Megàlits al districte de Millau IV

Cinquena ruta per Aveyron, avui comencem de forma diferent a l'habitual, visitant el salt d'aigua de "la Cascade des Baumes" a Saint Rome de Tarn, que com es veu a la fotografia, té un conjunt de cavitats naturals a la seva esquerra, que no sabem si devien ser habitades a la prehistòria, o simplement les han tancat per evitar riscos humans evidents.

Força maca i de 18 metres de caiguda directa al gran riu Tarn, riu que té una longitud de 381 quilòmetres de llargada i  un cabal de 200 metres cúbics per segon.

També vam veure un altre salt d'aigua, al que creiem que es pot arribar fins on l'aigua pica amb la pedra. Però no recordem la seva ubicació, ni trobem el seu nom per Internet, encara que sigui per similitud... la foto estar feta des de massa lluny.

Ara, ja comencem pels megàlits del dia. El primer que vam veure és el "F" de la necròpoli de Navas, al terme municipal de Castelnau Pégayrols.

Per arribar-hi des de Saint Rome de Tarn, emprenem la D-96 durant 14.1 quilòmetres fins al ja anomenat terme municipal. En aquest punt, trobem una bifurcació, a l'esquerra vas cap al petit nucli de Castelmus, difícil de no veure, ja que hi ha un monòlit amb una creu cristiana. Ràpidament, li donem l'esquena tot seguint el camí asfaltat de la dreta, i seguint per aquest uns 4.5 quilòmetres, topem amb una sortida a mà dreta. Per aquesta seguim 350 metres, tot deixant el cotxe a una corba a l'esquerra. A peu, ens endinsem als bosquets de la dreta per un camí que hi ha i, en uns 40 metres, trobem a la seva dreta el que queda del sepulcre de Navas F.

Sobre aquest megàlit, força malmès, no hem trobat informació... només l'evidència de que només li resta una llosa dempeus.

Seguim la ruta pensant en visitar el proper dolmen de Navas A, però, literalment, ens el vam saltar. Tornem al cotxe, tot i que el sepulcre A vers l'F es troba a només 200 metres en línia recta a peu... anàvem amb els nens, que tot just començaven a caminar, i, a més, mig plovia. Bé, ens dirigim de nou a la carretereta per la que hem vingut, un cop desfets aquests 350 metres de pista que ens han dut a Navas F, virem a l'esquerra com si tornéssim cap a Castelmus, fent uns 350 metres més, allà aturem el cotxe. A peu, ens endinsem al camp de conreu de l'esquerra uns metres fins a un petit espai no treballat. El sepulcre es troba a la cantonada més al nord que es veu des de la carretera, tot just a uns 50 metres d'ella.

Actualment, aquest sepulcre es troba caigut, però poden observar-se força lloses escampades pel terreny. Es documenta que un tal R. Azémar va observar restes del túmul i una paret de pedra seca que l'envoltava el 1987.

Seguim visitant la necròpoli de Navas anant cap al B. Per arribar al megàlit és prou fàcil, només hem de seguir el camí tal i com veníem uns 150 metres més, on hi ha una pista que surt a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe, tot enfilant pel camí uns 100 metres, lloc on emprenem cap la nostra dreta direcció cim del turó, tot seguint uns petits corriols de desgast per l'aigua uns 90 metres. Allà, entre arbrat, trobarem el sepulcre. Evidentment, per a aquest és molt recomanable el GPS.

Aquest dolmen simple, curiosament, va ser també una tomba d'època medieval aprofitant la seva cambra... De fet, se'n documenten 21 més al seu voltant. Fou excavat el 1879, moment en què la coberta va cedir, pel que els seus estudiosos van decidir volar-la, donant lloc a l'estat actual del megàlit... sense comentaris. Entre les troballes, podem citar dues denes de collaret i un penjoll en forma d'urpa.

Ara visitarem el G de la necròpoli, que de fet, si seguim les indicacions que hem escrit, el veus abans de veure el B. Es troba a la dreta del camí on hem deixat el cotxe, a uns 80 metres d'emprendre aquest. Nosaltres però, com estem avesats al GPS, vam tirar pel bell mig de la muntanya i ens vam saltar el sepulcre, però bé, el vam visitar igualment.

Sí, encara que no ho sembli, aquí hi ha el sepulcre G de la necòpoli, del que tampoc no hem trobat cap informació.

Molt popers a aquests dos megàlits, es troben els dolmen C i el menhir de Navas, però les condicions climàtiques ens van fer desistir. Igual que tampoc no vam visitar els sepulcres D (el més ben conservat del conjunt) i E, que es troben una mica més lluny... hi haurem de tornar!!

Tornem al cotxe que comença a ploure fortet i anem a visitar l'únic monòlit del dia, el de Navas B. El vam anar a veure perquè és a tocar de la carretera... com hem dit, ja no es podien fer gran caminades.

