Poblat a Castellvell del Camp i forn a Valls

Encetem l'estiu a la platja d'Altafulla, on el Marc va néixer, on va gaudir de mil i un estius quan era petit i on té un vincle especial, tot i que ja no li queda ningú a aquest poblet costaner.

Com és normal en nosaltres, matinem per a fer un banyet a la platja, fem un mos al maco poble i agafem el cotxe per a dirigir-nos a prop de Reus, concretament a Castellvell del Camp. Anem d'Altafulla a Reus per la T-11 i entrem al nucli per Reus Oest. Seguim les indicacions cap a Falset fins que trobem les de Castellvell i Almoster, moment en què anirem cap a aquestes poblacions per la TP-7049. Gairebé sense adonar-nos de que sortim de Reus, arribarem a Castellvell. Passada la primera rotonda amb el nom del poble, arribem a una segona on veiem que s'indica l'ermita de Santa Anna i el poblat seguint tot recte i aquest és el camí que hem de prendre. Avancem pujant pel poble i, quan trobem una bifurcació, anem per l'esquerra en direcció a l'aparcament, que queda als peus de l'ermita. Seguim direcció al camp de futbol fins arribar a una nova bifurcació on s'indica el camp de futbol a la dreta. Nosaltres anirem a l'esquerra i de nou a l'esquerra just després, seguint de nou les indicacions cap a l'ermita de Santa Anna. Hem d'agafar un camí particular que no sempre està obert; de fet, la primera vegada que hi vam anar, el vam trobar tancat per restriccions Covid. Podem deixar el cotxe aquí o bé endinsar-nos una mica més, però no arribarem a l'ermita en cotxe, ja que és un camí privat dels habitants de la casa adossada a l'ermita.

Ja a peu, l'ermita és fàcilment accessible i allà gaudirem d'unes bones vistes de la comarca fins el mar i cap a l'interior. Una vegada a l'ermita, arribar al malmès poblat de Santa Anna no té pèrdua. Vorejarem l'ermita per la seva banda esquerra com si anéssim al jardí de la casa que ocupa el què devia de ser la rectoria i allà trobarem les minses restes del poblat (es calcula 1/4 de la seva extensió original), camuflades amb el què posteriorment va ser una ermita, una casa, un fortí, un cementiri i una pedrera.

Descobert el 1934 per Pere Rius i Salvador Vilaseca, conservador i director del Museu de Reus respectivament, fou excavat sota la direcció del primer, qui va descriure com eren les 7 habitacions iberes que havien sobreviscut, i va trobar moltes restes de ceràmica a mà, 2 pesos de teler i 6 fusaioles, a més d'algun element de ferro. Lamentablement, aquestes restes es van perdre a la Guerra Civil en ser bombardejat el museu de Reus on s'hi varen dipositar.

Les habitacions són rectangulars i es troben adossades entre elles. Algunes conserven graons.

Després d'un intent frustrat d'excavar-lo de nou per Joan Maluquer de Motes el 1980, fou excavat de nou entre el 1985 i el 1987. Cal dir que els inicis d'aquesta segona excavació van consistir en deixar a la vista les restes, ja que estaven totalment cobertes de matolls i de runa de les obres que s'havien fet a l'ermita de Santa Anna.

Finalment, el 2014, es va tornar a intervenir al poblat per a permetre la seva conservació i adequar-lo a la visita, tal com el veiem a dia d'avui: força cuidat i amb molta ceràmica ibera visible a simple vista.

Pel que fa a la datació de la seva construcció, se sap que és una mica anterior al 200 a.n.e., tot i que les excavacions realitzades es van quedar a la segona etapa d'ocupació, del 200 al 150 a.n.e. No es coneix amb exactitud la data del seu abandonament, car no s'hi han trobat restes associades. 

Visitat el poblat i fent un petit berenar, ens dirigim ara a Valls, on volem veure si es poden observar les restes d'una ciutat recentment descoberta. Tornem per on hem vingut i a la rotonda on hem vist la senyalització del poblat, girem per l'última sortida cap a Almoster per la TV-7048. Als afores d'aquesta població, trobem una rotonda, on anem cap a La Selva del Camp seguint la T-3231. Arribats a aquest nucli, trobem una nova rotonda, on agafem la primera sortida cap a Reus per la TP-7013... sí aquestes carreteres que ens emboliquen, de nou a Reus? 800 metres més tard, trobem una nova rotonda, on agafem la tercera escapatòria per a prendre l'autovia C-14 cap a Montblanc. Avancem per aquesta carretera 6.2 quilòmetres fins que aquesta es bifurca entre la C-14 i la C-37, punt on anirem per la C-37 en direcció a Valls. Una vegada a la població, deixarem la C-37 i seguirem les instruccions cap a l'estació de tren. Nosaltres vam aparcar al costat i vam travessar les vies per anar a l'altra banda, on antigament es trobaven les cotxeres o magatzem i sota els quals han trobat indicis d'una gran ciutat ibera. Per a la nostra decepció, tot es troba dins dels murs d'aquestes cotxeres i, al juny de 2022, no es veia res... haurem de tornar!

Cal dir, com a anècdota, que els petitons es van sentir com petits herois, ja que hi havia un petit incendi a l'andana de l'estació i vam trucar al 112, així que van venir els bombers i l'Arnau i l'Ànnia van tenir una confirmació de la importància d'avisar quan detectem conats d'incendi o petites emergències.

Bé, tornant a l'arqueologia, seguim la ruta fent uns quants quilòmetres més per a visitar un forn iber, iberromà o romà segons les fonts. Dins de Valls, seguirem les indicacions cap a Montblanc per la N-240 i, passats uns 3 quilòmetres des de deixar el nucli i 1 des del desviament de Fontscaldes, prenem el camí lateral de la dreta i fem un gir de 180 graus per a agafar la pista asfaltada PR-C-5 que ja indica el forn. En uns 190 metres, veurem a l'esquerra una caseta just abans d'un desviament també a l'esquerra. Dins d'aquesta caseta, hi trobarem el forn de Fonstcaldes.

El 1916, l'historiador Fidel de Moragas va enviar gran quantitat de ceràmica ibera pintada a l'Institut d'Estudis Catalans i aquesta va cridar l'atenció de Josep Colominas i Agustí Duran, que descobriren el forn després de prospectar la zona on s'havia trobat la ceràmica. Va ser excavat el 1920 pel mateix institut per a estudiar tant la ceràmica com el mateix forn. Cal dir que fou el primer forn excavat a Catalunya.

Només es conserva la fogaina del forn, de 5 metres de longitud per 1 d'amplada i 1.25 d'alçada, formada per 4 columnes excavades a l'argila que suporten 4 arcs.  

Les troballes foren gran quantitat de ceràmica ibera a torn i a mà, pintada o sense pintar. Es van trobar restes dins del forn i també a diversos clots propers.

