Dòlmens a Páramos II

Avui, nova ruta per la comarca de Páramos, on veurem tres sepulcres de corredor, i també farem una visita més bany al Pozo Azul, una surgència d'aigua al terme municipal de Covanera.

Comencem dirigint-nos al nucli de Tubilla del Agua per la N-623 direcció nord. Creuarem el poble desviant-nos per l'únic carrer que hi ha a la nostra dreta de tot el poble, anomenat carrer la Solana, que es troba quasi acabant el petit nucli. Aquest, el continuarem fins a la fi de l'asfaltat i les cases, on hi ha una àmplia zona per a deixar el cotxe. A peu, seguim el camí uns 450 metres arribant a una mena de petit parc (bàsicament recordo un banc), del que surt un corriol direcció est, que em penso que ja hi havia indicacions al sepulcre de Valdemuriel.

El corriol és prou verd, semblant a l'inici del que vam fer ahir per anar a la necròpoli de Fuentepecina, i, tal com el d'ahir, a l'estona comença el típic paratge burgalès. Però aquest cop, a uns 330 metres de creuar la riera, virem per un corriol que ens quedarà a mà esquerra tot obrint pas cap el cim del davant. A aquest hi ha tot un bosc, jo diria que plantat, i el caminoi discorre per ell fins a arribar al sepulcre de corredor de Valdemuriel, que per desgràcia nostra, es troba a ple sol.

Es tracta d'un sepulcre de corredor de mides un xic més petites que els grans dòlmens de la contrada; de fet, és prou diferent. Per exemple, ja es veu que la cambra sepulcral no és circular, sinó que és un xic hexagonal, fent 2 metres d'ample per uns 5 metres de llargada, amb un corredor de pedra seca de només uns 4 metres. També cal dir que consta de túmul de 16 metres de diàmetre, per una alçada conservada de 1.5 metres, del que va sorgir un carbó al què se li va fer la prova de C-14, i que va donar una antiguitat d'entre el 4800 i el 4300 a.n.e.

De la seva excavació, en podem dir que es van poder recuperar restes òssies humanes i un aixovar format per les típiques làmines, micròlits i elements d'ornament personal, un conjunt de vasos ceràmics i un fragment d'ídol d'espàtula.

Amb aquestes dades, podem mig assegurar que ens trobem davant de l'avantpassat del sepulcre de corredor clàssic de la contrada. Té una altra orientació i és prou rudimentari en comparativa, però, per a mi, és preciós, personalment em va agradar tant el sepulcre com la localització.

Refem el camí arribant al cotxe i enfilem cap a la tomba d'El Virgazal. Per arribar-hi, enfilem per la N-623 creuant el nucli, tot anat en direcció contrària a la que hem arribat, i just a les últimes cases virem a la dreta per la BU-V-6431, direcció Tablada del Rudrón i Bañuelos del Rudrón, entre d'altres. Seguirem aquesta 6.3 quilòmetres, creuant el petit nucli de Tablada del Rudrón, i en aquest punt girarem a la dreta per una pista sorrenca, per la que, a uns 3.7 quilòmetres, ens trobarem una bifurcació. A aquesta, seguirem per la dreta i, com a 1.15 quilòmetres aturem el cotxe al voral de la pista per a visitar l'antiga tomba que ens quedarà a mà esquerra, just al vèrtex entre el camí per on veníem i un caminoi desdibuixat que surt d'ell.

Ens trobem davant d'un sepulcre tumular del Calcolític de la zona. Estructuralment parlant, és molt diferent als megàlits neolítics de la zona, però força semblant si comparem amb algunes obres tumulars d'arreu.

Es tracta d'un túmul circular de 12 metres de diàmetre i 1 d'alçada, amb una zona central, també circular, de 6 metres de diàmetre delimitat per una espècie de cròmlec de petites lloses, i amb una rasa al centre i tres forats tocant aquesta. Hem extret aquest croquis constructiu de la pàgina web de Territorio Megalítico per a il·lustrar millor la seva descripció.

Dibuix de Francisco Tapias (Universidad de Valladolid)

A la rasa central, s'hi va trobar un esquelet humà pertanyent a un home d'uns 30-40 anys, restes amb datació documentada vers la segona meitat del III mil·lenni, i que segons les proves de ADN fetes, era provinent de barreges humanes originàries de les estepes russes. De l'excavació, també es destaca la troballa d'un botó d'ivori i ornamenta personal en or amb decoració típica britànica, que junt amb la seva posició dins l'enterrament, fa pensar que aquest devia ser de classe superior a la resta dels inhumats que es van localitzar al sepulcre.

Com acabem de dir, també es van localitzar més restes, concretament de 7 individus més, 5 d'ells també datats vers el Calcolític (un d'ells també de provinença russa), mentre que els altres 2 van ser datats vers el Bronze antic de la contrada, a la primera meitat del II mil·lenni. Tots ells anaven acompanyats d'aixovar funerari campaniforme.

D'aquí, anem a dinar a Covanera i, després de dinar, anem a refrescar-nos i relaxar-nos un xic al riu Rudrón, on hi ha uns magnífics escampats a la vora del riu, ideals per a posar les tovalloles. Tot i això, un cop remullats, agafem el cotxe, que el teníem a ple sol a l'aparcament del poble, que es troba just darrera dels escampats que dèiem i creuem el riu pel pont, virem a l'esquerra ,i un xic més endavant, aturem el cotxe a l'ombra d'uns grans arbres alimentats contínuament pel riu. A peu, seguim el camí fins a topar com amb una espècie d'embassament de reduïdes dimensions a mà dreta. Just creuar-lo, emprenem un caminoi que surt també a la dreta i que ens durà a la surgència d'aigua coneguda com el Pozo Azul.

Imatge extreta del web mar de hielo

Preciós lloc, tot i que val a dir que personalment em falten arbres i em sobra gent. Jo diria que la manca d'arbres i més natura són deguts a la massificació humana que deu patir a l'estiu, perquè aquí a la tardor o a l'hivern no t'hi banyes... és de les aigües més fredes a les que m'he remullat. Recomano, si algú es vol banyar, pujar per un corriol, mig escalant per la roca i tirar-s'hi sense pensar-s'ho gaire... a peu el més probable és que l'aigua no et passi dels genolls i surtis. Cal tenir present que aquesta aigua no ha vist mai la llum del sol, ve de l'interior del planeta.

Havent gaudit de l'aigua tant al riu com a la surgència, anirem a visitar l'últim dolmen del dia, el de San Quirce.

Per arribar-hi, sortim de Covanera per la BU-514 i, emprenent al poc la N-623 en direcció sud, a cosa d'un xic més dels 5 quilòmetres i havent creuat Tubilla del Agua, agafem un desviament a la dreta que s'endinsa als camps de conreu. Més o menys al quilòmetre i mig, prenem un desviament a l'esquerra, que, en una seixantena de metres, ens porta a un camp, en el seu dia conreat, i on dins d'ell, a uns 80 metres de la fi del camí d'accés, veurem el que queda del túmul del megàlit i les seves lloses. No cal dir que és quasi imprescindible l'ús d'un GPS!!

