Seguint la visita, ens trobem una altra cova sepulcral i veiem davant nostre les minses restes d'una casa posttalaiòtica amb una sala hipòstila adossada.
Rere aquesta imponent porta, només hi ha els fonaments de la casa. Segons els estudiosos d'aquest poblat, moltes pedres de Talatí de Dalt van acabar com elements constructius de la base naval del Port de Maó.
Avançant una mica més, ja trobem el talaiot central del poblat i, parcialment amagat per la vegetació, algunes restes de murs i roques amuntegades que podrien haver estat cercles talaiòtics.
Tot i estar força enrunat per la cara est, encara impressiona. De fet, és un dels talaiots de més alçada de l'illa. A la seva part superior, es conserven les restes d'un habitacle que no s'ha excavat.
El poblat encara conserva unes poques restes d'un segon talaiot mirant al nord des del talaiot central i al límit del recinte. Les cròniques indiquen l'existència d'un tercer, però actualment no és possible identificar on es trobava.
Tot seguit, ens dirigim als recintes coberts, únics a tot Menorca.
Estudiats entre 1997 i 2001 pels Amics del Museu de Menorca, podrien tractar-se d'espais d'emmagatzematge o tallers.
Ens dirigim de nou cap al talaiot per a visitar el recinte de taula del poblat, on podem veure dues de les imatges més típiques d'aquest jaciment i gairebé de tota l'illa: una pilastra recolzada sobre la taula del recinte, i una pilastra isolada (a la foto, es veu, curiosament, entre la pilastra i la taula).
Finalitzat el recorregut, ens dirigim al sud de Maó a visitar un altre poblat de la mateixa època, el de Trepucó.
Desfem el camí que hem seguit fins trobar de nou la Me-1, on l'agafem cap a la dreta, direcció Maó. Després de 2.5 quilòmetres, ens desviem a la dreta cap a Sant Lluís i Es Castell per la Ronda de Maó. A la sisena rotonda, quan ja hem fet gairebé 1300 metres, prenem la primera sortida cap a l'Escola Oficial d'Idiomes i el Poblat Talaiòtic de Trepucó, entre d'altres. Des d'aquí, només cal seguir les indicacions cap a Trepucó i aparcar al "parking" habilitat.
Ja a peu, i sense pagar entrada (en aquest cas, gratuït tot l'any), ens endinsem a Trepucó, que conté restes d'èpoques prototalaiòtica, talaiòtica i posttalaiòtica, de fet a les excavacions han sorgit restes que segons C14 són d'entre el 1300-1000 a.n.e., tot i que el poblat en si es considera Talaiòtic, segons el web de Menorca Talaiòtica.
El primer que trobem, com ja s'està convertint en un clàssic, és una cova natural possiblement utilitzada com a sepulcre. Sobre de la seva entrada, podem reconèixer una sèrie de roques col·locades per l'home per a fer un cercle o casa posttalaiòtica (no podem determinar amb exactitud car no ha estat mai excavada).
Seguint el recorregut, arribem al talaiot central de Trepucó, que roman força ben conservat.
Ens trobem davant del talaiot més ample de les illes, amb 26 metres de diàmetre, que a dia d'avui, es troba isolat, però fins el segle XVIII era envoltat per cases i altres estructures, que van desaparèixer quan Trepucó esdevingué quarter general de les tropes franco-espanyoles durant l'assetjament del castell de Sant Felip de Maó. De fet, si busquem una imatge aèria d'aquest talaiot, veurem com està envoltat per un mur en forma d'estrella de cinc punxes, típica construcció estil ciutadella d'aquesta època del segle XVIII. Podem veure part d'aquest mur a la nostra foto, darrere del talaiot.
Deixant enrere el talaiot, arribem al recinte de taula.
El més imponent d'aquest recinte és precisament la seva taula, que fa gairebé 5 metres d'alçada, i que va patir una restauració l'any 1930, amb l'estil d'aquella època (té una gran llosa de formigó darrera), per a mantenir-la en peu, restauració feta per Margaret Murray mentre excavava el recinte. Al seu voltant, podem veure part de mur original, mentre que l'altra part va ser restaurada als anys 1970. A l'excavació de Murray, es va trobar molta ceràmica, restes d'estris en os i ossos d'animals.
Avançant encara més per aquesta zona, trobem els cercles del poblat. N'hi ha un parell a mig excavar i malmesos, de manera que no es poden veure completament.