Inicialment, es parlava d'ell com un forn iber degut a la gran quantitat de ceràmica d'aquesta època que s'hi va trobar dins i al seu voltant. Tot i això, una vegada estudiat en profunditat, es creu que el forn és romà per les seves dimensions. Veient les troballes i l'estudi de Josep Colominas i Josep Puig i Cadafalch del 1920, pensem que potser era un forn iber originàriament que va ser convertit en romà entre el segle II a.n.e. i el segle I.

Prop d'aquest forn, els antics del lloc en parlen d'un altre d'iber, però a dia d'avui no s'hi ha trobat res.

Acabada la visita, ja retornem a casa, que, tot i que acabem d'iniciar l'estiu i els dies són molt llargs, avui hem anat força lluny. 

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat iber de Santa Anna: 31T 340191 4560753

Forn de Fontscaldes: 31T 352349 4577377

Dòlmens a Tavertet III

Aprofitant el cap de setmana llarg de Sant Joan, ens acostem a Tavertet a veure alguns megàlits que teníem pendents per ser de recent descoberta o per estar tapats després del seu estudi... aviam què trobem!

Comencem pel dolmen de la Pineda de la Serra. Per arribar-hi, anem fins a Cantonigròs i seguim direcció Rupit. Just passada la residència, prenem la pista de Tavertet a Cantonigròs que surt a la dreta. En trobar una primera bifurcació, seguim per la branca de la dreta i no prenem cap desviament fins trobar una nova cruïlla amb un senyal de senders de la Diputació de Barcelona que indica que som a la Creu de Managès (haurem recorregut 2.2 quilòmetres). Agafem ara la pista de l'esquerra en direcció al Puig de la Guàrdia i seguim 500 metres més per a arribar a un túmul sorrenc a la nostra dreta amb senyals d'haver estat excavat... la lona sobresortint delata!

Aquesta cista neolítica amb túmul fou descoberta el 1985 per Francesc Puntí, anomenant-la Puig de la Guardiola. Conservava dues lloses a la vista sobre un túmul que es van perdre amb els anys (ja no eren visibles als finals dels 1990).  El 2019, uns arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Miquel Molist i Anna Gómez, van localitzar de nou el monument i el van anomenar Pineda de la Serra. La seva excavació als estius del 2019 i 2020 va permetre confirmar que es tractava d'una cista continguda a un túmul d'uns 13 - 14 metres de diàmetre delimitat per un cròmlec tipus franja. Va ser datada al Neolític mitjà inicial, entre el 4500 i el 3900 a.n.e. 

Lamentablement, com hem dit, actualment només veiem sorra i lona tot i que a Google Maps es veu la cista de la Pineda de la Serra durant la seva excavació... una llàstima!

Imatge extreta de Google Maps

Tornem al cotxe i ens arribem de nou a la cruïlla de la Creu de Managès i ara agafem l'altra branca, en direcció al Mas l'Aubert. Seguim la pista fins a aquesta masia i la de la Serra, on surt una pista a la dreta que no prendrem i on la que seguíem per tota la seva definició. Sense molestar gaire al mas, aparquem el cotxe i seguim endavant a peu. Davallant pel camí 350 metres, prenem el camí de l'esquerra i voregem un camp llaurat sense entrar-hi passant la font de Serradavall i un filat elèctric. Aproximadament en 400 metres, just al vèrtex d'una corba a l'esquerra, veurem us bosc a la dreta després d'una nova tanca elèctrica per a vaques. Passant aquest filat, avancem uns 50 metres cap el cim del turó, on trobem les restes de la possible cista de Serradavall.

Descoberta el 2003 per Jordi Costa Ferrando i a falta d'excavació, podria tractar-se d'una altra cista neolítica amb túmul. Les mides interiors del que seria la cambra són 1.5 metres de longitud, 1.10 metres d'amplada i 0.20 metres d'alçada màxima conservada, mentre que el túmul, fet únicament de sorra, mesuraria entre 14 i 15 metres de diàmetre.

Per la seva morfologia i el seu context, podria datar-se al Neolític mitjà inicial (4500 - 3900 a.n.e.).

Tocant la cambra per la part nord-oest, hi ha una llosa tombada que sembla una estela antropomorfa, ja que s'intueixen cap i espatlles.

Mesura 1.35 metres d'alçada per 0.95 d'amplada i 0.12 metres de gruix.

Desfem ara el camí fins el cotxe i desfem tota la pista fins a arribar de nou a la carretera C-153, que prenem a la dreta en direcció a Rupit. Avancem 4.6 quilòmetres i prenem a la dreta la pista anomenada "camí de Tavertet a Rupit", que seguim 2 quilòmetres fins arribar a un petit aparcament on podem deixar còmodament el cotxe. És el mateix lloc on vam deixar el cotxe quan vam anar a veure els dòlmens del Padró i de la Font de la Vena, ja fa més de 6 anys. Ja a peu, retrocedim un pèl i pugem per la pista tancada al trànsit rodat que puja fins al Collet de Rajols. Un cop allà, anem pel camí del mig que davalla cap als prats i el torrent, deixant a la dreta el camí que puja cap al Padró. Caminem uns 1250 metres i, fent ús del GPS, anirem al prat de l'esquerra per a trobar el túmul on s'amaguen les minses restes de la cista de la Rambla, no visible avui dia.

Quan fou descoberta per Francesc Puntí el 1979, encara conservava algunes lloses, inexistents a dia d'avui. El 1986, el túmul va ser excavat per Josep Castells, Miquel Molist i Walter Cruells, fet que va permetre descobrir un cròmlec peristàltic format per petits blocs al seu voltant. Es tractaria d'una cista neolítica amb túmul d'uns 15 - 20 metres de diàmetre per 0.50 - 0.70 metres d'alçada i podria datar-se, com les anteriors, al Neolític mitjà inicial (4500 - 3900 a.n.e.). L'excavació va treure a la superfície un tros de ceràmica i una ascla de quars.

Retornem xino-xano cap el cotxe i fem una aturada al Padró per a comprovar que segueix en el mateix estat que fa 6 anys... és una llàstima que tornessin a tapar totes aquestes cistes!

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de la Pineda de la Serra o Puig de la Guardiola: 31T 451453 4651867

Cista de Serradavall: 31T 450261 4650576 

Possible Estela de Serradavall: 31T 450261 4650576 

Cista de la Rambla: 31T 453285 4651016

Megàlits a Romanyà de la Selva IV, Sta. Cristina d'Aro IV i Calonge III

A aquesta entrada, recopilem megàlits propers que teníem dispersos en diferents entrades després d'haver visitat una cista descoberta recentment a Santa Cristina d'Aro.