Des del cotxe, emprenem la carretera asfaltada seguint-la en el mateix sentit que portàvem. Al poc, la carretera fa un fort gir a l'esquerra i, allà, a la nostra dreta, veurem el monòlit.

Tot i que fa cosa d'un metre, sembla que als voltants hi ha fragments que podrien haver correspost a aquest roc. Com a curiositat, nosaltres vam fotografiar-lo cap a la muntanya, però si fas la foto cap al sud, pots captar el gran viaducte de Millau de fons... és difícil no veure'l des de gairebé qualsevol sepulcre d'aquesta població, com ja vam comprovar la primera vegada que vam estar per la zona (Dòlmens a Aveyron I).

Encara que ens deixàvem per visitar part dels dòlmens de Navas degut a la pluja, vam anar a veure el de Calcines, que es troba molt proper a la carretera.

Per arribar-hi, emprenem per la mateixa carretera en direcció contrària a la que hem arribat 2.8 quilòmetres, creuant la necròpoli de Navas. En aquest punt, veiem un camí que surt a la nostra esquerra en direcció quasi totalment contrària a la que portem i aquí deixem el cotxe. A peu, fem uns escassos 20 metres de camí, trobant el megàlit darrere de l'arbrat de la dreta.

Lamentablement, tampoc no hem trobat res d'aquesta última tomba. Ja ampliarem la informació si trobem alguna cosa.

Malgrat que la informació és molt escassa, hem pogut saber alguns detalls d'algun sepulcre que ens permet datar-lo vers el Neolític final - Calcolític. Per la proximitat d'uns als altres, podríem extrapolar aquesta datació a tots ells.

Finalitzades aquestes visites, desfem el camí fins a l'allotjament, que el temps no acompanya i els petitons estan desitjant sortir a caminar. 

Coordenades:

Navas F: UTM(ETRS89): 31T, 498291, 4884680

Navas A: UTM(ETRS89): 31T, 497923, 4884553

Navas B: UTM(ETRS89): 31T, 497666, 4884472

Navas G: UTM(ETRS89): 31T, 497737, 4884409

Menhir Navas B: UTM(ETRS89): 31T, 497689. 4884277
Calcines: UTM(ETRS89): 31T, 498715, 4886814

Megàlits al districte de Millau III

Comencem la ruta per l'únic menhir que veurem avui, el menhir de Peyre-Fioc, tot anant per la D-93 des de Massergues a Ròcafòrt (Occità), o Roquefort sur Soulzon (Francès). A poc menys de dos quilòmetres de prendre aquesta carretera, veiem a la nostra esquerra una carretera asfaltada, que prenem, i als pocs metres, just a la primera corba, veiem una pista sorrenca que segueix tot recte. Per ella ens endinsem deixant el cotxe a pocs metres, i des d'allà mateix vam fer la foto, ja que plovia i a primer cop d'ull no vam veure una forma fàcil d'accedir al camp.

Però ara estic veient amb el Google maps que si segueixes aquesta pista sembla que dona accés a aquest camp de conreu... bé, no era la idea el visitar-lo, però, és una pena no haver baixat fins a ell.

Bé, tornem al menhir, del que no hem trobat cap informació interessant... només que gairebé arriba als 3 metres d'alçada. S'ha de tenir present que normalment amb els menhirs no s'hi troba res de res en les seves excavacions. Només ens podem aventurar en una hipotètica datació segons el que veiem treballat al monòlit i exemplars veïns, de similitud òbvia.

Ara ens dirigim al primer sepulcre dels sis que veurem avui, l'afortunat és el dolmen de Tièrgues o Escoubious. Per arribar, anem a Ròcafòrt i el creuem tot seguint la carretera per la que anem, que un cop arribats al poble passarà a dir-se D-23. La seguim fins a trobar-nos una rotonda, aquesta ja al poble de Lauras, tot i que no entrem al nucli, ja que ens sortim per la segona sortida. En 2.6 quilometres d'aquest punt, en trobem una altra en la que virem a la dreta, prenent la D-993 durant 1.3 quilòmetres i envoltant el nucli de Tièrgues. En aquest punt, trobem un camí sorrenc a l'esquerra, que ens apropa al megàlit en només 100 metres. El dolmen es veu des de la carretera.

D'aquest sepulcre col·lectiu del Neolític, en sabem que és catalogat com a monument històric des de l'any 1889. D'ell, es documenten escasses restes del seu túmul i unes dimensions de 4 metres de llarg, 2 d'amplada  i també 2 metres d'alçada, així com una llosa de coberta d'unes 17 tones. Va ser excavat durant la dècada del 1860 per Émile Cartailhac, qui tenia una casa familiar a Saint Affrique i començava llavors les seves excavacions arqueològiques. Les restes d'aquestes excavacions es troben als museus de Rodez i Toulosse. Tot i això, no hem trobat cap document escrit d'aquestes excavacions.

