Megàlits al districte de Rodez II - Museu Fenaille

Seguim la ruta del districte de Rodez I i després de dinar a Rodez, veiem la seva gòtica catedral i, amb la pluja com acompanyant, ens acostem fins al Museu Fenaille, on podem veure, entre altres coses, la col·lecció d'estàtues-menhirs més important de França.

No es pot parlar d'estàtues-menhir sense esmentar a Frédéric Hermet. Nascut al Mas Capelier el 1856, va ser vicari de Saint Sernin des del 1888. Allà, els feligresos van informar-lo d'una pedra gravada amb una mena de monja. Ell es va encarregar de comunicar aquesta troballa a la Société des Lettres, Sciences et Arts de l'Aveyron. D'aquesta manera, va començar la seva aventura amb les estàtues-menhir, nom que va donar ell mateix a aquest tipus de figures. Després van venir la des Maurels i una de les de Pousthomy. També va recuperar una de les dues figures que el seu pare, agricultor, li va ensenyar quan ell només tenia 10 anys i que havia trobat mentre llaurava els camps de Mas Capelier, on vivien, cap a l'any 1866. Va recopilar troballes i informació d'estàtues-menhir durant més de 20 anys, creant un inventari de més de 30 peces.

Posteriorment, amb l'empenta de Louis Balsan als anys 1940, el número va anar creixent i ja són més de 150 les que es compten a la zona que envolta les muntanyes de Lacaune. A dia d'avui, la gran majoria es troba a museus o col·leccions particulars i només es poden veure les rèpliques allà on es van trobar.

De totes elles, teòricament, n'hi ha 20 al Museu Fenaille, però sempre hi ha alguna viatgera a algun altre museu o es troba en període de restauració. Nosaltres, en vam veure 17 i les explicarem en l'ordre que les vam visitar, que més o menys és el recorregut que et marca el museu. Al web del Fenaille, podeu trobar fotos espectaculars tot i que les nostres ja serveixen per a poder-les admirar. Realment, és una col·lecció impressionant. Si voleu tenir una sensació encara més real, podeu visitar el web d'Sketchfab, on es mostren simulacions 3D de la majoria d'estàtues.

Poden ser figures femenines, masculines o mixtes, és a dir, transformades d'un a un altre sexe amb el pas dels anys. A mode descriptiu, adjuntem un esquema del web dels museus d'Occitània amb els atributs típics de cadascun dels sexes, femení, com mostra la Dame de Saint Sernin a la part superior de la imatge, i masculí a la inferior representat per l'estàtua des Maurels.

Extret de la fitxa temàtica de les estàtues-menhir de la xarxa de museus d'Occitània

La primera figura que trobem tot entrant a la sala de les estàtues-menhirs és, precisament, l'estàtua masculina des Maurels, de Calmels et Le Viala, feta en gres blanc, i, com hem comentat, de les més veteranes.

Clarament, mostra els atributs típics de les figures masculines: cinturó, ganivet (conegut com a objecte, tot i que diríem que és un punyal), arc amb fletxes, etc. a la part anterior...

... i arnès, corretja, etc. a la part posterior.

Mesura 2.10 metres d'alçada per 65 centímetres d'amplada i 25 de gruix.

Fou descoberta per M. Fabre mentre feia feines de desbrossament prop de la finca que dona nom al menhir a la dècada dels 1880 i la seva troballa va ser comunicada al pare Frédéric Hermet el 1888. No s'hi ha realitzat cap excavació a la zona on va ser trobada.

La següent estàtua que veiem és la de la Raffinie, trobada a la llera de la riera del mateix nom a la localitat de Martrin el 1880 per M. Alverne després d'unes inundacions.

Crida ràpidament l'atenció que es conservi tan poc tros i sigui d'aquest color. Segurament, està trencada des d'antic i encara sort que en resta alguna part tenint en compte la mala vida que va patir. Després dels aiguats, el senyor Alverne se la va endur a casa i la va fer servir com a frontal de xemeneia, d'aquí el seu color fosc i no uniforme encara que està feta en gres vermellós.

La part conservada mesura 55 centímetres d'amplada per 15 de gruix i 45 centímetres d'alçada, tot i que se li estima una alçada real d'entre 110 i 120 centímetres.

El collaret clarament marcat ens indica que és una figura femenina, però no s'observen faccions facials. A la part posterior, es veuen els cabells i els omòplats.

A continuació, veiem l'estàtua-menhir de la Bessière, trobada a Murat sur Vèbre.

Aquesta estàtua pertany al Museu Toulose-Lautrec d'Albi, però es troba cedida aquí per a que estigui acompanyada per les seves amigues. El 1897, el pare Gautrand, mossèn de la parròquia del poble de Murat sur Vèbre, la va descobrir formant part de la muralla d'un camp de conreu proper a l'església.

Es tracta d'una figura masculina de diorita de 125 centímetres d'alçada per 80 d'amplada i 31 de gruix. Curiosament, només té gravats a la part frontal.

Veiem a continuació una altra figura masculina, l'estàtua-menhir de Saumecourte, originària de Montlaur.

Descoberta ja trencada en dues parts el 1947 mentre M. Sicard llaurava terres prop de la finca que li dona nom, està feta en pedra sorrenca grisa que s'ha anat tornant vermellosa per l'acció dels minerals de la terra on es trobava.

Mesura 97 centímetres d'alçada per 55 d'amplada i 23 de gruix.

A continuació, veiem la més famosa i millor conservada de les estàtues, la Dame de Saint Sernin, visible des de que s'accedeix a la sala i gairebé des de qualsevol punt d'ella. És la que van indicar a l'abat Hermet que semblava una monja.