Per a iniciar la ruta, ens arribem fins a Romanyà de la Selva i passem el nucli com si anéssim cap a la urbanització de la Roca Malvet. Just on surt el desviament a la dreta cap a aquesta urbanització, a l'esquerra surt un camí de sorra, transitable en cotxe només si aquest és un 4x4, que baixa cap a la Vall dels Molins. Seguim aquest camí i, als 350 metres, trobem una bifurcació, on agafem la pista de la dreta. En 650 metres més, trobem, a la nostra dreta, un túmul sobre el qual s'ubica el dolmen de les Ginesteres (inicialment anomenat Can Reparat). 

Des del seu descobriment, el maig del 2016 per Jordi Fernández, el dolmen ha estat netejat i començat a excavar. Sembla una galeria catalana de grans dimensions, tot i que no es veuen clars vestigis del corredor. Això sí, sobta la gran quantitat de pedres grosses que hi ha per tot el túmul, de tendència circular i d'uns 7 -8 metres de diàmetre, i el seu voltant, conservant-se restes del mur de contenció exterior. Conserva força pedruscall tumular.

Respecte a les dimensions, de manera grollera vam mesurar la coberta, de 1.30 metres d'amplada per 2.00 de longitud, i s'han publicat recentment les mides de la cambra: 2 .00 metres de longitud, per 1.10 d'amplada i 0.80 d'alçada. Un dels costats de la cambra ha cedit una mica i la coberta es troba inclinada cap aquell costat.

A l'excavació, realitzada per Esther Medina Guerrero (de l'empresa Àtics) i Xevi Niell entre finals del 2016 i principis del 2017, només s'hi van trobar restes de ceràmica a mà. Per a datar el megàlit, per si no n'hi havia prou amb les covatxes i dòlmens que es troben a la zona, es van localitzar dos fragments de molí de vaivé d'era neolítica al seu voltant. Això permet datar el dolmen entre el Neolític Final i el Calcolític Antic (3000 - 2700 a.n.e.).

Tornem de nou al cotxe i ens dirigim al camp de golf a veure la cista recentment descoberta i un menhir conegut des d'antic. Aviat, començarem a veure forats del golf a banda i banda de la carretera. En trobar l'indicador cap a "Golf d'Aro - Mas Nou" girem a l'esquerra seguint aquella indicació. En 290 metres, just abans d'una corba, trobem un camí de sorra a la dreta i unes pedres per a no aparcar. Tot i així, aquí podem deixar el cotxe i seguir a peu pel camí. Després de caminar uns 70 metres, a la nostra dreta i a la vora del bosquet, trobarem la cista de Can Jan, a un parell de metres de la pista.

Descoberta el març de 2019 per Miquel Romero, és una cista neolítica rectangular amb túmul. Internament, mesura 2.10 metres de llarg per 1.00 d'ample i fa 0.62 metres d'alt. S'observen restes de túmul, que seria d'uns 5 - 6 metres de diàmetre, i del seu anell de contenció, principalment a la banda nord-est.

Josep Tarrús i Enric Carreras, el col·loquen temporalment vers el Neolític final, entre el 3400 i el 3000 a.n.e.

Agafem de nou el cotxe i seguim endavant per la carretera del golf 500 metres. A la nostra dreta, al costat d'un llac artificial, es troba el menhir "pijo" (es veu des de la carretera).

El menhir antropomorf de la Pedra de les Goges o de Sa Pedra Aguda fou construït vers el 3400 - 2700 a.n.e. i té unes dimensions de 1.90 metres d'alt, 0.97 d'ample i 0.48 metres de gruix. Segons informació que hem trobat, aquest menhir consta de 5 cassoletes, així com una creu grega amb la datació de la seva creació a l'any 1707. 

El megàlit fou traslladat uns pocs metres a final dels 1980, ja que ara hi ha el llac artificial del camp de golf a la seva ubicació original.

Comentar també, que en la seva part superior s'hi han trobat restes de plom, fet que fa pensar en una possible cristianització del megàlit en el seu dia (per sort, "esborrada del mapa").

Com encara queda una estona de claror, ens acostem a Calonge a visitar un paradolmen i una cova sepulcral. Per arribar-hi, seguim avançant per la carretera del golf i arribem a la C-31, on anem en direcció Palamós, Calonge i Sant Antoni i prenem la sortida 321 cap a aquestes dues últimes poblacions. A la rotonda, agafem la primera sortida i trobem una segona rotonda, on també prenem la primera sortida. Pel carrer del Vi, voregem el polígon i anem paral·lels a l'autovia C-31 fins que trobem un pont a la nostra dreta, per on seguim. Anem per l'altra banda de l'autovia i deixem a la dreta el desviament cap a Mas Palli dels Vilars. El carrer pel que anem torna a travessar l'autovia, aquesta vegada per sota, i just després surt un camí sorrenc a l'esquerra que s'enfila per la muntanya. Amb un 4x4 podríem pujar-hi bé, però nosaltres pugem uns metres i aparquem per acabar el camí a peu. Passem de llarg una pista ampla a mà esquerra i seguim pujant uns 310 metres. En aquest punt, veiem un corriol a la dreta, que serà el què agafarem després per anar a la cova, però ara continuem uns 150 metres més, fins trobar un corriol a mà esquerra que s'endinsa a un bosquet. Ara, el més pràctic és tirar de coordenades perquè hi ha petjades per tot arreu i és complicat explicar-ho. El què hem de fer és entrar al bosquet i anar en direcció oposada a la que portàvem pel camí i acostant-nos a la cinglera que queda sobre l'autovia. Si no ens perdem gaire, arribarem al paradolmen del Mas Palet dels Llops.

Aquest paradolmen consta d'una cavitat, amb una gran cassoleta, i unes lloses fent de parets del corredor.

Va ser descobert el 2008 per Montse Pérez, treballadora de l'Ajuntament de Calonge, durant una visita a la zona afectada pel desdoblament de l'autovia C-31. Per sort, finalment, aquest jaciment no ha estat afectat per les obres d'ampliació.

Desfem el camí fins el corriol indicat abans i el seguim 200 metres. En aquell punt, trobem a la nostra dreta la Cova del Ronquillo.

Aquesta cavitat natural amb possible ús sepulcral es troba sota una gran roca de 3.50 metres d'alçada i té unes dimensions de 1.60 metres d'amplada, 1.50 metres d'alçada i 3.50 metres de fondària. Si ens hi fixem, el seu sostre conté múltiples cassoletes, però aquestes són naturals. També podem veure que els laterals s'han omplert de pedra per a que la cavitat quedés tancada fins el nivell de terra. A la seva excavació, van aparèixer tres fragments de ceràmica a mà i un còdol trencat.

Per la zona encara hi ha més coves i pedres amb gravats, però els dies són curts i el temps avui ja no dona per més. Un altre dia, més!

