elements d'indústria lítica, indústria òssia, diversa ceràmica i alguna dena de collaret.

A part d'això, cal remarcar l'impressionant treball existent a les lloses. Avui en dia costa molt de veure res, però feu-li una ullada al següent enllaç Model 3D Azután,que tampoc és que es vegi molt, però bé, com a mínim el web està treballadíssim. En total, es documenten 84 cassoletes, 1 antropomorf, 3 gravats esquemàtics amb línies i quadrats, un d'el·líptic, i una gran i profunda línia, repartida en 26 de les lloses del monument... algunes a la cambra, altres al peristàltit, al corredor, i al túmul, de fet, se'n veu una a la foto superior.Fins i tot, conté alguna pintura a la part interior de la cambra. 

També es documenta que dins la cambra s'hi va trobar algun menhir, a mode escultòric. A la fi, un dolmen que es mereix una visita acurada i amb temps. Malauradament, nosaltres no en disposem de gaire, hem d'arribar a Portugal avui i volem visitar el megàlit que tenen al següent poble, La Estrella.

Així doncs, tornem al cotxe i seguim en la direcció que hem arribat fins a trobar el poble de La Estrella. Trobareu amb facilitat el dolmen de La Aldehuela, ja que és anunciat des del poble.

Estructuralment parlant, és clavat al seu company Azután, la qual cosa em fa dubtar de les datacions que li donen al monument, ja que li suposen una antiguitat de vers el 2500 a.C... Si l'altre és del V mil·lenni a.C., aquest no pot ser 2500 anys més jove. A més, he trobat informacions contradictòries... val a dir que res del que he trobat és oficial.


El que sí sembla verídic és que a l'excavació es va trobar divers material d'era Neolítica, i fou utilitzat com a sepulcre col·lectiu fins a l'era Calcolítica.



En aquesta fotografia, podem veure com realment l'estil constructiu és idèntic al d'Azután, al voltant de la cambra sepulcral hi ha dos anells cromlechs que fan de peristàltit, i inclús també té lloses amb gravats igual que el company. Segons he pogut saber, són gravats esquemàtics d'homes, però no els vam veure.

El que sí ens va cridar l'atenció, va ser una llosa col·locada a l'entrada del megàlit, com si fos d'un antic corredor amb terra enllosat (es pot veure a la primera fotografia del dolmen)... és un suposar, no he trobat cap informe que digui res d'això.



Completades les visites, continuem el camí cap a Portugal.


Coordenades:

Azután: UTM(ETRS89): 30S, 316029, 4405616
La Aldehuela: UTM(ETRS89): 30S, 317699, 4392926

diumenge, 12 de març del 2017

Poblat a Argentona II

Aquesta entrada del blog, la volia fer jo, el per què? Doncs perquè és a casa meva...

Es tracta d'un poblat iberoromà, situat al terme municipal d'Argentona, gairebé arribant al terme municipal de Mataró. Concretament, a les terres de Can Balanzó (històricament, Can Balençó o Can Balançó, fins temps franquistes, on el senyor Paco Franco va fer canviar el nom), un dels diversos terrenys i masos del meu besavi, que va fer diners amb el cafè, a les Amèriques.

Encara recordo de nen, amb el meu germà i diversos cosins, que vam fer amistat amb els joves arqueòlegs i els ajudàvem a netejar, a pinzellades, el material arqueològic trobat a l'excavació del 1991.

Bé, al tema, al jaciment no s'hi pot accedir, ja que es troba a la propietat privada de Can Balanzó, i tampoc no us perdreu res, ja que avui en dia es troba soterrat per protegir l'estructura. Però jo us poso les fotografies que tinc de l'excavació que es produí del 2 de setembre al 24 de desembre del 1991, quan jo tenia deu anys, i les de l'estat actual, doncs avui hem fet una calçotada a casa i he aprofitat per fer fotos i prendre les coordenades.

Fotografia de l'any 1991

Aquest jaciment arqueològic és un vell poblat que va perdurar al temps, des del Iber fins al Romà Alt Imperi, vers el 250 a.n.e. i el 50, segons el materials recuperats, tot i que es documenten vestigis materials del segle IV a.n.e.