Es tracta d'un nou sepulcre de corredor, aquest en molt mal estat, inclús l'hem trobat en molt mal estat a les fotografies que hi ha del moment de la seva excavació. És un dels sepulcres de corredor més "modestos" de la contrada pel que fa a les dimensions. La típica cambra circular fa "només" 3 metres de diàmetre i el túmul que la sustenta és de 16 metres diametralment parlant, això sí, els seus constructors van afavorir-se d'una petita elevació natural del terreny... "què modest".

Inserim una fotografia de l'excavació extreta del web de Territorio Megalítico.

De l'excavació, es documenten restes humanes pertanyents a un mínim de 12 individus, gran part d'ells adults, i tot un seguit del típic aixovar neolític, com fulles i esclats de sílex, a banda d'un ullal de porc senglar polit.

Amb això, donem per acabat el dia pel que fa a la recerca dolmènica, demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Valdemuriel: 30T 435585 4729163

El Virgazal: 30T 431440 4732531

San Quirce: 30T 433532 4726258

Dòlmens a Páramos I

Nou dia a la província espanyola de Burgos, i, avui sí, caminarem una mica, menys del que volíem fer en inici, però almenys vam caminar. Visitarem la necròpoli de Fuentepecina, que fou excavada per Germán Delibes i el seu equip, i que consta de quatre sepulcres amb aparença de dolmen simple, un d'ells, en molt mal estat, ja que, segons hem trobat documentat, antigament passava un camí per sobre  d'ell.

Per arribar a la zona on deixarem el cotxe i ens posarem a caminar, hem d'agafar la N-623 direcció nord, com si anéssim des de Quintanilla Sobresierra a Tubilla del Agua. Just al quilòmetre 36 de la carretera, ens desviarem a la dreta per la BU-514 direcció Sedano. Uns 4.6 quilòmetres més tard, a la sortida d'una petita corba a l'esquerra, trobarem a mà dreta de la carretera un camí sorrenc que baixa als escassos boscos de la zona i el rierol que l'alimenta, l'Arroyo de la Canaleja. Aparquem el cotxe uns metres més endavant, on trobarem llocs per a deixar-lo sense que molesti a la circulació.

A peu, tornem enrere i ens endinsem pel citat camí, la veritat es que és un racó molt maco, es nota que hi ha aigua ben a prop. Passem una bassa i, poc després, veurem un "dujo", que és una edificació apícola típica de la zona, a mà esquerra. Llavors el camí enfila perdent tota la verdor boscosa, acabant en el típic terra erm de Burgos. Quan arribem a terra planer, a 950 metres d'alçada, veurem que hi ha un antic camí de muntanya molt desdibuixat, que surt a mà dreta a uns 2 quilòmetres de començar el camí des de la carretera, i en aquesta direcció ja veurem el cartell informatiu del dolmen de Fuentepecina I a uns 45 metres al nord-est.

Aquest en qüestió va ser sepultat novament després del seu estudi. Segons es documenta, consta d'una cambra poligonal de 2.5 metres de diàmetre, i a l'excavació varen sorgir tres lloses d'un possible corredor o d'un vestíbul.

Segons Germán Delibes de Castro, amb l'estudi de Carboni 14 a les restes recuperades, aquest antic sepulcre data del 3320 a.n.e. amb un error  temporal de ±140 anys.

Des de Fuentepecina I i mirant cap al sud, veurem a uns metres un cartell informatiu, que és el que indica la localització dels sepulcres. El segon, el trobem seguint el camí que hi ha un xic més.

Aquest dolmen és l'únic del que podem veure lloses de la seva cambra sepulcral, formant una estança hexagonal de també 2.5 metres de diàmetre. Tot i això, l'obra tumular és més gran que l'anterior, fa 17.5 metres de diàmetre. A més del perfecte estat de la cambra, es va poder documentar un petit vestíbul que donava accés a la cambra.

Segons Germán Delibes de Castro i Manuel Ángel Rojo Guerra, amb les proves radio-carbòniques efectuades, la datació del sepulcre denota una reutilització durant la prehistòria, ja que al nivell 1 de l'excavació es dona una datació per carboni 14 del 3220 ±100 a.n.e., i al nivell 6 es dona una datació per radiocarboni del 3245 ±45 anys, més a baix encara es va trobar un carbó  del 6310 a.n.e. amb un error de 50 anys, que seria anterior a la construcció de la tomba.

El tercer, el trobarem tot seguint rectes la direcció en què hem arribat al segon, creuant la cambra sepulcral i acostant-nos al proper túmul, que hi ha al bell mig del camp conreat.

D'aquest en sabem que ha estat refet tumularment parlant fa pocs anys, ja que a l'excavació es va poder observar que havia estat arrasat per un cabana moderna i una necròpolis medieval; per aquest fet, no s'han pogut saber la seva forma original ni les seves dimensions.

I ja per acabar, visitem el quart sepulcre de la Necròpoli de Fuentepecina, que el trobarem tot tornant al desdibuixat camí en direcció nord-est. Es troba a escassos metres de passar aquest, al bell mig d'una illeta d'aquestes que fan als horts.

El IV és prou estrany, pel que es documenta i el que vam veure, ni te elevació tumular, ni costa de cap resta megalítica, pel que es podria tractar d'un sepulcre tumular sense cambra megalítica, tot i que tampoc es pot menysprear la possibilitat de que sigui un sepulcre megalític en molt mal estat de conservació. Ja hem dit abans que antigament, segons hem pogut trobar documentat, li passava un camí per sobre.

Segons documentació, entre el sepulcres de la necròpoli es va recuperar un extens i variat aixovar, entre ells micròlits, espàtules d'os, denes de pissarra, lignit, talc i variscita, destrals polides, fulles de sílex i quars.

Les restes òssies, tot i la seva mala localització per a una bona conservació, s'eleven a més de 30 individus dels dos sexes. 

Pel que fa a la datació dels sepulcres, segons les datacions obtingudes per mitjà de C-14, els quatre sepulcres van ser utilitzats a l'hora, i ho feren a la primera meitat del IV mil·lenni, vers el 4000-3500 a.n.e., sent els precursors d'aquets grans dòlmens de corredor que hi ha a la contrada.

Tornem al camí principal pel que hem arribat a peu des de la carretera amb la intenció d'anar, tot seguint el camí, a veure d'altres túmuls que hi ha més endavant, però el sol i els pocs arbres ens van fer repensar-nos-ho i vam començar el descens de l'altiplà per tornar al cotxe. Demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Fuentepecina I: 30T 441224 4724794

Fuentepecina II: 30T 441201 4724554

Fuentepecina III: 30T 441076 4724540

Fuentepecina IV: 30T 441424 4724689

Megàlits a Las Merindades

Ja instal·lats a la zona escollida, farem la primera ruta, que, com gairebé totes les últimes, és en cotxe, tot i que els nens ja comencen a aguantar suficient.

Comencem visitant el gran sepulcre d'El Morueco o El Moreco. El més òptim per a fer la ruta d'avui és que tot anant per la N-623 direcció nord, ens desviem per la BU-514 direcció Sedano. Aquest desviament el trobarem entre els pobles de Tubilla del Agua i San Felices de Rudrón, a mà dreta. Als 5.6 quilòmetres, arribem a Sedano i, just entrar al poble, ens desviem a l'esquerra pel carrer Pomar, que poc després és la BU-V-5032 i, on als 7.8 quilòmetres, trobarem el desviament a l'esquerra que porta a Huidobro i al dolmen del Moreco, en 1.4 quilòmetres. Aquest ens quedarà a mà dreta, dins d'un tancat, que després veurem que és molt típic als dòlmens restaurats de la contrada.