Coordenades UTM(ETRS89):

Les Ginesteres o Can Reparat: 31T 501109 4632636

Cista de Can Jan: 31T 501840 4631884

Menhir de la Pedra de les Goges o Sa Pedra Aguda: 31T 502076 4631324

Paradolmen del Mas Palet dels Llops: 31T 506629 4632419

Cova del Ronquillo: 31T 506820 4632378

Poblat Iber de Les Maleses, a Montcada i Reixac/Sant Fost de Campsentelles

Petita ruta la d'avui; per a nosaltres, prop de casa. Anem, com diu el títol de la publicació, a un punt entre Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles. La caminada és curta ja que pots accedir amb cotxe fins ben a prop. Per fer-ho, agafem la carretera de la Conreria (B-500) i, al punt més alt, ens desviem a la dreta tot seguint un rètol senyalitzador de la casa de colònies de La Conreria, passem la imponent edificació, i seguim rectes per la carretera fins a la urbanització. Un cop a aquesta, buscarem el carrer Circumval·lació, que es troba a l'extrem esquerre del nucli de cases, tal i com hem entrat. Un cop al carrer, aturem el cotxe a la part més alta, d'on surt un camí que s'endinsa als boscos.

A peu, emprenem pel camí que comença amb un contundent pendent (diria que és el punt on més desnivell hi ha). Als 60 metres, desemboca en una pista planera i ampla, que agafarem vers la nostra dreta, passant una torre de vigilància. Nosaltres seguirem rectes pel camí principal, tot i que poc després d'aquesta torre surt un corriol que també t'hi duu. A més o menys 1.3 quilòmetres de començar la pista sorrenca, trobarem un caminoi que es bifurca a la nostra esquerra, aquest es bifurca al ben poc i seguim pel que va més a la dreta. A uns 190 metres, sortirem a un altre camí, pel que seguirem de nou vers la nostra dreta i aquest és el que ens portarà directament al poblat en un centenar de metres.

El poblat de Les Maleses és un poblat iber de la tribu dels Laietans, que té una extensió de 3322 metres², que fou erigit vers els segles IV-III a.n.e., i fou abandonat abans de la segona guerra púnica (219 a.n.e.). Tot i això, es documenta que la zona ja era habitada abans del seu urbanisme. 

Aquest poblat és conegut d'antic, es documenta la primera excavació vers l'any 1928, per l'Agrupació Excursionista de Badalona i es documenten un munt de campanyes d'excavació més des de llavors, per obra de diverses agrupacions excursionistes, però cal dir que també fou objecte de clandestines l'any 1980. Des del 1982 al 1985 es reemprenen les excavacions, i el 1988 es consolida el poblat.

Però el coneixement de l'hàbitat es multiplica des de l'any 2000, quan Mercedes Durán i Gemma Hidalgo assumeixen la direcció del jaciment. Documenten fins a 16 campanyes d'excavació.

Extret del web de la Diputació de Barcelona

Com podem veure a la imatge superior, les estances del poblat es troben edificades en bateria, a banda i banda d'un carrer central, utilitzant el mur defensiu, de 80 centímetres de gruix màxim, com a tancament de la casa, fet típic iber. Com podem veure, n'hi ha vàries (unes trenta), però n'hi ha quatre que destaquen per sobre les altres: la casa del moliner, la del ferrer, la que denominen com a casa de l'aigua i una casa d'una família reconeguda del poblat.

A la nostra visita, a primera vista, ja vam veure diverses coses que ens van cridar l'atenció, començant per l'absència de torre defensiva al costat de l'entrada del poblat, on clarament era el lloc perfecte. Llegint els estudis, hem trobat que n'hi havia una, de planta circular, que va ser destruïda en fer un tallafoc... m'estalvio comentaris.

Un cop dins el nucli iber del Turó de les Maleses, ens va cridar l'atenció la gran quantitat de sitges i fogars que hi ha.

Aquí ja vam començar a mirar més detingudament i vam veure un sistema de recollides d'aigua molt elaborat i interessant. Pel que hem vist als estudis, recollia l'aigua de totes les teulades del poblat i acabava en una gran bassa (reconstruïda), bastida al voltant d'un gran forat a la roca mare, que comunicava amb dos grans forats també a la roca, que quedaven a l'interior d'una de les estances. Un d'ells seria per acabar de deixar caure impureses al fons del pou i el segon per a tenir accés a l'aigua, el més neta possible.

Com una imatge val més que mil paraules, hem buscat alguna que donés a entendre el què hem intentat explicar, i l'hem trobat al web de la Diputació de Barcelona.

Extret del web de la Diputació de Barcelona

Seguim la visita veient les diverses estances, però anant a preu fet al final del poblat, per tenir una primera impressió d'aquest.

Val a dir, que la que més ens va impactar va ser l'última del poblat que atansa els dos costats del carrer i la part final d'aquest és, amb diferència, la més gran del poblat... al croquis que hem inserit anteriorment està pintada de color taronja. Es tracta clarament de la casa de la família distingida del poblat que abans hem fet menció. Aquesta consta, segons la Diputació de Barcelona, de 103.17 metres², amb 12 estances i una zona de reunió-culte oberta al poblat.

Es creu que és un recinte dedicat al culte ja que al voltant d'aquesta estructura circular, que té una alçada de 60 centímetres, es varen trobar a l'excavació del 2014, un munt de restes d'objectes rituals de l'era, i ceràmiques iberes catalanes procedents del taller de Roses, i púniques de Cartago i Eivissa.

Ara, Mercedes Durán, Gemma Hidalgo i Pedro Ortiña, a l'estudi del 2000-2002, ho veuen d'una altra manera, no incloent la zona de culte i dividint el que documenta la Generalitat en dues cases, deixant en 6 estances aquesta i una extensió de 52 metres², dividits en dos nivells d'alçada, seguint la davallada natural de la roca.

A aquesta casa i sense entrar a valorar si tenia 6 o 12 estances, ni la interpretació dels autors, s'hi van trobar restes de diversos atuells que permetrien assegurar que una de les estances era una cuina amb estris excepcionals, com per exemple un clemàstecs per a fumar la carn o el peix, a banda clar d'estris més habituals com un forn o una llar de foc.

A banda d'aquesta gran casa, es documenten tres fogars enganxats a les parets per donar escalfor a la gran casa ibera, i diversos magatzems.

D'aquí, ja anem de tornada a l'inici del poblat, i ens aturem a la casa del moliner. Aquesta, segons la Diputació i els ajuntaments de Montcada i Sant Fost, d'uns 80 metres², dividits en 6 espais. L'excavació va donar a llum diversos estris per a moldre cereal, entre ells, un molí de rotació barquiforme, i un molí  de vaivé, que segons ells no seria d'ús individual de la casa, ja que abastirien el consum de tot el poblat. 