El primer cercle fou començat a excavar per Murray i continuat el 2010, mentre que el segon es va excavar parcialment el 2010. Aquestes excavacions van permetre trobar restes de producció de ceràmica al primer cercle, i indicis de reaprofitament d'estructures al segon. En època islàmica (segles X a XIII), fou cobert amb teules per a ser reutilitzat. Però aquest cercle en sí mateix també és una reutilització, ja que el mur de l'habitació nord és bastit sobre sitjots de l'època naviforme (1600 - 1050 a.n.e.).
Tornant de nou cap el talaiot, veiem un llindar que pertanyia a un edifici desaparegut molt temps ençà, ja que part del recinte de taula es troba construït sobre les restes d'aquest edifici.
Per anar acabant la visita, deixem aquesta zona del poblat i anem a l'oest a divisar el seu talaiot petit. No ens hi podem acostar perquè es troba fora de la tanca del recinte visitable.
Adossats a ell, hi ha restes de dos cercles que foren excavats durant els anys 1980.Possiblement, sota els camps conreats del voltant del poblat, trobaríem vestigis d'altres talaiots o cercles...
Com encara no és hora de dinar, decidim acostar-nos al talaiot de Trebalúger, a uns 3 quilòmetres d'on ens trobem. Des de l'aparcament de Trepucó, avancem pel mateix camí fins trobar la Me-6, que prenem cap a l'esquerra. Quan arribem a una rotonda, prenem la primera sortida i ja veiem indicat el talaiot. Seguint els panells informatius, en uns 400 metres, ens plantarem davant del talaiot.
Trebalúger és un talaiot aïllat que es va construir aprofitant una antiga edificació de l'època naviforme, de cap al 1430 a.n.e., segons datacions radio-carbòniques, i un aflorament rocós, fet pel que alguns estudiosos el consideren un turriforme. És de forma el·líptica, mesurant 28.4 i 22 metres els seus eixos.
Cal dir que a l'excavació es va poder constatar que l'interior havia estat utilitzat com a casa durant l'Edat del Bronze mitja-final, i que fou ocupada fins al 970 a.n.e., també segons datacions radio-carbòniques, a posteriori es va construir aquesta majestuosa talaia.
Pujant al cim d'aquest talaiot, veiem les restes d'una casa que no és naviforme perquè la seva estructura és força irregular, però correspon a aquesta època, com ha demostrat una datació per Carboni 14. En ella, s'hi van trobar peces ceràmiques, dos molins, un fogar i restes d'ossos d'animals.
El mur que veiem al seu voltant és modern, de ja el segle XX, quan la part superior del talaiot es va convertir en hort.
Visitat el talaiot i després del descans necessari per dinar, ens dirigim a Maó, per a visitar un jaciment que no es troba als llibres de jaciments habituals de l'illa, el poblat de Sa Creu d'en Ramis, ubicat al parc Rubió i Tudurí. Desfem el camí fins la Me-6, on girem a mà esquerra i avancem fins que topem amb la Me-8. Ara girem a la dreta i seguim fins una rotonda, als afores de Maó, on hem de tirar cap a Ciutadella, Fornells i l'Hospital, entre altres opcions, per la RM (Ronda de Malbúger). A la rotonda que trobem després del centre mèdic, prenem la segona sortida per seguir en direcció Ciutadella i Fornells per la RM i, a la següent rotonda, agafem la primera sortida en direcció centre. Pocs metres més tard, just passar una pista d'atletisme a mà esquerra, prenem el primer carrer que surt també a l'esquerra, anomenat Camí de Ses Rodees. Seguint-lo, la segona illa que trobem serà el Parc Rubió i Tudurí que busquem, jardí botànic de flora menorquina construït en memòria d'aquest maonès il·lustre que es va dedicar, entre d'altres coses, a dissenyar jardins. Per arribar al jaciment, ja a peu, entrarem al parc i ens ubicarem amb els plànols disponibles. Com a ajuda, queda al límit dret del recinte des d'on hem arribat.
Es conserva poca cosa i les restes estan força arranades, però es pot considerar un jaciment important, ja que atansa restes des del 2500 a.n.e. (és, a dir, des dels inicis de Menorca) fins el 1287 (quan es va conquerir l'illa per part dels cristians).