Tornem al cotxe i seguim la carretera en la mateixa direcció 2.6 quilòmetres, lloc on girem a l'esquerra prenent la D-50, direcció al poble que dona nom al dolmen (Crassous), però, teòricament, no cal arribar al nucli. Podem desviar-nos un xic abans per una carretera asfaltada a mà esquerra, tot i que hi ha un cartell prohibint l'accés perquè és un camí d'accés a una pedrera. També podem seguir rectes per la carretera i deixar el poble a la nostra dreta, per acabar empalmant amb la pista anterior just davant de la pedrera. És una mica estúpid, però creiem que és una drecera per a que els camions que van a la pedrera no passin pel poble. Uns 150 metres després d'on s'ajunten les dues, veurem en una illeta al costat de la carretera el bonic megàlit de Crassous.

Com es pot veure, es trobava protegit amb una tanca perquè estaven arreglant la pista.

Aquest dolmen, que segueix l'estil típic de la zona, però que ha perdut la llosa de capçalera, té un segon nom, l'Ercoule, en referència al semi-déu Hèrcules, que diu la llegenda que va ser el constructor d'aquest megàlit.

Possiblement, Cartailhac el va excavar, però no en tenim cap certesa, ni hem trobat més informació sobre dimensions o troballes.

De nou al cotxe, seguim la carretera uns 750 metres, lloc on trobem diversos trencalls. Nosaltres prenem el de la dreta i avancem poc més de 100 metres. A continuació, ens posem a caminar fins a trobar un camp llaurat, el creuem dirigint-nos a l'arbrat que queda a la nostra dreta en el sentit del caminoi que veníem fent i, dins d'aquest arbrat i tocant al camp de conreu següent, trobem sense dificultat el sepulcre de Puech Ibilié. Es fàcil de trobar tot seguint el corriol existent.

De nou, no hem trobat res a la bibliografia, només que la seva coberta inclinada fa de 3 tones de pes. Mira que arriben a estar oblidats per la literatura, aquests dòlmens!

Tornem una altra vegada al cotxe i seguim la ruta marcada tot anant a visitar el sepulcre de Borie Blanque o  Fontcouverte, també anomenat Puech Grignou. Novament molt i molt fàcil de veure. Podríem haver seguit per la mateixa pista per anar a uns altres megàlits que es troben ben propers a Puech Ibilié, però els vam visitar un altre dia perquè aquella primera jornada estàvem fent una "ruta circular" (una mica estranya, sí) que no els incloïa.

Per arribar al megàlit, tornem enrere per la carretera per la que hem vingut, passant per davant del dolmen de Crassous i ens arribem fins a la D-50, la que emprenem direcció nord, com si anéssim al petit nucli que li dona nom al megàlit. Uns 140 metres abans d'arribar al desviament que duu al poble, tot seguint la D-527, veiem una "aire" com diuen els francesos, zona d'esbarjo per a nosaltres, a la nostra dreta, a tocar de la carretera. Al seu costat i també a tocar de la carretera, veiem el bonic sepulcre.

No sabem qui el va excavar, possiblement Cartailhac, però l'aixovar contenia 3 denes de collaret discoïdals i un penjoll de tipus d'aletes amb un únic orifici. 

Vist el dolmen, fem via cap el següent, la tomba d'Esclots o Pech Segou. I com tots els que hem visitat avui, molt i molt fàcil de trobar, i a només uns 2 quilòmetres de Borie Blanque.

Seguim la D-50 deixant el desviament a Fontcouverte, avancem rectes passant un nou desviament, aquest cop a l'esquerra, que duu a Les Costes Gozon i, uns 200 metres més tard, aturem el cotxe al voral de la carretera. En aquest punt, veurem una aglomeració d'arbres al camp de conreu de la nostra esquerra. Quan ja has vist uns quants de la zona, ja saps que això vol dir que dins hi ha un sepulcre. I així és, aquí teniu el megàlit d'Esclots o Pech Segou.

Hem trobat informació d'aquest dolmen, també estudiat per Cartailhac, com a dolmen de Borie Blanque, però, per la ubicació, es tracta del que nosaltres havíem buscat com a Esclots. Té una longitud total de 3.50 metres i un túmul d'uns 11 metres (12 segons Cartailhac).

I des d'aquí, i ja per acabar la ruta d'avui visitem la tomba de Serre A. Per arribar-nos-hi, tornem enrere fins a D-527, que hem dit abans que portava a Les Costes Gozon i, a 2.9 quilòmetres, veiem a la nostra esquerra un camí sorrenc que va vorejant els camps portant-nos en gairebé sentit contrari del que portàvem. Als 170 metres, més o menys, de fer aquesta pista, aturem el cotxe i a peu entrem uns 70 metres al camp de l'esquerra, on trobem un petit punt verdós entre el sorrenc camp, lloc on es troba el sepulcre.