El sepulcre fou descobert pel capellà Esteban Robledo el 16 d'agost de 1954, i, el 1957, Luciano Huidobro, que havia intervingut a les excavacions i estudis del megàlit, el publicava donant unes dimensions espectaculars dient que era el sepulcre de corredor més gran de la zona burgalesa. Les dimensions, bé, alguna d'elles, són d'un diàmetre tumular de 75 metres i un diàmetre de la cambra funerària de 16 metres.

A dia d'avui, sabem que El Moreco consta d'un túmul de 27 metres de diàmetre per 2 d'alçada conservada i una cambra funerària de 4 metres de diàmetre, amb un corredor d'accés de 10.5 metres.

Imatge extreta de: Territorio Megalítico

Del sepulcre, podem dir que, de la cambra funerària, en resten només cinc lloses originals. A dues d'elles, apareixen pintures esquemàtiques humanes en color vermell, que avui en dia no es veuen a simple vista, i també es pot veure una amb dues cassoletes insculpides. També consta la desaparició de restes òssies i gran part de l'aixovar funerari, del que en queden micròlits geomètrics, fulles de sílex  i puntes de sageta.

Amb aquestes restes, i segons els autors del llibre Territorio megalítico, el sepulcre va estar en ús, segons les datacions de C-14 a les restes òssies recuperades, vers la primera meitat del IV mil·lenni, vers el 3500-3000 a.n.e., i que va utilitzar-se durant mil anys. Tot i la immensitat del sepulcre i degut als continuats saquejos, només s'han pogut identificar 6 cossos humans, de diferents edats i sexes.

Ja per acabar amb el sepulcre, direm que segons Germán Delibes de Castro, l'estructura del túmul és prou complexa amb un seguit de cercles peristàltics, corones i cuirasses quasi superficials.

Tot seguit, tornem al cotxe i ens dirigim a visitar una cista, la de la Nava Alta o Villaescusa, només cal tornar cap a la BU-V-5032, agafant el desviament que va cap a la nostra esquerra i, just arribar a la citada carretera, seguir-la durant 1.8 quilòmetres. En aquest punt, a la banda esquerra de la carretera, veurem les restes d'aquesta gran cista.

No hem trobat les dimensions d'aquesta tomba ben identificades, però, segons Territorio megalítico, les lloses amiden longitudinalment dos metres, i sabem que la cambra sepulcral té una superfície de 4 metres². També es documenta un túmul de tendència circular, avui en dia quasi desaparegut.

Una simple cista al mig de tant sepulcre de corredor queda com si fos un sepulcre de segona, però, quan l'estudies, te n'adones que és just al contrari. A ell, es va recuperar gran quantitat de restes arqueològiques en un estat de conservació excepcional.

Hi destaquen la gran quantitat de restes òssies infantils en comparació amb els altres sepulcres de la zona, però també diuen que potser és degut a la gran conservació del conjunt, de nou comparant amb la resta de sepulcres. D'altra banda, l'aixovar funerari recuperat és ampli; destaquen d'ell, una quantitat ingent de denes de collaret de diversos materials i formes, micròlits, puntes de sageta i ganivets de sílex, i també bastants destrals de pedra polida.

La cronologia donada a aquest sepulcre després del corresponent estudi és de finals del IV mil·lenni vers el 3200-3000 a.n.e.

D'aquí, ens dirigirem a visitar el primer menhir de Burgos. De fet, va ser el primer dels dos que vam veure a Burgos, i els dos els vam veure aquest dia. Bé, agafem de nou el cotxe i continuem la carretera per la que anàvem uns 600 metres; en aquest punt, hi ha una corba que trenca la línia recta que portava la carretera des del desviament al dolmen, crec que també tenia un pèl d'elevació, però bé, fàcil de veure. En arribar a ella, aparquem al voral de la carretera i ens endinsem al bosc de la nostra dreta, i aquí, a uns 55 metres de la carretera trobarem el caigut menhir de la Curva.

En no ser gaire gran i trobar-se estintolat a terra, recomano l'ús d'un GPS per a la seva localització, tot i que amb paciència es troba.

Com molts jaciments de la zona, resta sense excavació oficial, pel que no hi ha cap tipus d'informació, amb prou feines hem pogut saber de la seva existència. La localització, l'hem trobat gràcies a la tesi de l'arqueòleg Miguel Ángel Moreno Gallo, també membre de Territorio Megalítico.

Ara visitarem el túmul al que aquest menhir li faria de senyalitzador, que, la veritat costa d'identificar, tot i que només es troba a 12 metres del monòlit caigut. Com a referència, podem agafar aquests dos arbres. A la foto, es veu una petita elevació; en persona, es veu quelcom més.

Com el seu monòlit senyalitzador, no ha estat excavat i no se'n sap res de res.

De nou, tornem al cotxe i enfilem al segon i últim menhir de Burgos, el de Dobro. Per arribar-hi seguim la carretera uns 5 quilòmetres fins a la seva fi, on girarem a l'esquerra per la CL-629 i la seguirem uns 4 quilòmetres fins a trobar el desviament a mà esquerra cap a Dobro, el dolmen de la Cotorrita i Pesquera de Ebro. Aturem el cotxe als pocs metres d'agafar el desviament i, a peu, tornem cap a la CL-629, on, al camp que ens queda entre les dues carreteres, veurem fàcilment el monòlit de Dobro o Cruce.

Aquest encara es manté dempeus, però tampoc en aquest cas hi ha informació, tot i que ja s'esmenta com a possible menhir el 1969 per Basilio Osaba. De nou, Miguel Ángel Moreno Gallo ho confirma i el cataloga com a menhir prehistòric.

Ja hem dit que no hi ha res d'informació d'aquests últims jaciments, però, per la proximitat als sepulcres visitats i per les reduïdes dimensions del túmul, ens inclinem per datar els monuments com la cista de Nava Alta, a l'era Neolítica, vers el 3200 - 3000 a.n.e.

I per acabar, ens dirigirem a l'acabat d'anunciar dolmen de La Cotorrita. Hi arribem seguint la carretera on hem aturat el cotxe uns 5 quilòmetres, passant per davant de Dobro, i que ens porta al camí sorrenc, senyalitzat, vers l'esquerra de la carretera, que duu al megàlit. Allà deixem el cotxe i ens posem en marxa. Als 300 metres, agafarem un desviament que queda a mà dreta, que, uns 130 metres més tard, empitjora un pèl, però segueix sent camina-ble i, uns 100 metres més tard, enfilem per un camí que surt a l'esquerra i que ens portarà al megàlit en uns 200 metres.

Un nou sepulcre de corredor, com els diversos de la zona, estudiat i restaurat per Territorio Megalítico. Aquest fou el primer de tots ells en ser excavat, vers l'any 1969 i, segons Territorio Megalítico, té un túmul circular amb un eix màxim de 22.4 metres de diàmetre amb una alçada conservada de 2.5 metres i un corredor d'accés a la cambra funerària de 7.5 metres.