El van localitzar arran de les prospeccions que van fer per a la construcció de la C-32, l'autopista del Maresme. Aquestes prospeccions del 1989 van determinar que el possible, fos el que fos, devia ser cap a casa meva i cap a la finca veïna de Can Barrau, ja que les restes arqueològiques minvaven quan més pujaves pel Turó de Cerdanyola. Donat que l'autopista havia de passar sobre gran part del jaciment i aquest era molt extens, es va realitzar l'excavació del 1991 als camps de Can Balanzó. A ella es va localitzar un cercle de pedres irregulars, que ben bé, segons el experts, podria ser d'algun tipus d'instal·lació relacionada amb una explotació agrícola del segle II a.n.e.

Tot seguit, varen localitzar les restes de l'assentament romà. Uns murs d'era tardo-republicanes, a banda d'uns murs que canalitzaven l'aigua del torrent i diverses estances quadrades o rectangulars, cada una d'elles amb llar de foc.

Finalment, es varen trobar restes de mitjans del segle I corresponents a un tercer període d'ocupació del que va començar sent aquest poblat iber.

Fotografia de l'any 1991

A la foto superior, podem veure part de l'estructura d'un dels hàbitats romans, que és tot el que hi ha fotografiat. Perdoneu, però les fotos són de l'any 1991, les restes romanes són les més evidents i jo no vaig fer les fotos, de fet, no tenia ni idea de què acabaria entusiasmant-me per aquest món, la prehistòria.

El poblat es va remodelar i modernitzar amb el pas del temps, a l'estil romà i així va perdurar en el temps.

Fotografia de l'any 1991
Fotografia de l'any 1991

A les fotos superiors, es pot veure el diferent gruix de les parets romanes, les més primes són d'era alto-imperial, vers el segle I.

Dels materials arqueològics, part dels quals jo vaig netejar, es documenten a l'informe d'excavació un total de 62137 restes de ceràmica i àmfores d'era ibera, i moltes altres itàliques, púnico-ebussitanes, ceràmica grisa de la costa catalana, també de fenício-púnica i molts altres estils ceràmics més, donat el comerç existent a l'era romana. Aquest fet otorga a Can Balanzó el privilegi de ser el jaciment rural més important d'època iberoromana de tota Catalunya.

Aquest és l'estat actual del jaciment. Ja us deia jo que no val la pena anar-hi, com a molt us podeu emportar una mossegada de la Darwin i la Newton, les dues pastors alemanys que campen per la finca amb total llibertat.

Però si voleu fer una ullada des de fora, us podeu apropar a l'antic jaciment, per un camí que va paral·lel a la C-32, que surt des del túnel que creua l'autopista, tot anat pel camí sorrenc que uneix Mataró i Argentona. És fàcil de localitzar, just a sota del dipòsit d'aigua que veurem pujant pel camí, a la nostra dreta.


Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Can Balanzó: 31T 451500 4599700

dimarts, 28 de febrer del 2017

Menhir a Botarell

Avui, farem la visita més ràpida de tot el blog per visitar el menhir més meridional de Catalunya. Aquest es troba a les terres tarragonines del Baix Camp, concretament a un petit poble anomenat Botarell.

A Tarragona, hi ha pocs dòlmens i menhirs, però, "curiosament", sí que s'hi han trobat diversos poblats Ibers, inscultures i pintures... No som experts, però segons el nostre criteri deu tenir molt a veure la invasió romana i la construcció de la ciutat de Tarraco.

Bé, per arribar al menhir d'avui, deixem l'A-7 per la sortida 1143, prenent la T-312 cap a Montbrió del Camp. Travessem el poble sense deixar la carretera fins a trobar-nos amb una rotonda, a la que agafarem la primera sortida, tot prenent la T-320. Aquesta és la que ens portarà, en uns 1200 metres, al menhir de La Pedra Fita, que queda a la part esquerra de la carretera, situat al cim d'un monticle metàl·lic que l'hi han fet recentment.


Ens trobem davant d'un monòlit de granit de 2.72 metres de longitud, 55 centímetres d'ample i 35 de gruix, i amb un pes aproximat de 1500 quilograms. Aquest menhir fou trencat als volts dels anys 50, i restaurat el 2004 per Judit Birosta i Carolina Jorcano, sota la coordinació d'Àngels Jorba, d'aquí les franges que es veuen ajuntant els dos rocs.