Tot i que diríem que és una figura clarament femenina, l'estudiós F. Octobon va indicar que podria ésser una figura mixta.

Deixant de banda el seu sexe, va ser trobada el 1885 al nucli de Laval de Saint Sernin sur Rance i abandonada a la seva sort fins que el 1888 va ser esmentada pel pare Hermet.

Aquesta estàtua de gres rogenc té una alçada màxima de 120 centímetres per 70 d'amplada màxima i entre 10 i 20 centímetres de gruix.

Anem seguidament a l'estàtua-menhir de Pousthomy I, de gres blanc i originària del poble que li dona nom.

Descoberta el 1861 pel doctor Paul F. A. Foulquier-Lavergne, aquesta figura masculina va ser la primera estàtua-menhir en descobrir-se, juntament a Pousthomy II (que veurem més endavant). Les dues es trobaven enterrades a la propietat de l'esmentat doctor, qui va informar d'haver trobat unes roques gravades amb una mena de cinturó penjat. Per a trobar-ne una explicació, es va haver d'esperar fins que el mossèn Hermet va catalogar aquest tipus de pedres gravades com a elements prehistòrics el 1888.

Pel que fa a les seves dimensions, mesura 1.30 metres d'alçada per 0.55 d'amplada, i té un gruix de 17 centímetres.

Avancem a la següent estàtua, la de Nicoulès, originària de Saint Sever du Moustier, i un pèl peculiar, tot sigui dit...

També figura masculina en gres verdós, fou descoberta el 1981, notícia que va arribar a oïdes de J. Matet. Posteriorment, fou donada al Museu Fenaille.

Mesura 1.30 metres d'alçada.

La següent estàtua és l'anomenada Mas Viel 2, procedent de Mounhes Prohencoux.

Feta en gres, forma part d'un conjunt de 3 estàtues, dues de les quals es poden visitar a aquest museu (tot i que nosaltres només en vam veure aquesta), mentre que la restant (Mas Viel 1) es troba a una col·lecció particular.

Tot seguit, veiem l'estàtua de Rivière, de Rivière sur Tarn.

A la nostra foto, només s'hi observa el cinturó, tot i que encara conserva minses restes de la part superior. Donat el seu estat de conservació, no es pot determinar el seu sexe.

Fou descoberta el 1909 per M. Raynal com a part d'un mur i la va donar al museu on es troba actualment.

Feta en gres, com la majoria, mesura 1.00 metres d'alt per 50 centímetres d'ample i 38 de gruix.

Avançant per la sala, trobem l'estàtua femenina-masculina de Borie de Paulets, de Brasc.

Diríem que és femenina pels pits, però, entre ells, podem veure clarament el típic punyal masculí... així doncs, és una figura mixta feta en gres gris. Mesura 1.42 metres d'alçada per 0.60 d'amplada i 0.19 de gruix.

A diferència d'algunes de les seves veïnes, va servir de paviment enlloc de ser part d'un mur. Va acabar amb aquella funció després de ser descoberta llaurant un camp proper a la finca on es va trobar. Louis Balsan l'esmenta per primera vegada a un article del 1969.

Tot seguit, veiem l'estàtua de Prade, original del poble de Coupiac. Es tracta d'una figura femenina en gres, de la que únicament es conserva la part superior.

Gravada tant per la part davantera com darrera, fou trobada a un camp mentre un agricultor el llaurava i es troba trencada.

A dia d'avui, es conserven 50 centímetres d'alt, i fa 40 d'ample i 12 centímetres de gruix.

Compartint el mateix stand, veiem l'estàtua-menhir de Saint Maurice d'Orient, del poble de Laval Roquecézière, que està castigada cara a la paret.

Aquesta figura masculina també formava part els terra d'un pati quan va ser descoberta el 1965 per M. Bel... quina mania aquesta dels francesos d'aprofitar rocs gravats com a paret, terra... Precisament per això mateix, es mostra l'esquena de l'estàtua, ja que la part frontal no conserva cap gravat o relleu.

Feta en gres i actualment envermellida pel terreny on es trobava, mesura 1.20 metres d'alt per 0.50 d'ample i 0.14 de gruix.

La següent figura, també de gres, és l'estàtua-menhir de La Verrière, del poble de Montagnol.

Fou descoberta el 1925 per M. Viala i, pels seus atributs, diríem que és una figura masculina. Curiosament, li manquen faccions facials.

Mesura 0.87 metres d'alçada per 0.50 d'amplada i té 15 centímetres de gruix.

Seguidament, veiem l'estàtua masculina de Lacoste, originària del poble de Broquiès.

Feta en gres blanc, fou trobada per M. Audouard el 1898 mentre feia tasques agrícoles a la banda dreta del riu Tarn.

Mesura entre 71 i 100 centímetres d'alçada, per 40 d'amplada i té un gruix màxim de 14 centímetres.

Ja gairebé arribant al final del recorregut, trobem les dues estàtues-menhir de Tauriac de Camarès. La primera d'elles, conserva pocs detalls, però el collaret molt visible ens fa situar-nos davant d'una figura femenina.

Va ser trobada a un jardí prop de l'església de Tauriac durant la Segona Guerra Mundial i va ser recuperada pel doctor Brunel.

És de gres gris i mesura 0.93 metres d'alçada per 0.55 d'amplada i 0.13 metres de gruix.