De la seva excavació, es documenta que, després d'anys de saquejos continuats, es van recuperar del corredor restes d'un mínim de 8 esquelets, quasi tots adults. Pel que fa a l'aixovar dels enterraments, s'han recuperat, al mateix corredor, diverses fulles i geomètrics de sílex, 1 punxó en os, 2 destrals i 1 morter de pedra. A banda d'aquests, també va sorgir un altre enterrament a la part exterior de la cambra, tocant el corredor, i amb un aixovar d'un vas ceràmic a mà, pel que creiem que deu ser de l'edat del Bronze. No hem trobat gaire referència d'ell, només que les restes no són d'era megalítica.

Ni al llibre de Territorio megalítico ni al de Tumbas de Gigantes, que són els llibres de megalitisme dels que disposem de la zona, no el posicionen temporalment, és estrany, però oficialment se li atorga una antiguitat de vers el 3500 a.n.e., segons hem pogut veure cercant per Internet.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Morueco o El Moreco: 30T 443283 4733697

Cista de Nava Alta o Villaescusa: 30T 445867 4733854

Menhir de La Curva: 30T 446437 4734035

Túmul de La Curva: 30T 446439 4734047

Menhir de Dobro o Cruce: 30T 449503 4738642

La Cotorrita: 30T 445407 4739095

Dolmen a La Bureba (Reinoso)

Ara sí, a la fi entrem a Burgos. El primer dolmen burgalès és el d'El Pendón, un magnífic megàlit que es troba al terme municipal de Reinoso, a la comarca de La Bureba. Havent dinat a Briviesca, emprenem la N-1 direcció sud seguint-la poc més de 10 quilòmetres, i, just al quilòmetre 269, ens desviem direcció Quintanavides i Revillagodos. A la illeta superior, sortirem pel primer desviament, que al poc creua l'AP-1. Just creuar-la, girem a la dreta per la carretera que hi ha i, als 2.8 quilòmetres ens desviem a la dreta per una pista sorrenca que en 600 metres ens porta davant del caminoi que duu al dolmen en 80 metres, aquí deixem el cotxe i enfilem pel camí que surt a la banda esquerra del camí tal i com hem arribat.

Es tracta d'un sepulcre construït al Neolític, segons l'equip de Manuel Rojo Guerra, de vers el 4000 a.n.e., i reutilitzat i modificat vers el Calcolític antic, que en aquesta zona és vers el 2500 a.n.e. Segons ells, a aquesta última etapa, la tomba fou tancada i va passar a tenir un ús més cerimonial.

Vam anar a aquest dolmen, com sempre, tota la família, però els nens estaven un xic neguitosos, i la Cris se'ls va endur de nou al cotxe als segons d'arribar, mentre jo em mirava el cartell informatiu. Tot seguit, em vaig decidir a inspeccionar el megàlit i, sincerament, em vaig quedar al·lucinat, estava en plena excavació.

La fotografia, com a poc a mi, em sembla impressionant... quin túmul més rar, estrany, diferent, però bonic i interessant, que tenim davant. Segons els arqueòlegs les dimensions originals de la tomba eren d'un diàmetre de 25 metres i uns 3 metres d'alçada, essent un dolmen de corredor dels més grans de tota la província. El que es veu ara és com va quedar després de, tal i com hem dit abans, la seva clausura i modificació per a usos cerimonials. Ara mateix consta d'un diàmetre de 8.5 metres per una alçada d'1.5.

Però el que més em va flipar va ser veure això:

Segons hem pogut saber, es tracta de la VI campanya d'excavació al sepulcre, i que durant aquest mes de juliol també es farien visites guiades al jaciment. Tot i això, la informació que hem pogut recuperar d'ell no és gaire “científica”.

Pel que hem trobat, fins ara s'han exhumat més de 100 individus, amb unes 12000 restes òssies, de les quals mes de 50 són cranis.

El que sobta als arqueòlegs d'aquestes restes és que, dels individus recuperats, hi ha un 30% d'infants menors de 12 anys, cosa estranya als sepulcres de la zona, i també que es denota certa violència entre les restes. Segons ells, han descobert diverses puntes de sageta i alguns dels cranis recuperats havien patit traumatismes perimortem. Amb aquests factors, opinem que podria haver estat el resultat d'una batalla.

Tot i això, també hi ha restes on sembla que els individus hagin mort en algun tipus d'operació “quirúrgica” de diverses patologies. Com és el cas d'una dona d'uns 50 anys, que sembla que hauria estat intervinguda d'otitis a l'oïda mitjana.

Degut al gran estat de conservació, els arqueòlegs han pogut recuperar restes esquelètiques que, per norma, no es conserven (i si ho estan, es troben en molt mal estat), com ossos hioides, cartílags, tiroides ossificades i ossos de l'oïda, com el martell, l'enclusa o l'estrep.

Visitat el preciós megàlit, del que seguirem els avenços amb interès, vaig a fer canvi de guarda a la Cris, per a que vegi el sepulcre... li agraden els ossos.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Pendón: 30T 468873 4706159

Dòlmens i poblat a Añanako II

Segon dia de vacances i ens apropem a la zona d'Añanako, a Araba, Euskadi, abans d'entrar definitivament a Burgos.

Visitarem dos dòlmens de típic estil de la contrada, però sense restaurar, tot i que un d'ells té el seu cartell i el tenen prou net; per aquest comencem, el dolmen de La Lastra.

Es troba entre els nuclis de Salcedo i Leziñana, tots dos del terme municipal de Lantarón. Per arribar-hi, el millor és dur un GPS, tot i que val a dir que tampoc no és molt difícil de trobar. Ho farem tot conduint direcció oest per la carretera A-4321 i desviant-nos a la dreta a uns 400 metres d'arribar al nucli de Salcedo, que tot i mantenir el nom de la carretera, és sorrenca. La seguim tot creuant la Reloj Kalea, una pista que surt de Salcedo i que va direcció nord. Aturem el cotxe a uns 150 metres de l'encreuament, on hi ha una zona habilitada per deixar els cotxes. A peu, tornem enrere per la pista 50 metres, i prenem per un clar corriol que s'endinsa als horts que queden a mà esquerra. Seguint-lo en no arriba a 50 metres, ja veurem les restes del gran sepulcre amb el seu plafó informatiu. 

Amb la datació d'aquest sepulcre, hi ha controvèrsia: alguns autors el col·loquen a l'era calcolítica, i d'altres al Neolític. Fou descobert l'any 1942 pel mestre de Caicedo L. Arbaizar (o Arbaiza, no ho sabem segur) i Domingo Fernández Medrano. En aquells moments, el sepulcre tenia alguna llosa més de la seva cambra.

Va ser excavat superficialment l'agost del 1943 per Domingo Fernández Medrano i el Marqués de Loriana, que, al setembre del 1951, l'excavaren en la seva totalitat. D'aquestes actuacions es documenten 3 fragments ossis humans (un d'ells cranial), 1 barreta de ferro, 12 fragments ceràmics i 5 esclats de sílex, 1 raspador i una làmina del mateix material.

Pel que fa al túmul, resta molt deteriorat, sobretot per les feines agrícoles fetes als camps de conreu que l'envolten.