També destaquen un dels recintes com a espai sagrat, ja que a ell es van localitzar diversos fragments de peveters dedicats a  la deessa de la fertilitat dels camps i la natura Tànit (púnica), o Demèter (grega).

Seguim caminant i trobem la casa del ferrer, que com l'anterior, a simple vista es veu com una casa normal del poblat, però a l'excavació es van recuperar elements propis d'especialització en metal·lúrgia, com són forns de reducció i de forja, dues encluses, una llar de foc amb canalització d'aire, juntament amb un motlle de sivella, diversos penjolls i dracmes emporitans.

En aquest hàbitat iber, s'hi han recuperat ceràmiques de diversos estils, fet que dona a entendre la comercialització que devia haver a la contrada; com hem dit abans, ceràmiques del taller de Roses i púniques, però també ha sorgit ceràmica grisa de la costa catalana, ceràmica a mà, ibera comuna oxidada i àmfores púnico-ebusitanes.

Ja per últim, documentarem un roc gravat que es va recuperar al poblat vers l'any 2015 i que fa ja anys vaig anar a visitar amb l'amic Joan Boter, de Montornès. Recordo que la tenien en una caixa, en una habitació fosca (pot ser que fos l'arxiu), i que no ens van deixar fer-li cap fotografia. Ara es troba exposada al Museu municipal de Montcada.

A falta de fotografia, inserim un dibuix extret de l'estudi de Pablo Martínez, Mercedes Durán, Gemma Hidalgo i Jordi Chorén.

Extret de: Una pedra amb gravats, troballa d'interès al jaciment de Les Maleses

Aquí tenim el roc, que amida 50 centímetres d'amplada, per 43 d'alçada i 53 centímetres de profunditat, i pesa just 80 quilograms. Segons els autors esmentats, els gravats s'han fet per repicat amb algun tipus de cisell metàl·lic, i d'entre totes les línies gravades es pot veure al centre el que els autors denominen com a un punyal de tipus bidiscoïdal (tot i que no es posen d'acord amb quin tipus de punyal bidiscoïdal és). Les altres línies que hi ha gravades són clarament posteriors.

Per acabar, podem dir que aquest tipus de punyals no són comuns en la cultura ibera, sent-ho més aviat de la celtibera, vers finals de segle IV a.n.e. Però, cal dir que al jaciment del Turó del Vent, a Llinars del Vallès, es van recuperar dos ganivets d'aquest estil. I sabent això, m'he volgut informar més i he trobat que se sap que hi havia un centre de producció d'aquests tipus de punyals a la zona de l'alta vall del riu Duero, i que des d'allà es van produir filtracions a diversos llocs, d'entre elles, a les terres dels laietans, vers el segle III-II a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Les Maleses o Turó de les Maleses o Turó del Pi Candeler: 31T 435239 4593778

Dòlmens als districtes de Prades XIII i Perpignan III

Toca cap de setmana amb els Lara Ranchal, l'Alberto i la Dominique, i aquest cop també amb en Pere. Anem a la zona del Rosselló, on hi ha una important concentració megalítica.

Realment, les dues rutes que vam fer aquest cap de setmana van ser preparades per l'amic Manolo i, val a dir que, amb només dues rutes vam veure un bon grapat de megàlits... a la d'avui en veiem un total de 7, tots ells sepulcres.

Comencem la ruta a Sant Miquel de Llotes, des d'on seguim la carretera D2 direcció sud, sud-est, creuant la barriada de Les Masus i conduint 4.4 quilòmetres. En aquest punt, veiem un rètol a l'esquerra indicant "Dolmen". Nosaltres vam aparcar allà, tot i que es pot arribar amb el cotxe fins el primer sepulcre, que es troba caminant tot rectes per la pista principal 800 metres, punt on surt una nova pista a la nostra esquerra que et duu al dolmen en 70 metres.

Veiem el restauradíssim dolmen de la Creu de la Llosa o Creu de Falibe. Val a dir que gairebé tots els dòlmens que veurem avui han patit una forta restauració.

La restaurada tomba serà per a nosaltres el centre de la petita caminada que farem tot seguit per a visitar els propers sepulcres.

Del dolmen pròpiament dit, sabem que la cambra fa 2 metres de longitud, per 0.90 metres d'amplada i uns 0.60 metres d'alçada. El modern túmul no sé si està fet tal i com deuria ser dimensionalment l'original, però, segons la documentació trobada, aquest tindria un diàmetre d'entre 8 o 9 metres. Sobre d'ell, s'hi han trobat fragments ceràmics que donen un clar senyal d'anteriors violacions del sepulcre, que, per cert i segons les ceràmiques trobades, fou construït entre el 1500 i el 1400 a.n.e., quasi a la fi del Bronze mitjà, i va ser reutilitzat vers el 1100 i el 850 a.n.e., i a l'època romana.

Inserim la planimetria que presenta Jean Abélanet en el seu llibre d'itineraris megalítics al Rosselló i els Pirineus nord catalans.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

A molts dòlmens francesos, els hi han fet aquest fals túmul tot envoltant el sepulcre, imitant l'original que aguantava l'estructura de la cambra i el seu corredor. Com diem, no sabem si les seves dimensions són com les de l'original, però, com a mínim, ens va anar genial per a veure la impressionant llosa de coberta, que té infinitat de reguerons, creus i cassoletes... a comptar entre 23 - 27 creus i variants, i entre 130 - 137 cassoletes.

Inserim el dibuix en planta que presenta Jean Abélanet en el seu llibre d'tineraris megalítics.

Extret de "Itinéraires Mégalithiques"

Tot seguint la ruta preparada pel Manolo, anem a visitar el sepulcre del Serrat d'en Jacques, que es troba tot pujant el turó per un corriol que surt al costat de la Creu de la Llosa, amb un pronunciat pendent a estones. Són tres minuts a molt estirar, uns 220 metres. Com es pot veure, també té restaurat el túmul que l'envolta.

Va ser descobert per Eugène Devaux, bé descobert, ja era conegut des del segle XIX, però ell fou el primer en citar-lo el 1934. Però no fou fins el 1949, quan Pierre Ponsich o Pere Ponsich el va estudiar. El sepulcre és un dolmen de corredor, mal restaurat vers el 1994  i, com hem dit abans, just al costat del dolmen de la Creu de la Llosa, a uns 240 metres de distància.

Com es veu a la fotografia, la llosa de coberta està trencada, la part que falta tapant el dolmen sembla que és la que es veu estintolada sobre el túmul... la qual cosa em fa pensar si veritablement el túmul en aquest indret està intacte, o bé l'han col·locada a sobre a la reconstrucció del sepulcre. A banda d'això, cal esmentar que la llosa de coberta esmentada té una gran cassoleta insculpida.