Aquest sepulcre, evidentment, és el més malmès de tota la ruta... Tot i que es troba molt cobert de vegetació, conserva les tres lloses de la cambra i bona part del túmul. Hem trobat que el dolmen de Serre B, desaparegut actualment, es trobava a uns 100 - 300 metres d'aquí. Bruno Marc indica que el dolmen destruït és el de Serre 1, ja comença l'embolic de nomenclatura... Hem trobat que a un dels dos dòlmens (Serre 1 i, per tant, possiblement el que està destruït) es van trobar cinc fragments informes de denes de collaret. 

Per avui, ja en tenim prou. Ens falten molts sepulcres de la zona, però és impossible fer-los tots en un dia, així que tornem a la casa on estem allotjats per a que els nens juguin.

Coordenades:

Menhir de Peyre-Fioc: UTM(ETRS89): 31T, 499585, 4867142

Tièrgues o Escoubious: UTM(ETRS89): 31T, 493963, 4871551

Crassous: UTM(ETRS89): 31T, 491194, 4871295
Puech Ibilié: UTM(ETRS89): 31T, 490525, 4871192
Borie Blanque o Fontcouverte o Puech Grignou: UTM(ETR89): 31T, 489966, 4873850
Esclots o Pech Segou: UTM(ETR89): 31T, 488222, 4874316
Serre A: UTM(ETR89): 31T, 485989, 4873543

Megàlits als districtes de Lodève VII i Millau II

Ruta per l'Hérault i l'Aveyron francès. El dia d'avui, començarem per un sepulcre prou malmès, el de Caussignac.

Per trobar-lo, sortim de Les Rives per la D151 direcció Aveyron tot anant cap a La Pezade. Per aquesta, seguirem 3.1 quilòmetres des del seu inici, i aturarem el cotxe al voral de la carretera. A peu, ens endinsem als camps de la dreta de la carretera, i per allà cercarem l'antic sepulcre, que es troba a una clariana entre els matolls... el trobarem fàcilment si anem amb un GPS.

El megàlit, del qual no hem trobat gens d'informació, es troba a 800 - 900 metres al sud de la granja Combefère, inserit en un petit monticle. 

Pel que fa a l'estil del sepulcre, amb les poques pistes que ens dona degut a l'estat en el que es troba, nosaltres apuntem a que podria ser un un dolmen amb un petit corredor, fet que seria del tot inusual respecte els seus companys més immediats, tot i que per la zona en podem trobar.

Tornem al cotxe i continuem amb la ruta d'avui, seguint per la carretera tal i com veníem 900 metres més, lloc on toparem amb un petit nucli de cases a la dreta del camí. Allà deixem el cotxe i fotografiem el monòlit de Combefère, ja que es troba just davant del vèrtex de la primera construcció, a l'altre cantó de la carretera d'entrada a la granja.

D'aquest monòlit, hem pogut saber que fou traslladat a principis del segle XX des d'un prat proper, concretament situat a 1 quilòmetre a l'oest de la ubicació actual, on segons es documenta tenia un germà bessó, el menhir de Peyreplantade A... creiem, per la informació trobada, que no té res a veure amb el menhir de Peyreplantade d'Adissan, però tampoc no ho podem assegurar al 100%. De fet, al lloc original on es trobava aquest menhir hi ha un altre, que deu ser aquest bessó.

Fou llavors, quan el megàlit conegut com a Peyreplantade B, i degut al seu trasllat, va passar a dir-se menhir de Combefère, ja que es troba a l'entrada d'aquesta granja.

El prehistòric roc té una alçada de 1.50 i té un gruix de 0.38 metres a la part alta i 0.35 metres a la base del monòlit.

Per arribar als següents dòlmens, deixem l'Hérault i entrem a l'Aveyron. Des de Combefère, seguim la carretera D151 i prenem direcció Millau quan aquesta mor. Poc després, arribem a la D809 i girem a la dreta cap a La Couvertoirade que, sense variar el nostre destí, passa a dir-se D185. 3.4 quilòmetres després, girem a la dreta per la D55 cap a la mateixa població, i ens tornem a desviar en 500 metres, aquest cop a l'esquerra, cap a La Couvertoirade. Deixem el cotxe a l'aparcament del poble medieval i, a peu, torno cap a la carretera per anar als dòlmens de Viste, mentre la Cristina es queda al cotxe donant de berenar als nens.

Per acabar de trobar els megàlits, hem de seguir un camí que surt a uns 25 metres del desviament al poble, en la direcció que portàvem amb el cotxe, a l'altre costat de la pista asfaltada. Els sepulcres es troben a uns 230 metres d'empendre el caminoi en uns boscos de la dreta d'aquest, el primer que veiem és el de Viste B, que es troba a uns 50 metres del camí que hem fet. Recomano anar amb GPS.