De la segona estàtua de Tauriac, que només conserva la part superior i podem identificar com a masculina per la presència del punyal, hem trobat que també és coneguda amb el nom de Cénomes. De fet, tot i que està identificada com a Tauriac al museu, tota la informació que hem trobat està relacionada a Cénomes, nucli del poble de Montagnol.

Fou descoberta, també durant la Segona Guerra Mundial, al riu Nuéjols al seu pas per Cénomes i molt a prop del límit municipal amb Tauriac de Camarès, d'aquí suposem que li diguin també de Tauriac. Es parla d'una segona estàtua-menhir trobada al mateix temps, però desapareguda des de llavors.

Feta en gres gris, mesura 0.48 metres d'alçada per 0.45 metres d'amplada i 0.18 de gruix.

Per tancar la visita, veiem Pousthomy II, del poble de Pousthomy.

Aquesta figura masculina en gres vermell, com ja hem comentat en parlar de la seva germana, va ser descoberta el 1861 pel doctor Paul F. A. Foulquier-Lavergne.

Tot i trobar-se a un raconet poc visible, és de les més altes del museu: fa 1.67 metres d'alçada, té una amplada de 0.80 metres i un gruix de 0.27.

Totes aquestes estàtues poden datar-se dins del Calcolític de la zona (3300 - 2200 a.n.e.).

Acabem la visita al museu veient la resta de sales i retornem directes a l'allotjament, ja que tenim una estona i la pluja no para. Una pena, però contra el temps no es pot fer res!

Coordenades:

Col·lecció d'estàtues-menhir del Museu Fenaille: 4 Place Eugène Raynaldy. Rodez

Megàlits al districte de Rodez I

Seguint per l'Aveyron, però la previsió de temps és molt dolenta, amb pluja tot el dia, i ens aventurem a anar a un museu, el Fenaille de Rodez, on hi ha una vintena d'estàtues-menhirs, tot i que el desplaçament és molt llarg.  De camí, si el temps ens ho permet en els dos sentits de la paraula, visitarem algun dolmen.

Sortim de l'allotjament, a Saint Paul des Fonts i anem a buscar l'A75-E11 tot travessant Roquefort sur Soulzon i Saint Rome de Cernon. Una vegada a l'autopista A75-E11, passem pel viaducte de Millau i prenem la sortida 42 cap a Rodez per la N-88. Seguim aquesta carretera 9.3 quilòmetres i parem al voral de mà dreta, poc després de la indicació de desviament cap a Saint Amans de Varès. Ens endisem a la dreta uns 15 metres per a trobar les minses restes de Saint Amans de Varès B.

Possiblement, si desbrossessin el bosc, es veuria quelcom més del megàlit, però ara mateix podríem dir que es troba en risc de desaparèixer. Només en resta una llosa i el túmul és ben visible (sobretot sense vegetació).

De l'altra banda de la carretera i més a prop del nucli de Saint Amans, es troba el dolmen A, molt més ben conservat, però no ens hi vam acostar per a no desviar-nos molt de la ruta prevista i no jugar-nos-la amb la pluja. A més, ben a prop hi ha una necròpoli amb 7 sepultures i d'altres sepulcres... Farem la zona en profunditat quan hi tornem.

Tornem al cotxe i avancem 6.4 quilòmetres per la N-88, punt on trobem una pista a la dreta. 450 metres més endavant, parem el cotxe i, a peu, agafem el camí que surt a la nostra dreta per a fer 120 metres més. Aquí, ens 100 metres bosc endins, trobem el neolític dolmen de Cayroules B.

Podem dir que en resta poc més que el negatiu inscrit al seu túmul, però podem observar alguna llosa sota la molsa i els liquens.

Ens dirigim ara a Cayroules A. De nou a la pista on havíem deixat el cotxe, avancem 550 metres i deixem el cotxe de nou. A peu, agafem el camí obert de la dreta que voreja una tanca i arribem a una porta després de 290 metres. Travessant aquesta porta, ja veurem el túmul on es troba el megàlit, força interessant, per cert.

Aquesta propietat neolítica de l'estat, inscrita des del juliol del 1995 com a monument nacional, conserva la coberta mig caiguda tapant la cambra i el conjunt es troba dins d'un clar túmul.

Per acabar les visites dolmèniques abans d'arribar a Rodez, que ja va sent hora de dinar, agafem de nou el cotxe, tornem a la N-88 avançant per la pista on ens trobem i continuem 14.3 quilòmetres. Dins la població de Gages, girem a la dreta cap a Gages le Haut. Pugem per aquest carrer 500 metres i girem a la dreta per la Route de Grioudes. 270 metres més endavant, girem a l'esquerra i seguim uns 570 metres fins que s'acaben les cases i trobem un prat amb un calvari ben visible... gairebé als peus d'aquest Crist, trobem la coberta del sepulcre de Gages le Haut.

Actualment, es troba molt degradat, però es té constància de lloses de 3 metres de longitud i una coberta de 5 metres quadrats. Aquesta última llosa té un forat que suportava una creu, símptoma evident de cristianització.

Es tracta d'una tomba de tipus gran túmul amb dolmen descentrat, amb un túmul de 15 per 7 metres.

A les excavacions practicades per Louis Balsan i Pierre Soulanges, entre d'altres, el març de 1940, es van recuperar restes de, com a mínim, 10 individus, a més de 23 denes de collaret de pedra calcària, 40 més de "jayet" (hem trobat més d'una vegada aquesta paraula, però no trobem la seva traducció) i un ullal de senglar. Aquestes restes es conserven al Museu Fenaille de Rodez, cap on ens dirigim a continuació.