Un cop visitat el bonic sepulcre, volem veure el de La Mina, que es troba a només 800 metres en línia recta del què acabem de veure. Per arribar-nos-hi, tornem a peu a la Reloj Kalea i, girant a la nostra esquerra la seguim direcció nord. A uns 500 metres, el camí gira a l'esquerra, torna a girar a la dreta, segueix recte uns metres, i fa el mateix en posició inversa, primer a la dreta i després a l'esquerra. Al fer aquest últim gir i després de fer una pujada, ens endinsem al primer camp de conreu de la nostra esquerra. Al bell mig d'ell, veurem una aglomeració de matolls, que és on es troba el megàlit.

El sepulcre fou descobert per Amancio Landaburu l'any 1927. Igual que el seu proper company, va ser excavat el 1943 pels mateixos arqueòlegs, junt amb el mestre L. Arbaizar i un alumne de Leciñana, un tal L. Vallejo.

De l'excavació, es documenten diverses restes arqueològiques:

• Material lític: 1 percutor, 4 grans làmines de sílex sense cap retoc, 1 raspador, 3 denticulats, 9 làmines amb retoc, 4 puntes de sageta amb peduncle i aletes, més 3 fragments més d'altres puntes de sageta. A banda, també s'hi va trobar diversos esclats i petites làmines del mateix material.
• Ornamenta personal: Diverses denes discoïdals i de secció biconvexa en pedres verdes i blaves, i una en os.
• Industria òssia: A banda del què acabem de dir de la peça d'ornamenta personal, també van veure la llum dos útils de l'època.

A banda, també s'hi van trobar 140 fragments ceràmics i un punxó i una làmina de metall.

Extret de "Revisión del dolmen de La Mina..." per Natividad Navarte Sanz 

Gràcies a aquestes restes ceràmiques, es pot datar el sepulcre vers el 3000 a.n.e. i reutilitzat fins a l'edat del Bronze.

Sabem que les autoritats volen comprar el terreny, tal i com deuen d'haver fet amb el de La Lastra, per tal de consolidar i museïtzar el monument.

Ara ja tornem al cotxe i ens dirigim de nou a l'A-4321, girant a l'esquerra i emprenent direcció nord per l'asfaltat. A 1.7 quilòmetres, girem a la dreta, emprenent una carretera asfaltada que duu a Villabezana. Un cop creuat el poble, sempre seguint per la carretera principal, aquesta torna a ser l'A-4321. Als 4.5 quilòmetres, entrem al nucli de Miranda de Ebro, ja a Burgos, on agafem la N-I girant a la nostra esquerra. A la segona illeta, ens desviem per la segona escapatòria per l'A-3312, direcció el polígon industrial Bayas. De nou a la segona illeta, ens sortim a la segona i seguim tot rectes sortint del polígon. Seguim rectes per ella fins a trobar una nova illeta, on ens desviem a la dreta i cerquem aparcament a la zona de cases que hi ha.

A peu, tornem a la illeta i la creuem, donant-li l'esquena a les modernes edificacions, i, just a l'altre costat d'aquesta, ens trobarem amb un pont fet per salvar el jaciment del poblat de Deóbriga.

Un poblat que, tot i estar documentat vers l'edat del Ferro, segle IV-III a.n.e., hem pogut saber que era habitat se'ns dubte pels autrigons, segons les troballes realitzades. Els autrigons són una tribu celta col·locada temporalment al Bronze final atlàntic (1300-700 a.n.e.), prou anterior a la cultura celtíbera.

Aquest poblat perdurà en el temps, transformant-se en romà. De fet, la següent estructura que veurem delimitada entre pals està documentada d'aquesta vers l'edat del Ferro, mentre que les que hi ha al seu voltant són totes d'era romana. A banda que el murs que es veuen, així com els fossats defensius, són d'era prerromana.

A sota el pont, veiem clarament la mà romana, amb aquest carrer, el d'entrada al poblat totalment empedrat. Darrere d'aquesta, es veu la base d'una torre defensiva de secció circular i, si ens hi fixem, podrem veure alguna base més.

Fossars defensius i murs també són visibles, "aixafats" pel pont. Els hem trobat documentats perquè, amb el pont aquest que li han posat, se li ha de posar imaginació, tot i que es veuen clarament si et fas una idea mental del poblat.

La veritat és que qui ha ideat la conservació i museïtzació del jaciment és per donar-li un premi, dubto que es pugui fer pitjor, però bé, ja sabem que molts ajuntaments, inclús molts governs autonòmics, no donen un duro pel seu patrimoni. És prou penós.

Havent criticat la mala gestió del jaciment, direm que gran majoria del poblat resta ensorrat, fent un total de 26 hectàrees, aquestes entre els rius Ebre i Zadorra, les cases de la urbanització i una gran fàbrica paperera per l'altra banda, i que s'estenia per la plana direcció nord ocupant uns 120.000 metres². S'estima que la demografia del poblat a era romana era d'unes 6500 persones.

La necròpoli associada al jaciment es localitza a l'altra banda del riu Ebre. No sabem si es veu quelcom, no la vam visitar... ja que no ho sabíem.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Lastra: 30T 502248 4732018

La Mina: 30T 502080 4732802

Poblat del Ferro de Deóbriga: 30T 507628 4725092

Dòlmens, poblat i esteles a Arabako Errioxa (Rioja Alabesa), i dolmen a Rioja Alta

Ja tornem de vacances i, per treure'ns de la sidra, parem un parell de dies a la Rioja Alabesa (Arabako Errioxa en Euskera) i així tornar al gust del vi, jeje.

La parada ja estava pensada per a no fer el viatge des d'Astúries seguit en un dia, són moltes hores. I què millor que aprofitar per parar a una zona amb diversos megàlits a prop. Així doncs en una tarda i mitja hora del matí següent, veiem 8 dòlmens "rex", són de dimensions dinosàuriques!! Tots els exemplars van ser erigits durant el Neolític, cap el 3500 a.n.e. i van ser reutilitzats durant el Calcolític de la zona, vers 2200-1800 a.n.e.

Ens allotgem a Eltziego o Zieko* / Elciego. Des d'allà, ens dirigim a Guardia* / Laguardia, a visitar els tres primers megàlits.

Des d'Eltziego, agafem el cotxe i anem direcció Leza per l'A-3212. Passat Leza, continuem fins arribar a l'encreuament amb l'A-2124 i l'A-124 i tirem recte cap a l'A-2124. Per aquesta carretera, just abans del primer revolt a la dreta, veurem a l'esquerra una entrada cap als camps no conreats. Haurem d'aparcar el cotxe un mica més amunt (hi ha lloc al revolt). Seguint el camí que hi ha, trobem sense cap dificultat el Dolmen de Layaza.

Aquest tros de sepulcre de corredor, descobert l'any 1952 per Domingo Fernández Medrano i excavat per ell mateix 5 anys més tard, és fàcil de veure, tot al contrari que fer-li una fotografia. Només la cambra fa 2.50 metres per 2.30 metres, i és poligonal. El corredor és bastant llarg com es veu a la foto i té una amplada de 75 centímetres. No hem trobat les mides exactes pel que fa a la seva llagada, però si la cambra fa 2.50 metres, calculeu vosaltres mateixos. 

Inserim una planimetria extreta del catàleg de dòlmens d'Euskadi, feta, creiem, per la Sociedad de Ciencias Aranzadi.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

D'altra banda, el túmul que se li documenta és ovalat, bastit a raó de pedres i terra, amb uns diàmetres de 26 metres a la seva longitud més ample i 16 metres a la longitud més estreta.