Aquest sepulcre ha estat reconvertit, clarament, en una cabana de pastors, com es veu amb l'amuntegament de pedres, creant una paret de pedra seca al costat est del que seria el sepulcre. 

Es destaca d'ell la llosa de coberta, que segons hem pogut saber amida 3.40 metres de llargada, per 2.60 d'amplada i 0.31 metres de gruix. Aquesta va lliscar temps ençà, cap al lateral oest del megàlit, i fou llavors quan, construint un mur de pedra seca, fou aprofitat com a cabana de pastors.

El segon que vam veure és el de Viste A, que es troba a uns 185 metres en línia recta d'aquest últim. És complicat explicar com arribar-hi, però hi ha com clarianes de pas definides. És com seguint tot recte amb la direcció en la què hem arribat al sepulcre B des del caminoi, tirant un pèl cap a la nostra dreta (uns 75 metres). En aquest és encara més recomanable un GPS.

Dolmen d'aspecte totalment ruïnós, del qual només en resta una llosa lateral de 2.20 metres de longitud.

El túmul ovalat que conté aquesta única llosa és d'uns 12 - 13 metres diametrals en els seus eixos.

No hem trobat la datació de cap dels monuments, però nosaltres, per la similitud amb altres dòlmens de la zona, els datem vers el Neolític.

Una vegada finalitzada la ruta, visitem el maco conjunt medieval de La Couvertoirade i seguim cap al nostre allotjament, ubicat encara una mica més endins de l'Aveyron.

Coordenades:

Caussignac: UTM(ETRS89): 31T, 521966, 4857525
Menhir de Combefère: UTM(ETRS89): 31T, 522038, 4858377
Viste B: UTM(ETRS89): 31T, 524762, 4861841
Viste A: UTM(ETRS89): 31T, 524755, 4862028

Poblat a Montornès del Vallès

Nova ruta prehistòrica molt a prop de casa, en concret, al terme municipal de Montornès del Vallès, on a la part alta del Turó de Sant Miquel, just a sota del Castell de Montornès, s'hi documenta un poblat iber de la tribu dels Laietans, de cap els segles III i II a.n.e.

Nosaltres, hi vam arribar des de Montornès, però sembla que és més fàcil des de Vallromanes. Des de Montornès, hem de seguir les indicacions que ens porten cap al Castell de Sant Miquel, primer per asfalt i després per pistes de sorra. Amb el nostre cotxe, que no és 4x4, no vam poder acostar-nos fins molt a prop. Vam deixar-lo just abans de l'últim desviament a l'esquerra que surt cap el poblat, ja que aquí ja no és pista i és millor seguir a peu. Seguint aquest camí i en poca estona, s'arriba al puig de Sant Miquel, on cal pujar una mica per a assolir el cim i trobar les restes del poblat i el castell. Com a fet prou comú, aquest poblat fou destruït en gran part quan construiren el castell. Les restes de les construccions es troben barrejades quan més ascendeixes al turó. Tot i això, al mig del bosc, resten amagades gran quantitat de murs i fonaments, d'origen únicament iber.

Es documenta que la resta més ben conservada és un mur, que formaria part de la muralla i que molt possiblement seria una porta d'accés al poblat.

A dia d'avui, no es coneix la seva extensió, però molts autors li donen una certa importància, degut al seu enclavament geogràfic, que permet una gran visió de la zona planera de l'interior de la Serralada Prelitoral i el contacte visual directe amb altres poblats ibers de la contrada. Amb totes aquestes dades geogràfiques, sembla ser que el jaciment era un important pilar dins el sistema defensiu dels laietans de la zona.

Aquest poblat va rebre les primeres excavacions vers el 1963 i el 1964. Sota la direcció de Josep Barberà i Farràs, Eduard Ripoll i Perelló, i Lluis Monreal i Agustí, es procedí a l'excavació d'una plana que hi ha al turó.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Segons es documenta, van sorgir diverses restes de material domèstic i eines agrícoles, juntament amb quatre llars de foc, una d'elles amb restes ceràmiques i una altra de dimensions prou grans com per a considerar-la un forn. Aquestes permeten datar l'habitament del poblat vers el 250 a.n.e.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

El poblat perdurà en el temps fins a més o menys l'any 100 a.n.e., i, per l'estat de les restes recuperades, es creu que el poblat fou atacat i incendiat, produint el seu sobtat abandonament.

A la primera de les zones excavades, es van localitzar restes ceràmiques recuperades als estrats superiors, de tipus campaniana A, campaniana B, fragments d'àmfora itàlica i fragments d'àmfores greco-púniques. acompanyades, òbviament, per produccions locals a torn i a mà, fusaioles, molins barquiformes en pedra, etc... tot i que es destaquen una vintena de cercles alguns d'ells amb perforació central i un bronze bicèfal amb decoració zoomorfa.