Però com el Museu Fenaille, com ja hem dit al principi, conté una vintena d'estàtues-menhir, hem decidit fer-li una entrada per ell sol.

Coordenades:

Saint Amans de Varès B: UTM(ETRS89): 31T, 495502, 4910814

Cayroules B: UTM(ETRS89): 31T, 489851, 4912895

Cayroules A: UTM(ETRS89): 31T, 489379, 4913042

Gages le Haut: UTM(ETRS89): 31T, 476328, 4916374

Megàlits al districte de Millau IV

Cinquena ruta per Aveyron, avui comencem de forma diferent a l'habitual, visitant el salt d'aigua de "la Cascade des Baumes" a Saint Rome de Tarn, que com es veu a la fotografia, té un conjunt de cavitats naturals a la seva esquerra, que no sabem si devien ser habitades a la prehistòria, o simplement les han tancat per evitar riscos humans evidents.

Força maca i de 18 metres de caiguda directa al gran riu Tarn, riu que té una longitud de 381 quilòmetres de llargada i  un cabal de 200 metres cúbics per segon.

També vam veure un altre salt d'aigua, al que creiem que es pot arribar fins on l'aigua pica amb la pedra. Però no recordem la seva ubicació, ni trobem el seu nom per Internet, encara que sigui per similitud... la foto estar feta des de massa lluny.

Ara, ja comencem pels megàlits del dia. El primer que vam veure és el "F" de la necròpoli de Navas, al terme municipal de Castelnau Pégayrols.

Per arribar-hi des de Saint Rome de Tarn, emprenem la D-96 durant 14.1 quilòmetres fins al ja anomenat terme municipal. En aquest punt, trobem una bifurcació, a l'esquerra vas cap al petit nucli de Castelmus, difícil de no veure, ja que hi ha un monòlit amb una creu cristiana. Ràpidament, li donem l'esquena tot seguint el camí asfaltat de la dreta, i seguint per aquest uns 4.5 quilòmetres, topem amb una sortida a mà dreta. Per aquesta seguim 350 metres, tot deixant el cotxe a una corba a l'esquerra. A peu, ens endinsem als bosquets de la dreta per un camí que hi ha i, en uns 40 metres, trobem a la seva dreta el que queda del sepulcre de Navas F.

Sobre aquest megàlit, força malmès, no hem trobat informació... només l'evidència de que només li resta una llosa dempeus.

Seguim la ruta pensant en visitar el proper dolmen de Navas A, però, literalment, ens el vam saltar. Tornem al cotxe, tot i que el sepulcre A vers l'F es troba a només 200 metres en línia recta a peu... anàvem amb els nens, que tot just començaven a caminar, i, a més, mig plovia. Bé, ens dirigim de nou a la carretereta per la que hem vingut, un cop desfets aquests 350 metres de pista que ens han dut a Navas F, virem a l'esquerra com si tornéssim cap a Castelmus, fent uns 350 metres més, allà aturem el cotxe. A peu, ens endinsem al camp de conreu de l'esquerra uns metres fins a un petit espai no treballat. El sepulcre es troba a la cantonada més al nord que es veu des de la carretera, tot just a uns 50 metres d'ella.

Actualment, aquest sepulcre es troba caigut, però poden observar-se força lloses escampades pel terreny. Es documenta que un tal R. Azémar va observar restes del túmul i una paret de pedra seca que l'envoltava el 1987.

Seguim visitant la necròpoli de Navas anant cap al B. Per arribar al megàlit és prou fàcil, només hem de seguir el camí tal i com veníem uns 150 metres més, on hi ha una pista que surt a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe, tot enfilant pel camí uns 100 metres, lloc on emprenem cap la nostra dreta direcció cim del turó, tot seguint uns petits corriols de desgast per l'aigua uns 90 metres. Allà, entre arbrat, trobarem el sepulcre. Evidentment, per a aquest és molt recomanable el GPS.

Aquest dolmen simple, curiosament, va ser també una tomba d'època medieval aprofitant la seva cambra... De fet, se'n documenten 21 més al seu voltant. Fou excavat el 1879, moment en què la coberta va cedir, pel que els seus estudiosos van decidir volar-la, donant lloc a l'estat actual del megàlit... sense comentaris. Entre les troballes, podem citar dues denes de collaret i un penjoll en forma d'urpa.

Ara visitarem el G de la necròpoli, que de fet, si seguim les indicacions que hem escrit, el veus abans de veure el B. Es troba a la dreta del camí on hem deixat el cotxe, a uns 80 metres d'emprendre aquest. Nosaltres però, com estem avesats al GPS, vam tirar pel bell mig de la muntanya i ens vam saltar el sepulcre, però bé, el vam visitar igualment.

Sí, encara que no ho sembli, aquí hi ha el sepulcre G de la necòpoli, del que tampoc no hem trobat cap informació.

Molt popers a aquests dos megàlits, es troben els dolmen C i el menhir de Navas, però les condicions climàtiques ens van fer desistir. Igual que tampoc no vam visitar els sepulcres D (el més ben conservat del conjunt) i E, que es troben una mica més lluny... hi haurem de tornar!!

Tornem al cotxe que comença a ploure fortet i anem a visitar l'únic monòlit del dia, el de Navas B. El vam anar a veure perquè és a tocar de la carretera... com hem dit, ja no es podien fer gran caminades.

Des del cotxe, emprenem la carretera asfaltada seguint-la en el mateix sentit que portàvem. Al poc, la carretera fa un fort gir a l'esquerra i, allà, a la nostra dreta, veurem el monòlit.