Aquest sepulcre neolític ha rebut dues excavacions, la primera, que ja hem dit el 1952, i la segona, el 1957, feta per J.M. Barandiarán i J.M. Apellániz. No tenim els resultats exactes de cada una de les accions, però es documenten un total de troballes de 2 fulles de sílex, 15 esclats del mateix material, 2 pedres polides utilitzades com a part de molins de mà, 9 fragments informes de ceràmica i restes òssies molt fragmentades de, com a mínim, dos individus.

Un cop vist el megàlit, anem al cotxe i tornem a la cruïlla, on ara agafem l'A-124 cap a l'esquerra, direcció Guardia. En uns tres quilòmetres, trobem la senyalització del dolmen del Sotillo. Prenent el camí, poc després, ens trobarem un encreuament, en el que girarem a la dreta.

Fou descobert per Domingo Fernández Medrano l'any 1955, i fou excavat per ell mateix amb la col·laboració d'Apellániz i Barandiarán el 1963. La cambra del megàlit és quasi rodona, fent uns 3 metres de diàmetre (3.30 metres per 2.90) i està formada per 9 lloses, de les quals la més alta amida 2.20 metres; pel que fa al corredor, té unes dimensions de 0.60 metres d'amplada i 1.30 d'alçada. D'altra banda, el túmul es documenta ovalat de 11 metres de distància al seu eix llarg i 10 metres a l'eix més estret.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

A l'excavació, es van localitzar restes òssies d'un mínim de 13 individus amb aixovar força imponent, tot i que amb mostres de violació; d'aquest, es detallen micròlits, ganivets de sílex, làmines del mateix material, raspadors, denes de collaret, una destral polida, diverses puntes de sageta de sílex, fragments de divers material ceràmic i diversos materials metàl·lics, entre ells, un punxó i una punta de sageta de coure.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

Ara desfem el camí cap l'A-124 direcció Guardia i al quilòmetre i mig, a l'esquerra, veiem un petit espai per aparcar un parell o tres de cotxes amb el rètol del següent sepulcre. D'aquí, surt un corriol que ens porta, paral·lel als horts, al dolmen de San Martín.

Aquest megàlit té una estranya forma, ja que la cambra comença amb una gran llosa col·locada en el mateix sentit que les del corredor, fent un semicercle al costat oposat, és diferent, ja que la cambra dels seus immediats companys és de tendència circular. Aquesta fa longitudinalment 5.50 metres, tenint una mida d'amplada màxima de 3 metres i una alçada de 1.90 metres. El corredor fa més de 4 metres per 1.30 d'amplada.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

Per les dimensions del megàlit i la impossibilitat de fer una fotografia decent, vam fer-li un vídeo... no és gaire bo i inclús sembla més petit del que és en realitat, però "vaja"... aquí va.

Es pot observar, tant al vídeo com a la fotografia, l'existència d'una barraca de vinya adossada a un lateral del dolmen.

D'altra banda, es documenta un túmul d'unes dimensions de 26 metres de diàmetre en el seu eix est-oest i 14 metres al nord-sud, amb una alçada de 2.15 metres. A banda, també es descriu una espècie de barrera formada per dues fileres de lloses de 0.80 metres d'alçada i 1.50 metres de longitud protegint l'entrada del sepulcre... pel què ens sembla entendre una espècie de cròmlec puntual a l'entrada, com hi ha alguna mostra a Catalunya.

Fou descobert per José Miguel de Barandiarán i Domingo Fernández Medrano l'any 1956 i excavat per ells mateixos l'any 1964. A l'interior del sepulcre, trobaren abundants restes associades a les etapes neolítica i calcolítica, com diverses denes de diferents estils i materials, làmines, esclats, puntes de sageta i ganivets de sílex, un punyal (del que no s'hi descriu el material), raspadors (no sabem si de sílex o en os), diversos rocs polits amb clares evidències d'ús, diverses destrals polides en diferents materials, divers material ceràmic, 3 esteles en gres, botons i anells en os, uns ossos allargats decorats i treballats minuciosament, 6 cranis humans complets, 10 d'incomplets, diversos ossos humans sense determinar.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

Tot el material resta dipositat al Museo Provincial de Arqueología de Álava.

Tornem a la carretera i arribem a Guardia. És un poble històric, per al meu gust massa preparat per al turisme, em recorda molt a diferents pobles de la Costa Brava. Com a opinió personal, crec que el poble amb més encant, detalls i menys turisme ociós és Eltziego, però bé, això va a gustos.

Sense entrar al nucli de Guardia, agafem la carretera A-3228 cap a Bilar* / Elvillar. Abans del següent dolmen, encara dins el nucli de Guardia, podem visitar el poblat de La Hoya, assentament habitat entre els segles XII i II a.n.e. És un dels jaciments més importants d'Euskadi, però no el vam poder visitar, ja que estaven mig de festes i feien un horari més reduït de visites, de manera que era tancat quan hi vam anar. Sí que el vam visitar el 17/7/2021, però hem perdut les fotos... les de les esteles funeràries que hi ha al poblat i que aniran a posteriori les hem recuperat del plànol del blog, ja que les vam inserir només arribar a casa.

Bé, l'assentament ens va semblar molt curiós, era el primer (crec) poblat celtiber que vèiem i,  sobretot, el que ens va cridar l'atenció va ser la geolocalització del jaciment, totalment en pla. Segons hem pogut saber, l'abandonament del poblat fou degut a un assetjament amb incendi inclòs que, segons es documenta, fou en un dia de mercat d'aquest poblat de la tribu dels Berones, deixant les restes intactes fins que es va descobrir l'any 1936 per un veí de Guardia.

Tot i que la primera excavació es va fer l'any 1950, no es va prosseguir amb aquesta tasca fins el 1973, quan Armando Llanos el va començar a excavar ininterrompudament fins el 1989, ocupant un 15% de l'espai que abasteix el jaciment, uns 40000 metres². Crec que a dia d'avui, se segueix excavant i consolidant.

Inserim una fotografia aèria del poblat de l'any 2007-2009, feta pel govern d'Euskadi.

Extret de l'estudi "poblado de "La Hoya"", de Geoeuskadi

A la imatge superior, es pot veure la part excavada central, amb espais ja consolidats, una gran muralla a la part superior, de la que recordo bastants zones intactes, i una petita excavació a la banda superior dreta, tocant el mur defensiu, on es poden veure noves estructures. També podem admirar tot un urbanisme a partir de carrers i places empedrades, que eren caminades per pagesos i comerciants segons documenta el mateix govern d'Euskadi. També es documenten entre les estances diversos espais religiosos i saunes públiques.

La fundació de l'assentament fou a l'edat del Bronze euskera, vers el 1200 a.n.e., i que va perdurar en el temps fins a l'era celtibera, cap al 250 a.n.e., quan just era el moment de màxima esplendor i, com hem dit, va ser assetjat, cremat i mig derruït.

Segons es documenta, el gran canvi va ser al segle V, quan van arribar habitants de procedència centro-europea (celtes), que van aportar una gran revolució social, econòmica i tècnica al poblat fins a aquell moment iber.

Tornarem a aquest poble, per les fotos i per visitar la necròpoli de cistes de La Hoya i un estany ritual celtiber, que es troba dins el poble, i que té una capacitat de 300000 litres.