En aquest preciós menhir, podem avistar fàcilment unes quantes de les 10 cassoletes que té a la seva part inferior davantera (algunes queden cobertes pel monticle), 1 al bell mig en la posterior, i 3 creus gregues a la part superior davantera. 

Al poble de Botarell, també es van trobar restes de dos hàbitats d'era prehistòrica, extraient de sendes excavacions restes de sílex i fragments de ceràmiques, de les quals no disposo de datació, no com del gran roc, al que se li suposa una antiguitat de cap el quart o tercer mil·lenni a.C., això vol dir que és d'era neolítica o bé calcolítica.


Coordenades:

Menhir de La Pedra Fita: UTM(ETRS89): 31T, 331449, 4555590

dissabte, 18 de febrer del 2017

Dòlmens a Colera I i Llançà I

Avui, ens acostem a la zona nord de l'Alt Empordà per a visitar el conjunt megalític que es troba al voltant de la maca ermita de Sant Miquel de Colera. Som conscients de que no aconseguirem veure'ls tots perquè el ritme que portem ara amb els nens no permet gaires visites, però hi tornarem.

Per arribar, agafem la N-260 en direcció a Portbou. Passada la platja del Garbet i a l'alçada del quilòmetre 12, girem per la pista que surt a mà esquerra cap a sant Miquel de Colera. Es troba en força bon estat, pel que continuem amb el cotxe. Després de 3.6 quilòmetres, hem de fer una ziga-zaga: primer girem molt tancats a l'esquerra (prenent la tercera pista) i, als 90 metres, girem molt tancats de nou, però aquest cop a la dreta. Seguim 500 metres més, passem de llarg una pista que surt a la nostra dreta, i poc després ja veiem un dipòsit d'aigua que queda dalt d'un turó a la nostra esquerra i una pista que baixa cap a la vall, també a la nostra esquerra. Agafem aquesta pista i continuem uns 740 metres. Deixem el cotxe i pugem a peu pel vessant de la nostra dreta (el camí es troba senyalitzat) fins a trobar el dolmen del Mas Patiràs.

Segons l'últim llibre de Carreras i Tarrús, aquest megàlit de quars blanc és un sepulcre de corredor. Les lloses existents, tot i haver estat desplaçades, semblen determinar una cambra trapezoidal de 1.70 metres de longitud, per 1.10 d'amplada i 1.08 d'alçada màxima. Es conserven restes de túmul, de tendència circular, d'uns 8 o 9 metres de diàmetre format principalment per pissarra, quars blanc i sorra. A banda d'això, sembla que aquesta obra tumular té un anell, un intratumular, aquest de 4/5 metres de diàmetre. Tots dos anells serien bastits a raó d'un mur de pedra seca.

Planimetria de Josep Tarrús

Va ser descobert el 1986 per dos membres del GESEART, Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero. Suposant que es tracta d'un sepulcre de corredor, Josep Tarrús el data a la segona meitat del IV mil·lenni, dins del Neolític mitjà-final, vers el 3400-3200 a.n.e.

Seguint el camí que ens ha dut al dolmen del Mas Patiràs, podríem tirar amunt cap el Puig d'Esquers, però com anem amb els nens i el pendent és dur, preferim baixar, visitar les restes d'un dolmen molt proper (de fet, visible des del dolmen del Mas Patiràs) i acostar-nos al puig des de l'altre vessant. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al dipòsit d'aigua que hem passat fa una estona i agafem la pista per la que hem arribat cap a l'esquerra. Al poc, en uns 90 metres, les restes del sepulcre del Pla dels Capellans quedaran a la nostra esquerra enfilant-nos al turó.

Aquest megàlit va ser descobert entre el 1948 i 1950 per Joan Garriga i Pujol, qui va publicar-lo amb un dibuix de planta, fet que ha permès saber que es tractava d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal amb passadís estret. Com el de Mas Patiràs, es pot incloure dins de la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 3500-3200 a.n.e. Però lamentablement, tal i com podem veure, va ser destruït l'any 1975 per les màquines que preparaven feixes al terreny. El què es veu a la foto són les úniques restes visibles, un fragment de la llosa de coberta, que com el seu veí, també és de quars blanc. També segons documentació, la cambra amidava interiorment 1.50 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 79 centímetres d'alçada.