Tot i que fa cosa d'un metre, sembla que als voltants hi ha fragments que podrien haver correspost a aquest roc. Com a curiositat, nosaltres vam fotografiar-lo cap a la muntanya, però si fas la foto cap al sud, pots captar el gran viaducte de Millau de fons... és difícil no veure'l des de gairebé qualsevol sepulcre d'aquesta població, com ja vam comprovar la primera vegada que vam estar per la zona (Dòlmens a Aveyron I).

Encara que ens deixàvem per visitar part dels dòlmens de Navas degut a la pluja, vam anar a veure el de Calcines, que es troba molt proper a la carretera.

Per arribar-hi, emprenem per la mateixa carretera en direcció contrària a la que hem arribat 2.8 quilòmetres, creuant la necròpoli de Navas. En aquest punt, veiem un camí que surt a la nostra esquerra en direcció quasi totalment contrària a la que portem i aquí deixem el cotxe. A peu, fem uns escassos 20 metres de camí, trobant el megàlit darrere de l'arbrat de la dreta.

Lamentablement, tampoc no hem trobat res d'aquesta última tomba. Ja ampliarem la informació si trobem alguna cosa.

Malgrat que la informació és molt escassa, hem pogut saber alguns detalls d'algun sepulcre que ens permet datar-lo vers el Neolític final - Calcolític. Per la proximitat d'uns als altres, podríem extrapolar aquesta datació a tots ells.

Finalitzades aquestes visites, desfem el camí fins a l'allotjament, que el temps no acompanya i els petitons estan desitjant sortir a caminar. 

Coordenades:

Navas F: UTM(ETRS89): 31T, 498291, 4884680

Navas A: UTM(ETRS89): 31T, 497923, 4884553

Navas B: UTM(ETRS89): 31T, 497666, 4884472

Navas G: UTM(ETRS89): 31T, 497737, 4884409

Menhir Navas B: UTM(ETRS89): 31T, 497689. 4884277
Calcines: UTM(ETRS89): 31T, 498715, 4886814

Megàlits al districte de Millau III

Comencem la ruta per l'únic menhir que veurem avui, el menhir de Peyre-Fioc, tot anant per la D-93 des de Massergues a Ròcafòrt (Occità), o Roquefort sur Soulzon (Francès). A poc menys de dos quilòmetres de prendre aquesta carretera, veiem a la nostra esquerra una carretera asfaltada, que prenem, i als pocs metres, just a la primera corba, veiem una pista sorrenca que segueix tot recte. Per ella ens endinsem deixant el cotxe a pocs metres, i des d'allà mateix vam fer la foto, ja que plovia i a primer cop d'ull no vam veure una forma fàcil d'accedir al camp.

Però ara estic veient amb el Google maps que si segueixes aquesta pista sembla que dona accés a aquest camp de conreu... bé, no era la idea el visitar-lo, però, és una pena no haver baixat fins a ell.

Bé, tornem al menhir, del que no hem trobat cap informació interessant... només que gairebé arriba als 3 metres d'alçada. S'ha de tenir present que normalment amb els menhirs no s'hi troba res de res en les seves excavacions. Només ens podem aventurar en una hipotètica datació segons el que veiem treballat al monòlit i exemplars veïns, de similitud òbvia.

Ara ens dirigim al primer sepulcre dels sis que veurem avui, l'afortunat és el dolmen de Tièrgues o Escoubious. Per arribar, anem a Ròcafòrt i el creuem tot seguint la carretera per la que anem, que un cop arribats al poble passarà a dir-se D-23. La seguim fins a trobar-nos una rotonda, aquesta ja al poble de Lauras, tot i que no entrem al nucli, ja que ens sortim per la segona sortida. En 2.6 quilometres d'aquest punt, en trobem una altra en la que virem a la dreta, prenent la D-993 durant 1.3 quilòmetres i envoltant el nucli de Tièrgues. En aquest punt, trobem un camí sorrenc a l'esquerra, que ens apropa al megàlit en només 100 metres. El dolmen es veu des de la carretera.

D'aquest sepulcre col·lectiu del Neolític, en sabem que és catalogat com a monument històric des de l'any 1889. D'ell, es documenten escasses restes del seu túmul i unes dimensions de 4 metres de llarg, 2 d'amplada  i també 2 metres d'alçada, així com una llosa de coberta d'unes 17 tones. Va ser excavat durant la dècada del 1860 per Émile Cartailhac, qui tenia una casa familiar a Saint Affrique i començava llavors les seves excavacions arqueològiques. Les restes d'aquestes excavacions es troben als museus de Rodez i Toulosse. Tot i això, no hem trobat cap document escrit d'aquestes excavacions.

Tornem al cotxe i seguim la carretera en la mateixa direcció 2.6 quilòmetres, lloc on girem a l'esquerra prenent la D-50, direcció al poble que dona nom al dolmen (Crassous), però, teòricament, no cal arribar al nucli. Podem desviar-nos un xic abans per una carretera asfaltada a mà esquerra, tot i que hi ha un cartell prohibint l'accés perquè és un camí d'accés a una pedrera. També podem seguir rectes per la carretera i deixar el poble a la nostra dreta, per acabar empalmant amb la pista anterior just davant de la pedrera. És una mica estúpid, però creiem que és una drecera per a que els camions que van a la pedrera no passin pel poble. Uns 150 metres després d'on s'ajunten les dues, veurem en una illeta al costat de la carretera el bonic megàlit de Crassous.

Com es pot veure, es trobava protegit amb una tanca perquè estaven arreglant la pista.