Als estrats inferiors, crida l'atenció la recuperació de fragments ceràmics àtics, ceràmica precampaniana i àmfores d'estil greco-púnic.

A una segona prospecció, un xic més amunt del turó, es varen localitzar dues vivendes i gran quantitat de material ceràmic, gran part d'ell d'importació, sobretot d'estil campanià A i fragments d'àmfora greco-púnica, 15 fusaioles a una habitació i 6 a una altra. Però el més destacable és el fet de recuperar material metàl·lic en peces completes, fet que fa confirmar el ràpid abandonament que va patir el poblat. Entre elles, hi ha de bronze, ferro i plom.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Totes les troballes resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona.

La segona campanya d'excavació fou entre els anys 1969 i 1970 a càrrec del mateix Josep Barberà i Farràs, acompanyat per Ricard Pascual i Guasch, arqueòleg col·laborador a la primera prospecció. Curiosament, es van trobar moltes peces, però no n'hi ha moltes documentades als magatzems del MAC. Aquestes peces es troben encara en procés d'estudi i dibuix per tal de documentar-les.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Tot i les campanyes d'excavació, queda clar que els aficionats a l'arqueologia han seguit rebuscant restes a la zona des de l'any 1970, algunes d'elles, molt possiblement, amb cata il·legal. Prova d'això és el "petit" lot de restes de la muntanya de Sant Miquel que resta dipositat al magatzem arxiu de l'ajuntament de Montornès del Vallès, on poc a poc des dels anys 70 diverses persones han estat portat les restes trobades en aquest cim. Es documenta gran quantitat de fragments ceràmics íbers, a mà i a torn, també de ceràmica campaniana A, ceràmiques àtiques, púnica ebusitana i púnica del Mediterrani central, juntament amb alguna mostra del treball en ferro.

Amb tantes restes obtingudes de diferents tipologies, podem afirmar que el poblat va ser habitat des de, com a mínim, la segona meitat del segle V, i que ja de temps ençà fou un poblat amb una certa importància a la contrada.

Però aquí no s'acaba tot, ja que a l'any 2007, el Consorci del Parc de la Serralada de Marina va promoure l'abertura de nous camins forestals, un d'ells que passava just per la vessant de la muntanya de Sant Miquel i que va deixar al descobert diversos murs d'estança, amb tot el sorram a l'interior. Segons tenim entès, aquests murs continuen visibles.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Ràpidament fou excavat clandestinament per algú, que temps més tard, fent obra de bona fe, donà les restes a l'ajuntament de Montornès. Entre elles restes, es documenta ceràmica campaniana A, ceràmica púnica ebusitana, fragments de ceràmica itàlica, ceràmica ibera reduïda, fragments d'indústria lítica i fragments de material no vascular. Aquestes restes també confirmen el ràpid abandonament del poblat, ja que hi ha peces ceràmiques completes.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Aquest jaciment fou declarat Bé Cultural d'Interés Local (BCIL) per l'ajuntament de Montornès el 2 de juliol de l'any 2009. 

Coordenades:

Poblat de Sant Miquel: UTM(ETRS89): 31T, 439281, 4597581

Megàlits i inscultures al Bages

Nova entrada pel Bages; l'hem titulada així perquè vam ser a diversos pobles de la contrada: a Súria, Aguilar de Segarra i Sant Mateu de Bages. De fet, hi vam anar dos caps de setmana, però el primer no va ser tot fructífer al que estem avesats últimament, i vam decidir tornar el cap de setmana següent per a poder fer una entrada amb un xic de cara i ulls.

Arribem a Súria per la C-55 i desviant-nos per la C-1410z entrarem al nucli. Després de passar la plaça Sant Joan i l'estació d'autobusos, girem a l'esquerra pel pont que creua el Cardener. Al creuar-lo virem a l'esquerra per l'avinguda Cardener, i per ella seguirem fins trobar una nova rotonda, la que farem quasi sencera, sortint pel carrer de Pompeu Fabra, aquest amb cases a cada costat. Just prendre'l, veiem una bifurcació a la nostra dreta amb un fort pendent, per aquí ens endinsem Al poc, el carrer es torna pista, i passem un desviament que ens quedarà a la nostra dreta, que duu a les ruïnes de la torre de Salipota. Deixant de banda aquest desviament, seguim per la pista uns 2 quilòmetres des de l'inici.

Nosaltres vam aparcar en una corba a l'esquerra, on hi ha un ampli espai al costat de la pista. A partir d'aquí, a peu, no us puc dir res exacte perquè hi va pujar la Cris (m'acabaven d'operar), però és tot pujant a la dreta d'on vam aparcat, em va semblar veure algun corriol desdibuixat... La dona em diu que des de la corba anterior surt un camí ben definit i ample, que t'hi porta; es troba a poca distància d'on hem aparcat, a uns 50 metres, en línia recta. Ara, millor anar pel camí definit, es veu al google maps i tot, i on veurem fàcilment a l'esquerra d'ell, el paradolmen de la Font del Nasiet.