Als pocs metres de l'entrada del recinte, veurem un centre d'interpretació, amb algunes troballes escultòriques al jardí i, al seu porxo, podrem admirar les dues esteles funeràries recuperades de La Hoya amb motius lineals i geomètrics, tot i que no ens queda clar d'on surten aquestes.

Segons hem llegit, a la necròpoli es van trobar dues i restes d'altres, però hem vist els calcs i no són aquestes. Pot ser que siguin "parts" d'altres, que com es descriu al panell del darrere van ser mogudes fa temps des de la necròpoli i utilitzades com a fites limítrofs de finques privades.

També es documenten esteles al poblat, de les que en destaca una de 2.65 metres de longitud, 1.20 d'amplada i 1.22 de gruix.

Continuant cap a Bilar, just abans d'arribar al poble, surt un camí asfaltat senyalitzat a l'esquerra que ens durà al dolmen de La Hechicera o la Chabola de la Hechicera. Aquest megàlit és un dels més coneguts de la comarca i va ser restaurat l'any 1974. L'any 2013, es va finalitzar una segona restauració en la qual es va reproduir part del túmul original, que devia de fer uns 16 metres de diàmetre i 3 metres d'alçada.

Descobert l'any 1935 per Álvaro de Gortazar i Carlos Sáez de Tejada, és un sepulcre de corredor amb una cambra construïda per 9 grans lloses, de 4 metres de longitud, per 3.80 d'amplada i 2.70 d'alçada. El seu corredor mesura 1.10 metres d'amplada per 1.50 metres d'alçada i té una longitud aproximada d'uns 5 metres.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

Aquest megàlit és l'únic de la zona que disposa de panell informatiu (com a mínim, quan els vam visitar). En ell, s'indica que s'hi han trobat restes de fins a 39 individus amb un aixovar funerari prou abundant: puntes de sageta de sílex, esclats, raspadors i làmines del mateix material, petxines amb perforació, diversos fragments de recipients ceràmics a mà, denes de diversos estils, penjolls, diversos percutors, fragments de diversos molins de mà i un petit ídol fet en os.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Gran part d'aquest aixovar resta dipositat al Museu Bibat a Gasteiz (Vitòria) i al Museo de la Sociedad de Amigos de Laguardia.

Agafem de nou el cotxe i creuem Bilar agafant la carretera que va en direcció Kripan* / Cripán i, en un quilòmetre més o menys, veurem la indicació del dolmen d'El Encinal.

Aquest megàlit, de tipus sepulcre de corredor, va ser descobert per Fernández Medrano l'any 1943, qui el va excavar el 1951. Té una cambra de 2.96 metres per 2.50 i 2 metres d'alçada, bastida amb 6 grans lloses, mentre que el corredor fa 3 metres de longitud, amb una amplada d'1 metre, conservant 7 treballats rocs. El túmul es presenta prou arrasat, excepte la banda de la capçalera i un xic els laterals, on, segons es documenta, arriba a tenir una alçada de 1.50 metres.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

A l'excavació de Fernández Medrano, es documenten 2 destrals d'ofita, 1 percutor de gres, diversos fragments ceràmics, 1 làmina de metall (no analitzat) 1 un esclat punxegut en os. Aquestes restes es troben dipositades al Museo de la Sociedad de Amigos de Laguardia.

També, en el seu dia, vam trobar documentades diverses restes òssies humanes.

De nou a la carretera, seguim direcció Kripan fins a trobar-nos amb la senyalització del dolmen de Los Llanos.

Aquest dolmen, també de corredor i descobert per Zoilo Calleja, va ser excavat el 1982 per José Ignacio Vegas. Té una cambra poligonal de 3 metres per 2.60 i una alçada màxima de 1.62 metres. Per la seva banda, el corredor fa una amplada de 1.03 metres i una alçada de 85 centímetres.

Com ja hem comentat, aquests dòlmens van ser contínuament reutilitzats. En aquest cas, la primera utilització va ser sobre el 3240 a.n.e. en plena era neolítica i va ser utilitzat fins al 2000 a.n.e., ja a l'era calcolítica de la zona.

Els resultats d'excavació als que hem pogut accedir no són gaire definits, només hem pogut saber que a l'interior del sepulcre van sorgir diversos objectes de bronze, destrals i gran quantitat de puntes de sageta. Però ara, segons la Diputación Foral, sabem que s'hi van trobar les restes òssies d'un centenar de persones que foren enterrades al sepulcre durant uns mil anys, amb el seu aixovar a raó d'eines de sílex (gran quantitat d'elles són puntes de sageta), destrals polides, denes de collaret, vidres de roca, i diversos objectes en os, entre ells ídols en os a partir de tíbies de cabres o ovelles. També, d'era calcolítica, van sorgir fragments de ceràmica campaniforme i eines de coure.

Inserim una imatge extreta del web de la Diputación Foral de Álava / Foru Aldundia Arava.

Extret de https://web.araba.eus/es/patrimonio-arqueologico/dolmenes/rioja-alavesa

De nou al cotxe, emprenem la tornada cap a Guardia. Abans d'arribar, però, prenem una desviació per anar a un altre dolmen, aquest no senyalitzat a la carretera, però sí a la seva ubicació. Per la carretera A-3228, un cop arribats a Bilar / Elvillar, seguirem uns 3 quilòmetres més fins a trobar una pista ampla i en bon estat a mà dreta. L'agafarem i farem uns 750 metres fins al dolmen, que trobarem a mà dreta.

El dolmen de corredor de La Huesera o Alto de La Huesera va ser descobert per Fernández Medrano el 30 d'agost de 1948. Consta d'una cambra de forma pentagonal de 2.65 metres de diàmetre i un corredor que fa uns 6/7 metres de llarg. Cal dir que aquest dolmen es troba en estat de restauració, però que ja han fet força feina perquè, segons informacions, la llosa de coberta era caiguda dins el megàlit.

Segons Luis Millán, que també publica fotos de tres lloses de coberta al corredor, un cop acabada la restauració, el sepulcre és dins d'un túmul de 20 metres de diàmetre per 2.05 metres d'alçada màxima.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons informació del professor Javier Fernández Eraso i José Antonio Mujika, que també el col·loquen cronològicament vers el 3500, reutilitzat fins al Bronze final de la zona, vers el 1500 a.n.e. quan se seguia enterrant al sepulcre, tot i que la llosa de coberta de la cambra ja havia caigut. I segons ells també, el diàmetre original del túmul era de 32 metres per 4 d'alçada. A altres webs, també hem trobat que aquest túmul era de tendència ovalada de 15.90 per 8 metres, i en altres amb diferents dimensions, però també l'asseguren ovalat.

Extret del catàleg de dòlmens d'Euskadi, per Aranzadi

El mateix any del seu descobriment, va ser excavat pel mateix Fernández Medrano, que en documenta uns resultats similars als sepulcres companys de necròpoli, o sigui espectaculars. Com amb tots els dòlmens de la contrada, no anem resta per resta, però es van localitzar, diverses puntes de sageta, raspadors, làmines, esclats, nuclis i fulles de sílex, diverses denes de collaret i molts fragments ceràmics. Tot això, es troba dipositat al Museo de la Sociedad de Amigos de Laguardia. Però creiem que això és només part del que va recuperar Fernández Medrano, ja que hem trobat documentat la donada a la llum de les restes de 130 individus, i hem trobat una fotografia que presenta Luis Millán d'una part del sepulcre on compten 13 cossos humans, no sabem si el número d'enterraments és erroni... 130-13, però, com hem dit, és només d'una petita zona del sepulcre (no hi ha cap error, hem trobat imatges de 18 mandíbules inferiors recuperades al dolmen). També, tot i els dubtes que ens han sorgit a l'últim moment, el nom de la Huesera o Alto de la Huesera ens fan pensar de que no anàvem errats amb això de 130.