Aquest dolmen, que segueix l'estil típic de la zona, però que ha perdut la llosa de capçalera, té un segon nom, l'Ercoule, en referència al semi-déu Hèrcules, que diu la llegenda que va ser el constructor d'aquest megàlit.

Possiblement, Cartailhac el va excavar, però no en tenim cap certesa, ni hem trobat més informació sobre dimensions o troballes.

De nou al cotxe, seguim la carretera uns 750 metres, lloc on trobem diversos trencalls. Nosaltres prenem el de la dreta i avancem poc més de 100 metres. A continuació, ens posem a caminar fins a trobar un camp llaurat, el creuem dirigint-nos a l'arbrat que queda a la nostra dreta en el sentit del caminoi que veníem fent i, dins d'aquest arbrat i tocant al camp de conreu següent, trobem sense dificultat el sepulcre de Puech Ibilié. Es fàcil de trobar tot seguint el corriol existent.

De nou, no hem trobat res a la bibliografia, només que la seva coberta inclinada fa de 3 tones de pes. Mira que arriben a estar oblidats per la literatura, aquests dòlmens!

Tornem una altra vegada al cotxe i seguim la ruta marcada tot anant a visitar el sepulcre de Borie Blanque o  Fontcouverte, també anomenat Puech Grignou. Novament molt i molt fàcil de veure. Podríem haver seguit per la mateixa pista per anar a uns altres megàlits que es troben ben propers a Puech Ibilié, però els vam visitar un altre dia perquè aquella primera jornada estàvem fent una "ruta circular" (una mica estranya, sí) que no els incloïa.

Per arribar al megàlit, tornem enrere per la carretera per la que hem vingut, passant per davant del dolmen de Crassous i ens arribem fins a la D-50, la que emprenem direcció nord, com si anéssim al petit nucli que li dona nom al megàlit. Uns 140 metres abans d'arribar al desviament que duu al poble, tot seguint la D-527, veiem una "aire" com diuen els francesos, zona d'esbarjo per a nosaltres, a la nostra dreta, a tocar de la carretera. Al seu costat i també a tocar de la carretera, veiem el bonic sepulcre.

No sabem qui el va excavar, possiblement Cartailhac, però l'aixovar contenia 3 denes de collaret discoïdals i un penjoll de tipus d'aletes amb un únic orifici. 

Vist el dolmen, fem via cap el següent, la tomba d'Esclots o Pech Segou. I com tots els que hem visitat avui, molt i molt fàcil de trobar, i a només uns 2 quilòmetres de Borie Blanque.

Seguim la D-50 deixant el desviament a Fontcouverte, avancem rectes passant un nou desviament, aquest cop a l'esquerra, que duu a Les Costes Gozon i, uns 200 metres més tard, aturem el cotxe al voral de la carretera. En aquest punt, veurem una aglomeració d'arbres al camp de conreu de la nostra esquerra. Quan ja has vist uns quants de la zona, ja saps que això vol dir que dins hi ha un sepulcre. I així és, aquí teniu el megàlit d'Esclots o Pech Segou.

Hem trobat informació d'aquest dolmen, també estudiat per Cartailhac, com a dolmen de Borie Blanque, però, per la ubicació, es tracta del que nosaltres havíem buscat com a Esclots. Té una longitud total de 3.50 metres i un túmul d'uns 11 metres (12 segons Cartailhac).

I des d'aquí, i ja per acabar la ruta d'avui visitem la tomba de Serre A. Per arribar-nos-hi, tornem enrere fins a D-527, que hem dit abans que portava a Les Costes Gozon i, a 2.9 quilòmetres, veiem a la nostra esquerra un camí sorrenc que va vorejant els camps portant-nos en gairebé sentit contrari del que portàvem. Als 170 metres, més o menys, de fer aquesta pista, aturem el cotxe i a peu entrem uns 70 metres al camp de l'esquerra, on trobem un petit punt verdós entre el sorrenc camp, lloc on es troba el sepulcre.

Aquest sepulcre, evidentment, és el més malmès de tota la ruta... Tot i que es troba molt cobert de vegetació, conserva les tres lloses de la cambra i bona part del túmul. Hem trobat que el dolmen de Serre B, desaparegut actualment, es trobava a uns 100 - 300 metres d'aquí. Bruno Marc indica que el dolmen destruït és el de Serre 1, ja comença l'embolic de nomenclatura... Hem trobat que a un dels dos dòlmens (Serre 1 i, per tant, possiblement el que està destruït) es van trobar cinc fragments informes de denes de collaret. 

Per avui, ja en tenim prou. Ens falten molts sepulcres de la zona, però és impossible fer-los tots en un dia, així que tornem a la casa on estem allotjats per a que els nens juguin.

Coordenades:

Menhir de Peyre-Fioc: UTM(ETRS89): 31T, 499585, 4867142

Tièrgues o Escoubious: UTM(ETRS89): 31T, 493963, 4871551

Crassous: UTM(ETRS89): 31T, 491194, 4871295
Puech Ibilié: UTM(ETRS89): 31T, 490525, 4871192
Borie Blanque o Fontcouverte o Puech Grignou: UTM(ETR89): 31T, 489966, 4873850
Esclots o Pech Segou: UTM(ETR89): 31T, 488222, 4874316
Serre A: UTM(ETR89): 31T, 485989, 4873543

Megàlits als districtes de Lodève VII i Millau II

Ruta per l'Hérault i l'Aveyron francès. El dia d'avui, començarem per un sepulcre prou malmès, el de Caussignac.