Tot i que a mi primera vista a mi em sembla un dolmen, la Cristina m'ha dit que en viu no és així, i cercant informació, he trobat que diversos autors el cataloguen com a balma sepulcral... o sigui paradolmen.

Fou descobert per Paulí López el 6 de Novembre de l'any 2009. El roc que li otorga la qualificació paradolmènica és el que veiem a la foto que faria de coberta del sepulcre. Les lloses laterals i davantera són afegides humanament. Segons hem pogut saber, li otorguen una cronologia calcolítica, vers el 1800 a.C.

La manca d'informació sobre el megàlit ens fa pensar que a dia d'avui no s'ha excavat.

Ara visitarem les maques inscultures dels Tres Tossals. Per a fer-ho prenem la C-1410z i creuem Súria en la mateixa direcció a la que hem arribat. Seguirem per aquesta carretera fins a trobar una rotonda, en la que sortirem per la primera, tot passant per sota de la C-55. Al poc de creuar-la, trobarem una nova rotonda per la que sortirem per la segona i última sortida, pel carrer de la masia de Can Sivila. Seguirem tot rectes, fins veure un camí que surt a la nostra dreta. Allà aturarem el cotxe al voral esquerra del "carrer".

A peu, emprenem la caminada que ens portarà a les inscultures tot seguint un corriol un xic costerut que ens quedarà a l'esquerra, just al costat del cotxe. A l'estona, veurem a mà esquerra un costerut corriol més petit que és el que ens durà directament a les inscultures, just abans d'un penya-segat. Com sempre dic, a la muntanya s'hi ha d'anar per coordenades... Allò del tercer abre a la dreta no funciona.

Segons diu la Cristina, és complicat fer-li una foto on es vegi l'extensió de la inscultura amb les seves diferents parts, i a sobre el sol no acompanyava. Hem decidit posar una foto de lluny del roc i afegir un esquema del gravat.

Calc fet per GESEART

El gravat fou descobert per Josep Rodríguez, veí de Súria, l'any 1982. Però no fou fins el 5 de gener de l'any 2000 que el GESEART va fer un calc de les inscultures per poder admirar en dues dimensions l'obra d'art prehistòrica. Aquest calc té unes dimensions de 2.80 metres de llarg per 1.40 metres d'ample.

Segons la Generalitat, el gravat dels Tres Tossals consta d'un garbuix de línies que uneixen tres cassoletes (una d'elles de secció més aviat rectangular) i que acaba en una espècie de gravat en forma d'espina de peix.

La cronologia que li donen és des del Neolític final al Bronze inicial.

Bé, seguim la ruta fixada tot anant a la roca foradada de Cal Damià, element indubtablement prehistòric, encara que ben bé  no se sap la funcionalitat... És exacta a la roca forada de Can Gol, a la Roca del Vallès, i la del Turó del Tàbac, a Vallromanes.

Per arribar a aquesta magnífica roca foradada, tornem a la C-55 direcció Manresa, i just passar Sant Joan de Vilatorrada, trobem una rotonda en la que sortim per la primera, prenent la C-25. De l'Eix, sortim per la sortida 110, que ens pocs metres desemboca a la N-141b, la que prenem a la nostra esquerra, direcció Sant Pere Sallavinera, passant per sota la C-25. Als 50 metres, girem, aquest cop a la dreta, tot prenent la BV-1033, i als 260 metres i abans d'entrar al nucli, girem a la dreta de nou... Seguim la carretera, que es torna en una boníssima pista, fins que als 1.5 quilòmetres veiem un camí a la nostra esquerra, que prenem fent un molt pronunciat gir. Als 190 metres, aturem el cotxe al voral del camí. El roc foradat es troba a la dreta d'aquest tal i com hem arribat, just sota d'ell.

Molts autors determinen aquestes coves com a sepulcrals, reutilitzades a diverses èpoques fins a dia d'avui. Per això l'incloem al blog.

Aquesta és coneguda popularment com "la roca del forn", pel que ja se li estima una utilització d'aquest estil, de fet, la gent de la zona assegura que els "moros" la feien servir per coure el pa.

El roc en si mesura uns 4 metres d'alçada, i l'entrada a la cavitat es troba a 2 metres del sòl (massa alçada per la porta d'accés a un forn, no?). La cavitat, que jo crec que al seu inici devia ser un sepulcre, mesura 0.60 metres d'alçada, 1.30 metres d'ample i 1.20 de fondària.