Inserim la planta existent al llibre d'itineraris megalítics de Jean Abélanet.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

A l'excavació del megàlit, Pere Ponsich va trobar diversos fragments ceràmics campaniformes, corresponents des del Calcolític a a l'edat del Bronze. La cambra del megàlit fa uns tres metres de llarg per 1.80 metres d'amplada a la seva entrada, i 1 metre a la capçalera del sepulcre, fent així que tingui una forma un pèl trapezoïdal. 

Avancem una miqueta més pel mateix corriol, només uns 40 metres, per a trobar l'abric du Vengeur. No tenim la certesa de que sigui prehistòric perquè no hem trobat referències en aquest sentit, però sí que ho sembla morfològicament.

I també disposa d'una altra "cambra" just al costat. Semblen cavitats aprofitant rocam existent...

A més de la morfologia, tenint en compte la proximitat a un munt de megàlits, per què no pensar que podrien ser sepulcres en forma de paradòlmens? Tot i que no hem trobat informació arqueològica, sí hem trobat mencions de diversos arqueòlegs catalans i francesos.

Tot seguit, desfem el camí fins el dolmen de la Creu de la Llosa i anem al dolmen de Puig del Fornàs o Coll de la Creu de Falibe, tot accedint al turó del davant per un corriol que el va vorejant i que surt prop del dolmen de la Creu de la Llosa creuant el camí principal. Des de l'inici del camí fins el dolmen, recorrerem 400 metres.

Tots ens van semblar idèntics (érem novells en això del megalitisme), però bé,  si et fixes en les lloses de la cambra, es veu ràpid que estem visitant un nou megàlit, però és que realment s'assemblen molt, aquests tres sepulcres, més que res per la restauració efectuada.

El megàlit fou descobert l'any 1976 per uns caçadors. El mateix any, Henri Baills l'estudià i també es va protegir oficialment.

El corredor de 4 metres de llarg es troba peculiarment no alineat amb la cambra sepulcral, fent forma de "q". La cambra, de 2 metres de llarg per 1 metre d'amplada, està coberta per dues lloses gravades amb diverses cassoletes i creus. La cambra sepulcral està envoltada per un cròmlec d'uns 8 metres de diàmetre.

A l'excavació de la cambra efectuada per Henri Baills, varen sorgir dos fragments de bronze (un anell i un fil), i un parell de fragments ceràmics, un d'ells d'era medieval, fet que assegura la seva reutilització a aquesta època. Pel que fa a restes antropològiques, aparegueren totes en el túmul, el que fa pensar en una espoliació del megàlit. En el túmul, també aparegueren diverses restes ceràmiques del Bronze Mig - Final (vers el 1200 - 1000 a.n.e.), pel que es creu que fou construït cap aquesta última edat, i que fou reutilitzat a l'època medieval.

Baixem del turó i tornem al cotxe per apropar-nos al dolmen de Mas Payrot I o Masos I, també conegut, en menys mesura, com a Canalettes. Per arribar-nos-hi, anem direcció Sant Miquel de Llotes per la D2 durant 2 quilòmetres, lloc on trobarem una entrada a mà dreta amb la indicació Mas d'en Peyrot (crec que Peyrot en francès, Payrot en català). Seguim el camí enquitranat fins al primer desviament a l'esquerra, just al vèrtex d'una pronunciada corba a mà dreta.

A peu, seguim pel camí sorrenc i, poc després de la primera corba, que es troba a uns 100 metres d'emprendre la marxa, agafem un corriol que ens sortirà a mà dreta i ens aproparà al dolmen. Però no us penseu que va ser fàcil, primer pel camí d'accés, i segon per a trobar-lo, a banda de que té un fort pendent, tant de pujada com de baixada... i com hem dit, després cerca el dolmen, perquè el caminet existent no t'hi porta. El trobarem al cim del turó, sense camí definit, potser un pèl desbrossat, però bé, et quedes tot esgarrapat per les plantes.

Les dimensions del Mas Payrot I són difícils de determinar donat el seu estat ruïnós, però es pot estimar una alçada màxima de 1.23 metres, una longitud de 2.15 metres i una amplada de poc més d'1 metre.

Fou descobert per Pere Ponsich el 26 de novembre de 1959 i ell mateix el va fer inscriure a la llista de monuments històrics francesos.

Seguim caminant pel cim de la muntanya, direcció oest, fins a trobar les restes del megàlit de Mas Payrot II o Els Massos II a uns 110 metres, que al final són més, ja que, òbviament, el recorregut no és en línia recta, però bé, que és a tocar. Com es veu a la fotografia, les lloses que resten del sepulcre han estat reutilitzades com a parapet pel punt de tir de caçadors.

La primera cita d'aquest dolmen va ser feta per Jean Abélanet el 1966. De l'esquema de lloses del llibre d'aquest autor, podem determinar unes dimensions màximes aproximades de la cambra de 1,90 metres de llarg, 1,10 d'amplada i 0,83 d'alçada conservada.

Baixem del turó per un corriol fins el camí des d'on hem emprès el corriol de pujada, és complicadet, complicadet, però bé, a lliure elecció, perquè la baixada del turó per on hem pujat, deu ser complicada també.

Tornant a terra més planer, encaminem cap al cotxe i, anem a visitar el sepulcre de Mouillières, també conegut com a Camp Gran I. Hi ha diverses formes d'arribar; nosaltres anirem per les carreteres més importants, tot i fer un xic de volta, ja que, per anar ràpidament, hem d'anar per camins privats o d'accés restringit, i no ens va de 5 minuts. Arribarem al sepulcre tot seguint la D2 durant 3.7 quilòmetres, tot creuant el nucli de Sant Miquel de Llotes. Aquí, emprenem la D16 cap a la nostra esquerra i la seguim 2.3 quilòmetres. En aquest punt, agafem una pista sorrenca que surt a mà esquerra i la seguim tot recte 3.2 quilòmetres, lloc on veurem un altre camí sorrenc que surt vers la nostra esquerra, just on hi ha una moderna edificació també a mà esquerra, aquí deixem el cotxe.

Uns 200 metres més tard, després d'una corba i pocs metres després d'un camí, emprenem un corriol, a mà dreta, que seguint-lo arribem a la tomba en uns 130 metres... però ara que fem l'actualització a dia 30 d'abril de l'any 2022, no sabem si realment les coordenades que tenim són les exactes, o el megàlit es troba just al corriol d'accés.

Del megàlit de les Mouillières, no hem trobat gaire cosa, només que faria unes dimensions d'1 metre per uns 80 centímetres. Com es pot veure, està molt malmès, restant en peu dues lloses laterals i la de capçalera. Tot i això, pel que en queda de la seva estructura, es pot datar vers la segona fase megalítica vers el IV- III mil·lenni a.n.e.