Per trobar-lo, sortim de Les Rives per la D151 direcció Aveyron tot anant cap a La Pezade. Per aquesta, seguirem 3.1 quilòmetres des del seu inici, i aturarem el cotxe al voral de la carretera. A peu, ens endinsem als camps de la dreta de la carretera, i per allà cercarem l'antic sepulcre, que es troba a una clariana entre els matolls... el trobarem fàcilment si anem amb un GPS.

El megàlit, del qual no hem trobat gens d'informació, es troba a 800 - 900 metres al sud de la granja Combefère, inserit en un petit monticle. 

Pel que fa a l'estil del sepulcre, amb les poques pistes que ens dona degut a l'estat en el que es troba, nosaltres apuntem a que podria ser un un dolmen amb un petit corredor, fet que seria del tot inusual respecte els seus companys més immediats, tot i que per la zona en podem trobar.

Tornem al cotxe i continuem amb la ruta d'avui, seguint per la carretera tal i com veníem 900 metres més, lloc on toparem amb un petit nucli de cases a la dreta del camí. Allà deixem el cotxe i fotografiem el monòlit de Combefère, ja que es troba just davant del vèrtex de la primera construcció, a l'altre cantó de la carretera d'entrada a la granja.

D'aquest monòlit, hem pogut saber que fou traslladat a principis del segle XX des d'un prat proper, concretament situat a 1 quilòmetre a l'oest de la ubicació actual, on segons es documenta tenia un germà bessó, el menhir de Peyreplantade A... creiem, per la informació trobada, que no té res a veure amb el menhir de Peyreplantade d'Adissan, però tampoc no ho podem assegurar al 100%. De fet, al lloc original on es trobava aquest menhir hi ha un altre, que deu ser aquest bessó.

Fou llavors, quan el megàlit conegut com a Peyreplantade B, i degut al seu trasllat, va passar a dir-se menhir de Combefère, ja que es troba a l'entrada d'aquesta granja.

El prehistòric roc té una alçada de 1.50 i té un gruix de 0.38 metres a la part alta i 0.35 metres a la base del monòlit.

Per arribar als següents dòlmens, deixem l'Hérault i entrem a l'Aveyron. Des de Combefère, seguim la carretera D151 i prenem direcció Millau quan aquesta mor. Poc després, arribem a la D809 i girem a la dreta cap a La Couvertoirade que, sense variar el nostre destí, passa a dir-se D185. 3.4 quilòmetres després, girem a la dreta per la D55 cap a la mateixa població, i ens tornem a desviar en 500 metres, aquest cop a l'esquerra, cap a La Couvertoirade. Deixem el cotxe a l'aparcament del poble medieval i, a peu, torno cap a la carretera per anar als dòlmens de Viste, mentre la Cristina es queda al cotxe donant de berenar als nens.

Per acabar de trobar els megàlits, hem de seguir un camí que surt a uns 25 metres del desviament al poble, en la direcció que portàvem amb el cotxe, a l'altre costat de la pista asfaltada. Els sepulcres es troben a uns 230 metres d'empendre el caminoi en uns boscos de la dreta d'aquest, el primer que veiem és el de Viste B, que es troba a uns 50 metres del camí que hem fet. Recomano anar amb GPS.

Aquest sepulcre ha estat reconvertit, clarament, en una cabana de pastors, com es veu amb l'amuntegament de pedres, creant una paret de pedra seca al costat est del que seria el sepulcre. 

Es destaca d'ell la llosa de coberta, que segons hem pogut saber amida 3.40 metres de llargada, per 2.60 d'amplada i 0.31 metres de gruix. Aquesta va lliscar temps ençà, cap al lateral oest del megàlit, i fou llavors quan, construint un mur de pedra seca, fou aprofitat com a cabana de pastors.

El segon que vam veure és el de Viste A, que es troba a uns 185 metres en línia recta d'aquest últim. És complicat explicar com arribar-hi, però hi ha com clarianes de pas definides. És com seguint tot recte amb la direcció en la què hem arribat al sepulcre B des del caminoi, tirant un pèl cap a la nostra dreta (uns 75 metres). En aquest és encara més recomanable un GPS.

Dolmen d'aspecte totalment ruïnós, del qual només en resta una llosa lateral de 2.20 metres de longitud.

El túmul ovalat que conté aquesta única llosa és d'uns 12 - 13 metres diametrals en els seus eixos.

No hem trobat la datació de cap dels monuments, però nosaltres, per la similitud amb altres dòlmens de la zona, els datem vers el Neolític.

Una vegada finalitzada la ruta, visitem el maco conjunt medieval de La Couvertoirade i seguim cap al nostre allotjament, ubicat encara una mica més endins de l'Aveyron.

Coordenades:

Caussignac: UTM(ETRS89): 31T, 521966, 4857525
Menhir de Combefère: UTM(ETRS89): 31T, 522038, 4858377
Viste B: UTM(ETRS89): 31T, 524762, 4861841
Viste A: UTM(ETRS89): 31T, 524755, 4862028

Poblat a Montornès del Vallès

Nova ruta prehistòrica molt a prop de casa, en concret, al terme municipal de Montornès del Vallès, on a la part alta del Turó de Sant Miquel, just a sota del Castell de Montornès, s'hi documenta un poblat iber de la tribu dels Laietans, de cap els segles III i II a.n.e.