Extret de les fitxes de Luis Millán

També, cal dir, que en aquest jaciment es documenta la primera estela antropomorfa funerària de la necròpoli d'Arabako Errioxa. Fou trobada al lateral dret del corredor entre les lloses 5 i 6, i es tractaria d'una estela de 47.5 centímetres d'alçada, 43.5 d'amplada màxima i un gruix mig de 14 centímetres.

Fotografia extreta de l'estudi de l'estela de Fernández Eraso

Just al davant del megàlit, trobem dos grans rocs treballats que ells diuen que són "Lagares" (pedres treballades per elaborar el vi), que podria ser. Jo crec més en la cultura ritual. Opino que són com diem a "la terra", pedres de sacrificis, potser ampliades i modificades a eres històriques... sobretot la segona fotografia, en la que es pot veure un rebaix més profund encara a la zona propera a l'acanalat. Aquests rocs just al costat del megàlit tenen molta pinta de  ritual funerari, però a saber si és la seva ubicació original.

Per acabar la jornada, ens dirigim ara a Eskuernaga* / Villabuena de Álava i agafem el carrer San Torcuato a la sortida del poble. Aquest carrer es converteix en pista amb vinyes i horts a la part dreta i no el deixarem fins a trobar a la dreta un altre camí que travessa una riera. Passarem de llarg una primera pista a la dreta i continuarem fins a trobar-ne una segona, que sí agafarem. Nosaltres vam deixar allà el cotxe degut al mal estat de la pista, però un cotxe alt podria pujar una miqueta més fins el final del camí, on trobarem un cementiri ateu (per mi era bastant curiós, a la Cris, bé... diguem que no li va donar bon rotllo). Travessant el cementiri, arribarem a unes vinyes, que travessarem fins a topar amb el sepulcre.

Tot i que ara ho expliquem, el dolmen no el vam trobar en el primer intent i vam tornar el dia següent. El primer dia ens vam quedar a uns 50 metres del dolmen... sí, és molt trist ja ho sé!! Però té una explicació, com just abans del dolmen hi ha el cementiri ateu i just al bell mig del cementiri hi ha un dolmen la mar de maco, però és del segle XXI (es nota), vam pensar, en no tenir informació d'aquest cementiri, que el dolmen neolític era a la muntanya del davant. Vam anar cap allà i vam passar la tarda, bé mitja horeta, buscant sense èxit. Al dia següent, vam tornar amb informació nova i, per una foto d'uns arbres, a la Cris li va semblar que era després del cementiri, així que vam anar directes i, bona vista la de la Cris, allà era el dolmen d'El Montecillo.

El dolmen, també de corredor, fou descobert l'any 2009 per un veí d'Eskuarnaga, un tal Roberto Ibáñez. Consta d'un corredor del qual només queden dues lloses, que determina que l'amplada d'aquest era de 2.50 metres, i una cambra de també 2.50 d'amplada per 2.30 metres de longitud.

D'aquest sepulcre, hem trobat diverses opinions pel que fa a la seva datació; uns que diuen que és del Bronze, altres del Calcolític i la documentació de la Diputación Foral de Álava, que tot i que a l'inici diu que com a mínim és del Calcolític, després especifica que a l'excavació varen sorgir eines de sílex d'era neolítica. Nosaltres, amb aquesta observació, la similitud estructural als altres megàlits de la gran necròpoli i la proximitat entre ells, ens inclinem a pensar que es tracta d'una tomba neolítica, de cap al 3500-3000 a.n.e., sense mullar-nos gaire.

Extret del web de la Diputación Foral de Álava

El sepulcre de corredor va ser excavat l'any 2010 per Javier Fernández Eraso i José Antonio Mujika. Els podríem demanar l'informe, però creiem que ja n'hi ha prou amb el què hem trobat.

Com es pot veure a la fotografia, estava en procés de consolidació. Ara ja està reconstruït i tot des de fa anys; de fet, el vam visitar el 2021, però hem perdut les fotografies. 

A dia d'avui, i segons la Diputación Foral de Álava, es documenten, com hem dit abans, diversos estris de sílex del Neolític, 1 braçalet d'arquer, 1 punxó metàl·lic, diverses puntes de sageta i ceràmiques campaniformes del Calcolític, i fragments ceràmics amb decoració de ziga-zaga, típica de l'edat del Bronze. També segons un web de la Rioja Alavesa, s'hi van trobar dos ossos humans indeterminats, una vèrtebra i una falange, que podrien aclarir el tema de la datació.

(*Noms en Euskera)

Dia 14-11-2019

Tornem a la zona per un casament de la família de la Cris, i, entre altres dòlmens, visitem el sepulcre de La Cascaja, situat ja a La Rioja, però inclòs a la ruta megalítica de la Rioja Alabesa. De fet, només has de seguir la carretera, bé, això de seguir la carretera segons de quin sepulcre vinguis, però és tot seguint la N-232 deixant enrere Samaniego i Ávalos, i ens desviem a la dreta per LR-424 direcció Peciña. Per ella, seguim 2.5 quilòmetres, aparcant el cotxe al voral de la carretera.

A peu, ens endinsem tot anant en direcció contrària a la que hem vingut als camps conreats de la nostra dreta, on veurem fàcilment un camí desdibuixat que segueix la fi del camp anant paral·lel a la carretera. Finalment, creuem un terreny de males herbes, ja veient el túmul del megàlit i sota l'amenaça de pluja.

Fou descobert per Domingo Fernández Medrano el 5 d'agost de 1953, que ràpidament va afirmar que, com els sepulcres d'Arabako Errioxa, es tractava d'un sepulcre col·lectiu.

Consta d'una cambra sepulcral de forma hexagonal amb corredor d'accés d'uns 2 metres. A la seva excavació, es varen recuperar restes òssies d'uns 31 individus, i més restes òssies animals, restes ceràmiques pertanyents a dos vasos, una punta de sageta de bronze i unes làmines de sílex.

Totes les webs que hem mirat per intentar extreure informació d'aquesta tomba, la situen vers el Neolític sense donar-li una cronologia exacta, però sent, com és, part de la necròpoli d'Arabako Errioxa, ens aventurarem a datar-lo entre el 3500 i el 3000 a.n.e.

Amb la visita feta, ens dirigim als dòlmens de Kuartango, aprofitant que la pluja es resisteix a caure.

Coordenades UTM(ETRS89):

Layaza: 30T 528474 4714230

Sotillo: 30T 531030 4713537

San Martín: 30T 533313 4712253

Poblat celtiber de la Hoya: 30T 533977 4712568

Esteles I i II de la Hoya: 30T 534098 4712532

La Hechizera: 30T 536643 4712898

El Encinal: 30T 538338 4713353

Los Llanos: 30T 538376 4715800

La Huesera: 30T 535614 4713129

El Montecillo: 30T 527487 4711357

La Cascaja: 30T 522453 4714521