Ara anirem a visitar el germà II de Camp Gran, que el trobarem fàcilment tornant fins al cotxe i seguint pel camí direcció nord uns 120 metres més, lloc on enfilem per un altre camí que surt a mà esquerra i que seguim 170 metres, tot trobant la tomba de Camp Gran II o Rières, just a la dreta del camí, i abans que aquest empitjori notablement.

Quina pena... l'actualització ha estat promoguda per la visita a aquesta tomba megalítica, i acabem de saber que la llosa de coberta es va trobar estintolada a la paret del darrera de la tomba tot just fa 1 mes, a la fi, què hi farem!

Cercant informació del megàlit, hem trobat que els dos germans de Camp Gran foren descoberts el 1989 per Guy Ibergay, que no en descriu res de res, ni en dona la seva ubicació.

D'aquest dolmen en podem dir que segons els experts francesos es tractaria d'un dolmen simple de petites dimensions, 1 metre de llargada per 80 centímetres d'amplada, que conserva restes del túmul i que seria datat al Calcolític.

A les excavacions efectuades s'hi va recuperar ceràmica de l'edat del Bronze.

Ara, anem a visitar l'últim sepulcre del dia, el dolmen del Coll de la Llosa. Per arribar-nos-hi, el millor és tornar al cotxe i seguir tal i com hem arribat 1.3 quilòmetres, punt on deixem el cotxe veient un camí que surt a la nostra dreta i un corriol que mena vers la nostra esquerra. Seguint aquest últim, arribem al megàlit en 1.3 quilòmetres més. Crec recordar que el preciós i definit senderó està senyalitzat fins a la tomba. Si realment no ho està, el millor és tirar de GPS per si de cas. Però bé, que és seguir el senderó uns 1.2 quilòmetres i girar a la dreta per un altre per a fer l'últim centenar de metres.

De nou, el sepulcre ha estat totalment rehabilitat en el mateix estil que els primers del dia en una clara posada en valor del monument.

Aquest sepulcre de corredor té una cambra trapezoïdal de 1.80 metres de longitud, per una amplada variable entre 1.00 i 1.30 metres. Pel que fa a l'alçada, no arriba a 1.50 metres. Es troba envoltat per un túmul de 10 metres de diàmetre.

A més de tenir un nom semblant al del primer megàlit del dia, també té una coberta plena de gravats, principalment cassoletes i creus.

Fou estudiat per Eugène Devaux l'any 1936. Més tard, el citen en els seus escrits, Pere Ponsich i Maurice Iché, Lluís Pericot i Jean Abélanet.

De fet, aquest últim presenta una planimetria de l'antiga tomba.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Bé, com ja he dit abans, aquest és l'últim d'avui, tornem al cotxe i anem cap a la casa que havíem llogat per aquell cap de setmana, amb parada prèvia al supermercat... dutxa, sopar i dormir, que demà ens esperen més antics monuments.

Coordenades UTM(ETRS89):

Creu de la Llosa o creu de Falibe: 31T 470777 4720263

Serrat d'en Jacques: 31T 470990 4720343

Abric du Vengeur: 31T 471018 4720364

Fornàs o Coll de la Creu de Falibe: 31T 470520 4720017

Mas Payrot I, Masos I o Canalettes: 31T 470475 4721185

Mas Payrot II o Masos II: 31T 470371 4721217

Mouillères o Camp Gran I: 31T 468141 4721189

Rières o Camp Gran II: 31T 467838 4721443

Coll de la Llosa: 31T 467680 4719859

Dòlmens als districtes de Perpignan IV i Prades XIV

Ruta pel departament de Pyrénées Orientales, a França. Aquesta és la dotzena, a banda d'altres que hem fet per la contrada visitant un sol terme municipal, pel que el nom de la publicació ja no és Pyrénées Orientales, sinó del terme on es troben els megàlits visitats.

Comencem pel dolmen de la Caixeta, originari del terme municipal de Cameles (català) o Camélas (francès), tot i que actualment es localitza a un terme veí, pel que ens dirigim amb el cotxe a Corbera de les Cabanes o Corbère-les-Cabanes en francès. Des de la carretera central del nucli, la D615A, emprenem per la Rue de l'Église, carretera que surt a tocar de la església de Ste. Madeleine. Al poc, girem a la esquerra per la Rue Pomarola i, en pocs metres més, emprenem per la Rue de Montou direcció sud. A uns 500 metres d'emprendre-la, sent ja una pista sorrenca, girem a l'esquerra, passant la Ribera de Sant Julià, i seguirem tot rectes com 1 quilòmetre fins a petar a un circuit de cross que ens quedarà a mà dreta. Nosaltres aturem el cotxe al costat d'unes casetes que hi ha.

A peu, seguim pel camí pel que hem arribat, que va vorejant el circuit, i, com a uns 200 metres de les casetes, emprenem per un nou camí que surt a mà dreta, mentre que el principal s'allunya del circuit. Aquest nou camí baixa i tot seguit emprèn la pujada. A mitja ascensió, veurem el sepulcre a la nostra dreta, just darrere del filat que tanca la zona del circuit.

Es tracta, segons Tarrús i Carreras, d'un dolmen simple que, com hem dit, fins fa poc es trobava al seu lloc original, al terme municipal de Cameles, i que ha estat traslladat al lloc actual, que pertany a Corbera de les Cabanes, on també se'l coneix per a dolmen del Còrrec de Montou.

Fou descobert entre l'any 1934 i el 1936 per Eugène Devaux, i, segons la documentació produïda per ell mateix, es trobava en un estat ruïnós, només restant dempeus la llosa de capçalera i els dos laterals, un d'ells, a la part interior, amb un conjunt de cassoletes prou juntes formant una creu.

Segons els mateixos autors es tracta d'un sepulcre d'era neolítica, tot i que degut al seu mal estat de conservació original (ja que al lloc d'origen ja va ser desmuntat per a utilitzar les lloses com a abric, i després ho va tornar a ser, per traslladar-lo al lloc actual, i tornat a muntar), no permet confirmar quin estil de dolmen simple és.

Continuem visitant el sepulcre d'Arques del Coll del Moro, al que arribarem tot tornant a Corbera de les Cabanes (o bé arriscant-se directament pels camins de terra, que surten des del circuit). A Corbera, emprenem la D615A vers la nostra dreta al costat de l'església, i, sortint del poble, arribem a una illeta, on sortim per la primera escapatòria direcció Thuïr per la D615. 2.2 quilòmetres més tard, topem amb una nova illeta, on de nou tornem a sortir per la primera escapatòria direcció, entre d'altres, Camélas, tot seguint la D58. Seguim recte per ella, arribant al nucli, on aturem el cotxe a un gran aparcament que hi ha just entrar a mà esquerra davant del cementiri.