Planimetria de Josep Tarrús

Seguim endavant per la mateixa pista per a acostar-nos el màxim possible al Puig d'Esquers. Després d'uns 615 metres, veiem a la nostra esquerra un camí a peu que s'enfila cap al puig. Deixem aquí el cotxe i el prenem. Als 750 metres, ens trobem amb una cruïlla de camins, on nosaltres agafem el primer que queda a la nostra esquerra i, uns 280 metres més endavant, arribem al puig. Nosaltres el vam vorejar per l'esquerra esperant trobar les restes del desaparegut dolmen de Puig d'Esquers II, però, allà on marquen les coordenades d'en Josep Tarrús, vam veure molta pedra trencada i pedruscall, sense veure restes evidents del megàlit, així que vam continuar cap a l'altre sepulcre, el número I de Puig d'Esquers.

Però abans de seguir, en farem cinc cèntims del que hem trobat del destruït sepulcre d'Esquers II. Segons es documenta, igual que el del Pla dels Capellans, va ser destruït el 1975 per màquines forestals que preparaven la zona per a replantar arbres... una pena perquè, a més, aquest megàlit havia estat esmentat per primera vegada l'any 1896, creiem que per un tal Josep Antoni de Nouvilas, i es tractava d'un sepulcre de corredor fet de quars blanc amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret, molt similar a Puig d'Esquers I. Conservava gran part del túmul i el cròmlec de contenció. Per la seva morfologia, però, es deuria d'erigir vers el Neolític, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Per arribar a Puig d'Esquers I, acabem de vorejar el turó i, deixant la caseta del cim a la nostra esquena, virem lleugerament a la dreta baixant un pèl i fàcilment veurem el dolmen enmig de gran quantitat de pedruscall.

Aquí el teniu, Puig d'Esquers I, també descobert per Nouvilas i també construït amb quars blanc, tot i que consta d'una de llosa infiltrada de pissarra, conserva la coberta, tot i que està trencada i desplaçada una part. És un sepulcre de corredor amb una cambra pentagonal estreta, el corredor del qual no és visible a dia d'avui, però podria trobar-se sota el pedruscall. La cambra, formada per cinc lloses, mesura 1.70 metres de longitud, per 1 metre d'amplada i 1.30 d'alçada màxima conservada. Com hem comentat, conserva clares restes de túmul, d'uns 8/9 metres de diàmetre, fet de pissarra i quars, i també part del seu anell de contenció, bastit a raó de mur de pedra seca.

Inserim la planimetria de la tomba que exposa Tarrús a la seva tesi doctoral, Poblats dòlmens i menhirs.

Planimetria de Josep Tarrús i Galter

Els megàlits d'aquesta zona van ser esmentats de manera general el segle XIX per Josep Antoni de Nouvilas i per Joan Avilés. Posteriorment, Manuel Cazurro el cita, però tampoc hi dona gaires detalls. El 1923, Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el van excavar (juntament amb Puig d'Esquers II), i Pericot el va publicar a la seva tesi sense incloure el dibuix de la seva planta, que sí va publicar el 1931. Aquesta excavació no va donar troballes.

Per la seva tipologia, pot datar-se cap a meitats del IV mil·lenni a.n.e., dins del Neolític mitjà-final, vers el 3500-3200 a.n.e.

Finalitzada la visita dels sepulcres del voltant del Puig d'Esquers, fem un intent d'arribar a l'ermita de Sant Miquel de Colera, però desistim perquè ha plogut molt últimament i la pista que hi porta està impracticable amb un cotxe com el nostre. Com hi tornarem per veure la resta de dòlmens de la zona, ja ens hi acostarem en una altra ocasió.

Si us heu quedat amb ganes de més, ens podem apropar a visitar tres dòlmens més de Llançà, que creiem que tenen connexió per pista des de la tomba de Mas Patiràs, parlem de la ruta de Dòlmens a Llançà II.


Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Patiràs: 31T 508456 4693157
Pla dels Capellans: 31T 508670 4693682
Puig d'Esquers I: 31T 507933 4693274