Nosaltres, hi vam arribar des de Montornès, però sembla que és més fàcil des de Vallromanes. Des de Montornès, hem de seguir les indicacions que ens porten cap al Castell de Sant Miquel, primer per asfalt i després per pistes de sorra. Amb el nostre cotxe, que no és 4x4, no vam poder acostar-nos fins molt a prop. Vam deixar-lo just abans de l'últim desviament a l'esquerra que surt cap el poblat, ja que aquí ja no és pista i és millor seguir a peu. Seguint aquest camí i en poca estona, s'arriba al puig de Sant Miquel, on cal pujar una mica per a assolir el cim i trobar les restes del poblat i el castell. Com a fet prou comú, aquest poblat fou destruït en gran part quan construiren el castell. Les restes de les construccions es troben barrejades quan més ascendeixes al turó. Tot i això, al mig del bosc, resten amagades gran quantitat de murs i fonaments, d'origen únicament iber.

Es documenta que la resta més ben conservada és un mur, que formaria part de la muralla i que molt possiblement seria una porta d'accés al poblat.

A dia d'avui, no es coneix la seva extensió, però molts autors li donen una certa importància, degut al seu enclavament geogràfic, que permet una gran visió de la zona planera de l'interior de la Serralada Prelitoral i el contacte visual directe amb altres poblats ibers de la contrada. Amb totes aquestes dades geogràfiques, sembla ser que el jaciment era un important pilar dins el sistema defensiu dels laietans de la zona.

Aquest poblat va rebre les primeres excavacions vers el 1963 i el 1964. Sota la direcció de Josep Barberà i Farràs, Eduard Ripoll i Perelló, i Lluis Monreal i Agustí, es procedí a l'excavació d'una plana que hi ha al turó.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Segons es documenta, van sorgir diverses restes de material domèstic i eines agrícoles, juntament amb quatre llars de foc, una d'elles amb restes ceràmiques i una altra de dimensions prou grans com per a considerar-la un forn. Aquestes permeten datar l'habitament del poblat vers el 250 a.n.e.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

El poblat perdurà en el temps fins a més o menys l'any 100 a.n.e., i, per l'estat de les restes recuperades, es creu que el poblat fou atacat i incendiat, produint el seu sobtat abandonament.

A la primera de les zones excavades, es van localitzar restes ceràmiques recuperades als estrats superiors, de tipus campaniana A, campaniana B, fragments d'àmfora itàlica i fragments d'àmfores greco-púniques. acompanyades, òbviament, per produccions locals a torn i a mà, fusaioles, molins barquiformes en pedra, etc... tot i que es destaquen una vintena de cercles alguns d'ells amb perforació central i un bronze bicèfal amb decoració zoomorfa.

Als estrats inferiors, crida l'atenció la recuperació de fragments ceràmics àtics, ceràmica precampaniana i àmfores d'estil greco-púnic.

A una segona prospecció, un xic més amunt del turó, es varen localitzar dues vivendes i gran quantitat de material ceràmic, gran part d'ell d'importació, sobretot d'estil campanià A i fragments d'àmfora greco-púnica, 15 fusaioles a una habitació i 6 a una altra. Però el més destacable és el fet de recuperar material metàl·lic en peces completes, fet que fa confirmar el ràpid abandonament que va patir el poblat. Entre elles, hi ha de bronze, ferro i plom.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Totes les troballes resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona.

La segona campanya d'excavació fou entre els anys 1969 i 1970 a càrrec del mateix Josep Barberà i Farràs, acompanyat per Ricard Pascual i Guasch, arqueòleg col·laborador a la primera prospecció. Curiosament, es van trobar moltes peces, però no n'hi ha moltes documentades als magatzems del MAC. Aquestes peces es troben encara en procés d'estudi i dibuix per tal de documentar-les.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Tot i les campanyes d'excavació, queda clar que els aficionats a l'arqueologia han seguit rebuscant restes a la zona des de l'any 1970, algunes d'elles, molt possiblement, amb cata il·legal. Prova d'això és el "petit" lot de restes de la muntanya de Sant Miquel que resta dipositat al magatzem arxiu de l'ajuntament de Montornès del Vallès, on poc a poc des dels anys 70 diverses persones han estat portat les restes trobades en aquest cim. Es documenta gran quantitat de fragments ceràmics íbers, a mà i a torn, també de ceràmica campaniana A, ceràmiques àtiques, púnica ebusitana i púnica del Mediterrani central, juntament amb alguna mostra del treball en ferro.

Amb tantes restes obtingudes de diferents tipologies, podem afirmar que el poblat va ser habitat des de, com a mínim, la segona meitat del segle V, i que ja de temps ençà fou un poblat amb una certa importància a la contrada.

Però aquí no s'acaba tot, ja que a l'any 2007, el Consorci del Parc de la Serralada de Marina va promoure l'abertura de nous camins forestals, un d'ells que passava just per la vessant de la muntanya de Sant Miquel i que va deixar al descobert diversos murs d'estança, amb tot el sorram a l'interior. Segons tenim entès, aquests murs continuen visibles.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Ràpidament fou excavat clandestinament per algú, que temps més tard, fent obra de bona fe, donà les restes a l'ajuntament de Montornès. Entre elles restes, es documenta ceràmica campaniana A, ceràmica púnica ebusitana, fragments de ceràmica itàlica, ceràmica ibera reduïda, fragments d'indústria lítica i fragments de material no vascular. Aquestes restes també confirmen el ràpid abandonament del poblat, ja que hi ha peces ceràmiques completes.

Extret de l'estudi de David Asensio i Josep Guitart

Aquest jaciment fou declarat Bé Cultural d'Interés Local (BCIL) per l'ajuntament de Montornès el 2 de juliol de l'any 2009. 

Coordenades:

Poblat de Sant Miquel: UTM(ETRS89): 31T, 439281, 4597581