A peu sortim de l'aparcament i anem cap el nucli. Un cop passada l'església, girem a la dreta pel carrer de la Torre i , ens uns 30 metres, girem a l'esquerra, baixant cap a una casa i baixant cap a la riera després de baixar unes escales. Sense deixar el camí que va més o menys paral·lel a la riera, anirem baixant i la travessarem. De l'altra banda, tornarem a pujar i avançarem 250 metres més, moment en que trobarem un corriol costerut a l'esquerra que agafarem. De nou en uns 250 metres més, tornarem a girar a l'esquerra pel un corriol ben definit i anirem pujant en cercle cap el cim de la muntanya. En uns 800 metres més, arribarem a la plana i a una bifurcació, on seguirem a l'esquerra i, en 30 metres més, arribarem a una segona bifurcació, on anirem de nou a l'esquerra. Sense perdre el corriol, en uns 250 metres més, arribarem al bonic dolmen d'Arques del Coll del Moro o des Arques del Coll de Maure en francès, que té una magnífica vista 360 graus al seu voltant. 

La caminada i aventura va valer la pena per a poder admirar aquesta galeria catalana del Neolític. Potser hi ha un camí més curt, però el nostre plànol no conté els corriols d'aquesta muntanya i vam trobar el dolmen per intuïció a través de la seva posició i com anàvem trobant els camins. Tot i que no es troba gaire lluny del nucli de Cameles, va restar desaparegut durant anys. De fet, ja l'any 1985, és citat per Jean Abélanet i Pere Ponsich, i el 1991 per Françoise Claustre, però fou llavors quan es va perdre el rastre de la tomba, fins que va ser retrobat per uns excursionistes (Martine i Eric Salles, veïns de Castellnou) el 2010.

Ara toca un altre de prou espectacular, bastant diferent a l'anterior, però igual d'impressionant. Parlem del sepulcre del Roc del Llamp del Serrat d'en Geli, al que hi ha diverses formes d'arribar. Les més ràpides són seguint camins sorrencs que hi ha al final del nucli de Cameles, (n'hi ha un parell que t'hi apropen en poc més de 4.5 quilòmetres), la recomanada pel Google maps, mitjançant la D615 i la D48 poc abans d'arribar a Thuïr, i la que fem nosaltres, tot anant per carreteres de segon ordre, però asfaltades, que pel nostre tipus de cotxe va millor... També podíem haver anat a peu, però hem d'intentar anar ràpids, no tots els dies ets tan lluny de casa i els dies encara són molt curts.

Bé, agafem el cotxe i tornem a la illeta que hem fet per venir a la D615, seguim per aquesta carretera uns 150 metres trobant-nos una nova illeta, on tornem a sortir per la primera escapatòria direcció L'Auxinell. Seguim rectes per aquesta uns 4.5 quilòmetres fins a topar amb la D48 a l'alçada de Castellnou dels Aspres o simplement Castellnou. Girant a la dreta, seguim per aquesta carretera uns 800 metres i ens desviem per la sortida que trobarem a l'esquerra, i per aquesta seguim 900 metres més. A aquest punt, aturem el cotxe a l'esquerra de la carretera, a la portalada d'una casa d'aquelles xules... el Mas d'en Vilar.

Ja a peu, creuem la carretera emprenent una pista forestal i, a uns 190 metres de començar-la, la deixem agafant un corriol que surt a mà dreta, que ascendeix a la carena i passa pel costat del sepulcre en uns 500 metres. Cal dir que hi ha un un caminet d'accés al megàlit del Roc del Llamp del Serrat d'en Geli des del corriol, que com es pot veure a la foto es troba dins d'un recinte delimitat per rocs, com si fos un cròmlec.

Aquesta possible galeria catalana, segons Tarrús, es localitza a una de les vessants del Serrat d'en Geli, al terme comunal de Castellnou dels Aspres. No és difícil de trobar ara que està net, ja que el cròmlec resta quasi sencer i els rocs són realment grans. Inserim la planta i l'alçat que presenta Jean Abélanet al seu estudi, d'on es poden extreure les dimensions del sepulcre.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Fou citat per primer cop per Jean Abélanet l'any 1970, tot i que, segons ell mateix, la primera vegada que el va visitar fou dos anys abans. Es documenta de nou l'any 2011.

Retornem al cotxe per a visitar ara una petita necròpoli, la de la Ramera. Desfem els 900 metres recorreguts per a arribar de nou a la D48, on girem a l'esquerra i avancem 4.8 quilòmetres, fins que la D48 mor a la D2. A aquest punt, girem a la dreta cap a Saint Michel de Llotes i, 160 metres després, a una corba molt tancada, veiem a la nostra esquerra un ampli prat on podem aparcar, just abans de l'ermita de Santa Maria de Fontcoberta (on hi ha un aparcament). A peu, travessem la carretera i prenem una pista que surt just del vèrtex de la corba. Per ella, caminem 450 metres sense agafar cap ramificació i anem al prat de la dreta a cercar els dos sepulcres, a uns 20 metres de la pista i separats entre ells una vintena de metres.

El dolmen de Ramera I consisteix en una caixa megalítica sense coberta formada per tres lloses contingudes a un túmul d'uns 5 metres de diàmetre emmarcat per un cròmlec encara visible tot i les altes herbes. Sembla ser una galeria catalana, bastida a era neolítica.

Fou descobert per Jean Abélanet i Pere Ponsich el 1965, igual que el seu veí la Ramera II, foren i excavats tots dos el 1968 pel mateixos. L'excavació d'aquest dolmen no va donar més resultats que petits fragments ceràmics.

Anem ara a la Ramera II, com hem dit, uns 20 metres més endavant.

Aquesta caixa megalítica conserva tres lloses laterals i un petit fragment d'una quarta, mancant-li la coberta. És de dimensions molt similars a l'anterior, aproximadament uns 2.00 - 2.50 metres de llarg per una amplada d'1.00 metre.

L'excavació del megàlit no va produir troballes, el que demostra la violació antiga dels sepulcres, fet que es pot explicar per trobar-se molt proper a un camí ramader utilitzat des de l'antiguitat.

Nosaltres no vam ser capaços de veure-ho per les altes herbes, però al llibre de Jean Abélanet apareix un croquis amb dues lloses formant vèrtex al costat del dolmen, i Tarrús i Carreras indiquen que es tracta d'un dolmen doble, és a dir, dues tombes al mateix túmul. 

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques"

Seguim a continuació cap a Sant Miquel de Llotes per a completar una ruta feta fa uns quants anys. Això, però, ho explicarem a l'entrada corresponent: Dòlmens als Pyrénées Orientales I.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Caixeta o del Còrrec de Montou: 31T 474159 4721983

Arques del Coll del Moro: 31T 473775 4720048

Roc del Llamp del Serrat d'en Geli: 31T 474902 4717768

Mas Ramera I: 31T 472205 4717060

Mas Ramera II: 31T 472227 4717067