Continuem la ruta visitant un nou paradolmen, el del Cau de la Guineu. Per arribar-nos-hi, tornem a la N-141b per la BV-1033, tal i com hem arribat, però aquest cop seguim la nacional vers la dreta. Passem per sota la C-25 un parell de vegades, i seguim rectes fins a topar amb una rotonda en la que prenem la segona sortida, direcció Aguilar de Segarra i Fonollosa, que passa de nou per sota l'Eix. Just passar-lo, ens trobem davant d'una nova rotonda en la que sortim per la primera, prenent la BV-3008 en direcció als pobles citats anteriorment.

Carretera a la que, als pocs metres, es pot veure el menhir de cal Giralt a l'esquerra, al bell mig d'un espai conreat.

Bé, seguim tot rectes durant 4.4 quilòmetres, on ens trobem a la nostra esquerra una carretera, marcada com a camí rural de Cal Pallarès. Per ella anem 550 metres fins que a la sortida d'una corba a dretes veiem un camí que s'enfila vers la muntanya. El seguim gairebé 1 quilòmetre, fins a trobar-nos amb un dipòsit d'aigua, des d'on surt un camí des del vertex interior de la corba que fa la pista per la que anem, i per la que seguirem 130 metres més, on hi ha un espai molt gran per a aparcar a la nostra dreta. Allà deixem el cotxe.

A peu, emprenem la marxa per la pista en la mateixa direcció uns 70 metres, on hi ha una petita ondulació del camí, i ens enfilem per la muntanya uns 18 metres en línia recta per a trobar el paradolmen del Cau de la Guineu. És molt recomanable anar amb GPS perquè el trajecte fins el sepulcre no és del tot fàcil de fer.

Conegut des del 1932 pels pagesos de la zona, el sepulcre és considerat, segons l'informe de l'excavació, com a para-cista. Tot i que segons es diu al web de l'Ajuntament de Sant Mateu de Bages, la balma fou dinamitada pels pagessos, i segons afirmen va arrancar un tros de la coberta del que seria el sepulcre, i per la qual van sorgir diversos ossos humans i nombroses destrals. Pel que a partir d'aquell moment, va esdevenir quelcom més important.

Es documenta que l'any 1980, la tomba fou saquejada. I en l'intent de preservar el patrimoni s'encarregà una excavació d'urgència a Lluís Guerrero i Sala i Josep Castany Llussà, que amb els seus arqueòlegs varen fer el 1981. Segons ells, la cambra sepulcral amida 2 metres de llarg per 1.40 d'ample i consta d'una alçada de 0.45 metres d'alt. L'estança era enllosada, un 70 % d'ella amb un gran roc allissat previament, amb uns acanalats paral·lels, i l'altre 30 % és format per un conjunt de petites llossetes, encaixades entre si.

Pel que fa a restes trobades, es documenten diversos cranis humans i restes òssies, corresponents a 50 individus, i a la banda dreta del sepulcre aparegueren minses restes de l'aixovar funerari, un fragment ceràmic a mà, una làmina de sílex, un dentàlium i un botó amb perforació en V. Segons les troballes i les restes associades, es dona una cronologia calcolítica d'entre el 2000 i el 1800 a.C. Tot i que actualment, amb l'avanç del C14, se li estima una antiguetat del 2090 ± 110 a.C. A banda el botó (d'estil Durfort) es relaciona a l'era neolítica final.

Tornem al cotxe i comencem la tornada, però quan arribem al dipòsit d'aigua, aturem el cotxe i a peu emprenem el camí del vértex que he citat abans. A uns 170 - 180 metres, agafem un altre camí que surt a la nostra esquerra, aquest el seguirem fins a petar a un PR, pel que girem de nou a l'esquerra. A uns 80 metres i abans d'una corba amb diversos camins que surten de d'ella, veiem a l'esquerra del PR les restes del dolmen de Les Esmoladores.

Del megàlit, o més ben dit de les restes del megàlit, en direm ben poc, ja que no tenim constància de cap estudi ni prospecció. L'únic que hem pogut saber és que va ser descobert per Albert Fàbrega el 17 de desembre de l'any 2011.

Ell mateix descriu un túmul ovalat de 8 per 7 metres. La llosa fa 1.80 metres de longitud per 80 centímetres d'alçada, i consta d'un gruix màxim de 20 centímetres. Nosaltres, com l'Albert, no dubtem a l'hora de dir que són les restes d'una estructura dolmènica, l'experiència és un grau... Aquí donem la ruta per acabada i tornem cap a casa.

Coordenades:

Paradolmen de la Font del Nasiet: UTM(ETRS89): 31T, 395291, 4631253
Inscultures dels Tres Tossals: UTM(ETRS89): 31T, 394638, 4633013
Roca foradada de Cal Damià: UTM(ETRS89): 31T, 382286, 4621303

Paradolmen del Cau de la Guineu: UTM(ETRS89): 31T, 384645, 4625053
Les Esmoladores: UTM(ETRS89): 31T, 384871, 4625579