El conjunt fou descobert el 1997, quan s'estava construint el parc, i es realitzaren tres campanyes d'excavacions.
Les restes més antigues corresponen a la cultura pretalaiòtica i consisteixen en una naveta d'habitació amb parets de doble parament, amb restes d'altres habitacions adossades. Aquesta construcció es va seguir utilitzant en èpoques posteriors; fins i tot es té constància de reutilització en època islàmica, vers el segle XIII.
De la segona fase d'ocupació, no es conserven restes d'estructures, però sí materials ceràmics i altres elements típics de l'època talaiòtica.
Posteriorment, el conjunt va passar a ser una vil·la romana, i va ser reaprofitat a l'època islàmica conservant i enfortint les antigues construccions. Finalment, des d'aquesta època fins a la seva conversió en parc, va servir d'espai per al sector agrari.
A continuació, i ja de camí cap a l'allotjament, ens anem a veure unes navetes d'enterrament. Per a veure-les, prenem la Me-1, que passa poc més al nord del parc, i la seguim durant 5.4 quilòmetres, punt on trobem el desviament a mà dreta cap a les navetes de Rafal Rubí. Avançant per la pista asfaltada uns 220 metres, trobem l'accés al conjunt de navetes. Passada la tanca, arribem a la naveta nord en uns 100 metres.
Aquesta naveta ha perdut el segon nivell degut a la vegetació que hi ha crescut durant segles, però conserva la xemeneia de comunicació amb el segon pis, així com una alçada d'uns 3 metres. Té una llargada de 13.50 metres i una amplada de 8.80 metres.
Tot i que el monument ha estat espoliat repetidament, es té constància de l'enterrament, com a mínim, de 19 cossos de tots els gèneres i edats al nivell superior.
Ara, anem a per la naveta sud. Deixant la nord a la nostra esquena, seguim el mur de pedra de la nostra dreta i passem al camp següent per un espai habilitat que veiem a la tanca de pedra seca. Ja veurem la segona naveta de Rafal Rubí, que es troba a uns 35 metres d'aquest pas.
La naveta meridional, que sí conserva el segon nivell, tot i ser restaurat el 1968 per Rosselló- Bordoy, mesura 16.50 metres de longitud per 8.10 d'amplada.
Durant anys, es va fer servir com a aixopluc per al bestiar, de manera que les restes de la cambra inferior van ser inexistents quan va ser excavada per Rosselló-Bordoy. Al nivell superior, però, es van trobar restes de fins a 44 individus de totes les edats. Destaca la troballa d'un crani femení trepanat, operació que hauria permès conservar la vida a la malalta. A més, s'hi van trobar restes ceràmiques i una dena bicònica de bronze.
Pel que fa a la seva datació, les dues navetes foren construïdes al període prototalaiòtic.
Com encara ens queda claror, a Menorca hi ha poques distàncies i gairebé a qualsevol lloc es pot arribar en cotxe, ens acostem a una altra naveta, conservada força pitjor que les que acabem de veure i que tampoc es troba a les habituals guies de restes prehistòriques de l'illa.
Tornem al cotxe i travessem la Me-1 per a agafar el camí de just davant. Després d'1.5 quilòmetres, arribem a una cruïlla, on girem a la dreta pel camí de Sa Serra. Per aquest camí, avancem 2.1 quilòmetres, passant per davant del dolmen de Montpler i la casa on es troba amagat el de les Tanques de Montpler, i prenem el camí de l'esquerra (Cotaina - Cala en Porter) quan arribem a la bifurcació. En 850 metres més, arribem a l'entrada d'una casa a mà dreta i, just abans de l'accés, veurem que hi ha un petit eixamplament de la pista. Allà haurem de parar i mirar cap a l'interior de la finca. Amb millor o pitjor visibilitat, hi trobarem la Cotaina de Can Rabassó.
Com es veu a la imatge superior, resta prou malmesa, però conserva l'estructura interior i el sostre de la primera planta, terra de la planta superior. Les seves dimensions són de 1.38 metres d'alçada per 1.40 d'amplada.
No es té constància d'excavacions, però, en superfície, s'hi han trobat restes de ceràmica dels períodes pretalaiòtic i la primera part del talaiòtic.
Ara sí, marxem a descansar una mica a l'allotjament i a preparar la ruta de la següent jornada, que Menorca té encara molt patrimoni per ensenyar-nos.
